Kitabı oku: «Compte i raó»

I. L’HERÈNCIA DEL MUNCIPI FORAL

1. FORMACIÓ DEL TERRITORI JURISDICCIONAL

Les ciutats que assoleixen una importància política i econòmica ho fan al mateix temps que s’asseguren al seu voltant un territori sobre el qual exercir jurisdicció. És un fenomen bastant generalitzat a la Península Ibèrica.¹ La raó predominant és tractar d’assegurar l’avituallament a la nombrosa població concentrada en el nudi urbà. Moltes ciutats disposen d’aquest territori jurisdiccional ja des de la baixa edat mitjana. En aquest sentit hem de considerar-les com a vertaderes detentores d’un domini senyorial. Presenten dues característiques semblants a la propietat senyorial: exerceixen jurisdicció sobre la població mitjançant els oficials de justícia i, a més, sostenen una administració fiscal. Comparar la ciutat amb un senyoriu ens possibilita comprendre alguna de les característiques dels municipis amb propietats feudals.

En el senyoriu laic les decisions les pren un òrgan unipersonal –el senyor–, en el senyoriu eclesiàstic ho fa un òrgan pluripersonal –el convent, l’orde, etc.–, encara que, per regla general en la jerarquia eclesiàstica hi ha una persona que predomina sobre el conjunt a l’hora de resoldre les qüestions. En el cas de les ciutats, és un òrgan col·legial –el Regiment– el que delibera sobre els afers patrimonials i polítics. Aquesta és la principal característica de la relació de la ciutat amb el seu territori, un òrgan col·legiat dirigeix un patrimoni feudal.

Si posteriorment en aquesta ciutat s’instal·len institucions reials i sobre el seu territori naixen nuclis senyorials, el fenomen es fa més complex.

La Singularitat del cas de la ciutat de València rau en el fet de ser la seu d’institucions reials, que augmenten la població administrativa, al mateix temps que creix el veïnat per diversos factors polítics i socioeconòmics –franquícia de certs impostos, residència de nobles, activitat comercial i artesanal, etc.

La importància de la territorialitat de la ciutat de València és decisiva per a comprendre millor la magnitud que assolirà el sistema de la seua hisenda durant l’època moderna.

La ciutat tenia el seu terme dividit a dos nivells, l’un anomenat contribució general, més extens, i l’altre, contribució particular, que comprenia els nuclis urbans pròxims a la capital. La contribució general fou establerta per Jaume I i arribava fins al terme de Sagunt, que parteix amb Puçol i segueix pels termes d’Olocau, Xiva, Bunyol i Torís, i per Montserrat fins als termes, al sud, d’Alzira i Cullera; pel mar li van ser concedides cent milles.² Més o menys, comprenia una circumferència de quatre llegües, sobre la qual la ciutat exercia tota la jurisdicció, alta i baixa, mer i mixt imperi, a través del justícia civil i del justícia criminal. El terme «general» incloïa diversos nuclis urbans, alguns dels quals van ser alienats progressivament pel rei i concedits a senyors territorials amb diferents graus de jurisdicció. Alguns la posse’ien baronial o màxima, i gaudien del mer i mixt imperi, alta i baixa jurisdicció –la civil i la criminal–, i altres posseïen la jurisdicció alfonsina que permetia el mixt imperi o jurisdicció baixa –segons els Furs s’atorgava als senyors que tenien a partir de quinze cases. Amb l’abolició dels Furs aquests senyors perdran la màxima jurisdicció i sols conservaran l’ordinària o baixa.

En el segle XVIII la ciutat de València distingia entre tres classes de jurisdicció, la baronial i l’alfonsina, ja esmentades, i aquella denominada de Títol governatiu, que consistia en la concessió del mer imperi, per part del governador general, i durant l’època foral, als amos de la jurisdicció alfonsina per tal que la utilitzaren en el seu nom.³

La relació de pobles de la contribució general amb el nom del propietari i la jurisdicció escaient per a l’any 1765, és la següent:

CONTRIBUCIÓ GENERAL (1765)⁴

Dins de la contribució general estava la contribució particular, també anomenada sisat, a tocar de la ciutat i amb una distància d’una llegua al seu voltant, aproximadament. Aquesta zona, sotmesa a la fiscalitat municipal, estava dividida administrativament en quatre quarters o districtes: Benimaclet, Campanar, Patraix i Russafa, en els quals també s’havien format nuclis senyorials amb la jurisdicció alfonsina, encara que la ciutat conservava l’alta jurisdicció. Junt amb els quarters hi havia alguns ravals i llogarets que depenien administrativament de la ciutat, és a dir, estaven sotmesos al mateix regiment, mentre que la resta de les poblacions posseïen el seu propi ajuntament per al govern local.

CONTRIBUCIÓ PARTICULAR (1765) ⁵

Ateses aquestes relacions veiem que la contribució particular compren 38 nuclis urbans i que la contribució general en comprén 47. Així, el terme general de la ciutat de València, en el segle XVIII, és un laberint administratiu i jurisdiccional que s’ha format perquè la monarquia foral ha portat a terme una progressiva alienació de les seues jurisdiccions a favor dels senyors territorials. De tots els pobles de la contribució general d’aquest moment sols tres eren de reialenc: Foios, Sagunt i Meliana. Un altre pertanyia a la ciutat de València, la Pobla de Farnals, ciutat que a més, compartia la propietat del Puig amb el marqués de Benavites. La resta dels nuclis urbans estava repartida entre la noblesa, la Seu de València, convents, ordes religiosos i col·legis.

El terme de la ciutat de València es trobava separat del de les altres ciutats per mollons o fites que n’assenyalaven els límits. En l’època foral, en cas de voler restituir alguna d’aquestes fites, perquè estava enderrocada o havia desaparegut, el governador general (o els tinents de governador) havia de convocar les parts interessades.⁶

Malgrat l’existència de mollons, la territorialitat de la ciutat no es limitava al terme general marcai per aquests, la seua influència anava més enllà.

València era, ja des de la conquesta, una ciutat populosa. El seu terme estava ple de nuclis urbans i alqueries que conreaven la terra, i no hi havia zones comunals, boscos, muntanyes, etc., per la qual cosa no comptava amb la pastura suficient per tal de satisfer les necessitats del bestiar que la ciutat consumia. El fet motivà la concessió d’un privilegi que facultava la ciutat a estendre un dret més enllà dels límits del seu terme, el dret de pastura, El privilegi, atorgat per Jaume I el 13 de gener de 1240, confirmava que els veïns de la ciutat de València eren francs de portar el bestiar a qualsevol pastura del terme i del Regne de València, sense haver de pagar tributs per carnatge, herbatge, abeurador, etc.⁷ Aquesta exempció fou traslladada a la legislació foral –rúbrica II– i completada en els furs per Jaume I: ningú no podia vedar llocs sensé llicència reial, encara que sí que podien fer-se boverals destinats al pasturatge dels ramats (de llaurada o predestinats a les carnisseries).⁸

A més a més, la legislació era dura pel que feia al manteniment de cabanyes d’ovelles, vaques i altres bèsties que pasturaven en l’horta de la ciutat i en les alqueries del terme, és clar que per la manca de zones de pastura. Sols estava permés tenir bèsties de llaurar en les propietats.⁹

La franquesa de la pastura era un assumpte bàsic per a desencarir el preu de la carn a la ciutat de València. Com que aquesta no disposava del ramat suficient per al seu propi avituallament –com qualsevol altra ciutat populosa– en el seu terme, calia que n’importara de fora, sovint de zones llunyanes dels regnes d’Aragó o de Castella. El transport del bestiar a la ciutat encaria la cam, però era un fet irremeiable. Tanmateix pagar impostos per pasturatge, abeuradors, etc., a totes les poblacions de trànsit era un fet que sí que tenia remei, i en aquest sentit podem entendre tant la franquesa atorgada per Jaume I, com els nombrosos litigis entaulats –per qüestió d’emprius– entre els interessos de les poblacions, que mantenien zones vedades tributàries, i els interessos dels abastadors de carn a la ciutat de València.¹⁰

La ciutat de València també era deficitària de blat i d’altres cereals, i es veia obligada a importar-los d’altres comarques del regne i de fora d’el1.¹¹

La manca de blat podia ser motiu d’avalots i sublevacions populars.¹² Però el fet en si mateix no crea un dret territorial com el de la pastura, sinó la conquesta política d’aconseguir que no isca blat del regne i que la ciutat de València en puga absorbir més de les zones rurals amb excedents¹³ mitjançant una situació d’avantatge jurídic (privilegis i normes sobre vitualles) que, de fet, dóna una subordinació dels interessos de les viles i els llocs que també tenien les seues necessitats. En aquest sentit, com diu A. Rubio Vela, la ciutat de València exercia el control d’un l’àmbit rural més ampli que no el seu terme per tal de poder mantenir assortida la població.¹⁴

Un altre dret del qual la ciutat reivindicarà ser detentora, fins i tot durant el segle XVIII, que també posseïen totes les ciutats i viles, era el de talar arbres, recollir calç, guix, pedres, etc., és a dir, tota la mena de materials necessaris per a edificar habitatges, en qualsevol part del regne.¹⁵ Aquests materials no podien ser vedats ni tampoc ser objecte de tributació,¹⁶ en conseqüència, els pobladors de la ciutat de València podien anar més enllà del seu terme per tal de recollir-los.

Malgrat que aquesta legislació medieval dels segles XIII i XIV va defensar el dret d’emprius i va lluitar contra les vedes realitzades pels senyors territorials, el fet és que en segles posteriors, i amb llicències reials, s’han desenvolupat en molts municipis zones vedades i bovalars, tot i que van restar espais comunals als quals podien anar els veïns.

La relació entre els drets i privilegis antics i el segle XVIII –quan la ciutat sol·licita la confirmació d’aquests– queda ben palesa en la part següent de l’informe municipal de 1768:

... atendiendo el señor Rey Conquistador a que no podía mantenerse este pueblo sin el socorro de pastos u de la provisión de leña, cal, yeso, piedra y demás materiales necesarios para la construcción de los edificios y asistencia de las fábricas de fuego, la dotó con el uso libre y franco de todos los pueblos, assí realengos como de señorío y abadengo (a excepción de los Bobalares de cada uno y de las Dehesas y Cotos, que estubiesen legítimamente establecidos) para que los vecinos de esta ciudad tubiesen en ellos los pastos que necesitasen para sus ganados y pudiesen sacar libre y francamente la leña, piedra, cal, arena y demás menesteres precisos para su surtimiento, a cuyo fin la concedió varios privilegios, y después consiguió otros de los señores Reyes, sus sucesores, los que han sido aprobados y confirmados últimamente por el Rey Nuestro Señor (que Dios guarde), según la Real Provisión expedida por el Real y Supremo Consejo de Castilla, en veinte y ocho de Junio del año mil setecientos sesenta y dos...¹⁷

Pot semblar un anacronisme que la ciutat reivindique en el segle XVIII uns privilegis tan antics, però no ho és. Aquestes prerrogatives són la base legal per a continuar mantenint una potència territorial sobre tot el regne que garantesca l’avituallament de la ciutat a un cost més baix i assegure la regularitat de tenir uns mercats assortits. De la mateixa manera, els privilegis permeten la defensa, en els tribunals, de tots aquells plets que són instats per les comunitats rurals, les quals es veuen afectades per les desfetes dels ramats pertanyents als abastadors de carn a la ciutat. És, a la fi, la base territorial d’una potència local –o prepotència– que està per damunt de la resta de les ciutats del regne, factor que ajuda a entendre l’enorme capital que correspon a la hisenda de València.

2. ORIGEN DEL PATRIMONI I DE LA FISCALITAT MUNICIPAL

Definir i aclarir què entenem per béns propis i què per arbitris és una qüestió que considerem fonamental ja que la concepció ha variat des de l’Antic Règim fins a l’actualitat i, malauradament, molts treballs sobre hisendes locals s’han realitzat aplicant uns conceptes antics a unes paraules de significat modem sense tenir, de fet, cap relació una cosa amb una altra. Açò ha estat un error i una confusió des del punt de vista metodològic, com observarem tot seguit.

Alguns autors han separat els béns de propis dels arbitris i han definit els primers com béns de possessió del municipi, com a entitat jurídica que és i que, en conseqüència, pot tenir propietats nobles i seents, a més d’uns ingressos pecuniaris fiscals,¹⁸ i els segons els han vist com impostos i cises aplicats sobre els articles de comerç i consum.¹⁹ La principal diferència entre els propis i els arbitris es troba en veure si són una propietat o una concessió. Els propis es consideren propietat del municipi, bé siga per donació reial, per adquisició o per donació indefinida, de forma que passen a ser privatius del municipi, mentre que els arbitris es consideren una concessió reial temporal –encara que de fet sol durar fins el declivi de l’antic règim– que correspon a un impost adossat al valor o unitat de les mercaderies. Aquesta és la concepció utilitzada durant l’antic règim.

El concepte modern és similar però no igual. Actualment continuem acceptant que els arbitris són impostos sobre el consum, però del sentit de propis, en primer lloc, cal excloure tota aplicació de fiscalitat als productes de comerç, mentre que sí que entenem com a tals la possessió de béns com edificis públics, propietats rústiques, cases, etc.,²⁰ que generen renda en ser arrendats o venuts.

Atés açò, on és la diferència entre els propis del concepte antic i els propis dels concepte modern? La diferència es troba en què els propis de l’antic règim, a més de fer referència a terres comunals i béns seents, són una sèrie de regalies que, en un principi, ostenta el senyor –en el reialenc el rei i en el senyoriu l’amo jurisdiccional–, com les carnisseries, els molins, etc., qui posteriorment les atorgarà al municipi que disposará d’elles com a pròpies i sobre les quals crearà unes taxes impositives, amb la qual cosa la fiscalitat es considerarà també pròpia. Malgrat açò, la diferència entre propis i arbitris encara hi és, ja que els arbitris són considerats com la fiscalitat concedida temporalment pel rei al municipi, i els propis, en el concepte actual, no comprenen taxes fiscals sobre productes comerciats.

Actualment molts treballs estudien els propis i els arbitris segons el concepte antic, en el qual càrregues fiscals són considerades propis, i nosaltres pensem que metodològicament és una imprudència separar l’anàlisi de dues fïscalitats perquè antigament una era considerada com a pròpia i l’altra no.²¹ Cal aplicar el concepte actual de propi i arbitri a l’anàlisi de les hisendes de l’antic règim, ja que si no s’uneixen en propis dos tipus d’ingressos, els veritablement propis –rendes sobre finques o drets financers que no impliquen cap fiscalitat–, junt amb una part de les imposicions indirectes sobre els productes de consum, i d’altra banda, els arbitris serien la resta dels imposts indirectes, cosa que creiem una incoherència metodològica.

El concepte de propis segons la noció antiga està molt difós per la Corona castellana²² però, en canvi, a la Corona d’Aragó no és d’ús freqüent. No hi ha cap diferenciació a les clavaries entre propis i arbitris, s’hi parla més de cises i drets. Tanmateix, algunes d’aquestes cises en el segle XVIII –com a conseqüència de l’aplicació de la terminologia castellana– seran considerades com a propis perquè tenen un origen antic i confús o perquè són una donació de les regalies del monarca.²³ En aquest sentit, a grans trets, hi ha una gran diferenciació, pel que fa a l’administració i l’elaboració dels comptes municipals, entre l’àrea castellana i l’aragonesa: a Castella els comptes se centralitzen en la majordomia i fan diferenciació entre propis i arbitris, mentre que a Aragó funciona per clavaries, sense utilitzar aquestes terminologies de propis i arbitris.

Pel que fa al patrimoni municipal, és difícil especificar l’origen exacte de les rendes i dels drets de la ciutat. Ha estat més estudiat l’inici de la configuració governativa que no pas el de la hisenda a la ciutat. Evidentment, abans d’haver-hi patrimoni o recursos d’hisenda cal que hi haja un col·lectiu urbà que governe. Hom creu que les disposicions de Jaume I del 1245 –creació de quatre jurats– són el moment clau del desenvolupament institucional del municipi valencià.²⁴ Abans d’aquesta data és arriscat parlar d’un organisme municipal. L’existència de béns patrimonials, si entenem com a patrimoni no sols els béns sinó també les rendes –fiscalitat– o crèdits –censos–, és prou difícil durant aquest període.

Vista l’absència de concessions patrimonials per part del rei, és possible que el nou municipi per tal de fer front a les creixents despeses s’acollira al sistema de taxes veïnals. Evidentment, aquest devia disposar d’algun tipus d’ingressos, perquè ja en 1251, els jurats estaven obligats a retre comptes de la seua administració als nous jurats elegits per a l’any següent. El 12 de febrer de 1252 Jaume I concedeix a la ciutat de València el dret d’imposar taxes veïnals sobre propietats mobles i immobles.²⁵

La primera referència que trobem a béns patrimonials és la «concessió i confirmació» –dues paraules contraposades si observem que la confirmació implica que ja gaudien del bé–, als prohoms de la ciutat de València de les seues muralles, barbacanes, clavegueram i places, el dia 15 de setembre de 1259.²⁶ No obstant l’aspecte avantatjós que presenta el fet cap als prohoms, entenem que és una càrrega que Jaume I va saber endossar-los intel·ligentment, ja que aquest patrimoni no genera cap tipus de renda ni benefici, però, per contra, sí que origina despeses per al manteniment. Un privilegi posterior, de 1358, esmenarà aquesta deficiència ja que permetrà que tots els estaments contribuesquen en el desemborsament mitjançant talles o col·lectes27

L’any 1278 quedará reflectida en la legislació la facultat dels jurats per a poder fer taxes i col·lectes autònomament, sense intervenció del justícia, i amb capacitat per a poder establir ordinacions. L’unica obligació serà la de retre comptes als jurats que prendran possessió del càrrec l’any següent.²⁸

Aquest fet és important perquè manifesta que a l’incipient municipi valencià la capacitat de la hisenda és derivada de la fiscalitat directa –del repartiment de càrregues sobre els veïns– i no dels impostos aplicats als productes comercials.

L’ampliació de les modalitats patrimonials, significativament, no fa cap referència a impostos sobre mercaderies sinó a una participació en les quantitats rebudes per penes o multes. En 1310 Jaume II concedeix als jurats, prohoms i ciutat de València –a petició d’ells mateixos– una tercera part de les multes imposades a qui tinga tafureries, jocs de daus o jocs de gresca a la ciutat;²⁹ també els va donar la tercera part de les penes aplicades als fraus que pogueren realitzar-se per la venda del vi, a més de la meitat de les multes exigides a tothom que anara de nit per la ciutat després de tocar el «cimbal o campana», encara que portaren llum.³⁰ El 1324, alhora que és concedit a la ciutat l’ofici de guardanatge del vi, se li atorguen la meitat de les multes.³¹

Les concessions a la ciutat, el 1315, del poder per a recaptar una cisa sobre el pa i la carn, i el 1322, del poder per a recaptar impostos relacionats amb l’activitat comercial, les considerem molt noves ja que no tenen res a veure amb el sistema anterior que protegia les mercaderies³² i gravava la propietat mitjançant taxes. La concessió de 1322 comprén territorialment la ciutat, els ravals, el Grau i els llocs de la seua contribució i té una finalitat específica: recaptar els 350.000 sous reials de València que s’han oferit a la monarquia per la conquesta de Sardenya i Còrcega.³³ La fiscalitat comercial comprén els següents sectors:

1. Impostos sobre les embarcacions que transiten pel port de València amb diferents valors fiscals segons el tipus de vaixell, dels llocs d’anada o d’arribada, i de les mercaderies. La taxa aplicada pot arribar fins a 50 lliures –com en el cas de les naus de tres cobertes.

2. Impostos sobre el comerç, urbà del blat (aplicables a tota la contribució):

– Els flequers o bescuiters paguen per sac de 8 fanecades de forment, 16 diners, és a dir, 2 diners per fanecada.

– Tothom paga per la venda de forment 6 diners per cafís, Ilevat del forment que ve per mar.

– Tothom paga per moldre forment en qualsevol molí, 6 diners per cafís.

– Tothom paga per l’extracció de forment de la ciutat i la seua contribució, 6 diners per cafís.

– Els flequers o bescuiters paguen per cada quintar de farina que compren, 4 diners.

– Tothom paga per compra o venda de farina, 2 diners per quintar.

3. Impostos sobre el comerç, urbà de cereals –panís, dacsa, ordi i civada–, l’àmbit dels quals és també tota la contribució.

4. Impostos sobre la carn (aplicables a tota la contribució):

– Per cada lliura de moltó, cabró, ovella, cabra, porc fresc o salat, i cansalada, es paga un diner.

– Per cada lliura de bou, vaca o vederla, es paga una mealla.

– Per cada vedell venut sense pesar, es paguen 2 sous.

– Per cada cabrit o anyell, es paguen 2 diners.

Per tal de fer viable aquest sistema impositiu els jurats i consellers disposaven de total autonomia per a imposar multes als defraudadors i, a més, gaudien de llibertat per esmenar i interpretar qualsevol cosa establerta que semblara dubtosa. La particularitat d’aquestes imposicions rau en la seua aplicació, ja que contribuïen totes les persones sense cap distinció, fins i tot les eclesiàstiques, les quals reivindicaran poc després no pagar impostos municipals adduint un principi d’immunitat.

Atés aço, podem compréndre que quatre dies després de la configuració d’aquesta gamma d’imposicions, I’l de març de 1322, la ciutat obtinga un privilegi de Jaume II que li atorga el pes del blat i de la farina, a fi d’evitar el frau que es dóna en la mòlta,³⁴ i també, la possibilitat d’aplicar tributs sobre la citada transacció comercial.

Aquest sistema fiscal, creat per a recaptar un subsidi per a la monarquia, no perdurarà, però la ciutat en traurà profit ja que amb açò ha adquirit la facultat d’imposar i de decidir sobre què i com ha d’aplicar tributs. En 1336 encara hi havia impostos sobre la carn; els jurats i els consellers havien decidit suprimir el del vi al mes de setembre, i ja estaven abolits els aplicats sobre el blat.³⁵ Havia minvat prou la duresa fiscal de 1321. Durant el segle XIV els tipus de tributs fluctuen molt. Així, el 1390 hi havia impostos sobre el vi, la carn, la mercaderia i els draps de cort, i el 1393 se’n crearan de nous sobre l’eixida de fusta, tints, arròs, fils, espart, peix salat i d’altres.³⁶

Una altra qüestió és saber si la ciutat disposava de propis i si n’obtenia alguna renda. És una mica difícil precisar si comptava amb propietats rústiques i urbanes durant l’època medieval, atesa la manca d’estudis adients en aquest moment històric. Malgrat açò, unes dades ens fan esment que la ciutat sí que tenia propietats:

A causa de l’avinguda del riu Túria el 1341, que va desfer camps i va enderrocar cases, els jurats i el Consell van decidir perdonar els censos que els emfiteutes pagaven a la ciutat pels camps i les cases³⁷

El rei Pere IV, el 1364, va donar a la ciutat les viles de Sagunt, Cullera i el Puig perquè hi exercirà jurisdicció a través dels justícies de València i perquè aquestes poblacions contribuïren únicament en els impostos de murs i valls i en tots aquells que pogueren crear-se per tal de fer donatius al rei.³⁸

La ciutat, l’any 1392, crea les figures de dos procuradors perquè administren les propietats més llunyanes, l’un és l’anomenat «Procurador e regidor de la partida subirana del patrimoni de la ciutat de València e alcayt del castell de Xèrica», que comprén Xèrica, Llíria, Pina, les Barraques –també denominades Sant Pere de Bellmont–, Altura i les Alcubles; i l’altre és l’anomenat «Procurador e regidor de la partida iusana del patrimoni de la ciutat e alcayt del castell de Planes», que comprén Planes, Penàguila, Margarida, Llombo, Torre de tes Maçanes i Ibi. A més d’aquestes dues zones patrimonials, la ciutat té un «alcayt e procurador de Penàguila».³⁹

Durant el segle XIV a la ciutat es va realitzar una gran reforma urbana: la muralla vella va ser derrui da i se’n va construir una de nova que va incorporar els suburbis, la jueria, la moreria, els Roters, la Xerea, etc.,⁴⁰ de manera que la muralla també va integrar al recinte camps de conreu. Però el més important del fet és que la ciutat va comprar cases i propietats per a fer places públiques, i que, alhora, va vendre cases seues construïdes dins l’antiga muralla.⁴¹ A banda d’aquesta transacció de cases, la ciutat disposava ja d’uns edificis destinats als serveis públics els quals, evidentment, no sols no rendien cap benefici sinó que a més eren una despesa contínua per a la ciutat, com ara l’antiga llotja dels mercaders i d’altres.

