Kitabı oku: «Santa María de Montesa», sayfa 6
Pel que fa als lligams internacionals dels ordes i dels poders polítics, cal recordar que les accions de Jaume II envers el Temple s’iniciaren fortament condicionades per la necessitat de mantenir les recuperades relacions amb França. Això explica que el 1317, Jaume II trobés el suport de Robert de Nàpols per a apoderar-se dels béns dels templers a Aragó i Catalunya a canvi d’una renúncia aragonesa a Sardenya.43 El 1322 o a inicis de 1323, el mateix Robert feia una nova proposta per la qual Jaume II havia de rebre tots els béns hospitalers «en la terra sua» a Catalunya i Aragó, o bé de Montesa al regne de València, per a un dels seus fills a canvi de traspassar Sardenya i Còrsega al seu germà Frederic i Sicília als Anjou.44 La futura conquesta sarda, o la cessió de Sicília, s’equiparaven amb el patrimoni dels ordes militars, per bé que la renúncia s’acompanyava d’una important compensació econòmica. Val a dir que el rei Sanç I de Mallorca, refractari a la transferència dels béns templers, i forçat per una butlla de juliol de 1318, va rebre una suma destacada i una pensió anual dels hospitalers.45
Amb relació a la incorporació de les quaranta-una comandes templeres, cal dir que s’unien a les vint-i-vuit que ja tenia l’Hospital, i el nombre era clarament excessiu per a una demarcació prioral. Davant d’aquestes circumstàncies, a darreries de juliol de 1319, Joan XXII, d’acord,46 o segurament seguint una resolució del mestre de Rodes, Hélion de Villeneuve, va convenir la formació de dues entitats priorals. La castellania d’Amposta i el priorat de Catalunya, fixant-se la frontera en el curs de l’Ebre i el Segre, on el marge dret quedava per a la castellania amb les comandes aragoneses i des d’Almacelles a la Noguera Ribagorçana per al priorat de Catalunya. Pot resultar sorprenent que una informació de transcendència, almenys als ulls d’historiadors posteriors, no hagi deixat documentació original o traslladada en els arxius de l’orde, o en obres tan emblemàtiques de la «memòria» institucional com el cartulari magne.47 Hi ha, però, informacions indirectes com la carta de Joan XXII al primer prior de Catalunya per tal d’instar-lo a jurar fidelitat al rei, on explicava que el mestre Hélion de Villeneuve havia separat Catalunya d’Aragó per una millor administració dels béns hospitalers.48 Per tant, es tractava d’una solució administrativa, que emprengué el mestre de Rodes, i sembla que va ser reforçada o validada per la intervenció papal. Probablement la institució no degué identificar l’esdeveniment com a remarcable perquè el disseny de les circumscripcions, grans i petites, era dinàmic i, en general, s’havia anat adaptant a les circumstàncies.
Segons J. Miret i Sans, el priorat de Catalunya tenia vint-i-set comandes sumades a les del regne de Mallorca, mentre que la castellania d’Amposta en tenia trenta-una.49 Tot i la pèrdua territorial a València, cal destacar que la castellania va assolir un patrimoni extraordinari, molt homogeni en certes regions com ara a l’Ebre català, i en altres llocs de la conca de l’Ebre, i que a més esdevingué el domini eclesiàstic més important d’Aragó. En el cas català es van configurar tres regions diferenciades: la part de la Catalunya Vella, des del Penedès fins al Rosselló; la conca del Segre, amb dominis importants, i la zona de la Conca de Barberà, Segarra i Garrigues a la Catalunya central.
