Kitabı oku: «Senyors, bandolers i vassalls», sayfa 5

Doncs bé, cal dir que després d’una breu estada a França, Antoni Roca tornà a fer cap a Catalunya, el febrer de 1542; on romangué al servei del comte de Quirra, senyor de Centelles, no sense conseqüències. Nogensmenys, l’episodi potser més escaient i col·lacionable amb els «successos de Polinyà» siga l’entrecàs de Caldes de Montbui. És a saber, el Divendres Sant de 1544 —essent lloctinent de Catalunya el marqués d’Aguilar— sortia de la ciutat comtal la host dirigida pel cavaller i partidari dels Pujades, Bosc de Vilaganya, a l’efecte de cercar i perseguir Antoni Roca. Trigà només tres jornades en plantar-se a la població del Vallès Oriental, on es topà per sorpresa al bell mig de la plaça amb el bandit santjoaní i la seua quadrilla. Tot i l’evident desigualtat d’efectius, el persecutor decidí immediatament d’enfrontar-s’hi, causant-li encara dues baixes i obligant-lo a fugir. L’escomesa caigué, però, del costat d’Antoni Roca, el qual va saber cobrir-se la retirada amb els arquers que van nafrar mortalment Vilaganya. En l’entretant, els habitants de Caldes de Montbui —contràriament al que havia de ser la seua obligació— van romandre quiets i de mans plegades.

L’endemà, quan arribà la nova a Barcelona, el marqués d’Aguilar engegà un dispositiu d’alerta, crida i cerca pels indrets on podia passar el bandoler. Al capdavall, l’administrador de l’almirall de Castella —Ferran de Sandoval— el trobà protegit dalt d’un turó, emperò el ben cert fou que el roder se’n sortí, tot fent pres el procurador i suportant la persecució d’un sometent de 1.500 hòmens durant quatre jorns, el que no va poder impedir que fes cap a Puigcerdà i travessés la frontera francesa.

D’eixa manera fou que el virrei, Joan Fernàndez-Manrique de Lara, decidí castigar la passivitat dels pobletans de Caldes de Montbui en tal grau que hauria de servir d’exemple i escarment per a qui gosara assistir bandejats o, en el seu defecte, no es prestara a donar auxili a les autoritats en la seua captura. Així doncs, s’hi presentà a la vila vallesana —poc ençà poc enllà, com el duc de Calàbria a Polinyà de Xúquer— acompanyat de jutges de l’Audiència i diversos cavallers, amb la intenció d’enderrocar cases i executar els vilatans que hagueren acollit Antoni Roca i els seus. Això no obstant, per a major disgust i frustració del lloctinent, els magistrats van assegurar que no hi havia proves per a sentenciar ningú a mort, per bé que alguns hi haurien d’anar a galeres i es manà derruir alguns habitatges.¹³⁴

I és que, certament, basta amb acarar els procediments per adonar-se alhora dels paral·lelismes i dissimilituds existents entre aquestos dos casos, que endemés són molt pròxims en el temps. Reflexionem-hi al respecte. En primer lloc, com que les analogies són evidents, parlem-ne de les divergències de l’un a l’altre. Llavors, comencem amb allò potser menys important: la dissemblança pel que fa a la transcendència social dels receptats, puix a ningú se li escapa que la nòmina delictiva dels Casanoves, Gil i Olzina d’Alzira a priori no és comparable amb la d’Antoni Roca i la seua colla. Una altra diferència rau en el tipus de resistència practicada, perquè en tant que l’exercida pels vassalls del IV duc de Gandia va estar activa (més greu) i la dels calderins o montbuiencs fou passiva (més lleu). I açò mateix ens porta a ponderar-hi la percepció del delicte i el rigor de la pena. En eixe sentit, tots dos municipis són parells pel que fa a la demolició d’immobles; d’acord amb la gravetat de la resistència, mentre que a la localitat catalana hi van haver condemnats a galeres, al llogaret valencià hi hagué tres executats amb garrot i altres tants assotats. Nogensmenys, si ens fixem hi ha una considerable dissimilitud: mentre que a Caldes de Montbui s’hi maldà per cercar els fautors d’Antoni Roca, a Polinyà de Xúquer aquest assumpte —com hem mencionat— brilla per la seua absència. Tal vegada perquè al darrere estava Francesc de Borja?

