Kitabı oku: «Nunc dimittis», sayfa 11

ELS ESTUDIS D’ANTONI FERRANDO SOBRE LLENGUA I LITERATURA CATALANES DE L’EDAT MODERNA

(I el debat sobre la superioritat del català occidental)

Albert Rossich

Universitat de Girona / ILCC

Al llarg de la seva vida professional, com a professor, investigador i acadèmic, Antoni Ferrando Francés ha dedicat una atenció ininterrompuda a l’estudi de la llengua i la literatura dels valencians, amb una àmplia visió que abraça des de l’edat mitjana fins a l’actualitat. M’acabo de referir a la llengua i la literatura, però hauria hagut de parlar també d’història i de cultura, perquè els interessos de Ferrando s’amplien a tots els aspectes de la història cultural dels valencians i els territoris amb els quals comparteix l’idioma i la producció escrita. La seva formació li ha permès de compatibilitzar l’estudi de la llengua i la literatura, i d’aquesta versatilitat han sorgit els millors resultats de les seves recerques.

No sabria valorar com es mereixen tots els vessants d’una llarga activitat investigadora que comença a donar fruits a partir de 1977, quan publica una edició del Llibre del Consolat de Mar, a partir d’un manuscrit de l’Arxiu Municipal de València de l’any 1409. Sí que em vull referir, però, a la part que conec més bé, els estudis de llengua i literatura de l’edat moderna, en què les aportacions d’Antoni Ferrando han estat substancials.

La primera publicació de Ferrando que ja s’endinsa una mica a l’època moderna, Narcís Vinyoles i la seua obra (1978), està dedicada a un autor de transició, tan arrelat al final de l’edat mitjana com receptiu als canvis que s’insinuen en el món cultural valencià a començament del segle XVI. Ferrando s’acara per primer cop a un autor plurilingüe, com farà després amb altres escriptors valencians, un autor que va usar el valencià, el castellà, el llatí i el toscà, i n’apunta una matisada reivindicació, contradient els autors que només destacaven d’ell una afirmació despectiva contra les llengües bàrbares d’Espanya, com si amb aquesta expressió Vinyoles renegués de la llengua pròpia. Recordem aquí la polèmica frase:

yo, más con desseo de servir y complazer a muchos que con presuntuoso atrevimiento, osé alargar la temerosa mano mía para ponerla en esta limpia, elegante y graciosa lengua castellana, la qual puede muy bien, y sin mentira ni lisonja, entre muchas bárbaras y salvages de aquesta nuestra España, latina, sonante y elegantíssima ser llamada. Y porque yo, no hijo natural, mas devoto soy ahijado d’ella, si los que naturales le son, algo por mi rudeza mal dicho o no modernamente ni propia[mente] hordenado en esta mi tradución o traslado hallaren, antes y más a los nobles don Luys Carroz y don Pedro Boyl, movedores, que a mi, por ellos movido, den la no merecida culpa.¹

És una alambinada captatio beneuolentiae no exempta d’humor, al final, que no pressuposa que el valencià fos una llengua bàrbara sinó, senzillament, que el castellà no ho era en absolut. Aquesta opinió és la que reblen Ferrando i Nicolás a la seva Història de la llengua catalana.² Perquè, ¿quin mapa mental podia tenir Vinyoles de les llengües d’Espanya –una Espanya geogràfica que també incloïa Portugal–, a les darreries de l’edat mitjana? No hi podem projectar la nostra visió actual: havia de ser un mapa bastant desdibuixat, si més no, amb una multitud de parlars més o menys rústics –o decididament incomprensibles, com el biscaí.

