Kitabı oku: «La Mallorca de 1812 i el pare Traggia»
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.
© Del text: Valentí Valenciano López, 2010
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2010
Coordinació editorial: Maite Simon
Fotocomposició i maquetació: Textual IM
Correcció: Pau Viciano
Coberta:
Il·lustració: Francisco de Goya, Que se rompe la cuerda (c. 1810-1815). Madrid, Biblioteca Nacional
Disseny: Celso Hernández de la Figuera
ISBN: 978-84-370-7623-2
Depósito legal: M-3729-2010
ePub: Publidisa
Capítol 1
INTRODUCCIÓ
La relació de Manuel Traggia Uribarri amb Mallorca no ha estat estudiada amb profusió. Només ha interessat a la historiografia mallorquina alguna que altra referència de la seva publicació a Palma el 1812 El Amigo de la Verdad. Però, per exemple, no s’ha elaborat cap treball d’anàlisi únicament i exclusiva del seu paper periòdic. Tampoc no s’ha intentat conèixer més a fons el personatge que es va refugiar a l’illa. Així, més bé el seu estudi sempre ha estat circumstancial, en relació a les altres publicacions de l’època i al debat polític que es produí a l’illa durant la Guerra del Francès o Primera Revolució.
Miquel dels Sants Oliver no ens aporta molta informació sobre l’hoste de la cartoixa de Valldemosa. Tan sols ens ha transmès una part d’allò que va escriure el carmelita descalç a les seves publicacions a l’illa. Si fa no fa, els altres investigadors illencs han seguit l’estela del campanater. Per altra banda, malgrat ser un personatge conegut a la seva època a la seva terra, tampoc no ha estat objecte d’un estudi exhaustiu des del punt de vista periodístic i polític. Sobre el P. Manuel Traggia comptam amb la tesi doctoral publicada d’Alberto Pacho Polvorinos, Del antiguo régimen a la España moderna: Manuel Traggia, protagonista e intérprete del tránsito (Pacho, 1979). Aquesta analitza més detingudament la seva vessant teològico-religiosa i recull allò més significatiu del llibre de José Navarro Cabanes, El padre Traggia. Memorias autógrafas ineditas de este célebre fraile carmelita aragonés, con notas bibliográficas. I també comptam amb el llibre de Pedro Pascual sobre la influència de Traggia sobre les guerrilles amb el seu Pla de Croades (Pascual, 2000).
Per entendre la tasca del P. Traggia i les seves opinions sobre la gent de Mallorca, en primer lloc, convé conèixer com era l’illa a l’època, abans de la seva arribada el gener de 1812. De la Mallorca de l’època sí que comptam amb més referències i estudis, malgrat que la historiografia tampoc no sigui tant abundant com requereix. Per això, la primera part d’aquest treball serà una aproximació a la Mallorca de llavors, i s’hi introduiran alguns elements nous que obliguen a discrepar en algunes de les valoracions fetes per alguns historiadors. En segon lloc, es passarà a exposar una breu biografia del P. Traggia i una anàlisi del seu paper periòdic que publicà a Mallorca, El Amigo de la Verdad. I finalment es transcriurà el seu manuscrit, Intriga filosófica contra el P. Traggia; o memoria para la historia de la rebolución de España contra la religión y sus ministros año 1812 y 1813, seguit d’un estudi del mateix.
No totes les persones que han investigat la història mallorquina han comptat amb la mateixa visió sobre nosaltres en aquesta època. Per una banda, en certa manera, hi trobam els que mantenen l’opinió de Miquel dels Sants Oliver, i una part de la nostra historiografia, d’una societat fonamentalment tancada, aïllada i tradicional. Per aquests, la visió que ens descriuen de la Mallorca de la fi de l’Antic Règim, del final del XVIII i principi del XIX, és la d’una illa on la vida econòmica estava determinada per l’autosuficiència, amb unes comunicacions precàries i insegures, amb una infraestructura molt endarrerida i una economia anquilosada, la qual havia rebut una empenta modernitzadora per part de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País (SEMAP). I un dels estendards d’aquesta Mallorca tradicional era la ciutat de Palma, la qual
voltada de muralles, simbolitzava l’esperit tancat dels seus habitants dividits en classes socials hermètiques, sobre les quals els convents exercien, ni que fos aparentment, una influència dominant. El que era circumstancial i intranscendent tenia més importància que tot el que significàs anar endavant, i eren lleis els costums tradicionals i formes pecatti tots els altres (Barceló, 1964: 8).
Un dels millors treballs sobre aquesta època és el de Lluís Roura i Aulines, L’Antic Règim a Mallorca. Abast de la Commoció 1808-1814. En certa manera, aquest autor també segueix les tesis conservadores. Referint-se als liberals de l’època, en un dels paràgrafs assegura:
En línies generals ens trobem, doncs, davant un grup que presenta més les característiques d’una «élite» progressista, en el marc d’una societat no renovada, que no pas les d’un ferment de transformació social (Roura, 1985: 286).
És a dir, perllongant les opinions de Miquel dels Sants Oliver, la gent de Mallorca no es prenia el primer liberalisme seriosament, ja que per mor de l’aïllament la gent donava suport íntegrament a les tesis reaccionàries. Com deia Oliver,
Y Mallorca, por su aislamiento, por su falta de comunicaciones, por el mismo carácter de sus habitantes, reacio a la novedad y a la lucha, persistió con mayor firmeza que las regiones peninsulares (Oliver, 1901: 215).
Emperò, d’altra banda, i sobretot per part dels historiadors que investiguen el funcionament de l’economia de l’època, no es té la mateixa percepció d’aquest anquilosament tan aclaparador. Per exemple, en el treball més recent sobre una Història de les Illes Balears, Miquel Deyà tanca el capítol sobre l’economia mallorquina de l’Antic Règim amb les següents paraules:
Cal concloure que l’economia mallorquina del segle XVIII no sols presenta gran vitalitat, sinó que molt possiblement arribà al màxim productiu que es podia aconseguir sense reformes estructurals que suposessin la fi de l’Antic Règim. Qualitativament el pes de la tradició era molt més fort que el de les novetats, però per continuar amb el creixement era indispensable un autèntic desenvolupament (entesos creixement i desenvolupament amb l’accepció que fou emprada per P. Vilar), de manera que la vella economia seguia vigent però no garantia el futur (Deyà, 2004a: 32).
Així que ens reflecteix una societat no tan hermètica, que ha sabut aprofitar al màxim les oportunitats del seu sistema econòmic i alhora –fet important– se n’adona de la necessitat d’un canvi per acarar el futur. És a dir, la necessitat que la llavor de la renovació germini.
Carles Manera, quan analitza la importància del capital comercial mallorquí a la seva Història del creixement econòmic a Mallorca (1700-2000), va una mica més enllà i assegura:
La conseqüència més evident de la funció del capital comercial és el poder decisiu, de caràcter eminentment econòmic i financer, que assoleix la Mallorca del segle XVIII: impostos, negociació de mercaderies clau, formes de transport, mecanismes crediticis, capital circulant i una part considerable de les produccions principals de l’economia insular es troben, de forma directa o indirecta, en mans dels comerciants. No es gaire arriscat pensar que la visió del pes hegemònic de la noblesa, social i econòmic, presentat com a característica quasi inamovible de la formació social mallorquina, és molt més feble d’allò que en un principi es podria suposar (Manera, 2001: 107).
O sigui, que l’estabilitat i compartimentació social inamovible, de fet, s’havia mogut. Això sí, sense gaire enrenou.
Per tant, constatam diferents opinions sobre l’època en què nasqué i s’arrelà el liberalisme a Mallorca. Aquestes dues visions es poden veure reforçades, o debilitades, en funció també de l’opinió dels personatges de l’època. Per això, en la primera part d’aquest estudi, s’aprofundeix en la visió de la Mallorca de l’època, des del 1800 fins el 1812 –moment en què arriba el P. Traggia a Mallorca–, sobre la base d’estudis publicats i de fonts primàries. La intenció és aproximar-nos més, conèixer quin era l’ambient social i l’opinió dels ciutadans envers als canvis polítics que vivien aleshores. En els documents que es passaran a analitzar en la segona part es comprovarà que la visió de la Mallorca del 1812 que ens dóna el P. Traggia –que crec que podem avançar– no concorda tant amb la visió que ens ha llegat la historiografia clàssica fins avui. Això vindria a reforçar la necessitat d’aprofundir i ampliar els coneixements sobre l’època.
Per tant, aquest treball –que potser formarà part d’un estudi més ampli sobre les publicacions de l’època a Mallorca– té com a pretensió aportar un gra d’arena a una tasca imprescindible: aprofundir en els inicis dels mass media a Mallorca, la seva incidència social i política, i en els orígens de la nostra contemporaneïtat. En aquest cas concret, de la mà del P. Traggia.
Capítol 2
LA MALLORCA DE 1812 QUE ES TROBÀ EL P. TRAGGIA
1. ANTECEDENTS: MALLORCA ABANS DE LA SUBLEVACIÓ DE MAIG DE 1808
Un element imprescindible a conèixer és com es veien els mallorquins de l’època. Com pensaven que havien d’acarar el futur. Aquesta informació ens permetria sospesar si el mite de la Mallorca reàcia a qualsevol novetat era assumit per la població o no. Certament que una investigació exhaustiva seria un treball d’unes dimensions i d’una profunditat que no es l’objectiu d’aquest estudi. Ara bé, amb tot i això sí que podem donar des de diferents àmbits una pinzellada d’aquestes opinions. Anem així en primer lloc a copsar com veien els mallorquins la situació econòmica de l’illa, si era bona o de crisi.
