Kitabı oku: «Escriure»

C.V.

Les memòries de la Mary Karr, The Liars’ Club, em van deixar bocabadat. No només per la virulència, la bellesa i el domini exquisit del llenguatge col·loquial, sinó per la seva exhaustivitat: una dona que ho recorda tot dels seus primers anys.

Jo no soc així. Vaig viure una infància molt estrambòtica, amb una mare soltera que viatjava molt quan era petitó i que –no n’estic completament segur, d’això–, durant una temporada, ens va aparcar a mi i al meu germà amb una de les seves germanes perquè era incapaç de fer-se càrrec de nosaltres econòmicament o emocionalment. Potser només perseguia el nostre pare, que va acumular una pila de deutes i va abandonar-nos quan jo tenia dos anys i el meu germà David, quatre. Si va ser així, mai no va aconseguir trobar-lo. La meva mare, la Nellie Ruth Pillsbury King, va ser una de les primeres dones nord-americanes alliberades, però no per voluntat pròpia.

La Mary Karr presenta la seva infància com un panorama gairebé intacte. La meva és un paisatge boirós amb alguns records esporàdics que apareixen com arbres aïllats... d’aquells que sembla que t’hagin d’atrapar i menjar-se’t.

El que segueix són alguns d’aquests records, més una sèrie d’instantànies de la meva adolescència i joventut, una època una mica més coherent. Això no és una autobiografia. Més aviat és una mena de curriculum vitae, el meu intent d’explicar com es forma un escriptor. No com es fa un escriptor; no crec que es puguin fer, els escriptors, ni per les circumstàncies ni per pròpia voluntat (encara que un cop m’ho vaig creure). Surts equipat de fàbrica. Però no per això és un equipament extraordinari; crec que hi ha moltíssima gent amb talent com a escriptors i narradors, i que aquests talents es poden potenciar i afinar. Si no cregués això, escriure un llibre com aquest seria una pèrdua de temps.

En el meu cas va anar així, tal qual: un procés de creixement desmanegat on van intervenir l’ambició, el desig, la sort i una mica de talent. No us encaparreu llegint entre línies o buscant una fil conductor. No n’hi ha: només instantànies, la majoria desenfocades.

1

El meu record més antic soc jo imaginant-me que era una altra persona: imaginant, de fet, que era el forçut del Circ Ringling Brothers. Això va passar a casa la tia Ethelyn i l’oncle Oren a Durham, Maine. La meva tieta se’n recorda bastant, i diu que jo tenia dos anys i mig o potser tres.

Havia trobat un totxo de ciment en un racó del garatge i havia aconseguit agafar-lo. L’arrossegava lentament pel terra llis del garatge, tret que en el meu cap jo anava disfressat amb una samarreta de pell d’animal (segurament una pell de lleopard) i duia el totxo per la part central de la pista. La gernació callava. Un focus blau i blanc, brillant, mostrava el meu progrés remarcable. Les seves cares d’admiració parlaven per si soles: mai no havien vist un nen tan fort. «I només té dos anys!», va mormolar algú sense creure-s’ho.

Jo no sabia que a la part de baix del totxo hi havia un niuet d’abelles. Una d’elles, potser empipada pel trasllat, va sortir-ne volant i em va picar a l’orella. El dolor va ser brillant, com una inspiració verinosa. Era el mal més terrible que havia patit mai en la meva curta vida, però el pic del dolor només va durar uns quants segons. Quan vaig deixar caure el totxo sobre el meu peu descalç, esclafant-me tots cinc dits, vaig oblidar-me de l’abella. No recordo si em van dur a cal metge i la meva tia Ethelyn tampoc (l’oncle Oren, segurament el propietari del Totxo Malvat, fa gairebé vint anys que és mort), però sí que recorda la picada, els dits esclafats i la meva reacció. «Com udolaves, Stephen!», va dir. «Aquell dia tenies molt bona veu, sens dubte».

2

Al cap d’un any, més o menys, la meva mare, el meu germà i jo érem a West De Pere, Wisconsin. No sé per què. Una altra de les germanes de la meva mare, la Cal (una bellesa de les WAAC, el cos auxiliar femení de l’exèrcit durant la Segona Guerra Mundial), vivia a Wisconsin amb el seu alegre marit, aficionat a la cervesa, i potser la mare s’hi havia traslladat per estar prop seu. Si va ser així, no recordo veure’ls gaire, als Weimers. A cap d’ells, de fet. La mare treballava, però tampoc recordo de què. M’agradaria dir que treballava en un forn, però crec que això va ser més tard, quan es va traslladar a Connecticut a viure prop de la seva germana Lois i el seu marit (res de cervesa, en Fred, i tampoc gaire simpàtic; era un senyor rapat que s’enorgullia de conduir el seu descapotable amb la capota posada, ves a saber per què.)

En aquella època de Wisconsin vam tenir una desfilada de cangurs. No sé si marxaven perquè en David i jo érem uns trapelles o perquè trobaven feines més ben pagades, o perquè la mare els exigia més del que estaven disposades a fer; només sé que n’hi va haver moltes. L’única que recordo clarament és l’Eula –o potser Beulah. Era una adolescent riallera i grossa com un piano. L’Eula-Beulah tenia un gran sentit de l’humor, te n’adonaves encara que tinguessis quatre anys, però era un sentit de l’humor perillós: semblava que, darrere de cada picar de mans, cop de cintura i cap enrere del pixar-se de riure s’hi amagava l’amenaça d’un tro. Quan veig alguna d’aquelles càmeres ocultes de cangurs que tot d’una claven un mastegot a les criatures, sempre me’n recordo dels dies passats amb l’Eula-Beulah.

Era tan dura amb el meu germà David com amb mi? No ho sé. Ell no surt a cap d’aquestes imatges. A més a més, devia estar menys exposat a les perilloses ràfegues de l’Huracà Eula-Beulah: tenia sis anys i feia primer, estava fora de l’abast de l’artilleria la major part del dia.

L’Eula-Beulah podia estar al telèfon, rient amb algú, i fer-me gestos perquè m’apropés. M’abraçava, em feia pessigolles, em feia riure i aleshores, encara rient, m’empenyia el cap tan fort que em tombava. I llavors em feia pessigolles amb els peus descalços fins que tots dos ens posàvem a riure altre cop.

L’Eula-Beulah era propensa als pets, d’aquells que són estrepitosos i pudents alhora. De vegades, quan n’hi venia un, em llançava al sofà, se m’asseia a la cara amb el seu cul de falda llanosa i es deixava anar. Bum!, cridava eufòrica. Era com quedar sepultat per focs artificials a base de metà. Recordo la foscor, la sensació d’estar-me ofegant i recordo riure. Perquè, encara que el que estava passant podríem dir que era horrible, també podríem dir que era divertit. D’alguna manera, l’Eula-Beulah em va preparar per a la crítica literària: després d’haver patit el pet a la cara d’una cangur de noranta quilos que cridava «Bum!», el Village Voice no fa gaire por.

No sé què va passar amb les altres cangurs, però a l’Eula-Beulah la van acomiadar. Per culpa dels ous. Un matí, l’Eula-Beulah va fer-me un ou ferrat per esmorzar. Me’l vaig cruspir i en vaig demanar un altre. L’Eula-Beulah me’n va fer un altre i em va preguntar si en volia més. Feia aquella mirada d’«Atreveix-te a demanar-te’n un altre, Stevie, i veuràs». Així que en vaig demanar un altre, i un altre, i apa. Vaig aturar-me al setè, crec –set és el número que tinc clavat al cap amb força claredat. Potser se’ns van acabar els ous. Potser em vaig posar a plorar. O potser l’Eula-Beulah es va espantar. No ho sé, però segurament va estar bé que el joc s’acabés al setè. Set ous és bastant per a un nen de quatre anys.

Vaig trobar-me bé una estona fins que vaig vomitar. L’Eula-Beulah va riure, em va fotre un clatellot i em va tancar a l’armari. Bum. Si m’hagués tancat al lavabo, potser no l’haguessin acomiadat, però no ho va fer. A mi la veritat és que no em molestava estar a l’armari. Era fosc, però feia l’olor del perfum Coty de la mare, i a sota hi havia una ratlla de claror reconfortant.

Vaig arrossegar-me cap a la part del darrere de l’armari, on els abrics i els vestits de la mare em fregaven l’esquena. Vaig començar a tirar-me rots, uns rots llargs i potents que em cremaven com el foc. No recordo que l’estómac em fes mal, però me’n devia fer, perquè quan vaig obrir la boca per deixar anar un altre rot ardent, vaig tornar a vomitar. Damunt de les sabates de la mare. La fi de l’Eula-Beulah. Quan la mare va tornar de treballar, la cangur estava ben adormida al sofà i el petit Stevie, tancat a l’armari, estava ben adormit amb ous ferrats mig digerits enganxats als cabells.

3

La nostra estada a West De Pere no va ser ni llarga ni profitosa. Ens van fer fora de l’apartament del tercer pis quan un veí va enxampar el meu germà de sis anys grimpant pel terrat i va trucar a la policia. No sé on era la mare quan va passar això. Tampoc sé on era la cangur de la setmana. Només sé que jo era al quarto de bany, descalç i dalt de l’estufa, per veure si el meu germà queia del terrat o si aconseguia tornar sa i estalvi al quarto de bany. Ho va aconseguir. Ara té cinquanta-cinc anys i viu a Nou Hampshire.

4

Quan tenia cinc o sis anys, vaig preguntar-li a la mare si algun cop havia vist morir algú. Sí, va dir, vaig veure morir una persona i vaig sentir com moria una altra. Vaig preguntar-li com es podia sentir morir una persona i em va explicar que era una noia que s’havia ofegat davant de Prout’s Neck als anys vint. La noia va nedar massa lluny i el corrent no la deixava tornar i va començar a cridar socors. Uns quants homes van intentar arribar-hi però el corrent tenia una ressaca tremenda i van haver de tornar. Es van haver de quedar mirant, turistes i locals, l’adolescent que seria la meva mare entre ells, esperant el bot de rescat que mai no va arribar i sentint com la noia cridava fins que se li van acabar les forces i es va ofegar. El cos va aparèixer a Nou Hampshire, va dir la mare. Vaig preguntar quants anys tenia la noia. La mare va dir que catorze, em va llegir un còmic i em va ficar al llit. Un altre dia em va explicar la mort que havia vist: un mariner que va tirar-se del terrat de Graymore Hotel a Portland, Maine, i va caure al carrer.

–Va rebentar –va dir la mare, com si fos la cosa més normal del món. Va fer una pausa i va afegir:– Ho va empastifar tot d’un líquid verd. No ho he oblidat mai.

Ja som dos, mare.

5

Bona part dels nou mesos del meu primer curs els vaig passar al llit. Els problemes van començar amb el xarampió –un cas ben habitual– i van anar empitjorant. Vaig recaure un i altre cop en el que em pensava que es deia, equivocadament, gola ratllada;¹ jeia al llit bevent aigua freda i imaginant-me la gola amb ratlles vermelles i blanques (no anava tan errat d’osques).

