Kitabı oku: «Un amor, uns carrers»

Per una didàctica de la llengua i la literatura vinculada al territori

Alexandre Bataller Català

Universitat de València

1. LA GEOGRAFIA LITERÀRIA COM A NOU PARADIGMA METODOLÒGIC

Patrimoni literari, geografies literàries, ciutats literàries, itineraris literaris, espais escrits, carrers literaris, rutes literàries, festes i celebracions literàries… Són signes i evidències que ens parlen del canvi de paradigma que opera des del temps cap a l’espai. Un horitzó metodològic en construcció s’obre davant nostre, geografies que expliquen el fet literari i literatures com a font geogràfica (Chevalier, 1993). En els darrers anys, l’emergència d’una nova disciplina, la «geografia literària» suposa una interrogació dialèctica entre territori, espais culturals i literatures que permet l’alliberament tant del biografisme, que assimilava radicalment el referent geogràfic a la seua representació literària, com de l’estructuralisme, que havia volgut aillar el text de la seua realitat (Collot, 2011).

Per la seua banda, la disciplina anomenada «geocrítica» defineix una metodologia comparativista consistent a relacionar un corpus d’obres al voltant d’un lloc, que esdevé el centre i el fil conductor de les aproximacions operades dins una dinàmica «geocentrada» al voltant d’un lloc (Westphal, 2007). La geocrítica, així definida, permet entrecreuar àmbits d’actuació diversos com ara història, literatura, geografia, sociopolítica i turisme.

En aquesta línia de recerca, comptem amb algunes notables realitzacions com són el projecte «Atlas Literari d’Europa» que ja ha cartografiat desenes d’obres de ficció a través dels segles, d’uns indréts de Suïssa, d’Alemanya i de Praga (Piatti, 2008), o el molt reeixit «Atlas literari de Girona» (Aragó, 2003), o els projectes més recents com són Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català que ha engegat el Mapa Literari Català 2.0 (Espais Escrits, 2011), i el projecte Endrets. Geografia Literària dels Països Catalans (Soldevila, 2010), que en ambdós casos combinen la literatura, els indrets i els autors amb les TIC.

Els autors, les obres i els territoris, de Proust a Joyce, de Rodoreda a Cabré, de Llorenç Villalonga a Enric Valor, o les ciutats del món, des de Lisboa a Ginebra, per esmentar-ne tant sols uns noms, són objecte d’una atenció preferent, com més va més (Brosseau, 1996). Des de la didàctica tenim mostres ben properes: experiències d’educació literària que parteixen de l’exploració dels llocs literaris propers al context educatiu (Cid, 2010), experiències TIC per a secundària, com ara les guies de carrers virtuals que mostren el conjunt de referències literàries que configuren l’entorn urbà dels participants (Manresa-Duran-Ramada, 2012), o propostes diverses que integren les possibilitats didàctiques de coneixement cultural sobre el territori per a alumnat de secundària (Bordons-Ferrer, 2013).

A la base d’aquest nou paradigma geograficoliterari hi ha una voluntat, des del punt de vista del lector, de relacionar les obres literàries i els autors amb els escenaris on aquestes foren creades:

Dejando aparte mitologías y leyendas, los lectores sentimos una emoción especial, difícilmente expresable, al visitar las casas, las calles y los paisajes que transitaron y donde imaginaron sus obras nuestros autores más admirados. Somos adictos a peregrinaciones devotas para ver los rincones y los cielos que contemplaron aquellos a quienes debemos tantos momentos de emoción y de iluminación. Los comprendemos mejor y nos sentimos más cerca de ellos al conocer el marco, a veces ya muy deteriorado por el tiempo inmisericorde, en que transcurrieron sus vidas y se fraguó su escritura. (Savater, 2013: 13).

2. UN RECORREGUT PERSONAL DES DE LA LLENGUA I LA LITERATURA CAP AL TERRITORI

2.1. El viatge com a pràctica literària

El primer acostament a una experiència de ruta literària amb alumnes de secundària em remet al Pla de viatge, una compilació de textos de Josep Pla feta pels alumnes mataronins de segon de BUP, als anys vuitanta, guiats pel professor Llorenç Soldevila.¹ Una ruta literària que incloïa una travessia marinera n’era la motivació per fer una antologia de textos literaris que incitaven a la descoberta d’un territori seductor (l’Empordà i la Costa Brava), organitzada en funció dels llocs que visitaven. El curador del volum, el professor Soldevila, ho justificava al pròleg: «¿És educatiu donar a l’alumnat només allò que eventualment demana, és a dir, allò que tòpicament pensem que pot consumir?» (Pla, 1988). I en treia sucoses conclusions: «Després de mesos d’una intensa relació amb la literatura de Pla, possiblement la mirada dels alumnes ara descansa sobre la gent i les coses amb un batec ben diferent» (op. cit.).

Aquest hauria de ser el nostre objectiu docent, educar la mirada. Fou a Ontinyent, al cor de la Vall d’Albaida, durant el període de cinc anys viscut a l’institut de batxillerat, on encetàrem un projecte de didàctica de la literatura basat en la lectura, l’escriptura de textos literaris que tenia com a eix transversal l’elaboració de rutes literàries i tota mena de propostes d’eixides escolars (Bataller, 2010). Els alumnes havien de descobrir un territori lingüístic i literari. I, amb aquesta fi, calia eixir de la Vall, calia traure els alumnes a fora de l’aula. Una de les primeres experiències en aquest sentit, fou l’intercanvi amb els alumnes de l’institut Salvador Vilaseca de Reus, el mateix on estudià el poeta Gabriel Ferrater. Els primers viatges eren motivats pel mateix temari de l’optativa de literatura catalana de COU, cada curs amb més alumnes: la Girona de Josafat o la Barcelona de La Plaça del Diamant. Un dia, una lectura de Josep Pla ens fou determinant d’un viatge iniciàtic. Es tractava del far de sant Sebastià a Palafrugell, que de nou ens evocava el far del cap de la Nau a Xàbia.² Allí «la carretera fa un llaç —cinta blanca entre els pins— i hom arriba a Sant Sebastià, que és el punt més gloriós de Catalunya, l’angle més recte que en aquest país fan la terra i la mar» (Pla, 1968: 475). I ja sabem que quan Josep Pla empra un adjectiu solemne cal fer-li cas. A més, el lloc té un amorós etern atractiu adolescent:

Si hi veniu només per mirar, la melodia d’aquest món us agafa, els sentits se us afluixen, us surten uns ulls de peix i el cor se us en va. Les dones torcen dolçament el coll, se’ls allarga el nas i posen la galta de setí sobre el pit de l’amat. ¿Qui podria resistir seriosament la contemplació de la mar a Sant Sebastià? (op. cit.)

Però, per damunt de tot, aquest espai és un lloc d’evident força literària perquè és ací on el jove Josep Pla comença a escriure, justament l’objectiu escolar que volem transmetre als nostres alumnes, tal com expressen unes delicioses línies:

Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d’escriure els sentiments que ens produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada. Cada vegada que començava aquests exercicis estava dominat per una efusió ideal. No m’enamoraré mai tant de cap deessa, ni de cap melodia, com em vaig enamorar d’aquelles coses. Encegat, vaig arribar a suposar que serien de possessió fàcil. Pobre de mi! De vegades, a mig escriure la primera ratlla, ja esquinçava el paper. Ho tornava a provar… Hi tornava encara. El neguit de la temptativa, una successió d’estats de joia aparent i de desesperançament real, m’emplenaven les tardes. Era que ja estava tocat per la fal·lera pueril i ridícula d’aquest ofici amarg. (op. cit.)

Un d’aquells cursos anàrem a l’Empordà. A la dansa de la mort de Verges, però molt especialment al Mas Pla i a l’humil cementeri de Llofriu, on descansen plàcidament les restes de l’autor d’El quadern gris. En tornar, vaig descobrir alumnes que havien fet de l’home de l’abric, de l’home de la boina, una mena d’heroi literari.

2.2. L’entusiasme i l’ensenyament de llengües

El nostre treball en les classes de literatura no havia de centrar-se en plantejaments historicistes entesos com a mera relació d’autors i obres i sinó que havia de basar-se a donar sentit als textos. Hem considerat prioritari l’impuls a les activitats de formació lectora, amb lectures i comentaris literaris dins i fora de les aules. En aquest sentit, hem aplicat activitats de producció i creació literària a partir dels textos i models literaris. Sabem que la competència literària no ve condicionada només per l’adquisició d’uns coneixements sinó també pel desenvolupament d’habilitats, de procediments cognitius i d’actituds que l’afavoresquen. I és en aquest context que s’ha assenyalat el concepte d’entusiasme com a l’eix central de la relació amb els aprenents de llengües. El professors que més influència deixen en els seus alumnes són aquells que mostren una estima per la seua diciplina i saben encomanar-ne la passió. En aquest sentit, el professor construeix el seu jo com un referent, com assenyala Dörnyei:

Projectar entusiasme té a veure amb el procés més general del modelatge (actuar com a referent), que és un mètode molt efectiu per ensenyar diverses matèries donant exemple, i aquest exemple bé pot incloure factors motivacionals com ara els esforços esmerçats, les actituds positives i l’interés pel camp concret (Dörnyei, 2008: 51).

Motivació, actituds i entusiasme. Un concepte didàctic certament relliscós. En-theós, sentir-se posseït per un Déu, n’és el seu signficat etimològic. Com que no pretenc entrar en anàlisis filològiques, faré esment d’una anècdota personal. Una nit valenciana, acomiadant-nos de l’escriptor i gramàtic Enric Valor, després d’una conversa iniciàtica, a la porta de sa casa, vam rebre una revelació sobre el sentit d’una feina que ja ens apassionava, l’estudi i la divulgació de la llengua per part de la generació que ell representava: «Nosaltres érem només uns entusiastes. Uns entusiastes de la llengua». Aquesta era la lliçó. Escoltar la paraula viva, la paraula incontaminada de la gent diversa i senzilla. Percebre els accents diversos de la terra diversa i, després, com a ensenyants, compartir aquest entusiasme amb els aprenents que ens transmeten la il·lusió de la seua joventut.³

2.3. Educació literària i espais d’ús lingüístic

Després, en els dèsset cursos viscuts a un institut de la ciutat de València, vaig aprendre que més enllà de la competència lingüística, la nostra dedicació havia d’encaminar-se cap a l’ús, que els alumnes usaren la llengua que aprenien a l’aula també en situacions de la seua vida personal i quotidiana. Contra la inèrcia de no emprar la llengua més enllà de les fronteres de l’aula ens cal «fer de la resistència, la constància, la paciència i l’activisme constant les armes que permetin superar aquesta desídia lingüística generalitzada» (Gelabert, 2003: 212). Amb aquesta fi posàrem en pràctica activitats extraescolars relacionades tant amb l’ensenyament de la literatura com amb la diversitat geogràfica de la nostra llengua, com ara les eixides en grup al teatre, la visita a exposicions vinculades amb obres literàries, l’assistència a recitals poètics o a conferències de temàtica literària, les visites a biblioteques i llibreries, les visites d’escriptors al centre o altres menes d’encontres amb escriptors actuals organitzats per algun organisme públic i els itineraris que resegueixen la geografia d’un escriptor concret o d’una obra literària.

I és així com vingueren les propostes que ens dugueren cap a itineraris diversos. Uns dies intensos de molta proximitat amb els alumnes, amb espais de temps compartits per establir converses i reflexions, amb moments d’interrelació i de cerca de moments per a l’escriptura de textos breus on més que mai s’estreten els angles del triangle pedagògic coneixement-ensenyant-aprenent. Perquè una de les condicions que establíem en les rutes i viatges literaris era el compromís de parlar-nos tots en valencià en tots i cadascun dels moments del viatge. Amb això preteníem obrir un espai d’ús per a la llengua, d’una durada molt limitada, això sí.

Des de la nostra perspectiva, considerem la ruta literària com a motor de les classes de literatura. La «ruta literària» és sempre conseqüència d’un treball previ a l’aula. La realització de la ruta o viatge és una part d’un procés que comença amb la lectura d’una o més obres literàries completes i d’un conjunt de textos que guiaran el nostre recorregut. El procés previ dura un parell de mesos en els quals es van ajustant els detalls i es va agumentant el comboi col·lectiu de realitzar l’eixida. En tornar, els dies viscuts seran rememorats i avaluats. En tornar del «Viatge literari a Mallorca», l’alumna Teresa Álvarez escriu un relat («Dona Maria Antònia de Bearn») inspirat en Mort de Dama de Llorenç Villalonga, que obtingué el primer premi en un prestigiós concurs català per a joves. Aquest és l’inici del seu relat:

Fa uns quants mesos, no importa quan exactament, ens en vam anar a Mallorca amb l’institut. No va ser un viatge de fi d’estudis com els del noranta per cent dels col·legis de València: tenia un motiu literari. Feia fred perquè era gener, però la contemplació dels foguerons de sant Antoni i la joia de la gent mallorquina ens reconfortava. Abans d’anar-hi, com és el cas, ens havien fet llegir la crítica novel·la Mort de dama del cèlebre escriptor Llorenç de Villalonga.

Em vaig enamorar, sobretot, del personatge de Maria Antònia de Bearn, l’únic encara viu que conserva amb dignitat la memòria d’un ordre social aristocràtic que ha durat segles, però que ja no té cap poder sobre la societat. Moltes vegades he arribat a pensar que tot el que va passar al viatge va ser gràcies a la força de la meua imaginació.(…)

Quan el nostre professor de valencià ens va dir que aniríem a visitar l’antiga casa on vivia Villalonga, al centre antic de Palma, em vaig il·lusionar moltíssim. Encara que puga semblar una bogeria, crec que allotjava l’esperança de tornar a veure aquells personatges amb els quals havia compartit tant, i que tot just m’acabaven d’abandonar. De sobte, em sentia més a prop de tornar a entrar-hi en contacte. (Àlvarez, 2005: 55-56)

La llengua i la literatura, associades a uns llocs i a uns paisatges, han estat font de gaudi estètic i literari i el punt d’inflexió en una presa de consciència respecte a la pròpia llengua, la base del futurs contexts favorables cap a l’ús, amb el reforçament d’una sèrie d’actituds lingüístiques (Bataller, 2010). Com ara:

• El models lingüístics positius que serveixen de referència engrescadora cap a l’ús social de la llengua.

• La reflexió sobre la necessitat d’usar la llengua i el compromís social i cívic cap a alguna mena de forma de canvi en les normes d’ús.

3. LA RUTA LITERÀRIA COM A FORMA D’INTERACCIÓ AMB EL MEDI

Quan ens desplacem, fent un itinerari al voltant d’alguns llocs literaris⁴ estem seguint una ruta literària. Possiblement la ruta literària més famosa és la que es fa cada 16 de juny a Dublín, des de 1954, per commemorar el mateix dia de 1904 en què es desenvolupa la trama d’Ulisses de James Joyce. L’anomenat Bloomsday ha esdevingut un recordatori anual de Joyce. Les rutes literàries, quan es dirigeixen a un destinatari adult, fora del context escolar formen part d’allò que anomenem «turisme cultural». Com a mostra, farà uns anys, dins del marc de la Fira de Frankfurt es presentà una publicació que contenia rutes pels territoris de la llengua catalana, pensades per al públic alemany, on es donava constància de diferents autors valencians (Bataller et al., 2007).

Llorenç Soldevila ha dedicat la seua atenció educativa a la senyalització d’obres, textos i llocs literaris de la literatura catalana i ha experimentat les rutes literàries amb alumnes de secundària durant més de trenta anys, per la qual cosa és una veu autoritzada::

Ben segur que sense l’estímul que per a mi va representar ara fa més de trenta anys de treure els alumnes de l’aula per descobrir mons i maneres de fer i sentir diferents d’allò que els podia donar només amb la classe típica i tòpica, avui no estaríem parlant d’aquesta geografia. Alhora, ha estat un procés personal d’autodescobriment i autoformació que encara dura. (Soldevila, 2010).

La ruta és entesa com un recurs eficaç per a l’educació literària: «Possiblement, amb els anys d’experiència didàctica des dels quals podem parlar, el recurs de les rutes literàries és un dels més eficaços i rendibles d’entre tots els que hem utilitzat» (Soldevila, 2004: 28). Ens aprofitem didàcticament, doncs, de la consideració de la literatura com una part del patrimoni collectiu, a la qual comencen a dedicar-se interessants esforços, com explica Joan Francesc Mira:

la literatura forma part del patrimoni col·lectiu, i que això es reforça encara si, tal com passa ben sovint, la paraula escrita, la narració o el poema, naixen o creixen en un territori concret, quan empren la llengua d’aquest territori, o quan reflecteixen, descriuen o fins i tot inventen un espai real o mític. (Mira, 2012: 75).

Per a aconseguir la implicació de l’alumnat en la construcció del coneixement cal emprar una metodologia activa i participativa. Englobaríem la «ruta literària» dins del conjunt d’activitats escolars on es construeix coneixement i es comuniquen actituds, valors, sentiments, creences i maneres de percebre i entendre situacions. Les activitats escolars suposen un treball fora de l’aula i, com s’ha assenyalat des de l’àmbit del coneixement del medi, constitueixen un recurs que facilita l’aprenentatge de conceptes i procediments, afavoreix el desenvolupament d’actituds i el creixement afectiu de l’alumnat. Per tant, més enllà de l’espai físic on es realitza, ens interessa pel «espai mental» que genera. Com sintetitza el geògraf David Serrano:

El treball fora de l’aula no ha de ser entès com una activitat determinada principalment per l’espai físic on es realitza, sinò, més aviat, per l’espai mental en què es genera i la predisposició cognitiva a què dóna lloc. D’aquesta manera, l’espai mental que es deriva del treball fora de l’aula, promou l’adquisició de coneixements, atès que suscita la formació de preguntes i explicacions; facilita la creació de valors, atès que permet, al mateix temps, l’adquisició d’una formació reglada i no reglada; exigeix el domini de tècniques i destreses; condueix a l’aprenentatge i desenvolupament d’actituds crítiques i, de manera paral·lela al procés d’aprenentatge, reforça llaços d’amistat, solidaritat i treball en grup. A banda, el treball fora de l’aula, també és causa de motivació, perquè amb la sortida es trenca la dinàmica habitual de la classe i s’interromp la rutina de l’aprenentatge quotidià, encara que es continuï amb l’aprenentatge programat. (Serrano, 2007)

Els itineraris didàctics recullen la tradició del krausisme i de la Institució Lliure de l’Ensenyança, i les propostes de l’Escola Nova i els corrents pedagògics dels anys trenta del segle passat. Per a l’Escola Nova el contacte amb el medi i l’entorn tenia un paper fonamental en el procés d’ensenyament-aprenentatge de l’alumnat mitjançant una metodologia activa i en la consideració de la història local com a punt de partida per a iniciar-se en la investigació històrica i la construcció del coneixement històric i social. Seguint els principis d’una educació basada en l’experiència, els educadors haurien de tenir com a missió, segons Dewey, «preparar aquel género de experiencias que no repeliendo al alumno, sino más bien incitando a su actividad, sean sin embargo más que agradables inmediatamente y provoquen experiencias futuras deseables» (Dewey, 2004: 73). Una herència recuperada durant les dècades dels anys setanta i vuitanta pels Moviments de Renovació Pedagògica, que torna a ser d’actualitat: «la escuela no puede atrincherarse en un conocimiento academicista y abstracto que solo es adquirido por pocos alumnos, sirve más a la selección y a la exclusión que al desarrollo cultural» (Vilarrasa, 2003: 18).

