Kitabı oku: «Contes orientals»

Primer Llibre:
Un sol camí entre deu mil arbres
Pròleg

M’apropo al tinter, agafo la ploma… Però no, en realitat m’atanso a la pantalla de l’ordinador amb l’anhel de donar curs a una escriptura que faci olor de sol i d’aire entre els arbres fins i tot en aquest text que és un pròleg.

«Bufa l’esperit en la cançó», diu Hölderlin. «El cementiri marí em va obsessionar molt de temps, inicialment no va ser més que una figura rítmica buida, o plena de síl·labes vanes», diu Valéry. «Amor m’inspira», escriu el Dant.

La veu de les Muses, o la veu d’Amor, com hauria dit Llull, es fa present a l’oïda interior. L’escriptor sembla, doncs, un oïdor d’una veu que es manifesta. Moisès la va escoltar en unes mates ardents al Sinaí, Llull la ‘va veure’, és a dir, es va fer sensible, mentre contemplava una imatge del Crucificat. Nietzsche va sentir l’eco del vell Zaratustra en els boscos de l’Engadina i Homer va començar el cant èpic de l’Odissea amb una invocació a la deessa Atenea: «Parla’ns, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres...».

El llibre que teniu a les mans, Un sol camí entre deu mil arbres, podria entendre’s també com un llibre escoltat. Aquí n’explicaré els avatars.

El títol Un sol camí entre deu mil arbres està extret d’un vers del monjo zen Daigu Ryokan (1758-1831) i al·ludeix al camí personal (ningú no pot caminar amb les cames d’un altre) que fem en el bosc de l’existència plena dels altres. Sempre és així d’ençà que va començar la humanitat i no sembla que hi pugui haver consciència del jo sense la presència i significança del tu. Perquè ens sentim ser en relació ‘amb’. D’aquesta relació primordial, que s’inicia al ventre de la mare, el doctor Juan Rof Carballo en va dir l’ordit de l’existència.

Aquest llibre, on hi ha molts tus, va començar el seu periple en l’ara ja llunyà curs acadèmic 1997-1998, quan un grup interessat en les cultures orientals vam començar uns cursos a la Universitat de Barcelona.

Òscar Pujol, autor del diccionari sànscrit/català que aleshores vivia a Benarés, ens va iniciar en la polimòrfica cultura índia amb una invocació en llengua sànscrita. Ramon N. Prats va obrir la porta als misteris de la cultura tibetana amb un silenci eloqüent que va durar llargs minuts. Per passar aquella porta calia el preciós tribut d’un espai mental. Antoni Prevosti ens va introduir a petits passos a la Xina tan complexa, exòtica i misteriosa. Per fer aquest camí cal molta humilitat. Kayoto Takagi ens va obrir amb mirada equinoccial la meravellosa capsa màgica que és el Japó. Anna Agud ens va mostrar els envitricollats sistemes filosòfics hindús. Abraham Vélez ens va fer seure al voltant de la llum del Buddha, tan l’històric com l’espiritual. Shigeko Suzuki, amb raonaments salpebrats de les seves experiències personals, va aproximar-nos a l’enigma que per a nosaltres, els occidentals, és encara el Japó contemporani.

El món oriental exerceix una gran fascinació a Occident. Marco Polo ja ens va relatar el seu viatge a la Xina per la ruta de la seda. El mateix descobridor d’Amèrica, Cristòfor Colom, volia anar a les Índies pel camí de la mar. Alexandre el Gran no va parar fins que va travessar el llindar de Pèrsia. Per als qui habitem a ponent de l’hemisferi, el camí cap a Orient (l’Orient real i l’Orient simbòlic) ens atrau com un imant. Tant, que ens inspira i empeny a emprendre la seva recerca perquè hi endevinem el camí fèrtil de l’intercanvi espiritual amb aquell món encara desconegut. Una gran curiositat i desig de conèixer l’altre i allò altre esperona el viatger que pretén la descoberta i l’abraçada.

Un sol camí entre deu mil arbres expressa en forma de relats i contalles un camí de recerca, de descoberta que comença amb una seducció, amb un enamorament. Sense eros ni sensibilitat per la meravella no hi ha viatge. I en aquest sender de dialèctica cultural però que abans que res és amorosa, m’afilero, no per pretensió sinó per devoció i estima, a la genealogia d’alguns viatgers que han deixat testimonis escrits de l’atracció que van sentir per Orient. D’entre molts d’altres: Gérard de Nerval, Alexandra David-Néel, Isabel Eberhard, Teilhard de Chardin, Nikos Katzanzakis, Giuseppe Tucci, Eduard Toda, Joan Mascaró, Aurora Bertrana.

Mentre feia els cursos d’extensió universitària vaig tenir l’oportunitat de fer el meu primer viatge a l’illa de Cuba, indret de benvinguda a les Índies occidentals (els extrems es toquen i tanquen el cercle). Va voler l’atzar o el destí (el valor d’aquestes paraules cada cultura l’avalua a la seva manera) que un mestre universitari de cultures orientals i que havia viatjat per escriure els seus llibres, Gabriel Calaforra Salas, ens convidés una tarda a prendre el te a casa seva. En la década dels anys vuitanta, Calaforra Salas va publicar a la ciutat de l’Havana República Popular de Mongolia (1980), Diez obras de teatro No (1984) i India (1985).