En algun moment, les orelles van entrar en joc i un dia la mare va cridar un taxi (no conduïa) i em va dur a un metge massa important per fer visites a domicili: un especialista en l’oïda (no sé d’on vaig treure la idea que aquesta mena de metges es deien otiòlegs). M’era igual si era especialista en oïda o en forats del cul. Tenia quaranta de febre i cada cop que empassava, el mal m’encenia banda i banda de la cara com si fos una jukebox.

El metge em va mirar les orelles, dedicant la major part del temps (crec) a l’esquerra. Després em va estirar a la taula per examinar-me. «Aixeca’t un moment, Stevie», va dir la infermera, i em va col·locar un bon tros de tela absorbent –potser era un bolquer– sota el cap, per tal que pogués posar-hi la galta quan tornés a estirar-me. M’hauria d’haver imaginat que alguna cosa feia pudor, a Dinamarca. Ves a saber, potser ho vaig fer.

Feia una olor molt forta d’alcohol. Clac, es va sentir, quan el metge va obrir l’esterilitzador. Vaig veure l’agulla a la seva mà –semblava tan llarga com el regle del meu estoig de col·legi– i em vaig quedar garratibat. L’especialista en oïda va somriure per tranquil·litzar-me i va dir la mentida per la qual els metges haurien de ser empresonats immediatament (el temps de captiveri hauria de duplicar-se en cas que la mentida sigui dita a un infant): «Relaxa’t, Stevie, no et farà mal». Me’l vaig creure.

Em va introduir l’agulla a l’orella i em va punxar el timpà. Mai no he tornat a sentir tant de mal –l’únic que s’hi acosta és el primer mes de recuperació quan em va atropellar una furgoneta l’estiu del 1999. Aquell dolor va durar més, però no era tan intens. La perforació del timpà era un mal de l’altre món. Vaig cridar. Vaig sentir un so al meu cap, com un petoneig sorollós. De l’orella em va rajar un doll calent, com si hagués començat a plorar pel forat equivocat, i a fe de Déu que en aquell moment ja plorava a raig pels altres dos. Vaig aixecar la cara, que regalimava, i vaig mirar, incrèdul, el metge i la infermera. Tot seguit, vaig mirar la tela que la infermera havia posat a la taula. Tenia una gran taca humida al mig. També hi havien filets de pus groc.

–Ja està –va dir el metge, i em va donar un copet a l’espatlla–. Has estat molt valent, Stevie, i ja hem acabat.

La setmana següent, la mare va cridar un altre taxi, vam tornar al metge de l’oïda i em vaig trobar altra vegada estirat de cantó amb el pam de tela absorbent sota el cap. El metge va tornar a provocar l’olor d’alcohol –una olor que encara associo, com suposo que fa molta gent, amb el mal, el mareig i el terror– i va treure la llarga agulla. Altre cop va assegurar-me que no em faria mal, i altre cop me’l vaig creure. No del tot, però prou per estar-me quiet i que pogués ficar-me l’agulla a l’orella.

Sí que em va fer mal. Gairebé tant com el primer cop, de fet. El so com de petoneig al cap també va ser més sorollós; aquest cop era com si fossin gegants, els que es feien petons (que es ‘fotien el bacallà’, com solíem dir). «Ja està», va dir la infermera encabat, mentre jo plorava en un bassal de pus aigualit. «Només fa una mica de mal, i no vols quedar-te sord, oi? A part que ja estem».

M’ho vaig creure uns cinc dies, fins que va arribar el taxi següent. Vam tornar a cal metge de l’oïda. Recordo el taxista dient-li a la mare que pararia el taxi i ens faria baixar si no feia callar el nano.

Altre cop era a la taula amb el bolquer sota el cap i la mare fora a la sala d’espera amb una revista que segurament era incapaç de llegir (o així me la imagino). Altre cop l’olor punyent d’alcohol i el metge cap a mi, amb l’agulla a la mà tan llarga com el meu regle d’escola. Altre cop somreia, s’acostava i m’assegurava que aquest cop sí que no em faria mal.

Des que em van foradar repetidament el timpà quan tenia sis anys, una de les meves màximes vitals ha estat aquesta: si em prens el pèl un cop, la culpa és teva. Si em prens el pèl dos cops, culpa meva. Si em prens el pèl tres cops, la culpa és de tots dos. El tercer cop a la taula del metge de l’oïda, vaig lluitar, vaig cridar, vaig forcejar i vaig plantar cara. Cada vegada que m’apropaven l’agulla a la cara, la llançava a terra. Al final, la infermera va cridar la mare a la sala d’espera i entre totes dues van aconseguir aguantar-me prou estona perquè el metge pogués ficar-me l’agulla. Vaig cridar tant i tanta estona que encara em sento. De fet, crec que en alguna vall pregona del meu interior, el darrer crit encara ressona.

_________

1. Joc de paraules intraduïble entre strep throat, ‘faringitis’, i striped throat, ‘gola ratllada’. (N. del t.)

6

Poc després, segurament gener o febrer de 1954, si no m’erro, un mes gris i fred, va tornar el taxi. Aquesta vegada, l’especialista era de la gola, no de l’oïda. Altre cop, la mare asseguda a la sala d’espera i jo estirat a la taula amb la infermera rondant a prop, altre cop aquella olor punyent d’alcohol, una flaire que encara té el poder de fer-me bategar el cor el doble de ràpid en cinc segons.

Aquesta vegada, però, el que va aparèixer va ser una mena d’espongeta per a la gola. Picava i tenia molt mal gust, però després de la llarga agulla del metge de l’oïda allò era com bufar i fer ampolles. El metge de la gola es va posar un artilugi al cap amb una cinta. Al mig hi tenia un mirall i en sortia una llum potentíssima com si fos un tercer ull. Em va inspeccionar el coll una bona estona i em va fer obrir tant la boca que una mica més i se’m disloca, però no em va clavar cap agulla i per això em va encantar. Al cap d’un moment, em va deixar tancar la boca i va cridar la mare.

–El problema són les amígdales –va dir el metge–. És com si un gat les hagués esgarrapat. Les haurem d’extirpar.

En algun moment després, recordo que em duien en llitera i les llums brillants. Un home amb una mascareta blanca es va inclinar cap a mi. Era a l’extrem superior de la taula on jo estava estirat (1953 i 1954 van ser els anys d’estirar-me a les taules) i a mi em semblava que estava de cap per avall.

–Stephen –em va dir–. Em sents?

Vaig dir que sí.

–Vull que respiris fondo –va dir–. Quan et despertis, podràs menjar tants gelats com vulguis.

Em va posar un aparell a la cara. La memòria me’l pinta com un motor fora borda. Vaig respirar fondo i tot es va tornar negre. Quan em vaig despertar, efectivament, em van deixar menjar tants gelats com vaig voler; la gràcia va ser que no em venien de gust. Tenia la gola inflada i gruixuda. Però millor que el vell truc de l’agulla a l’orella, i tant. Qualsevol cosa hagués estat millor que el vell truc de l’agulla a l’orella. Extirpa’m les amígdales, si vols, instal·la’m una gàbia d’ocells a la cama si cal, però Déu me’n guard de l’otiòleg.

7

Aquell any, el meu germà David va passar a quart i a mi em van treure de l’escola. Havia perdut massa dies de primer curs, la mare i l’escola hi estaven d’acord; començaria de zero a la tardor, si estava bé de salut.

Vaig passar bona part de l’any al llit o tancat a casa. Vaig llegir-me aproximadament sis tones de còmics: vaig arribar a Tom Swift i Dave Dawson (un pilot heroic de la Segona Guerra Mundial que volava en avions que sempre «esgarrapaven altura») i vaig passar als contes esfereïdors sobre animals de Jack London. En algun moment, vaig començar a escriure les meves pròpies històries. La imitació va precedir la creació: copiava els còmics de Combat Casey fil per randa a la meva llibreta i quan em semblava oportú hi afegia descripcions. Era capaç d’escriure «Havien acampat en una granja abandonada i tèrmica». Vaig trigar un o dos anys a descobrir que tètrica i tèrmica eren paraules diferents. En aquella època també recordo que creia que detalls eren dentals i que una puta era una dona altíssima. Un fill de puta ho tindria fàcil per jugar a bàsquet. Als sis anys, encara tens les boles del bingo molt barrejades.

Un dia li vaig ensenyar a la mare un d’aquests pastitxos copiats i li va encantar: recordo el seu lleu somriure de sorpresa, com si no es pogués creure que un dels seus fills pogués ser tan llest, gairebé un superdotat, hòstia! Mai no li havia vist aquella expressió, almenys no gràcies a mi, i em va entusiasmar.

Em va preguntar si me l’havia inventat jo i no vaig tenir altre remei que admetre que quasi tot ho havia copiat d’un còmic. La seva decepció va esborrar gairebé tota la meva alegria. Em va tornar la llibreta i em va dir:

–Escriu-ne un tu, Stevie. Aquests còmics de Combat Casey són una porqueria, sempre acaba atonyinant algú. Estic convençuda que ho pots fer millor. Escriu-ne un tu.

8

Recordo la sensació esbalaïdora de potència, de possibilitats que s’obrien, en considerar aquella idea, com si m’haguessin deixat entrar en un edifici immens ple de portes tancades i m’haguessin donat les claus per obrir-ne qualsevol que m’agradés. Hi havia més portes de les que algú podria obrir en tota una vida, vaig pensar (i encara ho crec).

Vaig escriure un conte sobre quatre animals màgics que voltaven amb un cotxe vell ajudant els nens. El seu líder era un gran conill blanc que es deia Mr. Rabbit Trick. Era el conductor. El conte tenia quatre pàgines escrites laboriosament amb llapis. Que jo recordi, ningú es llançava del terrat de l’hotel Graymore. Un cop acabat, l’hi vaig donar a la mare, que va seure al menjador, va deixar el seu llibre de butxaca a terra i es va llegir el conte d’una tirada. Veia que li agradava –va riure a tots els llocs que calia– però no sabia si era perquè jo li agradava i em volia fer sentir bé o perquè era bo de debò.

–Aquest no l’has copiat? –va preguntar un cop enllestit.

Vaig dir que no, que no ho havia fet. Va dir que era prou bo per publicar-se. Ningú m’ha dit res que m’hagi fet més feliç des de llavors. Vaig escriure quatre contes més sobre Mr. Rabbit Trick i els seus amics. Em va donar vint-i-cinc centaus per cada un i els va enviar a les seves quatre germanes, que crec que li tenien certa llàstima. Elles encara estaven casades, això és veritat. Els seus marits no les havien abandonat. Era cert que l’oncle Fred no tenia gaire sentit de l’humor i tenia la mania de no descapotar el cotxe, i també era cert que l’oncle Oren bevia bastant i tenia unes teories força sospitoses sobre el complot mundial dels jueus, però no se n’havien anat. Hi eren. En canvi, la Ruth s’havia quedat sola amb el bebè quan en Don havia tocat el dos. Volia que sabessin que tenia un fill amb talent, almenys.

Quatre contes. A vint-i-cinc centaus. El primer dòlar que vaig guanyar com a escriptor.

