Kitabı oku: «Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna», sayfa 7

Pel que fa a la temàtica dels llibres, els gustos d’aquest generós valencià eren bastant diversos encara que s’endevinen algunes preferències. No ens trobem davant la biblioteca d’un erudit sinó davant la biblioteca d’un cavaller que necessita, d’una banda, millorar la seua activitat professional amb diferents manuals i repertoris i, d’altra banda, omplir les hores d’esplai amb la lectura de llibres que eren del seu gust. De fet, sembla una biblioteca especialitzada en el camp de l’astrologia i de les matemàtiques i, en segon terme, una biblioteca tècnica.

La identificació bibliogràfica dels llibres i del seu contingut s’ha realitzat a partir, principalment, dels catàlegs digitals existents a la xarxa, com ara el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español, el Catàleg del Patrimoni Bibliogràfic Català i el Catàleg del Patrimoni Bibliogràfic Valencià. L’estructura de la biblioteca, pel que fa al camps temàtics, i seguint els criteris dels catàlegs esmentats era:

TAULA I

La biblioteca d’Enric de Miranda, 1668

Filosofia, ciències i arts aplicades	Títols	Volums
Ciències	1	1
Aritmètica i matemàtiques	5	5
Geografia	1	1
Astrologia, astronomia i cosmografia	18	21
Agricultura	1	1
Filosofia	1	3
Arts aplicades	7	7
Altres	3	3
Total	37	42

Religió i teologia	Títols	Volums
Litúrgia	1	1
Espiritualitat i devoció	3	4
Sermons	1	1
Hagiografies	2	2
Doctrina	1	1
Total	8	9

Història	Títols	Volums
Història civil	6	6
Biografia	1	1
Total	7	7

Literatura i gramàtica	Títols	Volums
Diccionaris i gramàtiques	1	1
Clàssics grecollatins	1	1
Total	2	2

Política i dret	Títols	Volums
Política	2	2

No identificats	Títols	Volums
	3	3

Si analitzem el repertori bibliogràfic per fons temàtics, el més important era el relacionat amb les disciplines científiques, un grup que representava aproximadament el 39% del total amb 42 volums. Destacava en aquest conjunt Euclidia Elementorum, una obra que apareixia en el temari oficial de l’assignatura d’aritmètica i geografia de la Càtedra de Matemàtiques de la Universitat de València. Segons l’historiador F. Mayordomo, els fills dels mercaders valencians més notables cursaven els estudis de batxiller en Arts i aprenien els fonaments de l’aritmètica en aquesta càtedra.²² Un altre llibre de referència en les universitats de l’època i que estava present en la biblioteca era Aritmética práctica y especulativa de Pérez de Moya, considerat un text bàsic d’àlgebra i aritmètica mercantil. A més a més, hi figurava un altre autor clàssic com era Joan Antonio Maginio Patavinio. També es registrava en el recompte un autor fonamental en el camp de la física com era Nicolo Tartaglia amb la seua obra La noua scientia. Per últim, abundaven les obres de cosmografia, els almanacs i les efemèrides, textos destinats a descriure les característiques dels cels i els astres per tal d’aventurar vaticinis.

Relacionats amb l’ofici de prestamista, home de negocis, tresorer de la Batllia i mostassaf de la ciutat de València, Enric havia adquirit llibres tècnics de comptabilitat, de comerç, de mesures, de navegació, d’agricultura i d’idiomes (francès i italià). Destaquen un Llibre de regles de contar, Almotasssen o Fiel de la medida y peso de pan, vino y otras mercaderias o el Formulari de Terrasa, una obra, aquesta última, en què es descriuen els instruments jurídics més comuns així com la manera de fer testaments. També, en aquesta línia temàtica, l’obra Julbi artis notaris. Aquest subfons comptava amb un total de 10 títols.