En conseqüència, parlar d’una absència de propis en l’època inicial del municipi de València és un error. El fet és que no disposem de totals quantificats i que no sabem quins d’aquests béns produïen renda i quins motivaven despeses. En estudis posteriors com els d’Ernest Belenguer per al segle XV, el de Remedios Ferrero per al XVI o el d’Amparo Felipo per al XVIII, no consten els propis, no sabem si és perquè han minvat o han desaparegut o és perquè, com que no són rendibles, els autors no s’han adonat que també formen part del patrimoni de la ciutat.⁴²

No ens interessa continuar un seguiment detallat del patrimoni de la ciutat, només volem constatar que en el seu inici la ciutat disposava de rendes fiscals, rendes per multes, rendes per crèdits –els censals que més endavant veurem– i propietats rústiques i urbanes. Aquest model possibilita que la ciutat siga una institució econòmica important a la qual el rei ha de tenir en compte a l’hora de demanar subsidis i préstecs. Aixi s’entén també que la monarquia no tinga objeccions a l’hora de facultar la ciutat d’una autonomia fiscal i administrativa, ja que el municipi es constitueix en un recurs de la hisenda reial.

3. LA HISENDA FORAL

L’administració dels recursos de la hisenda de la ciutat és lleugerament complexa, cosa que n’ha dificultat la investigació i ha contribuït a què hi haja un nombre tan reduït d’estudis que tracten el tema.

Per a l’època medieval, només Eliseo Vidal ens dóna unes dades dels ingressos i les despeses globals de dos anys –de 1391 a 1393–, però no fa cap referència a la quantitat que produeix cada renda,⁴³ i Ernest Belenguer, malgrat que estudia els problemes financers i econòmics de la ciutat durant el regnat de Ferran II, tampoc no fa cap referència al capital de la hisenda.

Pel que fa a l’època moderna, Remedios Ferrero ha analitzat l’evolució de quasi totes les rendes i despeses de la ciutat en l’època de Carles I, en conseqüència és l’estudi més detallat de la hisenda valenciana, però manca d’una anàlisi estructural –no esmenta el total dels ingressos o despeses de la hisenda, encara que sí que cita els rendiments per clavaries, i tampoc no tracta el percentatge que representa cada renda respecte del total.⁴⁴ Amparo Felipo tracta les rendes de les cises en la dècada de 1620, però no totes les rendes de la ciutat sinó aquelles més significatives, i no estudia les despeses, de forma que, com ella mateixa manifesta, es fa «extremadamente difícil la reconstrucción del presupuesto municipal».⁴⁵ De l’any 1646, García de Cáceres va publicar les rendes de la ciutat a partir d’un memorial municipal, però el seu treball va mancar també d’una anàlisi estructural.⁴⁶ Per altra banda, l’obra de James Casey sobre el Regne de València al segle XVII no tracta la hisenda de la ciutat pressupostàriament més opulenta –potser per la complexitat i laboriositat que suposa l’extracció de dades de les clavaries–, i en canvi sí que ho fa de la d’altres ciutats i viles com ara Castelló, Oriola i Alzira, que comparativament no suposen ni un 10 % del pressupost de la de València.⁴⁷

La dificultat de l’anàlisi de la hisenda de València ve donada per la dispersió de comptadories que presenta. Les rendes i les despeses no són administrades per una sola persona, com esdevé a Castella amb el majordom de propis i arbitris, sinó que ho són per diversos personatges segons els assumptes tractats i es traben separades essencialment per clavaries. La divisió en clavaries és un fenomen típic de la ciutat de València; a la resta de pobles el sistema es traba centralitzat en una sola clavaria.⁴⁸

En els seus orígens la ciutat de València no disposava d’aquest sistema tan diversificat. En temps de Joan I (1387-1395), sols hi havia un clavari general i un clavari de censals, i sembla que tot estava centralitzat en una Clavaria Comuna.⁴⁹ En els segles XV i XVI ja en trobem tres, de clavaries, (la Comuna, la de Censals i la de Quitament), a més de dues administracions, la de la Llotja Nova i la Fàbrica de Murs i Valls.⁵⁰

A grans trets les funcions d’aquests organismes de la hisenda són:

– Clavaria Comuna: recaptar una sèrie d’impostos i pagar totes les despeses generals de la ciutat, a excepció de les pensions de censals i del capital que es destinava a la Clavaria de Quitament.

– Clavaria de Censals: recaptar impostos i pagar les pensions dels censals, a més de destinar a la Clavaria de Quitament allò que li sobra.

– Clavaria de Quitament: essencialment recapta el sobrant de les altres clavaries, també algunes devolucions de préstecs de la ciutat als arrendadors i extraordinàriament algun impost.⁵¹ La seua finalitat és la d’amortitzar els censos.

– Administració de la Llotja Nova: recaptació d’impostos i d’altres rendes destinades al pagament de les obres de la Llotja, de les pensions de censals consignats en aquesta, i la resta passen a la Clavaria de Censals.

– Fàbrica de Murs i Valls: recaptació d’impostos i altres rendes dels llocs de la contribució destinats a la conservació de muralles, fossats o valls, claveguerams i comuns.

D’aquesta manera l’administració de les rendes de la ciutat consta de cinc comptadories que exerceixen diferents funcions, de forma que hi ha recaptació d’impostos i rendes de diferents tipus assignats a diferents comptadories i diferents tipus de despeses, a més de la complexitat d’haver de desviar algunes clavaries els seus sobrants a la Clavaria de Quitament. Atés açò, per tal de configurar una mena de pressupost municipal cal anar sumant les rendes de les diferents comptadories i les seues despeses respectives.

Des de 1555, varia lleugerament aquesta administració ja que se crea una nova clavaria, la Clavaria d’Avituallament, la qual no és més que la segregació d’una de les funcions que feia la Clavaria Comuna⁵² i, a més a més, durant el segle XVII, l’administració de la Llotja Nova apareix unida a la Clavaria Comuna.⁵³ Aquestes clavaries, tant pel que fa al segle XVI com per al XVII, presenten un denominador comú: totes han de fer efectius els ingressos i els pagaments a través de la Taula de Canvis de València. És un sistema de banc únic en el qual s’ingressen les rendes de la ciutat, les rendes del rei, les rendes de la Generalitat i també les de la clientela privada.⁵⁴ Aquest banc és una taula de dipòsits que sols reté els diners que hi ingressen els titulars i efectua els pagaments que aquests li ordenen de forma que mai no juga amb els diners, és a dir, no inverteix el capital i per tant mai no obté beneficis com la banca actual, i els que hi tenen diners tampoc no perceben interessos, però, com a contrapartida tenen la seguretat que mai no poden perdre els seus diners, tret del cas que hi haja una malversació de fons.

A partir del 1649, per una carta reial de 20 de març, que realment és un veritable decret organitzatiu del patrimoni de la ciutat, s’insisteix que s’hi mantinga la separació de les rendes en les quatre clavaries i que ni els jurats, ni tampoc el Consell General, puguen extraure diners per a qualsevol altra despesa que no siga consignada en aquestes.⁵⁵ Sobre les funcions de les clavaries, i pel que fa a les seues rendes, hem d’assenyalar que romandran de la manera següent fins a la Nova Planta:

– Clavaria de Censals: en el capítol d’ingressos compta amb la cisa vella de la carn, amb la recisa de catorze diners, amb el nou impost de dos diners –des de 1651–aplicat sobre bous, vaques i vedelles, amb la cisa de la mercaderia, els imposts sobre els flequers, amb la renda del pastim, fins a 10.000 lliures, i amb les 1.000 lliures de la cisa del tall –que va suprimir l’any 1675–, i des de 1658, també compta amb les 1.200 lliures del rendiment del cuiram, amb la rebusca de la mercaderia de la contribució, amb les 10.000 lliures de l’abastament de la carn i amb el rendiment de l’Estanc del Tabac, regalia aquesta atorgada pel rei al municipi el 1646, amb la vigència d’un període de vuit anys, però que, gràcies a les successives pròrrogues de 1658 i 1660, es va conservar fins al 1707. Però la clavaria, a més a més, disposava del benefici de l’aiguardent, de l’impost dels dos diners per lliura de moltó i dels vuit reals per càrrega de neu, imposats també l’any 1658. La present recaptació anava destinada al pagament de les pensions dels censals i el sobrant es dirigia a la Clavaria del Quitament.

– Clavaria Comuna i administració de la Llotja Nova –pensem que aquesta clavaria també assumiria les rendes de la Fàbrica de Murs i Valls, ja que el fet de recaptar els seus impostes així ho demostra–: disposava de la cisa dels 8 sous i 1 diner aplicada sobre el blat, de la cisa dels menjadors de la contribució i dels llocs avinguts, de la cisa del tall, la qual fou suprimida el 1675,⁵⁶ i substituïda, el 1679, per un tribut del 2’5 % del valor de les mercaderies que venien per Llevant, a més de les 3.000 lliures en subrogació dels drets de port de trànsit;⁵⁷ a més comptava amb les cises que recaptava l’administració de la Llotja Nova, això és, la cisa vella de la carn, el dret o propines dels graus de l’Estudi General i l’arrendament del bany de l’Estudi General.

Els ingressos d’aquesta clavaria estan calculats en unes 25.000 lliures en l’any 1649, destinades a les depeses de safaris d’oficials, Universitat, etc. Pel que fa al seu sistema de funcionament trobem una diferència respecte a les clavaries anteriors, ja que ara, si li falten diners, no pot acudir a les rendes d’altres clavaries i l’única solució possible la troba en la imposició de noves cises. Aquesta filosofia econòmica comporta el complex sistema fiscal de la ciutat. Malgrat això, en cas d’haver-hi diners sobrants, es destinarien a la Clavaria de Quitament.

– Clavaria d’Avituallament: recapta tot allò que sobrepassa les 10.000 lliures de guany en l’abastament del pa i de la carn, fins que tinga un cabal de 200.000 lliures, la resta o sobrant s’aplica a la Clavaria de Quitament. En el cas excepcional que la Clavaria de Censals, per a efectuar el pagament de les pensions, mancara de diners podria agafar-los d’aquesta clavaria, però sempre que aquesta sobrepassara les 200.000 lliures. El capital es destinava a finançar les compres d’avituallament de la ciutat, mitjançant préstecs als abastadors que asseguraven o facilitaven que aquests portaren les mercaderies corresponents a la ciutat.

– Clavaria de Quitament: disposa del rendiment de l’abastament de la carn i el pa –fins a les 10.000 lliures–, de la restitució dels préstecs concedits per l’avituallament de la fusta, l’oli i altres mercaderies; dels 6 diners del tall –fins a la seua abolició–, dels quals descompta primer la responsió dels censals que es van carregar sobre aquests drets, quantitat que és consignada al clavari dels censals, i a partir del 1660 recapta també 8 reals sobre càrrega de neu, dos diners sobre lliura de carn –establert per carta reial de 1658–, la renda de l’Estanc del Tabac, la renda de la venda de pa amb oli, la pensió d’un censal de capital de 18.000 lliures que va carregar la Generalitat a favor de la ciutat, el sobrant dels guanys de l’abastament sobrepassades les 200.000 lliures, 2 sous per cànter de vi –imposats en 1647 per a sufragar les despeses del contagi o morb–, 1.800 lliures que consigna l’Hospital General a la ciutat per a pagar-li el que li deu, i la cisa de 4 sous i 6 diners per lliura de valor del vi, el vinagre i l’aiguardent, imposada en 1634. Totes aquestes rendes servien per al lliurament dels capitals dels censos. A diferència de l’antiga clavaria de Quitament, que sols disposava de la resta dels beneficis de les altres clavaries, ara posseeix les seues rendes pròpies per tal d’amortitzar el deute de la ciutat.

L’evolucio de la renda total de la ciutat de València, ateses les dades de què disposem,⁵⁸ dóna els resultats globals següents:

INGRESSOS DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA (en lliures)

Si examinent aquestes xifres podem advertir-hi que entre el segle XIV i el XVI la quantitat d’ingressos ha augmentât, encara que sembla ser causa del finançament dels carregaments de censals. De tota manera, observem una pujada continuada del valor dels ingressos de la ciutat durant el segle XVI –tret d’alguns casos en qué disminueix–, que deu continuar en el segle XVII, ja que la xifra réfèrent al segle XVII és molt superior.

La forma en qué hem élaborât les conclusions que acabem d’indicar, ateses les dades esmentades, és la mateixa que han practicat els historiadors en qualsevol estudi d’hisenda, però es troba molt lluny de la nostra intenció man tenir aqüestes afirmacions, a partir d’una metodologia tan elemental i errònia. Cap historiador no ha tingut mai en compte, a l’hora d’examinar les rendes, la pèrdua o pujada del valor adquisitiu d’aquestes, tots les han examinat en xifres absolûtes, però cal reconéixer que en economia la xifra absoluta poques vegades és significativa i que cal treballar les xifres per a extraure i aconseguir conclusions i résultats més aproximáis a la realitat econòmica i a la problemàtica de la hisenda, en el nostre cas, de la ciutat.⁶² En aquest sentit, cal que, en primer Hoc, tractem d’esbrinar quin és el valor adquisitiu d’aquests recursos de la ciutat.

Per a saber el valor adquisitiu necessitem d’una altra variable, I’IPC de l’època, cosa que ens resulta impossible. Però, a falta d’aquest indicador n’utilitzarem un altre per a conéixer l’evolució del nivell del cost dels productes, el preu del blat,⁶³ ja que disposem per a València de diferents treballs que ens faciliten la seua continuïtat des del segle XV fins al XVIII.

Tot seguit exposem un quadre que hem elaborat d’aquesta forma: el preu del blat de 1391-93 és la mitjana aritmètica dels preus que assenyala Eliseo Vidal en època normal —12 sous el cafís– i en època de carència (16 sous el cafís);⁶⁴ el del blat del segle XVI és la mitjana mòbil elaborada per nosaltres –per suavitzar les oscil·lacions– de 4-1-4 a partir de les dades de Hamilton,⁶⁵ i el del segle XVIII ha estat extret de la mitjana mòbil, també 4-1-4, elaborada per José Miguel Palop.⁶⁶ Per tal d’aconseguir el valor adquisitiu de la renda hem procedit a dividir el valor d’aquesta pel preu del blat, i l’index l’hem fixat sobre la base 100 del valor adquisitiu del période 1391-1392.

VALOR ADQUISITIU DELS INGRESSOS

EVOLUCIÓ DEL VALOR ADQUISITIU

Les conclusions, atés aquest quadre, són ben diferents a les anteriorment exposades. El poder adquisitiu dels ingressos de la ciutat han minvat de forma considerable. No ens interessa tant constatar la xifra exacta de la disminució de l’index –no tindria cap sentit aquesta exactitud–com dir que, a trets gênerais, l’Ajuntament de València no té el mateix poder economie en el segle XVI que en el segle XIV.

El fet queda més manifest si analitzem les rendes reals ingressades sensé tenir en compte el capital financer a qué s’ha de recórrer mitjançant carregaments de censals, endeutant la ciutat.

VALOR ADQUISITIU DE LES RENDES

VALOR ADQUISITIU DE LES RENDES (en lliures)

El descens del valor adquisitiu de les rendes de la ciutat és molt important. Aquest fet pot explicar perquè es carreguen tants censals a l’hora de fer front a I’abastament ciutadà, ja que precisament trobem que augmenta el preu de les vitualles i, en canvi, no ho fa el valor adquisitiu de les rendes. Açò modifica les conclusions d’alguns autors que consideren que una causa de l’endeutament que pateix la ciutat és precisament I’abastament. Però, la causa no resideix en I’abastament en si mateix –cal recordar que en unes altres èpoques també s’ha hagut de fer front a I’abastament– sinó que hem de veure-la en el fet que la ciutat no pot sufragar-ne les despeses, en la pèrdua del valor adquisitiu dels seus ingressos; és una diferència de matis bàsica. En 1549-1550 a la ciutat es van carregar a censal 70.000 lliures, de les quals 40.000 eren per a préstecs destinats a assegurar-hi l’avituallament de la carn i les altres 30.000 lliures eren donades a Pere Noguer per tal que portara forment des de Sicilia a València. El 1551-1552 s’hi van carregar a censal 129.471 lliures, de les quals 53.437 lliures, 9 sous i 2 diners es dedicaren a la compra de forment, es van prestar 6.000 lliures als abastadors de forment i, a més, 57.958 lliures, 11 sous i 3 diners eren per a comprar cam la ciutat i 12.055 lliures per a serprestades als proveïdors d’aquesta carn. Atés açò, podríem arribar a pensar que tot el capital dels censals de la ciutat era sempre per a I’abastament propi, però no és aixi. Altres vegades el capital censal es dirigía a subvenir les despeses de les clavaries passades que presentaven un saldo negatiu, així de les 132.470 lliures, 3 sous i 3 diners carregats el 1553-1554, 900 lliures eren per a subvenir les despeses de Pero Ros, clavari comú durant el période 1545-1546, 2.300 lliures eren per a ajudar a Pere Conill, clavari comú el 1546-1547, i 111 lliures per a Miguel Joan Rodrigues, clavari comú el 1543-1544, i a altres clavaris; però, malgrat això, la major quantitat del capital es destinava a I’abast de cam i forment.⁶⁷

Aquestes fabuloses sumes carregades a censal són tan importais com les rendes de 1 a ciutat. Estem veient com l’economia municipal de València és complètement inopérant, és massa elevada la taxa de l’endeutament a què ha de fer front cada any per tal de sufragar les despeses, principalment aquelles relacionades amb l’avituallament.

Hi ha un altre factor que ens sorprén en aquest cúmul d’ineficàcia, el manteniment del deute dels particulars a la ciutat. Les fonts analitzades fins avui, les de clavaria i les d’arrendament dels impostos, no permeten donar dades clares dels deutes dels particulars –principalment els abastadors– a la ciutat. La font de clavaria sols recull els ingressos però no els deutes endarrerits, i la font dels arrendaments manifesta el preu de l’arrendament però no allò que s’ha ingressat efectivament per cada impost.⁶⁸ Una altra font recopilada a l’Arxiu del Règne de València, els processos de judicis de residència forals,⁶⁹ com que són la fiscalització dels oficials públics i realitzen un minuciós examen de la comptabilitat, ens permet d’extraure algunes dades de la suma total que s’ha degutals clavaris –creiem que de forma acumulativa–: en l’any 1547-1548, són degudes 91.999 lliures, l’any 1549-1550 els clavaris es deixen per cobrar 106.729 lliures⁷⁰ –de fet els ingressos reals són menys abundosos que la suma de diners que se’ls deu. Si es tractava d’un any esporàdic podría pensar-se que és un mal any per a l’abastament, peró no ho és; dels pocs anys que hem pogut recollir dades hem extret el balanç següent: el 1551-1552 es deuen a la ciutat 116.758 lliures, el 1552-1553 la xifra del deute és de 145.910 lliures, el 1556-1557 és de 151.632 lliures, el 1558-1559 el deute puja a 204.427 lliures, el 1560-1561 en son 234.443 les lliures degudes i el 1564-1565 és l’espectacular suma de 352.251 lliures.⁷¹

Com pot advertir-se, tots els anys queden a deure’s a la ciutat tantes quantitats de lliures com se’n carreguen a censal. Vist açò, ens preguntem: no deu ser que l’oligarquia local està interessada a mantenir el deute i poder invertir així en els censals que carrega la ciutat? No hi deu haver un sector de comerciants que no restitueixen a la ciutat els diners que els han prestat i uns oficials que s’enriqueixen a costes de les rendes de la ciutat?

Cal fer més análisis socioeconòmiques d’aquesta època per poder-ho corroborar, malgrat que algunes dades apunten en aquest sentit. Entre les persones que obtenen mes renda per pensions de censals de la ciutat es troben: el 1536-1537, Hieroni Collar, qui va ser jurât quatre vegades, Honorat Benet Vidal, cinc vegades jurât i dues racional; Nicolau Benet Delpont, qui va ser tres vegades racional i altres tres jurat; Guillem Ramón Caerá, arrendador de Cordellats el 1535 i, a més, quatre vegades jurat, clavari de Censáis en el période 1534-1535 i racional el 1548-1551; Joan Lluís Marrades, el qual va ser arrendador del tall durant 1539; Gaspar de Monsorius, arrendador dels dos diners de la Llotja el 1532, i de la mercadería el 1533: Marc Antoni Andrés, arrendador del tall el 1533, o Bemat Lluís Almúnia que va ser arrendador dels dos diners de la Llotja junt amb Monsorius el 1532.⁷² Al segle XVIII aquest panorama no canvia. Un estudi de Socorro Reizábal ha demostrat la connexió que hi ha entre alguns importants censalistes i el poder municipal.⁷³

Pel que fa a restructura de la hisenda foral, és difícil realitzar una anàlisi i una elaboració a causa de la complexitat que presenta l’administrado, complexitat que ve donada per dues qüestions fonamentals: el sistema per clavaries i administracions i també l’arrendament de diversos impostos en conjunt. Reaiment mai ningú no ha confeccionat un quadre que reflectesca restructura de les l’endes i de les despeses de la ciutat de Valencia.⁷⁴ Nosaltres, a partir de les dades mes completes que coneixem, efectuarem una aproximaciò de restructura. Ho definim com a aproximaciò perqué no disposem en tots els casos de totes les rendes però, afortunadament, les que hi manquen són de poca consideració i a trets generáis no canvien les conclusions dels resultats.⁷⁵ L’estructura dels ingressos la diferenciem pel que fa a rendes de la ciutat i crèdits –capital carregat a censal– de forma separada i en conjunt.

APROXIMACIÓ A L’ESTRUCTURA DELS INGRESSOS DE LA CIUTAT Ingressos 1515-1516

Ingressos 1544-1545

Ingressos 1564-1565

Ingressos 1646

En el memorial de l’any 1646 no figura la quantitat carregada de censals, per la qual cosa no podem saber quin és el valor que pot representar respecte de les rendes.

Estructuralment, en els ingressos poden advertir-se unes peculiaritats bàsiques:

– Els crèdits –capital carregat a censal– representen una partida financera tan important com la resta de les rendes de la ciutat cosa que, en conseqüència, suposa que la ciutat está endeutant-se per damunt de les seues possibilitats. Així, s’entén que des– prés no puga fer front no sols al desendeutament, sinó tampoc al pagament dels interessos.

– Peí que fa a les rendes, en la primera part del segle XVI observem que la més valuosa és la de la mercadería, seguida en importancia per la del tall, la cam i el vi, el qual progressivament augmentará de valor. El pa encara es troba fiscalment poc gravat respecte de la resta dels productes.

– En el segle XVII restructura canvia, la mercadería i el tall perden importancia i el pes dels tributs recau fonamentalment sobre tres productes: la cam, el vi i el pa. D’haver-hi una fiscalització més repartida entre els productes, com suposa la mercadería que grava transaccions comercials, es passa a una fiscalització basada en els articles bàsics de consum.

– Les consignacions del rei –devolució dels diners que li ha prestat la ciutat anteriorment– tenen una major importància en el segle XVI que no en el XVII.

– Les tributacions dels llocs de la contribució, les rendes de l’Estudi General –per l’abonament d’aquells que es gradúen– o les rendes per propis –lloguer de cases, pont del Grau,⁷⁸ etc.– i alguna altra imposició menuda, com el peix o Poli, no tenen una importància rellevant.

Per a efectuar l’estudi de restructura de les despeses no disposent de dades referents a la segona meitat del segle XVI ni del segle XVII. Amb tot, restructura que hem élaborât, a partir de les dades de les clavaries presentades per Remedios Ferrero, són significatives.

APROXIMACIÓ A L’ESTRUCTURA DE LES DESPESES

Dues caractéristiques fonamentals es desprenen d’aquesta estructura:

– Les despeses bàsiques de l’administració municipal no teñen gaire importancia i mai no representen cap gran valor econòmie. La ciutat compta amb suficient numerari, gràcies a les rendes, per a fer front als salaris dels oficials municipals i a les despeses ordinàries i extraordinàries.

– Les despeses més quantioses es corresponen amb els préstecs per a l’avituallament de la ciutat i a les càrregues de l’endeutament. A més a més, entre aquests dos périodes les quantitats absolûtes per l’abast de blat i carn i pel pagament dels interessos dels crédits –les pensions de censals– s’incrementen. En canvi el municipi amortitza un menor nombre de crédits –els quitaments del capital del cens.

La visió purament econòmica de la ciutat de València en l’època foral moderna que acabem de realitzar ens permet concloure afirmant que el municipi es troba immers en una crisi profunda de la hisenda, com ho demostra el fet que les rendes hagen perdut poder adquisitiu i que l’endeutament augmente de forma considerable.⁸⁰

4 LA CIUTAT DE VALENCIA FORAL. CARACTERISTIQUES I PROBLEMES

No podem entendre perquè la ciutat de València durant el segle XVIII és el primer municipi quant a ingressos de la hisenda i alhora té unes greus dificultáis économiques, si no assenyalem primerament una sèrie de caractéristiques que la defineixen i, després, tot un seguit de problemes que mai no acaben de resoldre’s.

4.1 Caractéristiques de la ciutat de València

4.1.1 El potencial humà

La població està estretament relacionada amb els ingressos municipals en una època en la qual aquests provenen dels gravàmens o cises establerts sobre els productes de consum. Aquesta relació bàsica junt amb el fet que la població reunesca unes singularitats socioeconòmiques, com l’alta concentració de mercaders o de nobles, deixa entreveure perqué els impostes sobre les transaccions comercials teñen una incidència positiva en l’incrément del volum de les rendes municipals.

