Kitabı oku: «Sempre hem viscut al castell», sayfa 2

–Bé –va dir en Jim Donell que, a més a més, feia pudor–, sempre podré dir que vaig conèixer els Blackwood. Que jo recordi, mai no em van fer res, sempre van ser molt educats amb mi. Però vaja –va dir i va riure–, mai no em van convidar a sopar a casa seva, ni de bon tros.

–Ara sí que ja n’hi ha prou –va dir la Stella, amb un to tallant–. Fica’t amb algú altre, Jim Donell.

–¿Que m’estava ficant amb algú? ¿Que creus que volia que em convidessin a sopar? ¿Que et penses que m’he begut l’enteniment?

–Jo –va dir en Dunham–, sempre podré explicar que un cop els vaig arreglar un esglaó i que mai no em van pagar. –Era veritat. La Constance m’havia enviat a dir-li que no pagaríem la tarifa d’un fuster per un tauló sense polir clavat de qualsevol manera sobre l’esglaó quan el que se li havia encarregat era fer-ne un de nou de trinca. Quan vaig anar a dir-li que no li pagaríem, em va fer una ganyota, va escopir, va agafar el seu martell, va mirar el tauló mal enganxat i el va llençar.– Fes-ho tu –va dir-me, i va pujar a la furgoneta i se’n va anar–. Mai no em van pagar –deia ara.

–Devia ser una badada, Joe. Només cal que hi vagis i parlis amb la senyoreta Constance Blackwood i segur que et dóna el que et toca. Per si de cas et conviden a sopar, Joe, assegura’t de dir que no, moltes gràcies senyoreta Blackwood.

En Dunham va riure.

–No ho crec –va dir–. Els vaig arreglar l’esglaó i mai no em van pagar.

–És curiós –va dir en Jim Donell–, que vulguin arreglar la casa i alhora pensin a traslladar-se.

–Mary Katherine –va dir la Stella, sortint de la barra fins a l’extrem on jo seia–, vés cap a casa. Aixeca’t del tamboret i vés-te’n a casa. Això no es calmarà fins que no te’n vagis.

–Ara sí que tens raó –va dir en Jim Donell. La Stella el va mirar i ell va apartar les cames perquè pogués passar.– Només cal que ho digui, senyoreta Mary Katherine, i vindrem tots a ajudar-les a fer les maletes. Només cal que ho diguis, Merricat.

–I digue-li a la teva germana de part meva... –va començar a dir en Dunham, però jo em vaig afanyar i quan vaig ser fora només se sentia com reien ells dos i la Stella.

M’agradava la meva casa a la lluna i vaig posar-hi una llar de foc i un jardí (¿què hi pot créixer, a la lluna? Ho haig de preguntar a la Constance), dinaria a fora al meu jardí a la lluna. A la lluna tot era molt brillant, de colors estrambòtics; la meva caseta seria blava. Mirava com pujaven i baixaven els meus peuets marrons i deixava que la bossa dels queviures es gronxés al meu costat; ja havia anat al cafè de la Stella i ara només em faltava passar l’ajuntament, que estaria buit tret de la gent que expedien llicències canines i els qui posaven les multes dels conductors que anaven per la carretera que travessava el poble i els qui informaven sobre l’aigua, les clavegueres i les escombraries i prohibien que els altres cremessin fullaraca o pesquessin; tota aquesta gent estaven enterrats vés a saber on dins de l’ajuntament, treballant plegats sense parar; no els havia de témer si no és que havia pescat fora de temporada. Estava pensant com pescaria carpins vermells als rius de la lluna quan vaig veure els nanos Harris al porxo, cridant i barallant-se amb mitja dotzena més de nois. No els havia vist fins a tombar la cantonada de l’ajuntament i encara podia fer mitja volta i anar per un altre camí, pujar el carrer major fins al rierol, creuar el rierol i seguir fins a casa, però era tard, i duia els queviures, i el rierol era massa fastigós per passar-lo amb les sabates marrons de la mare, i vaig pensar, visc a la lluna, i vaig accelerar el pas. Em van veure de seguida i vaig imaginar-me’ls tots podrint-se i retorçant-se de dolor i udolant; volia que es pleguessin i ploressin davant meu.

