Kitabı oku: «Nunc dimittis», sayfa 9
La figura 2 intentava representar les etapes amb què els lectes es van agru-pant en entitats de nivells superiors, que en el nostre exemple només van, per fer-ho senzill, d’1 a 5. Una llengua, en el sentit ampli, no és només la llengua oficial estàndard, pretesament comuna perquè és imposada a l’escola, sinó també totes les variants que conformen el que parla habitualment la gent en funció del context i que tenen un clar contingut històric. Per això la figura 2 pot induir a un error perquè sembla com si, en produir-se aquesta integració, cadascun dels nivells inferiors fos substituït pel superior i, per tant, fos eliminat. Però això, com ja hem dit, no és ben bé així. Les entitats de cada escala se sobreposen les unes sobre les altres sense desaparèixer necessàriament. Per això cada parlant disposa d’un conjunt de dialectes de magnitud i de característiques relacionals diferents i pot utilitzar-los tots, triant el més convenient en funció del context. De fet, saber una llengua implica saber com fer correspondre espai d’interacció, nivell social i nivell lingüístic. És, com diria Pasolini (2017: 61), «una lalìa (“Che ur a in!”) che sorge dal profondo dei meriggi tra siepi asciutte - nei Fori Boari - nelle Stazioni - tra Fienili e Chiese [...] nei Mercati». En aquest sentit, la figura 3 reflectiria millor que la figura 2 aquesta definició de llengua:
Figura 3.
Per això cal que s’estudiï com són percebuts els dos components extrems de la llengua: el col·lectiu, artificial i estandarditzat, i la resta. Quina és la representació de la llengua catalana que es fan els parlants de cadascuna de les comunitats? Fan una diferència entre la llengua estàndard, artificial i apresa planificadament, i els dialectes, naturals i apresos inconscientment? Hi ha dife-rents representacions dels dialectes segons a) la magnitud, b) els nuclis poblacionals al voltant dels quals es parlen, o c) la distància que presenten en relació a la llengua col·lectiva? En la representació de la llengua, hi tenen un paper fonamental les fronteres? Fins a quin punt es relacionen la llengua i els dialectes amb formes de vida particulars? Els dialectes representats, condicionen el benestar dels parlants? I la llengua estàndard? Aquestes preguntes, sobretot en el cas d’una llengua que encara no ha arribat a una situació normal, són incòmodes. En el cas de la llengua catalana, pensem només en la qüestió dels dialectes i l’estàndard o en la dels noms de la llengua. Però només si ens fem aquestes preguntes podrem explicar-nos el per què de la llengua. Modest Prats ho va explicar molt bé, encara que fent referència a altres coses en la seva Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística:
Per què no la deixem morir en pau (la nostra llengua)?... Al llarg de la història moltes llengües s’han mort i no ha passat res. Per què hem de considerar una catàstrofe la desaparició de la nostra? Per què ens resistim a acceptar la possibilitat de mantenir els valors de la cultura catalana en una altra llengua? Si no ens fem, implacables, aquests interrogants, no anirem gaire enllà (Prats 1989).
4.A TALL DE CONCLUSIONS
La manera d’entendre la llengua que he plantejat origina dues reflexions importants.
