Kitabı oku: «Els valencians, poble d'Europa», sayfa 2

Segles de consolidació

Les primeres formes de la identitat valenciana, lligades sobretot als que havien estat defensors dels Furs de València i als grups governants que gestionaven aquell nou subjecte polític connectat al territori valencià, van anar estenent-se gradualment al llarg de la baixa edat mitjana, compassades amb el mateix enfortiment institucional i jurídic del Regne de València. Així, un català instal·lat a la capital valenciana, el franciscà gironí Francesc Eiximenis, asseverava el 1383 que «ha volgut nostre senyor Déu que poble valencià sia poble special e elet entre los altres de tota Spanya, car, com sia vengut e eixit per la major partida de Catalunya e li sia al costat emperò no es nomena poble català, ans per special privilegi ha propri nom e es nomena poble valencià.» Poc després, a la mort de Joan I el 1396, van ser els mateixos valencians els que van forçar la multiplicació territorial de l’ofici de vicecanceller, «ço és, un de Regne d’Aragó, un de Regne de València e un del Principat de Cathalunya», i a començaments del segle XV van aconseguir que institucions fins llavors comunes i centrals, com la cancelleria, el mestre racional i l’Arxiu Reial tingueren també seu a la ciutat de València per tal de gestionar apartadament els afers del territori valencià. Així mateix, durant la segona meitat de la centúria, el dietarista Melcior Miralles consignaria l’allunyament identitari que s’havia produït ja respecte dels catalans, més encara davant els greus trasbalsos causats per la seua guerra contra Joan II: «València e tot lo Regne ne an gran trestícia e dolor, considerant los tants e tan gran mals que per causa dels cathalans ha en la major part de la Spanya ¿E qui pot dir ne estimar les persones que per causa de la vostra libertat són mortes?»¹⁴

Això no treia que en contextos internacionals, almenys fins a principis del segle XVI, els valencians foren considerats de vegades aragonesos o de vegades catalans, en funció dels seus orígens poblacionals majoritaris. Així passava, per exemple, entre els comerciants instal·lats a Anvers en aquella època, ocasionalment referits en la documentació com a «mercatores aragonenses», o també amb l’arribada a la Santa Seu de Roderic de Borja, que va generar la coneguda expressió «O, Dio, la Chiesa Romana in mano dei catalani». Amb tot, els primers també eren freqüentment citats com a «mercatores valentinus», alhora que l’esmentat pontífex signava sempre com a «papa valentinus» i era considerat, així mateix, de «patria valentinus».¹⁵ Fet i fet, el record dels lligams amb els dos principals territoris de procedència de la majoria dels habitants del Regne de València es va anar esvaint al llarg d’aquella mateixa centúria, mentre que la identitat valenciana va continuar eixamplant-se. No debades, tot i ser una consciència inicialment forjada entorn de factors polítics i institucionals, també va acabar absorbint els aspectes culturals i, per exemple, des de mitjan segle XV la forma habitual de referir-se a l’idioma majoritari dels cristians del país era amb els termes de «valencià» i «llengua valenciana», com el mateix Joanot Martorell, de besavis catalans, formulava cap al 1460 en el pròleg de Tirant lo Blanch, escrit «en vulgar valenciana per ço que la nació d’on yo só natural se’n puxa alegrar.»¹⁶

Aquella nova identitat global fundada sobre uns ancestres catalans i aragonesos va ser, doncs, la que va continuar intensificant-se durant els segles moderns, mitjançant el que s’ha qualificat de «patriotisme foralista», una actitud i un sentiment en què «la pàtria tenia una existència real, palpable», basada en la comunitat d’habitants del territori, la memòria històrica col·lectiva, la llengua majoritària diferencial i, sobretot, l’estructura politicoinstitucional establerta pels Furs de València, que aleshores, en el context de la nova monarquia hispànica dels Àustria governada des de la cort de Madrid, tractava de defensar-se contra les ingerències centralitzadores impulsades per les elits castellanes.¹⁷ Tal patriotisme podia ser, sens dubte, menys intens i eficaç que el desenvolupat a Catalunya o Aragó, especialment durant el segle XVII, en un moment de forta crisi per als governants valencians després de l’enorme sotragada econòmica causada per l’expulsió dels moriscos el 1609. En efecte, com afirmava uns anys després, el 1626, l’andalús Gaspar de Guzmán, comte duc d’Olivares, les elits valencianes eren més «muelles» que les catalanes i les aragoneses, però, en qualsevol cas, la consciència diferencial valenciana es va mantindre arrelada mentre ho van fer les institucions regnícoles. No debades, més enllà de la diversitat de factors que van motivar l’alçament valencià contra Felip V de Borbó durant la guerra de Successió, Dénia va ser la primera ciutat de la Corona d’Aragó a proclamar rei, l’agost de 1705, l’arxiduc Carles i, un any després, aquest mateix va haver de jurar respecte a l’ordenament foral valencià en un solemne acte realitzat a la catedral de València.¹⁸