I, des d’una perspectiva piagetiana, les eixides constitueixen una tècnica didàctica relacionada amb l’aprentatge per descobriment. L’objectiu de les eixides és posar l’alumnat en contacte directe amb la realitat per a donar-li la possibilitat de descobrir-la (Benejam, 1996). Les fases de l’eixida, des d’aquesta perspectiva, corresponen a les del mètode científic: formulació d’hipòtesis (abans), comprovació mitjançant l’experimentació (durant) i elaboració de conclusions (després). El paper de les exides escolars cal relacionar-lo amb la idea de Vigotsky, que considera l’aprenentatge com un procés de construcció de coneixement produït per la interacció entre l’experiència personal de l’alumne i el seu context social.

4. LA RUTA LITERÀRIA COM A PROJECTE D’INNOVACIÓ UNIVERSITÀRIA

El projecte, aplicat des del curs 2010-2011, és fruit de la col·laboració entre membres de dos departaments de la Facultat de Magisteri de la Universitat de València (Didàctica de la llengua i la literatura i Didàctica de les ciències experimentals i socials). Les primeres cinc rutes literàries han estat les següents:

1. Ruta fusteriana (ruta a l’Albufera i Sueca seguint el llibre «L’Albufera» de Joan Fuster).

2. Ruta valoriana (ruta pel territori dels contes de transmissió oral recopilats per Enric Valor).

3. Ruta literària per València (passejada literària per València seguint «Ací» de Vicent Andrés Estellès. D’Ausiàs March i Joanot Martorell a Estellés).

4. Ruta estellesiana (ruta per València i Burjassot seguint la poesia de Vicent Andrés Estellés)

5. Ruta «Xàtiva estellesiana» (ruta literària per la ciutat de Xàtiva seguint el llibre Xàtiva de Vicent Andrés Estellés).

El projecte, de caràcter transversal, té com a objectiu el disseny de seqüències didàctiques basades en rutes literàries i l’elaboració de materials per a ús didàctic en les classes (Bataller, 2011a i Bataller, 2011b). Seguint les orientacions de l’EEES de promoure un ensenyament pròxim a la societat, ens hem proposat els objectes d’aprenentatge següents:

• Reforçar actituds positives d’estima i promoció cap a la llengua, la literatura, la història, el paisatge i el patrimoni dels valencians.

• Dotar els futurs docents d’instruments per a la realització d’eixides extraescolars vinculades al territori.

• Estimular la capacitat de creació d’activitats docents fora de les aules.

• Promoure l’elaboració de seqüències didàctiques d’aprenentatge que empren les eixides extraescolars com a element central.

• Entendre la literatura, la llengua i el patrimoni històric i natural com una forma d’arrelament en la societat.

• Afavorir el descobriment d’una geografia literària i lingüística i els valors patrimonials d’una comunitat lingüística

La realització de la ruta és una part d’un procés que comença amb la lectura d’una o més obres literàries completes i d’un conjunt de textos que guiaran el nostre recorregut. Una vegada determinats els objectius didàctics i les dates de realització de la proposta elaborem un itinerari, que completem amb la confecció d’un dossier didàctic que inclou el programa, amb un annex de textos literaris o documents amb interés cultural o lingüístic. Realitzada l’activitat, procedim a la seua avaluació. Els materials elaborats i les seqüències didàctiques obtingudes del procés tenen aplicacions didàctiques diverses:

• Serveixen per a senyalitzar culturalment el territori més pròxim, moltes vegades desconegut.

• Suposen un exercici de dinamització dels textos: traure els textos de l’interior dels llibres i contrastar-los amb territori.

• En algun cas, guien pràctiques de treball de camp i d’investigació.

• Serveixen per a dissenyar propostes didàctiques per a diferents nivells escolars.

Finalment, el projecte està pensat per a la millora de la formació literària dels futurs docents valencians, implicats en la seua llengua i en l’estima pel territori. Però també és un projecte extrapolable a altres eixides socials i professionals, com la formació de mediadors i gestors del patrimoni literari i cutural.

Podem considerar que les rutes literàries ens permeten la consecució de dos objectius bàsics d’aprenentatge:

• L’augment de la motivació cap a l’estudi de la llengua i la literatura i l’estima pel patrimoni cultural i històric que se’ls associa.

• La configuració d’uns espais de convivència entre diferents alumnes per al coneixement mutu i l’ús del valencià fora de les aules.

L’experiència pràctica en les aules ens portà pel camí de compartir coneixements i experiències i així, amb el grup «Geografies Literàries» hem organitzat un Congrés i unes Jornades, els anys 2012 i 2013, respectivament. El I Congrés Geografies Literàries, celebrat durant els dies 24 i 25 d’abril de 2012 en la Facultat de Magisteri de la Universitat de València, fou una ocasió per compartir reflexions i experiències que relacionaven la literatura amb el patrimoni i per explorar les possibilitats pedagògiques que ofereixen les eixides escolars i els itineraris didàctics vinculats a rutes literàries.⁵ Per la seua banda, les I Jornades Literatura, Territori i Educació (23 i 24 d’abril de 2013) foren una nova ocasió per a reflexionar i compartir coneixements i experiències al voltant de la relació entre literatura i territori i la seues implicacions didàctiques. L’avinentesa de les celebracions de Vicent Andrés Estellés com a escriptor de l’any i de l’any Salvador Espriu ha determinat que tots dos autors siguen presents en diferents ponències i actes de les Jornades.⁶

De tot l’intercanvi d’experiències, podem afirmar que la ruta literària funciona, doncs, com a recurs immillorable per a l’educació literària, orientada cap a la formació de la recepció dels textos i les produccions literàries i a capacitar l’alumne per a comprendre el discurs literari (Mendoza, 2002). Si partim de la concepció que l’educació literària té com a fi dotar els alumnes d’una competència que els permeta la interpretació, coneixement i gaudi de l’obra literària, el recurs de la ruta literària a partir d’una obra, d’un autor, o d’un territori literari, presenta molts atractius per a estimular el coneixement literari i millorar-ne les actituds. Una aproximació a la literatura, des de l’emoció, tal com afirma l’alumna Carme Ivars: «Realitzar esta ruta literària, ens dugué a sentir la literatura; a emocionar-nos amb ella» (Bataller, 2013a: 21). O, dit en paraules de la futura mestra Araceli Ávila:

Portar la literatura fora de l’aula, relacionant-la amb la vida quotidiana és una gran idea per atraure més lectors, a més de presenter-la com una matèria apassionant i divertida, tan real com la vida mateixa, davant els alumnes, els quals la solen considerar com una matèria pesada i avorrida, consistent a memoritzar noms, dates i títols. (…) Per altra banda, també pense que una excursió és una activitat que uneix al grup, a més de trencar la rutina de les clàssiques lliçons recolzades en els llibres de text o dins de l’aula». (Bataller et al., 2013: 44)

Concloem aquesta aportació, que ha seguit un itinerari personal, valorant la importància de la connexió entre territori i literatura per a generar actituds cap a la llengua i la literatura i el nou horitzó de possibilats que s’obri en relació a l’ensenyament.

5. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

AGUILÓ, Anna (2011), «L’educació en paisatge per mitjà del patrimoni literari», en Nogué, Joan et al. (eds.) (2011), Paisatge i educació, Olot, Observatori del Paisatge de Catalunya/Barcelona, Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, pp. 252-264.

ÀLVAREZ, Teresa (2005), «Dona Maria Antònia de Bearn», en Àlvarez, T. et al. (2005), Contes 2005, Barcelona, La Busca Edicions, pp. 55-63

ARAGÓ, Narcís-Jordi et al. (2003), Atles literari de les terres de Girona segles XIX i XX, Girona, Diputació de Girona.

BATALLER, A.; CRESPO, I.; ESPÍ, A.; LLOPIS, T. i NARBON, C. (2007), «Das Land Valencia», en Literarische Routen der katalanischen Kultur, Barcelona, Institut Ramon Llull, pp. 38-43.

BATALLER, A.; GINER, R.; GADEA, J.; HERNÁNDEZ, H.; PARRA, D.; SENDRA, C. i LATORRE, C. (2013), «Rutes literàries per a estudiants de magisteri i espais per compartir experiències dins l’àmbit escolar de les geografies literàries», en Pilán, P.; De Lamo, J. F. i Gallardo, B., Iniciatives d’Innovació Educativa. Anejos de @tic, 4, pp. 35-45.

BATALLER, Alexandre (2010), «Quan l’activitat docent es trasllada fora de l’aula: rutes i viatges lingüístics i literaris», en CiDd: II Congrés Internacional de Didàctiques 2010, Girona, Universitat de Girona. [http://hdl.handle.net/10256/2992] [Consulta: 03-07-2013].

____, (2011a), «Geografies literàries», Revista Futura, 22, pp. 32-35.

____, (2011b), «Las geografías literarias como proyecto de innovación en educación literaria», en Mª Pilar Núñez y José Rienda (coords.), La investigación en didáctica de la lengua y la literatura: situación actual y perspectivas de futuro, Madrid, SEDLL, pp. 1965-1976.

____, (2013a), «Rutes literàries i formació literaria per a futurs docents», en Pilán, P.; De Lamo, J. F. i Gallardo, B., Propostes d’Innovació Educativa, Anejos de @tic, 3, pp. 16-25.

____, (2013b), Llibre del professor, Alzira, Bromera.

BENEJAM, Pilar (1996), «Repàs a les sortides. Els objectius de les sortides», Perspectiva Escolar, 204, pp. 2-8.

BORDONS, Glòria i Júlia FERRER (2013), «Poesia catalana contemporània,territori i educació», Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, 60, pp. 99-110.

BORRÀS, Vicent (2001) «La recreació de la natura», L’illa, 27, pp. 17-18.

BROSSEAU, Marc (1996), Des romans-géographes, París, L’Harmattan.

CHEVALIER, Michel (1993), «Géographie et littérature», en Michel Chevalier (dir.), La littérature dans tous ses espaces, París, CNRS, pp. 1-81.

CID, Josep-Sebastià (2010), «Literatura, territori i educació. Una experiència a l’ensenyament secundari a les Terres de l’Ebre», en Bordons, G. (coord.), Manual de Gestió del Patrimoni Literari de l’Alt Pirineu i Aran. Farrera i Tremp, Centre d’Art i Natura i Garsineu Edicions, pp. 52-59.

COLLOT, Michel (2011), «Pour une géographie littéraire», Fabula-LhT, 8. [http://www.fabula.org/lht/8/index.php?id=242] [Consulta: 19-07-2013]

DEWEY, John (2004), Experiencia y educación, Madrid, Biblioteca Nueva.

DÖRNYEI, Zoltán (2008), Estratègies de motivació a l’aula de llengües, Barcelona, UOC.

ESPAIS ESCRITS (ed.) (2011), Literatura, territori i identitat: la gestió del patrimoni literari a debat, Girona, Curbet.

GELABERT, Joan (2003), «La creació d’espais d’ús per a la llengua entre els joves», Treballs de sociolingüística catalana, 17, pp. 211-224.

MANRESA, Mireia; DURAN, Carmen; RAMADA, Lucas (2012), «Les TIC en les seqüències didàctiques de llengua i literatura», Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, 57, pp. 36-48.

MENDOZA, Antonio (2002), «Las funciones del profesor de literatura: bases para la innovación», Aspectos didácticos de lengua y literatura, 12, pp. 109-140.

MIRA, Joan Francesc (2007), «Territori, llengua, literatura, identitat», en Espais Escrits (ed.) (2011), Literatura, territori i identitat: la gestió del patrimoni literari a debat, Girona, Curbet, pp. 75-85.

PIATTI, Barbara (2008), Die Geographie der Literatur. Schauplätze, Handlungsräume, Raumphantasien, Göttingen, Vallestein Verlag.

PLA, Josep (1968), El meu país, OC, VII, Barcelona, Destino.

____, (1988), Pla, de viatge, a cura de Sandra Cambray i Llorenç Soldevila, Barcelona, Destino.

SAVATER, Fernando (2013), Las ciudades y los escritores, Barcelona, Debate.

SERRANO, David (2007), «El valor didàctic del treball fora de l’aula. Reflexions des de la Geografia», Observar, 1, pp. 106-118.

SOLDEVILA, Llorenç (2004), «Ensenyar història de la literatura a segon cicle de secundària», en Bordons, G. i Díaz-Plaja, A. (ed.), Ensenyar literatura a secundària: formant lectors crítics, motivats i cultes, Barcelona, Graó, pp. 19-29.

____, (2009), Geografia literària, 1. Comarques barcelonines, Barcelona, Proa.

____, (2010), «Presentació d’Endrets.cat. Geografia literària dels PPCC», VI Jornades d’Espais escrits, Badalona, 6 de novembre de 2010. [http://www.espaisescrits.cat/downloads/cat/VI%20JORNADES%20ESPAIS%20ESCRITS.pdf] [Consulta: 5-07-2013]

VILARRASA, Araceli (2003), «Salir del aula. Reapropiarse del contexto», Iber: Didáctica de las ciencias sociales, geografía e historia, 36, pp. 13-25.

WESTPHAL, Bernard (2007), La Géocritique: réel, fiction, espace, París, Éditions de Minuit.

1. En els darrers anys, des de la Fundació Josep Pla s’han dut a terme experiències que mostren com el paisatge pot ser interpretat a la llum de la literatura (Aguiló, 2011).

2. Vicent Borràs, que ens acompanyava en aquest viatge escolar, ha escrit unes interessants reflexions sobre literatura, paisatge i representació (Borràs, 2001).

3. Aportem una versió poètica d’aquest concepte al poema «Entusiastes» (Bataller, 2013b: 16-17).

4. Sobre el concepte i abast del concepte «lloc literari» (des de llocs on han viscut, escrit o mort escriptors fins a llocs immortalitzats per un text, etc.) vegeu Soldevila (2009: 12-13).

5. Deu intervencions del Congrés estan enregistrades en vídeo i poden consultar-se online (http://mmedia.uv.es/index?f=_all&w=geografies). A més, una ruta llegendària per la ciutat de València pot consultar-se des de diferents vídeos que il·lustren alguns dels moments i llegendes narrades durant l’itinerari des del servidor de la Universitat de València Mmedia: http://mmedia.uv.es/index?f=_all&w=llegendes.

6. Els vídeos de les diferents intervencions poden consultar-se des del servidor Mmedia: http://mmedia.uv.es/index?f=_all&w=lite.

Fil-per-randa, una manera de viatjar

Joanvi Candel

Pau Marqués

Fil-per-Randa

1. UN CLUB DE VIATGES

Un punt d’encontre, un munt d’experiències, un món de vivències, un cim d’altures, un bri d’amor, un deix d’aventura, un feix d’amistats, un cop de sort, un solc de camins, un sac de viatges, un cas com un cabàs. Josep Cortell (guia de Fil-per-Randa)

Fil-per-randa és un club de viatges nascut a la tardor de 1993. Organitza propostes a partir d’elements culturals tan diversos com la gastronomia, la natura, les festes, l’arquitectura o la literatura. El valor universal de la cultura permet mantenir el vell esperit del viatge sota les noves formes de l’anomenat «turisme cultural», volgudament distant dels «paquets turístics» de consum massiu. Un universalisme que s’expandeix a partir de la cultura pròpia del país. Tot el que és diferent o nou, ho és perquè tenim arrels: el que som i d’on venim. La difusió del patrimoni com apropiació espiritual encaminada al gaudi demana un substrat cultural, la literatura que tota geografia posseeix si no vol quedar-se simplement amb la imatge i la informació erudita.

S’han organitzat rutes literàries per la ciutat de València o recitals com el cicle «A la lluna del Botànic. Música i poesia» en col·laboració amb la Universitat de València, viatges específics que responen a la petició d’algun col·lectiu, o activitats pensades per a escolars. Un escriptor sempre és un bon programa, com l’actual «Vicent Andrés Estellés, la clau que obri tots els paisatges». També un aniversari, com el recital sobre els 150 anys de la Unitat d’Itàlia «València-Itàlia: ideals de llibertat»; d’altres, l’excusa és una obra literària com el viatge «Viterbo i Bomarzo. El territori dels Papes» on l’eix era el jardí que donà nom a la novel·la de M. Mújica Láinez. De vegades és el programa del viatge el que s’enriqueix amb textos literaris d’autors diversos on la geografia és l’element determinant com «Nit de Sant Joan a la Muntanyeta dels Sants», o bé són els escriptors que han destacat en un espai determinat i la relació que han tingut amb altres coetanis com la Provença de Frederic Mistral i Teodor Llorente.

Una pedra angular de Fil-Per-Randa són els guies col·laboradors: historiadors, arquitectes, artistes, biòlegs, escriptors…, apassionats i compromesos amb el país, que asseguren l’objectiu primigeni: esdevenir un referent cívic dins la societat valenciana en la defensa i la promoció del nostre patrimoni cultural.

2. DEL MAPA A LA GEOGRAFIA HUMANA

Cal entendre les geografies literàries en un sentit ampli, ja que sovint considerem literaris textos que no responien inicialment a aquesta voluntat de l’autor. També hi ha la geografia humana, tant dels llocs que visitem com dels viatgers que formen el grup: Fil-per-Randa és un punt de trobada de gent oberta, que vol mantenir l’esperit receptiu i inquiet dels viatgers, i no simplement consumir un producte donat i pastat. Una composició heterogènia que té un punt en comú, les ganes de descobrir paisatges «fil-per-randa», amb tot detall, com diu la locució que ha donat nom al club. Punt en comú que permet viatjar sol o amb companyia, perquè sempre ens trobarem immersos en la companyonia pròpia dels viatgers d’antiga nissaga.

