Kitabı oku: «Senyors, bandolers i vassalls», sayfa 3

El 1548 l’impressor Joan de Mey publicava a València una compilació d’opuscles titulada Seis tratados muy devotos y útiles para cualquier fiel cristiano, l’autor de la qual era el IV duc de Gandia. I és que per aquell temps, Francesc de Borja, gairebé havia deixat de banda la seua vida més profana i l’havia reorientada, dintre i fora dels seus dominis, envers una existència pietosa en benefici dels jesuïtes; més que no pas, tot i que també, en profit dels dominics. Llavors, val a dir que les possessions dels Borja van experimentar amb Francesc una vertadera transformació urbanística que —recolzada en el terreny econòmic en el negoci de la canyamel—aconseguí potenciar una efervescència religiosa i evangelitzadora (especialment sobre la població morisca), l’espill i model de la qual era el propi duc.

D’aquells anys són, no debades, l’edificació del convent de la Santa Creu a Llombai, en l’estrena del qual predicà Joan Micó, que havia estat el seu confessor; la reparació de l’hospital i del palau ducal; l’erecció del col·legi jesuític —convertit poc après en primera universitat—, a la inauguració del qual acudí l’aleshores arquebisbe de València, Tomàs de Villanueva; l’ordenació d’una representació litúrgica per Setmana Santa (la Visitatio Sepulchri) o d’una escolania, tot a Gandia. I a propòsit d’açò, en aquesta llista tampoc no hauríem de menystenir l’elevat nombre d’obres musicals i ascètiques, com la damunt referida; un bon nombre d’elles de collita pròpia.⁶³

A la llum de les dades aplegades per estudiosos, biògrafs i hagiògrafs, el detonant d’aquesta piadosa dedicació va ser el decés de la seua esposa, Elionor de Castro (27 de març de 1546), malgrat que l’assumpte —segons sembla— li voletejava per la ment des de feia temps. En eixe sentit, la defunció de l’emperadriu (1 de maig de 1539), l’impacte que sobre el jove marqués de Llombai i membres del seguici causaren les despulles mortals d’Isabel de Portugal en arribar, quinze dies després, a Granada; el contacte que va assolir amb els jesuïtes Antoni Araoz i Pere Fabro a Barcelona, mentre exercia la lloctinència general de Catalunya (1539-1543), o la més recent malencertada designació en qualitat de majordom dels prínceps d’Astúries, Felip i Maria Manuela (22 d’abril de 1543), el van induir a encetar l’allunyament de les dedicacions més mundanes.

De fet, Ignasi de Loiola havia convertit Francesc de Borja, ja abans de la mort de la duquessa, en el seu aliat instrumental, sabedor dels contractes polítics, socials i financers que el poderós aristòcrata podia aportar-li i de la seua utilitat a l’hora d’expandir i consolidar els preceptes de la Companyia de Jesús arreu d’Europa.⁶⁴ No per casualitat, el fins feia poc I marqués de Llombai n’era part, si més no, de la selecta elit nobiliària hispànica, alhora que persona propera a la cort i parent de l’emperador. No d’altra manera s’explica la seua prompta admissió al si d’aquesta novella congregació.

En efecte, encara no hi havien transcorregut set mesos des del traspàs d’Elionor de Castro, quan Francesc es convertí —amb el beneplàcit del fundador— en jesuïta, això sí, secretament;⁶⁵ situació que es mantindria dementre estigués ocupat en posar en ordre els destins de la casa ducal de Gandia.⁶⁶ Al capdavall, l’1 de febrer de 1548 entrava en religió, nogensmenys, caldria esperar fins l’agost 1550 perquè —un cop doctorat en teologia— marxés a Roma; tot lliu-rant-li els seus dominis a Carles, el seu primogènit.⁶⁷

I és que, certament, el IV duc de Gandia no era, ben mirat, una persona qualsevol. En primer lloc, els Borja i per tant Francesc —considerat el representant principal de la nissaga durant el segle XVI— estaven ben situats al bell mig de dos importants centres de poder: els Estats Pontificis i la Monarquia Hispànica.⁶⁸ De fet, si atenem als avantpassats de tan il·lustre cavaller, trobarem que era al mateix temps besnét del pontífex Alexandre VI i de Ferran el Catòlic, alhora que el seu besnebot per la via dels Enríquez (per tant, cosí tercer i nebot de Carles V al temps que cosí prim de Felip II); quadrinebot de Calixt III i nét de l’arquebisbe de Saragossa i València, Alfons d’Aragó. Llavors, poca broma.

