Kitabı oku: «Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu»

Capítol 1
DEL LLEGAT EDUCATIU DE LA IL·LUSTRACIÓ AL DE LES CORTS DE CADIS
1. EL REFORMISME BORBÒNIC

El nostre segle XVIII es va iniciar amb l’adveniment d’una nova dinastia¹ a la monarquia hispànica, la qual, en opinió del professor Martínez Shaw, es va trobar amb un país despoblat, endarrerit econòmicament, anquilosat en la seua estructura social, desorientat en el pla de la política interior i indefens en referència a l’exterior.² J. Sarrailh, per a contextualitzar-nos la situació, recorre a les paraules del Marqués d’Aubeterre, ambaixador de la Cort de Versalles a Madrid, el 1759:

las tierras […] están absolutamente despobladas; no hay en ella ni industria, ni buena fe; casi nada de policia, y poca justicia; las poblaciones son perezosas y poco trabajadoras; en el interior no hay ni caminos, ni canales, ni ríos navegables; pocos carruajes. En una palabra, se puede decir que este país lleva, con relación a todos los demás, dos siglos de retraso cuando menos.³

Un estat de coses que explicaria les iniciatives de monarques i ministres dirigides a la modernització en tots els terrenys, d’acord amb els principis rectors de l’anomenat despotisme il·lustrat. Es tracta de proposicions que abracen polítiques de foment econòmic, de reordenació social, d’eficàcia administrativa i de renovació cultural.⁴ Sobre això, Miguel Artola ens dirà que els Borbó il·lustrats es caracteritzen per ser els iniciadors d’un programa de reformes «cuya plena realización no seria realidad hasta tanto no se produjo la consolidación en el poder de la burguesía revolucionaria».⁵

Així doncs, el reformisme borbònic va actuar en diferents fronts. D’una banda, va centralitzar l’acció política sobre els distints regnes de la monarquia hispànica amb els decrets de Nova Planta.⁶ Modificà l’administració,⁷ buscant eficàcia a través de la centralització i la racionalització. Transformacions territorials i canvis administratius comportaren una altra filosofia del poder i una nova administració borbònica que canvià l’esperit de l’austríaca.⁸ D’altra banda, el reformisme borbònic revitalitzà instruments de la política exterior com ara l’exèrcit, la marina, la diplomàcia o la hisenda, amb la clara intenció de recuperar el prestigi i la influència en l’àmbit internacional. Articulà, també, una política econòmica tardomercantilista en els sectors de producció i d’intercanvi. I finalment, patrocinà unes vegades, i emparà d’altres, el moviment de profunda renovació cultural de la Il·lustració. En aquest sentit, com ens expliquen diversos autors, el segle XVIII va significar una nova època d’expansió en la història d’Espanya, que trobà els seus límits a les acaballes del segle.⁹

L’enrobustiment del poder de l’Estat i de l’autoritat reial aportats per la nova monarquia borbònica permeteren la realització de part de les reformes preconitzades pels il·lustrats. Malgrat el tall amb el passat i l’obertura a nous rumbs que significà l’any 1700 en l’àmbit de la història política, no va tenir gran transcendència, tanmateix, pel que fa a l’evolució intel·lectual i a la realitat social, perquè el procés envers la Illustració fou molt lent i es produí amb decennis de retard respecte de la resta d’Europa. De tota manera, s’hi hauria donat igualment, ja que com ens diu Domínguez Ortiz «España, aunque un tanto al margen, era parte del área cultural europea».¹⁰

Els anys que van de 1680 a 1715, que Paul Hazard¹¹ assenyala com a extraordinàriament decisius per a l’Europa moderna, Manuel de Puelles els qualifica, en referència a Espanya, com d’«abulia y mediocridad», ja que sols després de transcorregut el primer quart del segle XVIII va començar a tenir lloc «la aparición de una élite que preparará la obra de la Ilustración» amb personatges com Luzán, Mayans o Feijoo. Per al mateix Puelles, l’últim d’aquests, Feijoo, va ser un precursor de la Il·lustració i en la seua obra crítica va considerar prefigurat l’ideal reformista posterior, és a dir, la passió per les ciències útils, l’afany per promoure el comerç i impulsar la marina, la crítica a l’ociositat de la noblesa i la lloança del treball, la reforma dels estudis i l’organització dels ensenyaments i la preocupació pels nous sabers. Domínguez Ortiz considera, però, que Feijoo «tocó muchos temas sin profundizar en ninguno; fue más bien un divulgador que un espíritu original» i afirma que Gregori Maians i Siscar (1699-1781), encara que amb menor popularitat, va tenir «mayor envergadura» i va ser, «según se mire, el último de los grandes humanistas o el primero de los grandes ilustrados, porque su larga existencia le permitió servir entre dos épocas».¹²

La utilització del poder reial com a instrument de reforma, iniciativa pròpia dels nostres il·lustrats, va necessitar un període de maduresa abans d’introduir-se en les altes esferes del govern, fase a la qual historiadors com l’esmentat Domínguez Ortiz anomenen preil·lustració. El regnat de Ferran VI va obrir una època qualificada de transició. Amb Carles III s’arribà a la plena Il·lustració, caracteritzada en Espanya per dos grans temes, com apunta el mateix autor. En primer lloc, «la reforma política debía de ser a la vez una reforma social; no cabía hablar del interés del Estado como desligado del interés de la Nación». I d’altra banda, aquesta reforma, tutelada per l’Estat, havia de ser integral. És a dir, no ser ni purament intel·lectual, ni anar dirigida en exclusiva a les elits, sinó que havia d’abraçar tots els aspectes i totes les classes socials: els plans d’estudis, des de l’escola primària a la universitat, la millora de les estructures agràries, la dignificació del treball manual, la recuperació social dels marginats, la purificació de la vida religiosa, les relacions Església-Estat, l’eficàcia administrativa, la supervisió estatal duta a tots els àmbits…¹³

Aquesta reforma integral tutelada per l’Estat, però, va tenir els seus límits, com ja hem assenyalat. El creixement econòmic basat en el progrés tècnic predominà sobre el desenvolupament recolzat en la transformació de les relacions de producció. Així, l’estructura social estamental es va imposar sobre qualsevol temptació de canvi social.¹⁴ L’eficàcia administrativa es va fonamentar estrictament en l’enrobustiment de l’absolutisme, i el moviment cultural es va subordinar a les necessitats d’una nova cobertura ideològica per tal de propiciar l’adhesió al sistema, mantenir la pau social i exaltar les consecucions del reformisme que patrocinava la monarquia.¹⁵

La conjuntura econòmica expansiva, que de manera tímida començà a manifestarse en els últims anys del segle anterior, es reafermà al llarg del segle XVIII. L’expansió, però, no fou uniforme; algunes regions de la perifèria se’n van beneficiar més que les interiors, la qual cosa va produir una sèrie de desigualtats regionals que es van llegar al segle següent.¹⁶ Sobre això, Gonzalo Anes ens assenyala que el reformisme borbònic, causa per a alguns historiadors del desenvolupament econòmic d’Espanya durant el segle XVIII, no és altra cosa que «el aprovechamiento y orientación de fuerzas productivas ya existentes y en acción, pero que consagran las diferencias de desarrollo entre centro y periferia».¹⁷

El progrés econòmic, encara que modest, es va estendre a totes les branques de la producció, especialment a l’agricultura,¹⁸ sector decisiu de l’economia de l’antic règim.¹⁹ Per al seu foment, il·lustrats i govern plantejaren una triple línia d’acció: el camí de les innovacions tecnològiques, la creació d’estímuls a la producció i la millora de la situació dels llauradors amb projectes de reforma agrària.²⁰ Davant una població que havia crescut considerablement, es recuperaren per al conreu les terres abandonades, es van rompre nous camps i es buscà augmentar la productivitat per mitjà de l’ampliació del regadiu (un bon exemple el tenim en l’execució de l’obra del canal Imperial d’Aragó) i la disminució dels guarets.²¹ Tot això generà la dinamització de la resta dels sectors, producció manufacturera i intercanvis comercials, especialment al llarg del primer període, comprés entre el 1750 i el 1808, i el ràpid augment de rendes i preus. En paraules de Gonzalo Anes, la major demanda de productes agrícoles provocada per l’increment de la població afavorí l’agricultura «en cuanto aumentaron los precios de los productos agrícolas, sobre todo, en la segunda mitad del siglo XVIII». De fet, l’augment dels preus dels productes agrícoles va benefeciar, especialment, els venedors, és a dir, «los grandes propietarios territoriales: la nobleza y el clero».²²

Els propietaris de les terres conreades, nobles i clero, i tots aquells que rebien ingressos derivats de la producció agrícola, prompte van dirigir l’atenció cap a mecanismes que pogueren facilitar la possibilitat de millorar els rendiments de l’agricultura, de la manufactura i dels intercanvis comercials. L’augment de la població i de la demanda així ho aconsellaven. Millorar la producció agrícola i manufacturera mitjançant la instrucció adient d’agricultors i artesans, i intensificar els intercanvis comercials, eliminant les traves que els obstaculitzaven mitjançant les corresponents mesures liberalitzadores,²³ en foren algunes de les iniciatives.

Es donaven, doncs, a curt termini almenys, les condicions per a la col·laboració de nobles, eclesiàstics, burgesos, camperols i treballadors de les ciutats en l’intent d’augmentar la producció i d’aconseguir una certa liberalització reivindicada per la burgesia emergent. De fet, en les ciutats marítimes de la perifèria i en alguns nuclis urbans de l’interior s’havia anat consolidant una burgesia dedicada principalment al comerç i la producció manufacturera, i les mesures liberalitzadores adoptades pel govern²⁴ durant la segona meitat del segle XVIII «podrían ser consideradas como fruto de la lucha reivindicativa de una burguesia emergente».²⁵

Un conjunt de mesures que, com la liberalització del comerç de gra el 1765 (la pragmàtica de l’11 de juliol declarava la lliberat de comerç i preu, i renovava totes les disposicions «que prohíben los monopolios, los tratos ilícitos y los torpes lucros»),²⁶ el permís a diferents ports per a comerciar amb les Índies, la dignificació dels anomenats oficis vils el 1783 (RC de 18 de març de 1783),²⁷ l’ajuda d’una política econòmica intervencionista,²⁸ o la creació de «Sociedades Económicas del País»²⁹ es convertiren en canals del procés.

Les anomenades Sociedades Económicas de Amigos del País, constituïdes majoritàriament per aristòcrates, prelats, capellans, membres de «la minoría selecta»,³⁰ no van sorgir d’una decisió governamental. Com té escrit G. Anes, la creació d’aquestes entitats³¹ es va veure afavorida «por las fuerzas productivas en acción, que provocan el auge económico de la segunda mitad del siglo XVIII y que impulsan a personas procedentes de los diferentes estamentos a unir sus esfuerzos para conseguir beneficiarse, en lo posible, de la nueva coyuntura».³² Els qui signaven la sol·licitud de creació de les societats eren generalment nobles i eclesiàtics, algunes vegades s’hi afegien comerciants o persones representatives dels centres de producció manufacturera. També hi participaren individus amb càrrecs municipals, generalment per a impulsar la fundació i, puntualment, trobem camperols i menestrals de les ciutats a les llistes de socis. L’estratègia minuciosa i subtil d’un grup d’il·lustrats en el poder, dirigits per Campomanes, hi tingué, però, molt a veure. El govern, doncs, impulsat pels il·lustrats, protegí la fundació de societats econòmiques. En síntesi, podem dir que els factors fonamentals que ajudaren al seu sorgiment es concreten en l’ideari de la Il·lustració, el despotisme il·lustrat i la política econòmica espanyola de la segona part del XVIII.³³

En opinió de Ramón Carande, amb la creació les societats econòmiques del país es perseguí fonamentalment crear un estat d’opinió favorable a les múltiples manifestacions del foment, la instrucció i l’economia, i la formació d’equips aptes per a les funcions de govern.³⁴ Les societats econòmiques es convertiren en escoles públiques de diferents graus dedicades a l’ensenyament teòric i pràctic de l’economia.³⁵

Així, s’hi van impartir classes d’agricultura,³⁶ indústria, oficis, comerç, en les quals es debatien els problemes que afectaven els diferents sectors segons el seu àmbit d’influència. Crearen escoles patriòtiques, escoles de «labores y oficios», costejades per les quotes dels socis o per donatius particulars, amb la finalitat de fomentar la laboriositat i combatre la vagabunderia i l’ociositat, tot relacionant ensenyament i política social. Promogueren debats, convocaren concursos, concediren premis… Iniciatives pròpies, totes elles, «de una política precoz del paro obrero». Les societats econòmiques promocionaren també escoles d’ensenyament primari, seleccionaren mestres, incentivaren iniciatives sobre nous mètodes pedagògics, publicaren treballs dels seus socis i d’altres premiats en concursos, crearen càtedres d’economia política com la de Saragossa i suggeriren la seua creació en universitats. Diferents societats crearen escoles d’ensenyaments especials: a Madrid, de mecànica teòrica i pràctica; a Granada, Talavera, Tàrrega, Segòvia, Vélez-Màlaga i Zamora, de dibuix; a Palma i Saragossa, de matemàtiques; a Granada, de l’art de teixir seda; a Saragossa i Granada, d’agricultura; a Vélez-Màlaga, de llatinitat. En altres casos, establiren fàbriques, emprengueren obres d’infraestructures o iniciaren companyies de comerç. Algunes complementaren la seua política social amb l’establiment d’hospicis, germandats i altres institucions benèfiques, i lluitaren contra la resistència d’interessos privilegiats, la intolerància i la propensió a la inèrcia i al fanatisme, la qual cosa explica la problemàtica del seu arrelament. En el foment de l’economia local aspiraven a crear riquesa i oferir treball.³⁷ Gràcies a les societats i a les seues iniciatives es van promoure els assumptes relacionats amb l’agricultura, la indústria, el comerç i l’economia política, i se sistematitzaren les crítiques il·lustrades als fonaments econòmics de la societat estamental.³⁸

Al llarg del segle XVIII, com ja s’ha apuntat amb anterioritat, la població espanyola va experimentar, com a la resta d’Europa, un augment considerable. L’impuls demogràfic registrat a les acaballes del segle XVII es va mantenir en el XVIII gràcies a la combinació de factors diversos com la desaparició de les grans epidèmies de pesta bubònica, lleus progressos mèdics, dilatats períodes de pau o la millora del nivell de vida. Gonzalo Anes veu l’origen de la dita progressió en un cert equilibri entre recursos i població, aconseguit ja en la segona meitat del XVII, que va atenuar els efectes de les pestes.³⁹ Per la seua part, Jordi Nadal apunta com a raons fonamentals: l’eliminació dels obstacles que durant segles havien mantingut el potencial humà espanyol molt per sota de les seues possibilitats –guerres i emigració– i la introducció de nous conreus.⁴⁰ Però en tot cas, la positiva evolució de la població espanyola no va ser conseqüència, com a Anglaterra, d’un canvi en les estructures productives, que havien romàs inalterables.⁴¹

L’increment no s’ha pogut valorar exactament perquè en la primera meitat del segle no es va realitzar cap cens general amb suficients garanties. D’una manera aproximada, Domínguez Ortiz ha calculat, però, que els vuit milions d’habitants de 1700 es convertiren en prop de dotze per al 1800.⁴² Segons Juan F. Fuentes, d’acord amb el cens de Campoflorido, realitzat entre 1712 i 1717, la població espanyola de principis de la centúria era d’uns 7.500.000 d’habitants; cap al 1768, a la vista del recompte del comte d’Aranda, estaria pels 9.300.000; vint anys després (coincidint amb la mort de Carles III), arribaria fins als 10.500.000, xifra que es mantindria durant uns quants anys. Això implica, des del seu punt de vista, un augment demogràfic al llarg del segle d’un 40% en relació al punt de partida, és a dir, una taxa mitjana de creixement anual del 0’42%, similar a la d’Itàlia, superior a la de França i un poc inferior a les de Gran Bretanya i Escandinàvia.⁴³ Un increment que va ser molt desigual en unes regions i unes altres.⁴⁴ C. Martínez Shaw quantifica també l’augment net de la població del dit període en un 40%, deu milions al voltant de la data del cens d’Aranda (1768), i onze en el moment del de Floridablanca (1787). Aquest augment es va repartir de forma desigual, beneficiant la perifèria sobre l’interior, i les zones urbanes sobre les rurals.⁴⁵ Això no obstant, l’antic règim demogràfic va continuar vigent, la taxa de natalitat seguí sent el motor de la recuperació, però la taxa de mortalitat es va mantenir en cotes altes. De fet, no cediria fins als avanços de caràcter mèdic i sanitari del segle XIX.⁴⁶

Si bé el foment de l’economia, especialment de l’agricultura, i l’enfortiment del poder de la monarquia, a més de «la búsqueda de la felicidad de la nación»,⁴⁷ van ser les dues principals motivacions de l’acció política del despotisme il·lustrat, en el camp del reformisme social, les accions quedaren reduïdes a algunes mesures de caràcter cosmètic i al foment d’una consideració més favorable del treball productiu. Com ha escrit Antonio Elorza, tot conservant els principis bàsics d’estratificació social i les relacions de producció anteriors, s’intentà aconseguir l’homogeneïtat legal, econòmica i cultural, per tal que el poder absolut poguera actuar amb plena eficàcia.⁴⁸ Els nous plantejaments en el camp de les relacions socials sols eren acceptables si contribuïen a l’objectiu del foment econòmic, amb el condicionant, però, de no alterar l’estructura estamental tradicional. Amb això, tant la noblesa com el clericat mantingueren pràcticament intacta la seua situació econòmica i social preeminent. Les consideracions envers la burgesia emergent s’establiren només en funció de la seua convenient participació en el projecte de desenvolupament econòmic del país.