Uns viatges tenen un enfocament bàsicament cultural: veure les realitzacions de l’home; en altres, el contacte amb la natura és l’objectiu. En tots dos casos es tracta de mirar per formar part del que mirem. En tots dos casos, comptem amb un cap de grup, un guia que gestiona els temps. El ritme és important, però també el temps lliure de desconnexió del grup, de descoberta personal, amb completa llibertat. Un programa de viatge és un rosari de propostes plantejat a un grup, però són els individus els qui marquen el propi grau de participació. El viatger sap quan s’ha d’aturar a descansar, quan vol desconnectar, quan necessita un espai propi i intransferible. Un guia és el complement, és qui dóna veu al que tenim davant; una veu que és polifònica perquè es multiplica amb altres veus: ocasionalment un guia local, però sempre amb la música, les pel·lícules o les lectures pensades per a l’ocasió. No podem oblidar, però, les veus d’altres viatgers perquè aprendre o gaudir són processos recíprocs.

El programa d’un viatge no és simplement un itinerari, és també la visita a un museu, una exposició, l’assistència a un espectacle: concert, teatre, festes populars… El paisatge humà i els aspectes culturals dels indrets són primordials a l’hora de planificar i realitzar els viatges. Els formats dels viatges són variats: passejades temàtiques per una ciutat, recitals dramatitzats, excursions d’un matí o tot un dia, de cap de setmana o pont, de mitja durada en vacances o viatges llargs. Del país al món en una gradació que prima els espais més propers, passa per altres acostats geogràficament i culturalment (països europeus) i arriba a qualsevol racó del planeta. Les destinacions es dissenyen a partir de brandings existents o proposats bé pels viatgers, bé pels col·laboradors. Un element distintiu és un disseny propi que sobre una base cultural combina en un mateix viatge destinacions turísticament conegudes amb altres indrets no menys interessants, però desconeguts per als circuits més comercials. Les activats més curtes, senzilles, properes (excursions, passejades, recitals…) responen sovint a esdeveniments culturals recurrents (una festa, un aniversari) o són proposades en cicles: l’arquitectura rural, l’albufera…

3. EL PROJECTE “MERAVELLES VALENCIANES”

L’etiqueta «set meravelles del món» ha tingut una ininterrompuda difusió des de l’antiguitat clàssica. Han aparegut innombrables versions basades en els criteris més diversos: arquitectura, espais naturals, etc. El propòsit també ha canviat amb el temps, de ser una guia de viatge o un compendi de llocs curiosos a descriure llocs que necessiten una protecció i conservació especials. Una de les iniciatives més exitoses, però no menys polèmica, va estar la iniciada pel cineasta suís Bernard Weber amb el propòsit de triar les «Set noves meravelles del món», procés que culminà amb les votacions fetes el 2007. Al caliu d’aquest projecte van sorgir nombroses votacions en altres àmbits més restringits.

Fil-per-randa, coherent amb la seua finalitat, no podia deixar passar l’oportunitat de participar activament en la creació d’un programa similar, referit en aquesta ocasió al patrimoni cultural i mediambiental valencià. La idea no era original, però podia funcionar i s’ajustava al que sempre s’havia pretés: crear un espai simbòlic valencià. La dita llatina «Nihil volitum quin praecongnitum» ja ho avançava. Fil-per Randa sempre ha fet bandera de la difusió i descoberta del patrimoni perquè ens aboca a estimar-lo.

Amb la iniciativa no es buscava una simple repercussió mediàtica i comercial, sinó fer una proposta que comptara amb la participació d’entitats públiques i privades valencianes. Amb aquest pantejament, Fil-per-randa va crear un web participatiu que d’una manera rigorosa i científica, però lúdica i popular alhora, culminà l’octubre del 2008 amb la proclamació de les «Set Meravelles Valencianes». La data coincidia, a més, amb el 15é aniversari de Fil-per-randa. No s’havia pensat en triar una única meravella guanyadora, sinó provocar l’interés pel patrimoni sotmés a votació. La primera innovació havia sigut no reduir-se a «set meravelles», sinó proposar set meravelles de set categories: parcs i paratges naturals, conjunts historicoartístics, peces arqueològiques i obres d’art, monuments naturals, monuments arquitectònics històrics, monuments arquitectònics moderns dels s. XX-XXI. Iniciativa que per a satisfacció general i de Fil-per-randa comptà amb una gran participació i repercussió als mitjans de comunicació.

Com a culminació de la proposta es preveia la redacció d’un material elaborat per professionals de prestigi perquè esdevinguera un nou motor de la promoció del patrimoni cultural i natural valencià. És cert que abans de votar les 49 candidates —set per cada categoria— es va constatar l’absència de meravelles importants, tant de les comarques d’Alacant com les de Castelló. Ja en aquell moment es va decidir subsanar aquesta mancança en l’edició del llibre. Publicar el treball aportat donava un llibre excessivament gruixut, motiu pel qual van decidir partir-lo en dos toms, el primer dels quals aparegut el 2010 (Fil-per-randa, 2010), l’altre de pròxima aparició. La voluntat de l’obra era replegar la filosofia del club de viatges: despertar en la societat valenciana desig —mai no assolit del tot— d’apreciar el propi país, el seu patrimoni i la història que hi ha al darrere.

4. VIATJAR O FER TURISME, TOT ÉS CONSUMIR

«Grand Tour» va ser el nom donat a un viatge de diversió/instrucció per Europa que realitzaven principalment els joves de classe mitjana alta. Costum que es va estendre des del s. XVII fins a mitjans del s. XIX, quan la revolució dels transports va propiciar els viatges de «massa»; tot i que la idea de viatge/instrucció va seguir mantenint-se durant molt de temps.

Stefan Zweig que a més de novel·lista era un gran viatger, en un breu article titulat «Viatgers o viatjats» (Zweig, 2009: 166-172) ja advertia fa cent anys dels perills dels viatges de masses, producte de consum que anomenem turisme. Citem textualment, en traducció personal:

Amb ells comença una nova manera de viatjar, el viatge en massa, el viatge contractat — hom és viatjat… Una organització matemàtica ha pensat ja en tot abans que ells, tot és preparat, no tenen res a cercar, a calcular; el motor s’ha posat en marxa … Per a cada mirada s’ha previst un temps determinat, la tria d’una ruta és el fruit d’una ampla experiència: què fàcil d’aquesta manera!

Aquest plantejament feia perdre un dels aspectes essencials del viatge, l’aventura,

Les vostres passes no seran guiades pel veritable Déu dels viatgers, la sort… perquè la mecànica incessantment perfeccionada del viatge em sembla més perillosa que beneficiosa per a les persones que no volen acontentar-se amb una aproximació al desconegut des de fora, sinó que desitgen que els arribe fins a l’ànima la imatge veritablement viva i forta d’un paisatge nou…

Reservem-nos aquesta petita parcel·la d’aventura al nostre univers excessivament organitzat, no ens deixem dur per les atencions d’aquestes agències tan pràctiques que us viatjaran com mercaderies, seguim viatjant a la manera dels nostres avantpassats, al nostre aire, cap a destinacions triades per nosaltres mateixos. És aquesta l’única manera de descobrir no sols el món exterior sinó també el nostre univers interior.

Estem avisats del risc que suposa la comoditat del tot està calculat; tanmateix, planificació no rima amb limitació. Cal deixar-se dur: gestionar el temps et permet gaudir del present amb la tranquil·litat que no enyoraràs el que no coneixes. D’aquí la importància d’un guia que domina i té cura del ritme. Cadascú necessita el seu temps, però el temps universal ha de ser gestionat amb intel·ligència. Quan viatgem no hi ha mal oratge, sinó activitats que te’l fan sofrir, no hi ha manca de temps, sinó incapacitat de tria. A Fil-per-randa el ritme, la progressió, el lloc i l’hora són importants; es tracta de deixar-se dur per, paradoxalment, ser protagonistes del procés de descoberta. Gaudim el moment; algú ens indicarà quan haurem de girar el pas.

L’accés massiu a la cultura i la globalització de la informació amb internet ens posen el món a l’abast de la mà. Tornem de nou, però, a l’inici: viatjar s’ha tornat de nou un exercici amb grans limitacions. El temps en la vida moderna és limitat per les obligacions laborals, i el pressupost va d’acord amb l’anterior. Hi ha també les noves socialitzacions, la potenciació de la individualitat i els drets ens han fet més insolidaris a les incomoditats provocades per l’altre. Sembla que hagen passat segles quan els joves viatjaven en grup i com en una olla a pressió s’aguantaven les impertinències d’uns i altres; ara tot és més polit, més educadament distant: ens hem tornar més insofribles. Per això, aquesta nova socialització ens aboca a viatjar «juntos pero no revueltos». I és un element més que ha propiciat l’expansió dels viatges contractats. Són avantatges de compartir la companyia, però no de carregar amb ella. Tot té el seu preu, però.

Un dels perills del món modern és la sobrecàrrega d’informació i la d’activitats. Quan tot és limitat hi ha el perill, no sols com ens advertia Stefan Zweig de «ser viatjats» en lloc de viatjar, sinó també de consumir viatges com qui emplena cromos d’un àlbum. Llavors, la mirada, l’exercici de penetrar a l’interior del paisatge observat esdevé simplement el resultat d’un posat fotogràfic, més pensat per immortalitzar un fet que no pas per gaudir-lo. Algú, emulant la força sintètica de la poesia japonesa va versejar

Quan de paisatge

traus només fotos bones;

perds tantes coses! (Marqués, 2010)

És una conseqüència (inevitable?) de la societat actual, a la qual no són alienes les innovacions tecnològiques: càmeres de foto o vídeo que certifiquen l’hora i posició de l’objecte captat, pissarretes electròniques per dur al darrere tota la informació possible (arraconats queden el rebregats llibres de viatges). Ara, fins i tot la tecnologia permet trobar la informació del monument que visitem a través d’un escàner lector de codis de barres QR inserit a un telèfon mòbil o altre dispositiu. Llavors, ¿quina és la funció de l’estudi previ del viatge, les guies i altres les lectures? ¿quina la funció d’un guia que educa (que condueix des de) el personal i exposa el que hom visita quan tenim a l’abast de la mà una informació tan exhaustiva i puntual alhora?

Consumir viatges sembla haver-se convertit en l’antítesi de l’acte humanista de mirar per veure, veure per entendre. La societat de consum necessita de l’oci (distracció, avorriment) per mantenir el negoci (hiperactivitat) en una roda incessant. Caldria, doncs, recuperar el sentit llatí del terme: oci (temps lliure, creixement personal) oposat a negoci (obligació). Els viatges perdrien llavors el caràcter de consum per esdevenir experiències personals.

5. DE L’ARQUEOLOGIA DE LA MIRADA AL REFERENT LITERARI: QUAN LA LITERATURA FA EL PAISATGE

Quan viatgem mirar és la voluntat d’aprofundir el que veiem: tot paisatge és un resultat. A l’alçada que estem de la civilització humana sembla que tot paisatge ha estat intervingut per la mà de l’home. L’arqueologia del paisatge esdevé un exercici per captar qui i com van transformar el que veiem: la societat, el pensament, la superposició d’elements… un seguit de coneixements teòrics que tenim sense necessitat de viatjar. Si cerquem l’experiència, cal centrar-se en l’arqueologia de la mirada, la literatura feta sobre aquells individus que abans de nosaltres van mirar i viure els mateixos escenaris. D’aquí que la literatura, sobretot les novel·les situades en una geografia concreta s’hagen incorporat als motius que ordenen una ruta. La tradició no és nova ni exclusivament literària: hi ha les rutes d’un estil arquitectònic, d’un episodi històric… tots els motius són bons per inspirar un viatge.

L’anterior no és nou, de manera que vista des de fora cap vida no és original, però sí que és pròpia, única, nova per a cada individu. L’important, doncs, és l’enfocament, la vivència, l’anècdota. La geografia literària no és innocent, es refà una visió del món, a un espai simbòlic. Són universals i nosaltres anem arreu perquè som productes d’un lloc i d’una història. D’aquí la importància de trobar referents propers, universals al capdavall, en cada lloc nou. Les anècdotes literàries ens ajuden; com diu el refrany «A tots els pobles couen faves, i al meu poble a calderades».

Per trencar amb un article massa teòric, voldríem posar l’exemple de com relacionar dues llegendes¹ que expliquen el mateix fenomen: la presència d’òxids fèrrics en la constitució primigènia dels sòls. Aquest fenomen tenyeix d’un color rogenc importants franges del terreny. Heus ací dues explicacions diverses, una centrada al massís del Penyagolosa i l’altra a Rosselló de Provença, en les muntanyes del Luberon.

Les orelles de moro i la conquesta de Jaume I al Penyagolosa

Diuen que Jaume I entrà a les terres del que seria el regne de València pel massís del Penyagolosa, una vegada rebutjada a les portes de Peníscola la incursió que volien fer per la costa. Els senyors que l’acompanyaven estaven delerosos d’entrar en batalla, puix això els donava majors drets a l’hora del repartiment del botí. Contràriament, el rei s’estimava més pactar, perquè si no hi havia enfrontament, pràcticament tot serien drets reials sobre el territori guanyat.

Els moros del Penyagolosa sabedors d’aquesta relació tensa entre els cavallers i el seu rei no estaven per la feina de render-se; tenien, a més, la protecció de la muntanya esquerpa. Després de vàries temptatives i ambaixades secretes per acordar una rendició no van arribar a res. El rei es desesperava perquè no veia la manera de fer-se amb la zona sense combatre i advertia que en allò els anava la vida als moros. Un territori assolat no convenia ni al rei ni als altres. Els senyors de la guerra amb el botí en tindrien prou i massa.

I va arribar l’hora de l’inevitable combat. Llavors, el rei va establir que en lloc de matar els moros, els tallarien les orelles com a símbol de submissió. La batalla va ser de les que fan història, ja se sap, la gent de muntanya és valenta i fera. I rius i rierols de sang, quatre o quaranta-quatre van mullar la terra donant-li les franges de color rogenc que encara avui en dia hom pot adminar. I si encara teniu paciència i regireu entre les pedres podreu trobar-hi les orelles d’aquells moros rebels; fossilitzades per deixar memòria de la barbàrie.

La llegenda del cor menjat

En les vides dels trobadors es parla de Guillem de Castebany, que es va enamorar de Sermonda, dona de Raimon d’Avinyó, senyor de castell de Rosselló de Provença. I com solia passar, dama i trobador es van enamorar. Les composicions d’aquest eren cada cop més enceses i els criats van començar a sospitar que alguna cosa s’hi coïa d’amagat. El marit, una vegada assabentat va engelosir-se. Per eixir de dubtes va convidar de cacera un dia el trobador. Una vegada sols enmig del bosc, amb la conversa pròpia dels confidents intentava estirar-li la llengua.. Guillem de Cabestany, avisat de la situació i per seguir-li el joc, va confessar que s’havia enamorat d’Agnés, cunyada d’aquest i germana de Sermonda. Llavors, Raimon d’Avinyó, enfurit per una confessió que dissipava la seua gelosia, va decidir que anirien tots dos a Tarascó on vivia la cunyada Agnés per tal de certificar la veracitat del que Guillem li havia dit. Agnés que ràpidament havia captat el cunyat gelós, va fer-li el joc al trobador per tal de protegir els amants. El problema vindria després, quan Sermonda a qui l’estratagema de Guillem de Cabestany havia picat l’amor propi, i enfurida per l’actitud del marit, va demanar al trobador que la traguera de dubtes confessant la passió que sentia per ella d’una manera clara i davant de tothom per mitjà d’una cançó.

Guilllem de Cabestany, foll com els bons amants, compongué la més bella declaració en vers. Raimon d’Avinyó en assabentar-se de la passió clandestina que lligava la muller amb el trobador es va encendre d’ira, però no va dir res. Va esperar un dia de cacera, i quan estaven sols, en lloc de confidències com l’anterior vegada va matar-lo a traïció. Va tallar-li el cap i va extraure-li el cor. Una vegada tornat al castell, va demanar que cogueren el cor amb salsa picant, que és bona per a les digestions fortes.

Sermonda després d’haver gaudit del seu plat preferit, va escoltar com el marit li confessava que s’havia menjat el cor de l’amant; a la qual cosa Sermonda amb posat seré va dir,

- Senyor, m’heu regalat amb una menja tan exquidia que ja no en tastaré cap altra de millor.

El marit adonant-se que la venjança no havia funcionat com ell volia, tirà mà de l’espasa amb intenció de matar-la. Sermonda, però, avisada de l’actitud homicida del marit s’avançà al seu desig i es va tirar per una finestra castell avall. I el seu cos sangonós va mullar de roig la terra. Encara podem veure les traces de la sang entre l’arena dels ocres de Rosselló de Provença.

Amb aquests exemples hem volgut il·lustrar com cada geografia construeix els seus relats, mítics o no, però que ens recorden la importància de la diversitat de mirades que sobre una mateix espai podem trobar i tota la literatura que hi podem descobrir quan preparem, recordem, gaudim un viatge. Fidels a aquesta visió polifònica, reblarem l’article amb un parell de cites de grans escriptors i grans viatgers:

«Com tots els grans viatgers, he vist més del que recorde, i recorde més del que he vist» (Benjamin Disraeli)

«Els viatges són els viatgers. El que veiem no és el que veiem, sinó el que som» (Fernando Pessoa)

6. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

FIL-PER-RANDA (coord.) (2009) Meravelles valencianes, València, Editorial Denes.

MARQUÉS, Pau (2010), Cala la lluna i altres haikus, Rafelbunyol, Agrupació Cultural Vianants.

ZWEIG, Stefan (2009), «Voyageurs ou voyagés», Voyages, París, Librairie Générale Française, pp. 166-172.