Demogràficament, la ciutat de València és important des del moment de la conquesta. Es calcula que la seua capacitat d’alberg, el 1238, era d’unes 15.000 persones, mentre que en 1359-1361 era de vora 26.000, i a les darreries del segle XV ja era d’unes 40.000. Concretament el 1489, la ciutat comptava amb 8.840 veïns, mentre que a tot el règne se’n comptabilitzaven 51.000.⁸¹ Al voltant del 17 % de la població estava concentrada a la capital. Hem de destacar que la resta dels centres urbans importants del regne es troben molt per darrere de la xifra de València. Així, el 1469, Castellò tenia 626 focs, Sagunt en tenia 522, Alzira 507, etc.⁸²

En 1510 la ciutat ha augmentat a 9.879 el nombre de veïns, els quals junt amb els de la seua contribució fan una suma d’11.560 veïns,⁸³ xifres que en termes percentuals suposen respectivament el 17 % i el 20 % de la població total del regne.⁸⁴ Altres centres urbans importants, encara que evidentment no tan densos com el de València, sòn: la ciutat de Xàtiva, que tenia 2.385 veïns i gaudi a de la moreria més populosa del regne;⁸⁵ la ciutat d’Oriola, que posseïa 1.937 veïns; la d’Ontinyent que en tenia 652; la d’Alacant en tenia 780; la d’Alzira en tenia 954,⁸⁶ Sagunt 554, etc.

La població va créixer en el segle XVI, com ho demostra el còmput realitzat pel matemàtic Jeròni Munyoz –que va estar a València entre el 1565 i el 1572. València, sensé la seua contribució, va assolir els 11.776 veïns, el que suposava aproximadament també el 17 % de la població del règne,⁸⁷ i la convertía en la ciutat més populosa, ja que a Alacant, junt amb Sant Joan, Benimagreil i Mutxamel, hi havia una població de 2.741 veïns; Oriola en tenia 1.639; Alzira, amb els ravals, en tenia 1.086; Xàtiva, amb la morena, 1.639, i Castelló, 592.

El creixement de la ciutat en el segle XVII es va alentir i, fins i tot, va retrocedir, com podem observar per les relacions ad limina. Atesa aquesta font documental, el 1610 València, sense la contribució particular, comptava amb 10.836 veïns, el 1622 va augmentar una mica i arribà ais 11.466 veïns, però durant els anys successius va disminuir la població fins arribar, el 1654, a comptabilitzar 9.409 veïns i, el 1663, 9.246.⁸⁸ Així i tot, la ciutat de València va continuar com la ciutat més populosa. Segons el veinatge de la Generalitat de 1646, Alacant i els ravals tenen 2.093 veïns; Xàtiva, 1.390; Alzira i els ravals, 1.092; Oriola, al voltant dels 1.000 i Sogorb, 639.⁸⁹

És ben palés que la concentració humana de la capital és molt superior a la de la resta de les ciutats més importants, les quals no arriben a sumar la quarta part del veinatge que té València. Però no és sols el nombre de veïns allò que dóna importància a la metròpoli, sinò la qualitat d’aquest ve’inat. Ala capital resideix l’oligarquía eclesiástica, I’elit aristocràtica del regne i un destacat nombre de la burgesia mercantil i artesana.

Segons una taxa nobiliària del segle XV, el 61 ‘56 % de la població d’aquest estament residía a la ciutat de València, però el més significatiu és que contribuïa amb el 79’48 % de la quantitat repartida.⁹⁰ Aquests percentatges de concentració nobiliaria a la ciutat són molt més elevats que els corresponents a la població en general, que se centra al voltant del 17 %.

La burgesia mercantil i artesana era molt important a la ciutat de València. No sols hi eren els grans comerciants –el comerç del Mediterrani i l’Atlàntic–, sino també tota una gamma de mercaders urbans,⁹¹ afavorits per l’activitat del port de València, tot unit a la producció artesanal dels gremis,⁹² especialment l’activitat derivada de la seda.

4.1.2 Un centre administratiu

A la ciutat de València se concentraven les principals institucions de govern de tot el regne –excepte el Consell Suprem d’Aragó, que residia a la Cort, principalment a Madrid– i els més importants organismes polítics i de justícia.

L’administració foral és molt complexa per la diversitat de competències jurisdiccionals que comprén. Quant a la jurisdicció reial cal dir que el seu centre administratiu es trobava a l’antic palau reial, en el qual residía el virrei, i a més a més, actuava la Reial Audiència, el més alt tribunal de justicia dintre el regne,⁹³ i tenia la seua oficina el mestre racional, fiscalitzador de totes les rendes patrimonials.⁹⁴ Com a òrgan collegiat de govern regnícola i de consulta del rei està el Reial Consell de Valencia.⁹⁵

L’altre àmbit administratiu estava situât prop de la Seu, al centre de la ciutat. Pel que fa als organismes reials, tenim les oficines del governador⁹⁶ i les del badie general.⁹⁷ Quant a les institucions locals, en aquest mateix àmbit, trobem la Casa de la Ciutat, el Tribunal de Justicia, els tribunals relacionats amb l’església com el jutge de Delmes, el de la Santa Croada i el més important dels eclesiàstics, el del vicari general.

A més, hi ha d’altres dependències de menor categoria com la Llotgeta del Mostassaf, ubicada al costat de l’església de Santa Caterina, que s’encarregava de la conflictivitat al mercat, l’urbanisme i la sanitat,⁹⁸ o el Consolat de Mar; per a les questions entre el comerç terrestre i el marítim.

D’altra banda, trobem els organismes que naixen de la representació estamental. L’activitat per excel·lència dels estaments era la celebració de Corts, la qual, malauradament, no es produïa sempre a València; durant l’època moderna predomina la vila de Montsó. Aquesta activitat era esporàdica i, tanmateix, els estaments continuaven reunint-se, fora de Corts, a la ciutat de València, per tal de deliberar sobre els conflictes sociopolítics de l’època.⁹⁹ Per altra part, la recaptació de diners i la seua administració per tal de sufragar les despeses decidides per les corts o les juntes dels estaments, estava encarregada ais diputats de la Generalitat.¹⁰⁰

L’administració es fa essencialment embrollada no pel nombre d’oficines i institucions que la componen, sino pels oficials i persones que treballen en el seu manteniment. El finançament dels organismes es basa fonamentalment en els gravàmens aplicats sobre les mercaderies i la producció agraria i artesanal, fet que implica tota una xarxa de persones encarregades d’unes competències especifiques de la recaptació –els que porten els registres i la comptabilitat–, els de control –agutzils, porters, persones dependents dels arrendadors dels impostos. A més, el sistema és complex perqué no hi ha una administració única per a efectuar la recaptació fiscal. A grans trets podem trobar cinc jurisdiccions diferents que lluiten entre si en el repartiment de l’afer fiscal: els drets i impostos del patrimoni reial, els tributs municipals,¹⁰¹ la fiscalitat autònoma, és a dir, la de la Generalitat, els tributs eclesiàstics i la fiscalitat senyorial. L’administració és complicada perqué d’una mateixa mercadería o d’una producció agraria es realitzen diverses sostraccions fiscals per ordre de prioritat, controlades per uns oficials els comptes dels quals passen a les dependències principáis situades a la ciutat.

També s’observa que gairebé totes les institucions administren justícia. Cadascuna, dintre el seu àmbit competencial, té jurisdicció per a jutjar en els actes i plets plantejats, Així, les qüestions suscitades en la recaptació de les rendes del rei hauran de ser jutjades pel batlle general, qui administrará la justícia escaient, a més de fer-ho també en tots aquells litigis referents a musulmans. També la Generalitat té jurisdicció per jutjar en els plets derivats de la recaptació i administració de les seues rendes. El municipi en té, a través dels jurats, en tot allò réfèrent a l’avituallament, cises, emprius i pastures. El mostassaf en tindrà sobre els litigis esdevinguts al mercat, i referents a la sanitat o obres públiques. El justícia –a la ciutat de València distingim entre justícia civil, justícia criminal i justicia de trescents sous– s’encarrega del tribunal local de carácter ordinari. Els jutges del Consolât de Mar actuaran en els plets entre comerciants –tant marítims com terrestres–, i els alcaldes de la Ceca tindran capacitai de jutjar sobre els fraus referents a la moneda. Al marge d’aquests, a València trobem els tribunals reials d’apellació, primerament el governador –el seu àmbit territorial d’actuació és la Governació de València– i, el més important, la Reial Audiència,¹⁰² al qual acudien les apellacions procedents dels altres tribunals –tret d’aquells que posseïen jurisdicció privativa, les sentències dels quals mai no es podien recórrer– i les apellacions dels litigis suscitais a tots els pobles del regne. Amb tot això falta assenyalar els tribunals eclesiàstics i paraeclesiàstics –vicari general, jutge de Delmes, jutge d’Amortització, Santa Croada, Inquisició, etc.– els quals teñen jurisdicció no sols sobre els litigis origináis per eclesiàstics, sino també sobre els relatius a la recaptació dels seus impostos, als d’heretgia, ais relacionáis amb els sagraments –adulteri, divorcis, excomunions, etc.¹⁰³

Tot aquest embolie que suposa l’administració de justicia concentrada a la ciutat de València comporta una gran quantitat de personal administratiu, a més de nombrosos procuradors i advocats que defensen les persones interessades, ja siguen de la mateixa urbs o del regne.

Tots aquests factors fan de València el centre administratiu per excellència del regne, fet que influeix en les seues dimensions demogràfiques.

4.1.3 L’activitat econòmica

Són encara escassos els estudis dedicáis a l’activitat comercial, artesanal o agrària de la ciutat de València i encara ho són més si busquem una comparació del desenvolupament socioeconòmic d’aquesta respecte de les altres poblacions.¹⁰⁴

València és un gran centre de productors artesanals –els gremis– i de forta activitat comercial. Segons una taxa del 1513 a la ciutat estan censats 225 mercaders i 2.352 individus, entre mestres i artesans vinculáis als gremis.¹⁰⁵ De la població gremial, el 48 % està relacionat amb la producció textil; cal indicar que dels 46 gremis els més nombrosos són: els paraires, velluters, corredors d’orella, teixidors de llana, fusters, sastres, argenters, armers, ferrers, flequers, obrers de vila, cabassers, corredors de coli, carnissers i velers. Si tenim en compte el valor de la quantitat econòmica de taxa pagada en la primera meitat del segle, hem d’afegir a la llista els apotecaris, els blanquers, els aluders i els tintorers de drap. A més d’aquesta població gremial hi ha una altra població laboral –artesans no vinculáis a gremis, llauradors, etc.–, que suma 1.686 individus, i que junt amb 254 notaris, 33 juristes i 143 ciutadans, fan un total de 4.693 persones taxades. No hi ha dubte que aquesta població laboral és la més important del regne i també és la base de l’altra activitat econòmica significativa, el comerç.

L’activitat comercial, no sols de la ciutat sino en general del regne, ha estat assenyalada per diversos autors.¹⁰⁶ València és una ciutat que mira al mar i pel seu port del Grau importa i exporta gran quantitat de productes. Un factor que demostra la categoria comercial de la ciutat és Festabliment de mercaders estrangers, especialment d’italians, alemanys i portuguesos, que promouen aquesta activitat entre València i les seues respectives nacionalitats.¹⁰⁷ València importava productes alimentaris –blat, formatges, oli, peix–, espècies, matèries primeres per a la indùstria –liana, seda, cotó, cànem, Ili, sosa, alum, tints, ferro, coure, cuir, etc.–, i productes acabats, com mobles, quincallería, teles, armes ... ,¹⁰⁸ i exportava fonamentalment productes relacionáis amb la seda, bé el producte en brut o bé en teixit com el vellut, així com altres teixits, dolços, ameüló, arròs, panses, dàtils...¹⁰⁹

L’activitat portuaria, pel que fa al comerç d’importació, ha sigut important com demostren dos factors: l’amplitud de l’àmbit geografie on mantenía relacions, tant pel Mediterrani com per l’Atlantic,¹¹⁰ i també el creixement del rendiment de l’impost de peatge de mar, que passa en el segle XVI des d’un índex 100 fins a un 318, i en el segle XVII de 100 a 163.¹¹¹

Ara bé, quina és la importancia comercial de la ciutat respecte de la resta de les poblacions? Unes dades físcals ens manifesten la superiorità! de la ciutat en aquesta activitat, enfront de la resta de nuclis comercials. Els tributs que considerem rellevants en aquest sentit són els reíais de peatge de mar –que grava la importació de mercaderies pels ports–, el de quema –que grava les mercaderies procedents de Castella que entren al regne i viceversa–,¹¹² i el de la generalitat de mercadería –que grava les exportacions. Segons el dret de peatge, per al 1559, la ciutat ret més de 6.000 lliures, mentre que la resta de les poblacions sols sumen 675 lliures. El 1525 el dret de quema dóna a València 737 lliures, i a la ciutat d’Alacant 270 lliures, mentre que la resta de les poblacions no assoleix les 100 lliures.¹¹³ Pel que fa a les exportacions, atés l’impost de la mercadería, el 1490 la ciutat de València ingressa per aquest imposi 6.148 lliures (el 72’75 % del total), els llocs de Ponent 1.622 lliures (el 19’20 %), i els llocs de Tramuntana 680 lliures (el 8’05 %).¹¹⁴ Aquesta superioritat es continua mantenint en el segle XVI, així el 1531, València recapta 8.344 lliures,¹¹⁵ mentre que Alacant, el 1528, sols en recapta 1.028;¹¹⁶ Xàtiva, el 1533, obté 354 lliures.¹¹⁷ Oriola recapta 325 lliures durant l’any 1534.¹¹⁸ Dénia n’obté 244 l’any 1533,¹¹⁹ i Lííria, el 1526, ingressa la petita quantitat de 49 lliures.¹²⁰ Aqüestes xifres són bastant aclaridores de la importància comercial de la ciutat de València, que es troba molt per damunt de la resta de les poblacions. Tot açò explica –i està íntimament relaciona! amb elles– les rendes municipals expressades, les quals son quantitativament les més significatives del règne.

4.2 Problèmes

4.2.1 Pèrdua d’autonomia

La trajectòria política del municipi valencia foral ha estat més estudiada que l’evolució econòmica en I’àmbit dual de la defensa de I’autogovern i del control estatai o reial. A nivell politic, Rafael Narbona ha comprovai les limitacions de la democracia medieval per tal com hi ha llinatges que controlen el sistema electoral dels principáis carrees locals.¹²¹ Per altra banda, Ernest Belenguer ha ressaltat la connexió existent entre el monarca i el racional de la ciutat per tal de controlar l’elecció els jurats de València, mitjançant el procediment denominat de la ceda, i les reivindicacions locals d’imposar un sistema d’insaculació, que implicava una autonomia davant el monarca.¹²² Tanmateix,

quan s’aconsegueix la insaculació l’any 1633, com ha assenyalat Amparo Felipo, el monarca s’assegura la seua intervenció en la configuració de les persones que estarán incloses en les borses.¹²³ D’aquesta manera, a nivell politic, hi ha una intervenció reial que frena un sistema autonomie d’elecció del govern local.

Però, el que a nosaltres més ens interessa és veure de quina forma el municipi perd o modifica l’autonomia total que gaudia per a imposar cises i legislar sobre la seua administració i, en definitiva, com la monarquía controia l’area econòmica de la ciutat.

Dintre el sistema orgànic locai la figura del racional és Fencarregada, en ultima instancia, de l’administració de les finances locals regides pels clavaris. La tasca dels jurats no és administrar directament les pecúnies de la ciutat, sino la funció politico-econòmica de decidir quins tributs han d’imposar-se i com, i quines persones han de controlar-los. En aquest sentit és important un famós privilegi de Pere IV de 1363, en el qual s’esclareix i es confirma la facultat dels jurats i els prohoms de les ciutats i les viles del regne en dos aspectes: la facultat d’imposar les cises que estimen convenients i la de nomenar els administrador de les imposicions.¹²⁴ Uns anys abans, el 1339, Pere IV havia permés a la ciutat de València fer imposicions sobre el blat, un dels productes més délicats ja que es bàsic en l’alimentació medieval. El rei accedia d’aquesta manera a una súplica dels jurats, els quals sol·licitaven el tribut per a poder fer front a les ajudes concedides als mercaders de cereals,¹²⁵ per tal d’assegurar l’abast de la ciutat. L’autonomia administrativa es fa més patent amb els dos fets següents: quan Pere IV, el 1368, estableix que els administradors de les cises són els unies que poden conéixer sobre les causes o querelles que es puguen plantejar en els impostos, i que cap comissió no s’hi puga immiscir,¹²⁶ i quan Martí I, el 1408, accedeix a què tots els jurats de les ciutats i viles disposen d’aquesta jurisdicció que els permet de jutjar en els plets entaulats sobre cises sensé que puga ficars’hi altri.¹²⁷ La citada jurisdicció dels jurats sera objecte de molta polèmica al llarg de l’època moderna; en successives corts se sollicita, al rei el degut compliment dels privilegis referents a aquesta facultat front a les constants ingerèneies d’altres tribunals més importants –es demana en les corts de 1546¹²⁸ i en les de 1585.¹²⁹ L’àmbit jurisdiccional dels jurats és una mica més ampli que no sols el relatiu a les cises, comprén també els plets sobre emprius,¹³⁰ marjals,¹³¹ la casa de les repenedides i els familiars d’aquella,¹³² sobre qüestions entre ciutadans i habitadors de la ciutat de València i els oficials de l’orde de Montesa,¹³³ i també teñen la facultat de poder fer execucions, penyores i armar homes –host i cavalcada.¹³⁴

En temps de Ferran II els jurats aconsegueixen ampliar, o tal vegada confirmar, una jurisdicció molt important pel que fa a I’activitat econòmica de la ciutat, la de conéixer en les qüestions i els plets dels oficis o gremis, jaque els jurats els donen les ordinacions, però, amb la competència de poder-les modificar i interpretar, i també la de poder jutjar, encara que la monarquía no permet aquesta competència de forma exclusiva, com sol·Iicitaven els jurats l’any 1497, sinò que crea una via alternativa per a poder immiscir la superioritat del rei, a través de l’apel·lació, a fi de conéixer i tractar els conflictes suscitáis.¹³⁵ En les Corts de 1542 se’ls amplia de nou la jurisdicció en obtenir un fur que els permet jutjar i castigareis oficials de l’almodí.¹³⁶

Per altra banda, el racional disposa, des de 1438, de jurisdicció sobre els casos dels deutors i els deutes a la ciutat, de forma que podrá procedir contra ells civilment i criminal, imposar-los penes i empresonar-los. Aquesta jurisdicció abasta tota una sèrie de mesures orientades a resoldre un dels problemes que causen incomoditat al govern municipal, la ineficàcia a I’hora de combatre els deutors.¹³⁷

Atés açò, entre els jurats i el racional, el municipi té plena competència per a imposar cises, fer ordinacions, jutjar sobre els assumptes corresponents i controlar el deute. Però, malauradament, aquesta autonomia municipal anira reduint-se progressivament durant l’època foral davant la ingerència, cada vegada major, del poder monàrquic, fenomen que ens interessa estudiar ara.

Pel que fa a l’intervencionisme reial podem distingir dos àmbits, un extern i un altre intern. En I’extern el municipi valencià es veu sotmés a una fiscalització i un examen de l’exercici de l’orici dels seus funcionaris, mitjançant jutges delegats del rei, la finalitat primordial dels quals no és modificar l’estructura orgànica i funcional de la institució local. En l’àmbit intern poden veure’s algunes disposicions que modifiquen les funcions del municipi de forma que hi ha un avanç progressiu de la centralització monàrquica i una pèrdua de l’autonomia local.

El control efectuat sobre el municipi, en l’àmbit extern, pels jutges delegats pel rei, anomenats inquisidors –sobretot a l’època medieval–, visitadors o jutges de residència, se centra en l’examen dels comptes i de I’administració, i també de l’exercici de l’ofici dels oficials, independentment del títol que se’ls atorgue.¹³⁸ La primera disposició per tal de fiscalitzar oficials va dirigida ais detenidors de jurisdicció –procuradors reials, batlles, justícies, etc.– obligant-los a «tenir Taula» durant 30 dies després de Facabament de l’ofici, segons un fur de les Corts de 1301, de forma que «sia feyta inquisició contra ells, de lurs excesses, e forces e violències quehauran feytes als sotmesos».¹³⁹ Tanmateix, en la pràctica sembla que examinaven també els jurats, com ho demostra una carta de Jaume II adreçada al seu fill Alfons el 1327, en aquest moment procurador general a València, en la qual li prohibeix que examine o faça inquisició als jurats.¹⁴⁰ De poc va servir aquesta prohibició perqué quan Alfons va accedir a la corona va desenvolupar una llarga legislació sobre la inquisició als oficials locals.¹⁴¹ En sis privilegis, el monarca, el 1332, consolida les normes que reglamenten el procediment de control dels carrees municipals. A les Corts de 1342 es perfilen alguns aspectes del procediment, quan els braços demanen a Pere IV la perpetuïtat de les provisions fetes per son pare i li plantegen alguns problèmes sobre les despeses dels salaris dels escrivans de les inquisicions, sobre la malaltia del notari durant l’exercici del procés, sobre els ajudants de l’inquisidor, etc.,¹⁴² aspectes que evidencien la practica d’aquest procès, com també ho fa que Pere IV, a les Corts de 1370, suspenga les inquisicions durant dos anys, a petició de les viles reials.¹⁴³ Una de les disposicions més dolentes de la fiscalització és fer l’examen de la hisenda i de la recaptació dels impostos, en aquest sentit els tres braços sol·liciten ai rei, a les Corts de 1374,

... revocar e haver per revocades totes e sengles comissions per lo senyor rey o per vos senyor [Infant Joan] fetes a qualsevol persones a enquérir contra les uni versitats de ciutats, viles e lochs, de cascun dels dits braços, o jurats o Regidors daquellcs de gran temps passât a ençà, per raó de les imposicions...¹⁴⁴

al·legant que és contrafur, però l’infant Joan hàbilment mana que s’observen els furs, cosa que implica la continuació d’aquestes inquisicions.

En el segle XVI, concretament a les Corts de 1533, quan s’intenta efectuar una «Residència General» als oficials reials, els conceptes de «tenir Taula», «inquisició» i «residència» s’utilitzen com a sinonims per a indicar la fiscalització dels oficials.¹⁴⁵ Nogensmenys, pocs anys després es desplegaria un important procès fiscalitzador que duraría un llarg période de temps i que implicaría tres jutges diferents. L’iniciador del procès seria el llicenciat Pedro de la Gasea, nomenat el 1542 visitador general i jutge de residència per a examinar els oficials reials i municipals, el qual no podría concloure el seu manament ja que en 1545 seria destinat a les Índies.¹⁴⁶ Apetició dels braços eclesiàstic i militar a les Corts de 1547, que sol·licitaven la conclusió de la «visita», en 1548, seria nomenat un nou visitador general i jutge de residència, en Miguel Puig, bisbe d’Elna. Però aquest tampoc no va acabar la fiscalització i, en conseqüència, van quedar inconclussos molts processos pertanyents tant a oficials municipals com a reials, fins que en 1553 va ser nomenat Diego Hernández de Còrdova, qui finalment va acabar aquest procès en l’any 1556. Durant el période 1542 a 1556 es van fïscalitzar els comptes municipals de València, els quals van ser revisats detalladament per tal de detectar els fraus i els deutors, i també es va fiscalitzar l’exercici de l’ofici dels jurats, els escrivans, etc.

