Kitabı oku: «La mar rodona»

Name: La mar rodona
Author: Sebastià Perelló
ISBN: 9788473292801

Sebastià Perelló

Yazı tipi:

La mar rodona

Edició digital: setembre de 2020

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Correcció: Agnès Prats, Maria Bohigas

Producció de l’ebook: booqlab

ISBN: 978-84-7329-280-1

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Sebastià Perelló

La mar rodona

CLUB EDITOR

BARCELONA

Paper banyat

La peixera

A lloure

A Mateu Coll Torres

Plus rien, restait le souffle Mallarmé

I will show you fear in a handful of dust T. S. Eliot

PAPER BANYAT

Große Ereignisse nehmen manchmal ihren Anfang in Friseurstuben. J. Roth

The time is out of joint. Shakespeare

La primera imatge que m’envesteix és aquella manera de mon pare de passar-se el raor pel call de la mà. Sense mirar, perquè té els ulls clavats al mirall. Just abans de començar la feina. Com si l’atenció només fos un gest, un posat. Les paraules que sents t’han de tocar com l’aire que deixen anar les cortines. Tu ara ets les mans que afaiten, res més. Donaràs conversa seguit seguit, però no en faràs memòria, és com si allò que dius i allò que sents només fos escarnir coses que tanmateix no has après. Perquè rere aquells ulls vius sempre hi havia una mena de letargia. Escoltar com qui sent ploure. Coses que no has d’aixecar d’en terra. Qui parla, sembra, qui escolta, cull, deia. Cabells i borra que després agranaràs. Aquell munt de pelussa ran del portal, com si fos estopa. Perquè el teu paper és aquest: passar inadvertit. A les sordes. I és el que vaig aprendre. Era part del negoci. Aquella cara atenta, que mostra respecte, para esment i alhora es fa el desentès. I un bon callar. No fer massa ni massa poc. I mai no et sabrà greu haver callat, deia mon pare. I la padrina feia capades i li donava la raó: Déu parla per qui calla. Així la feina t’ha de retre. Però jo no l’he sentit motar. Només aquest silenci oscat de coses que no vull contar i em cremen la llengua. N’estic fins a les arrels dels cabells, d’aquesta murga muda. Perquè encara ara hi ha dies que no puc alenar. I aquesta forma d’estar mal a pler, com si sempre estàs en casa externa. I en faré, de voltes, perquè les paraules no em vénen a la boca, no em surten a camí, no. Ja he après a esperar-les, com s’espera el perdó. O els retrets que ningú mai no t’ha fet.

Hauria pogut perdre el cap, però em vaig abandonar a la certesa de saber que un mai no acaba d’aclarir qui és. La idea de ser molts i tants m’ha fet sentir inconsistent i he pasturat en mi com en un laberint. De sobte és com un museu, i sales i més sales, on ja no saps si hi has posat els peus, o tens l’aparença d’un mapa envitricollat del metro d’una gran ciutat, on sempre t’has sentit estrany, o les infinites galeries i tubs d’un clavegueram per on corre l’aigua residual i la que cau dels núvols. I tot és u i tantes coses que no saps, venes que s’han nuat, i de mi he arribat a no saber destriar què ha caigut dins un pou i ja no sé on para i allò que m’ha fugit, però que encara em batega als polsos. Sempre he estat aquesta figura niala que per anar bé no havia de topar amb res. Un home conformat. Que no calia aixecar el cap, i que si ho mires bé te’n pots afluixar, de fer una cosa o altra. Arribes a creure que tot hi cap, en l’embalum de tot això has deixat de fer. No vols pensar que en allò que deixes estar hi ha l’efervescència dels fets, que es belluga amb la mateixa inquietud irrebatible que els dies viscuts. Només són decisions que no has pres, arribes a dir. Ets en una habitació a les fosques. Just en el moment que en surts, quan ets ben davall el capçal, allargues el braç i toques la clau del llum. S’encén i sents el desconcert de ser al bell mig d’un embull. El que tu volies fer era apagar-lo. Coses que passen i que no has volgut fer. Perquè no hi havia determinació, no era deliberat, d’això, n’estic segur, encara ara. O això vull creure. Un descuit. Era com una inadvertència o com una llacuna, un espai en blanc. Coses que s’han arrencat de tu i suren sense propòsit fins que tenen aquell aire indiscutible d’allò que no ha passat, que no té res a veure amb tu, que les pots decantar fins que s’han eclipsat, fins que l’oblit les capola. Com si totes aquestes cabòries no tenguessin cap relació amb mi, que només són com aquella traça que deixen els bessons evanescents que no acaben de néixer, que moren en les primeres setmanes de gestació. I poses tota la confiança en allò que sempre deien els vells: tal faràs, tal trobaràs. Perquè era una cosa que jo no havia fet, era l’escòria d’una despreocupació, que deixava veure clarament les traces d’una negligència feliç. Una desimboltura. Perquè aleshores només era un nin. Què t’he d’anar a dir, si jo mateix mai no he sabut del cert si l’ase m’havia fugit o era jo qui l’havia amollat. Hauria de ser amb la veu d’un altre, que fa niu en mi, deixalles d’un que es va dur a perdre, i va guardar silenci, quan aleshores això va ser un secret, aquell que no sabia res de mi, que m’he fet vell i no l’ha vist créixer, aquell que no és la meva vida, que hauria de venir, sense alè, amb el negre de l’ull que no ha après a ser poruc perquè encara no ha mirat mai enrere, i deixar-me parlar amb tota la boca. Posar-m’hi els dits i dir: aquesta boca és meva. Deu ser cert això que diuen que sempre parles per algú de qui no has volgut dir el nom i que calla i sotja, d’amagat, des de les teves pròpies entranyes. Com una ombra que ha esclatat i s’ha esbravat i ja només és aquest baf que s’expel·leix en la respiració i entra pertot, aire que ja han alenat i t’infla el lleu i passa pel ganyot de tothom, i t’enfita la pell i la roba, s’incrusta als mobles i a les parets llises, s’aferra com l’estepa negra a les cortines i ja no te’l trauràs ni tossint. Una bavor apegalosa, un gas mostós que ens bofega els mots que s’han abismat en el silenci d’un secret.

Aleshores no era així. Era aquella olor de tovalloletes planxades i la fortor d’essència que embaumava la barberia. Ja de ben petit m’agradava asseure’m a la trona Thonet que feia servir mon pare per tallar els cabells als infants, i des d’aquella mena de púlpit mirava les cadires Jaso niquelades amb els seients amb reposapeus, els respatllers de reixeta i els braços de porcellana esmaltada color crema, o els miralls biselats, els tocadors, les pintes i la corretja per afilar els raors. Feia ben poc que havien canviat les cadires de caoba de Cuba, que venien d’una altra barberia, la d’en Ruixat, que l’havia tancada després de l’atac de feridura. Deien que havia afaitat l’Arxiduc i en Sorolla, el pintor. Varen anar a parar al taller de ma mare al fons del corral, on brodava. Després s’hi va afegir la tia Antònia, que plegava punts de calça, i reien mentre el meu germà petit volia afaitar la padrina i ella li deia que no calia, que pels quatre pèls clars que tenc no val la pena que m’ensabonis. Però es deixava fer, i si entrava madò Farrera i la trobava amb la cara ensabonada no se’n podia avenir. Ets una annerota, li deia, i aquest nin és un consentit que no en fa de bona. És que ets més criatura que ell. I la padrina, sense alçar el cap ni obrir els ulls, li contestava que la deixàs estar. Els anys t’han envinagrat. Entra a la barberia i digues a n’Antoni que te talli els cabells à la garçonne, per ventura no faràs aquesta cara d’escabetxada. I aquella, d’una revolada, girava cua i ja era al carrer. El taller era com un cel bord, perquè allà s’hi apinyava la poca vida privada que hi havia en aquella casa. Només allà, ben endins, sentíem que érem a ca nostra. I a la cuina, que era el feu de la padrina, i era l’únic lloc que no feia olor de colònia Ron Quina.

Perquè ca nostra no era del tot una casa particular, hi havia aquella confusió dels llocs que no acaben de ser privats, perquè el negoci n’assaltava cada racó. Era com si haguessis de calar el cap davant aquella intrusió, com si la presència dels estranys s’hi hagués anat botint, s’hi engolàs, impertinent, indiscreta fins que s’hi cosia, com un brodat acaba essent un detall d’un llençol, i allò ja era part del teixit de la nostra vida. No hi senties la serenitat amansida que provoca la llar familiar, aquella atmosfera domèstica que permet abandonar-se i sentir-se en un espai reservat, un lloc de l’ànima, entranyable. Hi entres i fins i tot abans d’obrir la porta ja estàs a cobro. Com en un espai de treva interminable perquè no ets a la vista de ningú, no hi ha res que t’intimidi, no hi ha res que t’exigeixi esser ningú, com si et protegís una bombolla confidencial que t’abriga en una mena de nuesa. Perquè una casa ha de ser aquesta clariana intestina. I allò era un guirigall, els clients travessaven el menjador per anar a l’excusat del corral i era com si la barberia ocupàs tota la planta baixa de l’edifici, hi senyorejava la barreja d’intimitat mascla i l’olor de tabac de pota que actuava com el baf quan aixeques la tapadora d’una olla. I tanmateix allà, s’hi destil·lava la repressió d’una sensibleria que hauria estat massa ambigua, però que deixava anar una sensibilitat delicada, una complaença narcisa d’homes, com si d’aquella aura viril, exhibicionista, s’hi desfibràs una afectació que la concurrència solia encolomar a les femelles. I era en aquell contuberni d’intimitat masculina, allà, entre i entre, on havies d’aprendre a ser un home. En aquell aiguabarreig d’olor d’arrencat i família, que tenia no sé què de bravata i vida casolana, en aquella vitrina que era la barberia, vaig aprendre que la vida privada sempre és clandestina.