1. Redacció dels autors.

Els mapes literaris en Internet: anàlisi dels webs de literatura georeferenciada dels Països Catalans

Ricard Giramé Parareda

Universitat de Vic

1. INTRODUCCIÓ

Corren nous temps per a la informació geogràfica, no només pel que fa als canals, sinó també en els formats. Especialistes i ciutadans de tot el món han mostrat la seva solidaritat en participar en la construcció d’una nova forma de georeferenciar el contingut creat per contribuir a millorar la situació en moments de crisi, desastres naturals o conflictes armats. Però també, alhora de pensar nous models econòmics, polítics, culturals i artístics. I és que la georeferenciació s’ha convertit en una disciplina quotidiana i gairebé imprescindible. Tant és així, que el periodista de La Vanguardia, Francesc Bracero, escrivia en el seu article de l’11 de març de 2011 que segons l’Instituto Cartográfico Nacional el 80% de l’activitat humana, pel seu bon desenvolupament, requereix tenir el coneixement d’una posició geogràfica sobre un mapa. Uns 500 milions de persones a tot el món accedeixen avui com a usuaris habituals a serveis de georeferenciació i la previsió és de creixement, ja que falten per incorporar-se a aquesta xifra molts països en desenvolupament (Bracero, 2011). Això m’ha portat a reflexionar sobre com la literatura ha trobat un aliat immillorable en la geografia: els mapes s’han convertit en un dels suports més eficaços per mostrar amb rapidesa, i de forma interactiva, la literatura relativa a una determinada zona geogràfica.

2. ELS WEBS DE LITERATURA GEOREFERENCIADA

Com deia al principi, l’element d’estudi de la meva investigació han sigut els webs dedicats exclusivament o parcial a la georeferenciació de la literatura dels Països Catalans i la seva capacitat d’interacció amb l’usuari. Recursos coneguts popularment com a mapes o atles literaris o geografies literàries en línia.

De forma genèrica vaig iniciar la recerca preguntant-me quins llocs literaris acaben per materialitzar un mapa literari, i què és el que dóna cos a aquests recursos. Però sobretot volia saber quins mapes literaris acaben publicats en Internet.

Per emmarcar l’objecte d’estudi em referiré sense entrar en detalls a l’obra de Llorenç Soldevila on descriu el procés, ampli i complex, de perfilar un lloc literari i des d’on mostra tot un directori per categories d’aquests llocs —vegeu el text publicat en aquest llibre «Del lloc literari a la ruta literària»—, a vegades, anant més enllà de l’estricte i únic interès literari i obrint-se a d’altres: culturals, turístics, excursionistes… Ara bé, el lloc sempre ha de tenir alguna relació amb la literatura i ha de ser paisatge: natural, urbà, humà, cultural, artístic… (Soldevila, 2010). Tots ells, doncs, són part substancial de l’objecte de l’estudi perquè cada indret literari és com una cèl·lula del seu corresponent mapa literari.

Cadascun dels mapes literaris en línia representa una unitat d’anàlisi en el treball i comparteixen una característica primària basada en el que he anomenat focus d’interès del mapa o base primària del mapa, és a dir, allò que l’autor d’un mapa literari pren com a base per a georeferenciar-hi la literatura, els autors, etc. Aquests focus poden ser de tres tipus i donen peu a tres confeccions de mapes diferents:

- Mapes literaris basats en l’autor. Mostren els llocs literaris descrits o viscuts per un autor o per més d’un autor, en forma de fites en el mapa o traçant-ne una ruta.

- Mapes literaris basats en l’obra. Mostren els llocs literaris que apareixen o parteixen d’una sola obra o de més d’una obra literària, en forma de fites en el mapa o traçant-ne una ruta.

- Mapes literaris basats en el territori. Mostren els llocs literaris d’un territori concret en base a les obres escrites o els autors, en forma de fites en el mapa o traçant-ne una ruta.

Altres característiques basals d’aquestes unitats d’anàlisi són:

- Mapes estàtics vs. mapes dinàmics. La valoració de la capacitat d’interacció d’aquest tipus de recurs amb l’usuari és a vegades tant important com la presentació dels propis continguts.

- Entorn del mapa. La publicació dels mapes pot ser individual, és a dir, un mapa solt, o bé es poden trobar un o diversos mapes literaris en una pàgina o portal web creat o no ad hoc.

Durant el procés de cerca he aconseguit una relació de 65 mapes literaris d’arreu del món, dels quals, vint-i-un han cristal·litzat en recursos dedicats a la georeferenciació literària dels Països Catalans.

Gràfica 1: Distribució dels recursos web segons l’origen geogràfic dels mapes literaris

En el gràfic 1 veiem que Espanya i els Estats Units són els dos països amb una presència més destacada en els mapes literaris en línia. Concretament Espanya representa el 32% dels recursos i els Estats Units representen el 27%. La tercera presència geogràfica en els mapes literaris està etiquetada com a Transnacional ja que representa la formulació d’aquests mapes sobre regions transfronteres, continents o el món.

3. ELS WEBS DE LITERATURA GEOREFERENCIADA ALS PAÏSOS CATALANS

Del total mostral, vint-i-un mapes literaris prenen com a base els Països Catalans. De fet, en Internet, la creació d’aquests recursos geogràfics i literaris ha tingut un creixement important en els darrers cinc anys. Segons dades del web de registres Whois.com i els copyright de les mateixes pàgines web, a Catalunya s’han arribat a crear com a mínim divuit webs d’aquest tipus des de l’any 2007. Aquest increment és degut a la puixança dels estudis de la literatura en l’era digital sumats a l’interès per a la fixació del patrimoni geogràfic i literari, per una banda, i a la popularització i a la facilitat d’utilització de les aplicacions web per l’altra.

En el marc geogràfic dels Països Catalans podem observar quines són les característiques bàsiques d’aquesta mostra:

Taula 1: Quadre d’identificació de recursos

En podríem dir la primera aproximació descriptiva.

Gràfica 2: Distribució dels recursos web segons el focus d’interès dels mapes literaris als PPCC

D’aquests, recuperant la idea de focus d’interès del mapa o element primari del mapa observem en el gràfic 2 que en un 71% dels casos es formulen inicialment en clau territorial. Això significa que la potencialitat dels autors o de les obres literàries com a elements de partida en els mapes encara no han estat explotada suficientment.

Però el gruix de l’avaluació rau en una metodologia d’anàlisi quantitativa pròpia, basada en altres paràmetres i indicadors. Concretament sis paràmetres, que són com sis grans grups temàtics que estructuren l’anàlisi de cada web:

• Identificació (autoria)

• Contingut (objectius, cartografia, autors, textos i llocs)

• Tecnologia (r. multimèdia, r. interactius, característiques tècniques)

• Navegació (arquitectura web, recuperació, ergonomia)

• Posicionament (ubiqüitat, lluminositat)

• Usabilitat (processos)

I vuitanta-dos indicadors que m’han servit per fer la dissecció objectiva de cada recurs amb molta precisió. En tot cas i arribats a aquest punt no repassaré la llista d’indicadors ni els detalls textuals de les anàlisi. El que vull mostrar és un exemple del procés. Es tracta del segon paràmetre, el de Continguts, pel seu interès en aquest fòrum: l’apartat II.2. analitza la cartografia que utilitzen els webs i es fixa en els aspectes d’Abast territorial, la Denominació del territori, l’adequació en l’Autoria del mapa, el Format i l’Escalat de les cartes, el Disseny i la Toponímia.

Taula 2: Valoració del paràmetre Contingut – Cartografia

Si ens fixem en la taula veurem que en general hi ha un nivell alt en els resultats de l’anàlisi des del punt de vista dels indicadors. Per una banda l’indicador de Disseny obté la puntuació més elevada 42 sobre 45, que representa un compliment del 93%. Es tracta del disseny del mapa en el sentit de la delimitació del territori, la utilització del traç i els colors i la diferenciació clara dels elements components i seccions. Cal afegir que és un indicador ben treballat en la majoria de casos. En l’altre extrem de la graella trobem que la informació de l’Escalat no és present en la majoria de casos, només en el 26%.

Gràfica 3: Escala de compliment per unitat d’anàlisi del paràmetre Contingut – Cartografia

Des del punt de vista de les unitats d’anàlisi quatre webs han rebut 15 de 15 punts (100% de compliment), i només la Ruta literària Ruiz Zafón «El joc de l’àngel», suma dos punts tenint en compte els indicadors de Format i Disseny.

Per acabar amb aquesta part d’anàlisi i estat de la qüestió presento els resultats finals de l’estudi reflectits també en un taula i una gràfica.

Taula 3: Resum final

Gràfica 4: Resum final

La taula final conté el recompte de les valoracions fetes en totes les matrius d’anàlisi tals com la que hem vist en l’anterior exemple. Així per una banda veiem que degut als diferents valors que representen cada un dels paràmetres s’ha optat per ponderar la puntuació del compliment. En aquest sentit es pot observar també que el paràmetre que té un compliment més elevat de mitjana és el V.2 Ubiqüitat (8,8) i els paràmetres que cal millorar són II.4 Obres literàries (1,9) i III.2 Recursos interactius (2,2) i IV.2. Recuperació de la informació (2,4).

Pel que fa a les unitats d’anàlisi el web més ben valorat en global ha estat Endrets - Geografia Literària dels Països Catalans (7,4), seguit d’Espais literaris de Jesús Montcada (6,4) i Mapa Literari Català 2.0 i Topobiografies de l’exili català (6,2). En l’altre extrem de la valoració hi ha la Ruta literària Ruiz Zafón «El joc de l’àngel» amb un 3,1.

Cal dir que tota l’anàlisi paramètrica va acompanyada per una anàlisi qualitativa individual, web a web, amb mostreig de pantalles, imatges, textos, etc.

4. ELS WLG COM A PLATAFORMES EDUCATIVES

Com lliga tot el que he descrit fins ara amb la transferència de coneixement a les aules? La resposta és en el canvi dels paradigmes de l’educació. La web s’està encarregant de ser un dels principals factors de canvi i transformació dels models tradicionals amb els que eren educades les nostres generacions. Ja sigui perquè vulguem aprendre un idioma, matemàtiques, alguns aspectes de les ciències naturals o literatura el web ens ofereix moltes plataformes dissenyades per tenir noves solucions d’educació i moltes d’elles utilitzen els instruments multimèdia com a recurs primari, a més d’oferir alternatives d’avaluació i exercicis tradicionals.

En el cas de la literatura, queda palès que alguns portals de literatura georeferenciada són autèntiques plataformes educatives que proporcionen accés gratuït a una diversitat indecent de recursos literaris en tots els formats més comuns i usats: textos, àudios, vídeos, galeries fotogràfiques, fitxes didàctiques, interacció, multimèdia, etc. I això és el conjunt de les eines més eficaces per fer arribar els coneixements a les noves generacions d’omnívors digitals.

D’altra banda, per sí mateixos, crec tots els recursos de literatura georeferenciada ja tenen un component didàctic quan expliquen la literatura relacionada amb un territori concret. Però, d’origen, en la seva ideació i respecte a la didàctica crec que existeixen tres comportaments de programació dels llocs web clarament diferenciats.

En primer lloc hi ha webs de literatura georeferenciada que parteixen d’una base pedagògica i així ho manifesten en els seus objectius. És el cas per exemple d’Un viatge literari per les comarques de Catalunya que ja es va crear pensant en el currículum educatiu dels estudiants de l’ESO i el Batxillerat. També és el cas de Callejeros literarios i Callejeros literarios en Castelló de la Plana, una proposta duta a terme transversalment per diferents instituts de secundària d’arreu de l’Estat de forma col·laborativa com a complement de les classes de literatura a l’aula. Podem dir que aquests webs són en sí propostes educatives i la seva raó de ser original ja era únicament aquesta.

Per altra banda hi ha uns altres recursos que essent fruit d’un projecte de recerca han acabat funcionant com a eines didàctiques, o bé se n’han derivat subproductes pensats per a la didàctica de la literatura a nivell de secundària o a la universitat. Són els casos de les Topobiografies de l’exili català i Endrets - Geografia Literària dels Països Catalans. Aquest segon amb un projecte didàctic derivat de la línia de recerca principal consistent en crear un repositori de dossiers didàctics que lliguen la literatura, el paisatge i el web. Amb una dimensió menor però en la mateixa línia trobem La dama de Vallcarca (una novel·la negra de Barcelona) i Itinerario literario de La Sombra del Viento.

Finalment en la tercera franja hi consten la resta dels recursos no enumerats en les dues anteriors i creats, en principi, per a la divulgació universal de la literatura lligada al territori com a objectiu principal però que en un menor o major grau serveixen també a la idea didàctica. Són casos molt clars l’Atles literari de les Terres de Girona i l’Atles literari de Salt. Aquest segon fet des de la biblioteca pública de Salt com a font d’informació d’interès cultural i turística del municipi. Això porta a pensar en el fet que les biblioteques públiques, a través de la seves colleccions locals i el coneixement popular de cada vila a què pertanyen es podrien convertir en un punt d’inici immillorable per a la creació de geografies literàries locals.

5. A MODE DE CONCLUSIÓ

Més que una conclusió tècnica de tot el que he explicat faré diverses reflexions a l’entorn dels recursos que hem vist.

Primera reflexió: la mostra seleccionada és un conjunt heterogeni de webs tant pel que fa a continguts com a les estructures i formes de presentació. Després d’analitzar els recursos he comprovat que la constant dels mapes literaris en Internet és el focus d’interès dels mapes, és a dir, el concepte que cada mapa pren com a base. Aquest concepte pot ser de tres tipus: un autor/s, una obra/es, un lloc/s geogràfic. A partir d’aquí les combinacions que se’n deriven són infinites i sempre participen en l’equació la literatura i la geografia.

Segona reflexió: també l’espectre de la mostra és molt ampli i va des de les webs acadèmiques que parteixen del recolzament científic i econòmic d’una institució del segon ensenyament o universitària, fins a les webs populars o institucionals, creades per particulars o institucions a partir de recursos propis i gratuïts d’Internet. I és evident que la intenció d’aquests recursos és plural i a banda de divulgadors i didàctics de la literatura, també són un canal d’informació per a turistes culturals, geògrafs i fins publicistes i experts en màrqueting.

Tercera reflexió: Així trobem webs de gran calatge com Endrets – Geografia Literària dels Països Catalans, Atles literari de les Terres de Girona i Topobiografies de l’exili català, emmarcades en projectes universitaris de recerca a la Universitat de Vic, Universitat de Girona i Universitat Oberta de Catalunya-Universitat Ramon Llull, respectivament, més el recolzament institucional de fundacions, diputacions, editorials, etc. Hi ha altres iniciatives didàctiques de menor abast com són Callejeros literarios, Itinerario literario de La Sombra del Viento, La dama de Vallcarca (una novel·la negra de Barcelona). Entre mig de les primeres i les segones hi trobem un projecte fet des del i pel segon ensenyament, d’abast català, però altament actualitzable tecnològicament: Un viatge literari per les comarques de Catalunya. Per altre banda hi ha tres grans projectes endegats des de diferents institucions públiques i privades que gaudeixen d’un gran reconeixement i qualitat de continguts. Es tracta del Mapa Literari Català 2.0, Espais literaris de Jesús Montcada i Atles literari de Salt. Finalment, trobem diferents recursos que amb més o menys dimensió han trobat el seu encaix en les demandes socials i culturals de les àrees geogràfiques a les que fan referència. Són recursos molt variats fets per iniciatives populars i en la majoria d’ocasions nodrits per masses socials anònimes: Invisible maps – Fragmentos literarios, Mapa literari de Barcelona, etc.

Quarta i última reflexió: fins ara ens havíem preocupat d’acostar la literatura a tota la geografia (bibliobús) i ara ens esforcem per acostar tota la geografia a la literatura (mapes literaris). Haig de confessar que m’ha encantat arribar a aquesta conclusió perquè per la meva formació de biblioteconomia les dues idees m’entusiasmen, sobretot després d’haver tingut el privilegi de dirigir durant vuit anys la biblioteca més petita de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, a l’Estany, i veure la realitat literària d’un territori productiu en literatura i encara més productiu en lectors.

6. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

BRACERO, Francesc (2011), «Las respuestas vienen del cielo», La Vanguardia, 11-03-2011, pp. 24-25.

CODINA, Lluís (2006), Metodología de análisis y evaluación de recursos digitales en línea, Barcelona, UPF, Área de Biblioteconomía y Documentación, Dep. de Periodismo y de Comunicación Audiovisual, 56 pp. (documento reprografiado).

SOLDEVILA, Llorenç (2010), «Presentació d’Endrets.cat. Geografia literària dels PPCC», Badalona, Espais Escrits. Actes del VI Seminari sobre Patrimoni literari i Territori: la literatura i la dinamització de l’entorn, p. 3 [Disponible a http://www.espaisescrits.cat/downloads/cat/VI%20JORNADES%20ESPAIS%20ESCRITS.pdf.] [Consulta: 31-6-2012]

El patrimoni literari català: recursos educatius en xarxa

Mireia Munmany Muntal

Espais Escrits

1. INTRODUCCIÓ

Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català (www.espaisescrits.cat) és una associació formada en l’actualitat per 54 centres que vetllen, cadascú des de la professionalitat i coneixença específica d’un autor en concret, per la difusió i divulgació del llegat tant tangible com intangible del seu escriptor: la seva casa, les seves obres, els seus paisatges… Al capdavall, tot allò que acaba constituint l’imaginari col·lectiu d’un autor.

Espais Escrits des d’un inici s’ha destacat per la seva territorialitat, fet que es demostra amb les diverses seus associades escampades arreu de la geografia dels Països Catalans.¹ Una manera de treballar en equip creant una xarxa redistributiva per donar veu als petits i diversos equipaments patrimonials distribuïts arreu del territori. És, precisament, amb la idea de fer visible la riquesa i el potencial del patrimoni literari català el que va portar a la creació de la xarxa i a tirar endavant projectes conjunts.

En aquest article destacarem el projecte de posar en comú i fer visible les rutes literàries que duen a terme les entitats associades a Espais Escrits. Parlarem, d’una banda, d’un Catàleg de Rutes Literàries consultable des del web d’Espais Escrits, i, de l’altra, del projecte del Mapa Literari Català que ofereix la possibilitat de fer rutes, tant practicables —sobre terreny—, com de manera virtual.

2. EL CATÀLEG DE LES RUTES LITERÀRIES D’ESPAIS ESCRITS

En els darrers anys han sorgit diverses rutes literàries pels Països Catalans, algunes de les quals han quedat com a commemoració puntual d’una efemèride i d’altres s’han consolidat com oferta cultural estable. Agafant com a base les rutes literàries que porten a terme els socis d’Espais Escrits, la majoria es posen en funcionament entorn el 2006, fet que es deu, en gran mesura, al naixement i assessorament de la xarxa de patrimoni literari català Espais Escrits (2005).