El nomenament de jutges esdevingué prou fréquent, així tenim: Agostí Gallart i Jeroni Arrufat que van ser jutges entre 1565 i 1568, Miguel Quintana que ho va ser entre 1575 i 1577, Joan Sabater entre 1605 i 1606, Martí de Funes entre 1634 i 1636,¹⁴⁷ però encara van haver-hi altres visitadors durant el segle XVIII que van actuar de forma gairebé continuada,¹⁴⁸ moites vegades a conseqüència o, tal vegada, amb l’excusa de no acabar mai de revisar els comptes municipals.¹⁴⁹

No és la nostra tasca examinar I’abundosa documentació generada pels visitadors i jutges de residència, pero volem assenyalar que l’activitat del jutge no es limita sols a examinar comptes i a administrar justicia en les negligències comeses pels oficials sino que també, de vegades, s’immisceix en les competències dels òrgans locals i en les funcions de I’administració. El 1656 el visitador, amb el recolzament del rei, posa impediments a certes persones insaculades per a concórrer a l’ofici de racional, ja que, com diu el monarca, el que «ha obrado ha sido en virtud y observancia de órdenes mías y que hallándose en esta ocupación le toca executar todo lo que le pareciere conveniente al mayor beneficio dessa Ciudad...».¹⁵⁰

Una de les qüestions més molestes per als jurats és la revisió de la comptabilitat per part del visitador. La ciutat intenta impedir-ho afegint uns capítols a les ordinacions del Quitament l’any 1669, pels quals s’imposibilita totalment l’extracció de llibres de l’arxiu o de I’escrivania, per qualsevol motiu, inclòs el de la requesta d’un oficial reial delegat com és el visitador. El rei no accepta aquests capítols i addueix que els jurats no teñen facultat per a poder establir cap cosa que dificulte la tasca d’un oficial que actúa en el seu nom, com ara el visitador. En aquest sentit, el visitador rep una ordre del rei per la qual sempre que nécessite consultar la documentació original pot traure-la foliada, però donantun rebut a l’arxiver, on haurà de fer constància de la qualitat dels documents i quins són els folis, i sempre a condició que no la veja cap altra persona que no siga el comptador i I’escrivà de la visita. Arran d’açò es convoca un Consell General per al 14 d’octubre de 1672, en el qual es decideix enviar un ambaixador al rei per tal que li expose les raons que té el municipi per a impedir I’extracció dels llibres. Els arguments exposais i les respostes del rei són els següents: 1) per privilegis i furs la ciutat pot establir lleis que no falten a furs, raó a la qual el rei contesta que

... es así, pero en esta facultat no se escluye la superioridad de Su Magestad para revocar los que no fueren justos, ni el poder establecer cosa alguna contraria a la jurisdicción real y sus preeminencias, y como no impiden estos fueros la Real Visita, tampoco pueden impedir las diligencias para hacerla;¹⁵¹

2) L’extracció dels llibres causa danys, especialment als de Taula i als dels comptes de les administracions, assumpte sobre el qual diu el rei queja ha ordenat al visitador com ha d’extraure’ls; 3) el rei ja va manar, el 1663, que no podien entregar-se papers ais particulars, sinó que calia que l’arxiver en fera trasllats, argument que el rei confirma efectivament pel que fa únicament als particulars; 4) el rei va acceptar un fur –el 62 de les Corts de 1604– pel qual es confirmaven els privilegis concedits a la Ciutat i als jurats, on es feia referència

a la lliure administraciò y régiment de les coses de la dita Ciutat y govern de aquella sens que per vostra Magestat, per sa real clemència o altre oficial algú, per prééminent que sia, per via de inquisició se puga inquirir ni procehir contra los dits jurats ni algú de aquells... ni puixen regoneixer los llibres de dita ciutat,

exposició a la qual el monarca respon que sols fa referència a una confirmació de privilegis, i que entre ells no hi ha cap que impedesca reconéixer els llibres de l’arxiu i, en conseqüència, el visitador pot enviar-hi els seus oficials a examinar-los, com ho ha fet tantes altres vegades des del 1604. Els jurats després d’esgrimir aqüestes raons encara van afegir un motiu per tal de no donar els llibres, fet que evidencia encara més la tensió existent entre la monarquía i la ciutat, i asseguren que el visitador deixa veure els llibres a altres persones de forma que s’oculten folis i poden emportar-se llibres i manuals sencers de l’arxiu i, en conseqüència, alguns deutors de la ciutat es Iliuren dels deutes. Aquesta qüestió la contradiu el monarca i al·lega que no pot verificar-se aqueixa afirmado, i que és més probable que puga «ser precepto de los oficiales de la ciudad que han tenido a su cargo los libros».¹⁵²

Independentment de la postura mantinguda en els seus arguments per les dues parts enfrontades, allò que resta ciar són les reivindicacions que fa la ciutat per a Uiurar-se d’un control que esdevé continu, per part d’aquests jutges delegats, durant l’època moderna, i que redueix la lliure capacitai de maniobra i d’autonomia dels oficials municipals.

A través d’un memorial de 1657 elaborat pels jurats, el racional i el síndic de la ciutat de València sabem, per una banda, els seus problèmes administratius i, per altra, les actuacions dels oficials reials que limiten en la práctica l’autonomia de la ciutat. En aquest memorial el govern local demana al rei la revocació de dos manaments del visitador que, en primer Hoc, impedien que el jurat Francisco Llorens anara a la cort i, en segon, que poguera disposar dels diners necessaris per a aquest fi, «quitándole a la ciudad la libre y general administración que le toca»,¹⁵³ i acusen del visitador de separar casos que en primera instancia pertoquen als jurats, al racional o a altres ministres de la ciutat, quan sols hauria de fer-ho en el supòsit que hi haguera negligència, o en cas de recurs. Per tot açò, en el mateix memorial, es produeix la petició al rei que no atorgue més prorrogues al visitador perqué «ha 33 años que dura y su Magestad mandó en las cortes de 1645 que fuese temporal». Uns altres aspectes del text fan referència a reivindicacions competencials davant la ingerencia externa dels oficials reials: el virrei dóna ordres en assumptes relatius a les comèdies, cosa que pertany a l’àmbit polític de la ciutat i no al jurisdiccional del virrei i, per tant, és competència dels jurats; així mateix tant el virrei com la Reial Audiència publiquen pregons referents a la pesta, quan açò és privatiu de la ciutat; també la Reial Audiència i el governador jutgen causes sobre els oficis o els gremis de la ciutat, fet que correspon únicament als jurats amb el conseil dels advocats; a més, els jurats pretenen mantenir el dret d’examinar els capítols dels gremis, canviar-los i evitar les apel·lacions al tribunal reial per aqüestes qüestions, i sobre aquest punt el rei es pronuncia i ordena que es guarden els furs i privilegis. També reivindica la ciutat la restitució de les causes sobre cises, dels seus fraus o d’aquells que no volen pagar-les, que han estat admeses per la Reial Audiència, la Capitanía General o altres tribunals; així mateix demana que ni el governador, ni el capità general, ni la Reial Audiència posen impediments al govern local en la llibertat que gaudeix per a poder actuar sobre Pavituallament i el pastim, i en la facultat que té per a jutjar sobre els fraus i abusos en matèries relacionades amb la Universität, ja que únicament a la ciutat correspon la provisió de càtedras. El memorial és més extens i tracta altres afers –sol·licitud per a celebrar corts, sobre els justícies, etc.—, però a nosaltres només ens interessa remarcar com els tribunals reials arrosseguen competències dels jurats, sobretot en I’evo·cació de causes sobre cises, fraus, deutes, etc., les quals tenen força importáncia en la seguretat de les rendes municipals.

Per altra part, entenem que hi ha un canvi intern al municipi valenciá quan orgànicament i funcionalment hi ha unes modificacions estructuráis i, si tenim présent que aqüestes modificacions són establertes per manament monàrquic i tendeixen a controlar l’activitat municipal, s’assevera un creixement del poder reial i alhora la decadència de l’autonomia local. En aquest sentit, centrent la disminució de la capacitai d’autogovern en els cinc punts següents:

1. Pèrdua total de l’autonomia en la imposició de cises des del moment que una carta reial de 20 de maig de 1612 estableix la necessitat del consentiment monàrquic per tal d’imposar tributs.¹⁵⁴

2. Necessitat de demanar permis reial per a carregar censals. Si bé no coneixem l’origen del fet per a la ciutat de València sí que sabem que era de compliment obligat a la resta de les viles reials des de 1490,¹⁵⁵ i que València ja ho practicava en el segle XVII.¹⁵⁶

3. Obligació de presentar, des de 1634, un balanç dels comptes anuals a un oficial reial, bé el visitador o bé el virrei, de forma que queda establerta la ingerència del poder estatal, en aquest cas d’un estat patrimonial del rei, a l’hora de fiscalitzar els comptes municipals de forma continuada.¹⁵⁷ Però el més important d’aquest fet no és sols la revistó de comptes sino la nécessitât de justificar que I’administració econòmica de la ciutat ha estat la correda, perqué, en cas contrari, els oficials serien castigats.

4. Supressió de Fexclusivitat que ostenten els jurats per a poder jutjar en els casos d’abastament, ja que a partir de 1594 pot apel·lar-se sobre qualsevol modalitat –nul·litats, restitució, integrum, etc.– a la Reial Audiència en les qüestions referents a l’avituallament de blat, i el més important, quan és un estranger qui abasta blat, la Reial Audiència podra saber-ho també en primera instancia, a més de la possibilitat d’evocació¹⁵⁸ ja esmentada.

5. Establiment de normes referents a I’activitat municipal per part del rei, en Hoc de ser els jurats els que les reglamenten. Aquesta ingerència monárquica es justifica com a solució per a tallar i pre venir, possibles corrupcions en els oficials municipals i com a mesura per a corregir i alleugerir l’endeutament de la ciutat. Entre altres, assenyalem que en 1595 el rei prohibeix que els carrees locals arrenden molins i que els arrendadors de fruits o els magatzemistes de cereals puguen concórrer als oficis de la ciutat, i ordena que la Reial Audiència tinga coneixement de les missions que s’han de realitzar per a saber el blat que hi ha al Regne o a Sicilia.¹⁵⁹ També en 1658, la monarquía efectúa un fort desplegament reglamentari pel qual estableix la direcció de I’administració econòmica de la ciutat en regular la forma de distribuir les rendes –en ingressos i despeses per clavarles– i la forma d’administrar-les —competèneies d’oficials com credenciers, acaps de taula, etc.–, a més d’assenyalar el salari que ha de cobrar cadascú, el nombre d’oficials que ha d’haver-hi i els que han de suprimir-se, la forma de Huiréis censals i la manera de funcionament de la Taula de Canvis.¹⁶⁰

La intromissió del poder monàrquic en l’administració econòmica de la ciutat no està exempta d’una oposició, la forma més rellevant de la qual és la protesta canalitzada a través de les celebracions de Corts Gênerais. En les de 1564 la ciutat demana el compliment dels privilegis i els furs sobre la coneixença de les causes referents a cises o imposicions per part dels jurats,¹⁶¹ qüestió que torna a reivindicar-se en les de 1585¹⁶² i les de 1604.¹⁶³ En les Corts de 1604 es produeixen també supliques perqué no es dificulten les ambaixades al rei –forma que tenien de reivindicar qüestions al marge de les sessions dels estaments–, perqué es guarden els privilegis relatius al coneixement de causes sobre pastures i sobre la competència privativa que teñen per a proveir els oficis de la ciutat i de Murs i Valls i, principalment, sobre la llibertat per a imposar les cises que els semblen escaients a fi de socorrer les despeses necessàries per al «bon govern».¹⁶⁴ En el regnat de Felip IV tomen a plantejar-se a les Corts els assumptes sobre la pertinença als jurats dels plets sobre avituallament i la jurisdicció del racional sobre els deutors a la ciutat;¹⁶⁵ al municipi correspon solucionar els plets entre els gremis i els oficials de la ciutat, a més de decretar els capítols que aquells acorden,

la ciutat de València y demés ciutats e viles reals del présent Regne, per diversos furs i privilegis, teñen facultat de imposar cisses en lo modo y forma quels pareixera més convenient, segons les ocurrències del temps, dels quals són priviligiadissimes per consistir en aquelles lo patrimoni de les dites ciutats e viles reals, ab les qual sisses e imposicions acudixen a ses nécessitais...,

i la facultat de la ciutat per a nomenar tots els seus oficis municipals, malgrat la carta reial de 1612 que disposa que en el cas d’alguns nomenaments, s’han de consultar al rei.¹⁶⁶ Aqüestes reivindicacions, que no són més que una mostra d’aquelles que podem trobar en les sèries documentals, no fan altra cosa que manifestar la pèrdua en el poder d’autogovern que hem indicat, a grans frets, en els cine punts anteriors.

4.2.2 L’abastament

Una de les caractéristiques econòmiques de l’antic règim és que les époques de crisi s’assenyalen per la carestia dels principals productes de l’abastament urbà, el blat i la earn, per ser els més bàsics. La tècnica en I’antic règim no pot garantir una producció abundosa a la població. Una producció copiosa de blat depén de la productivitat de la terra i de la major o menor densitat demogràfica; així, les illes de Sicília i Còrsega o certes àrees de Castella són àmbits caracteritzats per una especialització en la producció de blat i avituallen la ciutat de València.

Reglamentàriament es prenen una sèrie de mesures per a garantir l’abastament, algunes d’ajuda a fi de facilitar l’entrada de vitualles i altres de prohibició per a evitar que isquen. En 1313 Jaume II assegura a la ciutat de València que pot obtenir blat i al tres vitualles de qualsevol lloc del regne¹⁶⁷ per a abastar-se, però tanmateix, no pot extraure els productes del regne, sobretot cap a països enemies o musulmans,¹⁶⁸ per a tal fi s’elabora una llista de coses vedades. L’any 1328, Alfons IV estableix un model d’abastament, els guiatges, per tal d’assegurar el blat, l’oli, els llegums, els peixos i qualsevol altra vitualla, segons el qual les mercaderies tenen salconduit reial i per tant no poden ser embargades, tret dels casos relatius a mercaders deutors i malfactors.¹⁶⁹ La ciutat de València havia élaborât un sistema per tal de garantir l’abundància de blat, basât en un mécanisme de préstecs de diners als comerciants, el qual tenia tres modalitats: una, utilitzada al segle XV, els préstecs atorgats als mercaders, sense interessos, per a importar certa quantitat de blat; la segona, el préstec pel qual s’assegurava el preu de la venda del cereal, i la tercera, consistent en ajudes de menut, que són quantitats que donava la ciutat per cafís de blat importat.¹⁷⁰ L’absència d’efectius líquids en la hisenda municipal ocasionava que el capital necessari per a satisfer les despeses s’aconseguira mitjançant el carregament de censos i que durant el segle XV ja se’n donaren xifres elevades.¹⁷¹ La pràctica es realitzava amb l’esperança que, una vegada tornats els emprèstits, els jurats pogueren lluir els capitals carregats. Tanmateix no sembla que aquesta fora la norma general, nogensmenys, al segle XV les despeses municipals per pensions de censals es van duplicar. Les conseqüències d’aquest sistema ja les van indicar al segle XVI els jutges de Residència misser Agosti Gallart i misser Geroni Arrufat quan asseguraven

lo comú de la Ciutat pateix dany notable per rahó dels préstechs que fa, axt pera avituallar de forments com de earns, axí per los actes ques reben y vénen a càrrech del comú de la dita Ciutat, y spaguen dels propis de aquella, com encara perqué molts se deixen, com se han dexat, de cobrar per venir a menys y fallirlos a qui son estat fets los dits préstechs, y per córrer a la dita Ciutat moites voltes les pensions dels censals ques carrega per obs de dits enpréstechsencara que los a quins fan los dits préstechs paguen interés a dita Ciutat a rahó de censal y com los respon la Ciutat moites voltes se detarda y differeix la cobrança dels préstechs, y en lo entrant la dita Ciutat ha de pagar de sos propis les pensions dels censals carregats per fet dits enpréstechs, y té nécessitât de entretenir majors sises e imposicions, que no sustentaría si no fos la responsió dels dits censals carregats, per fer dits enpréstechs, fan excessius y té de carregar més censals per subvenir les clavaries dels censals.¹⁷²

Agostí Gallart i Gerani Arrufat no eren partidaris del sistema d’avituallament mitjançant el forment assegurat per diversos motius: perquè els cereals es compraven de baixa qualitat, de forma que els cafissos bruts en passar-los a nets perdien al voltant del 10 % de la seu a quantitat, quan el forment bo no en perdia més del 5 %; perqué assegurar la provisió generava la comoditat en els abastadors –mercaders, traginers, carreters i Uauradors– els quals no s’arriscaven a portar el forment d’un lloc llunyà, per mar o per terra, encara que resultara més barat, i perqué el fet d’assegurar el forment procèdent del regne feia que pujara el preu del forment importat.¹⁷³

Com hem assenyalat abans, un dels dos majors percentatges de les despeses municipals al segle XVI està motivât pels préstecs atorgats als abastadors que, efectivament, és una de les causes de l’altra xifra important de les depeses, les pensions dels censals. D’aquesta manera s’entra en un cercle tancat que va agreujant la hisenda local i que sols té una eixida, incrementar les rendes de forma que vagen per damunt de les despeses. Els jurats carreguen els censals amb la intenció que en el futur les rendes puguen fer-se carree del desendeutament. Però no és així i, certament, cada any es carreguen fortes sumes per a solucionar l’abastament. Un dels any s que més censals es carreguen a la ciutat durant el segle XVI, és l’equivalent al période administratiu 15481549, amb 184.600 lliures, 10 sous i 2 diners, que es reparteixen entre les l46.250 lliures, 10 sous i 2 diners per a subvenir a Pere Noguer pel forment que havia de portar de Sicilia, les 35.100 lliures carregades per la compra de carn per a l’avituallament urbà, les 2.250 lliures per a socorrer la ñau de Joan Parent, que transportava forment, i les 1.000 lliures destinades a la provisió de fusta.¹⁷⁴ La suma de numerari carregada a censal durant l’any indicat equival a més del doble de l’obtinguda pels ingressos de les cises i les rendes. Com a exemple agafem les sumes carregades per abastament en una dècada:

CARREGAMENTS DE CENSAL PERAVITUALLAMENT, 1549-1558¹⁷⁵ (l,s,d)

A més d’aquestes sumes expressades hi ha en alguns anys unes quantitats petites carregades generalment per a subvenir alguna clavaria, que són insignificants si les comparem amb les obtingudes per avituallar la ciutat. Dues conclusions manifesten aqüestes xifres: una, que el volum carregat a censal per abastament és tan important com el volum dels ingressos municipals i, segona, que el capital carregat per l’abast de la earn és major que el del forment. Tanmateix, indiquem que s’ha prestat una menor atenció a l’estudi de la problemàtica càrnia que a les dificultáis i les crisis relatives a l’avituallament del blat.

La ciutat consumia una gran quantitat d’animals,¹⁷⁶ dels quals era deficitària. Calia importar caps de bestiar d’altres regions de la península, i per això la ciutat disposava de cabanyers que custodiaven el ramat en règim de transhumància. Això comportava un altre problema, el de les pastures, el qual, com hem indicai abans, es va resoldre quan la ciutat va obtenir un dret jurisdiccional sobre el territori del regne amb franquicia de pastures. No hem de confondre la zona franca de les pastures amb els bovalars, els quals son limitais i amollonats, perqué algunes poblacions amb ramais puguen assegurar-se la pastura sense que hi entren ramats d’altres llocs, i per a construir-los havien de sol·licitar llicència al rei.¹⁷⁷ Aqüestes dues zones de pasturatge diferenciades jurisdicciónalment comportaven molts litigis a la ciutat, ja que, de vegades, alguns ramats dels cabanyers entraven en bovalars particulars, fet que originava plets referents a la franquicia, sobre pagar impostos o no per la seua utilització, a més dels danys que podien causar en els horts. Una altra qüestió era la possibilitat de mantenir la ciutat el ramat a la devesa, cosa que generava molts conflictes però que, finalment, fou permesa mitjançant una llicència del virrei.¹⁷⁸

Tanmateix, el problema no rau exclusivament en el trasllat del ramat sinó en la seua adquisició. La carestia és una qüestió que ha de resoldre directament el municipi, però que també preocupa a uns altres oficials, com ara el virrei,¹⁷⁹ ja que l’absència de cam pot originar conflictes socials. El ramat podia importar-se de les zones frontereres d’Aragó o de Castella –comarca de Requena o de Murcia.

En general, la problemàtica de l’abastament se centra en tres punts: la localització de les vitualles –saber d’on poden importar-se i quina quantitat–, el trasport –en dos ambits diferenciats, la cam per via terrestre i el blat per via marítima, fonamentalment–, i el frau en el comerç, tant a nivell de mercat com a nivell de corrupció dels oficials.

Quan es produïa una carestia de vitualles, la ciutat realitzava missions que consistien a enviar uns comissaris a comprar productes. Sovint, aqüestes eren excessives, en opinio del monarca, i ocasionaven unes despeses innecessàries a la ciutat, per això des de 1594 el rei ordena que qualsevol missió que calgués realitzar, tant al regne com fora d’aquest, sobretot a Sicília, per a comprar blat, ha de fer-se saber a la Reial Audiència, fins i tot, amb informació de testimonis.¹⁸⁰

Aquests comissaris obtenen unes competències privilegiades per a desenvolupar la seua funció mitjançant un fur de 1604. La finalitat és prendre nota de tots els fruits i vitualles que troben per les ciutats, les viles i els Ilocs del regne a fi de poder comprar-los i portar-los a la ciutat de València. Les competències que obtenen per fur, atesa la demanda dels tres braços, els permet compel·lir tothom de qualsevol Hoc perqué els venga els fruits i les vitualles escaients, però, ciar està, deixant ais particulars aquells que els resulten necessaris i pagant-los segons el preu que ordinàriament valguen en la població. També poden compel·lir els veïns perqué els donen el bestiar necessari per a transportar les vitualles a la ciutat de València, sempre que paguen les cavalcadures al preu que costen en la població d’origen. És ciar que les despeses d’aqüestes preeminències ha de sufragar-les la ciutat de València i que el comissari mai no pot obligar les poblacions a qué les paguen. El comissari disposa de sis dies per a eixir de la ciutat, comptadors des de la data de la comissió. Del fet ha d’alçar acta i, una vegada arribe al Hoc, ha de pagar a l’amo de les vitualles el preu de la compra, el qual ha d’estar justificat corn a ordinari segons la informació rebuda de testimonis dels veïns, a fi d’evitar qualsevol tipus d’especulació o frau.¹⁸¹

Indubtablement en aquesta activitat degueren d’haver-hi abusos. En les mateixes Corts de 1604 el braç eclesiàstic i el braç militar van sol·licitar al rei que la ciutat de València no poguera extraure oli, forment i altres fruits d’Oriola, amb l’excusa de l’avituallament, si no era deixant la quantitat necessària per al consum d’Oriola i la seua contribució i pagant-ho al preu ordinari. També van sol·licitar-hi que quan els comissaris anaren a Alacant per aconseguir les vitualles que hi portaven els vaixells, les pagaren al preu que regia a Alacant, o als altres llocs portuaris, així com els nòlits i les assegurances des del port d’origen fins al de València.¹⁸²

Altres vegades l’adquisició de blat es realitza a zones més llunyanes i es fa necessària una concessió reial per tal d’extraure’l d’altres àmbits geogràfics patrimonials del rei que no es troben dintre el Regne, com ara Màlaga.¹⁸³

La ciutat de València, a fi de garantir el transport marítim de vitualles, sobretot de blat, pot armar naus,¹⁸⁴ qüestió que reivindica a les Corts de 1510, adduint antics furs i privilegis.¹⁸⁵ A les Corts de 1564 sol·licita que els vaixells o naus que puguen arribar a la platja de Valencia no siguen embargats, a fi d’evitar que se’n vagen a uns altres ports, ja que la ciutat viu de «carreig y tinga necessitat de èsser provehida, axi per mar com per terra, per qué altrament nos pot sostenir ni conservar»,¹⁸⁶ i a les Corts de 1585 demanarà que es confirmen els furs i privilegis que li van ser atorgats sobre el guiatge de les vitualles, perqué «de alguns anys ensà se ha volgut restrenyir y llimitar dit guiatge per los officials reals de V. Magestat, fent algunes crides y provisions en derogació de aquel]...»,¹⁸⁷ L’altra problemàtica de l’abastament és evitar la corrupció dels oficials i els fraus en el mercat. El 1533 les Corts prohibeixen als jurats que puguen concórrer amb els mercaders en l’abastament de la ciutat. La práctica habitual era formar part dels contractes d’avituallament, els quals no solien fer-se a un sol mercader sinó a una societat, on el capital per a participar estava repartit entre els seus membres –inversions anomenades partits– i com a principal solia figurar-hi un mercader. Indirectament, però, concorrien tant oficials municipals com reials, burgesia, etc. En aquest sentit, la mesura de les Corts de desvincular els ministres de la ciutat en els contractes d’avituallament és la més important per a tallar la corrupció.¹⁸⁸ Per altra banda, el rei, l’any 1594, prohibeix que cap oficial de la ciutat, independentment de la seua graduació estamental, puga arrendar molins, bé directament, bé a través d’altri o de la seua dóna, per tal d’evitar els fraus a l’almodí.¹⁸⁹

A fi d’impedir el frau en el mercat, tant pel que fa al pagament de cises, que repercuteixen directament sobre la hisenda de la ciutat, com a l’alteració dels preus i la qualitat de les vitualles, es va desplegar tot un sistema administratiu de control des dels ports de la ciutat fins a la plaça del mercat. Les dues grans mesures preses per a preveure les estafes en les cises de dues vitualles bàsiques com el blat i la cam són I’establiment del pastini i l’alienació de l’abastament de cam a la contribució particular. El privilegi del pastim va ser concedit en 1621, però no es va establir fins al 1629. Segons aquest, la ciutat és Túnica que té dret a pastar pa, activitat que encarrega a uns quants forners i que controla mitjançant una sèrie d’administrador i oficials, de forma que els forners teñen comptabilitzada la quantitat de pa que poden coure i, per tant, la taxa de cises que els correspon pagar.¹⁹⁰ Pel que fa a la cam, l’avituallament a la ciutat ja era privatiu del municipi, de forma que les carnisseries pertanyen a l’administració, encara que paga el lloguer d’aquelles que teñen amos particulars, d’aquesta manera controla la quantitat de cam subministrada i la taxa corresponent de cises. El problema en aquest abastament resideix en el fet que les carnisseries i l’abast als ravals i la contribució particular no pertanyen a la ciutat i, en conseqüència, es produeix un frau quotidià: la compra de cam pels habitadors de la capital als ravals. La qüestió la soluciona el municipi en 1663 quan aliena l’abastament de la contribució particular.¹⁹¹

El frau i les infraccions a les normes en el mercat eren competència del mostassaf, encara que era el Consell de la ciutat el que n’elaborava les regles. Bàsicament estableixen que tota l’activitat comercial local ha de centrar-se en un sol punt, la plaça del mercat, lloc on el mostassaf pot controlar els preus i les mesures, i on tots han de portar els productes per a vendre. Tot açò, a més a més, va acompanyat d’unes normes orientades a frenar la revenda d’alguns productes per persones que no tenen cap parada al mercat però teñen oficis que els possibiliten per a realitzar aquesta activitat;¹⁹² a establir un horari concret per a evitar que es venga fora del terme en qué examina el Mostassaf; a prohibir que el venedor o revenedors siguen familiare d’algún ministre del Tribunal, especialment del mostassaf, i a prohibir que alguns productes puguen revendre’s.¹⁹³ Limitar la revenda és la forma de frenar la pujada dels preus. Al cap i a la fi, un dels objectius primordials d’aquestes mesures és impedir l’augment descontrolat dels preus dels queviures.

