Kitabı oku: «Les aventures d'en Wesley Jackson»

Yazı tipi:

WILLIAM SAROYAN

(Fresno, 1908-1981) Fill d’emigrants armenis que van fugir de l’imperi Otomà, Saroyan va escriure contes, novel·les i obres teatrals que el van fer extraordinàriament popular. Va guanyar el premi Pulitzer (que va rebutjar) amb El moment de la teva vida i l’Oscar a la millor història per La comèdia humana.

Les seves obres es construeixen més per la descripció impressionista de personatges i ambients que per una intriga o una trama elaborada; a més, vehiculen sempre un estat d’ànim optimista i una fe profunda en la humanitat.

LES AVENTURES D’EN WESLEY JACKSON

WILLIAM SAROYAN

William Saroyan, un dels grans escriptors del segle XX, va escriure aquesta novel·la per encàrrec de l’exèrcit dels Estats Units. Com a soldat, l’escriptor havia estat mobilitzat a Londres i algun comandament va creure que, a canvi d’un permís, Saroyan podria escriure una història que afavorís les relacions entre estatunidencs i britànics i que, alhora, donés una visió amable de la vida de les tropes durant la Segona Guerra Mundial. Però, és clar, la novel·la va ser rebutjada. I Saroyan es va quedar sense el permís promès i es va escapar per poc d’un consell de guerra.

Profundament antibel·licista i gens complaent, la novel·la narra l’estada a l’exèrcit d’un jove que hi coneixerà el millor i el pitjor de la vida, els aspectes més tràgics i els més divertits, i arribarà a la convicció que només l’amor i la fraternitat humana poden redimir-nos. Un llibre màgic, que regala joia de viure.

Traducció de Jordi Martín Lloret

«Una aclaparadora puresa legitima el seu discurs antibel·licista. Tot en Saroyan resulta autèntic. Em pregunto per què aquest llibre no és de lectura obligatòria en tots els instituts.»

— Sergi Sánchez, El Periódico

«En els prestatges de la literatura pacifista ocupa un lloc de privilegi.»

— Pablo Martínez, El Correo

«[Saroyan ens ofereix] un alè reconfortant i gairebé embriagador, un batec rabiós de vida intensa i despreocupada.»

— Pau Riba, paperdevidre

LES AVENTURES

D’EN WESLEY JACKSON

c. Tapineria, 10, 3a

08002 Barcelona

T. 93 554 42 70

www.icip.cat

icip@gencat.cat

Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B

08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Primera edició: octubre de 2021

ISBN (Angle Editorial): 978-84-19017-15-4

ISBN (Generalitat de Catalunya): 978-84-18986-75-8

Producció de l’ePub: booqlab

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

LES AVENTURES
D’EN WESLEY JACKSON

WILLIAM SAROYAN

TRADUCCIÓ DE JORDI MARTÍN LLORET

L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) va ser creat pel Parlament de Catalunya a finals del 2007. El Parlament va optar, a petició de la societat civil, per crear un organisme públic, independent del Govern i les entitats privades, dotat de personalitat jurídica pròpia i amb plena capacitat per obrar. La llei de creació de l’ICIP estableix que ha de prestar serveis a la ciutadania, al moviment per la pau, al món universitari i acadèmic i a les administracions públiques, mitjançant activitats de recerca, docència, transferència de coneixements, sensibilització i intervenció.

Per tal de difondre la cultura de pau i fomentar l’educació i la sensibilització de la ciutadania en aquesta matèria, l’ICIP ha creat quatre col·leccions de llibres adreçades a estimular la recerca, la divulgació i l’acció sobre temes de pau i seguretat al nostre país: «Clàssics de la Pau i de la Noviolència», adreçada a posar a l’abast de la ciutadania els i les autores que es consideren clàssics del pensament de la pau i de la noviolència; «Eines de Pau, Seguretat i Justícia», pensada per donar eines de reflexió i de treball a les persones compromeses amb la construcció de la pau i la justícia; «Pau i Seguretat», que vol posar a l’abast d’un públic acadèmic i especialitzat temes contemporanis tractats des del compromís amb la investigació per la pau, i «Noviolència i Lluita per la Pau», que vol difondre la noviolència com una filosofia i una pràctica cabdal per avançar en l’assoliment de la pau al segle XXI.