Mon pare, de primer no m’hi volia, jo era massa tendre per pasturar enmig d’aquelles converses desfregades i ordinàries. Jo era la roba estesa enmig d’aquelles complicitats, la padrina remugava, que jo no hi havia de fer res, en aquella gàbia de reclams grossers, tot li semblava massa barroer i mai no hi posava els peus, com si no fos ca nostra. Sempre estava a l’aguait, era com un sentinella, perquè, si podia, s’estimava més que anàs amb ella a la cuina, i mentre feia el dinar em contava rondalles. Però jo li fugia, i ella no podia deixar la paella on feia aquelles raoles de peix que m’han fet un trau a la memòria. Aleshores jo no escoltava aquelles converses insolents, perquè no entenia ni un borrall de tot allò que deien aquells homes, que reien com si s’haguessin de desencaixar les barres. Eren esclafits rudimentaris que esqueixaven l’aire, i de vegades discutien com si fossin moixos, amb aquelles venes del coll que semblava que havien d’esclatar. S’emmurriaven, però mai no vaig veure una brega. Cridaven fins a l’afonia, baladrejaven com si fossin cans que algú hagués desfermat, la sang bullia, però no arribava a la mar, i bastava una ullada de mon pare i tota aquella precipitació irascible hauria cabut en aquell pot de Desinfectante que em tenia l’ànima robada. Era de vidre bufat, amb les lletres en diagonal. Cal·ligrafia anglesa. Tinta blava. Era buit. N’hi havia un altre, també de vidre. Lletres que feien relleu. Cleaner. No sentia els grinyols desfermats d’aquelles boques de trons, d’aquells galls que es picaven les crestes. Els ulls se n’anaven rere els mànecs marbrats dels raors de la marca Mannos, i trescaven entre aquells capells Homburg que estaven penjats com si fossin exvots a la perxa, just al costat de l’entrada, o els Trilby, i la cinta dels Borsalino que enlluernava, i que ma mare trobava més seductors. Només era una barra, però mon pare li deia el guarda-robes. O la màquina de tallar cabells Queen, de fabricació alemanya, que ningú no havia fet servir, perquè mon pare només emprava les tisores. La hi havia regalat un client de l’hotel Formentor. Eren els primers turistes. Luxe i excentricitat, gent rica que reclamava un servei exclusiu, i quan l’hi demanaven, hi anava. Hi havia estrangers que no volien venir al poble i s’estimaven més afaitar-se o tallar-se els cabells a la seva habitació. Entre roba de llengües i llits amb cobricel, i a la vista dels pins d’un verd espès i negre que es retallaven sobre el blau encegador de la mar. Era quan a l’illa hi venien el comte de Keyserling, Lady Campbell Cook o Lord Salisbury.

Encara ara tenc a la memòria aquell rasoir Thies Issard de 1934, nou de trinca, amb el mànec d’olivera, que havia descobert dins el maletí de les eines particulars de Mister Higgins, sense que ningú m’hagués vist. La primera vegada que el vaig tenir en les mans havia hagut d’entrar a la barberia quan no hi havia ningú, en aquell moment precís, entre la una i mitja i les dues i mitja, quan mon pare dinava i després becava una estona, abans de tornar a la feina. Perquè no hi havia manera de fer-me descansar en aquella hora, quan la casa just per un moment semblava una bassa d’oli. Quan pasturava a lloure i rebostejava els calaixos dels tocadors i els maletins dels clients, el de don Joan de Son Remuc, que tenia el raspall amb mànec de plata i la pinta de carei. I m’embadalia davant les fotografies de Reynaldo Luza, que ma mare havia fet emmarcar. Venia sovint a la barberia i fins i tot havia retratat la filla de na Lluïsa de ca la Salvatgina embolicada amb un llençol de lli i que havia publicat a Harper’s Bazaar. El fotògraf, de vegades, venia a afaitar-se en roba de tennis, i amb aquella extravagància el poble anava alçurat més d’una setmana. També venien pintors, Tito Cittadini, Joaquim Mir, Roberto Ramaugé, que havia comprat feia anys la fortalesa d’Albercuix a Pollença.

Mr Byng havia llogat una casa a foravila als Verdera, que tenien terres aquí i a la banda d’Alcúdia. Era client de mon pare, però no venia a la barberia. Anàvem a ca seva i li arreglava la perruca. Parlava un mallorquí estrambòtic i apagat, però s’entenien. Escrivia guies de viatge. Venia cada estiu. Arribava al mes de juny i se’n tornava a Anglaterra al setembre. No sé si eren els seus ulls esbravats o aquella manera seva de caminar una mica d’esquitllada, però sempre em va semblar que en ell tot era fortuït. Quan saludava mon pare, hauries assegurat que feia un gest accidental, que anava a fer qualsevol altra cosa. I aquella casa tan nua feia la impressió de ser el cau d’algú que fugia. Fins i tot la claror esvanida d’aquella sala era eventual i hauries arribat a creure que només era una coincidència que ell fos el llogater, el resident d’aquella casa, perquè s’hi movia com un convidat. Aquella mitja perruca d’un color ros esmorteït, de cabells llisos, em tenia enlluernat. Mon pare la hi pentinava amb una destresa que s’havia inventat exclusivament per a aquell postís, perquè era l’única que havia arreglat en la seva vida. I jo havia de fer esforços per no riure. Mentre li arreglava la perruca i la hi perfumava, Mr Byng m’explicava que els egipcis ja en feien servir per protegir-se del sol, deia, i en les cerimònies de pompa. I jo li mirava aquells clotets a les galtes. Com una pena fada, que després he sentit moltes vegades davant el mirall.

De vegades jugava amb aquella obsessió de mon pare perquè cada cosa fos al seu lloc. Semblava que perdia l’enteniment quan li amagava aquella aigua d’Abissínia que feia servir per tenyir el cabells blancs de don Josep, el farmacèutic. Sempre venia a darrera hora quan ja no hi havia ningú, perquè no volia que se sapigués que li tintaven aquell color cendra lluminós que li baixava dels polsos i es perdia rere les orelles. Eren d’un blanc romput que li havia platejat el temps. No és que fos estufat ni presumit, era la seva manera d’estucar la fadrinesa macilenta que li havia rosegat la vida. Quan entrava a la barberia, aquell sac d’ossos aflautat, amb els ulls trists i desinfectats, semblava un cadell a punt de momificar, perquè se li havia assecat el cor de por. Por de mirar i fer llepadits del món que li passava ben davant, mentre ell es feia el desentès, perquè qualsevol altra cosa l’hauria fet passar per un melindrós, perquè un home delicat, i era sa mare que parlava, ja se sap de quin peu coixeja. Quan ja feia una estona que don Josep seia a la cadira i mon pare ja s’havia posat ben nerviós, jo li duia l’aigua d’Abissínia i li deia que no havia de canviar les coses de lloc. S’enfurismava, però no deia res. Era aquell perfil abrinat que afirmava, amb una veu blana que volia engallar-se, que ell tampoc no hi sabia viure, entre coses trastocades.

Cada dissabte horabaixa venien els columbòfils i aquells que tenien la fal·lera dels passerells. Eren mitja dotzena de criadors. Parlaven i discutien sobre criança, dels gavatxuts i els nas de xot, que era un colom de vol, de competicions, de si convenia donar-los blat o civada, i tots admiraven Arthur Bricoux, que aleshores era el gran mestre. Fins i tot hi havia un militar retirat que el coneixia. Mon pare era més dels passerells, i fins i tot en tenia un d’embalsamat sobre un trosset de fusta d’ametler, que havia estat el més elegant, el que cantava millor, i el més esvelt que havia vist mai en la seva vida. També tenia pinsans. En parlar d’ocells mon pare perdia el món de vista, quedava sembrat, amb les tisores en una mà i la pinta en l’altra, en una quietud elèctrica, com si s’hagués enrampat, mentre els ulls desprenien fervor i aquella excitació li omplia la boca de paraules. Tot eren becs i plomes blanques, pits vermells brillants i femelles retxades. A mi em feia angúnia sentir-los parlar perquè m’envestia una imatge que encara ara m’escarrufa. Quan vaig saber que n’hi havia que per fer-los cantar millor els cremaven els ulls, només veia mon pare, amb una agulla que havia desinfectat amb una espelma, just quan travessava aquell negre lacat i inquiet que no et mirava mai. Segons mon pare, als ocells, no els agrada que els mirem perquè ens veuen la malvolença. A la nineta, ben endins, hi ha un malànima. I jo t’ho diré: a un passerell, no l’enganaràs. Era quan jo me n’anava al mirall de la barberia, i m’hi acostava fins que el baf entelava la lluna. Hi passava la mà quan la boira no em deixava veure aquell monstre que només els ocells sabien llucar. Com si els ulls fossin un cau secret que ens haguessin vedat, una cambra tenebrosa per on corrien dimonis i gripaus, serps i basiliscs i ratapinyades, com a ca les monges, quan anava a costura i ens castigaven al rebost a les fosques, que segons sor Margalida era el quarto de les rates. Em mirava els ulls fins que em picaven i llagrimejaven, i aquella pupil·la era com un pou cegat.