–Merricat –van dir–, Merricat, Merricat –i tots alhora van fer una filera al costat del reixat.

Els en devien haver ensenyat els seus pares, en Jim Donell, en Dunham i el brut d’en Harris, posant-los exercicis específics, ensenyant-los amb amor i atenció, assegurant-se que fessin servir el to de veu exacte; ¿com podia ser, si no, que aquella canalla en sabés tant?

Merricat, va dir la Connie, ¿una tassa de te voldràs?

Oh, no, va dir la Merricat, que m’enverinaràs.

Merricat, va dir la Connie, ¿vols anar a dormir?

Enterrada al cementiri per sempre, sí!

Jo feia veure que no parlava el seu idioma; a la lluna parlàvem una llengua fina i líquida i cantàvem a la llum dels estels, contemplant des de dalt el món mort i eixorc; gairebé era a la meitat del camí.

–Merricat, Merricat!

–¿On és la Connie? ¿A casa fent el sopar?

–¿Una tassa de te voldràs?

Era estrany ser dins meu, caminar a bon ritme i ben dreta cap a la tanca, trepitjant fort però sense afanyar-me perquè ho haguessin notat, ser a dins i saber que m’estaven mirant; estava amagada ben endins però els sentia i els veia de cua d’ull. Tant de bo fossin tots morts i estesos a terra.

–Enterrada al cementiri per sempre, sí!

–Merricat!

Un cop vaig haver passat, la mare dels Harris va sortir al porxo, potser per saber per què cridaven tots tant. S’hi va quedar un moment mirant i escoltant i vaig aturar-me i la vaig mirar, vaig mirar els seus ulls grisos i buits i sabia que no li havia de dir res i sabia que ho faria.

–¿No els podria fer callar? –li vaig preguntar aquell dia, pensant que potser hi havia alguna cosa en aquella dona a qui em pogués dirigir, si és que mai havia corregut alegrement per l’herba, o havia mirat alguna flor o havia conegut les delícies de l’amor–. ¿Que els podria fer callar?

–Nanos –va dir, amb alegria continguda però sense alterar el to de veu o la mirada–, no molesteu la senyoreta.

–Sí, mare –va respondre un dels nens tot seriós.

–No us acosteu a la tanca. No molesteu la senyoreta.

I vaig tirar endavant, mentre udolaven i cridaven i la dona seguia al porxo i reia.

Merricat, va dir la Connie, ¿una tassa de te voldràs?

Oh, no, va dir la Merricat, que m’enverinaràs.

Les seves llengües els cremaran, vaig pensar, com si haguessin menjat foc. Les seves goles cremaran quan els surtin les paraules i les seves panxes patiran un turment més ardent que mil incendis.

–Adéu-siau, Merricat –em van dir quan arribava al final de la tanca–, no tornis aviat.

–Adéu-siau, Merricat, dóna records a la Connie.

–Adéu-siau, Merricat –però jo ja havia arribat a la roca negra i a la porta del nostre camí.

2

Vaig haver de deixar les bosses per obrir el cadenat de la porta; era un cadenat senzill i qualsevol criatura l’hauria pogut rebentar, però a la porta hi havia un cartell que deia PRIVAT NO PASSEU i ningú no podia anar més enllà. El nostre pare havia posat els cartells, les portes i els cadenats quan va tancar el camí; abans, tothom el feia servir com a drecera per anar del poble a la cruïlla de la carretera on s’aturava l’autobús; t’estalviaves ben bé mig quilòmetre si anaves pel nostre camí i passaves per davant de casa nostra. A la mare no li agradava veure la gent que passava per davant de la nostra porta, i quan el pare la va dur a viure a la casa dels Blackwood, una de les primeres coses que va haver de fer va ser tancar el camí i convertir tota la propietat en un tancat, de la carretera al rierol. Hi havia una altra porta a l’altra punta del camí, encara que gairebé mai no anava cap allà, i la porta també tenia un cadenat i un cartell on hi deia PRIVAT NO PASSEU. «La carretera és per a tothom», explicava la nostra mare, «i la porta de casa meva és privada».

