Kitabı oku: «Idees i paraules», sayfa 2

En l’entremig, però, hi ha hagut les seues dificultats: algun port, alguna pista forestal amb molta pedra solta, que puja i puja; algun pendent curt però ben pronunciat, el descens per una pista de terra entre les muntanyes... I dins de tot això, alguna conversa no massa transcendent amb qui tens més a prop en cada moment; aprendre el nom d’alguna planta, d’algun ocell, bona cosa de toponímia. Sempre hi ha qui sap alguna cosa del que vas trobant que tu ignores. Tot plegat és tan plaent, que ara, fins i tot si no esmorzàssem, continuaria eixint en bicicleta.

Són aquestes dificultats esmentades, sobretot els ascensos, les que posen a prova la condició física de cadascú i les que fan que el grup es partesca. Aquells que estan més en forma s’avancen i són els primers a assolir el cim de la pujada; allí esperaran la resta per continuar tots junts una altra vegada, fins que torne a passar el mateix. Algunes pujades són vertaderament exigents. Qui no ho ha experimentat no pot entendre-ho per molt que li ho expliquen: és no poder agafar prou aire, quedar-se sense alè, voler baixar-se’n de la bicicleta i no tornar a pujar-hi mai més. De vegades, realment no pots més, o penses que no pots més, i baixes. Altres vegades, aguantes un poc més i arribes al final de l’ascensió quan semblava que era imposible. Això constitueix un dels moments de màxima satisfacció, saps que si haguesses cedit i haguesses baixat abans, te n’hauries penedit. I el problema és que la diferència entre no poder més i pensar-ho quan sí que pots una mica més és tènue, però literalment asfixiant i aclaparadora.

Entre setmana, també solem eixir alguna vesprada. Ahir, sense anar més lluny, eixírem i férem un recorregut extraordinari, de gran bellesa, amb una bona estona enmig de les muntanyes, lliures, amb el sol tebi a la cara i un ventijol que ens refrescava. Fou realment magnífic. Ningú, (excepte un, és clar) coneixia aqueix recorregut. Aquest és l’avantatge del fet que sempre hi haja algun promiscu al grup, algú que necessita eixir més vegades i que ix també amb altres grups: que després ens ensenya a nosaltres rutes que ha après. Així, sempre hi ha alguna novetat, algun nou descobriment. Quan pensaves que ja ho coneixies tot, hi ha un nou paisatge, uns llocs, unes dreceres desconegudes que són tan belles o més que les que fins al moment eren les teues favorites.

En què s’assembla tot això a escriure? En un parell de coses almenys. En el fet que la por que sents quan vas a començar una ruta en la qual saps que patiràs perquè hi ha pujades fortes o llargues (que s’assembla a la que pots sentir quan seus a escriure alguna cosa que saps que et posarà dificultats considerables) és força recompensada quan arribes a casa i et poses sota la dutxa amb la satisfacció d’haver fet l’esforç que acabes de fer (satisfacció que s’assembla a la que sents quan has acabat d’escriure la cosa en qüestió, la lliges i t’agrada). Hi ha hagut, en ambdós casos, moments en què has volgut deixar-ho córrer, rendir-te, però si aguantes, si estrenys els punys i serres la boca, pots aconseguir-ho i fruir de la consecució. L’exploració d’indrets pròxims i desconeguts és ben pareguda en un cas i l’altre: sempre hi ha sorpreses quan explores allò que estava ben aprop, no importa massa si l’exploració és física o intel·lectual.

Passions mediocres

Diu Montaigne (que difícil refrenar-se de citar Montaigne –el mestre– quan s’escriu textos com aquests!), diu Montaigne al seu assaig «De la tristesa», que «totes les passions que es poden assaborir i digerir només són mediocres». I ho diu en un text de molt poques planes en el qual la paraula dol apareix quatre vegades, en el qual plors, planys, llàgrimes, pesars i laments són considerats una escapatòria, un alliberament i el mal menor. Quan es parla de passions i accidents que «ens aclaparen i ultrapassen les nostres possibilitats», dir que les passions que es poden digerir són mediocres fa que la mediocritat aparega com allò més desitjable del món. Si aquestes passions només són mediocres, visca la mediocritat! I que ningú no me’n done a tastar d’altres.