Tenia dotze anys quan vaig afaitar el primer client. Primer només els ensabonava. Mon pare feia la resta i després em deixava que els posàs el massatge. De feia molt poc, a la barberia ja fèiem servir Floïd. Era una de les divises de la casa, un senyal de luxe i distinció, allò que reclamaven els clients de l’hotel, perquè el negoci no era una barberia qualsevol. M’untava les mans d’aquella loció ataronjada i feia les fregues tal com m’havia ensenyat mon pare. Aquella olor àcida d’herbes i llimona a mi no em semblava balsàmica. Era seca, rude, i m’entabanava, no era untuosa, em deixava les mans eixutes. Exhalava no sé què de menta ardent i la pell impecable d’aquells homes se l’empassava com si fos una gota d’aigua en un desert, i ja només era un baf que jo alenava com si m’hagués d’abrusar els pulmons. Però els mirava a ells, ulls clucs, els gestos ablanits, i era com si la set fos sedativa. Els feia gràcia que el nin s’encarregàs dels massatges, i amb aquells amb qui mon pare tenia més confiança, m’hi entretenia, i fins i tot els feia la clenxa. Ben aviat, però, em vaig convertir en el mosset del negoci, i ja no era un joc. Era una feina. De primer anava a l’escola i la barberia era cosa de les hores perdudes. Agranava els cabells tallats, preparava la pasta d’afaitar, retirava les tovalloletes usades i les duia al cove de la roba bruta que ma mare tenia al corral, o netejava les pintes. Quan s’acabava la brillantina, anava al rebost on teníem el magatzem, just damunt la botiga. Mon pare m’enviava al recambró, perquè davant la gent mai no li vaig sentir dir que allò fos el rebost de la casa. Deia que així tot semblava més professional. Havia après l’ofici a França, a París. Solia dir, amb aquell aplom diligent dels entesos, que aquí no es tallen els cabells, aquí no només s’afaiten, vénen de qualsevol manera i surten homes de veritat, distingits, amb la seguretat refinada i ferma d’un senyor. Ma mare i la padrina reien quan pensaven que el darrer que havia afaitat aquell dissabte horabaixa era el pastor de son Xambó, un tabalot que flastomava com un esperitat i tenia la llengua més coent de la rodalia. Al recambró també hi havia papers, diaris vells que tallàvem i servien per fregar els raors quan havies fet la passada. I les fotografies que mon pare havia arreplegat i emmarcat perquè servien de mostres. Però no les va arribar a penjar mai a la barberia. Hi havia el príncep de Gal·les, que encara no era rei i que ben aviat seria el duc de Windsor, després d’haver abdicat. I un perfil de Gary Cooper, de devers 1930, del temps que va fer Morocco, i Clark Gable vestit amb un esmòquing impecable i els pantalons sense enrivetar. Mon pare, que ens havia fet fixar en el detall, deia que el rivet de seda era una ridiculesa. Quan parlava d’aquestes coses semblava un altre i als ulls, que de sobte no miraven enlloc, li veies una ombra raquítica de coses que no sabíem, com si per un instant no fos a ca nostra, i es gratava el colze suaument, com si no fos picor, només una moixaina insulsa, com quan passes els dits per una cicatriu en què fa temps que no has reparat i ara hi pares esment, així, sense voler.

Quan vaig començar a afaitar encara no havia pegat l’estirada i no feia l’alçada d’un ca assegut. Per això m’havien fet un escaló de fusta, que em servia per poder ensabonar les barbes aspres i espesses dels clients que només passaven per la barberia els dissabtes. Hi havia senyors de casa bona que venien dia sí, dia no, però molts eren pagesos que baixaven al poble i només s’acostaven cada vuit dies, per això sempre fèiem més feina els divendres i els dissabtes, que teníem portes obertes fins ben tard. De vegades eren les onze de la nit i encara teníem la barberia plena. Arribaven, agafaven torn i si havien d’esperar una estona llarga se n’anaven fins al cafè de can Canut, dues cases més avall de ca nostra. Quan els tocava, era jo qui guaitava per la porta de la taverna i els anava a cercar. Si tenia sort i madò Remei estava de bones, em pegava un crit part damunt el renouer d’aquella gàbia de grills i em picava l’ullet. Jo sabia que m’havia d’acostar al tasser. Ella només em veia el cap, com si li haguessin posat davant una ofrena. I els meus ulls quedaven a l’alçada d’aquells pits que semblaven abandonats damunt la pedra de marbre rivetada de llautó. I ben aviat em vaig acostumar a passar la vergonya, perquè sempre em deia el mateix: ¿t’he de donar de mamar o t’estimes més un tros de tambor d’ametla? I reia com si fos un ninot que hagués de desarmar-se. Jo allargava la mà tant com podia i em donava aquella llaminadura amb els bessons petits i afuats que s’apinyaven en el vidre de sucre cuit color de mel que madò Remei guardava en un pot de llauna.

Però l’escaló no era segur i ja havia estat a punt d’ensopegar un parell de vegades, i no convenia anar de gambirot amb el raor a la mà. Per això mon pare va pensar que si havia de començar a afaitar, convenia fer feina a peu pla i va agafar una de les cadires que havien anat a parar al taller de ma mare. Però encara era massa alta i va donar a fer un peu nou al fuster de can Xamet. No tenia caoba i el va fer de cirerer. Encara ara la tenc a la sala, davant la finestra, i la tenc molt gelosa, m’estim més que no s’hi assegui ningú. Aquell seient encoixinat, amb respatler de barrerons tornejats i braços estrets i esvelts, és més que una cadira. És un lloc on no hi ha manera de fer veure coses que no són. Deixes anar el clotell enrere i basta no res, una estona amb els ulls clucs i t’hi sents nu, pelat. És estrany perquè no és com si estassis a recer, emparat, no és com si bastàs seure i de cop i volta l’atmosfera de la sala fos més entranyable, aquell aire confidencial que respires en un lloc privat. No és això. T’hi sents desabrigat, descobert, allà no hi pots amagar res i tot és a la vista, però no fa nosa. Com si els secrets haguessin perdut fua i ja no venguessin amb aquella ostentació de silencis difícils, sinó asserenats, amb la parsimònia plàcida de la gent despreocupada. Coses de les quals no has de treure l’entrellat, com si tu no fossis tu, sinó el teu secretari, un que t’escriurà les cartes i s’ocuparà de la teva agenda i fins i tot custodiarà la teva vida. Com si els dies aquí també poguessin viure’s a peu pla, sense tenir por a l’onatge indesxifrable que empeny el passat i els records i el laberint de la memòria, sense el pes furtiu de les coses que han quedat sense fer, o el rivet clandestí d’allò que voldries no haver viscut, com si el cor no fos aquest reservat de passos perduts on van i vénen els homes cautelosos. No, inesperadament, aquí, els secrets són dòcils, fan els dies anodins. I el pit s’eixampla. Com aquells pilots de cabells tallats que agranaves a la barberia i que ton pare no deixava que tirassis al foc de la xemeneia de la cuina perquè feien pudor. Els deixaves dins un sac en un racó del corral i cada setmana venia l’amo en Peret i se l’enduia. Un dia vares demanar a ton pare què en feia, mestre Peret, dels cabells. I ton pare, que no parava esment i estava enfeinat només et va dir: i jo què sé! Però jo veia aquell home-net amb el sac, com si arrossegàs un mort. No el deixava tocar en terra, l’alçava i se’l posava a l’esquena, amb aquells ulls baixos com si fossin calius a punt d’extingir-se, menuts i enfonyats. I només deia: Au! I partia. Se n’anava amb aquell sac ple dels cabells que jo havia agranat i que ningú no volia veure perquè ja no eren de ningú. I feia ben poc els havien rentat i pentinat i eren fins i tot vistosos. Eren part de tu, i el lloc d’una carícia, íntims, i bastava entrar a la barberia i els deixaves anar, queien en terra, i eren repugnants, estranys i externs, talladures brutes i engreixinades, sobres, ganga que fa nosa. I en tots aquests anys és ara que m’assec a la cadira i pens en aquell sac. I en el miratge de veure venir l’amo en Peret i que, sense dir res, el veus que agafa aquells dies i au! s’emporta tota aquella romanalla fastigosa, tanta misèria, i no et cal saber si l’ha d’abocar als fems, l’ha d’enterrar o li ha de pegar foc, perquè basta no tenir-la a la vista, que te la llevin del davant. I ja són coses que no són teves i que no són de la teva incumbència. I tanques els ulls. Pots deixar-te anar, perquè per un moment pots arribar a creure que la vida s’esmuny, els dies lleneguen i amb una llevantada no en quedarà res. Cel net i clar. Però ja en pots fer, de revolts. Sempre acabes que tens la sensació de seure en un banc ras, sense respatler, l’esquena dreta, incòmode, encarcarat com un ciri, com si t’arnàs el disgust de no saps què, l’ànima emmidonada. I sembla que sents en tu aquell renou sec de coses que es trenquen.

