Kitabı oku: «Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat»

VINCLES FEROTGES
MEMÒRIES

Tinc vuit anys. La mare i jo sortim de casa i ens quedem al nostre replà, a la segona planta. La senyora Drucker s’està a la porta oberta del pis del costat, fumant un cigarret. La mare tanca amb clau la porta i diu: «Què hi fas, aquí?». La senyora Drucker tira el cap enrere, assenyalant el seu pis. «Aquell vol que ho fem. Jo li he dit que abans de tocar-me, s’ha de dutxar». Jo sé que «aquell» és el seu marit. «Aquell» sempre és el marit. «Per què? Tan brut, va?», diu la mare. «Jo el trobo brut», diu la senyora Drucker. «Drucker, però si ets una puta», diu la mare. La senyora Drucker arronsa les espatlles. «No puc agafar el metro», diu ella. Al Bronx, «agafar el metro» era un eufemisme per anar a treballar.

Vaig viure en aquella casa de veïns entre els sis anys i els vint-i-un. Hi havia vint pisos, quatre a cada planta, i l’única cosa que en recordo és que era un edifici ple de dones. Dels homes gairebé no me’n recordo gens. N’hi havia a tot arreu, és clar –marits, pares, germans–, però només recordo les dones. I les recordo totes vulgars com la senyora Drucker o bé impetuoses com la mare. No parlaven mai com si fossin conscients de qui eren o comprenguessin el tracte que havien fet amb la vida, però sovint es comportaven com si ho sabessin. Múrries, inconstants, incultes, actuaven com una protagonista de les novel·les naturalistes de Dreiser. Hi havia anys que allà hi regnava una calma aparent, fins que, de sobte, esclatava el pànic i el desenfrenament: dues o tres vides marcades (potser destrossades), i tornava la calma. I altre cop, silenci ressentit, sopor eròtic, la monotonia de la negació diària. I jo –una nena que creixia entre elles i em formava a imatge seva– les absorbia com hauria absorbit el cloroform d’un drap xop damunt la cara. He trigat trenta anys a adonar-me de fins a quin punt les comprenia.

La mare i jo som al carrer, passejant. Li pregunto si recorda les dones d’aquell edifici del Bronx. «És clar», respon. Li dic que sempre he pensat que si eren tan boges era per culpa del furor sexual.

–I tant –diu sense perdre el pas–. ¿Te’n recordes, de la Drucker? Solia dir que si no podia fer un cigarret mentre tenia relacions sexuals amb el seu marit, es tiraria per la finestra. ¿I la Zimmerman, que vivia davant nostre? La van casar amb aquell home quan tenia setze anys, el detestava, i solia dir que si es matés a la feina (treballava en la construcció) seria una mitsvà. –La mare s’atura. Abaixa la veu, intimidada pel seu propi record.– Ell la forçava –diu–. L’enxampava al mig de la sala d’estar i l’arrossegava cap al llit. –Durant uns instants, mira cap a un segon pla. Després em diu:– Els homes europeus. Eren uns bèsties. Uns bèsties acabats. –Es torna a posar a caminar.– Una vegada, la Zimmerman no el va deixar entrar a casa. Ell va trucar a casa nostra. No gosava ni mirar-me. Va demanar si el deixaria passar per la finestra que donava a l’escala d’incendis. Jo no li vaig dir ni mitja paraula. Va travessar el nostre pis i va sortir per la finestra. –La mare riu.– Que en va ser d’útil, la finestra que donava a l’escala d’incendis! ¿Te’n recordes de la Cessa, la del pis de dalt? Oh, no, no te’n pots pas recordar; quan nosaltres vam anar a viure en aquella casa, ella només hi va viure un any més, després, al seu pis hi van venir a viure els russos. La Cessa i jo érem molt amigues. És ben estrany, ben mirat. Amb prou feines ens coneixíem, cap de nosaltres, i de vegades ni ens parlàvem. Però vivíem l’una sobre de l’altra, i ens visitàvem molt sovint. Tothom ho sabia tot en un no res. Al cap de pocs mesos de viure en aquell edifici, les dones ja érem... íntimes.

