Kitabı oku: «Pierre Vilar», sayfa 3
El procés pren l’aire d’una desbandada i quan la nova història de les mentalitats, bulímica, envaeix el camp de la recerca, són molt pocs els investigadors de la nova generació —Maurice Agulhon, Michel Vovelle— que es mantenen fidels als seus mestres, quan sense deixar d’explorar els nous planters, afirmen que la història de la mentalitat és «la punta fina de la història social». Aïllament de Pierre Vilar? No ens avancem pas. Durant els anys setanta resta no només atent sinó obert, i el 1972 el trobem, sempre combatiu, dirigint un seminari sobre «Empresa i guany».
Vilar defensa amb preocupació pedagògica evident la seva fidelitat al marxisme, en la seva exposició al Centre catholique des intellectuels français (Vilar 1964a) en recordar algunes definicions: classes, lluites de classe, mode de producció... i el seu caràcter sempre operatiu. El 1969 (si bé el text és de 1967), és del mateix estil que escriu en la Revue de l’enseignement supérieur sobre «L’histoire après Marx»: és l’economia el qui condiciona en darrer terme els comportaments i les representacions dels homes, però no és pas l’únic paràmetre en joc (Vilar 1969a). Admet, en un article de 1964, les deficiències de la historiografia dels països socialistes, justificades encara per les realitzacions del present, que excusen negligències, llegeixi’s inexactituds, en la comprensió del passat. Però pel que fa a ell, no cedeix en res a l’essencial, demostra amb vivacitat als juristes reunits en el Congrés Internacional de Granada el 1973 (Vilar 1976a) que el jove Marx, el 1842, s’havia afirmat com a jurista... i com a futur marxista en defensar els pagesos renans acusats de robatori de llenya. Però també és interpel·lat per posicions que alguns situarien a la seva esquerra. Al moviment comunista, conscient de la necessitat de produir noves anàlisis per a respondre a nous reptes, Louis Althusser imposa la seva relectura, eventualment crítica, de l’ensenyament de Marx i d’allò que n’havien extret els historiadors. Pierre Vilar reacciona en un important article publicat el 1973 als Annales ESC, amb el títol «Histoire marxiste, histoire en construction. Essai de dialogue avec Althusser» (que reprendrà, com hem vist, en un recull posterior de 1982). Anunciava, així, una confessió? La introducció és abrupta: «tothom pot dir-se historiador, tothom pot afegir-hi marxista. Però res no hi ha més difícil i rar que ser historiador si no s’és historiador marxista...» (Vilar 1973b). La història és una estranya ciència «en via de constitució». Les observacions sibil·lines, d’un marxista a un altre marxista, perquè Vilar saluda la «potent contribució d’Althusser a l’edificació d’una ciència marxista», serveixen d’introducció a la crítica de l’acusació feta a Marx d’abstracció teòrica, deixant-se influir ell mateix per les noves teories neoidealistes —s’hi endevina l’ombra de Michel Foucault. Al cor del debat, una reflexió sobre el temps de la història, o caldria dir els temps —llarg, mitjà, curt— respecte als quals Althusser retrau als historiadors d’acontentar-se constatant la seva existència i les interferències, sense referir-se al mode de producció que mana en darrera instància. Com s’operen aquestes interferències? És legítim distingir entre diverses temporalitats autònomes, de parlar de varietat més que no pas de variacions, d’entrellaçament de temps més que d’interferències? Pierre Vilar remet a la demostració exemplar d’Ernest Labrousse a la seva tesi, quan demostra l’encaix del temps «mitjà» de l’intercicle de depressió 1774-1788, després del temps curt de la crisi de 1789, en el temps llarg del segle XVIII. Tot plegat s’inscriu al cicle original del mode de producció feudal. El que remet, com Althusser, al mode de producció. Es tractava només d’una disputa sobre paraules? Pierre Vilar ho suggereix: «No m’agraden pas els arguments d’Althusser. S’assemblen massa a imatges» Però tant com per denunciar les imatges, se sent autoritzat per donar un cop iconoclasta a la definició de Marx del mode de producció com a «Il·luminació general, èter particular que determina el pes específic de totes les formes d’existència que depenen d’ell»; no és pas, diu, el millor Marx (Vilar 1973b).