La proposta de partició de la castellania d’Amposta s’emmarcava en la renovació del mapa prioral que l’orde portà a terme en ampliar el seu patrimoni, com succeí amb el priorat de Sant Gil, que va perdre la part occidental constituït en el de Tolosa el 1315.50 Semblantment, el nou priorat de Catalunya abraçava el conjunt de territoris vinculats als comtats catalans i als seus àmbits d’expansió, com Mallorca. Cosa diferent passava amb la regió catalana de l’Ebre, que havia estat objecte d’interès per part del comtat de Barcelona i del rei d’Aragó en el primer terç del segle XII i potser això havia influït en el fet de quedar unida a Aragó. A més a més, el territori del darrer tram del riu aplegava importants comandes templeres i hospitaleres, i amb la fusió va configurar la més destacada regionalització de l’orde, que enllaçava amb altres preceptories situades a Aragó. Finalment, Amposta havia estat la seu del priorat dels territoris subjectes a la Corona d’Aragó i havia tingut una entitat i dignatari singulars en la denominació, com era la castellania i el mestre o castellà. Tot i la pèrdua de la major part de la comanda ampostina, Amposta era un lloc identitari, que complia amb un rol legitimador referencial i això explica que donés nom i formés part del priorat principal.
En definitiva, la divisió responia a les necessitats administratives de la institució, propugnada pel mestre de Rodes i legitimada pel pontífex, i es feia ressò de certa identificació «nacional» o «de territori històric» amb la separació de Catalunya i preservació de la unitat aragonesa, de manera semblant al que havia passat amb la fundació de Montesa. No obstant això, la castellania d’Amposta mantingué una concentració patrimonial regional específica a l’Ebre català, que juntament amb les comandes valencianes li aportava presència en les tres entitats territorials de la Corona. Tal vegada aquest disseny tenia una dimensió política. En aquest sentit, la castellania esdevingué el priorat principal, més preuat i força identificat amb la pròpia institució del rei. Així, el major rang i valoració de la castellania explica que membres de la família de Jaume II hi van estar vinculats i van tenir càrrecs, com les filles Blanca, priora de Sigena, i Maria, a la clausura, Sanç d’Aragó, fill natural de Pere el Gran i germanastre de Jaume, destacat castellà d’Amposta, i el primogènit Jaume, que va ser hospitaler uns mesos abans de vincular-se a Montesa. A la vista d’això, sembla que els interessos territorials, com els del mateix monarca, també van poder jugar algun paper en aquesta solució. En el cas de la castellania d’Amposta, es potenciava un senyoriu eclesiàstic en una territorialitat com l’aragonesa on els poders nobiliaris en ocasions havien estat refractaris al desplegament institucional de la monarquia, i per tant, el rei podria comptar amb un eventual aliat, com de fet va succeir. D’altra banda, les comandes templeres que havien protagonitzat la resistència a l’abolició de l’orde van acabar formant part de la castellania.
LA POLITITZACIÓ DE L’HOSPITAL.
TUTELA DE JAUME II I PROJECCIÓ INTERNACIONAL
La intervenció de Temple i el rellançament de l’Hospital des de l’arribada a Rodes van comportar una nova etapa en el desenvolupament institucional d’aquest orde. Aleshores esdevingué més subjecte als interessos i necessitats del poder reial i assolí una major entitat política a la Corona d’Aragó i a la Mediterrània. La major tutela del rei Jaume II es feia evident, però les interaccions del papa i el mestre envers els dominis hispans santjoanistes eren també més patents. Aquests dignataris van trobar solucions pactades com les referides al patrimoni, però també van pugnar per decidir sobre els dos priorats.