Car, ho portem a col·lació, en tant que segurament el mode de procedir de les institucions del regne hauria sigut distint d’haver estat qualsevol altre membre de l’estament nobiliari valencià. Així doncs, valga l’exemple del jove i conflictiu Galceran de Castellví, i això per no parlar de Jaume de Malferit.

En efecte, ens referim al fill primogènit del huité baró de Carlet, Francesc de Castellví i Manrique, i de Jerònima López de Mendoza; casal íntimament lligat al servei a la Corona des del segle XIV, en tant bon punt que s’hi van enfeudar senyors.¹³⁵ Doncs bé, Galceran era un adolescent encara —tot just abans de maridar, el maig de 1558, amb l’hereva de l’Alcúdia, Àngela de Montagut Vilanova i Ribelles— i ja se les havia vistes amb diversos nobles valencians, n’havia hagut de signar paus i treves i estava en cerca i captura per faltes greus: la d’ha-ver-se agabellat per intentar acabar amb la vida de l’alginetí Bartomeu Espert, tot en camí reial i fent ús de ballestes parades amb passadors enverinats; la d’haver envaït, literalment, la baronia d’Alginet amb mitja centena d’individus i haver ferit fatalment Bartomeu Garcia, o la d’haver-se enfrontat, arcabús en mà, al justí-cia de la citada població.

Precisament fou açò darrer el que li costà l’any 1560 una condemna a decapitació, motiu pel qual va haver d’absentar-se dels seus dominis. Fins i tot, el lloctinent, duc de Sogorb —el qual segurament comptava al jovencell entre els seus adeptes— va haver de salvar les formes i engegar un dispositiu d’uns quants centenars d’hòmens que van assetjar de sobte i d’hora Carlet; òbviament sense cap resultat. De més a més, el març de 1561 era sentenciat de bell nou a mort per l’homicidi del cavaller Miquel Costa i aquell mateix desembre, separat de pau i treva i declarat enemic de sa majestat. Emperò, hi ha molt més.

Tanmateix, no acabaríem mai!: l’apunyalament d’un vassall (1561); les denúncies per portar i exhibir armes prohibides (1560); les intimacions, carències i maltractes als que sotmetia la seua esposa (1559-1560), motiu pel qual aquesta va haver d’enginyar-se-les per fugir de la llar; el conat violent derivat de la pressa de possessió —manu militari— de la baronia de l’Alcúdia (1561); les diferències amb son pare, Francesc de Castellví (1561-1562), les quals els portaren a acollir-se en sagrat dintre del convent de la Santa Creu que havia construït Francesc de Borja a Llombai; la temptativa d’assaltar el monestir de l’Encarnació de la ciutat de València, on havia estat internada Àngela de Montagut per assassinar-la (1560); l’amenaça de mort proferida contra Àngela de Borja i Anna de Ribelles —àvia i tia de la jove— per haver ideat la treta (1560), o, entre d’altres, acollir processats a casa seua (1561).¹³⁶

Heus ací una vegada més la imputació d’un delicte de fautoria i la contundència amb la que se’n va reprimir el comportament violent d’un membre de l’estament nobiliari valencià. Això no obstant, també cal assenyalar que Galceran de Castellví i Francesc de Borja se’ns presenten valedors d’un món en canvi, ço és el de dos éssers antagònics en qualsevol de les seues vessants: el IV duc de Gandia i I marqués de Llombai havia estat un destacat cortesà al servei del paladí de l’universitas christiana, dementre que el novè baró de Carlet potser representava més aviat —tot i ser al voltant d’una trentena d’anys més menut— l’aristocràcia destra en afers i guerres. Per tant, serà que els precedents i la reiterada contumàcia n’és un grau.

Emperò, a qui oferia el jovencell la seua protecció? I a canvi de què? La resposta tal vegada es trobe en la identitat dels membres de la seua quadrilla: Joan lo Mallorquí, un tal Montanyés o Montanyana i Joan de Luna, el mateix que unes dècades després seria condemnat pel seu protagonisme en la rebel·lió aragonesa contra Felip II de 1591. En eixe sentit, cal referir-se’n a una xarxa logística i de receptació polisinodial: Galceran de Castellví era a ciutats com ara Saragossa mentre era perseguit al regne de València i viceversa, la baronia de Carlet era l’amagatall de Joan de Luna sempre que li venia en gana o no es trobava segur a l’Aragó. D’aquesta manera, els desplaçaments entre ambdós territoris van estar freqüents, tot seguint normalment els camins que conduïen envers un dels recers: el vescomtat de Xelva.