La primera es relaciona amb la idea que la capacitat de mantenir un sistema social multiescalar (tant pel que fa a les identitats, com pel que fa als espais d’interacció o a les llengües que s’hi utilitzen) depèn d’una cognició social capaç de gestionar correctament i simultàniament diversos nivells grupals i, per tant, de gestionar també els dialectes que s’han d’utilitzar en cada cas. La indexicalitat i la variació lingüística, per tant, depenen d’un cervell amb un gran nombre de neurones corticals (uns 86 bilions) que els faciliten donar suport a les capacitats cognitives que possibiliten viure escalarment (Dunbar 2014: 81, Herculano-Houzel 2016). Això vol dir estar dotat d’una teoria de la ment molt més complexa que la dels primats no humans que, en el cas dels micos és d’un únic nivell, en el cas dels ximpanzés i orangutans de 2 o 3, i en el cas dels humans de 5 o 6 (Corballis 2014). La capacitat de mantenir aquests sistemes socials de múltiples nivells depèn del desenvolupament sociocognitiu de cada espècie, perquè condiciona el nombre de nivells que es poden gestionar simultàniament i, per tant, depèn de tenir un cervell amb la riquesa neuronal (Herculano-Houzel 2016) que ho fa possible. Fixem-nos, i això és fonamental, que el fet de poder situar-se en espais de trobada de característiques i magnituds diferents facilita que els homes puguin utilitzar la diversitat lingüística per funcionar en una dinàmica de fusió-fissió i, doncs, adaptar-se a la situació, formant grups de magnituds diferents. Una mica com també fan alguns ocells, que utilitzen diferents idiolectes/dialectes/llengües –ara no fa el cas quin nom utilitzem– per agrupar-se en funció de l’espai d’interacció; en el cas dels ocells, els espais per a menjar. Per això, en un capvespre de quan arriba el fred, aquelles volades d’estornells són tan fascinants. Els homes, per tant, seríem una espècie caracteritzada per viure organitzats d’una manera escalar, als quals correspondrien grups i llengües també organitzats escalarment. Una xarxa neuronal molt ben organitzada en el cervell, alimentada per la ingesta de productes cuinats altament energètics, ens hauria permès moure’ns en aquesta complexitat. Fa uns anys vaig fer una xerrada a Mèxic que es titulava així: «Por qué los monos que cocinan se apasionan por las lenguas?». Ho vaig fer per provocar i atraure una mica l’atenció dels assistents. Suzana Herculano-Houzel acaba el capítol 11 de The Human Advantage amb aquest fragment (Herculano-Houzel 2016: 197-198):
Bé, i nosaltres, els homes, què tenim que no tinguin els altres animals que pugui explicar els nostres avantatges cognitius? Un gran nombre de neurones corticals ...I quina cosa que cap altre animal faci ens ha permès d’esdevenir humans? Deixar d’enganyar, raonar, planificar, comptar, usar una llengua, tot això ho fan també, fins a certs límits, altres animals. Però nosaltres cuinem el que mengem i aquesta és una activitat exclusivament humana que ens ha permès de passar per sobre de la tanca que encara frena l’evolució de totes les altres espècies i ens ha posat en un camí evolutiu diferent del de tots els altres animals. Com Michael Pollan va dir a la revista Smithsonian: «Claude Lévi-Strauss i Brillat-Savarin van tractar la cuina com una metàfora de la cultura, però si Wrangham té raó, la cuina no és només una metàfora de la cultura sinó que n’és una autèntica pre-condició». Per tant, agraïm al nostre ancestre, l’homo culinarius, el do de les neurones que ens ha atorgat, i respectem com cal la cuina.
La segona reflexió es relaciona amb una sensació d’incomoditat que produeix tot el que he dit. Ja fa uns quants anys, només 27!, que en la meva intervenció en el Primer Col·loqui de Problemes i Mètodes d’Història de la Llengua de l’any 1991 deia això (Nadal 1995: 46):
Aquesta creença en l’existència d’una única «llengua», per mitjà de la qual s’expressa la col·lectivitat, es basa en una visió enormement reduccionista i difícil de sostenir. Si la «gramàtica històrica» va eliminar del seu camp d’interès qualsevol referència al comportament social en nom, paradoxalment, del caràcter social de la langue, la història externa de la llengua ha eliminat, també en nom del caràcter social dels fenòmens lingüístics, tota referència als usos no escrits.