Com ens refereix M. Artola, la societat espanyola de l’antic règim s’organitzà sobre «el supuesto, inalterado hasta el triunfo de la revolución industrial, de que el trabajo y la tierra son los únicos factores, al menos los únicos significativos, que intervienen en la producción de una renta que se presenta en forma de excedente agrícola». La distribució de la renda o l’excedent agrícola li donen a la societat de l’antic règim el perfil característic. Hi trobem una aristocràcia de rendistes que controla el govern local per mitjà de la jurisdicció senyorial i una burgesia de llauradors que governen els pobles no sotmesos al règim senyorial, exploten les terres llogades a l’aristocràcia i «contratan cotidianamente al sector más numeroso de la población que constituyen los jornaleros». Aquesta organització social és la realitat que el sistema estamental «transparenta al tiempo que oculta». Encara que, ens diu, se’n poden citar excepcions –petits propietaris, eclesiàtics pobres– i que cal «completar el sector burgués añadiendo el grupo de los arrendadores de rentas y el menos importante aunque más numeroso de los artesanos, fabricantes, funcionarios, el modelo permite integrar perfectamente estas situaciones».⁴⁹

La pervivència de l’estructura social de l’antic règim es va fer palesa també en els posicionaments davant la marginació social, camp en el qual les accions es dirigiren alternativament envers les solucions assistencial i repressiva, però sense entrar en la consideració de l’origen social de la pobresa. Aquests procediments són qualificats pels professors A. Mayordomo i L. M. Lázaro com a preventiu-correctiu i repressiubenèfic, respectivament. El primer, amb un marcat caràcter d’educació especial, era dirigit als xiquets orfes i sense empara, en general a la infància desvalguda, educada fins als deu anys en cases de pietat sotingudes amb fons públics, per a evitar l’ociositat i la vagància. El segon estava orientat a replegar, col·locar, controlar i dedicar a treballs útils vagabunds i captaires.⁵⁰

En comparació al segle anterior, la conflictivitat social es va reduir de forma substancial. L’esforç governamental per mantenir la pau social i una favorable conjuntura econòmica hi ajudaren. Alhora que s’augmentava l’oferta de terra amb una major extensió de conreu, es va buscar per mitjans indirectes d’afavorir l’accés dels llauradors a la propietat.⁵¹ Això no obstant, al llarg d’aquest període es van produir diverses revoltes camperoles i avalots antifiscals i de subsistències, en uns casos seguint els models típics de l’antic règim⁵² i en altres com a resposta a les noves circumstàncies imposades per la centralització administrativa de l’Estat absolutista en territoris forals. Entre tots els esdeveniments revolucionaris ocorreguts en l’Espanya del XVIII, destaca l’anomenat Motín de Esquilache.

El sentiment xenòfob contra la presència de ministres estrangers al govern, la dràstica imposició d’una sèrie de mesures d’ordre públic (prohibició de l’ús de la capa llarga i el xamberg), l’augment de la pressió fiscal en detriment de persones poderoses i influents, i el malestar per la mancança del blat, conseqüència de la seua liberalització i de les males collites dels anys anteriors, especialment la de 1765, van confluir perquè pel març de 1766 es produïra a Madrid un avalot, el qual es va estendre ràpidament per nombroses ciutats i províncies, on sovintejaren les demandes populars.⁵³

El succés revolucionari, amb evident rerefons polític a Madrid, constituí un clar intent dels grups més conservadors de la societat tradicional per tal de paralitzar les polítiques de canvi impulsades pel reformisme borbònic, especialment al llarg del regnat de Carles III. La revolta es va saldar amb el desterrament d’Esquilache, la rebaixa del preu dels queviures, l’abolició de les mesures sobre els vestits, l’amnistia per als amotinats i la fugida de Carles III a Aranjuez.

Amb el comte d’Aranda al capdavant d’un nou govern, hom procedí a enfrontar la crisi, a restablir l’ordre públic i a investigar i dirimir la possible participació de membres dels estaments privilegiats en una pressumpta conspiració. Encara que aquest aspecte no va quedar resolt de forma clara, el marqués de l’Ensenada va ser desterrat a Medina del Campo, el marqués de Valdeflores i l’abat Gándara van ser processats i, mitjançant decret del 27 de febrer de 1767, es va procedir a l’expulsió dels jesuïtes i a la confiscació dels béns de la Companyia per provisió reial del 5 d’octubre de 1767. Amb això, se li va atorgar al moviment un clar significat polític conservador.

Com veurem més endavant, l’expulsió dels jesuïtes intensificà la política regalista i centralitzadora de l’ensenyament. És més –com ens diu Ruiz Berrio–, és possible assenyalar la data de 1767 com la «del comienzo de la enseñanza laica y estatal en España». Bona prova d’això la tenim en el contingut de l’esmentada provisió del 5 d’octubre de 1767 per la qual se subrogaven les Primeres Lletres i altres ensenyaments impartits en col·legis i cases dels jesuïtes a mestres i preceptors seculars per oposició.⁵⁴

La provisió reial deia:

De nada servirá el haber libertado estos primeros estudios del yugo y mal estado, en que los tenía la Compañía. Si la vigilancia del nuestro Consejo no procurase reintegrarles en su primitivo esplendor; restituyéndole a los Maestros y Preceptores seglares, proveyéndose a oposición estos Magisterios y Cátedras, concurriendo las ciudades y villas con aquellos mismos situados que daban a los Regulares de la Compañia, y aplicándose de sus Temporalidades ocupadas lo que pareciese conveniente, para dotar a los Maestros de tan importantes enseñanzas, como que la perfeccion de ellas es el cimiento y basa principal de los demás Estudios, que nunca son sobresalientes en los que carecen de estas sólidas nociones.⁵⁵

Pel que fa a l’ús de les temporalitats dels jesuïtes, malgrat les aspiracions de Campomanes («pretendió con excesivo optimismo, cambiar esta realidad social cuando creyó tener en sus manos una fuente inagotable de riqueza»), la lentitud, la indecisió, les freqüents contradiccions i la falta d’una política clara i decidida del Consell de Castella impediren que s’obtingués, de l’administració de les dites temporalitats, una compensació pedagògica i cultural que pal·liara el buit deixat per l’expulsió de la Companyia.⁵⁶

Com ja s’ha apuntat, el reformisme il·lustrat, que seguí el model francés, va significar en el nostre cas la centralització tant de l’acció política com de l’administració, mirant de trobar l’enrobustiment del poder de la monarquia absoluta i l’eficàcia. En aquest sentit, els Borbó tractaren d’uniformar el sistema institucional en perjudici de les constitucions particulars dels distints estats que composaven la monarquia hispànica. Instauraren un nou sistema de govern concentrant les decisions polítiques en la Secretaria d’Estat; per mitjà de la figura de l’intendent, controlaren de manera ferma les províncies; afirmaren de forma més enèrgica la superioritat de l’Estat sobre l’Església, augmentant la tendència regalista de la dinastia anterior, i a partir d’una Hisenda més eficaç, destinaren la major part dels ingressos obtinguts a la potenciació de tots els instruments de la política exterior amb l’objectiu de conservar l’imperi.⁵⁷

Per mitjà dels decrets de Nova Planta (juny de 1707 per a València i Aragó, novembre de 1715 per a Mallorca i gener de 1716 per a Catalunya) es va instaurar en cadascun d’aquests estats un nou marc institucional que implicà un govern presidit pel capità general (que assumí les competències de comandant militar i governador general) i l’audiència, la pèrdua del dret privat propi al Regne de València, la desaparició de les institucions peculiars de cadascun dels regnes, el Consell d’Aragó i els organismes forals, la supressió de la llengua pròpia com a llengua oficial, l’abolició dels consells municipals i l’establiment del sistema de corregiments (s’imposà la designació de tots els càrrecs per l’autoritat reial i la figura del regidor vitalici a les principals ciutats) i la transferència de la gestió fiscal als intendents, els quals van assumir els ingressos corresponents al monarca, els percebuts per les institucions forals i els nous impostos, creats per a equiparar la càrrega impositiva a la castellana, anomenats equivalentes o catastros. La figura de l’intendent, que se superposava a la dels corregidors, amb territoris més amples, tenia com a principal objectiu reforçar la centralització i l’eficàcia administrativa. L’ordenança de 1718 li va conferir atribucions en matèries d’hisenda, milícia, justícia, govern i supervisió de les autoritats i organismes de menor rang.⁵⁸

El 1721 es va implantar un nou sistema de govern mitjançant la creació de les secretaries d’Estat en les quals es concentraren les decisions polítiques: Estat, Gràcia i Justícia, Hisenda, Guerra i Marina i Índies. Més endavant, encara que durant un breu període (1787-1792), les secretaries s’integraren en un òrgan superior, la Junta Suprema del Estado, que era presidida pel titular de la primera secretaria. Malgrat tot, es mantingueren els consejos. Des del Consell de Castella, fiscals com Pedro Rodríguez de Campomanes –que amb posterioritat n’aconseguí la presidència– o José Moñino –que rebé el títol de comte de Floridablanca–, prestigiats pels seus propis mèrits i comptant amb el recolzament reial, impulsaren les polítiques reformistes.⁵⁹

Les poblacions, sobretot a la Corona d’Aragó, perderen part de la seua autonomia a mesura que anà avançant el procés de centralització i racionalització administratives. Això no obstant, seguiren tenint moltes atribucions en matèries com ensenyament, sanitat i abastiment, administraven les terres comunals, disposaven de béns de propis, recaptaven els seus propis arbitris… Com a conseqüència del Motín de Esquilache del març de 1766, que va posar en evidència el descontent popular contra la gestió dels municipis, es crearen els càrrecs populars i electius (mitjançant un sufragi universal de dos graus), inicialment per un any, ampliat després a dos, dels diputats del comú (quatre en els pobles de més de mil veïns i dos en els de menys, encarregats de la política d’abastiments, administració de béns de propis, quints…) i del síndic personer del comú, responsable de la defensa dels veïns enfront dels abusos de corregidors i altres autoritats locals. Lògicament, els nous càrrecs trobaren l’hostilitat i el menyspreu de les oligarquies tradicionalment usufructuàries de les regidories vitalícies.⁶⁰

L’eficàcia administrativa pretenia d’aconseguir una hisenda sòlida. Si amb els decrets de Nova Planta s’incorporaren els impostos tradicionals a la Hisenda Reial i es va implantar un nou gravamen –el qual havia de resultar equivalent en quantitat a les rendes provincials castellanes–, concebut com l’instrument per a pal·liar la desigualtat contributiva entre els diferents estats, a partir de 1749, el marqués de l’Ensenada va intentar, seguint l’exemple de José Patiño per a Catalunya, una única contribució, una reforma tributària basada en un cadastre que recollira tots els béns i rendes dels habitants de Castella. La caiguda del ministre i les resistències trobades feriren de mort el projecte, el qual, encara que es va reprendre en l’època de Carles III, finalment va quedar arxivat. Com a conseqüència, s’optà per una reforma que implicava rebaixar els drets imposats sobre productes de primera necessitat i simultàniament gravar les rendes de les propietats rústiques i urbanes, els rèdits dels censos i altres fons de riquesa que fins aleshores no tributaven, la contribució de fruits civils.⁶¹ La mancança d’una reforma fiscal més profunda comportà, a les acaballes del segle, la fallida de la Hisenda Reial, fallida que unida a altres fets contribuí a la crisi de l’antic règim.⁶²

A l’exèrcit, es reorganitzaren les unitats, es promulgà una normativa de caràcter general, s’instaurà un nou sistema de reclutament i es van nacionalitzar i multiplicar els efectius. A la Marina, una vegada constituïda l’Armada Reial (1714), creats els tres departaments marítims de Ferrol, Cartagena i Cadis (1726), i instaurat l’Almirallat (1737), la reforma es va dirigir a la construcció de vaixells de guerra als arsenals, la formació de l’oficialitat, encomanada fonamentalment a l’Acadèmia de Guàrdies Marines de Cadis, i la dotació adient de tripulacions, declarant obligatori el servei a la marina de guerra per a la gent de mar.⁶³

Per altra part, si les relacions entre Església i Estat⁶⁴ van estar presidides pel seguiment de l’orientació regalista ja perfilada pels sobirans de la casa d’Àustria,⁶⁵ la política internacional dels Borbó es va organitzar en diferents fronts: la revisió del tractat d’Utrecht, la defensa de l’imperi ultramarí, la política mediterrània davant les potències musulmanes i l’expansió per les costes occidentals d’Àfrica i el Pacífic, utilitzant com a instrument diplomàtic l’aliança dinàstica amb França i com a instrument militar el nou exèrcit i la nova marina.⁶⁶

El regnat de Carles IV, caracteritzat pel bloqueig de l’economia, la recrudescència de la protesta social, l’agudització de les contradiccions polítiques al si de les classes dirigents, l’explosió de la controvèrsia ideològica a l’interior, la successió dels enfrontaments militars a l’exterior, amb la consegüent fallida de la hisenda,⁶⁷ i els primers signes del moviment d’emancipació a l’Amèrica espanyola, pot considerer-se el primer capítol d’un procés que va conduir a la crisi. Crisi que posà fi a l’antic règim i que illuminà l’Espanya contemporània.⁶⁸

2. EL PROJECTE EDUCATIU IL·LUSTRAT

Tamisant, desenvolupant i aclarint l’herència de segles anteriors,⁶⁹ va tenir lloc a l’Europa occidental, al llarg del segle XVIII, el naixement i desplegament d’un moviment de reforma i renovació que ho discutí, analitzà i agità tot, la Il·lustració.⁷⁰ La llum de la raó de l’esperit il·lustrat permetria a l’ésser humà, ens diu Hazard, dissipar les ombres que envoltaven la Terra, tornar a trobar el Pla de la Natura i, seguint-lo, recobrar la felicitat perduda.⁷¹ Un corrent que, en el fons, implicava portar a la praxi les idees i les il·lusions dels homes del Renaixement, per part especialment dels empiristes i els racionalistes del segle XVIII –Descartes, Locke, Bacon, Galileo, Hobbes, Leibniz.⁷² L’original del moviment il·lustrat no van ser, però, els continguts propis de les seues doctrines; la novetat rau essencialment en la forma de pensar i de posar en pràctica les idees.