Aquells qui el van conèixer quan era un adolescent, coincidien a descriure’l com un jovenàs alt, agraciat i d’ulls blaus; molt distint al cortesà adult, gras, botit i malaltís que sofria d’indisposicions de ventre i de gota, periòdics estats febrils, flatulències, basques..., el qual no s’hi podia ajustar l’armadura i sí envides seure al damunt d’un cavall; o al virrei que va transformar la seua imatge corpulenta i greixosa fins convertir-se en un home flac i macilent. Això no obstant, l’essència continuava a ser la mateixa: parell en personalitat, tot i que havia augmentat amb els anys en influx i poder; una formació potser tan acurada com la seua intensa religiositat, reflex de l’ambient cultural i religiós familiar en el que s’havia criat,⁶⁹ o tal vegada les qualitats que creia veure en ell el monarca... Tant se val! El ben cert és que, tot plegat, li conferia facilitat de moviments i capacitat per travessar qualsevol dels, d’altra banda, permeables portells que separaven l’esfera seglar de la religiosa en l’Europa del seu temps.

Així doncs, no s’explica d’altre mode que des de 1522, i fins 1525, fos un dels escollits per acompanyar Caterina d’Àustria a Tordesillas, on estava reclosa Joana, sa mare, o que des de 1528, i fins el 1543, el jove estigués al servei de l’emperador, a continuació, el 1546, es comprometés amb els jesuïtes —alhora que es resolia favorablement l’afer de Polinyà— i que el 1558, molt temps després, tornés momentàniament al servei d’un Carles V retirat al monestir de Yuste i aquest acabés per triar-lo perquè fos un dels seus marmessors testamentaris.⁷⁰

Nogensmenys totes les consideracions esgrimides, per portar la nau al port, convé començar per parlar de Francesc de Borja en el moment que s’incorporà definitivament a la cort. Tot just havien transcorregut catorze mesos des de la celebració de l’enllaç imperial —i dues setmanes des del Sacco di Roma— quan Isabel de Portugal es posà de part estant a Valladolid. La criatura nouvinguda resultà ser un baró al que li posaren per nom, Felip. Aquella li paregué l’ocasió idònia a l’aleshores duc de Gandia, Joan de Borja, que poc després i mitjançant missiva feia saber al monarca i a bona part de la noblesa titulada de l’arribada del seu primogènit.

D’eixa manera és que es pot dir: el príncep d’Astúries va créixer i es va criar al costat de Francesc, puix que el jove fou ben acollit en l’entorn cortesà el 1528 i des d’aleshores va romandre vinculat al servei familiar dels Habsburg. Tanmateix, sembla que el púber donzell es va guanyar aviat la simpatia, la confiança i l’afecte dels sobirans hispànics, atès que un any després fou el mateix Carles V —tot just abans de deixar per primera vegada la regència en mans de la seua esposa— qui encetà les negociacions amb la casa de Gandia amb la finalitat de maridar-lo amb Elionor de Castro, destacada dama portuguesa del seguici de l’emperadriu.