Ens parla l’assagista francés de persones (exemples clàssics de la història) que patiren disgusts tan grans que no pogueren expressar-los fins temps després, quan aparegué una nova causa de dolor, causa que ja no n’era comparable. Sembla que les passions que no són mediocres són aquelles que ens colpegen de tal forma que ens embalbeixen i ens impedeixen expressar-les per qualsevol mitjà. També l’alegria extrema pot caure dins d’aquesta categoria quan causa la mort, com en els exemples que ens comenta.

Davant d’aqueix panorama, insistesc, hom s’estima molt més encara que abans la placidesa, la mediocritat de les passions digeribles. Però si hom vol recriminar Montaigne la seua consideració d’aquestes passions més quietes i amables, si hom pensa que està fent una apologia de les passions insuportables, que espere al final per comprovar la seua saviesa: «poques vegades sóc presa d’aquestes violentes passions. Tinc la intel·ligència dura, per naturalesa, i cada dia l’encroste i la solidifique amb la reflexió», ens confessa. La reflexió: una crosta contra les passions extremes, innexpressables i insuportables, no està gens malament!

Tu hauries de creure

Ma mare em deia que era un rebel perquè no anava a missa i perquè posava en qüestió coses inqüestionables. («Rebel» és la paraula que usen les persones com ma mare per a referir-se a les persones que no combreguen amb totes les coses de la seua fe). Jo, de vegades volent i altres sense voler, escandalitzava ma mare, potser més del que jo mateix sospitava. Ara, mentre ho pense, em fa llàstima d’ella per això i veig que no calia fer-la patir, puix que no podia aconseguir res. Ma mare es mirava certes coses amb una reverència temerosa que no admitia ni el dubte ni la paraula tan sols. Eren coses que no entenia, però que temia i que sabia que era pecat prendre’s de manera lleugera, de la manera descarada amb la qual jo les tractava.

Ma mare patia per mi, pel meu descaminament. Patia i patia més per la sensació de saber d’alguna manera que no podia fer-hi res, que no podia tornar-me al solc. La desassossegava la sensació que la cosa l’ultrapassava, que no sabia com tractar-la, que depenia de mi i no d’ella, del fet que jo volgués satisfer-la, però no de res que ella pogués oferir-me, fer-me veure. Això és el que els passa a les persones com ma mare quan topen amb persones com jo, que les exasperem, que, preocupades com estan per nosaltres, les fem sentir impotents, desarmades. Volen el nostre bé i veuen que nosaltres ens neguem a rebre’l, a aceptar-lo. Se senten obligades a continuar intentant-ho, però, incapaces, es limiten al final a fer-nos un retret: «Tu hauries de creure». I aquí rau la plasmació del seu neguit: jo voldria que tu creguesses, seria bo per a tu que creguesses; com que t’aprecie, vull el millor per a tu. Si no creus et condemnaràs i jo vull que et salves. Pateixen per nosaltres, però no poden salvar-nos contra la nostra voluntat. Si allò que ens convé és creure-hi, perquè ens entossudim en no creure, si això només ens pot fer que mal? Potser d’una manera inconscient, tenen al cap l’aposta de Pascal: és millor creure en Déu que no creure, perquè si creus en Déu i existeix pots anar al cel; si no existeix, no has perdut res i a més aital creença et pot fer més agradable la vida, però si no creus i existeix estàs en un destret.

El problema potser és que també intueixen que no ens entossudim a no creure, sinó que no depèn de la nostra voluntat creure o no. La creença no ve governada per allò que ens convé, no la governen interessos o motius, sinó raons, evidències. L’aposta de Pascal només ens podria conduir a comportar-nos com si creguéssem: a anar a missa, a resar, a ... Si poguéssem creure el que ens convé! Però no podem, sols podem comportar-nos com si creguéssem, adoptar les formes, intentar-ho, parar l’orella o l’enteniment a unes coses i no a unes altres, això sí que ho podem fer. Amb tot, el resultat no depèn de la nostra voluntat, sinó del nostre enteniment i aquest és esclau de les raons.

