Kitabı oku: «Vida plena, vida bona», sayfa 2

Capítol 1

El jo i el nosaltres

La multitud és sempre vora la violència.

Però és la soledat que es considera un càstig:

fa por a tanta gent. I en canvi el monstre està

dins la multitud [...]

Joan Margarit, Animal de bosc, 2021

La idea d’aquest capítol és senzilla: la cosa més important a què podem dedicar la pròpia existència, allò pel qual la vida haurà valgut la pena de ser viscuda és la de procurar ser nosaltres mateixos: sí, homes i dones racionals, lliures i responsables moralment, prou valents com per alliberar-nos de les pors, els prejudicis i les supersticions de la nostra època i per afirmar la nostra singularitat. Dedicar-nos a afermar tot allò que ens distingeix, tot el que ens fa únics i insubstituïbles.

“Va ser un home”, farà dir Shakespeare a Marc Antoni sobre Brut, com el millor dels elogis imaginables. Va ser un home, vol dir que va ser ell mateix, amb les seves grandeses i misèries, fortaleses i debilitats, dubtes i contradiccions, però sempre dotat de consciència moral.

Però compte! Perquè aspirar filosòficament a ser un mateix no té res a veure amb dedicar-se a inflamar l’ego al compte d’Instagram, ni tampoc amb esdevenir un eremita solitari, egoista, mesell i intransigent, escriptor o devorador de llibres d’autoajuda que prometen arribar a coneix-te a tu mateix.

L’home dotat de consciència moral és un ésser racional i raonable, viu, i per tant dinàmic i canviant, que no es deixa atrapar ni en la imitació de l’èxit impostat, ni tampoc en el confort que dona recrear-se ad eternum en el personatge que un dia vas ser.

De la meva agenda política personal, per exemple, en destaquen un munt d’amics preparats, honestos i solvents, que han arribat a posicions importants en edats ben jovenívoles. En Sergi Miquel, per exemple, va ser diputat per primera vegada amb 26 anys. En Jordi Xuclà, senador amb 27. En Joan Matabosch, director artístic del Liceu amb 26, una edat que, en aquesta posició, ningú no tenia a Europa. Jo mateix vaig guanyar les eleccions que em van fer alcalde a Figueres amb 32 i amb 39 era conseller de Govern de Catalunya. Sense caure en l’extrem de Carmen Laforet, qui amb 23 anys va considerar que ja ho tenia tot dit, tots coincidim que, ara per ara, res no ens resulta tan irritant com que en algun acte social desperti més interès el que hem fet en el passat que el que estem fent ara o pensem fer en el futur!

Perquè com ens va advertir amb lucidesa Woody Allen, a la vida hi ha poques coses més patètiques que quan has tocat l’èxit sent un cadell, intentar seguir vivint la resta dels teus dies com a una rèplica contínua del jo que vas ser, que potser creus que encara ets, oblidant que tot passa, també el subjecte que un dia fores i que ja és un altre. Heràclit ens va ensenyar que cap home pot creuar dos cops el mateix riu. Perquè quan hi torni, ni l’home ni el riu són ja els mateixos. Estaria bé no oblidar-se’n.

Afermat el jo com a home i dona lliures, però, ràpidament sorgeix la necessitat de pensar també en el nosaltres. O és que algú podria arribar a desenvolupar-se com a persona si no formés part d’una comunitat des d’on poder rebre els coneixements imprescindibles precisament per poder arribar a l’edat adulta, aquella en què esdevenim responsables èticament i, per tant, per primera vegada realment lliures.

Jorge Riechmann va documentar fa uns anys el que va descriure com el primer acte de solidaritat humana. El 2005 es van descobrir les restes d’un homínid de fa 1.800.000 anys que, pel que sembla, va morir molts anys després d’haver perdut totes les dents. Que pogués sobreviure en aquelles circumstàncies vol dir que els congèneres l’ajudaven.10 La família, la tribu, el barri, el poble, la ciutat, la nació o potser simplement la feina o la vocació, són algunes de les institucions socials que segur que condicionaran el nostre jo, encara que hauríem de procurar que no l’acabin determinant.

