Kitabı oku: «Biografies mèdiques, sanitat municipal, educació sanitària i epidèmies en la Ribera del Xúquer durant el segle XX», sayfa 3
7 El Heraldo de Madrid. Diario Independiente, 7/3/1929, p. 4.
8 Certificación en extracto de inscripción de matrimonio. Registro Civil de Algemesí, tomo 51, folio 89.
9 Segons les dades que figuren al padró de veïns d’Alacant de 1930, quan la família s’instal·la a la ciutat, el nucli familiar estava compost per: Emilio Ferragud Folqués, metge de 34 anys, nascut a València; María Corts Plaza, de 27 anys, esposa, nascuda a Algemesí, dedicada a les feines de casa (sus labores); María Ferragud Corts, 11 anys, filla, nascuda a Barcelona; Emilio Ferragud Corts, de 8 anys, nascut a Madrid, i Carmen Ferragud Corts de 7 anys, nascuda a Logronyo. El padró ha estat consultat a l’Arxiu Municipal d’Alacant.
10 Testimoni oral recollit durant la celebració de la XVI Assemblea d’Història de la Ribera celebrada a Albalat el proppassat octubre de 2014.
11 Abc, dimecres 15 d’abril de 1924, p. 12. El maig d’aquell mateix any el periòdic La Vanguardia de Barcelona (edició del dimarts 13 de maig de 1924, p. 22), publicava en la seua secció de «Otros telegramas», la nota següent: «Ha llegado el nuevo inspector de Sanidad, don Emilio Ferragud, quien acompañado del director general de Sanidad, que ha llegado de incógnito ha realizado una visita de inspección a Sanidad marítima».
12 Carta de Francisco Murillo, director general de Sanidad, al gobernador civil de Santander, 14 de enero, 1927. Archivo General de la Administración 924-2-986 S.J. 173-8. En desembre d’aquell any, Gaceta de Madrid (número 373, de 3 de desembre de 1927, p. 1365) recollia una ordre del mateix Murillo, on s’aprovava la permuta de les inspeccions provincials de Sanitat de Santander i Zamora entre Ferragud i Clavero del Campo: «Habiéndose presentado en este Ministerio una instancia con fecha 26 de Noviembre próximo pasado, suscrita por D. Gerardo Clavero del Campo, actual Inspector provincial de Sanidad de Zamora, que desea pasar a la Inspección de Santander, y por D. Emilio Ferragud Folqués, Inspector de Santander, a la de Zamora, en solicitud de que les sea autorizada la permuta de sus respectivos cargos».
13 Cartas con Emilio Ferragut, inspector provincial de Sanidad de Alicante. Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant (ADPA) ES.37274.cdmh/1.6.4.13.2146.2.3.65// ps-Madrid, 569, 213.
14 E. Perdiguero, J. Bernabeu i E. Robles: «La Salud Pública…», pp. 68-69.
15 Ibid., p. 88.
16 «Denuncia presentada por el médico bacteriólogo del Instituto Provincial de Higiene contra el director del mismo». ADPA, GE-16706/75 (26 de maig de 1931).
17 ADPA, GE-16706/75.
18 «Denuncia presentada por el médico…», p. 3.
19 Josep L. Barona i Josep Bernabeu-Mestre: Ciencia y sanidad en la Valencia Capital de la República, Valencia, puv, 2008; Josep Bernabeu-Mestre: La salut pública que no va poder ser: José Estellés Salarich (1896-1990), una aportació valenciana a la sanitat espanyola contemporània, València, Consell Valencià de Cultura, 2007.
20 Diploma acreditatiu de l’homenatge… amb una vintena de signatures. Document personal de la família Ferrandis Ferragud.
21 Juan B. Codina Bas: Mauro Guillén Comín. Dermatólogo y leprólogo. Director médico de Fontilles. Valencia, 1876-1932, València, Consell Valencià de Cultura, 2014, pp. 180-183.
