Kitabı oku: «Els últims dies d'Immanuel Kant»

[La meva coneixença amb el Professor Kant...]

La meva coneixença amb el Professor Kant va començar molt abans del període al qual aquest petit memorial es refereix principalment. L'any 1773, o 1774, no recordo exactament quin d'ells, vaig assistir a les seves classes. Més tard, vaig fer-li d'amanuense, i en aquesta funció vaig entrar naturalment en una relació amb ell més pròxima que qualsevol altre dels seus alumnes; de manera que, sense cap petició de la meva part, em va concedir un privilegi general de lliure admissió a les seves classes. El 1780 em vaig ordenar, i em vaig retirar de tota relació amb la universitat. Tanmateix, continuava vivint a Königsberg, encara que completament oblidat, o almenys totalment inadvertit, per Kant. Deu anys després (és a dir, el 1790), me'l vaig trobar per casualitat en una festa donada en ocasió del casament d'un dels professors. A taula, Kant repartia la seva conversa i les seves atencions bastant en general; però després del convit, quan els comensals es dissolgueren en grups, va venir i va seure molt amablement al meu costat. Jo era en aquella època un florista —un amateur, vull dir, de la passió que tenia per les flors; quan se'n va assabentar, va parlar del meu passatemps favorit, i amb informació molt extensa. En el curs de la conversa, em va sorprendre descobrir que estava perfectament al cas de totes les circumstàncies de la meva situació. Ell em recordava de la nostra relació prèvia; expressà la seva satisfacció de saber que era feliç; i va tenir la bondat de desitjar que, si els meus compromisos m'ho permetien, anés de tant en tant a dinar amb ell. Poc després, s'alçà i es disposà a partir; i com que fèiem el mateix camí, em va proposar que l'acompanyés a casa. Ho vaig fer, i vaig rebre una invitació per a la setmana següent, amb una invitació general per a cada setmana posterior, i permís per fixar el meu propi dia. De primer era incapaç d'explicar-me la distinció amb què Kant m'havia tractat, i vaig suposar que, a oïdes seves, algun amic obsequiós li havia parlat de mi, una mica més avantatjosament del que jo podia pretendre merèixer; però una experiència més íntima m'ha convençut que tenia el costum d'indagar constantment sobre el benestar dels seus antics alumnes, i s'alegrava de tot cor de tenir notícia de la seva prosperitat. Per tant, semblava que m'equivocava de pensar que m'havia oblidat.

Aquesta revifalla de la meva intimitat amb el Professor Kant va coincidir aproximadament, en el temps, amb un canvi complet en els seus arranjaments domèstics. Fins aleshores havia tingut per costum menjar a la table d'hôte. Però ara va començar a portar la casa ell mateix, i cada dia invitava dos amics a dinar amb ell, i en ocasió d'una petita festa entre cinc i vuit; perquè era un observador puntual de la norma de Lord Chesterfield: és a dir, que el nombre de convidats a dinar, comptant-hi ell mateix, no hauria de ser inferior al nombre de les Gràcies, ni excedir el de les Muses. En tota l'economia dels seus arranjaments domèstics, i especialment dels seus dinars, hi havia alguna cosa peculiar i divertidament oposada a les habituals restriccions convencionals de la societat; no és, tanmateix, que hi hagués cap falta de decòrum, tal com a vegades ocorre a les cases on no hi ha senyores que imprimeixin un millor to a les maneres.