Al llarg del regnat de Jaume II, i molt específicament després del traspàs dels béns del Temple, el rei va tenir una major incidència en la institució,51 que es va manifestar en la implicació dels hospitalers en ambaixades diplomàtiques, en l’activitat militar, en la intervenció directa del rei en el nomenament dels màxims dignataris i, fins i tot, en les temptatives d’intervenir les responsiones. De fet, en una carta seva a Hélion de Villeneuve, mestre hospitaler, advertia que no tenia inconvenient amb la tramesa d’aquestes tributacions a Rodes, mentre que no perjudiqués els serveis que els frares li devien, sobretot els militars.52 Per contra, el papat va ser més actiu que abans en la defensa de les responsions davant del rei i els oficials, que els hi reclamava perquè servien al sosteniment del convent a les terres cismarines. Les contribucions a Ultramar tenien un valor fiscal i financer per al convent central; mentre que per al monarca en tenien un de patrimonial i de finançament. Per això, Jaume II amenaçava d’apropiar-se-les quan els frares no complien amb les seves exigències i d’acord amb el renovat vincle de dependència que oferia l’homenatge dels dignataris hospitalers.53 En aquest context i en contra de les regulacions institucionals, el monarca intervingué en nomenaments de càrrecs i actuà per tal d’emparar-se dels béns o responsions en resposta als incompliments militars.54 D’altra banda, els juraments, i per tant la vinculació amb el rei, esdevingueren també primordials per a l’orde, que va registrar curosament molts dels actes de jurament de fidelitat de priors, castellans i comanadors. Així, en l’ordenació arxivística del priorat de Catalunya hi havia un sac etiquetat com a homagiorum, i una secció d’homenatges, d’acord amb la importància atribuïda a aquest acte, on es conservaven, almenys, entre setze i una trentena d’actes de jurament de priors i comanadors respectivament.55
El jurament de fidelitat del castellà d’Amposta, fra Martín Pérez de Oros, va precedir el lliurament dels béns del Temple el 1317, que simbòlicament antecedia la «investidura» patrimonial. Les implicacions eren evidents per als coetanis perquè els cardenals es van oposar al jurament, tot i que el papa Joan XXII va fer del reconeixement públic de fidelitat un requeriment inexcusable en resposta a la petició del rei.56 El pontífex també va reclamar a fra Ramon d’Empúries, primer prior de Catalunya, que jurés fidelitat al rei el 1319. En el seu escrit novament recordava el procés de transferència dels béns a l’Hospital, on explicava que les resistències s’havien resolt amb el jurament de fidelitat que s’exigia al prior «pro securitate ipsorum regis et regni Aragonum». Aclaria, però, que el jurament era per la persona i no pas pels béns, i cal comprendre la posició del papat, perquè estava interessat a distanciar aquest patrimoni del rei. No obstant això, es preveia que si en deu dies no es portava a terme l’acte de fidelitat, el monarca podria disposar del càrrec i del patrimoni, i per tant afectaria el darrer.57 De fet, des de la perspectiva del rei, el patrimoni hospitaler i templer s’havia configurat mercès als donatius i patrocini del seus avantpassats,58 que reforçava l’argument del jurament com a reconeixement de la dependència a canvi del càrrec i del domini associat.
Teòricament, segons la butlla de 1317 el monarca no podia impedir el nomenament si no acceptava el jurament. En la pràctica, intervingué més que mai en l’elecció dels dignataris, i una sèrie de cismes i desavinences per l’elecció prioral i del castellà d’Amposta van marcar els anys posteriors al nou marc relacional entre el rei, els dignataris de l’orde, el mestre i el papa. Des de 1314 fins a 1330 es van produir eleccions cismàtiques, a vegades simplement es va contradir la proposta de Rodes, com va passar amb fra Ramon d’Empúries, primer relegat com a castellà d’Amposta pel mestre –cosa que no va acceptar el rei– i que finalment va ser prior de Catalunya. Aquest havia estat almirall de l’orde, havia participat en la conquesta de Rodes, va tenir protagonisme en altres afers internacionals i va reclamar el comtat d’Empúries.59 A través de la seva trajectòria es pot veure precisament la internacionalització i politització de la institució en aquests temps.
