Kitabı oku: «L'art de posar límits»

CAPÍTOL 3
L’INFANT APRÈN

1. ÉS UN PROCÉS I VOLEN APRENDRE

Potser ens agradaria que posar límits fos més senzill i que els infants responguessin immediatament a les nostres demandes, però la realitat és que estan fent un procés d’aprenentatge i necessiten el seu temps. Si els mirem atentament, veurem una vegada i una altra com volen aprendre i l’esforç que hi posen.

Observant un espai educatiu veig com l’Eva, de divuit mesos, pica amb un tros de fusta la taula. Fa soroll i això li interessa. L’adult li diu que si dona cops a la taula fa massa soroll, però que pot picar amb la fusta a terra, si vol. Ho prova a terra, però, com que justament no fa tant soroll, no li sembla tan interessant. Torna a la taula. L’adult li ha de tornar a posar el límit.

Podem interpretar que l’Eva actua expressament per fer enfadar l’adult. Però també podem observar més atentament i entendre que li costa molt evitar aquest impuls i renunciar a aquest joc d’experimentar, de descobrir, que li dona tant de plaer.

Quan l’Eva pica la taula i mira l’adult, algú que observa l’escena podria pensar fàcilment que és una nena entremaliada i diria: «Mira que trapella!». Però també podem observar l’escena amb uns altres ulls i pensar que, en realitat, encara que no pugui resistir-se a l’impuls de picar la taula, l’Eva mira l’adult després de donar-hi cops perquè ha entès que l’adult té alguna cosa a dir sobre el tema «picar la taula amb la fusta». En vol saber més.

Necessitarà que se li recordi la norma una vegada i una altra fins que la tingui integrada, pugui respondre a l’expectativa de l’adult i deixi de picar. Però potser llavors provarà de picar amb un altre objecte que no sigui la fusta que tenia a les mans. I potser serà una altra fusta! Però com pot saber, ella, d’entada, que la norma es refereix a totes les peces de fusta? Ho haurà de comprovar. I potser veurem que aquest impuls d’investigar l’empeny també a comprovar si pot picar amb aquesta mateixa fusta una altra taula. Com pot saber que la norma es refereix a totes les taules? Això també ho haurà de comprovar. Com una cientista rigorosa, haurà d’experimentar amb moltes variables. Els infants són uns grans investigadors i és fascinant observar-los. La llàstima és que això ens ho perdem si tenim una mirada mesquina que només veu una realitat estreta i egocèntrica: «Ho fa expressament per fer-me enfadar a mi!».

Un altre moment d’observació em serveix per il·lustrar molt clarament aquest procés. Tres infants (dos de dos anys i un, l’Aleix, que en té un i mig) seuen al voltant d’una taula i la Laia, l’adult que els acompanya, els ofereix fruita. La fruita està tallada i posada en un bol i els infants l’agafen amb la mà. L’Aleix agafa un tros de poma, el mossega una mica i en vol agafar un de nou. La Laia li diu que quan acabi el tros que té a la mà podrà agafar-ne un altre. A l’Aleix no li agrada gaire sentir això. La Laia encara li ha de dir dues vegades més que ella ja veu que en vol un altre, i que el podrà agafar quan hagi acabat el que s’està menjant. Li ho diu amb tranquil·litat i somriu perquè pot empatitzar amb ell. A més d’explicar-li-ho, la Laia ha de posar la mà suaument davant del bol per impedir que l’Aleix agafi un altre tros de fruita. Finalment l’Aleix accepta el límit i respon a allò que l’adult li està demanant. S’acaba la fruita que té a la mà i quan està a punt per agafar-ne un nou tros mira la Laia per confirmar si, ara sí, en pot agafar un altre.

És molt interessant observar com els infants tenen tantes ganes d’aprendre. L’Aleix i la Laia es coneixen bé i tenen una bona relació. L’Aleix confia en ella i és capaç de renunciar a l’impuls que viu dins seu per atendre allò que ella li demana. D’aquesta manera pot anar integrant les normes del moment de berenar.