Com encertadament ens assenyala Enrique Guerrero, la Il·lustració, mitjançant el racionalisme empíric, continuà l’esforç de les ciències per explicar el perquè d’alguns fenòmens naturals. A més, li donà al saber un caràcter més sistemàtic, que es traslladà a totes les facetes de la vida material i social. L’Enciclopèdia se’ns presenta com un bon exemple. Tanmateix, va ser més important encara aplicar la mateixa metodologia a la consecució del coneixement de l’estructura i el funcionament de la societat.⁷³

La utilització per part dels il·lustrats de l’anàlisi racional com a instrument de crítica social i política, el posicionament discrepant amb l’organització política de la societat, l’actitud d’oposició a la concepció del món i la ideologia dominant comportaren el naixement d’una nova consciència en determinats sectors de la societat. Es tractava, doncs, com apunta Herminio Barreiro, de dissenyar un nou Estat (Montesquieu). Un Estat que requeria una organització política nova (Montesquieu, Voltaire, Diderot, Rousseau), una educació i una cultura noves (Diderot, Rousseau, Helvecio, D’Holbach, Voltaire i, més tard, Condorcet i Tayllerand) i del qual sorgiria un nou tipus de ciutadà i un home nou (Rousseau).⁷⁴

Es tractava d’una proposta transformadora, de canvi per a la millora social, que podria implanter-se políticament mitjançant un procés revolucionari. Exigia, però, per a la seua consolidació, una millora en l’educació dels joves i dels ciutadans,⁷⁵ i la intervenció de l’Estat. Es va recuperar així la vella idea de Plató: l’educació ha de funcionar com un sistema al servei de l’Estat.⁷⁶

Ara, al segle XVIII, el projecte comptava amb el recolzament dels interessos de sectors amplis i creixents, d’una classe burgesa emergent i amb poder econòmic, i tenia perspectives de convertir-se en realitat. A més, va comportar el naixement de la primera consciència contemporània d’allò que més tard serà l’educació pública. L’objectiu essencial fou la proposta d’un sistema educatiu que permetera la implantació i el manteniment de l’estat burgés que es dibuixava. La revolució política necessità anar acompanyada, doncs, d’una revolució educativa paral·lela. L’educació començà a ser considerada una palanca de transformació de primer ordre i, amb la publicació de l’Emili de Rousseau (1762) i l’Assaig d’educació nacional de La Chalotais (1763), s’obrí un procés històric lent i profund, de llarga durada, que no culminarà fins després de la Segona Guerra Mundial «y en muy contados paises».⁷⁷

Però si els il·lustrats consideraren l’educació un instrument imprescindible per a produir i consolidar el canvi social, van entendre també que la instrucció era, igualment, imprescindible per a garantir les perspectives de progrés basades en les activitats productives. En el camp educatiu, això es traduí en una orientació utilitarista en funció de les necessitats de l’activitat econòmica.⁷⁸ Aquesta importància, tant política com econòmica, de l’educació fou posada de manifest per rellevants il·lustrats europeus, com Rousseau, Diderot, Condorcet, Humboldt, Voltaire, D’Alambert, o espanyols com Jovellanos, Campomanes…

El canvi polític proposat pel moviment il·lustrat, amb la consegüent necessitat de consolidarlo una vegada assolit, l’exigència de dinamitzar les activitats productives, amb la finalitat de facilitar el progrés i l’oposició a una concepció educativa domèstica, religiosa i particular, determinaren els suggeriments renovadors tant de continguts com de mètodes educatius.⁷⁹ La renovació metodològica vingué impulsada per aportacions com les de Rousseau, especialment en l’Emilio (1762), i la revisió del concepte d’educació en si mateix. En aquesta obra, l’autor es va mostrar partidari d’un sistema que ensenyés el deixeble a resoldre els seus problemes mitjançant una intervenció personal. Es tractava d’establir un programa de continguts adient a la capacitat d’absorció i progressió de l’alumne. Un mètode que proposava exercitar «su cuerpo, sus órganos, sus sentimientos, sus fuerzas», tot mantenint, però, «su alma ociosa por tanto tiempo como sea posible». Considerar «todos los retrasos como ventajas». Deixar «madurar la infancia en los niños». Conéixer «el genio particular del niño» per tal de saber «el régimen moral que le conviene».⁸⁰

Malgrat la poca viabilitat del pla proposat i la impossibilitat de convertir-se en un projecte o guia d’educació pública, el punt de vista de Rousseau va posar de manifest evidents insuficiències educatives dels sistemes imperants. Amb ell, l’educació, a més d’un acte social i polític, esdevingué també un acte creatiu, generador de cultura i capaç d’aconseguir un nou model d’home.⁸¹

Per als il·lustrats, l’educació esdevingué protagonista⁸² i l’Estat, el màxim responsable de la matèria. Això va significar un sistema educatiu unificat i controlat per l’Estat. És a dir, una proposta educativa centralitzada, pública, laica i col·lectiva, que en el nou Estat havia de ser nacional.⁸³ La fe il·lustrada en l’educació, la consideració de l’educació nacional com una qüestió d’Estat, explica la concepció social i política de Condorcet. L’educació significarà

ofrecer a todos los individuos de la especie humana los medios de proveer a sus necesidades, de asegurar su bienestar, de conocer y ejercer sus derechos, de comprender y cumplir sus deberes. Capacitar y cualificar al individuo para el desarrollo de sus capacidades naturales y garantizar la igualdad de hecho entre los ciudadanos.⁸⁴

Sobre la concepció educativa d’aquest segle resulta imprescindible al·ludir, però, com ens indiquen els professors A. Mayordomo i L. M. Lázaro, a algunes qüestions bàsiques. Per una part, la contradicció observada entre la declaració teòrica sobre l’interés per l’home i la universalització de la cultura, i la falta d’impuls real que es produeix en el terreny de l’educació popular. (Se citen, per exemple, les posicions contradictòries d’autors com Voltaire, Diderot o La Chalotais que, junt amb el discurs laudatori de l’educació, qüestionaren l’extensió d’aquesta a les classes treballadores.) D’altra banda, tenim la consideració de l’educació com a camp d’intervenció per part dels poders públics, atés el seu vessant cívic i polític, útil per a l’Estat.⁸⁵ Sobre aquest posicionament, ja s’ha vist la concepció de l’educació com a aparell de l’Estat (en La Chalotais, Rolland d’Erceville o Zedlitz), mecanisme ideal per a l’assimilació i l’assumpció de les lleis, o com «un deber de justicia», imposat per l’«interés común de la sociedad y por el de la humanidad entera».⁸⁶ I, finalment, hi ha la tercera qüestió, la renovació propiciada per les tendències del realisme i l’utilitarisme, i pel desig de metoditzar i racionalitzar el procés d’aprenentatge. Una Il·lustració, per tant, que va estimular una educació més científica i més moderna. Una preocupació educativa que vol servir a una realitat en transformació i, per tant, a la perspectiva determinada pels qui la promouen des de posicions de privilegi.⁸⁷

Al llarg del segle XVIII no faltaren a Espanya, encara que amb el segell de les singularitats pròpies del país, alguns dels aspectes que s’han citat com a definidors de l’esperit i la mentalitat il·lustrades, dels quals podem esmentar la defensa i el recolzament de l’actitud crítica, obertura a les noves idees, canvis en el sistema de valors, secularització, adhesió als posicionaments d’optimisme i fe en el progrés i la felicitat pública, confiança en els sabers útils i, per descomptat, la consideració de l’educació com a font de rendiment i utilitat econòmica i social, com a consecució per a tots i deure d’atenció pública. Un pensament il·lustrat que, malgrat la falta d’originalitat en determinades ocasions, o de l’abundància en reiteracions,⁸⁸ de les contradiccions i incoherències, de la tensió entre el reformisme de la minoria selecta i l’immobilisme de la massa,⁸⁹ va aconseguir que el país se n’eixira durant el XVIII de la seua tradició com mai no ho havia fet abans.⁹⁰

Com ja hem apuntat, Antonio Elorza ens resumeix l’intent il·lustrat com el desig d’arribar a una societat estamental racionalitzada i progressiva, tot conservant els principis bàsics de l’estratificació social –cercant una homogeneïtat legal, econòmica i cultural per tal d’aconseguir l’eficàcia de l’Estat– i aprofundint en el procés de secularització. D’altra banda, Pierre Vilar veurà l’originalitat de «las luces españolas» en «la reflexión de España sobre ella misma».⁹¹

En consonància amb el moviment general, els il·lustrats espanyols confiaren plenament en l’educació com a font de felicitat, com a instrument de pau o com a recurs per a conquerir la naturalesa.⁹² En opinió de Ruiz Berrio, l’equació educació = virtut = felicitat sosté la utopia educativa dels il·lustrats i explica l’atenció que aquests hi dedicaren. Amb ciutadans instruïts es tindrien ciutadans virtuosos, una nació fàcil de governar i, a la llarga, s’aconseguiria la felicitat pública. Un punt de vista que justifica l’enfocament utilitarista de la instrucció i que permet impulsar la idea de fer-la universal i establir diferències en els continguts i nivells.⁹³

Sorgeix així l’equació educació = utilitat = benefici públic. En aquest sentit, Escolano parla de la implementació entre il·lustració i foment, de la coincidència entre les característiques del moviment il·lustrat i les noves actituds polítiques i les necessitats de la dinàmica econòmica, de la sinergia entre la ratio econòmica, el discurs il·lustrat i l’acció educativa.⁹⁴ Els coneixements útils seran bàsics per al desenvolupament de les branques del foment: agricultura, indústria, comerç i navegació. El mateix Jovellanos es preguntava si la instrucció pública és el primer origen de la prosperitat social, i assenyalava que

las fuentes de la prosperidad social son muchas, pero todas nacen de un mismo origen y este origen es la instrucción pública. Ella es la que las descubrió, y á ella todas estan subordinadas […]. Con la instrucción todo se mejora y florece; sin ella todo decae y se arruina en un estado.⁹⁵

L’interés per les ciències naturals, per l’educació tècnica⁹⁶ i pels ensenyaments pràctics i útils,⁹⁷ la formació en assumptes relacionats amb l’agricultura com a instrument de dinamització econòmica del país,⁹⁸ la valoració del treball,⁹⁹ les iniciatives dirigides a combatre l’ociositat, la vagància o la pobresa,¹⁰⁰ les accions encaminades a la consecució de la felicitat,¹⁰¹ la prosperitat i el benestar de la nació…¹⁰² són mostres patents del plantejament econòmic de la reforma educativa.¹⁰³ Com assenyala Elorza, són evidències de la intenció de millorar el funcionament de les unitats productives¹⁰⁴ en interés, com ja s’ha apuntat amb anterioritat, dels sectors privilegiats de la societat, els quals foren afavorits per l’augment de la producció.

Els plantejaments religiosos marcaren la línia d’orientació educativa, l’acció de les institucions pedagògiques i els conflictes polítics i ideològics del segle XVII. El nostre segle XVIII es caracteritzà, en canvi, com assenyala Escolano, per la predominant atenció prestada a tots els assumptes de l’economia i per la inclinació economicista que va imprimir a totes les realitzacions.¹⁰⁵

Amb l’objectiu de la racionalitat, de fer realitat la circulació de les llums i augmentar la rendibilitat social, es féu necessari, com hem comprovat, popularitzar i universalitzar una certa impregnació educativa,¹⁰⁶ especialment a partir de 1759, amb l’accés de Carles III al poder i amb una gran coincidència de punts de vista entre els equips reformistes del govern i els il·lustrats.¹⁰⁷ Tant la noblesa com el clericat són convocats a col·laborar en la tasca d’instruir el poble invocant la seua missió de caritat, la seua obligada participació cívica o la seua influència i el seu exemple.¹⁰⁸ Aquest serà el paper a desenvolupar per la minoria selecta però heterogènia, com ja hem vist amb anterioritat en J. Sarrailh.¹⁰⁹

Atesa la importància tant social com política de la noblesa, la voluntat reial d’instrumentalitzarla fou palesa. Considerat el seu nivell d’influència econòmica, social, política i cultural, el nombre –quasi mig milió dels deu i mig habitants, segons el cens de Floridablanca (1787)– i l’escassa preocupació mostrada per les qüestions relacionades amb les arts, la ciència i la cultura en general, una part important de l’esforç es va dedicar a la formació d’aquest grup social.¹¹⁰ Amb plena confiança en els avanços de la tècnica i de la ciència, i, en definitva, en els assumptes educatius, aquest tipus d’accions es dirigiren també, de forma paral·lela, als capellans, perquè foren alhora mestres en qüestions temporals.¹¹¹

La preocupació il·lustrada per la formació i la instrucció dels diferents grups socials,¹¹² amb la finalitat d’aconseguir la prosperitat i la felicitat públiques, no exclou, tanmateix, la relació entre posició social i model pedagògic.¹¹³ Cadalso, per exemple, ens dirà:

el que nace en la ínfima clase de las tres, y que ha de pasar su vida en ella, no necesita estudios, sino saber el oficio de sus padres en los términos en los que se lo ve ejercer. El de la segunda ya necesita otra educación para desempeñar los empleos que ha de ocupar con el tiempo. Los de la primera se ven precisados a esto mismo con más fuerte obligación, porque […] han de gobernar sus estados, que son muy vastos, disponer de inmensas rentas, mandar cuerpos militares […].¹¹⁴

El model pedagògic il·lustrat va estar limitat, però, pel seu mateix projecte de societat estamental racionalitzada i progressista,¹¹⁵ molt més general. De fet, va trobar els seus límits, com ja hem apuntat anteriorment, en l’equivocada pretensió de fer una reforma cultural sense danyar els privilegis de classe, és a dir, respectant les estructures econòmiques i socials de la societat estamental.¹¹⁶ Sobre aquesta consideració, convé recordar també el punt de vista de Ruiz Berrio en el sentit que el plantejament econòmic de la reforma educativa proposat pels nostres il·lustrats formava part de la visió general que van tenir del problema espanyol global. Partien, ens diu, del fet que Espanya estava en crisi política, i amb la convicció que la felicitat de la nació s’aconseguiria a través de la felicitat dels particulars, buscaren solucions econòmiques per a la seua regeneració.¹¹⁷ En opinió de Puelles, els il·lustrats espanyols pensen que el poble és objecte especial de la política, però no té preparació per a ser subjecte actiu. A més, donat que es considerava que les causes econòmiques de la decadència només podien anul·lar-se mitjançant la llibertat de treball, de comerç o d’indústria, es va optar pel liberalisme econòmic, però no pel liberalisme polític. Per a la reforma econòmica es plantejaren dos mitjans: poder regi i instrucció pública.¹¹⁸

Des del govern es va mostrar disposició a pactar amb determinats sectors de l’Església i de la noblesa, amb la finalitat que fos l’Estat qui dirigira i ordenara l’educació; es volia aconseguir la uniformació de mètodes i llibres, i la creació d’establiments educatius mitjançant els quals es propagaren i transmeteren uns valors, coneixements i habilitats nous en consonància amb els punts de vista il·lustrats. Per primera vegada, l’Estat passà a monopolitzar la legitimitat educadora a pesar de les resistències de la noblesa, l’Església o els gremis.¹¹⁹

Encara que les contradiccions internes del projecte de la minoria il·lustrada van impedir emprendre una reforma educativa sistemàtica o la construcció del sistema educatiu que el país necessitava,¹²⁰ la política reformista va contemplar la promulgació d’un cos legislatiu que permetera la necessària organizació de l’àmbit escolar institucionalitzat i l’execució de la tasca educadora.¹²¹

Així, es feren palesos principis teòrics fonamentals com ara són l’extensió de l’oferta o el reconeixement dels drets i deures de l’Estat en matèria d’educació. En la pràctica, es promogueren, com veurem amb més detall en apartats posteriors, iniciatives legislatives com l’ordenació del magisteri¹²² (RP 11-VII-1771, RP 22-XII-1780, RC 15-V-1788, RC 25-XII-1791), l’organització d’escoles públiques a Madrid (RP 3-X-1763, RP 11-V-1783), el nomenament d’inspectors de les escoles reials (RO 1-IV-1802), la creació a les capitals de província de juntes d’exàmens depenents del Consell Reial (RO 3-IV-1806), les resolucions que obligaven pares i magistrats polítics a donar «educación conveniente y oficio o destino útil» als xiquets o joves per tal d’intentar acabar amb la mendicitat, l’ociositat o la vagància (RC 12-VII-1781, RC 3-II-1785), o la demanda a corregidors i alcaldes majors perquè informaren sobre la situació escolar de viles i aldees (ROC 6-V-1790).¹²³

Va haver, doncs, interés per racionalitzar el procés d’ensenyament, per millorar els aspectes metodològics i curriculars, per ordenar i organitzar els assumptes relacionats amb el professorat, les escoles, la inspecció i el control, per definir les obligacions de pares i autoritats respecte de facilitar educació adient, ofici o col·locació útil de xiquets i joves, o per incentivar o protegir propostes renovadores com el moviment de San Ildefonso o el procés d’introducció i difusió dels mètodes pestalozzians.¹²⁴

En aquest sentit, com ens apunta Viñao Frago, l’actuació dels poders públics i eclesiàstics al llarg de la segona meitat del segle XVIII va produir accions valuoses, però aïllades, irregulars i desiguals en el temps. I tot això, sense bases financeres estatals i sense un pla o propòsit global, ateses les limitacions imposades per les estructures feudals i estamentals de l’antic règim i la realitat d’un país en el qual l’alfabetització no era considerada instrument de control i proselitisme massiu, perquè hi existien altres mitjans més eficaços i menys perillosos per a l’ordre establert. La influència de les accions desplegades va quedar circumscrita al medi urbà –arribant més als homes que a les dones–; per al camp, les províncies i localitats aïllades del trànsit comercial i el sexe femení, no existiren ni Il·lustració ni Llums.¹²⁵

3. CANVI POLÍTIC I TRANSFORMACIÓ SOCIAL

A principis del segle XIX és evident l’estat de decadència econòmica i política d’Espanya. Un país quasi exclusivament agrari, amb una estructura feudal de la propietat de la terra en la qual els senyors atenien més les rendes que la producció. La situació interior, marcada per l’orientació de la política exterior¹²⁶ davant la crisi internacional, va derivar en una successió d’enfrontaments militars, que comportà la bancarrota de la hisenda,¹²⁷ el progressiu augment de la protesta social, l’agudització de les contradiccions de les classes dirigents, l’explosió de la controvèrsia ideològica a l’interior i els primers signes del moviment d’emancipació en l’Amèrica espanyola.¹²⁸

Ja hem vist que Carles III, seguint els postulats del despotisme il·lustrat, amb les aportacions d’un reduït grup de col·laboradors, havia iniciat una sèrie de reformes dirigides a millorar la situació del país. L’abolició del gremialisme en algunes professions, el perfeccionament de la maquinària administrativa, la planificació econòmica o la política de foment en són bons exemples. Com ens assenyala Domínguez Ortiz, els ministres del monarca escolliren l’única via possible, la reformadora. Atés que l’antic règim es degradava a poc a poc, semblava més encertat accelerar aquest moviment intern per tal de realitzar un canvi sense dificultats. Això no obstant, aquest procés evolutiu, lent, hauria necessitat que el regnat de Carles IV fóra una continuació del projecte reformista. Com conclou el mateix Domínguez Ortiz, «el estallido revolucionario y el pánico que provocó» van modificar «los datos del problema».¹²⁹

La Revolució Francesa va generar inquietud en el govern d’Espanya. L’anomenat pánico de Floridablanca, el replegament defensiu del govern, significà un retrocés per a la cultura i la ideologia il·lustrada amb un nou enfortiment de la Inquisició, l’exigència d’una considerable censura oficial, la desaparició d’una sèrie de prestigiosos periòdics, la imposició d’un cordó ideològic de sanitat¹³⁰ en les fronteres terrestres i marítimes, i el resorgiment de publicacions afins al pensament reaccionari espanyol.