A vegades, l’oposició reial va forçar el mestre de Rodes a acceptar la persona proposada pel rei Jaume II i finalment el nomenament dels seus candidats a la castellania i al priorat, com ara fra Sanç d’Aragó i fra Arnau Alós.60 A més a més, Jaume II va amenaçar de retenir les responsions, perquè eren necessàries per a fer front a la lluita en contra dels enemics de la fe i per a la utilitat del regne. En això mantenia la posició dels seus antecessors, però anava més enllà en intentar quedar-se amb els tributs que justament es destinaven al convent de Rodes per a lluitar contra els infidels.61 Una nova deposició de fra Arnau Alós feta pel mestre de Rodes topà amb la contrarietat del rei, qui el va imposar com a prior també a pesar de l’oposició del papa; i de retruc aconseguí les prestacions militars dels hospitalers a Granada ja el 1331. El rei Alfons el Benigne havia amenaçat amb segrestar les responsions i fra Sanç d’Oros, lloctinent del mestre, autoritzà l’arrendament dels ingressos de la comanda de Torrent, a València, el 1330 per a fer front a les despeses.62
En les disputes pels càrrecs, el balanç era favorable al monarca, qui tractava l’Hospital com una extensió de les seves necessitats polítiques, clarament les militars, diplomàtiques i financeres. En aquest sentit, des de 1283 el castellà d’Amposta, i després el prior de Catalunya, sempre van participar en les corts catalanes en el braç eclesiàstic, que mostrava la plena integració en l’engranatge institucional,63 i a més a més el castellà d’Amposta va ser membre del braç eclesiàstic aragonès i valencià.64
El rei Jaume II confià en els hospitalers per a dur a terme ambaixades diplomàtiques, com a l’hora de negociar la pau amb Castella el 1301, o per concertar el matrimoni amb la princesa de Xipre, Maria de Lusignan.65 En el terreny militar, el rei Jaume II i el seu fill Alfons el Benigne van sol·licitar l’ajut militar en la frontera de Granada en vàries oportunitats i davant de la manca o insuficiència de les prestacions, van amenaçar d’intervenir les responsions i, fins i tot, van rebre pagaments compensatoris.66 Per tant, els reis Jaume II i Alfons el Benigne van exigir a l’orde la seva tradicional cooperació militar, però gaudint de més elements coercitius i assegurant-se beneficis econòmics. L’amenaça de confiscació i la intervenció dels oficials en les rendes i béns van ser recurrents en el marc d’una renovada relació de dependència. Així, al llarg de la dècada dels anys vint, el rei va exigir als seus oficials que no empenyoressin els béns dels santjoanistes a la castellania d’Amposta.67
La presència dels hospitalers aragonesos i catalans va ser remarcable en l’empresa de Sardenya de 1323 i 1324, que en principi quedava fora de les seves obligacions militars perquè tenien prohibit lluitar contra cristians. En canvi, tot apunta que van estar més interessats a participar en aquella expedició que en la frontera del regne de Granada. Hi havia una màxima identificació amb la política exterior i mediterrània de la Corona per part de l’Hospital, i del castellà d’Amposta, fra Martín Pérez de Oros, qui va comandar una companyia al setge de Vila d’Esglésies on va perdre la vida.68 A més, el priorat de Catalunya es va comprometre a aportar 50.000 sous i la castellania 100.000, contribució molt extraordinària i òptima expressió de la seva participació en la política del moment.69 Val la pena observar que les contribucions dels santjoanistes de la castellania anaven consignades al braç eclesiàstic del regne de València, que juntament amb Montesa aportaven quasi la meitat dels 300.000 sous; i en canvi no apareixien entre els contribuents de l’estament eclesiàstic aragonès. Dècades més tard, el rei Pere el Cerimoniós, en un regnat marcat per un destacadíssim intervencionisme en l’orde, proposava que hi hagués comanadors aragonesos i catalans a Sardenya.70 D’altra banda, els hospitalers van utilitzar impostos com a mitjà de finançament i fins i tot d’enriquiment.71