El moment dels àpats és complex i se’n pot treure molt de suc, així que dedicarem un apartat especialment a aquest tema.

2. PRIMER NEIXEN...

Podem dir que, quan els infants són dins de la panxa de la mare, són «un» amb la mare. Amb el naixement hi ha una separació evident, ja que a partir del moment del part passen a ser dos cossos diferents. És una separació física, però sabem que, en altres aspectes, els infants continuen sentint-se «un» amb la mare. Per exemple, cap als vuit mesos passen una crisi d’angoixa de separació. Tenen per primera vegada l’experiència que la mare està separada i si no la veuen es poden angoixar perquè no estan segurs que continuï existint. És un moment en què, per exemple, un infant que era molt autònom i podia passar estones jugant tranquil al seu aire de cop es neguiteja molt quan la mare surt del seu camp de visió. És una crisi madurativa i té a veure amb unes capacitats cognitives més evolucionades i complexes, com la integració del concepte de permanència de l’objecte: encara que no el vegi sé que continua existint. Un cop l’infant integra l’experiència que la mare continua existint encara que no la vegi, s’acaba el neguit.

Aquest moment que viuen els infants al voltant dels vuit mesos és un exemple clar que aquest procés de separació no s’havia acabat amb el naixement. Durant el procés de desenvolupament dels infants ens trobem amb altres moments crítics, petites «crisis» on es fa més evident que l’infant està esdevenint una individualitat, algú que va creant una consciència d’ell mateix separat dels altres.

Aquest procés de separació és un procés natural i desitjable, però passa per moments que poden arribar a ser difícils per a l’adult. Per exemple, quan al voltant dels dos anys l’infant experimenta amb la paraula «no». Quan diuen «no» creen una distància amb l’altre, posen un límit que, d’alguna manera, els separa. L’infant que de més petit era un «sí al món» de cop diu que no. És un canvi brutal i normalment agafa l’adult per sorpresa: «Com que no?».

L’arribada de la capacitat d’anomenar-se a un mateix com un «jo», al voltant dels dos anys i mig o els tres anys, és un altre moment clau. En aquesta etapa els infants comencen a tenir una consciència més clara de ser una individualitat separada. Però aquest procés és llarg i podem observar clarament com els adolescents encara estan buscant aquesta identitat, experimentant qui volen ser, com volen pensar i com volen actuar. De fet, la pedagogia Waldorf considera que fins als 21 anys, moment que abans es considerava la majoria d’edat, aquest procés no s’acaba del tot.

Quan els infants són encara nadons no solen mostrar grans dificultats relacionades amb els límits. Això no vol dir que no hi hagi altres tipus de dificultats, però les que hi ha no acostumen a estar relacionades amb aquesta qüestió, sinó que solen presentar-se quan a l’adult li costa saber què necessiten i com atendre’ls perquè tornin a estar bé. Si l’infant manifesta un malestar i no sabem com ajudar-lo, serà difícil.

Quan els infants van creixent i desplegant les seves capacitats motrius arriba la qüestió de la mobilitat, perquè un infant que ja es pot desplaçar tot sol començarà a explorar i voldrà anar a llocs que potser no li són convenients. En aquest moment les solucions per gestionar aquestes situacions encara no són difícils: n’hi ha prou de posar una barrera física per solucionar ràpidament el límit de mobilitat. Potser l’infant es frustrarà (més endavant parlarem del tema de la frustració), però podem dir que encara tot és bastant senzill.

Així doncs, quan comença a deixar de ser senzill?