22 Sobre la visita de Montañés a Fontilles i les circumstàncies que l’envoltaren, així com el procés d’intervenció de la colònia-sanatori per part del govern de la República, es pot consultar el treball: Josep Bernabeu-Mestre i Teresa Ballester Artigues: «Lepra y sociedad en la España de la primera mitad del siglo XX: La Colonia-Sanatorio de Fontilles (1909-1932) y su proceso de intervención por la Segunda República», Dynamis, 11 (1991), pp. 287-344.
23 Vicent Comes: Cuidados y consuelos: cien años de Fontilles (1909-2009), València, Consell de Cultura/Fontilles, 2009.
24 Ibid., pp. 239-240.
25 La nova filosofia i els canvis assistencials que acompanyaren la intervenció governamental quedaren reflectits a les pàgines de la revista Trabajos del Sanatorio Nacional de Fontilles, que va ser impulsada per Montañés i que va veure la llum el 1934. Sobre el que va suposar el nou règim nosocomial també es poden consultar els treballs: Josep Bernabeu-Mestre i Teresa Ballester Artigues: La ciutat del dolor. Metàfores, estigma i exclusió social en la lluita contra la lepra: Fontilles, 1901-1932, Teulada, Ajuntament de Teulada / Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, 2002, i Josep Bernabeu-Mestre i Teresa Ballester Artigues: «Disease as a Metaphorical Resource: The Fontilles Philanthropic Initiative in the Fight against Leprosy, 1901-1932», Social History of Medicine, 17 (2004), pp. 409-421.
26 Hem de recordar que entre finals d’octubre i principis de novembre de 1936 el govern republicà s’havia traslladat a València, i justament amb aquest canvi es va crear per primera vegada a Espanya un Ministeri de Sanitat, que va ser ocupat per la dirigent anarquista Frederica Montseny.
27 El sindicat es va constituir el juliol de 1931, però va ser després de l’esclat de la guerra civil quan es va produir la incorporació massiva d’afiliats. Josep Bernabeu-Mestre: «El proyecto sanitario de la Segunda República y las consecuencias de la ‘cruzada sanitaria’ del franquismo», en Pablo Rodríguez Cortés, Ricard C. Torres Fabra i María Isabel Sicluna Lletget (eds.): Juan Peset. Médico, rector y político republicano, Madrid, Eneida, 2011, pp. 131-159.
28 Vicente Sanz Espert, doctor en derecho-abogado, notario, «Acta a requerimiento de Doña María Ferragut Corts, núm. 214, día 6 de febrero de 1984».
EL DOCTOR FRANCESC VERA VERDÚ (1878-1946): UN METGE EXEMPLAR, UN HOME DE CULTURA
Joan Ferrús Vanaclocha
Si passegeu pels carrers de Sollana i alceu la vista per llegir les plaques que retolen els noms dels carrers, comprovareu que aquest és un poble agraït als metges que ha tingut. Concretament hi ha quatre carrers dedicats a metges locals: carrer del Doctor Santiago Vidal, carrer del Doctor Francisco Ridaura, carrer del Doctor Vera Verdú i, l’avinguda del Doctor López Ibor. A més, en tenim també un dedicat a una comare: carrer de Doña Estrella i, fins i tot, un altre vial, al Romaní, el carrer del Doctor García Emo. Tots s’ho han merescut, no ho dubte, amb una vocació de servei als altres que els ha fet dignes de tal reconeixement. I tots podrien tenir les seues pàgines biogràfiques, algunes més extenses que altres, com la del doctor Joan Josep López Ibor, metge psiquiatra de projecció internacional, sobre el qual ja es va publicar una biografia digníssima amb motiu del Congrés del centenari del seu naixement el 2006.1
El meu objecte d’estudi és, però, un altre, el doctor Francesc Vera Verdú, qui no només es va dedicar amb cor i fetge a la seua feina, sinó que, a més, va ser una persona d’una vasta cultura, un entusiasta de la història en general i de la local en particular.
