Kitabı oku: «Biografies mèdiques, sanitat municipal, educació sanitària i epidèmies en la Ribera del Xúquer durant el segle XX», sayfa 2

EMILIO FERRAGUD FOLQUÉS (1896-1937), INSPECTOR PROVINCIAL DE SANITAT I DIRECTOR DE L’INSTITUT PROVINCIAL D’HIGIENE D’ALACANT

Josep L. Barona-Vilar

Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència «López Piñero», Universitat de València

Josep Bernabeu-Mestre

Departament d’Infermeria Comunitària, Medicina Preventiva i Salut Pública i Història de la Ciència, Universitat d’Alacant

El juliol de 1925 es va posar en funcionament l’Institut Provincial d’Higiene (IPH) d’Alacant en aplicació d’un nou model organitzatiu que configurava la sanitat perifèrica. En el context de l’administració espanyola liberal del segle XIX basada en les províncies, els IPH havien de ser el centre de coordinació de les polítiques sanitàries provincials, dotats de les infraestructures necessàries per a practicar les exploracions, anàlisis i coordinació de campanyes sanitàries. Igual que en moltes altres províncies, quan es va crear l’IPH d’Alacant comptava amb seccions de química i de bacteriologia dirigides per personal tècnic sanitari especialitzat, i amb personal de suport: un practicant, un administratiu, un maquinista per a desinfeccions i un porter. A vegades la nova institució, fruit de fusions de laboratoris municipals previs, va iniciar el camí amb conflictes inevitables amb les elits polítiques i sanitàries de les capitals provincials, però generalment es va consolidar com a nucli clau de la gestió sanitària i de la introducció de les noves tècniques d’exploració de laboratori. El primer director de l’IPH d’Alacant va ser José Gadea (1861-1928), al qual va succeir el 1926 Aureliano Ximénez del Rey (1926), el qual prèviament havia exercit com a director de l’Institut Provincial d’Higiene de Lleida. Ximénez del Rey va liderar la primera etapa de consolidació i creixement de l’iph.¹

Els nous instituts provincials d’higiene s’encarregaven de la lluita contra les malalties infeccioses, la investigació epidemiològica, les campanyes de desinfecció, el transport de malalts, les anàlisis clíniques, la lluita antipalúdica, les campanyes de vacunació, la formació de personal sanitari i les campanyes de divulgació higiènica i sanitària.² El finançament procedia dels ajuntaments de la província, i també de la subvenció aportada per la Diputació, a més de l’import obtingut de les anàlisis i proves de laboratori realitzades per comanda dels municipis, hospitals, dispensaris, etc. Sota la direcció de Ximénez del Rey l’IPH va crear a Alacant un Hospital Antitracomatós depenent del mateix Institut Provincial d’Higiene per a fer front a una de les malalties prevalents més importants associades a la pobresa i manca d’higiene.³

Amb el pas del temps l’IPH d’Alacant va crèixer i va fundar extensions de la mateixa institució a Alcoi, Oriola i Villena, incorporant nou personal tècnic i subaltern, creant un dispensari antipalúdic en les comarques del Baix Segura, i assumint altres competències que feren de l’IPH una estructura fonamental per a les polítiques preventives i les campanyes de salut pública. Quan, per defunció de Ximénez del Rey, Emilio Ferragud Folqués va prendre possessió el 8 de març de 1930 procedent de Las Palmas, després d’haver estat director de l’IPH de Cantàbria i Zamora, l’IPH d’Alacant havia crescut i havia consolidat una important tasca de coordinació en les polítiques de salut pública al llarg de tota la província. Havien transcorregut cinc anys des de la seua creació i el pressupost de l’IPH s’havia incrementat considerablement, en passar de 90.000 pessetes el 1925 a 150.000 el 1931. La proclamació de la Segona República va canviar molts aspectes de l’organització administrativa de l’Estat i els IPH deixaren de dependre de les diputacions per convertir-se en unitats independents dirigides per una mancomunitat de municipis.⁴ Ferragud va dirigir la transformació del model sanitari en temps difícils i convulsos, i va pagar un preu molt alt en la seua biografia.