»La Cessa era una dona jove i bonica, i feia pocs anys que s’havia casat. No estimava el seu marit. Tampoc l’odiava. De fet, ell era un bon home. Què vols que et digui, ella no estimava el seu marit i sortia cada dia, em sembla que s’entenia amb algú. En fi..., la Cessa tenia els cabells negres i li arribaven fins al cul. Un dia se’ls va tallar. Volia ser moderna. El seu marit no li va dir res, però el seu pare va entrar a casa seva, li va mirar els cabells curts i li va clavar una bufetada tan forta que li va fer veure la padrina. A continuació va manar al marit que no deixés sortir la seva filla de casa durant un mes. Ella baixava per l’escala d’incendis, entrava per la finestra de casa nostra i sortia per la porta. Cada tarda durant un mes. Un dia, va tornar quan nosaltres preníem cafè a la cuina. Jo que li dic: «Cessa, digues al teu pare que això és Amèrica, Amèrica. Ets una dona lliure». Ella que em mira i em diu: «¿Què vols dir, que digui al pare que això és Amèrica? Ell va néixer a Brooklyn».

La meva relació amb la mare no és bona i, a mesura que anem acumulant anys, sembla que encara empitjora. Estem tancades en un estret canal de relació, intens i vinculant. Durant anys seguits hi ha esgotament, una mena de relaxació entre totes dues. Després torna a aparèixer la ràbia, tòrrida i clara, eròtica en la mesura que acapara l’atenció. Últimament, la cosa no va bé entre nosaltres. La manera que té la mare de «trampejar» una mala temporada és acusar-me ben alt i en públic de la veritat. Sempre que em veu diu: «Tu m’odies. Sé que m’odies». Vaig a veure-la i diu a qualsevol que hi hagi a casa seva –un veí, un amic, el meu germà, una de les meves nebodes–: «M’odia. No sé què té en contra meu, però m’odia». També és ben capaç d’aturar un desconegut al carrer quan passegem i dir: «Aquesta és la meva filla. M’odia». Aleshores, se’m dirigeix a mi i em diu en un to de súplica: «¿Què t’he fet perquè m’odiïs tant?», jo no responc mai. Sé que ella crema per dins i no em fa res deixar que cremi. ¿Per què no? Jo també cremo per dins.

Però recorrem juntes els carrers de Nova York sense parar. Ara totes dues vivim a la part baixa de Manhattan, a un quilòmetre i mig de distància, i ens trobem sobretot per anar a passejar. La mare és una pagesa urbana i jo sóc ben igual que ella. La ciutat és el nostre element natural. Totes dues tenim aventures diàries amb conductors d’autobusos, dones indigents, cobradors i malalts mentals que viuen al carrer. Caminar fa que traguem el millor de nosaltres. Ara jo tinc quaranta-cinc anys i la mare en té setanta-set. És una dona forta i té bona salut. No li costa gens travessar l’illa de Manhattan amb mi. Durant aquestes passejades, no ens estimem, sovint ens barallem, però així i tot, passegem.

Les estones que estem més bé juntes és quan parlem del passat. Jo li dic: «Mama, ¿te’n recordes de la senyora Kornfeld? Torna’m a explicar què va passar», i ella, tota contenta, m’ho torna a explicar. (Només és el present, que detesta; així que el present es converteix en passat, comença a apreciar-lo.) Cada cop que m’ho explica, el relat és igual i, al mateix temps, diferent, perquè cada vegada jo sóc més gran i se m’acut de fer-li una pregunta que no li vaig fer l’última vegada.

El primer cop que la mare em va dir que el seu oncle Sol havia intentat ficar-se al llit amb ella, jo tenia vint-i-dos anys i la vaig escoltar en silenci, absorta i esgarrifada. Les circumstàncies les sabia de memòria. La mare era la petita de divuit fills, dels quals n’havien sobreviscut vuit. (Imagineu! La meva àvia va estar embarassada vint anys.) Quan la família va anar-se’n de Rússia per venir a Nova York, els va acompanyar en Sol, el germà més petit de l’àvia, que tenia la mateixa edat que el seu fill gran (la seva mare també havia estat embarassada vint anys). Els dos germans grans de la mare havien vingut uns quants anys abans, havien entrat a treballar en el ram de la confecció i havien llogat un pis sense aigua calenta al Lower East Side per a tots onze: cambra de bany al rebedor, estufa de carbó a la cuina, un seguit d’habitacions interiors, fosques i petites com cofurnes. La mare, que aleshores tenia deu anys, dormia sobre dues cadires a la cuina perquè l’àvia tenia un rellogat.

