Kitabı oku: «Flush»

Capítol I
Three Mile Cross

La família de la qual afirma que descendeix el protagonista d’aquesta biografia és reconeguda universalment com una de les de més antiga soca. No és d’estranyar, per tant, que l’origen del seu nom s’hagi perdut en la foscúria dels temps. Fa força milions d’anys, el país que ara anomenem Espanya bullia agitadament en el ferment de la creació. Les eres van transcórrer; hi va aparèixer la vegetació; on hi ha vegetació, la llei de la Natura ha decretat que hi ha d’haver conills; i on hi ha conills, la Providència hi vol gossos. Fins aquí, res no ens crida a la discussió o al qüestionament. Els dubtes i els entrebancs, però, comencen quan ens demanem per què el gos que caçava conills va anomenar-se spaniel. Alguns historiadors diuen que, quan els cartaginesos van desembarcar a Espanya, la soldadesca va cridar com un sol home: «Span! Span!», perquè veien sortir conills com sagetes de cada arbust, de cada bardissa. El país era ple a vessar de conills. I span, en la llengua púnica dels cartaginesos, vol dir conill. És per això que aquella terra fou anomenada Hispània, o sia terra de conills, i els gossos, que van ser descoberts gairebé alhora mentre encalçaven conills nit i dia, van ser anomenats spaniels o gossos conillers.

Molts de nosaltres ens acontentaríem amb aquesta explicació; però la veritat ens obliga a afegir que hi ha una altra escola filològica que pensa de manera ben diferent. La paraula Hispània, diuen aquests erudits, no té res a veure amb el mot cartaginès span. Hispània prové de la paraula basca españa, que significa límit o frontera. Si és així, cal que desterrem de la nostra imaginació conills, bardisses, gossos, soldats i tot aquest quadre romàntic tan agradable; i haurem de suposar, planerament, que l’spaniel es diu spaniel perquè Espanya es diu Spain en anglès. Hi ha encara una tercera escola etimològica que manté que, de la mateixa manera que un amant diu «monstre» o «moneta» a la seva enamorada, els antics hispànics anomenaven els seus gossos favorits «geperut» o «capserrat» (la paraula españa també pot tenir aquests significats). Si pensem, però, que un spaniel té una aparença notòriament oposada, cal molta imaginació per prendre seriosament una conjectura d’aquesta mena.

Deixant enrere aquestes teories, i moltes d’altres en les quals no ens aturarem pas aquí, arribem al País de Gal·les cap a mitjan segle x. L’spaniel ja és allí, portat, segons diuen alguns, pel clan espanyol dels Ebhor o Ivor molts segles abans; i certament en aquesta època de l’alta edat mitjana hom ja el considera un gos d’alta vàlua i reputació. «L’spaniel del rei val una lliura», registra Howel Dha en el Llibre de Lleis. I, si fem memòria del que es podia comprar amb una lliura l’any 948 —un grapat d’esposes, cavalls, bous, paons i oques—, se’ns fa evident que l’spaniel ja era un gos de molt prestigi i distinció. Ja tenia un lloc al costat del rei. La seva família era ja honorada abans que ho fossin moltes dinasties de monarques famosos. Anava pels palaus com si fos casa seva quan els Plantagenet, els Tudor i els Estuard arrossegaven l’arada dels altres pels camps fangosos dels altres. Força abans que els Howard, els Cavendish o els Russell s’haguessin alçat per damunt de la massa dels Smith, els Jones i els Tomkin, la família spaniel era ja una família distingida i diferenciada. A mesura que els segles van anar succeint-se, algunes branques menors es van separar de la soca paterna comuna. Gradualment, mentre la història d’Anglaterra seguia el seu curs, van sorgir com a mínim set famoses famílies spaniels: la Clumber, la Sussex, la Norfolk, la Black Field, la Cocker, l’Irish Water i l’English Water, provinents totes de l’spaniel original de les èpoques prehistòriques però mostrant ja trets distintius i reclamant, en conseqüència i sens dubte, privilegis distints. Sir Philip Sidney, en la seva obra Arcadia, testimonia que durant el regnat de la reina Elisabet I ja hi havia una aristocràcia entre els gossos: «... llebrers, spaniels i perdiguers», observa, «dels quals els primers vénen a ser com els lords, els segons com els cavallers, i els últims com els pagesos propietaris».