Però hi ha en tu una veu que vol fer-se entendre. Ja ho diré. Alguna cosa t’estira la llengua. Però la sents com si fos de pedaç i t’entrebanques. Vas a dir allò que era clar i precís i ja t’ha fugit, has perdut el fil. Ara no saps per què ho deies, t’has atropellat, te n’has anat per les bardisses i s’ha fet un clot, una clariana, com si els mots s’haguessin desfibrat a la boca i ja només fossin una pasta molla que s’estufa, sabonosa, i de sobte no hi ha res. Ha passat no saps què i t’ha deixat a l’estacada. I ets en una casa que han desmoblat, i com més hi fas més hi perds, fins i tot sembla que t’hagis desertat. I t’hi agomboles. Com un home quan s’adorm. S’ensenyoreix de tu una indolència sedant, aquella deixadesa que fa el cansament, com si fos possible abandonar la cara que mostres a la gent i retirar-te i deixar que les coses passin sense tu. T’has apaïsat, sents aquesta calma sense complicacions, t’apagues, candorós. Per un moment ets capaç de creure que ja no hi ha allò que et batega cor endins. Com si en la urgència fos possible esser innocent. Tot de pressa, tan aviat com puguis, no t’entretenguis, no hi seràs a temps. Com si l’olla sempre hagués de vessar, i en aquesta ànsia la consciència no hagués de fer-te patir. Ha estat com si aquesta empenta, tanta precipitació, no t’hagués deixat ni esser aquí, ni dues passes més endavant, perquè has viscut en aquest fervor d’anar massa aviat. Una vida llampant. Ni aquí ni allà, només aquest tragí, perquè has cregut que era possible desaparèixer en la peripècia. I a qualsevol banda t’has sentit foraster. Arrels enlaire. Com si fossis la mar que brama, sempre inquieta. Sempre aquesta bellugadissa. Un que no sap estar quiet. I això t’ha amagat, com si només t’haguessin vist passar. D’aquesta manera no has format part de res. I això t’ha fet sentir invulnerable. No te n’has temut de res. Tanta frissor, deia ta mare. I encara rius. Perquè riure ha estat el teu estil de no dir aquesta boca és meva. I amb aquesta exigència, amb aquesta urpa sempre inajornable, has embolicat allò que estaves disposat a oblidar.

Ja afaita com un llamp i sempre du els cordons de les sabates desfets, deia la padrina. Primer només arreglava els clients de més confiança, que em coneixien, però ben aviat varen ser molts que s’estimaven més que jo els fes la feina. Deien que era més delicat, que m’hi entretenia, que tenia les mans beneïdes. Devia ser que els feia gràcia i crec que volien afalagar un pare que bavava davant l’habilitat del fill. Sempre anaven de verbes. Venia don Joan, que era un peixot dels falangistes, prim com un bastó, la cara xuclada, que sempre anava amb el front alt i aquelles venes com una serp que li corrien per les temples. Semblava que hi podies veure córrer la sang i quan discutia pareixia que li bategaven. M’has d’afaitar els quatre pèls clars, no la butxaca. I reia com si li haguessin desballestat les barres, amb aquelles dents que anaven a lloure davall el bigoti amb mosca. Tenia els cabells rulls, rebels, amotinats, que ni la brillantina aconseguia amansir l’enreveixinament. Fins que se’n va cansar i se’ls va tallar ran. Quan venia uniformat encara semblava més ressec, un perfil begut, com si l’haguessin acabat d’esprémer, amb els ulls eixuts d’alegria. Jo no els mirava mai i feia un alè si quan l’afaitava els tancava o els deixava anar pel sòtil. Em concentrava en les galtes o en el nas d’àguila, que de tan prim semblava un ganivet esmolat. Era amable, però d’una cordialitat emboscada, com si sempre n’amagàs alguna, com si esperàs amb dissimulació que travelassis. No era de fiar, deia mon pare. Ell calla, i espera que n’amollis una i quan ja no hi penses t’ha glapit. Tu fes i calla, repetia. Deixa’l xerrar, perquè aquest és com una geneta. També venia don Mateu, amb el coll ample i gruixut, la cara franca amb el cor a la boca i els ulls plàcids, amb aquella ombra farsant dels bromistes. Quan entrava, sempre ben vestit, saludava amb parsimònia, amb la veu prudent i satisfeta d’una persona conforme. Però no era efusiu, tenia un aire eminent que el feia semblar un bust d’emperador romà, vigorós, com si tota l’energia i la contundència del tors fes ombra a la resta. El pit bombat i les espatles compactes, rodones, la pell tibant del coll i aquell clotell solemne que m’enlluernava perquè no sé què tenia d’asserenat, com si allà fos possible no passar ànsia, sentir-se tranquil, i si hi deixaves reposar els ulls t’envestia una calma i una despreocupació plàcida. Quan s’asseia a la cadira es passava els dits pel bigoti anglès i sempre em deia el mateix: si no em fas un tall no seràs gendre meu. I feia la mitja.

LA PEIXERA

com un silenci

dins el seu cristall

Carles Riba

Et il a fait un silence qu’il n’a rempli de rien. Rousseau

I

Va ser retirar la cortina de canonet i veure passar la síndria. Rodolava lenta i no era ben rodona. Boteruda, retxada, de les primerenques, amb aquell verd marbrat que clapejava. I ens va passar per davant en un silenci absolut. O devia ser jo, que davant la feta vaig deixar de sentir l’enrenou que hi havia dins la botiga. Encara no havien tocat migdia, però la calor era feixuga i feia com un vent avorrit que t’encenia la pell. Aquestes coses t’agafen desprevingut, no esperes sortir al carrer i veure això, com una discordança imprevista, dissonant, com una belluma sobtada que t’arrenca de manera brusca de la vida ordinària i corrent i t’enfila a l’agulla de les rareses, perquè no te’n saps avenir, tot era llis, neulit i normal, i ara, de cop i volta, sospites que t’han repuntat a un món irreal, fortuït, perquè sembla un somni estrambòtic. No te’n fies, penses que te n’han preparada alguna, que és una broma, que no han tengut altra feina que fer rodolar una síndria pel carrer Major. Que deuen ser al·lots que van de verbes i tot són rialles. Que esperen veure’t la cara de sorpresa i que faràs uns ulls com unes taronges. I guaites indiferent, sobretot no has de parèixer desconcertat, com si fos freqüent veure passar melons i carabasses o quatre grapades de prunes que roden i no s’aturen fins que van a parar al frontis de can Remirat. I tot ha succeït en un tres i no res. Perquè, quasi al mateix temps, has sentit n’Antònia Remuc que diu i ara què ha estat, espantada, Verge santa, i veus na Maria Carrau, que és en terra, al bell mig del carrer, un tros més amunt, davant la papereria, asseguda damunt els genolls a punt de tombar, mentre n’Antònia s’hi acosta de quatres, però ja no és a temps d’agafar-la i es desploma, igual que una barca que se n’anàs a la banda. Amb la correguda, n’Antònia ha perdut una de les espardenyes que duia entapinades. I ara crida com una desfermada. No sap què ha de fer i demana ajuda. Pareix que l’estopeja i li passa la mà pel front i per les galtes. Jo me n’hi vaig mentre dic a ma mare que cridin el metge o una ambulància. Encara som a temps de veure els ulls grossos de la gent que espera a la botiga, aquella mirada d’esglai que fan els que ja saben que n’ha passada una de grossa. Tothom s’arramba a la porta i si m’hagués girat hauria vist aquell tragí de dones que sortien pel portal, i darrere, els caps que guaitaven entre els canonets de la cortina, com si fossin ratolins alarmats perquè han vist un xoriguer fent l’esperit sant i a punt de llançar-s’hi a sobre en picat. I ara què té, sents que diu no saps qui, amb una veu indecisa entre l’estupefacció i un cruixit cavernós de desconfiança, perquè dubta i s’estimaria més creure que na Maria Carrau vol fer una escena. Deu ser na Clementina, que no es fia de ningú, i no pot deixar de pensar que tot això deu ser comèdia, pensa tu, un cop de calor, i què vols amb aquesta basca, saps quin baf, aquesta calrada se’n durà més d’un, t’ho dic jo, que si aquests fogots duren molt jo no passaré d’aquest estiu. N’Antònia li ha desfet la brusa i la venta amb una mà i amb l’altra li fa ombra sobre els ulls. Ja no tenia pols, estava inconscient i no respirava. Bé, quan m’hi vaig acostar va fer una alenada llarga, difícil, com si l’aire fos mal d’estirar i senties com un gemec ofegat, agut, amb xiulets. No era que alenàs espès, semblava que passàs vent acanalat per un lloc estret i en aquell cos ja no hi hagués ningú, la pell s’havia apagat, i era d’un blau violeta, però jo vaig pensar en les mores. Entre tot l’enrenou, no havien passat ni cinc minuts, i ara era en terra. Morta. Els ulls oberts i la boca d’un que no sap què ha de dir. L’he vista anar de gambirot, jo venia darrere, darrere, s’ha aturada, pareixia que havia fet un descuit. M’he girat per saludar en Jaume, el retratista, que canviava les fotos del mostrador, sense aturar-me, i ja l’he vista que s’acoquinava, i ha estat com un sac d’ametles que tombava. I només ha amollat la síndria en estar agenollada, i l’ha deixada rodar. I no hi ha estat a temps, l’he agafada per un braç però ja s’havia ajagut, tan llarga com és. Era com si s’hagués deixat anar, sense defensar-se, perquè no ha posat la mà ni el braç, o s’hagués volgut ajeure de sobines, però la força no li hagués bastat i hagués quedat talment, així com l’has vista, les cames arrufades i ajaguda de costat.

