Kitabı oku: «Senyors, bandolers i vassalls», sayfa 4

Car, no sempre havia estat així. Fent un repàs ràpid al mandat conjunt del napolità amb la seua esposa, Germana de Foix (1526-1536), es veu fàcilment l’entrellat d’uns inicis difícils, marcats per les seqüeles inherents a la revolta agermanada, per les seues darreres fuetades repressives i encara, entre 1526 i 1528, per les revoltes morisques de la serra d’Espadà, Benaguasil, la serra de Bèrnia o Guadalest, al temps que la costa valenciana patia les incursions corsàries dels germans Barba-rossa: Xilxes, Parcent, Cullera, la Vila Joiosa, Alacant... No debades, per eixes dates començaren també a promulgar-se les primeres mesures de control sobre els cristians nous, s’engegaren els projectes de fortificació litoral, s’armaren galeres o van prendre cos sometents i companyies de guarda costanera.

Immediatament, però, Ferran d’Aragó adquirí fama de tou i encara el decés de Germana de Foix (1536) hi contribuí, perquè el duc de Calàbria esdevingué virrei en solitari. D’aqueixa nova etapa —en la qual maridà amb Mencia de Mendoza (1541)— caldria destacar els continus desafiaments de Barba-rossa i Dragut, alguns esforços de pacificació de la violència social, les dificultats d’abastiment de blat i d’altres mercaderies o les seues trifulgues amb la Reial Audiència; malgrat que també hagué de fer front al moviment contestatari derivat de la seua actuació arran del segrest d’Anna Masquefà (1545), alhora que hagué de sobreposar-se a les pretensions del duc de Sogorb sobre Llíria, en bescanvi pel comtat d’Empúries, o enfrontar-se diverses vegades a la Junta d’Estaments, a tall d’exemple, pel que fa al parlament d’Alzira (1544) o «als successos de Polinyà» (1546).⁹⁶

D’aquesta manera és que hi arribem al llindar del conflicte que precipità l’acolliment de bandolers a Polinyà: les parcialitats del reialenc alzireny. Claudo regnum et adaperio, aquest era el lema que lluïa orgullosament la privilegiada vila d’Alzira davall del seu blasó coronat i rematat amb una clau d’argent. I no era per a menys, Alzira se’n sabia —parafrasejant l’expressió popular— melic de la Ribera. No debades es tractava d’un dels nuclis de població més importants del regne de Valencia i principal centre vertebrador de la comarca, la contribució del qual encara arreplegava llavors Algemesí, Benimaclí, Carcaixent, Cogullada, el Toro, Guadassuar o Ternils. A més, i en un altre ordre de coses, havia estat la darrera vila en plegar-se a l’emperador durant el conflicte agermanat.

Cal que ens en fem, doncs, una idea. Partim d’un escenari complex, marc immediat de càstigs i composicions, on l’ocupació militar de la vila (1522-1524) i la preocupació per aixafar qualsevol recialla d’insurrecció s’entremesclen amb el rerefons social deixat per les Germanies.⁹⁷ Per tant, tot i els copiosos precedents medievals, aquest cúmul de circumstàncies fou el que permeté treure el focus de l’atenció repressora de sobre dels bàndols. Nogensmenys, la situació havia canviat una dècada després, moment en el què documentem importants enfrontaments d’alguns dels seus més poderosos llinatges de ciutadans i cavallers; els quals prenen com a important fil conductor el control dels ressorts del poder local.