En darrer terme, és així com s’explica que la primavera de 1579, Galceran de Castellví li encarregués al cavaller aragonès desfer-se de mossèn Joan Terés, el que fóra procurador d’Àngela de Borja i més recentment intermediari en el matrimoni de la seua filla Maria de Castellví amb Lluís Folch de Cardona, fill de l’Almirall d’Aragó. I qui sap? Fins i tot, potser que Joan de Luna fos l’encaputxat que va disparar, l’abril de 1573, l’arcabús contra Àngela de Montagut. Tant se val! Al remat, el novè baró de Carlet va faltar, el 26 d’abril de 1580, en el context del conflicte de la Ribagorça i exiliat a l’Aragó. El seu fill natural, Pere de Castellví, fou qui deposità el seu cos a l’església de Mequinensa.¹³⁷

En eixe sentit, no van estar pocs els bandolers que van cercar, tard o d’hora, refugi als seus crims fora del seu lloc d’origen, tot creuant els llindars de l’ens territorial (la corona, el regne, el principat...) o polític (altres estats i reialmes), i en el seu detriment, sobretot, allotjar-se al si de senyories laiques i eclesiàstiques o districtes jurisdiccionals on sovint l’autoritat efectiva de l’administració reial es veia destorbada per les competències privatives dels seus posseïdors.

A tall d’exemple i de fet, Galceran de Castellví i Joan de Luna en són una bona mostra d’allò primer. Però de ben segur a poc que pensem ens vindran en ment molts més casos. Posem que ens traslladem als muntanyosos territoris de la Cerdanya fronterers amb França. Allà, durant la primera meitat del segle XVI —període en el que s’inclou la lloctinència de Francesc de Borja— llocs, castells i fortificacions eren plens d’hòmens de bàndol que estaven protegits per senyors, alcaids i veguers (Altarriba, Lordat, Santcliment...). Uns i altres no dubtarien gens ni gaire en passar la divisòria cada cop que se’ls aveïnaven problemes. No debades el 1539, Joanot Cadell havia fugit, potser, al redós del comtat de Foix. I també ho feia per aquells anys Antoni Roca (1541 i 1544).¹³⁸ Novament les evidències cauen pel seu pes.

Això mateix s’observa unes dècades després per les mateixes contrades. Joanot Cadell —fill de Miquel i nét del primer— el 1580 havia estat investit veguer del Conflent, càrrec que no desaprofità per perseguir els partidaris dels Banyuls, senyors de Nyer. Llavors, no resulta gaire difícil deduir-hi l’espurna que tantost va fer sorgir l’enemistat; la qual, en l’esdevenidor, es tornaria en foc i morts al Principat, tot justificant la famosa divisió de nyerros i cadells.

Alhora, la implicació de nyerros (Tomàs Banyuls, Francesc Gilabert...) i cadells (Minyó de Montellà, Lluís i Jeroni Valls...) en el conflicte comtal de Ribagorça —els uns fent costat al duc de Villahermosa i els altres als rebels— intensificà les adversitats alhora que els contactes d’uns i altres a l’altra banda dels llindars de Catalunya. I si més no, des d’aleshores, els bàndols en litigi van comptar amb una poderosa i ferma xarxa de receptadors en la que es trobaven, entre altres, el mateix duc de Villahermosa i el comte de Chinchón. Hi havia, però, precedents, puix que alguns cavallers catalans hi eren senyors també al regne d’Aragó. En eixe sentit, d’acord amb Xavier Torres, no és complicat esbrinar els vèrtexs de la xarxa de complicitats que eixint d’Arsèguel anava envers la ciutat de Lleida i els seus voltants i enfilava devers la Ribagorça.¹³⁹

Tot just s’estava enllestint el conflicte de la Ribagorça, quan es produïa tot seguit el primer setge del castell d’Arsèguel (1588). Per aquell temps, Joanot Cadell —qui havia sigut fins feia poc fidel servidor del monarca perseguint roders en qualitat de verguer del Conflent— havia esdevingut un destacat protector de quadrilles de bandits. Precisament, fou l’atapeït tremall de relacions i contactes el que féu d’Arsèguel —amb la connivència del seu senyor— un important niu de bandolers de Catalunya, les malifetes dels quals s’estenien de pertot el Principat i les terres de Ponent.