A en Sol l’havien cridat a files durant la Primera Guerra Mundial i l’havien enviat a Europa. Quan va tornar a Nova York, la mare tenia setze anys i era l’única dels fills que quedava a casa. Així doncs, arriba ell, un desconegut molt atractiu; la nebodeta que va deixar anys enrere ara és tota una dona d’ulls foscos, de cabells castanys i brillants tallats rectes arran del clatell i que té un somriure captivador, cosa que ella fa veure que no sap (aquest sempre ha estat l’estil de la meva mare: d’una coqueteria intolerable, sense ni una engruna de timidesa), i ell comença a dormir en un d’aquells dormitoris encofurnats, separat d’ella per dues parets, mentre els pares de la nena ronquen ben fort a l’altra punta del pis.

«Una nit», va dir la mare, «em vaig despertar sobresaltada, no sé per què, i vaig veure en Sol dret vora meu. Jo anava a preguntar “¿què passa?”. Vaig pensar que als pares els havia passat alguna cosa, però llavors ell em va mirar d’una manera tan estranya que vaig pensar que potser era somnàmbul. Ell no em va dir res. Em va agafar en braços i em va portar al seu llit. M’hi va estirar, ell també s’hi va ajeure, em va aguantar en braços i em va començar a acariciar el cos. Després em va aixecar la camisa de dormir i em va acariciar la cuixa. De sobte, em va apartar i em va dir: “Torna-te’n al llit”. Jo em vaig aixecar i me’n vaig tornar al meu llit. Mai no va dir ni una paraula del que va passar aquella nit, i jo, tampoc».

La segona vegada que m’ho va explicar, jo tenia trenta anys. La mare va repetir l’anècdota gairebé paraula per paraula, mentre pujàvem per Lexington Avenue, en algun punt entre el número seixanta i el setanta. Quan va arribar al final, li vaig dir: «¿I no vas dir-li res durant tota l’estona?». Ella va fer que no amb el cap. «¿Com és això, mama?», vaig preguntar. Ella va fer uns ulls com taronges i va arrufar els llavis. «No ho sé», va dir, perplexa. «Només sé que tenia molta por». Jo la vaig mirar, com si hagués dit «m’ho passava bé». «¿Què passa?», va dir ella. «¿No t’agrada la meva resposta?». «No», vaig contestar, «no és això. Només que se’m fa estrany que no diguessis res, que no mostressis les teves pors».

La tercera vegada que em va explicar aquell fet, jo tenia gairebé quaranta anys. Caminàvem per la Vuitena Avinguda i quan ens acostàvem al carrer Quaranta-dos, li vaig dir: «Mama, ¿no se’t va acudir mai preguntar-te per què vas callar quan en Sol va fer el que va fer?». Ella em va mirar uns instants. Però aquesta vegada em va veure venir. «¿On vols anar a parar?», va preguntar enfadada. «¿Intentes dir-me que em va agradar? ¿És això el que vols dir?». Jo vaig riure nerviosa, maliciosament. «No, mama, no dic això. Només dic que és estrany que no fessis cap soroll». Ella va tornar a repetir que tenia molta por. «Au va», vaig dir jo, en un to brusc. «Ets fastigosa!», va saltar ella, enfurismada, al mig del carrer. «La meva filla tan brillant. T’hauria de pagar dues carreres més a la universitat, de tan intel·ligent com ets. Jo volia que el meu oncle em violés, ¿és això? Aquesta sí que és bona!». Després d’aquella passejada vam estar un mes sense dirigir-nos la paraula.

El Bronx era un mosaic de territoris ètnics envaïts: quatre o cinc illes de cases dominades per irlandesos, italians o jueus, però cada secció tenia la seva quota d’irlandesos que vivien en un bloc de cases jueu, o de jueus que vivien en un bloc italià. S’ha parlat molt de l’efecte d’aquesta distribució en els barris de Nova York, però als qui van créixer patint l’assetjament dels irlandesos o dels italians o l’exclusió dels barris jueus, la marginació que van viure no els ha marcat tant com el poder igualador de la vida al carrer que compartien. La nostra família va viure durant un any en un barri italià. El meu germà i jo érem els únics nens jueus a l’escola i, sens dubte, ho vam passar molt malament. Però només això, ho passàvem malament. Quan vam tornar a viure en un barri jueu, el meu germà es va treure un pes de sobre perquè ja no havia de tenir por que cada tarda l’estovessin uns nens que li deien «geni jueu», però essencialment i en línies generals la seva vida no va canviar. La gran veritat és que l’«alteritat» dels italians, dels irlandesos o dels jueus que vivien entre nosaltres aportava sabor i interès, una sensació de definició, un caire emocionant a coses que per fora temíem però que en el fons apreciàvem.