CAPÍTOL 1

En Wesley canta «Valencia» i rep una carta important

Em dic Wesley Jackson, tinc dinou anys i la meva cançó preferida és «Valencia». Suposo que tothom tard o d’hora es busca una cançó preferida. Jo sé que la meva és aquesta perquè no paro de cantar-la o de sentir-la, fins i tot quan dormo. M’agrada com brama el paio a plens pulmons:

Valencia!

In my dreams

it always seems

I hear you softly calling me!

Valencia!

Tral·larara,

tral·larara,

tral·larara, tral·larà! ¹

En aquest món no es pot prescindir de les cançons perquè tothom té sempre algun problema i els problemes marxen cantant. El meu col·lega Harry Cook canta «If I had my way, dear, you’d never grow old».² La canta a la gent que no li cau bé, i el que vol dir és que si depengués d’ell ja serien morts, no pas que vulgui que es mantinguin sempre joves. Al mateix temps, canta la cançó com si volgués dir el mateix que volia dir l’autor quan la va escriure, com si la cantés a la seva promesa i estigués afligit perquè no pot conservar-la jove i guapa per sempre. El paio a qui en Harry té mania ja sap prou el que vol dir quan li canta això, però no hi pot fer res perquè és una cançó innocent i no es pot demostrar de cap manera que en Harry no la canti a la noia que algun dia serà la seva dona. No hi ha cap llei que prohibeixi cantar-li una cançó a la teva estimada.

En Nick Cully canta:

O Lord, you know I have no friend like you—

If Heaven’s not my home, O Lord, what will I do?

Angels beckon me to Heaven’s open door

And I can’t feel at home in this world any more. ³

En Nick també canta la seva cançó de dues maneres alhora: seriosament i de broma. Per com canta ja saps que el que vol dir és: «No m’agrada aquesta vida», però al mateix temps saps que també vol dir: «No m’agrada, però la vull conservar; així que, si me n’he d’anar, per l’amor de Déu, deixa’m anar a un lloc millor que aquest; deixa’m anar al Cel». Saps que en Nick s’enyora d’una vida impossible, i saps que se’n riu, d’aquesta enyorança. Cada cop que sento en Nick cantar aquesta cançó o em recordo d’ell cantant-la, em poso tan trist que m’agradaria ser algú altre en comptes de qui soc. M’agradaria ser un xinès o un esquimal o qualsevol altra cosa tret del que soc: un americà nascut a San Francisco, de mare dublinesa i pare londinenc que es van conèixer a San Francisco, es van enamorar, es van casar i van tenir dos fills, el meu germà Virgil i jo. No suporto la meva vida quan sento en Nick Cully preguntar-li al Senyor què farà si el Cel tampoc no és casa seva.

Tothom que conec té una cançó que recorda d’algun lloc, una cançó que té un significat especial. A mi m’agrada imaginar-me quines cançons deuen cantar els famosos quan no els veu ningú. Una cosa és el que un home canta a l’església, i una altra de ben diferent el que canta quan està sol.

De moment ja sabeu com em dic, l’edat que tinc i quina és la meva cançó preferida, però encara no sabeu el més important que s’ha de saber de mi, que és que soc lleig. No pas una mica lleig, com alguns paios: jo soc lleig del tot. El perquè no el sé, però és així, ves. Cada cop que em miro al mirall per afaitar-me em sorprenc. Em costa de creure que hi hagi ningú tan lleig, però sí, el tinc davant dels ulls... i soc jo!, en Wesley Jackson (39339993), no pot ser ningú més. No sabia que fos tan lleig fins que em vaig començar a afaitar fa tres anys i em vaig haver de mirar al mirall cada dos o tres dies, que és el que no m’agrada d’afaitar-me. No em fa res haver-ho de fer, no em fa res procurar d’anar polit, però m’he de mirar al mirall quan m’afaito i el que hi veig em fastigueja tant que ni tan sols em molesto a desitjar ser un esquimal, el que voldria és morir-me.

Per aquest motiu fa tres anys em vaig proposar de mantenir-me tant com pogués fora de la vista de ningú. Feia passejades llargues i llegia molts llibres. Passejar et fa pensar i llegir et posa en contacte amb les idees d’altres homes, la majoria dels quals segurament també són lletjos. Després de passejar molt, de llegir molt i de pensar molt acabes parlant sol, tot i que no és exactament amb tu mateix amb qui parles, sinó amb els paios que has conegut als llibres. I de seguida et venen ganes de parlar amb algú que sigui viu, però quan ho intentes resulta que els altres no saben de què parles perquè no han llegit els llibres que tu sí que has llegit ni han pensat en les coses en les quals tu sí que has pensat, i el més probable és que es pensin que ets boig. Potser sí que ho ets, però qui sap qui és boig i qui no? Jo no em veuria amb cor d’afirmar que un home és boig. Em podria equivocar.