Un viatge d’anada i tornada

Els segles XVIII i XIX van ser els de la gran desfeta de la identitat col·lectiva valenciana que s’havia covat durant centúries des de l’edat mitjana. No debades, el Decret de Nova Planta d’abolició de les lleis i institucions del Regne de València havia sigut el més dur de tots els aplicats en els diversos territoris de la Corona d’Aragó, entre altres coses per ser el primer en executar-se, en plena guerra, a partir de 1707. Sense unitat legislativa ni política, les elits valencianes es van adaptar a la nova estructura centralitzadora borbònica, primer mitjançant un Estat d’Antic Règim militaritzat amb intendències i capitanies generals i més tard, amb l’arribada del liberalisme i l’Estat-nació contemporani, mitjançant unes noves divisions electorals i provincials que feien de corretja de transmissió de les decisions preses pels governs amb seu a Madrid. En conseqüència, quan a finals del segle XIX van aparéixer els primers moviments regionalistes i nacionalistes alternatius a l’espanyol, basats en comunitats històriques i culturals alienes al grup castellà majoritari que dominava l’Estat –bàsicament a Catalunya i les Províncies Basques–, aquella solidaritat valenciana des del Sénia fins a Oriola havia reculat notablement davant d’altres identitats en expansió, com la nacional espanyola i les provincials (la castellonenca, la valenciana central i l’alacantina).

D’ací que la Renaixença huitcentista i el primer nacionalisme valencià forjat a començaments del segle XX tingueren tantes dificultats a fer estendre el seu missatge de retorn a la unitat que havia representat el territori històric del Regne de València, en una època com la contemporània en què les identitats col·lectives nacionals van tan estretament lligades a la potència de les mateixes propostes nacionalistes. En concret, el sentiment col·lectiu valencià s’havia mantingut en vigor en moltes parts de les tres províncies creades modernament, però els grups de poder i les cultures polítiques havien passat a adherir-se amb força al nou nacionalisme espanyol, centralista i de matriu històrica castellana, que s’havia desenvolupat de manera paral·lela. Tot amb tot, les oportunitats democràtiques que la Segona República va oferir en la dècada de 1930 van permetre un notable avanç del valencianisme, amb regidors, diputats i destacades publicacions lingüístiques i culturals, que, tanmateix, el franquisme va arrasar quasi per complet durant les dècades centrals de la centúria mitjançant l’exili i la repressió. Consegüentment, en els anys 60 i 70 es va articular un nou projecte nacionalista valencià alternatiu a l’espanyol sobre unes altres bases, llavors pautades per les vigoroses obres de l’assagista Joan Fuster.¹⁹

Els plantejaments fusterians partien de la consideració que el poble valencià, «fill d’un empelt català en la faixa litoral del sud de l’Ebre» realitzat durant el segle XIII, estava format per «vers catalans, que diria Muntaner». En conseqüència, «avui tot el que qualifiquem de valencià –llengua i literatura, costums i mentalitat, bandera i prestigi– és, indefectiblement, cosa vinculada en exclusiva a la part catalana», de manera que el nacionalisme valencià havia de prendre «la direcció que hauria d’ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud de poble». Tot i que gràcies als recents estudis d’Enric Guinot hem pogut saber que l’exclusiva catalanitat originària era històricament irreal –ni tan sols en les parts de majoria poblacional catalana–, l’acceptació d’aquells postulats va conduir a la configuració d’un nou nacionalisme valencià d’abast català que casava malament amb la identitat col·lectiva valenciana configurada al llarg dels segles, vinculada al territori, la història i les relacions de tota mena forjades en l’antic Regne de València. Va ocasionar entre el mateix valencianisme, fins i tot, alguns dels pitjors defectes de la mentalitat sucursalista i provinciana que eren denunciats en paral·lel, però respecte de Barcelona en comptes de Madrid: «a la realitat autòctona se sobreposaven noms, consignes i jerarquies que no hi responien»; «la província mai no serà centre, i viu moralment –mentre es manté provinciana– d’allò que el centre li envia.»²⁰