LES ARRELS SOCIALS I LA FORMACIÓ PROFESSIONAL D’EMILIO FERRAGUD FOLQUÉS (1896-1936)

Segons consta al certificat en extracte de la seua inscripció de naixement, Emilio Ferragud Folqués va nàixer el 10 de gener de 1896 a València, fill de José Ferragud i Emilia Folqués. Era el fill únic d’una família treballadora, d’origen humil, que va fer molts esforços per tal que Emilio pogués cursar els estudis de Medicina a la Universitat de València. Malgrat la seua filiació de naixement a València, la família vivia a Algemesí, on ha quedat en la memòria oral l’activitat de la mare, que cosia incansablement com a modista a casa per ajudar als ingressos familiars i així poder pagar els estudis del seu fill. Desconeixem les circumstàncies del trasllat de la família a la població de la Ribera.

Ferragud finalment va estudiar la carrera a València i va obtenir el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia el 20 de juliol de 1918, quan a penes tenia vinti-dos anys.⁵ Poc després, el Col·legi de Metges de la Província de València va acceptar el seu ingrés com a col·legiat i l’autoritzava per a l’exercici de la medicina el 30 d’abril de 1919,⁶ quan sembla que Ferragud vivia al carrer Pedrón, número 8, d’Algemesí, segurament el domicili familiar, on va començar a exercir la professió de metge, encara que per poc temps. Segons figura en el seu expedient acadèmic, el 20 de gener de 1920 va obtenir el títol de doctor, encara que no hem pogut conèixer el contingut del seu treball de recerca, que mai va ser publicat.

L’11 d’agost del mateix any de 1920, Emilio Ferragud Folqués va contraure matrimoni eclesiàstic amb María Rita Corts i Plaza.⁷ Emilio tenia aleshores l’edat de vint-i quatre anys i la seua esposa María a penes en tenia disset.⁸ La documentació que hem trobat a l’Arxiu Provincial d’Alacant indica que just després d’haver acabat la carrera de Medicina i dos anys abans de contraure matrimoni canònic a Algemesí, Emilio i Maria havien fugit a Barcelona on va venir al món la seua primera filla, María.⁹ L’esposa d’Emilio, María era filla de Salvador Corts i d’Úrsula-María Plaza. Havia nascut el 15 de juny de 1903 al carrer de Sant Josep de Calassanç d’Algemesí, en una de les famílies més poderoses i adinerades del poble, posseïdora de terres i del molí fariner. Tant és així que a Algemesí es recorda una dita popular de l’època que té a veure amb els seus orígens familiars: «Déu ens lliure dels gavatxos i dels blaus del Finestrat, de Bataller, Corts i Plaça, i del lladre de Gausach».¹⁰ Corts i Plaça eren els propietaris dels molins i d’un nombre important de terres, mentre Gausach sembla que era el secretari de l’Ajuntament.

Emilio Ferragud prompte va fer oposicions a la sanitat nacional en un moment en què l’administració sanitària depenia del Ministeri de la Governació. Assolir el càrrec d’inspector de Sanitat implicava formar-se com a expert en salut pública, incorporar-se al cos d’inspector de Sanitat i també assumir una mobilitat geogràfica com a funcionari de l’Estat. Ferragud va ocupar diversos destins començant la carrera professional dins la sanitat nacional a Cantàbria. De fet, el 15 d’abril de 1924 es publicava una nota al diari Abc que es feia ressò dels nous nomenaments en la sanitat nacional on s’incloïa el nom d’Emilio Ferragud Folqués com a cap de negociat de tercera classe a Santander. La mateixa ordre nomenava Tomàs Peset Aleixandre per a ocupar un càrrec de la mateixa categoria a Donosti. Ambdós acabaren sent uns anys després inspectors provincials de sanitat a Alacant i València respectivament. Tomàs Peset, membre d’una prominent família mèdica valenciana, germà de Joan Peset Aleixandre i fill del catedràtic de Terapèutica, Vicent Peset Cervera, va impulsar molt la política sanitària provincial durant els anys de la República, com ho faria també Ferragud a Alacant. Tots dos patiren també les conseqüències negatives de la guerra en la seua pròpia biografia truncada.¹¹