Antònia Morey ha analitzat els interrogatoris que va manar a fer el ministre d’Hisenda de Carles IV, Gaietà Soler i Rabassa, entre 1800 i 1802, als pobles de Mallorca –i també a tots els ajuntaments i Cossos Patriòtics de la monarquia hispànica–, sobre població, agricultura, industria, comerç, ensenyament públic i producció. L’objectiu era d’intentar cercar una solució als límits del creixement econòmic del país i a la mala situació de la hisenda pública. D’aquestes respostes en destaca les opinions crítiques següents: la necessitat de millorar els camins i les vies de comercialització, la conveniència d’introduir nous conreus, la necessitat de millorar els mètodes de cultiu, les escasses inversions fetes pels terratinents a les seves possessions, la importància d’eliminar les aigües pantanoses que infeccionaven l’aire i provocaven malalties a la població, la conveniència d’abolir els vincles i els mayorazgos –institucions perjudicials pel desenvolupament agrari seguida dels avantatges que se’n derivarien d’establir en petites porcions aquelles finques fideïcomissades a les quals els seus posseïdors no hi dedicaven l’atenció necessària–, la preocupació per fomentar les indústries rurals complementàries, l’entrebanc dels gremis pel desenvolupament de determinades activitats, la seva pròpia dificultat per introduir nova maquinària, etc. (Morey, 2002: 67 i ss.). I, també, assegura que s’hi troba reflectida la preocupació sobre «el lliure comerç de cereals, la llibertat de comerç amb la Península i les colònies, i la fundació de companyies per comerciar amb Amèrica» (Morey, 2002: 93).
Hi observam unes respostes preocupades per millorar –dintre del marc de l’Antic Règim. Però, també algunes propostes diferents a les receptes tradicionals d’aquest sistema polític. Les hem d’observar amb cautela, d’acord amb l’advertència que ens fa l’autora del treball a recordar-nos que, potser, les respostes no constitueixen una font fiable. Els col·lectius que responien sabien qui els ho demanava –la hisenda pública– i sabien que, en funció de la seva resposta, podria tenir conseqüències fiscals. Ara bé, amb tot i això, «hem pogut comprovar que la visió de conjunt obtinguda a partir d’aquests interrogatoris coincideix, a grans trets, amb les que han donat altres estudiosos de la mateixa època a partir d’altres fonts» (Morey, 2002: 95). Fixem-nos així: en la necessitat d’abolir els fideïcomisos, la llibertat de comerç, l’entrebanc de les institucions i la normativa gremial.
Segons Pere Fullana –membre també de l’equip redactor de la darrera Història de les Illes Balears editada–,
Tot i l’existència d’una elit reformista, culta, moderadament optimista i sensibilitzada pels canvis, la transició del mil set-cents al mil vuit-cents es caracteritzà com una conjuntura de crisi econòmica davant la qual l’Estat borbònic hagué de plantejar mesures impopulars (Fullana, 2004: 78).
És clar que l’interès primordial de Gaietà Soler quan va promoure l’interrogatori era la hisenda, perquè la situació era força complicada. Segons Josep Fontana basta donar una ullada als ingressos fiscals de la monarquia espanyola en el segle XVIII per comprovar el fracàs de la hisenda. Carles IV havia heretat del seu pare uns costosos compromisos de la seva política internacional, amb uns recursos insuficients, de manera que comprovava que les seves despeses es multiplicaven molt més que els ingressos (Fontana, 2002: 18). El 1805, el ministre Soler va crear un nou impost sobre el vi –a part d’haver de pagar aquest producte l’impost per introduir les mercaderies a Ciutat– i el delme de tots els fruits, verdures, animals de tota espècie que fins llavors no havien pagat. Però, l’aplicació era anacrònica, ja que el nou impost del vi no es carregava sobre el consum, sinó que s’assignava una quantitat a cada poble i dins aquest a cada persona, ocasionant una distribució injusta.
Els ajuntaments reberen la notícia amb resignació. Podem aportar, per exemple, allò que succeí en un poble de Mallorca, Binissalem, el 29 de desembre de 1805. Aquest poble repartí l’impost de la següent forma:
la quota correspondiente a esta Villa en cantidad de nuevecientos y diez y ocho libras por el Real impuesto temporalmente sobre el consumo de vino de esta villa y que para establecer el méthodo de hacer efectivo el cobro de esta cantidad (...) Se cobrara seis dineros de cada libra de carne de qualquier especie que sea que se venda por menor en esta villa tan en la carnisería como en qualquier otra casa de particular, y nueve sueldos de cada persona que qualquiera sepa que sea moradora o vesina de esta villa y su jurisdicción desde la edad de quinze años cumplidos arriba, pudiendo pagar qualquiera persona cada año, tres sueldos cada quatro meses durante el impuesto de otro año (AMB, sig. S30, p. 164).
És a dir, efectivament l’impost es carregava sobre tota la població i no sobre els consumidors de vi. Hi degué haver queixes sobre la decisió de Binissalem. Al cap de poc més d’un mes, el 9 de febrer de 1806, rectificaren el repartiment entre la població discriminant homes de dones, disminuint la quantia d’aquestes i incorporant a l’impost els productors i venedors de vi, de la següent forma:
se rebaxe de cada persona femenina tres sueldos, y por consiguiente se cobrará de ellas solo seis sueldos; que cada fabricante de vino tinto que huvo en esta villa en la última cosecha y habrá en cada cosecha siguiente se cobre una libra por cada año; que de cada quartín de vino que se venderá en esta villa y su término por consumpción se cobre del vendedor qualquiera que sea un sueldo (AMB, sig. S30, p. 166).
Amb tot i això les queixes no es feren esperar. L’agricultura es veié perjudicada amb aquesta mesura i el maig de 1807 es va produir una reacció pagesa impedint l’entrada de vi a Ciutat. Quan els pagesos gosaven protestar en el règim absolutista, significava que la situació començava a ser força preocupant per a la població. Anem a copsar l’opinió dels de Binissalem en aquesta època i sobre els efectes d’aquest impost. En un acord de l’ajuntament dirigit a l’intendent, li deien el 9 d’agost de 1807:
Que los vecinos de este Pueblo son buenos vasallos de Nuestro... Monarca (que Dios guarde) desean cumplir en quanto puedan sus Reales Ordenes haciendo los mayores sacrificios que puedan para las urgencias de la corona. Pero a fin de que no hayan de abandonar sus casas y familias y dexar incultas sus viñas en que únicamente pueden afianzar su subsistencia desea este Ayuntamiento, que no llegue a este Pueblo tan miserable ruyna, pues ya se empiezan a ver muchas viñas con ningún o poquísimo cultivo, muchos pobres algunos días sin jornal, y los pocos que lo tienen es muy barato que no les basta para pagar su precisa comida, y los cosecheros en anquilándose en sus posibles, respecto que los taverneros de Palma en donde se consume casi todo su vino los dexaron tantos dineros que pagan los mismos [que los] taverneros en Palma y resulta no quedarles bastantes para su costísima y precisa manutención a que se ciñen para no dexar de alguna manera el cultivo de sus viñas. Por estos motivos considera este Ayuntamiento que la cota que Vd. señala a este Pueblo es escesiva para poderse cobrar y efectuar por otros arbitrios; y confiando de la bondad de S. I. y que notoriamente siempre ha procurado los alivios de nuestra patria y de las fambrades con que V. S. se halla revertido que se servira minorar otra cota y minorada no duda este Ayuntamiento en substituir arbitrios menos gravosos y más fáciles de realizarse. Por todo lo qual suplica este Ayuntamiento a V.I.M.I. con la más debida atención que sea de su mayor agrado hacer otra minoración a lo menos en una tercera parte de la misma cota y hecha propondrá este Ayuntamiento luego a V.S. otros arbitrios (AMB, sgt. 30, p. 172).
No ens interessa ara averiguar com van acabar les peticions dels de Binissalem. Si constatam que a Binissalem, on hi havia una gran quantitat de pagesos que posseïen vinya pròpia i on a prou d’ells no els bastava per viure i treballaven de jornalers, la situació els va repercutir negativament. Com sabem, la situació social i la repercussió de la política econòmica del final del regnat de Carles IV fou prou complicada pels mallorquins i creà un fort malestar.
El descontent social, com veurem, s’anava mesclant amb una situació política canviant. La primavera del 1808 s’iniciava d’una forma complicada. El mes d’abril, el setmanari de la SEMAP de dia 9 informava sobre l’abdicació del rei, per motius de salut, a favor del seu fill Ferran VII. I en un suplement del mateix dia informava a la població en un Extracto del proceso formado al Rey N.S. siendo Príncipe de Asturias; y demás Personas complicados en él: con su Sentencia, s’intentava eximir a Ferran VII del seu intent de cop d’estat la tardor de l’any anterior. Un dels arguments per exonerar Ferran era:
viéndose S.M. reinante arrestado y sin comunicación, le pareció conveniente manifestar lo que había hecho hasta entonces por el bien de la patria, y salir de la opresión en que se hallaba; y por ante el Marqués Caballero en el dicho día y otros siguientes declaró los deseos que tenía de hacer feliz la España enlazándose con una princesa de Francia... y hacerles conocer los perjuicios que les ocasionaban la absoluta confianza en Godoy (SEMAP, 1808, suplement de 9 d’abril).
Aquesta princesa, malgrat que no se’n digui el nom, se sap que era de la família Bonapart. La setmana següent continuava el setmanari informant sobre la caiguda en desgràcia de Godoy i la confiscació de tots els seus béns. Caure Godoy significava caure el ministre Soler i amb ell, potser, els imposts que tant havien molestat. Així que ben bé podria ser que fos això el que promogués en part la ira popular. Anaven contra les persones que donaven suport a aquesta política impositiva i impopular que ens han retratat Miquel dels Sants Oliver i també l’historiador Miguel Ferrer Flórez (Ferrer, 1974). El 23 d’abril publicava el setmanari el Real comunicado por el Ministerio de Estado al Gobenador interino del Consejo, sobre la amistad y alianza de nuestro nuevo Monarca con el Emperador de los Franceses. Publicada en el Diario de Barcelona del 30 de Marzo de 1808. I el dia 30 d’abril, com a conseqüència d’avalots –ja que els imposts continuaven amb vigor–, un ban on es demana tranquil·litat a la població,
para no exponer al Govierno a tomar unas disposiciones que al mismo tiempo le serán dolorosas no podra evitarlas, al tenor de su obligación y obedecimiento a las rigurosas leyes promulgadas para casos semejantes (SEMAP, 1808: 71 de 30 d’abril).