Al capdavall, el matrimoni es celebraria a Toledo l’estiu de 1529. Això no obstant, les negociacions amb el duc de Gandia no havien estat gaire senzilles, sobretot en el tocant al dot. Si bé es pot dir que l’himeneu havia sigut iniciativa d’Isabel de Portugal, al darrere d’aquesta meditada maniobra estava el comanador major de Lleó i secretari de l’emperador, Francesc de los Cobos, el qual féu la part de la jovencella. Finalment, Joan de Borja —amb el consell de l’advocat i amic, Joan Garcia, i del jurista i vassall, Jaume Benet Filibert (tots dos decisius en l’afer de Polinyà)⁷¹— acceptà les 80.000 lliures a canvi de la restitució dels 2.000 ducats que se li devien i una comanda de l’ordre de Calatrava.

Calia encara, però, procurar la promoció social de la jove parella, motiu pel qual van ser encimbellats, poc després, a la posició privilegiada de cavallerís i cambrera major. Amb tot, la cirereta del pastís fou l’elevació de la baronia rebuda de mans del seu pare, en marquesat (1530). Des d’eixe instant i fins a les primeries de 1543 —moment del decés del III duc de Gandia— Francesc i Elionor passaren a intitular-se, marquesos de Llombai.⁷²

Altrament, a poc espai de les esposalles, i com era d’esperar, arribà la descendència. Tot plegat, huit nadons —gairebé parells en barons i femelles— que van venir al món als indrets més diversos, allà on l’itinerant cort imperial es trobava desplaçada. D’eixa manera, el primogènit, al que posaren per nom Carles, va nàixer a Madrid el 1530; Isabel, la segona, va veure les primeres llums a Medina del Campo el 1532; Joan, el tercer, a Bellpuig el 1533, de camí a les Corts de Montsó; Àlvar i Joana a Toledo i Madrid, respectivament, el 1535; Ferran fou el sisè i va néixer el 1537, també a Madrid; Dorotea a Valladolid el 1538, i el darrer, Alfons, a Barcelona l’any 1539, un cop son pare havia sigut escollit lloctinent general de Catalunya.⁷³

El ben cert fou que els marquesos de Llombai s’havien convertit en la mà dreta dels sobirans i compartien amb ells en la quotidianitat parets i rutines. És per ço que, el 1529, van esdevenir els encarregats de tenir sol·lícita cura de l’emperadriu i dels seus fills —el príncep Felip i l’infanta Maria (1528)— dementre el Cèsar romania ocupat en les seues campanyes per frenar les aspiracions de Francesc I sobre la península italiana o contra l’Imperi otomà, que el 1532 amenaçava de caure sobre Viena; alhora que el cors es convertia en una qüestió cada vegada més preocupant en les costes dels regnes mediterranis. No debades, el 21 de maig de 1529, Barba-rossa s’havia fet amb el penyal d’Alger, des d’on sovint derivaria les fustes que desolarien el litoral hispànic. I, a més, l’agost de 1534 haurien de caure també en les seues mans, la Goleta i Tunis.⁷⁴

Amb el pas dels mesos, aquesta proximitat i confiança li conferí a Francesc, si més no, certa capacitat d’intercessió davant els monarques, informació de primera mà de les maniobres de l’emperador, dels assumptes d’Estat, de les intencions de Barba-rossa... En eixe sentit, el fill havia superat ja el pare, amb el que mantenia una abundant correspondència i a la que aviat s’afegiria el vescomte d’Évol. D’aquesta manera el duc estava ben aconsellat i informat sobre els més variats negocis. No s’entén d’altra manera el sobresalt i la preocupació de Joan de Borja, que en ser advertit, el 1534, dels perills corsaris que corria Gandia —els voltants de la qual havien sigut assaltats el 1532— decidí partir-se’n vers València, deixant en procurador a Melcior Pellicer; vertader encarregat d’engegar els preparatius de la defensa. Melcior Pellicer: novament ens topem amb una figura decisiva en el resultat de l’afer de Polinyà.⁷⁵

Ironia de la sort, el ducat de Gandia no va ser objectiu dels corsaris. I, ben mirat, poc importava que hagués estat així, perquè podia ser-ho de sobte i d’hora si no se li tallaven els peus al corsari. En eixe sentit, l’objectiu immediat de Carles —en el que concentrà tots els esforços— anà prenent un nom: Tunis. Així, l’assalt i conquesta de la plaça de la Goleta es produí el 14 de juliol de 1535 i facilità la recuperació de la ciutat, una setmana després. Si ara bé, en aquesta ocasió, Francesc, no hi va fer part de l’expedició a terres d’Àfrica degut a una indisposició, l’oportunitat se li presentaria immediatament després —això sí, en qualitat de diplomàtic— a la campanya de Provença (1536), on faltà el poeta i amic seu, Garcilaso de la Vega.