Així, en relació amb el procés de reforçament i expansió de la identitat col·lectiva autòctona que tot projecte nacional pretén, ha resultat i resulta realment complicat que un valencià passe a sentir-se català pel fet de parlar una variant de la llengua catalana a la qual la seua societat anomena «valencià» des de fa segles, o perquè pretesament els seus ancestres de fa set centúries foren catalans. Per contra, és molt més fàcil que potencie o s’adherisca a la identitat valenciana històrica, no només perquè tal vegada l’haja heretada de les generacions anteriors, sinó també perquè, independentment d’on vinga o d’on siguen els seus avantpassats, viu en l’actualitat en un territori valencià –l’autonomia constituïda el 1982 sobre les bases de l’antic Regne de València– que compta amb unes institucions i una política pròpia que tracten de vetlar pel bé comú dels seus ciutadans. Metafòricament, doncs, potser sí que caldria retornar al passat, però no al passat d’un país exclusivament català que mai no va existir, sinó al passat d’un país de barreja poblacional que va saber construir sobre un territori concret, des del riu Sénia fins a Oriola, uns llaços de solidaritat comuns entorn dels interessos col·lectius i les particularitats històriques i culturals dels seus habitants.

1 Ferran Soldevila, Les quatre grans Cròniques. I. Llibre dels feits del rei En Jaume, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2007, cap. 318.

2 Robert I. Burns, «La muralla de la llengua. El problema del bilingüisme i de la interacció entre musulmans i cristians al regne medieval de València», L’Espill, 1 / 2, 1979, pp. 15-36; Carme Barceló, Minorías islámicas en el País Valenciano: historia y dialecto, Universitat de València, València, 1984; Pierre Guichard, Al-Andalus frente a la conquista cristiana: los musulmanes de Valencia (siglos XI-XIII), Biblioteca Nueva - PUV, Madrid - València, 2001; Josep Torró, El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), PUV, València, 2006; Idem, «Colonizaciones y colonialismo medievales: La experiencia catalano-aragonesa y su contexto», a G. Cano i A. Delgado (eds.), De Tartessos a Manila. Siete estudios coloniales y poscoloniales, PUV, València, 2008, pp. 91-118.

3 Alejandro García-Sanjuán, «Territorio y formas de identidad colectiva en al-Andalus (siglos VIII-XV)», Minervae Baeticae. Real Academia Sevillana de Buenas Letras, 43, 2015, pp. 123-144.

4 Enric Guinot, Els límits del Regne. El procés de formació territorial del País Valencià medieval (1238-1500), Institució Alfons el Magnànim, València, 1995.

5 Juan José Malagón i Guillermo Tomás Faci, «Conciencia y reivindicación lingüística en el Aragón medieval: el caso de las Cortes de Aragón de 1382-1384», Alazet, 20, 2008, pp. 275-289.

6 Agustín Rubio Vela, El patriciat i la nació: sobre el particularisme dels valencians en els segles XIV i XV, Fundació Germà Colón Domènech - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Castelló de la Plana - Barcelona, 2012.

7 Vicent Garcia Edo, «Origen i expansió dels Furs o Costum de València, durant el regnat de Jaume I», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 69, 1993, pp. 175-200; Idem, «La redacción y promulgación de la “Costum” de Valencia», Anuario de Estudios Medievales, 26-2, 1996, pp. 713-728; Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, Afers, Catarroja, 2016; Enric Guinot, «De los fueros locales al fuero de Valencia en el marco del proceso de instauración de la sociedad feudal del siglo XIII en el Reino de Valencia», Studia Historica. Historia medieval, 35, 2017, pp. 37-62.