Ja no hi podíem fer res. Era ben morta. M’ha gelat la sang, deia la senyora de son Prim, sense perdre la compostura. Era alta com una perxa, anava amb el coll dret, inaccessible i vaporosa, tenia la pell molt blanca, i per les venes li corria aigua, perquè no hi havia res que l’esveràs. Badava els ulls d’un blau aigualit i entelat, com si no tengués on girar-los, i sempre estàs en descobert, a camp ras, i mirava na Maria Carrau amb la serenitat d’aquells que ja han vengut plorats. No era el menyspreu que venia d’una dona de casa bona, ni que tengués el cor empedreït, perquè era d’ençà que havia trobat la filla penjada a una biga dels sestadors, feia més de deu anys, que li havien quedat aquells llavis prims, revellits i encarcarats i aquell rictus desmenjat d’un que acaba de tastar una llepolia rància. Ja no li quedaven llàgrimes, solia dir, i el suro no s’enfonsa. Per això ningú no en va fer cas quan la varen veure partir cap a la plaça, igual que si no hi hagués hagut cap denou. Ha tornat com un baduet, ja no serà mai la mateixa, va mormolar la modista a na Magdalena de can Quaranta, que havia sortit de la perruqueria i s’havia acostat en sentir tot aquell enrenou. Primer no va dir res, però després va capejar amb els ulls perduts i les mans plegades, mentre seguia les passes lentes d’aquella dona que ja havia arribat a la placeta de la font. Quan era jove, es podien treure el capell, sempre de vint-i-un botons. I ja la veus. Tornam no res. Ningú, però, no va sentir aquella veu de cap de nas, perquè tots estaven atabalats, hauries dit que la mort els havia esperonat les paraules. Qui més qui manco cridava, i enmig d’aquell tropell de gent no sabies cap a on t’havies de girar. N’hi havia que deien que no la podíem deixar allà en terra, que s’ha vist mai, deixar un mort enmig del carrer, mentre d’altres sabien ben cert que no la podíem tocar, que havíem d’esperar el metge o la guàrdia civil. Han d’aixecar el cadàver, va dir l’amo de l’estanc. No diguis animalades, això no és un cadàver, és na Maria Carrau, ¿que no ho veus? Saps que n’has vistes de pel·lícules, tu, li va contestar madò Vermella. Quin transtorn, no fa ni deu minuts que l’he vista a la plaça, senties que deien al redol que havia quedat a l’ampit de la porta de la perruqueria, una amb el pentinador posat, l’altra amb els bigudins, i la de més enllà amb la permanent a mig fer i la laca en les mans. Del taller de ca nostra, havia sortit mon pare i semblava marejat només de veure aquella gernació que omplia el carrer. Darrere, darrere, també havien sortit les ripuntadores amb el davantal travat per una punta a la cintura. ¿Què ha estat? I les boques no bastaven, ja en tenies tres o quatre que al mateix temps t’envestien amb pèls i senyals. Semblava que fossin capaços de desfer allò que havia passat i no en poguessis treure clarícia. Els detalls d’aquella mort, de sobte, es multiplicaven, que no duia la falda de fil blau que li havia fet la modista l’estiu passat, que era aquella de mig dol que s’havia comprat a Ciutat, quan s’havia mort la sogra, i si li havia quedat arregussada, però n’Andreu de na Xineva, que és una prenda, li havia estirat perquè no importa deixar a la vista la carn a lloure d’aquelles cuixes blanques, que tenia els ulls oberts de no poder avenir-se’n, que era ben estrany, però no duia l’anell de casada, però que això no volia dir res, sempre has de cercar set cames al moix, tu, que tenia les mans balbes, com si li acabàs de caure alguna cosa, que ja tenia una edat, però no la veies gens desmotlada, tenia un cosset, que devia ser cosa del cor, no, i a ella no li venia d’avior, perquè era de la banda del seu home que hauries dit que tots patien del mateix mal, no fa ni un mes que havien ingressat el seu cunyat, i el seu sogre estava molt delicat i ja no s’aixecava del llit. Feia pensar que aquella dona s’havia desfilat en anècdotes i esvaït en menuderies, entre manotejades i galls. Però semblava que no fóssim allà, al mig del carrer, i la morta tampoc no hi fos, i allò no havia passat, només havia desfet la baga del present i ja podíem anar i venir per un temps que semblava no passar, perquè en aquest moment precís sí que no hi teníem cap feina, i era insuportable, perquè aquí i ara tots podíem fer qüec sense temps d’anar a cercar na Maria per la cuina, perquè érem al ras, ens sentíem exposats i sabíem que podíem morir, que aquesta certesa mai no s’acaba. I que en els ulls de na Maria Carrau ja no hi havia ningú i tots érem aquella llum difunta de no mirar res. Era amb les paraules que resistíem, i aquella dona ja era aquelles minúcies, la vida a la menuda, hauria pogut esser un herbari, una col·lecció de fetes i ocurrències, perquè de qualsevol altra manera era insofrible. I era un cas, totes aquelles històries eren l’inici de la seva descomposició, allò que l’havia de podrir. Com si el cos que hi havia allà en terra, fos el lloc per on avui s’esmunyís l’estranyesa d’una absència que desfés les bastes entre nosaltres i el món. I no en quedava d’altra: havíem d’alçar la veu i rondinar i seguir xerrant i anar-nos-en de la boca. Perquè en aquesta loquacitat, en la xafarderia, en aquesta manera que tenen les paraules d’esfumar-se, hi sentíem el baf de la gent, sabíem cobrar alè.