De la família, n’haurem rebut sense demanar-ho l’herència biològica, el temperament, que sempre més ens farà guapos o lletjos, llestos i audaços o rucs i porucs; forts com un roure o escardalencs i malaltissos, com el cadell murri d’un dels contes de Dickens, o els marrecs desangelats de les històries dels temps de pa negre i puces al cap de l’Emili Teixidor. De la família en rebrem, per bé i per mal, per acció o per omissió, els primers estímuls intel·lectuals, emocionals i morals, els que forjaran el nostre caràcter. També la protecció necessària per a poder desenvolupar-nos físicament, sense el perill que comportaria haver-ho de fer tot sols.

De la tribu, que avui en diem nació –i que pot coincidir o no amb l’Estat–, en rebrem l’adscripció a la terra dels pares, la llengua i els costums, l’ensinistrament cívic i sociocultural necessaris per definir la nostra condició ciutadana.

Els gens, la família, el barri, l’escola o els amics de la Universitat, aquest o aquell grup d’afinitat de la ciutat on haurem crescut i viscut, la nació de la que formem part en néixer, la vocació, l’orientació sexual, tantes i tantes circumstàncies, així com la sort o la dissort que només els déus disposen, i que ens resultaran sempre imponderables, conformaran la nostra identitat. La conformaran i la condicionaran, sens dubte, però no hauríem de permetre que la determinin.

Ciutadans lliures o presoners de la democràcia

Dur una vida bona, això és, feliç i amical, hauria de suposar poder viure conjugant de forma suportable el jo i el nosaltres. El respecte a la nostra llibertat individual, definitivament acotada per Edward Coke, Montesquieu o John Stuart Mill, i el no menys indefugible compromís amb la comunitat, que, des de John Locke, tota una llarga tradició liberal fa derivar d’un pacte constitucional primigeni, que pot ser real o imaginari. O encara més importat i essencial, que pot brollar de l’estricta amistat cívica desvetllada ja per Aristòtil i sobre la que es fonamenta la concòrdia i per tant la veritable i bona democràcia.

L’un no s’hauria de poder imposar mai sobre l’altre. Perquè l’home isolat es mor, de gana o de pena, com ho fa la planta assedegada de nutrients si les arrels li són arrancades de terra. “Busca ancoratges que donin sentit a la teva vida”, li recomana el psiquiatra a William, un dels joves monstres d’Exit, l’aclamada sèrie noruega que paradoxalment enterra els flamants corredors de borsa entre fiords de cocaïna, orgies i milions d’euros, que els entretenen tant com els avorreixen.

Tampoc la comunitat que, fent ús de lleis injustes o amb mecanismes subtils de coacció sobre l’opinió pública, no respecta la unicitat dels individus que la composen pot ser reconeguda pròpiament com a tal. Perquè si la seva existència passa necessàriament per l’anul·lació tan sols d’un dels membres, com va passar a la infausta ciutat d’Omelas d’Úrsula K. Le Guin, el resultat esdevé aberrant, una burda tirania que fa de la raó pragmàtica o merament instrumental, que és la que la justificava, un fi en si mateix. Per si algú no sap de què parlo, i per esmentar només un cas conegut a totes les cases occidentals que vam resistir les primeres setmanes de pandèmia del 2020 en pijama i engabiats, llegeixi’s Unorthodox: The scandalous rejection of my Hasidic roots, l’autobiografia de Deborah Feldman, la jove novaiorquesa d’origen jueu, que un dia va decidir sobreposar-se a la pressió de la seva tribu per afirmar el propi jo.11

Ara que en temps de la covid hem vist i patit arreu del planeta els reiterats tics populistes o autoritaris dels nostres governants i dels seus agents, suposadament demòcrates, ens hauríem d’alertar especialment sobre aquesta qüestió. Perquè encara que d’ençà que Ievgueni Zamiatin va inaugurar la literatura distòpica, el 1924; encara que de la mà de Huxley, Orwell i tants altres semblàvem definitivament vacunats de la temptació estatista, el cert és que ni en el pitjor dels malsons de l’Europa oriental dels anys cinquanta hauríem imaginat plausible veure com hem vist agents de policia violant domicilis particulars sense ni rastre de delicte flagrant ni cap ordre judicial, o autoritats imposant-nos restriccions d’aforament a les nostres pròpies cases, sermonejant sobre com i amb qui podíem divertir-nos, restringint-nos la mobilitat o decretant gairebé, sense ni un mínim control parlamentari sistemàtic, confinaments domiciliaris, tocs de queda discrecionals i indefinits, o mascaretes obligatòries ahir a tot arreu, avui només en espais tancats, tot sense cap aval científic concloent.12 O pitjor encara, en nom “de las recomenda­ciones de la ciencia”.13