Tanmateix, si hem així d’assumir que els spaniels seguien l’exemple humà, i miraven els llebrers com a superiors i consideraven els perdiguers com a inferiors, cal admetre que la seva aristocràcia es va fonamentar en raonaments més sòlids que no pas la nostra. Aquesta, almenys, ha de ser la conclusió de qui estudiï les lleis de l’Spaniel Club. Aquesta augusta institució ha deixat ben establert quins són els vicis i quines les virtuts d’un spaniel. Els ulls clars, per exemple, no són gens recomanables; les orelles cargolades, encara pitjor; haver nascut amb un nas clar o amb un tupè al cap és una completa fatalitat. Els mèrits d’un spaniel són definits amb igual claredat. El cap ha de ser suau, s’ha d’enlairar a partir del morro sense mostrar una inclinació massa accentuada; el crani ha de ser més aviat arrodonit i ben desenvolupat, amb força espai per allotjar-hi la potència cerebral; els ulls cal que siguin plens però no exagerats; i l’expressió general ha de difondre intel·ligència i gentilesa. L’spaniel que mostra aquestes característiques és encoratjat i criat com a tal; l’spaniel que s’entesta a mostrar tupès i nassos clarets resta bandejat dels privilegis i emoluments dels de la seva mena. Així ho han pontificat els jutges i, tot pontificant-ho, imposen els càstigs i les recompenses que asseguren l’acatament de la llei.

Si ara, però, ens tombem cap a la societat humana, si en trobem, de caos i confusió, davant dels ulls! No hi ha cap club que tingui una jurisdicció semblant sobre la criança de l’home. El Herald’s College és la cosa més propera que tenim a l’Spaniel Club. Si més no, fa el que pot per servar la puresa del llinatge humà. Però quan preguntem en què consisteix la noblesa d’origen —si cal que els nostres ulls siguin clars o foscos, si hem de tenir les orelles cargolades o rectes, si els tupès al cabell són fatals o no—, els jutges ens adrecen merament al nostre escut d’armes. I potser no en tenim cap. Aleshores, no som ningú. Tanmateix, si demostrem que posseïm setze quarters, si provem el nostre dret a una corona nobiliària, llavors ens diran que no solament hem nascut, sinó que hem nascut en el si d’una família noble. Això fa que qualsevol pastisser de Mayfair posseeixi el seu lleó jacent o la seva sirena rampant. Fins i tot els nostres llencers es fan gravar les armes reials a la porta de la botiga, com si això provés que els seus llençols són perfectes per dormir-hi. Pertot arreu es reclama el rang i se’n reivindiquen les virtuts. Tot i que quan contemplem les cases reials dels Borbons, els Habsburg i els Hohenzollern, decorades amb una colla de corones nobiliàries i quarters, una munió de lleons i lleopards jacents i rampants, i les trobem ara a l’exili, desposseïdes d’autoritat i jutjades indignes de respecte, ens veiem forçats a fer anar el cap d’un cantó a l’altre i admetre que els jutges de l’Spaniel Club jutjaven força més bé. Aquesta és la lliçó que se’n desprèn; ara, però, deixem aquestes matèries tan elevades i considerem la primera època de la vida d’en Flush, en el si de la família dels Mitford.

Cap al final del segle xviii, una família de la famosa casta spaniel vivia prop de Reading, a casa d’un tal doctor Midford o Mitford. Aquell cavaller, de conformitat amb els cànons del Herald’s College, havia triat la pronúncia del seu cognom amb t, i proclamava que descendia de la família —originària de Northumberland— dels Mitford de Bertram Castle. S’havia casat amb una tal Miss Russell, que provenia remotament, bé que amb tota seguretat, de la casa ducal de Bedford. Els avantpassats del doctor Mitford, però, havien desatès d’una manera tan absurda la política d’enllaços familiars, que cap tribunal seleccionador no els hauria reconegut pas el dret a perpetuar la seva mena. L’home tenia els ulls clars, les orelles cargolades i, al cap, hi exhibia un fatal tupè. Dit altrament, era terriblement egoista, temeràriament extravagant, mundà, fals i addicte al joc. Va dilapidar la seva fortuna, la de la seva muller i els ingressos de la seva filla. Les va deixar plantades quan l’abillava i les va escurar quan li van venir mal dades. En canvi, tenia dos punts al seu favor: una gran bellesa física —era com un Apol·lo fins que la golafreria i la immoderació van transformar l’Apol·lo en un Bacus— i una genuïna devoció pels gossos. Tanmateix, no hi ha dubte que, si hagués existit una institució humana equiparable a l’Spaniel Club, el fet de pronunciar el seu cognom amb t en comptes de d, o anomenar cosins els Mitford de Bertram Castle, no l’hauria pas protegit de la contumèlia i el menyspreu de tothom, de les condemnes al bandejament i l’ostracisme, ni de veure’s marcat com a bastard, incapaç de continuar la seva espècie. Però ell era un ésser humà. Res, per tant, no el va privar de casar-se amb una dama d’il·lustre llinatge, de viure més de vuitanta anys, de posseir diverses generacions de llebrers i spaniels i d’engendrar una filla.