I és que l’oligarquia municipal va haver d’eixir al pas i resoldre problemes diversos i sovint sobreposats als seus propis interessos. D’una part, els perpetus conflictes del reialenc alzireny amb els dominis senyorials veïns pel que fa a jurisdicció, fites o recursos. D’altra, els problemes suscitats per la progressiva assimilació d’incipients elits que demandaven ser introduïdes en els oficis, i, al cap darrer, hi eren les freqüents hostilitats dels Valero, Vendrell, Garí i Traucador amb els Lluquí, Guerau, Vilanova i Garcia (d’Aguilar) que van arribar, fins i tot, a comprometre la seguretat i el bon govern de la vila durant els anys trenta i quaranta. Així se’n referia, a tall d’exemple, el 1547 Jeroni de Cabanilles, portantveus de general governador, en una missiva enviada al duc de Calàbria, en la que soterradament li recriminava la seua passivitat:

Las cosas de Alzira están peor que las de Alger. Y acuérdese Vuestra Excellencia quantas vezes he supplicado se pussiese allí un palo siquiera por Vuestra Excellencia, porque aquél haría algo con lo que acá le ajudaríamos, pero bien veo que mi screvir es en vano. Reciba la voluntad y perdone mi atrevimiento y prolesidad, y ahunque no me respondan a nada desto, no es nuevo.⁹⁸

En eixe sentit, tot i que el 1540 s’intentà d’endreçar el sistema insacularori, així com diversos assumptes derivats de l’exercici del poder a la localitat, i encara dos anys després —el 1542— fent ús de les Corts celebrades a Montsó, es procedí a la reducció del nombre d’assistents al Consell General, el recurs al monarca per a aconseguir insacular-se continuà essent permanent; raó per la qual els motius de conflicte mai van arribar a cessar del tot.⁹⁹

Així estaven les coses al reialenc alzireny quan a principis del mes de desembre de 1543, l’Emperador, des dels Països Baixos, ordenà publicar al regne de València la pragmàtica mitjançant la qual obligava a signar pau i treva vàlida per un any —temps que esperava que duraren les hostilitats amb Francesc I— a tots els regnícoles que tingueren diferències.¹⁰⁰ Amb açò, el monarca esperava parar esment i concentrar la capacitat bèl·lica valenciana envers l’altre cavall de batalla: les escomeses d’estols corsaris, com ara els de Barba-rossa. No debades, eixe mateix estiu Niça, Cadaqués, Roses, Palamós, Eivissa o la Vila Joiosa n’havien estat escenari i havien patit les conseqüències.

Això no obstant, la disposició reial i el temor de la repressió del duc de Calàbria no van tenir efectes perdurables a la Ribera del Xúquer, ni particularment a la vila d’Alzira, on paradoxalment alguns partidaris dels Valero i dels Lluquí van continuar amb les seues guerres privades com si res no s’hi hagués manat. Exposat de manera concisa, seria més o menys de la següent manera. A mitjan de gener de 1544 —a pocs mesos perquè se celebrés el parlament a Alzira— els germans Bartomeu, Pere i Joan Gomis, de Carcaixent; Joan Arnau, d’Almussafes, i Joan Moreno, d’Alzira eren acusats per diverses agressions.¹⁰¹ A la fi d’agost, Magdalena Alonso, denunciava l’assassinat del seu marit Pau Monterde, que havia sigut abordat en el camí entre Algemesí i Guadassuar pels germans Vicent i Tomàs Segura i Bartomeu Gilabert d’Alzira.¹⁰² No obstant això, el segon homicidi no es va produir fins el mes de maig de 1545, lliure, per tant, del rigor de la pragmàtica de 1543. La víctima fou el mateix Joan Moreno, implicat en el primer delicte.¹⁰³

En efecte, el 9 de maig Beatriu Gallac i Úrsola Moreno, parentes del finat, van posar clam contra Miquel Olzina acusant-lo de l’esmentat crim. Com que per aquells temps les presons d’Alzira presentaven un estat bastant dolent i els presos podien fugir-se’n amb facilitat, el justícia Francesc Valero va optar per un arrest domiciliari amb sagrament i homenatge. El lloc escollit fou la llar de Francesc Olzina, familiar de Miquel, que vivia en el carrer Major prop del portal de la Trinitat.¹⁰⁴ Això no obstant, açò no va impedir que unes jornades després el reclús se n’anés de casa del seu cognat, amb el consegüent trencament de l’arrest, sagrament i homenatge. S’encetava així la venda en públic encant dels béns del fugitiu i dels seus capllevadors i fermances.