Va ser mon pare qui va prendre la decisió. No la podíem deixar allà al mig del carrer. Se’n sentia responsable, vull dir que la coneixíem, que la seva filla venia a ca nostra a fer net i quan feia falta també ripuntava al taller, sobretot quan una de les dues dones que venien havia de fer algun encàrrec o preparar les comandes de Menorca o Barcelona. Mon pare també l’enviava a l’estanc a cercar capses mitjanceres que servien per fer els paquets que enviàvem a fora i que passava a cercar en Tomeu de l’agència. I tot havia d’anar com una seda, sobretot, ara que fèiem més de quaranta parells de sabates cada dia. I emblanquinava, però això era més envant, devers el setembre. I tots teníem a la memòria el dia que va caure per l’escala, va rodolar i va quedar amarada de calç de dalt a baix. Pareixia una estàtua d’un blanc com el bessó de l’ull. Però a ca nostra tots ens vàrem regirar, la calç és càustica i no li veien ni la cara, era com si li haguessin esborrat la fesomia. Ma mare tenia por que no li hagués passat una desgràcia, quin denou si quedava cega. La varen dur al corral, però primer s’asseguraren que no s’havia romput cap os. Ella estava espantada i només repetia que no hi veia, que li feia mal un costat. Ma mare li retirava la calç de la cara amb les mans, però era tan untuosa que els dits li patinaven. La varen rabejar amb aigua, amb la mànega, i per sort no va ser res, només li coïen un poc els ulls i a cop calent no tenia mal, però li varen sortir blaus pertot i semblava que l’havien tupada. A més, mon pare també l’acompanyava al metge, anava a un psiquiatre de Palma, perquè tenia mals de caps i vertigen i li havien diagnosticat una depressió. Vull dir que la consideràvem com de la casa. Per això ningú no va trobar estrany que mon pare, decidit, l’agafàs per davall els braços i va demanar amb els ulls a n’Andreu que l’ajudàs. L’havien d’entrar a ca nostra. Però quan ja la tenien enlaire, la modista va dir que ca seva era més a prop i que a la botiga no podia estar allà enmig de la gent. Que la podrien deixar a l’habitació de davant, que ella feia servir de provador. D’ençà que la seva filla s’havia casat, la tenia buida, només hi ha una taula i un parell de cadires, perquè na Maria se’n va dur el llit i el guarda-robes. Que allà no faria nosa. Quan madò Vermella la va sentir no se’n va poder estar: ¿què dius de fer nosa? On s’ha vist mai! És una persona, no és un bolic de roba que puguis deixar onsevulla. És que sempre has estat més freda que un gel. No tens miraments. I l’altra ja l’envestia i hauria parlat amb tota la boca, si na Clementina no li hagués dit que valia més que callàs, que no eren hores d’armar una batussa. Quin poc seny, davant un mort. I va començar a xiuxiuejar, amb la cara compungida. De sobte es va fer un silenci expectant, semblava que hagués passat un àngel i sentissis remor d’ales, i la veu de na Clementina era lleugera com si en lloc de resar, allò fos una cançó senzilla. Però si li reparaves la boca, els moviments eren rutinaris i els ulls miraven en terra amb la cara conformada i distesa, com si li hagués de caure d’un moment a l’altre. Quasi ningú no va entendre si era un parenostre o una avemaria. Però després, n’Antònia Remuc, que era al seu costat, ens va recitar allò que havia sentit: Nostro Senyor l’esperi a l’hora de la salvació i mos esperi a nosaltres quan hora sia. Déu li sia en bona ajuda. I alguns, quan va acabar, varen dir amén, sense saber què havia passat, si havien de respondre alguna cosa, perquè no coneixien l’oració. Ha parlat com un capellà, va dir una de les ripuntadores, i l’altra li va pegar una colzada, perquè li va veure les intencions. Tenia coses na Clementina. És la reina de l’aflicció, havia dit en Roc Breny, el pintor, un dia que li va sentir dir que aquest món era l’excusat de l’infern. D’ençà que s’havia mort en Franco deixava caure sempre que podia que només esperava el repòs etern, que això era una soll. Només té fel a la llengua, és com un mal de queixal, remugava la modista, que s’havia arrebatat a la paret. Mon pare i n’Andreu en sentir-la havien deixat la morta una altra vegada en terra. Ara era una figura jacent. Tenia una mà plana en terra i l’altra sobre el pit, les ungles pintades d’un vermell de sang presa, pareixia que algú la hi havia col·locada així, no ho sé, perquè fins i tot els morts pareix que han de fer alguna cosa amb les mans, resar, o suggerir devoció, una pregària fervent que ens faci oblidar el silenci impassible d’un cos sense vida. Hauries dit que reposava, però ja era un cos inert, fred i encara tenia els ulls mig oberts i la boca com si acabàs d’exhalar el darrer sospir, de debò, amb massa convicció i tot, com si fos una actriu i d’un moment a l’altre s’hagués d’aixecar i saludar el públic. De vegades els morts pareix que fingeixen, que actuen per als vius, que ens graten les emocions des d’aquesta impassibilitat informe i inerta de no estar per a res ni per a ningú, malgirbats i desdenyosos. Tenia la cara demudada, que li havia caigut sobre una papada insignificant, només plecs de pell, que descansava en la clavícula dreta. Com si hagués començat a passar per ull, i era la imatge del temps que ho engoleix tot i que no salva res. I ja no hi duia res escrit, perquè la fesomia s’esborra quan ja has fet els tres alens, els ulls i el nas i els llavis ja no feien una cara, sinó l’efígie d’una absència, les faccions de l’oblit, i només quedava una lleugera torbació, com si la darrera cosa que li hagués passat pel cap fos que el malestar que sentia era inoportú, quina contrarietat, justament ara i aquí, enmig del carrer, ara que has d’anar a molestar, quin destorb, ja són ganes de fer nosa. La permanent baixa, passada de moda, tenyida d’un color daurat vell, cendrós, descolorit, que cerca no distreure, passar desapercebuda, però que amb el pes del cap en terra s’ha aplanat, com quan estires una pasta que s’infla i fa regruix per la banda de les vores, i li queda com una aurèola de pa d’or deslluït. El front distès, pàl·lid, sense aquella tibantor que en els vius fa que la pell sembli una tela que estira i ve justa, no hauries dit que fos carn, sinó part d’una màscara rígida de cartó. Enganxada a un botó destravat de la brusa, s’hi veu una cadeneta d’or amb una creu egípcia mig enterrada en la regata flonja dels pits, quasi a tocar de la mà de plom, blana, sobre aquella blancor setinada de la roba, esquitada de tulipes diminutes de color vermell. Entre dues d’aquelles florineues, s’hi posa, de sobte, una mosca que ningú no espolsa. L’anell de casada, prim i gastat, com una cinta d’or estreta, li balla al dit. L’aliança és l’única cosa que conserva l’esclat de llum, com si aquell cordonet daurat i trencadís fes memòria de les coses que importen i que el temps ha aprimat a poc a poc, fins que l’ha convertit en una tireta, una llenca de no res. I al dit anul·lar de na Maria Carrau, aquella tumbaga llisa, sense res, és allò que queda de l’ordre i de la calma goluda dels anys que han passat, mentre als ulls ja no hi ha res dolç, ni amarg, ni aquella fam maleïda que ens empeny a cercar allò que no tenim. Al canell, la corretja negra del rellotge se li afua a la carn, li ve petita i segur que li deixa marques. Aquella pell cenyida, aquell fregadís, la fa semblar viva, com si el cos encara bregàs, allà, amb el cinyell, i no volgués estar estret. La falda blava té un tros del doblec desfet que penja sobre el genoll lleugerament doblegat. I si pares atenció hi veus les nafres, les esgarrinxades i aquells dies, de nina, quan s’enfilava a una morera, o havia llenegat quan anava a cercar picornells, i aquell esclat amb la bicicleta, què sé jo, les cicatrius dolces d’haver viscut. Més avall hi ha un cop blau i les varices que li corren com una serp pel tou de la cama, de sang cansada que ja no tornarà mai més al cor. Les sabates planes, negres, de pell prima, deixen veure els galindons que li han comptat les passes fins aquí, i les soles semblen noves, acabades d’estrenar. Les mires i hi veus aquella orfenesa de les coses que els morts ja no han d’esquinçar. I no saps ben bé perquè, però les hi trauries i hi donaries una bona passada de cera i betum.