Totes les temptatives de fixar amb un mínim de certesa l’any exacte del naixement d’en Flush han fracassat, per no parlar del mes i el dia; però hi ha probabilitats que fos a la primeria del 1842. Tambe és versemblant que descendís directament del Tray (c. 1816), les característiques del qual, que malauradament només ens han arribat a través del poc fiable mitjà de la poesia, proven que va ser un cocker spaniel pèl-roig i força distingit. Tot fa pensar que en Flush era el fill d’aquell «autèntic i genuí cocker spaniel» pel qual el doctor Mitford va refusar vint guinees «a causa de la seva excel·lència cinegètica a camp ras». També ens hem de refiar, ai las!, de la poesia per obtenir una descripció detallada del mateix Flush quan era un cadell. Era d’aquella peculiar tonalitat de marró fosc que, quan li tocava el sol, «llampeguejava cap al daurat». Tenia uns «ulls esverats d’un suau color avellana». Les orelles «li acabaven en borla»; les seves «potetes esveltes» eren «cobricelades per serrells» i la seva cua era ampla. Malgrat les exigències de la rima i les inexactituds de la dicció poètica, no hi trobem res que no pogués ser aprovat per l’Spaniel Club. No hi ha dubte que en Flush era un autèntic cocker de la varietat roja, marcat amb tots els atributs propis dels de la seva mena.

Els primers mesos de la seva vida va passar-los a Three Mile Cross, una masia prop de Reading. Des que els Mitford havien anat de baixa —la Kerenhappock era la seva única criada—, la mateixa Miss Mitford havia hagut de fer les fundes de les cadires, i fent-hi servir el gènere més barat. La peça més important del mobiliari semblava ser una gran taula, i la cambra més rellevant un espaiós hivernacle. És del tot improbable que en Flush es veiés envoltat de cap d’aquells luxes —caneres on aixoplugar-se, camins cimentats, una minyona o un lacai que en tingués cura— que tant s’adirien ara amb un gos del seu rang. Tot i això, se’n sortia; gaudia amb tota la vivor del seu temperament dels plaers i les disbauxes connaturals a la seva joventut i sexe. Miss Mitford, certament, s’estava gairebé sempre a la masia. Havia de llegir en veu alta per al seu pare durant hores i hores; després jugaven a cartes, al cribbage, i, quan finalment l’home s’adormia, Miss Mitford escrivia i escrivia sense parar a la taula de l’hivernacle per tal de pagar factures i saldar deutes. Per fi, però, el moment tan esperat arribava. Deixava a banda els papers, es posava un barret al cap, agafava l’ombrel·la i se n’anava a passejar pels camps amb els seus gossos. Els spaniels són comprensius de mena; i en Flush, com demostra la seva biografia, copsava fins i tot en excés les emocions humanes. La visió de la seva benvolguda mestressa respirant finalment aquell aire fresc, deixant que li despentinés el cabell i enrojolés la frescor natural del seu rostre, mentre se li assuavien les línies que tenia damunt de les enormes celles, el feia excitar i botre amb una frenesia que era, en gran part, solidaritat envers la joia de la dama. Tal com la seva mestressa avançava per l’herba alta, ell saltironejava d’ací i d’allà, obrint solcs a la verda catifa. Les fredes gotes de rosada o pluja li queien al nas en ruixats iridescents; la terra, aquí dura, allí tova, adés tèbia i freda, picava, esgarrapava i pessigollejava els tendres coixins de les seves potes. Aleshores, una varietat de flaires barrejades li excitava els narius en subtil combinació: la fortor de la terra, la fragància de les flors, les olors innominades de fulles i esbarzers, agrors quan travessaven la carretera, i picantors quan entraven als mongetars. Tot d’una, però, el vent duia una flaire més punyent, més intensa, més feridora que cap altra, una olor que li esgarrinxava el cervell removent-li milers d’instints, alliberant-li milions de records: l’olor de llebre, l’olor de guineu. Aleshores llampurnava com un peix que es llança en escomesa a través de les aigües. Oblidava la seva mestressa; oblidava la humanitat sencera. Sentia com uns homes de pell morena cridaven «Span! Span!» Sentia espetegar les tralles. I corria, es llançava a l’atac. Al final, atordit, s’aturava; l’encanteri s’havia esvanit. A poc a poc, fent anar la cua avergonyit, se’n tornava a través dels camps cap al lloc on Miss Mitford cridava «Flush! Flush! Flush!», tot agitant l’ombrel·la. Hi va haver un cop, si més no, que la crida fou encara més imperiosa; el corn de caça li va revifar instints més pregons, li va convocar emocions més salvatges i fortes que li transcendien la memòria i li esborraven, en un crit foll d’èxtasi, les impressions produïdes per l’herba, els arbres, les llebres, els conills i les guineus. L’Amor va inflamar la torxa davant dels seus ulls; va sentir el corn de caça de Venus. Encara no havia deixat de ser un cadell, i en Flush ja va ser pare.