Ara m’adono que sempre he donat voltes a la mateixa cosa: les parts i el tot, les llengües individuals/naturals i la llengua col·lectiva/construïda. Vaja!, les formigues i els formiguers. En aquesta reflexió que no acaba mai, sempre he considerat que una llengua, si no viu en el marc del que podríem anomenar un cert comunisme lingüístic, no té massa possibilitats de supervivència. Això ho podem comprovar veient com la impremta va fer inevitable l’eixamplament del mercat i, doncs, la construcció i l’ús de llengües col·lectives per a grups d’una escala major. Llengües escrites, això sí. Aquesta llengua escrita, la langue en aquestes reflexions, és fonamental en la història d’una llengua. Però els parlants hi són, tenen la seva llengua particular, el seu dialecte i tot sovint el viuen apassionadament. On hem de buscar l’equilibri que asseguri, d’una banda, el benestar de cada parlant amb seva llengua particular i, de l’altra, la persistència de la llengua construïda, que és de tots i no és de ningú? Totes són la llengua. Com aquella nina russa que no és res si no hi ha, juntes, les nines de dintre i la de fora. Aquesta és la gran qüestió en la història d’una llengua.
BIBLIOGRAFIA
ACEDO-CARMONA, Cristina; Antoni GOMILA (2016): «A critical review of Dunbar’s social brain hypothesis», Revista Internacional de Sociología, vol. 74, núm. 3.
AGRESTI, Giovanni (2005): Lingua e polis. Configurazioni linguistiche e configurazioni sociali nel francese contemporaneo, Roma, Aracne.
— (2014a): «Changer le monde par le discours. Observations générales et remarques sur l’occitan contemporain», dins Jean François Courouau, François Pic i Claire Torreilles (eds.), Amb un fil d’amistat. Mélanges offerts à Philippe Gardy par ses collègues, disciples et amis, Toulouse, Centre d’Étude de la Littérature Occitane, pp. 61-74.
— (2014b): «Actualité des racines. Pour une linguistique du développement social», Cahiers de Recherche de l’École Doctorale en Linguistique Française, 8 (Ruggero Druetta i Caterina Falbo, eds.), Trieste, Edizioni Università di Trieste, pp. 13-39
BECKNER, Clay; R. BLYTHE, J. BYBEE, M. H. CHRISTIANSEN, W. CROFT, N. C. ELLIS, J. HOLLAND, J. KE, D. LARSEN-FREEMAN, T. SCHOENEMANN (2009): «Language is a Complex Adaptive System: Position Paper», dins Ellis & Larsen-Freeman (eds.), Language as a Complex Adaptive System, pp. 1-26
BISHOP, Michael A. (2015): The Good Life, Oxford, Oxford University Press.
BLOMMAERT, Jan (2015): «Chronotopes, scales and complexity in the study of language in society», Tilburg Papers in Culture Studies, 121, 24 pp.
BLOMMAERT, Jan; Ben RAMPTON (2011): «Language and superdiversity: A position paper», Working Papers in Urban Language and Literacies, 70, pp. 1-22.
BLYTHE, Richard A.; William A. CROFT (2009): «The Speech Community in Evolutionary Language Dynamics», dins Ellis i Larsen-Freeman (eds.), Language as a Complex Adaptive System, pp. 47-63.
CLG (1983): Ferdinand DE SAUSSURE, Corso di Linguistica Generale, versió italiana i edició a cura de Tullio de Mauro, Roma-Bari, Laterza.
— (1990): Ferdinand DE SAUSSURE, Curs de lingüística general, versió catalana i edició a càrrec de Joan Casas, Barcelona, Edicions 62.
COEN, Enrico (2013): De las células a las civilizaciones, Barcelona, Crítica.
CORBALLIS, Michael C. (2014): La mente recursiva, Biblioteca Buridán.
COUROUAU, Jean-François; François PIC, Claire TORREILLES (eds.) (2014): Amb un fil d’amistat. Mélanges offerts à Philippe Gardy par ses collègues, disciples et amis, Toulouse, Centre d’Étude de la Littérature Occitane.
DANTE, Alighieri (1995): De vulgari eloquio. Edició bilingüe, versió catalana de Pep Gómez Pallarès, Vic, Eumo / Universitat de Girona.