Hi ha un moment, al voltant de l’any i mig, en què els infants comencen a expressar que volen coses. Això és nou, ja no només expressen que tenen necessitats (per exemple, gana), sinó que comencen a desitjar coses. En aquesta etapa, no és que l’infant necessiti menjar sinó que vol galeta. I ens trobem amb situacions en què li donem galeta perquè era el que demanava, però resulta que llavors ja no vol galeta, vol pa, vol iogurt o vol mandarina. Segurament coneixeu aquesta situació i aquí la pregunta clau és: l’infant sap realment el que vol? Probablement la resposta a aquesta pregunta és que encara no. Així que l’adult, que havia estat intentant afinar què necessita l’infant per poder atendre’l de manera adequada, ara es troba amb una dificultat, perquè ja no només estem parlant de necessitats, sinó que entra en joc aquest «voler coses». Si anem darrere l’infant intentant donar-li allò que demana, com que ni ell mateix sap el que vol, ens perdem. Perquè l’altra pregunta bàsica que ens hem de fer aquí és: l’infant sap el que li convé?

Només l’adult pot saber què és el que convé a l’infant. A partir d’aquesta etapa, l’adult s’ha de posar les piles per poder ajudar l’infant a integrar el fet que, encara que vulgui alguna cosa concreta, qui decideix el que li convé és l’adult. I ho fa pel seu bé: només l’adult pot anar més enllà del desig de l’infant i, assumint el seu rol de responsabilitat, reconduir la situació. Si allò que l’infant vol no li convé, ell, com a responsable, no li ho pot permetre.

Aquí comença una dificultat important: gestionar la frustració de l’infant. D’això en parlarem específicament més endavant.

3. QUAN ENCARA NO DIUEN «JO»

Hi ha un moment en què els infants passen de referir-se a ells mateixos en tercera persona (com a «Laura», «el nen», o a vegades fins i tot dient-se «tu», imitant el que diu l’adult) a dir-se «jo». És un canvi important i un pas crucial en aquest camí de ser conscients d’ells mateixos, una característica pròpia de l’ésser humà. Una vegada, una mestra em va explicar el record que tenia de la primera vegada que es va emmirallar i va ser conscient que la que veia a la imatge era ella: «Aquests són el meus ulls!», va pensar. Quina impressió! És fascinant el procés pel qual un arriba a construir aquesta identitat de ser un «jo»: un procés que només es pot fer des de dins, perquè no podem ensenyar a l’altre a dir «jo», només podem anomenar-nos «jo» a nosaltres mateixos. Aquest procés sol tenir lloc entre els dos anys i mig i els tres anys, tot i que alguns infants el viuen més aviat. Què implica el fet que abans d’aquesta edat no sàpiguen dir «jo»? Implica que encara no tenen construïda aquesta estructura psíquica d’autoconsciència, no tenen l’experiència clara de percebre’s com una individualitat conscient, separada dels altres. Aquest fet té unes conseqüències que molt sovint no tenim en compte. Per exemple, si encara no tens una consciència clara de tu mateix, com pots tenir una consciència clara dels altres? Quines eines tens per posar-te en el lloc d’una altra persona? Com pots pensar en el que has fet? Qui hi pensa, si encara no hi ha una consciència clara de qui ets? Qui es pot responsabilitzar dels teus actes? Totes aquestes capacitats es van construint a poc a poc a partir d’aquesta consciència de ser un «jo».

Per això, en l’etapa de zero a tres anys hem de tractar tot el tema dels límits amb molta cura, entenent que segons quines coses no les podem demanar perquè els infants no tenen encara recursos per atendre algunes demandes dels adults. Imaginem, per exemple, que un infant de dos anys n’està pegant un altre. Potser la nostra resposta és dir-li: «Què fas? No veus que li fas mal? Seu aquí i pensa en el que has fet». Tanmateix, aquest discurs és totalment inadequat per a un infant de dos anys. Estem interactuant amb ell com si ja tingués una consciència d’ell mateix. Esperem que internament l’infant pugui fer tot un procés que passa per tenir, per força, aquesta estructura psíquica i fer-hi una reflexió: «Jo he pegat, ara que hi penso entenc que l’altre pateix, puc reflexionar sobre aquests fets, me’n penedeixo, assumeixo la meva responsabilitat i així puc reparar els danys que he ocasionat». Acostumo a dir que això és «de l’estratosfera» per a un infant tan petit.