Una conducta d’aquesta mena, en un home de l’any 1842, hauria requerit alguna excusa per part del seu biògraf; en una dona, cap excusa no hauria estat possible i el seu nom, esborrat per la ignomínia, hauria desaparegut del paper imprès. Tanmateix, el codi moral dels gossos —sense entrar a considerar si és millor o pitjor— és ben diferent del nostre, i la conducta d’en Flush, pel que fa a aquest cas concret, no exigeix actualment cap mena d’encobriment ni el va incapacitar, aleshores, per a les relacions socials amb la gent més pura i casta de la contrada. Hi ha evidències, segons es diu, que el germà gran del doctor Pusey va mostrar interès a comprar-lo. Bo i deduint a partir del conegut caràcter del doctor Pusey la probable manera de ser del seu germà, alguna cosa seriosa, sòlida i prometedora amb vista al futur devia albirar en Flush, mal que la seva condició de cadell l’incités aleshores a la frivolitat. Però una prova força més significativa de la naturalesa atractiva dels seus dons rau en el fet que, tot i que Mr. Pusey volia comprar-lo, Miss Mitford va negar-se a vendre’l. I, si pensem que les seves reserves econòmiques eren a les acaballes, que ja no sabia quina tragèdia empescar-se o quin anuari editar, i que s’havia vist forçada al recurs denigrant d’haver de demanar ajut als amics, va haver de significar un sacrifici terrible per part d’ella refusar la suma que li oferia el germà gran del doctor Pusey. Pel pare d’en Flush s’havien ofert vint lliures. Miss Mitford hauria pogut demanar ben bé deu o quinze lliures per en Flush. Deu o quinze lliures representaven una suma esplèndida, magnífica per a Miss Mitford. Amb deu o quinze lliures hauria pogut fer fundes noves a les cadires, hauria pogut proveir altre cop l’hivernacle, renovar completament el seu vestuari, ja que... «fa quatre anys que no em compro un barret, una capa o un vestit, i amb prou feines he tingut un parell de guants nous», escrivia la dama el 1842.

