Kitabı oku: «Lampun»
Ruy D’Aleixo
LAMPUN
Primera edició: gener 2021
© Aleix Ruiz Falqués
© de la portada, Toni Benages
© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P
Guilleries, 26, 1 - 2
08012 Barcelona
ISBN: 978-84-125144-0-7
Impressió: Bookprint Digital
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Joana Castells Savall
Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.
I
Vaig entendre que era un dia memorable quan el meu cosí va entrar a la meva habitació sense trucar.
«Aixeca’t d’una vegada! S’ha acabat la guerra!», va cridar.
Ja no tenia febre, però havia agafat el mal costum d’estar permanentment tapat amb la manta. Només deixava una petita escletxa, per on feia passar la boca i el nas, a l’hora de menjar. Si obria els ulls veia un mural de tons blau marí. El meu cosí era una taca fosca i movedissa.
«Han dit dos mesos», va afegir, «suposo que és una treva, però al matí quan dormies ha passat una divisió completa de l’exèrcit en direcció a la ciutat.»
Em vaig escurar el coll i vaig escopir un gargall amb pèls de l’esquirol que havíem sopat el dia anterior. El cap de l’animaló reposava, oblidat, al meu costat. Els seus ulls esbatanats semblaven expressar la sorpresa de veure com per fi el seu devorador s’aixecava del llit.
En atansar-me a la finestra per contemplar el món en pau, vaig tenir l’estranya sensació que algú havia arrencat un arbre, o tret algun edifici, o mogut alguna cosa essencial del paisatge. No estava segur de si era al pati de la finca, o potser en algun element de l’horitzó.
«Vine un moment, Abhinav», vaig cridar al meu cosí.
«Què passa?», va dir ell.
«No trobes a faltar alguna cosa essencial?», vaig preguntar.
El meu cosí va mirar el paisatge, va mirar el pati de la nostra granja.
«Falten dones», va dir.
Em rodava el cap i vaig obrir la finestra per agafar aire net. Vaig escopir un altre grumoll amb restes de pèls d’esquirol i sang, que va anar a espetegar damunt del carretó del meu pare.
Durant la guerra la majoria de pagesos ens vam menjar les llavors bones, reservades per a la sembra. Els camps es van omplir de selva i escarabats.
Ara s’obrien altra vegada les fronteres i alguns marxants de llavors arribaven amb ganes de fer negoci. Dos d’aquests venedors van arribar a la nostra granja. No es parlaven entre ells, perquè competien. Ens deixaven ficar la mà als sacs que duien i sentir la textura suau i voluminosa de les llavors espellofades. Ens en van deixar tastar amb la boca. El gust era deliciós, només la pols d’aquelles llavors era més nutritiva que qualsevol múscul d’esquirol. Vam decidir comprar-ne a tots dos marxants.
Però quina sorpresa no ens vam endur, tots plegats, quan ells van descobrir que no teníem diners per pagar i nosaltres, que ells no deixaven a deure. Va ser una decepció mútua. Aleshores sí, aquells dos competidors es van mirar i van negar amb el cap. Nosaltres els vam implorar fins a l’últim moment, però van marxar donant-nos l’esquena mentre nosaltres ens rellepàvem els llavis amb partícules de llavors pures.
No és veritat que fóssim pobres del tot. Però els pocs diners que teníem els havia guardat la meva mare, que més endavant havia caigut malalta, just abans de l’armistici. Prostrada al llit, s’anava encongint i cargolant. No podia parlar bé. No se l’entenia quan ens deia el lloc on havia enterrat els diners. Al vespre la trèiem a passejar amb una cadira amb rodes. Quan li tocava l’airet, feia un senyal d’alegria amb les celles.
Tot i que vam regirar la finca, no vam trobar ni una sola peça de plata.
«Si vas enterrar les monedes al bosc, parpelleja», deia el meu pare.
Ma mare no parpellejava.
«Si les vas enterrar al poble, parpelleja.»
Ella, amb una tibantor extrema del front, evitava parpellejar.
«Si les vas enterrar a casa o en algun lloc de la granja, parpelleja», insistia per enèsima vegada el meu pare.
Quan la interrogàvem, ma mare no parpellejava mai. Un cop s’havia acabat l’interrogatori, parpellejava com tothom.
El meu pare, desmanegat i sec com un espantaocells, vociferava i bevia el licor de gerds que li acabava de regalar un amic seu, l’astròleg, que ens va visitar tan bon punt es va declarar la treva. Havia fet alcohol amb escorça de figuera.