Després comences a pensar que hauries d’escriure una carta a algú, i això és el que vaig fer jo. Vull dir que vaig pensar que hauria d’escriure una carta, però no sabia a qui enviar-la. La mare havia estat separada del pare quasi tota la meva vida, i jo hi havia perdut el contacte.

Quant al pare, no sabia on coi era. I quant al meu germà Virgil, què li podies dir a un nano de només tretze anys encara que el coneguessis, que tampoc no era el cas? Si jo ara escrivís al president, no ho trobaria estrany, ell?

No coneixia ningú prou bé per escriure-li, així que al final vaig escriure a la senyoreta Fawkes, que em feia la catequesi a San Francisco.

El pare em feia anar a la catequesi perquè deia que ell s’havia allunyat del bon camí i li feia por que jo també me n’allunyés si no rebia una mica d’ajuda. Deia que em pertocava a mi de trobar el bon camí per tots dos, però el borratxo era ell, coi, no pas jo. Era ell qui hauria d’haver anat a la catequesi.

Vaig escriure a la senyoreta Fawkes una carta ben llarga i li vaig explicar algunes de les coses que m’havien passat des de l’últim cop que l’havia vista, feia nou anys. No creia que es recordés de mi, però em semblava que havia d’escriure a algú, així que li vaig escriure. Quin sentit té ser a l’exèrcit si no escrius ni reps alguna carta de tant en tant? Si la senyoreta Fawkes contestava, fantàstic. I si no, també.

Una nit, aproximadament un mes després que hagués enviat la carta a la senyoreta Fawkes, es va armar un gran rebombori a l’hora de repartir el correu perquè hi havia una carta per a mi. Va ser en Vernon Higbee qui va provocar el xivarri. En comptes de llançar-me-la, tal com feia amb tothom, va dir que me la volia lliurar oficialment. Als nois els va agradar la idea de convertir allò en un acte oficial, i a mi no em feia res, així que quan em van obrir un passadís fins a la tarima, el vaig recórrer i vaig pujar a la tarima al costat d’en Vernon, tal com esperaven que fes. Sabia que es volien divertir una mica, i a l’exèrcit, quan un munt de paios es volen divertir una mica val més deixar-los fer perquè, si no, al final ells es diverteixen més i tu no et diverteixes gens. Però si els deixes fer, si més no tu també et diverteixes una mica. A més, quan la gent es riu de tu, de qui es riu, en el fons? Si jo em ric de mi mateix, per què no s’haurien de riure de mi també un munt de paios de l’exèrcit? Suposo que tothom aprèn a riure’s de si mateix a partir dels divuit.

Doncs bé, quan vaig pujar a la tarima al costat d’en Vernon tothom reia i es divertia, i llavors en Vernon va allargar el braç tal com solen fer els oradors que controlen el seu públic.

—Silenci! —va demanar—. Aquest és el moment més important de la meva carrera com a encarregat del correu de la Companyia B. Tinc l’honor d’anunciar que ha arribat una carta a través del Servei Postal dels Estats Units, i l’honor encara més gran d’anunciar que el destinatari d’aquesta carta és el soldat Wesley Jackson. Visca el soldat Jackson!

Mentre els companys m’ovacionaven, jo em demanava què em devia dir la senyoreta Fawkes a la carta. I al mateix temps no parava de sentir el paio de la cançó bramant «Valencia!».

Després de l’ovació, algú va dir:

—De qui és la carta?

I algú altre:

—No em diguis que fins i tot en Wesley té nòvia.

Però a mi no em va fer res.

—Si us plau, anem per parts —va dir en Vernon Higbee—. Amb l’amable permís del soldat Jackson, us diré qui envia la carta. Pel que fa a la qüestió de si el soldat Jackson té nòvia o no, l’afirmació o la negació d’aquesta circumstància no té res a veure amb aquesta cerimònia, que és oficial. La carta que tinc a la mà, i que és propietat particular del soldat Jackson, està clarament adreçada a ell, tal com indiquen al sobre el grau, que és «Soldat», el nom, que és «Wesley Jackson», i el número de sèrie, que és el «39339993», tot d’acord amb el Reglament de l’Exèrcit. Visca el Reglament de l’Exèrcit!