L’objectiu de la ruta literària és donar a conèixer el llegat de l’autor posant la literatura i el seu paisatge al servei del lector. A més de conèixer els aspectes biogràfics i llegir fragments de l’obra, es convida el visitant —l’estudiant— a contemplar el paisatge i descobrir els espais on va viure l’autor o que van inspirar la seva obra.

Amb la voluntat de protegir, però també de promocionar les rutes literàries com a recurs educatiu i turístic, des d’Espais Escrits s’ha elaborat una base de dades amb informació d’interès sobre les rutes, consultable des de la pàgina web de l’associació. Alhora que a l’apartat agenda del web, també s’ofereix la possibilitat de conèixer la programació de totes les ofertes que existeixen avui dia entorn el patrimoni literari.

El Catàleg de Rutes Literàries² incorpora tota aquella informació considerada d’interès a l’hora d’escollir una ruta literària determinada. Dóna a conèixer quins autors disposen de rutes guiades, o bé la possibilitat de buscar rutes que disposin de material per poder treballar a classe (si es pensa en l’escolar com a públic potencial), etc.

Per exemple, si ens centrem en la informació que apareix en la Ruta literària Víctor Català³ veiem que, igual que en totes les rutes de la xarxa que apareixen al catàleg, ens trobem amb una breu explicació/ descripció de la ruta, acompanyada de fotografies i informació d’interès com el lloc des d’on es comença la ruta; els diversos punts per on transcorre l’itinerari; la distància i accessibilitat per saber si s’ha de fer a peu o hi ha algun tros que necessites accedir-hi amb cotxe; el temps aproximat que dura; si es pot fer de forma guiada o per compte propi; el tipus de públic a qui va dirigida; la periodicitat, i el cost; i també s’acompanya amb un seguit de propostes de restauració. A més, s’ha cregut convenient introduir-hi xarxes socials per tal de poder compartir la informació i, al mateix temps, rebre un feedback per part dels visitants amb la opció d’escriure la seva experiència o enviar les seves pròpies fotografies.

La majoria de les rutes acostumen a durar entre una i dues hores, i parar-se en 10 o 12 punts considerats d’interès. Llocs en què es llegeixen fragments de l’obra o es donen a conèixer aspectes biogràfics de l’autor, que ajuden a entendre millor el seu univers literari i conèixer el territori que el va veure néixer o el va acollir en els seus anys posteriors.

Les diferents rutes es poden cercar per autor (associats a Espais Escrits), però també per comarca en què hi trancorre la ruta, o per l’entitat que l’ofereix. Aquesta selecció ja és al mateix temps un filtre per anar directament a l’autor que interessa, o bé a l’indret/comarca que es vol visitar i que existeix l’opció de conèixer-lo a través la mirada d’un escriptor. Si, per exemple, el que interessa saber és si hi ha una ruta literària a Osona, cerques per la inicial O, i es poden veure totes les rutes que hi ha.⁴ En l’actualitat trobem diverses rutes de Verdaguer i de Miquel Martí i Pol, properament també n’hi haurà de Miquel Llor i Maria Àngels Anglada, totes dues a la ciutat de Vic, la coneguda Ciutat dels Sants de Llor. Si ens fixem en la ruta literària que tenen conjunta Verdaguer i Martí i Pol, veiem que la informació que es detalla segueix la mateixa estructura que la comentada anteriorment amb Caterina Albert, però aquí, a més a més, hi ha la possibilitat de descarregar el mapa de la ruta en format PDF. Ens informa que aquesta ruta és força llarga (14 km) i que es pot recórrer lliurement a partir d’un llibre de Ricard Torrents (1998) o d’un tríptic que s’ofereix des de la mateixa Casa Museu Verdaguer de Folgueroles.⁵

3. RUTES LITERÀRIES VIRTUALS: L’MLC

D’altra banda, la introducció d’ordinadors a l’aula i el treball en xarxa també permet que un altre projecte desenvolupat per Espais Escrits es converteixi en un recurs per a les classes de llengua i literatura, parlem del Mapa Literari Català (www.mapaliterari.cat). Amb l’objectiu de promoure la difusió i el coneixement de la literatura catalana, el Mapa Literari Català (MLC) permet la visibilització de la literatura en pantalla. El que es pretenia era mapejar a escala mundial la literatura catalana fent ús dels recursos que la tècnica ens posa a l’abast. El resultat ha estat construir sobre la base cartogràfica del món, i fent ús dels recursos lliures de la xarxa, una galeria de llocs literaris que permeten fer una lectura hipertextual dels autors associats a la xarxa amb informacions de format divers. Actualment conté un miler de fragments d’obres literàries, acompanyats d’un important contingut multimèdia: fotografies, vídeos, locucions dels textos i traduccions.

A l’MLC es troben espais escrits, representats al mapa amb la icona d’un autor.⁶ Cada espai escrit està localitzat geogràficament al lloc d’on fa referència el text. Així, es pot navegar per tot el món a través la literatura catalana. També podem accedir als espais escrits a través del panell de l’esquerra, ordenats per autor. Si s’hi clica s’accedeix directament al contingut de l’espai: amb la possibilitat de llegir un fragment del text de l’autor, escoltar el fragment del text (interpretat per veus tant reconegudes com les de Pere Arquillué, Carles Sales, Rosa Cadafalch o Mercè Managuerra) o veure diversos vídeos com el de Palau i Fabre recitant el seu Cant espiritual.⁷

A més dels espais escrits, també trobem rutes literàries (tant virtuals com practicables) i les diverses institucions que vetllen pel patrimoni literari català. Recentment la pàgina web de l’MLC també ha incorporat diverses millores encaminades cap a la internacionalització del projecte. Per defecte, l’MLC mostra tot el seu contingut en català, però des de fa pocs dies es troba l’opció de poder veure la interfície en anglès o castellà, clicant a la part superior dreta de la pantalla (ca, en, es). Si en canvi es vol seguir veient la pàgina en català, però interessa explorar els textos dels autors amb diversos idiomes, s’ha de clicar el botó Tria Idiomes (a l’esquerra de la pantalla), i seleccionar la llengua que més interessi, hi ha més de 15 idiomes per escollir. La tria de les diverses llengües no és arbitral, sinó que s’han escollit perquè tenen obres de la literatura catalana traduïdes. Si per exemple volem saber el nombre de textos que hi ha en anglès, cliquem la bandera en anglès i ens trobem amb el Violí d’Auswitch de Maria Àngels Anglada o A Barcelona de Verdaguer, d’entre d’altres.

Una altra novetat, a part de la incorporació de contingut del patrimoni literari català a diversos idiomes, és la integració de les xarxes socials com Facebook i Twitter amb el propòsit de convidar el visitant, l’estudiant, l’amant de la literatura, a explicar la seva experiència, combinant els continguts virtuals —que possibilita la pantalla— amb la interacció de poder trepitjar el territori real. També la icona de la cadena, visible en tots els diversos espais escrits, permet copiar l’adreça de l’enllaç i en una altra ocasió accedir directament al contingut.

Una altra novetat fa referència a les rutes literàries que incorporen la possibilitat de descarregar les rutes en format GPX, comprovable amb la Ruta Verdaguer a Folgueroles.⁸ Cada ruta està composta per diferents espais escrits enllaçats i que constitueixen una ruta literària. Hi ha una petita introducció i els diversos punts de la ruta acompanyats d’una fotografia de l’indret on es troben ubicats i un fragment de l’obra de l’autor que hi fa referència. Si el que es vol és aprofitar aquesta informació per anar a fer la ruta sobre terreny, hi ha la possibilitat de descarregar la informació de la ruta i els diversos textos (clicant a Guia) i es descarrega una guia imprimible en format PDF, també es pot baixar el recorregut de la ruta en format d’arxiu GPX, pel GPS.

Al mapa literari, també tenim l’opció de fer cerques literàries i geogràfiques. La geogràfica correspon a escriure un territori concret per veure si hi ha localitzat algun text. Per exemple el nom d’un poble o ciutat. En la cerca literària, en canvi, et diu si existeix algun espai escrit que dins el seu text contingui la paraula que volem cercar.

És a partir d’aquesta breu navegació que Espais Escrits us convida a entrar a l’MLC i descobrir-hi els diversos textos de la literatura catalana georeferenciats arreu del món. És amb la introducció d’ordinadors a les escoles, que l’MLC s’hauria de convertir en un recurs per a les classes de llengua i literatura, per les seves àmplies possibilitats docents. Però més enllà de l’ús que es pugui fer a l’aula del web de l’MLC, amb la consulta dels continguts literaris, l’MLC també permet conèixer la literatura catalana trepitjant la geografia específica amb què hi té relació.

És possible l’organització d’activitats docents fora de l’aula que tinguin com a contingut la literatura, amb un format atractiu pels estudiants, amb la possibilitat de llegir els textos descarregats prèviament, sentir-ne les seves locucions i consultar fotografies de l’autor o del paisatge.

4. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES I RECURSOS

ESPAIS ESCRITS, http://www.espaisescrits.cat [Consulta: 24/04/2012]

MAPA LITERARI, www.mapaliterari.cat [Consulta: 24/04/2012]

TORRENTS, Carme i Mireia MUNMANY (2010), «Aplicacions didàctiques i de divulgació del Mapa Literari Català 2.0», dins el VI Seminari sobre Patrimoni Literari i Territori, celebrat el 6 de novembre a l’Espai Betúlia de Badalona.

TORRENTS, Ricard (2008), A les envistes del Ter. Guia de la ruta literària entre Folgueroles i Roda de Ter, Vic, Eumo Editorial.

1. http://www.espaisescrits.cat/home.php?op=6&module=escriptors [Consulta: 24/04/2012].

2. http://www.espaisescrits.cat/home.php?op=43&module=rutes [Consulta: 24/04/2012].

3. http://www.espaisescrits.cat/home.php?op=43&module=rutes&idru=31.

4. http://www.espaisescrits.cat/home.php?op=43&module=rutes.

5. http://www.espaisescrits.cat/home.php?op=43&module=rutes&idru=15.

6. En el cas que hi hagi més d’un autor en un mateix espai, s’agrupen per colors, els diferents colors indiquen la intensitat de textos que es troben a la zona, i a mesura que t’hi apropes es van diferenciant.

7. http://www.mapaliterari.cat/ca/mapa/espai/93/josep-palau-i-fabre/ palau-i-fabre-cant-espiritual-esglsia-del-carme?content_lang=ca&direct=true

8. http://www.mapaliterari.cat/ca/mapa/espai/132/jacint-verdaguer/ signatura-a-la-font-trobada?content_lang=ca&direct=true

Del lloc literari a la ruta literària: un branding en eclosió

Llorenç Soldevila i Balart

Universitat de Vic

1. EL CONCEPTE DE MARCA

D’ençà la dècada dels vuitanta del segle passat, en els més diversos àmbits de l’activitat social i comercial, s’ha anat consolidant el concepte de branding, construcció d’una marca, entesa com un element bàsic d’identificació i de promoció d’un determinat àmbit territorial.¹ Tot això, just quan també es començava a parlar de la imatge projectada per a la venda d’un espai geogràfic determinat. De fet, el concepte no és nou al llarg de la història cultural, només cal pensar en el clàssic «locus amoenus», aquell lloc ideal i idealitzat en què s’havien de complir unes determinades condicions per a què fos apte per al retrobament personal. És a dir, un lloc que complís amb les necessitats que algú hi esperava per trobar-se a si mateix i reconciliar-se amb el món. El que sí n’és, de nou, és la dimensió social, cultural i econòmica, que s’ha volgut donar al concepte, sobretot lligat a l’anàlisi transversal dels possibles continguts que pot abraçar. Un d’ells, evidentment el literari, i no pas amb un paper secundari.

2. QUÈ POT SER UN LLOC LITERARI?

Si haguéssim de definir, succintament, un lloc literari diríem, en un estadi bàsic i d’indiscutible relació amb el discurs d’algun autor, que és aquell amb el qual hi ha havia tingut una relació física o conceptual. Però també el que ha estat descrit o recreat en qualsevol gènere, de manera coetània o a posteriori per un autor i, encara que, destruït o transformat del tot, pot ser reviscut mentalment amb una lectura literària que s’hi relaciona.

Tanmateix, l’abast definidor de lloc literari pot abraçar també tots aquells emplaçaments que, no existint en l’època de l’autor, han estat creats amb símbols de diferents significats per a rememorar uns fets bèl·lics (llocs de batalles o fets heroics) o d’enaltiment de persones o accions individuals o col·lectives (monuments) i als quals es pot adscriure un text literari que hi faci referència.

3. EXISTEIX LA MARCA LITERÀRIA?

Tot i que epistemològicament els especialistes encara debaten els límits conceptuals del terme marca (branding) ens hem de plantejar quin encaix pot tenir en tot plegat una marca literària, que pot i es desitjable que trobi interrelacions diverses (materials: econòmiques, turístiques, culturals…, però també, emocionals, sentimentals) per tal de reforçar, si calia, el seu impacte i valor cultural. Una marca, la literària, que pot ser singular i dominant en alguns casos sobre els altres elements que la configurin i, en d’altres, complementària d’altres dinàmiques (històriques, esportives, artístiques…) que defineixen molt millor el territori limitat o ampli que pretén vendre’s sota la denominació d’una determinada denominació d’origen.

Segons Jordi de San Eugenio, podem prendre com a referent indispensable la definició de l’American Marketing Association (AMA) que considera la marca «com un nom, terme, signe, símbol o disseny, o una combinació de tots junts, que té per finalitat la identificació dels béns i serveis d’un venedor o grup de venedors per així diferenciar-los de la competència». Tot i que Keller destaca una segona definició més actualitzada que situa la marca molt més enllà de la definició proposada per l’AMA i relacionada amb professionals relacionats amb el màrqueting, que consideren que «la marca genera una certa quantitat de consciència, reputació i prominència, entre altres coses, al mercat».

I, més endavant, conclou: «Assenyalen, també, l’evolució del concepte, que passa d’una mera estratègia d’identificació i diferenciació a un nou concepte d’atribució de valors i/o significats que, en la lògica de gestió de marques actual, se situa en l’àmbit d’allò intangible i emocional».²

4. FOLGUEROLES I PALAFRUGELL: DUES MARQUES LITERÀRIES PIONERES

En aquests moments al país hi ha dues marques literàries pioneres i ben consolidades: la Casa-museu Verdaguer de Folgueroles i la Fundació Josep Pla de Palafrugell.

La Casa-museu Verdaguer, inaugurada el 1967 és regida per un patronat i recolzada per l’Associació d’Amics de Verdaguer i la Fundació Verdaguer. És el nucli dinamitzador a partir del qual s’organitzen activitats de diferent índole: especialment al voltant del 15 de maig data de naixement del poeta. Però també al llarg de l’any: presentacions de llibres, recitals, rutes literàries…

Ara bé, l’origen del que denominarem marca verdagueriana (MV), cronològicament és anterior a la creació de la casa-museu. Així, podem enumerar algunes materialitzacions prèvies a la configuració de la marca, que han format part i definit un territori verdaguerià en expansió. En primer lloc, hem de parlar del monument enlairat a la plaça Major, el 1908, obra de Josep Maria Pericas i Morros. És de gres de Folgueroles, pagat per la gent del poble i treballat de franc pels picapedrers.

El 1945, arran del centenari del naixement del poeta, Fèlix Llusà, nebot de Verdaguer, cedí la meitat de casa seva al carrer Major per construir-hi el museu dedicat al poeta. També es van col·locar plaques de pedra a la majoria de carrers de la vila amb versos de Verdaguer. Acció que s’ha repetit, ja en el segle XXI, arran del centenari de la mort, amb plaques metàl·liques en els carrers més nous.

El 1977, arran de commemorar el centenari de l’edició de L’Atlàntida, es col·locaren en llocs verdaguerians de tres municipis diferents (Folgueroles, Calldetenes i Tavèrnoles) un total de divuit esteles de pedra amb reproduccions de poemes de Verdaguer. A més, s’erigí un monument a L’Atlàntida a l’entrada del poble, amb pedra de l’Arumí, obra de Jordi Pallàs.

El 1995, arran del 150 aniversari del naixement del poeta s’inaugurà un nou monument, l’«Albula», obra de l’escultor Pablo Palazuelo, aquest cop enmig del bosc de les alzines sureres, una rèplica del qual es troba instal·lada a Vil·la Joana (Vallvidrera).

A més d’altres activitats, el mateix 1995, s’organitzà la trobada de més 1.000 estudiants dels Països Catalans a Vic i Folgueroles en homenatge al poeta. Hi hagué representació de les Illes, País Valencià, Franja de Ponent, Catalunya del Nord i Andorra, a més, és clar, de la més nombrosa del Principat. Un concert del grup Sau aglutinà el jovent després de les lectures literàries al camp de futbol del poble.

Arran de la commemoració, el 2002, del centenari de la mort de Verdaguer, s’organitzaren a Folgueroles diferents accions artístiques sota la batuta de Perajaume: Signatura de Verdaguer al torrent Folgueroles, posar fites geodèsiques a diferents punts extrems del terme municipal verdaguerià… Aixó sense entrar en detall de les diferents manifestacions comercials derivades de la figura del poeta: samarretes, coca del mossèn, capses de bombons…

Per la seva banda, la marca Josep Pla de Palafrugell compta d’entrada amb la Fundació Josep Pla que té la seu en la casa del carrer Nou on va néixer l’escriptor el 1894. En funcionament d’ençà 1983, amb el temps ha anat ampliant el ventall d’activitats i propostes que han depassat el terme municipal de Palafrugell. Ofereix diversitat de rutes per terra i per mar, algunes també de dramatitzades per actors. És un centre de documentació de primera magnitud sobre l’obra de Pla, ofereix cicles de conferències, presentacions de llibres, exposicions de les relacions de Pla amb altres escriptors i artistes…

Un altre definidor de marca prou simptomàtic és el de les manifestacions gastronòmiques. A Folgueroles, de fa uns quants anys hi ha un forner del poble que ha comercialitzat la coca del mossèn o bé algun restaurant ha ofert menús verdaguerians. Per la seva banda, a Palafrugell una neboda de Pla, va crear el restaurant «Pa i raïm» en la casa on l’escriptor passà la seva joventut, al carrer Torres Jonama, amb clares connotacions literàries, i on tendeix a fer plats que de lluny o de prop tenen ressonàncies de la literatura gastronòmica planiana.