Els efectes ortopèdics de la pau no es van fer esperar. El prefecte de la província va tornar a obrir una antiga galeria penitenciària vora les runes de la muralla. La idea de les forces d’ocupació era aprofitar l’armistici per reconstruir la fortificació i al mateix temps fer net de tots els bandits i criminals que durant la guerra havien proliferat sense restriccions.
El meu cosí i jo vam acceptar una feina de sou misèrrim, però estable, en aquella institució correccional.
«Tindreu pensió per a tota la vida», ens va dir el delegat del prefecte, que tenia per missió reclutar joves de pagès que no haguessin intervingut en el conflicte.
A més de vigilar els presoners, havíem de fer d’aprenents de botxí amb un mestre estranger anomenat Ukkatha, que parlava estrany però gesticulava molt bé.
Un dia em va tocar ocupar-me d’una criminal que havia enverinat el fill i el gos d’uns veïns. Pels nervis i les presses vaig errar el cop al clatell. Li va sortir l’os de la columna disparat cap amunt i una esquitxada de sang, com si s’hagués empalat a si mateixa. El clam eixordador del públic de la plaça, que m’ovacionava amb cants i xiulets, em va posar la pell de gallina.
Però el mestre Ukkatha abominava de l’extravagància. Em va dedicar una mirada inclement i va fer el gest de la rodeta amb el dit índex, indicant que el mal karma de la condemnada m’acabava de passar a mi.
Un dia de febrer, de vasta glaçada i cel net, un home de dimensions reduïdes va ser escortat a la nostra masmorra per una guarnició de soldats d’elit. El primer que ens va causar impressió, òbviament, eren els soldats d’elit, els quals caminaven tots junts, abraçats, per no relliscar, i el pobre presoner ni es veia. Vam témer que no vinguessin a detenir-nos per haver executat algú que no tocava, o que potser la guerra s’hagués reprès.
De seguida ens vam adonar, però, que escortaven algú, i vam percebre amb gran astorament que aquell presoner tenia un cap desproporcionadament ample, similar a una enclusa per fer ferradures.
Rastes liloses li penjaven de la caputxa com cucs de terra acabats de sortir quan plou. Anava tot tapat amb capes de roba negra, mig estripada, que semblava tan viva com els cucs del cap. Si l’haguéssim vist de lluny hauríem jurat que era un nen orfe prematurament embogit, però de prop vam comprovar que les seves faccions eren aspres. Portava un bigoti tan llarg que li queia per tots dos cantons de la barbeta peluda i semblava voler escapar-se-li també de la cara. Era com si totes les parts del seu cap estiguessin en procés de centrifugació.
Quan passava per davant nostre ens va mirar amb ulls plens de serenitat i bonhomia, ens va dedicar un somriure de dents petites i vermelloses mentre li treien les quatre cadenes amb què l’havien embolicat des del coll fins als peus. Un cop net de lligams, el van enviar d’una puntada de peu a la seva cel·la. Ell es va aixecar, es va espolsar el cul i es va posar a caminar per la cel·la, fent petits cercles, repetitivament.
«Aquest naga el van trobar la nit passada a un magatzem dels afores, on feia temps que vivia amagat», ens va dir el caporal, «no li doneu gaire menjar, ni gaire aigua, perquè no li cal. Li podria fer mal. Vigileu que no us faci cap encanteri ni us prengui el pèl. No hi parleu ni li feu cas quan vulgui captar la vostra atenció.»
Vaig donar un cop d’ull al reu i em va sobtar el seu caminar en cercles, amb passos diminuts, un peu rere l’altre, com si anés per la corda fluixa. De vegades semblava que perdia l’equilibri i estava a punt de caure a un precipici mortal, però tot seguit recuperava la línia i seguia el seu camí rodó.
«Amb aquest cap tan gros, si volem que s’estigui quiet, l’haurem de posar potes enlaire i tallar-li el cos per la cintura», vaig bromejar amb el caporal dels soldats que l’havien dut.
«Estigueu tranquils», va dir aquell, «no li heu pas de tallar el cap. D’aquí dos dies aquest naga serà sacrificat a la porta de la nova ciutadella, per celebrar l’armistici. Vosaltres dos només l’haureu d’empènyer a dins del forat. Els sacerdots l’ompliran de terra altra vegada.»
«De què se l’acusa?», es va interessar el meu cosí.
«No se l’acusa de res», va respondre el caporal, «però és tradició d’enterrar nagas als fonaments de la ciutadella. L’esperit del naga protegirà la porta d’intrusos i vetllarà per la pau del regne.»