Els companys van ovacionar el Reglament de l’Exèrcit, i llavors en Vernon va dir:

—Molt bé. I ara de qui és la carta. La carta ve de l’església presbiteriana de la Setena Avinguda de San Francisco. —Llavors em va mirar a mi i va dir:— Soldat Jackson, és un gran plaer lliurar-li, en nom de la Nació, aquesta carta que ha arribat per a vostè des de l’església presbiteriana de la Setena Avinguda de San Francisco, una ciutat que és molt a prop del meu cor, a només nou milles a l’altra banda de la badia de la meva ciutat natal, San Leandro, i a quasi dues-centes d’aquest post.

En Vernon va fer entrexocar els talons i es va quadrar. I no sé per què però tots els paios que s’estaven allà esperant la correspondència, prop d’un centenar, van fer el mateix. No és que seguissin l’exemple d’en Vernon, sinó que van fer entrexocar els talons i es van quadrar amb ell, com una bandada de pardals que alcen el vol alhora d’un cable telegràfic. Era un joc, però a mi no em va molestar gens. Fins i tot em va agradar una mica perquè no els havia vist mai tan diligents, aquells paios, ni tan sols quan formaven. Quan es tracta de divertir-se, un paio és capaç de fer quasi qualsevol cosa amb diligència. A més, la senyoreta Fawkes m’havia contestat la carta i ben aviat la llegiria.

En Vernon va fer una reverència, em va lliurar la carta i tothom va esclafir unes riallades de les que només se senten a l’exèrcit, o potser també en una presó. Encara els sentia riure mentre corria pel bosc al qual solia anar quan era en aquell post. Quan vaig arribar al bosc, em vaig asseure sota un arbre, vaig deixar la carta a terra, al meu davant, i me la vaig mirar.

Era la primera carta que rebia a la vida, i al sobre hi havia escrit a màquina el meu nom i tot, «oh, Valencia!».

Al cap d’una estona vaig obrir el sobre per veure què em deia la senyoreta Fawkes, però la carta no era de la senyoreta Fawkes, sinó del pastor de l’església. Deia que li sabia greu comunicar-me que la senyoreta Fawkes era morta. Havia traspassat feia tres mesos, mentre dormia, als setanta-un anys. Deia que ell s’havia pres la llibertat d’obrir la meva carta, i que l’havia llegida mitja dotzena de vegades. Li sabia greu no haver-me conegut perquè, a jutjar per la meva carta, li feia l’efecte que jo havia de ser un bon jove cristià (cosa que no vaig saber fins que no m’ho va dir ell i que al pare li hauria agradat sentir). Deia que resaria per mi i em demanava que jo també resés, però no em demanava que resés per ell. I deia moltes coses més, que vaig llegir mentre em queien les llàgrimes perquè la senyoreta Fawkes era morta; i en acabat em deia: «Hi ha una cosa que he decidit dir-te, després de rumiar-hi molt, i que espero que tinguis el valor d’acceptar amb dignitat i resignació: Tu ets escriptor. Jo fa quasi quaranta anys que escric, i he de dir que tot i que la meva obra no és ben bé inèdita (fa quinze anys vaig publicar pel meu compte un llibret ben inspirador titulat Somriure malgrat les llàgrimes, que el reverend R. J. Featherwell, de Sausalito, Califòrnia, va incloure en un dels seus sermons, en el qual va dir: “Vet aquí un llibre que el món feia molt que esperava; un llibre que desprèn una llum bondadosa molt necessària en aquest món fosc i maligne”); deia que tot i que la meva obra no és ben bé inèdita, he de reconèixer que tu escrius més bé que jo, i per tant has d’escriure. Escriu, noi!».

D’entrada vaig pensar que el paio no hi devia tocar gaire, però no vaig trigar a seguir el seu consell, i per això ara escric aquesta història, que tracta sobretot de mi mateix, perquè no conec tant ningú més, però també del que sé d’altra gent.

A la carta que vaig escriure a la senyoreta Fawkes vaig ser força curós amb el llenguatge —i diria que també amb les idees—, però ara ja no cal que sigui tan curós i penso dir el que trobi oportú sobre qualsevol tema.

______________________

1. La versió anglesa que Clifford Grey va escriure el 1926 del pasdoble compost per José Padilla per a la sarsuela La bien amada (1924) es va fer molt popular als Estats Units. (Totes les notes a peu de pàgina són del traductor.)