A banda del cas de Folgueroles i Palafrugell, hi ha alguns pobles que han marcat també la ruta d’algun autor relacionat amb l’indret: és el cas de Miquel Martí i Pol i Roda de Ter o Artur Bladé i Desumvila i Binissanet. L’ajuntament de Roda d’ençà el 2004 ha retolat amb plaques metàl·liques els divuit punts lligats amb la trajectòria vital del poeta en què es poden llegir diferents textos de l’autor, iniciant la ruta en la casa on va néixer i tancant-la al cementiri que guarda les seves despulles. A més a més, en el remodelat Teatre Eliseu hi ha en Centre de Documentació Miquel Martí i Pol amb la biblioteca, manuscrits, col·leccions d’art i altres materials que li van pertànyer.

Unint les marques dels dos autors osonencs, el 2008, Ricard Torrents, amb la col·laboració de Pere Farrès,³ va enllaçar els dos mons literaris amb una ruta que redimensionava amb aspectes que anaven més enllà dels llaços anímics, sentimentals, simbòlics i emocionals amb el territori. Així, posaven especial èmfasi en les fàbriques i les colònies tèxtils que foren el despertar industrial de la contrada, el jaciment ibèric de l’Esquerda o la crònica tràgica de les Degollades de Folgueroles.

Aquesta marca Verdaguer i Martí i Pol, possiblement sigui una de les més potents i completes que en aquests moments tenim al país.

5. DIVERSITAT DE LES MARQUES LITERÀRIES

Després de més deu anys de reflexionar què podíem considerar lloc literari, hem arribat a la conclusió que els podem agrupar amb deu indicadors diferents, lligats en la majoria dels casos als referents geogràfics o patrimonials, i tots ells, però amb una connexió prou oberta i alhora indiscutible amb el patrimoni immaterial que és la literatura.

- LITERÀRIES: cases de naixença (Miquel Costa i Llobera, a Pollença), cases museu (Jacint Verdaguer a Folgueroles) i centres de documentació (Salvador Espriu i Arenys de Mar). Les cases on viuen i creen autors coetanis i, a vegades, no estrictament literaris (Na Macaret, Alaior, i Ponç Pons o can Gasuny, el Montnegre, i Perejaume).

- MONUMENTALS: busts del Parc de la Ciutadella o del Joan Fuster a Sueca i monuments (Ramon Llull a Palma; el d’Andreu Alfaro a Verdaguer a Vic; Pitarra a Barcelona; Teodor Llorente a València.

Les tombes d’escriptors.

- GEOGRÀFIQUES: cims, avencs, rius, estanys, llacs, pantans, fonts (la font del Covilar i Joan Maragall, la de l’Oreneta i Guerau de Liost) i places, la del Diamant, la del Segle XX, a Terrassa i Agustí Bartra.

Espais, barris o ciutats esdevingudes mítiques per l’obra d’un o diversos autors (Gràcia i la plaça del Diamant; la Terrassa de Jaume Cabré i Vicenç Villatoro; la València de Joan Francesc Mira i Ferran Torrent

- HISTÒRIQUES: l’amfiteatre de Sagunt, el castell de Santa Bàrbara d’Alacant, Jaume III i el castell de Xàtiva, el Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà; monuments a herois, mites (Macià, Companys) o a fets històrics rellevants (el timbaler del Bruc, el santuari de Sant Sebastià a Vic i la revolta de la Guerra de Successió, Morella i el general Cabrera).

Llocs molt concrets relacionats amb algun esdeveniment col·lectiu que ha fixat un punt d’inflexió de la història (la batalla d’Almansa, l’illa de Cabrera i la reclusió de l’exèrcit francès de la mà de la novel·la que Porcel dedicà a la tragèdia, la batalla de l’Ebre i Corbera, el camp de concentració d’Argelers o el de Sant Ferran de ses Roques a Formentera).

- ARTÍSTIQUES: casa museu d’Apel·les Fenosa, al Vendrell, i Josep Carner, Carles Riba, Tomàs Garcés i, sobretot, Salvador Espriu; casa d’Antoni Tàpies, a Campins; la d’Antoni Miró, al mas Sopalmo d’Ibi, i Miquel Martí i Pol, Isabel Clara Simó i Ovidi Montllor).

- RELIGIOSES: ermites (Bellmunt), santuaris (Montgrony, del Toro), basíliques (el Pi i la Sagrada Família); les abadies fundacionals de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó; els monestirs (Montserrat, Poblet, Santes Creus, Lluc, del Puig…).

Representacions sacres de tots els temps lligades a llocs molt emblemàtics del territori (Misteri d’Elx o Passions d’Olesa, Esparreguera, Cervera…).

- CULTURALS: llotges de Palma, Perpinyà, València i la literatura romàntica; el Saló de Cent o Llotja de Mar de Barcelona i la Renaixença; el Cau Ferrat de Sitges i el Modernisme; biblioteques populars i escoles de la Mancomunitat i el Noucentisme; l’Ateneu i els teatres (Principal, Liceu, Romea…)

- ECOLÒGIQUES: els espais naturals o els indrets concrets lligats amb ecosistemes evocats per autors diversos (massís del Montseny, delta de l’Ebre, península de Formentor, la Mola de Formentera, Aiguamolls de l’Empordà, Desert de les Palmes de Benicàssim, Albufera de València, penyal d’Ifac, serra de Mariola, Barranc del Cint d’Alcoi, cap de Favàritx, Palmerar d’Elx).

- ESPORTIVES: font de Canaletes, Camp Nou, Estadi i Port Olímpic… Les proeses d’excursionistes i d’espeleòlegs (ascensió a l’Aneto, al Canigó o baixada a S’Entreforc o el Forat de Sant Ou).

- ANTROPOLÒGIQUES: objectes de més o menys entitat que han arribat a configurar una llegenda sobre un escriptor (la falsa biblioteca de Josep Bernat i Baldoví a l’Ajuntament de Sueca), el Sant Grial de la catedral de València o, simplement, que han quedat orfes de la seva finalitat inicial (mausoleu de Jaume I a l’Ajuntament de Tarragona).

Cases familiars d’escriptors de valor tangencial (Nissaga Corella a Cocentaina; palau Falguera i el baró de Maldà, Castellarnau a Tarragona i la Maiola i Vilaniu, de Narcís Oller.

Llocs sense cap referent literari aparent avui convertits en hotels luxosos o residències per a infants orfes que la memorialística ha convertit en centres d’interès literari (Sanatori de Puig d’Olena a Sant Quirze Safaja, Sanatori de Sant Joan de Déu al Vendrell, Sanatori de Caubet a Bunyola).

Els llocs i els personatges lligats amb la tradició de les cançons populars o altres tradicions ancestrals (Bac de Roda i Vic, el comte Arnau i Montgrony, el Salt de la Bella Dona i Lluc; el dia de l’ós a Prats de Molló).

Els llocs de divertiment i oci: cafès, musics-halls (Bagdad), els centres de treball (la Blava), llocs de trànsit (Estació de França i aeroport del Prat); restaurants, hotels cerveseries (Set Portes, Cafè Colon, Fonda Espanya, fàbrica Moritz…).

6. EL MÓN DE L’ENSENYAMENT I EL TURÍSTICOCULTURAL I LES MARQUES LITERÀRIES

És evident que la senyalització de diferents àmbits territorials amb les marques literàries individualitzades, d’un autor o d’obres diverses ha anat creant en major o menor grau una xarxa d’interconnexions que agrupa marques. Així, ja hem indicat la intensificació de la marca Folgueroles i Roda de Ter. La de Verdaguer podria abastar tota la comarca d’Osona, amb Vic al capdavant (Antic seminari, arxiu biblioteca episcopal, monument d’Alfaro…), i s’ampliaria enormement amb la connexió amb els llocs literaris de Santa Cecília de Voltregà (Gorg negre), Masies de Voltregà (la Gleva, Vinyoles d’Orís, Orís, Sant Pere de Torelló (santuari de Bellmunt)… Però també els llocs verdaguerians de Barcelona, del Maresme, del Conflent, de Lleida, del Pallars… podrien configurar una xarxa complementària que definiria una gran marca nacional.

La mateixa operació es podria fer amb l’obra de Pla més enllà de l’Empordanet. Pla dóna marques potentíssimes a Girona i Barcelona, però també a Figueres i a la majoria de les capitals de comarques de la Catalunya Vella. I, encara, amb els seus homenots serveix per marcar el territori literari i cultural al Principat i a les Illes fonamentalment, però també al País Valencià, gràcies a les seves famoses guies.

O també entraria en aquest model la suma de diferents llocs literaris d’una ciutat o poble, en aquest cas Berga.⁴ En la qual ruta conflueixen fins a vint-i-tres llocs literaris i més d’una vintena d’autors, entre els quals destaquem: Guillem de Berguedà, Ramon Vinyes, Aurora Bertrana, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Joan Perucho, Miquel Martí i Pol, Baltasar Porcel, Josep Maria Ballarín i Climent Forner.

Des de les cases museu, sobretot, però també des d’altres instàncies (Ajuntaments, Consells Comarcals i Centres de Documentació) s’ha anat expandint un suport a dos focus d’activitats bàsiques per a la implementació i potenciació de les marques literàries: les provinents del món de l’ensenyament i les lligades amb l’oci turístico-cultural. En pocs anys, ambdues han pres un auge impensable fa poc temps. Gairebé totes les cases museus i centres de documentació adscrits a Espais Escrits, Xarxa del Patrimoni Literari Català. És una associació privada sense ànim de lucre, constituïda amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes l’any 2005, amb l’objectiu d’articular els projectes de custòdia, recerca, i difusió del llegat tangible i intangible dels escriptors de la literatura catalana, per tal de cartografiar el patrimoni literari català a través de les institucions que el vetllen i en promouen la lectura i els estudis. En aquests moments, una cinquantena de centres adscrits ofereixen una variada oferta de visites i rutes literàries. Per la seva banda, les agències turístiques se serveixen sovint d’empreses dedicades a guiar els turistes interiors o exteriors per marques ja comercialitzades (Rodoreda, Ruiz Zafón…)

7. LES MARQUES LITERÀRIES A L’ENTORN DIGITAL

Tot i que segons San Eugenio el branding de lloc traslladat a l’àmbit electrònic, és a dir l’anomenat e-place branding, que nosaltres designarem a partir d’ara com a marca literària digital o electrònica (MALD o MALE) és en aquest moments a les beceroles, afirma de manera general un principi que podem aplicar en les marques literàries en particular: «…sembla clar que actualment el treball en un escenari evolucionat de place branding —i, en concret, pel que fa al seu desplegament en un entorn digital— necessita la consolidació i la reafirmació conceptual i teòrica del branding de territoris prèvies fora de la xarxa (off line) per a continuació traslladar les seves lògiques de gestió a l’entorn virtual». És el que ha passat en el sorgiment dels tres projectes més destacats de MALD en diferents fases de desenvolupament: Espais Escrits. Atles literari de les terres de Girona i Endrets.cat. Geografia literària dels Països Catalans.

Espais Escrits, en aquests moments compta amb cinquanta-quatre centres adscrits: vint-i-cinc de patrimonials, nou d’estudis i setze d’activitats de difusió.

L’Atles literari de les terres de Girona és un projecte endegat el 2007 a partir dels dos voluminosos volums que va editar la Diputació de Girona el 2003.⁵ Recull textos de prop de cinccents autors que han parlat d’aquells topants geogràfics organitzats com ja es feia en els llibres: «L’itinerari és una proposta de passejada literària per les terres gironines. D’aquesta manera cada comarca està dividida en diferents apartats temàtics o conceptuals que tenen l’origen en el llibre de l’Atles literari de les terres de Girona».⁶

Endrets.cat. Geografia literària dels Països Catalans és un projecte bibliogràfic de deu volums que té els seus inicis el 2005 i, fins al present, dues plasmacions en llibre: Comarques barcelonines (2009) i Comarques tarragonines i Terres de l’Ebre (2010). L’aparició del primer volum va donar el tret de sortida a l’adaptació i ampliació dels continguts, escrits, fotogràfics i audiovisuals a l’àmbit digital amb el concurs d’una vintena d’especialistes en els diversos àmbits (informàtica, fotografia, àudio…) de la Universitat de Vic.

La pàgina web Endrets.cat és la plasmació i ampliació de la Geografia literària editada en llibres. Té quatre grans portes d’accés: autors i textos, indrets i rutes. Alhora, compta amb tres davantals temàtics que es van alternant (autors, llocs i textos) i un cercador general.

En aquest moments la web s’articula amb la presència de 298 autors, 1.372 textos inscrits en 778 indrets diferents que abracen només les comarques barcelonines, les tarragonines i les Terres de l’Ebre.

A banda d’admetre un nombre més abundant de fotos (Can Rusquelles, mas de Viladecans…) que no pas l’única que il·lustra el lloc literari en el llibre, hi ha indrets en què es poden comparar les fotografies actuals amb d’altres d’antigues (portal de Santa Magdalena a Berga, monestir de Montserrat…); i d’altres, que compten amb vídeos (la Patum i la plaça de Sant Pere). A més a més, progressivament tots els textos són locutats per veus diferents i, en el cas dels autors vius, amb la seva veu. I encara, pel que fa a aquests comptem amb diàlegs entre dos autors que puguin tenir temes comuns per tractar i els vídeos respectius es troben penjats al web amb connexió dels llocs literaris d’aquests escriptors.

A l’apartat «Altres», hem començat a desplegar unes fitxes amb propostes didàctiques de cara a alumnes i professorat de segon ensenyament. S’hi proposen activitats prèvies a la ruta literària, simultànies i posteriors a aquesta. De moment hi ha com a mostres les de textos de Jacint Verdaguer, Martí Genís i Aguilar, Miquel Llor, Maria Àngels Anglada i Miquel Martí i Pol.

8. LES TIC AL SERVEI DE LA LITERATURA. LA RUTA LITERÀRIA, FORMULACIONS

Els avantatges educatius de les marques literàries són essencialment dos: les grans possibilitats de formació interdisciplinària que ens permet l’ús instrumental de la literatura a partir del suport cada volta més dinàmic de les TIC i, la més substancial, que els usuaris augmentin i perfeccionin la seva competència lectora i literària a partir de l’aplicació de les múltiples estratègies que el concepte de lloc i ruta literària permeten aplicar des de la lectura en veu alta a l’habilitat conductora d’una activitat de comunicació per la capacitat de combinar estratègies diverses per aconseguir resultats també molts variats.

És a partir del concepte de lloc literari que podem elaborar les rutes literàries més o menys ambicioses. Així, dos o tres llocs literaris, units, donen d’entrada un espai o territori lligat amb el concepte de branding o marca: la visita dels monestirs del cistercencs (Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges); o unint el romànic de Ripoll amb el de Vic crearem la marca del bressol de Catalunya; o configurant la marca de bandolers a cavall de Viladrau i Sant Hilari Sacalm passant pel lloc de Querós i una àmplia zona de les Guilleries, etc.

A banda del cas ja comentat de Berga, si enllacem els diferents llocs literaris relacionats amb Palma o València, podem crear unes rutes literàries que ens descobreixin les ciutats des de diferents aspectes i de la mà de diversos autors. Així, a Palma podem organitzar una ruta de Ramon Llull, una de Joan Alcover o Miquel Costa i Llobera, a la ciutat de València una de Teodor Llorente o a Barcelona una de Jacint Verdaguer o Joan Maragall.

Dependrà del lloc on resideixin els alumnes o l’espai geogràfic que es vulgui descobrir amb ells que adequarem les pràctiques prèvies a l’organització de l’activitat. Així, per posar un cas molt concret i actual, amb els meus alumnes de la Universitat de Vic els proposo tres tipus de rutes diferents: una de conceptual a partir d’Endrets.cat, una per Vic i, finalment, una de Josep Pla per Palafrugell. Molts d’ells, sent de Vic no coneixen «literàriament» els llocs històrics bàsics de la ciutat. I no diguem res d’aquells que vénen d’altre contrades. Poden passar-se el quatre cursos de carrera sense haver obert els ulls a la realitat històrico-cultural vigatana. Han de conèixer l’entorn vigatà i comarcal, però també parts del territori que els encurioseixen o, fins i tot, del lloc on provenen.

Pel que fa a la ruta conceptual per Endrets.cat, als alumnes els podem entrenar fent-los cercar deu exemples dels deu models de llocs literari que hem descrit més amunt, valorar-los i que mirin de connectar-los els uns amb els altres per afinitats temàtiques o autors. Tot plegat ho han de compilar en un treball que no tingui més de deu pàgines (fotografies dels llocs incloses). Evidentment és un bon exercici per avaluar-los tècniques d’expressió escrita alhora que amplien enormement de manera pràctica el seu horitzó cultural.

9. COMPETÈNCIA ORAL I ESCRITA I FORMACIÓ INTERDISCIPLINÀRIA: UNA RUTA PER VIC

En els meus cursos de «Tècniques de comunicació i expressió» munto una ruta literària i cultural per Vic a partir d’un dossier que conté textos de vuit autors: Jacint Verdaguer, Jaume Collell, Martí Genís Aguilar, Miquel Llor, Sebastià Juan Arbó, Maria Àngels Anglada, Segimon Serrallonga i Miquel Martí i Pol, a banda de dues mostres de cançó popular (Bac de Roda i L’estudiant de Vic). Primer de tot fan una lectura comprensiva dels textos. En els casos de més complexitat, dediquem espais per fer comentari de text pautat. Paral·lelament exercitem tècniques de lectura en veu alta (to, impostació, volum, correcció fonètica, ritme…). Els alumnes trien el text que voldran llegir durant la ruta. Se’l preparen, em consulten… D’aquesta manera s’integren en el projecte.

Per a moltes de les explicacions contextuals dels textos ens servim de les TIC cosa que fa que les classes siguin molt dinàmiques i entretingudes. Cada dia hi ha un responsable de fer les consultes de tot tipus a la xarxa (diccionaris inclosos).

D’aquesta manera, treballem la Guerra de Successió, les guerres carlines, la personalitat dels autors i, especialment la de Jaume Balmes, les planes de Vic i de l’Empordà, l’obra d’Andreu Alfaro, el caciquisme i les formes de vida rural i urbana. Tot i que ja tenen informacions prèvies, en la visita que fem a la catedral de Vic descobreixen què és una cripta, l’estructura de l’antiga catedral visigòtica, lligada amb el savi Gerbert d’Orlhac (Silvestre II) i l’scriptorium de Ripoll, els orígens medievals de la Universitat de Vic (Estudi General, 1599), l’art gòtic del retaule de Pere Oller, el claustre conformat per tres pisos (romànic, gòtic i renaixentista), les pintures de Josep Maria Sert; també el temple romà, les muralles medievals i la plaça del Mercadal.