Transcorreguts uns mesos, el 29 de juliol, la Reial Audiència havia dictat sentència en absència contra una nòmina molt més àmplia: Miquel Olzina, Jaume Olzina, Bartomeu Olzina, Jaume Olzina, germà de Bartomeu; Joan Olzina, Jaume Gil, Bartomeu Gil, Miquel Casanoves, fill d’Esteve, Joan Iranço, Bartomeu Cucó i Bartomeu Alba.¹⁰⁵ El veredicte requeria dos tipus de reparació. D’una part, les penes pecuniàries xifrades en les despeses de la causa i dos-cents morabatins. D’altra, condemnava a mort i vilipendi els pròfugs, els quals —advertia— havien sigut acollits en les senyories dels voltants; passejant-se impunement adesiara pels carrers de la vila reial.¹⁰⁶ És per ço que al principi de desembre de 1545, l’algutzir extraordinari Gonçal de Céspedes, es dirigia a la vila d’Alzira amb ordres expresses del duc de Calàbria.¹⁰⁷ Unes jornades després es consumava l’avalot i la resistència.

Però fent un incís, segurament a hores d’ara hom es pregunte què en sabem d’aquests homes d’Alzira: a què es dedicaven? quins motius tenien per assassinar Joan Moreno? I el que és més inquietant, per què Francesc de Borja va decidir receptar-los a Polinyà? Cal començar per advertir que són qüestions bastant difícils de resoldre, algunes de les quals ni tan sols tenen encara una resposta.

En eixe sentit, cal assenyalar per exemple que no hem encertat a trobar el procés criminal que Beatriu Gallac i Úrsola Moreno instaren contra els homicides —en el cas hipotètic que es conserve enlloc—, circumstància que impossibilita l’esclariment dels fets i les raons que conduïren a l’agressió. Tampoc en sabem molt de la identitat dels agressors i dels seus oficis, més enllà del genèric «llaurador» emprat per la major part dels habitants de la vila. Nogensmenys, coneixem que alguns d’ells posseïen cases a la plaça de Sant Joan, enfront de l’església homònima,¹⁰⁸ o que un dels seus enemics declarats —Bernat Montsó— també habitava a l’antiga moreria.¹⁰⁹ Amb tot, la flor del ram potser siga que alguns d’ells, com ara Jaume i Joan Olzina o un tal Casanoves, havien estat agermanats.¹¹⁰

D’altra banda, tampoc no és gens estrany —per molt que resulte ben curiós— que el IV duc de Gandia decidira acollir els pròfugs alzirenys al si dels seus dominis de la vila i honor de Corbera, puix que la seua família i el seu entorn estaven estretament vinculats a alguns dels llinatges més importants de la vila d’Alzira. Car, cal tenir present que al regne de València, al Principat, com encara arreu d’Europa, les solidaritats amb les quals podien comptar els bàndols s’estenien per tot el territori i entre persones de les més diverses condicions socials i ben mirat, en eixos moments, Francesc de Borja no era ja el lloctinent, sinó l’aristòcrata, el senyor.¹¹¹

En efecte, a tall d’exemple, els Serra; un llinatge amb forta presència a València i Xàtiva, considerat un dels més importants de l’Alzira de la fi de l’edat mitjana. Els lligams dels Borja amb aquesta estirp es remunten si més no al principi del Quatre-cents, quan es consumà el matrimoni de Bartomeu Serra amb Elionor de Borja, tia de Roderic de Borja i cunyada de Calixt III. Tot i això, la referència podria sonar un poc llunyana de no ser perquè Jaume Serra, cardenal d’Oristany i nebot d’Alexandre VI, fou el procurador del seu cosí, Pere Lluís de Borja, en la compra del ducat de Gandia.¹¹²