4.2.3 L’endeutament municipal

Molt prompte, gairebé un segle després de l’inici del municipi valencia amb la reconquesta, el fenomen de no haver-hi suficients ingressos ordinaris per a fer front a les despeses està présent a la hisenda local. Aquest és un primer simptoma de la crisi de la hisenda. La ciutat de València, el 1336, ja es troba endeutada, i per a liquidar el deute decideix continuar recaptant una sèrie d’impostos aplicats sobre la carn, amb I’oposició dels carnissers, és ciar, ja que són els únies tributs fonamentals que es mantenen, perqué els del blat ja s’havien éliminât i els del vi és aquesta l’última vegada que es cobren.¹⁹⁴ Malgrat això, aquesta crisi no és greu i, de fet, el municipi no recorre als crédits per a solucionar-la.

Podem distingir dos nivells de crisi de la hisenda. Una lleugera i fréquent, quan el deute es consolida i s’opta pels crédits –els censals– com a solució per a satisfer les despeses extraordinàries, en la qual els ingressos són capaços de mantenir el nivell d’endeutament, ja que poden pagar-se els interessos dels crédits –les pensions dels censals. El segon nivell, el moment més critic de l’economia local, és quan el volum del capital carregat a censal és tan élevât que els ingressos municipals no son suficients per a pagar els interessos. Llavors, el municipi és ineficaç a l’hora de fer-se carree de les nécessitais locals i la incidèneia social és danyosa, ja que els creditors no cobren les pensions i tampoc no tenen possibilitat de recuperar el capital.

A fi d’evitar la insolvència de la hisenda local en les poblacions de senyoriu molt prompte es limita la facultat de carregar lliurement censals i s’ha de demanar llicència al senyor, laie o eclesiàstic, per a poder-ho fer. Aquesta qüestió queda establerta a les Corts de 1403,¹⁹⁵ mentre que per a les viles reials s’estableix un segle després. Així i tot, moites poblacions s’endeutaven fins al punt de no poder pagar regularment les pensions, moment que aprofitaven els creditors censalistes per a presentar una demanda al governador perqué ordenara l’execució del pagament de les poblacions moroses. Una pragmàtica d’Alfons V de 1427, beneficiosa per a les poblacions insolvents que podien eludir les execucions al·legant certes exempcions, va ser revocada molt aviat per un fur de 1428, que establia que sols podia posar-se exempció a un manament executori si abans de 10 dies es provava per «instrument pùblic o altra pública o autèntica scriptura»; en cas contrari, el jutge podia continuar i acabar l’execució.¹⁹⁶ Sovint les execucions implicaven l’embargament de possessions dels veins. A fi que aqüestes no repercutiren en un perjudici socioeconòmic de la població, els governants locals adduïen motius de despoblació o altres per tal d’evitar les execucions. Una famosa pragmàtica –coneguda com «la pragmàtica dels censals»– de 1444, feta fur a les Corts del mateix any, prohibía exposar aqüestes al·Iegacions, tret de les condicions establertes pel fur de 1428, i obligava que es compliren les execucions.¹⁹⁷ No obstant això, moites poblacions continuaven objectant despoblació i les execucions per pensions de censals implicaven embargaments sobre les propietats dels veins. Així, en 1468 els creditors censalistes d’Albocàsser van accedir a realitzar una concordia pel pagament dels censals a fi d’impedir el despoblament de la vila, encara que, en 1470, diversos creditors feren «empares en les bèsties, robes, diners e béns de alguns vehins».¹⁹⁸ L’any 1473 na Isabel, muller de Garcia de Lòriz, aconseguí del governador un manament executori contra la vila de Callosa per les pensions d’un censal que se li devia, però no obtingué el cobrament i apel·là al rei, el qual envià un oficial a embargar els béns necessaris per a satisfer el pagament i, encara més, si en arribar al poble aquest trobava les portes dels veins tancades, podria acudir al batlle o a qualsevol altre oficial perqué les fera obrir i, si no en trobava cap, d’oficial, tenia permis per a trencar les portes, tot a fi d’efectuar els embargaments per a pagar les pensions.¹⁹⁹

La llista de la casuística d’aquest fenomen a les darreries de l’edat mitjana pot ser molt Ilarga, atesos els nombrosos casos enregistrais en les séries de Governació i de Reial Cancelleria a l’Arxiu del Regne de València, però nosaltres només volem remarcar aci un fenomen: davant Pimpagament de les pensions dels censals pel municipi, els creditors censalistes realitzen embargaments sobre els béns dels veins, qüestió lògica si tenim en compte que el creditor no sol ser resident en la mateixa població insolvent. Com veurem, en el segle XVII, a la ciutat de València una mateixa fallida local es resol de forma totalment diferent.

València en el segle XV, malgrat que havia duplicat el seu endeutament,²⁰⁰ podia fer front sense problèmes als interessos dels crédits. De fet, la seua solvència queda corroborada en els préstecs que la ciutat concedeix als reis Alfons V, Joan II i Ferran II,²⁰¹’de forma que Ernest Belenguer veu en el fet un paral·lelisme entre aqüestes concessions a la monarquía i la pujada en les despeses municipals per pensions de censals, de manera que «la inflació censalista deu bona part de la seua existència a les peticions constants del numerari valencia»,²⁰² tot afavorint un grup social de rendistes que inverti ren capital a cens. Nosaltres dubtem que hi haja una relació tan estreta entre préstecs a la monarquía i capital censal carregat en el segle XV. Com ja hem vist, per a un période curt del segle XVI, el motiu del carregament de censals és l’avituallament de la ciutat. Per altra banda, en època dels Trastàmara, també es podia recorrer a les taxes per tal de recaptar capital i no acudir exclusivament al carregament de censals. La causa que ens indueix majorment a infravalorar el fet que la ciutat va recorrer als censos és un balanç realitzat a la segona meitat del segle XVI, en el qual se sumen totes les quantitats que la ciutat té carregades a censals per préstecs al rei entre 1426 i 1560: el capital pujava a 133.167 lliures, 12 sous i 8 diners, pel qual la ciutat pagava una pensió de 8.877 lliures, 16 sous i 9 diners.²⁰³ Xifres baixes si les comparan amb les quantitats carregades per l’abastament o amb les despeses per pensió de censals anuals –per exemple en 1550-1551 es pagaven 69.715 lliures.²⁰⁴

Tant els préstecs a la monarquía com les subvencions per a l’abastament són els arguments frequents utilitzats per a explicar la causa de l’endeutament municipal. Ara bé, com hem analitzat adés, nosaltres considerem que la causa resideix en la pèrdua del poder adquisitiu de les rendes municipals, que fa que la ciutat haja d’acudir ais crédits per a efectuar una activitat econòmica i social com és l’abastament, que ha fet sempre. Una altra qüestió és donar una explicació vàlida de per qué la ciutat ha perdu t el poder adquisitiu de les seues rendes. Considerem essencials tres factors per a compréndre aquest fenomen:

1. Una part dels ingressos –els impostos sobre la carn i el blat– es realitzen sobre unitats o mesures de pes i no sobre el valor econòmie, cosa que no és molt problemàtica en el segle XV, quan hi ha una lleugera estabilització en el nivell de preus; però en el segle XVI, quan es produeix la gran pujada dels preus, malgrat que augmenta també el consum, les rendes d’aquests ingressos perden rapidament el seu valor adquisitiu. El fenomen no s’hauria produit si les cises sobre la cam i el blat —précisément els dos productes pels quals es carreguen censals– hagueren estat establertes sobre el valor dels productes. Les cises del vi i de la mercadería sí que están imposades sobre el valor economie.

2. La reticencia de la monarquia i de la mateixa ciutat a augmentar la càrrega fiscal municipal, cosa que deixa com a única via d’escapada l’endeutament de la ciutat.

3. L’absència d’una part de la població en la contribució fiscal, els eclesiàstics. Aquest grup estamental aconsegueix lliurar-se de pagar certes cises, a més d’enfrontar-se a mesures orientades a la reducció dels interessos dels censals, cosa que va també contra l’economia de la ciutat.

La idea de la immunitat eclesiástica a l’hora de satisfer cises naix de la concepció i del privilegi que els eclesiàstics no han de pagar impostos pels seus productes, principalment pels deriváis de les propietats feudals. Així, Jaume I, el 1269, concedeix als eclesiàstics un privilegi pel qual poden introdurr a la ciutat de València qualssevol tipus de productes, transportar-los per tot arreu del regne, vendre’ls i exportar-los sense pagar cap tipus de tribut.²⁰⁵ Aquest privilegi va ser confirmat en 1318 per Jaume II.²⁰⁶ Açó comporta un problema, el del control dels productes que trafiquen els eclesiàstics, ja que, si no n’hi ha cap, poden fer frau.

La primera mesura de control, pel que fa a les rendes de Fesglésia, l’estableix Pere IV el 1340 quan obliga als seus procuradors o batlles, que fan arrendaments de les rendes, a prestar jurament davant el batlle general del rei.²⁰⁷ Pocs anys després s’estableix un altre sistema, ara pel que faal’impagament dels drets municipals, pel qual, en principi, tots els eclesiàstics haurien de pagar tributs, però, el mateix temps naix la forma bàsica per la qual podran eludir el pagament. Pere IV, mitjançant un privilegi de 14 de setembre de 1349 –no publicat en el Aureum Opus– estableix el mode en què ha de fer-se la refracció, és a dir, com retornar la quantitat dels impostos pagats pels eclesiàstics als propis eclesiàstics: el rei nomena dos auditors, un, Domingo Aragonés, ciutadà de València, i l’altre, per part de l’església, Pere de Abbatia, canonge de la Seu de València, els quals han d’examinar els comptes del majordom del bisbe cada tres mesos i, allò que hi conste com a pagat en imposicions, els administradors d’aqüestes cises hauran de restituir-ho a l’església.²⁰⁸ D’aquesta manera augmenta la burocracia. No obstant això, la fòrmula citada será prompte modificada.

L’esdeveniment més rellevant al respecte va ser la concòrdia de 1359, que romandrà vigent, junt amb algunes modificacions, durant tot Fantic règim. L’estabilitat es basa en uns capítols elaborats per tal de confeccionar el mode de restituir a l’església les cises que ha pagat. Queda ciar que totes les persones eclesiàstiques «ab llurs companyes e famili ars» de la ciutat i llocs de la contribució són franques de pagar cises, excepte en tres casos: quan comprén pa a la fleca, vi al detall a la taverna i carn també al detall a la carnisseria, ja que «les dites coses són indivisibles y no es poden sens damnache les damunt dits [els eclesiàstics] e la Ciutat, e dels compradors de les dites imposicions, de partir...», i queda ciar també, que són franques de pagar impostos pels fruits de les seues rendes o de les collites que efectúen dintre la ciutat. El sistema administratiu que estableix la concordia és similar al de 1349. Els religiosos primerament paguen les cises, sobre el pa, el vi i la carn, i després els són restituïdes. Amb aquesta finali tat, es nomenen dos comptadors, un per l’església, pagat per ella mateixa, i un altre per la ciutat, que satisfarà també el seu salari, la tasca dels quals és examinar els comptes cada quatre mesos i, posteriorment, els jurats designen una altra persona que fa la restitució als eclesiàstics pel période esmentat.²⁰⁹

El sistema no es modifica essencialment: el municipi, mitjançant els arrendadors de les cises, restitueix als eclesiàstics allò pagat. Ara bé, a l’època moderna s’esdevenen dues variacions; per una part, es restitueixen els impostos pagats per consum de vi al detall a les tavernes,²¹⁰ particularitat que estava exclosa en la concòrdia perquè resultava molt difícil controlar el fet, i, per altra part, molts eclesiàstics i altres persones exemptes arriben a fer convenís amb la ciutat i a taxar una xifra per a la restitució –aquests es coneixien amb el nom d’«encabeçats»–,²¹¹ presumiblement moguts per la rapidesa del cobrament i per esquivar els possibles conflictes dérivais de la restitució.

Sembla que els convenís o «encabeçaments» entre certs eclesiàstics amb el racional de la ciutat van proliferar en contra d’aliò establert en la concordia de 1359, i que es va produrr una conflictivitat interna en Testament eclesiàstic entre el capítol i els canonges de la Seu, que estaven en contra dels convenís perqué col·lidien amb el sentit de la immunitat, i els clergues que s’acollien a l’encabeçament. En aquest sentit, una sentencia del vicari general de 13 d’octubre de 1642 declara com il·lícits i reprovats els convenís i mana que es guarde la concò rdia. Una altra sentència de 8 de gêner de 1644 de Diego Osorio, jutge apostòlic, nomenat pel nunci del papa als règnes hispànics, declara també que els convenis són il·lícits, ja que es realitzen sense cap autorització eclesiástica i sense Tassistència del seu comptador. Una sentència posterior, de 8 de juny de 1644, del cardenal Juan Jaume Pancirolo, nunci apostòlic, confirma aquella atorgada per Diego Osorio.²¹² La solució que es dóna a la conflictivitat és promulgar una nova concordia en 1646, la qual no elimina l’anterior, sino que la completa. Aquesta declara que els convenís o encabeçaments són il·lícits i que les parts interessades han de renunciar als processos pendents i les sentències donades a Tefecte als tribunals eclesiàstics i reials.²¹³ D’aquesta manera els eclesiàstics es lliuren de pagar les principals cises municipals.

Tanmateix, hi havia altres impostos recaptats per la ciutat als quals sí que havien de contribuir els eclesiàstics. Des de sempre havien participat en els impostos recaptats per Murs i Valls. La causa era, senzillament, que la taxa municipal havia estat concedida pel monarca a la ciutat de València i obligava, mitjançant privilegi, a tothom a col·laborar en les despeses.²¹⁴

L’altra contribució de l’església a mantenir el gran endeutament de la ciutat és la seua continuada oposició a la rebaixa de Tinterés dels censos. La ciutat demanava al monarca, com a mesura elemental per reduir els efectes de l’endeutament en la hisenda municipal, disposicions que obligaren per Ilei a fixar una taxa més baixa en les pensions dels censals, però l’església, com a principal interessada, s’oposava a qué qualsevol disposició monárquica s’immiscira en el patrimoni eclesiàstic.

La mesura legislativa per a rebaixar els censals no arribará fins al segle XVII. Abans, la lliure competència i la gran oferta de capital per les classes rendistes, entre les quals tenien un lloc destacat l’església i la noblesa, ajudaven a mantenir l’interés al voltant del 7 o el 8 %. La baixada oficial efectuada en el segle XVII s’uneix, moli sovint, a l’expulsió dels moriscos i a les greus conseqüències que aquesta va comportar en l’economia valenciana. Tanmateix, no creiem que aquest fet fora l’unie causant ja que, per una banda, el fenomen de la reducció dels interessos dels censals es va produir a tot arreu de la península, on la població morisca era més escassa que no al regne i, per altra banda, la incidència en els censals de l’expulsió dels moriscos valencians va tenir una solució concreta l’any 1614: la reducció al 2’5 % de l’interés en els deutes a les aljames.²¹⁵ Una conjuntura socioeconòmica de crisi a tot arreu de la península Ibèrica declinaria la monarquia a optar per la reducció de l’interés del préstec censal, tot i que la crisi particular de la noblesa valenciana, que es veu obligada a fer-se càrrec del deute censal de les aljames –a causa de passar la propietat útil al detenidor de la directa-, condicione que la reducció es faça en 1614.

Les altres mesures de reducció dels censals cal veure-les com una conquesta dels principáis beneficiats, els municipis, i com la prevenció d’una possible pujada del tipus dels interessos davant l’escassesa de capitals, com augura una societat econòmicament deprimida.

La primera d’aquestes mesures fou donada també en la mateixa pragmàtica de 1614, en la qual s’ordenava que tots els censos que es carregaren havien de ser, des d’aleshores, al 5 %, sensé canviar els queja hi eren, que tots els debitoris s’igualaren també al 5 % i que els violaris es rebaixaren a l’1l’76 %.²¹⁶ Poe després, el 1620, una altra pragmàtica ordenava reduir tots els censals carregats al 6’6 %, malgrat que estaven carregant-se a un for més baix. Aquesta contradicció es va resoldre aviat amb la pragmàtica de 1622 que va establir que els carregaments consolidats reduïren el tipus d’inte-rés al 5 %.²¹⁷ Però, les oscil·lacions van continuar i, a les Corts de 1645, atesa la poca oferta de capitals, el mateix estament reial, és a dir, les ciutats, demana, i el rei ho concedeix, que l’interés del carregament torne a ser del 6’6 %.²¹⁸ Amb aquesta disposició legislativa es taxa el màxim amb qué poden adquirir-se censals durant la resta de l’època foral. Es clar que aquest fre en la taxa del tipus d’interés suposa una millora en la càrrega de l’endeutament, però no va ser suficient per solucionar el problema de la ciutat de València.

Remedios Ferrerò ha estudiat sociològicament en quin percentatge els grups socials havien invertit capital en el municipi i, per tant, perqué cobraven 58.293 lliures l’any 1536-1537. Un grup important, la noblesa, en el qual s’inclou el rei i la seua família, els oficials reials, l’alta noblesa –que comprén ducs, comtes i senyors feudals–, la baixa noblesa –amb els generosos, cavaliers, donzells i mossens– i tot aquell que figura amb el titol de noble, representa el 54’02 % de les pensions. L’altre grup, l’eclesiàstic, és encara molt redüit, ja que sols en suposa el 5’31 %, mentre que un tercer grup, al qual denomina «tercer estat» –ciutadans honrats, funcionaris municipals, gremis, artesans, mercaders, professions, hospitals, almoines, vídues i altres– suposa el 35’32 %.²¹⁹ Si considérera, com altres autors fan, que els ciutadans son un tipus de noblesa, el percentatge d’aquest grup puja al 73’25 %.²²⁰ La supremacía d’aquest grup és évident. Tanmateix, és el grup nobiliari el primer que retira els capitals de la ciutat. Socorro Reizabal ha estudiat el desendeutament de la ciutat de València durant el période 1600-1625, en el qual el 38’40 % del capital amortitzat per la ciutat va dirigit a la noblesa, tot destacant entre els altres grups mès importants que recuperen capital el de les dones, amb el 20’58 %, la burgesia d’ofici i mercantil amb el 18’90 % i l’església amb el 10’41 %.²²¹

PAGAMENTS DE CENSALS (1536-1537)

Una de les principals dificultáis que trobem en l’anàlisi de l’endeutament de la ciutat és una cosa tan elemental com saber quin és el seu valor. Segons Amparo Felipo la ciutat responia el 1660 amb 2.828.500 lliures en censos, amb una pensió anual de 141.425 libres.²²² Abans de fer referència a l’endeutament tal com és a la fi de l’època foral, cai assenyalar els dos tipus de censos elementals que té la ciutat: els vells i els nous, apel·la-tiu corresponent al seu carregament temporal i no a la divisió en aqüestes dues catégories, ja que, com veurem mes endavant, al Règne de València en trobem cinc tipus. Els censos vells, els més antics, sòn els carregats fins a mitjan segle XVII, i es caracteritzen perqué la hipoteca comprén la generalitat dels béns. A partir d’aquesta època la práctica consistirá a fer els carregaments tot hipotecant un bé en concret, aixi es carregaran censals sobre determinades cises de forma que la renda de la cisa és la garantía o la hipoteca per a fer els pagaments de les pensions; aquests són els censos nous. Una altra qüestió que hem de tenir en compte en el deute municipal son els endarreriments: la ciutat de València deixa de pagar puntualment les pensions dels censals al voltant de 1664 –des d’aquest moment coneguts com a censals vells per a diferenciar-los dels de nou carregament anomenats censals nous–, de forma que cada any només paga uns quants mesos i en queda a deure la resta; aixi, al final de l’època foral la ciutat deu molts any s per pensions. En xifres, segons el recompte realitzat perTinagero en 1710, la ciutat deu de capital de censos vells 2.284.185 lliures, 6 sous i 4 diners; de pensions de censals des de 1684 deu una xifra superior, 2.714.209 lliures, 5 sous i 4 diners, és a dir, la suma total del deute és de 4.998.394 lliures.²²³ A la xifra indicada hem d’afegir les quantitats carregades durant la segona meitat del segle XVII com a censos nous, els quals —tal vegada per garantir la continuació de la práctica dels carregaments enfront de la suspensió de 1664— es paguen al corrent i suposen la suma de 246.000 lliures, 11 sous i 10 diners,²²⁴ de manera que la ciutat estava endeutada amb 5.244.394 lliures en el moment en què s’inicia el municipi borbònic.

La suspensió de pagament de pensions a la ciutat de València i a la resta de poblacions ara es resol d’una forma diferent a la practicada durant l’edat mitjana. Recorfdem que en aquella època la voluntat dels rendistes era l’expropiació dels béns dels veïns –execucions– per tal de satisfer els pagaments, fenomen comprénsible, com hem dit, si considerem que els rendistes no eren veïns dels municipis deutors. Ara bé, la sociologia ha canviat i a la ciutat de València, com a la resta dels principals municipis, els rendistes són principalment veïns seus, així que no té cap sentit aplicar-hi les disposicions medievals dels Trastàmara sobre la realització d’execucions. La solució ara està en una sèrie de concòrdies entre els creditors censalistes i els municipis, en les quals els creditors deixen perdre alguns beneficis económics per tal de poder recuperar, al més aviat possible, la seua renda i el seu capital.

La incidència social del greu endeutament de la ciutat de València degué ser important i està poc estudiada. Per això es comprén la mesura tan significativa presa per Felip IV el 1658 que llevava als jurais el control absolut sobre els quitaments dels censals. El rei establia així un sistema nou en el qual uns elets dels tres estaments intervenien en l’afer.²²⁵ El sistema el va mantenir posteriorment la reina mare de Caries II,²²⁶ la modalitat, evidentment, va comptar amb la clara oposició dels jurats que van demanar al rei, en 1675, la continuació de la forma tradicional per la qual eren els únics administradors dels quitaments. El monarca, després de consultar-ho amb el Consell Suprem d’Aragó, va resoldre mantenir el nou sistema d’intervenció dels elets dels tres estaments²²⁷

Malgrat que la mesura aplicada per a desendeutar la ciutat va ser la suspensió regular del pagament de les pensions dels censals vells, encara que es devien, per tal d’aplicar els guanys résultants ais llu’íments de capitals, van haver-hi altres propostes per a redimir aquests capitals al més aviat possible. Així el doctor Josep LIop, advocat de la ciutat,²²⁸ amb el beneplàcit dels jurats, del Consell General de València i dels elets de la Junta de Creditors, va proposar un mètode diferent a fi d’alleugerir la càrrega de la ciutat. Aquest, malgrat que va ser acceptat per les dues parts, no deixava de ser curios ja que resultava ser una espècie de loteria en la qual molts tenien molt a perdre i uns quants molt a guanyar. El sistema consistia a substituir, per part de la ciutat, els censals per violaris però pagant menys interés que en els censals. L’inconvénient del mètode era trobar a la ciutat qui volgués el violari, finalitat per a la qual la ciutat cada any publicava un carregament de violaris o censos vitalicis per tal de quitar els censos perpetus, els quals es pagarien al 3 %, amb la condicio que a mesura que anaren morint els posseïdors, les seues pensions es repartirien entre aquells que restaren vius, de manera que en quedar un nombre menor de vius, aquests obtindrien uns majors rendiments. Una vegada tots morts la ciutat quedava lliure del deute, ja que el capital mai no el tornava.²²⁹ Ens sembla que Llop va confiar massa en la predisposició ludica dels rendistes i en l’abundancia d’un capital disposât per a ser invertit en un model de nul·la rendibilitat a curt termini i de clara pèrdua del capital col·locat.