L’ACTIVITAT PROFESSIONAL D’ EMILIO FERRAGUD I LA SEUA TASCA COM A DIRECTOR DE L’INSTITUT D’HIGIENE D’ALACANT

Hem trobat testimonis administratius que indiquen que Ferragud va estar exercint el càrrec d’inspector a Santander almenys fins l’any 1927.¹² Després hi ha testimonis fefaents d’un llarg periple personal i professional fins a la seua arribada a Alacant el 1930. El 8 de març d’aquell any va prendre possessió del càrrec d’inspector provincial de Sanitat d’Alacant, procedent de Las Palmas de Gran Canària, desprès que la plaça de director de l’IPH hagués quedat vacant, com s’ha dit, per defunció de l’anterior inspector Aureliano Ximénez del Rey. Durant el periple familiar per diverses províncies, Ferragud havia prodigat les seues intervencions públiques, donant conferències a ateneus i cases de cultura, com la que va impartir a Zamora el 7 de març de 1929 sobre les teories de Cajal, Marañón i Novoa Santos al voltant de la intersexualitat i el subconscient.

La documentació que hem trobat a l’Arxiu de la Diputació d’Alacant indica que la seua tasca com a inspector provincial de sanitat al capdavant de la direcció de l’Institut Provincial d’Higiene va estar marcada per una activitat intensa i per l’expansió i la descentralització de l’IPH cap als grans nuclis de població de les comarques. Era un moment crític per a les condicions de vida i la salut de la població valenciana, especialment els sectors més desfavorits d’una societat atacada per malalties infeccioses cròniques com ara la tuberculosi, el tifus o les malalties venèries, que minvaven la salut i el benestar de la població. L’Estat i les administracions perifèriques començaven a dur a terme polítiques preventives amb gran intensitat. Es crearen dos seus de l’institut a Alcoi i Oriola, i dispensaris per atendre el tracoma a Alacant, Elx, Alcoi, la Vila Joiosa, Callosa d’en Segura, Crevillent i Asp, i també s’establiren vies de coordinació amb els dispensaris antiveneris d’Alacant i Alcoi.¹³ La lluita contra la tuberculosi i l’elevada mortalitat infantil eren les dues principals prioritats.¹⁴

El dispensari es va convertir en un peça clau de les activitats de salut comunitària i un element fonamental per a la millora sanitària que requeria una província com la d’Alacant. Com es recollia en un article publicat al Boletín del Instituto Provincial de Higiene de Alicante, i escrit molt probablement pel mateix Ferragud:¹⁵

[…] Obra de educación, de propaganda, de encuesta, el Dispensario busca ante todo el instruir, para así preservar y no tener que curar después. Al servicio de todos los que a él acuden pone todos los recursos de la asistencia pública y de la privada. Alma de esta institución es la Instructora visitadora, creación moderna en materia de higiene social, gracias a la cual el Dispensario da su máximo rendimiento. Es la que pone en relación al Dispensario con los necesitados y merced a su labor de propaganda y de persuasión se consigue vencer prejuicios ancestrales que se oponen a todo progreso sanitario y con ello van al Dispensario a recibir las instrucciones necesarias los necesitados de esta asistencia; es a modo de ángel tutelar de la infancia y gracias a su dulzura femenina que tiene mucho de vigilancia materna, se consigue mantener la continua relación que es preciso, para obtener el máximo de beneficio y de eficiencia. Entramos pues en una nueva era sanitaria en nuestra provincia y de antemano, tenemos la experiencia de organizaciones análogas, que funcionan en el extranjero, que nos hacen predecir a plazo corto, una ostensible mejora en las cifras de la estadística sanitaria de Alicante.

D’altra banda, Emilio Ferragud va haver de fer front a problemes interns i polítics derivats de la difícil situació que travessava el país. Al cap de pocs mesos del seu nomenament va esclatar un conflicte intern a l’IPH d’Alacant per culpa d’aspectes organitzatius i de funcionament i per les males relacions personals. Els conflictes interns derivats de la gestió de l’Institut Provincial de Higiene d’Alacant provocaren la «Denuncia presentada por Don Carlos Schneider San Román»,¹⁶ metge bacteriòleg de l’Institut Provincial, el 22 de maig de 1931 al president de la Diputació, a penes uns mesos després d’incorporar-se Emilio Ferragud a la direcció de l’Institut.¹⁷ En l’esmentada denúncia es responsabilitzava Ferragud de la pèrdua de la pau, harmonia i bones relacions entre el personal sanitari i el personal subaltern que treballaven a l’Institut. Schneider el responsabilitzava d’haver instaurat un model d’organització del treball personalista i autoritari, en què tot havia de passar per la seua autorització, el que denotava desconfiança envers els professionals que tenien una llarga experiència d’anys treballant a l’Institut.