I això no és tot, sinó que encara n’hi ha més. El 8 de juny de 1514, fruit del tracte i l’amistat que hi havia entre totes dues famílies, les aljames i universitats de la baronia de Llombai es carregaren un censal de 18.000 sous i 1.125 de pensió, en nom del III duc de Gandia, el beneficiari del qual era Manuel de Vilanova, cavaller de València esposat amb la l’alzirenya, Elionor Serra. I encara el fill, Manuel de Vilanova i Serra —palesament implicat en els bàndols d’Alzira—designà marmessor testamentari a Melcior Pellicer, que no per casualitat havia estat procurador de Joan de Borja i un dels membres crítics de l’estament militar en relació a l’actuació del duc de Calàbria derivada dels «successos de Polinyà».¹¹³

En el front oposat als Vilanova, estava la prosàpia dels Valero: una nissaga de la petita noblesa i de paratge recent, establida —si més no— a Alzira i València, però molt ben relacionada. Car, tot i que els Valero no eren gran cosa comparats amb l’aristocràcia valenciana, tenien una destacada presència a la vila d’Alzira; no debades els seus membres en feien part habitual de les matrícules del Consell... i de les parcialitats! Els seu parent més proper al si de la Ribera del Xúquer i freqüent encobridor era el senyor de l’Alcúdia, Joan de Montagut Ribelles i Valero:¹¹⁴ un dels principals destorbadors del parlament d’Alzira (1544).

Doncs bé, val a dir que els vincles de Joan de Montagut amb els Borja eren patents, puix que el 1512 havia contractat núpcies amb Àngela de Borja i Calataiud, filla del senyor de Vilallonga, Anna i Castellnou. No obstant això, i per si de cas no bastava, la seua filla Anna de Ribelles havia estat casada tot just el 1545 —mitjançant dispensa papal— amb Joan Cristòfol de Borja, fill natural del III duc de Gandia i germà de Francesc.¹¹⁵

Ara que, ben mirat, als Valero tampoc els calia tenir necessàriament d’intermediaris els Montagut per accedir-hi a la casa ducal de Gandia. Res no els obligava, perquè ho podien fer directament, mitjançant Sebastià i Miquel Àngel Santacreu, domèstics i persones de confiança dels ducs. No debades, Nicolau Valero desposà una neboda dels Santacreu.¹¹⁶ Tanmateix, encara podríem fer una afirmació més agosarada: quan alguns vassalls dels Borja —posem per cas, Vicent Prats de Llombai o els Torremotxa o els Gibert de Polinyà i Riola—decidien fer cap o establir-se a la vila d’Alzira, sovint n’acabaven formant part del bàndol dels Valero.¹¹⁷ Malhauradament, no podem afirmar amb rotunditat la facció a la qual pertanyien els bandolers que van ser acollits a Polinyà de Xúquer, en tant que —com ha quedat explicat més endalt— les clienteles del duc de Gandia abastaven a famílies afins a tots els bàndols.

Un cop esclarit aquest punt, i tancant l’incís, cal que en parlem de l’actuació de misser Joan Francesc Benavent en qualitat de jutge de la causa seguida a Polinyà de Xúquer. I en eixe sentit, el ben cert fou que el magistrat no acudí a la vila i honor de Corbera precisament amb la ferma voluntat d’impartir justícia amb imparcialitat i equitat. A la llum de les irregularitats processals comeses, es podria dir pas el contrari. I és que, tal i com revela el seu judici de residència, al desig —fins i tot delerós— d’assistir al duc de Calàbria s’afegia l’afany personal de revenja, perquè alguns dels bandolers alzirenys que havien estat recollits a Polinyà, havien sigut els seus segrestadors durant les Germanies.

En efecte, corria l’estiu de 1522 i del conflicte agermanat en quedava poc més que els nuclis d’Alzira i Xàtiva. El virrei, Diego Hurtado de Mendoza, s’albergava llavors a Canals, des d’on dirigia el setge a la ciutat de la Costera, quan a les primeries de juliol li van ser tramesos, entre d’altres, Joan Garcia, notari de confiança dels Borja,¹¹⁸ i l’aleshores advocat fiscal en funcions, misser Joan Francesc Benavent. Tots plegats van decidir agafar el camí costaner —més segur, encara que més llarg que el de l’interior— però el ben cert fou que no hi van arribar a Canals.