Recolzant-se sobre el concepte de mode de producció, l’historiador sabrà, en l’estudi d’un grup humà, distingir les aparences (temperaments, llengües, cultura) de les realitats —l’impuls de les forces i els modes de producció.
És dins del joc incessant que va de la teoria als estudis de cas que l’historiador ha d’operar, com també ho ha de fer el marxista de «peu». Per primera vegada Pierre Vilar deixa traslluir un dubte. El marxisme ha conegut èxits massius: Lenin, la revolució, la construcció de l’estat i la victòria, Mao, el capgirament del món tradicional, però ha pecat d’esquematisme, de simplisme de receptes que servien per a tot, revisions que corren el risc de conduir a l’empirisme... És una gran i pesada responsabilitat també per a l’historiador que analitza, i que es compromet: Pierre Vilar ho havia recordat l’any anterior a l’entrevista concedida a Antoine Casanova i François Hincker sobre els «problemes teòrics de la història econòmica» (Vilar 1972b) en evocar un diàleg de sords, a Leningrad amb els historiadors soviètics. Tota aplicació concreta remet a un estudi de cas. Ara bé el que ha produït els diferents casos és «la història (que) educa l’esperit en el joc fonamental entre teoria i pràctica».
Donador de lliçons, el vell lluitador es troba també en situació de rebre’n: quan Jacques Le Goff, el 1978 va publicar l’audaç recull-manifest de La nouvelle histoire (Le Goff, 1978, 1988), va confiar a un jove turc de la generació que pujava, Guy Bois, la tasca de presentar el «Marxisme et histoire nouvelle». Encara que Vilar hagi estat saludat per la «seva obra inmensa», el to de l’autor no és gens complaent quan es pregunta: però... «dóna el ple valor operatiu al concepte de mode de producció?» Guy Bois li retreu que «no hagi privilegiat en la seva recerca l’elaboració d’una teoria del sistema feudal» i considera que no ha sabut desfer-se d’una manera de fer historicista perquè allò que li interessava era una societat concreta i no l’elaboració d’un model abstracte. En certa manera, el mode de producció no seria per a ell «un veritable objecte de recerca sinó un marc general pressuposat» (Bois 1978, 1988:272).
Aquesta sospita, era legítima? Em sembla, després d’allò que hem citat adés, que Pierre Vilar ha estat prou explícit. Sense voler, però, girar l’esquena als protagonistes, podríem dir que Guy Bois no s’equivocava pas quan pensava que Vilar s’havia interessat més per una realitat concreta que per un model abstracte.
Amb «impaciència teòrica», el jove historiador d’aleshores esperava veure’s respost per Pierre Vilar. Però de fet, en aquesta data, el mestre ja no en tenia gens d’impaciència.
El 1982 el volum titulat Une Histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles, que aplega la quinzena d’articles dels quals n’hem tret tant de profit, apareixia com un testament, un balanç sense penediment d’un camí plenament assumit. El prefaci evoca d’una manera sòbria els debats i els combats que formen la trama del llibre, tot desdoblant-se en dues posicions: una crida a mantenir-se en estat d’alerta i un acte de reconeixement a dos mestres.
La posada en guàrdia no es dirigeix pas als adversaris tradicionals en la història instal·lada, sinó als joves aclaparats pels nous manuals: «avortem de la història nova» d’un magma on es barregen dades econòmiques elementals, sociologia mal dirigida i geografia a la salsa ecologista. Després s’entreveu, en la cimera de la nova història dels doctes erudits, la seva presa de partit per les coses esotèriques i sobretot l’esmicolament (aviat es parlarà d’«història en engrunes»), i posarà fi, amb satisfacció de més d’un, a qualsevol projecte d’història total. És perquè creu no només en la utilitat sinó en la necessitat d’aquest projecte, que Vilar conclou reiterant dues grans fidelitats: a Ernest Labrousse, la problemàtica conjuntural del qual ha introduït el temps en l’observació concreta de les societats, sense oblidar que tenen una estructura de la qual la conjuntura revela solideses i febleses. La segona fidelitat es dirigeix a «la sola teoria existent de la història, la de Marx, que cal saber utilitzar. No serà justament perquè és l’única, que les teories econòmiques i sociològiques intenten defugir la història, i la pràctica positivista de la història prohibeix de pensar-la?».