Al nostre edifici hi vivien jueus, tret d’una família irlandesa a la primera planta, una família russa a la tercera, i el porter, que era polonès. Els russos eren alts i silenciosos: entraven i sortien de l’edifici d’una manera que em semblava misteriosa. Els irlandesos eren tots prims i rossos: ulls blaus, llavis fins i cara inescrutable. Ells també eren una presència enigmàtica entre nosaltres. El porter i la seva dona també eren callats. No eren mai els primers a parlar. Suposo que això és el que passa quan ets una minoria enmig d’una majoria: et fa ser callat.

La mare potser també hauria estat callada, si hagués continuat vivint entre els italians; potser també hauria agafat els nens tota neguitosa i sense dir res quan un veí se’ns acostava a algun de nosaltres amb amabilitat, com feia la senyora Cassidy sempre que una dona del nostre edifici passava la mà pels cabells d’un dels seus «rossets irlandesos». Però la mare no era com la majoria. Aquí, en aquest edifici habitat només per jueus, es trobava en el seu element, hi tenia prou espai entre la capa superficial de la presència social i un centre insondable en el qual es podia moure, expressar-se lliurament, ser afable i sarcàstica, histèrica i generosa, irònica i crítica i, de tant en tant, afectuosa, segons el concepte que ella tenia d’aquesta paraula: aquella actitud brusca i intimidadora que assumia quan l’aclaparava la tendresa que tant temia.

La mare era respectada a l’edifici pel seu anglès sense accent estranger i per la seva seguretat. Tot i que la porta del nostre pis sempre estava tancada (es feia una distinció entre els qui eren prou cultes per valorar la intimitat d’una porta tancada i aquells que eren tan pagerols que deixaven la porta mig oberta), les veïnes tenien prou confiança per trucar a qualsevol hora per demanar algun estri de cuina, compartir alguna xafarderia de la casa i, fins i tot, alguna vegada per demanar a la mare que fes d’àrbitre en una baralla. En aquestes situacions, la seva actitud era la d’una persona superior que s’avergonyia de la conducta infantil dels seus inferiors. «Oy, Zimmerman», exclamava en jiddisch i amb un somriure paternalista quan la senyora Zimmerman, fora de si per algun menyspreu, real o imaginari, venia a explicar-li la perfídia d’alguna altra veïna. «Quina ximpleria!» o bé: «Això és ridícul», deia bruscament quan li repetien algun rumor que ella considerava vil i poca-solta. No semblava que la preocupés la possibilitat que el rumor pogués tenir dues cares, o que un fet pogués tenir més d’una interpretació. Ella sabia que, comparada amb les dones del seu voltant, era «refinada» –una persona de sentiments i mentalitat més elevats–, i que, per tant, no calia rumiar gaire. «Refinada» era una de les seves paraules preferides. Si la senyora Zimmerman parlava massa alt a l’entrada un dissabte al matí, nosaltres, asseguts a la cuina, situada just a l’altre costat de la porta del pis, ens miràvem fixament i la mare movia el cap i deia: «una dona poc refinada». Si algú feia un comentari burleta sobre els schvartzes, «negres» en jiddisch, la mare m’explicava que aquella mentalitat era pròpia de persones «poc refinades». Si hi havia alguna disputa a la botiga de queviures sobre el preu o el pes, altre cop jo sentia l’expressió «poc refinat». El pare li feia un somriure quan ella deia «poc refinat», però si era un somriure indulgent o d’orgull, mai no ho vaig saber. El meu germà, en guàrdia des que tenia deu anys, mirava sense cap expressió. Però jo absorbia el sentit de les seves paraules, assimilava cada gest i cada expressió que les acompanyaven, cada complex bocí d’impuls i d’intenció. La imatge de la mare pensant que tots els del voltant eren poc refinats i que gairebé tot el que deien era ridícul se’m va gravar ben endins, com el tint en la roba més absorbent.