9

Vam anar a viure a Stratford, Connecticut. Jo ja feia segon i estava bojament enamorat d’una adolescent preciosa que vivia al costat de casa. De dia ni em mirava, però de nit, quan estava al llit i m’adormia, sempre ens escapàvem del món cruel de la realitat. La meva nova professora era la senyora Taylor, una dona simpàtica amb uns cabells grisos com l’Elsa Lanchester de La nòvia de Frankenstein i els ulls sortits.

–Sempre que parlo amb la senyora Taylor tinc ganes d’aguantar-li els ulls perquè no li caiguin –deia la meva mare.

El nostre nou pis, un altre tercer, era a West Broad Street. A una cantonada baixant el turó, no gaire lluny de Teddy’s Market i a l’altra banda de Burrets Bulding Materials; hi havia un solar enorme i assilvestrat amb un abocador en una punta i una via de tren que el travessava. Aquest és un dels llocs recurrents de la meva imaginació: apareix una i altra vegada als meus llibres, amb noms diferents. Els nanos de It en deien «els Barrens», nosaltres en dèiem «la jungla». En Dave i jo la vam explorar per primera vegada poc després d’instal·lar-nos a la ciutat. Era l’estiu. Feia calor. Era genial. Ens havíem endinsat en els misteris verds d’aquella nova atracció fantàstica quan em van agafar ganes de cagar.

–Dave –vaig dir–, anem a casa, que haig d’empènyer!

Així havíem batejat aquella activitat.

En David no en volia saber res.

–Fes-ho darrere un arbre –va dir.

Estàvem a mitja hora de casa i no tenia cap mena d’intenció de perdre un lapse de temps tan preciós perquè el seu germà petit s’estigués cagant.

–No puc! –vaig dir, horripilat per la idea–. No podré eixugar-me!

–Esclar que sí –va dir en Dave–. Fes servir la fullaraca. Així ho feien els cowboys i els indis.

Segurament ja era massa tard per tornar a casa, tenia la impressió que no em quedava altre remei. A més a més, estava encantat amb la idea de cagar com un cowboy. Vaig ficar-me a la pell de Hopalong Cassidy, ajupit en la bardissa amb la pistola a la mà, no fos cas que m’enxampessin despistat en un moment tan íntim. Vaig fer el que havia de fer, i em vaig netejar com el meu germà gran m’havia dit, eixugant-me bé el cul amb grapats de fulles verdes i brillants. Eren ortigues.

Al cap de dos dies, estava vermell com un tomàquet, de la part de darrere dels genolls als omòplats. El penis es va salvar però els collons se’m van tornar semàfors. Em feia la impressió que la picor del cul m’arribava al costellam. Però el pitjor era la mà amb què m’havia eixugat: es va inflar com la de Mickey Mouse quan l’ànec Donald l’hi esclafa amb un martell i em van sortir unes butllofes gegantines allà on es fregaven els dits. Quan van rebentar, van deixar unes clapes de carn rosada i crua. Vaig passar-me sis setmanes fent banys calents de midó, deprimit, sentint-me humiliat i estúpid, escoltant com reien la meva mare i el meu germà, a l’habitació del costat, amb la ràdio engegada i jugant a cartes.

10

En Dave era un germà collonut, però massa llest per tenir deu anys. El seu caparró sempre l’incitava a fer-ne de l’alçada d’un campanar i en algun moment –segurament després de l’episodi amb el cul i les ortigues– es va adonar que era fàcil que el seu germanet Stevie el secundés quan es tractava de malvestats. En Dave no era un delator ni un covard i mai no em va demanar que em carregués la culpa de les seves trapelleries sonades, però en diverses ocasions sí que li va semblar que l’havíem de compartir. Així va ser, crec, que ens va caure el pèl quan en Dave va construir una presa al riu que travessava la jungla i va inundar la part baixa de West Broad Street. Això de compartir les culpes també explica que compartíssim el risc de morir quan vam fer el seu treball de ciències potencialment mortal.

Devia ser el 1958. Jo anava a la Center Grammar School i en Dave a Stratford Junior High. La mare treballava a la bugaderia de Stratford i era l’única blanca entre les que planxaven. Això és el que feia, planxar, mentre en Dave construïa el seu treball per a la Mostra de Ciències. El meu germà gran no era dels que s’acontentaven a esbossar diagrames de granotes o a fabricar «La casa del futur» amb peces de plàstic i cilindres de cartró de paper de vàter: en Dave volia la lluna. Aquell any, el seu projecte era «El Súper-Electro-Imant d’en Dave». El meu germà tenia una gran afició per tot el que fos «súper» i per tot el que dugués el seu nom; aquesta afició va culminar amb la revista Dave’s Rag, que comentaré més endavant.

La primera temptativa de construir el Súper-Electro-Imant no va ser gaire súper; de fet, podria no haver funcionat, però no n’estic segur. Ho va treure d’un llibre, no s’ho va inventar, això sí. La idea era aquesta: imantaves un clau gran amb un imant normal. La càrrega magnètica donada al clau seria dèbil, segons el llibre, però n’hi hauria prou per atraure unes quantes llimadures de ferro. Després de provar això, se suposava que havies d’enrotllar el clau amb fil de coure i unir les puntes del fil als pols d’una bateria. Segons el llibre, l’electricitat augmentaria el magnetisme i s’atraurien més llimadures de ferro.

Però en Dave no es conformava a arreplegar un grapat ridícul de llimadures de ferro: ell volia arrossegar Buicks, vagons de tren i fins i tot avions de càrrega. En Dave volia capgirar-ho tot i treure el món de la seva òrbita.

Bum! Súper!

Cadascun tenia un paper en la creació del Súper-Electro-Imant: en Dave s’encarregava de construir-lo, jo de provar-lo.

La nova versió d’en Dave de l’experiment canviava la bateria humil (que ell deia que segurament ja estava descarregada quan la vam comprar al magatzem) per l’endoll de la paret. En Dave va tallar el cable d’una làmpara vella que algú havia deixat a la vorera al costat de les escombraries, va pelar-lo fins a l’endoll i va enrotllar-lo al clau. Aleshores, assegut al terra de la cuina del nostre pis de West Broad Street, em va oferir el Súper-Electro-Imant i em va demanar que complís la meva part i l’endollés.

Jo vaig dubtar –almenys que consti en acta, això– però al final l’entusiasme boig d’en Dave era massa irresistible. El vaig endollar. No hi va haver cap magnetisme visible, però l’aparell va fer saltar tots els llums i electrodomèstics de casa, tots els llums i electrodomèstics de l’edifici i tots els llums i electrodomèstics de l’edifici del costat (on la meva enamorada vivia a la planta baixa). Alguna cosa va explotar al transformador del carrer i va venir la policia. En Dave i jo ens vam passar una hora terrible mirant des de la finestra del dormitori de la mare, l’únic que donava al carrer (tota la resta tenien una vista magnífica del pati del darrere, pelat i ple de cagarros de l’únic ésser viu que hi corria, un gos sarnós que es deia Roop-Roop). Quan va haver marxat la policia, va arribar una camioneta de tècnics. Un home amb unes sabates de claus va enfilar-se al pal d’electricitat que hi havia entre els dos edificis per inspeccionar el transformador. En altres circumstàncies, això ens hauria captivat del tot, però no aquell dia. Aquell dia només podíem pensar que la mare arribaria i ens enviaria al reformatori. Finalment, la llum va tornar i la camioneta se’n va anar. No ens havien enxampat i havíem sobreviscut. En Dave va decidir que era millor construir un Súper-Planador en comptes d’un Súper-Electro-Imant com a treball de ciència. A mi em tocaria fer el primer vol. Quina emoció, oi?

11

Vaig néixer el 1947 i no vam tenir televisió fins al 1958. El primer que recordo que hi vaig veure va ser Robot Monster, una pel·lícula que protagonitzava un home vestit de mico amb una peixera al cap –es deia Ro-Man– que corria amunt i avall intentant matar els últims supervivents d’una guerra nuclear. Em va semblar que era una bona mostra d’alta cultura.

També vaig veure Highway Patrol, amb Broderick Crawford com a intrèpid Dan Matthews i One Step Beyond, presentat per John Newland, l’home amb la mirada més terrorífica de la història. També passaven Cheyenne i Sea Hunt, Your Hit Parade i Annie Oakley. Sortia Tommy Rettig interpretant el primer millor amic dels molts que va tenir Lassie, Jock Mahoney fent The Range Rider i Andy Devine cridant «Espera’m, Wild Bill!» amb aquella estranya veu aguda que tenia. Era tot un món d’aventures en diferit, en blanc i negre, pantalla de catorze polzades i anuncis d’una sèrie de marques que encara em semblen pura poesia. A mi m’agradava tot.

Però la televisió va arribar relativament tard a cals King, i me n’alegro. Jo soc, si t’hi pares a pensar, membre d’un club força selecte: el de l’última generació de novel·listes nord-americans que van aprendre a llegir i escriure abans d’empassar-se la seva ració diària de porqueria audiovisual. Potser això no és important. D’altra banda, quan comences a escriure, pots fer coses pitjors que pelar el cable de la televisió, enrotllar-lo a un clau i tornar a ficar-lo a l’endoll. A veure què explota i fins a on. Res, idees meves.

12

A finals dels anys cinquanta, un agent literari i col·leccionista compulsiu de tot el que tingués a veure amb la ciència ficció, Forrest J. Ackerman, va canviar les vides de milers de nanos –jo n’era un– quan va començar a publicar una revista que es deia Famous Monsters of Filmland. Si li pregunteu sobre aquesta revista a qualsevol persona que en els últims trenta anys hagi tingut alguna relació amb el món del fantàstic, del terror o de la ciència-ficció, segur que riurà, li brillaran els ulls i li vindrà una riuada de records feliços: quasi hi posaria la mà al foc.

Cap a l’any 1960, en Forry (que de vegades es deia a si mateix Ackermonster) va treure Spacemen, una revista efímera però interessant de pel·lícules de ciènciaficció. El 1960, vaig enviar un conte a Spacemen. Era, si no recordo malament, el primer conte que enviava per publicar. No en recordo el títol, però encara estava en la meva fase Ro-Man i aquest conte en particular segur que era deutor del mico assassí amb la peixera al cap.

No me’l van acceptar, però en Forry el va guardar (en Forry ho guarda tot, com pot corroborar qualsevol persona que hagi visitat casa seva, l’Ackermansió). Uns vint anys més tard, estava signant autògrafs en una llibreria de Los Angeles i en Forry va aparèixer a la cua amb el meu conte, redactat a un espai amb la màquina d’escriure Royal que em va regalar la mare per Nadal quan tenia onze anys, una màquina perduda feia temps. Volia que l’hi signés, i probablement ho vaig fer, encara que la trobada va ser tan surrealista que no n’estic del tot segur. I que després et parlin de fantasmes. Déu-n’hi-doret.

13

El primer conte que em van publicar va sortir a una revista de terror que feia Mike Garrett a Birmingham, Alabama (encara és viu i continua editant). Me’l va publicar amb el títol In a Half-World of Terror, però encara crec que el meu títol era molt millor: I Was a Teen-Age Grave-robber («D’adolescent robava tombes»). Súper! Bum!