Pierre Vilar espera que ningú no s’equivoqui sobre el sentit d’aquesta professió de fe: el seu marxisme «no és pas una opció políticomoral a priori, molt menys una fe cega». S’imposa a ell després de mig segle d’observació del món com una conclusió, i no un punt de partida. Dóna així una resposta, la seva resposta, a la dialèctica del concret i de la teoria que hem intentat de seguir «en construcció».
El vell historiador va viure encara més de vint anys, confiant-se de bona gana a entrevistadors (a François Dosse, el 1986) i lliurant-se lliurement als seus records el 1995 en el llibre Pensar històricament, Reflexions i records, (Vilar 1995b) aparegut en català, primer, i després traduït al castellà. Les recompenses sovint tardanes que es van acumular als darrers anys no van poder compensar les desgràcies que va suportar amb una excepcional valentia, la mort de la seva dona Gabriela Berrogain, la ceguesa progressiva finalment instal·lada, una prova terrible per a un home del món dels llibres. Però també, al fil d’aquests vint anys, va poder assistir a l’enfonsament de tot un món del qual ell havia celebrat el sorgiment.
I tanmateix, en un paisatge en ruïnes, sobreviu a través la seva obra una construcció de la intel·ligència, de la recerca i de l’esperit que encara és apta per a alimentar la nostra reflexió, i per convèncer-nos que la història, lluny de pesar sobre nosaltres com una fatalitat, encara s’ha de construir.
[*] Professor emèrit de la Universitat París 1 - Sorbona.
SEGONA PART
Anàlisi històrica, anàlisi de les estructures de les societats
PIERRE VILAR I L’ANÀLISI HISTÒRICA
Rosa Congost[*]
Entre els historiadors que reivindiquem el mestratge de Pierre Vilar, som molts els qui ens reconeixem sobretot als seus dubtes i a la seva manera d’interrogar els fets històrics. Per això, el tema de reflexió que he triat no ha estat pas el coneixement històric o el saber històric de Pierre Vilar, sinó la seva proposta d’anàlisi històrica.
D’una manera concreta, voldria reflexionar sobre algunes de les expressions que l’historiador Pierre Vilar va utilitzar al llarg de la seva vida professional per a definir el seu treball i, el que potser és més important, per definir i sintetitzar allò que considerava que devia ser el treball d’un bon historiador. Els qui han llegit Pierre Vilar saben que als seus escrits assumia moltes vegades el paper d’una mena d’historiador ideal: l’historiador ha de fer això, l’historiador ha de treballar en aquesta direcció. Molt sovint: l’historiador no pot desinteressar-se de tal cosa, l’historiador no havia d’acontentar-se amb això...
No era pas una actitud pedant ni estrictament professoral. Ans el contrari, en tant que demanava i exigia que l’historiador es fes preguntes, investigués, dubtés, sospités, aquesta manera de dirigir-se al lector reflectia una actitud humil, en la mesura en què era una manera de repetir-se a si mateix i de reconèixer públicament el que constituïa la base de la seva actitud com a historiador: la convicció que ser historiador no era una tasca fàcil i que calia armar-se intel·lectualment per combatre moltes idees que trobem ja fetes. Darrera la reivindicació d’anàlisi hi havia sobretot la voluntat de treballar científicament.
Hi ha dues expressions que em semblen especialment significatives i que constituiran el fil conductor d’aquesta exposició: història raonada, història en construcció. Hagués pogut escriure: història total, història marxista. Dues reivindicacions també vilarianes. Però si he optat per les primeres és bàsicament per tres raons que vull fer explícites des del començament.
La primera, perquè sé que, si parlo d’història total i història marxista, avui, a començaments del segle XXI, puc donar a entendre i fer pensar que estic parlant d’una forma arcaica, caduca i superada de concebre la història. Les dues etiquetes evoquen avui, per a molts, una historiografia pròpia dels anys seixanta del segle XX, sovint feta a base de models, que per alguns s’ha revelat del tot estèril, o fins i tot nefasta, i els més favorables consideren que ja ha donat tots els seus fruits. En canvi, les reivindicacions d’una història raonada i una història en construcció conviden a la reflexió i a la discussió obertes sobre maneres de treballar, d’escriure i d’ensenyar la història.