El detonant que ho precipità tot, sembla, fou el robatori d’una partida de moneda a Sidamon per part de les colles del Minyó de Montellà, una part de la qual acabà als castells d’Arsèguel i la vall de Querol. En primera instància, es procedí al segrest de la senyoria per part dels oficials reials, però la resistència del propi Joanot Cadell ho desbaratà. Llavors, el lloctinent general, Almalric de Lara i Girón, mirà d’aplegar efectius suficients —tot fent remissions de penes als fautors de Tomàs Banyuls— per posar setge a la fortalesa. Tanmateix, l’assetjament no hi pogué durar molt més d’una setmana. Era desembre, motiu pel qual les inclemències climàtiques unides a les incomoditats de l’orografia els obligaren a plegar. Tot i això, no va ser tampoc una victòria per a Joanot Cadell, el qual comptava entre les seues baixes el Minyó de Montellà. D’altra banda, l’Audiència encetà tantost un procés per fautoria i resistència a l’autoritat reial, que no arribà a substanciar-se en res, puix dos anys després —el 1590— el mateix Joanot Cadell demanava disculpes al Consell d’Aragó alhora que es parlava de conce-dir-li una remissió a canvi d’anar a servir el rei.

El senyor d’Arsèguel tornà, però, a reincidir. D’eixa manera fou que, un altre cop, el vescomtat de Castellbò es convertí en el blanc dels atacs cadells; sobretot mentre Lluís de Gravolosa estigué d’administrador. En eixe sentit, va ser el seu successor, Alemany de Tragó qui, en qualitat de nou governador, va demanar la presència de tropes. I finalment, les autoritats, alarmades per la inseguretat dels camins i l’amenaça d’invasions franceses, van decidir intervenir. Si bé el primer setge havia estat un avís, el segon hauria de ser el definitiu.

Tot estava llest a les darreries de l’estiu. El 20 de setembre de 1592, l’aleshores lloctinent general, duc de Maqueda, li encarregà l’operació a l’experimentat Jeroni d’Argensola i dues jornades després Arsèguel queda rodejada per un nombrós contingent de tropes, entre les que hi havia els soldats professionals arribats a Barcelona per mar, a més de 400 militars pagats per la Diputació del General. Per tant, poca broma. Llavors, en res es pareixia al primer, perquè la fortificació d’Arsèguel va romandre cercada per més d’una mesada, fins que el 27 d’octubre se sabé que Joanot Cadell i la seua mainada havien fugit envers Andorra i el comtat de Foix. Com ho van aconseguir? Va ser una eixida pactada? Va haver algun trencament de l’arrenglament? Mai no ho sabrem. Se n’ha especulat molt al respecte. I es mire per on es mire, són patents les irregularitats. Formalment i en un primer moment, s’hi acusà Jeroni d’Argensola. Nogensmenys, pel que sembla, alguns magistrats de l’Audiència —obertament cadells— van evitar que s’ajuntassen proves, o que a tall d’exemple s’interrogués els participants del setge. Siga com siga, tot seguit es procedí a l’enderrocament del castell de Cadell: car diuen que mort el gos, morta la ràbia.¹⁴⁰

En darrer terme i ja per acabar, cal referir paral·lelismes i les dissimilituds. En primer lloc, un cop més el cas dels senyors d’Arsèguel fa patent el que s’ha exposat a grans trets en al·lusió a Galceran de Castellví: la bel·licositat i la reiterada reincidència en determinats delictes (com ara homicidi, fautoria i resistència a l’autoritat) n’és un grau. Això no obstant, a diferència del novè baró de Carlet, Joanot Cadell —val tant per a l’avi com per al nét— se’n sabia a la corda fluixa: car, el repressor d’ahir seria el reprimit del demà. Per tant, val a dir que els membres d’aquest llinatge ceretà van ser víctimes i beneficiats de les condicions geopolítiques en les que es trobava el nord del Principat a l’Europa del moment, puix que això els permeté sovint usar d’allò que millor sabien fer (l’ofici de les armes) al servici dels interessos del sobirà i alhora dels seus propis, tot confiant en la proximitat i el recer de la frontera per a quan es giraren les tornes.