El segon bloc en importància era el que reunia les obres de caràcter religiós. En total s’hi inventariaren huit títols que representaven el 15,51% del total. La majoria d’aquests corresponien a obres de devoció popular encara que també hi havia algun llibre relacionat amb l’ensenyament de la doctrina cristiana com, per exemple, un catecisme; o els conduents a dur una vida de moral irreprotxable. Alguns títols eren l’Ofici parvo de Nostra Senyora, Exercicio de perfecciones y virtudes cristianes, Theórica de las tres vías de la vida espirituales i Trabaxos de Jesús. La biblioteca contenia dos hagiografies: la vida del beat Pasqual Baylón i l’obra Margaritas preciosas de la Iglesia. Aquests llibres podien pertànyer o correspondre al gustos lectors de Maria Assuey. Així, la Vida del beato fray Pascual Baylon, editada a València l’any 1655, figurava en l’inventari d’una col·lecció de llibres de la noble valenciana Laura de Alagón y Cardona.²³ Segons els estudis publicats, les lectures preferides de les dones, des del segle XVI fins a finals del segle XVIII, eren els llibres de mística i devoció, les obres espirituals, les vides de sants i els tractats sobre els atributs marians.²⁴. Pel que fa a la secció d’història, la biblioteca albergava 7 títols entre els quals el conegut Defencio fidei del valencià Jaume Bleda,²⁵ sobre l’expulsió dels moriscos valencians, o Cinco libros de la Historia de Portugal y conquista de las Islas Açores..., obra que també estava en la biblioteca del dietarista català Jeroni Pujades,²⁶ a l’igual que un altre llibre, el Generalis et admirabilis methodus ad omnes scientias facilius et citius addiscenda sobre el filòsof Ramon Llull.

Els llibres relacionats amb la milícia i la guerra, un total de 7, devien per tànyer al pare del propietari, el mestre de camp Francesc de Miranda. Es tractava de títols molts coneguts com Cuerpo enfermo de la milicia española, Tratado de la cavalleria de la Gineta, La Guerra de los Estados Baxos o Discursos del capitán Christóbal de Lechugas. La data de publicació d’aquestes obres coincideix amb el període vital de Francesc de Miranda. En concret, el Tratado de la cavalleria de la Gineta de Pedro Aguilar va ser publicat l’any 1572, De la guerra y de la campaña de Roma y reyno de Nápoles, l’any 1589 i Theórica y práctica de guerra, el 1596. Relacionat amb aquest grup i amb les aspiracions de la petita noblesa, existia l’interés pels llibres de genealogia i heràldica i, en aquest cas, l’obra Tratado de nobleza, y de los títulos, y Ditados que oy día tienen los varones claros y grandes de España. Per últim, només hi havia un llibre de ficció, la famosa Les metamorfosis d’Ovidi que, si era el mateix exemplar que tenia el besnebot, el senyor Josep Mercader i Carròs, l’any 1756, era en italià.

Dissortadament, durant l’inventari de béns de don Josep Mercader i Miranda (1710) no apareixen registres de llibres. Tanmateix, degué conservar la biblioteca familiar perquè alguns dels títols de la d’Enric de Miranda estaven presents en la biblioteca de l’any 1755, propietat de don Josep Mercader i Carròs.²⁷ D’altra banda, els 21 llibres, tant impresos com manuscrits de Matemàtiques, que eren consignats en l’inventari de 1755, sense especificar el títol o l’autor, també podrien provenir de la biblioteca d’Enric. A més a més, tant Josep Mercader i Miranda com els pares devien ser lectors perquè durant l’inventari de la casa que tenia la família a l’Alcora apareixien 35 llibres de diferents impressions sense que s’indicaren els títols.²⁸