A més, em sembla, i aquesta és la segona raó, que aquestes dues expressions, inequívocament de Vilar, són les que permeten entendre millor la seva obra. És justament la reivindicació d’una història raonada i d’una història en construcció allò que fa que la història total i la història marxista de Pierre Vilar es diferenciïn d’altres històries totals i històries marxistes reivindicades per altres historiadors de la seva generació.
La tercera raó per la qual he triat aquestes dues fórmules —en realitat, aquestes dues idees— té a veure amb les dues anteriors però permet afegir-hi un element més personal. Per edat, dec pertànyer a la tercera generació de deixebles de Pierre Vilar. També per edat, i per professió, cada any assisteixo al redescobriment personal, íntim, d’alguns joves historiadors i historiadores de l’obra de Pierre Vilar. Ells constituiran, no en tinc cap dubte, la quarta i cinquena generació de deixebles del mestre.
Pierre Vilar va fer explícites les fonts d’inspiració de cadascuna de les dues expressions enunciades. La inspiració de la primera, història raonada, Pierre Vilar la va descobrir en un escrit de l’economista Schumpeter de 1942. Ens ho explica al text «Croissance économique et analyse historique», presentat a Estocolm el 1960, al I Congrés Internacional d’Història Econòmica. Vilar cita i reprodueix una frase de Schumpeter, economista no marxista, sobre Marx:
Va ser el primer economista de gran categoria en reconèixer i mostrar sistemàticament de quina manera la teoria econòmica pot convertir-se en anàlisi històrica i com l’exposició històrica pot convertir-se en història raonada (Vilar 1960a, 1982c: 23).
Pierre Vilar converteix l’expressió shumpeteriana en una mena de lema, una mena de guia de treball, un model mai acabat. En trobem exemples en el mateix text de 1960: l’historiador «pot intentar la història raonada de polítiques que no van ser mai ‘racionals’ ni sempre ‘raonables’». O en la introducció del llibre Iniciación al vocabulario del análisis histórico, que recull les classes impartides a la Sorbona a la dècada de 1970, tot fent referència a la resposta gairebé unànime dels aprenents d’historiadors, interrogats sobre el perquè de l’opció dels seus estudis: «per a conèixer el passat, amb l’objectiu de comprendre el present». Aquest és el comentari de Vilar:
La història tradicional també creia que ens faria «conèixer» el passat i inferir per al present algunes esporàdiques «lliçons de la història», banalment polítiques o vulgarment morals. El que esperem d’una història raonada és una altra cosa. Per expressar del que es tracta, tal vegada el millor seria invertir els termes de la resposta dels joves: s’ha de comprendre el passat per conèixer el present (Vilar 1980a: 12).
De fet, i no és pas menys important, aquesta autoexigència d’una història raonada també la trobem en el dia a dia de Pierre Vilar. Per exemple, quan corregeix l’interlocutor que li pregunta si «creu» que Catalunya és una nació o quan, en un congrés, interroga l’historiador que ha començat la seva intervenció dient: «abans, quan crèiem en les classes...» Creure? No és pas aquesta la tasca de l’historiador. L’historiador ha de pensar (Charle 1993).
La segona idea, la idea d’una història en construcció la desenvolupa Pierre Vilar al curs de l’Assaig de Diàleg amb Althusser, el 1973. En aquest cas ens trobem davant d’un comentari a la reivindicació d’Althusser: «cal construir el concepte d’història». Vilar hi contraposa una vella fórmula de Labrousse: «La història encara és per a fer». La rèplica a Althusser és, doncs, clara: no és el concepte d’història, és la mateixa història allò que cal construir.
La idea d’una «història en construcció» li serveix també a Vilar per mostrar el seu descontent amb les maneres habituals de fer història, i a l’hora, reflectir el seu esperit autocrític. El 1982, gairebé amb vuitanta anys, i després d’una obra fecunda, va acabar la introducció del seu llibre que reagrupava els principals treballs, en francès, de reflexió històrica —sovint combats «contra» determinades maneres de fer història— amb aquesta frase: «Però una història en construcció existeix, és possible» (Vilar 1982c: 10). Fins i tot si fem abstracció de la seva immensa obra d’historiador, em sembla que aquesta manera de veure la disciplina i l’ofici es troba a les antípodes de la imatge de vegades presentada per alguns dels nostres col·legues, joves o no tan joves, d’un Pierre Vilar simple historiador representant d’una conjuntura historiogràfica.