Això no vol dir en absolut que, quan els infants són petits, no hàgim de fer res en aquest tipus de situacions. Més endavant parlarem detalladament sobre com posar els límits en les situacions de conflicte.

M’agradaria afegir algun comentari en relació amb l’empatia. Actualment hi ha diferents autors i estudis que apunten que pot ser que l’empatia comenci abans del que ens imaginàvem. Això és interessant perquè sabem que des de molt petits aquesta capacitat hi és i l’adult l’ha de tenir en compte: ha d’educar l’infant en l’empatia, sobretot tenint presents les forces imitatives i sent un model empàtic. Però, des de la meva experiència, considerar que els infants tenen una veritable capacitat empàtica abans dels cinc anys pot confondre’ns i dificultar l’educació, perquè posem el llistó molt alt. Podem observar que hi ha infants amb una especial sensibilitat pels altres, però això potser no vol dir que siguin del tot empàtics. Per exemple, recordo un grup de joc en què una nena de tres anys estava sempre al cas de tots i cuidava els més petits: els donava el xumet si ploraven, els abraçava, avisava els adults quan passava alguna cosa, etc. Però què passava quan els altres infants no volien rebre la seva atenció? Llavors s’enfadava i fins i tot podia arribar a fer-los mal. És cert que cuidava els altres infants, però no era exactament per al benestar dels altres, potser imitava els adults o potser ho feia perquè ella gaudia cuidant-los. Si en situacions com aquesta l’adult la veu com una nena madura, assenyada i empàtica, no pot entendre la seva actitud de frustració i és molt probable que s’enfadi amb ella quan reaccioni malament amb els altres. Si l’adult comprèn que tot just està construint aquesta consciència de «jo», pot ser més empàtic amb ella i posar el límit sense enfadar-se.

4. LES FRUSTRACIONS

Els infants experimenten frustracions constantment. Tot i que forma part del procés de créixer, no és fàcil per a ells, ni tampoc per a l’adult que els acompanya. Com que és un aspecte clau en relació amb el tema dels límits cal aprofundir-hi i entendre’l millor per poder gestionar-lo amb més facilitat.

Podem dir que hi ha bàsicament tres tipus situacions en què els infants poden viure frustracions:

a. Quan hi ha una frustració d’una necessitat vital. Per exemple, l’infant té gana i no pot menjar, té son i no pot descansar, té set i no pot beure, necessita un adult de referència disponible i no el troba, etc. Recordem que jugar i moure’s entren dins d’aquesta categoria de necessitats vitals.

b. Una altra situació diferent és quan l’infant, exercint la seva activitat pròpia, o sigui, jugant o movent-se, es troba amb una dificultat. Per exemple, vol construir una torre i se li desmunta, es vol enfilar en un lloc però no hi arriba.

c. I una tercera situació seria quan l’adult frustra l’infant posant fre a un impuls o negant la realització d’un desig. Per exemple, l’infant vol treure’s les sabates però l’adult no li deixa fer-ho, vol jugar amb el mòbil i l’adult no l’hi dona, vol córrer pel carrer i l’adult no li ho permet.

Són tres situacions molt diferents, és clar. Ordenar-les d’aquesta manera ens pot ajudar a entendre i gestionar millor les frustracions dels infants. Abans que res, sempre ens hem de preguntar si els estem frustrant en una necessitat vital. En aquest primer àmbit no els volem frustrar, al contrari, el nostre paper és el d’intentar satisfer les seves necessitats vitals.

