Kitabı oku: «Els llibres de Consells de la vila de Castelló (1374-1383)»

I ntroducció

Els llibres on apareixen registrats els acords presos en les reunions del consell municipal representen una de les fonts històriques més importants entre les conservades als arxius municipals, ja que constitueixen l’eix de la vida administrativa del municipi. A través dels temes tractats en aquestes reunions i dels acords presos i anotats podem fer-nos una idea cabal no tan sols del funcionament de la institució sinó també de la pràctica totalitat dels aspectes que conformen el panorama de la vida local: assumptes polítics, gestió econòmica, relacions amb la corona, recaptació d’impostos, situació financera, ordenances municipals, eleccions de les magistratures urbanes, etc. En els últims anys, donada la rellevància i varietat de les informacions aportades, s’ha iniciat la publicació d’alguns dels registres més antics conservats en les principals ciutats i viles del regne, com és el cas de la mateixa ciutat de València, Xàtiva o Gandia.¹

Amb la present edició, que vol tenir continuïtat en els propers anys, afegim a aquest grup els llibres conservats a l’Arxiu Municipal de Castelló, on la sèrie comença amb el volum corresponent a 1374-1375, i des d’aquesta data té una notable continuïtat, si bé no s’han conservat els volums corresponents a tots els exercicis. El projecte és fruit d’un conveni entre l’Ajuntament de Castelló, la Universitat Jaume I i la Universitat de València, i té l’objectiu de publicar en successius volums els registres de consell de la vila de Castelló corresponents al període medieval. En aquest volum comencem la sèrie amb els quatre primers llibres de consells conservats a l’Arxiu Municipal de Castelló, corresponents als exercicis de 1374-1375, 1378-1379, 1380-1381 i 1382-1383.

ELS LLIBRES DE CONSELLS DE LA VILA DE CASTELLÓ

A l’Arxiu Municipal de Castelló la sèrie documental de les actes municipals s’inicia en 1374 amb els Llibres de consells.² Amb aquesta denominació es fa referència a uns volums en els quals es recullen una sèrie de documents, el contingut bàsic dels quals són les actes de les sessions celebrades pel consell municipal en un determinat exercici. Molt sovint, però, aquests volums contenen també altres documents: al llarg dels segles xiv i XV, de manera no sistemàtica, s’hi agrupen també en moltes ocasions el registre d’albarans o el judiciari dels jurats.³ En la coberta de cada volum normalment apareix escrit, com a títol, llibre de consells, o dels consells, seguit del noms dels quatre jurats durant l’administració dels quals tenen lloc aquestes reunions. És un títol genèric, perquè de manera invariable dins de cada volum es conserven les actes esmentades, encara que moltes vegades, com diem, estiguen agrupats també altres tipus de registres.

Podríem preguntar-nos sobre l’existència d’exemplars més antics, anteriors al primer que s’ha conservat. Cal assenyalar que segons l’Índice de Ortiz, un inventari elaborat en 1763 i conservat al mateix arxiu municipal, ja en aquell moment la sèrie s’iniciava, com en l’actualitat, en 1374. Anteriorment a aquesta data els documents conservats són majoritàriament pergamins, si bé alguna sèrie com la dels Llibres de vàlues de la peyta comença en 1371. Pel que fa als pergamins, la seua conservació sempre fou objecte d’una atenció especial, ja que el contingut de molts d’ells tenia una importància cabdal per a la vila, com ara els privilegis, les concessions o els acords que constituïen la base de la normativa jurídica municipal. Un bon exemple el podem trobar en un acord registrat en un dels llibres publicats en aquest volum, quan després d’haver rebut unes cartes reials s’indica que «foren meses les dites letres del porter en la caxa del consell, en la capceta que y és pintada a senyal real et de consell».⁴

Per contra, i a la llum de la documentació conservada, sembla que altres tipus de documents elaborats sobre un suport molt més perible com és el paper, i que eren el resultat d’una activitat estrictament municipal, no foren objecte de la mateixa atenció i cura en la seua conservació fins a la dècada dels setanta del segle XIV. Un fet, d’altra banda, que coincideix cronològicament amb les obres d’adequació del palau comú de la vila. Si bé és cert que el nou palau no va estar totalment definit fins als primers anys del segle XV, ja durant la segona meitat del Tres-cents va anar adquirint dotacions millors i un espai físic més extens,⁵ circumstàncies que havien de contribuir a la conservació en condicions adequades de la documentació generada pel municipi.