8 Enric Guinot, Els fundadors del Regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval, Tres i Quatre, València, 1999.

9 Per a tot aquell conflicte vegeu la síntesi realitzada en: Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op. cit.

10 Ibidem; vegeu les cites en les pp. 87 i 93.

11 Luis González Antón, «Jaime I y el alumbramiento de la conciencia nacional aragonesa», a DD. AA.: Homenaje a Antonio Domínguez Ortiz, catedrático del Instituto «Beatriz Galindo», de Madrid, Ministerio de Educación y Ciencia, Madrid, 1981, pp. 573-594; Stefano M. Cingolani, La formació nacional de Catalunya i la identitat dels catalans (785-1410), Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2015; Flocel Sabaté, «L’origen medieval de la identitat catalana», a Idem (ed.), Anàlisi històrica de la identitat catalana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2015, pp. 19-47.

12 Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op. cit., pp. 29-112.

13 Ibidem, pp. 113-156.

14 Agustín Rubio Vela, El patriciat i la nació, op. cit., p. 102.

15 Valentín Vázquez de Prada, «La colonia mercantil valenciana en Amberes, en la época de Carlos V», Homenaje a Jaime Vicens Vives, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1967, vol. II, pp. 733-754; Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op. cit., p. 171.

16 Antoni Ferrando, Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, Institut de Filologia Valenciana, València, 1980.

17 James Casey, «“Una libertad bien entendida”: los valencianos y el estado de los Austrias», Manuscrits, 17, 1999, pp. 237-252.

18 Carme Pérez Aparicio, Canvi dinàstic i guerra de Successió. La fi del Regne de València, Tres i Quatre, València, 2008; Sergio Villamarín, Fidelidad, guerra y castigo: las instituciones valencianas entre Felipe V de Borbón y Carlos III de Habsburgo, PUV, València, 2016.

19 Santi Cortés, El valencianisme republicà a l’exili, Comissió per al V Centenari del Descobriment d’Amèrica, València, 1993; Faust Ripoll, Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), Afers, Catarroja, 2010; Ferran Archilés, «Sobre la nació dels valencians i els seus relats», a Idem (ed.), La regió de l’Exposició. La societat valenciana de 1909, PUV, València, 2011, pp. 15-58; Idem, Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, Afers, Catarroja, 2012.

20 Joan Fuster, Nosaltres, els valencians, Edicions 62, Barcelona, 1962; Vicent Baydal, «“Què som, i per què som com som”. Un nou model interpretatiu per a l’evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana», a Manuel Lanusse, Joan Alfred Martínez i August Monzon (eds.), Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, PUV, València, 2008, pp. 179-213.

Valencianisme de diàleg: passat, present i futur

Agustí Colomer Ferràndiz

El terme «valencianisme dialògic» el fa servir el professor August Monzon en la seua contribució al llibre Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, titulada «Valencianisme dialògic i canvi generacional».¹ Monzon preferix emprar la denominació «valencianisme dialògic» per compte de «Tercera via», perquè esta última «sembla reduir una lectura complexa i integradora de la personalitat valenciana a una mera equidistància política entre nacionalisme “fusterià” (o “ortodox”) i anticatalanisme “blaver”».

La qualificació del valencianisme com a «dialògic» –indica Monzon–

s’oposa, en primer lloc, a «sectari», així com també a «dogmàtic» (amb les connotacions respectives de parcialitat i intolerància). El pensament contemporani ha remarcat justament el valor epistemològic i antropològic del diàleg; aquest és, en efecte, font i mètode de coneixement, per un costat, i dimensió constitutiva de l’existència personal, per l’altre […] Després de Kant, crítica i diàleg resulten indestriables. Des de perspectives diverses, pensadors com Gabriel Marcel o Martin Buber, Jurgen Habermas o Raimon Pannikar, ens fan veure com el valencianisme, si vol evitar els riscs de sectarisme, dogmatisme i manca de sentit crític (també autocrític), ha de ser dialògic.