Ara sí convé fer un petit salt en el temps. El primer de maig de 1539, esdevenia el decés d’Isabel de Portugal al palau toledà de Fuensalida. Tot seguit, dues setmanes després, a Granada, es produïa l’estampa en la que el marqués de Llombai, segons sembla, formulà la cèlebre promesa: «No mai més serviré un senyor que se’m puga morir». Nogensmenys, l’emperador —que durant tot aquell temps havia romàs reclòs al monestir de Santa Maria de la Sisla— li havia preparat una destinació diferent al seu també afligit nebot: el 26 de juny de 1539 el nomenava lloctinent general de Catalunya.⁷⁶ Aquest seria el nou port.

A la ciutat comtal, el vell Frederic de Portugal havia aclucat els ulls el 5 de gener de 1539. I des d’aleshores al Principat hi mancava l’autoritat d’un virrei. Llavors, a l’espera d’un nou nomenament, havia estat Joan de Cardona —no precisament un garant d’estabilitat— qui havia pres la cadira del difunt. En l’endemig i a continuació, el buit de poder, la manca de comptants per satisfer els sous dels soldats de les fortificacions frontereres i les lluites de bàndols, havien sumit les comarques catalanes en la violència i el desgovern: Perpinyà, Castellbò o Arsèguel n’eren, en eixe sentit, un bon exemple.⁷⁷

El marqués de Llombai s’aplegà a Barcelona el 23 d’agost, havent passat juraments en el camí a Tortosa i Tarragona; procediment que, sens dubte, va haver de repetir a la capital del Principat. Tampoc no hi arribà sol. L’acompanyaven la seua muller, els seus fills, la seua cunyada i Onofre Martínez, secretari i capellà de la família. Les evidents mancances de les dependències reials feren que s’instal·lés al palau de l’Ardiaca.

Malgrat que havia estat signada la Treva de Niça amb Francesc I, i allò conferia certa tranquil·litat al si de la Monarquia Hispànica, val a dir que assumia l’encàrrec imperial en un moment delicat. D’una banda, la defunció de l’emperadriu i la necessitat de Carles V d’atendre la seua gegantina herència precipità la primera regència —això sí, nominal— del príncep Felip, la qual gairebé coincideix amb l’estada del marqués de Llombai a terres del Principat. D’altra banda, també seria una etapa complicada per a la institució virregnal, puix que comptava amb uns instruments de poder i mitjans financers bastant frugals i encara estaven per as-sentar-se procediments i competències: tot just com passava en altres contrades. Emperò, a més, en el cas de Catalunya se n’afegia el desori subsegüent a l’acefàlia política, la difícil conjuntura econòmica i el potencial desestabilitzador de la frontera, en ser aquest un territori immediat a França i a la mar Mediterrània.

És justament per ço que el monarca no se’n refiava, motiu pel qual havia pres algunes mesures —tot i que no gaire extremades— amb la finalitat d’intentar mantenir la quietud al si del Principat. Açò es reflectí, a tall d’exemple, a la pragmàtica publicada el 7 de març de 1539. Així mateix, el memorial que el sobirà deposità en les mans del I marqués de Llombai a finals de juny, recalcava la peremptòria necessitat de procedir a la pacificació i conservació de l’ordre públic, tot prestant especial atenció a la repressió del bandolerisme, la fortificació i adequació de les places frontereres o la protecció de la ciutat de Barcelona i de tota la costa catalana del cors.⁷⁸