Un moment històric qualificat per diversos autors com l’època daurada del pensament reaccionari espanyol: Fra Diego José de Cádiz (El soldado católico en la guerra de religión, 1794) o el filòleg Lorenzo Hervás y Panduro (Causas de la Revolución Francesa, 1794) en són referències. Un temps que també veié aparéixer la primera literatura política de signe marcadament liberal: José Agustín de la Rentería publicava quatre Discursos (1790), Valentín Foronda, Cartas sobre materias político-económicas (1788-89), León de Arroyal, Cartas político-económicas al conde de Lerena (1787-90 i 1792-95) o Francisco Cabarrús, Cartas sobre los obstáculos que la naturaleza, la opinión y las leyes oponen a la felicidad (1792). En aquest context, els esdeveniments dels anys noranta «brindaron también la primera ocasión para la aparición de movimientos opuestos al absolutismo».¹³¹ Així doncs, el regnat de Carles IV va constituir tant la fi d’un període com el principi del següent.

L’aïllament no fou capaç d’evitar l’evident: l’expansió entre la intel·lectualitat d’uns nous pressupòsits ideològics i polítics, els del liberalisme. És clar que la crisi de l’antic règim, que havia estat gestant-se al llarg de tot el regnat de Carles IV, va eclosionar el 1808 amb l’ocupació del país per part dels francesos, la sublevació contra ells i l’esclat d’una guerra, que no va ser només d’independència sinó també civil. Un conflicte que anà acompanyat de l’inici d’un canvi polític i social decisiu en la història contemporània espanyola.¹³²

La conflagració contra els francesos i les circumstàncies que l’envoltaren van ser un catalitzador dels corrents revolucionaris que intentaren el trencament d’unes institucions reputades com a caduques¹³³ i posaren de manifest el que s’havia estat gestant al llarg de dècades, el desig d’operar una reforma a l’edifici polític espanyol.¹³⁴ El qüestionament de les bases de la monarquia absoluta i el conflicte de dominació d’uns grups socials sobre d’altres pel control del poder polític es feren palesos. El procés va estar marcat per un projecte de canvi revolucionari de la societat i de l’Estat de l’antic règim, una transformació anterior a la guerra i que amb aquesta es va convertir en essencial.¹³⁵

La invasió i la guerra subsegüent provocaren una doble vida política i estatal, i la confluència de tres centres de poder. Per una part, el que va derivar de les institucions preexistents –la Junta de Govern que deixà establerta Ferran VII abans d’anar-se’n, el Consell de Castella, les audiències…; per una altra, sorgí un poder creat al voltant de l’alçament antifrancés, les juntes provincials –la Central, la de Regència i les mateixes Corts–, encarnacions d’un poder alçat sobre noves bases, enfront del l’antic règim. I finalment, l’aparell estatal que intentaren alçar els francesos amb la col·laboració dels espanyols que acceptaven el fet de Baiona. Durant la guerra, els òrgans de l’antic règim s’enfonsaren en la seua inoperància o van ser eliminats o absorbits; només els dos últims tingueren plena vigència. Liberals, absolutistes, afrancesats i el poble se’n convertiren en els protagonistes.

Sobre el sector d’espanyols que va ser qualificat com a afrancesat, Javier Tusell considera que es un «nombre infamante que no descubre la realidad de su posición». Des del seu punt de vista, nombrosos il·lustrats, hereus de temps passats, el programa dels quals va consistir en el monarquisme, les reformes i el repudi de la revolució, trobaren en Josep I una possibilitat de canvi. Això, la tradició històrica d’aliances entre Espanya i França, i les poques possibilitats de fer front a Napoleó foren, entre d’altres, els motius per a donar suport al seu germà. Tusell conclou que més que col·laboracionistes, els afrancesats volgueren «ser mediadores entre los franceses y los españoles» amb un programa molt semblant al del despotisme il·lustrat que després «se reencarnó en algunos liberales moderados».¹³⁶ Per a Julio Aróstegui, els afrancesats foren homes convençuts que un conjunt de reformes, «formalmente herederas de la revolución», eren l’única solució davant la greu crisi espanyola i mai no «creyeron en la posibilidad de una victoria frente al Imperio y aun cuando calibraron bien la resistencia que ofrecería el elemento dominante del Antiguo Régimen, tuvieron el error típico de la mentalidad ilustrada de no confiar en absoluto en el pueblo».¹³⁷

Respecte del sector més il·lustrat de la societat espanyola, obert a una idea de reforma, Tuñón de Lara assenyala que va exercir una funció de primer ordre en la resistència patriòtica a la invasió de Bonaparte, «uniéndola a un proyecto de Estado liberal y de sociedad burgués».¹³⁸ Els liberals i els afrancesats compartiren una formació que bevia en les fonts de l’enciclopedisme, però discrepaven en el camí de reforma de l’Estat i en els principis que havien de constituir-ne el fonament. Els primers rebutjaven la invasió napoleònica i apel·laven a tot allò intrínsecament espanyol.

Enfront dels liberals, els absolutistes, partidaris de l’antiga monarquia, ni donaren suport a la invasió, ni participaren de la necessitat de reformes en l’estructura política de l’Estat, oposant-se, per tant, a l’obra gaditana. L’aparició d’aquest testimoni demostra, en opinió d’alguns autors, que hi havia forces amb capacitat per a substituir les institucions de l’antic règim i que, en definitiva, l’alçament va suposar una espècie de «reasunción de la soberanía por el pueblo y convirtió en realidad uno de los postulados esenciales del liberalismo».¹³⁹ Amb relació al sentiment col·lectiu enfront de la intrusió napoleònica, el comte de Toreno ens diu que «acompañó al sentimiento unánime de resistir al extranjero otro no menos importante de mejora y reforma».¹⁴⁰ Tanmateix, respecte a aquesta «unanimidad de ánimo», Tuñón de Lara apunta que més bé sembla una opinió influenciada per la proximitat dels fets i que «bien pudiera ser que muchos de cuantos empuñaron las armas contra el invasor lo hicieran más por creer que así defendían la religión que por postular reforma alguna».¹⁴¹

El ben cert és que per damunt de les tendències polítiques enfrontades, el poble es va convertir en el gran protagonista i en el gran absent en tot el procés iniciat el 1808. Els absolutistes, d’acord amb la seua doctrina, van entendre que la seua política era una cosa que només pertanyia a uns pocs. Els liberals, escalivats pels excessos de la Revolució Francesa, propugnaren una revolució des de dalt sense la intervenció de les masses populars. Així, la Constitución de 1812, ideari dels liberals, i el Manifiesto de los Persas, recusació completa de tota l’obra de les Corts gaditanes i del règim liberal, foren elaborats per minories preparades, però de forma aliena al poble. La repetició d’aquesta situació al llarg del temps explica la manca d’arrelament popular dels textos constitucionals històrics.

El liberalisme, que aparegué com un intel·ligent administrador del ric llegat de la Il·lustració, va anar més enllà. Els liberals espanyols participaren de l’opinió il·lustrada segons la qual la decadència del país tenia raons econòmiques que només la llibertat de comerç i la indústria podrien reorientar, tanmateix, anaren més lluny en considerar que la causa fonamental era política i que, per tant, convenia realitzar una reforma en aquest àmbit que superara el mal govern del model imperant, el de l’antic règim. M. Artola sosté que el procés que portà a la reunió d’unes corts, «inevitablemente constituyentes», és el resultat d’una iniciativa de Calvo de Rozas,¹⁴² que va plantejar la necessitat d’aprofitar les circumstàncies «para dotar al país de una Constitución, cauce político para el acceso al poder de la burguesía y para realizar la deseada transformación social».¹⁴³

En la mítica Constitució de Cadis trobem diversos principis bàsics (la centralització, el foment de l’agricultura, la indústria i el comerç, l’afirmació de la propietat lliure i individual, la reorganització de l’administració local, el somni d’un pla d’instrucció pública…) que ens recorden les idees del segle XVIII espanyol, i també d’altres que suposaven un avanç qualitatiu (el dogma de la sobirania nacional, el principi de la divisió de poders, la reorganització de l’exèrcit, la passió per la igualtat…). Com ens assenyala Puelles, «el liberalismo español, preocupado por las causas de la decadencia conecta con los ilustrados en la necesidad de remover todos los obstáculos al libre comercio, pero el origen de tales problemas no es ahora fundamentalmente económico, sino político». La decadència tenia, per tant, «una causa política y, por ello, la reforma para superarla era necesariamente política».¹⁴⁴

Es va necessitar, doncs, propiciar un canvi de règim polític basat en l’imperi de la llei, l’afirmació dels drets públics del ciutadà, la implantació d’un govern representatiu i la proclamació del dogma de la sobirania nacional. Un nou règim polític per a una nova societat fonamentada en els principis de llibertat, igualtat i propietat. La societat estamental va donar lloc, progressivament, a la societat de classes. De la posició social fixa i adquirida es va passar a la posició en funció de la riquesa. Una organització de la societat que va beneficiar directament la nova classe emergent, la burgesia.

Ja en la mateixa obertura de les Corts, celebrada a l’actual San Fernando¹⁴⁵ el 24 de setembre de 1810, la iniciativa va ser presa pels més liberals. En aquesta primera sessió, mitjançant decret, es van proclamar els principis dogmàtics que a continuació es desenvoluparien sense rectificacions notables: sobirania nacional i divisió de poders. Des del primer moment, les Corts plantejaren una nova concepció de l’Estat.¹⁴⁶ Per una part, s’atribuïren la condició de sobiranes declarant nul·la la renúncia de Ferran VII «por faltarle el consentimiento de la nación». Així doncs, la sobirania passava a residir en la nació, representada pels diputats reunits en Corts. Per altra, les mateixes Corts es reservaren el poder legislatiu, però admetien l’existència del judicial i de l’executiu. En definitiva, el primer decret d’aquestes Corts va produir, sense cap dificultat aparent, un canvi substancial en l’organització política. La construcció d’un nou ordre polític es presentà, en gran mesura, com una restauració, quan era, en realitat, una substitució de l’Estat de l’antic règim.¹⁴⁷

El sistema polític que la Constitució gaditana va definir té com a elements essencials, segons Artola, «la limitación del poder de la Corona» i «la atribución a la burguesía y a quienes se sumen a sus filas de un papel decisivo en el gobierno a través del control que se adquieren sobre las Cortes».¹⁴⁸ Sobirania nacional i divisió de poders foren, doncs, elements amb els quals es construí el nou ordre. Però també han de destacarse l’individualisme i la seua vessant més política: el liberalisme. Individualisme i liberalisme constituïren el substrat de la revolució burgesa que va fer caure l’antic règim i va obrir les portes de l’època moderna. Enfront de la tradicional societat estamental, jerarquitzada i gremialista, el liberalisme representarà la comunitat política com una suma d’individus cohesionats per la seua pròpia voluntat. Un esperit que trobem al llarg del text constitucional en aspectes com el principi de la representació política, la proclamació de drets i llibertats o en la visió econòmica.¹⁴⁹

D’acord amb el principi de representació política, l’individu preval per damunt de la seua pertinença a un grup determinat; els diputats representaven la nació i no les parts que la componien ni les circumscripcions que els triaven; les Corts quedaven deslligades de tot manament imperatiu i es convertien en voluntat i en veu de la nació. Encara que la Constitució gaditana no va incloure una part dedicada a la proclamació de drets i llibertats, aquests van aparéixer repartits al llarg de l’articulat (arts. 4, 131, 24, 248, 373). De tots, el dret a la llibertat d’expressió, element consubstancial al règim democràtic, és el que va tenir un significat especial.¹⁵⁰

La carta magna constava de 384 articles, que sintetitzaven les bases d’un règim constitucional i de la legitimitat democràtica; organitzava, en el mateix sentit, el règim municipal, a excepció dels alcaldes de capital de província; introduïa elements de democratització enfront dels aparells d’Estat tradicionals, com la Milícia Nacional; i creava una institució original, la Diputació Permanent de Corts, que exercí les funcions d’aquestes en l’interregne de les seues sessions.¹⁵¹

El text de la Constitució de 1812, encara que conté aspectes del binomi tradiciórevolució, és clar que s’inspirà en els mateixos principis que havien fet possible la Revolució Francesa –sobirania nacional, divisió de poders… Això no obstant, el sistema polític resultant va ser bastant diferent per l’especial configuració de l’estructura socioeconòmica del país, la qual cosa el va privar del recolzament social necessari per a l’establiment definitiu del canvi.¹⁵²

Les Corts desenvoluparen també un ampli contingut legislatiu coherent amb el text constitucional en camps com la llibertat d’impremta, l’abolició dels senyorius jurisdiccionals, els gremis, la Inquisició, la tortura… Com ja hem apuntat, les reformes socials no només implicaren la desaparició dels privilegis de noblesa i clero, sinó també la creació d’un nou ordre social. Així, des de la primavera de 1813 a la de 1814, diverses disposicions escalonades¹⁵³ establiren una nova concepció de la propietat basada en la idea de la llibertat absoluta, de la desaparició dels gremis i del Concejo de la Mesta, de la dignificació del comerç i de la llibertat de contractació dels treballadors. En consonància amb les noves propostes, les disposicions fiscals suposaren la desaparició de les immunitats. Per al problema del deute públic, que havia crescut de forma vertiginosa al llarg de l’etapa bèl·lica, es trobà la solució de la desamortització. No hi van haver dificultats amb la propietat comunal, municipal o de realenc, però sí amb l’eclesiàstica.¹⁵⁴

L’etapa constituent va clausurar les seues sessions el 14 de setembre de 1813. Dotze dies després, s’obriren les sessions de les Corts ordinàries, que comportaren la majoria absolutista –Wellington va establir la proporció entre amdós sectors (liberals i absolutistes), indicant als seus superiors en Gran Bretanya que era d’un a dos, «aunque los últimos jamás han tenido el valor o la inteligencia para realizar sus planes»– i la multiplicació d’enfrontaments entre aquests i els liberals. La fi de la guerra i el retorn de Ferran VII va permetre als absolutistes donar la volta a la situació.

En resum, les Corts de Cadis portaren a terme una doble tasca de forma successiva. En primer lloc, al llarg del període 1810-1812, el canvi del règim polític i, a continuació, entre 1812 i 1814, una profunda transformació social.¹⁵⁵ Amb la tornada del monarca al març de 1814, els acords van ser declarats nuls i sense cap valor ni efecte.