La biblioteca inventariada l’any 1755 contenia un total de 122 títols i 125 volums. Per tant, quasi doblava en nombre d’exemplars la del 1668. Encara que la biblioteca de don Josep Mercader i Carròs no era voluminosa si la comparem amb d’altres conegudes del segle XVIII, com la del marquès de Villatorcas o la del marquès de Dos Aigües,²⁹ sembla que la família era aficionada a la lectura ja que, segons els protocols notarials, es van trobar llibres sobre taules i bufets de diferents estances de la casa, amb la qual cosa podem deduir que la dona i els dos preveres de la casa també eren lectors. Així, en l’habitació on vivia els sotsdiaca, Joaquim Pérez, descansaven sobre un bufet Anales del mundo i Mística de la ciudad de Dios. D’altra banda, en la cambra que habitava el capellà Miquel Pérez, s’arrengleraven 23 volums en una lleixa, un dels quals clarament vinculat amb la seua professió com era l’Ofici parvo de Nostra Senyora. En una habitació de l’entresol, que tenia finestra al jardí, estava la biblioteca pròpiament dita, ja que en una prestatgeria de set pams d’alçada i dotze de longitud s’inventariaven un total de 70 volums. A més a més, l’estança comptava amb diferents taules i bufets on s’amuntegaven gran quantitat de documents. Per últim, en l’escrivania de la casa es van trobar 29 llibres.

TAULA II

Biblioteca de Josep Mercader i Carròs, any 1755

Filosofia, ciències i arts aplicades	Títols	Volums
Aritmètica i matemàtiques	21	21
Geografia	1	1
Astrologia, astronomia i cosmografia	3	3
Història natural	2	2
Agricultura	2	2
Filosofia	2	2
Arts aplicades	13	13
Altres	1	1
Total	45	45

Religió i teologia	Títols	Volums
Teologia	2	3
Sermons	2	2
Moral	7	7
Hagiografies	10	11
Doctrina i controvèrsia	1	1
Espiritualitat i devoció	9	9
Recopilacions eclesiàstiques	1	1
Litúrgia	2	2
Total	34	36

Història	Títols	Volums
Història civil	20	20
Història eclesiàstica	6	6
Biografia	6	6
Total	32	32

Política i dret	Títols	Volums
Política	3	3
Recopilació de lleis	4	4
Total	7	7

Literatura i gramàtica	Títols	Volums
Literatura	3	3
Diccionaris i gramàtiques	2	2
Clàssics grecollatins	1	1
Total	6	6

Com és natural, les preferències bibliogràfiques d’Enric de Miranda i del besnebot no coincidien. D’aquesta manera, i després de l’anàlisi dels conjunts temàtics de la biblioteca de l’any 1755, veiem clarament un augment dels llibres relacionats amb la història i un gust per les biografies. Tot i això, el bloc temàtic més nombrós continua sent el de filosofia, ciència i arts aplicades en què, a banda dels llibres d’aritmètica i matemàtiques, estan els llibres tècnics relacionats amb l’activitat professional de don Josep Mercader, com ara: Libro de cuentas para todo género de mercaderes, Dirección de Secretarios o Práctica de Secretaría. Hi tenim també un subfons important relacionat amb la noblesa en què hi ha títols significatius com ara: El consejero del noble y sacra política, Defensa de los estatutos y nobleza españolas, Origen de las dignidades seglares de Castilla y León o Manual de señores y príncipes. En aquest conjunt també s’agrupen alguns llibres relacionats amb la milícia i la guerra que segurament estaven vinculats als germans del senyor de Guardamar, Cristòfol i Vicent, cavallers de l’orde de Malta. Entre d’altres: Diálogo de la verdadera honra militar, Coronica de la Religión de san Juan Bautista... o Tesoro militar de la cavalleria.

El segon fons temàtic, pel que fa al nombre de volums, és el de religió i teologia, en què el que més abundava, com passava en la biblioteca d’Enric, eren les obres relacionades amb la devoció popular com ara vides de sants, llibres marians i, com a novetat, llibres d’història eclesiàstica. De nou, la dona, Apol·lònia de Castellví, podia explicar l’adquisició d’aquest tipus de llibres. La filla del comte de Carlet va arribar a atorgar un total de tres testaments i un codicil en què abunden les deixes pietoses i la donació d’objectes de culte i relíquies.³⁰

En la biblioteca de 1755 s’observa un augment de les biografies que, si les sumem amb les hagiografies, fan un total de 16 títols. El gust per la història es fa patent amb un total de 31 títols. Abunden els llibres d’història relacionats amb Catalunya, la majoria del quals eren en l’escrivania de la casa: Espejo de Cataluña, Manifestación de Cataluña, Noticia universal de Cataluña o Presagios de Cataluña.