En termes generals, la lloctinència general de Catalunya no era una dignitat precisament delejada per les retribucions ofertes, ni pel prestigi del càrrec, ni per la comoditat del seu govern. De primeres, l’autoritat efectiva del virrei es trobava sovint destorbada per un accentuat nombre de districtes jurisdiccionals. En eixe sentit, potser el més perceptible fóra la separació jurídica del Principat dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, emperò hi era també la fragmentació territorial pròpia de l’Antic Règim; això és, l’existència de senyories laiques i eclesiàstiques amb competències privatives. En segon lloc, caldria també fer referència a la mancança d’uns aparells fiscals funcionals o a d’una estructura institucionalitzada de govern vertaderament eficaç i sense interferències.

En efecte, al capdamunt de parenteles, privilegis d’estament, oligarquies locals, ressorts de poder i interessos familiars, tot just es definia i subsistia la figura del lloctinent i capità general de Catalunya: legitimada pel jurament dels costums i la delegació de l’autoritat reial; fonamentada en l’alternança en l’ús de mecanismes de repressió i el desenvolupament d’acords i avinences contemporitzadores amb les diverses nissagues catalanes. Aquestes seran, llavors, les eines emprades per Francesc de Borja durant el seu virregnat.⁷⁹

Arribats a aquest punt, caldria explicar, fil per randa, els trets de la lloctinència de Francesc de Borja: el bandolerisme, els problemes de la frontera amb França, el corsarisme, l’abastiment de grans... Nogensmenys, per mor de la brevetat, tractarem d’assajar sols aquells aspectes que ens semblen més adients, tot remetent els lectors als treballs d’estudiosos i erudits que —amb més coneixements i encertades paraules— hi han escrit amplament al respecte.⁸⁰

Per tant, deixant de costat la qüestió de la frontera amb França, els dos grans assumptes als que va haver de fer front el marqués de Llombai entre 1539 i 1543 van estar el corsarisme i el bandolerisme. Comencem per parlar-ne dels corsaris, això és, els qui havien obtingut una patent de cors i per tant obeïen els interessos d’un ens territorial alhora que en rebien suport. Si bé el cors medieval sembla que es caracteritzà més per les incursions dels vaixells catalano-aragone-sos —en tant que potència destacada de la Mediterrània— sobre els dominis del nord d’Àfrica, més que no pas al contrari, l’aparició de l’Imperi otomà, la translació econòmica i la política exterior de la Monarquia Hispànica acabaren per canviar les tornes.

És per ço que des de l’inici de l’edat moderna a l’àmbit mediterrani —cada cop més perifèric— s’hagué d’anar posant en marxa el remei de l’autodefensa, la qual no havia sinó de recaure en les mans de les autoritats autòctones. En eixe sentit, els Habsburg van optar per concentrar el seu potencial marítim en moments concrets sobre enclavaments específics, però alhora hi traspua l’incapacitat dels mitjans de poder reials per defensar els seus súbdits de forma coordinada. Els vestigis generalment més evidents d’aquesta política sobre el litoral potser siguen les ruïnes de torres i baluards que encara hui disseminades en el paisatge romanen dempeus. No obstant això, a l’hora de referir-se’n a l’autodefensa caldria parlar-ne també de l’ús de galeres —clar, quan se’n podia disposar d’alguna— o de colles d’hòmens, milícies i sometents que sovint van fer front als corsaris.