14

La meva primera idea original per a un conte (crec que de la primera sempre te’n recordes) em va venir a finals dels vuit anys del mandat benèvol d’Eisenhower. Estava assegut a la taula de la cuina de casa nostra a Durham, Maine, mirant com la mare enganxava segells verds en un àlbum (eren els S&H Green Stamps, venien amb certs productes i es podien canviar per premis; per a més anècdotes pintoresques sobre aquests segells, llegiu The Liars’ Club.) La nostra petita troica familiar s’havia traslladat altre cop a Maine perquè la mare pogués cuidar els seus pares al declivi de les seves vides. La iaia devia tenir vuitanta anys i era obesa, hipertensa i quasi cega. L’avi en tenia vuitanta-dos, era esprimatxat, sorrut i propens a certs atacs onomatopeics que només podia entendre la mare. Ella li deia «Fazza».

Les germanes de la mare li havien aconseguit aquesta feina, potser pensaven que així matarien dos pardals d’un tret: els avis vellets serien cuidats en un entorn acollidor per una filla afectuosa i el problema insidiós de la Ruth quedaria resolt. Ja no estaria més a la deriva cuidant dos fills com podia mentre transitava sense rumb entre Wisconsin i Connecticut, fent galetes a les cinc de la matinada o planxant llençols en una bugaderia on les temperatures, a l’estiu, pujaven fins als 43º i l’amo, de juliol a finals de setembre, repartia pastilles de sal cada dia a la una i a les tres del migdia.

A mi em sembla que odiava la seva nova feina. En el seu intent per ajudar-la, les seves germanes van convertir la nostra mare autosuficient, divertida i una mica sonada en una parcera condemnada a una existència sense diners a la butxaca. El que li pagaven cada mes gairebé només arribava per al menjar. Ens enviaven caixes de roba. Cap al final de l’estiu, l’oncle Clayt i la tia Ella (que no eren, crec, parents de veritat) ens duien piles de conserves. La casa on vivíem pertanyia a la tia Ethelyn i l’oncle Oren. Un cop s’hi va instal·lar, la mare va quedar-hi atrapada. Quan van morir els seus pares, va trobar feina i va viure en aquella casa fins que el càncer se la va endur. Quan va sortir de Durham per darrer cop (en David i la seva dona Linda la van cuidar les últimes setmanes de la malaltia), em fa l’efecte que ja no tenia més ganes de viure.

15

Val més que aclareixi una cosa important ara mateix: no hi ha cap Dipòsit d’Idees, cap Central de Relats, cap Illa dels Best-Sellers Enterrats. Sembla que les bones històries surten, literalment, del no-res, que et cauen del cel: dues idees que no tenen res a veure es troben i tot d’una neix alguna cosa nova sota el sol. La feina de l’escriptor no és trobar aquestes idees sinó saber-les reconèixer quan apareixen.

El dia que aquesta idea en concret –la primera realment bona– em va caure del cel, la mare va comentar que li calien sis àlbums de segells més per poder-li regalar la làmpara que volia, per Nadal, a la seva germana Molly, i que no sabia si arribaria a temps.

–Suposo que llavors li hauré de regalar pel seu aniversari –va dir–. Aquest cony de segells semblen una muntanya fins que els enganxes a l’àlbum.

Es va fer la guerxa i va treure’m la llengua. La tenia verda dels segells. Vaig pensar que seria collonut si poguessis fer aquell coi de segells al soterrani de casa i en aquell precís instant va néixer el conte Happy Stamps. La idea de falsificar segells i la imatge de la llengua verda de la mare el van crear en aquell moment.

L’heroi de la meva història era el típic desgraciat, un tal Roger que havia estat a la presó dues vegades per falsificar diners: si l’enxampaven per tercera vegada, ja seria un desastre com una casa. En comptes de diners, va començar a falsificar «Happy Stamps», fins que va descobrir que el disseny dels segells era tan absurdament senzill que en realitat no els estava falsificant sinó que estava fabricant grans quantitats de segells autèntics. En una escena divertida –segurament la primera escena que vaig escriure amb una mica d’ofici–, en Roger és al menjador amb la seva vella mare, fent volar coloms davant d’un catàleg de «Happy Stamps» mentre la impremta, al soterrani, escup un feix de segells rere l’altre.

–Déu meu! –diu la mare–. Segons la lletra petita, amb «Happy Stamps» es pot aconseguir el que vulguis, Roger. Només els has de dir què vols i ells et diuen quants àlbums fan falta. Potser per sis o set milions d’àlbums podríem tenir una caseta als afores!

En Roger acaba descobrint que, tot i que els segells són perfectes, la pega és dolenta. Si els llepes i els enganxes, cap problema, però si fas servir un humidificador industrial, els segells, que són roses, es tornen blaus. Al final del conte, en Roger és al soterrani, davant del mirall. Al darrere, a la taula, hi ha uns noranta àlbums de «Happy Stamps», amb els segells enganxats amb saliva. Els llavis del nostre heroi són rosa. Treu la llengua: encara és més rosa. Fins i tot les dents se li estan tenyint de rosa. La mare el crida des de dalt i molt contenta li explica que acaba de parlar per telèfon amb la Central Nacional de Bescanvi de Segells de Terre Haute i la senyora li havia dit que per uns 11.600.000 àlbums li podrien oferir una casa d’estil Tudor a Weston.

–Que bé, mare –diu en Roger.

Es torna a mirar un moment al mirall, amb els llavis rosa i els ulls desesperats i se’n va altre cop, lentament, cap a la taula. Darrere seu hi ha bilions de «Happy Stamps» entaforats en caixes de magatzem. A poc a poc, el nostre heroi obre un nou àlbum i comença a llepar segells i a enganxar-los. Només em queden 11.590.000 àlbums, pensa al final del conte, perquè la mare tingui la seva casa Tudor.

La història tenia els seus punts febles (el pitjor, probablement, que en Roger no canviï de pega) però era simpàtica, força original i sabia que hi havia algun tros força ben escrit. Després de passar l’estona estudiant el mercat amb el meu Writer’s Digest fet pols, vaig enviar Happy Stamps a l’Alfred Hitchcock’s Mystery Magazine. Me’l van tornar al cap de tres setmanes amb una nota estàndard de rebuig, on hi havia l’inconfusible perfil d’Alfred Hitchcock en tinta vermella i em desitjaven sort amb el meu conte. A baix hi havia un missatge a mà i sense firmar, l’única resposta personal que vaig rebre de l’AHMM després de vuit anys d’enviaments periòdics. «No grapi els originals», deia la postdata. «La manera correcta d’enviar un original és ajuntant els fulls amb un clip». Em va semblar un consell fred però de certa utilitat. Mai més he tornat a grapar un original.

16

La meva habitació de la casa de Durham era al pis de dalt, que tenia per sostre els ràfecs del taulat. De nit, al llit encaixat sota un dels ràfecs –si m’incorporava tot d’una em fotia un bon nyanyo–, llegia amb una làmpara flexible que feia una ombra molt divertida al sostre, com de boa constrictora. Algunes nits hi havia tant silenci que només se sentia el murmuri de la caldera i les corredisses de les rates per les golfes; d’altres, la meva àvia es passava una hora, cap a mitjanit, cridant perquè algú anés a veure si en Dick tenia menjar. En Dick, un cavall que havia tingut quan era professora, feia quaranta anys que era mort. Jo tenia un escriptori a l’altra banda de l’habitació, sota l’altre ràfec, amb la meva vella màquina d’escriure Royal i uns cent llibres de butxaca, quasi tots de ciènciaficció, contra el sòcol. Sobre la calaixera hi tenia una Bíblia que havia guanyat recitant versos de memòria a la Congregació Juvenil Metodista i un tocadiscos Webcor automàtic amb un plat de vellut verd. Hi posava els meus discos, gairebé tots singles de Elvis, Chuck Berry, Freddy Cannon i Fats Domino. M’encantava en Fats; sabia fer rock’n’roll i es veia que s’ho passava bé.

Quan vaig rebre la nota de rebuig de l’AHMM, vaig clavar un clau a la paret, damunt del Webcor, vaig escriure Happy Stamps al sobre i el vaig penjar al clau. Aleshores vaig seure al llit i vaig escoltar «I’m ready» de Fats Domino. La veritat és que estava prou content. Quan encara ets massa jove per afaitar-te, l’optimisme és una resposta perfectament legítima al fracàs.

Quan vaig fer catorze anys (i m’afaitava dues vegades a la setmana, calgués o no), el clau de la paret ja no podia aguantar el pes dels sobres de rebuig que hi havia acumulat. El vaig canviar per un de més llarg i vaig seguir escrivint. Quan vaig fer setze anys, vaig començar a rebre notes de rebuig amb comentaris a mà una mica més encoratjadors que el consell de no grapar i fer servir clips. El primer d’aquells comentaris esperançadors era de l’Algis Budrys, que llavors editava Fantasy and Science Fiction, que es va llegir un conte meu titulat La nit del tigre (inspirat en, crec, un episodi d’El fugitiu en el qual el doctor Richard Kimble treballava en un zoo o en un circ netejant gàbies) i va escriure’m: «El conte és bo. No encaixa en la nostra línia editorial, però és bo. Té talent. Segueixi-ho provant».

Aquelles quatre frases breus, gargotejades amb una ploma que tacava molt, van alegrar l’hivern trist dels meus setze anys. Al cap de deu anys, més o menys, després d’haver venut un parell de novel·les, vaig trobar La nit del tigre en una caixa de vells originals i vaig pensar que seguia sent un conte prou digne, encara que es notava que l’havia escrit un principiant. El vaig reescriure i d’un rampell el vaig enviar a F&SF. Aquella vegada sí que el van acceptar. Vaig aprendre que, un cop has tingut una mica d’èxit, les revistes ja no fan servir tan automàticament l’expressió «No encaixa en la nostra línia editorial».

17

Encara que era un any més jove que els seus companys de classe, el meu germà gran s’avorria a l’institut. En part, devia ser per les seves capacitats intel·lectuals –tenia un coeficient entre 150 i 160–, però jo crec que més aviat era perquè no parava quiet. Per a en Dave, l’institut no era prou súper, no hi havia explosions ni deliri, no era divertit. Ho va solucionar, almenys temporalment, inventant-se una revista que va batejar com a Dave’s Rag, una cosa així com «el fanzine d’en Dave».