Ironies de la vida, van ser interceptats per una quadrilla d’uns trenta agermanats d’Alzira entre l’Albufera i el litoral de Cullera, on anaven —heus les casualitats?— Jaume i Joan Olzina, Casanoves i Joanot Salvador, que es dirigien a Sueca «per cercar bestiar, ço és vaques e ovelles, e portar provisions e vitualles a la dita vila». Tantost, «los prengueren e portaren aquells presos a la dita vila. Y essent en dita vila los posaren en la Sala». Allí va romandre Joan Francesc Benavent «con cadena y grillos a los pies» —i no sense perill de la vida— per temps de vint dies, fins que fou alliberat el 21 de juliol de 1522.¹¹⁹

Potser des d’eixa perspectiva hom entenga millor el tarannà del jutge a l’hora de seguir el plet. No debades, el 17 de desembre de 1545, Lluís Valeriola, en qualitat de procurador dels vassalls del duc de Gandia, demanava dilacions i es queixava de la inoportuna prestesa amb que el magistrat volia concloure la defensa dels acusats. En ser prop del migdia, li havia sigut entregada còpia dels procediments —on hi havia gairebé dos-cents fulls— tot exigint-li que aquella mateixa vesprada tinguera articulada una capitulació de defensa i haguera rebut els testimonis oportuns. La tasca era francament poc més que impossible atenent a la gravetat de l’assumpte, al volum del procés, a les dificultats climatològiques o a la dispersió dels possibles declarants.

Finalment, tot i que encara li van concedir a molt estirar un parell de dies, procedimentalment fou insuficient. I al capdavall, per molt que Lluís Valeriola va maldar en articular-hi una defensa sòlida i coherent, la inconsistència dels testimoniatges que hi va poder aplegar i la celeritat per enllestir la causa, precipitaren que es publiqués sentència el 22 de desembre de 1545. Així, en execució del veredicte, el virrei, Ferran d’Aragó, va disposar l’enderrocament de la casa de Miquel Joan Garcia de Cieza, lloctinent de justícia de Polinyà; va ordenar aplicar-los garrot a Pere Martorell, Joan Torremotxa i Joan Andreu, llauradors de Riola, i manà assotar a Joan i Guillem Rosselló, i a Baltasar i Lluís Eixea d’Albalat de la Ribera.¹²⁰

Com d’altra banda era normal, l’actuació del duc de Calàbria en relació amb els «successos de Polinyà» no va passar inadvertida entre els dirigents de la societat valenciana, que no van trigar a al·legar contrafur, fent-li costat a Francesc de Borja.¹²¹ La vespra de Nadal van ser els representants de l’estament militar i eclesiàstic els qui van denunciar les transgressions de la llei foral valenciana i la vulneració de l’alta jurisdicció del duc de Gandia sobre els seus dominis de la vila i honor de Corbera. Així mateix, per a l’Any Nou, s’hi havia sumat el síndic, el racional i els jurats de la ciutat de València, en representació de l’estament reial.¹²²

Emperò, a tall de conclusió, allò més interessant és sens dubte l’anàlisi de les identitats individuals de la major part dels qui van protestar. Això és, per l’estament militar: Joan Cristòfol de Borja, germà del duc de Gandia; mentre que Pere Roca era germà de Francesc, degà de Gandia, i Melcior Pellicer, havia estat procurador de Joan de Borja; per l’estament eclesiàstic: Miquel Àngel Ribelles i Valero, canonge de la Seu, germà del senyor de l’Alcúdia i principal destorbador del parlament d’Alzira (1544); i per l’estament reial: d’una banda, el síndic Guillem Ramon Pujades, noble del cercle dels Borja, i, d’altra, Joan Garcia, racional i home de confiança de la casa ducal de Gandia. Per tant, no pot passar inadvertit que Francesc de Borja ho tenia tot molt ben lligat.