El 1980 apareix un llibre essencial, la Consciència idiomàtica i nacional dels valencians. El mèrit de l’estudi recau, d’entrada, en un plantejament molt suggestiu, a propòsit d’una col·lectivitat enfrontada a una nacionalitat problemàtica: quina ha estat, i quina és, la consciència idiomàtica i nacional dels valencians? Fins a quin punt el(s) nom(s) de la llengua determinen, o revelen, una consciència col·lectiva exclusiva i inalienable? El llibre continua una tradició que podem resseguir partint de la conferència d’Antoni Rubió i Lluch Del nombre y de la unidad literaria de la lengua catalana (1930), de l’opuscle Qüestió de noms de Joan Fuster (1962) i de l’estudi de Germà Colón «La denominació de l’idioma» (1978), però va més enllà, no solament pel nombre de testimonis adduïts, sinó perquè s’endinsa en qüestions culturals, filològiques i antropològiques que fan evident la necessitat d’interrogar-nos sobre aquesta qüestió també pel que fa als altres territoris de llengua catalana, en relació amb el llatí, i l’occità, i el castellà.

L’interès de Ferrando per la literatura de l’edat moderna ja es veu reflectit en un primer article en què exhumava «Unes poesies valencianes del 1543 sobre el tema de la malmonjada» (1981), una de les quals en català. Poc temps després, Ferrando publica un gruixut volum sobre Els certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX (1983). Recordo el dia que me’l va ensenyar Joaquim Molas, quan jo enllestia la meva tesi doctoral sobre la poesia catalana del barroc i concretament sobre l’obra de Vicent Garcia. Molas em feia notar la insòlita extensió del llibre, amb l’estudi i l’edició de moltes poesies en llengua catalana que ens havien pervingut dels nombrosos certàmens celebrats a València des del segle XV fins al romanticisme. El treball de Ferrando li servia per fer-me veure el nombre considerable de poesies generades al llarg de l’edat moderna en uns moments en què crèiem que la producció en català era molt més pobra del que ara ja sabem. Però, a banda de les aportacions textuals i les notícies documentals considerades aïlladament, em sembla que hi ha unes quantes coses més en aquest volum que van ser decisives en aquells moments inicials d’un canvi de perspectiva en la valoració de la literatura catalana de l’edat moderna. Per exemple, la consideració del plurilingüisme literari dels certàmens com un fet de modernitat positiu, i no pas com una limitació estètica. O l’observació que es produeix una certa recuperació del vernacle en la literatura de certàmens a mitjan segle XVII, al compàs de la retirada del mecenatge econòmic de les altes instàncies civils i eclesiàstiques del Regne (Ferrando 1983: 887), que contradeia la visió tòpica d’una decadència progressiva. O la vindicació, ni que fos tímida, de la literatura de certamen. Però, sobretot, surava la delimitació d’un període que contradeia la focalització tradicional dels estudis literaris catalans: l’objecte d’estudi no es tancava amb la producció medieval. Ni l’any 1532, quan s’acabava el que Ferrando anomena el període valencià, en què «els certàmens adquireixen unes estructures i característiques pròpies i esdevenen un gènere poètic de singular relleu en la vida literària local i fins i tot més enllà de l’àrea catalanòfona estricta» (1983: 19); sinó que s’allargava fins a 1671 (amb un epíleg sobre el record que els certàmens deixen en l’erudició posterior). Avui no trobem res d’estrany a l’oferiment d’una visió que comprengui l’edat mitjana i l’edat moderna sense solució de continuïtat, però en el moment de la publicació de l’obra l’opció de Ferrando era premonitòria. Com feia notar Jaume Pérez Montaner al pròleg del llibre (Ferrando 1983: 13-14),

en la història de la nostra literatura hom trobava a faltar un estudi monogràfic sobre la poesia de certamen que n’explicàs la gènesi, desenvolupament i decadència i que en donàs compte de les seues manifestacions. Manifestacions que adquireixen un relleu especial durant els tres segles de l’anomenada Decadència [...]. I en aquest sentit cal dir que el llibre del professor Ferrando ompli satisfactòriament aquest buit de què parlava, alhora que posa en evidència la unitat, la singularitat i la continuïtat de les nostres lletres fins i tot en els segles més obscurs de la nostra història cultural.