Davant de les ingerències o intervencions dels reis, el papat va intentar retallar-les en el primer terç del segle XIV. Missives secretes de Joan XXII els reclamaven que no es fes pagar als hospitalers aragonesos i catalans certes despeses perquè havien de fer front al sosteniment d’Ultramar des del convent. Així, demanava al rei que no els impedís cobrar les responsions72 i va implicar els prelats, com ara l’arquebisbe de Saragossa, qui va rebre l’encàrrec de vetllar en contra dels qui en privaven el cobrament. Una vegada més el pontífex recordava que era pel benefici dels cristians que regentaven les «parts ultramarines».73
A TALL DE CLOENDA
A darreries del segle XIII, la crítica situació del moviment croat va propiciar la redefinició dels ordes militars, sobretot internacionals, quan s’obrí pas el plantejament de creació d’un orde nou. Aquest projecte va agafar forma en el rellançament de l’Hospital després de l’abolició del Temple, que va romandre com a principal responsable de la defensa cristiana a la Mediterrània oriental. Mentrestant s’incrementava la ingerència de la monarquia i dels seus representants en els instituts militars. En aquest context, es produí la intervenció del rei Jaume II en el patrimoni templer, que convertí l’orde hospitaler en una poderosa i principal institució dominical a Aragó, i destacada en terres catalanes, encara que pràcticament havia perdut la presència a València. La regionalització patrimonial en determinades zones i la politització a la Corona d’Aragó coincidí amb l’enfortiment de la seva trama governativa i fiscal, conduïda des de Rodes. Aleshores la incidència del rei va augmentar envers l’Hospital i el nou orde de Montesa, ara més subjectes a les necessitats i al desplegament de les funcions de la monarquia, que es va concretar en una sèrie d’intervencions en l’administració, patrimoni i, fins i tot, recursos. Alternativament, el papat esdevingué un autèntic garant de l’organització santjoanista, sovint com a representant dels interessos de Rodes, i amb una major actuació que la que havia protagonitzat en els segles anteriors. La peculiar dimensió internacional del renovat orde va propiciar accions del poder reial, papal i del mestre, no lliures de disputes o contradiccions, i amb això els seus membres van esdevenir actors destacats en l’activitat política de la Corona d’Aragó.
* El present estudi s’ha fet gràcies al projecte de recerca HAR 2013-45266 del Ministeri d’Economia i Competitivitat.
1. Les principals referències sobre l’abolició del Temple a la Corona d’Aragó són: Heinrich Finke: Papsttum und Untergang des Templerordens, Münster, Druck und Verlag der Aschendorffschen Buchhandlung, 1907; Alan Forey: The Fall of the Templars in the Crown of Aragon, Aldershot, Ashgate, 2001; Josep Maria Sans i Travé: El procés dels templers catalans. Entre el turment i la glòria, Lleida, Pagès editors, 1990; Maria Vilar Bonet: Els béns del Temple a la Corona d’Aragó en suprimir-se l’orde (1300-1319), Barcelona, Fundació Noguera, 2000 i Esteban Sarasa: «La supresión de la orden del Temple en Aragón. Proceso y consecuencias», a Ricardo Izquierdo i Francisco Ruiz (eds.): Las órdenes militares en la Península Ibérica. Vol. I: Edad Media, Cuenca, Ediciones de la Universidad Castilla-La Mancha, pp. 379-401.
2. Partim d’estudis com el de Joaquim Miret i Sans: Les cases de Templers y Hospitalers en Catalunya. Aplech de noves y documents històrichs, Barcelona, Casa Provincial de la Caritat, 1910. Sobre les conseqüències amb relació a l’orde montesina, Enric Guinot Rodríguez: «La fundación de la orden militar de Santa María de Montesa», Saitabi, XXXV (1985), pp. 73-86, i Luis García Guijarro: «Los orígenes de la orden de Montesa», a Las órdenes militares en el Mediterráneo occidental (siglos XII-XVIII), Madrid, Casa de Velázquez, 1989, pp. 69-83.
3. H. Finke: Papsttum und Untergang..., t. 2, pp. 276-279, doc. 138: «e si el papa feya un orde novell», pp. 280-285, doc. 139: «a orde novellament faedor...». També es registrà en els arxius de la institució a Rodes, National Library of Malta (NLM), 10, docs. 48 i 49: «bona quondam domus et ordine milicie Templi ordem Hospitali sancti Ihoannis Ierosolimitani concedere quam ordinem de nouo creando»; i docs. 50, 51.