I açò ho portem a col·lació, en tant que l’etapa de la lloctinència de Francesc de Borja (1539-1543) coincideix a grans trets amb el definitiu viratge de Carles V envers l’escenari continental europeu, a l’encop que es produïen els avenços del corsarisme francès i otomà a la Mediterrània; especialment després del fracàs de la Jornada d’Alger (1541). Això és, la gradual relegació a un pla secundari del escenari mediterrani.⁸¹ A tall d’exemple, el 27 d’octubre de 1539 el marqués de Llombai —capficat de valent en la construcció d’una dotació de galeres— advertia de l’arribada a les costes catalanes de 5 o 6 fustes corsàries; per febrer els estols de la mitja lluna havien pres quatre embarcacions a Eivissa; l’agost següent es va tenir notícia d’un aplec de vaixells a les costes del Garraf i Blanes, pel mes de setembre de 1540 es produïa l’assalt a Gibraltar i encara l’albirament de naus continuaria els estius de 1541 i 1542. L’any següent, en el context de la guerra de l’emperador amb França i l’Imperi otomà, Niça, Palamós, Roses, la Vila Joiosa, Cadaqués, entre d’altres, serien també saquejades.⁸²

En un altre ordre de coses, però paral·lelament, hi era el problema del bandidatge. Cal dir però que en evocar els bandolers del segle XVI, més que d’atracadors i lladres de camí en el sentit actual i potser mitificat del terme, hauríem de referir-nos a un munt de partidaris d’una facció; això és, persones de totes les extraccions socials que feien costat a un cap de bàndol (normalment un ciutadà, un cavaller o un senyor de vassalls) a l’hora d’encarar-se amb un altre aplec de gent de semblants característiques.

I diguem-ho clar: això era possible en tant que el recurs a la violència privada havia estat un procediment plenament legal des de l’edat mitjana i encara estava vigent arreu dels territoris europeus al principi de l’edat moderna. El que estava canviant, però, era el discurs social sobre la violència; d’on es pot inferir la seua repressió a mans d’unes noves monarquies cada cop més interessades en augmentar el seu protagonisme en assumptes de justícia.

Tot plegat, és per ço que la Catalunya d’aleshores no era cap excepció. A tall d’exemple, hi havia l’enfrontament dels Sentmenat, veïns i aliats del comte de Quirra, amb els Pujades; el del vescomte de Peralada, que escudava al d’Évol —parent de Francesc de Borja— amb els senyors de Centelles (comtes de Quirra); el de Bernat Pinós amb el comte de Mòdica, o la confrontació de Joan Cadell i Lluís Oliver de Boteller, infeudat vescomte de Castellbó, amb alguns dels seus vassalls. Al voltant d’uns o altres Antoni Roca i Moreu Cisteller amb les seues quadrilles.⁸³

Sense anar més lluny, tot just després de jurar el càrrec de lloctinent a Tortosa, el I marqués de Llombai va haver d’intervenir a la ciutat de l’Ebre, fent pres Onofre Oliver de Boteller, fill de l’anterior:

Entendí en proveher algunos casos muy feos que se han hecho en aquella ciudad. Hízose regalía dellos, para que mejor se pudiessen castigar. Y assí el mesmo día que me partí, hize todas mis diligencias con los alguaziles y con la guarda para que se prendiessen los culpados. Y para esto fueron al castillo de Tortosa, que en lugar de ser reparo y defensa a los vassallos de Vuestra Magestat, no sirve sino de cueva de ladrones, y para amparo de sus deservidores. Hallaron el castillo solo y sin alcayde, porque era él uno de los que se havían de prender. Y aunque se entiende en el remedio desto, no quiero dexar de dar cuenta a Vuestra Magestat dello, porque esté informado, para si acudieren con esto algunos con alguna quexa. Al fin no se pudieron haver a las manos sino don Noffre Oliver y otros tres o quatro, aunque no eran de los principales.⁸⁴