Si en la biblioteca de 1668 només hi havia una obra de ficció com era Les metamorfosis, en la de 1755 apareixien algunes obres literàries com Obras en prosa y verso de Salvador Jacinto Polo de Medina o la novel·la Mesón del mundo de Rodrigo Fernández de Ribera. Finalment, també estan presents els llibres de temàtica local relacionats amb diferents institucions públiques valencianes en les quals, previsiblement, va participar, de manera directa o indirecta, Josep Mercader o el pare. Així, reials pragmàtiques referides a l’ordre de la Reial Audiència del Regne de Valencia, i altres coses del bon govern, Copia del juramento que prestaron los jurados de Valencia o Capítols del quitamiento de la ciudad de Valencia.

L’anàlisi temàtica de la biblioteca de don Josep Mercader i Carròs és aproximativa a causa de diferents factors. Desconeixem els títols dels 21 volums de matemàtiques que apareixien en una de les estances. A més a més, en una de les golfes de la casa també hi havia llibres però, malauradament, i segons paraules del notari: «Una arca de pino grande con cerraja y sin llave en la qual ay diferentes papeles y libros muy antiguos y viejos que al parecer no conducen para cosa alguna.» D’altra banda, el fet que l’escrivà o el notari traduïra sistemàticament al castellà qualsevol títol que no estiguera en aquesta llengua ha complicat la identificació d’alguns llibres.

EL SERVEI DOMÈSTIC DE LA FAMÍLIA AL LLARG DEL TEMPS

En una societat com la del segle XVII, determinats signes externs o maneres de viure vinculaven una persona amb un estament social. Una característica intrínseca de la noblesa era l’ostentació i prodigalitat en àmbits tan diversos com la indumentària, els palaus, les obres de caritat o la nòmina de criats. Enric de Miranda disposava d’un important servei domèstic d’acord amb la seua fortuna: un total de huit persones s’encarregaven del benestar de la família; això sense comptar amb altres tipus de col·laboradors com ara procuradors, escrivans, advocats i clergues. De fet, els negocis familiars abastaven una geografia que anava des de Vistabella del Maestrat fins a Ondara, per als quals, necessàriament, calien diferents agents. A més a més, la dona, Maria Assuey, disposava d’un confessor i d’un procurador que li gestionava dos heretats a prop de la capital.³¹

L’estol de servents dedicats a atendre la família estava conformat principalment per tres criades, un cotxer, un gentilhome, l’estatger de l’alqueria de Benetússer i les dos esclaves. Les tres criades ocupaven un lloc central en el servei, com podem deduir pels llegats que rebien a la mort de l’amo. Tant Lluïsa Ferrer, que era vídua i potser era la criada principal, com les dos donzelles, Àgueda Ros i Josepa Felices, rebien una important renda anual de 50 lliures, a més de roba, llits amb parament i el dret a viure a la casa principal. Amb aquests llegats, el propietari buscava premiar la fidelitat i el bon servei prestat a la casa. Per la seua part, Lluïsa Ferrer, després de la mort d’Enric, entaulava un plet per a assegurar-se el cobrament d’un llegat anual de 10 lliures que li havia promés de paraula la seua senyora.³².

Pel que fa als criats masculins, les tasques assignades al cotxer són evidents si tenim en compte que Enric de Miranda tenia un cotxe de diari amb dues mules i una galera per a les distàncies llargues. Per la seua part, el gentilhome feia les funcions de cambrer, és a dir, era l’encarregat del servei personal del senyor de Guardamar. Per últim, l’estatger s’ocupava del manteniment de la casa i l’hort tancat de Benetússer i, segurament, vigilava el cobrament dels contractes d’arrendament de la ingent quantitat de terra de què era propietari Enric en pobles com Alfafar, Silla, Catarroja i el mateix Benetússer. Els criats que ocupaven aquests tres llocs de treball, a diferència de les criades, solien canviar amb facilitat; al testament, ni tan sols es reprodueix el nom i el llegat de 10 lliures a cadascú; per una vegada, va destinat a aquells criats que es trobaren a la casa quan es produïra l’òbit del senyor.