DEL RÍO, Pablo; Amelia ÁLVAREZ (2016): «Y el verbo se hizo carne... Una aproximación eco-vygotskiana a la adquisición del lenguaje», PTCEDH Working Papers, vol. 12, 1.
DUMBAR, Robin (2014): Human Evolution, Londres, Penguin Books.
ELLIS, Nick C., i Diane LARSEN-FREEMAN (2009): Language as a Complex Adaptive System, Michigan, Alister Cumming.
EVANS, Dylan (2002): «The Search Hypothesis of Emotion», Brtitish Society for the Philosophy of Science, 53, pp. 497-509.
FAVÀ, Albert; Joaquim TORRES (2015): Llengua i sobiranisme. Una anàlisi sociolingüística sobre les dades del Centre d’Estudis d’Opinió, CEO, Generalitat de Catalunya
FELIU, Francesc (en premsa): «La persistència de la llengua antiga i la vertebració de les comunitats lingüístiques», X Col·loqui Internacional: Problemes i mètotes d’Història de la llengua. La complexitat lingüística, celebrat a la Universitat de Girona el 27, 28 i 29 de juny de 2016.
FELIU, Francesc; Josep M. NADAL (2014): «Des inventions nécessaires. Éloge de la linguistique», dins Josep M. Nadal, Anne-Marie Chabrolle-Cerretini i Olga Fullana (eds.), L’espace des langues, París, L’Harmattan, pp. 11-26.
GAMBLE, Clive; John GOWLETT, Robin DUNBAR (2014): Thinking big. How the Evolution of Social Life Shaped the Human Mind, Londres, Thames & Hudson.
GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2015): L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques, Barcelona, Biblioteca Tècnica de Política Lingüística.
GRAMLING, David (2016): The invention of Monolingualism, Nova York / Oxford, Bloomsbury.
GRAMSCI, Antonio (1966): «Notes per a una introducció a l’estudi de la gramática», dins Cultura i literatura, versió catalana de Jordi Solé Tura, Barcelona, Edicions 62, pp. 263-271.
HERCULANO-HOUSEL, Suzana (2016): The Human Advantage. A new understanding of how our brain became remarkable, Cambridge MA, MIT University Press.
KIVISTO, Peter; Thomas FAIST (2010): Beyond the Border: the Causes and Consequences of Contemporary Immigration, Thousand Oaks (CA.), SAGE Publications.
LOTMAN, Jurij M. (2014): La cultura come mente collettiva, Rimini, Guaraldi.
MAKONI, Sinfree, i Alastair PENNYCOOK (eds.) (2006): Disinventing and Reconstituting Languages, Clevedon (England), Multilingual Matters.
MILIAN I MASSANA, Antoni (2010): Drets lingüístics per a tothom. Estudis de dret lingüístic, Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner.
NADAL, Josep M. (1995): «El concepte d’Història de la Llengua», dins Sadurní Martí i Francesc Feliu (eds.), Problemes i mètodes de la Història de la Llengua, Barcelona, Quaderns Crema, pp. 39-74.
— (2012): «I si escric llengua, veus?, el dolor em trenca l’ànima.» Per què vivim les llengües amb tanta passió?, Barcelona, IEC.
NADAL, Josep M.; Pilar MONREAL, Santiago PERERA (2013): «Emotion and Linguistic Diversity», Procedia - Social and Behavioral Sciences, 82, 106, pp. 614-620.
PASOLINI, Pier Paolo (2017): Vulgar lengua, versió espanyola de Salvador Cobo, Ediciones El Salmón.
PERERA, Santiago; Pilar MONREAL, Josep M. NADAL (2016): «Catalan language and social representations: affective experiences», treball inèdit, presentat al Research Committee 25 Language & Society. III Forum of Sociology. International Sociological Association. Viena, juliol 2016.
PRATS, Modest (1989): Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística, Barcelona, Fundació de la Caixa de Barcelona, col. Cultura i Entorn, núm. 3. [Reeditat a Prats (2009).]