Tots els que ens venien a veure, amb una invitació com cal, ho feien pel camí que pujava directe dels posts de la carretera fins a la porta de casa nostra. Quan era petita solia estirar-me a la meva habitació de la part del darrere de la casa i m’imaginava que la carretera i el camí s’encreuaven davant de casa nostra i que per la carretera anaven i venien la bona gent, els nets i polits i vestits amb seda i puntes, que venien legítimament a veure’ns, i que pel camí, amunt i avall, passaven furtius i apartant-se servilment la gent del poble. Aquí no poden entrar, em solia repetir una vegada i una altra, estirada a la meva habitació a les fosques amb les ombres dels arbres dibuixades al sostre, no podran entrar-hi mai; el camí està tancat per sempre. De vegades m’amagava rere la tanca entre els arbustos i mirava com la gent caminava per la carretera per anar del poble a la cruïlla. Pel que sé, mai ningú del poble ha intentat anar pel camí des que el pare va tancar-hi les portes.

Així que vaig haver passat les bosses a l’altre cantó, vaig tancar amb compte altre cop la porta i vaig assegurar-me que el cadenat quedés ben fermat. Quan vaig haver comprovat que estava tancat del tot em vaig sentir segura. El camí era fosc, perquè després que el pare abandonés la idea de treure profit de la terra havia deixat que creixessin els arbres, els arbustos i les floretes, que sortien per on volien, i tret d’un gran prat i els jardins, les nostres terres eren plenes de boscos i ningú no en sabia els viaranys secrets, només jo. Un cop al camí, jo estava més tranquil·la perquè ja era a casa, i en coneixia els topants. La Constance sabia el nom de totes les plantes i a mi ja m’estava bé saber on creixien i les infal·libles possibilitats de recer que oferien. Les úniques petjades del camí eren les meves, d’anar i venir del poble. Més enllà del revolt, podia trobar algun rastre de la Constance, perquè de ve-gades arribava fins allà per esperar-me, però la majoria de les petjades de la Constance eren al jardí i a la casa. Avui havia arribat fins al fons del jardí i la vaig veure al tombar, al sol, amb la casa al darrere, i vaig córrer a trobar-la.

–Merricat –va dir, somrient-me–, mira que lluny que he arribat avui.

–Massa lluny –vaig dir–. La propera vegada encara em seguiràs fins al poble.

–Potser sí –va dir.

Magrat que sabia que em prenia el pèl, em vaig quedar glaçada però vaig riure.

–No t’agradaria gaire –li vaig dir–. Va, gandula, agafa alguna bossa. ¿On és el meu gat?

–Ha sortit a caçar papallones perquè feies tard. ¿T’has recordat de comprar els ous? M’he oblidat de dir-t’ho.

–És clar que sí. Dinarem a la gespa.

Quan era petita pensava que la Constance era la princesa d’una rondalla. Solia intentar dibuixar-la amb una llarga cabellera rossa, els ulls tan blaus com em permetia el llapis i una taca rosa lluent a cada galta; els dibuixos sempre em sorprenien perquè realment era així; fins i tot en els pitjors moments era rosa i blanca i daurada, i mai no semblava que hi hagués res que pogués fer-la empal·lidir. Era la persona més preuada del meu món, sempre ho havia estat. La vaig seguir per l’herba suau, vam passar les seves flors, vam arribar a casa, i en Jonas, el meu gat, va sortir d’entre les flors i em va seguir.