La rutina invariable era aquesta: quan el dinar era a punt, Lampe, el vell lacai del professor, entrava a l'estudi amb un aire mesurat i l'anunciava. Aquesta crida era obeïda a pas redoblat. De camí cap al menjador, Kant parlava de l'estat del temps³ —un tema que habitualment prosseguia durant la primera part del dinar. De temes més greus, com els esdeveniments polítics del dia, no se'n començava a parlar abans de dinar, i mai al seu estudi. A l'instant mateix que Kant s'havia assegut i havia desplegat el tovalló, encetava el dinar amb una fórmula particular: «Som-hi, senyors!», i el to i l'aire amb què pronunciava aquestes paraules, proclamava, d'una manera que ningú no podia malinterpretar, una relaxació de les fatigues del matí i un decidit abandó de si mateix al gaudi social. La taula estava parada de forma hospitalària; componien el dinar tres plats, vi, etcètera, amb un petit segon plat. Tothom se servia ell mateix; i qualsevol retard cerimoniós desagradava a Kant, que difícilment deixava d'expressar llavors la seva desaprovació, encara que no iradament. També li desplaïa que la gent mengés poc; i ho considerava una afectació. Als seus ulls, el primer a servir-se era el convidat més educat; perquè així li arribaria abans el seu torn. Kant tenia una excusa especial per odiar el retard, perquè havia treballat durament des de primera hora del matí, i no havia menjat res fins al dinar. D'aquí que, en l'últim període de la seva vida, encara que potser menys per gana real que per alguna sensació desagradable d'habitud o d'irritació periòdica de l'estómac, difícilment podia esperar amb paciència l'arribada de l'últim invitat.

No hi havia cap amic de Kant que no considerés el dia en què havia de dinar amb ell com un dia plaent. Sense donar-se a ell mateix l'aire d'un mestre, Kant ho era realment en el més alt grau. Tot el convit era assaonat amb el devessall de la seva intel·ligència clara, abocat amb naturalitat i sense afectació sobre cada tema, a mesura que els atzars de la conversa ho suggerien; i el temps transcorria ràpidament, de la una fins a les quatre, les cinc, o fins i tot més tard, de manera profitosa i deliciosa. Kant no tolerava les calmes, que era el nom que donava a les pauses momentànies en la conversa, o períodes en què s'esllanguia l'animació. Sempre trobava un mitjà o altre per restaurar-ne l'interès, i en això l'ajudava molt el tacte amb què feia parlar a cada convidat dels seus gustos peculiars, o la particular direcció de les seves ocupacions; i sobre aquestes, fossin les que fossin, sempre estava preparat per parlar-ne amb coneixement i amb l'interès d'un observador original. Els afers locals de Königsberg havien de ser interessants de debò abans que no se'ls permetés ocupar l'atenció a la seva taula. I, el que pot semblar encara més singular, rarament, per no dir mai, encaminava la conversa cap a una branca de la filosofia fundada per ell mateix. De fet, era perfectament lliure del defecte que assetja tants savants i literati, d'intolerància cap a aquells les ocupacions dels quals els han desqualificat per cap simpatia particular envers la seva pròpia. El seu estil de conversa era popular en extrem, i no gens erudit; tant és així, que qualsevol foraster que hagués estudiat les seves obres i no estigués familiaritzat amb la seva persona, hauria trobat difícil de creure que en aquella deliciosa companyia hi veia el pregon autor de la Filosofia Transcendental.

Els temes de conversa a la taula de Kant eren extrets principalment de la filosofia natural, la química, la meteorologia, la història natural, i sobretot, de la política. Les notícies del dia, tal com les recollien els diaris, es discutien amb una peculiar vigilància d'examen. Davant de qualsevol narrativa que no comptés amb dades de temps i lloc, per més plausible que semblés, n'era invariablement un escèptic inexorable, i no la considerava mereixedora de repetició. Era tan aguda la seva penetració a l'interior dels esdeveniments polítics, i del mecanisme secret amb què es mouen, que parlava més aviat amb l'autoritat d'un diplomàtic que tingués accés a informació governamental, que no pas com un simple espectador de les grans escenes que s'estaven desplegant a Europa. A l'època de la Revolució Francesa, va extreure'n moltes conjectures, i allò que llavors van passar per anticipacions paradoxals, especialment en relació a les operacions militars, després es van acomplir puntualment —com la seva memorable conjectura en relació al buit del sistema planetari entre Mart i Júpiter,⁴ la plena confirmació del qual va poder testimoniar en vida arran de la descoberta de Ceres per Piazzi, a Palerm, i de Pal·les pel Dr. Olbers, a Bremen. Aquestes dues descobertes, per cert, l'impressionaren molt, i forniren un tema del qual sempre parlava amb plaer; encara que, d'acord amb la seva modèstia habitual, mai no deia una paraula respecte de la seva pròpia sagacitat a l'hora d'haver mostrat, en base a un raonament a priori, la probabilitat de tals descobertes molts anys abans.