En definitiva, les possibilitats de formació i educació lectora, cultural i cívica de la literatura són cada volta més extraordinàries. Només cal que els mestres i professors estem a l’alçada de les capacitats de què ens doten les noves tecnologies.

10. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

ASWORTH, G. J. i H. VOOGD (1990), «Marketing and place promotion» dins J. R. Gold i S. V. Ward (ed.), Place promotion: The use of publicity and marketing to sell towns and regions, Chichester, Wiley, pp. 39-52.

BARTELS, C. i M. TIMMER (1987), City marketing: Instruments and effects, Atenes, European Regional Science Association.

KELLER, K. L. (2008), Administración estratégica de marca branding, Méjico D. F., Pearson Educación.

SAN EUGENIO, Jordi de (2005), Teoria i mètodes per a marques de territori, Barcelona, Editorial UOC.

1. Són estudis precursors: Bartels i Timmer, 1987 i Asworth i Voogd, 1990. En el nostre àmbit cultural destaca l’aportació teòrica recent de San Eugenio, Jordi de, Teoria i mètodes per a marques de territori, Barcelona, Editorial UOC, 2011.

2. San Eugenio, op. cit., pp. 52-53.

3. Torrents, Ricard i Farrés, Pere, A les envistes del Ter. Guia de la ruta literària entre Folgueroles i Roda de Ter, Vic, Eumo Editorial i Consell Comarcal d’Osona, 2008.

4. Vegeu la proposta que es troba a Endrets.cat.

5. Aragó, Narcís-Jordi i Maria Àngels Villalonga, (coord.), Atles literari de les terres de Girona, 2 volums, Girona, Girona: Diputació de Girona, 2003.

6. http://www.atlesliterari.cat/atlesWeb/faces/index.jsp.

La Casa Museu Verdaguer: un espai per a la mediació de la literatura. Raons pel Projecte «Canigó 125 veus»

Carme Torrents Buxó

Fundació Jacint Verdaguer

L’univers és infinit, Per tot acaba i comença

Jacint Verdaguer «Plus Ultra», Al Cel

1. EL PATRIMONI LITERARI, UN MATERIAL SENSIBLE

El Patrimoni Literari, com tots els llegats històrics, ja siguin elements mobles o immobles, és el resultat d’una construcció cultural que n’han fet els propis usuaris de tal manera que una comunitat determinada preserva de l’oblit allò que expressa els valors d’una societat, allò que és més fràgil i és més fàcil de perdre, o allò que respon a uns determinats interessos del poder establert.

El Patrimoni Literari és un concepte tan ampli que mereix una atenció especial a l’hora de definer-lo ja que inclou tot l’univers de l’escriptor. És a dir, allò que parla de l’autor en la seva vessant més humana i que ens ajuda a entendre el personatge i allò que pertany a l’àmbit creatiu i ens apropa a l’autor i a la comprensió de la seva obra. Aquest conjunt d’elements reals i simbòlics constitueixen el Patrimoni Literari. El llegat literari d’un autor abasta des d’un lligalls de manuscrits o mecanoscrits a la seva biblioteca; però també les cases on va viure, els llocs on va estudiar i el paisatge vinculat a la seva vida i tots aquells indrets reals o ficticis que es van convertir en escenari de la seva obra.

Els biògrafs tenen un paper destacat en la patrimonialització dels espais vitals dels artistes, perquè amb la voluntat de conèixer l’autor en ressegueixen la vida, els llocs íntims i els elements que configuren el món de l’escriptura i de l’edició. En difonen la figura, l’obra i el posen de relleu atorgant-li un nou valor. De les traces dels seus estudis en poden sorgir els espais de la memòria i les rutes literàries. Llocs que es converteixen en símbol de la cultura d’un país i entren a formar part de l’imaginari col·lectiu dels pobles. La recepció de l’obra comporta la simbolització de determinats espais per part dels lectors i amb el pas dels anys entren a formar part de la memòria col·lectiva. Hi ha llocs de la geografia catalana que han esdevingut símbol per a la nostra cultura de tal manera que la seva evocació és indestriable de la literatura. Per citar només alguns exemples: Canigó ens parla de Verdaguer, la Fageda d’en Jordà ens remet a Maragall, el Montseny de la mà de Bofill i Mates esdevé la Muntanya d’Ametistes i l’Empordà porta inscrita la mirada de Pla. El pòsit literari sobre determinats indrets és un valor afegit sobre el paisatge. (Torrents Buxó, 2007)

Una casa museu d’un escriptor o un centre de Patrimoni literari (CPL) ha de ser entès com un centre que posa en relació el llegat dels nostres autors amb el possible lector, és a dir fa de mediador entre l’obra de l’escriptor i el lector. Les cases museu com la nostra poden ser el lloc de referència per aproximar-se a la trajectòria vital de l’autor, i han d’esdevenir els centres neuràlgics del seu Patrimoni Literari. La Casa Museu Verdaguer és un exemple clar de la voluntat d’un poble per preservar la memòria del poeta. La vida dramàtica i apassionant de Verdaguer el va convertir en un símbol i, en ple franquisme, el seu poble natal per iniciativa ciutadana va crear el museu que fou adquirit per subscripció popular i inaugurat el 1967. D’ençà de l’obertura del museu s’ha vetllat per mantenir viva la memòria del poeta i és en aquesta tasca en la que encara avui estem immersos.

Preservar avui la literatura catalana presenta dificultats derivades de la situació política (que no hi entrarem) però també de tipus social atès que la cadena de transmissió cultural és molt feble; el nivell de lectura dels potencials lectors no és prou solvent i aquí s’hi afegeix la poca presència que dediquen els MMCC a la literatura catalana. Tot això fa que la literatura es mogui per circuits molt restringits que no arriben al gran públic.

En aquesta situació, pensem que la mediació entre el possible lector i l’obra és una eina molt necessària. Les cases d’escriptors tenim la responsabilitat de ser la baula que uneix l’obra de l’autor amb el lector d’avui donant-li el que sigui més significatiu per ser llegit avui i així assegurar la transmissió de la nostra tradició literària.

2. LA MEDIACIÓ DE LA LITERATURA

La Casa Museu Verdaguer desenvolupa la tasca de conservació del patrimoni tangible i intangible del seu poeta; treballa al costat de les xarxes de producció de coneixement com les universitats, grups de recerca, artistes; i desenvolupa una tasca de difusió. Si ens centrem en aquest darrer aspecte de les nostres funcions, difondre no vol dir només tenir el centre ben retolat, estar present en els fullets de turisme de la zona o tenir una web actualitzada, sinó que cal fer una autèntica tasca de mediació. Aquesta mediació obeeix a un objectiu clar: llegir i fer llegir les obres de l’autor.

Si volem lectors hem de saber a quins públics ens adrecem, com són els lectors, quins hàbits de lectura tenen. Els canvis profunds en l’hàbit lector ens plantegen reptes, ja que a les darreres dècades l’acció de llegir ha experimentat un canvi de paradigma més gran que el que va representar la invenció de la impremta fa cinc cents anys. El suport de la lectura actualment pot ser sobre paper, digital, sonor, icònic i ho pot ser tot a l’hora i el lector cada dia és més expert en ser «transmedia», per utilitzar les paraules de Javier Celaya; llegir és llegir, mirar, escoltar i «xatejar» tot a l’hora.

Les habilitats lectores dels joves i dels no tant joves estan experimentant un canvi de paradigma i ens cal treballar per atendre aquestes noves necessitats i explotar les potencialitats que això representa. Mai com avui s’havia llegit tant ni mai com avui, segurament, s’havia escrit tant. Els minuts que els joves passen davant del Facebook és de seixanta a vuitanta minuts diaris i durant aquest temps estan llegint i escrivint. Desenvolupen, davant de l’ordinador, una manera de treballar basada en la multi funció; és a dir, no fan només una cosa sinó que en fan moltes a la vegada. El nou lector té un paper actiu davant el text i aquesta potencialitat cal recollir-la i utilitzar-la per a la promoció de la literatura. Una literatura que ha de continuar tenint el paper estructurant de la cultura a la nostra societat.

La forma de representació del món ha canviat i per primera vegada a la història de la humanitat la tradició cultural d’un territori determinat ja no es construeix sobre les bases materials de la nostra existència. La vida d’una comunitat ja no s’articula a partir de la manera de treballar la terra, dels recursos naturals d’aquell territori, de les estructures socials i de la tradició cultural i religiosa que han organitzat les relacions humanes d’una manera ancestral en un territori. Els homes i dones d’avui som «habitants d’uns universos construïts artificialment (real o virtual) a partir dels recursos culturals que tenim a l’abast», diu Joan M. Tresserras.

Els joves d’avui construeixen la seva identitat a partir de la vida en xarxa i la llengua esdevé —més que mai— el referent més profund i singular de la seva cultura, el que els identifica i en el qual es reconeixen. Com es diu en la Declaració sobre la llengua publicada a la revista de poesia Reduccions:

El llenguatge i la poesia són consubstancials amb la humanitat. I tant l’un com l’altra es materialitzen i es manifesten per mitjà de llengües concretes. Les llengües no són pas abstraccions ni tampoc mers repertoris de mots i de regles morfològiques i sintàctiques. Les llengües són construccions culturals col·lectives, forjades en el transcurs de la història per uns grups humans determinats, es diguin pobles o nacions, que s’han hagut d’enfrontar a unes condicions particulars de l’existència humana.

La cultura en xarxa permet que la creació i transmissió de coneixement deixi de seguir uns patrons jerarquitzats i unidireccionals per passar a construir- se de manera col·laborativa establint nodes que fan d’emissors i receptors al mateix temps. Amb una capacitat d’elaborar coneixement molt creativa, ràpida i fins i tot econòmica. La comunitat 2.0 ens obre unes gran possibilitats de sumar sinergies i iniciatives i ens predisposa a crear comunitats amb una gran interacció entre col·lectius que tenen grans potencialitats per compartir les seves afinitats. Unes relacions que no es produeixen per generació espontània: cal propiciar-les i dinamitzar-les i esdevenir moderadors d’aquest gran fòrum cultural que es pot generar en totes i cada una de les comunitats que es troben i es comuniquen a través de la xarxa.

És en aquest context que la Fundació Jacint Verdaguer assumeix la responsabilitat de la custòdia d’aquesta llengua recuperada per Verdaguer i es responsabilitza de ser prescriptora de les obres cabdals de Verdaguer fent-les accessibles i llegibles, en definitiva preservant-ne la memòria en clau de futur.

3. PROJECTES DE LA FUNDACIÓ JACINT VERDAGUER A LA XARXA

A partir de l’anàlisi que hem exposat, la Fundació Jacint Verdaguer ha portat a terme diversos projectes endegats els darrers cinc anys que tenen en comú la voluntat de donar a conèixer la figura i l’obra del poeta de Folgueroles a través de la xarxa i cadascun d’ells obeeix a uns objectius específics que exposarem breument.

1. Creació de comunitat a la xarxa

«Ajuda’ns a trobar Verdaguer» és un projecte de Recerca col·laborativa obert a la xarxa el 2009 amb l’objectiu de recollir imatges i localitzar carrers, monuments i espais públics dedicats al poeta. [http://www.verdaguer.cat/home.php?op=22&module=noticies&cad=0&year=2010&id=217]

2. Exposicions en xarxa

Es tracta d’exposicions sobre obres concretes de Jacint Verdaguer —a vegades poc conegudes— que es produeixen en doble format és a dir, en suport físic i amb suport digital dels llibres: A vol d’ocell (2008) [http://www.avoldocell.cat] i Caritat (2011) [http://www.caritat-verdaguer.cat]

3. Literatura georeferenciada

Una proposta sobre literatura i territori elaborada conjuntament amb Espais Escrits que permet navegar sobre un mapa i descobrir textos de la literatura catalana vinculats a la geografia del món (2009). [http://www.mapaliterari.cat]

4. Producció multimèdia

Per celebrar els 125 anys de la primera edició de Canigó de Jacint Verdaguer (1886) es va idear el projecte «Canigó 125 Veus», que es va desenvolupar durant tot el 2011 i es va culminar amb l’edició de l’àlbum amb tres devedés. Canigó 125 Veus és una lectura col·lectiva del poema sencer llegit davant d’una càmera per 125 persones diferents, cadascuna en un lloc de la geografia catalana.

El projecte va néixer amb un objectiu molt clar, a l’era de la globalització, en uns moments de canvis revolucionaris en el món dels llibres i de l’edició.Vam apostar per trobar una fórmula per fer present el llibre, que es llegís en el format que fos. Com els protagonistes de la pel·lícula Fahrenheit 451 que interioritzessim la lectura per salvar la identitat d’un poble que des de fa 125 anys veu en el Canigó el reflex de la història que li és pròpia. El poema consta de 4334 versos, amb mètriques diverses, repartits en dotze cants i un epíleg. Per al lector d’avui, llegir o rellegir aquests versos immortals sentint-los declamar per 125 veus diferents, tantes com anys fa que els van llegir els seus primers lectors, va constituir una experiència de lectura inèdita i va tenir una repercussió molt important tant des del punt de vista mediàtic com des del punt de vista dels usuaris que fins a dia d’avui han fet més de 46.000 descàrregues dels vídeos a You Tube. Existeix activa la web Canigó 125 Veus [http://www.canigo125.cat] i s’han produït a través de micromecenatge 1000 àlbums amb tres vídeos que es troben a la venda a través de info@verdaguer.cat.

Amb aquesta lectura calidoscòpica de Canigó i amb els resultats que tenim dia a dia entre els usuaris de les nostres webs podem afirmar que la presència dels nostres escriptors a la xarxa és del tot necessària. Una cultura com la nostra, constantment amenaçada, ha de ser present entre la comunitat digital. No només essent actius a les xarxes socials, que també; sinó sobretot fent navegar les obres dels nostres autors amb projectes innovadors que engresquin, creïn comunitat i sobretot donin a conèixer la nostra literatura, que en definitiva és l’expressió cultural per excel·lència de la nostra comunitat lingüística. Els resultats obtinguts fins al moment són plenament satisfactoris.

Més informació: http://www.verdaguer.cat.

4. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

CONSELL DE REDACCIÓ DE REDUCCIONS (2012), «Declaració sobre la Lengua», Reduccions, 100, pp. 307-312.

TORRENTS BUXÓ, Carme (2007), «Patrimoni Literari català i consum cultural», dins Miscellània Ricard Torrents. Scientiae patriaeque impendere vitam, Vic, Eumo, pp. 595-607.

____, (2012), «Formats literaris de qualitat: un repte per als centres de patrimoni literari», dins Literatura Territori i identitat. La gestió del patrimoni literari a debat, Barcelona, Courbet edicions, pp. 237-258.

II. Els itineraris: territoris

Geografia llegendària del Comtat. Les llegendes com a itinerari didàctic

Ivan Carbonell Iglesias

IES La Vereda (La Pobla de Vallbona)

1. INTRODUCCIÓ

El llegendari, el folklore, les rondalles i les peces de literatura popular necessiten d’unes coordenades espai-temps que donen escenari als motius narrats. Així, és obvi que les rondalles arreplegades per Enric Valor permeten bastir un itinerari pel patrimoni natural i urbà de la geografia valenciana en què s’ambientaren aquelles narracions. Amb les llegendes, en tant que relat d’intenció històrica, s’esdevé un procés idèntic: les coordenades espai i temps que articulen la narració permeten la recreació, la visita a l’escenari, el relat a l’ombra dels llocs i dels fets que es volen narrar.

Aquesta convicció l’ha refermada la recerca que hem realitzat a la comarca del Comtat gràcies a la V Beca d’Investigació Vila de Cocentaina, que se’ns concedí l’any 2011. El Comtat és una de les comarques centrals del País Valencià que ha estat escenari dels relats llegendaris amb indrets i monuments que arriben als nostres dies. Així, les edificacions —els castells de Millena, de Penella, de Cocentaina—, els paratges —el Barranc de l’Encantada—, els pobles —el Pla de la Font de Cocentaina, la plaça de la vila de Gorga—, les coves —la de la Sarsa a la Mariola, la de l’Or a Beniarrés— han estat l’escenari de llegendes transmeses de generació en generació. Criatures fantàstiques com la serp de Beniarrés o la Vídua de l’Orxa; de reals com el bandoler Manco de Calderón o prodigis com el de la Mare de Déu de Cocentaina han deixat llocs a visitar i relats a narrar als escenaris que la llegenda esmenta.

És amb aquests nuclis llegendaris que es pot bastir un itinerari per la geografia de la comarca del Comtat que permet la narració de llegendes en els indrets que en són objecte. Es dibuixa així una geografia a propòsit del relat oral que perfila un mapa semblant al que acompanya les cartografies de J.R.R. Tolkien, amb la diferència que les fortaleses i els palaus comtals existeixen. Per si aquest patrimoni associat a relats llegendaris no fóra suficient, els escriptors de ploma culta també han trobat al Comtat un escenari idoni per ambientar les seues creacions. És així que el Comtat és l’escenari on arreplegaren materials folklòrics Enric Valor, Francesc Martínez, Joaquim Martí Gadea, Bernat Capó o Víctor Gómez Labrado, però també és l’escenari de les novel·les de Francesc Gisbert, Juan Francisco Ferràndiz Pasqual o Rafael Escobar. Llegendes, rondalles i literatura culta conflueixen, doncs, pels viaranys i pels camins misteriosos del Comtat.

Hom pot imaginar els ulls d’un discent de Primària, de Secundària o de Batxillerat mentre transita per aquests escenaris i sent les narracions que se li conten. Potser la recòndita comarca del Comtat haja romàs inalterada per la modernitat durant molt de temps, però el mateix destí la va deixar empeltada de llegendes, de narracions i de mites expressats en la nostra llengua. Tenim així un escenari ideal per a una didàctica de la llengua i de la literatura que transite pel patrimoni urbà i rural als peus de la Mariola amb la sola guia d’un feix de llegendes i fragments literaris misteriosos i fascinants.