Vendre en Flush, però, era impensable. Pertanyia a aquella rara mena d’objectes que no es podia associar amb els diners. ¿No es podria dir, fins i tot, que era d’aquella mena encara més rara que, en tipificar allò que és espiritual, allò que resta més enllà de qualsevol preu, esdevé el senyal inequívoc de l’amistat desinteressada? ¿Podria ser ofert, per tant, a una amiga, si és que es té la sort de tenir-ne una de prou bona, una que sigui més aviat una filla que no pas una amiga; una amiga que s’ha de passar els mesos d’estiu al llit, a la seva cambra del carrer Wimpole, una amiga que és justament la primera poetessa d’Anglaterra, la brillant, la desventurada, l’adorada Elizabeth Barrett en persona? Eren aquests els pensaments que, cada cop més sovint, amaraven Miss Mitford mentre contemplava en Flush córrer i saltironar sota el sol, o mentre seia a la vora del llit de Miss Barrett, en la seva fosca habitació londinenca ombrejada d’heures. Sí. En Flush era digne de Miss Barrett; i Miss Barrett era digna d’en Flush. El sacrifici era ben gros, però era un sacrifici que calia fer. Així, un dia, probablement cap a començament d’estiu de l’any 1842, hom va poder observar una curiosa parella que anava carrer Wimpole avall: una dama ja d’una certa edat, molt baixeta, grassoneta, amb una roba més aviat tronada, amb un rostre d’un roig encès i uns cabells blancs i lluents, que duia de la cadeneta un cadell de cocker spaniel del tipus rogenc, força eixerit i entremaliat. Van haver de recórrer gairebé tot el carrer fins que, finalment, s’aturaren davant del número 50. Sense poder evitar un tremolor, Miss Mitford va tocar la campaneta.

Potser fins i tot ara, ningú no truca a una casa del carrer Wimpole sense percebre un lleu tremolor. És el més august dels carrers de Londres, el més impersonal. De fet, quan el món sembla abocat a la ruïna i la civilització s’esfondra sobre els seus fonaments, només cal anar al carrer Wimpole, passejar-hi amunt i avall, contemplar aquelles cases, considerar la seva uniformitat, meravellar-se davant de les cortines de les finestres i la seva consistència, admirar els picaportes metàl·lics i les seves línies regulars, observar els carnissers que lliuren les comandes i els cuiners que les recullen, avaluar els ingressos dels qui hi viuen i deduir-ne la seva consegüent submissió a les lleis de Déu i dels homes. Només cal anar al carrer Wimpole i amarar-se de la pau que s’hi respira per exhalar un sospir d’agraïment, ja que, mentre Corint ha caigut i Messina s’ha enfonsat, mentre el vent s’ha endut corones d’una revolada i els antics imperis són consumits pel foc, el carrer Wimpole ha romàs inamovible, i, quan tombem del carrer Wimpole cap al d’Oxford, un prec s’enlaira des dels cors i brolla dels llavis per tal que no toquin un sol maó del carrer Wimpole, que no es dugui a rentar cap cortina, que cap carnisser no falli en els lliuraments ni cap cuiner s’oblidi de recollir els filets, les cuixes, els pits, les costelles de xai i vedella per sempre i sempre més, perquè, mentre el carrer Wimpole existeixi, la civilització resta assegurada.

Els majordoms del carrer Wimpole es mouen calmosament fins i tot avui dia; l’estiu del 1842 encara s’hi movien més deliberadament. Aleshores, les lleis de la lliurea eren més estrictes; el ritual del davantal de feltre verd per netejar la plata, el de l’armilla de ratlles i el frac negre per obrir la porta del vestíbul, eren observats amb més fidelitat. És força probable, doncs, que Miss Mitford i en Flush s’haguessin d’esperar pel cap baix tres minuts i mig al llindar de la porta. Finalment, però, la porta del número 50 es va obrir de bat a bat; Miss Mitford i en Flush foren convidats a passar. Miss Mitford havia visitat la casa molt sovint; res, per tant, no la sorprenia, tot i que sempre sentia un cert encongiment en contemplar la mansió de la família Barrett. Per a en Flush, en canvi, l’efecte que va causar la casa va ser del tot aclaparador. Fins aquell moment, ell no havia trepitjat cap més casa, tret de la masia de Three Mile Cross. Allí els armariets eren buits, les estores esfilagarsades i les cadires barates. A casa dels Barrett no hi havia res buit, ni esfilagarsat, ni barat; i en Flush se’n va adonar al primer cop d’ull. Mr. Barrett, el propietari, era un ric comerciant; tenia una família prou nombrosa, amb fills i filles ja grans, i un seguici proporcionalment abundós de criats. La seva casa era moblada segons la moda del final de la tercera dècada del segle, amb alguna pinzellada, sens dubte, d’aquella fantasia oriental que, quan es va fer una casa a Shropshire, l’havia empès a decorar-la amb les voltes i les mitges llunes de l’arquitectura àrab. Aquí, al carrer Wimpole, no li hauria estat permesa una extravagància d’aquesta mena, però podem suposar que les altes i fosques cambres interiors devien ser plenes d’otomanes i teginats de caoba. Les taules eren recargolades i al seu damunt hi havia ornaments filigranats; de les fosques parets de color de vi, en penjaven dagues i espases; els nínxols arreceraven curiosos objectes provinents de la propietat que Mr. Barrett tenia a les Índies Orientals, i els terres eren coberts per catifes valuoses i gruixudes.