La Constance va esperar passada la gran porta del davant que pugés les escales rere seu, vaig deixar les bosses a la taula del rebedor i vaig tancar la porta. No la tornaríem a fer servir fins a la tarda, perquè la major part de la nostra vida la fèiem a la part de darrere de la casa, a la gespa del jardí on mai ningú no venia. Vam deixar la part del davant de la casa, la que donava a la carretera i el poble i vam anar a fer la nostra a l’altra banda del seu rostre sever i poc hospitalari. Tot i que conservàvem tota la casa bé i a punt, les habitacions que fèiem servir eren les del darrere, la cuina, els dormitoris i la petita habitació càlida del costat de la cuina on vivia l’oncle Julian; a fora hi havia el castanyer de la Constance i l’ampla extensió de gespa amb les flors de la Constance, i més enllà, l’hort que cultivava la Constance i, al fons, els arbres que feien ombra al rierol. Quan sèiem a la gespa del darrere ningú no ens podia veure des d’enlloc.

Vaig recordar que havia de ser amable amb l’oncle Julian quan el vaig veure assegut al seu gran escriptori antic en un racó de la cuina jugant amb els seus papers.

–¿Que li deixaràs menjar els cacauets garapinyats, a l’oncle Julian? –vaig preguntar a la Constance.

–Després de dinar –va dir la Constance.

Va treure els queviures amb cura de les bosses; qualsevol aliment era valuós, per a la Constance, i sempre els tocava amb molt de respecte. A mi no se’m permetia ajudar; no se’m permetia cuinar i tampoc se’m permetia co llir bolets, encara que de vegades collia verdures de l’hort o pomes dels arbres vells.

–Menjarem magdalenes –va dir la Constance, gairebé cantant perquè estava triant i desant el menjar–. L’oncle Julian prendrà un ou passat per aigua amb mantega, una magdalena i una mica de púding.

–Apa –va dir l’oncle Julian.

–La Merricat menjarà alguna cosa magra, consistent i salada.

–En Jonas em caçarà un ratolí –vaig dir-li al meu gat, que tenia sobre el genoll.

–Sempre és una gran alegria quan véns del poble –va dir la Constance; va aturar-se i em va somriure–. En part perquè duus menjar a casa, és clar. Però en part perquè et trobo a faltar.

–Per a mi és una gran alegria tornar a casa del poble –vaig dir-li.

–¿Ha anat molt malament? –em va tocar la galta ràpidament amb un dit.

–Val més que no ho sàpigues.

–Algun dia hi aniré jo –era la segona vegada que parlava de sortir, i em vaig quedar glaçada.

–Constance –va dir l’oncle Julian. Va aixecar un trosset de paper de l’escriptori i se’l va mirar amb les celles arrufades.– Crec que no tinc cap informació sobre si el teu pare va sortir al jardí amb el puro com sempre aquell matí.

–Segur que sí –va dir la Constance–. El gat ha anat al rierol a pescar –em va dir–. Ha tornat tot enfangat.

Va plegar la bossa dels queviures, la va desar amb les altres al calaix i va col·locar els llibres de la biblioteca a la lleixa on s’estarien per sempre més. En Jonas i jo havíem d’estar-nos al nostre racó, sense destorbar, mentre la Constance feinejava per la cuina, i era un goig veure-la moure’s graciosament a la llum del sol, tractant els aliments amb tant de tacte.

–Avui és el dia de la Helen Clarke –vaig dir–. ¿Que tens por?

Es va girar i em va somriure.

–Gens ni mica –va dir–. Cada dia estic millor, crec. I avui faré pastissets de rom.

–I la Helen Clarke xisclarà i els endraparà.