Segons l’escrit de denúncia, Ferragud havia suprimit qualsevol disciplina horària en el treball, tant dels metges com dels veterinaris, practicants, mossos i personal de laboratori i subaltern. Sembla que aquesta flexibilitat horària havia creat conflictes entre el personal, quan els responsables de les seccions de l’Institut ‒bacteriologia, veterinària, epidemiologia…‒ volien exigir als subalterns disciplina horària. Schneider es queixava com a cap de la secció de bacteriologia de les disfuncions provocades per la desobediència i la manca de disciplina del personal de laboratori i subaltern, de manera que el funcionament del laboratori s’havia ressentit per la desobediència del personal i la manca de preparació del material de laboratori, les esterilitzacions, etc.

Del text de Schneider es dedueix una mala relació personal amb Ferragud i l’intent del director de llevar-li qualsevol capacitat d’iniciativa que no estigués prèviament autoritzada.¹⁸ A més, Schneider acusava Ferragud d’acceptar i promoure que arribaren tot tipus de peticions d’anàlisis de laboratori sense cap certificació prèvia dels ajuntaments, com establia el reglament, alterant així el sistema de finançament que estava regulat per una normativa ben estricta. La situació representava també un increment de la feina als laboratoris. Finalment, l’acusava d’haver mamprès una campanya de descrèdit contra els caps de secció de l’Institut, als quals desacreditava en públic i en privat, interrompia les seues explicacions quan feien classe o cursets i es comportava despòticament.

La Diputació va acordar elevar l’escrit al director general de Sanitat per tal d’encetar la instrucció d’un expedient informatiu al mateix temps que nomenava instructor el delegat de personal. La denúncia es va traslladar a Madrid el 26 de maig i no hi ha testimoni documental de cap resolució punitiva contra Emilio Ferragud. Tot i la conflictiva relació personal amb Schneider, Ferragud va continuar en el càrrec fins el seu cessament el 14 de desembre de 1936, en el context de la convulsa situació política generada pel cop militar i pel nomenament de la líder anarquista Frederica Montseny per ocupar el nou Ministeri de Sanitat que va crear el govern del Front Popular.¹⁹ La creació del nou ministeri va provocar canvis profunds en la concepció de l’administració sanitària, i conflictes polítics importants entre els dirigents socialistes i els anarquistes que la dirigien. Uns mesos abans del cessament, Emilio Ferragud havia rebut un homenatge de reconeixement del personal tècnic, administratiu, auxiliar tècnic i subaltern de l’Institut Provincial d’Higiene, que li van retre homenatge al febrer de 1936.²⁰

El segon gran conflicte polític en el qual va haver d’intervenir directament Ferragud va ser al voltant del sanatori per a malalts leprosos de Fontilles.²¹ Durant l’estiu de 1931, el delegat del primer govern republicà, Pablo Montañés va visitar durant unes setmanes el sanatori de leprosos de Fontilles. Montañés era un jove metge especialista en lepra que s’havia format a l’Institut Nacional d’Higiene de Madrid, on treballaven les figures més representatives de la bacteriologia, la serologia i la parasitologia del moment, com Gustavo Pittaluga o Francisco Tello. Durant la visita a Fontilles, Montañés va fer una inspecció de les infraestructures i mitjans de la institució, es va entrevistar amb els responsables del centre i va mantenir reunions i una relació cordial amb els malalts ingressats.²² Era habitual en institucions d’aquestes característiques que els malalts estigueren sotmesos a un règim de vida i de disciplina propi de les institucions tancades, amb tot un seguit de limitacions respecte a les seues llibertats. Com era característic en les tradicionals institucions de beneficència, la vida dels interns estava perfectament regulada amb normes de conducta molt estrictes. Montañés, amb una mentalitat més oberta i liberal, va fer veure als malalts ingressats els seus drets i l’anacronisme que representava en una societat republicana com era l’espanyola estar sotmesos a un règim de vida i d’atenció eclesiàstica que limitava els seus drets ciutadans. El seu discurs reivindicatiu va generar expectatives de curació i també de retorn a la vida normal entre els internats, que aspiraven a poder treballar, esposar-se i viure en les mateixes condicions que la resta de ciutadans. Les declaracions i aparicions de Montañés a la premsa indiquen que defensava la confiscació del sanatori en mans de l’Estat i la seua transformació en una instal·lació no tant d’internament i aïllament, com una institució orientada des d’una perspectiva més científica cap a la investigació i el tractament de la lepra.