En Flush, però, mentre caminava darrere de Miss Mitford, que al seu torn seguia el majordom, es mostrava més sorprès pel que olorava que no pas pel que veia. Per l’ull de l’escala pujava una càlida sentor de carn rostida, d’aviram cuita al greix, de brou bullint a foc lent... tot plegat gairebé tan gustós com el mateix menjar per a un nas avesat al sabor magre dels exigus fregits i xixines de la Kerenhappock. Barrejant-se amb la sentor de menjar se sentien altres olors: aromes de cedre, sàndal i caoba, perfums de cossos masculins i cossos femenins, de criats i minyones, de jaquetes i pantalons, de crinolines i capes, de tapissos i pelfes, de pols de carbó i boira, de vi i de cigars. Cada habitació que en Flush trobava pel camí —el menjador, la sala, la biblioteca, el dormitori— contribuïa amb la seva pròpia alenada al baf general; i alhora, mentre les seves potes avançaven alternativament, se sentien acariciades i retingudes per la sensualitat del caríssim borrissol de les catifes que es tancava amorosament encerclant el seu trepig. Per fi, la comitiva va arribar davant d’una porta tancada a la part posterior de la casa. Un suau truc a la porta i, amb la mateixa suavitat, la porta es va obrir.

El dormitori de Miss Barrett —que és el que era la cambra en qüestió— devia ser, segons diu la gent, ben fosc. La claror, obscurida normalment per una cortina de domàs verd, era a l’estiu encara més esmorteïda per l’heura, les enfiladisses de color escarlata i les convolvulàcies i caputxines que creixen a la jardinera de la finestra. Al principi, en Flush no va poder distingir res en la pàl·lida foscúria verda, tret de cinc globus blancs que feien una besllum misteriosa suspesos enmig de l’aire. Novament, però, va ser l’olor de l’habitació allò que el va subjugar. Només un arqueòleg erudit que davalla, graó rere graó, a un mausoleu, i hi troba una cripta amb el terra cobert per una crosta de fongs, llefiscós de verdet, i amb un tuf agre de decadència i antigor, mentre bustos de marbre mig destruïts resplendeixen enlairats i ell amb prou feines pot contemplar-ho tot gràcies a la claror d’un llum oscil·lant que duu a la mà, i després s’endinsa, tomba, dóna una ullada cap aquí, cap allà... només les sensacions d’un explorador d’aquesta mena, que penetra les voltes soterrades d’una ciutat en ruïnes, poden comparar-se amb l’allau d’emocions que va precipitar-se sobre el sistema nerviós d’en Flush quan va entrar per primer cop a la cambra d’una invàlida, al carrer Wimpole, i va sentir olor d’aigua de Colònia.

Molt a poc a poc, amb força timidesa, a còpia d’ensumar i potollar, en Flush va anar distingint gradualment els contorns del mobiliari. Aquell objecte enorme vora la finestra potser era un armari. Al costat hi havia, possiblement, una calaixera. Enmig de la cambra s’enlairava una mena de taula amb un cèrcol que l’envoltava; després van emergir les formes vagues d’una cadira i una altra taula. Tanmateix, tot es veia com disfressat. Dalt de tot de l’armari hi havia tres bustos blancs, la calaixera era sota uns prestatges amb llibres, els prestatges eren folrats amb merí vermellós, damunt del lavabo de tauleta hi havia lleixes semicirculars, i a les lleixes de damunt del lavabo hi havia dos bustos més. A l’habitació res no era només allò que semblava; tot esdevenia alguna cosa més. Ni la cortineta de la finestra era una simple cortineta de mussolina, sinó un teixit estampat¹ amb castells, reixats i arbredes, i s’hi observaven diversos pagesos que feien una passejada. Els miralls encara deformaven més aquells objectes ja deformats de mena, de tal manera que semblava que hi havia deu bustos de sengles poetes en comptes de cinc, quatre taules en lloc de dues. I, tot d’una, encara hi hagué una confusió més aterridora. De sobte en Flush va veure com, en un buit de la paret, hi havia un altre gos que el mirava amb ulls llampeguejants i la llengua fora! Es va quedar clavat, astorat. Després, va avançar ple de temor.