Fins i tot ara, la Constance i jo seguíem relacionantnos amb un petit cercle de gent, coneguts que venien per la carretera a visitar-nos. La Helen Clarke venia els divendres a prendre el te amb nosaltres, i la senyora Shepherd o la senyora Rice o la vella senyora Crowley passaven de tant en tant els diumenges després de missa per dir-nos que hauríem d’haver-hi anat. No fallaven mai, malgrat que nosaltres mai els tornàvem les visites, s’hi estaven l’estona que cal i de vegades duien flors del seu jardí, un llibre o una cançó que podia provar la Constance amb la seva arpa; xerraven educadament, reien per sota el nas i mai s’oblidaven de convidar-nos a casa seva, malgrat saber que mai no hi aniríem. Eren atentes amb l’oncle Julian, tenien paciència amb el que deia, s’oferien a dur-nos de passeig amb cotxe i es referien a elles mateixes com les nostres amigues. La Constance i jo sempre parlàvem bé a les unes de les altres, perquè creien que les seves visites ens agradaven. Mai no trepitjaven el camí. Si la Constance els oferia un esqueix de roser o les convidava a veure una nova combinació alegre de colors passaven al jardí, però mai no pretenien sortir dels llocs de sempre; recorrien el jardí cap als seus cotxes, aparcats al costat de l’entrada i se n’anaven per la carretera, passant les grans portes. En diverses ocasions, el senyor i la senyora Carrington van venir a veure com ens anava, perquè el senyor Carrington havia estat molt bon amic del nostre pare. Mai entraven o prenien cap refresc, però conduïen fins a les escales de l’entrada i, asseguts al cotxe, xerraven una estona. «¿Com us va?», sempre ens preguntaven, mirant-nos a la Constance i a mi; «¿Ja us espavileu, soletes? ¿Necessiteu res, podem ajudar-vos en alguna cosa? ¿Com us va?». La Constance sempre els convidava a entrar, perquè ens havien ensenyat que no és de bona educació deixar les visites xerrant a fora, però els Carrington mai no entraven.

–Em pregunto –vaig dir, pensant en ells– si els Carrington em durien un cavall si els ho demanés. Podria cavalcar-lo pel prat.

La Constance es va girar i em va mirar un moment, arrufant una mica les celles.

–No els ho demanaràs –va dir finalment–. No demanem res a ningú. No te n’oblidis.

–Feia broma –vaig dir, i va tornar a somriure–. De fet, només voldria un cavall alat. Et duríem a la lluna i et tornaríem, el meu cavall i jo.

–Recordo quan volies un griu –va dir–. Ara, senyoreta gandula, afanya’t a parar la taula.

–L’última nit es van barallar molt –va dir l’oncle Julian–. «No ho penso consentir», va dir ella, «No ho penso tolerar, John Blackwood», i «No tenim altre remei», va dir ell. Jo escoltava rere la porta, és clar, però vaig arribar massa tard per saber de què discutien; suposo que devia ser de diners.

–No es barallaven gaire sovint –va dir la Constance.

–Quasi sempre eren molt educats l’un amb l’altre, neboda, si això és el que tu entens per no barallar-se; un exemple força trist per a la resta. La meva dona i jo preferíem escridassar-nos.

–De vegades sembla mentida que hagin passat sis anys –va dir la Constance. Vaig agafar les estovalles grogues i vaig anar a la gespa a parar taula; darrere meu vaig sentir que ella li deia a l’oncle Julian: «De vegades daria el que fos per tenir-los altre cop amb nosaltres».

Quan era petita solia creure que algun dia seria prou alta per arribar a la part de dalt dels finestrals del saló de la mare. Eren d’estiu, perquè en realitat la casa havia estat pensada com a lloc d’estiueig i el nostre pare només hi va posar calefacció perquè la nostra família no tenia cap altra casa per passar-hi els hiverns; la casa Rochester del poble ens tocava per dret, però feia molt que l’havíem perduda. Els finestrals del saló de casa nostra anaven de terra al sostre, i jo mai arribava a la part de dalt; la nostra mare solia explicar a les visites que les cortines blau cel de seda dels finestrals feien cinc metres. Al saló n’hi havia dos i al menjador de l’altra banda del passadís dos més, i des de fora semblaven estrets i prims i donaven a la casa un aspecte esquerp. Però, a dins, el menjador era encantador. La nostra mare havia dut unes cadires de potes daurades de la casa Rochester, hi tenia l’arpa, i l’habitació brillava amb els reflexos dels miralls i els vidres resplendents. La Constance i jo només la fèiem servir quan venia la Helen Clarke a prendre el te, però la teníem perfecta. La Constance s’enfilava a una escala per netejar la part de dalt dels finestrals, trèiem la pols a la porcellana de Dresden que hi havia a la lleixa de damunt la llar de foc, i amb un drap a la punta de l’escombra repassava les motllures del sostre, que semblaven d’un pastís de noces, mirava bé les fruites i les fulles, escombrava els cupidos i els llacets i sempre em marejava de mirar cap amunt i caminar cap enrere, i reia amb la Constance quan em trobava així. Enceràvem el terra i sargíem els petits descosits dels brocats roses dels sofàs i cadires. A dalt de cada finestral hi havia una sanefa daurada, volutes daurades al voltant de la llar de foc, i al saló hi penjava el retrat de la mare; «No suporto veure el meu saló preciós desendreçat», solia dir la nostra mare, i per això a la Constance i a mi mai no ens hi havien deixat entrar, però ara ens encarregàvem que estigués lluent i impol·lut.