No era només en la condició de company que Kant brillava, sinó també com un amfitrió cortès i generós, que no sentia cap altre plaer més gran que veure els seus convidats feliços i jovials, i alçant-se de bon humor després dels plaers mixtos —intel·lectuals i generosament sensuals— dels seus banquets platònics. Principalment, potser, amb vista al manteniment del to genuí d'hilaritat, es mostrava una mica artista en la composició de la colla que tenia a dinar. Hi havia dues normes que òbviament observava, i he de dir que invariablement: la primera era que la companyia havia de ser miscel·lània, per tal d'assegurar una varietat suficient a la conversa; en conseqüència els seus dinars presentaven tanta varietat com el món de Königsberg ho permetia, essent extreta de tots els modes de vida: funcionaris, professors, metges, clergues i comerciants il·lustrats. La segona norma era tenir un equilibri convenient d'homes joves, sovint d'homes molt joves, seleccionats entre els estudiants de la universitat, per tal d'imprimir un to de jovialitat i d'enjogassament juvenil a la conversa; un motiu afegit, tinc raons per creure, era que d'aquesta manera allunyava els seus pensaments de la tristesa que a vegades els ombrejava, a causa de les morts precoces d'alguns amics joves que s'estimava.

I això em porta a esmentar un tret singular de la manera que tenia Kant d'expressar la seva simpatia vers els seus amics malalts. Mentre el perill era imminent, donava mostres d'una il·limitada ansietat, feia indagacions constants, esperava amb paciència la crisi, i a vegades no podia prosseguir les seves feines acostumades a causa de l'agitació mental. Però tan aviat com s'anunciava la mort del pacient, recobrava la compostura, i assumia un aire d'estricta tranquil·litat —gairebé d'indifèrencia. La raó era que contemplava la vida en general —i, per tant, aquella particular afecció de la vida que anomenem malaltia—, com un estat d'oscil·lació i de canvi perpetu, entre el qual estat i les simpaties fluctuants d'esperança i de temor hi havia una proporció natural que les justificava a la raó; mentre que davant la mort, un estat permanent que no admetia cap més o menys, i que posava fi a tota ansietat i extingia per sempre l'agitació de la incertesa, no permetia que l'omplís cap altra sensació que no fos el seu mateix caràcter perdurable i invariable. Això no obstant, tot aquest heroisme filosòfic va cedir en una ocasió; moltes persones recordaran l'aflicció tumultuosa que va manifestar arran de la mort del senyor Ehrenboth, un jove de fina intel·ligència i d'amplis mèrits, a qui tenia en l'afecte més gran. I naturalment, en una vida tan llarga com la seva, i malgrat la seva norma previsora de triar els seus companys socials tant com fos possible entre els joves, va succeir que hagué de lamentar més d'una dolorosa pèrdua que mai no li pogué ser compensada.

Per tornar, tanmateix, al curs del seu dia, immediatament després de l'acabament del dinar, Kant sortia a passejar per fer exercici; però en aquesta ocasió mai no s'enduia cap companyia. En part, potser, perquè considerava correcte, després de tanta relaxació convivial i col·loquial, de prosseguir les seves meditacions,⁵ i en part (com vaig arribar a saber) per una raó ben peculiar, a saber, que desitjava respirar exclusivament a través dels narius, cosa que no podria fer si es veiés obligat contínuament a obrir la boca per conversar. La raó d'això era que l'aire atmosfèric, canalitzat d'aquesta manera per un circuit més llarg, i arribant als pulmons, per tant, en un estat de menys cruesa i a una temperatura una mica més alta, seria menys apte per irritar-los. Gràcies a una ferma perseverança en aquesta pràctica, que constantment recomanava als amics, es congratulava d'una llarga immunitat a la tos, el refredat, el rogall i tota mena de secreció; i el fet realment era que aquestes afeccions enutjoses l'atacaven molt rarament. De fet, jo mateix, adoptant només ocasionalment la seva norma, he trobat que el meu pit no era tan propens com abans a aquests atacs.