Perquè, ben mirat, qui és la ciència?, va fer notar sorneguerament, i segurament en defensa pròpia, l’aleshores ministre de sanitat Salvador Illa a les jornades econòmiques de s’Agaró, celebrades excepcionalment al Palau de Mar, a Barcelona, a finals de novembre del 2020: “Tothom em demana que escolti els experts. D’acord. D’experts no me’n falten. El problema és decidir quins escolto!”. I és que, com admetien en privat molts epidemiòlegs tan solvents com arrogants, encara que moltes de les mesures que es proposaven se sabien innecessàries, o com a mínim no inequívocament provades com a eficaces, durant molts mesos ha predominat el convenciment que no es podia deixar en mans de la responsabilitat individual, per exemple, la decisió sobre quan calia posar-se la mascareta i quan no. Molta gent no sabria discernir-ho. En resum, que per ells, la majoria de mortals érem uns imbècils i uns insolidaris, incapaços d’exercir responsablement la pròpia condició ciutadana.

Des d’aquesta perspectiva, sort en vam tenir del papa-govern, que de nou estava disposat a pensar per nosaltres.14 A tots ells, polítics i buròcrates, nacionalistes o jacobins, potser hauria calgut recordar-los que ni els estats, ni les nacions, ni els governs no tenen un valor en sí mateixos. Els estats són només institucions per gestionar recursos. Les nacions són invencions culturals. L’únic real que troba justificació en si mateix som cadascun de nosaltres, que de forma més o menys coaccionada, per doma o per criança, que hauria dit Nietzsche, cedim part de la nostra llibertat en benefici del comú, que s’articula en un Estat de dret. Vist el vist, penso que en una democràcia madura, cap servidor públic hauria de poder guanyar-se la plaça o accedir a un càrrec institucional sense haver estudiat abans dret constitucional –i acreditar haver-ne entès la filosofia de fons que el sustenta–. Això o com a mínim sense haver-se llegit On Liberty, el tractat definitiu de John Stuart Mill sobre aquest tipus de qüestions i, en especial, sobre els qui s’arroguen la potestat de decidir en nom de l’interès general.

A Catalunya, sense anar més lluny i només a tall d’exemple, més enllà del marc fixat pel decret regulador de l’estat d’alarma (finalment declarat inconstitucional), mancats com estàvem d’autoritats reconegudes com a realment competents, durant la pandèmia la restricció de les nostres llibertats la va decidir un òrgan, el PROCICAT, no només no sotmès a cap tipus de control democràtic sinó incapaç ni de justificar, en una simple acta, ni un sol dia, el contingut de les deliberacions ni la fonamentació científica dels acords. El pobre president Torra fins i tot va explicar a les seves memòries com a vicari del president Puigdemont que ell mateix havia d’entrar d’amagatotis a les reunions en línia d’aquesta cèdula del nostre Leviatan autonòmic per assabentar-se de les decisions que s’anaven prenent (sic). La dada és tan vergonyant que, encara que només hagués sigut per preservar la dignitat de les institucions, l’activista de Santa Coloma de Farners potser se la podia haver estalviat.

En tot cas, el realment transcendent per a la reconciliació entre ciutadans i institucions és que encara que, amb l’excepció de la Comunitat de Madrid, les intencions dels governants regionals si fa no fa van ser similars arreu d’Espanya, molts dels despropòsits persecutoris dels diversos executius regionals van trobar aturador en els jutges que, per primera vegada en molts anys, van tornar a ser vistos com a autoritats públiques empàtiques i sensibles a la vida real del seus conciutadans. La derogació judicial d’algunes de les normes abusives dictades a Catalunya, però també a Euskadi, Castella-la Manxa, La Rioja o Mallorca, són alguns exemples significatius. En efecte, malgrat tots els peròs que es vulguin, la divisió de poders a Occident, el sistema de checks and balances, continua jugant un rol essencial a favor de les llibertats civils. L’estocada confirmativa d’aquest argument tranquil·litzador la va donar la resolució del Tribunal Constitucional del 14 de juliol del 2021, per la qual es va declarar inconstitucional la suspensió de drets decretada pel Govern de Pedro Sánchez a través de l’estat d’alarma.