Per a August Monzon el valencianisme dialògic comença a prendre cos a partir de l’assaig de Damià Mollà i Eduard Mira, De impura natione,² encara que compta amb precedents notables com Manuel Sanchis Guarner, al qual considera el referent principal d’este enfocament amb obres com Per a una caracterització valenciana.³ Diu el professor Monzon:

Crec que De impura natione, dins el pensament nacionalista valencià, constitueix un punt d’inflexió, una fita comparable a Nosaltres els valencians, de Joan Fuster (1962), en oposició als plantejaments del qual se situa expressament […].

De impura natione representa, en relació amb Nosaltres els valencians, una opció alternativa, també des del punt de vista filosòfic. Podem dir que si l’obra de Fuster és característicament moderna, l’assaig de Mollà i Mira pertany, sens dubte, al pensament postmodern. Així, enfront del progressisme (en el sentit il·lustrat i marxista del mot) es reivindica la tradició; enfront de l’intel·lectualisme es remarca la importància del sentiment; enfront del racionalisme es recupera el paper del mite (que no té per què negar el valor del logos); i encara, enfront d’un universalisme totalitzant, s’afirma sobretot la diversitat i s’entén la realitat com un conjunt de fragments particulars.

El valencianisme de diàleg ahir

Encara que el referent principal del valencianisme dialògic és l’edició de De impura natione l’any 1986, podríem parlar de precedents del valencianisme dialògic més remots als que cita August Monzon.

Un dels primers testimonis –fins i tot anterior a la que es considera la primera manifestació explícita de valencianisme polític: la conferència de Faustí Barberà en la seu de Lo Rat Penat l’any 1902–, el trobem en uns segells valencianistes emesos a les acaballes del segle XIX i principis del XX. Els segells reproduïen motius al·lusius a la història i els costums de València –l’estàtua eqüestre de Jaume I, els escuts de les tres províncies, el rat penat, una jove abillada amb el vestit tradicional, un sol emergent, el Micalet, la barraca, xiquets tirant masclets…–, i incloïen lemes com «Unió valenciana», «Unió valencianista» o «Regió Valenciana – Llibertats, Unió, Pàtria». Malgrat la innocència que reflectien els dibuixos i els missatges, el cas és que foren percebuts per alguns com a propaganda antiespanyola –«aparte de ser antipatrióticos, vienen a servir de negocio a unos cuantos comerciantes especuladores», declarava el director de El Filatélico Valenciano. Però el que ens interessa ressenyar és que en la mateixa notícia de Las Provincias que reproduïa estes manifestacions de rebuig, s’afirmava que «a pesar de esto, ayer se despacharon buen número de estos sellos».⁴ Encara que desconeixem qui els va confeccionar i distribuir, el fet que tingueren una bona acollida, malgrat el suposat caràcter antipatriótico, testimoniava l’existència d’un cert públic receptiu a un missatge valencianista, tímidament polític, que reivindicava la unitat territorial del país i recuperava símbols aglutinadors de la memòria col·lectiva.⁵

Més enllà d’esta anècdota desconeguda, però que explicita un cert valencianisme polític –si més no a través de la reacció dels seus detractors–, voldria fer un breu repàs als primers pronunciaments explícits orientats a configurar espais comuns de diàleg al voltant del valencianisme. En primer lloc, cal fer menció de l’Assemblea Regionalista Valenciana convocada per l’entitat València Nova i celebrada el 29 de juny de 1907, aniversari del segon centenari de l’abolició dels Furs. L’Assemblea volia concitar un moviment unitari de partits de caire valencianista al caliu de l’èxit que va assolir la Solidaritat Catalana de 1906.

Una segona fita significativa és l’Acte d’Afirmació Valencianista celebrat en el Teatre Eslava de València el 26 de juliol del 1914, en el qual es convidava les forces polítiques i socials a adherir-se a un programa mínim basat en tres punts: l’oficialitat de la llengua valenciana, el reconeixement de la personalitat regional i l’autonomia administrativa. La Joventut Valencianista, entitat convocant de l’acte, buscava la transversalitat per tal que eixe mínim comú denominador explicitat en tres senzills punts fóra assumit pels actors polítics i socials valencians. L’acte va obtindre el recolzament dels carlins, dels conservadors de Maura, dels blasquistes i dels sorianistes. El valencianisme estava representat per la Joventut Valencianista de València, Castelló de la Plana i Barcelona, el Grup Regionalista d’Alacant i Nostra Terra de Castelló. Hem de tindre present que en aquell moment s’acabava de constituir la Mancomunitat de Catalunya, un ens polític nou que agrupava i coordinava els esforços de les quatre diputacions provincials i que possibilitava la recuperació d’un cert autogovern.