Aquella tarda mateixa van empresonar un lladre que havia estat robant galls durant anys. Vorejava la cinquantena i era taciturn.
«Per què robaves galls?», li vam preguntar.
«Una veu m’ho demana», ens va dir per tota resposta.
«I què més et demana la veu?», el va interrogar el meu cosí.
«Em demana que sigui el seu esclau», va respondre aquell.
«I ho ets?», vam fer nosaltres.
«No», va dir ell.
«Aleshores només fas el que et diu la veu quan a tu et sembla bé?», li vam demanar.
«No ho sé», va respondre.
La majoria dels delinqüents eren tan misteriosos i contradictoris com ell. A aquest l’havien condemnat a rapar-li els cabells deixant-li una cresta i escapçar-li les orelles, de manera que quedés com un gall.
El mateix dia van dur un home molt gros i musculat que no mirava mai a la cara, sempre a terra o als costats. Deien que era un excombatent rebel. L’havien trobat armat, en una cabana camuflada al bosc. Se li tallaria el cap l’endemà al matí.
Seguint una inveterada tradició de botxins que ens va ensenyar Ukkatha, a mitja nit vam fer un brindis amb aigua de vida i vam llançar els daus per decidir qui donaria el cop de gràcia. El meu cosí va perdre.
«Voleu saber com es talla un cap sense vessar ni una sola gota de sang?», vam sentir que ens deia de sobte el naga, que encara caminava en cercles, sense aturar-se, a la seva cel·la.
Potser ens havia estat escoltant tota l’estona. Normalment parlàvem sense fer cap cas de la presència dels reus.
«Com?», va preguntar Abhinav, ignorant la recomanació de no interactuar amb el naga.
«Expliqueu un acudit al condemnat. Si no riu gaire, n’hi expliqueu un altre, fins que feu diana i esclati en una riallada incontenible. Aleshores deixeu que rigui», va recomanar aquell ésser de veu aspra i cavernosa, «deixeu que rigui tant com vulgui, que s’oblidi d’on ve i on va. Sabreu que ho ha rigut tot perquè deixarà anar un lleu ronc d’alleugeriment, el front s’inclinarà endavant i li apareixerà al clatell una gepa en forma de mongeta. En aquell moment pareu bé l’orella i quan ja no se senti ni una mica d’alè sortint del nas o la boca d’aquell infeliç, feu caure l’espasa damunt la mongeta.»
L’endemà al matí, el meu cosí va seguir les instruccions. Al cinquè acudit el reu va esclatar en una rialla escandalosa, grotesca i desafiant. El públic no entenia res. Amb el meu cosí ens vam mirar, còmplices, rient per sota la caputxa, i vam esperar que aparegués la mongeta.
El tall d’aquell home corpulent va ser tan net que molta gent va creure que havíem fet servir un ninot o un actor. Sentint-se estafats, van protestar. Vam haver de tallar-li els braços perquè el poble veiés sang i marxés de la plaça complagut.
Al capvespre, com era costum, el mestre Ukkatha ens va passar revista. Per primera vegada ens va felicitar.
Vam revelar la tècnica del naga. El mestre Ukkatha va voler parlar amb aquell presoner tan peculiar. Després de la conversa amb el naga, el mestre Ukkatha s’havia relaxat. La seva pell gastada i arrugada semblava traspuar una benaurança lluminosa.
L’endemà al matí ja no es va presentar.
II
Un equip d’enginyers imperials s’havien desplaçat fins a la nostra província expressament per supervisar la perforació del forat. Estirats de panxa a terra, anaven agafant mostres de sorra amb els dits i la tastaven. Debatien acaloradament. Els dos brahmans els observaven encuriosits.
Quan es va haver definit la zona, els operaris van cavar sis metres de fondària i vam baixar el naga per fer l’assaig.
«Demà et baixarem amb una politja, no amb aquestes cadenes. Això és només de prova», vaig explicar-li.
«D’acord», va dir ell, agafant-se fort a la cadena de ferro.
El vam fer descendir fins a tocar el terra del forat.
«Com t’hi trobes? Hi caps bé?», vaig preguntar-li.
«Perfecte, a la mida!», va respondre l’homenet, que anava donant voltes sobre si mateix, com si patís alguna síndrome nerviosa.
Els operaris l’acabaven de conèixer i no es podien creure el que estaven veient. Els enginyers i els brahmans, recordant les Escriptures, no s’apropaven a més de cinc metres.