Mentrestant, s’anaven preparant les festes per celebrar la pujada al tron del nou monarca.
Més que fixar-nos en els esdeveniments, emperò, ens interessaria veure com se sentia la població. En el cas dels fets d’abril de 1808, prèviament als aldarulls, sembla ser que feia dies que es venien anunciant amb pasquins. Qui els promogué? Amb quina intenció? Un simple ciutadà que fos un enemic declarat del ministre Soler se n’alegraria de la seva caiguda, la celebraria, però, per què decidir-se a editar pasquins i penjar-los per les cantonades?
Per altra banda, la gent de Mallorca observava dos fets: per una banda la política impositiva dels darrers anys, la qual com hem vist havia provocat un gran malestar i renous. S’evidenciava un govern emprobit, gairebé en fallida, que posava uns imposts forts que provocaven protestes, rebuigs i també la decadència de l’economia amb la conseqüent pèrdua de poder adquisitiu. D’altra banda la debilitat de la corona. L’intent de cop d’estat de Ferran VII, l’octubre de 1807, el processament, el perdó del seu pare. I ara un nou cop d’estat, l’abandonament del poder de Carles IV, el pacte de Ferran amb Napoleó, insinuant la seva boda amb una «princesa francesa». Potser perplexa, la població constatava la lluita interna entre els que regien el país, pare o fill i la seva pugna pel tron. A més: ja fos Carles –amb Godoy– o Ferran, ambdós pretenien a Napoleó. Aquest era l’home fort i posaven el país en les seves mans. ¿I aquesta situació de debilitat de la corona no els podia anar a favor en les seves pretensions i aspiracions de millora?
Sabem que a mitjan mes de maig continuen les accions de protesta als pobles. Per què? Probablement perquè comprovaren que malgrat els canvis de govern i de monarca la situació impositiva era la mateixa i, per tant, la injustícia persistia. Per a Antoni Moliner,
La actitud del pueblo era muy clara, tanto en la capital como en el campo. La inestabilidad política fue aprovechada por los campesinos para protestar por la injusta presión fiscal impuesta a que estaban sometidos. La postura de las autoridades fue muy dura, reprimieron con fuerza los conatos revolucionarios que se habían producido. La actitud de la nobleza, por su parte, fue de pasividad, apoyando solamente los aspectos folklóricos (Moliner, 1980: 140).
Front la continuïtat de la protesta, com sabem, la reacció de les autoritats fou la repressió. Aquest nus es rompé el dia 28 de maig de 1808 amb l’arribada d’un vaixell de Benidorm que portava la notícia de la sublevació de València. Havia arribat l’hora de definir-se, cosa que havien evitat les autoritats oficials mallorquines. Ara s’havia d’optar per un dels dos bàndols: l’oficial o la insurrecció, obeir a l’oficial francès que tenien al port amb les ordres de Murat o sumar-se al moviment.
Al finalizar el mes de mayo las posturas de las autoridades y pueblo quedaron bien manifiestas. Por una parte, los militares y la Audiencia todavía permanecían indecisos ante el levantamiento de la península pero estaban dispuestos a reprimir cualquier revuelta popular en nombre de la legalidad vigente, por otra, la actitud revolucionaria del pueblo proclamando el nuevo rey Fernando y exigiendo la libertad de los campesinos encarcelados. No creo se pueda justificar la postura indecisa del Capitán General (Moliner, 1980: 143).
Per a Miquel Artola, fou l’aixecament de València el detonant que promogué el de Palma.
El día 28 de mayo se recibió un oficio firmado por el capitán general, regente y arzobispo de Valencia comunicando la noticia del levantamiento. Vives [aleshores capità general] convocó el acuerdo, y después de varias horas de reunión, se recibieron órdenes de Murat, con lo que, a pesar de la presencia de una multitud vociferante a sus puertas, no se tomó partido alguno, salvo el consabido de aconsejar tranquilidad. Al día siguiente nuevos correos informan a Palma de la extensión del movimiento a Murcia, Cartagena y Aragón. En una nueva reunión, en que, según costumbre, se convoca a más gente para diluir la responsabilidad, y en tanto «un gentío incalculable rugía a las puertas de la Almudayna» y tras muchas horas, ya en la madrugada del 30, se alzó el partido de la guerra, y en la misma mañana se constituyó la junta que presidía el capitán general Vives, a la que se reunieron más tarde representantes de otras islas (Artola, 1975: 159).
Hem de confrontar aquesta indecisió de les autoritats, fins la matinada de dia 30, amb la postura explícita de la gent del poble. Així, comprovam que el mateix dia 28, quan arriba la notícia, el poble es comporta d’una forma clara i llampant contrari a la indecisió. Vegem el que explica l’acta del mateix dia del capítol de la Seu de Palma:
Haviendo acudido a esta santa iglesia un numeroso gentío al tiempo de causarse dispersar forzado las puertas del campanario subido al mismo, y puesto a repicar todas las campanas, se congregó medianamente el cabildo (...) ignorando el motivo que tenía el pueblo para esta extraordinaria demostración, asegurando a V.E. [el capità general] que las puertas del campanario las havía abierto una multitud de hombres a quienes no se pudo contener, y así que el Cabildo no havia cooperado en nada a esta acción violenta de repicar. Bueltos los señores comisionados a la Aula Capitular dixeron que havían informado a S.E. de todo lo ocurrido y que la santa iglesia estava llena de sin número de gentes que gritavan «Viva Fernando VII» y que pedían de cantase Te Deum y una salve a la Virgen (ACSCM, Actes Capitulars 1808-1810, sig. 1672: 72-2 de 28 de maig de 1808)
Si continuem amb l’opinió d’Antoni Moliner,
el 29 de mayo «todo fue bulla y algazara». Ante la indecisión de las autoridades el pueblo pasó a la acción, ya no sólo exigía con gritos la libertad de los campesinos detenidos sino que se dirigió a la cárcel dispuesto a liberarlos. Este hecho hizo que el capitán general soltara a cinco presos de Manacor, encarcelados por la cuestión del impuesto del vino, sin embargo no fue suficiente para calmar los ánimos de la multitud que pedía la liberación de todos ellos. Ante la posibilidad de alteraciones del orden público por parte de los concentrados en la plaza de Cort y la formación de varios piquetes dispuestos a forzar la puerta de la cárcel, el capitán general ordenó a las 13 horas el toque de generala, sin que consiguiese aplacar el tumulto. Después, a las 15 horas, accedió a liberar a todos los campesinos presos, seguramente por el consejo del resto de oficiales del ejército que lo convencerían de acceder a las peticiones del pueblo. Según Bover en estos hechos participaron los «licenciados» (estudiantes eclesiásticos) en número de 600, que lucían escarapela, junto con el pueblo, no sin antes haberse asegurado que el obispo (persona de talante liberal) que no les privaría por llevarla de las ordenes sagradas (Moliner, 1980: 144).
O sigui, la sublevació era per canviar una mala política i, entre d’altres coses, treure els innocenst que hi protestaren. Com sabem, la pressió popular funcionà.
2. L’INICI DE LA JUNTA SUPREMA I EL CONTROL DE LA SITUACIÓ POLÍTICA I SOCIAL, DE JUNY DE 1808 AL PRINCIPI DE 1809
Els historiadors han relatat amb detall els fets ocorreguts aquests dies i com es va formar la primera Junta Suprema de Mallorca. Però, curiosament, mai no se n’ha analitzat a fons la composició. Alguns suggereixen que fins l’arribada d’Isidoro de Antillón a l’illa, o fins i tot un poc després, aquesta era de caire més bé conservador. Per exemple, per a Antoni Moliner fou a partir de juny de 1811 quan hi comencen a dominar els elements liberals a l’illa (Moliner, 1980: 206). Per això, sense entrar ara en una anàlisi en profunditat, sí que podem fer-ne una d’individual de cadascun dels membres de la primera Junta –per agafar-ne una de concreta, ja que al cap de poc temps hi va començar a haver canvis, per dimissions o trasllats– i en la mesura d’allò més possible, classificar-los. Hi ha personatges que per a nosaltres, avui, són prou coneguts, com el comte d’Ayamans, els Montis o el bisbe Nadal, dels quals sabem quines eren les seves idees. D’altres, tindrem en compte les opinions sobre ells, dels seus conciutadans, les llistes de subscriptors a papers periòdics i les signatures que es van realitzar a l’època, un poc més endavant, sobretot per donar suport a la Constitució o a l’abolició de la Inquisició. I dels que no comptam amb cap referència, així ho constatarem.
Per una banda, agruparem els partidaris de reformes, alhora il·lustrats o futurs liberals. Si més no, hi podem comptar dels 28 membres de la Junta del dia 1 de juny els següents: Joan O’Neylle, general segon; Bernat Nadal, bisbe; Antoni Evinent, canonge; Nicolau Campaner, oïdor; José de Jaudenes, intendent; Ignacio Pablo Sandino, regidor, primer batle i jutge; Josep Togores, regidor i comte d’Ayamans; Gregori Bonet (Bonico), síndic forense de Santanyí (Ses Salines); Antoni Montis, marquès de la Bastida; Tomàs Verí; Bernat Contestí, del Consolat de Comerç; Joan Burgués Zaforteza, del Reial Consolat; Miguel de Victorica, fiscal inquisidor; i Esteve Bonet, notari. En total, 14.
Per l’altra, podem concretar amb l’afinitat més conservadora a Joan Miquel Vives, capità general i president de la Junta; el vescomte de Fontagna; Domingo Mariano Traggia, mariscal de camp i marquès del Palacio; Nicolás Cava, regent; Joan Dameto; Josep Cotoner, regidor; Antonio Aguirre, comandant militar de Marina i Felip Puigserver, dominic. En total, 8.