EL DOCTOR FRANCESC VERA VERDÚ (1878-1946)
Francesc Maria Vera Verdú va nàixer a Bocairent, al si d’una família benestant d’aquella població de la Vall d’Albaida, el dia 28 de setembre de 1878. Era fill de Joaquim Vera Calabuig, farmacèutic, natural de Beneixama i de Maria Jesús Verdú Belda, natural de Bocairent; nét per línia paterna de Joaquim Vera Parra i de M. Anna Calabuig Sanchis, tots dos de Beneixama, i per línia materna de Francesc Verdú Castelló i de Francesca de Paula Belda Tormo, tots dos de Bocairent.2 Va ser el tercer de sis germans: Joaquim Maria Roman (1875), Maria dels Desemparats (1876), Francesc Maria (1878), Maria de la Salut Consol (1881), Josep Maria (1883) i Joan Baptista (1886).3
Potser durant la dècada dels anys vuitanta del segle XIX, la família, o en tot cas el pare, es va traslladar a viure a Alfafar, on possiblement obriria una farmàcia, ja que en el naixement dels tres darrers fills no és el pare qui compareix per inscriure’ls al Registre Civil, sinó l’àvia en el cas de M. Salut Consol i un encarregat de la casa o de la família, en el cas del cinquè i sisè fill. A més a més, és curiós com en el cas del darrer fill, es diu que és fill legítim de Joaquim Vera Calabuig, «vecino de Alfafar y de Mª Jesús Verdú domiciliada en el de su marido en el pueblo de Alfafar».4
Sabem que l’any 1891, Joaquim Vera era soci de l’Institut Mèdic Valencià; de fet, apareix el seu nom en el llistat de socis residents en la revista que editava la institució.5 Sabem també que aquell mateix any va participar en el i Congrés Medicofarmacèutic Regional que es va celebrar a València del 26 al 31 de juliol, amb motiu de la celebració del cinquantè aniversari de la fundació de l’Institut, on es van presentar un centenar de comunicacions, entre elles la de l’apotecari de Bocairent, Joaquim Vera Calabuig.6
Un parell d’anys més tard, el 1893, Joaquim Vera va sol·licitar obrir una farmàcia, que havia adquirit per traspàs, al número 192 del carrer de Sant Vicent de València,7 farmàcia que, curiosament, encara existeix al mateix carrer i número. No sabem amb certesa la residència habitual de la família: si es traslladaria finalment a viure a la capital o si continuaria vivint a Alfafar o a Massanassa, on també ens consta que va obrir farmàcia i on està soterrat; població on habiten encara molts dels seus descendents, la qual cosa ens fa pensar que seria aquesta la residència definitiva de la família.8
El jove Vera Verdú, després de cursar el batxillerat a l’Institut de Segona Ensenyança de València, va ingressar l’any 1896 a la Facultat de Medicina de la Universitat de València, on obtingué la llicenciatura el 1902, als 23 anys, i el grau de doctor, dos anys més tard.
Segons el professor López Piñero:
A la Facultat, coincidirien en la dècada dels vuitanta una sèrie de professors de distintes procedències però tots ells de mentalitat experimentalista que realitzaren una brillant labor […] La Facultat i la medicina valenciana en el seu conjunt havien elevat considerablement el seu nivell alineant-se amb els nous corrents experimentalistes europeus.9
Tanmateix, quan Vera Verdú accedeix a la Facultat, alguns d’aquests professors ja s’havien traslladat a universitats de Madrid i Barcelona. Tot i això, encara va rebre una formació experimentalista i al dia, ja que va tenir entre els seus mestres, professors destacats en la línia experimentalista, com ara el catedràtic d’Anatomia Peregrí Casanova, el terapeuta Peset Cervera, els cirurgians Josep Maria Machí i Pasqual Garín, també catedràtics de disciplines diverses, com ara Juli Magraner i Francesc Molinar, a més d’altres professors més joves com el catedràtic d’Histologia Joan Bartual, el fisiòleg Adolf Gil i Morte, el ginecòleg Enric López i el pediatra Ramón Gómez Ferrer.10
Va exercir la professió primerament a Castelló de la Plana, des del 1903 fins el 1906, any en què es va donar d’alta en el Col·legi Oficial de Metges de València amb el número 883. Més tard va treballar en el Departament de Tisiologia del Dispensari Antituberculós, passant a exercir a Real (abans, Reial de Montroi), on va conèixer la que seria la seua futura esposa, Francesca Durà Durà.11
L’any 1908, mentre era alcalde de Sollana Josep Ibor Romeu, la corporació municipal va crear una plaça de metge titular mitjançant concurs públic, la qual va ser guanyada pel doctor Vera. Això va suposar un contracte indefinit retribuït amb 1.500 pessetes anuals i amb l’obligació de prestar assistència medicoquirúrgica a 75 famílies pobres, així com de complir les instruccions reglamentàries vigents sobre els metges titulars. En aquests anys eren també metges del poble Antoni Llorca i Manuel Giner.12
També a finals d’aquell any, exactament el 5 de novembre de 1908,13 es va casar amb Francesca Durà Durà, amb qui tindria tres fills, Isabel, Francesc i Joaquim, el segon dels quals moriria al cap de pocs mesos de nàixer. Després de diversos emplaçaments, la llar familiar es va instal·lar definitivament a Sollana a la casa número 12 de l’actual avinguda del Doctor López Ibor (en aquells anys, carrer de Vicent P. Ibor).
Va ser també per aquells anys quan, juntament amb el metge Ezequiel Ballester, va començar a aplicar, tant a veïns com a forasters que per indicació mèdica ho necessitaven, el «salvarsan» o «preparat 606» del bacteriòleg alemany Paul Ehrlich, un dels primers fàrmacs que va curar una malaltia infecciosa d’elevada mortalitat: la sífilis.14 L’any 1916, després de l’aflorament d’aigua al lloc on s’ubica la font popularment coneguda com el Pou Pudent, va començar a aplicar les seues aigües mineromedicinals per al tractament de diferents entitats morboses. També va ser metge del personal ferroviari de la línia Silla-Cullera.15
El doctor Vera va posar en la seua missió tant d’interès i estima des dels inicis que, per als seus pacients i famílies, va ser, a més de facultatiu, un amic sincer.16 El seu extraordinari esperit de servei professional es va posar a prova en l’epidèmia de grip de 1918 coneguda com la «cucaratxa» (la panderola en valencià) o com la grip espanyola, nom que va adquirir perquè Espanya, com no va estar implicada en la Primera Guerra Mundial, tenia una premsa lliure que podia presentar sense censura les dades de l’epidèmia.
A la premsa europea d’aquells anys, es podien trobar frases com: «el major holocaust mèdic de la història»; «aquesta pandèmia, junt amb la plaga de Justinià i la Pesta Negra, són les tres epidèmies més destructives que ha viscut la humanitat»; o «la grip ha mort en uns mesos més gent que tots els exèrcits de la guerra de 1914-1918 en quatre anys». La pandèmia de grip de 1918-1919 va provocar entre 40 i 50 milions de morts, una mortaldat molt superior als 8 milions de soldats que moriren durant el conflicte armat.17
Segons el professor López Piñero:
Aquesta epidèmia que procedia d’Amèrica, va afectar l’Europa occidental en tres onades successives que arribaren a Espanya en maig i setembre de 1918 i en febrer de 1919 i produïren prop de cent setanta mil morts. A Sollana, d’acord amb les dades del mateix Vera Verdú, va causar un total de 46 morts amb una taxa de mortalitat de 13,14 per mil habitants, molt superior a la mitjana de la població espanyola.18
Altres fonts donaran per a Sollana una taxa de mortalitat del 31,7 per mil habitants i per a Sueca del 32 per mil.19
Així es narraven els fets al Butlletí del Col·legi Oficial de Metges de la Província de València:
La epidemia gripal estaba en todo su apogeo. En Sollana, como en muchos, muchísimos pueblos de la provincia, la enfermedad causaba hondos estragos. Y los médicos, sobreponiéndose con su acendrado heroísmo, derrochando la ciencia y prodigando las dulces mieles de su sacerdocio, se multiplicaban, sacando fuerzas de flaqueza y haciendo frente al terrible mal.20
Com afirmava el professor López Piñero: «com a totes les situacions de catàstrofe sanitària, aquella epidèmia va posar a prova la conducta dels professionals de la medicina»21 i, entre elles, la del doctor Vera, qui per atendre els nombrosos malalts, va posar en perill la seua pròpia salut treballant tan intensament que va caure esgotat. Tot i això, encara era dut al coll pels veïns per complir amb la seua tasca. Sollana, agraïda, va sol·licitar als poders públics, la Creu de la Beneficència per al seu metge, que, una vegada concedida, va ser costejada per subscripció popular.
El doctor Vera amb la Creu de la Beneficència
Per Reial Ordre de 29 de desembre de 1923, se li va concedir l’ingrés en l’Ordre Civil de la Beneficència amb la categoria de creu de primera classe, distintiu morat i negre, destinada a premiar serveis relacionats amb la salut pública significant que la persona agraciada, havia posat en risc la seua pròpia vida. En el títol de concessió, datat a Madrid, el 21 de gener de 1924, i que conserva un dels seus descendents,22 s’especifica que:
D. Francisco Vera Verdú, merece ingresar en la Orden Civil de la Beneficencia, por los servicios prestados, abnegados y valerosos, con motivo de una epidemia gripal que se desarrolló, con grandes caractéres, en el pueblo de Sollana, de la provincia de Valencia.
Així mateix, en la reunió de junta de 12 de novembre de 1923 del Centre de Cultura Valenciana, i a proposta del director d’aquella institució, el doctor Lluís Cebrián Mezquita, cronista aleshores de la ciutat de València, el doctor Vera va ser nomenat per unanimitat director corresponent d’aquell centre en Sollana, en vista «als interessos culturals de València i del seu antic regne».23
L’HOMENATGE AL DOCTOR VERA VERDÚ
L’acte d’homenatge i imposició va tenir lloc el diumenge 8 de juny de 1924. Així l’anunciava la premsa local:
Hoy domingo, a primera hora y acompañado de sus ayudantes y secretario, marchará el señor García Trajo a Sollana, con objeto de imponer las insignias de la Orden civil de Beneficencia, costeadas por suscripción popular al médico de aquella población, doctor Vera Verdú, por méritos contraídos en su profesión. El acto promete revestir verdadera importancia».24
Crònica de l’homenatge al doctor Vera en el Butlletí Oficial de Metges de la Província de València, juny de 1924.
I així va ser.25 Diferents autoritats de la capital i convidats arribaren amb tren a les 11:15 hores del matí a l’estació de Sollana el dia marcat, entre elles el governador civil García Trejo, amb el seu ajudant i el secretari, el delegat governatiu de Sueca, el comandant Vicent Ferrando, el tinent coronel de la Guàrdia Civil, senyor Salamero, el president del Col·legi Oficial de Metges, el doctor Sanchis Bergón, el doctor Ballester de los Reyes, en representació de l’Institut Mèdic, el doctor Vila Belda, metge del cos de Seguretat, el doctor García Brustenga, redactor en cap del Butlletí del Col·legi Oficial de Metges, el metge de Silla Ricard García i moltes altres personalitats.
En l’estació els esperava la corporació municipal i tot el poble de Sollana. La banda de música de la Societat Instructiva Musical, dirigida per Joan Bonet, va ser l’encarregada d’amenitzar l’acte. Entre aplaudiments, melodies de la banda i el repic de les campanes va ser rebuda la comitiva de la capital per les autoritats locals representades per l’alcalde Pasqual Garulo Llopis.
El poble s’havia engalanat per a l’ocasió amb cobertors i mantons de Manila als balcons; un gran arc de flors, amb l’escut de Sollana, donava la benvinguda a la comitiva, la qual, envoltada per molts veïns i veïnes i acompanyada per la banda de música, es va dirigir cap a la casa consistorial, de recent construcció. Des del balcó, el governador civil García Trejo va dirigir al poble de Sollana unes paraules. La comitiva va visitar les diverses dependències de l’Ajuntament, inaugurat a penes un parell d’anys abans, el 5 de novembre de 1922, sent alcalde Eduard Ferrandis Mompó, i tots quedaren meravellats de l’edifici i, en especial, del saló de plens d’estil renaixentista, descrit amb les següents paraules al Butlletí Oficial de Metges de la Província de València:
Pocos municipios españoles tendrán el salón de sesiones que posee Sollana, la decoración severa y de buen gusto de puro Renacimiento español, así como lámparas y muebles arrancaron unánimes alabanzas. Realmente daban idea del grado de avance de un pueblo.26
Tot seguit, la comitiva es va traslladar a les escoles públiques on es va celebrar l’acte d’imposició de la creu. El primer en prendre la paraula va ser l’alcalde de Sollana, Pasqual Garulo, el qual va fer un emotiu, emocionat i eloqüent discurs.
Després de molts aplaudiments, va intervenir el coadjutor prevere de la parròquia, don Manuel Garulo López, amb paraules de sincera estima cap al doctor Vera i, tot seguit, el doctor Antoni Cebolla, subdelegat de Medicina del districte de Sueca que, en nom dels companys del districte, li va dedicar unes paraules, tot elogiant la labor desenvolupada pel doctor Vera i d’agraïment al poble de Sollana per la realització de l’acte.
L’amic del doctor Vera i metge de Silla, Garcia Vilaplana, es va voler sumar a l’acte dedicant-li una poesia. El sonet va ser correspost amb un gran aplaudiment per part dels assistents. Tot seguit, la nota emocional, la va posar la filla de l’homenatjat, Isabelín, que en recitar-li una poesia a son pare va fer que li eixiren algunes llàgrimes. El governador li va regalar un ram de flors de part de les seues amigues.
A continuació, el president del Col·legi de Metges de València, Sanchis Bergón, en nom dels metges de València, de la província i de tota Espanya, va parlar de la significació cultural que tenia l’acte, elogiant la tasca realitzada pel doctor Vera i agraint al poble de Sollana l’homenatge que li tributava: «Nota bella y nada frecuente, aún siendo muchos los médicos que ofrendan sus vidas en aras de la sociedad». Els qualificatius d’home bo, honrat i culte, arrancaren una prolongada ovació.
Seguidament, el governador civil, amb la melodia de la Marxa Reial i en nom de Sa Majestat Alfons XIII, després d’unes paraules de felicitació, va imposar al doctor Vera la Creu de la Beneficència i es desbordaren els sentiments entre aplaudiments i ovacions dels assistents.
El doctor Vera, visiblement emocionat, va llegir unes quartilles, del text de les quals destaquem els següents fragments:
Ya lo habéis conseguido, Sollana: sm, recogiendo tus aspiraciones, hace merced de una CRUZ para el pecho de tu elegido […] Te excediste, Sollana, en el premio valorado, con tu soberbio homenaje. Dijo Séneca: «La recompensa de una buena acción está en haberla ejecutado» y ello sólo me bastará para sentir los goces, la dulce satisfacción que producen los deberes cumplidos, en cuyas pautas se desenvolvió e inspiró toda mi actuación, siendo hijo lo demás de tu imaginación y fantasía, fruto de una complacencia exquisita, que aún grande, no supera la estimación y cariño que me guardas largos años.
Humildemente acepto tu honrosa condecoración y el beso con que la selle, es el beso de amor a Sollana, en el que va el fuego de mi pasión y un juramento que constituye la deuda que por mediación de esta Cruz contraigo contigo, Sollana. […].27
El parlament del doctor Vera va ser seguit per un intens i prolongat aplaudiment. A continuació, la comitiva es va traslladar al casino a prendre un vermouth mentre es feia hora de dinar i, finalment, a la sala d’actes de la casa consistorial es va celebrar el dinar que el consistori havia preparat per als convidats.
Acabat el dinar, hi hagué més parlaments envers l’homenatjat per part del tinent d’alcalde Joan Gomis, seguits d’un més del governador sobre les circumstàncies del país, i l’acte el va tancar el metge d’Almussafes, Josep Bosch Solves, que, en un full de receptes que portava, va improvisar una breu però emotiva oda laudatòria de l’amic Vera.
Després, la comitiva es va encaminar cap a les escoles públiques on va tenir lloc el festival infantil, organitzat pels mestres Miquel López Marco i Francesca Navarro. Els xiquets llegiren poesies patriòtiques i, tot seguit, el mestre, va parlar sobre la joventut i l’esdevenir del país. El governador va tancar l’acte amb paraules d’agraïment al poble de Sollana en què encoratjava especialment els joves a continuar contribuint a l’engrandiment de la pàtria. L’acte es va tancar amb l’himne a la bandera, cantat pels xiquets i les xiquetes d’escola junt amb la banda Instructiva Musical.
Acabat tot, el poble en massa, va acompanyar la comitiva fins a l’estació, on quatre joves, Estrella Cañada, Antònia Zaragozá i les germanes Dolors i Vicenta Garulo (filles de l’alcalde), oferiren al governador un ram de flors per a la seua dona, nugat amb cinta dels colors nacionals. Entre vives i aclamacions d’entusiasme el tren va eixir cap a Silla.
I com deia la premsa d’aquells dies:
Nuestra primera autoridad civil quedó complacidísima del pueblo de Sollana, que ha sabido agradecer al médico Sr. Vera el espíritu de abnegación y sacrificio que siempre mostró en el apostolado de su carrera y que demostró su cariño y adhesión al principio de autoridad que su excelencia representa.28
Uns dies més tard va aparèixer en la premsa local de Sueca, concretament a El Sueco, un poema en valencià dedicat al doctor Vera, del qual era autor Vicent Alegre Castelló, nebot del rector que va ser de la parròquia de Santa Maria Magdalena, Francesc Castelló Gil.
LA TOPOGRAFIA MÈDICA
Des de l’any 1841, venia funcionant a València l’Instituto Médico Valenciano (imv),29 fundat pel metge Lluís Bertran i Besante i un grup de col·legues; una institució extraacadèmica, l’objectiu inicial de la qual era la defensa dels interessos professionals al costat d’una vessant de tipus històric consistent a rellançar la medicina espanyola. En passar els anys, aquesta institució va acordar promoure una sèrie de premis anuals per estimular les investigacions mèdiques. L’any 1926, el doctor Vera decideix presentar la seua topografia a aquests premis. És per això que hi consta en la topografia de Sollana la data de 1926, tot i que ja la tenia redactada el 1923, encara que va continuar afegint-li detalls fins aquell any.30
Sabem per l’acta de la Junta Directiva de 14 de gener de 1926, que es presentaren als premis anuals quatre topografies, dos treballs per a la secció de Medicina, dos per a la d’Higiene i un per a la secció de tema lliure, i va resultar premiada, segons l’acta de la Junta General extraordinària de 12 de maig de 1926, la Topografia Mèdica de Tavernes de la Valldigna del doctor Vicent Grau Bono. Les altres tres topografies eren les d’Orpesa, Alaquàs i Sollana.31
Topografia Mèdica de Sollana de 1926. Interior.
Segons el professor López Piñero,32 a València, la principal institució promotora del gènere va ser com ja hem dit adés l’imv, de la qual era el seu entusiasta impulsor el doctor Joan Baptista Peset i Vidal. L’interès dels metges valencians per aquest tipus de treballs es mantingué fins a finals del segle XIX amb aportacions d’estudis notables. Durant les primeres dècades del segle XX, les topografies mèdiques continuaren encara fent la funció de recollir els estudis ecològics, mèdics i socials que alguns dels millors metges rurals dugueren endavant, aprofitant una dilatada experiència professional en una localitat determinada. El llistat complet de topografies seria excessivament extens; és per això que només hi destacarem algunes poblacions de la província de València com ara Ròtova (1910), Manuel (1911), Meliana (1913), Riba-roja de Túria (1914), Utiel (1916), Alberic (1922), Burjassot (1922), Tavernes de la Valldigna (1926), Benetússer (1927) i la dedicada a Sollana pel doctor Vera Verdú (1926).33
L’estructura de la Topografia mèdica del doctor Vera, coincideix amb les obres d’aquest mateix gènere que escrigueren altres metges rurals valencians durant els mateixos anys, de les quals el referent més immediat, tal com el mateix doctor Vera va manifestar, era la Topografia mèdica de Ròtova del seu condeixeble Josep Izquierdo Sánchez.
L’obra, comprèn dues grans parts, la primera dedicada a l’estudi del medi ambient, i la segona, a la població, les seues activitats i les principals malalties. En la primera part, s’ocupa de les característiques geogràfiques i topogràfiques de la localitat, a més de realitzar un complet estudi sobre la seua història. Un altre tema que tracta són els aspectes climàtics, meteorològics, la flora i la fauna, i acaba en un apartat, per a nosaltres importantíssim, sobre les característiques urbanes i la urbanització en general de Sollana, on ens parla dels carrers i les places (amb una relació detallada de tots els carrers), el sòl de la població, el clavegueram, l’enllumenament públic, les cases, el proveïment d’aigua, els edificis principals d’aquells anys: les dues esglésies, la casa consistorial, l’escola pública, el mercat, l’escorxador, el llavador o el cementeri, i es tancava aquesta primera part parlant de la policia sanitària.
La segona part, consta de quatre capítols. En el primer estudia les característiques físiques de la població de Sollana, com ara el pes, la talla, l’índex cefàlic i nasal, el temperament dels sollaners i un curiós apartat que ell anomena etnosociologia, on ens parla dels caràcters psíquics i socials, els usos i costums de la població (amb les principals festivitats), indumentària, llenguatge i alimentació. El següent capítol el dedica a les activitats de població: l’agricultura, el procés de producció de l’arròs, les aficions i altres activitats com la pesca i la casera, també ens parla del comerç i de les vies de comunicació, les professions i oficis, la instrucció i l’educació a Sollana, l’analfabetisme, etc. En el tercer capítol, el demogràfic, ens presenta un estudi minuciós sobre l’evolució de població entre 1900 i 1920. I, finalment, en el darrer capítol s’ocupa de les característiques morboses o patològiques, és a dir de les formes clíniques més freqüents a la localitat.
L’obra acaba amb dos apèndixs, el primer sobre les aigües mineromedicinals fetes brollar el 1916 en una perforació, en principi destinada a trobar aigua potable i, el segon, amb una notícia breu sobre remeis terapèutics d’ús corrent a la localitat, el que podríem dir medicina naturista.
El treball va acompanyat per abundants fotografies de l’època, amb plànols de la província de València, de l’eixample de la població, del pou abissini, del pou artesià, de la casa capitular, de les escoles públiques, de l’escorxador, del mercat, entre altres imatges d’interès.
Coincidim amb l’opinió de Luis Orteaga34 que l’exemple de literatura científica que representen les topografies mèdiques, ofereixen un valor indubtable, no només per als historiadors de la medicina, sinó també per a aquells interessats en altres branques del saber, i la seua consulta pot aportar informacions valuosíssimes per a futurs estudis.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