Després de les converses amb Montañés aviat es va fer palès el neguit dels pacients que reclamaven drets que aleshores els hi estaven vetats, com ara llegir sense restriccions la premsa o rebre una dieta més abundant. El conflicte que van provocar els malalts de Fontilles va arribar al Parlament, on el diputat d’Acció Republicana José Sánchez Covisa va intervenir per demanar una inspecció del sanatori davant el que qualificava de «deplorable organización del centro». El diputat va tenir una intervenció parlamentària on afirmava que «No hace muchas horas ha estado en Madrid el médico Director de la Institución [Mauro Guillén] para decir que en los 180 enfermos acogidos allí, hay un espíritu de indisciplina absoluto, por lo que venía a pedir defensa contra esta indisciplina».²³ El conflicte estava servit.

En la resposta parlamentària a Sánchez Covisa feta per Santiago Casares, aleshores ministre de la Governació, va comprometre’s a fer una investigació. Com a conseqüència del conflicte, Emilio Ferragud va rebre la comanda de fer la inspecció del sanatori de Fontilles i informar de les seues conclusions a les autoritats de Madrid. El 25 d’octubre de 1931, Ferragud va visitar Fontilles per encàrrec del govern i el 7 de novembre va tornar per reunir-se amb Joaquín Ballester, president de la junta de govern del patronat de Fontilles, arran de les denúncies fetes per escrit pels malalts interns, que s’havien organitzat amb la creació d’una «Unión de Enfermos de Fontilles». Les reivindicacions dels malalts recollien queixes diverses, en particular relatives a les limitacions en la seua llibertat de rebre o enviar cartes sense que foren prèviament censurades o rebre aliments, llegir diaris, i millorar les lamentables condicions de vida. L’argument de la direcció del centre es fonamentava en defensar que les mesures restrictives tenien com a objectiu evitar que el contacte amb objectes, cartes, etc… provocara la transmissió contagiosa de la malaltia.

L’actitud que des de l’inici va guiar la intervenció d’Emilio Ferragud va ser la de buscar una solució diplomàtica. Va intentar negociar un canvi en el reglament i en les normes de funcionament intern del sanatori. A finals de novembre de 1931 es va reunir de nou amb Joaquín Ballester i li va traslladar les reivindicacions dels ingressats, que afirmaven literalment:

[…] que no quieren estar en un sanatorio que se sustenta de limosnas, pues el ciudadano tiene derecho a que el estado le atienda; que no quieren al médico D. Mauro Guillen ni a su auxiliar D. Pedro Albal ni a nadie de los que mandan en Fontilles, y que en esto no transigen en modo alguno; que desean saber el dinero de que dispone el sanatorio y los naranjales que posee en Alcira, de los cuales ellos no comen naranjas, como tampoco comen miel de las colmenas que se tiene en Pego.²⁴

Després de les primeres converses mantingudes entre Ferragud i Ballester, el 30 de novembre va visitar Fontilles l’inspector general d’Institucions Sanitàries, el reputat malariòleg Sadí de Buen, acompanyat d’Emilio Ferragud, en condició de director de l’IPH d’Alacant. Després d’una primera visita a les instal·lacions, l’endemà De Buen i Ferragud mantingueren una reunió de tres hores amb els malalts. Abans de marxar, De Buen i Ferragud ordenaren que calia donar llibertat de lectura als malalts i que els conflictes interns s’havien de resoldre no amb càstigs i reclusions, sinó denunciant davant el jutge qualsevol conducta immoral o delictiva. La documentació que hem pogut consultar indica que va ser una visita correcta, però en cap cas cordial. Les distàncies ideològiques i en la concepció de l’assistència sanitària van fer que hi hagués una relació més aviat freda entre els responsables republicans i els dirigents catòlics del sanatori. Poc desprès, la direcció de Fontilles va decidir renunciar al suport de l’Estat per tal de mantenir la seua llibertat i el mateix reglament de funcionament, com a institució privada que era. Aquesta actitud de desafiament, contrària a les instruccions emanades de les autoritats sanitàries va tensar encara més les relacions. Finalment, el govern no va acceptar aquesta solució i el conflicte va acabar amb la confiscació del sanatori per part del govern de la República, segons es va anunciar el 24 de gener de 1932 mitjançant un decret publicat en la Gaceta. Després de la resolució legal del conflicte i de la publicació del decret de confiscació, la junta de govern del sanatori va impugnar la mesura confiscatòria, que finalment es va fer efectiva el maig de 1932. De fet, el director general Sadí de Buen, el diputat Sánchez Covisa, el delegat del govern Alberto Ortega i l’inspector provincial de Sanitat Emilio Ferragud es personaren en el sanatori de Fontilles per efectuar la intervenció, demanant els llibres de comptabilitat i bloquejant els comptes bancaris de l’entitat. Amb la confiscació l’administració sanitària buscava una nova orientació basada en una major professionalitat assistencial, atenció a la recerca de laboratori sobre la lepra i millor coordinació amb les altres institucions sanitàries nacionals. Pablo Montañés va asumir la direcció del sanatori fins a juliol de 1934.²⁵