El reu examinava amb interès el forat on l’havien d’enterrar viu, n’acariciava les parets i observava els cucs, les pedres i les arrels que en sobresortien.
«Ara farem un enterrament de prova, però no t’espantis, no t’enterrarem del tot, és només per saber quant de temps es triga a tapar tot el forat», vaig seguir informant el naga, mentre els dos operaris li començaven a llançar sorra al damunt i els dos brahmans es posaven a recitar lletanies, prostrats als peus de l’altar.
«Tapa’t bé el cap», l’avisava Abhinav.
El naga es cobria diligentment amb la caputxa, alçant els colzes. El vam enterrar fins al coll. Després el vam extreure amb la cadena de ferro i el vam ajudar a sortir.
La següent parada va ser a casa el sastre, on la víctima s’havia de prendre mides per al vestit. El sastre del quarter era assessorat per un sacerdot que coneixia bé els nagas. Els havia tractat a la frontera, feia anys, quan visitava uns parents.
«Aquests nagas s’han de vestir amb color groc. Ahir vaig anar a buscar fulles de bananer seques. És el vestit que porten al seu regne original…», ens explicava el sacerdot mentre el sastre prenia les mides d’aquell cos estrafet amb una cara d’estupefacció majúscula.
El naga no parava quiet i al final els dos guardes el van haver d’immobilitzar per la força. Aleshores sí, li van poder provar el barret, que era fet amb un lotus blanc invertit. El pobre indigent, que necessitava moure’s de manera imperiosa, es va posar a tremolar, es va posar groc i va vomitar.
«Està nerviós», va dir el sastre, netejant-li la boca amb una tovallola neta.
«Fas patxoca», vaig dir al naga, per animar-lo.
«Tant de bo tingués un mirall», em va dir ell, «em podríeu deixar un mirall demà al matí abans de llançar-me al sot?»
En dir-me aquelles paraules, amb la seva bonhomia i senzillesa, se’m va tornar a obrir una úlcera d’estómac de feia anys. Em vaig passar un glop d’aigua de gingebre per la boca i vaig escopir damunt de la vomitada. El sastre no va gosar protestar.
«Un mirall, eh? Ho intentarem», vaig respondre finalment.
Abans del migdia ja havíem tornat a la masmorra. El vam ficar altre cop a la seva cel·la i, com era d’esperar, es va posar a caminar fent cercles.
Ens havíem acostumat a tractar-lo més com un col·lega que no pas com un pres. De cop i volta ens semblava que la resta de condemnats eren una feina fàcil, perquè havien fet algun mèrit. Però aquell naga no era més valuós viu que mort? I per què caminava tota l’estona, amb tanta energia, sense por del que li venia? Sens dubte no caminava de nervis. El seu pas, per bé que sovint inestable, era gràcil i decidit. Del que no hi havia dubte és que posava nerviós els qui l’observaven.
«Vols que et portem una estora per dormir una mica?», li va dir el meu cosí.
«No», va respondre el reu.
«Per què no descanses una estona? Tens les cames molt curtes, deus estar esgotat», li vaig dir.
«Si m’aturo em marejo, senyor», em va dir, educadament, «us molesta?», ens va demanar.
«No, no! I ara! Camina, home! Camina mentre pots!», em va sortir de dir.
Ell em va dedicar aquell somriure de bonifaci i va inclinar el cap a un costat, mirant-me fixament. El fort penediment que vaig sentir em va tornar a pujar per la gargamella en forma de glopada vermella.
«No sé si podré seguir en aquest ofici gaire temps…», vaig confessar al meu cosí.
«Sigues pacient. Diuen que el naga portarà bona sort. Farà que tot vagi millor a la ciutat. Diuen que val la pena sacrificar una persona per salvar una ciutat», va dir Abhinav, que no semblava preocupat per si el naga el sentia.
«Qui ho diu, això?», vaig preguntar.
«La gent», va respondre ell.
«Però quina gent?», vaig insistir.
«No ho sé… Es veu que la gent ho va dient. No em miris així. M’ho ha dit ell!», i em va tornar a assenyalar el naga, que ens va dedicar una mirada d’aprovació i va assentir amb el cap, sense deixar mai de caminar.
El meu cosí em va fer notar la precisió amb què aquell nan dibuixava cercles perfectes, geomètrics. Els seus peus descalços, menuts i endurits, brillaven com peülles de porc. En el seu progrés silenciós deixaven un rastre d’humitat en el qual pampalluguejava la llum lateral, ataronjada, del capvespre.