En Jaume, el retratista, havia sentit el trull i s’havia acostat sense dir res. Va començar a fer fotos a na Maria Carrau i a la gent. Era un home estrany, i enmig d’aquell guirigall, la seva discreció era una reserva natural que el feia semblar displicent, i si callava era perquè allò que tenia davant no era cosa seva. No hi havia precaució en la manera de moure’s, era més aviat que sabia com dissimular l’atenció que prestava a les coses. Podia mirar sense desitjar allò que veia i això el feia quasi transparent, sense aquella arrogància que ens rosega a tots quan estam segurs d’allò que ens ha passat davant els ulls. Era com si ell vengués després, i fos sensible a tot allò que la nostra mirada havia passat per alt, a tot allò que s’havia perdut, i sapigués retratar les traces, les restes. Miraves les fotografies i era aleshores quan hi sabies trobar la presència inquietant d’allò que passa just en aquell moment precís, quan ja no hi ha res a fer. I eres tu qui de sobte havia quedat retratat. En aquelles imatges de noces i primeres comunions, hi veies allò tal com s’havia produït, però s’hi adherien coses que hauries negat o no hauries volgut veure, una esquerperia, s’hi empeltava tot allò que ens escamoteja l’efervescència dels ulls que no tenen aturall, aquella sensació implacable d’un ja està fet. Aquelles núvies amb els ulls d’oblit, els retrats de família enrampats, un pagès que et mira com si fos l’única cosa que hagués fet en anys i tu t’haguessis convertit en estàtua de sal, o la quietud gelada d’aquells nins que devoren amb els ulls, les taules parades d’una comunió on diries que només queden els ossos que esperen les hienes, l’aire pervers de la vida que continua en les mans d’un nét que toca les galtes buides de la padrina, la claror estantissa d’una casa on només s’alça la pols i la pell morta dels qui no hi són. I sentir alhora que tot és tan familiar. En Jaume actuava com un paràsit, una rèmora. Tenia la capacitat de no cridar l’atenció i esser allà on no l’havien demanat. Hi havia alguna cosa furtiva, en les seves fotografies, semblava que robàs precisament allò que tu no trobaries a faltar. Havia arribat i esperava aquest posat de boca de n’Antònia Remuc, caçar al vol aquella mà que grata i s’estira la faixa, aquell nas que sent la mala olor de resclosit de la roba de na Clementina. Capturava la traça que deixaven els gestos, allò que quedava en suspensió de les coses viscudes, com si no volgués glapir l’experiència, sinó les seves engrunes, allò que del que havia passat ja no faries servir, però que eren escorrialles de tu que suraven i que descartaves, i no te’n temies però en allò tu hi bordaves, s’hi sentien els teus lladrucs, havies marcat el redol, com si res, coses que havies deixat anar i et sabien treure el perfil, s’apoderava d’allò que de tu deixaves més a lloure. No era que volgués agafar-te desprevengut, sinó pescar el que ben conscient havies negligit. Els retalls que abandonaves de tu, el ròssec, els trossos que no eren considerats i dels quals ja no calia ocupar-se. Li agradava mostrar-me fotos de l’arxiu que havia heretat del seu oncle, que havia fotografiat Sorolla, Manuel de Falla i Costa i Llobera. I havia estat amic d’Anglada, Joaquim Mir, Attilio Boveri i Degouves de Nuncques. El nebot era més esquerp i rapinyava els fets amb la càmera. Amb mi sempre ha estat amable, supòs que el fet de ser un estudiant d’Història de l’Art ha ajudat. Encara record aquelles fotos que havia fet, des de darrere les persianes entornades de la finestra de dalt de ca seva, quan els endolats sortien de cals veïnats. I m’havia fet aquella pregunta enigmàtica que encara ara ressona en mi: ¿què has glapit de fora i portes cap endins quan fas una foto? I mirava aquelles dones negres amb el cap baix, les camises blanques dels homes amb aquella cinta de la corbata com un tall d’atzabeja. Semblaven fugitius i alhora hi havia una distinció esvelta en aquelles figures de banquera de funeral. No es tractava d’afectació, era una elegància simple. I ell em va deixar de pedra quan em va dir que la mort sempre fa un dolor refinat que pipelleja i s’alambina, concís, d’una pulcritud exquisida. Per això és millor no fotografiar-los els ulls, perquè en els ulls l’aflicció és grollera. I veies aquells perfils enfosquits i aflautats, flotants, com si haguessin perdut el pes que els ancorava en aquell moment i ja fossin només la nuesa esquiva i impacient de gent que sap on va, i era el fet de ja només esser pinzellades de sutge que tanmateix et feien pensar en la mort. I hi vaig caure tot d’una quan el vaig veure rondar aquell esbart que érem tots plegats al voltant de la difunta, amb els ulls d’un falcó. Com si esperàs que alguna cosa sortís de mare i que no sabia, que només gosaria capturar l’atzar i la paciència. Parlava de trobar el moment d’una cara, d’un paisatge, d’un gest que ningú no ha mirat i que de sobte t’espina. És alguna cosa que és allà justament, i que no hi ha res que pugui impedir no veure-ho. Només t’hi has de donar. Com si tu fossis el menjar que dónes a un animal. I ja nedes. Aquest vertigen fascinant i repulsiu de glapir el que no és mostrador.

De cop i volta tots esperaven i no sabien ben bé què. Com peixos dins una peixera. Gent al carrer al voltant d’un cadàver. Amb tot, no havia passat més d’un quart des del moment en què havia vist rodolar la síndria per davant la botiga. No sabien cap a on havien de partir ni què havien de fer d’aquell cos estirat en terra. Tothom parlava fluix, quasi no senties el que deien. Mirau, quina desgràcia, tota sola i enmig del carrer. És que no som ningú. Déu no ho vulgui, i no cal frissar, però què vols, ja m’està bé partir d’aquesta manera. Au, una cinglada i ja ets a l’altre món i així no dónes creu. No hi ha res com morir a ca seva. Te’n vas a jeure i al matí ja et troben fred. Això és l’Havana. I no aquestes malalties humiliants que et desfan el cos en vida. I na Maria ni se n’ha temut. Més enllà encara discutien si convenia avisar el jutge, o el metge. I ma mare de sobte va pensar que calia avisar la filla. No diguis res, va dir na Clementina, espera un poc. Ja no hi ha res a fer. ¿Trobes que l’ha de veure així, i aquí enmig, com si fos un sac que ha caigut d’un carro? Després n’haurem d’estopejar una altra. No hem de fer res per més fer, pensa-hi bé abans, tu sempre has tengut eima i no t’has d’embalar entre tanta figaflor. Pensa amb el cap i deixa aquestes ploradores que ja pareixen ciris encesos en un enterrament. Una vella que no coneixia deia que el capellà ja no hi tenia cap feina, que no la podria ni confessar ni extremunciar, que ja només seria a temps d’arribar a la resurrecció si els vius resaven i li deien misses. Ma mare insistia que calia avisar la filla. Ja hi serà temps, a plorar-la, va deixar caure la modista. Digau el que vulgueu, va protestar n’Antònia Remuc, però no la podem tenir al sol, quedarà desfeta en no res. I va enviar les ripuntadores a cercar un paraigua a la perruqueria. Sempre hi havia gent que el deixava i en tenia de més. Li hem de fer ombra, va dir, almanco fins que arribi el metge o el jutge, o la puta del dimoni. Però no la podem deixar en aquest bater de sol. Vaja quin batall. No són paraules de dir davant un mort, afegí madò Vermella. Parla bé, que poc costa. I aquella li va fer una alçada de cul i d’una arrencada ja tenia dos paraigües oberts que havien duit les ripuntadores. Darrere, venia la perruquera. No sé de qui són. Fa més de dues setmanes que roden per ca nostra, des d’aquella barrumbada i l’esclat de trons i llamps que em va fer perdre el món de vista. Quina por. Aquell dia és que ni podia rentar caps. Calla un poc, li ha enflocat na Clementina. Ara què ens importa a nosaltres si posaves xampú o feies les ungles. Pots dur un pentinador i la taparem. Fa cosa veure-la així tan desemparada, entre externs. I més en feia sotjar la cara de desaprovació de na Clementina, dreta, amb el braç estirat, amb un paraigua negre a la mà, a contracor, amb els ulls estugosos, davant aquella escena sòrdida. Destil·lava una amabilitat fingida de coses fetes a desgrat. I l’entenies, perquè allà no hi havia més que aquell cos que ningú no apreciava, ni estimava, perquè era una dona mala de sofrir o perquè només sentien que s’havia esfumat, i no hi ha res més a dir. ¿Què vols? No era desdeny, però només era una feta, carn d’anècdota. I tanmateix veies en la indiferència de tots plegats com un caliu de preocupació. Era com si aquella dona morta, de sobte, deixàs a la vista coses que eren de la incumbència de tothom, que tots érem de la mateixa pasta, que en aquella mortalla ja no hi havia la misèria, la por, la conformitat que en tots nosaltres encara era ben viva. I allò era incontestable i mal d’empassar. Només podíem enviar saliva. Com si ja no fos possible haver arribat fins aquí per descuit, érem aquesta manera d’enredar i cercar excuses davant la nuesa pelada i insidiosa de l’hora de la mort. I ens deixava a tots a l’embat d’un malencert, que ens exposava a la cruesa de formar part d’un engany. Com si s’esbaldregàs un mur de contenció que ens separava de la nostra pròpia fragilitat i ens haguessin tocat el viu, i haguéssim descobert que érem més delicats que un tel de ceba. De sobte ens feia fàstic la seva obediència i aquella manera de no mirar cara a cara allò. I no era perquè la mort ens havia sortit a camí, era pànic davant el fet de no haver viscut a bastament. I aquell silenci que havíem guardat davant les coses que ara, per un moment, només per un moment, sabíem que importaven. Érem allà, tots plegats, i ens sentíem de cop i volta supervivents, com si fóssim allà per algun motiu que la casualitat no podia explicar. Ja no hi feia res, que no fóssim de la família, formàvem part de la guarda, i amb la mort de na Maria Carrau també desapareixia una part de nosaltres, s’havia clos i tancat allò que érem a través dels seus ulls. I la seva herència era un forat que hauríem de tapar. No basta el descuit i l’oblit, l’has de segellar amb memòria, perquè n’hi ha prou que t’hagis distret una mica i un surt d’angoixa t’aboca al pou del no-res, on l’has deixada caure, és la teva pròpia curiositat que t’estira cap als enfonys, amb aquella força de na Maria Enganxa que ens sotjava als pous quan érem petits. Per això ara tots xerràvem de la morta i la vetlàvem, i quan no sabíem, inventàvem, perquè ens havíem d’omplir la boca dels seus records, perquè només amb paraules obtuses i arrogants tornàvem a veure el món per aquell forat. I coneixíem tan poques coses d’aquella dona.