2. GEOGRAFIA LLEGENDÀRIA. ITINERARIS PEL COMTAT

Si menàrem el nostre hipotètic grup d’alumnes fins la comarca del Comtat, podríem dibuixar diferents itineraris sobre la geografia d’aquesta comarca valenciana. Almenys podríem planificar cinc itineraris que respondrien a aquests noms: a) itineraris de castells encantats, b) itinerari de les llegendes hagiogràfiques, c) itineraris vinculats a llegendes històriques, d) itineraris de les presències femenines i màgiques i e) itineraris de les llegendes de la bèstia. El llistat del llegendari que s’associaria a cada itinerari quedaria de la següent manera:

CICLE LLEGENDARI	LLEGENDA
Itinerari dels castells del ComtatCocentaina-Penella-Millena	El túnel del castell i el palau comtal de CocentainaLocalitat: COCENTAINAEscenari: Pla de la vila i castell
	Els misteris del castell de PenellaLocalitat: PENELLAEscenari: castell de Penella
	La dama encantada del castell de MillenaLocalitat: MILLENAEscenari: castell de Millena
Itinerari de les llegendes hagiogràfiquesCocentaina	Les llàgrimes de la Mare de Déu de CocentainaLocalitat: COCENTAINAEscenari: Palau comtal i capella del palau
	Les llegendes de sant Hipòlit màrtirLocalitat: COCENTAINAEscenaris: Plaça de la vila
Itinerari de les llegendes històriquesCocentaina i la serra Mariola	El misteriós comte Guillem Roís de Corella i BorjaLocalitat: COCENTAINAEscenaris: Palau comtal
	El Venerable EscuderLocalitat: COCENTAINAEscenaris: Paratge de sant Cristòfol
	La vida i la llegenda del Manco de CalderónLocalitat: COCENTAINAEscenaris: La Torreta, el Pla de la Font
Itinerari de les presències femenines i màgiquesPlanes, Cocentaina, Bocairent, L’Orxa	El Barranc de l’encantada de Planes de la BaroniaLocalitat: PLANESEscenaris: Barranc de l’Alfandec
	La llegenda de la donzella Mariola i la panteraLocalitat: COCENTAINA i BOCAIRENTEscenaris: Serra Mariola
	La Vídua a L’OrxaLocalitat: L’ORXAEscenaris: Castell de Perputxent
Itinerari de les llegendes de la bèstiaBenicadell, Gorga	La llegenda de la serp del BenicadellLocalitat: BENIARRÉSEscenaris: Cova de l’Or
	Els galls negres de GorgaLocalitat: GORGAEscenaris: Plaça de la vila

2.1. Itinerari dels castells del Comtat

L’itinerari dels castells del Comtat ens duria al castell de Cocentaina, al castell de Penella i al castell de Millena. Els tres castells, algun d’ells totalment en ruïnes, tanquen un relat llegendari que encara és evocat per les persones més majors de les localitats. En el cas concret del castell de Cocentaina, els nostres alumnes podrien provar a cercar el túnel que vora el palau comtal de Cocentaina encara es conta que comunica amb l’orgullosa torre que corona la serra. Qualsevol veí indicarà els refugis antiaeris vora el palau o la pescateria que hi ha just al lloc on es diu que hi ha la cova que comunica totes dues construccions.

Si el misteri ací no és suficient, podríem anar fins la pedania de Penella, on la isolada talaia ha estat objecte d’una curiosa llegenda. Allí, als anys cinquanta del segle XX Vicent el de l’or buscà el tresor dels àrabs sense tindre èxit. Aquell home obsessionat per l’or que encara recorden a Penella excavà al lloc on diuen que s’apareixia una dona vella que vivia en un forat sota el castell. Als qui passaven prop del castell amb el peix comprat a la costa, els demanava si els semblava bella. Si la resposa era negativa, la dona s’enfuria i els viatgers fugien espaordits (Carbonell, 2012).

Pel que fa al misteri del castell de Millena, la llegenda d’una dama que s’apareixia al castell i concedia el do que se li demanava quasi ha estat oblidada al poble. Tanmateix, les fonts escrites l’han salvada (Martínez, 1995: 171) i les persones més velles de les localitats pròximes com ara Quatretondeta encara recorden que en aquell castell ara en ruïnes s’apareixia un ésser estrany a qui s’anomenava la Por (Carbonell, 2012).

2.2. Itinerari de les llegendes hagiogràfiques

Aquest nou itinerari traçat sobre el mapa de la capital del Comtat ens duria en un dels monuments més importants de la vila de Cocentaina: el palau comtal i el convent adjacent de les monges clarisses. A la capella del palau, per una espiera que hui en dia es pot veure i visitar, el comte Guillem Roís de Corella i Borja assistí en el transcurs d’una eucaristia a un fet cabdal per a la vila: el quadre de la Mare de Déu començà a vessar llàgrimes de sang. Qui se n’adonà va ser el mossèn que oficiava la missa, qui comprovà en acabar la cerimònia que el quadre, efectivament, suava sang i féu que es certificara el milacre de les vint-i-set llàgrimes (Fullana, 1920: 342). El quadre pot ser visitat a l’església de les monges clarisses que encara avui viuen al convent i custodien la imatge, mentre que la capella del palau en què succeí el miracle és oberta i constitueix un punt essencial d’aquesta ruta.

No és aquest l’únic milacre que ens pot guiar per Cocentaina. A la plaça de la vila es decidí per votació qui seria el patró del poble al qual adreçar les pregàries que salvaren dels infortunis la vila. D’entre les boles que tancaven noms de sants i que un infant innocent triava, el nom de sant Hipòlit va ser extret fins en tres ocasions, després d’haver estat rebutjat per l’auditori en dues ocasions, per poc conegut. Així, per commemorar aquest prodigi es pot visitar l’estàtua de sant Hipòlit que s’alça vora l’avinguda de Jaume I després d’haver seguit els camins que separen aquest lloc de la plaça de la vila, on se celebrà l’elecció miraculosa (Insa Ribelles, 2000: 181).

2.3. Itinerari de les llegendes històriques

El palau comtal conservat a Cocentaina i la Sala Daurada farcida de pintures per a enaltir els comtes de Cocentaina poden ser el primer estadi de l’itinerari de les llegendes històriques de la comarca. A la Sala Daurada es pot narrar l’estranya conducta del comte Guillem Roís de Corella i Borja, que després d’assistir al miracle de les llàgrimes desaparegué un dia dels seus dominis, sense deixar pistes del seu destí. Quan ja es perdia el seu record reaparegué vestit pobrament de pelegrí, però en no ser reconegut pels seus súbdits tornà a desaparéixer, ara per sempre (Escolano, 1611: Libres VIII i IX, Vol. V).

Aquesta estranya història pot motivar-nos a caminar envers el paratge de sant Cristòfor, escenari de la vida d’un altre personatge real extraordinari. Es tracta ara de l’eremita i visionari Venerable Escuder, habitant de les coves del paratge on avui hi ha una ermita en perfecte estat. Allà podrem imaginar els emissaris que la reina Maria, dona d’Alfons el Magnànim, envià perquè preguntaren a aquell home sant si el seu espòs el rei seria alliberat després d’haver estat fet presoner a Nàpols. Després de pujar la muntanya a la recerca de la il·luminació, el Venerable Escuder profetitzà l’alliberament i àdhuc la Reforma de Luter (Escolano, 1611: llibre IX, cap. XXXXV).

El descens des del paratge pot dur-nos directament en un altre lloc vital de Cocentaina: el Pla de la Font, una amable plaça amb font, abeurador i llavador arcaics. Per allí corregué Vicent Moltó, el Manco de Calderón segons la versió literària de la llegenda arreplegada per Joan Borja en Llegendes del sud. Aquest veí del poble va ser el bandoler més significatiu de la localitat, encara recordat i evocat, i el ben cert és que els seus fets criminals acabaren amb un ajusticiament a la Torreta, un fragment de muralla medieval que encara es conserva. Allà podrem narrar com va ser mort a garrot el bandoler en un acte que aplegà milers de persones de tota la comarca, com els més vells conten encara que els contaren.

2.4. Itinerari de les presències femenines i màgiques

Sens dubte, l’itinerari més màgic és aquell que es pot dibuixar sobre el plànol del Comtat per lligar els llocs vinculats segons la narració oral a presències màgiques. Començarem aquest itinerari al Barranc de l’Encantada de Planes de la Baronia, on es conta encara que una princesa deixada pels àrabs custodia una mina d’or i s’apareix a l’incaut que s’avesa a la nit a les seues aigües. Llavors, la dama encantada dóna a triar entre les joies que l’acompanyen i ella, però la bellesa de l’aparició és tan poderosa que qui la veu té clara l’elecció i no escapa de les aigües on es perd el seu rastre per sempre. L’entrada a la mina que guarda els tresors dels àrabs es manté així una vegada més ignota i desconeguda. Al paratge encara es poden veure les destrosses de les explosions que provaren a trobar aquesta mina d’or al segle XX per ordre d’un batlle de Planes, fent cas de la llegenda. Es dinamità així el lloc en què hi havia una inscripció documentada per Antoni Cavanilles en Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reino de Valencia (1795-1797) que se suposava que era l’entrada de la mina d’or (Capó, 2002: 50).

El paratge espectacular de Planes pot ser completat amb la visita a la Cova de la Sarsa de Bocairent, a l’altra banda de la serra Mariola. En aquesta cova potser habità un misteriós personatge de qui s’ha cregut erròniament que la serra agafa el nom; la princesa romana Mariola. Aquesta filla d’un patrici romà era feliç voltant per la serra amb la companyia d’una pantera que havia rebut com a regal, fins que la cobdícia dels emperadors romans caigué sobre la seua família. Per la dissort i la tragèdia, Mariola vagà fins perdre la vida amb la sola companyia del felí, que també s’extingí a la serra. Es podrà contar al públic d’alumnes que a la dècada dels seixanta del segle XX un crani de pantera de varietat exòtica va ser trobat a la cova per a sorpresa de tothom (Valor, 1970: 46).

Finalment, podrem anar a un altre extrem de la comarca, l’Orxa i el seu castell de Perputxent, per albirar des de l’antic castell templari el poble i els camps que l’envolten. Allà s’evocarà la figura d’una misteriosa Vídua de l’Orxa que atorgava camps i altres menesters a la gent de la localitat, que encara la recorden feblement, sense saber del cert el seu origen ni la raó d’aquelles estranyes concessions sense contrapartida. Com conta Víctor Gómez Labrado en Llegendes valencianes, aquesta presència femenina tanca per aquest costat la comarca amb un hàlit de misteri.

2.5. Itinerari de les llegendes de la bèstia

El darrer dels itineraris que podem dibuixar sobre el mapa comarcal a propòsit del llegendari, ens farà recórrer la distància existent entre les localitats de Beniarrés i de Gorga. A la primera de les dues viles haurem d’ascendir a la Cova de l’Or, a la serra del Benicadell, per narrar la dissort de Joan, veí de la vila que un tres de juliol sota la lluna plena pujà la serra per buscar les set peces d’or que segons sa mare s’apareixien allà. Tanmateix, les peces eren protegides per una serp que habitava vora el riu i que podia convertir en vidre amb la sola mirada. Joan, arriscant la vida per treure de la pobresa la seua família, aconsegueix tocar una de les peces, però la serp apareix sobtadament i el transforma en espill, a la manera com actua el basilisc. Després, segons la veu del poble, la serp es retirà a la Cova de l’Or a custodiar per sempre les sis peces restants, mentre a la llar familiar de Joan apareix la peça d’or tocada pel jove i sa mare entén que el fill no tornarà més amb ells (Borja, 2005: 185).

El darrer escenari ens haurà de dur a la plaça de la Vila de Gorga per ambientar allà un altre relat estrany amb bèsties com a protagonistes. En aquest cas la història es remunta a temps antics en què la plaça era escenari de batalles de gossos que animaven enemics aferrissats del poble, un bàndol de veïns cristians i un altre de morisc. Un dia, un dels veïns cristians importa un gos bestial des de la Selva Negra d’Alemanya i proposa una batalla al rival, el qual també es presenta a la plaça amb un animal feroç. La batalla dels dos gossos és mortal; tots dos cans moren en la lluita i quan els veïns es giren vers els vilatans moriscos per veure la seua reacció s’adonen que s’han transformat en deu galls negres que envoltaven un gall negre brillant i poderós. Els galls tenien banyes vermelles en comptes de crestes (Ruiz de Mateo, 1967: 72). A les pàgines de l’obra d’Antoni Cavanilles al seu pas per Gorga podrem llegir el substrat real que pot haver en aquesta llegenda.

3. FORMACIÓ LITERÀRIA I ENCICLOPÈDIA CULTURAL

Amb aquests itineraris que empren les llegendes com a estímul haurem visitat nombroses viles i paratges de la comarca del Comtat i haurem satisfet sobre la marxa els següents nuclis d’interés que configuren tot un programa formatiu:

a) Nucli històric: per situar en el temps i en el relat històric les construccions com ara els castells, el palau comtal o les ermites visitades. Així mateix, el temps dels moriscos o la conquesta de Nàpols també han estat referències que caldrà explicitar a l’oient.

b) Nucli de literatura popular elaborada: el trànsit pels paratges escenari de les llegendes haurà fet referència a les obres quan han salvat el llegendari de l’oblit, de manera que pel discurs hauran passat els noms de Joaquim Martí Gadea, Francesc Martínez, Enric Valor, Bernat Capó, Joan Borja i Víctor Gómez Labrado i llurs obres.

c) Nucli de literatura popular espontània: algunes de les llegendes no han estat ni arreplegades encara convenientment ni sotmeses a elaboració culta, de manera que la veu dels veïns de la comarca és ací la font de la llengua viva que narra. Vet ací una immillorable ocasió per parar esment al dialecte meridional i als girs específics del parlar del Comtat.

4. CONCLUSIONS

Fixem per acabar una mena de conclusions que poden sistematitzar l’aportació d’aquests itineraris per la geografia literària del Comtat:

1. Les llegendes del Comtat són un guiatge ben productiu per bastir rutes didàctiques que expliquen les llegendes transmeses de generació en generació o generades, en canvi, en l’àmbit de la producció erudita. Les llegendes generades per aquestes vies permeten dibuixar fins a cinc rutes diferents per la comarca que recorren de punta a punta la geografia amb la literatura popular llegendària com a excusa.

2. Aquests cinc recorreguts ens permetran endinsar-nos en aspectes de la història específica de la comarca, del País Valencià i d’Europa; en fragments de textos historiogràfics; en seqüències de literatura de rondalles; en extractes d’estudis erudits sobre llegendes i àdhuc en peces d’obres literàries. Tenim així, doncs, un conjunt important de referències de tota mena que basteixen una bibliografia diversa i ben rica que acompanyen el simple trànsit d’escenari en escenari de llegenda.

3. Els itineraris així pensats pretenen incrementar la competència del públic assistent en aquests camps, però també pretenen obrir la porta a la coneixença de la producció de noms com Antoni Cavanilles, Juan Bautista Perales, Jordi Valor, Joaquim Martí Gadea, Manuel Sanchis Guarner, Rafael Escobar, Francesc Gisbert, Jordi Raül Verdú o Juan Francisco Ferràndiz Pasqual. Els itineraris, per tant, tan sols enceten un camí que pot ser molt més ample; una veta per a un laberint molt més envitricollat que es proposa penetrar.

4. Bèsties, dones encantades, castells amb fantasma, princeses dissortades, comtes escàpols i mines d’or són els elements d’atracció per a una proposta didàctica que parteix de l’excursió per acabar desembocant en la literatura, l’antropologia, la història o l’arqueologia. Les possibilitat d’explotació didàctiques d’aquest espai i d’aquesta literatura popular llegendària són tan grans com capaç de gestionar-les siga la ment del docent i suggestiva siga la ment del discent. Conte contat.

5. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

BORJA, Joan (2005), Llegendes del sud, Picanya, Edicions del Bullent.

CAPÓ, Bernat (2002), Terra de cireres, Picanya, Edicions del Bullent.

CARBONELL, Ivan (1998), «El mite de la fada dels tolls al Barranc de l’Encantada de Planes de la Baronia», Alberri. Revista d’investigació del Centre d’Estudis Contestans, 11, pp. 39-65.

____, (2003), «Crim i càstig del bandolerisme contestà», Alberri. Revista d’investigació del Centre d’Estudis Contestans, 16, pp. 121-155.

____, (2007), «La llegenda de la Serra Mariola. Aprofitament didàctic del llegendari comarcal», Eines. Revista d’ensenyament i cultura, 22, Alcoi, IES Pare Vitòria.

____, (2007), «Llegendes del Comtat (I). El cicle de llegendes de la bèstia», Alberri. Revista d’investigació del Centre d’Estudis Contestans, 18, Cocentaina, pp. 155-190.

____, (2012), Llegendes de Cocentaina i del Comtat. Estudi i difusió. En premsa.

DD.AA. (2007), «Dossier La cançó de Mariola», Eines. Revista d’ensenyament i cultura, 22, Alcoi, IES Pare Vitòria.

ESCOLANO, Gaspar (1611), Dècada primera de la Historia de Valencia, València, Pedro Patricio Mey.

FULLANA MIRA, Lluís. o.p. (1920), Historia de la vila y condado de Cocentaina, València, Obra cultural de Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy.

GISBERT, Francesc (2008), Màgia per a un poble, Picanya, Edicions del Bullent.

GÓMEZ LABRADO, Víctor (2007), Llegendes valencianes, Alzira, Bromera.

____, (2010), Enric Valor. El valor de les paraules, València, Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

INSA RIBELLES, Maria Dolores (2000), «Actas. Papeles de Cocentaina» en Sant Hipòlit i Cocentaina 1600-2000, Junta de Festes de Moros i Cristians de Cocentaina, Cocentaina, pp. 181-205.MARTÍ GADEA, Joaquim (1908), Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del Gè, arreplegades y ordenades per un aficionat molt entusiasmat de tot lo d’ella, III Vols, València, Impremta d’Antonio López i companyia.

MARTÍNEZ MARTÍNEZ, Francesc (1927), Folklore valensia: arreplega de llegendes, tradicions y costums del Reine de Valencia, València, Societat Valenciana de Publicacions.

____, (1995), Llegendari valencià, edició de Josep M. Baldaquí, Alacant, Generalitat Valenciana – Diputació d’Alacant.

PERALES, Juan Bautista (1920), Mariola o españoles y romanos. Novela histórica de costumbres antiguas (la Sierra Mariola), València, El Mercantil Valenciano.

RUIZ DE MATEO, Agustina i Juan Mateo Box (1965), Leyendas Alicantinas, Xàbia, edició dels autors.

TÀCIT, P. C. (1965), Annals, 2 vols., Barcelona, Fundació Bernat Metge.

VALOR SERRA, Jordi (1970), La nostra Serra Mariola i la seua llegenda bimil·lenària, Alcoi, Imprenta Hispania Alcoyana.