— (2009): Engrunes i retalls. Escrits de llengua i cultura catalanes, a cura de Francesc Feliu, Girona, CCG Edicions, pp. 424-436.
SILVERSTEIN, Michael (2003): «Indexical order and the dialectics of sociolinguistic life», Language & Communication, 23, pp. 193-229.
TALEB, Nassim N. (2012): Antifrágil. Las cosas que se benefician del desorden, Barcelona, Paidós.
TOMASELLO, Michael (2014): A Natural History of Human Thinking, Cambridge/Massachussets/Londres, Harvard University Press.
TULVISTE, Peter (1991): Cultural-historical, development of verbal thinking, Commack (N.Y.), Nova Scientia Publishers.
VERTOVEC, S. (2010): «Towards post-multiculturalism? Changing communities, contexts and conditions of diversity», International Social Science Journal, 199, pp. 83-95.
1. Citaré el Cours a partir de dues fonts: CLG 1983, que correspon a l’edició italiana de Tullio de Mauro i CLG 1990, que correspon a la versió catalana i edició a càrrec de Joan Casas.
2. En les citacions tretes de la versió catalana he canviat llengua i parla per langue i parole, com també fa Tullio de Mauro en l’edició italiana del Cours. Són dos termes francesos que solen utilitzar-se en textos escrits en altres llengües. Jo, però, els he mantingut en lletra cursiva.
3. No deixa de ser significatiu que a la Catalunya actual es declarin independentistes un 70’7 de catalanoparlants, un 26’4% dels que es declaren catalano- i castellanoparlants i, només ho facin un 13’8 dels que es declaren exclusivament castellanoparlants (Favà i Torres, 2015).
4. En el paràgraf dedicat a «Els drets lingüístics reconeguts universalment en el dret internacional» exposa els acords internacionals: la Carta de les Nacions Unides (26 de juny de 1945), la Declaració Universal dels Drets Humans (10 de desembre de 1948), el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (16 de desembre de 1966), el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (16 de desembre de 1966), la Convenció Relativa a la Lluita contra les Discriminacions en l’Esfera de l’Ensenyament (14 de desembre de 1960), la Convenció sobre els Drets del Nen (20 de novembre de 1989), i la Declaració sobre els Drets de les Persones que Pertanyen a Minories Nacionals o Ètniques, Religioses i Lingüístiques (18 de desembre de 1992). Cap d’aquests acords es planteja els drets lingüístics més enllà de les llengües, en un sentit molt tradicional: les llengües elaborades i codificades. Els dialectes o les llengües més marginals no són objecte de cap mena de consideració perquè ni existeixen.
5. En comptes de «llengua» avui sol parlar-se de repertoris per fer referència a l’enorme gamma de possibilitats lingüístiques que, segons el context, pot utilitzar el parlant.
6. Cal advertir, però, que a partir de l’escriptura, el dialecte o la llengua esdevé un artefacte compartit per tots els parlants que, a més, pot canviar seguint una planificació (una mica com la selecció artificial darwiniana). Aquest artefacte compartit és, de fet, un prototip referencial i, en conseqüència, condiciona el canvi.
7. Em sembla que Blommaert (2015) es refereix a això amb l’afirmació que el cronotop (el registre lligat a un espai i un temps) és filtrat per l’escala, és a dir, pel context.
8. És significatiu que Gramsci (1966: 266-267) ja hi insistís: «Hi ha una qüestió a la qual potser no es dóna tota la importància que mereix: és la qüestió de la part de “paraules” versificades que són apreses de memòria en forma de cançonetes, fragments d’òpera, etc. És notable que el poble no es preocupa d’aprendre bé de memòria aquestes paraules, les quals són, sovint, anti-quades, barroques i extravagants, sinó que les redueix a una mena de reguitzell, útil, únicament, per a recordar el motiu musical».