Si avui aquestes frases ja es redactarien d’una altra manera, és, també, a causa de la llum que sobre aquests segles obscurs han fet els estudis de Ferrando –i de molts altres després d’ell, sortosament.

El 1987 Ferrando publica un article en què prova de rectificar la idea problemàtica de la Decadència a la vista de l’abundosa producció conservada de caràcter més o menys popular. El concepte de Decadència havia portat a qüestionar la vitalitat de la llengua durant tota l’edat moderna i bona part del segle XIX, però si posàvem l’atenció cap als testimonis escrits, la realitat mostrava una altra cosa. A «La literatura popularista al País Valencià durant la Decadència. El segle XVII» (1987) s’ocupa d’explicar-ho: «Les classes valencianes no castellanitzades mai no deixaren d’expressar-se a la seua manera i dins de les seues possibilitats, si bé fora dels àmbits de prestigi social i sense els avantatges de la impremta» (Ferrando 1987: 67). Això, que avui sembla una evidència, no ho era pas tant llavors. En aquest treball Ferrando fa un repàs d’un ventall de mostres literàries diverses, de caràcter piadós, memorialístic, escatològic, satíric, polític i de circumstàncies –tot esmentant de passada les cançons de tradició oral–, incloent la transcripció de molts fragments i fins de peces senceres.

Un altre estudi important és «Impremta i vida literària a València en el pas del segle XV al XVI», escrit en col·laboració amb Vicent-Josep Escartí (1992, tornat a publicar el 1998 i el 2014). No és un simple repàs de la producció impresa valenciana del període, sinó una anàlisi de les intencions dels autors, de la tipologia dels llibres segons el públic a què s’adreçaven, dels temes que hi predominen, o de la repercussió que tenen sobre la llengua i l’estil que contribueixen a configurar.

Pròpiament, no em toca comentar aquí les diverses versions, successivament millorades, d’una de les aportacions més destacables de Ferrando com a historiador: em refereixo als manuals d’història de la llengua catalana escrits en col·laboració amb Miquel Nicolás i que, sota diversos títols i formats, s’han anat succeint des de 1993: Panorama d’història de la llengua (1993), Història de la llengua catalana (2001, 2005). És clar que aquests manuals fan incursions a la literatura de l’edat moderna, però responen a un plantejament molt més ampli que el dels fets literaris estrictes, i desborden cronològicament el període que m’he proposat de considerar.

En canvi, l’estudi i edició de les obres de Pere Jacint Morlà, Poesies i col·loquis (1995), ens torna a situar plenament en el terreny de la història de la literatura de l’edat moderna.³ Ja havia avançat l’interès per aquest autor en un substanciós article reivindicatiu, «Un poeta valencià inèdit del Barroc: Pere Jacint Morlà» (1994). El llibre és una obra de maduresa, que rescata un dels autors valencians del barroc més coneguts al seu temps i que, desencaminats per la persistència de l’etiqueta de la Decadència de la literatura catalana, havien estat deixats de banda. El llibre de Ferrando és una autèntica reivindicació del barroc literari valencià, i al moment que va sortir va contribuir a esquerdar la visió tradicional de la (quasi) inexistència de literatura en valencià al segle del barroc. Com escriu ell mateix, si Joan Fuster «hagués conegut l’obra de Morlà i el petit però actiu món literari que revelen els seus col·loquis, potser hauria matisat la seua anàlisi [sobre la inanitat radical de les manifestacions literàries que es promouen al País Valencià després de 1620]» (Morlà 1995: 32). Sobre Morlà hem de tenir en compte també una contribució posterior: «L’obra literària de Pere Jacint Morlà (ca. 1600-ca. 1656)» (2004).