El pis era de cinc habitacions i totes es comunicaven. Era en un bloc de pisos de lloguer però el nostre no era un d’aquells que només tenen habitacions interiors i un llarg passadís; no hi havia cap habitació que donés a un celobert. Per la porta del carrer s’entrava a un rebedor diminut que donava directament a la cuina. A la dreta de la cuina, dins del rebedor, hi havia la nevera arrambada a una paret que formava angle recte amb la cambra de bany, que era un diminut rectangle amb una porta de fusta pintada que tenia vidre glaçat a la part superior. A l’altre costat del rebedor, hi havia dues habitacions de les mateixes dimensions separades per una porta vidriera doble amb cortines. La segona d’aquestes estances donava al carrer i a la tarda hi tocava el sol de ple. A cada punta d’aquesta habitació hi tenien accés dos dormitoris molt petits, un dels quals també donava al carrer; l’altre, a la part posterior de l’edifici.

Com que la sala d’estar i un dels dormitoris donaven al carrer, el nostre pis era considerat de categoria, un pis «del davant». Fa uns quants anys, un home que havia crescut al mateix edifici que jo em va dir: «Sempre he pensat que vosaltres éreu més rics que nosaltres perquè vivíeu a la part del davant». Si bé viure a la part del davant generalment volia dir que el marit guanyava més diners que els marits de les famílies que vivien tief, teier in draird (ben al fons de l’infern) a la part del darrere, nosaltres vivíem a la part del davant perquè la mare, que, segons ella, tenia un concepte més elevat de les necessitats de la vida, insistia que, a menys que ens veiéssim obligats a recórrer a l’assistència social, un pis a la part del darrere per a la nostra família quedava fora de tota consideració. Així i tot, nosaltres –és a dir, ella i jo– vivíem, en realitat, «a la part del darrere».

La finestra de la cuina donava al carreró de la part posterior de l’edifici, com també hi donaven les finestres de les cuines de l’edifici de la vora i les dels altres edificis que tenien l’entrada a l’altre costat de l’illa que compartien totes aquestes cases de pisos. Al carreró no hi havia arbres, arbustos ni herba de cap mena, només ciment, tanques de filferro i pals de fusta. Amb tot, recordo el carreró com un lloc de llum clara i aire dolç, impregnat, d’alguna manera, d’una olor perpètua de verdor estiuenca.

El carreró rebia el sol del matí (la nostra cuina resplendia abans del migdia), i entre les dones hi havia el ritual de fer la bugada ben d’hora amb una fusta de rentar a l’aigüera i estendre-la al sol perquè s’eixugués. Per sobre el carreró, des del primer pis fins al cinquè, potser hi havia uns cinquanta fils d’estendre que s’entrecreuaven muntats en uns pals llargs de fusta plantats al terra de ciment. Cada pis tenia el seu estenedor entremig de deu estenedors més connectats al mateix pal. La roba de cada estenedor xocava amb la roba que voleiava a sobre o a sota, i sovint es veia alguna dona clavant estrebades a un fil, mirant d’alliberar la seva roba d’un embolic de llençols i pantalons. I mentre estirava el fil de vegades cridava: «Berth-a-a! Berth-a-a! ¿Ets a casa, Bertha?». Les dones tenien amigues escampades en tots els edificis del carreró, i durant el dia es cridaven les unes a les altres per qüestions diverses. («¿A quina hora portes en Harvey al metge?», o bé: «¿Tens sucre? Ara faig venir la Marilyn a buscar-ne». O: «Ens trobem a la cantonada d’aquí deu minuts!».) Quant d’enrenou i quanta animació! L’aire clar, la llum neta, les dones que es cridaven les unes a les altres, el so de les seves veus barrejat amb l’olor de la roba que s’eixugava al sol, tota aquella textura i tot aquell color balancejant-se en l’espai obert. Jo treia el cap per la finestra de la cuina amb una certa expectació, encara ara en sento el gust a la boca, i aquest gust és d’un color verd tendre i brillant.