Més seriosa va ser la proposta de la ciutat feta l’any 1702. Els jurats, el racional i el síndic van elaborar un pia a llarg termini per a desendeutar la ciutat i el van proposar al rei per a la seua aprovació. Abans d’explicar aquest pía hem de tenir en compte una sèrie de dades économiques: la ciutat devia més de 4.300.000 lliures entre capital i interessos endarrerits, els censos vells pujaven un capital de 2.150.000 lliures, els censos nous importaven de capital unes 260.000 lliures, i les seues pensions anuals 13.000 lliures; tots els censos es pagaven al 5 %, encara que els vells, per manca de liquiditat municipal, sols es pagaven al 2’5 %, i es quedava a deure l’altra meitat, a més que no es pagava Fanualitat sencerai es portaven 20 anys d’endarreriment –des de 1682–, i només s’amortitzaven 16.000 lliures anuals. La ciutatjahavia fet un esforç per amortitzar capital i, des de 1660 havia lliurat nominalment 900.000 lliures, encara que no va desemborsar reaiment aquesta quantitat gracies a què la competència entre els mateixos creditors va comportar la renúncia, per gran part d’aquests, a les pensions degudes i, fins i tot a un 22 % del capital. No obstant això, la ciutat encara estava molt endeutada, i ara els creditors que restaven no estaven disposais a perdre part del capital, però, a més a més, les comunitats eclesiàstiques, els vineles i les obres pies tenien prohibida la cessió dels interessos que els pertanyien. Davant aquest panorama, que sols comportava un progressiu augment del deute, encara que no es carregaren més censos, perqué els endarreriments de les pagues de les pensions pujaven anualment, la ciutat va proposar el pia següent: aplicar les 16.000 lliures de quitament de censals vells ais censos nous, de forma que elimináis aquests en uns 13 anys s’aplicara tota la suma –les 16.000 lliures i les 13.000 que es pagaven per pensions dels censos nous, en total 29.000 lliures– a l’amortització de censos vells. El pía oferia tres modalitats: la primera, en cas que els creditors volgueren perdre alguna part de les pensions vençudes; la segona, que volgueren perdre totes les pensions, i la tercera, que no en pergueren cap. Bàsicament, si es perdien les pensions i no se’n pagaven més en el futur, cosa queja suposava una gran ruïna per als creditors, si s’aplicaven les 16.000 lliures al quitament de censos vells, farien falta més de 134 anys per a amortitzar el capital, però, si s’aplicaven al lliurament dels censos nous i posteriorment es col·locaven les 29.000 lliures al quitament dels vells, s’amortitzaria el capital en 78 anys.²³⁰ Tots aquests anys serien necessaris per quitar uns 2.410.000 lliures de capital, sensé tenir en compte que ja durant 1702 es devia quasi la mateixa quantitat de pensions, a les quals, evidentment, haurien de renunciar els creditors, a més de renunciar també a les que esdevindrien fins a l’amortitzacio total. El pla no va ser acceptat pels creditors; recordem que un col·lectiu important, els eclesiàstics, vivia d’aquestes rendes.

El pia municipal esmentat reflecteix la precarietat de la hisenda de la ciutat de València a les darreries de l’època foral. Situació llastimosa a la qual arriba per diversos factors: la pèrdua del poder adquisitiu de les rendes, una política d’abastament insostenible i una pèrdua d’autonomia per tal d’adoptar mesures que li permeteren la solvència econòmica –com imposar noves ci ses. D’aquesta manera entra el municipi valencià a l’època borbònica.

1. A la Corona castellana tenim l’evidència de Cáceres com a cap de vuit comunitats. Antonio José Sánchez Pérez, Poder Municipal y Oligarquía. El Concejo cacereño en el siglo XVII. Cáceres, 19 87, p. 23; José Luis Martín Martín, «La villa de Cáceres y sus aldeas. Notas sobre el origen y mantenimiento de una diferenciación socio-económica», Norba, 1 (1980), pp. 209-218.

També la ciutat de Valladolid fou dotada de terra –mitjançant privilegis– i exercia la seua jurisdicció sobre un àmbit territorial denominat de «las cinco leguas», el qua! abastava els municipis circumdants, tret deis-de senyoriu. Bartolomé Bennassar, Valladolid en el Siglo de Oro. Una ciudad de Castilla y su entorno agrario en el siglo XVI. Valladolid, 1983, pp. 30-34.

Sevilla, durant l’època medieval, tenia jurisdicció sobre un territori de 12.000 quilòmetres quadrats, dividit en dos sectors, un anomenat término sobre el qual practicava un control total, i un altre, més extens, anomenat tierra, sobre el qual tenia establerts impostas. Miguel Angel Ladero Quesada, Historia de Sevilla. La ciudad medieval (1248-1492). Sevilla, 1980, p. 65. Carmona disposava d’un ampli territori amb nuclis de població, i des del segle XIV va experimentar un procés de creació de senyorius en el seu terme. Manuel González Jiménez, Cannona en la Edad Media. Sevilla, 1984. També Piedrahita posseïa un domini scnyorial sobre cls llogarets que anaven formant-se al seu terme; Carmelo Luis López, La Comunidad de villa y tierra de Piedrahita en el trá11sito de la Edad Media a la Moderna. Avila, 1987, pp. 153-156. Astorga posseïa un terme amb llogarets sobre els quals exercia la seua jurisdicció anomenat alfoz; José A. Martín Fuentes, El Co11cejo de Astorga. Siglos XVII-XVI. Lleó, 1987, pp. 79-106. Vegeu també de J. Y. Ruiz de la Peña Solar, «Los señorios urbanos en el norte de la peninsula durante la Edad Media», Asturiensia Medievalia, 6 (1991), pp. 205-229. Pel que fa a la Corona d’Aragó observem que per exemple Tarragona tenia uns poblats sota la seua jurisdicció que rebien el nom genèric de les Faldes, Francesc Cortiella i Ódena, Una ciutatcatala11a a darreries de la Baixa Edat Mitjana, Tarragona. Tarragona 1984. De José María Font Rius, «Orígenes del régimen municipal de Cataluña», Anuario de Historia del Derecho Español, 16 (1945), pp. 389-529, i 17 (1946), pp. 229-585.

2. Rúbrica I, «Del Terme del Regne e de la Ciutat de València»; fur n, «Los termes de la ciutat són: entró al terme de Murvedre, que partex ab Puçol; e entró al terme d’Alocau e de Xiva, e de Bunyol, e de Torís; e entró en Munserrat; e entró al terme de Algezira e de Cullera. E de la riba de la mar, sie e dur terme per C milers dintre la mar». Consultem l’edició dels Furs a cura de Germa Colom i Arcadi Garcia, Furs de València, Barcelona, 1970. Una configuració d’aquest mapa ha estat tractada per Rafael Narbona Vizcaíno, Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas. 1239-1418. València, 1995, p. 146.

3. Arxiu Municipal de València (AMV), Renda de Propis i Arbitris, vol. I, caixa 1280, s.f.

4. AMV, Renda de Propis i Arbitris, vol. II, caixa 1280, document 1.

5. Ibidem.

6. Rúbrica I, fur V. Açò es va establir a les Corts de 1510 a petició del braç reial.

7. Aureum Opus (AO), privilegi IX de Jaume I.

8. Rúbrica H, fur II i III, de Jaume I.

9. Rúbrica II, fur IV i V, de Jaume I. Qüestió que degué motivar molts problèmes, com ho demostra que en unes corts posteriore, celebrades el 1283 per Pere III, s’ordenara als carnissers que no mantingueren el bestiar pasturant per terres conreades i vinyes, si no era amb la voluntat de l’amo.

10. Aquesta franquesa de la ciutat de València –empriu o dret d’ús comunal– fou pertorbada pels llogarets de la vila de Terol (rúbrica II, fur VI) i per altres poblacions del Regne de València, en mans de nobles i eclesiàstics, fet que motivà una sèrie de sentencies que confirmaven el dret de la ciutat, com la de Joan I, del 3 defebrerde 1374 (AO, privilegi HI de Joan I), o la deirei Martí, promulgada en les Corts de 1403, que establia: «En nom de la Sancta Trinitat, per tolre tota matèria que·s pogués dir abús, o mal ús, en la pràcticha dels emprius o erbatges o pastures, que·ls bestiars dels vehins de la ciutat de València o del terme, vel de contribució general de aquella, per furs e privilegis han, els pertany haver franqueses per tot lo règne de València, e per dar forma o manera en lo usar dels dits emprius cesse tota frau, ordenam ésser fetes e observades les coses en los présents e dejús scrits capítols contengudes ...» (rúbrica II, fur IX). Posteriorment aquesta sentència será confirmada per Alfons el Magnànim el 1418 i el 1428 (rúbrica II, fur X i XI); pel lloctinent Joan el 1446 (rúbrica II, fur XIII) i per Carles I el 1542 (rúbrica n, fur XV).

11. Les importacions de blat en el segle XV mitjançant ajuts concedits per la mateixa ciutat de València ais abastadors, demostren que sols un 14’66 % del blat procedía de dintre el regne, la resta provenia de: França, Berbería, Italia i d’altres, un 27’39 %; de Sicília, un 29’43 %; d’Andalusia oest, un 13’23 %; d’Aragó, un 10’13 %, i de Castella, un 5’14 %. H. Rausell Boizas, D. Guillot Valls, M. Llop Català i V. E. Belenguer Cebrià, «Movimiento secular de las importaciones trigueras del siglo XV mediante las ‘Ajudas de la ciudad de Valencia’», Estudis, 2 (1974), pp. 5-95.

12. Agustín Rubio Vela, «A propósito del ‘mal any primer’. Dificulades cerealísticas en la Corona de Aragón en los años treinta del siglo XIV», dins Estudios dedicados a Juan Peser Aleixatidre. València, 1982, tom III, pp. 475-487; i per al segle XVIII, José Miguel Palop Ramos, Hambre y lucha antifeudal. Las crisis de subsistencia en Valencia (siglo XVIII). Madrid, 1977.

13. Privilegi d’Alfons el Bénigne de 24 d’octubre de 1329. Agustín Rubio Vela, «El abastecimiento de la gran urbe bajomedieval. Aproximación al problema campociudad en el País Valenciano», dins L’Escenari històrie del Xúquer. Actes de la IV Assemblea d’Història de la Ribera. L’Alcudia, 1988, pp. 55-68.

14. Ibidem, p. 63.

15. Rúbrica II, fur XVI de Jaume I.

16. Aviat van haver-hi problèmes de subministrament franc de materials com ens demostra un fur de Pere IV, a les Corts del 1342. Una petició del síndic de les viles reials denuncia que alguns senyors «dins lo regne s’esforcen contra lo dit fur vedar les dites coses e emprius ais vehins de les dites viles reals...» (rúbrica II, fur XVIII).

17. AMV, Renda de Propis i Arbitris, vol. I, caixa 1.280, s.f.

18. M. Rosario Porres Marijuán, Gobierno y Administración de la Ciudad de Vitoria en la primera mitad del siglo XVIII. Aspectos institucionales, económicos y sociales. Àlaba, 1989, pp. 364-365.

19. Ibidem, p. 379.

20. Fernando Andrés Robres fa una distinció més, junt amb els propis i els arbitris assenyala les regalies, les quals defineix en realitat com impostos indirectes que requeien sobre els molins, magatzems, forns, fleques, tendes, pilons de la cam, tavernes, etc., en el seu treball Estructura y crisis de las finanzas municipales en el Castellón del setecientos. Castelló de la Plana, 1986, p. 94.

21. Trobem que no s’aclareixen aquests conceptes i que es fan análisis en què consten com a propis béns i propíetats, així com càrregues fiscals, en el treball de Carmen M. Cremades Griñán, Economía y hacienda local del Concejo de Murcia en el siglo XVIII (1701-1759). Murcia, 1986, pp. 272-311. L’autora identifica com a propis la renda provinent de l’arrendament de finques i drets com I’Escrivania, I’«Encañizada», el Parador, l’Escorxador, la Casa de les Comédies, les pastures, etc., i la renda ocasionada per l’arrendament d’unés figures fiscals: la sosa i barrella –s’hi cobrava un ral per cada quintar de sosa i barrella recollida, de fet l’autora apunta que «Este arbitrio produjo desde 1711 a 1713 unos 6.000 reales; a partir de esta segunda fecha, se destinó este impuesto para la fundación de un colegio...»—, I’almodinatge –sois els forasters havien de pagar-hi una setzena part d’un «celemín» que vengueren–, el pes de la farina –gravada en dos maravedís per cada faneca de blat que s’hi molgués— i l’«Almotacenía» –dret d’origen medieval «por el que se gravaban las mercancías al ser pesadas, medidas o ser inspeccionadas por el fiel, inspector o almotacén». M. Rosario Porres Marijuan engloba en el quadre general de propis de Vitoria en el segle XVIII el dret de circulació de mercaderies i el comerç en general, el qual suposa el 39’98 %, op. cit., p. 373. Manuel Cuesta Martínez estudia com a propi de la ciutat de Còrdova, a mitjans del segle XVIII, la renda del «fiel de medidas de aceite, miel y leche» que és «a modo de imposición de tasas por la prestación de los correspondientes servicios públicos», La ciudad de Córdoba en el siglo XVII. Còrdova, 1985, p. 104.

22. Un estudi general sobre la tipología de propis a la Corona castellana es pot veure en José M. Mangas Navas, El régimen comunal agrario de los concejos de Castilla. Madrid, 1981, pp. 168-191. Un detallat estudi sobre els propis considerats adequadament com «bienes rústicos y urbanos, a los que en ocasiones se asimilan rentas, censos y juros, si los hubiere», a Sevilla i aAndalusia occidental és d’Antonio Miguel Bernai, «Haciendas locales y tierras de propios: funcionalidad económica de los patrimonios municipales (siglos XVI-XIX)». Hacienda Pública Española, 55 (1978), pp. 285-312.

23. En aquest sentit, la ciutat de València en el segle XVIII farà referència a propis quan parla d’algunes rendes que nosaltres considerem com a impostos, com veurem en estudiar les rendes del segle XVIII. Però no és del tot cert que la ciutat manque de «propios municipales en sentido estricto», com afirma Remedios Ferrerò, La Hacienda Municipal de Valencia durante el reinado de Carlos V. Valencia, 1987, p. 87, tot seguint Manuel Danvila y Collado, jaque sí que en tenia, de propis, encara que alguns rendien poc i uns altres no rendien res.

24. Un resum de l’evolució el realitza José Hinojosa Montalvo, «El municipio valenciano en la Edad Media: Características y evolución», Estudis Balearias, 31 (1989), pp. 39-59. Ernest Belenguer Cebrià creu que a partir d’aquest moment hi ha un «moviment ascendent» en què la ciutat amplia progressivament les seues funcions, València en la crisi del segle XV. Barcelona, 1976, pp. 34-37.

25. Sobre l’obligatorietat de retre comptes: AO, privilegi 35 de Jaume I, de 19 de febrer de 1251, qüestió que es repetirà en el privilegi 71, any 1266. La concessió de taxes: AO, privilegi 43 de Jaume I, citât per Antonio J. Mira i Pau Viciano, «La construcció d’un sistema fiscal: municipis i impost al Pais Valencià (segles XIII-XIV). Revista d’Historia Medieval, 7 (1996), pp. 135-148, també citât per Juan Vicente García Marsilla, encara que per error se cita el privilegi XVIII, quan és el XLIII, i la data de 1251, quanés la de 1252, «La génesis de la fiscalidad municipal en la ciudad de Valencia (1236-1266)», Revista d’Historia Medieval, 7 (1996), pp. 149-170.

26. AO, privilegi 57 de Jaume I. Vicente Melio, que segueix l’obra clàssica de J. Llop, dóna erròniament la data de 1269, La «Junta de Murs i Valls». Historia de las obras públicas en la Valencia del Antiguo Régimen, siglos XIV-XVIII. València, 1991, p. 39.

27. AO, privilegi 88 de Pere IV.

28. AO, privilegi 2 de Pere III, de 6 de setembre de 1278.

29. AO, privilegi 44 de Jaume II, de 3 d’abril de 1310. Una altra tercera part pertanyia als denunciants i l’altra corresponia al batlle del rei. La poca importancia dels delictes per joc en relació amb allres delictes ha estat quuntificada per Rafael Narbona Vizcaíno, per al segle XIV, en Malhechores, violencia y justicia ciudadana en la Valencia bajomedieval (1360-1399). València, 1990, pp. 62-72.

30. AO, privilegi 46 de Jaume II, de 3 d’abril de 1310.

31. AO, privilegi 140 de Jaume II, de 28 de març de 1324.

32. Sobre la concessió de 1315, vegeu Juan Vicente García Marsilla, «La génesis de la fiscalidad municipal en la ciudad de Valencia (1236-1266)», Revista d’Història Medieval, 7 (1996), pp. 149-170.

La concessió de 26 de febrer de 1322 està recollida en el AO, privilegi l d’Alfons IV. Remnedios Ferrero esmenta aquesta concessió general d’aplicar impostas, però no especifica quins són –malgrat que es traben en el privilegi– i no efectua la conversió de la data expressada en calendes al sistema actual, perla qual cosa cita el 4 de març; de 1321, op. cit., p. 152. Per altra part, aquestaconcessió també ha estat estudiada per Rosa Muñoz Pomer, qui la considera com el «momento clave en el desarrollo de Jos impuestos municipales», en «Bases municipales de un impuesto general: las Cortes de Valencia de 1329», Saitabi, 33 (1983), pp. 85-95.

33. «Cum presenti carta nostra concedimis vobis iuratis et probis hominibus civitatis Valentiae, quod possilis ordinare et imponere in dicta civitate et eius suburbüs et in Gradu maris, ac in universis locis cum dicta civitate contribuentibus ajudam ut infra scribitur taxatam per vos ratione illorum CCCL mille solidorum regalium Valentiae, qui nobis in auxilium felicis acquisitionis Regnoram Sardinie et Corsice liberaliter concessistis...», AO, privilegi 1, d’AIfons IV.

34. AO, privilegi 109 de Jaume II.

35. Amb la lògica oposició dels carnissers perjudicats que demanaven l’eliminació dels únics impostos que perduraven. AO, privilegi VII, de Pere IV, de 25 de juliol de 1336.

36. Eliseo Vida. Beltrán, Valencia en la época de Juan I. València, 1974, pp.174-175.

37 Marcos Antonio de Orellana, Valencia Antigua y Moderna. València, 1987, edició facsímil del 1923, sessió capitular: ecollida en l’apèndix documental de l’obra, vol. III, pp. 49-50.

38. AO, Privilegi 96, de Pere IV, de 9 de maig de 1364.

39. La renda d’questes possessions servia per a redimir els censals que la ciutat va haver de carregar per tal de donar 50.000 florins al duc de Muntblanch en la seua expedició a Sicilia. Eliseo Vidal Beltrán, Valencia..., pp. 243-247. Ara bé, no queda ciar si les propietats eren de possessió absoluta de la ciutat o si les administrava perqué e en la fiança dipositada pel due de Muntblanch. Sois queda ciar que la ciutat compra Planes.

40. Manuel Sanchis Guarner, La ciutat de València. Síntesi d’Història i de Geografia urbana. València, 1983, pp. 129-138.

41. Eliseo Vida Beltrán, Valencia..., pp. 32-33.

42. Ernest Belenguer Cebrià, Valencia en la crisi del segle XV. València, 1976. S’interessa per les despeses que té la ciutat a causa del seu endeutament. Remedios Ferrerò opina que la ciutat manca de propis en sentit estríete, op. cit., p. 87. Amparo Felipo en l’anàlisi de la ciutat de València realitza un estudi del rendiment dels impostos. El centralismo de nuevo cuño y la política de Olivares en el País Valenciano. València, 1988, pp. 211-228.

43. Eliseo Vidal, Valencia..., p. 172.

44. Remedios Ferrerò, La Hacienda Municipal..., estudia l’evolució de quasi totes les rendes perqué algunes, encara que véritablement són insignificants en allò réfèrent al seu valor economie, están subjectes a alguna de les dues administracions existenls, com és el cas del tribut de l’almodí que ho és a la de «Murs i Valls», i del qual sols fa esment d’alló recaptat en algún dels anys, o l’impost de sis i dos d iners de mercaderia, que ho és a la de la «Llotja Nova», i no en registra cap renda.

45. Amparo Felipo, El centralismo..., pp. 211-228.

46. Nosaltres vam utilitzar les dades d’aquest memorial en la tesi de Uicenciatura on vam efectuar un estudi estructural: Administración fiscal municial y conflictividad social. La revuelta de los labradores (1663-64). València, 1982; F. García de Cáceres, Impuestos de la ciudad de Valencia durante la época foral. Valencia, 1909.

47. James Casey, El Regne de Valencia al segle XVII. Barcelona, 1981, pp. 177-204.

48. A Oriola hi havia una clavaria, encara que a causa de la visita de Centelles el 1650-51 es va dividir en seccions; David Bernavé Gil, Hacienda y mercado urbano en la Orihuela Foral Moderna. Alicante, 1989, p. 38. A Caslelló de la Plana també hi havia un sol clavari ordinari que centralitzava tots els comptes, malgrat existir-hi un clavari de forment i un de marjals que administraven els afers corresponents, pero que havien de retre comptes al clavari ordinari, el qual a més rebia els comptes dels arrendadors del tabac, carnisseries, cises, peites, etc.; Magín Arroyas Serrano, El Consell de Castellón en el siglo XVII. Castelló de la Plana, 1989, pp. 105-106. També a la ciutat d’Alacant hi havia un clavari únic facultat per tal de rebre les rendes de la ciutat i efectuar els pagaments ordinaris, així com les pensions dels censals; Armando Alberola Romá, «Un funcionario de la hacienda foral valenciana: el racional de Alicante. Apuntes para su estudio», dins Fiscalital Estatal i Hisenda Local (ss. XVI-XIX): funcionament i repercussions socials, (VI Jornades d’Estudis Histories Locals). Palma de Mallorca, 1988, pp. 127-137.

49. Elíseo Vidal, Valencia..., pp. 168-172.

50. L’estudi més detallat de les clavaries i administracions per al regnat de Caries II’ha realítzat Remedios Ferrero, La Hacienda Municipal..., pp. 87-145.

51. Un impost de 1532 es va destinar a aquesta clavaria, Remedios Ferrero, La Hacienda Municipal..., p.132

52. Henri Lapeyre, La Taula de Canvis. València, 1982, p. 104. Aquesta clavaria es creará per decisió dels jurats, el racional i el síndic, en sessió de 28 de juny de 1555, en la qual van ordenar que, a la fi de cadascuna de les juraderies es fera elecció d’un clavari, anomenat de l’Avituallament, el qual havia de ser cuitada, ARV, Mestre Racional 9.879, capítols de! Quitament de l’any 1559, capítol 24.

53. Andrés Tinagero, Instrumento Jurídico, fefaciente, epílogo breve que comprehende las sisas y arbitrios ...[de la] Ciudad de Valencia... València, 1710, pp. 108 i ss.

54. Sobre la Taula de Canvis són bàsiques les obres de S. Carreres Zacarés, La Taula de cambis de Valencia, 1408-1719. Valencia, 1957; Henry Lapeyre, La Taula...; i Amparo Felipo, El centralismo..., pp. 205-267, que tracta de la fallida de la Taula en el segle XVII.

55. Andrés Tinagero, Instrumento..., p. 130. Ens basem en aquest treball, un estudi documentât de l’administració municipal valenciana foral, que, a més, transcriu un gran nombre de disposicions, per tal de conéixer els impostos i les rendes de la ciutat.

56. Ignorem I’origen de la cisa del tali, però sabem que fou recaptada durant tota l’època moderna, com ho demostren els treballs de Remedios Ferrerò, Amparo Felipo i García de Cáceres; tanmateix, Joan Brines Blasco i Carme Pérez Aparicio no la teñen en compte en el seu estudi, perqué suposen que pertany a la Generalitat, «Aproximación al sistema impositivo de la ciudad de Valencia (siglos XVI al XIX)». Studia Histórica. Historia Moderna, 5 (1987), pp. 111-126. La supressió de la cisa està originada per un memorial de la ciutat que al·legava la seua poca rendibilitat –entre 1660 i 1663, fou arrendada i va rendir 3.350 lliures; entre 1670 i 1673, fou administrada i el municipi en vaextraure 5.820 lliures, però els salaris i les despeses van suposar 1.458 lliures. Però el problema no era sols en el baix rendiment, també era fonamentalment el gran frau que es donava en la percepció del dret, i «siendo grande el daño que han recibido muchas familias por la persecución que han tenido sobre este derecho y sisa, y en las penas que les han executado; de tal manera que muchas se han ido a vivir a otras partes y otras quedando pobrísimas; y que también diferentes Gremios padecen grandes extorsiones que les hazen los ministros de esta sisa que van cada día a reconocer sus casas...», en A. Tinagero, Instrumento..., p. 132. La cisa es va suspendre però, per tal de substituir-la, la ciutat va imposar uns drets sobre la mercaderia.