Tant la proposta de Solidaritat Valenciana de 1907 com la proposta de Mancomunitat valenciana de 1914 no assoliren l’èxit, però mostraren la sensibilitat valencianista transversal dels nacionalistes valencians a la recerca de consensos socials amplis.

La Declaració Valencianista és, sens dubte, el precedent més significatiu del valencianisme de diàleg. El 14 de novembre de 1918, el diari La Correspondencia de Valencia publicava en primera plana les huit bases de la Declaració amb un editorial titulat «Valencianismo». Cadascuna de les bases foren comentades per diferents membres de la Joventut Valencianista (JV) i de la Unió Valencianista Regional (UVR), les organitzacions autores del document.⁶ La UVR volia aglutinar un valencianisme polític d’ampli espectre al voltant d’un projecte regeneracionista de l’Estat espanyol. Compartia l’esperit de «l’Espanya gran» propugnada per Cambó, cridada a bastir lligams polítics federals ibèrics a partir del reconeixement dels fets diferencials dels diversos pobles peninsulars –un projecte obert, fins i tot, a la inclusió voluntària de Portugal. La Lliga Regionalista de Cambó s’havia fundat el 24 d’abril de 1901 com un partit monàrquic i de centredreta, que reclamava un estatut d’autonomia per a Catalunya. Com a solució de compromís acceptà la constitució de la Mancomunitat Catalana en 1914, entitat que agrupava les quatre diputacions catalanes i que fou presidida per Enric Prat de la Riba, membre de la Lliga, partit hegemònic al Principat. La UVR esdevé, per tant, una força política germana del partit català amb el qual compartix el deler per descentralitzar l’estat i procurar l’autogovern als diferents pobles hispànics. La germanor cultural –que, des de feia dècades, unia catalans i valencians– esdevenia també un factor de mútua simpatia, però que no es traslladava a cap mena de dependència o subordinació respecte de Catalunya.⁷ El naixement de la UVR no pot interpretar-se com una creació artificial, ex novo, de Cambó. La gent que integrava la UVR eren persones que havien estat vinculades al valencianisme polític des de feia temps: Joaquim Reig, Ignasi Villalonga, Vicent Tomàs i Martí… molts d’ells membres també de la Joventut Valencianista (de fet, es fa ben difícil destriar la militància d’una o altra organització). Els valencianistes s’adonaren que el catalanisme moderat de la Lliga és el que havia triomfat a Catalunya i volien imitar el model.⁸

En el text de la Declaració Valencianista es deixa sentir el context polític internacional, especialment la doctrina del president nord-americà Wilson sobre el principi de les nacionalitats.⁹ Al caliu d’eixe moment històric procliu a l’autogovern dels pobles, els valencianistes redacten la Declaració Valencianista. Però els autors volen deixar ben clar que la seua reivindicació no era el fruït d’una determinada conjuntura política. Per això, l’editorial que precedeix la publicació de la Declaració, afirma:

No es el ideal valencianista que en estas columnas defendemos casual incendio producido por una chispa desprendida de la espantosa hoguera de la guerra, ni brote surgido de la tierra al calor que le prestaron aires venidos de lejanos cuadrantes… Es árbol centenario que nunca dejó de vivir; ¡ni aún cuando las hachas de déspotas y usurpadores intentaron cortarlo a cercén y descastados valencianos gozábanse en la suicida tarea de arrancar los tiernos brotes antes de que nuevamente se elevasen lozanos sobre el suelo de la patria valenciana, esquilmada y envilecida!¹⁰

El comentari editorial vol subratllar que la reivindicació valencianista té una tradició al seu darrere i que els valencianistes són persones dignes de crèdit: «no son gente indocumentada, sino bien conocida por su nombre y por sus hechos, dignos del respeto y la estimación de las gentes honradas».