4. Joannis Dominici Mansi: Sacrorum Conciliorum Nova Amplissima Collectio, núm. 24, Venècia, 1790, pp. 134-135. La notícia procedia d’informacions posteriors. Jean Baptiste Martin: Conciles et bullaire du diocèse de Lyon: des origines à la réunion du Lyonnais à la France en 1312, Lió, 1905, p. 441, doc. 1821. No hi consta que el rei Jaume I es negués a un orde únic per l’excés de poder en el seu territori, a diferència del que explica Alain Demurger: Auge y caída de los templarios, Madrid, Martínez Roca, 1986, p. 233. Tot i que va assistir al concili, ho va fer al maig i aquesta qüestió es va plantejar a darreries de juliol.
5. Liber de passagium o Liber de fine, Sebastià Garcías Palou: «Sobre la identificació del “llibre del passatge”», Estudios lulianos, 16 (1972), Londres, pp. 216-230: 225; i Alan Forey: The Military Orders. From the Twelfth to the Early Fourteenth Century, Londres, Macmillan Education, 1992, pp. 217-220.
6. J. N. Hillgarth: Ramon Llull i el naixement del lul·lisme, Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998, pp. 93-94.
7. Gabriel Ensenyat: «Pacifism and Crusade in Ramon Llull», Quaderns de la Mediterrània, 9 (2008), pp. 137-144: 141. La proposta d’unió dels ordes es discutí en concilis provincials a petició del papa Nicolau IV després de la caiguda d’Acre, i fou acceptada; Alan Forey: «The Military Orders in the Crusading Proposals of the Late-Thirteenth and Early-Fourteenth Centuries», Traditio, 36 (1980), pp. 317-345: 321.
8. A. Forey: The Military Orders..., p. 219.
9. Anthony Luttrell: «Gli Ospitalieri e l’eredità dei Templari 1305-1378», a The Hospitallers of Rhodes and their Mediterranean World, Aldershot, Ashgate, 1992, III, pp. 67-86: 67.
10. Maria Bonet Donato: La orden del Hospital en la Corona de Aragón. Poder y gobierno en la Castellanía de Amposta, Madrid, CSIC, 1994, pp. 51-59.
11. Sobre la posició estratègica de Tortosa i Amposta, Jean Pierre Cuvillier: «La noblesse catalane et le commerce des blés aragonais au début du XIV siècle (1316-1328)», Mélanges de la casa de Velázquez, VI (1970), pp. 113-130: 114-118. Maria Bonet: «L’Amposta feudal: poders, societat i economia», a Actes de les Primeres Jornades d’Història d’Amposta, Amposta, Ajuntament d’Amposta, 2001, pp. 141-180: 163-166. L’interès del rei per Tortosa es constata també perquè va assolir la tercera part de Guillem de Montcada en dates properes a l’obtenció del domini templer a la ciutat; Laureà Pagarolas: «La fi del domini de l’orde del Temple a Tortosa», Anuario de Estudios Medievales, 28 (1998), pp. 267-291: 272.
12. H. Finke: Papsttum und Untergang..., t. 2, pp. 182-184, doc. 101. L’argument servia per a reclamar les prestacions militars que el rei exigia als hospitalers.
13. Heinrich Finke: Acta Aragonensia. Quellen zur Deutschen, Italienischen, Französischen, Spanischen zur Kirchen und Kulturgeschichte aus der Diplomatischen Korrespondez Jaymes II (1291-1327), t. 1, Scientia Verlag Aalen, 1968 (1a ed. 1908), pp. 115-116 (1302).
14. Iohannes Vincke: Documenta selecta mutuas civitatis Arago-Chatalanicae et ecclesiae relationes illustrantia, Barcelona, Biblioteca Balmes, 1936, pp. 302-303 (ca. 1325): «hoc nolumus ignorare... dictum ordinem Hospitalis in dominio nostro a nostris progenitoribus recolende memorie fuisse donatum et honorifique atque bene,... fere omnia bona oridinis Templi».