El que més m’entusiasmava del pis era la cuina i també la vida que hi havia a l’altre costat de la finestra. M’agradava de debò, encara que em suscitava sentiments contradictoris. A la cuina hi feia els deures, feia companyia a la mare i l’observava mentre preparava i enllestia les feines quotidianes. També a la cuina vaig adonar-me que ella tenia l’habilitat i la vitalitat per fer la seva feina bé i sense dificultat, però que no li agradava ni hi donava gens de valor. No em va ensenyar res. Mai no vaig aprendre a cuinar, rentar o planxar la roba. Ella, en canvi, era una cuinera molt competent i era una fera netejant la casa i rentant la roba.

Així i tot, ella i jo fèiem vida a la cuina. Tot i que semblava que la mare no parava mai atenció al que passava al carreró, no es perdia mai res. Sentia totes les veus, tots els moviments de l’estenedor, cada cop de llençol; copsava tots els crits i les converses. Rèiem de l’anglès xampurrejat d’aquella, de la indiscreció d’aquella altra bocamolla, d’aquell esgarip o d’aquell renec enginyós. Els comentaris que la mare feia de la vida de l’altre costat de la finestra van ser el meu primer tast dels fruits de la intel·ligència: ella sabia convertir les xafarderies en coneixement. Sentia que una veu pujava una octava i deia: «Aquest matí s’ha barallat amb el seu marit». O si baixava una octava, deia: «El nen se li ha posat malalt». O captava un intercanvi ràpid de paraules i diagnosticava que aquella amistat es refredava. Aquesta capacitat seva em commovia i m’estimulava. La vida semblava més plena, més rica, més interessant quan ella donava sentit a l’activitat humana del carreró. Aleshores, sentia una connexió viva entre nosaltres i el món de l’altre costat de la finestra.

La cuina, la finestra, el carreró. Aquest era l’ambient en què ella havia arrelat, l’espai on destacava. Aquí ella era llesta, divertida, enèrgica, podia exercir autoritat i fer impacte. Però sentia menyspreu pel seu entorn. «Dones, uix!», deia. «Estenedors i tafaneries», deia. Sabia que hi havia un altre món –el món–, i de vegades pensava que anhelava aquell món. Desesperadament. Deixava una feina a mig fer, es parava de cop i mirava fixament l’aigüera, el terra, els fogons. Però on?, com? què?

Així era com se sentia: a la cuina sabia qui era ella; a la cuina se sentia neguitosa, s’avorria; a la cuina feinejava d’una manera admirable; a la cuina menyspreava el que feia. S’enfadava amb «la buidor de la vida d’una dona», com ho descrivia ella, després, quan analitzava algun embolic que hi havia al carreró, deixava anar unes rialles que encara ara sento. Passiva al matí, rebel a la tarda, es feia i desfeia cada dia. S’agafava amb avidesa a l’únic element sòlid de què disposava, arribava a apreciar aquella animació i després se sentia com una col·laboracionista. ¿Què té d’estrany que ella sentís devoció per una vida amb aquests contrastos? ¿I què té d’estrany que jo sentís devoció per la seva devoció?

–¿Te’n recordes dels Roseman? –em pregunta la mare mentre passegem per la Sisena Avinguda, entre el número quaranta i el cinquanta. Eren la família que van viure al pis dels Zimmerman durant els nostres dos primers anys a l’edifici.

–Sí, és clar –dic–. Eren un matrimoni ben interessant, aquell parell.

La senyora Roseman era una Colette jueva: grassa i morena, amb uns ulls grossos i foscos en una cara bonica i sensual i una aurèola de cabells grisosos i estarrufats. Jugava a cartes obsessivament, fumava un cigarret rere l’altre i no dissimulava el desinterès que sentia per la seva família. A casa seva sempre hi havia alguna partida i, com deia la mare, «una olla d’alguna porqueria o altra bullint als fogons tot el dia, i quan el marit tornava de la feina, allò era fastigós com les sabates de la meva àvia». Però ho deia en un to afectuós, no pas censurador. Apreciava la senyora Roseman perquè, com ella, deu anys abans, també havia estat membre del Consell de Veïns Número 29, en un edifici situat tres barris més enllà.

Des de molt petita, havia sabut que els meus pares eren companys de viatge del Partit Comunista i que, de tots dos, la mare era la que havia estat més activa en política. Quan vaig néixer, la mare s’enfilava sobre caixes al Bronx per reivindicar justícia social i econòmica. De fet, quan deixava anar la seva lletania de tot el que no havia pogut fer, deia que si no hagués estat pels fills, hauria arribat a ser una bona oradora.