L’oficial encarregat de l’elaboració i la custòdia dels llibres de consells era l’escrivà del consell, que ho era també dels jurats, un ofici que cada any era elegit pels jurats i consellers en la primera sessió que celebraven el dilluns següent a la festa de Pentecosta o Pasqua Granada, que és quan es renovaven els càrrecs.⁶ Elaborats en l’escrivania del consell, aquests volums constitueixen unes unitats de conservació arxivística que són el resultat de la pràctica de recopilar la documentació seguint una lògica molt concreta: agrupar en un sol volum els registres de les actuacions del consell i jurats d’un determinat exercici. El criteri de l’escrivà no només va determinar la forma de conservar-los, sinó que la seua empremta també va quedar plasmada formalment a través d’anotacions escrites en la coberta dels llibres de consell, ja fos amb el seu nom, una creu amb les inicials dels evangelistes o altres signes que, almenys en els més antics, van conferir a aquests llibres un caràcter personal molt similar al dels registres notarials.

Pel que fa als quatre llibres que constitueixen la present edició (1374-1375, 1378-1379, 1380-1381 i 1382-1383), hem de dir que únicament s’hi van recollir les actes de les diferents sessions celebrades pel consell. Serà en volums posteriors quan aniran afegint-se altres tipus de registres que es relliguen amb les actes municipals.

Cadascun dels llibres, en tant que unitat de conservació arxivística, recull les actes de les sessions celebrades durant l’any d’exercici dels jurats, que com és sabut no coincidia amb l’any natural. La renovació dels jurats es produïa en la festivitat de Quinquagèsima, que segons com varia la Pasqua pot caure entre el 10 de maig i el 13 de juny. El mandat dels nous jurats s’iniciava amb el seu jurament diumenge de Pentecosta. L’endemà dilluns, es reunia per primer cop el consell municipal per procedir a elegir un escrivà d’entre els notaris de la vila i constituir un dels quatre jurats com a síndic i clavari -és a dir, tresorer, encarregat d’administrar els diners públics. A partir d’ací s’iniciava l’any de l’administració d’aquest equip de jurats i consellers, que durava fins al dissabte vespra de Pentecosta de l’any següent, quan estaven obligats a convocar una sessió del consell municipal per elegir els jurats que s’encarregarien de l’administració de la vila a l’any següent.

El procés d’elaboració de les actes el podem deduir gràcies a la conservació d’alguns esborranys, en els quals els escrivans prenien directament nota dels assumptes tractats abans de passar-los a net. Aquests esborranys tenen la mateixa estructura que els textos definitius, bé que amb algunes abreviacions per la necessitat de prendre nota de manera ràpida, per exemple en l’absència de títols de dignitat —honrat, discret, etc.— o en algunes frases inacabades que corresponen a fórmules d’ús freqüent. Formalment presenten moltes frases i paraules ratllades, marges no respectats o absència d’ells, formats variables i en el costat esquerre de cada acord apareix anotat factum com a indicatiu d’haver estat traslladat al text definitiu.

Les actes apareixen redactades en un temps verbal passat. De vegades les accions i determinacions posteriors derivades de l’adopció d’un acord també podien, si així hom considerava, quedar reflectides en l’acta, precedides sempre per la fórmula post hec i la data corresponent. Aquestes anotacions provocaven en alguns casos manca d’espai per completar les frases, que eren acabades al final del full o en fulls posteriors, circumstància que nosaltres hem indicat sempre mitjançant nota a peu de pàgina. En altres ocasions, en canvi, es deixava espai en blanc per acabar la còpia d’un determinat acord o document que mai no va arribar a completar-se.