57. També aquesta remodelació és conseqüència de la supressió de la cisa del tall. Mitjançant uns capítolsdel 13 de novembre de 1679 s’estableix, entre altres coses, que les persones que vénen per mar, de la part de Llevant –les que vénen de Ponent cap a Llevant són un altre assumpte–, havien de declarar les mercaderies que portaven de trànsit cap a Castella, Aragó, Catalunya o altres règnes i, a més, totes les que portaven per terra a la ciutat de València. Per les càrregues transportades havien de pagar segons el criteri següent: per les mercaderies a consumir en la ciutat, abonen el 7’5 % del seu valor; per les manifestades cami del Règne, en paguen el 2’5 % del valor, i per les que van de pas, però destinades a IIocs situais fora del Règne havien de pagar 9 diners per lliura, però cal advertir que l’ultima recaptació no era destinada íntegrament a la ciutat; aquesta la compartía, a parts iguals, amb la Generalität i el rei, de manera que cadascun se’n quedava 3 diners. Però la remodelació fiscales fa encara més complexa a causa d’una sèrie d’exempcions i taxes expecíficiques aplicades sobre els productes. Així, les mercaderies que vénen de Ponent paguen com «se ha executado hasta oy en Alicante», de les lianes netes procedents de Castella cap a Ponent cal pagar 8 sous per cada 14 atreves per dret reial, 8 sous més per a la Generalität i uns altres 8 per a la ciutat. De les lianes netes de Castella que passen cap a Llevant cal pagar, per cada 8 atreves i mitja, per dret reial, I sou, 11 diners i mealla; per drets a la Generalität, 3 sous, i per drets deguts a la ciutat 1 sou i 10 diners. A més d’aquests productes encara en trobem d’altres reguláis d’una manera especial. El que ens interessa ressaltar en aquest punt és, en primer Hoc, la complexitat impositiva –cal recordar que l’exposât abans és sols una minúscula part de les modalitats tributàries del municipi–, en segon lloc, que les tres institucions, el reí, la Generalitat i la ciutat, participen conjuntament, encara que no amb el mateix percentatge fiscal, en la recaptació de diferents impostos. Els capítols indicats es traben transcrits en l’obra d’A. Tinagero, Instrumemnto..., pp. 137-145.

58. No hem fet un esludi per clavaries per no allunyar-nos del nostre cstudi específic, que se centra en el segle XVIII, malgrat això, disposem de dades, algunes publicades i altres extretes a partir de fonts arXIVístiques, que ens il·lustren a grans frets la trajectòria d’aquestes rendes. Després de redactar el present estudi ha aparegut el treball de Francisco Valero Olmos, «Reorganización administrativa y evolución económica de la hacienda municipal de Valencia en cl tránsito al mundo moderno (1412-1515)», dins XV Congreso de Historia de la Corona de Aragon (1996), v. 4, pp. 294-305, on dóna les dades dels ingressos de la ciutat al segle XV, que no hem pogut incorporar al nostre estudi, però que no can via la nostra tesi.

59. Aquestes dades del segle XIV les dóna Eliseo Vidal, Valencia..., com que la xifra correspon a entrades de la clavaria Comuna, desconcixem si hi ha algun ingrés per carregament de censal.

60. Les dades de 1515-1516 i 1544-1545 les hem elaborat nosaltres segons les rendes de les clavaries que presenta Remedios Ferrerò, la qual no reconstrueix la suma total ni restructura de la hisenda. Els valors haurien de ser-hi lleugerament superiors, ja que l’autora no dòna algunes rendes menudes de les administracions, però malgrat això, creiem que la xifra és força indicativa i que la possible addició d’una petita renda no canvia les conclusions.

61. La resta de les dades han estat extretes dels Judicis de Residencia de la ciutat de València, cosa que ens proporciona una suma fidedigna del total dels ingressos de les clavaries –a més d’altres dades–, i les hem localitzades en els següents documents de l’ARV:

Període i signatura

1548– 1549 Processos, part III, apèndix, llibre 579.

1549– 1550 Processos, part III, apèndix, llibre 571.

1551-1552 Processos, part III, apèndix, llibre 571.

1556-1557 Processos, part III, apèndix, llibre 571.

1558-1559 Processos, part III, apèndix, llibre 569.

1564-1565 Processos, part IH, apèndix, llibre 569.

Les dadcs referides al 1646 pertanyen a F. García de Cáceres, Impuestos ... , pp. 43-44.

62. Aquesta anàlisi no té altra pretensió que la d’adonar-nos d’una qüestió tan elemental com que cal considerar el valor real de les xifres a estudiar en cada moment, així per exemple observem que 1.000 pessetes de principi del segle XX no tenen el mateix valor que 1.000 pessetes de l’any 1992, i que l’Ajuntament de València amb aquelles 1.000 pessetes pogué adquirir més béns que no pas actualment amb la mateixa quantitat de diners.

63. Diversos estudis preñen interés en l’estudi del blat per la seua importància en el mesurament de la conjuntura econòmica a F antic règim, i perqué queda demostrat que la seua evolució porta la mateixa tendència que la resta dels productes, Fernand Braudel, El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II. Madrid, 1976, vol. 1, pp. 683-695. Sobre lacorrelació entre els preus dels cereals i els agrícoles i la resta dels preus cal veure Earl J. Hamilton, El tesoro americano y la revolución de los precios en España, 1501-1650. Barcelona, 1983, pp. 202-203, 212-213,229-230, 256,275, i Guerra y precios en España (1651-1800). Madrid, 1988, pp. 152-153, 174-175, 190-191, 219-220; José Miguel Palop Ramos, Fluctuaciones de precios y abastecimiento en la Valencia del siglo XVIII. València, 1977, pp. 221,275; i com diu Ernest Labrouse, «el pan representa el alimento básico por excelencia, el artículo esencial de la vida popular» en Fluctuaciones económicas e Historia Social. Madrid, 1973, p. 296.

64. Eliseo Vidal, Valencia..., p. 212.

65. Earl Hamilton, El tesoro americano ...

66. José Miguel Palop Ramos, «El producto diezmal valenciano durante los siglos XVII y XVIII. Aproximación a su estudio», Cahiers des Études Rurales IV. París, pp. 407-416.

67. ARV, Processos, part III, apèndix, nùmero 579, sense foliar.

68. Per exemple, si utilitzem les dades expressades per Remedios Ferrerò, en la Clavaria de Censáis figura per ingrés del dret del tall una quantitat que no sempre és el preu que dóna la font dels arrendaments:

Font: Remedios Ferrero, La Hacienda Municipal... , pp. 114 i 206.

69. Aquesta documentació ha estat catalogada per nosaltres a l’ARV, on es conserva el Catálogo de Visitas Generales y Juicios de Residencias, amb 644 expedients. Vegeu Vicent Giménez Chornet, «Les Visites o Judiéis de Residència. Un fons documental de l’Arxiu del Regne de Valencia», en Homenaje a Pilar Fausy Amparo Pérez. València, 1995, pp. 473-479.

70. ARV, Processos, part III Apèndix, llibre 571, el càrree del jutge de residència no acusava explícitament els clavaris, deia «que per negligència y mala administració dels dits Síndich e o Subsíndich, Racional y Jurats se dexaren de cobrar en lo dit any 1549 en 1550 totes les dites 106.729 lliures... en gran frau y dany del comú de la dita ciutat y poblats en aquella, per çò que han dexat de rebre lo beniffici que dessus està dit, així en poder disminuir la responsió de la dita ciutat com en aleugar e levar dels càrrees, sises e imposicions de aquella».

71. Pel que fa a aquest any la documentació diu : «. ..la dita entrada tingue per deutes deguts en dit any a la dita ciutat per diversos títols y rahons contengudes en un memorial... grosses sumes que a bon compte preñen suma de 352.251 lliures, 5 sous, 4 diners...», ARV, Prcessos, part III, apèndix, llibre 569.

72. Les dades s’han extret de l’apèndix documental de Remedios Ferrero, La Hacienda Municipal..., pp. 78-85, i de les Uistes dels arrendadors de les cises, pp. 179-191.

73. Socorro Reizábal Garrigosa, «Poder financiero y poder político en la ciudad de Valencia a principios del siglo XVII», Estudis, 13 (1987), pp. 281-299.

74. Eliseu Vidal no va realitzar aquest quadre estructural per al segle XIV, ni Remedios Ferrero per al XVI, i tampoc no el va confeccionar Amparo Felipo en el seu estudi del segle XVII. Nosaltres vam donar l’estructura percentual de les rendes del 1646 en la tesi de llicenciatura, Administración...

75. Les dades de 1515-1516 i de 1544-1545, recollides del treball de Remedios Ferrero,¿a Hacienda Municipal..., i elaborades per nosaltres, manquen d’algunes rendes de les administracions. Les dades del 1564-1565 són la suma total i pertanyen a la físcalització del jutge de residència, ARV, Processos, part III, apèndix, llibre 579. Les dades del 1646 pertanyen a un memorial elaborat per la ciutat i recollit per García de Cáceres, a partir del qual hem confeccionat l’estructura.

76. Als impostos indicats s’afegiran uns nous, el dels «dos diners de la Llotja» i el d’un diner d’entrada, que deurien d’arrendar-se de fonna conjunla.

77. Aquest any la e isa és administrada pel municipi en lloc de ser arrendada, perla qual cosa la quantitat ingrcssada és igual a la resta dels beneficis menys les despeses.

78. El pont o etnbarcador de fusta que es va fer al Grau en l’època foral, així con1 les successive reparacions ha estat tractat per Andrés Díaz, Anaclet Pons i Justo Serna, La construcción del puerto de Valencia. Problemas y métodos (1283-1880). València, 1986, pp. 1-26.

79. El valor real d’aquesta xifra és calcutat per a dos anys (1543-1545) per una minvada de 19.543’4 lliures, per la qual cosa hem considerat més escaient exposar la meitat d’aquesta xifra, que donara un percentatge més aproximat que no si l’eliminarem o la quantifïcarem completa.

80. Tanmateix, Remedios Ferrero conclou que «el municipio en su conjunto, en el período estudiado [régnât de Caries V], presenta una cierta estabilidad económica», segons ella per dues raons, perqué el baiane de les clavaries queda prou ajustât i perqué paga rigorosament les pensions, La Hacienda Municipal..., p. 225, visió que no compartim.

81. Agustín Rubio Vela, «Sobre la población de Valencia en el cuatrocientos», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC), 56 (1980), pp. 158-170; també Abastecimiento cerealista..., on l’autor ha demostrat que, a causa d’un error, a la ciutat de València s’havien comptabilitzat 75.000 habitants, quan reaiment n’eren sols 40.000. Més recent del mateix autor «La población de Valencia en la Baja Edad Media», Hispania, 190. Madrid, 1995, pp. 495-525.

82. Pere Pérez Puchal, Geografia de la Població Valenciana. València, 1978, pp. 15-16.

83. Ricardo García Cárcel, «El Censo de 1510 y la población valenciana de la primera mitad del siglo XVI», Saitabi, 26 (1976), pp. 171-188.

84. La xifra de 1.681 cases que la font indica com «lochs e alqueries de la contribució» deu representar la contribució particular, perqué els pobles que formen la contribució general apareixen especificáis en el cens.

85. Fet demostrat per a l’època medieval. L’any 1424 a la moreria de Xàtiva hi havia 425 focs, mentre que a la de València n’hi havia 77, Pedro López Elum, «Un gravamen sobre la población musulmana del reino de Valencia: El impuesto del besante (siglos XIII-XV)», dins Estudios dedicados a Juan Peset Aleixandre. València, 1982, tom 2, pp. 507-511.

86. Aquesta xifra de focs comprén no sols Alzira, sinó també els seus ravals com Carcaixent, Cogullada, etc. Per a una cvolució de la població alzirenya entre 1418 i 1845 vegeu Tomás Peris Albentosa, Propiedad y cambio social. Alzira (1465-1768). València, 1989, p. 28.

87. La quantitat aproximada de veïns del Regne era de 68.855. Les dades són extretes de l’apèndix documental deTulio Halperin Donghi, Un conflicto nacional. Moriscos y cristianos viejos en Valencia. València, 1980, pp. 287-293.

88. M. Milagros Cárcel Orti, «La población de las diócesis valencianas a través de las relaciones ‘ad Iimina’(siglos XVI-XIX)», dins Estudis sobre la població del País Valencia. València, 1988, vol. I, pp. 33-67. Hem descartat la font demogràfica del ve’ínat de la Generalitat de 1646 per ser una estimació arrodonida de 10.000 veïns. També hem rebutjat la xifra donada per Dámaso de Lario, per al 1626, que suposa 9.700 cases per a la ciutat i els ravals, perqué és una valorado també aproximada i d’una remarcada escassetat per ocullació fiscal. Dámaso de Lario, «Cortes Valencianas de 1626: problemas en torno al pago del servicio ofrecido», Estudis, 4 (1975), pp. 115-127.

89. Font publicada per Tulio Halperin Donghi, Un conflicto nacional..., pp. 300-304.

90. La taxa correspon a 1429 i, encara que resulta Ueugerament llunyana de l’època moderna, la considerem molt significativa. És I’única dada que coneixem que faca referència a una consideració global de Testament nobiliari. Carlos López Rodríguez, «El brazo militar del Reino de Valencia a comienzos del siglo XV», Hidalguía, 226-227. Madrid, 1991, pp. 615-639.

91. Emilia Salvador, La economía valenciana en el siglo XVI (Comercio de importación). València, 1972, pp. 64-75. Sobre les diferents consideracions del comerciant, Pere Molas i Ribalta, Comerç i estructura social a Catalunya i València dels segles XVII i XVII. Barcelona, 1977, pp. 7-46.

92. Sobre els gremis en l’època foral és bàsica l’obra de Luis Tramoyeres Blasco, Instituciones Gremiales, su origen y organización en Valencia. València, 1979, edició facsímil de València 1889. Una relació important d’aquests, pp. 171-179.

93. Aquest tribunal ha estat estudiat recentment per Teresa Canet Aparisi, La Audiencia Valenciana en la época foral moderna. València, 1986.

94. F. M. Ferraz Pénelas, El Mestre racional y la hacienda foral valenciana. València, 1913. Un estudi actual és el de Enrique Cruselles, El Maestre racional de Valencia. València, 1989.

95. Una institució poc estudiada, potser per haver desaparegut quasi tola la documentació arxivística –réfèrent als llibres registre de les deliberacions. L’únic estudi particular que coneixem és el de Carlos López Rodríguez, «Notas en torno al Consejo Real de Valencia entre la guerra de Castilla y la conquista de Nápoies (1429-1449)», en XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Saragossa, tom I, pp. 257-274; i «El Consejo Real de Valencia a mediados del siglo xv: un registro desconocido de un organismo olvidado», en Homenaje a Pilar Faits y Amparo Pérez. València, 1995, pp. 517-528.

96. Sobre aquest oficial, vegeu Jesús Gadea Guiteras, Del Portant Veits de General Governador en el Reino de Valencia durante la época foral. Torrent, 1925.

97. Leopoldo Piles Ros, Estudio documental sobre el Baile General de Valencia, su autoridad y jurisdicción. València, 1970.

98. F. Sevillano Colom, Valencia urbana medieval a través del oficio de Mustaçaf. València, 1957; i sobre la relació ambla sanitat local, Vicent L. Salavert Fabiani, «Notes sobre la sanitat municipal a Ja València dels segles XVI i XVII: les competències del mostassaf en matèria de mercats i conservació de carrers», Afers, 5/6 (1987), pp. 223-271.

99. Vicent Giménez Chornet, «La representatividad política en la Valencia foral», Estudis, 18 (1993), pp. 7-28.

100. Ibidem. I els estudis específics de José Martínez Aloy, La Diputación de la Generalidad del Reino de Valencia. Valencia, 1930; i de María Rosa Muñoz Pomer, Orígenes de la Generalidad Valenciana. València, 1987.

101. L’administració fiscal municipal en l’època foral ha estat tractada en la nostra tesi de llicenciatura, Administración...

102. Teresa Canet Aparisi, La Audiencia...

103. Un resum dels tribunals de Justicia el podem Irobar en Jesús Villalmanzo Cameno, Vicent Giménez Chornet, Dolores García Alcolea i Carlos López Rodríguez, Exposición sobre los tribunales de justicia valencianos delArxiu del Regne de Valencia (siglos XIII-XX). València, 1991.

104. Una tasca de sintesi ha estat realitzada per Paulino Iradiel Murugarren, «La crisis medieval», dins Historia de España. Barcelona, 1988, v. 4, pp. 9-296; concretament per al País Valencia, Antoni Furiò, Historia del País Valencia. Valencia, 1995. El desenvolupament seder es tractat per Germán Navarro, El despegue de la industria sedera en la Valencia del siglo XV. València, 1992.

105. L’unie treball que coneixem que estudia de forma global la població treballadora de l’època foral és el de Ricardo García Cárcel, «Notas sobre población y urbanismo en la Valencia del siglo XVI», Saitabi, 25 (1975), pp. 133-153.

106. Per a l’època medieval hi ha més estudis que per a la moderna. El comerç d’exportació ha estat analitzat a partir de coses vedades fonamentalment, Ramón Ferrer, La exportación Valenciana en el siglo XIV. Saragossa, 1977, i el comerç de la ciutat en general per Jacqueline Guiral-Hadziiossif, Valencia, puerto mediterráneo en el siglo XV (1410-1525). València, 1989.

107. Henry Lapeyre, «Els mercaders estrangers al Regne de València en els segles XV i XVI», en Valencia, un mercal medieval. València, 1985, p. 25-45 ; José Hinojosa Montai vo, «Mercaderes alemanes en la Valencia del siglo XV: La ‘Gran Compañía’de Ravensburg», Anuario de Estudios Medievales, 17 (1987), del mateix autor «Sobre mercaderes extrapeninsulares en la Valencia del siglo XV», Saitabi, 26 (1976), pp. 59-92. Leopoldo Piles Ros, «Actividad y problemas comerciales de Valencia en el cuatrocientos», dins VI Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Madrid, 1959, pp. 411-431.

108. Jacqueline Güira!, Valencia, puerto mediterraneo..., pp. 381-414.

109. Els productes relacionats amb la seda representen gairebé el 50 % del valor de les exportacions durant el mes de juliol de 1490. María Luisa Ribes Valiente, «Comerç d’exportació al 1490: l’impost de la mercadería», treball de curs de doctorat inédit, València [991.

110. Emilia Salvador, La economía valenciana en el siglo XIV (Comercio de importación). València, 1973, pp. 139-176.

111. L’impost de peatge era la renda més substanciosa de la Batllia General de València, amb bastant diferècia de la resta; el 1569 es van ingressar per peatge 397.580 sous, mentre que per les gabelles de la sai, segilent en importancia, es van ingressar 59.760 sous, Emilia Salvador, La economía valenciana..., p. 353, també d’aquesta autora «Política y comercio en la Valencia del siglo XVII», dins Atti del 11 Congresso Internazionale de studi storici. Rapporti Genova-Mediterraneo-Atlantico nell’età moderna. Gènova, 1985, pp. 113-155.

112. Sobre el dret de quema i el seu rendiment durant l’època moderna, Teresa Canet Aparisi, Caries Navarro Clerigues i Antonia Ribera Torrenti, «El impuesto de Quema. Aproximación a su estudio», Estudis, 9 (1983), pp. 229-242.

113. Emilia Salvador, La economía valenciana..., p. 297.

114. María Luisa Ribes Valiente, Comerç d’importació..., p. 40.

115. ARV, Generalitat 2033 i 2034.

116. ARV, Generalität 2032.

117. ARV, Generalität 2557 (12).

118. ARV, Generalitat 2169 ( 1 ).

119. ARV, Generalitat 2255 (1).

120. ARV, Generalitat 2485.

121. Rafael Narbona Vizcaíno, «Valencia Medieval. Instituión Política y proyecto social», Millars, 12 (1988-1989), pp. 33-41; també d’aquest autor «Gobierno político y luchas sociales: patricios y malhechores, siglos XIV y XV», Saitabi, 39 (1989), pp. 81-87, i el llibre Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas (1239-1418). Valencia, 1995.

122. Ernest Belenguer, Valencia..., pp. 82-97.

123. Amparo Felipo, El centralismo..., pp. 193-210. Vegeu també Armando Alberola Romá, «Autoridad Real y poder local. Reflexiones en torno al desarrollo del procedimiento insaculatorio en los municipios valencianos durante la época foral moderna», Pedralbes, 12 (1992), pp. 9-38.

124. AO, privilegi 97 de Pere IV, de 16 de gener de 1363, fol. 130.

125. L’impost establert era de 12 diners percafísdeblat, i 6 diners per cafís d’ordi o de civada, al qual havia de contribuir tothom: «...seu alius cuiuscumque status aut conditiones existat...». El privilegi és del 3 de maig de 1339, AO, privilegi 24 de Pere IV.

126. AO, privilegi 116 de Pere IV, de 8 de febrer de 1368. Aquest privilegi va ser confirmât posteriorment per Alfons V, «Tenore presentís gratis et de certa notri sciencia et expresse dicium privilegium quod de verbo ad verbum ut iacet per inserto et specifice hic affixo herí volumus et teneri laudantes aprobantes confirmantes et magestatis nostre presidio roborantes de novo dicte civitati concedimus et etiam impartimur: volentes et statuantes que nulla decelero commissio neque assessoria alicue alteri persones nisi dictis administratoribus et iudicibia concedi possit per nos seu quosuis officiates nostros quavis palesiate suffultos...», AO, privilegi 19 d’Alfons V, de 21 de juny de 1438.

127. AO, privilegi 16 de Marti I, de 16 de juliol de 1408.

128. Corts de Felip II de 1564, fur o capítol 85, fol. 12.

129. Corts de Felip U de 1585, fur o capítol 110, fol. 16.

130. AO, privilegi 109 de Pere IV, de 20 d’agost de 1361; privilegi 110 del mateix rei, de 10 de novembre de 1360.

131. AO, privilegi 133 de Pere IV, de 16 d’agost de 13S6.

132. AO, privilegi 39 d’Alfons V, de 22 d’abril de 1440.

133. AO, privilegi 5 de Joan I, de 12 de juliol de 1386.

134. AO, privilegi 2 de Joan I, en el qual queda manifest com la ciutat de Valencia utilitza l’host per a envair Sagunt.

135. AO, privilegi 17 de Ferran II, de 2 d’agost de 1497.

136. Corts de 1542 de Caries I, Fur sense numerar, fol. 9.

137. AO, privilegis 18 i 37 d’Alfons V, de 21 de juny de 1438 i 22 d’abril de 1440, respectivament.

138. El tema del procès de Visita, tant del rei com del governador o del senyor jurisdiccional I’hem tractât a Vicent Giménez Chornet, «Control de l’Administració Local: les Visites als municipis en l’Època Foral Valenciana», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 67 (1991), pp. 73-84, i una comparació entre el procediment a Catalunya i a València la trobem a «Les Visites o Judiéis de Residència forals. Un fons documental de I’Arxiu del Règne de València», en Homenaje a Pilar Faits y Amparo Pérez. València, 1995, pp. 473-479. També d’Amparo Felipo, «Las visitas de inspección. Un intento de solución a la crisis financiera de la ciudad de Valencia durante el siglo XVIII», Estudis, 20 (1994), pp. 143-165.

139. Corts de Jaume H, de 1301, Rúbrica I, «De securetate inquisició dels officials»

140. Aquesta carta és considerada com a privilegi –encara que en la pràctica fou suspesa per un privi legi atorgat per Alfons IV– i diu «... quod nonnulli ex vobis ad instancia nostri procuratoris fiscalis sen alia procédais seu procederé intenditis adversas iuratos civitatis et villarum dicti Regni Valentiae per viam inquisitionis pre-tendendo ipsos officiales nostros censeri debere...»: AO, privilegi 152, de Jaume II, de 12 de gêner de 1327.

141. AO, privilegis 43 a 48 d’Alfons IV.

142. Corts de Pere IV, de 1342, furs XVII al XXII.

143. Corts de Pere IV de 1370, fur XXII.

144. Corts de Pere IV «per l’infant Joan» de 1374, fur XIII.

145. Corts de Caries I de 1533, rúbrica II, «Item senyor, com sia gran bé de la República de la Ciutat e Règne de València, e de tots los particulars de la dita Ciutat e Regne, que los furs, privilegis e actes de cort, parlant de la Inquisició o Taula, se ha de fer dels officials en dits furs e actes de cort nomenats, sien servats los quals no se són servats, ni effectuais de algún temps ençà, en dan de la república e dels habitants de la dita Ciutat e Regne per no ésser estats nomenats Jutges Inquisidors per fer dita Inquisició. E jatsia en les Corts celebrades per vostra Magestat en la present vila de Monçó en lo any MDXXVIII, a supplicació dels síndichs de la Ciutat de València: per vostra real Magestat foren nomenats per Jutges de la Taula e Inquisidors dels officials reals, que per los dits furs han de tenir Residència, a micer Francesch Ubach e micer Joan Sunyer, doctors: la qual nominaciò de Jutges per vostra Magestat feta no hagué loch, ni insortí son effecte perquè vostra Magestat passant sen en Itàlia sen porta en son servey al dit micer Joan Sunyer, i axí nos pogué pendre dita Residència e Inquisició...».