I encara, si a açò li afegim la seua influència en la cort, d’acord amb el tracte i familiaritat que l’unia a personalitats significades com el secretari Francesc de los Cobos o el mateix príncep Felip —que era qui exercia de regent— en surt reforçada la convicció que apuntàvem més endalt: els «successos de Polinyà» vénen a parlar del noble i del cortesà, desmentint i despullant l’embolcall sofisticat i idíl·lic confeccionat pels seus primers biògrafs, i que mostra una pietosa vida de sant molt abans del seu ingrés a la Companyia de Jesús. Naturalment, els «successos de Polinyà» no obsten perquè durant el procés d’emmalaltiment i defunció de la duquessa, Elionor de Castro, o un cop enllestides les absolucions als vassalls —concedides mitjançant gràcia reial en les Corts de Montsó de 1547¹²³—, Francesc de Borja consagrés definitivament la seua vida a la religió i al capdavall bé pel seu comportament, bé per les seues obres haja estat elevat als sagrats altars de la santedat.

LES LLAMPADES DEL MIRALL: ACARAR I COL·LACIONAR

Els miralls: eixos objectes planers d’allò més lligats a l’esfera profana i quotidiana de l’existència humana, però que alhora resulten tan enigmàtics i encisadors; no debades, han seduït a endevins, escriptors, pensadors, filòsofs...¹²⁴ A tall d’exemple, l’ús d’aquesta mena d’utensilis —i encara dels seus succedanis— als que se’ls atribueixen poders màgics (aventurar el futur, advertir sobre esdeveniments, servir de porta a realitats prohibides i desconegudes...), es remunta, si més no, a l’Antiguitat clàssica.¹²⁵ Tanmateix, potser els referents grecoromans queden un poc allunyats d’allò hodiern i en canvi a tothom li vindran en ment passatges de relats com ara el de La Blancaneu i els set nanets, el de La història interminable o d’A través de l’espill, segona part de les aventures d’Alícia. I és que l’abstracció de l’idea de l’espill, reinterpretada durant centúries, ha acabat per convertir-la en una constant dels relats de caire literari, filosòfic i científic propis del món occidental.

En eixe sentit, tot i que la noció del mirall, en tant que artefacte màgic, sobrevisqué durant l’edat mitjana o va ser rescatada en el Quattrocento —posem per cas la Faula de les amors de Neptuno y Diana¹²⁶— el ben cert fou que el gènere del speculum durant centúries va estar d’allò més sobreïxent. D’eixa manera, van veure la llum tractats de les més diverses confeccions disciplinàries, el quals feren de l’espill l’instrument conceptual de referència en el procés de construcció del coneixement a l’Europa medieval i moderna, ço és el mecanisme modèlic d’accedir a l’essència d’alguna vessant del saber.¹²⁷ I és per això que hem volgut arreplegar allegòricament el testimoni —tot suprimint el recurrent demble moralitzador— en un intent per comparar breument el cas de la vila i honor de Corbera amb altres episodis semblants de resistència a la justícia o d’acolliment de bandolers.

Tanmateix, el primer escull es presenta tot just en començar, puix que investigadors i divulgadors de diverses disciplines, nacionalitats i tradicions historiogràfiques sovint no han anomenat o conceptualitzat de forma equivalent fenòmens semblants o que, ben pensat, podien guardar algun tipus d’analogia.¹²⁸ I en eixe ordre de coses, no sempre les fautories han estat —conscient o inconscientment— considerades com a tals. Segurament, d’això n’han tingut part de culpa també les fonts. A tall d’exemple, sembla que per molt que escodrinyem les fonts valencianes de la repressió de la violència, trobarem que els termes «fautor» o «fautoria» rarament van ser usats abans de la segona meitat del segle XVI a l’hora de referir-se’n a l’individu o l’acció de prestar auxili o d’encobrir bandolers; no debades el present diplomatari n’és una bona mostra. Tanmateix, res no lleva perquè els citats vocables, i d’altres de la mateixa família lèxica, no hagen de definir aquestes realitats.