Durant l’etapa de don Josep Mercader i Miranda (1668-1710), el servei segurament estava condicionat per la figura de l’esposa. La nova senyora de Guardamar, Antònia Carròs i Blanes, era filla del senyor Dionís, cavaller de Montesa i governador de Xàtiva. Gràcies als llegats del seu testament podem conèixer, en part, el servei domèstic.³³ Tenia quatre criades, una de les quals rebia el principal llegat, 10 lliures d’una vegada. A més a més, disposava d’un llegat per a una antiga criada, qualificada de beata, que en el moment d’atorgar el testament era religiosa al convent del Peu de la Creu. En el testament del senyor Josep Mercader, lliurat uns anys abans, es disposaven llegats per a tres criades.³⁴

Tanmateix, i per contrast amb l’etapa anterior, la nòmina de servidors que trobem a la residència l’any 1755, coincidint amb la mort de don Josep Mercader i Carròs, resulta altament atractiva i rica. L’inventari judicial, acompanyat d’un plet de conflicte de competències entre l’alcalde de la sala civil i el de la del crim, ens permet conèixer no només els criats sinó també les xarxes d’aliances entre parents a falta de descendents. Entre les persones que pul·lulaven per la casa el matí de l’òbit destacava Miquel Pérez, prevere i capellà de la casa, o Josep Gastaldo, que era el criat major, mentre que Joan Prosper era el lacai i Joan Baptista Laboria, el cotxer. Per la seua banda, Pere Millena, escrivà i procurador de la família, juntament amb Joan Baptista Pelecha, comptable i arxiver de l’administració de l’herència d’Enric de Miranda, estaven ordenant la documentació el dia del decés. L’escena del microcosmos familiar s’enriquia amb la presència dels criats d’altres cases que declaraven davant l’alcalde, com ara Josep Vidal, que era el criat major del comte de Cirat; Eugeni Martínez, criat major de la casa de Josepa de Castellví, cunyada del difunt, i Josep López, també criat major, sense que s’especifique de qui.

El servei domèstic femení estava format per Francesca Camper, que exercia de criada major i més antiga de la casa, la cambra de la qual era al costat de la cuina. En l’habitació de dalt de la cuina, dormien la resta de les criades: Apol·lònia Cetla, Gertrudis Salort i Damiata Latorre. Dels dos clergues, Miquel i Joaquim Pérez, que segurament eren familiars, Miquel ocupava una posició clau: el dia de la mort del seu senyor el veiem organitzant tots els tràmits així com atenent escrivans, agutzils, etc. En vida de don Josep Mercader, acudia sovint al notari com a procurador i representant d’aquest per a tancar negocis de compravenda de cavalleries i, finalment, acabaria convertint-se en procurador de don Josep Pallarés Mercader, un dels hereus judicials del difunt. Per la seua part, mossén Joaquim Pérez, que l’any 1755 encara era sotsdiaca, aconseguia l’any 1762 col·locar-se com a beneficiat de Sant Esteve. En aquest cas, el servei domèstic també apareix clarament vinculat a la dona, Apol·lònia de Castellví, ja que la major part de les criades passaran al seu servei una vegada viuda. I, pel que fa als capellans, ambdós rebran llegats en el seu testament.³⁵