De moment no podem definir a Francisco Cuesta, comandant d’artilleria; Joan Despuig, xantre; Francesc Rossiyol Sagranada, regidor; Antoni Pons, síndic de Sóller; Benet Capó, consolat de Comerç –el qual, per cert, morí al cap de molt poc temps–; i Antoni Tomàs, provincial franciscà. En total 6.
Així, es constata que la primera Junta Suprema de conservadora, ho era poc. Per tant, la pregunta a fer-se és: en realitat, era també tan conservadora com se’ns ha transmès la Mallorca de 1808?
Sembla que l’evidència de la composició de la Junta apunta diferent; i això tindria un cert sentit. En primer lloc, per la continuïtat de la tasca iniciada pels il·lustrats, mitjançant la Societat Econòmica, i la conjunció d’interessos d’aquesta amb un sector comercial i agrícola –no només expressats en l’interrogatori del ministre Soler, sinó a altres documents de l’època on clarament s’advoca per les tesis del nou liberalisme econòmic (Valenciano, 2007). En segon lloc, perquè no hem trobat en papers públics cap resistència inicial a aquests focus civil d’il·lustrats, ni cap resident civil mallorquí conegut que es fes abanderat de l’absolutisme. I en tercer lloc, perquè donaria una explicació més plausible als fets que van ocórrer amb posterioritat –l’existència d’un sector liberal fort a l’illa, que no es pot improvisar d’un dia per l’altre, ni es pot explicar per mor de l’arribada d’una persona o la simple publicació d’un paper periòdic.
No ens hem d’enganyar: una persona no canvia de mentalitat ni d’un dia per l’altre ni per haver llegit, de sobte, el titular o l’escrit d’un periòdic. I aquest fet també explicaria per què el mes de juliol de 1808 aparegueren pasquins on s’atacava els membres de tendència «liberal» de la Junta, com a l’inquisidor Victorica o al general O’Neylle (Llabres Bernal, 1958: 179), i el mes d’agost contra membres de la Junta. Si realment la Junta hagués estat conservadora, quin sentit tindria una reacció en contra d’una minoria amb pasquins si es controla el poder? ¿O com s’explicaria que a la primera reunió els més coneguts membres conservadors, com ara el marquès del Palacio, en un dels primers debats seriosos que es van produir defensassin la repressió contra els moviments populars i van quedar en minoria (Llabres, 1958: 160)? Finalment, per acabar aquesta anàlisi de la Junta, cal fer observar que hi participava l’estament militar, l’Església, l’Ajuntament, les illes menors, el Consolat de Comerç i el Consolat Reial; però, no hi veiem –com sí passa en altres Juntes– els gremis, alguns dels quals donaren suport a l’absolutisme l’abril de 1813. Per què?
Passem a un altre aspecte: l’ordre públic. Per a la Junta, com a nou poder establert, l’ordre públic fou un dels primer problemes seriosos als quals s’hagué d’enfrontar. I un segon factor a remarcar és que és un fet constatable que aquells dies de primavera de 1808 hi havia una pressió popular forta. Altra cosa és conèixer on i com es gestava, si hi havia algú o alguns que la movien i en funció de quins interessos. Així, la qüestió que ens plantegem és: com hauria pogut una Junta desconnectada socialment i aliena a les opinions de la gent controlar la situació?
A la segona reunió de la Junta Suprema de dia 1 de juny Josep Togores posava en coneixement del president de la Junta Suprema, Joan Miquel Vives, que l’Ajuntament a proposta del «públic» demanava que Esteve Bonet, síndic personer, s’hi integràs com a representant. I així es decidí. Recordem que prèviament Esteve Bonet, instat també per gent que l’anà a cercar a casa seva, ja s’havia dirigit a la Junta en nom del poble –era el síndic personer de Palma i també que era partidari de les noves idees pro-reformistes.
En aquells moments la situació era un tant caòtica, les autoritats cabdals de la corona havien desaparegut i s’havia creat de bell nou un nou poder: la Junta. I és també precisament en aquestes situacions de canvi quan sorgeixen personatges, abans anònims, que per diferents motius intenten moure aquella «massa de gent» envers els seus interessos. Se n’aprofiten que la sensibilitat de la gent està a flor de pell i qualsevol rumor descabdellat es pot fer passar per un fet. I és en aquests casos quan les autoritats tenen un greu problema d’ordre públic –de control–, i sempre es triga un cert temps a rebaixar l’efervescència popular. Així, per exemple, un dia de final de juny es difongué el rumor que s’havia insubordinat part de la tropa, sobre la qual cosa informà l’inquisidor Victorica a la Junta de dia 29 de juny, la qual estudià la situació i adoptà les mesures per afrontar situacions d’aquests tipus a la sessió del 27 d’agost.
Alguns historiadors esmenten (com ara Antoni Moliner o Miguel Ferrer) uns aldarulls del mes de juny contra francesos arrelats a Palma, cosa que consta en un informe de la Junta Suprema de la sessió de dia 16 de setembre. Però, potser per entendre més quin era l’ambient de carrer d’aquells dies tan entremaliats, ho aconseguirem analitzant un cas, el del dia 23 de juny, on es van produir robatoris i destrosses de propietats de francesos a Palma. A l’Arxiu Militar de Palma s’hi pot trobar l’expedient del capità del vaixell Virgen del Carmen, Causa criminal contra D. Félix Merino, Capitán que dice ser de Voluntarios de Alicante, por sospechas de haver sido parte principal en varias conmociones tanto aquí como en la península el año 1808. Fiscal S. D. Guillermo de Montis, teniente coronel de Infanteria agregado al 2.º de Mallorca. Aquesta causa s’inicià al poc temps dels fets dels robatoris i amb data del mes de juliol l’expedient ja estava en marxa, el fiscal hi treballava i ja hi trobam declaracions de testimonis. Al capità del vaixell, Fèlix Merino, el van dur a la presó preventivament i la seva detenció fou degut a que «era voz pública que los marineros valencianos al mando del capitán Félix Merino fueron los que movieron el alboroto y robo de los franceses». Sembla ser que la cosa s’inicià a una taverna de la plaça de Santa Eulàlia, on començarem els mariners a convidar a beure a joves tot i incitant-los a sortir al carrer de gresca. Un cop al carrer s’hi anà ajuntant gent i es dirigiren a cases d’alguns comerciants francesos coneguts. Un testimoni, Ferran Muntaner, conta el següent:
llegando al parage se encontró con más de trescientas personas amotinadas e introduciéndose assia la puerta de francés vio que en ella había algunos muchachos pegando patadas. Que el testigo les dijo que dexaran esta casa, que aquello no era querer tener cerrados los franceses y sí quererles robar (...) pasando un muchacho por delante el que declara, le pegó un percotado sin hacerle daño y le dijo vete a tu casa y (...) volbiendo la cara salió un hombre animado a la puerta del dicho francés, y el testigo le dijo que no le había pegado por hacerle daño y sí para que se fuese a sus queaceres y entonces aquel hombre le dijo: «¿Que no sabe lo que ha sucedido en Ivisa, Valencia y Cartagena?, pregúntelo al capitán que lo hemos presenciado todo», y el testigo diciéndole que dejase estar aquello que no era justo que les robasen sus haciendas, les contextó que la cabra siempre tirava al monte y si el testigo acía la causa de los franceses...,
amenaçant-lo finalment amb el fet que comptava amb quaranta homes armats. Un altre testimoni, a part de la declaració de Muntaner, hi afegeix en boca d’un dels mariners: «que ellos haran lo que no han hecho los mallorquines». La causa continuà i com que la justícia segons quins casos era lenta, aquesta finalment sobreeixí la causa per la deteriorada salut del presoner de la torre de l’Àngel al cap de quatre anys:
Se sobresea la prosecución de esta causa formada contra D. Félix Merino en el estado en que se halla. Y por lo que resulta de ella se prevenga a dicho Merino que dentro el término de quinze días salga de esta isla, sin poder durante las actuales circunstancias bolver a ella, ni en las dos adyacentes Menorca e Yviza. Sgt. Antonio de Gregorio, comandante general. Palma 14 de febrero de 1812 (AHMP, Causas, caixa 254, núm. 3987).
Com es pot veure, en una situació de convulsió social, els motius pels quals es pot conduir a un conjunt de persones en un estat d’eufòria són molt variats. I les mesures de la Junta per protegir les propietats i els ciutadans francesos a Palma no aconseguiren tot el seu efecte desitjat aquells dies. Amb tot i això, controlaven la situació. Malgrat tot, podem constatar que aquests moviments no tenien res a veure amb cap posició política ni ideològica. La sensibilitat popular durant 1808 i la primera part de 1809 estava a flor de pell i no tenim més notícies d’aldarulls fins el mes de febrer de 1809. Certament que al principi la situació fou tan confusa que l’ordre públic es convertí en una qüestió prioritària per a la Junta Suprema. Així, Llabrés Bernal ens informa que el 10 de juny de 1808
con motivo de ser frecuentes los pasquines que se fijan de noche y con descrédito de personas poco acreedoras a la injusticia que se les hace, ha impuesto la Suprema Junta pena de la vida al que se atreviese en lo sucesivo a poner o a fijar pasquines (Labres, 1958: 166).
Aquesta ordre, com hem vist no significà que no se’n possassin més. Ara bé, a partir del mes setembre no comptam amb més notícies sobre la seva presència.