146. La figura de Pedro de la Gasea ha eslat tractada per Teodoro Hampe Martínez, «Don Pedro de la Gasea, visitador general en el Reino de Valencia (1542-1545)», Estudis, 13 (1987), pp. 75-97. La qüestió de la fiscalització dels oficials reials ha estat estudiada per Teresa Canet Aparisí, «Procedimientos de control de los oficiales regios en la Corona de Aragón. Consideraciones sobre su tipología i evolución en la época foral moderna», Estudis, 13 (1987), pp. 131-150. La documentaciò generada per aquests jutges –concretament 644 expédients— l’hem catalogat i es conserva a l’Arxiu del Regne de València.

147. Aquestes visites es traben referides en el catàleg esmentat a l’Arxiu del Regne de València.

148. Amaparo Felipo ha estudiat per al segle XVII la visita efectuada a la Taula de Canvis, com a conseqüència del Ilastimós estat en qué es trobaven les finances municipals. La Hacienda Municipal..., pp. 251 i ss.

149. En una carta de 1654 el rei comunica als jurats, racional i síndic de València que «... por la grande satisfacción con que el Rete. Don Miguel Gerónimo de Castellot continua la Visita que en veinte y tres de Abril del año de mil seyseientos cinquenta y uno le mandamos cometer de los propios, rentas y officiales de essa Ciudad y haverse reconocido que el término de tres años, que para ella se le señaló, no es el necessario por las muchas causas y negocios que han ocurrido para que pueda fenecerla, he resuelte prorrogarle como se Ja prorrogo, en virtud del aviso que se Je da en carta de la fecha desta por seys meses más ... », Arxiu Municipal de València (AMV), Cartes Reials h3 11, fol. 209-209v. En una carta del rei, de 1657, adreçada al visitador Diego Gerónimo Gallan li diu que «por quanto teniendo consideración a que se cumplirán brevemente los seys meses que os mandé prorrogar para la conclusión de la Visita de las rentas, propios y officiales de la nuestra Ciudad de Valencia, que tubo a su cargo don Miguel Gerónimo de Castellot, y dejó por concluir ... que vos en este tiempo no haveis podido fenecer esta Visita, y que es necessario prorrogarosle, y he resuelto que sea por otros seys meses ... », AMV, Cartes Reials, h3 11, fol. 250-250v., tanmateix hi ha més prOrrogues, fol. 268-268v. i 269v.

150. AMV, Cortes Reials h3 11, fol. 247v.

151. Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Consell d’Aragó, Secretaria de València, 613.

152. Ibidem.

153. Aquest memorial i les resolucions reials als seus punts, datades el 8 de febrer de 1657, estan a l’AMV, Cartes Reials h3 11, fol. 251-257.

154. Corts de 1645, Actes de l’Estament Reial, núm. 23. Utilitzem l’edició de Lluis Gui a Marín, Cortes del reinado de Felipe IV. II Cortes Valencianas de 1645. València, 1984. Així en els capítols de les cises imposades sobre el blat, el vi i altres, el 1634, diu «que per quant la Magestat del Rey nostre senyor, ab son real privilegi, datis en Madrid a dotze del més de Agost propassat, es estat servir manar concedir peral total reparo dels danys y penuria de la présent Ciutat se imposen de nou los drets y sises de jus especificadores...», a Crida y capilols concernents la nova imposició de sises, imposades en lo forment, vi y all res coses, en lo any MDCXXXIIII, En València, Per Juan Llorens Cabrera davant la Diputació, any MDCLXI. I per a poder imposar cises per a cobrir els diners que demanaran a cens, per a lluitar contra la pesta, la monarquía els dóna permis mitjançant lletra reial que diu: «... cum ad instantia»! Magnißconm, Fideliumque, ac nobis dilectorum luratorum, Rationalis, et Syndici eiusdem, licentiam onerandi dueentas mille libras in proprietate eiusdem Civitatis concessimus...», a Andrés Tinagero. Instrumento Jurídico... València, 1710.

155. El pretext de Ferran II per a imposar aquesta mesura és la crisi econòmica de les viles reials, les quals per solucionar el pagament de les pensions dels censals imposen taxes als veïns, que opten per canviar de població, a tal fi «... e per çò que més mal de aci avant nos scgueixca, ni preceheixca, volents reparar la via e càrrega per hon vénen, e consultament provehir a la indempnitat de les dites universitats, ab tenor de les présents e de nostra certa sciència e consultament provenir», statuim e ordenam que de açi avant, per les ciutat, villes e lochs nostres reals, del dit regne, exceptada solament la nostra ciutat de València, no sien carregats ni venuts censals alguns, o violaris, ni puixen ésser venuts ni los béns de les diles universitats, en manera alguna obligar inhibints e interdints a aquclls de fer lo contrari tot poder, ni sia lícit ni permés a notari algú reebre, ni testifficar com actes de carregaments de censals, de violaris, sobre les dites universitats, ni alguna de aquelles, sens licència e facullat per nosahres a les dites universitats de vendre e carregarcensals ... », ARV, Governació 2814, 2 mà, fol. 22-22v, ordre de 10 de juliol de 1490.

156. El 1658 el rei concedeix llicència als jurats de València pera Iliurar uns censals i carregar-ne altres per a obtenir numerari a fi de celebrar la canonització del beat arquebisbe Tomàs de Vilanova. Carta transcrita en l’obra d’Andrés Tinagero, Instrumento..., p. 155.

157. Aquest manament fa referència a qué «todos los años, por las vacantes de San luan y Navidad, tuviessen obligación los Jurados, racional y síndico de entregar a mí Lugarteniente y Capitán General un vilanzo de toda la entrada y salida de la hazienda de la ciudad, y de su tabla, y del estado della, y de las diligencias hechas por sus ministros para el cumplimiento de los capítulos que tratan de su buen govierno, para que mi Lugarteniente General, por medio del Visitador, si le huviere, y no le aviendo, por uno o dos ministros dessa mi Real Audiencia, examine si ha avido omisión o culpa en el govierno dessa Ciudad, y observancia de lo dispuesto, y encargo y mando que esto se cumpla de aquí adelante invilablemente; y si observado todo lo dispuesto y dado cuenta dello, como se observa en este capítulo [Capítol II de l’cxtinció i ereccióde la Taula Nova.de 1634] queden impedidos por tiempo dedos años del concurso de los oficios dessa ciudad, como si fuessen deudores a ella». Biblioteca Universitària de València (BUV), «Ordenes reales para el reparo de la ciudad de Valencia» de 9 de gener de 1658, M 853 (22).

158. ARV, Reial 367, fol. 41-56, són els capítols 23 i 24 d’una pragmàtica del 17 de setembre de 1594 sobre com remeiar certs fraus que es donen en el proveïment de blat.

159. Ibidem.

160. BUV, «Ordenes Reales...», M 853 (22), aqüestes ordres, segons consta en la introducció, han estat elaborades a consulta del virrei i una «Junta de ministros que para ello se ha formado, y con otras personas zelosas de mi servicio y del beneficio y conveniencias dessa Ciudad...». Per als desfalcs de la Taula de Canvis, vegeu Amparo Felipo Orts, «Oligarquía y corrupción en la Valencia de Felipe II. Los desfalcos de la Taula de Canvis», Estudis. Revista de Història Moderna, 25 (1999), pp. 37-53.

161. Corts de Felip II de 1564, capítol 85.

162. Corts de Felip II de 1585, capítol 110.

163. Corts de Felip m de 1604, Actes del Braç Reial, capítol 9.

164. Corts de Felip III de 1604, capítols 17,27 i 57, i Actes del Braç Reial, capítol 14.

165. Corts de Felip IV de 1626, capítol 6, i Actes del Braç Reial, capítol 257.

166. Corts de Felip IV de 1645, Actes del Braç Reial, capítols 3 i 7.

167. AO, privilegi 60 de Jaume II, de 28 de selembre de 1313.

168. AO, privilegi 13 de Jaume II, de 21 de generde 1302.

169. AO, privilegi 4 d’Alfons IV, de 7 d’agost de 1328. Pere IV el 1337 especifica que aquesta assegurança fa referència als mercaders, socis, negociants i societats creades per a tal fi, però no comprén les embarcacions, AO, privilegi 18 de Pere IV.

170. Amparo Cueves Granero, «Abastecimientos de la ciudad de Valencia durante la edad media», Saitabi, 17. València, 1962, pp. 141-167. H. Raussell Boizas i altres, «Movimiento secular de la importaciones...»

171. Amparo Cueves Granero, «Abastecimientos...», pp. 141-167.

172. ARV, Processes, part III, apéndix, Uibre 571, sense foliar. Càrree núm. 22 contra els oficials de 1549-1550.

173. Ibidem, càrrecs 26, 28,41,42,43 i 45.

174. ARV, Processes, part III, apéndix, libre 579, sense foliar.

175. Ibidem.

176. A mitjan segle XV, en un any feien falta al voltant de 1.500 bous, 5.000 vedeües, 65.000 corders grans, 160.000 cabrits, 3.500 cabrons, 3.000 ovelles, SOOcarregues de caca major –cérvols, cabres salvatges, pores senglars, etc.—, 500 pores i un gran nombre deconills, perdius, gallines, pollastres, etc. Amparo Cueves, «Abastecimientos...», pp. 141-167.

177. Aureliano J. Lairón Pía, «Notas para un estudio de la ganadería ribereña en la época medieval. Creación de los Boalars de Algemesí, Gabanes, Guadassuar y I’Horta del Cent», Al-gezira 3. Revista d’Estudis Histories – Ribera Alta. Alzira (1987), pp. 71-83.

178. «Item, per quant no sols la ciutat de València, però encara sos vehins y havitadors conforme furs y privilegis tenen facultat de tenir sos ganados en la devesa de la Albufera desde la conquista: perqué Io senyor rey don Jaume lo primer los concedí ab lo fur 192. tit. de pasturis, de que poguessen Uibrement jaure sos ganados dins los termens de la dita Ciutat, en los quals se conprén lo territori que al présent és la devesa: y Io senyor rey don Pere lo primer en lo privilegi 20. in corpore. fol. 33, entre altres, concedí expressament a la dita ciutat pastura franca dins la devesa, hi ho jura, y feu que lo infant don Alfonso ho juràs, y que se hagués de observar pera sempre ab la cláusula derogatòria, no obstant qualsevol privilegi fet o fahedor en contrari: successivament lo senyor rey don Jaume lo segon ab Io privilegi 100. in corpore. foi. 63. concedí de nou executòria en favor de la dita ciutat sobre les dites pastures de la devesa, manant al Batle General, que no obstant qualsevol orde, o provisió en contrari, guardàs lo dit privilegi de les dites pastures: y la mateixa executòria confermà lo dit senyor rey don Jaume ab lo privilegi 28. fol. 65. y de nou maná ques guardas lo dit privilegi del senyor rey en Pere, y que per ningún cas se fes lo contrari. Y encara que après dels dits privilegis lo senyor rey don Pere lo segon (no informat de aquells) volgué tractar de dites pastures: emperò a suplicació de la Ciutat, certificat de dits drets, ab lo privilegi 14. fol. 104. manà que no obstant son Real édicté lo Batle deixàs entrar los ganados de València en dita devesa, conforme Io privilegi del senyor rey en Pere lo primer, dient que no era estat son intent voler derogar a dit privilegi. E jatsia lo dit senyor rey don Pere lo segon en lo capit. 128. in corpore privilegiorum fol. 145. donà orde al Batle que sols dixàs tenir en la devesa de la Albufera cent cabres, y cinch cabrons; empero ab lo privilegi 17. fol. 32. del senyor rey en Pere primer estava dispost que ningun privilegi o concessió contra privilegi concedit a la ciutat pogués ser de valor ni efecte. Y lo mateix senyor rey en lo altre privilegi 20. fol. 33. tenia expressament concedides les pastures franques en dita devesa ab jurament, y ab dita cláusula derogativa, no obstant qualsevol privilegi concedit, o que en lo esdevenidor se pogués concedir...», Corts de Felip IV, de 1626, fur 8.

179. Durant l’època del virregnat interi de Joan LIorens de Vilarrasa, l’any 1566 va ser de carestia de carn a causa de la sequera. María Antonia Piles Almela, «El virreinato interino de D. Joan Llorens de Vilarrasa», Estudis, 9 (1983), pp. 243-266.

180. ARV, Reial 367, fol. 41-56.

181. Corts de Felip III, de 1604, fur 68.

182. Corts de Felip DJ, de 1604, Actes de cort dels braços eclesiàstic i militar, cap. 5 i 15.

183. El 1528 Caries I va concedir a la ciutat de València l’extracció de mil cafissos de blat de Málaga. Regina Pinilla Pérez de Tudela, «Correspondencia entre los distintos municipios del Reino de Valencia y sus representantes en las Cortes de Monzón en 1528 y en 1533. Un posible intento de negociación», dins Jerónimo Zurito. Su época y su escuela. Saragossa, 1986, pp. 363-369.

184. AO, privilegi 11 d’AIfons IV, pel qual la ciutat podia armar llenys per perseguir i castigar a qui traguera blat de València.

185. Corts de Ferran II de 1510, «Rúbrica de les vitualles de la ciutat de València».

186. Corts de Felip II, de 1564, cap. 129. El rei aprova aquest fur excepte «quant nos podrà excusant»

187. Corts de Felip II de 1585, cap. 114.

188. El fur, sense numerar, és molt concret i puneix els infractors en tres mil florins, «... per quant los partits que los Iurats de la dita ciutat acostumen de fer ab mercaders e altres persones pera vituallar la dita ciutat se posen fer e causar molts fraus pera la dita ciutat tenint part en dits partits e avinències los officials e ministres de la dita ciutat. Per ço, los dits tres braços suppliquen a Vostra Magestat sia mercé de aquella statuhir e ordenar que los dits officials no puguen tenir per via directa ni indirecta part en los dits partits que la dita ciutat fa e acostuma fer ab los tais avitualladors e mercaders...», Corts de Carles I, de 1533, fol. IIIv.

189. ARV, Reial 367, fol. 41-56.

190. El privilegi del pastim i tota la burocràcia que comporta la recaptació de les cises l’hem estudiada a Vicent Giménez, Administración fiscal... El pastim ha estat tractat també per Amparo Felipo, El centralismo de nuevo cuño..., pp. 255-258.

191. Açò va ser el detonant d’una revolta a l’horta de Valencia que hem estudiat en la nostra tesi de llicenciatura.

192. «... que arrobers de oli, mesurers de la ilonga cubería, tiraseda, pesador o pesadors y ajudants de aquells no puixen comprar pera tornar a vendré panses, figues, oli, arrbs, mel, sabó, cànem y altres qualsevols mercaderies o vitualles que van a dita llonja...», Biblioteca Municipal de Valencia (BMV), Crida per al bon govern del mercat. València 1665, sig. Churat 1635-105 (112).

193. «... que ningún revenedor ni revenedora puixa comprar, axí dit pix, com qualsevol altre, pera tornar a vendré aquells, sinó aque tot lo peix que vindrá a dita peixeateria se haja de vendré per llurs amos o sos venedors o venedores a provades per lo Magnífic Mustaçaf...», BMV, Crida peral bon govern...

194. AO, privilegi 7 de Pere IV.

195. «Alcuna Universität de la Sglésia no puxa carregar censals ne violaris sens licència e actoritat de lur senyor e siu farà, tali carregament sia nul·le, si donchs no era per drets pertanyents a nos en tal Universität...», rúbrica XXIII, fur XXXV, en l’edició de G. Colon i A. Garcia, Furs de València, Barcelona, 1983, vol. IV, pp. 242-243. En aqüestes Corts de 1403 la demanda del braç militar és similar «Tenore praesentis dicto bracino ducimos perpetuo per actum curie concedendum quod aliqua universitas civitatis, villae, castri vel loci qui sit vel fuerit aliadas singularis de dicto bracino non possit vendere atti super universitate ipsa et bonis ipsius modo oliquo carricare censualia vel violaría absque licencia et auctoritate domini civitatis, villae, castri vel loci eiusdem...», rúbrica XXIII, fur XXXVI.

196. Corts de 1428, rúbrica XXIII, fur LVIII.

197. «...volem haver en la present pracmàtica per sufficientment specificats, e addents als dits fürs e déclarants aquells, provehim, statu birri e ordenam perpetualment que si alguna Universität de la Sglésia o algún singular del braç ecclesiàstich o alguna Universität de algún singular del braç militar o Universität del braç real o de algún singular del dit braç o qualsevulla altra privada persona, obligada ab carta pública executòria per algún censal, dirà o al·legara que si era executada per les pensions degudes dels censals, que fa o havia de pagar aquelles, se despoblaría e que vos o aquell de qui és tal università!, no haurien o hauria la renda a senyor pertanyent, o que per rahó de guerra o per altra causa ha mester per la defensió aul alias les rendes de aquella e que no pot pagar les pensions e interessos, etc., que tal o semblants exepcions no puixen èsser aMegades, admeses ne empachen en res la execució...», rúbrica XXIII, fur LIX. Aquesta pragmatica feta fur pot veure’s també a ARV, Reial 663, fol. 49-54, i Reial 257, fol. 12-16v.

198. ARV, Governació 2330, ma 8, fol. 41-42.

199. ARV, Reial 123, fol. 30-3 lv.

200. Ernest Belenguer reçu 11 l’evolució de les despeses de la ciutat per pensions de censals, en les quals queda manifesta la tendència alcista durant tot el segle XV, València en la crisi..., pp. 56-59. A les darreries del segle XIV algunes families urbanes finançaven la política municipal de carregament de censals, i aquests censals es podien considerar un bé de canvi i el seu interés una forma de consolidar i transmetre el patrimoni, com diu Rafael Narbona, «Finanzas municipales y patriciado urbano. Valencia a finales del trescientos». Anuario de Estudios Medievales, 22 (1992), pp. 485-512.

201. Francisco Sevillano Colom, Préstamos de la Ciudad de Valencia a los Reyes Alfonso Vy Juan II València, 1951, i «Las empresas nacionales de los Reyes Católicos y la aportación económica de la Ciudad de Valencia», Hispania, 57 (1954). Sobre el deute a les viles reials al segle XV veure el resum d’Antonio José Mira Jódar, Las finanzas del municipio. Gestión económica y poder ¡ocal. Sueca (s. XV-XVI). València, 1997, pp. 66-69.

202. Ernest Belenguer, Valencia..., p. 46; vegeu també «La evolución politico-económica del municipio valenciano durante el siglo XV: del Compromiso de Caspe a las Gemianías», en IX Congresso di Storia della Corona d’Aragona. Nàpols, 1982, vol. II, pp. 377-391. Pel que fa als problèmes hisendistics d’Alacant al segle XVII, vegeu Marta Diez Sánchez, La hacienda municipal de Alicante en la segunda mitad del XVII. Alacant, 1999. I per a la problemàtica hisendística de Barcelona i de Nàpols, vegeu Jaume Danti i Riu, «L’endeutament municipal a Catalunya ï Nàpols ais segles XVI i XVII» a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, any XVIII, núm. 18-1, Barcelona, 1998.

203. ACA, Consell Suprem d’Aragó, Tresoreria General, núm. 162.

204. Remedios Ferrerò, La Hacienda Municipal..., p. 116.

205. «... pernos et nostros volumus el concedimus in perpetuimi vobis Venerabili fratri Arnaldo, episcopo et decano, et capitulo et canonicis et aliis clericis Ecclesiae Valentiae et vestris successoribus imperpetuum: quod de caetero possitis libere el sine coniradictione alicuius persone adducere vel portare fructtis onmes reddituum vestrorwn tantum: ubicunque eos habueritis et mittere eos in civitate Valentiae quemeumque volveritis et etiam libere trans/erre et apportare de uno loco ad alium per taluni Regnimi Valentiae, et vendere ibidem et etiam de Regno ipso extrahere per mare et per terram...», privilegi de 1269 inserit en un altre de Jaume II, AO, privilegi 94, de 25 d’abril de 1318.

206. Ibidem.

207. AO, privilegi 36 de Pere IV, d’11 d’octubre de 1340.

208. Archivo Histórico Nacional (AHN), Consejos 22078, conté un Informe en hecho y derecho por la Sama Iglesia Metropolitana de Valencia..., nota 9.

209. Ibidem. En l’informe están recollits els capítols indicáts.

210. El 1628 hi ha un plet entre el síndic de la ciutat de València i el arrendadors de les cises del vi perqué aquests «habrían restituido a las personas eclesiásticas i exemptas de sisa del vino que por menudo an comprado en las tavernas para su bcver en suma major de la que se devia a dichas personas eclesiásticas...», ARV, Processos, part III, núm. 207.

211. BUV, Ordenes reales sobre la restitución de las sisas a los Eclesiásticos, València 1659, sig, R– I/122 (24).

212. AHN, Consejos 22.078, Informe en hecho y derecho..., p. 53.

213. «Primo, que així per part del senyor Arquebisbe, Capítol y Canonges, Comunitats Ecclésiastiques, Seculars y Regulare, com per part dels Illustres jurats e présent Ciutat de València, es renuncie, com per tenor de la présent renuncien a tots los plets, causes, débats y qüestions, que sobre les dites coses y sengles de aquelles se han mogut y succionat, així per lo Tribunal del Vicari General, com per lo Senyor Nuncio de Espanya, Curea Romana, y altres qual sevols; renunciat també, com renuncien a les fermes de Audiència de la présent Ciutat y als plets que dependixen en lo Sacro Supremo Concell de Aragó, en grau de suplicació y imposantse, com se imposen, ad invicem, les parts silensi y callament perdurable, sens que puguen tenir regrés a dites causes...», AHN, Consejos 22.078, Informe hecho y derecho..., p. 54.

214. AO, privilegi 88 de Pere IV.

215. ARV, Reial 699, «Pragmática Real sobre cosas tocantes al assiento general del Reyno de Valencia, por razón de la expulsión de los moriscos y reducción de los censales», València 1614, fol. 158 i ss.; també Arcadi García, «El censal», BSCC, 1961, pp. 281-310, autor que igualment opina que «bueno será, sin embargo, a fin de no cargar la tinta sobre las desfavorables consecuencias de la expulsión de los moriscos en el terreno económico, advertir que la baja del tipo del interés durante el siglo XVII era un fenómeno general, al menos en España...». Pascual Marzal Rodríguez, «Conflictos jurídicos a raíz de la expulsión de los moriscos valencianos», Estudis, 20 (1994), pp.183-205.

216. ARV, Reial 699, «Pragmática Real...» de 1614, fol. 158 i ss.

217. Arcadi Garcia, «El censal», pp. 281-310; ARV, Reial 601, fol. 50-51 i 60-63.

218. Corts de Felip IV de 1645, capítol 203 de I’Estament Retal.

219. Remedios Ferrero, La Hacienda Municipal..., pp. 59-68.

220. No sabem perqué Remedios Ferrero ha optat per incloure el grup de ciutadans, que representa el 19’23 %, en el tercer estat, en lloc de fer-ho en el grup de la noblesa.

221. Socorro Reizábal Garrigosa, «Análisis sociológico de los censalistas de la ‘Ciutat’de Valencia (1600-1625)», Saitabi, 39 (1989), pp. 99-118.

222. Amparo Felipo Orts, «La situación financiera de la ciudad de Valencia durante la segunda mitad del seiscientos», Studia Histórica. Historia Moderna, 13 (1995), pp. 177-189.

223. Andrés Tinagero, instrumento..., pp. 149-150.

224. Ibidem, pp. 215-216.

225. BU V, Ordenes reales para el reparo de ta Ciudad, València 1678 (Impresso por Vicente Cabrera), capítol 46, sig. M 853(22).

226. «... hubiere quien quisiere redimir censos, lo pueda hacer con el mayor veneficio que se pueda de la Ciudad, pero guardando todas las circunstancias y con la asistencia de los Electos de los tres estamentos que se prescriben en las referidas ordenes dadas a cerca de esto...», AMV, caixa 1170, llig. 4. És una còpia d’una carta reial de 22 d’octubre de 1675.

227. AMV, caixa 1170, llig. 4. Es la còpia d’una carta reial de l’11 de desembre de 1675.

228. Més conegut per la seua obra de Murs i Valls.

229. Llop no deixa de suggerir a l’opinió pública mesures convenients com «.. .¿ qué Padre, hallándose con Hijos de pocos años, no aventurará si quiera cien ducados, con certidumbre, que si el Hijo vive, quedará cómodo; pues le compra un Censo que cada año ha de ir creciendo, y esto por todo el tiempo de su vida, con siguridad de una vegez muy rica, si Dios le concediesse largos años de vida?», Expediente fácil y practicable para desempeñar y descargar la ciudad de Valencia... València, 1669 (impresso en Valencia por Geronymo Vilagrasa).

230. AHN, Consejos 22.078, és un memorial i una petició al rei impresos i inserils en el lligall, fol. 230-236.