Però compte! Perquè pandèmies a banda, vivim uns temps tan disruptius respecte de tot el que havíem suposat fonts de seguretats per als homes i les dones, que la temptació totalitària es va obrint camí, amb prou feines sense que ens n’adonem. Contempli’s sinó el discurs erràtic i nacionalista del primer ministre Boris Johnson, o el del propi president Macron, encabronant mitja França amb l’exigència de carnets de vacunació per accedir primer a serveis públics, ara fins i tot a espais privats; decidit a guanyar-se la reelecció prometent major seguretat en la lluita contra el terrorisme, a cop de més i més lleis disposades a violentar drets civils fins ara tan inqüestionables com els de la protecció de dades personals o la inviolabilitat del domicili particular.

En aquestes circumstàncies, el més perillós és quan el pare de família, acomodat i de bona fe, sospira: a mi no m’importa que em vigilin, que algú –públic o privat– tingui totes les meves dades, perquè jo no tinc res a amagar. El que potser haurà d’aprendre aviat aquest bonifaci és que, sense adonar-se’n, el dia que comenci a perdre el control sobre les pròpies dades, serà el principi del final de la seva autonomia moral, rendida a la manipulació comercial i política dels seus desitjos i inclinacions.

Com les persones, també les democràcies posen a prova la qualitat moral en circumstàncies extremes. Per mal i per bé. Ho hem vist per mal durant la pandèmia, quan alguns governs han exhibit sense escrúpols tics autoritaris, creient simplement que les mesures podien justificar-se amb el recolzament d’una simple majoria parlamentària. Però també per bé, quan hem comprovat com ciutadans i governs han sabut pensar globalment i plantar cara a l’expansió del virus afavorint la solidaritat local i planetària, gestionant amb criteris morals recursos que eren escassos, autolimitant-se en l’exercici de llibertats fonamentals o, com si en temps de guerra ens trobéssim, acceptant estratègies més o menys explícites de triatge de malalts en els nostres hospitals. Els vells eren els més vulnerables i els vam fer passar a davant. I ens honora a tots haver-ho acceptat.

I és que ja ens ho va advertir fa anys Ulrich Beck: el temps de creure que podíem arribar a aixecar una paret tan alta que deixés tot el sofriment, tota la misèria o tota la violència als altres ha passat. Si hi ha una catàstrofe ecològica a Txernòbil els ocells dels aiguamolls de l’Empordà se’n ressenten. Si milions de persones moren de fam, i viuen sense esperança a l’altra riba de la Mediterrània o, com es va poder veure durant el mes de juny a Ceuta, simplement a l’altre costat de la filferrada, les nostres consciències ja no poden romandre tranquil·les. Perquè al segle XXI, moltes de les nostres antigues creences ja ens fan riure. Els nostres temps moderns reclamen una nova Il·lustració universalista, on els altres deixa pas al nosaltres.15 On individualisme i principi d’universalitat puguin conjugar-se harmònicament.



També l’envit sobiranista català, especialment en el seu moment culminant, el del bienni 2016-2017, ens ha deixat algunes lliçons que van més enllà de l’anecdotari local. D’entrada, el perill del virus del sectarisme i de la falta de sentit d’Estat, en la mesura que no només els sobiranistes vam desafiar l’ordenament constitucional, sinó que també els grans partits espanyols van fer de la Carta Magna, com van fer dels indults als polítics i activistes presos, una arma llancívola, posada únicament al servei dels seus interessos sectaris. Encara que el conflicte ha estat domèstic, penso que la solució ha de resultar d’interès per a unes democràcies liberals que arreu mostren signes de fatiga i assetjament populista. I que se senten tan orgulloses de tot el que han aconseguit com confuses a l’hora de saber com preservar-ho.

D’entrada perquè, per a qualsevol demòcrata del món, la constatació de l’ús partidista de la Constitució que s’ha fet a Espanya no pot passar desapercebuda. Amb tantes argúcies i cops de volant d’uns i altres, no ha d’estranyar que la ciutadania percebi desconcertada, i fins i tot amb un punt de distanciament, la transcendència política i ètica de la Constitució, una Carta que, especialment a Catalunya, per molts ciutadans ha deixat de ser un text garant de llibertats per esdevenir un pretext per justificar-ne restriccions. O que, simplement, en comptes de ser l’arquitectura institucional de referència, s’hagi constatat que admet tantes lectures i interpretacions com circumstàncies i interessos canviants genera cada conjuntura.