En resum, els senyors de Guardamar van protagonitzar durant els segles XVII i XVIII un procés remarcable d’ascensió social i d’acumulació patrimonial que havia de traduir-se, necessàriament, en un estil de vida. La residència principal del llinatge esdevenia el símbol d’una quotidianeïtat marcada pel confort, el patronatge social i la inversió feta en imatge i estatus. Així, la llar dels Miranda Mercader, a la parròquia de Sant Joan del Mercat de València, s’organitzava al voltant d’uns espais de marcat caràcter social i públic entre els quals destacaven la sala principal, la galeria i les sales de visita o recepció. Aquestes estances acollien les millors obres artístiques, els retrats dels avantpassats, així com els mobles més sumptuosos. La sala, a més a més, era el centre dels negocis familiars i per això hi destacava la caixa de cabals i els llibres de compte i raó. La part domèstica més íntima girava al voltant dels dormitoris principals –alguns amb avantsales, vestidors i oratori–, on figuraven les mostres de la cultura material com ara la roba fina, les joies i els llits aparellats de manera luxosa. D’altra banda, la gruixuda nòmina de criats i col·laboradors atenia les necessitats més peremptòries dels membres de la família així com les inquietuds religioses o la gestió i defensa del patrimoni. En darrer lloc, l’adquisició d’una biblioteca es veia condicionada sobretot per la formació científica i tècnica dels futurs caps de família amb mires a la salvaguarda de la fortuna, però també per la compra de llibres que responien als gustos bibliogràfics de les dones i dels fills.

1. Paz Lloret Gómez de Barreda: Ser noble en la València del segle XVII: el llinatge dels Vilaragut, València, Institució Alfons el Magnànim, 2005; Amparo Felipo, El conde de Cervelló y el Consejo de Italia, València, Institució Alfons el Magnànim, 2007; també d’aquesta autora, Nobleza, poder y cultura. El linaje Castellví y el marquesado de Villatorcas, València, PUV, 2014 i, per últim, Amparo Felipo i Carme Pérez Aparicio (eds.), La nobleza valenciana en la Edad Moderna. Patrimonio, poder y cultura, València, puv, 2014.

2. ACA, Consell d’Aragó, llig. 645, núm. 7.

3. APPV, Protocols de Melcior Blanes, sign. 20.606.

4. Segons es desprén del testament de Francesc, el primogènit no havia ingressat en l’exèrcit com era el desig patern.

5. ARV, Reial Audiència, processos, part 1a, lletra D, núm. 370, any 1631.

6. Per a més dades sobre aquesta operació es pot consultar Frederic Barber: «Els Tamarit i els Miranda, senyors de Guardamar. Patrimoni i estratègies socials de l’oligarquia en la València del segle XVII», Estudis. Revista de Historia Moderna, 41 (2015), pp. 225-244.

7. Adolfo Carrasco Martínez: Sangre, honor y privilegio. La nobleza española bajo los Austrias, Barcelona, Ariel Practicum, 2000, p. 31.

8. Els béns que conformaven el vincle eren el senyoriu de Guardamar, la casa principal de València, la casa d’Oliva, una casa i heretat a Benetússer, una renda anual de 1.000 lliures per al titular i un cotxe amb dues mules.

9. El taüt d’Enric de Miranda va ser tret del lloc provisional on era i va ser col·locat damunt un túmul en l’altar major del convent, envoltat de 12 atxes i 24 ciris. Els religiosos van celebrar un nocturn i tres misses cantades, una de cos present i les altres dues ja soterrat a la capella de Sant Tomàs, on es van encendre 18 ciris. ARV, Protocols de Josep Domingo, sign. 728, any 1669.

10. APPV, Protocols de Joan Rafel, sign. 8.908, any 1660.

11. ARV, Protocols notarials de Josep Domingo, sign. 726, any 1668.

12. Maria Assuey havia mort el 4 de gener del 1665 i havia estat soterrada al convent dels Caputxins del carrer d’Alboraia.

13. Eugenio Ciscar Pallarés: Vida cotidiana en la Valldigna (siglos XVI-XVIII), Simat de la Valldigna, Edicions la Xara, 1998, p. 91.