A casa de Gabriel Calaforra Salas va ser la primera vegada que vaig observar de prop la realitat depauperada en què viuen tants cubans, gent soferta i alegre, i tan confiada en un futur millor que mai no acaba d’arribar. Diverses vegades empresonat pel règim de Fidel Castro, el desembre de 1998 el mestre Calaforra, un home ja gran, vivia un temps de treva. Gairebé cec i amb una salut molt fràgil, era atès per un jove estudiant de medicina xinesa. El jove era atent i amable amb Calaforra, ho va ser amb nosaltres quan ens va servir un te, però vaig tenir la impressió que el vigilava. Amb tot, la conversa amb el professor Calaforra Salas es va allargar fins que per la finestra vam veure pondre’s un vermell sol tropical en els bassals d’aigua bruta dels carrers mal empedrats del barri de Centro Havana. Amb el professor Gabriel Calaforra Salas vam parlar d’Orient i d’Occident, de semblances i dissemblances, i de les transformacions que tant en un hemisferi com en l’altre (a Occident, molt més) hi havia fet la modernitat materialista i segrestadora o anihiladora de l’espai del sagrat en nom de la sacralització de la ciència i la tècnica. Simplement una substitució de déus, començant per l’entronització de la Raó que, com va dir Goya en un dels seus famosos gravats negres, també creava monstres.

El mestre Calaforra semblava haver-se situat en aquell punt del pèndol tan ben descrit per la pensadora María Zambrano, que va viure un temps del seu exili a Cuba: «Así, el ser que ha despertado, como un péndulo viviente, ha de sostenerse en el movimiento incesante, sostenido per un punto remoto, transformando el desfallecimiento en pausa, y la pausa en lugar de la más honda y obediente oscilación, revelando así su secreto de ser un diapasón del imperceptible fluir musical del interior del tiempo vivo». Sí, a desgrat de la seva situació precària –de salut i d’exili interior- les paraules del senyor Gabriel fluïen al mateix ritme que el seu esperit despert.

Impressionada per aquella visita afortunada, impressionada encara per la imatge del vell savi sortint a la finestra de casa seva per dir-nos adéu com si fos un adéu per sempre, i ho va ser, a la tornada a casa vaig escriure quatre petits contes inspirats en cadascuna de les cultures en les quals estava immergida en les meves classes a la universitat: l’índia, la tibetana, la xinesa i la japonesa.

Els petits o breus contes orientals, els primers del conjunt que vaig escriure després, i que en aquest llibre es publiquen a l’inici, vaig dedicar-los al vell professor cubà amb una estima espontània deutora d’aquell record tendre. Per això em va alegrar tant, i era ben modest, modestíssim, que aquest aplec de quatre contes fos guardonat amb un premi de prosa que convocava una tertúlia literària: La Rosa de Sant Martí, ja fa anys extingida. En aquests tipus d’agrupacions, quan l’ànima que els insufla l’alè per les raons que sigui deixa de fer-ho, declinen i moren. L’ànima de La Rosa de Sant Martí era el poeta Anton Sala-Cornadó a qui vaig estimar i admirar. Era un home amb un gran cor fratern i amb una saviesa natural i curosament cultivada com n’he conegut pocs.

Vaig escriure aquests quatre contes com a resposta a la commoció que a vegades em causen algunes persones, els seus universos, l’expressió del seu imaginari. De la mateixa manera que viatjo per conèixer, un impuls cordial em vincula a gent que no conec. Així, si m’és donat, entro en els seus espais mentals per dialogar-hi.

Després de l’escriptura d’aquells quatre relats inicials, i que en l’edició d’aquest llibre es troben destacats al principi, com he dit, entre el 1999 i la primera meitat del 2000 vaig escriure la resta de la sèrie que vaig titular Contes orientals. L’escriptura d’aquests contes era fruit del que anava aprenent i creia assimilar a través de les classes i les lectures.

Així, alguns contes o relats eren versions d’històries unes llegides, altres escoltades. Aquí, Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer o Apel·les Mestres havien obert el pas a aquesta escriptura poètica que beu de les fonts de l’imaginari col·lectiu recopilant i reescrivint els nostres contes i llegendes tradicionals. Jo mateixa, l’any 2002 vaig publicar la meva versió al català d’Històries i llegendes que Víctor Balaguer havia publicat en castellà en diversos llibres escrits entre els anys 1853 i 1899.

No podem oblidar tampoc que sovint ha estat a través de la literatura, és a dir, una via culta, que l’esperit oriental ha penetrat a Occident. Tants dels nostres poetes veterans al seu dia van traduir poesia xinesa (Marià Manent) o influïts per la poesia japonesa breu van escriure haikus i tankas (Junoy, Salvat-Papasseit, Torres, Riba, Palau i Fabre, Leveroni). Una fascinació que té continuïtat en la literatura dels nostres dies com ja ha posat en relleu el professor Enric Balaguer al seu llibre Ressonàncies orientals.

Al conjunt dels Contes orientals hi anava afegint, amb alegria intel·lectual, relats que m’inventava. Durant uns quants mesos vaig fruir del mateix joc mental i creatiu que havia impulsat escriptors orientalistes com Goethe, Mann o Hesse a escriure novel·les inspirades en cosmovisions orientals. Ells s’havien immergit en aquelles atmosferes com ara m’hi immergia jo amb la sensació que em trobava en un mateix temps intemporal.

Poc després, a aquests escriptors alemanys que havien respirat l’aire càlid d’aquests espais amarats d’espiritualitat, hi vaig afegir en germania l’escriptora belga Marguerite Yourcenar. Mentre els contes reposaven a l’espera d’una nova revisió que els esporgués de tot allò que no els calia com si es tractés d’un bonsai, vaig descobrir que Yourcenar, també atreta pel món oriental, havia publicat una primera versió de les seves Nouvelles orientales l’any 1938. Vaig creure que no podia repetir el títol de Marguerite Yourcenar i vaig prendre en consideració el canvi de títol del meu recull. Mentrestant, va passar un fet insòlit, colpidor, terrible.

El primer PC que vaig tenir era un aparell heretat del meu fill que amb paciència em va ensenyar l’escriptura en pantalla i a editar i a guardar documents. Sembla que parlem d’arqueologia digital, i ho és, el temps i els avenços tècnics han fet tanta via. En aquell temps, però, la inexperiència em va fer cometre alguns errors que vaig pagar amb la pèrdua d’alguns textos. Quan em pensava que dominava la tècnica, quan em semblava que me’n podia servir amb prou habilitat, va espatllar-se el sistema de còpia de documents (aleshores disquets) o què sé jo què va passar... Per buidar el disc dur d’aquell aparell que tenia tan poca capacitat que ja no hi podia guardar res més, havia iniciat la còpia sistemàtica dels treballs que anava gravant en disquets. Però sigui perquè el PC ja començava a tenir falles, sigui perquè un dels disquets també va resultar defectuós, el cas és que el document Contes orientals (que imprudentment, o confiadament, havia eliminat ja del disc dur), quan vaig obrir-lo va esborrar-se del disquet juntament amb altres treballs que també anaven desapareixent a mesura que els obria...

Em va envair una autèntica desesperació. Crec que em va fugir la sang de les venes perquè vaig quedar freda com el marbre al mateix temps que sentia els batecs del cor com si fossin un tambor: experimentava la violència d’un segrestador invisible, diabòlic, vampir, que s’enduïa de nit i amb traïdoria els manuscrits que no eren escrits en paper sinó en la pantalla.

Enmig d’aquesta crisi provocada per la pèrdua, algú em va parlar d’un tècnic en informàtica que havia salvat de la desfeta els documents guardats en els ordinadors del Monestir de Montserrat després de l’aiguat de juny de l’any 2000. La tempesta va fer estralls a la muntanya i va deixar malmesos els aparells de l’Abadia.

Em trobava, doncs, davant d’una porta oberta, no perdia res posant el meu PC a les seves mans i veure si es podien recuperar els escrits. Em movia l’esperança que hi hagués quedat alguna petja. Amb els seus coneixements d’informàtica, que no devien ser pocs, el tècnic, que aleshores tenia el seu taller al barri barceloní d’Hostafrancs (fa un temps que vaig passar per davant de l’establiment i ara hi ha un altre negoci), va extreure del que en podríem dir els llimbs del misteriós món de la informàtica els Contes orientals. Quan vaig anar a recollir el PC, el tècnic, amb un disquet nou de trinca a la mà i en el qual hi havia gravats els documents perduts!, em va dir que havia llegit els contes i que li havien interessat molt. No vaig escoltar gaire el bon home, encara tenia el cap no sé on, encara no m’havia tret l’ai del cor. El que sí que recordo és que li vaig donar les gràcies més d’una vegada. Els qui escriviu ja sabeu quanta vida hi ha en la nostra escriptura!

Finalment tranquilitzada per haver recuperat mesos de feina i temps d’immersió literària en un món tan atractiu i estimat, vaig afegir al recull dels Contes orientals una segona part: un segon llibre rescatat també dels forats ocults on a vegades van a parar els escrits que es perden, o guarden (tot plegat és un misteri per als profans d’aquest món digital que ara en diem el ‘núvol’).

Entre els documents la pèrdua momentània dels quals m’havi glaçat el cor, hi havia el text original de Mare, memòria, temps, un enfilall d’històries escrites en la mateixa època que els Contes orientals i que el genial informàtic d’Hostafrancs va fer emergir a la llum com qui pesca raigs de lluna en les aigües fosques d’un llac profund. Els avatars que van inspirar Mare, memòria, temps els trobareu explicats al pròleg d’aquest segon llibre.