Mentre avançava i reculava alhora, en Flush amb prou feines sentia, llunyans com el brunzit del vent entre les copes dels arbres, el murmuri i la xerrameca de les veus que enraonaven. Va prosseguir les seves investigacions, cautelosament, nerviosament, com un explorador que enmig de la selva mou els peus amb una cura extrema, insegur de si aquella ombra és un lleó o aquella arrel una cobra. Finalment, però, va adonar-se de l’enorme grandària i el tumult dels objectes que hi havia al seu damunt, i, trastornat com estava per les experiències rebudes durant l’última hora, va amagar-se, tremolós, darrere d’un paravent. Les veus van cessar. Va tancar-se una porta. Va aturar-se un instant en sec, perplex, desequilibrat. Aleshores, com la urpada d’un tigre, li va tornar la memòria. Es va trobar sol, abandonat. Va llançar-se cap a la porta. Era tancada. Va esgarrapar-la, va escoltar-hi. Va sentir passes que descendien. Era el trepig familiar de la seva mestressa. Les passes van aturar-se. No. Van continuar escales avall. Miss Mitford, a poc a poc, pesadament, a contracor, anava baixant les escales. I, a mesura que ella se n’anava i ell sentia com s’esvanien aquelles passes, el pànic l’anava guanyant. Les portes, l’una rere l’altra, se li tancaven a la cara mentre Miss Mitford baixava les escales; es tancaven a la llibertat, als camps, a les llebres, a l’herba, a la seva adorada i venerada mestressa, aquella estimada dama que l’havia rentat i atonyinat i alimentat del seu mateix plat quan a penes tenia menjar per a ella mateixa; i es tancaven, també, a tota la felicitat, l’amor i la bonhomia que havia conegut! Ara! La porta del carrer s’havia tancat. Estava sol. Miss Mitford l’havia abandonat.

Aleshores el va envair una onada de desesperació i angoixa de tal mena, el va afligir tant la irrevocabilitat i la contundència del destí, que va alçar el cap i va udolar amb totes les seves forces. «Flush», va dir una veu. No ho va sentir. «Flush», va fer la veu altre cop. Es va espantar. Havia cregut que estava ben sol. Va girar cua. Hi havia algú a l’habitació? Hi havia algú al sofà? Amb l’esperança desenfrenada que aquell ésser, fos qui fos, podria obrir-li la porta i aleshores córrer ell darrere de Miss Mitford i atrapar-la, i confiant encara que es tractava d’una variant del fet a amagar a què solia jugar amb la seva mestressa a l’hivernacle de casa, en Flush es va llançar cap al sofà.

«Oh, Flush!», va dir Miss Barrett. Per primer cop la noia va veure-li la cara. Per primer cop en Flush va veure la dama que jeia al sofà.

Van quedar mútuament sorpresos. Uns atapeïts tirabuixons penjaven a cada costat del rostre de Miss Barrett, la grandària dels seus ulls li brillava, la seva ampla boca somreia. Unes atapeïdes orelles penjaven a cada costat del rostre d’en Flush, els seus ulls també eren grossos i brillants, i tenia la boca ampla. Tenien una retirada. Mentre es contemplaven, tots dos van pensar: aquí em tens. I, després, cadascú va afegir mentalment: però quina diferència! La de la noia era la cara pàl·lida i malaltissa d’una invàlida, privada d’aire, de llum, de llibertat. La d’ell era la cara càlida i rubicunda d’un animal jove, ple d’instint, salut i energia. Aquells rostres fets del mateix motlle i separats després, ¿podrien complementar-se i despertar l’un el que era latent en l’altre? Ella podia haver estat tot això; i ell... Però no. Entre tots dos hi havia l’abisme més gran que pot separar un ésser d’un altre. Ella parlava. Ell era mut. Ella, una dona; ell, un gos. Així, fortament units, immensament dividits, es miraven l’un a l’altre. Aleshores, d’un salt, en Flush va enfilar-se al sofà i va jeure on havia de jeure per sempre més... damunt de la flassada, als peus de Miss Barrett.