Al cap d’uns quants mesos, al principi de 1809, els problemes foren diferents. Els explicita el comte d’Ayamans en un ofici que transcriu Antoni Moliner, de Josep Togores a Martín de Garay (secretari d’Estat de la Junta Central aleshores), sobre el malestar que encara existia en el poble, ara, per l’arribada de catalans refugiats a l’illa i per l’oposició als descendents dels jueus (xuetes):
La venida de prisioneros franceses y de malhechores de Cataluña anunciada en dos Reales ordenes que recibió este Comandante General nos pone en grande apuro, pues no tenemos casas fuertes donde custodiarlos, y empieza el pueblo a estar disgustado contra los catalanes porque se vienen muchos del Principado, y porque cunden mil noticias todos los días (...) Hasta ahora no se ha alterado la tranquilidad pública, aunque dos o tres veces estuvo muy amenazado por lo que expusimos, en 23 de enero, por la entrada de los catalanes y por la opinión que se tiene contra una clase de gentes llamado de la calle, descendientes de judíos, opinión que no ha podido sofocar las sabias órdenes de S.M. que se han expedido para igualarlos con los demás vecinos honrados. Palma a 8 de marzo de 1809 (Moliner, 1980: 163).
La causa de l’arribada dels primers refugiats catalans fou la ruptura a mitjan desembre de 1808 del front del Llobregat, amb la derrota de les nostres tropes. Al port de Sóller un bon dia comparegueren amb gent mallorquina que fugia també per mor de la derrota. Alguns d’ells venien via Tarragona amb diversos oficials mallorquins que foren mal rebuts (Llabrés, 1958: 203). I per controlar el flux de refugiats al cap de poc la Junta comissionà un vocal, Ramon Villalonga, a principi de gener de 1809, per examinar els passatgers que arribaven a l’illa des del continent, interessant-se per la seva procedència, sexe, qualitat, ofici, edat, destí i on s’havien d’allotjar (Llabrés, 1958: 209). A més, també, crearen una comissió formada per Ramon Villalonga i Miguel de Victorica per controlar la correspondència estrangera enviada a Mallorca des de les zones ocupades pels francesos (Moliner, 1980: 191). És a dir, que estaven sobre els problemes i, si més no, intentaven controlar la situació.
El segon problema al qual fa referència el comte d’Ayamans en el seu ofici és el del conflicte amb els xuetes. El 24 de febrer del mateix any 1809 –detalla en els fets Miquel Ferrer–, mor un milicià en mans d’una persona descendent de jueus conversos (Ferrer, 1974: 414). I al cap de gairebé un mes apareixia per Mallorca un contingent de 4.000 presoners francesos que foren traslladats a l’illa de Cabrera (Llabrés, 1958: 221). No trobarem cap més problema greu d’ordre públic fins el 1810, el 12 de març, a causa en part de l’odi que ja professava la gent en contra dels francesos per mor de la guerra, que també és prou conegut i relatat. La guspira de l’avalot fou el rumor que un oficial francès havia tirat unes pedres a unes monges. Després, es buscava la conseqüent reacció popular. Al final es descobrí que tot era un simple muntatge (Oliver, 1901: 325).
Òbviament que una situació de guerra no és una situació normal. Si a això hi afegim que el nombre de refugiats s’anava incrementant paulatinament a l’illa, podem imaginar que la situació devia ser més tensa que l’acostumada abans de la guerra. Però, això tampoc no significa que la tensió fos deguda a la situació política que travessava el país. Després d’aquest darrer aldarull, Antoni Moliner sentencia:
A partir de 1810 el pueblo mallorquín permaneció casi ausente de la vida política de la isla, precisamente cuando la lucha ideológica se manifestaba en su máximo esplendor en los escritos y periódicos de estos años. Tan sólo el pueblo participó activamente en los llamados «alborotos» del 30 de abril de 1813, con los que culminó la lucha entre los dos grupos rivales, serviles y liberales (Moliner, 1980: 167).
És a dir, que hi va haver una pressió popular de caire ideològic a la sublevació de 1808 és un fet. La primera, per decantar les autoritats a favor; i la segona, per empènyer Esteve Bonet, com a representant, a instar a la Junta a canviar part de la seva composició. Deixam de banda els altres aldarulls, que corresponen a motivacions diferents –excepte el que fa referència als xuetes, que seria una qüestió a analitzar més a fons i sobrepassa els límits d’aquest treball. També hem de comptar amb els pasquins que surten fins el mes d’agost en contra de la Junta o d’alguns dels seus membres. Una qüestió que interessaria esbrinar és on i com es gestaven aquests moviments, si hi havia algú, o alguns, que el movien i en funció de quins interessos. A part d’això, fins el 1812 no trobam cap lluita clara entre dos sectors confrontats. La Junta, amb prou membres pro-reforma política, controlà en tot moment la situació.
3. OPINIONS I COMPORTAMENT DE LES AUTORITATS DE MALLORCA EL 1809
Miquel Artola ha dibuixat prou clarament els avatars de la Junta Central des de la seva formació, 25 de setembre de 1808 fins a la seva desaparició, gener de 1810. A Aranjuez es formà la primera Junta Central amb el triomf dels partidaris de les reformes més avançades i es creà un govern que reassumia la sobirania nacional i inaugurava una nova unitat política a Espanya. Així, aquell nou govern, a més de ser un govern innovador, no era un govern de l’anterior entramat institucional de regnes peninsulars, sinó que ho era de tot l’Estat.
Durant la seva existència, la Junta Central passà per moments més difícils i complicats. Sembla ser que en tot aquest interval de temps la Junta de Mallorca li donà el seu suport. Hem de recordar els intents continuats de resistència de l’absolutisme a deslegitimar la Junta i a no acceptar els seus poders. Les temptatives foren continuades i les dificultats anaren sorgint. La primera sobre si la Central havia d’estar subordinada a les Supremes que s’havien anat creant o a l’inrevés. A continuació fou posat en entredit el seu ideari de canvi –com, per exemple, queda palès en el Manifiesto a la Nación Española, de 26 d’octubre de 1808. Més endavant en la crisi de l’agost de 1809 que inicia Palafox, quan reclama l’establiment d’un Consell de Regència i la dissolució de la Junta –cosa que llavors va comptar amb el suport del mallorquí Tomàs de Verí. I finalment quan un altre mallorquí, el marquès de la Romana, Pere Caro, encapçala un moviment contra la Junta Central pel seu caràcter revolucionari i intenta imposar un nou criteri, oposant-se a la convocatòria de Corts. Aquest programa de Pere Caro el trobam detallat en una carta llarga que envià la Junta de València a les altres provincials (Artola, 1975: 235 i ss.). En tots aquests casos la posició política de la gent que aleshores comandava la Junta mallorquina fou de donar suport als partidaris de les reformes. Ho féu tant si sofrien els embats de les tesis absolutistes com si alguns dels abanderats eren mallorquins prou coneguts. És a dir, no es comportà com una junta reaccionària.
La Comissió de Corts constituïda per dur endavant la convocatòria de Corts formada per l’arquebisbe Laodicea, Jovellanos, Riquelme, Caro i Castañeda, començà les seves feines el juny de 1809, primer preparant una consulta al país, la paternitat de la qual sembla ser de Jovellanos. El decret fundacional transmetia a la Comissió de Corts el compromís de la Central a consultar «a los consejos, juntas superiores, ayuntamientos, cabildos, obispos y universidades y oír a los sabios y personas ilustradas» (Artola, 1975: 303). Miquel Artola esmenta en el seu llibre Los orígenes de la España contemporánea les respostes del bisbe de Menorca, de l’Ajuntament de Palma, de la Universitat de Mallorca i de la Junta Superior de Mallorca.
Així, les institucions illenques es van dedicar l’estiu del 1809 a respondre a les demandes de la Central i a opinar en un interrogatori sobre diferents aspectes de la vida política i social de les illes, a més d’explicitar la seva opinió política. És aquesta darrera la que ens interessa d’analitzar i veure quines eren les seves idees i a quin tipus de actuacions donaven suport.
En una carta datada el 28 de setembre de 1809, abans d’abandonar l’illa, el comte d’Ayamans escrivia a la Universitat Literària de Mallorca i donava compte de la seva partida a Sevilla. Del text deduïm que les institucions illenques s’havien reunit i treballat sobre el qüestionari:
Con fecha de 17 de julio ha tenido a bien acordar la Suprema Junta Central que todos los vocales en Comisión nos reuniésemos a su seno con el obgeto de atender a los graves negocios que ocupan a S.M. y principalmente a preparar los trabajos y planes que han de servir para la celebracion de las primeras Cortes de que habla el Real Decreto de 25 de mayo, y para que esta obra grande y magestuosa corresponda a la dignidad y sacrificios de la Nación española: En esta inteligencia, y no habiendo buelto la visita a este Real Cuerpo Literario a cuio rector D. Pedro Josef Molinas insinué varias veces que me hallaba dispuesto a hacerla, ofrezco a éste y a los claustros mis respetos, con deseos de emplearme en su obsequio en Sevilla, o los qualquiera otro destino que S. M. tubiere a bien confiarme. (...) Palma 28 de septiembre de 1809 (AUIB, U. Lul·liana, lligall 4-2 de correspondència rebuda).
En el mateix expedient de l’arxiu universitari hi trobam el Reial Decret de 25 de maig pel qual la Junta Central transmetia l’encàrrec a la Comissió de Corts a dirigir-se a les diferents institucions a consultar. Concretament, en el seu punt tercer hi formulava les vuit preguntes a respondre:
extienda la Junta sus investigaciones a los obgetos siguientes, para irlos proponiendo sucesivamente a la Nación junta en Cortes.= [pregunta 1] Medios y recursos para sostener la santa guerra en que con la mayor justicia se halla empeñada la Nacion hasta conseguir el glorioso fin que se ha propuesta.= [pregunta 2] Medios de asegurar la observancia de las Leyes fundamentales del Reyno.=[pregunta 3] Medios de mejorar nuestra legislacion, desterrando los abusos introducidos, y facilitando su perfeccion.= [pregunta 4] Recaudación, administración, y distribución de las rentas del Estado.= [pregunta 5] Reformas necesarias en el sistema de instrucción y educación pública.= [pregunta 6] Modo de arreglar y sostener un exército permanente en tiempo de paz y de guerra, conformándose con las obligaciones y rentas del Estado.= [pregunta 7] Modo de conservar una Marina proporcionada a las mismas.= [pregunta 8] Parte que deban tener las Américas en las Juntas de Cortes. (...) Real Alcázar de Sevilla 25 de mayo de 1809. Martín de Garay.