La mare sempre servia el te a les seves amigues en una tauleta baixa que hi havia al costat de la llar de foc, i per això la Constance sempre parava la taula allà. Seia al sofà rosa de cara al retrat de la nostra mare i jo seia en una cadira en un racó i m’ho mirava. Em deixava agafar les tasses i els platets i passar els sandvitxos i els pastissos, però no servir el te. No m’agradava menjar res amb gent al davant mirant-me, així que sempre em prenia el te després, a la cuina. Aquella dia, que va ser el darrer que la Helen Clarke va venir a prendre te, la Constance havia parat la taula com sempre, amb les precioses tassetes rosades que sempre feia servir la mare i dos platets de plata, un amb petits sandvitxos i un altre amb els pastissets de rom tan especials; a la cuina m’esperaven dos pastissets de rom, per si de cas la Helen Clarke es menjava la resta. La Constance seia tranquil·la al sofà; mai no estava neguitosa, i reposava les mans dolçament a la falda. Jo esperava al costat de la finestra, mirava si venia la Helen Clarke, que sempre arribava puntual. «¿Tens por?», vaig preguntar a la Constance tot d’una, i ella va dir: «De cap manera». Sense girar-me vaig saber, per la veu que feia, que estava tranquil·la.

Vaig veure el cotxe que tombava des de la carretera i vaig adonar-me que hi havia dues persones en comptes d’una.

–Constance –vaig dir–, ve acompanyada.

La Constance es va quedar quieta un moment i després va dir, amb fermesa: «No passa res».

Vaig girar-me i estava tranquil·la.

–Els diré que se’n tornin –vaig dir–. No són maneres.

–No –va dir la Constance–. No passa res, de veritat. Tu fixa’t en mi.

–Però no vull que t’espantin.

–Tard o d’hora –va dir–, tard o d’hora hauré de fer el primer pas.

Em vaig quedar glaçada.

–Vaig a fer-los fora.

–No –va dir la Constance–. De cap manera.

El cotxe es va aturar a l’entrada de casa i vaig anar a obrir la porta principal, que ja tenia el cadenat tret perquè no és educat fer-ho davant dels convidats. Quan vaig sortir al porxo vaig veure que no era tan terrible com m’havia imaginat; la Helen Clarke no havia vingut amb una desconeguda sinó amb la menuda senyora Wright, que ja havia estat aquí abans i era més espantadissa que ningú. No seria problema per a la Constance, però la Helen Clarke no hauria d’haver-la dut sense dir-m’ho.

–Bona tarda, Mary Katherine –va dir la Helen Clarke, sortint del cotxe cap a les escales–, ¿oi que fa un dia preciós de primavera? ¿Com està l’estimada Constance? He vingut amb la Lucille. –Feia com si res, la descarada, com si la gent vingués cada dia amb quasi desconeguts a veure la Constance, i em va fer ràbia haver de somriure-li.– ¿Recordes la Lucille Wright? –em va preguntar, i la pobreta senyora Wright va dir amb la seva veueta que tenia moltes ganes de tornar-nos a veure. Vaig aguantar-los la porta i van entrar al rebedor. No duien abrics perquè feia molt bon dia, però de totes maneres la Helen Clarke va tenir la delicadesa d’aturar-se un moment.– Vés a dir-li a la Constance que hem arribat –em va dir, i jo sabia que m’estava donant temps per anar a dir-li qui havia arribat, així que vaig escapolir-me cap al saló, on la Constance seia ben tranquil·la i li vaig dir:

–És la senyora Wright, l’espantadissa.