La redacció era una taula als confins del nostre soterrani infestat d’aranyes que corrien pel fang i les parets de pedra. Estava entre la caldera i el rebost, on en Clayt i l’Ella guardaven mil llaunes de conserves. El Rag era una combinació estrafolària de noticiari familiar i publicació quinzenal de poble. De vegades era mensual, si en Dave estava absorbit per altres interessos (fer sucre a partir de xarop de saba, fer sidra, construir coets o tunejar cotxes, per dir-ne alguns) i llavors començaven les bromes que jo no entenia sobre com en Dave aquest mes anava una mica tard o que no el molestéssim, que tenia la regla.²

Amb bromes o sense, de mica en mica la tirada va anar augmentant dels cinc exemplars inicials per número (venuts a la família propera) a gairebé cinquanta o seixanta, que els nostres parents i els veïns del poble (el 1962, Durham tenia uns nou-cents habitants) esperaven amb candeletes. Un número típic podia explicar com estava la cama trencada d’en Charley Harrington, quins oradors convidats vindrien a l’Església Metodista, quanta aigua treien del dipòsit els fills de la senyora King perquè no es buidés el pou de darrere casa seva (per molta aigua que hi fiquéssim, el pou s’assecava cada puto estiu), qui visitava els Brown o els Hall i quins familiars vindrien de visita cada estiu. En Dave també hi posava esports, passatemps, reportatges meteorològics («hi ha força sequera, però Harold Davis, el nostre veí pagès, diu que si no cau ni un sol xàfec a l’agost, somriurà i petonejarà una truja»), receptes, un conte per entregues (escrit per mi) i els acudits d’en Dave, amb autèntiques perles.

Durant el primer any, el Rag era violeta: aquells números es van fer amb una placa de gelatina que es deia hectògraf. El meu germà no va trigar gaire a considerar que l’hectografia era un conyàs: li semblava massa lenta. Fins i tot quan era un marrec que no aixecava dos pams de terra, en Dave odiava que l’interrompessin. Cada vegada que el nòvio de la mare, en Milt («més tendre que llest», em va dir un dia mesos després de treure-se’l del damunt), s’aturava en un embús o en un semàfor, en Dave treia el cap des del seient del darrere del Buick d’en Milt i cridava:

–Atropella’ls, oncle Milt! Atropella’ls!

D’adolescent, en Dave embogia d’impaciència quan havia d’esperar que l’hectògraf es ‘refresqués’ entre pàgina i pàgina (quan es ‘refrescava’, la tinta es fonia en una mena de membrana porpra, que quedava enganxada a la gelatina com l’ombra d’un manatí). També es moria de ganes d’incloure fotos a la publicació. En feia de bones, i als setze anys ja les revelava. Va muntar un quarto fosc en un armari i del seu interior diminut, que feia tuf de química, en sortien fotografies que de vegades sorprenien per la seva llum i composició (el retrat de la contraportada de Possessió on surto jo amb una còpia de la revista que va publicar-me el primer conte, la va fer en Dave amb una Kodak vella i la va revelar al quarto fosc de l’armari).

A més a més d’aquestes frustracions, l’ambient insalubre del nostre soterrani feia que les plaques de gelatina de l’hectògraf tinguessin tendència a incubar i alimentar colònies d’una mena d’espores estranyes, malgrat que érem molt meticulosos i cada vegada que imprimíem tapàvem bé aquella puta baluerna. El dilluns no tenia cap aspecte estrany i el cap de setmana ja semblava treta d’algun conte ominós d’H. P. Lovecraft.

A Brunswick, on tenia l’institut, en Dave va trobar una botiga on venien una petita impremta de tambor. Funcionava... d’aquella manera. Passaves l’original a unes plantilles que es compraven a una botiga de material d’oficina a 99 centaus la fulla –aquesta tasca normalment la feia jo, perquè solia fer menys errates. Les plantilles s’enganxaven al tambor de la impremta, s’empastifaven amb la tinta més enganxifosa i pudent del món i apa, a fer-la girar fins que et caiguin els braços! En dues nits podíem arribar a fer el que abans trigàvem una setmana amb l’hectògraf, i tot i que la impremta de tambor era una porcada, almenys no semblava que tingués una infecció mortal. Dave’s Rag va entrar en la seva breu edat d’or.

_________

2. Rag també vol dir ‘regla’. (N. del t.)

18

A mi, tot allò de la impremta no m’interessava gaire, i encara menys els misteris de fer fotografies per després revelar-les. Ni canviar les peces d’un cotxe, fer sidra o trobar la fórmula exacta per fer volar un coet fins a l’estratosfera (normalment no passaven ni del terrat de casa). Entre els anys 1958 i 1966, el que m’interessava més eren les pel·lícules.

Quan els cinquanta van donar pas als seixanta, només hi havia dos cinemes a prop, tots dos a Lewinson. L’Empire feia les estrenes, les pel·lícules de Disney, les superproduccions bíbliques i els musicals amb companyies de dansa impecables que ballaven i cantaven. Si algú m’hi duia, hi anava –una pel·lícula és una pel·lícula, al capdavall–, però no m’agradaven gaire. Eren tan decents que et mataven d’avorriment. Eren previsibles. Durant la projecció de Tu a Boston, jo a Califòrnia, jo volia que la Hayley Mills es trobés en Vic Morrow de La jungla de les pissarres, així s’hauria animat una mica la història! Em semblava que la navalla d’en Vic i la seva mirada penetrant haurien redimensionat una mica els insignificants problemes domèstics de la Hayley. I al llit estirat, de nit, sota el ràfec, amb el vent que movia els arbres i les rates passejant per les golfes, no somiava amb la Debbie Reynolds, la Tammy o la Sandra Dee fent de Gidget, sinó amb la Yvette Vickers de L’atac de les sangoneres gegants o la Luana Anders de Demència 13. Res de tendresa; res d’optimisme; res de Blancaneus i els set nans: als tretze anys, jo volia monstres que es menjaven ciutats senceres, cadàvers radioactius que sortien del fons de l’oceà i endrapaven surfistes i noies amb sostenidors negres, canalles, perilloses.

Pel·lícules de terror, de ciència-ficció, pel·lícules de bandes d’adolescents que rondaven, de motoristes fets caldo: això és el que em feia perdre l’oremus. I tot això no ho feien a l’Empire de dalt de Lisbon Street, sinó a l’altra banda, al Ritz, entre cases de préstecs i a prop de Louie’s Clothing, on el 1964 em vaig comprar les primeres botes Beatle. De casa al Ritz hi havia vint quilòmetres, i durant vuit anys, entre el 1958 i el 1966 (quan em vaig treure el carnet de conduir) hi vaig anar fent autoestop gairebé cada cap de setmana. De vegades hi anava amb el meu amic Chris Chesley, de vegades sol, però si no estava malalt o passava alguna cosa, no m’ho perdia mai. Va ser al Ritz que vaig veure I Married a Monster from Outer Space, amb en Tom Tryon, The Haunting, amb la Claire Brown i la Julie Harris; Els àngels de l’infern, amb en Peter Fonda i la Nancy Sinatra. Vaig veure com l’Olivia de Havilland li treia els ulls al James Caan amb un parell de ganivets improvisats a Lady in a Cage, vaig veure com ressuscitava Joseph Cotten a Hush, Hush, Sweet Charlotte i vaig mirar sense respirar si l’Allison Hayes creixia prou per estripar la seva roba (i sense cap interès lasciu) a Attack of the 50 Ft. Woman. El Ritz oferia el millor del món: només calia seure a la tercera fila, parar atenció i no parpellejar quan no tocava.

A en Chris i a mi ens agradaven totes les pel·lícules de terror, però teníem una flaca per aquella sèrie de la Universal dirigida per Roger Corman amb títols d’Edgar Allan Poe. No m’atreviria a dir «basada en» obres d’Edgar Allan Poe, perquè no tenen res a veure amb els contes i els poemes de Poe (d’El corb en van fer una comèdia, no és broma). Malgrat això, les millors (El palau encantat, The Conqueror Worm, La màscara de la mort roja) tenien una atmosfera al·lucinògena de misteri que les feia especials. En Chris i jo les vam batejar amb un nom propi que les distingia dels altres gèneres. Hi havia els westerns, les romàntiques, les de guerra... i les «poel·lícules».

–Anem al cine dissabte a la tarda? –preguntava en Chris–. Fem dit i anem al Ritz?

–Què hi fan? –preguntava jo.

–Una de motos i una poel·lícula –responia ell.

Evidentment, un programa doble com aquell m’anava de conya. En Bruce Dern flipant dalt d’una Harley i en Vincent Price flipant en un castell encantat davant d’un oceà turbulent: què més podia demanar? Amb una mica de sort, potser sortia la Hazel Court amb una camisa de dormir atrevida.

De totes les poel·lícules, la que ens va tocar més a en Chris i a mi era El pou i el pèndol. Escrita per Richard Matheson i rodada en format panoràmic i tecnicolor (les pel·lícules de terror en color, l’any 1961, encara eren una raresa), El pou i el pèndol agafava un grapat d’elements clàssics del gòtic i en feia una cosa realment especial. Probablement, va ser l’última gran producció de terror abans de l’aparició bestial de La nit dels morts vivents, de George A. Romero, feta per un estudi independent, que ho va capgirar tot (en alguns aspectes, ho va millorar, i en la majoria, ho va empitjorar). La millor escena –la que ens va deixar garratibats als seients a en Chris i a mi– era la d’en John Kerr excavant el mur d’un castell i descobrint el cadàver de la seva germana, evidentment enterrada viva. No oblidaré mai el primer pla del cadàver, filmat amb un filtre vermell i un objectiu que li deformava la cara i l’hi allargava en un crit silenciós i esfereïdor.

Durant la llarga tornada (si trigaves molt a aconseguir que algú et portés, podies acabar caminant sis o set quilòmetres i no arribar a casa fins ben entrada la nit), vaig tenir una idea genial: faria un llibre a partir d’El pou i el pèndol! El novel·laria, com havien fet Monarch Books amb clàssics immortals del cinema com Jack l’esbudellador, Gorgo i Konga. Però no només escriuria aquesta obra mestra, sinó que també la imprimiria, amb la impremta de tambor del soterrani, i la vendria a l’escola! Entoma aquesta!

Dit i fet. Vaig treballar amb la cura i la paciència que més endavant serien lloades per la crítica, vaig elaborar la versió novel·lada d’El pou i el pèndol en dos dies, escrivint-la directament en les plantilles que servien per imprimir. Encara que no va sobreviure cap exemplar (que jo sàpiga) d’aquella obra mestra tan singular, crec que feia vuit pàgines, a un únic espai i amb els paràgrafs estrictament imprescindibles (cada plantilla costava noranta-nou centaus, no s’ha d’oblidar). Vaig imprimir per les dues cares, com un llibre normal, i vaig afegir una coberta amb el rudimentari dibuix d’un pèndol que regalimava petites taques fosques que esperava que semblessin sang. A l’últim moment vaig adonar-me que m’havia oblidat posar-hi l’editorial. Al cap d’una mitja hora de rumiar-hi alegrement, vaig escriure «L. M. I.» a la cantonada dreta de la coberta. L.M.I volia dir «Llibre Molt Important».