Com es pot comprovar, són preguntes dirigides a conèixer la situació dels recursos (hisenda, materials i humans), però també a indagar sobre els canvis que les institucions que regien en aquells moments el destí del país consideraven que s’havien de fer. De l’anàlisi de les respostes, publicades per M. Artola, en podem destacar les següents:
1. De les respostes del bisbe de Menorca, Pedro Antonio Juano (bisbe des del 1802 al 1814), tot i coneixent la mentalitat pro absolutista d’aquest home, tal i com es pot comprovar en els debats que mantingué aquella època amb els liberals, en calen destacar les següents afirmacions:
a. En la resposta a la pregunta 2a:
Seria conveniente para esto formarse una coleccion clara, sucinta y comprensiva de todas ellas. (...) Esta recopilación habrían de jurarla no sólo los monarcas, sino todos los estados y clases de personas antes de posesionarse en sus empleos... y debería ser universalmente observada en todos los dominios todas las justicias de los pueblos habrían de tener un ejemplar de ella sobre aquellos puntos en que debiesen o pudiesen entender, para proceder según su espíritu, por lo que habría de ser clara y perceptible a todos, sin admitir interpretacion ni tergiversación alguna de palabras, siendo su observancia la de su natural sentido. Muy útil sería se hiciese sobre lo más principal y común de ella un compendio a manera de pequeño catecismo, el cual aprendiendo los niños en las escuelas después del de la doctrina cristiana, sabrían todos los preceptos, no sólo de la religión, sino los de la patria (...) siendo unas mismas leyes en toda la Monarquía habrían de ser, por consiguiente, uniformes los gobiernos y justicias de todos sus pueblos, sin exceptuar esta isla, donde permanecen aún los jurados y consejeros de Aragón, extinguidos en todas partes, padecen grandes desfalcos los caudales públicos y casi ninguna ley del reino ni Real Cédula tiene aquí valor ni cumplimiento (Artola, 1975-II: 208).
b. En la resposta a la pregunta 3a:
Parece que es muy necesario acortar el prolongado curso de las causas (...) Se habían de imponer y ejecutar sin contemplación rigurosas penas contra el que entablase pleito injusto, fuese de la clase o condicion que fuese, contra los abogados y procuradores que concurriesen a él. Cualquier juez que se hallase injusto, omiso, contemplativo, apasionado o negligente en su obligación y puntual observancia de las leyes habría de ser privado de empleo y sueldo sin respetos humanos. Cometido un delito habría de procederse in continenti a la averiguación y no confesando el reo (Artola, 1975-II: 209).
c. En la resposta a la pregunta 4a:
Cuanto más ricos sean los vasallos, tantas mayores rentas podrá S.M. recaudar. Para verificarse uno y otro parece sería conveniente se estableciese libre comercio y extracción de nuestras producciones y manufacturas sin derecho ni alcabala alguna, quedando sólo uno y otro subidos para los géneros extranjeros. Me parece ganaría mucho la Real Hacienda quitando los estancos excusando muchos empleados, sin que por eso deje S.M. de lucrar, viéndolo libremente de mejor calidad que los demás y en más conveniencia. Mucho produciría al Real Erario la contribución de lujo impuesta a toda clase de personas proporcionalmente, de modo que pague más por cada criado, v. g. aquel que mayor número de ellos tiene (...) en lugar de los derechos por los géneros nacionales, podría imponerse contribución personal que cada uno pagaría con proporción a los bienes raíces y fondos que tuiviese al tanto por ciento (Artola, 1975-II: 211).
d. I en la resposta a la pregunta 5a:
Verdaderamente que no menos este punto ha sufrido considerables trastornos que los demás del Reino. Vemos con dolor tantos beneficios simples en nuestro continente y tantos servidores apenas sin utilidad, tantas capellanías, tantas fundaciones de solas misas, tantos beneficiados, tantos capellanes, tantos clérigos, cargados de rentas, sin más obligaciones que o decir una misa en algunos días o asistir a algunos oficios divinos, pero casi ninguno con la de administrar sacramentos, predicar la divina palabra, auxiliar los moribundos, objetos primeros que tuvo la Iglesia en las primitivas fundaciones con que dotó a sus ministros (...) Pero lejos de esto los inútiles ministros, de que por desgracia abundamos, suelen servir no de ayuda y provecho a los verdaderos pastores, sino de estorbo y sentimientos, diseminando muchas veces entre ellos y sus ovejas no la buena semilla, sino la cizaña de la discordia. (...) Pero no es menos deplorable el ver, por otra parte, tanta inopia de ministros necesarios en algunos países de nuestra península, en los que se ven en la dura precisión aquéllos de acudir a varias y diversas poblaciones administrando uno solo, sin ayuda de nadie, los Santos Sacramentos y demás espirituales auxilios a todas ellas, con harto perjuicio espiritual de tan desgraciados feligreses. (...) Al paso que estos afanados pastores y otros pasan mil fatigas trabajando en el pasto espiritual de sus ovejas sin tener muchos de ellos apenas congrua con que sustentarse, vemos, por otra parte, muchos de los eclesiásticos primeros, anteriormente citados, vemos dignidades y prebendados apenas sin trabajo, llenos de monstruosas rentas y conveniencias temporales. Vemos, igualmente, tantos monasterios, conventos y santuarios riquísimos y colmados de bienes y posesiones, mientras que tantas parroquias y vicarías (iglesias madres de todas las otras) apenas pueden no sólo sustentar sus infelices fábricas, pero, ¿qué diré?, ni aún celebrar el tremendo sacrificio y administrar los Santos Sacramentos con mediana decencia. Despropósitos a la verdad contrarios al espíritu de la misma Iglesia. (...) ¿Y qué diré de tanta multitud de congregaciones y confradías en donde los fieles en lugar de la virtud y devoción ostentan la vanidad y promueven las discordias? Experiencia tengo de ello en esta diócesis [Menorca], donde de las muchas que hay casi todas son no útiles a las iglesias, sino pesadas y gravosas, llenas de abusos y desobediencias. Esto parece se remediaría fácilmente separando toda cofradía de los gremios de modo que fuesen cuerpos puramente espirituales, sujetas a todo los ordinarios, reduciéndolas éstos y arreglándolas al número necesario para hacerlas útiles y provechosas.(...) Todos los sabios conocen, por último, lo mucho que tiene que arreglar la disciplina de la Iglesia. Lo mucho que ha decaído la inmunidad y libertad de ésta. Lo ligadas que a cada paso se hallan las manos los jueces eclesiásticos por el brazo secular en el ejercicio de su jurisdicción, causa muy poderosa porque los malos súbditos se enervan, los superiores se acobardan, resfrían sus buenos intentos y se corrigen con dificultad y tardanza los excesos. (...) Baste decir por conclusión de todo que en la disciplina eclesiàstica hay mucho que reformar. Parte puede hacerlo S.M. mediante sus regalías y parte debe hacerlo la misma Iglesia por aquellos medios que la misma heredó de los Apóstoles. Tales son los Concilios (Artola, 1975-II: 212).
e. A remarcar:
1 De la resposta a la pregunta 2a: en primer lloc, reclama una recopilació legislativa que hauria de ser universalment reconeguda en tots els dominis reials, o sigui, un mínim de lleis comunes a tots els regnes. Aquesta hauria de ser jurada pels monarques. En segon lloc, es percep una preocupació per lluitar contra les arbitrarietats en l’aplicació de les lleis. En tercer lloc, reclama una uniformització en els governs dels pobles i en l’administració de justícia. I, en darrer lloc, una preocupació per la corrupció dels administradors públics, en concret, a l’illa de Menorca.
2 De la resposta a la pregunta 3a: dóna a entendre el mal funcionament del sistema judicial.
3 De la resposta a la pregunta 4a: Advoca per un mercat interior únic en els dominis reials, liberalitzar les matèries estancades, i per una imposició personal sobre el luxe –en funció del número de criats– i sobre els béns (com una espècie de declaració de patrimoni).
4 De la resposta a la pregunta 5a: li sembla imprescindible una reforma de la disciplina eclesiàstica, això sí, on cada poder ha de reformar la seva part: el rei, les regalies; i l’Església, la resta, mitjançant un concili.