4. LIBERALISME I EDUCACIÓ

Com ja hem assenyalat, el liberalisme espanyol va ser hereu de la Il·lustració i del llegat doctrinal de la Revolució de 1789. Això explica que els liberals compartiren amb els il·lustrats la fe en l’educació bàsica i comú per a tots els homes (la conveniència de la gratuïtat total de la instrucció elemental, la necessitat d’un pla general…) i que, com a fills dels grans principis revolucionaris, l’educació adquirira en la nova societat liberal connotacions pròpies. En aquests anys, els nostres liberals superaren feliçment la contradicció dels il·lustrats espanyols i tractaren d’implantar el liberalisme econòmic i el liberalisme polític al mateix temps.¹⁵⁶

La fe en el progrés, heretada del segle XVIII, apareix lligada al desenvolupament de la instrucció. La llibertat va passar a conceptuar-se com a filla de la igualtat, de la igualtat davant les llums, davant la instrucció. Llibertat que només era possible per l’educació. El raonament va continuar amb la consideració que la desigualtat cultural atemptava contra la llibertat, ja que no era lliure aquell que per ignorància col·locava el seu destí en mans d’un altre. Així, la instrucció fou concebuda no sols com a instrument de reforma social o de prosperitat de la nació, sinó també com a element essencial d’una pedagogia de la democràcia.¹⁵⁷

Per als liberals gaditans, l’educació¹⁵⁸ apareixia, doncs, com un element de progrés, però també com un instrument bàsic del nou règim polític. Com es deia al Dictamen sobre el proyecto de Decreto de arreglo general de la Enseñanza pública del 7 de març de 1814:

Sin educación es en vano esperar la mejora de las costumbres; y sin éstas son inútiles las mejores leyes, pudiéndose quizá asegurar que las instituciones más libres, aquellas que más ensanche conceden a los derechos de los ciudadanos, y dan más influjo a la Nación en los negocios públicos, son hasta peligrosas y nocivas cuando falta en ellas razón práctica, por decirlo así, aquella voluntad ilustrada, don exclusivo de los pueblos libres, y fruto también de una recta educación nacional. Con justicia, pues, nuestra Constitución política, obra acabada de la sabiduría, miró la enseñanza de la juventud como el sostén y apoyo de las nuevas instituciones; y al dedicar uno de sus postreros títulos al importante objeto de la instrucción pública, nos denotó bastantemente que ésta debía ser el coronamiento de tan majestuoso edificio.¹⁵⁹

El títol IX de la Constitució de Cadis,¹⁶⁰ dedicat a la instrucció pública, reconeixia clarament el deute amb els il·lustrats i incorporava principis fonamentals d’extraordinària influència posterior. Encara que els articles 366 i 367 es limitaven a respectar l’estructura educativa existent –només els ensenyaments elementals i universitaris, perquè els secundaris no existien de forma independent–, aparegué ja l’obligatorietat per a l’Estat d’establir escoles de Primeres Lletres, «en todos los pueblos de la Monarquía se establecerán escuelas de primeras letras» (art. 366), en definitiva, el manament constitucional de la universalitat de la instrucció primària. L’article 368 contemplava un dels objectius del liberalisme espanyol en matèria educativa: la uniformitat de l’ensenyament en tota la monarquia: «el plan general de enseñanza será uniforme en todo el reino» (art. 368), característica que va marcar tota la legislació liberal posterior. Mitjançant l’article 369 es va crear un òrgan específic d’inspecció dels ensenyaments públics, la Dirección General de Estudios (art. 369), cosa que indica una clara voluntat política de l’Estat d’assumir responsabilitats públiques en matèria educativa. Aquest aspecte quedà complementat amb l’article 370, que concedia la màxima competència en instrucció pública a l’assemblea legislativa i no al govern: «cuanto pertenezca al importante objeto de la instrucción pública» correspondrà a les Corts (art. 370). Finalment, en l’article 371 quedà establerta la llibertat d’impremta, la llibertat d’expressió (art. 366) que, com afirma Puelles, va aparéixer en l’apartat dedicat a la instrucció pública, per l’íntima connexió que per al pensament liberal existia entre aquesta i l’educació.¹⁶¹

Els liberals espanyols van fer de l’educació un assumpte d’Estat, reconeixent-ne el vessant públic i la seua importància per tal «que el carácter sea nacional». Així, en el famós discurs preliminar de 1811, llegit per Agustín de Argüelles a les Corts, quan la Comissió de Constitució en presentà el projecte, es diu:

El Estado, no menos que de soldados que la defiendan, necesita de ciudadanos que ilustren a la nación y promuevan su felicidad con todo género de luces y conocimientos. Así que uno de los primeros cuidados que deben ocupar a los representantes de un pueblo grande y generoso es la educación pública. Ésta ha de ser general y uniforme, ya que generales y uniformes son la religión y las leyes de la Monarquía española. Para que el carácter sea nacional, para que el espíritu público pueda dirigirse al grande objeto de formar verdaderos españoles, hombres de bien y amantes de su patria, es preciso que no quede confiada la dirección de la enseñanza pública a manos mercenarias […]. El poderoso influjo que ésta (la instrucción pública) ha de tener en la felicidad futura de la nación exige que las Cortes aprueben y vigilen los planes y estatutos de enseñanza general, y todo lo que pertenezca a la erección y mejora de establecimientos científicos y artísticos.¹⁶²

Una vegada promulgada la norma bàsica, el primer objectiu va consistir a dissenyar una llei d’instrucció pública que desenvolupara els principis constitucionals. En març de 1813 es creà una Junta de Instrucción Pública a la qual se li va encomanar l’elaboració d’un informe sobre la reforma general de l’educació nacional. El 9 de setembre del mateix any, la citada Junta presentà l’Informe para proponer los medios de proceder al arreglo de las diversas ramas de instrucción pública,¹⁶³ en l’elaboració del qual va tenir un paper fonamental el poeta Manuel José Quintana.¹⁶⁴

L’informe, inspirat en el Rapport que Condorcet presentà a l’Assemblea Legislativa Francesa el 1792, va ser el primer document important en el qual quedaren plasmats els principis més purs del liberalisme espanyol en matèria educativa. Com bé ens indica Puelles, en el dit informe, igual que en el de Condorcet, la «instrucción es considerada como un deber del poder público, y, en ambos, recibe los adjetivos de pública, universal y gratuita, y en sendos casos se percibe una buena carga de utopía».¹⁶⁵

Així mateix, s’hi van posar en evidència algunes de les contradiccions i les limitacions del programa educatiu il·lustrat: mancança de coherència; accions esporàdiques en el camp educatiu en funció del projecte del personatge il·lustrat de torn al govern; resultats contraposats en les concrecions –grans diferències entre centres educatius, execució de projectes singulars amb establiments educatius modèlics enfront d’escoles sumides en la més absoluta precarietat, contrasentits en els mètodes–; governs oposats de manera instintiva al progrés i la voluntat de perfeccionar les facultats intel·lectuals dels seus súbdits; l’influx de la Inquisició i la prohibició d’impremta.

Com que la Constitució havia restituït la seua llibertat al pensament i els seus drets a la veritat, la nació havia recobrat l’exercici de la seua voluntat gràcies a la revolució política, i la guerra amb el francés havia destruït els antics establiments educatius o els havia deixat sense acció, en l’informe s’afirmava que quedava expedit el camí per a procedir a la reforma, és a dir, per a completar l’obra política «bajo el influjo inmediato de la instrucción, y por lo mismo la organización de un sistema de instrucción pública digno y propio de un pueblo libre», sota l’influx d’una formació que «enseñándonos cuáles son nuestros derechos, nos manifiesta las obligaciones que debemos cumplir: su objeto es que vivamos felices para nosotros, útiles a los demás».

Així doncs, els principis polítics que presidiren la concepció educativa de la nova societat liberal van ser: la igualtat, la universalitat, la uniformitat, la gratuïtat i la llibertat. La instrucció havia de ser tan igual i completa «como las circunstancias lo permitan» i, a més, distribuir-se en igualtat de mitjans, horaris i edats per tot el territori. Igualtat, doncs, davant les llums. La igualtat implicava una instrucció universal, és a dir, que s’estenguera «a todos los ciudadanos». El primer ensenyament, estimat com el més important, el més necessari, «aquel en que el Estado debe emplear más atención y medios», va tenir la consideració d’universal. El segon ensenyament, dirigit a preparar l’entrada «en el estudio de aquellas ciencias que son en la vida civil el objeto de una profesión liberal», va rebre de la Junta de Instrucción Pública la valoració de general, atés que «de su buena y completa organización dependía en gran manera la mejora y progresos de la instrucción pública en el reino». El tercer ensenyament, és a dir, «aquellos estudios que son absolutamente necesarios para diferentes estados de la vida civil», es considera particular (respecte de la «universalidad de la primera [ensenyança] y de la generalidad de la segunda, puede considerarse particular»), donat que «a proporción que se sube en la escala de la instrucción se va haciendo menos general y se extiende a menos individuos».

El pla d’ensenyament públic havia de ser també uniforme, amb la mateixa qualitat per a tots, atés que «lo contrario sería dejar la instrucción nacional y la formación de la razón de los ciudadanos al capricho y a la extravagancia». A pesar de mostrar-se partidari d’adaptar els mètodes i malgrat estar obert al progrés de la ciència, el pla considerava que havia de ser una «la doctrina en nuestras escuelas y unos los métodos de enseñanza» i una la llengua, «la castellana», tot i dir també que «la lengua nativa es el instrumento más fácil y más a propósito para comunicar uno sus ideas, para percibir las de los otros, para distinguirlas, determinarlas y compararlas».

D’altra banda, l’ensenyament havia de ser públic, ço és, «que no se dé a puertas cerradas ni se limite sólo a los alumnos que se alistan para instruirse y ganar curso». Escola oberta per a tots. Però al mateix temps, ensenyament gratuït («es donde se proporcionan al hombre aquellos conocimientos que, siendo necesarios a todos, deben ser comunes a todos; y por consiguiente, hay una obligación en el Estado de no negarlos a ninguno»).

Finalment, havia d’anar acompanyat de llibertat: «Es preciso que tenga cada uno el arbitrio de buscarlos en dónde, cómo y con quién le sea más fácil y agradable su adquisición», es deia. Consagrant-se així la llibertat d’elecció de centre, perquè «no pudiendo el Estado poner a cada ciudadano un maestro de su confianza, debe dejar a cada ciudadano su justa y necesaria libertad de elegirlo por sí mismo».¹⁶⁶

L’Informe Quintana va ser una excel·lent formulació de l’ideari educatiu liberal, però utòpica, atés el context en què es va elaborar, en plena guerra contra el francés i amb una hisenda a la vora de la fallida. Tanmateix, s’ha d’assenyalar amb Puelles que «todo proyecto auténtico de transformación social lleva anejo un horizonte de utopía» i que per a fer efectius els principis de llibertat i d’igualtat, irrenunciables en el liberalisme democràtic inicial, calia que l’educació fóra pública, universal i gratuïta. Sols així es faria efectiva la pedagogia per a la democràcia sense la qual la nova proposta política no aconseguiria els seus objectius. Una vegada més, la ideologia va precedir l’estructura social i econòmica del país.

En setembre de 1813, el govern va remetre l’Informe Quintana a les Corts perquè fóra debatut. La Comissió d’Instrucció Pública, presidida per Martínez de la Rosa, va emetre dictamen, el 7 de març de 1814, que ratificava la fe en l’educació i la necessitat dels principis d’uniformitat, gratuïtat i publicació de l’educación, el de la llibertat de l’ensenyament, del primari per «su extrema importancia» i del secundari perquè la seua mancança era «la principal causa del atraso en que se halla la educación en nuestra monarquía».¹⁶⁷ El dictamen de la Comissió, fortament influït per l’Informe Quintana, va portar a l’elaboració del «Proyecto de Decreto para el arreglo de la enseñanza pública»,¹⁶⁸ del 7 de març de 1814, que en la pràctica es va limitar a donar forma articulada de la proposta.

Com ja s’ha ressenyat, la tornada de Ferran VII suposà la paralització de tots els projectes educatius dels liberals.¹⁶⁹ El decret del 4 de maig de 1814 va declarar la Constitució i les disposicions legislatives de les Corts «nulos y sin ningún valor ni efecto, ahora ni en tiempo alguno, como si no hubiesen pasado jamás […] y se quitasen de en medio en el tiempo».¹⁷⁰ En conseqüència, l’ensenyament va tornar a la situació en la qual es trobava durant l’antic règim, és a dir, a mans de l’Església, atés el seu recolzament a l’absolutisme i la consideració d’educadora natural que li dispensava el poder. De fet, per a consolidar encara més la influència eclesiàstica, es va decidir el restabliment de la Companyia de Jesús.¹⁷¹ Va concloure així, a Espanya, una primera fase del moviment a favor de l’educació nacional.

El colp d’Estat fou acompanyat de diverses mesures repressives envers dos sectors: els afrancesats i els revolucionaris. La repressió política¹⁷² constituí un tret essencial del període polític que s’iniciava; condemnes a presó, desterraments o purificació de funcionaris van caracteritzar els primers anys de la Restauració. Reaparegueren els consells i desaparegueren les diputacions i els ajuntaments constitucionals, la totalitat de la premsa, l’organització fiscal gaditana i s’intentà la restauració de la societat estamental, encara que, com ens diu Artola, «el sistema político resultante no responde, pese a todo, al modelo constitucional del Antiguo Régimen».¹⁷³ El 1815 es va formar una Junta d’Instrucció Pública encarregada d’elaborar un nou pla d’estudis que estiguera en consonància amb els principis de l’absolutisme polític. En el nivell universitari, es va tornar inicialment al Plan Caballero de 1807. Prompte, però, es procedí a derogar-lo i es decideix retornar al pla de 1771.

La forma de govern posada en pràctica per Ferran VII augmentà els mals existents i aviat començaren a fluir les conspiracions contra l’absolutisme, amb el pronunciament com una forma freqüent d’actuació. Els pronunciaments d’aquesta època es caracteritzaren per ser moviments urbans, poc organitzats, dirigits de vegades pels comandaments, i molt freqüents, de manera que la repetició dels fracassos no esdevingué un factor dissuassiu, sinó la prova que s’alimentaven d’un descontent generalitzat i que compartien una geografia perifèrica. Sense oblidar la fallida econòmica de l’Estat, el motiu essencial dels pronunciaments fou, però, la pugna psicològica entre els qui controlaven el poder i els qui pretenien accedir-hi.¹⁷⁴

Amb l’alçament de Riego,¹⁷⁵ l’l de gener de 1820, la proclamació de la Constitució i el manifest de Ferran VII del 10 de març¹⁷⁶ en què es deia «marchemos francamente y yo el primero por la senda constitucional», es va obrir un període històric de gran importància, malgrat la seua brevetat. El liberalisme exercí el seu poder sense el condicionant de la invasió francesa i enmig d’una forta conflictivitat política. Enfront de la monarquia absoluta s’alçà prompte una nova cultura política liberal, possible gràcies a la primera regulació de la llibertat d’impremta.¹⁷⁷

Al llarg del trienni constitucional,¹⁷⁸ en el qual es perfilaren les tendències polítiques que imperarien durant tot el segle –absolutisme, liberalisme moderat i liberalisme radical o democràtic–, es produí un segon moment del moviment en favor del disseny d’un sistema d’educació nacional. En el transcurs d’aquest període, va veure la llum el primer text legal en matèria educativa: el Reglamento General de Instrucción Pública de 1821. Encara que tingué poca operativitat, atés el breu període de temps que estigué vigent, va assentar les bases del nou sistema educatiu suggerit pel liberalisme espanyol. De fet, trobem els seus aspectes fonamentals després en la Llei Moyano de 1857. En el fons, el Reglament de 1821 seguia l’esquema de l’Informe Quintana i del dictamen de 1814, encara que amb algunes puntualitzacions.

El Reglament de 1821 mantenia els principis fonamentals del projecte de 1814: gratuïtat en tots els graus, ensenyança pública, uniforme… Matisava, però, allò relacionat amb el principi de llibertat d’ensenyament; per bé que l’article 4 deia que l’ensenyament privat «quedará absolutamente libre»,¹⁷⁹ en els següents articles s’apuntaven una sèrie de condicions perquè aquest tinguera validesa acadèmica. En opinió de Puelles, es tracta del primer intent del liberalisme espanyol per regular i, en conseqüència, controlar l’ensenyament privat, «posiblemente porque las circunstancias políticas (recuérdese la opción de la Iglesia jerárquica por el absolutismo político) eran distintas a las de 1813 cuando todos se encontraban unidos ante el invasor».¹⁸⁰

Així doncs, quan es va analitzar el projecte de 1814 a la Cambra, atés el posicio-nament de l’Església, les discusions s’agruparen al voltant de tres postures: la dels partidaris de la nacionalització absoluta de l’ensenyament, la dels qui defensaven la llibertat absoluta de l’ensenyament i la dels partidaris d’una llibertat d’ensenyament subjecta a les limitacions establertes per l’Estat.¹⁸¹ L’èxit d’aquesta última proposta va significar la incorporació al projecte de 1814 de diferents articles que condicionaven la dita llibertat d’ensenyament. Es va perdre, per tant, la unitat de criteri de 1814 en tot allò relacionat amb aquest assumpte; el 1821, la llibertat d’ensenyament esdevé un principi polèmic (i fins avui no ha deixat de ser-ho).

Com és sabut, el Reglamento General va disposar la divisió del sistema educatiu en tres tipus d’ensenyament, tal i com s’especificà en l’article 9: «La enseñanza se divide en primera, segunda y tercera», establint-se una estructura que avui encara és vigent. L’ensenyament primari es va configurar com la instrucció «general e indiscutible que debe darse a la infancia», i es va regular el currículum, la creació d’escoles, les obligacions dels poders públics… L’ensenyament secundari, d’acord amb l’article 21, comprenia «aquellos conocimientos que al mismo tiempo que sirven de preparación para dedicarse a otros estudios más profundos, constituyen la civilización general de la nación» i s’impartiria, segons l’article 22, «en establecimientos a los que se dará el nombre de universidades de provincia», de les quals n’hi hauria almenys una en cada província. El superior, en l’article 36, incloïa «los estudios que habilitan para ejercer alguna profesión particular». Per primera vegada, «se establecerá en la capital del reino una universidad central, en que se den los estudios con toda la extensión necesaria para el completo conocimiento de las ciencias»¹⁸² fruit de l’aspiració a la centralització del liberalisme espanyol.