Al principi de cada llibre, després del títol on s’indica el nom dels quatre jurats encarregats de la gestió de la vila en eixe any, apareixen anotats els noms dels consellers distribuïts per parròquies. A continuació, per ordre cronològic, es van registrant les actes de les diferents reunions celebrades pel consell municipal. La seua estructura és molt simple, amb un esquema que es repeteix en cada acta de sessió del consell. En primer lloc calia anotar els elements formals que atorgaven legitimitat a la convocatòria de la reunió. Cada acta s’inicia amb la indicació de la data de celebració: dia de la setmana, mes i any, encara que de vegades aquest darrer falta perquè es dóna per sobreentès. A continuació s’expressa el lloc on se celebra la reunió, que en la documentació transcrita llevat d’una sessió celebrada el 25 de juny de 1374 en l’església parroquial, serà sempre sempre el «palau comú» de la vila de Castelló. Fa referència al que es va alçar a partir dels anys quaranta del segle XIV darrere de l’església, donant al carrer dels Sabaters (actualment Colón), i que va ser la seu del poder municipal durant tres segles i mig.

En tercer lloc es fa constar el sistema utilitzat per a la seua convocatòria, per tal de deixar constància que s’han acomplit tots els requisits legals que marcaven les ordenances. Gairebé sempre s’ha fet mitjançant un pregó públic, en el qual el saig o crida públic, amb so de trompeta i de viva veu, anuncia la convocatòria pels llocs acostumats de la vila. En molts pocs casos es fa constar que s’hagen fet servir albarans per escrit per comunicar la convocatòria als consellers. Finalment s’anoten els noms de tots els assistents a la junta, començant pel justícia, seguint pels jurats i acabant amb els consellers que hi participen.

Després de l’encapçalament de la sessió es van anotant els diferents assumptes tractats pel consell. El text sol començar amb la veu primo o primerament, i els acords successius són introduïts per la partícula ítem. La majoria de vegades es fa constar qui proposa el tema, però en alguns casos no consta l’autoria de la proposta. Normalment són els jurats, o algun d’ells, els encarregats de proposar els assumptes a tractar, però també ho poden fer altres membres del consell o fins i tot persones particulars alienes a aquest òrgan, que plantegen alguna demanda o petició (fon mès per los dits honrats jurats…, fon proposat en consell per…). Formalment aquestes propostes podien haver estat presentades de manera oral o per escrit. Un cop indicada l’autoria de la proposta, s’exposa el tema o problema que se sotmet a la consideració del consell, de vegades de manera més extensa, d’altres de manera més sumària.

Després d’aquesta part expositiva, ve la part realment important a efectes de la documentació, la dispositiva. Separat de la resta per un signe gràfic de calderó i encapçalat per la fórmula lo consell acordà… o altra de semblant, es recull quin és l’acord que ha pres el consell sobre l’afer que s’ha sotmès a la seua consideració. Segons la naturalesa jurídica d’allò que ha de determinar el consell poden utilitzar-se diferents verbs dispositius: acordà, manà, assignà, comanà, donà poder, elegí, pregà, requerí, suplicà, etc.

Aquesta és la part més important, deixar per escrit els acords que pren el consell sobre els diversos temes que toca, siguen de naturalesa política, econòmica, legislativa o de qualsevol altre tipus. Per contra, molt poques vegades es recullen les intervencions particulars. No podem conèixer el debat que ha existit al si del consell sobre els diferents temes, ni quines persones o faccions s’han posicionat a favor o en contra de determinades iniciatives, ja que les deliberacions no venen recollides a l’acta de la sessió. De vegades podem sospitar que hi ha enfrontament o debat llegint entre línies, o veient la reiteració de certes qüestions, però en aquest sentit la documentació no és explícita.⁷ La seua raó de ser, la que explica que es redacten actes i es posen per escrit, és deixar constància dels acords presos pel consell i que aquests tenen plena força legal, ja que han estat presos de manera legítima, seguint escrupolosament allò que estipulen les ordenances, tant pel que fa a la convocatòria, com als assistents i a la manera d’arribar a l’acord.