«El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del català modern» (1999) tracta una qüestió que ha interessat molt a Ferrando, que és com s’estableixen les normes lingüístiques i com interaccionen amb la llengua escrita. És un tema que ha suscitat altres treballs importants seus, per exemple sobre la llengua cancelleresca de la Corona d’Aragó, assumpte que no he de tractar aquí perquè pròpiament pertany a l’edat mitjana. Aquest article focalitza la seva atenció en diversos llibres que pertanyen al final del XV, però amb una projecció de futur, ja que serà la impremta incunable i dels primers anys del segle XVI la que servirà de referent culte per al segles següents.

A cavall dels segles XV-XVI, també, l’article «De la tardor medieval al Renaixement a través dels Viciana» (2003) reprèn la qüestió del nom de la llengua en el marc dels referents ideològics dels autors de què tracta (Martí de Viciana el Vell, Beuter, Despuig, Almudèver, Rafael Martí de Viciana): unes opinions més lligades a les arrels catalanoaragoneses dels valencians o més favorables a la preeminència de Castella en la nova monarquia hispànica. Alhora, Ferrando s’ocupa de les idees lingüístiques de Rafael Martí de Viciana i del model de llengua que propugnava. Un tema que el porta a considerar incidentalment les Regles d’esquivar vocables que va divulgar Pere Miquel Carbonell. També fa referència puntual a les Regles un altre treball, «Percepció i institucionalització de la norma lingüística entre els valencians. Panorama històric (1238-1976)» (2006), un estudi d’història de la llengua més que no pas de literatura estricta, però imprescindible en qualsevol de les dues disciplines, per tal com suposa un repàs molt complet de la consciència lingüística dels valencians i de les etapes que se succeeixen en l’establiment de normes lingüístiques per a la llengua literària. A part d’això, de les substancioses aportacions de Ferrando a l’estudi de les Regles en parlaré en un altre apartat.

Aquest recorregut per les recerques de Ferrando sobre llengua i literatura catalanes de l’edat moderna es clou amb un article de síntesi que constitueix «Una revisió crítica del barroc valencià» (2012). L’exhumació i edició de textos en valencià de l’època del barroc duta a terme per Antoni Ferrando durant tot aquest temps, i les que hi han sumat alguns dels seus deixebles, han canviat el panorama literari que s’oferia als nostres ulls unes dècades enrere. La nostra percepció de la literatura produïda a l’edat moderna ara és diferent, i aquest últim article es proposa compendiar-ho. I avançar pel camí de la dignificació. Ferrando fa un repàs a les aportacions que en aquests últims anys han divulgat textos i autors valencians que esperaven ser rescatats dels prestatges de les biblioteques i els arxius que els custodiaven, i del canvi de perspectiva que de mica en mica es va afermant. Ferrando apunta algunes de les causes que expliquen una major pressió castellanitzadora a València que a Catalunya (la concentració del poder eclesiàstic a la ciutat de València enfront de la dispersió de seus episcopals a Catalunya, les actituds castellanistes dels ordes religiosos i de la noblesa, l’actuació dels virreis), però assenyala la pervivència dels usos literaris en la llengua pròpia en la poesia de certamen i de circumstàncies, els col·loquis, la sàtira, la paròdia, la literatura piadosa, la prosa memorialística i l’administrativa. Sense oblidar el marge que encara quedava per als gèneres pròpiament cultes, als quals aviat s’hi haurà d’afegir un nou poema: l’Oració panegírica a Vicent Sanfeliu (1604), atribuïble al valencià Andreu Rey d’Artieda, l’edició del qual ja es troba en premsa (Rossich en premsa).