Certament, l’experiència del procés ha acreditat que resulta tan infantil identificar democràcia només amb l’exercici del dret de vot, com convertir qualsevol mecanisme de reforma constitucional en un viatge fatal i previsible cap a una via morta, del tot insensible a les noves aspiracions que, fins i tot en clau generacional, cada nova època i sensibilitat plantegen.

Però cap societat del món pot pretendre aspirar a una vida justa i en concòrdia sense un denominador comú, consensuat i compartit, que admeti una contínua evolució i sobretot adaptació, aquesta darrera segurament la característica que millor explica el nostre èxit com a espècie.

S’hi va referir Manuel Marchena en la sentència sobre el procés, quan abans d’imposar les condemnes es va sentir en la necessitat de recordar i d’advertir que, per l’innegable rerefons polític, el que s’estava jutjant segurament no hauria d’haver arribat mai als tribunals de justícia:

La causa que se sigue en esta sala, por tanto, no tiene por objeto criminalizar ideas. No busca la persecución del disidente, tampoco encerrar en los límites de una aproximación jurídica un problema de indudable relieve político. Esta sala no está usurpando el papel que deberían haber asumido otros, ni pretende interferir en el debate político con fórmulas legalistas.16

En resum, que per a la pròpia sala segona del Tribunal Suprem, l’executiu i el legislatiu haurien d’haver sabut trobar la manera de canalitzar un enfrontament que, més o menys raonable, esquerdava els mínims consensos necessaris per a la convivència en concòrdia.

Perquè efectivament, com van repetir fins a la sacietat durant tot el 2017 el president Mariano Rajoy i el seu ministre de Justícia Rafael Català, no és possible una democràcia sense llei. Tan cert com que, com li va replicar Jordi Sánchez durant el judici, tampoc no pot ser que la llei acabi afogant la democràcia. La discrepància no era sinó l’encarnació postmoderna de la distinta concepció sobre el dret pròpia de la tradició jurídica romana i anglesa, d’una banda, i francesa i continental de l’altra, tan ben descrites per Ortega i Gasset en la seva Interpretación de la historia universal. És a dir, per una banda la històrica concepció del dret, en si irreformable en la mesura que conté com a principal virtut la de ser font de seguretat, i en contraposició, per altra banda, la incorporada pels revolucionaris francesos, a partir de 1750, per als qui el dret només és tal si és just i on “justo significa cierta desiderata de orden moral y ético, utópico y místico, por sí ajenos totalmente al derecho como tal”.17

Perquè una democràcia sigui vista com a tal, perquè els seus representants no siguin percebuts com a simples guardians del temple sinó com a veritables demòcrates, sempre que calgui s’han de poder arbitrar els mecanismes de reforma pertinents, que satisfacin les noves aspiracions de cada època, de cada generació. Hi han de ser sensibles, que vol dir que els han de poder vehicular satisfactòriament, en temps de recessió econòmica, de crisis territorial o de pandèmies.

Universalistes o multiculturals: el nacionalisme és pecat

La primera persona del plural és mentida, va resar el poeta. Potser no és mentida, però segur que és una convenció, una construcció històrica sorgida de la necessitat de no estar sols, de conviure amicalment. I és sabut que allò que s’assumeix com a real, acaba essent real amb les seves conseqüències. Potser sí que, com va escriure Oswald Spengler fa més d’un segle, les nacions, com les persones, neixen, creixen i s’expandeixen. Fins que un dia decauen i moren. Però si unes nacions moren n’arriben unes altres. I la vida segueix.

En canvi, sabem que la primera persona del singular sí que és ben real, el veritable principi i final de totes les coses. Si morim tot s’acaba. Si més no en el món que ens resulta intel·ligible raonadament. Pensant com penso, podeu imaginar com de difícil m’ha resultat sempre justificar els perjudicis i sacrificis que moltes religions exigeixen al fidels si no volen ser titllats d’heretges. Els mateixos que molts independentistes catalans han reclamat als homes i les dones d’avui si no volien ser acusats de traïdors, o que fins i tot s’han infligit a ells mateixos o han imposat als cònjuges i altres familiars, en nom d’una fe cega en una pretesa arcàdia feliç que havíem d’assolir algun dia com a poble escollit, i que en el fons només ells han arribat a entreveure, just quan somiaven enfebrats. Quantes llàgrimes i dolor innecessaris no hauran generat aquestes borratxeres idealistes, que sempre confonen somnis i realitat, el tot per una part, les pròpies veritats amb la veritat.