De fet, els Oliver de Boteller no eren pas un llinatge qualsevol del Principat. Entre els seus membres es compten, durant el Cinc-cents, tres presidents de la Diputació del General: Francesc (1530-1533), germà de Lluís Oliver de Boteller i prior de la Seu de Tortosa, i dos dels fills del vescomte, Pere (1575-1578 i 1584-1587) i Francesc (1587-1588 i 1596-1598); l’un canonge i l’altre abat de Poblet. D’altra banda, tot i la rellevància dels acaraments del vescomte de Castellbò amb alguns dels seus vassalls⁸⁵ —com ara els Tragó— no cal oblidar que el cavaller tortosí d’afegida s’havia enemistat també amb els Rius-Olzinelles de Lleida, en haver pres per esposa Jerònima Tomasa Riquer. En resum, valga d’indicador que no es tractava de personatges marginals, sinó d’individus amb un protagonisme econòmic, bèl·lic i social considerable; servidors hui i perseguits demà. No cal dir més. El mateix Lluís Oliver de Boteller havia fet costat al virrei de València, Diego Hurtado de Mendoza, el 1521 per reprimir els agermanats i encara després s’havia convertit en el castellà de Peníscola.⁸⁶

D’altra banda, la invulnerabilitat de certes faccions, quadrilles i persones o la seua dilatada presència en el temps i sobre del territori, no es pot atribuir sols a la manca de mitjans reials a l’abast del virrei o a l’intricat laberint jurisdiccional. Caldria parlar dels oficials de la Inquisició o dels coronats i addicionar l’ajut d’encobridors de bandolers; ço és, familiars, amics, camperols, però també senyors feudals, potentats i oficials reials o, si més no, alts càrrecs de l’administració i govern de l’Estat, als quals hom denomina fautors.⁸⁷

Sens dubte, d’aquesta mena d’amagaments els hi va haver abans i després que Francesc de Borja es fes càrrec de la lloctinència de Catalunya. Segurament, és per açò que el 1539 era ja una tradició publicar gairebé ensems el pregó general i la crida de les fautories tot just per encetar el mandat. D’eixa manera va procedir, doncs, el marqués de Llombai: el pregó general va veure la llum el 25 d’agost de 1539 i exactament un mes després sorgia de l’impremta la crida de les fautories; precedent d’altres similars —tot i que amb caràcter més particular—promulgades durant el seu virregnat arreu del Principat.⁸⁸

En termes generals, malgrat que el pas de Francesc de Borja per Catalunya segueix essent motiu d’anàlisi i d’interpretacions diverses —les obres de Jordi Buyreu, Àngel Casals o Enrique García Hernán en fan nodrit exemple⁸⁹—, es pot dir que el seu mode de procedir pel que fa al bandolerisme d’alguna forma va esbossar les línies mestres de pacificació social emprades durant la segona meitat del Cinc-cents, en tractar d’abordar l’assumpte de mode sistemàtic; convertint-lo en un problema de govern de primer ordre, tot alternant els mecanismes de repressió amb el desenvolupament d’acords i avinences contemporitzadores amb les diverses nissagues catalanes. Malgrat tot, no es pot dir el mateix del corsarisme.

Tanmateix, encara caldria fer un balanç més agut pel que fa al bandidatge, puix que si bé és cert que va apressar i ajusticiar bandolers com ara, Fusteret, Francesc Pinós o els germans Senesterra, també en va perseguir inútilment d’altres: estem pensant en el capellà Antoni Roca, en Moreu Cisteller o en l’esmunyedís Joan Cadell, senyor d’Arsèguel. Per tant, llums i ombres. Malgrat que va traçar alguns itineraris que trobaren seguida al llarg de la centúria, no hem d’oblidar que el bandidatge, ni menys encara el corsarisme, no es poden considerar definitivament resolts —ans al contrari— el 1543, moment en el que el fins feia poc I marqués de Llombai, i ara IV duc de Gandia, fou cessat en el càrrec i ell i la seua família hagueren de deixar Barcelona.⁹⁰

I és precisament en aquest punt quan hom es qüestiona, després de refle-xionar-hi una estona, si ben mirat el governant model —alhora prudent i eficaç, al que els seus quefers quotidians a la ciutat comtal no el feren sinó créixer en esperit— que ens descriuen els seus primers biògrafs (Dionís Vàzquez, Joan Eusebi Nieremberg, Pere de Ribadeneira, Virgili Cepari...) no és en realitat un virolat exercici propagandístic que tracta d’emfatitzar la seua santedat, a partir d’una intensa i innegable religiositat, en un període en el que tal vegada sols hi era l’aristòcrata i el lloctinent.⁹¹ En eixe cas, potser els «successos de Polinyà» tinguen alguna cosa a dir en la prossecució del procés de secularització i d’apropament a la figura humana, prèvia a la sacrosanta.