Alguns altres creients, més il·lustrats, objectaran que la creença religiosa no és pròpiament una creença, no és com les creences ordinàries, teòriques, regides per raons, dades i proves. La creença religiosa, no és una creença basada en raons, és fe i la fe és un do diví. Tinc un amic, molt creient i molt il·lustrat, que em va fer aquesta objecció en llegir un article meu que parlava d’això mateix. Com que és bona persona, com que sé que li importe, com que sé que es pren aquestes coses molt seriosament, aleshores el faig patir d’aquesta manera: I llavors perquè em retraus a mi la meua falta de fe?, és Déu qui no me l’ha donada! Això el trau de polleguera i fa que senta la impotència que sentia ma mare. Com que aquesta gent és ben llesta, sempre els hi queden recursos. Per tal que Déu t’atorgue el do de la fe, t’has de deixar, has de tenir la humilitat suficient com per a no fiar-ho tot a la raó, la teua raó. Com Abraham, has de sotmetre’t, i no ser tu el jutge últim i l’últim avaluador.

Al capdavall, resulta que sí que en sóc responsable, per superb, per rebel; com deia ma mare.

El temps i la memòria

Enguany ha entrat la meua filla a la facultat. M’he parat a pensar i m’he adonat d’una cosa que m’ha deixat una mica espaordit. Han passat deu anys més des del moment que jo vaig entrar a la universitat i el moment que ha començat la meua filla, que des que va acabar la guerra civil fins que jo vaig nàixer. Em sembla increïble i em revela la relativitat del temps d’una manera, no teòrica –cosa que semblaria una mica ridícula tants anys després d’Einstein i de Bergson–, sinó ben sentida.

Hi ha moltes expressions que han esdevingut tòpics i frases fetes i que, fins que hom no sent la necessitat d’usar-les, no veu la quantitat de veritat que contenen. La dissort és que quan té aqueixa necessitat ja no li valen, sent que no poden expressar (per rebregades i perquè l’altre no ho està sentint) allò que vol dir. No aconsegueixen mostrar la importància, la punyida del fet i el sentiment que ens causa. «Sembla que va ser ahir». Doncs, bé, a mi m’ho sembla, a mi em sembla que va ser fa ben poc que vaig començar els meus estudis universitaris. Em sembla que encara sóc el mateix i no entenc com els qui els comencen ara no em veuen pròxim. A mi em fa la sensació que puc agafar l’autobús i anar, no sols al lloc, sinó també al temps del meu record. De vegades tinc la sensació (que no la creença, és clar) que puc tornar a una vesprada de tardor, de sol lluminós i tebi, de la meua infantesa, en què caminava amb els amics per damunt de les vies del tren, emprant una palma sense fulles com a bastó; o puc anar a Carrícola i retrobar els amics de l’adolescència i els temps ja viscuts, retrobar els amics en els temps viscuts (adolescents una altra vegada) i tornar a viure-ho o, simplement, viure-ho, viure altra vegada a partir d’ací.

Fa quasi trenta anys des d’aquell moment (màgic) en què vaig començar la meua vida universitària i em sembla que va ser ahir (o despús-ahir, tant se val). Quan els meus pares es referien a fets que ocorregueren menys de vint-i-cinc anys abans de la meua naixença, em semblava que parlaven d’altres segles, de coses tan llunyanes que era com si no haguessen existit. Com que jo no les havia viscudes, ni havia viscut alhora que elles, no existien per a mi; no hi havia manera d’accedir-hi. En aquell temps en què jo no vivia, tot era vell, estrany, estantís i estrafolari. No hi havia cap autobús de la memòria que poder agafar per tal de traslladar-s’hi, i la imaginació, per viva que siga, no podrà mai fer el paper de la memòria.