Durant la Depressió, el Partit Comunista va patrocinar i dirigir els Consells de Veïns, organitzacions formades per lluitar contra els desnonaments per impagament de lloguers. La mare va ser cap del Consell de Veïns Número 29 del Bronx («Jo era l’única dona de l’edifici que parlava l’anglès sense accent estranger, i per això automàticament em van fer cap») i va continuar sent-ho fins poc temps després que jo nasqués, quan el pare la va obligar a «deixar-ho tot» i a quedar-se a casa amb la criatura. Fins llavors, deia ella, va dirigir el consell. Un tema clàssic de la nostra infantesa era el de la mare com a cap del consell. «Jo anava a la seu del Partit Comunista a Union Square i rebia les instruccions per a aquella setmana. Llavors ens organitzàvem i continuàvem endavant». Com li agradava dir: «Llavors ens organitzàvem i continuàvem endavant». Mai no li he sentit a la veu un plaer tan pur com quan pronunciava aquelles paraules.

El Consell de Veïns Número 29 estava format per la majoria de les dones de l’edifici on aleshores vivien els meus pares: jueves immigrants, enèrgiques i poc sofisticades. A la intimitat que compartien com a veïnes s’hi afegia la camaraderia política. Quan ens vam traslladar a aquell edifici, l’últim en què vam viure al Bronx, i la mare va descobrir que la senyora Roseman vivia al pis del costat, va ser com si, de sobte, hagués retrobat no pas una vella amiga, sinó el membre d’una família que, en un altre temps, inesperadament havia despertat en ella unes inquietuds mentals i espirituals complexes. Ella i la senyora Roseman apreciaven de cadascuna la capacitat d’entendre una activitat política que havia explotat una mina de sentiments profunds.

Hi havia un record concret d’aquell temps que van viure juntes al consell, segons elles, no relacionat amb la política, que les entusiasmava a totes dues, i sovint en parlaven movent el cap i amb admiració. En plena Depressió, les dones del consell van llogar habitacions un estiu, per a elles i les seves famílies, en una colònia de bungalous a les Catskill Mountains. La majoria de les famílies havien llogat dues habitacions a l’edifici principal (una per al matrimoni i l’altra per a la canalla), encara que hi havia qui només se’n podia permetre una. Les dones compartien la cuina, els homes hi anaven els caps de setmana.

Eren quinze dones i, com deia la mare, en aquella cuina va arribar a conèixer-les més bé que durant els dos o tres anys que feia que treballaven juntes al Bronx. Hi havia la Pessy, deia la mare, «tan estúpida que no distingia la merda de la mel, però una bona camarada; fos el que fos que li manés, ella ho feia sense dubtar ni queixar-se». Hi havia la Singer, «de les delicades», no suportava la vulgaritat de les altres. Hi havia la Kornfeld, «una dona morena que feia cara d’apassionada i que abans de donar l’opinió de qualsevol cosa, sempre esperava que algú parlés i li demanés què en pensava; però sempre tenia alguna cosa intel·ligent per dir». I, és clar, hi havia la Roseman, l’astuta i trempada Roseman, que no se’n perdia mai ni una. Els seus ulls estaven pendents de tot, mentre repartia les cartes.

Aquell estiu la mare va saber que la Pessy «mai no en tenia prou, ja m’entens». I la Singer va resultar que era una pesada. «Sempre es desmaiava. Per qualsevol cosa, la Singer girava els ulls en blanc i queia a terra». I la Kornfeld, bé, la Kornfeld era una altra cosa.

El dissabte, a última hora del matí, la Pessy baixava amb la camisa de dormir posada, badallant i fregant-se els ulls. Les altres es posaven a riure. «I doncs, Pessy», deia alguna d’elles, «explica’ns què has fet aquesta nit. ¿Has fet res de bo?». La Pessy responia amb un esbufec, «¿Què voleu que us expliqui? Fas el que has de fer, després et gires de cul i t’adorms. ¿Què voleu que us digui?». Però ho deia amb la cara vermella i somrient, com si amagués algun secret. Llavors mirava cap a un costat. I la Kornfeld, que seia en un racó de la cuina (era una de les que eren massa pobres per pagar dues habitacions i dormien en una habitació amb tres criatures), estava més callada que mai.