Encara que el Reglament de 1821 no va arribar a aplicar-se, podem afirmar que va assentar les grans bases de l’educació liberal que, amb les modificacions pròpies de l’evolució històrica, es reincorporaren definitivament a la nostra legislació mitjançant la llei Moyano.¹⁸³ Ara bé, la segona reacció absolutista fou molt més forta i de més llarga durada que la primera.¹⁸⁴ Va concloure, així, un segon moment del moviment en favor de l’educació nacional a Espanya. El Reglament de 1821 va quedar derogat i s’iniciaren els tràmits per tal de reformar l’ensenyament universitari segons el Plan Literario de Estudios y arreglo general de las Universidades del Reino, del 14 d’octubre de 1824,¹⁸⁵ signat per Francisco Tadeo de Calomarde. Amb posterioritat al Pla Calomarde de 1824, el 16 de febrer de 1825 es va promulgar un Plan y Reglamento de Estudios de Primeras Letras del Reino i una cèdula reial, del 16 de gener de 1826, que aprovava el Reglamento General de Escuelas de Latinidad y Colegios de Humanidades.¹⁸⁶

1. P. Molas Ribalta: «La razón de Estado y la sucesión española», en AA.DD.: La razón de Estado en la España Moderna, València, Real Sociedad Económica de Amigos del País, 2000, pp. 27–36.

2. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España, Taurus, Madrid, 1998, p. 351.

3. Esp. Corr. Pol. 524, f. 246r-v, citat per J. Sarrailh: La España Ilustrada de la segunda mitad del siglo XVIII, Madrid, Fondo de Cultura Económica, 1979, p. 20.

4. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 351. J. Sarrailh: La España Ilustrada…, op. cit., esp. pp. 155–229.

5. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal, Barcelona, Ariel Historia, 1979, p. 128.

6. Carme Pérez Aparicio: Canvi dinàstic i Guerra de Successió. La fi del Regne de València, València, Tres i Quatre, 2008, 2 vols. M. Canovas Sánchez: «Los decretos de Nueva Planta y la nueva organización política y administrativa de los países de la Corona de Aragón», en Historia de España de R. Menéndez Pidal, XXIX, Madrid, Espasa-Calpe, 1985, pp. 358-376.

7. P. Molas Ribalta: «La Administración española en el siglo XVIII», en Historia general de España y América, vol. X-2: La España de las reformas. Hasta el final del reinado de Carlos IV, Madrid, 1984, pp. 87-144. J. L. Bermejo Cabrero: Estudios sobre la administración central española (siglos XVII y XVIII), Madrid, Centro de Estudios Constitucionales, 1982. Id.: Aspectos jurídicos e institucionales del Antiguo Régimen en España, Barcelona, Albir, 1985.

8. Per a Domínguez Ortiz les transformacions territorials anaren acompanyades de canvis administratius «no esenciales pero lo bastante importantes como para que pueda hablarse de una administración borbónica distinta de la austríaca», en M. Tuñón de Lara, J. Valdeón Baruque i A. Domínguez Ortiz: Historia de España, Barcelona, Labor, 1991, pp. 311 i 312.

9. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 351. Sobre els límits socials i polítics de la Il·lustració espanyola, vegeu Juan F. Fuentes: «Luces y Sombras de la Ilustración española», La Educación en la Ilustración Española, Revista de Educación, núm. extraordinari, Madrid, MEC (1988), 19–22.

10. Tuñón de Lara, Valdeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., p. 31.

11. P. Hazard: El pensamiento europeo en el siglo XVIII, Madrid, Revista de Occidente, 1946, p. 1. Id.: La crisis de la conciencia europea, Madrid, Pegaso, 1975.

12. M. de Puelles Benítez: Educación e ideología en la España contemporánea (1767-1975), Barcelona, Labor, 1980, p. 26. Tuñón de Lara, Valdeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., pp. 331–332. Sobre les discrepàncies entre els equips de poder del despotisme il·lustrat i els punts de vista dels il·lustrats, vegeu A. Mestre: Despotismo e Ilustración en España, Barcelona, Ariel, 1976. Id.: Ilustración y reforma de la Iglesia, Pensamiento politico-religioso de D. Gregorio Mayans y Císcar (1699-1781), Anales del Seminario de Valencia, 1968. Sobre l’existència d’una Il·lustració dissident, més crítica que la Il·lustració oficial, Juan F. Fuentes ens proposa veure l’article de J. A. Maravall «Las tendencias de reforma política en el siglo XVIII español», Revista de Occidente, 52 (1967). Vegeu J. F. Fuentes: «Luces y sombras…», op. cit., p. 24.

13. A. Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., p. 332.

14. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., esp. pp. 93-120.

15. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 351.

16. Ibid., p. 355. A. Domínguez Ortiz: La sociedad española en el siglo XVIII, Madrid, CSIC, 1955, pp. 55-75.

17. G. Anes: Economía e Ilustración en la España del siglo XVIII, Barcelona, Ariel, 1969, p. 14. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 19-41. P. Vilar: La Catalogne dans l’Espagne Moderne. Recherches sur les fondements économiques des estructures nationales, París, 1962, vol. 3, pp. 587 i ss.

18. Segons Artola, «los rendimientos de la agricultura española del Antiguo Régimen no conocieron en el siglo XVIII ningún cambio que pueda estimarse de importancia». M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 37-39.

19. Ibid., pp. 128-135.

20. Ibid., pp. 38-39.

21. Tuñón de Lara, Valdeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., p. 336. J. F. Fuentes: «Luces y Sombras de la Ilustración española», op. cit., p. 14. Vegeu J. Nadal: La población española (siglos XVI al XX), Barcelona, Ariel, 1976, pp. 84-96.

22. G. Anes: Economia e ilustración…, op. cit., pp. 15-16.

23. M Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 80-85.

24. En relació amb el paper de l’Estat en la política liberalitzadora inspirada en el pensament fisiocràtic, en la política educativa i en les seues relacions amb l’Església, Fuentes ens assenyala que «ese Estado beligerante en sus relaciones con la Iglesia o en su política educativa se muestra, a la vez, descentralizador y liberal en sus grandes iniciativas económicas, inspiradas generalmente en el pensamiento fisiocrático y dirigidas, en su mayor parte a la liberalización del comercio tanto interior como ultamarino». Juan F. Fuentes: «Luces y Sombras de la Ilustración Española»…, op. cit., p. 16.

25. G. Anes: Economia e ilustración…, op. cit., pp. 18 i 22.

26. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 135-144.

27. Vegeu RC de 18 de març de 1783, «por la que se establece que los oficios de curtidor, sastre, zapatero, carpintero, y otros, son declarados honestos y honrados, y no inhabilitan para el ejercicio de empleos municipales ni son incompatibles con la hidalguía».

28. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 355.

29. Sobre «Sociedades Económicas del País», vegeu R. Carande: «El despotismo ilustrado de los Amigos del País», en 7 Estudios de Historia de España, Barcelona, Ariel, 1969, pp. 141-181. F. Aguilar Piñal, G. Demerson i P. Demerson: Las Sociedades Económicas de los Amigos del País, Guía para el investigador, San Sebastián, Patronato José M. Quadrado, 1974. E. Ruiz y González de Linares: Las Sociedades Económicas de los Amigos del País, Burgos, CSIC, 1972. J. Sarrailh: La España ilustrada…, op. cit., pp. 230-289. M. López Torrijo: Educación y sociedad en la Valencia ilustrada, València, Nau Llibres, 1986. L. Sánchez Agesta: El pensamiento político del despotismo ilustrado, Madrid, Instituto de Estudios Políticos, 1953. G. Desdevises du Dezert: La société espagnole au XVIIIème siècle, Nova York-París, 1928. A. Elorza: Ideología liberal en la Ilustración Española, Madrid, Tecnos, 1970. G. Anes: Economia e Ilustración…, op. cit., pp. 11-41. Id.: El Antiguo Régimen: Los Borbones, Madrid, Alianza Editorial, 1979, 4a ed.

30. J. Sarrailh: La España ilustrada…, op. cit., p. 235. Sobre el procés seguit per a la creació d’una societat econòmica, vegeu G. Anes: Economía e Ilustración…, op. cit., pp. 23-25.

31. Segons Anes, gràcies a la cohesió aconseguida amb la difusió del Discurso sobre el fomento de la industria popular, «en todas partes se formaron grupos de ilustrados inquietos por aplicar los principios del fomento». La fundació de les societats l’autoritzava el rei. Les sol·licituds es dirigien al Consell o al rei, el Consell de Castella facultava els sol·licitants per a l’elaboració dels estatuts i els en remetia un exemplar de la de Madrid amb la finalitat que els adaptaren a les circumstàncies i particularitats de la localitat. La proposta era enviada al Consell de Castella perquè l’aprovara mitjançant cèdula reial, amb l’informe favorable previ de la Sociedad de Madrid. G. Anes: Economía e Ilustración…, op. cit., pp. 23-25.

32. Ibid., pp. 25-26.

33. M. López Torrijo: Educación y sociedad…, op. cit., pp. 72 i 83.

34. R. Carande: El despotismo ilustrado…, op. cit. p. 150.

35. Ibid., p. 162.

36. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 38-39.

37. R. Carande: El despotismo ilustrado…, op. cit., pp. 70 i 167-181.

38. G. Anes: Economía e Ilustración…, op. cit., p. 37.

39. Ibid., pp. 14-15.

40. J. Nadal: La población española (siglos XVI al XX), Barcelona, Ariel, 1976, pp. 84-96. J. Nadal i E. Giralt: La population catalane de 1533 à 1717. L’immigration francaise et les autres facteurs de son développement, París, 1960, pp. 42 i ss.

41. J. F. Fuentes: «Luces y Sombras de la Ilustración española», op. cit., p. 14. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 19-41.

42. Tuñón de Lara, Valdeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., pp. 335-336.

43. J. F. Fuentes: «Luces y Sombras de la Ilustración española», en La Educación…, op. cit., p. 14.

44. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 22-24.

45. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., pp. 355-356. Sobre el cens de Floridablanca, vegeu J. E. Castelló Traver: El País Valenciano en el Censo de Floridablanca (1787), València, Instituto de Estudios Históricos, 1978. AA.DD.: La población española en 1787, II centenario del Censo de Floridablanca, Madrid, Instituto Nacional de Estadística, 1992.

46. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., p. 23.

47. J. F. Fuentes: «Luces y Sombras en la Ilustración Española», op. cit., p. 16.

48. A. Elorza: La ideología liberal en la Ilustración Española, Madrid, Tecnos, 1970, pp. 37-38. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 364. No hem d’oblidar que a mesura que avançava el segle anaven perfilant-se tant la crisi com la persistència de les característiques de la societat estamental, perquè en aquests fets descansa la circumstància reiterada per Elorza que «la utopía pedagógica fuera predominante y sustituyera al proyecto de cambio social». A. Mayordomo i L. M. Lázaro: «Estudio preliminar. Ideas y propuestas pedagógicas de la Ilustración española», en Escritos pedagógicos de la Ilustración, Madrid, MEC, 1988, pp. 16-18.

49. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., p. 93.

50. A. Mayordomo i L. M. Lázaro: «Estudio preliminar. Ideas y propuestas pedagógicas de la Ilustración española», op. cit., pp. 35-36.

51. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., p. 113.

52. La societat de l’antic règim, sotmesa a l’autoritat de la monarquia absoluta i aïllada per la seua ruralitat, va gaudir d’una estabilitat «que sólo interrumpen revueltas de gran violencia –comunidades, germanías, alteraciones de mediados del siglo XVII, motín de Esquilache– pero carentes de continuidad». M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., p. 112. Martínez Shaw cita com a «mejor ejemplo de motín antifiscal, teñido de defensa de las libertades forales como en otros casos», la machinada de 1718, originada per la pretensió governamental de traslladar les duanes als ports de mar i a la frontera francesa. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., pp. 367-368.

53. Deixant de banda les implicacions polítiques de l’alçament de Madrid, Martínez Shaw afirma que les revoltes afectaren unes cent poblacions, i que cobraren especial virulència a Saragossa, a Guipúscoa i al Regne de València, on «como en otras ocasiones, derivó hacia un levantamiento antiseñorial en Albatera (contra el marqués de Dos Aguas) y en Elche y Crevillente, contra el duque de Arcos)». Un bon exemple d’alçament rural el trobem a terres valencianes el 1801, quan els jornalers de l’arròs de les comarques de la Ribera Alta i l’Horta de València reivindicaren l’abolició dels drets feudals amb la destrucció de signes de jurisdicció senyorial i el saqueig dels arxius. Vegeu J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., pp. 367-368. Sobre la conflictivitat social al País Valencià al llarg d’aquesta època convé consultar J. M. Palop Ramos: Hambre y lucha antifeudal. Las crisis de subsistencias en Valencia (siglo XVIII), Madrid, Siglo XXI, 1977. M. Ardit: Revolución liberal y revuelta campesina. Un ensayo sobre la desintegración del régimen feudal en el País Valenciano (1793-1840), Barcelona, Ariel, 1977. Id.: «Bandolerisme i delinqüència a les acaballes de l’Antic Règim (País Valencià 1759-1843)», Recerques, 3 (1974), pp. 137-152.

54. J. Ruiz Berrio: «La educación del Pueblo Español en el proyecto de los Ilustrados», La Ilustración Española, núm. extraordinari de la Revista de Educación, Madrid, MEC, 1988, p. 173.

55. «Real Provisión de los Señores del Consejo en el Extaordinario a consulta con S.M. para reintegrar a los Maestros y Preceptores seculares en la enseñanza de las Primeras Letras, Gramática y Retórica, proveyéndose estos Magisterios y Cátedras a Oposición, y estableciendo viviendas y casas de pupilaje para Maestros y Discípulos en los Colegios donde sea conveniente, informando por menor al Consejo, Madrid, 5 de octubre de 1767», en <www.cervantesvirtual.com>Portales temáticos>Expulsión y exilio de los Jesuitas de los dominios de Carlos III>Selección de textos>. La disposició «Supresión en las Universidades y Estudios de las cátedras de la Escuela Jesuítica. Resol. á cos. de 1 de Julio de 1768, y 1 de julio de 69, y cédulas del Consejo de 1 de julio y 12 de Agosto de 1768, y 29 de Junio de 69, y 4 de Diciembre de 71» pot consultar-se en Historia de la Educación en España, vol. I (Del despotismo ilustrado a las Cortes de Cádiz), Madrid, MEC, 1979.

56. F. Aguilar Piñal: «Entre la escuela y la Universidad…», op. cit., p. 231.

57. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 369.

58. Tuñón de Lara, Valdeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., p. 312.

59. Sobre això, A. Domínguez Ortiz assenyala que, malgrat el prestigi pels mèrits d’ambdós i d’estar sostinguts pel favor reial, van haver d’«atemperarse a las circunstancias» per a superar determinats obstacles en la seua carrera política. Com exemple cita el cas de Campomanes, «hombre de laboriosidad asombrosa, era más impulsivo que autoritario», de qui el nunci escrivia l’any 1785, «ya no es de temer respecto a su obrar arbitrario de antes, así por su avanzada edad como por el afán de retener el cargo», la qual cosa indica, en opinió de Domínguez Ortiz, que «en los finales del reinado los afanes reformistas se enfriaron bastante». Ibid., p. 321.

60. Ibid., pp. 322-323. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 371. Des del punt de vista de Gonzalo Anes, la reforma municipal –Auto acordado del 5 de maig de 1766 i disposicions complementàries posteriors– comportà «una cierta democratización de los municipios, cuyos cargos ostentaban miembros de la nobleza». Per mitjà de la instrucció del Consell del 26 de juny de 1766 es disposà que «la elección de diputados y personero se debe ejecutar por todo el pueblo dividido en parroquias o barrios, entrando con voto activo todos los vecinos seculares y contribuyentes». El 12 de desembre de 1767 es decidí que els diputats del comú haurien d’«asistir, con voto, a la junta de propios y arbitrios […]. El síndico personero del común debería defender dichos intereses en el cabildo o Ayuntamiento». G. Anes: El Antiguo Régimen: Los Borbones, Madrid, Alianza, 1979, pp. 321-322.

61. Tuñón de Lara, Valdeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., p. 322.

62. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 373.

63. Ibid., p. 375.

64. Sobre la dualitat institucional –Església/Estat– pròpia de l’antic règim, durant el qual l’Església, al marge de la missió pastoral, assumeix determinades activitats de caràcter social, com ara l’educativa, vegeu M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 121-123.

65. Sobre això, A. Domínguez Ortiz assenyala que «a pesar de las tendencias secularistas», fins a «las vísperas mismas de la Revolución» l’Església va continuar sent «una enorme concentración de poder» tant en l’aspecte espiritual com en l’econòmic i «fue la conciencia de ese poder lo que impulsó a los reyes a asegurarse su control». Tuñón de Lara, Valdeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., pp. 339-340.

66. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., pp. 378-381.

67. Com indica M. Artola, el procés que condueix a «la quiebra de la monarquía absoluta tiene como detonador la bancarrota de la Hacienda, incapaz de hacer frente a los gastos que impone una situación bélica prolongada durante casi un cuarto de siglo –1793 a 1814–». M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., p. 113.

68. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 397.