«Mante, tu de qui eres?»

Quan era jove, odiava que em preguntassen de qui era. No perquè no m’agradàs ser (fill) de qui era, que d’això em sentia ben orgullós, sinó perquè em semblava que qui m’ho preguntava xafardejava, em controlava i, de ben segur, trobava alguna cosa de la qual jo era culpable i me n’havia de penedir i avergonyir. La cosa anava així. Els meus amics i jo sopàvem a un bar i enfront hi havia una taula de gent gran (gent que tenia l’edat que jo tinc ara o menys), que ens mirava sense pudor, que es preguntaven entre ells de qui érem. Com que sempre hi havia entre nosaltres algú desconegut per a ells, i com entre ells sempre hi havia algú més agosarat (alguna dona, normalment), la pregunta era inevitable: «Mante, tu de qui eres?».

Amb el temps, la pregunta que, òbviament, ningú ja no em fa, no sols no em sembla molesta, sinó que, tot el contrari, la contemple amb una tendresa llunyana. Ara sé que era injust en la meua consideració i que no entenia el seu sentit. Sé que solem atribuir a la gent que sent curiositat per nosaltres més malícia de la que té (sovint no en té cap). L’objectiu de la pregunta no era tant conèixer com ser reconegut (reconeguda, més aviat). De fet, tan bon punt deies de qui eres, trobaven alguna relació estreta amb tu. «No ho deia jo! Si és que no ho pots negar. Jo sóc molt amiga de ta tia, saps?». O, «Ta mare i jo anàvem a escola juntes». O, «Doncs, sàpies que jo encara sóc família teua». Per tal de donar-se a conèixer, havia de saber primer com, «de qui eres tu», amb qui de la seua generació estaves relacionat. La seua pretensió no era ficar-se on ningú no la cridava, sinó sentir-se encara part de les coses, d’una comunitat que s’eixamplava, que ella desconeixia i en la qual era desconeguda; de la qual, en conseqüència, no era part i de la que volia ser-ho, no perdre’s. «Mante, ¿tu de qui eres?» no sols demanava per la identitat del preguntat, també pretenia retrobar la identitat de qui preguntava en la nova situació. Ara ho he comprès, quan em trobe estrany en certs contextos on la majoria són joves que no conec.

Es tracta de no quedar-se fora, de no sentir-se completament aliè, foraster al propi poble. De vegades, cal reconèixer-ho, té la tristor del comportaments de certs adults que volen ser grats als ulls dels joves i, davant seu, imiten el seu llenguatge, els seus gestos, els seus balls o diuen tenir els mateixos gustos. Com en aqueixos casos, la cosa és un tant patètica, però això és (o vull pensar que és) l’excepció. Sovint és prou que el jove deixe de veure en ella una persona gran, anònima, sense cap cosa en comú amb ell i a qui l’única cosa que l’interessa és poder escandalitzar-se o criticar-lo si fa alguna de les coses que solen fer els joves.

La pregunta és «de qui eres» i no «qui eres», perquè el que vol qui pregunta es resituar-se ell entre els joves per relació als qui ambdós coneixen. Axí que aprofite per demanar-vos –als joves, vull dir– que mai no us ofengueu quan us facen la pregunteta (la que facen al vostre poble o a la vostra ciutat). Penseu que en certs moments no és important qui sou ni qui sereu sinó de qui sou, l’origen marca, per a certes qüestions, la identitat. No es tracta sols que us reconeguen, sinó sobretot que qui pregunta es reconega. No ho oblideu i accepteu-ho de bona gana.