FERRANDO I EL MODEL DE LLENGUA
Aportacions des de la història de la llengua
Joan-Rafael Ramos
Universitat de València / IIFV
Qualsevol aproximació a la dilatada trajectòria cívica, professional i investigadora de la figura del professor Antoni Ferrando ens deixa veure un interés directe o indirecte pel model de llengua, de la llengua catalana, i de manera més específica pel model de llengua al País Valencià. En bona mesura, aquest interés no naix solament de la seua profunda atenció a la història social de la llengua, sinó també del seu compromís social i del fet de ser ell mateix un dels actors que han incidit recentment en la configuració del model de llengua.
Els seus orígens geogràfics (Benicolet, 1947, la Vall d’Albaida) li permeten tenir accés a una llengua fresca, viva i espontània. La seua formació filològica inicial, en estudis anglesos, l’ajuda a afrontar la llengua pròpia des d’una perspectiva àmplia i superadora del localisme a què ens tenia acostumats la dictadura franquista. I el mestratge i l’amistat amb Manuel Sanchis Guarner afavoreix una dedicació profunda a la llengua catalana, basada en el rigor científic i en un intent de mantenir una actitud dialogant i conciliadora per a resoldre les controvèrsies lingüístiques dins i fora del País Valencià.
En aquest escrit que ara redactem en homenatge a la seua figura, provarem de fer un repàs de l’interés, o de la incidència, que ha tingut Ferrando en la configuració del model de llengua en català, especialment en allò que afecta el territori valencià. Convé advertir que Ferrando s’ha interessat per aquest tema no sols des d’una perspectiva sincrònica, sinó també diacrònica. És per això que dividirem la nostra exposició en dos apartats: un dedicat a les seues reflexions al votant del model de llengua des de l’edat mitjana fins al segle XX; i un altre que incidirà en la seua anàlisi del model de llengua en els segles XX i XXI.
1.EL MODEL DE LLENGUA DES DE L’EDAT MITJANA FINS AL SEGLE XX
Històricament, l’aparició d’un model de llengua, això és, el que avui en dia podríem denominar estàndard, parteix de l’assumpció per part dels usuaris d’unes solucions lingüístiques vistes, des d’un punt de vista de la comunicació, com a efectives, i valorades, dins de l’entorn en què s’apliquen, com a prestigioses. A més, aquest model ha de tenir un suport polític, que es fa palés en l’aplicació en la documentació administrativa oficial. Així mateix, la resta dels usuaris, en un intent d’acostar-se al poder, l’imiten i en faciliten la difusió, i el col·lectiu d’usuaris acaben percebent-lo com a «norma lingüística».
En diversos treballs, Ferrando (2006a, 2011a, 2011b, 2013) s’ha ocupat de mostrar-nos que la configuració d’un model lingüístic no és un tema circumscrit únicament a la llengua contemporània, sinó que és vigent en altres períodes de la nostra llengua. Al llarg de la història de la llengua catalana, hi ha hagut una preocupació per seguir unes pautes lingüístiques, i un cas paradigmàtic és l’edat mitjana:
Si al llarg de l’edat mitjana té algun sentit parlar de «norma», aquest concepte escau precisament als criteris lingüístics que s’imposaven des de la cancelleria de cada reialme. La «norma cancelleresca» ve a coincidir així amb el concepte de «norma oficial», és a dir, amb la scripta i la grammatica que preconitzava el poder i l’administració reials i que, pel seu prestigi, era imitada i seguida pels organismes administratius del mateix reialme i pels lletraferits cortesans (Ferrando 2013: 25).
Ferrando no ha sigut el primer a insistir en l’homogeneïtat de la llengua medieval, gràcies al paper desplegat per la Cancelleria reial (cf. per exemple, també Riquer 1983: 335, Nadal/Prats 1982); però sí que ha sigut un dels investigadors que més atenció ha prestat al tema a l’hora d’explicar l’encaix dels valencians en aquest model i l’evolució posterior. Ferrando (2006a: 192-195) ha fet veure que, si bé, des de l’any 1238 al 1473, els criteris lingüístics que emanen de la Cancelleria reial permeten vehicular una cohesió idiomàtica en tota la Corona d’Aragó (koiné catalana), la major presència de funcionaris valencians en la primera meitat del segle XV (sota el mandat d’Alfons el Magnànim, 1416-1458) permet una modernització del model cancelleresc de referència i un pes més específic del Sermo urbanus de València (Ferrando 2013: 32-34). Per exemple, els plurals acabats -es esdevenen plurals en -os (franceses > francesos); les desinències de la segona persona del plural en -ts se solucionen amb -au (cantats > canteu); la primera persona del present d’indicatiu sense desinència manifesta solucions amb desinència (esper > espere); la desinència de tercera persona en -e del present i de l’imperfet esdevé -a (menjave > menjava); apareixen vacil·lacions dos/dues; sorgeix la preposició per a; hi ha alternances entre mots de filiació gàl·lica i de filiació hispànica (mirall/espill, punir/castigar, etc.), entre altres. Però, en textos valencians, també comencen a haver-hi algunes mostres de preferències geogràfiques, com ara la palatalització de la s del grup sc (merexca o mereixca) i valencianismes lèxics (gemecar, mentirós, entropessar, etc.) (cf. Ferrando 2006a: 195).
Aquests canvis, que coincideixen amb la pèrdua de Barcelona com a centre cultural en benefici de València, també estan relacionats amb la redacció a finals del segle XV de les anomenades Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. Unes regles, que, com han advertit el mateix Ferrando (2011) i Colón/Ferrando (2011), al marge de la polèmica sobre l’autoria d’aquesta obra (cf. Badia 2004; Colón/Ferrando 2011), tenen un component molt elevat de preferència pel Sermo urbanus de València. En aquest sentit, Ferrando (2011: 171) fa veure que les Regles apareixen dins d’un context europeu de voluntat de gramatització, com també va ser el cas de la Gramática castellana de Nebrija. Aquestes Regles mostraven l’oposició en general de dos mots, el rebutjable i el recomanable, i feien valoracions ortogràfiques, ortoèpiques, gramaticals, lèxiques i semàntiques «que afecten tant la seua realització oral com l’escrita i tant la variació diastràtica com la diafàsica i diatòpica».
Però, si bé és cert que aquestes Regles devien reflectir el debat sobre el model lingüístic entre els cortesans i la gent lletraferida, també ho és, com apunta Ferrando (2011), que els canvis polítics produïts al llarg del segle XV, amb uns reis que adopten com a llengua habitual el castellà i amb la consolidació de la unificació de la Corona d’Aragó i de Castella, deixen entreveure un inici de desestructuració de la cohesió lingüística dels territoris de la Corona d’Aragó. De fet, l’any 1494 la Cancelleria reial és minoritzada en un simple Consell d’Aragó, el qual esdevé menys eficaç en l’homogeneïtzació dels documents.
Val a dir, però, que, malgrat aquestes circumstàncies sociopolítiques totalment desfavorables, tal com ha remarcat Ferrando (1999), l’aparició de la impremta a finals del segle XV permet fixar i prolongar a grans trets els hàbits d’escriptura de l’època, gràcies a la tasca de notaris, juristes, funcionaris reials i municipals, eclesiàstics, professors i estudiants. Com afirma Ferrando (1999: 134):
Després de la davallada literària del 1500, la continuïtat de l’activitat cultural en català [...], per migrada que fos, no sols garantí el manteniment d’una certa consciència i d’una certa identitat lingüística pròpies, sinó que contribuí a preservar uns models de llengua cultes al llarg de segles de decadència política i literària, sense els quals no ens podríem explicar els ideals i els models lingüístics de la Renaixença ni els criteris que, ja a principis del segle XX, foren utilitzats en la tasca de normativització del català.
Però el fet de tenir un mercat editorial cada vegada més reduït i una comunitat lingüística cada volta més descohesionada, també significa un increment de les solucions dialectals. Ferrando (2006a: 197-202) ha posat de manifest que la influència del Sermo urbanus de València al llarg del segle XVI encara és ben visible en les obres lexicogràfiques (Busca, Onofre Pou) o en els comentaris ortoèpics o d’escriptura, quan es comparen les varietats dialectals (Juan de Valdés, Beuter, Viciana, Escolano). Ara bé, els conflictes bèl·lics de final del segle XVII (la Guerra dels Segadors) comporten un augment de la incomunicació entre Catalunya i València, i una generalització de solucions escrites dialectalitzants a Catalunya, que trenquen amb la tradició anterior i amb els usos valencians: plurals en -as; desinència de la primera persona de present d’indicatiu en -o (parlo); desinències verbals -as, -an (menjas, menjan); present de subjuntiu en -ia (pàssia). Aquest canvi d’orientació també es produeix en l’àmbit de la lexicografia. De fet, obres com la de Torra, Pere Lacavalleria i Joan Lacavalleria inclouen per primera vegada o prioritzen les solucions lèxiques orientals.
Amb tot, com ha destacat el mateix Ferrando (2006a: 202) o Rossich (2006: 151-152), el model ortoèpic de prestigi en els entorns cultes continua sent en l’època moderna el valencià, si més no en allò que afecta el vocalisme.
Un altre tema seria com es percep l’apitxat entre els valencians, que gràficament és cada vegada més habitual en els seus escrits del XVIII i del XIX. En aquest punt, Ferrando dissenteix de Rafanell (2000: 35-78) en la valoració de l’ensordiment de les consonants alveolars i palatals. Rafanell, interpretant alguns comentaris de Carles Ros i de Marc Antoni Orellana, considera que l’apitxat havia esdevingut el model prosòdic del valencià. Per contra, Ferrando (2006a: 206-207, 213) apunta, afegint nous testimonis, que l’apitxat sempre ha sigut poc prestigiós al País Valencià i que les comparances entre València i Barcelona no suggereixen un contrast entre els casos d’ensordiment o no ensordiment, sinó que són la constatació de les diferències entre el vocalisme occidental i l’oriental.
Al llarg del segle XVIII i en la primera meitat del segle XIX, l’aparició de diversos tractats gramaticals (Josep Ullastre, Joan Petit, Carles Ros, Antoni Cardona, Josep Pau Ballot, Joaquim Pons) permet constatar, tal com han destacat Ferrando (2006a: 208-209) i Ferrando/Nicolás (2011: 191-193), una falta de cohesió en les propostes ortogràfiques de l’època, com a conseqüència de la crisi del model prosòdic valencià i de la desvertebració d’un model de llengua unitari davant de les mostres cada vegada més evidents de dialectalització. Aquesta falta de sintonia explica la polèmica ortogràfica que es produeix en el període de la Renaixença entre el català acadèmic, basat en un model de llengua respectuós amb la tradició escrita medieval, i el català que ara es parla, que intenta connectar, amb innovacions ortogràfiques, amb la llengua oral més pròxima geogràficament. Aquesta polèmica, que s’estén per tot el territori de la llengua, enllaça al País Valencià, com adverteix Ferrando (2006a: 209-222), amb la polèmica sobre quin havia de ser el nom unitari de la llengua (llemosí/català), tema que el nostre homenatjat també ha abordat des dels seus orígens (Ferrando 1980) i n’ha fet un seguiment al llarg de la història de la llengua (Ferrando/Nicolás 2011).
Ferrando també ha sabut contextualitzar el paper de la revista L’Avenç a finals del segle XIX en relació amb l’entorn cultural i polític de Catalunya (Ferrando 2006a: 218-222) i ha insistit en les intervencions en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906, prestant una atenció especial a les aportacions valencianes (Ferrando 1988); esdeveniments històrics que obrin la porta a la tasca codificadora de Pompeu Fabra, sota els auspicis de l’Institut d’Estudis Catalans.