69. E. Cassirer, La filosofía de la educación, Mèxic, FCE, 1943, p. 6.

70. D’Alambert: «Discurso preliminar a la Enciclopedia», citat en Gran Enciclopèdia Larousse, Barcelona, Planeta, 1979, vol. 5, p. 917, Ilustración.

71. P. Hazard: El pensamiento europeo en el siglo XVIII, Madrid, Revista de Occidente, 1946, pp. 10-11.

72. A. Viñao Frago: Política y educación en los orígenes de la España contemporánea. Examen especial de sus relaciones en la enseñanza secundaria, Madrid, Siglo XXI, 1982, p. 33. Vegeu també P. Rossi: Los Filósofos y las máquinas (1400-1700), Barcelona, Labor, 1965, pp. 97-98.

73. E. Guerrero Salom: «Educación e Ilustración», en Catálogo Bibliográfico de Obras de Pedagogía de la Ilustración, Madrid, MEC, 1988, p. 8.

74. H. Barreiro Rodríguez: «De Platón a la Ilustración Francesa», Revista de Historia de la Educación, núm. 6 (1987), p. 165. Montesquieu: Del Espíritu de las Leyes, Madrid, Tecnos, 1962, pp. 55-63 i 72-73.

75. E. Guerrero Salom: «Educación e Ilustración», en Catálogo Bibliográfico…, op. cit., p. 9.

76. H. Barreiro Rodríguez: «De Platón a la Ilustración Francesa», Revista de Historia…, op. cit., pp. 162-163. Sobre això, Barreiro ens diu «será Platón el primero que logre entender el carácter reproductor de la educación y el primero en concluir que la educación actúa como elemento perpetuador de determinados valores e intereses sociales». Per a E. Guerrero no es tractava d’una idea nova, «el mismo Platón había construido alrededor de una estructura educativa todo un sistema de selección meritocráticamente legitimado, que debería ser el eje organizativo de su modelo de sociedad ideal». E. Guerrero Salom: «Educación e Ilustración», en Catálogo Bibliográfico…, op. cit., p. 9.

77. H. Barreiro: «De Platón a la Ilustración Francesa en Revista de Historia…, op. cit., pp. 165-166.

78. E. Guerrero Salom: «Educación e Ilustración», en Catálogo Bibliográfico…, op. cit., p. 9.

79. La descripció de Diderot sobre els continguts que es transmetien i la metodologia utilitzada fins aleshores («Todavía se enseñan hoy, con el nombre de Literatura, dos lenguas muertas que […] se estudian durante seis o siete años sin ser aprendidas; con el nombre de Retórica se enseñan el arte de hablar antes que el arte de pensar y el de hablar con elegancia antes que se tengan ideas; con el nombre de Lógica la cabeza se llena con sutilezas de Aristóteles…») es pot veure a Diderot: Ouvres, III, p. 459, en L. Gottschalk, L. C. Mackinney, i E. Pritchard: Historia de la Humanidad, Barcelona, Ed. Planeta Sudamericana, 1980 (2a ed.), vol. VI, El mundo moderno, II, p. 534. Sobre els canvis en els continguts, interessantse per un aspecte més pràctic i útil de cara al progrés econòmic i social, i el viratge radical en les pràctiques metodològiques diàries, són excel·lents les consideracions de J. Sarrailh en La España Ilustrada…, op. cit., esp., pp. 155-229, i de L. Sánchez Agesta, en El pensamiento político del despotismo ilustrado…, op. cit., esp. pp. 16-27 i 115-138. Sobre les consideracions i interpretació de la influència de l’obra de Comenio en els punts de vista il·lustrats (replantejament dels continguts i els mètodes cercant tot allò útil) i la relació entre felicitat, prosperitat i utilitat, vegeu A. Viñao Frago: Política y educación en los orígenes de la España Contemporánea, Madrid, Siglo XXI, 1982, pp. 34-38, i E. Durkheim: L’évolution pedagogique de la France, PUF, 1969, pp. 326-333.

80. J. J. Rousseau: Emilio, Madrid, Edaf, 1964, pp. 89-90. «La primera educación debe ser, pues, puramente negativa. Consiste en no enseñar la virtud ni la verdad, sino en defender al corazón del vicio y del espíritu del error». Sobre el posicionament de Rousseau respecte de la funció de l’Estat en l’educació, E. Guerrero assenyala que l’autor «no desarrolla ningún plan de educación pública en su obra sino un proyecto educativo individualizado». Això no obstant, puntualitza que, en l’article «Economia política» de l’Enciclopèdia, Rousseau ens diu: «la patria no puede subsistir sin la libertad, ni ésta sin la virtud, ni ésta sin ciudadanos, lo que no es cuestión de un día; si los queremos cuando sean hombres es preciso instruirlos desde niños. Y, […] no pueden ser abandonados a las luces y prejuicios de sus padres, pues su educación le importa al Estado más que a los mismos». Vegeu «L’education publique, sous des regles prescrites par le gouvernement, et sous des magistats etablis par le souverain, est donc une des maximes fondamentales du gouvernement populaire ou legitime», E. Guerrero Salom: «Estudio preliminar», en Historia de la Educación en España, vol. 1, 1979, pp. 27-28.

81. H. Barreiro: «De Platón a la Ilustración Francesa», Revista de Historia, op. cit., p. 166. La consideració de l’educació com un acte social i polític, i alhora creatiu, capaç d’aconseguir un home nou o com un aparell de l’Estat, acabà esdevenint, segons opinió de Barreiro, una doble constant de l’educació contemporània: «Las dos se corresponden con la clasificación de los ilustrados (desde la óptica histórico-educativa) en dos grandes grupos: doctrinarios y realistas. Rousseau estará en el primero, La Chalotais, en el segundo. Condorcet, en vísperas de la Revolución, sería ya un primer intento de síntesis. Y Pestalozzi, más que un intento».

82. P. Hazard: El pensamiento europeo en el siglo XVIII…, op. cit., p. 2.

83. H. Barreiro: «De Platón a la Ilustración Francesa», Revista de Historia…, op. cit., p. 169.

84. Condorcet: «Informe sobre la organización general de la Instrucción Pública», en Escritos Pedagógicos (trad. de Domingo Barnés), Madrid, Espasa-Calpe, 1922, pp. 127 i ss.

85. A. Mayordomo i L. M. Lázaro: «Estudio preliminar. Ideas y propuestas pedagógicas de la Ilustración española», en Escritos pedagógicos…, op. cit., pp. 14-15.

86. Condorcet: «Informe sobre la organización general de la Instrucción Pública», en Escritos Pedagógicos…, op. cit., p. 127.

87. A. Mayordomo i L. M. Lázaro: «Estudio preliminar. Ideas y propuestas pedagógicas de la Ilustración española», en Escritos pedagógicos…, op. cit., p. 15.

88. Ibid., p. 16.

89. J. Sarrailh ens diu «es conveniente distinguir a dos grupos, de importancia desigual, que van a enfrentarse uno al otro durante la segunda mitad del siglo XVIII: reducido el uno, pero animado de una firme confianza y de un ardor generoso en su misión de apostolado y educación; el otro, inmerso, petrificado, en su rutina y en su indiferencia hacia las cosas del espíritu […]». J. Sarrailh: La España Ilustrada…, op. cit., p. 17.

90. Ibid.

91. A. Elorza: La ideología liberal en la Ilustración…, op. cit., pp. 37-38. P. Vilar: «La España de Carlos III», en España a finales del siglo XVIII, Hemeroteca de Tarragona, 1982, p. 91. Segons P. Vilar, enfront de l’humanisme francés, combatiu i revolucionari, l’historicisme espanyol fou amb freqüència «más inteligente y no destructivo, cosa que puede ser a la vez causa y consecuencia del fracaso de la controvertida cuestión historiográfica de la revolución burguesa en nuestra nación». Citat per M. A. Pereyra: «Hubo una vez unos maestros ignorantes. Los maestros de primeras letras y el movimiento ilustrado de las academias», en La educación en la Ilustración Española, Revista de Educación, Madrid, MEC, 1988, p. 208.

92. A. Mayordomo i L. M. Lázaro: «Estudio preliminar. Ideas y propuestas pedagógicas de la Ilustración española», en Escritos pedagógicos…, op. cit., p. 19. Sobre les virtuts que veuen els il·lustrats espanyols en la cultura, font de felicitat pública, instrument de pau, mecanisme de desenvolupament de la raó…, que hauria de ser dirigida pel poder central, vegeu J. Sarrailh: La España Ilustrada de la segunda mitad del siglo XVIII…, op. cit., pp. 167-173.

93. J. Ruiz Berrio: «La Educación del Pueblo Español en el proyecto de los Ilustrados», en La educación en la…, op. cit., p. 170. Més endavant, la doctrina liberalista d’Adam Smith aportarà la idea que amb el benestar de cada individu es contribuirà al benestar de la nació.

94. A. Escolano Benito: Educación y Economía en la España Ilustrada, Madrid, MEC, 1988, pp. 179-180.

95. Jovellanos: «Memoria sobre Educación Pública o Tratado teórico-práctico de enseñanza con aplicación a las escuelas y colegios de niños», en Historia de la Educación en España, Madrid, MEC, 1979, p. 218.

96. A. Escolano Benito: Educación y Economía en la España Ilustrada…, op. cit., p. 179.

97. A. Viñao Frago: Política y educación en los orígenes de la España Contemporánea…, op. cit., pp. 43-191.

98. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 25-28. Gonzalo Anes assenyala que «la vigencia de la preocupación por difundir los conocimientos útiles entre los campesinos está ligada, sin duda, al interés de los propietarios, y de todos aquellos que percibían ingresos procedentes de la tierra, es decir, en procurar el aumento de la producción agrícola y conseguir una comercialización adecuada de los productos, de forma que llegasen a manos de los propietarios cantidades mayores de dinero. El aumento de la población y de la demanda aseguraba el aumento de los precios y la consolidación de ingresos más elevados». G. Anes: «La crítica de un programa de los Ilustrados en vísperas de la desamortización», en Economía e Ilustración…, op. cit., p. 206. El mateix Jovellanos deia que l’agricultura no necessitava tants deixebles «doctrinados en los bancos de las aulas», ni doctors en les càtedres, sinó «hombres prácticos», homes que saberen «estercolar, arar, sembrar, coger y limpiar mieses, conservar y beneficiar los frutos». BAE, t. L., pp. 122-123.

En referència a l’enfocament educatiu que associa allò instructiu al creixement econòmic i l’aplicació utilitària, vegeu Discurso sobre los verdaderos principios de fomentar el cultivo de las tierras en España, los medios de lograrlo estableciendo una Sociedad de Agricultura y las reglas para erigirla con utilidad del Estado i el Discurso sobre la educación de los labradores españoles, Arxiu privat de Campomanes (Fundación Universitaria Española).

99. Pedro R. de Campomanes: Discurso sobre la educación popular, Madrid, Editora Nacional, 1978.

100. A. Mayordomo i L. M. Lázaro: «Estudio preliminar. Ideas y propuestas pedagógicas de la Ilustración española», en Escritos pedagógicos…, op. cit., pp. 35-38.

101. Sobre això, Cabarrús deia: «La felicidad del individuo no tiene más límite que la prosperidad común». «Cartas sobre los obstáculos que la Naturaleza, la opinión y las leyes oponen a la felicidad pública». «Carta Segunda sobre los obstáculos de opinión y el medio de removerlos con la circulación de luces, y un sistema general de educación», en Historia de la Educación, I, Madrid, MEC, 1979, p. 326. El 1782, en el programa d’acció de la Sociedad Económica de Amigos del País de Asturias, Jovellanos afirmava: «Entiendo aquí por felicidad aquel estado de abundancia y comodidades que debe procurar todo buen gobierno a sus individuos». I, per tal d’aconseguirla, deia que «lo conveniente es aumentar la población, al mismo tiempo que extender y perfeccionar el cultivo, desarrollar la industria e incrementar el comercio». J. Ruiz Berrio: «La Educación del Pueblo Español en el proyecto de los Ilustrados», en La educación en la…, op. cit., p. 170.

102. Sobre això, el mateix Cabarrús indicava: «Dejad que el tiempo y el progreso de las luces hagan sin esfuerzo lo que ahora es impracticable o demasiado costoso […] es preciso dirigir-se a la generación naciente, y tal es el objeto de la educación nacional […]». Historia de la Educación, I, Madrid, MEC, 1979, p. 328.

103. J. Ruiz Berrio: «La Educación del Pueblo Español en el proyecto de los Ilustrados», en La educación en la…, op. cit., p. 169.

104. A. Elorza: «La formación de los artesanos y la ideología ilustrada», Revista de Trabajo, 24 (1968), p. 304.

105. A. Escolano Benito: Educación y Economía en la España Ilustrada…, op. cit., p. 180.

106. Ibid., p. 28.

107. J. Sarrailh: La España Ilustrada de la segunda mitad del siglo XVIII…, op. cit., p. 109. Al voltant de l’anàlisi de les discrepàncies sorgides entre els equips de poder del despotisme il·lustrat i els punts de vista dels il·lustrats, vegeu A. Mestre: Despotismo e Ilustración en España, Barcelona, Ariel, 1976, pp. 107-166. Id.: Ilustración y Reforma de la Iglesia. Pensamiento políticoreligioso de D. Gregorio Mayans y Císcar (1699-1781), Anales del Seminario de Valencia, 1968.

108. A. Mayordomo i L. M. Lázaro: «Estudio preliminar. Ideas y propuestas pedagógicas de la Ilustración española», en Escritos pedagógicos…, op. cit., p. 23.

109. J. Sarrailh: La España Ilustrada de la segunda mitad del siglo XVIII…, op. cit., pp. 110-151.

110. Sobre el Censo de Floridablanca vegeu J. E. Castelló Traver: El País Valenciano en el Censo de Floridablanca (1787)…, op. cit. AA.DD.: La población española en 1787, II centenario del Censo de Floridablanca, Instituto Nacional de Estadística…, op. cit.

111. A. Mayordomo i L. M. Lázaro: «Estudio preliminar. Ideas y propuestas pedagógicas de la Ilustración española», en Escritos pedagógicos…, op. cit., p. 28.

112. Ibid., pp. 29-39.

113. Ibid., p. 22. Sobre això, Federico Gómez afirma que «el horizonte educativo de la burguesía ascendente estaba dibujado con límites muy precisos» i cita les paraules de Voltaire: «Es conveniente que el pueblo sea guiado, no que se le instruya, no es digno de ello». F. Gómez de Castro: «Los sistemas educativos y la revolución francesa», en Génesis de los Sistemas Educativos Nacionales, Madrid, UNED, p. 21.

114. J. Cadalso: Cartas Maruecas, Madrid, Espasa Calpe, 1979, p. 28.

115. M. A. Pereyra: «Hubo una vez unos maestros ignorantes. Los maestros de primeras letras y el movimiento ilustrado de las academias», en La Educación en la Ilustración…, op. cit., p. 211.

116. F. Aguilar Piñal: «Entre la escuela y la Universidad: La enseñanza secundaria en el siglo XVIII», en La Educación en la Ilustración…, op. cit., p. 231. En referència a la qüestió del predomini de la utopia pedagògica sobre el projecte de canvi social, vegeu A. Elorza: La ideología liberal en la Ilustración Española, Madrid, Tecnos, 1970, pp. 37-38. Els professors Mayordomo i Lázaro, citant els punts de vista de Roberto Fernández, assenyalen que «la conciliación entre los grupos que detentaban el poder económico apoyó el equilibrio del Estado y la sociedad, pero eso […] no podía ser mantenido indefinidamente, porque el absolutismo ilustrado era inviable como fórmula para resolver el desarrollo de las nuevas concepciones sociopolíticas y el avance del crecimiento económico […]. Creyeron poder utilizar el Estado para regenerar la sociedad sin cambiar el sistema, pero las nuevas realidades terminaron despertándoles de un sueño imposible». A. Mayordomo i L. M. Lázaro: «Estudio preliminar. Ideas y propuestas pedagógicas de la Ilustración española», en Escritos pedagógicos…, op. cit., p. 18.

117. J. Ruiz Berrio: «La Educación del Pueblo Español en el proyecto de los Ilustrados», en La educación en la Ilustración…, op. cit., pp. 169-170.

118. M. de Puelles Benítez: Educación e ideología en la España contemporánea (1767-1975)…, op. cit., p. 27.

119. Julia Varela: «La Educación Ilustrada o cómo fabricar sujetos dóciles y útiles», en La Educación en la Ilustración…, op. cit., p. 273. D’aquesta manera l’escola es transformava, segons J. Ruiz Berrio, «en el principal y casi único medio de culturización o indoctrinación para el pueblo español». J. Ruiz Berrio: «La Educación del Pueblo Español en el proyecto de los Ilustrados», en La educación en la Ilustración…, op. cit., pp. 170-171.

120. Sobre «las contradicciones y ambigüedades del pensamiento educativo ilustrado» i les «contradicciones ideológicas y financieras», vegeu A. Viñao Frago: Política y educación en los orígenes de la España Contemporánea…, op. cit., pp. 152-192.