DUBTES I CONTRADICCIONS D’UN FINAL TRÀGIC

Els darrers dies de la vida d’Emilio Ferragud Folqués van estar marcats pel cop militar de juliol de 1936, la inestabilitat social subsegüent i l’esclat del conflicte civil. El seu destí tràgic ha quedat enfosquit per la manca de documentació o d’informació fidedigna sobre les circumstàncies que envoltaren el seu decés. El dilluns 25 de gener de 1937, el diari republicà d’Alacant El Luchador, fundat per Juan Botella Pérez el 1912, publicava una columna titulada «Suicidio. El doctor Ferragut», on explicava que Emilio Ferragud havia estat trobat mort per la policia a casa seua:

Efectivamente, en el domicilio yacía sobre el lecho el cadáver del doctor don Emilio Ferragut Folqués y echado sobre su cuerpo aparecía un abrigo. A su lado había unos inyectables de morfina con los cuales se había dado muerte y una pistola con una bala en la recámara, suponiéndose que no se determinó a dispararse un tiro y prefirió una muerte lenta, la cual databa ya de cinco o seis días.

El jutge Rosser, el forense Hurtado i l’actuari Marín es personaren al lloc del succés per instruir les diligències i practicar l’alçament del cadàver i el seu trasllat al dipòsit judicial. Mai es varen aclarir les circumstàncies que envoltaren la seua mort ni les causes de l’aparent suïcidi, una explicació que la família mai va acceptar, atès que mai han trobat causes psicològiques, econòmiques o polítiques que el feren plausible. La família continua pensant que Emilio Ferragud va ser assassinat, però els testimonis contradictoris no ajuden a aclarir-ne les causes de la mort. De fet, la memòria familiar indica que Emilio Ferragud havia enviat la família a França en iniciar-se la guerra per tal que tingueren unes condicions de vida més segures, mentre que la nota de premsa diu que «La familia del finado se encontraba actualmente en Torremanzanas de temporada». La certificació literal d’inscripció de defunció que es conserva al Registre Civil d’Alacant ratifica la informació apareguda a la premsa.

Segons consta en l’ofici de l’inspector provincial de Sanitat d’Alacant de data 27 de gener de 1937 dirigit al subsecretari del Ministeri de Sanitat i Assistència Social,²⁶ Emilio Ferragud Folqués havia estat destituït del càrrec d’inspector provincial de Sanitat d’Alacant el 14 de desembre de 1936 i havia estat substituït en el càrrec per Eleazequo Sieyro. Al mateix ofici es notifica «también que el Doctor Ferragut ha sido encontrado muerto en su casa sin poder determinar la fecha de su fallecimiento». Encara que els testimonis documentals i la memòria familiar no ens han donat dades fefaents sobre les causes i circumstàncies de la tràgica mort, el ben cert és que Ferragud va morir en un moment de profunda crisi política, no sols per la guerra civil, sinó pel gran conflicte que va travessar l’administració sanitària espanyola amb la creació del Ministeri de Sanitat i la lluita ideològica entre republicans, socialistes i anarquistes. De fet, segons consta en la documentació dipositada a l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca, i en el lligall relatiu al Sindicato Médico de la Unión General de Trabajadores (UGT), Ferragud formava part del sindicat socialista des del 9 de setembre de 1936 i tenia el carnet número 42 de soci.²⁷ D’altra banda, Ferragud havia estat rellevat en la inspecció provincial, un càrrec de gran rellevància política durant el període republicà i sols podem explicar el cessament en el context dels canvis realitzats pel nou ministeri, la qual cosa podria haver influït sobre l’estabilitat personal i les expectatives professionals i vitals de Ferragud. Si bé és cert que no podem aclarir la causa i circumstàncies de la mort, aquest conjunt de factors sens dubte hi va influir. Ateses les circumstàncies, no sembla suficientment consistent la hipòtesi d’un assassinat per motius polítics.