Si ens endinsem en el text de la Declaració advertirem un valencianisme reivindicatiu però pragmàtic. Les dos primeres bases revelen el plantejament al voltant del concepte de nació:

1a. El Poble valencià, integrat pels habitants de les tres províncies actuals, constituïx una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d’una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat d’història i de condicions econòmiques.

2a. Esta personalitat, pel fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta es la fonamental reivindicació valencianista.

La base primera fa referència a l’àmbit territorial i als elements distintius de la personalitat valenciana. Estem, per tant, en el terreny de la naturalesa, dels elements objectius. Sobre este substrat actua la voluntat dels valencians per a fer efectiu el «dret a constituir un Estat» (base 2). Eixe dret constituïx «la fonamental reivindicació valencianista». Veiem, per tant, que els dos títols acreditatius del dret a l’autogovern són la personalitat preexistent (base 1) i la voluntat dels valencians (base 2). El valencianisme aposta per una concepció mixta (objectiva-subjectiva) al voltant de la qüestió nacional que obri moltes possibilitats a l’hora d’esbossar un projecte nacionalitari per als valencians, tal com es veurà anys després en algunes de les reflexions de la Tercera via. La lectura atenta dels comentaris originals a la Declaració Valencianista revela un nacionalisme possibilista, que és conscient dels recels que pot suscitar la seua reivindicació en les «províncies germanes» de Castelló i Alacant, que distingix entre la comunitat de cultura amb Catalunya i Balears i la personalitat política diferenciada dels valencians, i que no ignora els lligams històrics i afectius entre les diferents nacionalitats i regions que integren l’Estat espanyol. És, per tant, un valencianisme allunyat de plantejaments maximalistes i amb una voluntat política d’articular un projecte assumible pels seus conciutadans. La Declaració vol integrar i compatibilitzar diversos espais de poder. Alguns d’estos àmbits són considerats com a entitats naturals que exterioritzen diferents graons en l’escala de la sociabilitat humana –el municipi, la comarca o la nació; d’altres –com la província o la Federació Espanyola o Ibèrica– són tinguts en consideració, principalment, atenent a la realitat política fàctica del moment.

L’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera comportà la reclusió del valencianisme en l’àmbit de la cultura. Però la proclamació de la República l’any 1931 suposà un esclat de les llibertats polítiques i l’assoliment d’un cert grau de maduresa del valencianisme. Sovint s’ha fet referència al clima d’entesa que presidia el valencianisme republicà. Esta afirmació és certa, si més no, en un primer moment, encara que, posteriorment, conforme es polaritzà el clima polític, començaren les divisions. En efecte, en els primers anys de la República observem molts gestos de germanor destacats: la constitució de la Minoria Valencianista a l’Ajuntament de València, conformada per dos regidors de l’Agrupació Valencianista Republicana (Enric Duran i Francesc Soto) i el regidor de la Unió Regional Valencianista (Joaquim Reig), superava la divisió inicial entre partits republicans i monàrquics; la creació d’espais comuns de tot el valencianisme com el Centre d’Actuació Valencianista (1931) o el diari El Camí (1932); la celebració unitària del 9 d’octubre de 1933; el manifest conjunt de protesta firmat per Acció Nacionalista Valenciana, l’Agrupació Valencianista Republicana i el Centre d’Actuació Valencianista contra la presència de la senyera en la clausura del congrés de les Joventuts d’Acció Popular celebrat el 22 d’abril de 1934;¹¹ les campanyes en favor de l’Estatut d’Autonomia…

Tanmateix, eixe clima inicial de tolerància i col·laboració a poc a poc s’anà esvaint. Una de les lliçons que pot extraure el valencianisme de l’experiència republicana és que l’enfrontament social va perjudicar l’incipient nacionalisme polític valencià. La germanor històrica que havia hagut en el camp valencianista, i que encara està present al començament de l’etapa republicana, va clivellant-se a mesura que les qüestions polítiques polèmiques van guanyant terreny: el tema de la llibertat d’ensenyança impedix els intents d’unió dels diferents partits valencianistes en 1933; el laïcisme bel·ligerant frustra la participació d’Acció Nacionalista Valenciana en iniciatives conjuntes, com ara la Jornada Valencianista de Xàtiva…¹² En paraules de Miquel Nadal i Benito Sanz: