Kitabı oku: «Pierre Vilar»

AAVV

Yazı tipi:

PIERRE VILAR

HISTÒRIA TOTAL,

HISTÒRIA EN CONSTRUCCIÓ

Arón Cohen, Rosa Congost i Pablo F. Luna (coords.)

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

UNIVERSIDAD DE GRANADA

2006

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment,

ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació,

en cap forma ni per cap mitjà,

sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia

o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

Aquest llibre ha estat editat amb el suport de la Generalitat de Catalunya

Títol original: Pierre Vilar: une histoire totale, une histoire en construction

Editorial Universidad de Granada, 2006

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

Editorial Universidad de Granada

http://www.editorialugr.com

edito4@ucartuja.ugr.es

Disseny de la maqueta: Inmaculada Mesa

Il·lustració de la coberta: Sobre el terreny. El jove geògraf esdevé historiador.

Foto als Alps, segurament el 1939

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Realització ePub: produccioneditorial.com

ISBN-10: 84-370-6626-3 (Universitat de València)

ISBN-13: 978-370-6626-4 (Universitat de València)

ISBN-10: 84-338-3969-1 (Universidad de Granada)

ISBN-13: 978-338-3969-5 (Universidad de Granada)

ISBN: 978-84-370-7660-7

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

INTRODUCCIÓ

Pimera Part. PIERRE VILAR AVUI

Actualitat de Pierre Vilar, actualitat del marxisme, Josep Fontana

Una història social «total»: rigor teòric i ciència del real a Pierre Vilar, Michel Vovelle

Segona Part. ANÀLISI HISTÒRICA, ANÀLISI DE LES ESTRUCTURES DE LES SOCIETATS

Pierre Vilar i l’anàlisi històrica, Rosa Congost

Perspectives marxistes i crítica de la història idealista (a l’entorn de la Con- ferència d’Estocolm de 1962), Claude Mazauric

El concepte de mode de producció segons Pierre Vilar, Guy Lemarchand

Producció, productivitat i preus en la història en construcció de Pierre Vilar, Pablo F. Luna

Debat, conduït per Maurice Aymard

Tercera Part. L’HISTORIADOR SOBRE EL TERRENY

Pierre Vilar i Espanya: un terreny d’experimentació, Jacques Maurice

L’estat brasiler (1930-1954) en l’enfocament vilarià de la qüestió nacional, Marcia Mansor d’Alessio

Els modes de producció sotmesos a la prova de les relacions de producció reals: capitalisme i assalariats a l’Amèrica Llatina, Jean Piel

Quarta Part. HISTÒRIA I CIÈNCIES SOCIALS: CRÍTIQUES I CONSTRUCCIÓ

Els fenòmens poblacionals en l’anàlisi històrica de Pierre Vilar, Arón Cohen+++++

Història i economia a l’obra de Pierre Vilar, Miriam Halpern Pereira

Pierre Vilar i la història social, Bernard Vincent

Utopia d’un projecte i limitacions d’una pràctica: l’art social a França entre dues revolucions, Laura Malvano

Debat, conduït per Maurice Aymard

Cinquena Part. L’HISTORIADOR I L’ENSENYAMENT DE LA HISTÒRIA

Reflexions sobre el valor exemplar per als joves investigadors de la im- portància conferida per Pierre Vilar al vocabulari de l’anàlisi històrica, Bernard Peloille

Aportacions teòriques, conceptuals i pràctiques de Pierre Vilar als pro- cessos d’ensenyament i aprenentatge de la disciplina històrica, Luis Carlos Ortiz

BIBLIOGRAFIES I ÍNDEXS

Bibliografia general

Principals publicacions de Pierre Vilar citades a les comunicacions in- closes en aquesta obra

Índex de noms

INTRODUCCIÓ

Comitè d’iniciativa de l’Atelier Pierre Vilar

Aquest llibre aplega la quinzena de comunicacions presentades el dia 1 d’octubre de 2004 a Nanterre, en el marc de l‘«Atelier Pierre Vilar, per a una història en construcció». S’hi transcriuen també, en dues parts, les intervencions del públic així com les discussions suscitades i animades entre els participants. Arribats de França i de diferents països del món, la major part d’ells pels seus propis mitjans econòmics, els historiadors i els hispanistes reunits, davant d’un públic atent i interessat, van voler recordar l’obra i la memòria d’aquell que havia estat el seu mestre, el seu col·lega o simplement el seu amic.

Van fer-ho d’una manera concreta i aplicada (i molt sovint personal): concentrant tota la seva atenció en un aspecte específic de l’herència intel·lectual de Pierre Vilar, recordant, no pas superficialment ni frívolament, la seva relació amb el director d’investigació o el col·lega que havia estat per a ells, evocant el paper central i la lògica dels seus arguments en una discussió (o controvèrsia), indicant fins al detall més precís els avenços aconseguits, gràcies a ell, en la disciplina històrica i en la pràctica de l’ofici o, finalment, recordant la vitalitat i la validesa actual de la seva manera d’acostar-se al passat i al present.

Aquesta suma d’esforços realitzada pel conjunt de col·legues participants, així com la seva simpatia i la seva seriositat, es van traduir d’una manera natural no només en textos i comunicacions, sinó també en amistat i disponibilitat per aportar-hi les correccions necessàries, en atenció a les nostres demandes, a fi de millorar-los i fer-los compatibles amb els criteris editorials. Així, gràcies a ells, i sense caure en l’autocomplaença fàcil, podem afirmar que aquesta obra representa, en la diversitat de les seves aportacions, una primera síntesi (però només la primera) del mètode vilarià de fer història i construir-la, i un intent de situar el mètode històric en el cor del pensament i de la reflexió dels ciutadans. Perquè aquests dos aspectes, d’un costat, l’ofici i la producció de l’historiador i, de l’altre, la projecció de l’historiador-ciutadà en el seu entorn, no van estar mai dissociats en la pràctica professional de Pierre Vilar.

Per la seva constitució precisa i en funció dels textos definitius que hi hem recollit, aquest llibre ha volgut conjugar cinc aspectes de l’obra de Pierre Vilar. En primer lloc, la actualitat de l’obra i la del marxisme que ell reivindicava, més enllà de modes i de conjuntures intel·lectuals. En segon lloc, les dues grans preocupacions metodològiques: la necessitat de fer un treball d’anàlisi històrica i la d’aproximar-se a les estructures de les societats estudiades. En tercer lloc, la manera de fer (i d’encoratjar) treballs concrets de recerca sobre el terreny. En quart lloc, els intents de diàleg (i d’intercanvi crític) amb el conjunt de les ciències socials i els seus practicants. Finalment, la vocació de transmetre el saber i d’ensenyar a pensar històricament, com una forma de pedagogia ciutadana.

Així, Josep Fontana i Michel Vovelle obren aquest volum i posen respectivament de relleu, cadascú a la seva manera, tant el vigor i l’actualitat d’un Pierre Vilar conscient de la necessitat d’ajudar a la humanitat a comprendre el món on vivim (inclosos els mecanismes de canvi d’aquest món) com la d’un Pierre Vilar atent a les grans qüestions plantejades als historiadors que desitgen construir la història-intel·ligència i la història-saber.

Després, en la segona part de l’obra, quatre comunicacions presenten alguns aspectes de les principals preocupacions metodològiques que hem assenyalat adés. En primer lloc, Rosa Congost recorda la naturalesa de l’anàlisi històrica proposada per Pierre Vilar i explica que, contràriament a algunes opinions fàcils i corrents, l’aproximació de Vilar al marxisme no va ser conseqüència de la «conjuntura historiogràfica» sinó el resultat d’una opció i d’una reflexió madura. Tot seguit, Claude Mazauric repassa exhaustivament el caràcter programàtic del text d’Estocolm (Vilar 1960a), en relació a l’anàlisi històrica del creixement econòmic i social, tot subratllant-ne el lloc central que ocupa en el procés d’edificació de l’obra de l’historiador. En tercer lloc, Guy Lemarchand evoca la utilitat de la noció de mode de producció, tractat per Vilar com objecte històric i, per tant, susceptible d’anàlisi, per estudiar les articulacions entre el conjunt de les estructures materials i mentals, al si de formacions econòmiques i socials complexes i contradictòries. Per últim, Pablo F. Luna posa de relleu la manera com Vilar incorpora l’anàlisi econòmica a l’anàlisi de les societats i subratlla la crítica feta per Vilar als supòsits (sovint tàcits, si bé recurrents i presentats com a «veritats universals») dels esquemes ideològics de l’economia política vigent.

Una primera sèrie de discussions dirigida per Maurice Aymard va permetre de completar les comunicacions presentades, debatre (on guaitaven, de vegades, posicions contradictòries) algunes de les qüestions plantejades, i preguntar-se sobre el lloc ocupat per Vilar en la historiografia francesa del segle XX, tot això abans de conèixer el testimoni d’Eric Hobsbawm, en una notable intervenció, tant per la seva lucidesa com pel caràcter afectuós.[1]

Les tres comunicacions de la tercera part es refereixen, d’una banda, a la manera com Vilar va construir les seues pròpies investigacions sobre Catalunya i sobre Espanya i, de l’altra, a recerques concretes dirigides o inspirades per Vilar. En primer lloc, Jacques Maurice fa una introducció completa i minuciosa del laboratori espanyol de Pierre Vilar, on posa de relleu la seua voluntat i compromís per impregnar-se de la realitat espanyola, inclosa la contemporània, però també l’opció per una història comparada, per tal de comprendre millor l’especificitat del seu propi camp de treball. Marcia d’Aléssio proposa, mitjançant la utilització de criteris i nocions desenvolupats per Pierre Vilar, l’anàlisi d’un període crucial en la formació de l’Estat brasiler contemporani, on la vocació nacional dels grups socials emergents (oposats a les elites tradicionals) s’orienta cap a la conquesta i ocupació del territori-mercat. Jean Piel, per la seva banda, s’endinsa en el terreny de les estructures salarials llatinoamericanes després del període espanyol, i tot seguit, ens convida a interrogar-nos sobre la complexitat del règim d’acumulació de capital en aquesta part del món; es tractava, cal recordar-ho, d’una realitat que Vilar seguia també amb molta atenció i interès; també als aspectes més contemporanis.

La quarta part del llibre es dedica als esforços desplegats per Pierre Vilar per impulsar (o restablir) un diàleg constructiu amb les ciències socials, que s’hauria de recolzar sobre la crítica de les fonts, dels mètodes i de les adquisicions. En primer lloc, Arón Cohen hi exposa els lligams estrets que Pierre Vilar va establir amb la demografia històrica i la preocupació per tractar la població com a objecte històric. Al mateix temps ens recorda, però, que Vilar, com Marx, rebutjava les anomenades lleis naturals de la població i lamentava molt sovint els abusos antics i nous del pandemografisme. Miriam Halpern Pereira es fixa en la manera com Vilar entreveia les relacions entre la història i la teoria econòmica i entre els historiadors i els economistes; també evoca la crítica de Vilar a l’economisme, cada vegada més important (i complex) en la mesura en què el procés de coneixement es fa més formal i rigorós. Bernard Vincent, d’altra banda, fa una revisió detallada de l’obra publicada de Pierre Vilar, a la recerca de la concepció i dels usos de la noció d’història social; però també presenta alguns aspectes de les relacions desenvolupades per Vilar en primer lloc amb la geografia, després amb el dret, la filosofia i la sociologia, i també amb la psicologia i la psicoanàlisi. Finalment, Laura Malvano ens mostra, en el camp de la història de l’art, el profit que va extreure de les propostes de Pierre Vilar, en interrogar-se sobre el destinatari final i efectiu de l’art social a França, en un context (el segle XIX) en què es fixaren les fronteres que sepaven els grups socials, alhora que es construïen les noves identitats nacionals.

A continuació, trobem una segona sèrie de discussions, com la primera dirigida per Maurice Aymard, centrada en particular sobre les relacions mantingudes (i buscades) per Vilar amb els especialistes en ciències socials, antigues o més recents, i sobre els combats que va triar d’emprendre. Els participants hi formulen i construeixen les seves opinions argumentades i els intercanvis enregistrats es troben lluny de ser opinions formals, hagiogràfiques, falsament consensuals i/o ecumèniques.

Finalment, les dues comunicacions de la darrera part es dediquen a recordar la dimensió pedagògica de l’obra de Pierre Vilar. D’entrada, Bernard Peloille tracta sobre la importància que l’historiador atorgava als estudis del vocabulari, tant pel que fa al vocabulari emprat pels mateixos protagonistes com pel que fa a l’utilitzat per l’historiador per parlar del seu treball. Si bé l’historiador ha d’evitar pensar que el seu propi vocabulari constitueix l’essencial de la seva recerca, ha d’aprendre igualment a utilitzar el vocabulari dels contemporanis per tal de contextualitzar de forma adequada l’objecte de recerca. Finalment, Luis Carlos Ortiz recorda que la recerca i l’ensenyament es troben estretament lligats en la reflexió de Pierre Vilar, abans de posar de relleu la reivindicació d’un ensenyament de la història i d’una pedagogia ciutadana orientats per la necessitat d’ensenyar als estudiants —dels diferents nivells d’educació— a pensar històricament, és a dir, a pensar de manera crítica.

Maurice Aymard va clausurar la segona sèrie de discussions de l’Atelier i va subratllar l’actualitat del projecte de Pierre Vilar (una història en construcció) i la de les proposicions avançades per ell en els debats i combats on va participar. També va enumerar el planter obert per la trobada i els problemes que queden, en el futur, per a plantejar-los més profundament. A tot això encara podríem afegir-hi algunes altres facetes de la pràctica de l’ofici que no vam poder desenvolupar ni recordar durant l’Atelier. Per exemple, l’univers, la sociabilitat i l’ambient intel·lectual de les classes i els seminaris de Pierre Vilar (amb una notòria presència internacional); la participació als col·loquis i congressos acadèmics i les reaccions suscitades entre els seus col·legues (francesos i estrangers); les intervencions cíviques i ciutadanes, al costat dels militants de la causa de l’Espanya republicana i la defensa de les llibertats democràtiques (i no només a Espanya); les xarxes de simpatia internacional que va saber teixir als dos costats de l’Atlàntic i en continents més allunyats, etc. Totes aquestes aproximacions haurien enriquit l’Atelier de 2004 i haurien permès (a Pierre Vilar li hauria agradat) de superar els resultats obtinguts aquí.

Abans d’acabar aquesta introducció, voldríem donar les gràcies a totes aquelles persones que, sovint des de l’anonimat, van fer possible l’Atelier de 2004 i ara la publicació d’aquesta obra. En primer lloc, la col·laboració eficaç, desinteressada i anònima de Laurent Sanchis, Christian Pierrel i Luz María Cisneros, per a l’organització concreta de la sessió del primer d’octubre de 2004, a Nanterre. La seva participació va ser decisiva per a la bona marxa de l’Atelier i el desenvolupament de la nostra tasca. El mateix hem de dir sobre la presència generosa, pacient i entusiasta de Lucie Verrière, Léonie Martin-Ramelli i Ana-Lucía Luna. Voldríem agrair també als nostres col·legues del Centre des Recherches Ibériques et Ibéro-anéricaines (CRIIA) de la Universitat París 10-Nanterre, i en particular al director Tomás Gómez, que van donar suport a la nostra empresa. El nostre agraïment es dirigeix també a Jacques Bidet, president d’Actuel Marx, i a Florence Gauthier i Jacques Guillhaumou, responsables de la secció història del IV Congrés Marx International, que van voler acollir els treballs de l’Atelier al si del seu programa d’activitats. Finalment voldríem agrair el recolzament de les editorials que han assumit l’esforç de la publicació: Syllepse a França, l’Editora da Universidade do Sagrado Coração al Brasil (EDUSC), i l’Editorial Universidad de Granada (EUG), les Publicacions de la Universitat de València (PUV) i la Universitat de Girona (UdG) per a les edicions en les llengües catalana i castellana. L’edició catalana ha comptat també amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

Volem advertir al lector, finalment, que hem optat per mantenir al text les referències bibliogràfiques de la primera versió, francesa, d’aquest llibre. Com és lògic, aquestes referències remeten sovint a les publicacions en francès, amb les seves corresponents precisions de dates i pàgines, particularment pel que respecta als treballs de Pierre Vilar. Les recapitulacions bibliogràfiques que figuren al final del volum recullen, en cada cas, les referències de les edicions en català i en castellà.

[1] Diferents imponderables tècnics ens han impedit de poder transcriure els debats de la tarda. Demanem excuses als col·legues que van intervenir durant el curs d’aquestes discussions.

PRIMERA PART

Pierre Vilar avui

ACTUALITAT DE PIERRE VILAR, ACTUALITAT DEL MARXISME

Josep Fontana[*]

Hi ha un aspecte d’aquest col·loqui que m’agrada molt especialment, i que penso que hauria plagut també a Pierre Vilar. Em refereixo al fet que l’eix central de les intervencions hagi estat dedicat a les idees de Vilar i a la seva vigència, molt més que a evocar l’home o el mestre; a la interpretació més que a la commemoració. Hi ha un poeta de la meva terra que, es pregunta en una elegia si cal llençar el bagatge del que ens ha deixat darrera d’ell al mar, o si hem de conservar-lo pel futur, «en la nostra aventura cap a ribes més clares». Jo estic convençut que el bagatge intel·lectual de Vilar té plena vigència per a nosaltres, historiadors, i que hi ha molt en ell que ens servirà en aquesta aventura que, durant molts anys, vam fer al seu costat, però que encara està allunyat de les «ribes més clares» on voldríem haver arribat.

Resulta evident que aquesta qüestió, la validesa actual de les idees historiogràfiques de Vilar, té prou a veure amb el tema de la vigència o la crisi del marxisme, que per a Vilar era un instrument d’anàlisi que calia seguir utilitzant. Entre els papers que conservo d’ell hi ha un extens treball policopiat, escrit amb tota evidència per a un col·loqui. El seu títol és, interrogativament, «Crise du marxisme?»,[1] i comença dient: «Si defineixo el marxisme (definició que sotmeto, evidentment, a la discussió) com una teoria de la història, i la història com la ciència de les societats en moviment, hi haurà «crisi del marxisme», 1) Si, en els fets, el segle XX hagués desmentit l’essencial de les hipòtesis de Marx i dels seus continuadors; 2) Si, en els mètodes i els resultats, les ciències socials, després d’un segle, haguessin superat, convertint-les en inútils, les proposicions metodològiques de Marx. Jo sé que als dos punts hi ha alguns «sí» peremptoris. Però, fins a quin punt no són el resultat d’alineaments ideològics previs o de pedanteries insatisfetes? Convé que ens ho preguntem».

El que m’interessa més d’aquest treball és la forma en què Vilar es proposa de resoldre la qüestió de la vigència del marxisme, confrontant-lo com a teoria per a una pràctica que es proposa d’actuar sobre la realitat del món contemporani, amb les teoritzacions alternatives que s’intenta utilitzar per a la mateixa finalitat. Centra la seva atenció, com era lògic, en el cas de França, on la «crisi», diu, hauria començat en tot cas en el moment en què el marxisme «semblava el més ‘a la moda’ possible», i s’enfrontava «al pensament econòmic i filosòfic burgès, universitari. Però al seu terreny, amb el seu estil, amb el seu vocabulari». Aquesta reflexió, i la referència a Althusser que l’acompanya, li serveixen immediatament, com farà al llarg de tot el text, per denunciar la confusió als conceptes econòmics i polítics fonamentals que s’apliquen com alternativa. La insistència en aquestes qüestions, que ocupen tot el treball, fa que en arribar al final afirmi: «En començar aquesta comunicació, m’havia proposat també examinar, tot confrontant-los amb el marxisme, alguns mètodes de ‘ciències socials’ o de ‘ciències humanes’ amb els quals estic força familiaritzat», però acaba deixant aquesta tasca per a més endavant. L’aplicació a l’anàlisi de la realitat l’importa molt més que les discussions acadèmiques de mètode.

Aquest Vilar, per a qui la finalitat essencial del treball de l’historiador és la de contribuir amb les seves eines a millorar la sort dels homes, és el que jo he conegut des del primer moment, i el que segueixo considerant avui com el meu mestre, no en el sentit d’una influència rebuda en el passat en la meva formació, sinó en el d’un mestratge encara viu i present, que es defineix sobre tot per uns objectius compartits.

És clar que no sempre estàvem d’acord en les qüestions que es referien a la història. i a la historiografia. Repassant les seves cartes he pogut retrobar un refús indignat a la manera en què jo tractava la figura de Lucien Febvre, a qui sempre va reconèixer com un mestre. La forma en què jo interpretava la virada de Febvre durant l’ocupació alemanya o la crítica al fet que hagués acceptat sense reserves aquell gran frau historiogràfic que va ser Séville et l’Atlantique de Pierre Chaunu, no coincidien amb els seus records viscuts.

Fora d’aquest terreny, però, les discrepàncies eren molt escasses, perquè s’esdevenia que les converses amb ell solien tenir com tema central allò que passava al món en el present, i aquí el nostre marge d’acord era considerable. Per estrany que pugui semblar gairebé mai no parlàvem sobre temes del passat i, molt menys encara, sobre llibres o articles d’història, que em sembla que són avui els temes que preocupen per damunt de qualsevol altra cosa bona part dels meus col·legues, que han acabat tancant les finestres de l’acadèmia per aïllar-se del vent que bufa pel carrer i han optat per sobreviure en un reducte llibresc, escrivint sobretot per a la pròpia tribu i fent-ne virtut de la ignorància d’un món que, en justa contrapartida, els ignora cada cop més a ells.

He citat moltes vegades la primera lliçó que vaig rebre de Vilar, en una carta escrita el 12 de febrer de 1957. La primera cosa que m’assenyalava era la necessitat de pensar en el nostre treball com una activitat que tenia com objectiu darrer i essencial ajudar els éssers humans. La segona era un advertiment per defugir el fàcil camí d’una retòrica ben intencionada, que acabava amb aquestes paraules: «No és pas una ciència freda el que volem, però volem una ciència». En tercer lloc afegia una mena de curs de metodologia de la recerca històrica abreujat, realment admirable en la seva concisió: «Cal saber aïllar, al problema que ens plantegem, les constants geogràfiques d’on neixen algunes diferenciacions, algunes obligacions que només acabaran dominant-se al cap de molt de temps. Cal també saber veure els problemes de creixement, d’estagnació, de demografia, d’inversions, d’estructures socials —i saber plantejar-los teòricament d’una manera prou sòlida. Cal igualment ser pacient i voler-se erudit, anar a les fonts directes, deixar a un costat les opinions ja fetes i estudiar les dates, les corbes. Però no ens limitarem a això. Cal buscar els documents descriptius i subjectius, saber elegir-los i bolcar-se amb resolució en l’estudi espiritual de les contradiccions —sobretot contradiccions de classe— i dels conflictes polítics o religiosos, en tant que ells tradueixen (com sempre) l’element social».

Confesso que he estat afortunat en la meva aproximació al marxisme. El meu primer introductor va ser el Vilar d’aquesta carta; molt aviat, el contacte amb un personatge com Manuel Sacristán i la lectura a fons, apassionada, de Gramsci, em van proporcionar els anticossos necessaris per a un primer refús dels manuals soviètics de Konstantinov i companyia i, posteriorment, de l’estructuralisme diguem-ne marxista a la francesa, que acabaria intentant reduir a catecismes allò que havia estat pensat com un mètode per a l’anàlisi crítica de la realitat, com el de Marta Harnecker, que donaven totes les respostes a les preguntes que un pogués fer-se, sense cap més esforç que el de memoritzar termes i fórmules, situant-se d’aquesta manera a les antípodes del mètode de Marx.

Recordo que, quan vaig viatjar a Ayacucho, en temps en què la revolta de «Sendero Luminoso» estava en ple apogeu, vaig parlar amb gent que havien rebut a la universitat l’ensenyament filosòfic d’Abimael Guzmán, el «presidente Gonzalo», i em van explicar que aquest els deia que a les obres de Marx, Engels, Lenin, Stalin i Mao estaven totes les respostes que necessitaven per resoldre els seus problemes: si estaven pensant en casar-se, o en llogar una casa, el que havien de fer era acudir als llibres sants on trobarien un guiatge que els portaria a saber quina decisió havien de prendre.

Aquesta pot semblar una anècdota extrema, però la veritat és que entre Althusser i Abimael Guzmán hi ha tota una àmplia gamma de formes de dogmatisme o de marxisme litúrgic, com el dels usuaris de les traduccions espanyoles d’El capital de Wenceslao Roces, sociòlegs, politicòlegs i d’altres científics socials, que es van passar anys i panys atribuint a Marx frases i expressions absurdes, producte d’una traducció errònia, que haurien incitat a qualsevol lector amb una mica de seny a mirar el text original alemany o, com a mínim, a contrastar l’edició de Roces amb alguna altra traducció.

No sentien la necessitat de fer-ho perquè usaven les paraules atribuïdes a Marx com una simple jaculatòria que servia per acompanyar algun tòpic o lloc comú «progressista» de moda en aquell moment. D’aquesta mena de gent, es pot dir que eren marxistes? Es pot qualificar de «crisi del marxisme» l’enfonsament de tota aquesta morralla?

Però queda clar que quan Vilar escrivia entorn de la «crisi del marxisme» n’hi havia a França una altra en ple procés: la croada que, al doble camp de la història i la política, encapçalava François Furet, que havia començat el 1977 des de la direcció de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales, que tenia per primer manifest, l’any 1978, Penser la Révolution française i que aniria en ascens, amb etapes tan significatives com la fundació del Nouvel Observateur, al front del qual havia de posar un director que compartís, com explicarà el mateix Jean Daniel, les seves tesis sobre la Revolució francesa i sobre el marxisme: una croada que havia de culminar amb el doble colofó del Dictionnaire critique i amb La République du centre que volien significar la fi, no ja del marxisme, sinó de tota la tradició progressista francesa.

Recuperar avui el marxisme, entès, a la manera de Vilar, com una eina crítica per estudiar el món en què vivim i per fer-lo intel·ligible a d’altres —perquè, com va dir Bloch, sense el passat le présent demeure inintelligible—, no té res a veure amb tornar a cap mena de vulgata. Som en moments en què necessitem recuperar unes eines vàlides per a l’anàlisi crítica del nostre entorn. Perquè aquest món de 2004 està clar que no respon a les il·lusions que ens fèiem l’any 1945 quan, després de la victòria sobre el feixisme, les esperances d’un ràpid alliberament colonial i les perspectives de creixement econòmic que semblaven oferir els avenços tecnològics d’aquells anys, començant per l’energia atòmica, anunciaven un futur de pau i prosperitat que no s’ha realitzat.

Vivim en un món més ric, i amb tecnologies molt més potents, però on segueix havent-hi pobresa i injustícia, guerres de dominació absurdes i, per part dels derrotats, un terrorisme cada vegada més salvatge i irracional, com una resposta a la violència salvatge i irracional dels seus opressors.

Cada dia hi ha, arreu del món desenvolupat, més homes i més dones que refusen acceptar aquesta situació i s’oposen puntualment als abusos que perceben. Tants com per a explicar l’interès renovat per una recuperació de la idea del contracte social, que ha dut Mary Kaldor a proposar la formació d’una nova societat civil, definida per ella com «el mitjà a través del qual es negocien i reprodueixen un o diversos contractes socials entre individus, homes i dones, i els centres de poder polític i social», que avui, ateses les característiques globals, supranacionals, dels problemes als quals cal enfrontar-se, caldria plantejar-se com l’aspiració a uns contractes socials d’una nova naturalesa que tractessin de conquerir l’esfera internacional que ha estat fins ara el territori gairebé exclusiu de les relacions entre els governs.

Una «societat civil global» que estaria integrada pels nous moviments socials que lluiten pels drets humans o pel medi ambient, les organitzacions no-governamentals, les xarxes cíviques transnacionals, els moviments anticapitalistes o els grups socials constituïts per dirigir moviments espontanis de protesta, com els que van omplir els carrers de mig món per expressar el refús a la guerra d’Iraq.

Però si aquest renaixement de la consciència cívica, que té el seu origen remot en els vells moviments per la pau, en l’actuació dels Verds o en les organitzacions de gènere, és esperançador, si resulta estimulant veure l’aparició de solidaritats globals que poden treure als carrers de tot el món milions de persones en protesta per qüestions que es produeixen a milers de quilòmetres del lloc on viuen els qui es manifesten en favor de víctimes d’altres races i cultures, no està gens clar que hi hagi cap garantia que aquesta tensió es pugui mantenir i que la protesta contra els abusos puntuals que promouen les mobilitzacions pugui servir de base a un moviment global contra un sistema injust, contra la causa primera dels problemes puntuals que han conduït a despertar les consciències.