El reclam d’aquesta divisa, amb tot el que suggereix, permet, al contrari, d’entendre millor per què alguns dels seus deixebles, de la primera, la segona i tercera generació, persisteixen avui, en plena globalització, a voler demostrar, amb els seus treballs que «aquesta altra història, aquesta història en construcció, és possible».
Què tenen en comú aquestes dues fórmules —història raonada i història en construcció— encunyades amb uns quants anys de diferència? Em sembla que podem respondre sense vacil·lar: en primer lloc, i sobretot, una disposició al treball seriós, científic. Darrera la reivindicació de la «història raonada» s’hi amaga sobretot una voluntat de treballar científicament. Una voluntat que es va manifestar molt aviat en l’universitari Vilar que, a la fi de la dècada de 1930, decideix abandonar la geografia per a fer-se historiador perquè, com explica a la introducció de la seva tesi, Catalunya dins l’Espanya Moderna, la geografia se li anava apareixent cada vegada més com una simple «tècnica d’informació», útil però insuficient per a una anàlisi profunda, és a dir, científica, de la realitat (Vilar 1962b, 1: 15).
La seva obra d’historiador i la seva concepció de la història, doncs, van impregnar-se molt aviat d’aquesta voluntat d’anàlisi científica de la realitat. Aviat aquesta paraula, «anàlisi», es revela clau en el vocabulari de Vilar. Seria difícil trobar un altre historiador que hagi fet servir tant l’expressió «anàlisi històrica» als seus treballs de recerca empírica i que l’hagi convertit en el centre de seves reflexions teòriques.
La reivindicació de l’anàlisi històrica es troba, per exemple, a la base del seu programa d’història total, com es pot veure al treball citat d’Estocolm de 1960: «Croissance économique et analyse historique». Segurament és en aquest text on trobem d’una manera explícita la diferència entre la seva pròpia concepció de la història total i la història total desenvolupada per d’altres historiadors de la seva generació. La reivindicació de Pierre Vilar d’una història total és sobretot la reivindicació de l’anàlisi total, de l’escorcollament total, és a dir, de l’estudi dels fets i dels problemes històrics amb tota la seva complexitat. És aquí on s’ha de concentrar l’esforç intel·lectual, teòric, que reclama Vilar.
Les dues fórmules tenen un segon element comú: la seva pràctica identificació amb el marxisme. Hem vist que el 1960, citant Schumpeter, Vilar havia partit de Marx per a reivindicar la «història raonada» i que el 1973 havia partit de la història marxista per a reclamar «una història en construcció». Al mateix text escriu:
A la pregunta: què és la història? No podem pas respondre per la teoria de manera més satisfactòria que per la pràctica. Només podem intentar de fer-ho, a la manera de Marx, per la seva passió de «fer seva» una matèria complexa, cosa que exigeix sempre un mínim teòric, i «construir» l’objecte del pensament que li correspon, el que exigeix a la vegada evadir-se’n i tenir-la «present». No es tracta de fer recerca sense teoria —i la poca exigència teòrica de l’historiador irrita justament al filòsof. Però tampoc no es tracta de fer teoria sense recerca, o l’historiador serà molt aviat acusat, com no fa gaire ho ha estat l’economista, de només saber utilitzar «capses buides» (Vilar 1973b, 1982c: 399).
De fet, la tercera idea comuna a les dues fórmules és aquesta necessitat de confrontar la teoria amb la realitat històrica, o a la inversa. «Raonar», «construir» la història és per a Pierre Vilar anar contínuament del cas a la teoria i de la teoria al cas (Vilar 1973b, 1982c: 421-423). Es tracta d’un excel·lent antídot contra les maneres dogmàtiques de pensar.
La insistència de Pierre Vilar en la necessitat d’analitzar d’una determinada manera —exigent— els fets i els fenòmens històrics, revela un estat d’alerta permanent i actiu contra algunes tendències historiogràfiques dominants en els anys seixanta, setanta, vuitanta... Els successius assaigs de diàleg de Pierre Vilar amb historiadors veïns i amb científics socials «de moda» mostren molt clarament l’originalitat del seu pensament. Alguns exemples seran suficients per a il·lustrar-ho. El 1961 Pierre Vilar reprotxa Rostow d’introduir en l’anàlisi històrica expressions com «il faut», «cal això, cal allò», com si n’hi hagués prou en voler una cosa...”(Vilar 1982c:103). En aquest treball hi ha, em sembla, no només una crítica a Rostow, sinó una de les crítiques més potents a la forma habitual d’examinar els processos d’industrialització i el sorgiment del capitalisme.