La Constance va somriure.

–Un petit primer pas –va dir–. No passarà res, Merricat.

Al rebedor la Helen Clarke li estava ensenyant les escales a la senyora Wright, li explicava la història de la talla i la fusta vinguda d’Itàlia; quan vaig sortir del saló em va mirar i em va dir:

–Aquestes escales són una de les meravelles de la contrada, Mary Katherine. És una pena que estiguin amagades de tothom. Lucille? –I van entrar al saló.

La Constance estava molt serena. Es va aixecar, va somriure i va dir que estava contenta de veure-les. Com que la Helen Clarke era matussera de naixement, va aconseguir que la simple acció d’entrar a una habitació i seure es convertís en un ballet a tres; abans que la Constance hagués acabat de parlar, la Helen Clarke havia empès la senyora Wright com si fos una pilota de croquet cap al racó més allunyat de l’habitació, on va seure de cop i per força en una cadira incòmoda. La Helen Clarke va anar cap al sofà on hi havia la Constance, una mica més i tomba la tauleta del te i, tot i que hi havia prou cadires a l’habitació i un altre sofà, va acabar seient tan a prop de la Constance que era incòmode per a ella, que detestava que ningú tret de mi s’assegués tan a prop seu.

–Bé –va dir la Helen Clarke, posant-se bé–, m’alegro de tornar-vos a veure.

–Sou molt amables de rebre’ns –va dir la senyora Wright, inclinant-se cap endavant–. Quines escales més precioses.

–Fas bona cara, Constance. ¿Que has estat cuidant el jardí?

–No me n’he sabut estar, amb el dia que fa. –La Constance va riure; ho estava fent molt bé.– És molt emocionant –li va dir a la senyora Wright–. ¿Vostè també es dedica a la jardineria? Aquests primers dies clars són molt excitants per a un jardiner.

Parlava una mica massa i una mica massa ràpid, però ningú no se’n va adonar tret de mi.

–M’encanta la jardineria –va dir la senyora Wright en una mena de rampell–. M’encanta la jardineria, i tant.

–¿Com està en Julian? –va preguntar la Helen Clarke abans que la senyora Wright acabés la frase–. ¿Com està el vell Julian?

–Molt bé, gràcies. Després vindrà a prendre una tassa de te amb nosaltres.

–¿Que coneixes en Julian Blackwood? –li va preguntar la Helen Clarke a la senyora Wright, i ella, fent que no amb el cap, va començar a dir:

–M’encantaria conèixer-lo, és clar; n’he sentit molt a... –i va aturar-se.

–És una mica... excèntric –va dir la Helen Clarke, somrient a la Constance com si fins llavors allò hagués estat un secret. Jo pensava que si excèntric volia dir, com posava al diccionari, desviació de la norma, era la Helen Clarke la que era molt més excèntrica que l’oncle Julian, amb els seus moviments estrambòtics, les seves preguntes inesperades i això de dur desconeguts a prendre el te; l’oncle Julian vivia sense preocupacions, duia una vida ben planificada, simple i harmoniosa. No hauria de dir que la gent és el que no és, vaig pensar, recordant que havia de ser més amable amb l’oncle Julian.

–Constance, sempre has estat una de les meves millors amigues –deia ara, i em va sorprendre: ella no tenia ni idea que la Constance no compartia de cap manera aquelles paraules–. Et vull donar un consell i pensa que t’ho diu una amiga.