Un dia qualsevol

Avui és un dia normal. És un dia en el qual no res (m’)ha passat especialment remarcable. Per a moltes persones, però, avui ha sigut l’últim dia de la seua vida. Altres tantes o més han vingut al món i han plorat perquè trobaven hostil el nou medi, tan fred i sorollós. Algú ha trobat la persona amb la qual conviurà la resta de la seua vida, o almenys aquesta és la intenció que s’ha format avui. Molts han descobert un sentiment tan especial, tan dolç que han donat mil gràcies a la vida i han pensat que són l’única persona al món que ha sentit això tan especial. I han fet alguna ximpleria perquè no podien reprimir tanta emoció: han cantat, han ballat o han cridat de felicitat al carrer. Altres han vist com una convivència de temps ha arribat a la seua fi i que tants plans comuns com s’havien fet han quedat frustrats per sempre.

Alguns altres han sentit que la seua vida no paga la pena o no han sabut trobar l’eixida al túnel fosc en el qual es trobaven atrapats, no han pogut més amb la pesada càrrega que arrossegaven i han abandonat per sempre més. Algú s’ha retrobat, en canvi, amb la seua vida i li ha tornat a veure sentit. Algú ha decidit avui tornar a intentar-ho amb ànim recobrat.

Avui, moltes persones han plorat desconsolades la pèrdua de qui més volien i no saben com podran fer front a l’existència a partir d’aquest moment. Moltes persones han sentit avui l’estranya felicitat d’haver portat un ésser al món i se’l miren amb tendresa i optimisme, mentre es pregunten com ha estat possible això i es prometen que intentaran fer-lo feliç.

Avui alguna persona s’ha assabentat que té la sida i ha plorat i no ha sabut a qui dir-li-ho i ha començat a témer les conseqüències del fet, no sols les directes, conseqüència de l’enfermetat, sinó també les indirectes, derivades dels prejudicis. S’ha vist de sobte exclòs, apartat. Ha previst que, per molt que tots vulguen, ja no el veuran ni el tractaran igual. I si no és així, ell així s’ho imagina. A algú li han dit que la quimioteràpia ha sortit efecte i que les perspectives són bones. A altres els han dit que els queden només uns mesos de vida. A algú li han dit que el tumor és benigne i que no té res a témer, i ha anat a casa i ha convidat la seua parella a sopar al millor restaurant que coneix i després aniran a ballar.

Avui una xiqueta ha plorat d’esglai perquè ha tingut la regla per primera vegada i es pensa que està malalta. Una altra, en canvi, ha plorat de goig perquè «ja és una dona». Algun xiquet ha plorat perquè el seu gosset s’ha perdut, i un altre ha sigut feliç perquè ha trobat aqueix mateix gos i els pares han deixat que se’l quede fins que no aparega l’amo. Algunes persones s’han jubilat avui i han sentit el goig de ser lliure i de poder dedicar-se per fi a la seua afició i a fer totes aquelles coses que tenien pendents. Altres s’han jubilat avui i han sentit el vertigen del buit, de no saber què fer amb el seu temps i s’han sentit vells de sobte, vells i inútils.

Algú ha mort avui a la carretera i a un altre li han comunicat que ja tenen un cor per al seu transplantament. Avui, com cada dia, han mort molts xiquets als braços de les seues mares, que no els podien alimentar. I les mares, impotents i desesperades ja no han pogut ni vessar una llàgrima per ells, perquè la misèria, l’abandonament i la desesperança les ha assecades. Avui moltes persones s’han gastat en un dinar més del que té una d’aquelles famílies per a tot un mes.

Avui no ha passat res de remarcable. Ha estat un dia més, un dia normal.

Per què escric?

Si em paràs a pensar per què escric, segur que deixaria de fer-ho. Crec que tots i cadascun dels escriptors s’han vist alguna vegada en l’obligació de justificar-se, de respondre aquesta pregunta. En conseqüència, moltes coses s’han dit al respecte, totes o la majoria justificacions excelses de la tasca. Les raons per les quals escriuen (o diuen que escriuen) els escriptors són totes sublims, altruistes, necessàries. Sempre m’ha fet encongir l’esperit la seguretat que hi mostren molts a l’hora de donar raó del que fan, la convicció dels seus judicis envers la seua obra i la d’altres. Saben quin lloc ocupen i saben de la importància del seu quefer. Hi ha escriptors que confereixen motivacions i propòsits tan lloables i benèfics a la seua escriptura, que hom sent que si deixaren d’escriure alguna volta, caldria implorar-los, a ells i a tots els sants, que tornassen al seu ofici o afecció i, si fos necessari, anar en peregrinació a Lourdes o fer el recorregut de la processó a genollons.