2. De les respostes de l’Ajuntament de Palma podem destacar:
a. En primer lloc detalla la seva idea sobre la nova Constitució. I opina que,
En el Cuerpo representativo de la Corte habrá tres representantes de cada provincia de España e Indias que actualmente componen el Reino, serán elegidos en las capitales de cada una por electores de todas las parroquias, y estos últimos se escogerán del modo siguiente: en cada parroquia deberán dividirse en tres clases todos los cabezas de familia mayores de veinticinco años. Primera clase, eclesiásticos seculares. Segunda clase, hacendados y comerciantes cuyo capital no baje de 12.000 pesos en los primeros y 8.000 en los segundos; tercera clase, de los restantes. Todos éstos tendrán voto activo para nombrar en su respectiva clase a aquel que ha de escoger el elector de la parroquia. Para esto se juntarán en su iglesia con toda formalidad (...) Reunidos los electores en las capitales o en las tres ciudades principales, en aquellas provincias grandes cuyo número de parroquias son demasiado para una sola, se pasará a la elección de los representantes que han de ir a la Corte (...) Podrá ser representante todo patricio natural mayor de treinta años, limpio de sangre, cuya conducta cristiana y política carezca de nota positiva, esto es: haberle amonestado dos veces su cura párroco acerca de algún vicio público y escandaloso, en cuanto a lo primero, y por lo que respecta a lo segundo, haber sido procesado por cualquier delito y sentenciado, aunque no sea más que con apercibimiento. Además de las citadas partidas, se tendrá particular consideración a la capacidad, amor a la patria, aplicación, desinterés, prudencia, a una mediana edad, y al estar enterado a fondo de los verdaderos intereses de la provincia; si a estas cualidades se agrega un nacimiento distinguido, merecerá preferencia al ciudadano que las posea, más en razón de éste no se dará lugar a queja contra el nombrado. (...) la potestad legislativa estará dividida entre el monarca y la nación, però la ejecutiva la tendrá el monarca sólo. En la Constitución inglesa tiene el rey facultad de declarar la guerra antes de contar con los parlamentos, y éstos la tienen de no concederle los subsidios para hacerla; parece que de este modo puede llegar el caso de ofenderse la dignidad soberana, cuyas determinaciones acordadas deben ejecutarse. En los términos propuestos recae la sanción real sobre la voluntad de la nación y no puede degradarse la soberanía. (...) Para evitar el que jamás llegue este caso, y tampoco el que se ofenda a la nación, convendría un cuerpo intermedio, cuyo principal atributo fuese el celar la observancia de las leyes fundamentales de España (Artola, 1975-II: 314 i ss.).
b. I en la resposta a la pregunta 3:
Las leyes justas y sabias son las bases fundamentales sobre que reposan la seguridad pública, los derechos de propiedad y la prosperidad de una nación, ninguna hay que no las tenga, pero de ser buenas o malas depende la felicidad o infelicidad de sus naturales. Conviene además que estas leyes sean análogas al país y conforme al genio y carácter nacional, y teniendo tales circunstancias se conseguirán, sin duda, estos sublimes objetos (...) Como todas estas leyes no pueden generalizarse a todas las provincias de España, es conveniente para Mallorca que subsistan las del derecho común o de los ramos, con que siempre se ha gobernado la Isla, cuyos usos y costumbres antiguas se mandaron guardar en la Real Cédula de 31 de agosto de 1736 (...) Como cada uno pueda dar a sus cosas la ley que quisiere, parece ha de quedar con la amplia facultad de dejar los bienes en libertad o de vincularlos. (...) Los fideicomisos no son tan odiosos como los mayorazgos de Castilla, pues éstos son gran causa de la falta de cultivo y desmejoramiento de la Corona, porque el padre ni aún puede agraciar a sus hijos con las mejoras. Mas los fideicomisos, ni son todos perpetuos, ni por ellos se priva, sin particular disposición, el gravado de las detracciones legales y accidentales, y, además, siendo de ascendientes y no habiendo prevención en contrario en falta de bienes libres, pueden enajenarse los vinculados para constitución y restitución de dotes, cuya circunstancia facilita los matrimonios y aumenta la población, pero para la fundación o disposición de estos vínculos convendría que hubiese fórmulas claras y terminantes para cada clase, para evitar por este medio las interpretaciones y cavilaciones sobre su inteligencia (Artola, 1975-II: 319 i ss.).
c. A remarcar:
1 Sobre la idea de Constitució: serà una sola cambra, i no estarà formada per tres estaments diferenciats. En canvi a l’hora d’elegir sí que es diferencien tres cossos d’electors, però els seus representants es fonen en una assemblea on s’escullen els diputats. L’elecció dels diputats es fa en funció de la seva capacitat. Si es compta amb un llinatge distingit, millor. Divisió de poder legislatiu (corts i rei) i executiu (només el rei).
2 De la resposta a la pregunta 3a: advoca per una analogia legislativa, però, a mantenir el dret que s’aplicava a Mallorca. Concretament, defensa els fideïcomisos i els distingeix de la figura dels mayorazgos, aquesta darrera més perniciosa.
3. De les respostes de la Universitat Literària de Mallorca:
a. Sobre la Constitució:
Señor, en un tiempo en que debería mandarse tildar para en adelante en los diccionarios españoles la voz de «pueblo bajo», porque éste es el que levantó el grito de la guerra, que se ha sacrificado para sostenerla, que en los pueblos ocupados por los enemigos ha conservado el entusiasmo nacional y la aversión a los opresores, el que se ha envilecido menos con adulaciones y con admisión de honores y de remuneraciones, a que se han prestado, con ignominia del nombre español y afrenta del cristiano, los de otras clases con escándalo y escarnio de todas las naciones. Parece a este cuerpo literario, que los representantes en ellas (las Cortes) deben ser elegidos, no como en otras ocasiones, por los ayuntamientos de las ciudades que tienen voto en ellas, sino por todas las clases del Estado y por los vecinos de todos los pueblos, aun los los más infelices. (...) Sabe el pueblo en el día, por una larga experiencia, que nada se puede sin él; y si cuando ha restaurado a la nación el poder, libertad y autoridad, que le han costado muchos sacrificios, no sirve sino para mandarle con despotismo, dejándole en la sordidez y desprecio, sin darle parte en el honor que se ha adquirido, es de temer que descontento, no quiera adquirir la mal entendida libertad e igualdad, cuando si se le concede la que es característica de los pueblos civiles y bien organizados, es preciso se den todos por satisfechos (Artola, 1975-II: 327).
b. En resposta a la pregunta 3a:
Que todo soltero, a los dieciséis años deba hacer constar está ocupado en oficio, labor o trabajo proporcionado a su clase y beneficioso al público, y de no hacerlo sea por el mero hecho de estar ocioso, aplicado al servicio de las armas. Que todo mayorazgo que no tome estado cumplidos los veinticinco años, a no tener justo motivo para ello, sea privado de su bienes y pasen al segundo hermano, al que por derecho de sucesión legal o testamentaria debiera suceder por su fallecimiento, y si no lo tuviese se apliquen al Real Erario y señalando de los mismos un situado decente, sea aplicado al servicio de las armas, y en el segundo caso reintegrado en la posesión, después de haber servido con honor por seis o ocho años. (...) que se fije el número de eclesiásticos en cada iglesia catedral, colegiata y parroquial, y éstos aunque tengan beneficio de sangre, no puedan se ordenados sin tener instrucción bastante para desempeñar los ministerios del púlpito y confesionario, y los que a los veinticinco años no lo hayan verificado, queden privados de sus, sean simples curatos, dignidades o canongías, como tantas veces se ha mandado y nunca ejecutado. (...) Que se haga los mismo con los regulares, reduciendo su número al de sus fundaciones, y siempre al que puedan mantener de sus rentas y obvenciones, no permitiendo conventos tan numerosos que la vigilancia de un superior no pueda conocer, y cuidar de la conducta y observancia de los súbditos, ni tan cortos que no puedan cumplir bien y exactamente la disciplina regular (Artola, 1975-II: 329).
c. A remarcar:
1 Sobre la idea de Constitució: alaba el comportament del poble baix i el creu mereixedor de poder participar activament en l’elecció, amb la participació de totes les ciutats, no només de les que fins llavors havien comptat amb el vot a Corts. Però, alhora, a més d’una gràcia és també un temor, ja que aquest mateix poble comença a ser conscient de la seva força i de la dels seus arguments. També reclama que els diputats siguin elegits per totes les classes de l’Estat.
2 De la resposta a la pregunta 3a: no defensa l’abolició de la figura del mayorazgo i dels fideïcomisos, però sí una certa modificació. Pel que fa a la disciplina eclesiàstica, està per la seva modificació i adequació en funció de les necessitats religioses i no de les vocacions.
4. De les respostes de la Junta Superior
a. Sobre la convocatòria de Corts i la Constitució:
Sólo la Junta Suprema, a quien toca presentar a la sanción nacional de las Cortes las reformas que deban hacerse en nuestra Constitución. Jamás podrá presentarse una ocasión más favorable para arreglar el modo de celebrar las Cortes y establecer las leyes fundamentales que sean más convenientes a la Nación española. (...) La Junta Suprema, en quien la nación ha depositado toda su confianza y de cuyos sabios desvelos espera su prosperidad y su gloria, no solamente debe tratar de expeler del territorio español a los feroces enemigos que le oprimen, sino también trabajar para el arreglo de una Constitución que le preserve en adelante de los daños que producen el despotismo y la tiranía. Si no consiguiéramos estos dos fines, que la misma Suprema Junta ha declarado solemnemente ser los que se propone en todas sus tareas, poco adelantaríamos con sola la consecución del primero. (...) Conviene esta Junta con V.E. en que las Cortes mismas y no el rey deben tener la facultad de disolverlas o prorrogarlas.(...) Las Cortes serán presididas por la persona que ellas mismas nombrasen en su primera sesión, y a ellas toca el determinar cuáles hayan de ser las facultades de su presidente y la duración de sus funciones. Las Cortes deben tener autoridad para deliberar sobre cualquier materia interesante al buen gobierno y felicidad de la Monarquía y para citar a juicio y castigar a cualquier vasallo que hubiese quebrantado alguna de las leyes Constitucionales del Reyno. (...) en cuanto a la formación de las leyes cree esta Junta que debe concurrir el consentimiento del rey y de las cortes en las cuales no debe tratarse de acordar los impuestos o contribuciones pedidos por el rey, hasta que S.M. hubiese respondido a las peticiones que se le hubieren hecho en las Cortes anteriores. (...) La Junta de Mallorca está persuadida, lo mismo que V.E., de que para que la representación nacional guarde la debida proporción debe alterarse el método con que las Cortes se han celebrado hasta aquí, y que se han de establecer de nuevo el modo, número y clase con que deba verificarse la concurrencia de los diputados a esta augusta asamblea. Sobre este punto propone a S.M. en el informe que tiene acordado que cada capital de Reino o provincia nombre dos diputados que puedan asistir a las Cortes, los ocho M.R. arzobispos de España, o en su lugar un eclesiástico constituido en dignidad que nombre el arzobispo con sus obispos sufragáneos y que cada provincia nombre dos diputados para 500 almas de población. Pero esto es solamente por vía de propuesta, pues la Junta Suprema, después de haber oído el dictamen de los cuerpos más respetables... es la que únicamente tiene las proporciones y facultades necessarias para arreglar con sabiduría el método con que deban celebrarse las primeras Cortes y para proponer a éstas las reformas que deban hacerse en nuestra Constitución y las leyes fundamentales que convenga establecer para afianzar sobre sólidos principios la libertad política de la Nación española (Artola, 1975-II: 342 i ss.).