2. «If I Had My Way» (Lou Klein, James Kendis), popularitzada per The Mills Brothers l’any 1931, i més tard recuperada per altres cantants com Bing Crosby, Frank Sinatra o Willie Nelson. En el context de la cançó, la frase «If I had my way, dear, you’d never grow old» significa: «Si depengués de mi, amor meu, no et faries mai vella».

3. «Oh, Senyor, saps que no tinc cap amic com tu... / Si el Cel no és casa meva, oh, Senyor, què faré? / Els àngels m’indiquen la porta oberta del Cel, / i ja no em sento a casa en aquest món.»

CAPÍTOL 2

En Wesley explica el que et fa l’exèrcit, diu una cosa que troba oportuna i no pot dormir

He dit que la carta que vaig rebre del pastor com a resposta a la que jo havia escrit a la senyoreta Fawkes ha estat l’única que he rebut mai, però això no és ben bé veritat, tot i que tampoc no és cap mentida. Abans havia rebut una carta del president, però per a mi no comptava perquè no creia que ell en sabés res. De totes maneres, no era personal. Ni semblava sincera. Vaig llegir la paraula «Cordialment» i em vaig preguntar per què no deia «Adeu», tenint en compte que m’anunciava que ben aviat ingressaria a l’exèrcit. Havia sentit a dir que si podies respirar, l’exèrcit et cridava, i jo respirava prou bé. Havia sentit un munt de coses més sobre l’exèrcit, algunes de divertides i d’altres de sòrdides, però l’única conclusió que se’n podia treure era que aviat vestiria l’uniforme perquè no tenia antecedents penals, no era boig, no patia del cor, tenia una bona pressió arterial i conservava bé tots els dits de les mans i dels peus i els ulls, les orelles i totes les coses amb què havia nascut. Semblava que m’haguessin fet només per ser soldat i que hagués d’estar rondant per la platja o per la Biblioteca Pública de San Francisco mentre esperava que es declarés la guerra. Tot i així, no estava ansiós d’anar-hi. Del que estava ansiós era de no anar-hi.

Una o dues vegades vaig pensar d’anar a amagar-me a les muntanyes fins que s’acabés la guerra. Una vegada fins i tot em vaig fer un farcell amb tot el que necessitaria per viure així i vaig pujar a un tramvia per allunyar-me de la ciutat tant com pogués. Vaig baixar a la Gran Autopista, i un paio em va portar a Gilroy, a seixanta milles cap al sud, però quan vaig mirar al voltant em vaig adonar que encara era al mateix país i que tothom continuava esverat amb la guerra. Tothom semblava malalt d’excitació, i l’excitació semblava obscena. Em vaig prendre una hamburguesa i una tassa de cafè, i vaig tornar a casa en autoestop. No vaig explicar a ningú el que havia fet, ni tan sols com havia mirat per damunt de l’espatlla la Serralada Costanera, on pensava d’anar a viure mentre durés la guerra, i em vaig sentir tan sol i desemparat i ignorant i pobre i avergonyit que vaig començar a odiar el món sencer, cosa que no m’agrada fer perquè el món és gent i la gent és massa patètica per odiar-la. Així, doncs, em vaig resignar a fer com els altres, i quan va arribar el moment em vaig presentar al número 444 de Market Street i em vaig allistar a l’exèrcit.

Però allò ja és història antiga, i en aquest relat no tinc intenció de jugar amb la història antiga. Algun dia aquesta guerra serà història antiga i aleshores jo voldré saber quina serà l’opinió general al respecte. Em voldré interessar pel desenllaç. No em sorprendria gens que aquesta guerra acabés sent el punt d’inflexió, tal com diuen a la ràdio. El problema és que si penses en un punt d’inflexió durant tres o quatre minuts arribes a la conclusió que al món no hi ha res que no sigui un punt d’inflexió, i l’única cosa important sobre un punt d’inflexió és de què és un punt d’inflexió i cap on és un punt d’inflexió. Si és un punt d’inflexió del no-res cap al no-res, quin sentit té? Potser fins i tot es podria haver ignorat, tot i que no sé com algú que no sigui coix o boig pot ignorar una guerra, tenint en compte la carta que rep i com se li complica la vida així que l’obre i la llegeix.