I en eixe ordre de coses, si bé Francesc de Borja i els Cadell s’havien plegat al servei de la Monarquia Hispànica, la consideració no podia ésser equiparable. Expliquem-ho en termes de simbologia dels escacs: no és el mateix ser un peó que l’alfil o la dama. Altra cosa molt distinta i desacostumada en el joc seria que el peó pogués influenciar l’actuació de l’alfil o, fins i tot, la dama, en detriment de la seguretat i el benefici del rei; altrament podria precipitar xec i mat. Açò ho portem a col·lació en tant que l’ascendència i poder dels personatges d’estudi no és comparable, ni individual ni col·lectivament. Bé és cert que ambdues nissagues comptaven amb influències en altes instàncies de l’administració i dels oficis; encara que el IV duc de Gandia, de segur, guanyava amb molt la partida. I sens dubte, cal pensar que aquest va estar un factor de pes —junt amb la tasca de persecució de bandits com Joanot Cadell, mentre va ser virrei— a l’hora de la (no) percepció i consideració de la falta.

AGRAÏMENTS

Desitgem mostrar la nostra gratitud, d’una banda –pel que fa a l’àmbit municipal– als ajuntaments de Riola i Polinyà de Xúquer per l’esforç econòmic, el coratge, l’aposta decidida i la confiança depositada. En eixe sentit, cal reconèixer expressament l’interès de Manuel Anaya Gallart i d’Òscar Navarro Torres, batlles de Riola i Polinyà de Xúquer, així com el de Judith Capellino Ventura, nova alcaldessa de Riola, per emparar-nos. I, darrerament, donar-li les gràcies a Eduard J. Gay, per il·lusionar-se amb nosaltres i facilitar-nos generosament tot allò que ha estat al seu abast. D’altra banda, pel que fa al terreny acadèmic, cal agrair l’ajuda prestada en el tocant a la revisió dels textos en llatí a Juanjo Lloret, Vicent Pons Alós, Mateu Rodrigo Lizondo i Agustí Ventura Conejero; l’interès i el suport al nostre treball mostrat per part d’Antoni Furió i Enric Guinot; el sosteniment proporcionat pel projecte de recerca Canvis i resistències socials als territoris hispànics del Mediterrani Occidental en l’Edat Moderna (HAR2011-27898-C02-01), i també a tots aquells que des del seu àmbit d’actuació han aportat el seu granet de sorra perquè aquest recull documental siga una realitat.

VICENT M. GARÉS TIMOR

XAVIER ÚBEDA REVERT

BIBLIOGRAFIA

ALCOBERRO I PERICAY, A., Pirates i bandolers als segles XVI i XVII, Barcelona, Barcanova, 1996.

ALMELA I VIVES, F., El duc de Calàbria i la seua cort, València, Sicània, 1958.

ARCINIEGA GARCÍA, L., El monasterio de San Miguel de los Reyes, vol. I, València, Biblioteca Valenciana, 2001.

BORJA, F. DE, Diari, edició a cura de Joan Iborra, amb la col·laboració de Maria Toldrà, València, Tres i Quatre; IIEB, 2010.

BRANDI, K., Carlos V: vida y fortuna de una personalidad y de un imperio mundial, México, Fondo de Cultura Económica, 1993.

CANET APARISI, T., «Juzgar a los jueces. El sistema de visitas a la Audiencia en la Valencia de Carlos V», en B. Anatra i F. Manconi (coords.), Sardegna, Spagna e Stati italiani nell’età di Carlo V, Roma, Carocci, 2001, pp. 307-334.

— «La abogacía fiscal: ¿una figura conflictiva en la administración valenciana?», en R. Narbona Vizcaíno (ed.), La Mediterrània de la Corona d’Aragó, segles XIII-XVI, VII Centenari de la Sentència Arbitral de Torrellas, 1304-2004: XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, vol. I, València, Fundació Jaume II el Just i Universitat de València, 2005, pp. 523-555

CASALS, À., L’emperador i els catalans: Catalunya a l’Imperi de Carles V (1516-1543), Granollers, Editorial Granollers, 2000.