En presentar el pas de la societat «tradicional» a la societat «industrial» com la realització d’una mena de programa per a països «subdesenvolupats» redactat a base, a cops de «il faut», W.W. Rostow ha falsejat no només la realitat històrica (realitat de lluites) sinó també la realitat psicològica de la transformació, que va ser a la vegada individualista i antiplanista (Vilar 1982c: 104).
A la meitat de la dècada dels anys seixanta Pierre Vilar combat dues propostes específiques que van tenir un fort impacte en el conjunt de la comunitat d’historiadors. La primera, el fet de pensar que la simple utilització de mètodes quantitatius concedeix un status científic a l’historiador. Segons Vilar, aquesta manera de procedir rebaixava la història a la categoria de ciència auxiliar. Per ell, la història és una ciència fonamental que «no es defineix pas simplement per una tècnica de recerca sinó per un mètode de pensament» (Vilar 1982c: 299). Aquest argument és reprès en ocasió de l’anàlisi de textos proposada per Foucault. Vilar —que havia escrit el 1937: «vivim al regne dels mots» (Vilar 1937)— definia així l’anàlisi històrica: aquell tipus d’anàlisi que «a través de les paraules es proposa sempre copsar les coses» per oposar-la a aquell «que subordina les coses a les paraules» (Vilar 1982c: 264).
Des del meu punt de vista, són aquests combats contra les maneres habituals (establertes o noves) de concebre la història els que aporten a la seva obra una frescor especial i converteixen en difícil encasellar-lo en una escola històrica determinada. Però sé que aquesta identificació entre «marxisme», «cientificisme», «reflexió teòrica», «anàlisi intel·ligent» o «sensibilitat històrica» pot incomodar més d’un lector. Tanmateix, són aquestes posicions les que ens permeten entendre perquè l’historiador Vilar no dubte en proclamar-se marxista. La renuncia a Marx implicaria, per a Vilar, un pas enrere en el progrés de l’anàlisi històrica científica.
Voldria fer encara dues reflexions sobre aquest punt, no pas per «justificar» o per «disculpar» el marxisme de Vilar, sinó per a entendre’l. La primera farà referència al lligam entre la reflexió teòrica i el treball de recerca de Pierre Vilar. La segona posarà l’èmfasi en un aspecte de la trajectòria de Vilar que de vegades passem per alt a Catalunya: el fet que hagi viscut en una estranya solitud intel·lectual.
Un exemple m’ajudarà a concretar la primera idea. El 1964, el Centre Catholique des Intellectuels Français va convidar Vilar a parlar d’«Història social i filosofia de la història». És difícil imaginar un títol més teòric. Davant l’auditori, Vilar va intentar resumir les «evidències de la teoria» que, al seu entendre, es derivaven de l’anàlisi marxista de la Història. El que m’interessa remarcar és el fet que Vilar presentés allà els resultats de la seva recerca sobre Catalunya com un exemple d’«experimentació espontània» d’algunes lleis històriques suggerides per Marx. En un brillant resum de les seves pròpies recerques, Vilar confessava que, gairebé sense haver-s’ho proposat, havia pogut observar, dins la mateixa Catalunya, diferents casos de combinació entre els diversos elements analitzats. Els pobles de la muntanya presentaven una combinació d’aspectes demogràfics, econòmics, tècnics, culturals —amb pocs canvis— radicalment diferents dels pobles del litoral —amb profundes transformacions en tots aquests aspectes. I acabava afirmant:
Potser és més interessant el cas intermedi, aquell en què el procés que s’ha iniciat, però no ha arribat a terme, i on els homes del país —n’hi ha de dotats amb una admirable ment analítica— exposen ells mateixos com veuen, amb els seus propis ulls, que les innovacions tècniques fan impossibles els modes de producció tradicionals i modificar la psicologia de les relacions entre les classes socials entorn de l’economia (Vilar 1982c: 362).