14. La germana de don Josep Mercader, Aurèlia, estava casada amb Antoni Joan de Centelles, marqués de Centelles; la cunyada, Castellana Carròs, era l’esposa de Joan Almúnia, marquès del Ràfol i, per últim, una neboda, Maria Anna Joan Mercader, era comtessa del Casal. Així mateix, l’any 1696, el primogènit dels Carròs, Joan, germà de la senyora de Guardamar, reclamava per a ell la successió en el títol de comte d’Olocau. ACA, Consell d’Aragó, llig. 932, núm. 107.

15. L’estrado era una plataforma en què les dames del Barroc seien sobre coixins per a conversar. James Casey: Familia, poder y comunidad en la España moderna. Los ciudadanos de Granada (1570-1739), València, PUV, 2008, p. 190.

16. Es tracta d’un enginy de cristall llaurat en forma de vasa esculturada que clou un espill que reflecteix la llum d’una o més espelmes. Aquest objecte servia per a decorar i il·luminar les sales senyorials.

17. ARV, Escrivanies de Cambra, any 1760, exp. 43.

18. Josep San Ruperto Albert: «Apuntalarse como noble: cultura, arte y mecenazgo», en Amparo Felipo i Carme Pérez Aparicio (eds.): La nobleza valenciana..., op. cit., p. 253, i Paz Lloret Gómez de Barreda: Ser noble..., op. cit., p. 161.

19. En aquest sentit, segons l’inventari del 1668, en la galeria no penjava cap quadro i, durant l’inventari del 1755, només s’hi registraven sis tapissos i un quadro.

20. ARV, Protocols José Ramón Calvo, sign. 14.643, any 1870.

21. Víctor Infantes: «Las ausencias en los inventarios de libros y de bibliotecas», Bulletin Hispanique, 99 (1997), pp. 281-292.

22. Francisco Mayordomo García Chicote: La Taula de Canvis. Aportación a la historia de la contabilidad valenciana (siglos XIII-XVII), València, PUV, 2002, p. 94.

23. Amparo Felipo Orts: Nobleza, poder y cultura..., op. cit., p. 130.

24. Jorge A. Catalá Sanz i Juan J. Boigues Palomares, «Bibliotecas nobiliarias: una primera aproximación a las lecturas de la nobleza valenciana del siglo XVIII», Estudis. Revista de Historia Moderna, 14 (1988), p. 113.

25. En aquesta obra del dominic valencià apareixen dades sobre l’actuació de Francesc de Miranda durant l’expulsió dels moriscos.

26. Miquel Pujol i Canelles: «Aportació a la biografia de Jeroni Pujades. Una biblioteca particular de començament del segle XVII», Anals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, vol. 43 (2012), p. 203.

27. En total, els títols que hem pogut identificar que ja existien a la biblioteca d’Enric són Ofici parvo de Nuestra Señora, La universal fabrica del mondo..., Arte de la verdadera navegación..., Lunario y pronóstico general..., Les metamorfosis, Teoria i práctica de Guerra i Libro de los secretos de la agricultura...

28. ARV, Escrivanies de Cambra, any 1720, exp. 11.

29. En concret, la biblioteca del marquès de Villatorcas (1722) tenia 3.152 títols i la del marquès de Dos Aigües (1707), 1.544 volums. Amparo Felipo: El linaje Castellví..., op. cit. i Jorge A. Catalá Sanz i Juan J. Boigues Palomares: La biblioteca del primer marqués de Dos Aguas, 1707, València, Departament d’Història Moderna, Universitat de València, 1992.

30. ACCV, Protocols de Jacinto Gargallo, sign. 7.351, any 1758; sign. 7.354, any 1762; sign. 7.357, any 1766.

31. El confessor o pare espiritual de Maria era el pare Lluís de Tàpia del col·legi de Sant Pau i el procurador era el notari Jeroni Coscollosa.

32. ARV, Clergat, llig. 58.

33. ARV, Protocols de Carlos de Borja, mayor, sign. 4.500, any 1706.

34. ARV, Protocols de Carlos de Borja, mayor, sign. 4.496, any 1701.

35. ACCV, Protocols de Jacinto Gargallo, sign. 7.354, any 1762.