El consell de la vila de Castelló està format pel justícia, els quatre jurats, l’escrivà del consell i vora una quarantena de consellers. Des de 1335, i ratificat per les ordenacions de la reina Elionor de 1341, el nombre de consellers es fixa en sis per parròquia, la qual cosa faria un total de trenta-sis consellers.⁸ Com que els jurats vells i l’escrivà, després del seu mandat, s’incorporaven també com a consellers, la xifra final de consellers està al voltant dels quaranta.

A partir dels quatre llibres publicats en aquest volum podem veure que el nombre de sessions del consell celebrades cada any oscil·la entre trenta-quatre i quaranta-cinc. Això representa una mitjana de poc més de tres reunions al mes, però la distribució al llarg de l’any és absolutament irregular, ja que depèn dels problemes que es van plantejant al municipi. En alguns mesos trobem cinc o sis reunions, de vegades en dies consecutius, quan la gravetat dels temes plantejats obliga a congregar contínuament el consell per prendre decisions importants. En canvi, en altres moment pot haver transcorregut més d’un mes sense la convocatòria de cap junta.

Algunes sessions tenen una data fixa que s’ha de repetir cada any, normalment vinculada al calendari electoral. El costum en Castelló és que la primera sessió del nou consell s’ha de celebrar el dilluns posterior al diumenge de Pentecosta. Com és sabut l’elecció dels nous jurats s’havia de fer dissabte vespra de Pentecosta, el jurament dels càrrecs té lloc l’endemà diumenge a l’església de Santa Maria en acabar la missa major de festivitat tan solemne, i dilluns celebren la primera sessió del nou consell. El primer acte del consell acabat de nàixer, segons marquen les ordenacions municipals i veiem cada any, ha de ser elegir un escrivà dels jurats, i designar com a síndic i clavari (allò que avui denominaríem tresorer) un dels quatre jurats.⁹

Una altra data marcada en el calendari electoral és el 28 de setembre, vespra de sant Miquel, quan s’ha de reunir el consell per procedir a l’elecció del mostassaf, el qual jurarà i prendrà possessió al dia següent. Com veiem sempre es busquen dates assenyalades per fer els juraments dels nous càrrecs, que normalment tenen lloc davant tot el poble congregat en l’església per escoltar la missa.

El dia 22 de desembre és una altra data fixa de celebració de consell, ja que les ordenances del regne estableixen aquest dia per a procedir a l’elecció del justícia (que jurarà el càrrec el dia de Nadal). L’endemà de Nadal, dia 26 de desembre, és també una data en què sempre s’ajunta el consell municipal: no sols és la primera sessió presidida pel nou justícia (i tots els actes que ho regulen) sinó que és també el dia en què segons les ordenacions municipals s’ha de procedir a elegir el sequier i el sagristà de l’església de Santa Maria per a l’any següent.

Finalment, el dissabte vespra de Quinquagèsima, com s’ha dit, és quan s’han d’elegir els nous jurats per a l’exercici següent, en una sessió que és sempre l’última del llibre.

Llevat d’aquestes sessions amb data marcada, lligades al calendari electoral, la resta de reunions no tenen un periodicitat fixa, sinó que la convocatòria dependria de la necessitat d’afrontar determinades qüestions que anaven plantejant-se. Tampoc no es percep un predomini d’un determinat dia de la setmana per ajuntar el consell. És cert que en l’exercici de 1380-1381 una de cada tres reunions se celebra en diumenge, la qual cosa semblaria indicar una preferència pels festius per no interferir amb el temps de treball, però en els altres llibres transcrits no se segueix aquesta tònica.¹⁰ Molt sovint les convocatòries responen a la necessitat de donar resposta urgent a alguna qüestió.

UN AMPLI VENTALL DE TEMES

Al llarg del segle xiv es produeix un procés de progressiu enfortiment del consell, que de simple òrgan assessor dels jurats (la magistratura col·legiada que exerceix el poder executiu) passa a ser la instància suprema del poder municipal, l’òrgan que controla, dirigeix i fiscalitza l’activitat dels jurats.¹¹ La lectura de les actes deixa clar que tots els temes s’han de sotmetre a la consideració del consell, sense que els jurats tinguen marge d’actuació autònoma al marge d’aquest òrgan. És cert que la majoria de vegades el consell delega la resolució dels assumptes en els jurats (de vegades acompanyats per altres prohoms designats en el mateix moment), atorgant-los una àmplia autonomia per poder arribar a solucions acordades. Però sempre deixa clar que l’última paraula la tindrà el consell, i que els jurats no podran actuar per lliure sense comptar amb el beneplàcit d’aquest òrgan de deliberació i acord on es construeix la voluntat política de la comunitat i que es reserva sempre l’última paraula.

Per aquesta raó la varietat d’assumptes que veiem aparèixer a les actes del consell resulta tan gran, derivada també de l’ampli ventall de competències de què gaudien els municipis medievals. Qüestions polítiques, econòmiques, fiscals, els plets de la vila, ordenances i reglamentacions, aveïnaments, etc. Tota la vida municipal desfila, bé és cert que molt formalitzada, per les actes d’aquestes sessions.

Hi trobem, per exemple, les actes dels processos electorals per designar les diferents magistratures del govern comunal, segons el calendari que hem vist abans: justícia, jurats, mostassaf, sequier, sagristà… Aquests processos electorals, amb la seua fase d’elecció i la posterior de sorteig, apareixen detalladament recollits en les actes del consell. També hi trobem la designació d’altres oficis municipals, com l’escrivà del consell, els guardians de la séquia o del terme, el saig i crida públic, etc. Igualment l’elecció del síndic-clavari, o la constitució d’altres síndics que puguen representar els interessos de la vila, ja siga en negociacions, contractacions o judicis. En aquest sentit cal fer constar que la vila de Castelló disposa de manera permanent d’un síndic o apoderat en la ciutat de València que hi defense els seus interessos davant les institucions regnícoles. Finalment, també l’elecció de jutges comptadors per rebre i revisar (i eventualment aprovar o difinir) els comptes que han de presentar tots aquells que administren diners comunals.

En definitiva, tot l’organigrama municipal apareix perfectament detallat en les actes del consell, la qual cosa permet la reconstrucció de les elits governats i els equilibris de poder entre elles al llarg del temps. Pot ser l’aspecte que pitjor podem documentar a partir de les actes del consell siga justament el procés d’elecció dels consellers. Les ordinacions atorgades per la reina Elionor el 1341 estipulaven el procediment: la vespra de Quinquagèsima, després d’haver procedit a elegir els nous jurats, el consell (junt als nous jurats) havia d’elegir un prohom per cada parròquia, de manera que aquests sis consellers, junt als quatre nous jurats, serien els encarregats d’elegir els trenta-sis consellers per al següent exercici, sis per parròquia.¹² Del procés d’elecció dels nous consellers per part d’aquest col·legi restringit format per 10 persones, un sistema clarament de cooptació, no en sabem res més perquè no s’alça acta: simplement en la primera plana del llibre de consells de l’exercici següent apareixen anotats els noms dels consellers elegits per cada parròquia. En la sessió del 28 de maig de 1379 transcrita en aquest volum, després d’haver elegit els nous jurats, el consell sembla innovar i apartar-se de la normativa: designa sis consellers dels que ho han estat en 1378-1379 perquè també ho siguen l’any següent, i vol que eixos mateixos sis siguen els encarregats de revisar els comptes del clavari, i també d’elegir als 36 nous consellers de la vila junt als quatre jurats entrants. Evidentment es tracta de mantenir la continuïtat en la línia política del consell, però també generarà un consell que supera la quarantena de consellers.

Entre les potestats polítiques del consell hauríem de citar també la capacitat legislativa per dictar els establiments o ordinacions municipals. Sempre que ho consideràs oportú el consell podia dictar normes sobre tots els afers de la seua competència, establint multes per als possibles infractors. Com que aquesta capacitat legislativa la tenia per delegació del poder reial, calia que les normes aprovades foren ratificades pel representant local de l’autoritat règia, és a dir, el batle de Castelló. Els establiments s’agrupaven en l’anomenat Llibre d’ordinacions que es conserva a l’Arxiu Municipal de Castelló i que va ser confeccionat al segle XV.¹³ Aquest còdex recull bona part dels establiments que havien estat aprovats pel consell fins al moment de la seua redacció, el text íntegre dels quals es troba a les actes de consell. En aquestes, efectivament, hi podem trobar establiments nous, nascuts de la voluntat del consell municipal per donar una resposta més general als problemes que es van plantejant, esmenes dels ja existents i aclariments sobre com han d’interpretar-se certes normes. Fins i tot en alguns casos s’estipulen excepcions al que preveuen les ordenances per a determinats períodes de temps marcats sempre pel consell, que com anem veient ostenta clarament el poder màxim sobre la vida municipal.¹⁴

En la seua redacció s’utilitza com a fórmula d’inici la frase «l’onrat consell de la vila de Castelló, per bé, profit e utilitat de la cosa pública stablí e ordenà…». Unes paraules, establí i ordenà, que mostren bé el perquè del nom amb el qual eren i són conegudes aquelles lleis municipals, i a les quals seguia el text corresponent que estava rubricat pel batle. Aquesta és una de les poques firmes que apareixen als llibres de consell, els quals no requerien d’elles ja que, com s’ha dit, els elements que garantien la legalitat de les reunions eren la indicació sobre com s’havia fet la convocatòria, la data, el lloc i els assistents.

Des del punt de vista polític caldria citar també les relacions amb altres instàncies de poder: amb la monarquia en primer lloc, però també amb institucions com la governació o amb altres consells municipals. Les cartes rebudes, particularment del rei o dels oficials reials, però també les rebudes dels jurats o justícia d’altres viles, són copiades moltes vegades en les actes del consell per justificar els temes que s’han hagut d’abordar.

La relació amb la corona ocupa un lloc central, on destaquen les peticions de subsidis extraordinaris per fer front a les creixents necessitats de la monarquia, en forma de profertes per finançar les despeses bèl·liques, coronatges, cenes, etc. Són anys difícils, amb males collites, mortaldats i carestia, i les autoritats municipals tracten de resistir-se a aquestes contínues peticions del monarca (en el cas de Castelló personificat sobretot en l’infant Joan, duc de Girona i lloctinent general del rei), o almenys intenten limitar la quantia de la contribució. A través de les actes municipals veurem les relacions sovint tenses entre la vila i la corona, les ambaixades enviades, les negociacions, així com també les amenaces dels oficials reials contra les autoritats municipals quan es resisteixen a contribuir o no arriben a les quantitats que esperen obtenir.

Una de les missions fonamentals del govern municipal és mantenir la pau i l’ordre públic dins de les muralles. Per tal d’assegurar una convivència pacífica una de les principals obsessions de les autoritats municipals és assegurar l’avituallament de la vila, particularment en anys de males collites i carestia com són els anys setanta del Tres-cents. En aquests moments assegurar l’avituallament a un preu raonable esdevé uns dels principals motius d’atenció a les sessions del consell municipal. Els jurats busquen fons per poder comprar blats en terres llunyanes, extremen les mesures per evitar que els cereals no isquen de la vila i terme de Castelló, fins i tot arriben a tancar les portes de la muralla per la nit. El consell municipal obliga a fer recompte de tot el cereal existent, obligant tots els veïns a manifestar les quantitats que tenen emmagatzemades i reservant-se el dret de prendre-les (pagant el preu estipulat i deixant en cada casa la provisió necessària) per tal d’alimentar un graner municipal que puga fer petits préstecs als veïns, per al consum o per a la sembra.

Amb la mateixa intenció d’assegurar un aprovisionament suficient de la vila i evitar l’escalada de preus, trobem també diverses mesures sobre la comercialització dels productes alimentaris, fixant preus màxims de venda per a flequeres, carnissers o pescadors.