15. A. Forey: The Military Orders.., pp. 217-218.
16. NLM, 10, docs. 20, 28 i 50 (de Climent V); i NLM, 1126, ff. 196-199, NLM, 1136, ff. 130-134v i 167 (de Joan XXII).
17. J. M. Sans i Travé: El procés dels templers catalans..., pp. 75-82. No obstant això, se l’havia acusat d’emprendre les accions abans del concili, A. Forey: The Fall of the Templars..., p. 10.
18. Tomàs de Montagut: «El reial patrimomi i els béns del Temple (1307-1317)», Actes de les Primeres jornades sobre els ordes religioso-militars als Països Catalans (segles XII-XIX), Tarragona, Diputació de Tarragona, 1994, pp. 140-153. A inicis del 1308, Jaume II va escriure al bisbe de València, present en el concili provincial per a comunicar-li que el papa Climent V li manava detenir els templers i emparar-se del patrimoni, H. Finke: Papsttum und Untergang..., t. 2, pp. 77-79, doc. 54.
19. M. Vilar: Els béns del Temple..., p. 29.
20. A. Forey: The Fall of the Templars..., pp. 24-74 i M. Vilar: Els béns del Temple..., pp. 32-50.
21. AHN, Órdenes Militares (OM), Orden de San Juan de Jerusalén (OSJ), c. 853, doc. 58.
22. J. Miret i Sans: Les cases de Templers..., pp. 378-379. La butlla Nuper in generali va donar pas a noves negociacions. Els representants del rei Jaume II a Avinyó van comunicar al pontífex que la resolució es prendria amb el seu consell, H. Finke: Papsttum und Untergang..., t. 2, pp. 295-298, doc. 145; pp. 298-302, doc. 146. Climent V seguí enviant missives als reis i prelats dels regnes peninsulars, com el d’Aragó, on indicava que els béns dels templers havien de recaure en els hospitalers; NLM, 10, docs. 47, 48, 49 i 50. Altres comunicacions recollien l’excepcionalitat de la decisió en els territoris hispans, NLM, 1139, a Bona templariorum, pp. 57-60. Val a dir que almenys des del 1211 els principals reis hispans estaven negociant conjuntament per aturar les accions del papat en el patrimoni templer; Jaime Villanueva: Viaje literario a las iglesias de España. Madrid, 1806, vol. 5, pp. 206-207.
23. J. Miret i Sans: Les cases de Templers..., p. 377. Jaime Villanueva: Viaje literario..., vol. 5, pp. 196-197.
24. A. Luttrell: «Gli Ospitalieri...», p. 80 i J. M. Sans Travé: El procés dels templers catalans..., p. 282.
25. H. Finke: Acta Aragonensia..., t. III, 1922, pp. 315-316, doc. 149. El diplomàtic del rei a Avinyó, Arnau de Vilanova, ho explicava així a Jaume II, qui a més informava que el papa es mostrava a vegades airós i d’altres receptiu en parlar del tema.
26. Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Reial Cancelleria (RC), 336, ff. 164v-167r: «era major profit e major seguretat que fossen dues ordens que una».
27. Idem: «...Et cert que·l poder del Espital seria tan gran que multitut d’omes, de castells et de forçes, et de rendes et d’altres coses que null altre poder del rey enfora no se poria comparar amb aquell, ans encara al poder del rey poria esser molt gran perill».
28. H. Finke: Papsttum und Untergang..., t. 2, pp. 294-298, doc. 145.
29. H. Finke: Acta Aragonensia..., t. III, pp. 332-337, doc. 158 (14 de maig de 1317).
30. L. García Guijarro: «Los orígenes...», p. 71.
31. Josep Maria Sans i Travé: Els templers catalans. De la rosa a la creu, Lleida, Pagès editors, 1996, p. 465.
32. Les peticions i arguments de Jaume II al papa l’any 1312, a H. Finke: Papsttum und Untergang..., t. 2, pp. 212-216, doc. 113, pp. 223-224, doc. 118, pp. 231-238, doc. 125, p. 265 i doc. 134, pp. 279-285, doc. 139.