Pensant com penso, podeu imaginar també que grotesc m’ha semblat el recordatori –normalment imperatiu i amenaçador– que, de grat o per força, els catalans som espanyols, almenys des de fa cinc-cents anys. Com si aleshores els homes i dones d’avui ja hi fóssim, habitant en algun racó llardós, d’un temps rude i miserable, que us ben asseguro que no és el meu. I a l’inrevés, que si com d’una taula sagrada ens hagués vingut escrit des del Sinaí, l’auguri que més tard o més d’hora Catalunya està cridada a esdevenir un Estat independent. A banda dels que com a sacerdots, polítics, tertulians o editors militants en viuen, de defensar aquestes cabòries, podeu imaginar el dolor que sento davant dels fanàtics teleològics que han fet malbé bona part de la seva vida intentant pescar la lluna en un cove. I que amb el seu fanatisme ens hi han arrossegat a la resta.

Perquè tan cert com que tot ésser humà forma part de diversos grups distints, ho és que la vida és complexa i que, per tant, essent com som membres d’una determinada família, cap germà no s’assembla del tot a l’altre. Treballant tots a la mateixa companyia, cap treballador té les mateixes aspiracions. Vivint tots en un mateix barri, poble o ciutat, adscrits en aquest o aquell Estat nació, cap ciutadà no comparteix necessàriament els mateixos valors ni principis. I és bo que sigui així. Admetent la complexitat d’aquesta realitat, la construcció de l’altre com a adversari o enemic a batre decau per immoral i, encara més, simplement perquè no s’ajusta a la realitat. Per acceptar que soc i penso com la resta de catalans, els hauria de conèixer a tots i cadascun d’ells. Mirat així, res resulta tan immoral com l’estímul de polítiques identitàries, que s’autoatribueixen el dret a parlar en nom nostre, com a cristians, com a dones, com a homosexuals, com a catalans, com a poble, desdibuixant matusserament la nostra vocació universal, que és la pròpia d’un ésser humà.

S’hi va referir amb claredat meridiana la diputada Meritxell Batet, en el discurs com a nova presidenta del Congrés dels Diputats, l’11 de maig del 2019:

[Els diputats] som l’expressió plural i diversa d’una societat plural i diversa [...] ningú de nosaltres individualment ni cap dels nostres partits per si sol representa en exclusiva Espanya ni a cap dels seus territoris ni a la voluntat de tota la ciutadania [...] cada un de nosaltres som del poble, però ningú no és el poble. Sempre i en tot lloc n’hi ha un altre, legítim i distint, a qui només podem demanar que respecti la llei.

Cansada de tanta confrontació nacionalista entre espanyolistes i independentistes, la que també és professora de Dret Constitucional va reblar: “Només quan el Congrés parla amb veu unànime hauríem de poder dir, i encara amb cautela, que expressa la veu del poble”. Perquè com ensenya l’ètica, en una discussió mai no hi haurà la solució més religiosa, ni la més patriòtica. Cal que, a més de conforme a la religió o a la pàtria, el que decidim sigui encertat, sigui el correcte o que com a mínim procuri el bé. I l’aproximació al que és correcte sempre necessitarà de la concurrència i contrast de les múltiples perspectives des de les que es jutja la realitat, tant cert com que al final hauran de retre genuflexió a la raó que ens és comuna per naturalesa.

En aquestes pàgines no ens interessa especular sobre si l’home és bo per naturalesa, com pensava Rousseau, i si per tant són les institucions i convencions socials les qui ens corrompen, o si, al revés, l’home és un llop per a l’home, com creia Hobbes, i si són les institucions socials, l’Estat Leviatan, les qui en preserven la seguretat i fan possible una mínima convivència. Aquí constatem únicament que per poder aspirar a dur una vida bona, feliç i justa, fonamentada en el radical respecte a la llibertat individual cal un contracte cívic mínim imprescindible, que actuï com a garantia d’un marc de seguretat física i jurídica però també com a aglutinador de la força necessària per afrontar aquells reptes que, de tan ambiciosos, requereixen el concurs de molts.