M’hauria d’haver imaginat el que estava a punt de dir perquè estava glaçada; tot el dia havia anat anticipant allò que la Helen Clarke estava a punt de dir en aquell moment. Em vaig enfonsar en la meva cadira i vaig mirar de fit a fit la Constance, esperant que s’aixequés i fugís corrents, esperant que no sentís el que li estaven a punt de dir, però la Helen Clarke va seguir:

–És primavera, ets jove, ets encantadora i tens tot el dret a ser feliç. Torna al món.

En un altre moment, fins i tot només fa un mes, quan encara era hivern, unes paraules com aquelles haurien provocat que la Constance es fes enrere i fugís corrents; ara veia com escoltava i somreia, encara que va fer que no amb el cap.

–Ja has fet prou penitència –va dir la Helen Clarke.

–M’encantaria convidar-vos a un dinaret... –va començar la senyora Wright.

–T’has oblidat la llet, vaig a buscar-la. –Vaig aixecar-me i vaig dir-l’hi directament a la Constance i ella em va mirar sorpresa.

–Gràcies, estimada –va dir.

Vaig sortir del saló, vaig passar pel rebedor i vaig anar a la cuina; aquell matí la cuina tenia un aspecte brunyit i alegre, en canvi jo ara, glaçada, la trobava inhòspita. Era com si la Constance, tot d’una, després de tot aquest temps de rebuig i negació, hagués vist que, al cap i a la fi, potser era possible sortir a l’exterior. Ara m’adonava que era la tercera vegada en un dia que sortia el tema i a la tercera va la vençuda. No podia respirar; estava garratibada i tenia el cap a punt d’explotar; vaig córrer cap a la porta del darrere i la vaig obrir per respirar. Volia fugir corrents; si hagués pogut córrer fins al final de les nostres terres i tornar m’hauria recuperat, però la Constance era al saló sola amb elles i m’havia d’afanyar. Vaig haver de conformar-me a fer miques la lletera que m’esperava a la taula; havia estat de la nostra mare i vaig deixar els bocins a terra perquè la Constance els veiés. Vaig agafar la nostra segona millor lletera, que no feia joc amb les tasses; se’m permetia servir la llet, així que la vaig omplir i la vaig dur al saló.

–...faria la Mary Katherine? –estava dient la Constance, i es va girar i em va somriure al veure’m a la porta–. Gràcies, estimada –va dir i va mirar la lletera i després a mi–. Gràcies –va tornar a dir i vaig deixar la lletera a la safata.

–Al principi, poc –la Helen Clarke va dir–. Si no seria molt estrany, n’estic segura. Però podries trucar a un o dos vells amics i potser podries anar de compres a la ciutat algun dia, ningú no et reconeixeria, a la ciutat, és clar.

–¿Un dinaret? –va suggerir esperançada la senyora Wright.

–M’ho haig de rumiar. –La Constance va fer un petit gest de perplexitat, tot rient, i la Helen Clarke va assentir.

–Et caldrà una mica de roba –va dir.

Vaig abandonar el meu racó per anar cap a la Constance, agafar una tassa de te i passar-la a la senyora Wright, a qui li tremolaven les mans.

–Gràcies, estimada –va dir. Veia com tremolava el te a la seva tassa; al cap i a la fi, només era el segon cop que venia.

–Sucre? –li vaig preguntar; no me’n podia estar i a més a més era una qüestió d’educació.

–Oh, no –va dir–. No, gràcies. Sucre, no.

Vaig pensar, mirant-la, que s’havia mudat per venir avui aquí; la Constance i jo mai no anàvem de negre, però potser la senyora Wright havia pensat que era apropiat i duia un vestit negre i un collar de perles. L’altra vegada també havia vingut de negre, me’n recordo; sempre és de bon gust, vaig pensar, excepte al saló de la nostra mare. Vaig tornar cap a la Constance, vaig agafar la plata dels pastissets de rom i els vaig dur a la senyora Wright; això tampoc era de bona educació i primer hauria d’haver tastat els sandvitxos, però jo volia que se sentís malament per anar de negre al menjador de la mare.

–La meva germana els ha fet aquest matí –vaig dir.