En el llindar del conflicte: els bàndols de la vila d’Alzira

Al bell mig del regne de València, en tant que corol·lari de les ja velles i desmesurades dèries de l’ambiciós Alexandre VI —el qual maldà tant per establir els dominis del seu llinatge en l’àrea territorial compresa entre el marquesat de Dénia, el riu Xúquer i encara més enllà— els Borja posseïen, al voltant de 1540, un ducat de Gandia eixamplat en detriment de les senyories contigües, però també, si més no, la vila i honor de Corbera, el marquesat de Llombai i les baronies d’Albalat i Torís, a la veïna comarca de la Ribera del Xúquer, o els dominis de la Vall d’Ebo i Gallinera, Xella, la Pobla del Duc i adjacents, a les muntanyes centrals i meridionals del país.⁹²

Aquesta va ser la vasta herència arreplegada per Francesc de Borja després que al III duc de Gandia li sobrevingués sobtadament la mort el 8 de gener de 1543. Açò explica també que, poc després, Pere Lluís Galceran de Borja se’n fera càrrec de l’administració a petició del seu germanastre, que llavors —com s’ha dit— era lloctinent general del principat de Catalunya. Encara el 13 de març de 1543, Joan Cristòfol de Borja prenia possessió de Corbera, Riola, Polinyà, Fortaleny i Sinyent.⁹³

Al remat, el flamant duc féu la seua entrada oficial a Gandia el 8 de maig de 1543, recentment aterrat al regne; destí del torna-viatge emprés a mitjan abril a Barcelona. Retornava llavors a la vila que l’havia vist nàixer —si bé ara en qualitat de senyor— amb la intenció expressa d’emprar el temps necessari per pren-dre-hi possessió, deixar-ho tot enllestit i marxar novament a la cort; aquesta vegada al servei del príncep Felip i de Maria Manuela de Portugal. Nogensmenys, les freqüents intrigues palatines de la bel·ligerant duquessa de Gandia contra els Avís van acabar per frustrar el projecte de l’emperador; tot davant la rotunda negativa dels progenitors de la núvia al fet que Elionor de Castro fóra la cambrera de la jove princesa.

Llavors, la conseqüència directa de tan malencertada designació fou que Francesc de Borja —la vida del qual havia transcorregut al si de ciutats populoses— es va veure sobtadament estacat i oblidat en els seus dominis. A açò cal afegir-hi també la precària salut de la duquessa, la qual anà de mal en pitjor; conduint-la al tràgic decés ocorregut el 27 de març de 1546. A la llum de les dades, tot allò li degué crear a Francesc de Borja un sentiment de resignació que encara persistia el 1545; en els prolegòmens de la fautoria i dels subsegüents «successos de Polinyà».⁹⁴

Doncs bé, en eixe ordre de coses —pedra amunt, pedra avall— els problemes als que l’aleshores marqués de Llombai hi havia fet front al Principat (és clar, llevat de l’agreujant fronterer amb França) no eren massa distints als que Ferran d’Aragó havia d’intentar resoldre per les mateixes dates al si de la lloctinència general del regne de València: disputes nobiliàries, bàndols, atacs corsaris, acatament de l’autoritat de les institucions reials i el seu assentament sobre el territori... Amb tot, a diferència de Francesc, el duc de Calàbria tenia certa reputació de tou; consideració segurament adquirida per la sofisticació cultural i artística de la seua cort virregnal establida a València, així com per les freqüents festes, celebracions i divertiments sumptuosos que s’hi organitzaven adesiara a la finca de «La Garrofera», al carrer Cavallers o al Palau Reial.⁹⁵