En aquesta relació dialèctica, l’experiència vital d’alguns dels qui ens han precedit resulta estimulant. Ho resulta especialment la dels qui al seu dia van fer del repte de ser ells mateixos l’última i més important raó de viure. Encara que ser-ho els comportés incomprensió, estigma o fins i tot persecució i exili respecte de la pròpia tribu. En llegir-los, fins i tot sense saber-ne res d’ells abans, segur que molts ens en descobrirem seguidors, des de fa molt de temps. Perquè en procurar forjar radicalment el seu jo més íntim és quan aconsegueixen, justament, ser més universals. Ho va resumir el geni dels genis, Salvador Dalí, quan va confessar que només havia sabut “arribar a l’universal des de l’ultralocal”. En paraules diferents, però que en el fons remetien a aquest mateix denominador comú ho va escriure Santiago Rusiñol, referent del modernisme a Catalunya, que també va haver d’aprendre a dibuixar i pintar d’amagatotis del seu avi. En plena efervescència nacionalista a Catalunya, l’autor de L’auca del senyor Esteve va escriure: “Estimo més un fragment de Dante, una melodia de Chopin, un quadre de Velázquez o el Greco, que una ciutat o un poble: per sobre de fronteres, miserables inclinacions de l’egoisme, hi està la pàtria universal de la veritat, la virtut i la bellesa”. Amén.

El compendi de les biografies d’alguns d’aquests personatges d’entrada confirma que la vida pot ser molt curta, però també molt llarga. I que el que pensem o la manera com creiem que hem de viure en un moment donat, pot canviar amb el pas del temps. Hi ha tanta distància entre jo i els altres com entre jo i jo mateix amb el pas dels anys, va escriure Montaigne, el més savi coneixedor de l’ànima humana. És el cas de Ramon Llull, de sant Agustí o, per deixar tranquil el santoral, d’homes immensos com Tolstoi, que només va arribar a dur una vida ascètica i religiosa després d’haver viscut molts anys de forma dissoluta i llibertina, entre Kazan i Sant Petersburg. Com és sabut, l’home que es va casar amb una dona catorze anys més jove que ell i amb qui va tenir tretze fills; el jove que com a jugador, bevedor i faldiller havia viscut tots els excessos de la carn, al final dels seus dies va escriure que “un dels senyals que indica amb més encert que l’home vol viure de veritat una vida de bé, és el rigor que té en relació amb la vida sexual”.18 I segurament quan ho va escriure s’ho creia. O de dones fortes com Emilia Pardo Bazán, alhora conservadora i innovadora, tradicional i llibertina.



En el meu cas, com tots els que ens hem dedicat a la política en temps convulsos, també hauré estat un de tants homes que en poc temps haurà tastat la glòria i el deshonor, els elogis exagerats i les crítiques acarnissades.19 És el pa que s’hi dona, degué pensar l’Oriol Junqueras des de les reixes de Lledoners, quan el maig del 2021, davant la seu d’ERC a Barcelona, un pobre dimoni independentista –segurament amb por a perdre la feina si ERC no formava un Govern de coalició amb Junts per Catalunya– va bordar allò del “Junqueras, traïdor, podreix-te a la presó”.20 Era la mateixa medicina que Rufián li havia prescrit a Puigdemont, el 26 d’octubre del 2017, parlant de les famoses 155 monedes.21

Per sobreviure a aquests banys de dutxes fredes, que un dia et fan aixecar heroi i l’endemà traïdor, pots esdevenir un cínic com L’hèroe de Rusiñol o com va explicar-me un dia en Ferran Davant, un discret i murri empresari del Bages, pots aprendre que a la vida és molt més important envoltar-te de persones nobles que de persones amigues, si més no en les dues primeres accepcions que Aristòtil donava al concepte d’amistat. Això és, la de l’amistat entesa com a companyonia per a la festa o la relació amical que només serveix per a la consecució de fites professionals i lucratives. Només l’amistat que et fa ser la millor versió de tu mateix, la que et reclama la major de les exigències personals, et convé propera. Perquè quan les onades venen altes, la persona noble actua guiada només per la pròpia consciència, atenent simplement a la intuïció moral que procura fer el que és degut, al marge de qualsevol altre tipus de càlcul, consideració o simpatia. El seu raonament és intemporal i (u)tòpic. En canvi, l’amic que estava al teu costat perquè compartia amb tu les xefles i correries o perquè a la teva vora podia progressar econòmicament o en fama i reputació, quan es gira mala mar salta ràpid del barco i busca nous ports arrecerats.