Un cop estan ateses les necessitats de l’àmbit a), no hem de tenir por de les situacions dels àmbits b) o c). Dit d’una altra manera, si mirem d’oferir una educació que respecta les necessitats vitals dels infants no ens hem de preocupar si es frustren jugant ni si els frustrem posant límits en algunes situacions concretes. Poso un exemple: si un infant té la possibilitat de moure’s amb llibertat, experimentar, córrer, enfilar-se, saltar, etc., no passa res si no li deixem enfilar-se a la taula del menjador. En aquest cas té coberta la seva necessitat vital de moviment i enfilar-se concretament a la taula del menjador no és una necessitat vital. Hem de tenir present que sempre hi haurà alguna cosa que els infants voldran fer que no els podrem permetre perquè no serà convenient en un lloc o un moment concrets.

En relació amb l’àmbit b), cal que tinguem en compte que és molt important que els infants puguin integrar l’experiència de viure frustracions i aprendre a gestionar-les. No és gens convenient sobreprotegir-los en aquestes situacions perquè, aleshores, com n’aprendran? No els fem cap favor! Aquestes són les situacions que encaixen amb allò que es diu a vegades: «La vida està plena de frustracions... n’han d’aprendre». La tolerància a la frustració és un dels senyals de maduresa emocional, és molt important que la puguin desenvolupar.

Hem de vigilar, de totes maneres, de no exposar-los a situacions de joc o moviment que puguin ser massa frustrants, ja que a vegades els mateixos adults estem generant situacions d’aquest tipus. Per exemple, quan els donem joguines que no són adequades a la seva edat, com encaixos o puzles que són massa difícils, jocs amb regles abans d’hora, etc. O, un altre exemple, si donem una pilota a un infant que encara no es desplaça creem una situació que pot arribar a ser molt frustrant, perquè ell sol no té la possibilitat d’anar-hi darrere si la pilota rodola lluny.

Observo amb preocupació una certa tendència en els ambients on s’aposta per una educació lliure i respectuosa: la dificultat que poden arribar a tenir els adults per gestionar la frustració dels infants. Diria encara més, trobo que sovint hi ha una dificultat per suportar la frustració dels infants, per acceptar-la. «I què hem de fer si l’infant no vol parar de saltar al sofà?», em pregunten a vegades els pares. És com si l’adult se sentís impotent, sense eines. Crec que això es deu, en part, a la dificultat d’assumir que la seva actuació causarà una frustració en l’infant. Si vol saltar al sofà i jo no li deixo fer-ho serà frustrant per a ell. Però és una necessitat vital, saltar al sofà? Saltar, sí; saltar al sofà, no.

Si els donem l’oportunitat observarem com, en moltes situacions, els infants són capaços de trobar la seva pròpia manera de gestionar les frustracions.

En un espai de joc, en Genís, de quatre anys, intentava portar uns bols petits en un altre lloc de la sala. Els havia posat encaixats els uns sobre els altres com una torre, però no estaven estables, de manera que relliscaven i es movien. Eren uns sis o set, així que no era una tasca fàcil. Tres vegades li van caure a terra i ho va tornar a intentar. Era una situació frustrant per a ell. Llavors, de cop, en Genís va començar a jugar a fer caure expressament els bols a terra, tot seguit es deixava caure ell també i es posava a riure. Ho vaig trobar genial i em vaig meravellar una vegada més del valor del joc: jugant, en Genís va deixar de ser víctima de la situació per esdevenir subjecte actiu. Havia passat a ser ell qui controlava la situació, era ell qui feia caure els bols. Llavors, tranquil·lament, es va posar a fer un altre joc amb un company. Era un exemple viu d’algú entrenant-se en la resiliència i jo n’era testimoni.

Per cert, l’adult també s’ha de fer resilient a les expressions de frustració dels infants. Recordant sempre, per això, de no frustrar-los en les seves necessitats vitals.

Què necessiten els infants de l’adult quan se senten frustrats? Acceptació, escolta, empatia i calma. Recordo el cas d’una mare de dos bessons de dos anys. Els dos anys poden arribar a ser molt intensos, i si són bessons encara més! Com que les reaccions de frustració eren potents, la mare constantment intentava esquivar-les. I ho entenc; no és fàcil, és molt esgotador tenir dos petits a casa dia i nit. Però aquesta actitud no els ajudava, perquè com pots aprendre a gestionar la frustració si no et permeten viure-la?

Posaré un exemple d’una d’aquestes situacions. La mare els portava a un espai de joc. En un moment de grup un dels bessons, que anomenarem Jordi, volia asseure’s en un tamboret on hi havia un altre infant. Jo m’hi vaig acostar i li vaig dir: «Vols seure aquí, però ara el té en Marc, el tamboret. Quan ja no el necessiti hi podràs seure tu». En Jordi es va posar a plorar molt fort. A la mare li va costar molt gestionar la situació. Però l’adult ha de poder donar una referència de realitat als infants des d’una resposta empàtica: «Entenc que vols aquest tamboret», «El podràs tenir quan estigui disponible». L’infant té tot el dret a enfadar-se i expressar el seu disgust, però l’adult no li hauria de donar un retorn que li deixés entendre que allò que està passant és molt greu, perquè no ho és. Més endavant aprofundirem en les respostes empàtiques en el moment de posar límits.

Un dia, després d’una xerrada, una mare va venir a comentar-me que vivia als afores d’un poble i que havia passat uns quants dies sense sortir de casa perquè a la seva filla gran, que tenia un any i mig, no li agradava la cadireta del cotxe. Vam parlar una estona sobre la situació. Al cap d’unes setmanes em va dir que després que en parléssim va entendre que, encara que a la nena no li agradés estar lligada a la cadireta del cotxe, això no podia condicionar tota la dinàmica de la vida familiar, ja que no era bo ni per a la nena ni per a la resta de la família. La dificultat que tenia aquesta mare era, al cap i a la fi, la por de frustrar la seva filla. Em va explicar que després que en parléssim es va empoderar. La següent vegada que va haver de marxar en cotxe simplement va dir a la seva filla que entenia que no li agradava seure a la cadireta, però que ella, la mare, necessitava agafar el cotxe per anar comprar i que ella, la nena, havia d’anar segura a la cadireta. Es va quedar molt sorpresa de veure com la nena va poder acceptar-ho i cooperar.

És clar que la vida era molt més fàcil quan no havíem d’anar a tants llocs ni fer tantes coses. Quan no havíem d’anar posant i traient els infants de les cadiretes dels cotxes una vegada i una altra. Tenim, ara mateix, una vida bastant complexa i això comporta més moments de frustració als infants, que sovint es veuen obligats a fer coses que «no estaven en els seus plans», per dir-ho d’alguna manera. Ells, si poguessin triar, s’estimarien més estar tranquils, moure’s, jugar i tenir un ritme regular. En general, no escollirien estar lligats en una cadireta al cotxe. Així que si tenim l’opció de fer la vida amb els petits una mica més senzilla sempre ens trobarem amb menys dificultats. Dit això, intentar evitar en tot moment la frustració dels infants no sol crear bones dinàmiques.

M’agradaria afegir un apunt més en relació amb les frustracions. És important tenir en compte que quan estem cansats, quan tenim gana, set, calor, etc., quan no estem bé ni a gust, la tolerància a la frustració baixa en picat. Igual que ens passa a nosaltres, també els passa als infants. Observo que a vegades els adults tenen dificultats per percebre correctament els moments en què els infants estan cansats. Em diuen: «No, no està cansat, al revés, el que necessita és gastar energia!». El que passa és que molts infants, quan estan cansats, es posen «a mil», s’exciten i es descontrolen, però és de pur cansament. Cal recordar que l’equilibri entre l’activitat i el descans juga un paper molt important en el nostre benestar. Si podem portar un ritme regular de descans, àpats, etc., ens sentim més bé i tot va més rodat. Els infants no necessiten una vida trepidant, més aviat estan millor amb un ritme conegut i calmat.