121. A. Mayordomo i L. M. Lázaro: «Estudio preliminar. Ideas y propuestas pedagógicas de la Ilustración española», en Escritos pedagógicos…, op. cit., p. 39.

122. López Martín, i López Torrijo: «Política legislativa borbónica: exámenes y privilegios de los maestros de primeras letras en el siglo XVIII», en Cuestiones Histórico-Educativas. España. Siglos XVIII-XX, Universitat de València, 1991, pp. 25-33.

123. A. Mayordomo i L. M. Lázaro: «Estudio preliminar. Ideas y propuestas pedagógicas de la Ilustración española», en Escritos pedagógicos…, op. cit., pp. 40-41. Les disposicions, citades en L. Luzuriaga: Documentos para la Historia Escolar de España, Madrid, Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, 1916, 2 vols.

124. Ibid., pp. 39-40. Sobre el moviment de San Ildefonso i la renovació pedagògica, vegeu J. Ruiz Berrio: «La Educación del Pueblo Español en el proyecto de los Ilustrados», en La educación en la Ilustración…, op. cit., pp. 182-185.

125. A. Viñao Frago: «Alfabetización e Ilustración: Difusión y usos de la cultura escrita», en La Educación en la Ilustración…, op. cit., p. 298.

126. G. Anes: El Antiguo Régimen: Los Borbones…, op. cit., pp. 418-434.

127. Ibid., pp. 157-293 i 423-426. A la vista de les xifres progressivament decreixents dels drets de duanes a partir de les acaballes del segle XVIII, Gonzalo Anes conclou que el sistema tributari espanyol de l’antic règim travessava «por una crisis profunda a comienzos del siglo XIX», la qual tenia «hondas raíces en el pasado», i que, per falta d’una reforma radical de l’estructura tributària, en els últims anys del XVIII es va veure obligat a «contraer deuda pública, en cifras muy superiores a las que era previsible atender». Així, el 1808, amb la guerra contra Napoleó, els problemes es van agreujar encara més, Fent-se evidents «los planteamientos de reforma general del sistema tributario» formulats per les Corts de Cadis el 1813. La pèrdua de l’Amèrica continental empitjorà la situació, quedant limitat el desenvolupament econòmic quasi exclusivament a les possibilitats internes, la qual cosa obligà que «el sector agrario fuese liberado de las trabas que impedían su crecimiento y que obstaculizaban, además, la articulación del mercado interior». Ibid., p. 293. Segons Martínez Shaw, una primera fórmula d’acció fou l’anomenada desamortització de Godoy (1798), especialment propietats d’institucions benèfiques de l’Església, «lo que dejaba maltrechas las rentas de la red asistencial eclesiástica». J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., pp. 399-400. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 144-151.

128. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 397. J. A. Ferrer Benimeli: «El fin del reformismo», en Crisis del Antiguo Régimen, Historia de España, núm. 9, Historia 16, extra XXI, 1982, p. 20.

129. Tuñón de Lara, Valdeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., p. 334.

130. G. Anes: El Antiguo Régimen: Los Borbones…, op. cit., pp. 418-419.

131. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., pp. 397-398. Segons A. Domínguez Ortiz, amb l’esclat revolucionari alguns ministres reformadors –Floridablanca o Campomanes– «transformaron en audacia su timidez, e incluso tomaron posturas antirevolucionarias» i alguns il·lustrats –l’abat Marchena o José María Blanco, per exemple– «se radicalizaron y aceptaron el programa de la revolución». Altres personatges –com Quintana i Alberto Lisa–, els situa més a prop del pensament liberal que de l’il·lustrat i, manté, que «más escasos fueron los que, entre la reacción y la revolución, mantuvieron sus convicciones, basadas en una apertura moderada a las ideas liberales sin rechazar lo que había de utilizable en la herencia intelectual del Antiguo Régimen»; com a prototip d’aquest últim cas assenyala Gaspar Melchor de Jovellanos. Tuñón de Lara, Valdeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., pp. 334-335.

132. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 411. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 159-164.

133. J. Aróstegui: «Un nuevo sistema político», en Crisis del Antiguo Régimen, Historia de España, núm. 9, Historia 16, extra XXI, 1982, p. 25. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 162-164.

134. «La crisis de mayo-junio presenta el punto de partida del proceso revolucionario por cuanto la eliminación o, al menos, el oscurecimiento de las instituciones del Antiguo Régimen, permitió la conquista del poder por sectores sociales que, más allá del objetivo inmediato de combatir a los franceses, se proponían cambiar la organización social y política». M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., p. 162.

135. Per a Artola «el proceso revolucionario tiene como punto de partida el fracaso de las autoridades constitucionales del Antiguo Régimen al tener que hacer frente a las demandas de Napoleón, por una parte, y del pueblo amotinado, por otra». M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., p. 160. Segons el professor Esdaile, «el levantamiento fue producto de una gran variedad de descontentos y estalló por el elemento catalizador negativo del odio hacia Godoy y la intervención napoleónica» i sosté que «caracterizar estos episodios de revolución «burguesa» es a todas luces insuficiente». Ch. Esdaile: Historia de España. La etapa liberal: 1808-1898, vol. 17, Madrid, El País, 2007, pp. 59-63.

136. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 413.

137. J. Aróstegui: «Un nuevo sistema político», en Crisis del Antiguo Régimen…, op. cit., pp. 32-33.

138. Tuñón de Lara, Baldeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., p. 366.

139. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 412.

140. Queipo de Llano y Ruiz de Saravia (conde de Toreno): Historia del levantamiento, guerra y revolución de España, Madrid, 1835-1837, vol. I, p. 239.

141. Tuñón de Lara, Baldeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., p. 366.

142. Sobre això, Esdaile assenyala: «Toda una generación de historiadores españoles de orientación más o menos afín al marxismo ha sostenido como una verdad incuestionable que el motor principal de la revolución de 1808 fue la burguesía. Resulta fácil demostrar que a menudo fueron representantes de esta clase los que encabezaron el levantamiento. En Sevilla […] a Tap y Núñez, pero cabe destacar también a Lorenzo Calvo de Rozas y a Sinforiano López, empresarios prósperos que participaron en los levantamientos de Zaragoza y La Coruña. En cambio, resulta mucho más complejo demostrar que estos personajes respondieran a una ideología revolucionaria coherente: Calvo de Rozas, por ejemplo, era a la sazón un acólito de la reacción aristocrática liderada por Jose Palafox». Ch. Esdaile: Historia de España. La etapa liberal: 1808-1898…, op. cit., pp. 59-60.

143. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., p. 161.

144. M. de Puelles: Educación e ideología en la España contemporánea (1767-1975)…, op. cit., p. 53.

145. Si inicialment hi va haver poc més d’un centenar de diputats –quasi la meitat suplents–, amb el pas del temps en foren uns tres-cents. Un terç eren eclesiàstics, els militars i funcionaris superaren un poc aquesta proporció i la burguesia comercial va estar menys representada. En general, eren la minoria illustrada del moment a San Fernando. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 417.

146. Tuñón de Lara, Baldeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., p. 370. La Constitució, discutida entre agost de 1811 i gener de 1812, i promulgada el 19 de març d’aquest any, deia clarament en l’article tercer: «La soberanía reside esencialmente en la nación y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales».

147. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 418.

148. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., p. 165.

149. La Constitución de 1812, Madrid, Ministerio de Relaciones con las Cortes / Ministerio de Educación y Ciencia, 175 Aniversario, 1987.

150. Recordem que un dels primers decrets de les Corts, de 10 de novembre de 1810, fou la declaració «del derecho de todos los españoles a la libre expresión de sus ideas». Vegeu M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 164-165.

151. Des del punt de vista de Tuñón de Lara, els liberals que crearen la Constitució de 1812 van tenir un «interés desmesurado en señalar que las bases de la misma proceden de “las antiguas leyes fundamentales de la Monarquía”, anteriores a las de Austrias y Borbones, mientras que nada dicen de la evidente influencia de la Constitución francesa de 1791». Les raons de la invocació de les tradicions incloses en el preàmbul mateix de la Constitució, «no son otras que la naturaleza de ley pactada o de compromiso que ésta tiene». Tuñón de Lara, Baldeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., pp. 370-371. En opinió de Tusell, la Constitució de 1812 és «muy larga», especialment el títol dedicat al poder legislatiu, que representa més d’un terç del total. El preàmbul s’inicia amb una «invocación a la divinidad, lógica, dada la composición de la Cámara y la significación religiosa del primer liberalismo español». J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 418. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 159-184.

152. M. de Puelles: Educación e ideología en la España contemporánea (1767-1975)…, op. cit., p. 55.

153. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 159-184.

154. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., pp. 419-420.

155. Ibid., p. 418. Sobre el projecte revolucionari liberal i la necessitat de negociar la posada en pràctica, Julio Aróstegui assenyala que era «un proyecto de clase que para triunfar no tuvo más remedio que acudir a la componenda con los intereses de los grupos privilegiados, lo que excluía otras posibles alianzas». J. Aróstegui: «Un nuevo sistema político», en Crisis del Antiguo Régimen…, op. cit., pp. 36-37.

156. M. de Puelles: Educación e ideología…, op. cit., p. 55.

157. Ibid., p. 56. Del mateix M. de Puelles vegeu «Introducción. Liberalismo y Educación: presupuestos ideológicos», en Historia de la Educación en España, vol. II…, op. cit., pp. 13-16 i també Política y administración educativas, Madrid, UNED, 1987, pp. 261-263.

158. Respecte de l’ànsia de l’ideari educatiu liberal, cal recordar les paraules de Condorcet en la seua «Memoria sobre la naturaleza y objeto de la instrucción pública», en Escritos pedagógicos, Madrid, EspasaCalpe, 1922, p. 17. «Cuando la ley ha hecho a todos los hombres iguales, la única distinción que los separa es la que nace de su educación […]. El hijo del rico no será de la misma clase que el hijo del pobre si no los acerca alguna instrucción […]. Existirá, pues, una distinción real que no estará al alcance del poder de las leyes el destruir, y que, estableciendo una separación verdadera entre los que tienen las luces y […] la convertirá en un instrumento de poder para los unos y no en un medio de felicidad para todos.» Sobre la importància i valor de l’educació per als liberals, Alejandro Mayordomo assenyala: «Cuando el Dictamen sobre el proyecto de Decreto de arreglo general de la Enseñanza […] incita “a la gloriosa empresa” de remediar el “triste cuadro” que aquella presenta, manifiesta con el particular estilo del momento las expectativas que ponen en la educación los impulsores del nuevo sistema». A. Mayordomo Pérez: La escuela pública valenciana en el siglo XIX, València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, 1988, pp. 17-18.

159. «Dictamen sobre el proyecto de Decreto de arreglo general de la enseñanza pública», del 7 de març de 1814, en Historia de la Educación en España, vol. II…, op. cit., pp. 357-381; text citat a pp. 358-359. M. de Puelles: Textos sobre la Educación en España (siglo XIX), Madrid, Cuadernos de la UNED, 1988, pp. 16-17.

160. El text del Títol IX (De la instrucció pública, cap. únic, articles 366-371) de la Constitució de 1812 pot consultar-se en Historia de la Educación en España, vol. I, op. cit., p. 431. Per a una anàlisi sobre el pensament liberal de l’educació en el títol IX de la Constitució de 1812, vegeu M. de Puelles: Educación e ideología…, op. cit., pp. 55-58.

161. M. de Puelles: Educación e ideología…, op. cit., p. 58.

162. «Discurso preliminar a la presentación del proyecto de Constitución», 24-XII-1811, XCV, Diario de sesiones de las Cortes Generales y Extraordinarias, Madrid, Impremta de J. A. García, 1870. El fragment citat, en M. de Puelles: Textos sobre la Educación en España…, op. cit., p. 11.

163. Quintana: Obras Completas, vol. XIX, Madrid, Atlas, 1946, pp. 175-191. El contingut de l’informe pot consultar-se també en Historia de la Educación en España, vol. I…, op. cit., pp. 373-414.

164. La Junta d’Instrucció Pública estava formada per Martín González de Navas, José Vargas y Ponce, Eugenio Tapia, Diego Clemencín, Ramón de la Cuadra i Manuel José Quintana.

165. M. de Puelles: Educación e ideología…, op. cit., p. 61. Puelles recorda la crítica de Tayllerand sobre la gratuïtat de tots els graus quan planteja que «sólo la educación primaria debe ser obligación del Estado, pero no la secundaria ni la superior».

166. «Informe de la Junta creada por la Regencia para proponer los medios de proceder al arreglo de los diversos ramos de Instrucción Pública» del 9 de setembre de 1813, M. Quintana: Obras completas, vol. XIX, op. cit., pp. 175-191; recollit a Historia de la Educación, vol. I, op. cit., pp. 373-414. Vegeu M. de Puelles: Política y administración educativas…, op. cit., pp. 261-263, i del mateix autor Textos sobre la Educación en España (siglo XIX)…, op. cit., pp. 14-21.

167. «Dictamen sobre el proyecto de Decreto de arreglo general de la enseñanza pública», del 7 de març de 1814, recollit en J. Ruiz Berrio, Política Escolar en España en el siglo XIX (1808-1833), Madrid, CSIC, 1970, pp. 363-379, i en Historia de la Educación en España, vol. II…, op. cit., pp. 357-381.

168. «Proyecto para el arreglo general de la enseñanza pública», del 7 de març de 1814. J. Ruiz Berrio, Política escolar…, op. cit., pp. 379-393, i Historia de la Educación…, op. cit., pp. 382-401.

169. Sobre la dissolució de les Corts extraordinàries, el colp d’Estat, la restauració de l’absolutisme i la ruptura de la línia revolucionària, vegeu M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 185-216.

170. Vegeu J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit. p. 421. Segons M. Tuñón de Lara, a les despeses i danys produïts per una guerra i una ocupació de cinc anys, es van sumar «un gran aumento de la Deuda» i un «agotamiento casi total de las fuentes de ingresos para Hacienda». Tuñón de Lara, Baldeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., p. 373. Per a M. Artola, «resulta evidente que ante la ingente masa de deuda pública los gobiernos de la primera etapa absolutista no son capaces de definir ninguna solución viable». M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., p. 203.

171. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., p. 188.

172. Sobre això, Tuñón de Lara diu que «empezó la más despiadada represión contra todo sospechoso de liberalismo o de simpatía […] de la Constitución de 1812» i que «no era una simple marcha atrás, al Antiguo Régimen; era el terror, la venganza como norma de gobierno». Tuñón de Lara, Baldeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., p. 373.

173. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit.

174. Vegeu J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., pp. 422-424. Sobre els orígens dels pronunciaments al llarg del segon decenni, que freqüentment van estar recolzats per sectors de burgesia mitjana, Tuñón de Lara assenyala que «pese al terror fernandino, y en parte a causa de la arbitrariedad que lo acompañaba, numerosos militares siguieron simpatizando con el liberalismo […]. Muchos de ellos pensaban que con un golpe de audacia podía derrocarse el absolutismo; ahí radican los orígenes de los pronunciamientos del segundo decenio». Tuñón de Lara, Baldeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España…, op. cit., p. 374.

175. En la conspiració de Riego, l’últim pronunciament de l’exèrcit destinat a embarcar-se cap a Amèrica i reunit a Cadis, Javier Tusell troba tots els trets dels pronunciaments anteriors: «la existencia de una masa militar descontenta, con una oficialidad en la que las sociedades secretas habían logrado adeptos y unas perspectivas de futuro problemáticas». J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., p. 424.

176. Com bé assenyala Artola, «el proceso de restauración del régimen constitucional, que hasta el 10 de marzo tuvo un carácter revolucionario, por cuanto las decisiones se tomaron sin ninguna referencia a la autoridad del rey, entra a partir de esta fecha en una nueva etapa en que las iniciativas restauradoras de la Junta encuentran la colaboración del rey para legalizar sus decisiones». M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., p. 217.

177. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España…, op. cit., pp. 424-428.

178. Ibid., p. 425. Vegeu M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 217-250.

179. «Reglamento general de Instrucción Pública» aprovat per decret de les Corts el 29 de juny de 1821, en Historia de la Educación en España, vol. II…, op. cit., pp. 43-60.

180. M. de Puelles: Textos sobre la educación en España (siglo XIX)…, op. cit., p. 23.

181. Id.: Educación e Ideología…, op. cit., p. 76.

182. «Reglamento general de Instrucción Pública» aprovat per decret de les Corts el 29 de juny de 1821, en Historia de la Educación en España, vol. II…, op. cit., pp. 43-60.

183. M. de Puelles: Educación e ideología…, op. cit., p. 81.

184. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal…, op. cit., pp. 250-285.

185. «Plan literario de estudios y arreglo general de las Universidades del reino», per ordre reial del 14 d’octubre de 1824, en Historia de la Educación en España, vol. II…, op. cit., pp. 61-117.

186. M. de Puelles: «Liberalismo y educación: presupuestos ideológicos», en Historia de la Educación en España, vol. II…, op. cit., p. 21.