Eren com un gran teatre de la mort, aquelles converses de funeral. Xerràvem fort, el renouer tapava el trau de no saber què hi fèiem allà. Ningú no se n’havia anat, d’ençà que havia partit la senyora de son Prim. I del carrer que pujava a l’ermita va comparèixer monsieur Coquelet. Duia una d’aquelles camises blanques de fil bo que li feien a mida a can Bonet, a Palma, ben emmidonada, que deia a la neu fes-te enllà. Havia comprat les cases de les Entranyes, passat l’aljub de son Ferit, i venia al poble a peu perquè li agradava estirar les cames. Devia tenir els setanta fets, però ningú no ho hauria dit, no n’hi posaries més de seixanta. Era esvelt, alt, dret com un fus, i aquella pell torrada com si l’haguessin acabat de treure del forn. Havia fet construir una de les primeres piscines del poble i prenia el sol del maig al setembre. Ja feia més de quinze anys que era a Mallorca i només se’n tornava a França pel desembre, i devers el març ja el podies veure a plaça que prenia el seu cafè amb llet amb una ensaïmada. Era com un rellotge, sempre a la mateixa hora, havia d’estar cop-piu per no veure’l lliscar, com si no tocàs en terra, per davant la botiga amb aquella elegància desobedient i retreta d’un que ja no passa comptes amb ningú. Sabíem que tenia vinyes a França, que s’havia dedicat al ram de la perfumeria, però ja ho havia venut tot, s’havia retirat, i que quan anava a París vivia en un hotel. Escrivia biografies de les grans dames del segle XVIII i n’era un expert. Coneixia Louise d’Épinay, Marie du Deffand, Manon Roland o Élisabeth Vigée Le Brun i quan en parlava semblaven de la família. Deia que moure conversa amb aquelles salonnières era com esmolar-se, i que això li havia ensenyat que valia més callar de deu vegades nou. Me’n parlava quan venia a la botiga a cercar les espardenyes que li fèiem, perquè tenia un dit en urpa, i mon pare li posava un suplement de loneta prima que el feia estar al cel. Ara puc caminar sense pensar amb els peus, deia rient. Només les duia per ca seva, perquè en sortir anava sempre de vint-i-un botons: sabates fetes a l’Atelier Cattelan de París. Venia sol i deien que mai no tenia convidats. Un mussol, subratllava na Joana Banyeta, que anava a fer net a ca seva. I viu amb aquella òliba que li fa de cuinera i li renta la roba, na Françoise, perquè no volen ni que planxi, com si no en sabés, jo. I quan insinuaven que entre ells dos hi devia haver cosa, na Joana, que alçava la barra com un doctor, assegurava que era un desbarat, que aquella dona era un ca de bou, que aquella casa era un convent i tots havien fet vot de silenci. És una dona envinagrada, que no ho veis, que no s’ha fet amb ningú, sempre tota sola, com ell. Perquè viuen aquí, però ja et dic jo que podrien esser a qualsevol altra banda. Un dia, a la botiga, na Joana contava més del que sabia: havia perdut l’home a la guerra d’Algèria, que era un desertor, i l’havien afusellat. I que saps francès, tu, per estar tan segura, li va enflocar la perruquera, ¿com saps tantes bufes? I ella, ben ofesa, li va tornar la figa, que era ella que tenia la llengua llarga, que feia setmanes que l’havia trobada plorant, i que li havia explicat, així com va poder, perquè sap un poc de castellà, que era l’aniversari de les seves noces, i li va contar la història fil per randa. I ara no importa que ho diguis a tothom, tu, que pareixes un saig. I era cert, na Françoise venia, comprava i partia. La veien passejar per foravila, els horabaixes de primavera i tardor, i sempre saludava amb una cortesia seca i amb això havia acabat les paraules. Era una dona trista i abatuda, sense estar amargada, com una penitent a la qual se li repetien els dies fats i interminables, sense que això volgués dir que se sentís afligida, ans al contrari, perquè, en aquells dies insípids, s’hi trobava a recer de la vida. Només tancava la casa per Nadal, quan se n’anava a França amb monsieur Coquelet, però ella tornava tot just havien passat les festes. I anava i venia per les camades, s’atenuava fins que només era aquesta forma resignada de perdre passes i anar lluny. Deien que parlava sola, però l’única vegada que la vaig topar, devers el Garrigal, movia els llavis, i tanmateix no la sentien, com si resàs. Em vaig amagar darrere una paret mig esbaldregada i no em va veure quan va passar per la banda del camí. Una serenitat agostada li rosegava els ulls. Caminava decidida, intransigent, però amb les presses d’un que s’ha perdut i no sap ben bé cap a on va. I aquell aire de persona conforme. La dignitat impecable de les criades, havia dit la senyora de son Prim. Mirava al davant sense distreure’s, sense interès, perquè semblava que fos capaç d’oblidar-se d’ella mateixa. I era allà i eren les alzines i les mates i els portells que l’observaven i ja no era res de l’altre món, només la felicitat fusa d’esfumar-se en el paisatge. En canvi monsieur Coquelet podia ser un mussol, però sempre que el veies venir apareixia com si s’acostàs amb les mans buides, un que no té res però que es posa a la teva disposició, i tot ell fos una ofrena, aquesta inclinació a fer segons el voler d’altri. Això el feia passar per un home refinat i distingit. Quan va ser al costat de mon pare, i després de saludar amb aquella inclinació quasi imperceptible, va demanar si hi havia res de nou, i amb els ulls perplexos que fitaven el bolic de na Maria Carrau va afegir un Mon Dieu enèrgic i expeditiu. ¿I què ha estat? Amb un no res va estar al corrent del que havia succeït sense saber cap a on s’havia de girar perquè un esvalot de veus li contaven la feta. Després es va fer un silenci expectant com si anàs a dir alguna cosa, però només va oferir aquells ulls compungits fins que va deixar anar, efusiu: quina desgràcia! I allò va tenir gust de poc. La gent el mirava com si esperassin una oració fúnebre. Ell degué quedar encortat i va amollar sense preàmbuls: és això la mort. Se n’ha anat. I la seva desaparició és en nosaltres. Madò Vermella va mirar esglaiada na Clementina perquè s’havia pensat sentir una sibil·la. No hauries dit mai si era que no se’n podia avenir o esperava una traducció sensata d’allò que no havia entès. I na Clementina, amb un gest aquiescent, li va contestar: ja ho pot ben dir, monsieur Coquelet. Ningú és mort que no li sia arribada l’hora. I la modista no va voler quedar darrere: els morts obren els ulls als vius. Pareixia que allò no havia de tenir aturall, tots havien de dir la seva, però madò Vermella els va deixar sense paraules: i quan seré mort, merda per als vius. Ets allò que no hi ha, va envestir-la na Clementina, però ja no la sentien perquè varen començar a tocar de mort. Era l’escolà. I de la placeta venia el rector. Monsieur Coquelet, mentre partia, va deixar anar: les campanes que toquen per tu. Vaig acompanyar-lo un tros mentre m’explicava que topar amb aquella estampa rural li havia fet la impressió d’entrar en un quadre, l’Enterrament a Ornans de Courbet. S’havia aturat al cantó del carrer de ca la tia Maria Antònia, que solia agafar per anar al banc. Jo, mentre l’escoltava predicar sobre aquella obra, em vaig veure reflectit al mostrador de can Saler, i entre les faldes llargues que estaven de moda, les bruses estampades i les bosses de ràfia tenyida, que feien furor aquell estiu entre els estrangers, vaig reparar en mi l’ànsia de coses que no sabia, com si en els ulls que fitava d’aquell home hi hagués un mirall on em cercava la fesomia. Va pegar una altra ullada a aquell cop de gent enmig del carrer. I era cert. Podies veure-ho com una fotografia, figures que esperaven, rosegades per la vacil·lació, perplexes, en aquell aire irrespirable, menjussades per aquella claror asfixiant i llastimosa, davant la incertesa de l’irreparable d’una agonia que els entelava l’ànima i els rivetava la silueta. Qui té pena és just que plori, va dir, per acabar la seva lamentació fúnebre davant aquella llum balba de l’estampa. Però allà a ningú no li havia caigut ni una llàgrima. Vaig tornar arrere i, si paraves una atenció distreta, hi havia en aquella remor com un eco del carrer, una continuïtat de veus que no feien pensar en els crits i renou d’un desafiament, sinó en una sensació d’hostilitat. Per això, tothom va quedar mut quan el capellà, d’un tros lluny, va envestir amb aquella veu de cossi esquerdat: ¿què és això? ¿Una manifestació? I no anava de bromes. Aquell aire malagradós que l’acompanyava com una aura, la cara ingrata, les capejades, els ulls acostumats a intimidar varen desfer definitivament la falsa unanimitat que per un instant s’havia apoderat de tota aquella patuleia. De sobte el carrer va parèixer un decorat, que allà no hi havia cases, només façanes, i que tota aquella impaciència era una baula més d’aquest estiu de remors i equilibris delicats, tal com havia dit ahir horabaixa en Roc Breny, quan es va saber que el president del govern havia presentat la dimissió al rei. Tot era una farsa, havia dit el pintor, i l’apotecari de can Grenyal, que era un prodigi d’ambigüitats, li havia respost que no havia de passar pena, que tot anirà com cal, que això passarà sense ensurts i sense convulsions. Quan el capellà va ser davant la morta, ja no piulava ningú. Jo som la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell que creu en mi, no morirà mai més. I va envestir el primer parenostre.

Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.