L’acta notarial que es va redactar a petició de la seua filla, María Ferragud Corts, el 6 de febrer de 1984 deia:²⁸

Que don Emilio Ferragud Folqués, su padre, fue Inspector Provincial de Sanidad de Alicante y Murcia desde el año 1931. Siempre fue hombre de izquierdas, pero moderado, amigo personal de Azaña y Marañón. Cuando estalló el Movimiento, y debido a su alto cargo, el Gobierno le asignó dos policias para que le custodiaran. Envió a su familia a Francia, por temor a que pudiera sucederle algo. Estando en Francia se recibió la noticia de su muerte, regresando su esposa sola desde Francia a España inmediatamente. Los hijos quedaron internos en colegios a cargo del Gobierno, siendo Victoria Kent la encargada de atender a los gastos. Los informes que recibió su esposa al llegar a España, fueron que su marido apareció muerto en su casa, al cabo de quince o veinte días del óbito, y que la causa fue, según certificado de defunción, por intoxicación de morfina. Los policías que debían vigilarle continuamente y que vivían en su casa desaparecieron sin decir nada, y el chófer del coche oficial que iba a por él todos los días, tampoco comunicó nada respecto a su muerte. Fueron los vecinos quienes denunciaron el hecho, al cabo de varios días de apreciar el hedor de la casa. La muerte quedó sin esclarecer. Cuando la viuda llegó a España, el marido estaba ya enterrado y los vecinos tampoco pudieron aclararle nada más.

Havent estat separat del càrrec el 14 de desembre de 1936, difícilment Ferragud podia gaudir de les mesures de protecció esmentades ni dels serveis oficials que expressa la memòria familiar. Una biografia professional farcida de treball i responsabilitats en les polítiques sanitàries d’aquells anys agitats va acabar amb la tràgica i inesperada mort d’Emilio Ferragud. A través de la seua biografia es pot veure també la complexa trama de reivindicacions i aspiracions d’una societat espanyola plena de tensions i conflictes, inquietant i convulsa.

¹ Enrique Perdiguero Gil, Josep Bernabeu Mestre i Elena Robles González: «La Salud Pública en el marco de la administración periférica. El Instituto Provincial de Higiene de Alicante (19241936)», Dynamis, 14 (1994), pp. 43-75.

² Ibid., p. 58.

³ Ibid., pp. 59-62. Sobre el problema del tracoma a l’Espanya de la primera meitat del segle XX i la intensitat que va adquirir en províncies com la d’Alacant, es pot consultar, entre altres, el treball: Josep Bernabeu Mestre, María Eugenia Galiana-Sánchez i Ángela Cremades Monerris: «Environment and health with respect to a poverty-related disease: the epidemiology of trachoma in Spain, 1925-1941», Hist Cienc Saude Manguinhos, 20 (2013), pp. 1605-1619.

⁴ Ibid., p. 67.

⁵ «Emilio Ferragut Folgues» Certificación Académica Personal. Arxiu de la Universitat de València. Al llarg de la molt àmplia documentació consultada als arxius universitaris, a l’arxiu dels col·legi de metges de València i Alacant, dels arxius Municipal i Provincial d’Alacant i també dels diaris, publicacions impreses i documentació familiar, hem comprovat una gran confusió al voltant dels seus dos cognoms. En molta documentació hem trobat que figurava Ferragut com a cognom i a vegades, com és ara en el certificat acadèmic, Folgues en comptes de Folqués. Per raons de coherència mantindrem l’ortografia del document quan el citem literalment, però posarem el seu nom de manera correcta en la resta de casos.

⁶ Acta de la Junta de Gobierno del Colegio de Médicos de la Provincia de Valencia, instancia núm. 1134, Arxiu del Col·legi de Metges.