L’últim dia del naga s’esmunyia per la boca del calabós.
S’acabava la segona vetlla de la nit i se’ns tancaven els ulls, quan un home i la seva filla adolescent van arribar pel camí de carro que duia a l’esplanada de la muralla. Els vam cridar l’alto, però ells seguien apropant-se, sense por. L’home vestia una bata marró i un barret de pell de gasela amb una ploma de corb. En el meu estat de somieig vaig pensar que potser era un dels mecànics per a la cerimònia del naga. La nena duia una bata tacada de fang i herba molla.
«No podeu passar d’aquí», vaig dir-los.
Es van quedar quiets. L’home buscava amb la mirada entre les cel·les i vaig entendre que volia visitar algú, la qual cosa estava prohibida.
«Què voleu?», va preguntar el meu cosí.
«Venim a veure el nostre amic», va dir l’home, amb una veu greu, temperada, de les que fan adormir i perdre qualsevol atenció, «només venim a veure…»
«Les visites estan prohibides fins que s’acabi de reparar la muralla», el va tallar Abhinav.
«Quan això passi el nostre amic ja no hi serà. Només li volem donar una cosa que es va deixar», va dir.
«Ara mateix tenim quatre persones a les cel·les. Em pot donar una descripció del seu amic?», vaig dir.
«És petit, és un naga que es diu Lampun. On el teniu?»
«No és cosa seva, senyor», vaig dir.
En aquell moment em vaig adonar que fins aleshores no havíem sabut el nom del naga. L’amic de Lampun es fregava el front amb el palmell de la mà dreta, al puny esquerre subjectava un sac de mida considerable, que va passar a la seva filla. Podia ser una emboscada. Podia haver-hi rebels esperant als matolls. El cor em va començar a bategar de pressa i sense control.
«On ha dormit? Ha dormit?», va preguntar-nos l’home com un tabalot.
Jo no podia parar atenció a les seves paraules. Mirava als voltants per si detectava moviment.
En aquells moments d’incertesa la nena s’havia esfumat.
«Ha anat a fer pipí, ara torna», va dir el seu pare.
Vaig decidir no abandonar la posició i seguir alerta. Em feien mal els braços dels nervis. L’home va notar que em tremolava la veu.
«Segur que no ha dormit…», va repetir.
«Senyor, pot marxar cap a casa seva d’una vegada abans no prengui mal? Aquí no dorm ningú», va intervenir Abhinav, posant-se ja la mà al mànec de l’espasa per desembeinar.
De sobte vam sentir crits que ressonaven a la masmorra. La nena havia donat la volta, havia escalat el tros de muralla a mig construir, s’havia infiltrat al passadís de les cel·les i estava donant alguna cosa al naga. Els altres tres presoners també proferien obscenitats i xiulaven, creien que s’estava produint un sabotatge, que havia tornat a esclatar la guerra i tot tornava al que ells entenien com a normalitat.
Vam córrer cap allà i no vam poder evitar que el pare de la nena ens seguís fins als calabossos.
Abhinav va arrencar la nena de les mans del naga, amb el qual estaven abraçats a través dels barrots. La criatura plorava. Quan un tros de roba al canell de la nena va deixar el braç nu, Abhinav es va adonar que tenia la pell plena de crostes rosades i la va deixar anar de seguida.
«Puta leprosa!», va renegar Abhinav.
La nena va tornar a córrer cap al naga i els vam deixar que s’abracessin tant com volguessin.
«Deixa-ho», vaig dir, «no són criminals.»
«Com podeu tenir un naga en aquestes condicions?», ens va recriminar l’home amb l’uniforme de menestral.
«Quines condicions? Això no és pas un hostal de pelegrins», vaig dir.
«Però com és possible?», va exclamar el senyor, «no us ha dit que es mareja a terra?», ens va preguntar l’home.
«Això va dir, però què vol? No tenim lliteres. I pel que li queda, millor que ho aprofiti fent exercici», vaig dir.
«Necessita dormir pendulant. Aquest és el seu llit de sempre», ens va dir, donant-nos el sac. «El podeu clavar al ganxo de la llàntia.»
Vam penjar el sac de pell de bou, suavíssim i lleuger, al ganxo del sostre. D’un bot funambulesc el naga s’hi va entaforar i el sac es va començar a gronxar. Aviat vam sentir que roncava i vam quedar meravellats.
Vam donar les gràcies al menestral i a la seva filla, els quals van desaparèixer, abraçats, i es van perdre en la nit tancada.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