EL DEBAT SOBRE LA SUPERIORITAT DEL CATALÀ OCCIDENTAL

He deixat per al final la remissió a una sèrie de treballs que tracten de les Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, una relació de recomanacions per parlar bé el català redactada a les darreries del segle XV. Arran de l’última edició d’aquest document, a càrrec d’Antoni Maria Badia i Margarit (1999), Germà Colón i Antoni Ferrando van polemitzar amb Badia sobre l’autoria intel·lectual de l’obra i van aprofundir en molts aspectes del text. Abans, també hi havia dedicat una atenció especial Abelard Saragossà (1992). Les contribucions més importants de Ferrando a propòsit d’això han estat els articles «Sobre l’autoria de les Regles d’esquivar vocables, encara» (2002), «Les Regles d’esquivar vocables: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica» (2005), «La gènesi romana d’una norma lingüística catalana del segle XV: les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, “fetes” per Jeroni Pau» (2011), i «L’orientació diatòpica de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols» (2011). Tots aquests treballs van ser reunits, revisats i ampliats, en un volum conjunt de Germà Colón i Antoni Ferrando, Les regles d’esquivar vocables, a revisió (2011).

La meva opinió sobre l’autoria de les Regles i el seu sentit a l’entrada de l’edat moderna, ja la vaig resumir en un paper publicat a Estudis Romànics (Rossich 2005) com a resultat d’un debat «Entorn de les Regles de esquivar vocables», i avui no hi canviaria res. Les Regles ens han arribat en un manuscrit escrit per Pere Miquel Carbonell,⁴ i no poden ser la còpia d’un altre paper acabat i compost per una altra persona, perquè el text està ple de correccions, afegits i rectificacions que reflecteixen que el redactat material és de Carbonell –encara que les opinions de Jeroni Pau hi degueren influir decisivament (Badia 1999: 150-151, Ferrando 2006: 196, Colón i Ferrando 2011: 199-220, Vilallonga 2013: 514). El redactat de les Regles no reflecteix un document previ: és un document autògraf, no un apògraf, no una còpia d’un original d’altri (Badia 1999: 97-98); els molts errors que conté no són errors de copista, sinó confusions i contradiccions del mateix Carbonell. Tot i això, la qüestió de l’autoria, a parer meu, en realitat és secundària, perquè les Regles no són unes normes en què un o dos gramàtics dictaminen des de la seva cambra de treball què és el que és correcte i què no, sinó el recull, la recopilació⁵ d’uns criteris lingüístics sorgits de comentaris o prescripcions de diferents persones amb reconeguda autoritat. En aquest sentit, és clar que Carbonell «no pot ésser l’autor intel·lectual de les Regles», com argumenta Germà Colón (Colon i Ferrando 2011: 109).⁶ Però això ja ens ho havia dit el mateix Carbonell al títol: «Mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana, a juý del reverend prevere mossèn Fenollar e [afegit posteriorment: misser Hierònym Pau] [e] altres hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors».⁷

Carbonell esmenta en aquesta frase l’autoritat de noms que eren coneguts per les seves opinions sobre aquestes qüestions, com el de Bernat Fenollar;⁸ o bé amb qui segur que n’havia parlat i que li havia expressat criteris determinats, com Jeroni Pau,⁹ però també parla, genèricament, d’oradors i poetes respectats. L’expressió prestantíssims trobadors remet, inequívocament, als poetes i als jurats de certàmens poètics (el nom de trobadors, fins al segle XVII, s’aplica pròpiament als poetes de certamen), la qual cosa ens situa, també, en el terreny de la literatura. En efecte: la llengua catalana, hereva de la tradició trobadoresca, arrossegava segles de gloriosa reflexió gramatical. Els certàmens poètics, plenament actius en aquesta època, no podien posar-se d’esquena –no s’hi van posar– a les discussions lingüístiques, gramaticals i ortològiques que també inspiren les Regles. Aquest àmbit, per tant, havia de ser una font d’opinions, teories i disputes vàries; Carbonell no es movia pas en un terreny verge. I la vigència dels criteris que la seva obra transmet, contra allò que suposava Badia quan es lamentava que les Regles no havien «incidit en la història de la llengua ni de la cultura catalanes» (Badia 1999: 453), es pot rastrejar en els impresos catalans durant més d’un segle, fins entrat el segle XVII –i més enllà.