Vaig fer una tirada de quaranta exemplars d’El pou i el pèndol, ingènuament inconscient d’estar infringint tota llei de plagi i de drets d’autor de la història; jo estava completament absorbit pensant quants diners podia arribar a guanyar si tingués èxit a l’escola. Les plantilles m’havien costat 1,71 dòlars (fer-ne servir una de sencera només per a la portada em semblava que era llençar els diners, però havia de fer bona pinta, vaig acabar decidint, a contracor; les coses s’han de fer ben fetes, com cal), el paper, uns cinquanta centaus, les grapes res perquè les prenia al meu germà (una cosa era enviar els contes a les revistes amb clips, però allò era un llibre, no qualsevol cosa!). Hi vaig pensar una mica i vaig posar a la venda el #1 de L.M.I, El pou i el pèndol, de Stephen King, a vint-i-cinc centaus. Pensava que potser en vendria deu (la mare me’n compraria un per començar, no fallava mai) i això ja sumaria 2,5 dòlars. Guanyaria quaranta centaus, que em servirien per finançar-me un altre viatge educatiu al Ritz. Si en venia dos més, també podria comprar-me un munt de crispetes i una coca-cola.

El pou i el pèndol es va convertir en el meu primer best-seller. Vaig endur-me tota la tirada a la motxilla (el 1961 jo feia vuitè al nou edifici de quatre plantes de l’escola de Durham), i al migdia ja n’havia venut dues dotzenes. Després de dinar, ja s’havia escampat que s’hi parlava del cadàver d’una noia emparedat («Es van mirar esgarrifats els ossos de la punta dels dits: es van adonar que havia mort gratant com una boja intentant sortir») i n’havia venut tres dotzenes. Tenia nou dòlars en monedes al fons de la motxilla (que duia impresa la lletra de The Lion Sleeps Tonight) i anava amunt i avall amb aquell pes com si estigués en un somni, no em podia creure la meva sobtada ascensió als reialmes abans insospitats de la riquesa. Era massa bo per ser veritat.

Però era veritat. Quan es va acabar l’última classe, a les dues del migdia, em van cridar al despatx de la directora, on em va dir que no podia prendre’m l’escola com si fos un mercat, i encara menys, va dir la senyoreta Hisler, per vendre porqueries com El pou i el pèndol. La seva reacció no em va sorprendre gaire. La senyoreta Hisler havia estat professora a la meva antiga escola, la que només tenia una classe, a Methodist Corners, i on havia fet cinquè i sisè. En aquella època, m’havia pescat llegint una novel·la d’adolescents problemàtics bastant sensacionalista (The Amboy Dukes, d’Irving Shulman) i me l’havia pres. Ara sant tornem-hi, i estava emprenyat amb mi mateix per no haver-ho previst. M’havia ficat de peus a la galleda.

–El que no entenc, Stevie –va dir–, és per què escrius coses tan indecents. Tu escrius bé. Per què malgastes així el teu talent?

La senyoreta Hisler havia enrotllat un exemplar del #1 de L. M. I. i me’l brandava tal com fa la gent amb un diari per amenaçar un gos que s’ha pixat a la catifa. Va esperar que respongués –val a dir que la pregunta no era del tot retòrica– però jo no tenia cap resposta per donar-li. Em feia vergonya. M’he passat molts anys des de llavors –massa, em sembla– avergonyit del que escric. Crec que va ser als quaranta anys que em vaig adonar que gairebé cada escriptor de narrativa i poesia que ha publicat una ratlla ha estat acusat per algú de malgastar el seu talent diví. Si escrius (o pintes, o balles, o fas escultures o cantes, suposo), segur que algú voldrà fer-te sentir malament: és així. I no m’invento res, només intento explicar els fets tal com els veig.

La senyoreta Hisler em va dir que havia de tornar els diners a tothom. Ho vaig fer sense oposar-m’hi, fins i tot a aquells nanos (que eren uns quants, i això em fa feliç) que van insistir a quedar-se els seus exemplars del #1 de L. M. I. Al final vaig acabar perdent diners, però a l’estiu vaig imprimir quatre dotzenes d’exemplars d’un nou conte original que es deia La invasió de les criatures estel·lars, i els vaig vendre tots menys quatre o cinc. Suposo que això significa que al final vaig guanyar, almenys en l’aspecte econòmic. Però en el fons seguia avergonyit. Seguia sentint com la senyoreta Hisler em preguntava per què havia de malgastar el meu talent, per què volia malgastar el temps, per què volia escriure porqueria.

19

El relat per entregues per Dave’s Rag em divertia, però les meves altres tasques periodístiques m’avorrien. No obstant això, es podia dir que havia col·laborat en una mena de diari. Es va escampar la notícia i en el meu segon any a l’institut Lisbon vaig passar a encarregar-me de la publicació de l’escola, El tambor. No recordo que em deixessin escollir: crec que simplement me’n van fer encarregat. Al meu segon de bord, en Danny Emond, encara li interessava menys el diari que a mi. A ell només li agradava que la Sala 4, on treballàvem, era al costat del lavabo de noies.

–Algun dia perdré la xaveta i m’hi ficaré a cops de destrals, Steve –em va dir més d’un cop–. Txac, txac, txac.

Una vegada em va dir, potser per justificar-se:

–Aquí les noies més guapes de l’institut s’aixequen les faldilles.

Em va semblar un comentari tan evidentment estúpid que potser era saviesa, com un koan zen o un dels primers contes de John Updike.

Sota la meva direcció, El tambor no va prosperar. Sempre he alternat períodes de ganduleria i d’activitat frenètica. El curs 1963-1964, només vam publicar un número d’El tambor, però monstruós, un de més gruixut que la guia telefònica de Lisbon Falls. Una nit, fins als collons de «Reportatges de classes», «Novetats d’animadora» i els esforços d’un pocapena per escriure un poema escolar, vaig crear una revista satírica en comptes de redactar els peus de foto d’El tambor. En van sortir quatre pàgines que vaig titular The Village Vomit, agafant el nom del Village Voice. Aquella mostra d’humor idiota va ser l’únic que em va causar problemes de debò durant els anys d’institut. També em va donar la lliçó d’escriptura més important que he rebut mai.

Seguint l’estil típic de la revista Mad –«preocuparme, jo?»– vaig omplir el Vomit amb xafarderies inventades sobre el professorat, fent servir malnoms que els estudiants reconeixerien immediatament. Així que la senyoreta Raypach, la monitora de la sala d’estudi, es va convertir en la senyoreta Rat Pack; el senyor Ricker, el professor d’anglès (i el membre més urbanita de l’institut; s’assemblava força a Craig Stevens a Peter Gunn) va passar a ser la Vacorra, perquè la seva família tenia la lleteria Ricker.

Em va passar el mateix que a tots els humoristes poca-soltes: em feia una gràcia increïble. Em trobava divertidíssim! Havia de dur el Vomit a l’institut i ensenyarlo a tots els amics! Tothom es pixaria de riure!

I sí: tothom es va pixar de riure. Sabia quatre coses sobre fer riure xavals d’institut i la majoria estaven exposades a The Village Vomit. En un article, la millor vaca d’en Ricker guanyava un concurs de pets a la fira de Topsham; en un altre, acomiadaven el professor de biologia per ficar-se ulls de fetus de porc pel nas. Com podeu veure, una gran mostra d’humor swiftià. Molt sofisticat, oi?

A la quarta hora, els meus amics reien tant al fons de la sala d’estudi que la senyoreta Raypach (Rat Pack per als col·legues) s’hi va acostar sigil·losament per veure què els feia tant de riure. Va confiscar The Village Vomit on jo, no sé si per un orgull desmesurat o per una ingenuïtat increïble, havia posat el meu nom com a redactor en cap. Per segona vegada en la meva carrera estudiantil, em van cridar al despatx després de classes per culpa del que havia escrit.

Aquest cop la situació era força més peluda. La majoria dels professors estaven disposats a prendre’s esportivament les meves bromes –fins i tot el de biologia hauria oblidat allò dels ulls de porc–, però una no. Era la senyoreta Margitan, que ensenyava taquigrafia i mecanografia a les noies. Se la respectava i se la temia; seguint una tradició antiga, la senyoreta Margitan no pretenia ser ni la teva amiga, ni la teva psicòloga ni cap inspiració. La seva feina era dotar-te d’una sèrie d’eines i volia que totes les lliçons s’adeqüessin a unes regles: les seves. De vegades, les noies de la classe s’havien d’agenollar i si la vora de les faldilles no els tocava a terra, les enviava a casa a canviar-se. No l’estovava cap mar de llàgrimes i no hi havia raonament que li fes canviar la seva visió del món. La seva llista d’alumnes castigades era la més llarga de l’institut, però les seves alumnes figuraven sistemàticament al quadre d’honor i solien aconseguir bones feines. Moltes l’acabaven estimant. Altres l’odiaven i segurament encara ho fan, tants anys després. Aquestes li deien la Bruixa, i segur que les seves mares també li deien així abans que elles. A The Village Vomit hi havia un article que començava així: «La senyoreta Margitan, que tothom de Lisbon coneix afectuosament com la Bruixa...».

El senyor Higgins, el nostre director calb (al Vomit rebia el simpàtic apel·latiu de Bola de Billar), em va dir que la senyoreta Margitan estava molt ofesa i empipada pel que havia escrit. Però no devia estar tan ofesa per oblidar aquella admonició bíblica que diu: «La venjança és meva, va dir la professora de taquigrafia». El senyor Higgins em va explicar que la Bruixa havia demanat que m’expulsessin.

En la meva personalitat, una mena de salvatgia i el més profund conservadorisme estan entrelligats com en una trena. La part més sonada de mi havia escrit The Village Vomit i l’havia dut a l’institut; ara aquell enredaire Mr. Hyde havia tocat el dos i només quedava el doctor Jekyll, que havia d’imaginar-se com reaccionaria la meva mare si sabia que m’havien expulsat, com em miraria, trista. Me l’havia de treure del cap de pressa. Feia segon de batxillerat, tenia un any més que la majoria dels companys de classe, i amb un metre i vuitanta-cinc, era dels més alts de l’institut. Maldava per no plorar al despatx del senyor Higgins, sobretot pels nanos que eren al passadís i miraven per la finestra, encuriosits: el senyor Higgins al seu escriptori i jo a la cadira dels problemàtics.

Al final, la senyoreta Margitan es va conformar amb unes disculpes formals i dues setmanes de càstig per al gamberro que s’havia atrevit a dir-li Bruixa per escrit. No estava bé, però així era l’institut, no? Els anys que ens hi vam passar atrapats, com ostatges en una sauna turca, a tots ens semblava que l’institut era la cosa més seriosa del món. No va ser fins a la segona o tercera reunió d’exalumnes que vam començar a adonar-nos de com n’era d’absurd, tot plegat.

Un o dos dies més tard, em van dur al despatx del senyor Higgins i em van fer encarar-me amb ella. La senyoreta Margitan seia tota enravenada amb les mans artrítiques agafades a la falda i clavant-me els ulls grisos. Em vaig adonar que tenia alguna cosa que la diferenciava de la resta d’adults que coneixia. Al començament no hi queia, però vaig entendre que era immune als afalacs, era impossible guanyar-se-la. Més tard, mentre feia volar avions de paper amb els altres gamberros a la sala de càstig (que no era tan dura, al capdavall), vaig arribar a la conclusió que era força senzill: a la senyoreta Margitan no li agradaven les criatures. Era la primera dona que em trobava a la vida que no li agradaven les criatures: gens ni mica.

No sé si serveix de res, però les meves disculpes van ser sinceres. Entenia que la senyoreta Margitan s’hagués ofès de debò pel que havia escrit. Dubto que m’odiés (segurament tenia massa feina) però era la representant de la National Honor Society, l’organització d’àmbit estatal que aplegava els millors estudiants, i quan se’m va proposar com a candidat al cap de dos anys, ella em va vetar. Va dir que a la National Honor Society no li calien nois «d’aquesta mena». Amb el temps, hi he acabat coincidint. Un noi que va arribar a eixugar-se el cul amb una mata d’ortigues probablement no hauria de pertànyer a un club de gent preparada.

Des de llavors que no he tornat a bregar amb la sàtira.

20

Al cap de poc més d’una setmana del final del càstig, em van tornar a cridar al despatx del director. Hi vaig anar ben acollonit, sense saber com l’havia tornat a espifiar.

No era el senyor Higgins qui em volia veure, almenys; aquesta vegada havia estat convocat pel tutor de l’institut. Havien estat parlant de mi, va dir, i de com es podria canalitzar la meva «ploma incansable» per camins més constructius. S’havia posat en contacte amb en John Gould, el director del setmanari de Lisbon, i li havia dit que hi havia una vacant en la secció d’esports. L’institut no podia insistir que agafés la feina, però a tota la directiva li semblava una bona idea. La mirada del tutor suggeria: «O acceptes o et caurà el pèl». Potser només era paranoia, però quasi quaranta anys després, em sembla que no.

Em vaig empassar un gemec. Primer el Dave’s Rag, després El tambor, ara el Weekly Enterprise de Lisbon. Jo no estava atrapat per les aigües; com Norman Maclean a A River Runs Through It, jo era un adolescent perseguit pels diaris. Però què podia fer? Vaig tornar a mirar-me fixament el tutor i vaig dir que estaria encantat de fer l’entrevista.

En Gould –que no era l’humorista famós de Nova Anglaterra ni el novel·lista que va escriure The Greenleaf Fires sinó una mena de barreja de tots dos, crec– em va rebre amb recel però també amb cert interès. Podríem mirar si encaixem o què, va dir, si et sembla bé.

Com que estava lluny dels despatxos de l’institut, vaig carregar-me de sinceritat i li vaig dir al senyor Gould que no en sabia gaire, d’esports. En Gould va dir:

–Pensa que són coses que entén la gent que mira els partits borratxos als bars. Si t’hi fixes, n’aprendràs.

Em va donar un rotlle enorme de paper groc perquè hi escrivís les cròniques –em sembla que encara el dec tenir ves a saber on– i em va prometre un sou de mig centau per paraula. Era el primer cop que algú m’oferia diners per escriure.

Els dos primers articles que vaig entregar eren sobre un partit de bàsquet en el qual un jugador de l’institut havia batut el rècord de punts. Un era la típica crònica i l’altre una columna sobre la proesa d’en Robert Ransom. L’endemà del partit els vaig dur a en Gould perquè pogués tenir-los per al divendres, quan sortia el diari. Va llegir la crònica i hi va fer un parell de petites correccions. Va passar a l’altra peça amb un gros bolígraf negre.

Vaig rebre una bona ració de classes de literatura anglesa en els dos anys que em quedaven a l’institut i també de redacció, ficció i poesia a la universitat, però vaig aprendre molt més en deu minuts amb en John Gould. Tant de bo conservés l’article –es mereixeria ser emmarcat, amb les correccions i tot– però recordo força bé com feia i com va quedar després que en Gould l’hagués pentinat amb el seu bolígraf negre. Vet aquí un exemple:

Anit, al popular gimnàs de l’institut de Lisbon, els seguidors locals i l’afició de Jay Hills van quedar igualment astorats per una proesa esportiva sense parió en la història del centre. Bob Ransom, conegut com a Bob la Bala per la seva alçada i punteria, va marcar trenta-set punts. Sí, ho heu llegit bé. I a més a més hHo va fer amb elegància, rapidesa... i amb un respecte poc freqüent: només va cometre dues faltes personals mentre perseguia cavallerescament un rècord que no s’aconseguia a Lisbon des dels anys de la guerra de Corea (1953).

Quan en Gould va arribar a «els anys de la guerra de Corea», es va aturar i em va mirar.

–De quin any és l’últim rècord? –va preguntar.

Sort que tenia les meves notes.

–De 1953 –vaig dir.

En Gould va grunyir i va seguir repassant. Quan va acabar de corregir el text tal com apareix aquí a dalt, em va mirar i va veure alguna cosa a la meva cara. Crec que ho va confondre per horror. No ho era: era pura revelació. Per què, em preguntava, els professors de llengua mai no feien això? Era com «l’home visible» que hi havia a l’aula de biologia.

–Només he tret el que està malament, eh –va dir en Gould–. En general està molt bé.

–Ho sé –vaig dir, referint-me a les dues coses: que en general estava força bé, que servia, i que només havia tret el que estava malament–. No es repetirà.

Va riure.

–Si això és veritat, mai no hauràs de treballar per guanyar-te la vida. Podràs dedicar-te a això. Cal que t’expliqui les correccions?

–No –vaig dir.

–Quan escrius una història, te l’estàs explicant a tu mateix –va dir–. Quan reescrius, el més important és eliminar tot el que no és la història.

El dia que vaig entregar els meus dos primers articles, en Gould va dir una altra cosa interessant: escriu amb la porta tancada i reescriu amb la porta oberta. Dit d’una altra manera: al principi només escrius per a tu, però després ho treus a fora. Quan tens clara la història i l’has escrit bé –tan bé com saps, esclar–, serà de qualsevol que la vulgui llegir. O criticar-la. Si ets molt afortunat (això és idea meva, no d’en John Gould, però crec que li hauria semblat bé), la majoria preferiran llegir-la que criticar-la.

21

Just després del viatge de final d’estudis a Washington, D. C., vaig començar a treballar a la fàbrica tèxtil Worumbo, a Lisbon Falls. Jo no volia –la feina era dura i avorrida, i la fàbrica, un forat de merda abocat a les aigües contaminades del riu Androscoggin, com a les novel·les de Dickens– però necessitava el sou. La mare guanyava quatre rals fent de bidell d’una residència per a malalts mentals a New Gloucester, però estava entestada que anés a la universitat, com el meu germà David (Universitat de Maine, curs del 66, cum laude). Per ella, l’educació havia passat a ser gairebé un tema menor. Durham, Lisbon Falls i la Universitat de Maine, a Orono, formaven part d’un món petit on la gent seguia fent pinya i encara es preocupaven els uns dels altres i xerraven per telèfon en les party lines que estaven tan de moda als poblets. A fora, al gran món, als nanos que no anaven a la universitat se’ls enviava a ultramar a lluitar en la guerra no declarada pel president Johnson, i molts tornaven a casa en caixes de fusta. La mare estava a favor de la «guerra contra la pobresa» del president («aquesta és la meva guerra», solia dir) però no la que hi havia al sud-est asiàtic. Un cop li vaig dir que m’aniria bé allistar-me i anar-hi, que segur que en podria treure material per a un bon llibre.

–No siguis pallús, Stephen –va dir–. Amb la vista que tens, series el primer a rebre un tret. I no pots escriure si ets mort.

N’estava convençuda: de cap i de cor. Per tant, vaig sol·licitar beques, vaig demanar préstecs, i vaig començar a treballar a la fàbrica. Amb els cinc o sis dòlars la setmana que em donaven per escriure sobre tornejos de bitlles i curses amateurs a l’Enterprise no anava enlloc.

Les últimes setmanes a l’institut la meva jornada era així: em llevava a les set, anava a l’institut a dos de vuit, acabava a les dues del migdia, entrava a la tercera planta de Worumbo a les 14.58 h, empaquetava teles durant vuit hores, sortia les 23.02, arribava a casa a un quart de dotze, em fotia un bol de cereals, queia rendit al llit, m’aixecava l’endemà i sant tornem-hi. De tant en tant feia doble jornada, dormia una o dues hores al meu Ford Galaxie del 60 (heretat d’en Dave) i, havent dinat, la quarta i cinquena hores les passava dormint a infermeria.

Amb les vacances, la cosa va millorar: em van traslladar al soterrani, a la tintoreria, i allà la temperatura era trenta graus inferior. La meva feina era tenyir teles de llana de lila o blau marí. Suposo que a Nova Anglaterra encara hi ha algú que té una jaqueta a l’armari tenyida per un servidor. No va ser l’estiu de la meva vida però vaig aconseguir que no se’m mengés la maquinària ni que se’m cosissin els dits amb una d’aquelles cosidores industrials que fèiem servir per lligar la roba sense tenyir.

La setmana del 4 de juliol, la fàbrica va tancar. Els treballadors que feia més de cinc anys que treballaven a Worumbo tenien una setmana de vacances pagades. Als que feia menys els van oferir afegir-se a la colla que havia de netejar la fàbrica de cap a peus, inclòs el soterrani, que no s’havia tocat en quaranta o cinquanta anys. Segurament m’hi hauria apuntat –pagaven un cinquanta per cent més– però tots els llocs estaven agafats quan el capatàs va arribar als alumnes de l’institut que marxarien al setembre. Quan vaig tornar a treballar la setmana següent, un dels de la tintoreria em va dir que m’ho havia perdut, que havia estat una bogeria.

–Les rates del soterrani eren grans com gats –va dir–. Hòstia, n’hi havia alguna que fins i tot era gran com un gos!

Rates grans com un gos, collons!

Un dia del meu últim semestre a l’institut, després dels exàmens finals i amb temps lliure, vaig recordar la història que m’havia explicat el de la tintoreria sobre les rates de sota la fàbrica –grans com gats, hòstia, i algunes fins i tot com gossos– i vaig començar a escriure un conte que vaig titular El torn del cementiri. Va ser un passatemps d’una tarda de finals de primavera, però al cap de dos mesos la revista Cavalier va comprar el conte per dos-cents dòlars. Abans n’havia venut dos, però junts sumaven només seixanta-cinc dòlars. Amb aquest era el triple, i de cop. Em vaig quedar de pedra. Era ric.

22

Durant l’estiu del 1969, vaig treballar de becari a la biblioteca de la Universitat de Maine. Aquella temporada va tenir coses bones i dolentes. Al Vietnam, Nixon estava executant el seu pla per acabar la guerra, que segons sembla consistia a bombardejar tot el sud-est asiàtic i fer-lo miques. Els Who cantaven «Meet the new boss, same as the old boss» (Aquí teniu el nou amo, igual que l’anterior). Eugene McCarthy, el candidat demòcrata rival de Johnson, estava immers en la seva poesia, i hippies feliços duien pantalons de campana i samarretes que deien «Matar per la pau és com follar per la castedat». Jo duia unes patilles de pam. Creedence Clearwater Revival cantaven Green River –noies descalces a la llum de la lluna– i en Kenny Rogers seguia amb The First Edition. Martin Luther King i Robert Kennedy eren morts, però Janis Joplin, Jim Morrison, Bob «The Bear» Hite, Jimi Hendrix, Cass Elliott, John Lennon i Elvis Presley encara no, i tocaven. Jo vivia prop del campus, a les habitacions Ed Price (set dòlars la setmana, amb un canvi de llençols). L’home havia arribat a la Lluna, i jo, a la llista d’alumnes problemàtics. Era una època de miracles i prodigis.

Un dia de finals de juny d’aquell estiu, una colla dels que treballàvem a la biblioteca dinàvem a la gespa de darrere de la llibreria universitària. Entre en Paolo Silva i l’Eddie Marsh, hi havia asseguda una noia esvelta amb una rialla estrepitosa, els cabells tenyits de vermell i les cames més boniques que havia vist mai, que destacaven sota una minifaldilla groga. Duia un exemplar de Soul on Ice, d’Eldridge Cleaver. No me l’havia creuat per la biblioteca i no em podia creure que una estudiant d’universitat pogués riure d’una manera tan meravellosa i desvergonyida. A més a més, per molt que fos bona lectora, renegava com una obrera, no com una estudiant (jo ho podia dir perquè havia treballat en una fàbrica). Es deia Tabitha Spruce. Al cap d’un any i mig ens vam casar. Encara estem casats i mai s’està de recordar-me que quan la vaig conèixer em vaig pensar que era la nòvia de poble de l’Eddie Marsh, no una estudiant. Potser una cambrera lectora, que treballava a la pizzeria i tenia la tarda lliure.

23

Ha funcionat. El nostre matrimoni ha durat més que tots els dirigents mundials excepte Castro, i si seguim parlant, discutint, follant i ballant els Ramones –gabba-gabba-hey!– és probable que segueixi funcionant. Veníem de diferents tradicions religioses, però la Tabby, com a feminista, mai ha tingut gaire afició pel catolicisme, on els homes dicten les normes (inclosa la directiva divina de fer-ho sempre sense condó) i les dones renten la roba interior. I jo crec en Déu però no m’interessa la religió organitzada. Tots dos veníem de classe treballadora, tots dos menjàvem carn, érem demòcrates típicament reticents de tot el que hi havia fora de Nova Anglaterra. Érem sexualment compatibles i monògams per naturalesa. Malgrat tot, el que ens uneix més profundament són les paraules, el llenguatge i l’ofici compartit.

Quan ens vam conèixer, tots dos treballàvem en una biblioteca, i jo vaig enamorar-me d’ella en un taller de poesia la tardor del 1969, quan jo feia quart i la Tabby tercer. Vaig enamorar-me d’ella, en part, perquè jo entenia què escrivia. Vaig enamorar-me d’ella perquè ella sabia què escrivia. També perquè duia un vestit negre sexi i mitges de seda, de les que van amb lligacames.

No vull ser gaire despectiu amb la meva generació (o sí: vam tenir l’oportunitat de canviar el món i vam acabar optant per la teletienda), però hi havia la idea, entre els estudiants que escrivien que coneixia llavors, que la bona escriptura sortia espontàniament, en un rampell d’inspiració que s’havia d’atrapar al vol; si volies «assaltar els cels», no podies passejar-te simplement amb un piolet a la mà. Potser l’ars poètica del 1969 mai va quedar més ben expressada que en aquella cançó de Donovan Leach que feia així: «First there is a mountain / Then there is no mountain / Then there is». (Primer hi ha una muntanya / Després ja no hi ha cap muntanya / Després sí.) Els aspirants a poetes vivien en un món de rosades fabuloses, com de Tolkien, i caçaven els poemes directament de l’èter. L’opinió era força unànime: l’art de veritat venia del... més enllà! Els escriptors eren taquígrafs ungits pel dictat diví. Com que no vull avergonyir cap dels meus companys de l’època, aquí teniu una versió inventada del que comento, a partir de trossos de poemes de veritat:

tanco els ulls

en la fosca veig Rodan Rimbaud

en la fosca

empasso la tela

de la solitud

cornella soc aquí

corb soc aquí

Si li preguntaves al poeta què volia dir aquest poema, molt probablement et miraria despectivament i es faria un silenci força incòmode. És evident que el fet que el poeta hagués estat incapaç d’explicar-te res dels mecanismes de la creació no es considerava gens important. Si se li insistia, l’autor o l’autora podia respondre que no hi havia cap mecanisme, només el brot d’emoció seminal: primer hi ha una muntanya, després no hi ha cap muntanya, després sí. I si el poema té poca gràcia, si es basa en la premissa que paraules tan genèriques com solitud volen dir el mateix per a tothom —ei, tio, què passa, deixa’t estar de merdes antiquades i queda’t amb la moguda. No combregava gaire amb aquesta actitud (encara que no m’atrevís a dir-ho en veu alta, almenys no explícitament) i estava encantat que a aquella preciositat vestida de negre i amb mitges de seda tampoc li fes el pes. No és que ho digués explícitament; tampoc calia: el que escrivia ja era prou clar.

Fèiem el taller un cop o dos a la setmana al menjador del professor, en Jim Bishop. Devíem ser una dotzena d’alumnes i tres o quatre professors que treballàvem en una meravellosa atmosfera d’igualtat. Abans del taller, es mecanografiaven i mimeografiaven els poemes en el departament de literatura. Els poetes recitaven mentre la resta llegíem el poema. Aquí teniu un dels poemes que va escriure la Tabby aquella tardor:

CÀNTIC GRADUAL PER A L’AGUSTINE

Qui desperta a ple hivern l’os més prim?

Les rialles adormides de les llagostes,

el xivarri dels somnis de les abelles,

l’olor de mel de la sorra del desert

que el vent duu en el seu úter

cap als turons llunyans, cap a les cases de Cedre.

L’os ha sentit la promesa clara.

Algunes paraules alimenten; omplen

més que un munt de neu en una safata de plata

o el gel que vessa de bols daurats. Els resquills de gel a la boca de l’amant no són sempre millors,

ni el desert que sempre somia un miratge.

L’os que es desvetlla entona un càntic gradual enredat en la sorra que conquereix ciutats

en cicles lents. El seu elogi sedueix

el vent que passa cap al mar

on un peix, atrapat en una xarxa ben travada,

sent la cançó de l’os en la neu perfumada de frescor.

Es va fer un silenci quan la Tabby va acabar de llegir. Ningú sabia exactament com reaccionar. Semblava que el poema tingués tot de cables que tibessin cada vers fins a fer-los gairebé brunzir. Vaig pensar que la combinació del llenguatge elaborat i l’imaginari delirant era emocionant i clarivident. El seu poema em va fer sentir menys sol en la meva creença que la bona literatura pot ser, alhora, embriagadora i explicar alguna idea. Si la persona més seriosa del món podia follar com un boig (de fet, es pot embogir en ple caos sideral de l’acte en si) per què un escriptor no podia perdre la xaveta i seguir tocant de peus a terra?

Del poema també m’agrada una certa ètica del treball, alguna cosa que suggeria que escriure un poema (o un conte, o assaig) tenia tant en comú amb fregar el terra com amb raptes mítics de revelació. Hi ha un moment a A Raisin in the Sun que un personatge crida: «Vull volar! Vull tocar el sol!» i la seva dona contesta: «Primer acaba’t els ous ferrats».

En el debat de després de la seva lectura, va quedar clar que la Tab entenia el seu poema. Sabia exactament què havia volgut dir i ho havia dit gairebé tot. Coneixia sant Agustí (354-430) perquè era catòlica i era estudiant d’història. La mare d’Agustí (també santa) era cristiana, però el seu pare, pagà. Abans de la conversió, Agustí només volia dones i diners. Després, va continuar lluitant contra els seus impulsos, i se’l coneix per la pregària del llibertí, que fa així: «Déu meu, fes-me cast... però encara no». La seva obra se centra en la lluita de l’home per renunciar a la fe en si mateix a favor de la fe en Déu. I de vegades es comparava amb un os. Un gest típic de la Tabby és abaixar el mentó quan somriu: la fa semblar alhora sàvia i guapíssima. Llavors ho va fer, me’n recordo, i va dir:

–A més a més, m’agraden els ossos.

Potser el càntic és gradual perquè el despertar-se de l’os també ho és. L’os és poderós i sensual, encara que estigui prim perquè no és el seu moment. Quan li van demanar que expliqués el poema, la Tabby va dir que potser l’os es pot interpretar com un símbol d’aquella tendència humana, problemàtica i meravellosa, de somiar els somnis adequats en un mal moment. Els somnis són difícils perquè són inoportuns, però també són meravellosos pel que prometen. El poema també suggereix que els somnis són poderosos: l’os és prou fort per seduir el vent perquè dugui la seva cançó a un peix atrapat en una xarxa.

No pretenc argumentar que «Càntic gradual» és un gran poema (encara que cregui que és dels bons). M’hi he referit perquè era un poema sensat en una època histèrica, un brot d’ètica literària que em va arribar al fons del cor, que em va sotragar l’ànima.

Aquella nit la Tabby seia en un balancí d’en Jim Bishop. Jo, a terra, al seu costat. Li vaig tocar la cama mentre parlava, i vaig notar la corba càlida del panxell a través de les mitges. Em va somriure. Jo també. De vegades, coses així no són fortuïtes. N’estic quasi segur.

24

Als tres anys de casats, teníem dues criatures. No ho vam planificar ni ho vam deixar de planificar: van arribar quan van arribar, i nosaltres ben feliços de tenir-los. La Naomi tenia tendència a l’otitis. En Joe estava prou sa però no dormia mai. Quan la Tabby va començar a anar de part d’ell, jo era en un autocinema a Brewer amb un col·lega, hi feien un programa triple de terror. Ja passaven la tercera pel·lícula (The Corpse Grinders) i ens havíem pres més de sis cerveses quan l’encarregat va interrompre-la amb un comunicat. En aquella època hi havia altaveus al costat de cada plaça d’aparcament, quan arribaves, els engegaves. Així que el comunicat va sentir-se per tot l’autocinema: STEVE KING: FACI EL FAVOR D’ANAR CAP A CASA! LA SEVA DONA ESTÀ DE PART! STEVE KING, FACI EL FAVOR D’ANAR CAP A CASA! LA SEVA DONA ESTÀ A PUNT DE PARIR!

Quan vaig anar amb el meu vell Plymouth cap a la sortida, vaig rebre la salutació satírica de dues-centes botzines. Molta gent ens va fer llums, banyant-nos amb la seva claror intermitent. El meu amic Jimmy Smith va riure tant que va caure a terra del seient del copilot i s’hi va passar bona part del viatge de tornada, entre convulsions i llaunes de cervesa. A casa vaig trobar la Tabby tranquil·la, amb la maleta feta. Va trigar menys de tres hores a parir en Joe. Va arribar fàcilment al món, encara que els següents cinc anys no van tenir res de fàcil. Però era un encant. De fet, tots dos ho eren. Fins i tot quan la Naomi arrencava el paper de paret de sobre el bressol (potser es pensava que això era netejar la casa) i en Joe es feia caca al balancí de vímet que teníem al porxo del nostre apartament de Sanford Street, eren un encant.