33. A. Forey: The Fall of the Templars..., pp. 156-209.
34. E. Sarasa: «La supresión de la orden...», pp. 390-394. En aquest sentit, posteriorment va implicar als seus oficials perquè els hospitalers gaudissin dels drets que els templers havien tingut anteriorment en explotacions agràries i rendes, AHN, OM, OSJ, c. 589, doc. 173 (1318), 174 (1318).
35. A. Forey: The Fall of the Templars..., pp. 156-209, nota 33 i M. Vilar: Els béns del Temple..., p. 93. A diferència del rei Felip IV de França, qui s’apoderà de béns mobles, fingí ser creditor del Temple i obligà els hospitalers a pagar 200.000 lliures.
36. ACA, Reial Cancelleria, butlles, lligall 28, n. 10 i AHN, còdex 649, ff. 57-62, doc. 83, i còdex 659 ff. 29-40; aquests còdexs i els citats més endavant es troben a la secció d’ordes militars, orde de Sant Joan.
37. Val a dir que els tres primers frares de Montesa i els dos primers mestres eren hospitalers, però s’hi seguia la regla cistercenca de Calatrava, A. Luttrell: «Gli Ospitalieri...», p. 84.
38. J. Miret i Sans: Les cases de Templers..., p. 381. No refereix la font documental, però l’acceptació és evident per la manca de disputes i per les accions executòries dels béns fetes pels mandataris de la institució.
39. AHN, còdex 649, ff. 56r-57r, doc. 81 (1317) i AHN, còdex 659B, ff. 40r-43r.
40. AHN, OM, OJS, c. 636, doc. 18. La presa de possessió de Miravet, AHN, OM, OJS, c. 610, doc. 92.
41. J. Villanueva: Viaje literario..., vol. 5, pp. 156-157.
42. El papa demanava al bisbe de Saragossa el retorn de les esglésies que eren del Temple i que pertanyien a l’Hospital, AHN, còdex 649, f. 57, doc. 82 (1317); i en termes més generals a tots els eclesiàstics, AHN, còdex 649, ff. 62r-67r, doc. 84 (1318), i semblantment AHN, còdex 649, ff. 69r-71r, doc. 87 (1318); als bisbes d’Osca i Tarassona per tal que defensessin els hospitalers en els plets sobre els béns ocupats, AHN, còdex 649, ff. 67r-69r, doc. 85 (1320).
43. H. Finke: Acta Aragonensia..., t. II, p. 718.
44. Antonio Arribas Palau: La conquista de Cerdeña por Jaime II de Aragón, Barcelona, Instituto Español de Estudios Mediterráneos, 1952, pp. 117-119. Robert de Nàpols deia que ell faria cedir aquests béns, conscient de la gran influència que tenia sobre el papat. El patrimoni dels ordes podia convertir-se en una mena d’apanage per als fills del rei.
45. J. Miret i Sans: Les cases de Templers..., p. 382.
46. En la historiografia s’ha referit com una solució pontifical de conformitat al mestre: Joseph Delaville le Roulx: Les hospitaliers à Rhodes (1310-1421), Londres, Variorum Reprints, 1974, p. 49 i J. Miret i Sans: Les cases de Templers..., pp. 387-388. Cap d’aquests dos autors citen la font. Iacomo de Bosio en dona la informació en explicar el perquè de la formació del priorat de Catalunya. Adverteix que malgrat la divisió i per algun temps els hospitalers catalans, aragonesos, valencians i mallorquins van continuar tenint alguns interessos en comú, i ho recollí «come appare nelle bolle registrate nella cancelleria di questa sacra Religione»; Iacomo Bosio: Dell’Istoria della sacra religione et illustrisima militia di San Giovanni Gierosolimitani, II, Roma, 1594, p. 29.
47. No queda clar que el document emès per Joan XXII fos una butlla, tot i que sembla que Bosio ho afirma, donat que no es registra en cap dels fons santjoanistes, ni tampoc s’ha pogut trobar en els documents papals de Rodes actualment custodiats a Malta a la NLM.