A diferència d’ells, jo no sé molt bé per què escric i de les raons que puc albirar no totes m’agraden. Un parell de coses o tres sí que tinc clares. Una és que crec que escriure és una labor impúdica. Ja ho advertia al pròleg, en opinar de les coses, hom mostra més de si mateix que no es pensa. Escriure és exposar-se (en els dos sentits de la paraula: exhibir-se i arriscar-se). I sé el que passarà: que lectors i crítics trobaran intencions, preocupacions, dèries, temes i connexions que jo ni tan sols sospite i que no podré negar sense que algun psicoanalista perspicaç em traga els colors.

També sé que, si escric, vull fer-me llegir i que, per tant, he de tenir en compte el lector: he d’intentar ser clar i agradós. Si escric, deu ser perquè vull dir alguna cosa i no sols plasmar en el paper les meues cavil·lacions o grabar succeïts per poder-los recordar, però sense pensar en el possible lector o tenir-lo en compte només per tal d’impresionar-lo: amb els meus coneixements, les meues coneixences, les meues vivències que no tots poden tenir. Jactar-se és sempre una temptació, i simular erudició és avui, gràcies a Internet, una cosa bastant més fàcil que no era fa uns anys. El problema és que jactar-se d’una manera reeixida és ben difícil si atenem al que ens diu Strawson (el pare, no el fill; això és, sir Peter). Es difícil perquè hom ha de pretendre que qui l’escolta no s’adone de la seua intenció de fer-se admirar. I freqüentment suposa un insult a la intel·ligència de l’oient o del lector. Jo vull ser clar en el que dic, vull dir-ho amb un mínim d’elegància i vull que el que dic siga d’algun profit a qui està dedicant un temps a llegir-me, tot i que aquest profit siga merament entretenir-se. (No puc pretendre que si està dedicant-me temps i atenció no li dec alguna cosa.) Això crec que és el mínim exigible: que el lector fruesca d’alguna de les maneres possibles de fruir; no demanar-li envers nosaltres obligacions que no té. Més clarament, el lector no té cap obligació amb nosaltres, ni tenim el dret d’exigir-li res. Si de cas, una mica de paciència si la cosa ho requereix així, no donar-ho tot mastegadet sempre.

L’altra cosa que vull és ser sincer. Dir realment el que crec i com crec que cal dir-ho, i no deixar-me portar pel que sé que altres consideraran escaient o convenient. Deixar-se influir pel que han fet altres que han tingut èxit, pel que està de moda o és políticament correcte és una temptació constant a la qual segurament he sucumbit més vegades de les que sóc conscient. No vull, però disfressar-me; si escriure suposa exposar-se, mostrar-se, la temptació de posar-se alguna disfressa o amprar roba a altres és gran. M’estime cent vegades més passar per ingenu o simple, que posar-me un vestit que em vinga gran.

Després passarà el que passarà. Com sempre, em sorprendrà el que diran (si tinc la sort que algú diga alguna cosa) del que he escrit. Trobaran, per a bé o per a mal, coses que mai no hauria endivinat que hi eren i hi trobaran clares influències de gent que mai no he llegit. Només voldria, si se’m permet, una cosa: que mai cap crític torne a escriure d’una obra meua una frase com aquesta: «Ella [la protagonista] resoldrà estes situacions sempre amb endevinalles o situacions lògiques». No està malament; resoldre sempre situacions amb endevinalles o situacions lògiques! Què, caram és una situació lògica? Com una situació lògica resol una situació (sempre)? Per favor, digueu coses bones o coses dolentes del que he escrit, però, procureu almenys, que les frases diguen alguna cosa, que tinguen sentit.