Amb tot, les dificultats no s’aturen ací, sinó que sorgeixen al pas altres entrebancs. Així doncs, tot i que disposem d’una casuística bastant ampla, ço és, hi documentem un bon grapat de casos en els que la informació és substanciosa i susceptible de ser acarada, cal assenyalar que en un nombre majoritari d’ocasions s’hi aprofundeix vagament o gairebé poc en certs aspectes que podrien resultar d’allò més transcendents, cosa que succeeix sobretot quan les referències documentals es redueixen a acusacions formulades a posteriori; la veracitat de les quals pot arribar a ser dubtosa en entremesclar-se amb assumptes de promoció institucional (membres de la Cancelleria, jutges de la Reial Audiència...).¹²⁹

Car, en aquest punt cal advertir que si bé l’acollença de parents, amics, vassalls, clients i tota mena de persones afins —açò és, el que es diu bandolers¹³⁰— va esdevindre una pràctica quotidiana, alhora que punida, arreu de l’Europa dels segles XVI i XVII, es compten per poques les vegades en les quals les ocultacions van ésser detectades immediatament; permetent, si esqueia, que l’aparell repressiu actués sobre els encobridors i els bandits. En efecte, la major part de les receptacions van deixar una reguera, més aviat, escurçada i inassolible a l’hora d’haver-se d’encausar i castigar. I conseqüentment, val a dir que hi van haver cops en què bé per manca de proves, bé per desinterès o per la poca transcendència de l’acolliment, es va desestimar fins i tot el seu enjudiciament.¹³¹

Això no obstant, quan les circumstàncies precipitaven o aconsellaven la localització i l’encalç dels perseguits, la qüestió es podia engrevir mitjançant la resistència a la justícia reial: ara per omissió d’ajut, ara per oposició activa a l’autoritat competent. També hi havia, però, d’altres agreujants, posem per cas, que algú d’entre els implicats estiguera separat de pau i treva; que s’hi fos reincident pel que fa a crims de lesa majestat, o que se n’afegiren més faltes, com ara, furts, assalts, assassinats, rebel·lia...

Al capdavall, tant se val! Es mire per on es mire, el ben cert és que la fautoria de Francesc de Borja i els «successos de Polinyà», posats al davant de l’espill i acarats amb el ventall d’exemples a l’abast, presenten considerables similituds amb la resta, alhora que dissemblances pel que fa a la percepció del delicte i el rigor de la pena. D’entrada, tal i com s’ha mencionat més endalt, ni el duc de Calàbria ni menys els membres de la Reial Audiència s’atreviren a acusar formalment de fautor el IV duc de Gandia, sinó més aviat al contrari. Resultava fins i tot desaconsellable, si no imprudent importunar-lo, quant més tractant-se d’un fidel cortesà i parent de l’emperador, el qual fins feia poc havia estat virrei de Catalunya, maldant per reprimir el bandolerisme català. Per consegüent, a Polinyà únicament se seguí un procés sumari contra els vassalls del duc, conseqüència de l’avalot. I finalment, tot i que aquest enjudiciament —no exempt d’irregularitats i controvèrsies— costà la vida a tres d’ells, va ser el concert de consellers i assessors amb l’aleshores regent, el jove Felip, el que acabà per obrar que s’absolgués i prengués a mercé gairebé a tots els súbdits del duc; restablint, així, la normalitat quotidiana al si de les esmentades baronies.

Això no obstant, reflexionem-hi. Segurament, hi estarem d’acord a l’hora d’afirmar que si bé el IV duc de Gandia no va ser acusat de fautor —el que, d’altra banda, ve a incidir sobre la desigual aplicació del dret dintre de les societats de l’Antic Règim— l’acolliment dels processats alzirenys a la vila i honor de Corbera va estar obra seua. No s’entén d’altra manera, sinó que oficials i pobletans de Polinyà l’esmentaren com el factor d’un suposat guiatge dels bandits. Altrament, s’haurien atrevit a embrutar el nom de Francesc de Borja? I el que ho fa més evident, es van fer aplegar i arrenglar com a sometent, tot no sabent ben bé al que s’enfrontaven? Es tractà sols d’una confusió o fou un acte deliberat? Car cal tenir en compte que aquest tipus d’alarma podia esdevindre un instrument ambivalent al servei del duc, i de la Monarquia, sobretot a l’hora d’expel·lir presències no desitjades arribades de la Mediterrània però també d’altres contrades terra endins. Per tant, no se’n podia fer ús individual o particular, fora dels casos establerts per l’autoritat senyorial.