Recordo que abans que esclatés la guerra, en tot el país no hi havia ningú que sabés que jo existia ni que es preocupés per mi poc o molt. Ningú no em convidava a ajudar a resoldre els problemes de la pau. Però jo era el mateix que soc ara i també necessitava una mica de diners. Per això l’esperit de gran família que envaeix tot un país quan esclata una guerra em fa sospitar una mica de la gent que ho celebra, perquè la veig sempre somrient i plena d’esperança, i massa predisposada a les heroïcitats, mentre que els paios d’uniforme quasi sempre se senten confosos i desgraciats, i només comencen a somriure quan ja no hi ha res més a fer, i no són mai gaire optimistes perquè no saben gaire què passa ni què significa el que passa ni quin pot ser-ne el desenllaç —per a ells, vull dir—; i no tenen mai pressa per fer-se els herois perquè, amb una mica de mala sort, potser acabaran sent herois morts. I quan un paio és conscient d’això, no es pot lliurar en cos i ànima a cap celebració. En Henry Rhodes deia, quan estàvem ell i jo junts al Centre de Reclutament, durant els primers dies de la nostra vida a l’exèrcit: «Aquí foten puntades de peu al cul, i tu i jo, Jackson, som dos culs a punt de rebre».

En Henry Rhodes havia estat un censor jurat de comptes que treballava en un despatx de Montgomery Street, a San Francisco, fins que el van cridar a files. No era cap criatura. Tenia quaranta-tres anys, però aleshores els agafaven a tots.

Abans deia que diria el que trobés oportú, fos el que fos. Doncs bé, ha arribat el moment que digui una cosa que trobo oportuna, però em moro de por de dir-la. Jo tinc por perquè soc a l’exèrcit, però la gent que no hi és, a l’exèrcit, de què coi té por? Així que esclata una guerra, sembla que tothom s’oblidi del que sabia —de tot el que importa de debò—, i calla i es queda callada i es limita a rondinar amargada per les mentides que no para de sentir pertot arreu.

A l’exèrcit t’espanten des del primer dia. Comencen espantant-te amb el Codi de Justícia Militar. No pretenen ser humans pel que fa als embolics en què es pot ficar un soldat, simplement t’amenacen de matar-te. I t’ho diuen mentre alces el braç per prestar el jurament. T’ho diuen abans que abaixis el braç, abans que ja siguis dins l’exèrcit: «... el càstig és la mort». Són la teva família, la mateixa gent que et diu tantes altres coses, i tantes de tan confuses després que t’hagin dit quin és el càstig. Per descomptat no l’han d’aplicar quasi mai, aquest càstig, però la paraula mort sempre plana sobre la idea de llei i ordre militar, i ben aviat s’acaba filtrant en cada petita norma irritant que pot infringir un soldat, de manera que si una tarda s’escapa un moment a fer un glop d’aigua, el declaren absent sense permís, una falta molt greu el càstig per la qual, tot i que ells en diguin «feina extra», és la mort; o si deixa córrer l’aigua de l’aixeta mentre es renta, en comptes d’omplir la pica, el càstig també és feina extra, que per a mi no és res més que un sinònim d’assassinat. Et toca aguantar sis o set mesos d’aquesta mena de llei i ordre, i si no acabes mort de por, o ple de confusió i de ràbia, ets millor home que jo, perquè, tot i que soc de tracte fàcil i no hauria d’estar espantat ni confós ni enrabiat, sí que estic espantat, sí que estic confós i sí que estic enrabiat. No m’agrada, però no ho puc evitar.

De tota manera jo parlava d’en Henry Rhodes, i el que trobava que havia de dir sobre ell perquè ho trobava oportú, però tenia por de dir-ho perquè soc a l’exèrcit, era això: en Henry Rhodes estava ressentit amb el govern per haver-lo cridat a files.

Tenia por de dir una fotesa com aquesta.

Em fa vergonya.

No puc dormir de pensar en aquestes coses, però a vegades tampoc no puc dormir per culpa del soroll que no paren de fer els nois a la caserna durant tota la nit, xerrant, explicant acudits verds, cantant o fent-se bromes els uns als altres, com la que fan en Dominic Tosca i en Lou Marriacci al germà d’en Dominic, en Victor, que dorm a la llitera d’entremig.

Així que en Victor s’adorm, en Dominic per un costat i en Lou per l’altre li comencen a xiuxiuejar a cau d’orella: «Jo no vull ser a l’exèrcit. Per què m’ha hagut de passar això a mi? Tan tranquil que estava. Jo no vull ser soldat. No vull matar ningú. Vull tornar-me’n a casa. No vull morir». I cada cop xiuxiuegen més fort, fins que el pobre Victor es desperta i diu: «Prou ja, no? Dominic, l’hi diré a la mare!». I tots els nois de la caserna esclatem de riure; fins i tot jo, que no ho trobo gens divertit.