La fiscalitat i la gestió econòmica conformen un altre capítol important entre els temes tractats a les sessions del consell municipal. Per desenvolupar tota la seua acció política la vila necessita disposar d’ingressos, i justament les decisions sobre el repartiment de la càrrega fiscal entre els veïns constitueix un dels elements que major disputa provoca en la vila, sobretot en un context d’endeutament públic com el que comença a produir-se a partir del tercer quart del segle XIV. La decisió última sobre els impostos municipals, sobre quins aplicar i en quina quantia, és competència exclusiva del consell municipal. Allí decideixen la taxa de la peita (impost directe sobre el patrimoni) i com i quan es fa la col·lecta. Igualment resolen els dubtes, decideixen qui ha de pagar i com, i ordenen reclamar els deutes. L’altra gran font d’ingressos de la caixa municipal eren les imposicions o cises (impostos indirectes sobre el consum), que també apareixen recollides a les actes, si bé amb menor freqüència que la peita. S’esmenten els capítols de les imposicions i es dóna llicència als jurats per adaptar-los, però no els trobem anotats per escrit als llibres que hem transcrit en aquest volum. Igualment es nomenen cada any alguns prohoms encarregats d’administrar les imposicions, així com també altres per a revisar els comptes.

Un altre tema que apareix de manera reiterada és l’estat financer del municipi. Les crisis de subsistència i les creixents peticions de la corona estan forçant un greu endeutament municipal que obliga a recórrer a la compra de censals, el que en termes actuals anomenaríem deute públic. Aquestes operacions només poden fer-se amb l’autorització expressa del consell, que és l’òrgan que té l’última paraula en tot allò referent als comptes públics i a l’endeutament de la vila, siga en préstecs de diners a curt termini o en carregaments de censals. S’hi poden trobar també els diversos programes de quitació del deute empresos pel consell, orientats a tractar d’eixugar un passiu que comença a amenaçar la viabilitat econòmica del municipi. El problema és que aquests programes exigien un increment dràstic de la pressió fiscal, i per això resultaven molt difícils de mantenir en el temps en un context de dificultats econòmiques creixents.

També la gestió econòmica del municipi era fortament controlada pel consell municipal, que havia de lliurar el corresponent albarà al jurat clavari encarregat de fer els pagaments. En la vila de Castelló un dels quatre jurats era habilitat cada any com a síndic i clavari, és a dir, se li donava la responsabilitat d’administrar els diners de la vila: rebia les quantitats procedents dels impostos municipals o dels carregaments censals, i amb elles havia de satisfer els pagaments als quals la vila estava obligada. Al final de la seua administració (o en moments intermitjos si era requerit pel consell) havia de retre compte de la seua administració, i aquests comptes havien de ser aprovats per uns jutges comptadors designats pel consell, que constituïen una mena de tribunal de comptes. Al llarg del segle XIV, com hem dit abans, el consell municipal va guanyant poder en detriment de la capacitat d’actuació autònoma dels jurats, sotmetent-los cada cop més a les directrius que marca aquest òrgan col·lectiu. Açò mateix s’esdevé també amb el funcionament de la maquinària econòmica. El jurat clavari no pot fer cap pagament sense autorització del consell. És cert que les quantitats menors o aquelles que són habituals i necessàries no passen moltes vegades pel consell, i que altres ho fan amb posterioritat a l’acte del pagament. Però queda clar que cada pagament del clavari ha d’anar acompanyat del corresponent albarà atorgat pel consell, que és el requisit perquè en el moment de revisió dels comptes siga pres com a vàlid. Per tant, entre els acords del consell un capítol important ve conformat per aquestes ordres de pagament (albarans), que ens permeten documentar de manera molt completa tota l’activitat econòmica de la institució municipal. Per exemple el pagament de salaris, no només als oficials municipals (justícia, jurats, mostassaf, saig, sequier, guardians de les séquies o del terme…), sinó també a altres professionals que exerceixen a càrrec de la universitat, com ara metges, mestres de l’escola de gramàtica, predicadors o joglars que fan música per a les festes. I també retribucions per dietes i missatgeries, pensions censals, despeses per obres diverses i, en definitiva, tota mena de pagaments realitzats als proveïdors de la vila.