En eixe sentit, en clau de lectura i de manera succinta, potser s’haurien de fer unes quantes apreciacions. En primer lloc, caldria recordar que el conjunt dels habitants de les baronies d’Albalat i Corbera sabien que a casa seua s’ocultaven pròfugs d’Alzira. Llavors, val a dir que no constituïa cap secret, sinó més aviat era vox populi. En segon lloc i per addició, açò ens permet descartar que la fautoria fos iniciativa particular d’un grapat de vassalls —tal i com implícitament ens ho presenten les fonts— altrament i per ventura, hagueren cercat de romandre d’incògnit. I, per acabar, caldria mencionar que hi ha seriosos motius per pensar que l’avalot no fou cap malentès, sinó que —repassant els fets— va obeir a una intencionada i voluntària tàctica d’oposició activa devers els oficials reials; tot amb una clara finalitat dilatòria que permetés fugir als bandits de la vila i honor de Corbera.¹³²

Al capdavall, si bé es mira, hom encertarà a descobrir darrere de l’acolliment —i segurament després de moltes relectures i enrevessades càbales— un IV duc de Gandia aciençat i hàbil en el món del bandolerisme, el qual des de la seua important posició dins de l’estament nobiliari valencià, sembla que ben bé va establir una mena de protocol d’actuació envers la justícia pública als seus dominis riberencs; segur de la seua influència dintre de la cort i a les institucions regnícoles, alhora que coneixedor dels límits de la repressió reial. Sens dubte, ço darrer no haguera estat pas possible sense l’experiència adquirida, amb papers canviats, dementre va estar lloctinent del Principat. Consegüentment i de fet, l’aleshores marqués de Llombai en va saber traure profit de les humiliacions i contrarietats sofertes a mans de l’aristocràcia catalana —posem per cas, el comte de Mòdica o el bisbe de Barcelona i canceller, Joan de Cardona— i així el rodatge li serví per aplicar-hi el mateix patró sobre un tou duc de Calàbria.¹³³

Així doncs, tornant sobre l’enunciat principal, tal vegada siga massa agosarat afirmar que la fautoria de Francesc de Borja no va ser pas una anomalia pel que fa a la (no) percepció del delicte, tot tenint en compte que precipità un incident bastant greu —l’avalot de Polinyà—, ara bé, és innegable que en aquesta vessant presenta dissimilituds, alhora que també semblances en altres aspectes, si l’acarem amb la resta de casos aplegats a l’espill i que tot seguit referim.

I tant se val per on comencem, perquè si més no de per tota la Corona d’Aragó, després d’haver ocultat una colla d’homes convictes i sentenciats a mort, si per ventura es segueix una resistència activa contra oficials reials, és poc probable que no se’n considere la fautoria. En efecte, açò és precisament el que diferencia més nítidament la consideració d’allò ocorregut als dominis del IV duc de Gandia de la resta. I en eixe sentit, o bé l’acolliment dels processats alzirenys a la vila i honor de Corbera no va ser tal, o hi ha raons força consistents per pensar en una exculpació deliberada.

Parlem-ne, per exemple, d’Antoni Roca, el temut bandoler de Sant Joan de les Abadesses. Fent un repàs ràpid a la seua biografia, caldria destacar que va estar partidari del cavaller tortosí, Lluís Oliver de Boteller, en la guerra de Castellbò; protegit de Bernat de Pinós, senyor de Gironella; capitost, al Principat, del bàndol dels Sentmanat; contrari llavors dels Pujades, del vescomte de Peralada o del comte de Mòdica. El propi Francesc de Borja, va estar qui va posar —per primera vegada, el 1541— preu al seu cap (200 ducats) després que hagués intentat alliberar un roder de mans d’un comissari, el qual havia estat acusat d’haver-ne mort un altre.