El text d’aquesta conferència serveix per a remarcar tres fets significatius: 1) Vilar ha necessitat recórrer al cas empíric per explicar l’evidència teòrica del marxisme; 2) l’anàlisi històrica —marxista— de Vilar no li havia impedit veure i copsar la complexitat d’allò que observava i la diversitat de casos; aquesta és, em sembla, la millor prova del seu no dogmatisme i 3) el resum que presenta Vilar sobre el cas català no era de cap manera un resum d’història econòmica sinó una reflexió global —també hi sortia la paraula «psicologia»— sobre la societat. A la conferència, Vilar acabava reivindicant la necessitat d’emprendre la construcció de la història total.
Hem dit que la segona reflexió seria sobre la solitud intel·lectual de Pierre Vilar, que ell mateix va deixar que algú caracteritzés com «l’estranya solitud d’un marxista de fons» (Vilar 1985c). Hem vist que Pierre Vilar buscava el diàleg i el debat als seus treballs i articles però el cert és que pràcticament mai no va obtenir resposta. Mentre va poder, Pierre Vilar assistia com oient a tots els congressos de París que li interessaven. I participava als debats. En moltes de les actes que recullen aquests debats es pot percebre la solitud a què em refereixo. Vilar demanava la paraula. La seva intervenció sovint qüestionava aspectes centrals de la discussió. El president de la sessió solia agrair-li de manera calorosa la seva important contribució al debat. Però gairebé sempre el debat continuava sense que la intervenció de Pierre Vilar semblés haver obtingut el més mínim ressò. Podríem posar-ne molts, d’exemples. Em limitaré a aportar-ne dos, referents a èpoques força allunyades.
Així, hom pot copsar amb claredat aquesta solitud en les actes d’un congrés que el maig de 1953, amb motiu del 70 aniversari de la mort de Marx, La Pensée va organitzar un col·loqui universitari sobre diversos temes, entre ells, «el marxisme i la història de França» (Colloque 1953; Chambaz 1953).
Abans de seguir, situem-nos al 1953. Són anys de «guerra freda», però també d’un cert prestigi intel·lectual del marxisme a França. Tot i això, l’historiador Pierre Vilar es va sentir sol en un col·loqui que havia aplegat un bon nombre d’historiadors marxistes. Examinem el perquè. L’autor de la ponència principal, titulada «L’apport du matérialisme à l’histoire», va reivindicar una història marxista enfront de la historiografia burgesa. Però el representant de la historiografia burgesa, per a aquell autor, no era ni més ni menys que Ernest Labrousse. El text més citat i criticat era «Com neixen les revolucions», escrit per Labrousse el 1948 als actes celebrats en motiu del I Centenari de la revolució de 1848. Chambaz acusava Labrousse d’«economicisme vulgar» i d’haver practicat una «pseudopsicologia social». En acabar, va pontificar: «el debat actual entre història ‘tradicional’ i història ‘total’ és un fals debat que reflecteix la crisi de la història burgesa contemporània».
Cal recordar que Labrousse és l’historiador que Vilar sempre ha reconegut com a mestre? Cal recordar que precisament és en aquest text de 1948, on Labrousse desenvolupa la fórmula dels perills de la «imputació al fet polític» (Labrousse, 1948), una de les idees labroussianes que més influència ha exercit sobre Vilar? (Vilar 1989). La veu aïllada de Vilar, protestant pel simplisme de Chambaz, es va fer sentir en aquell col·loqui. Com hem dit, no seria l’única vegada que es manifestaria de forma explícita en un congrés aquest aïllament, però és impressionant constatar-la en aquells anys, molt abans que es produís el que anomenaré la ruptura generacional.
El darrer exemple vol il·lustrar aquesta ruptura generacional. Entenc per ruptura generacional el moment en què els historiadors d’una generació deixen de citar, de reivindicar, o fins i tot de criticar, les lliçons apreses dels mestres dels historiadors de les generacions anteriors. A mitjan dels anys setanta, es va produir una discontinuïtat entre la generació de Vilar i Labrousse —la línia d’investigació dels quals es recolzava en una sòlida tradició historiogràfica francesa— i les noves generacions d’historiadors francesos. Es va produir el silenci, d’una manera visible (i auditiva) entorn a l’obra d’aquests dos autors.