b. En un altre document continua la Junta tractant el mateix tema, sobre la convocatòria a Corts:
La concurrencia que en los primitivos tiempos, y por espacio de algunos siglos, tuvieron en las Cortes los grandes, títulos, eclesiásticos y diputados de las ciudades de voto, hace ya mucho tiempo se ha reducido a los solos procuradores de las expresadas ciudades, aunque se guarda la práctica de hacer concurrir los demás cuerpos que antes intervenían en las Cortes al juramento que presta el Reino a favor del príncipe de Asturias para reconocerle por inmediato sucesor a la corona, y de todo esto resulta que los procuradores de Cortes en el último estado de las cosas no los elegían las provincias, sino los cuerpos particulares de algunos ayuntamientos, entre quienes primitivamente recaía la voz pasiva para ser elegido, y aun en alguna provincia, como la de Soria, la elección sólo podía recaer en favor de un sugeto de entre cierto número de familias. Todavía era más extraño el ver que el número de los diputados de las provincias para Cortes no tenía proporción alguna de su población, así el reino de Galicia, que tiene de un millón y trescientas mil personas, enviaba dos diputados; Aragón, que tiene de 600 a 700.000, enviaba catorce, y Valencia, con un vecindario igual al de Aragón, sólo nombraba cuatro, dos de los cuales eran de Peñíscola, pueblo de muy corto vecindario si se compara con otros del mismo reino. Así, pues, es muy evidente la necesidad de tratar del modo, número y clase con que atendidas las circunstancias del tiempo presente, se ha de verificar la concurrencia de los diputados a las Cortes. (...) [ Proposta de la Junta de Mallorca]1º Cada capital de los reinos o provincias de España que aquí se expresarán nombrará dos diputados para las Cortes (...) 2º El nombramiento se hará por el método siguiente. Tendrán voz activa todos los vecinos de la capital que tengan veinticinco años de edad y posean 60.000 reales en bienes, según opinión pública. Para que pueda ser elegido un sugeto ha de reunir las circunstancias de tener veinticinco años y poseer 200.000 reales en bienes raíces, según opinión pública. (...) 5º La votación la harà el vecindario por parroquias a presencia del corregidor o su teniente y de dos regidores nombrados por el ayuntamiento y ante los mismos hará constar cada vecino antes de votar concurren en él las características prevenidas en el artículo 2. (...) 7º Cada vocal nombrará cuatro sugetos de entre los vecinos de la capital y su término y los nombres de los que reúnan más votos a su favor serán tenidos por elegidos para diputados. 8º Si se reuniese igual número de votos a favor de tres o cuatro sujetos, el ayuntamiento elegirá por votos públicos los dos de entre ellos que crea más a propósito para servir a la diputación de Cortes y el otro o los otros que hayan tenido igual número de votos a su favor se tendrán por supernumerarios para los casos que se prevendrá. (...) 10º A más de los diputados de las capitales, cada provincia nombrará otros dos por cada 500.000 habitantes que tengan de población, y por cada 100.000 almas que exceda o que tenga sin llegar al medio millón quebrado de un quinto y entrará con los quebrados que den por quintos las poblaciones de las provincias, practicándose la elección por el método siguiente. (...)15º Los diputados de Cortes, durante el tiempo de su trienio, gozarán fuero pasivo privilegiado en toda acción personal o criminal y no podrán ser acusados ni demandados por acción personal, sino ante las Cortes del Reino mientras subsistan formadas o ante la Diputación, quienes nombrarán comisión con los asesores que juzguen convenientes para seguir y terminar dichas causas. 16º Tampoco podrán ser acusados ni demandados los mismos diputados ante los tribunales del rey en tiempo alguno por conducta, hecho u opinión que haya tenido como tal disputa en el tiempo de su diputación, si solamente se les podrá ante las mismas Cortes durante el ejercicio de su empleo. (...) La ley es el alma de todo cuerpo político. No puede haber gobierno bien ordenado sin leyes. Por ellas solamente quedarán asegurados el respeto y subordinación a las legítimas potestades, los derechos de propiedad de los ciudadanos, los vínculos de la sociedad civil, los deberes del pueblo, la justicia en sus disposiciones y contratos, la defensa y prosperidad del Estado. (...) De modo que el nuevo volumen de legislación debería contener: 1º La profesión de la santa fe católica y los medios de conservarla en toda su fuerza, dignidad y esplendor y sin tolerancia de otra creencia. 2º Deben seguir las leyes constitucionales de la monarquía española, sentando la gran representación que tiene en ella el soberano, sus facultades nativas inseparables del trono para la paz y la guerra, para la ejecución de las leyes, para proveer todos los beneficios eclesiásticos de su Real Patronato, para ascender a los vasallos beneméritos en las carreras de armas, letras y Hacienda y demás que pertenezcan al poder ejecutivo. En tercer lugar deben ponerse las leyes que aseguren los derechos del pueblo por medio de su legal representación en Cortes, las facultades que ellas tiene que intervenir en todos los negocios arduos de la monarquía, de conceder o negar subsidios, de proponer nuevas leyes y de pedir corrección o variación de las anteriores, con todo lo demás perteneciente a su convocación, progreso y disolución. (...) Seguirán después las leyes que aseguren a los vasallos los sagrados derechos de propiedad, de la quietud y seguridad personal, de modo que ningún atentado pueda cometerse contra ellos y sólo se proceda contra las personas y bienes en la forma y casos prevenidos por la ley. (...) Conviene advertir que en algunos puntos tienen las provincias legislación distinta fundada en estatutos, fueros, usos y costumbres, que se mandaron guardar en Mallorca en la nueva planta de su Real Audiencia en 1715 y en la Real Cédula de 1736. Cada una de otras provincias creerá que le es más beneficiosa su legislación en aquel punto. Castilla y Aragón tienen bastante variación en esta parte y será imposible y perjudicial arreglar la uniformidad en todo el Reino. (...) Otras muchas diferencias se hallarán en varias provincias, y todas ellas se tomarán en consideración para adoptar las más convenientes o para dejar a cada una de las leyes más propias y análogas a su clima, educación, fueros y costumbres (Artola, 1975-II: 344 i ss.).
c. A remarcar:
1 Sobre la convocatòria de Corts i la idea de Constitució: la Junta opina que la seva tasca no només és la de vèncer als francesos, sinó que també és imprescindible treballar envers una nova Constitució –malgrat no usi la paraula nova, diu «el arreglo de una Constitución que preserve...». De cap manera vol tornar a la situació política anterior. Així, es situa clarament en contra dels absolutistes. Proposa un nou mètode d’elecció dels diputats a Corts i deixa ben clar que, al cap i a la fi, es tracta d’elaborar unes lleis fonamentals que assentin la llibertat política sobre uns principis sòlids.
2 Sobre el segon document, de la convocatòria: fa una crítica a la representativitat de les Corts anteriors i presenta un projecte articulat sobre la convocatòria, basat en una certa democràcia censitària. Allò més curiós del mètode proposat és que la seva aplicació impossibilita la representació de les illes menors a les Corts, per la seva escassa demografia. A més, es remarca cada vegada el dret «sagrat» a la propietat, els drets de propietat dels ciutadans i dels vincles (fiseïcomisos). Aposten per una única cambra on només hi ha vuit representants d’un estament –els arquebisbes o els seus representants. (En aquest sentit, Miquel Artola (Artola, 1975: 320) també constata el vot del comte d’Ayamans, a partir del desembre de 1809 president de la Comissió de la Junta de Ceremonial de Cortes, on vota a favor de la cambra única.) I finalment, creuen que serà impossible i perjudicial uniformitzar tota la legislació donades les diferències de cada regne, i creu que s’han de prendre totes en consideració per adoptar les més convenients, emperò, deixar a cadascuna les més pròpies i singulars.
Així, com a conclusió de les respostes a la consulta feta per la Junta Central a diferents institucions mallorquines, podem dir:
1) Hi havia una opinió generalitzada molt negativa sobre el funcionament i les institucions de l’Antic Règim. Tal i com recorda M. Artola, hi havia un sentiment molt majoritari en els consultats sobre aquesta qüestió:
La privanza de Godoy, por razones de muy diversa índole, es causa eficiente de un estado de opinión muy generalizado que habremos de caracterizar como un cansancio del régimen monárquico absolutista, sentimiento unánime que reflejan los textos de todas procedencias con una abundancia que nos evita la obligación de documentar nuestras palabras (Artola, 1975: 330).
2) Eren partidaris d’un liberalisme econòmic: mercat interior únic i supressió d’estancs, duanes interiors, etc.
3) Convocatòria a Corts: hi ha d’haver una única assemblea i l’elecció de diputats no s’ha de fer per estaments, com abans, sinó amb un nou sistema on hi pugui participar tothom –o a partir d’un mínim volum de patrimoni.
4) S’ha d’elaborar una nova Constitució i una nova legislació que garanteixi la llibertat política i impossibiliti la tornada al despotisme i als abusos.
5) Hi ha d’haver una uniformització i simplificació legislativa, però, s’han de tenir en compte els fets diferencials més convenients de cada regne.
6) Així com els mayorazgos són vistos com a institucions que condueixen a la decadència, els fideïcomisos opinen que es una figura necessària, que està avalada amb el dret dels propietaris a usar la propietat com els sembli i, per tant, no s’ha de suprimir.
7) És imprescindible una reforma de la disciplina eclesiàstica, la qual es troba en una formidable decadència. Ara bé, el bisbe de Menorca –i una part important del clergat d’aleshores– opinaven que la part civil havia de regular les regalies i la resta la part eclesiàstica, mitjançant un concili.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.