— Antoni Roca, el capellà bandoler. L’home que va escandalitzar la Catalunya del segle XVI, Barcelona, Pòrtic, 2011.

CASTAÑEDA Y ALCOVER, V., «Don Fernando de Aragón, duque de Calabria. Apuntes biográficos», Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 25 (1911), pp. 268-286.

— Sucesos en Valencia durante el reinado del emperador Carlos V y virreinato del duque de Calabria (1547-1551). Discurso del excelentísimo señor don Vicente Castañeda y Alcover, de la Real Academia de la Historia, leído en la Junta conmemorativa de la fundación del Instituto de España celebrada el 25 de enero de 1958, Madrid, Impremta Góngora, 1958.

CATALÁ SANZ, J. A. i P. PÉREZ GARCÍA, «La pena capital en la Valencia del Quinientos», en Conflictos y represiones en el Antiguo Régimen, València, Departament d’Història Moderna, Universitat de València, 2000, pp. 21-112.

CHABOD, F., Carlos V y su imperio, México, Fondo de Cultura Económica, 1992.

DALMASES, C. DE, El padre Francisco de Borja, Madrid, Biblioteca de Autores Cristianos, 1983.

FELIPO ORTS, A., «Corona y oligarquía en la ciudad de Valencia durante el reinado de Carlos V», Estudis. Revista de historia moderna, 26 (2000), pp. 54-94.

FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, M. (ed.), Corpus documental de Carlos V. 1539-1548, vol. 2, Salamanca, Ediciones Universidad de Salamanca, 1975.

— Corpus documental de Carlos V. 1548-1554, vol. 3, Salamanca, Ediciones Universidad de Salamanca, 1977.

GARCÍA HERNÁN, E., Francisco de Borja. Grande de España, València, Institució Alfons el Magnànim-Diputació de València, 1999.

— (ed.), Monumenta Borgia. Sanctus Franciscus Borgia, quartus Gandiae dux et Societatis Iesu Praepositus Generalis tertius, vol. VI, València-Roma, Generalitat Valenciana-IHSI, MHSI, 2003.

GARCÍA HERNÁN, E. i M.ª del P. RYAN (coords.), Francisco de Borja y su tiempo. Politica, religión y cultura en la Edad Moderna, València-Roma, Albatros Ediciones i IHSI, 2011.

GARÉS TIMOR, V. M., «Un avalot ab gran violència e repicament de campana. La fautoría del duque de Gandía y la resistencia a los oficiales reales», en R. Franch Benavent, F. Andrés Robres y Rafael Benítez Sánchez-Blanco (eds.), Cambios y resistencias sociales en la Edad Moderna. Un análisis comparativo entre el centro y la periferia mediteránea de la Monarquía Hispánica, Madrid, Sílex, 2014, pp. 173-182.

— «Violencia y poder en la nobleza valenciana. Don Galcerán de Castellví y López de Mendoza, señor de Carlet (1539-1580)», en A. Felipo Orts i C. Pérez Aparicio (eds.), La nobleza valenciana en la Edad Moderna. Patrimonio, poder y cultura, València, Universitat de València, 2014, pp. 287-330.

— «Grups de poder i conflictivitat a la Ribera del Xúquer: una aproximació a les bandositats de la vila d’Alzira després de les Primeres Germanies (1526-1540)», en P. Armengol Machí (ed.), Estudis sobre la Ribera del Xúquer: XV Assemblea d’Història de la Ribera: Benimodo, novembre de 2012, Benimodo, Ajuntament de Benimodo, 2015, pp. 193-211.

GÓMEZ RODELES, C. (ed.), Sanctus Franciscus Borgia, quartus Gandiae dux et Societatis Iesu Praepositus Generalis tertius, vols. I-III, Madrid, A. Avrial i G. López del Horno, MHSI, 1894-1908. [Versió digital a Internet Archive].

KOHLER, A., Carlos V: 1500-1558, una biografía, Madrid, Marcial Pons, 2000.

LA PARRA, S., «Francesc de Borja, duc abans que sant», en L’Europa renaixentista. Simposi Internacional sobre els Borja, Gandia-Valènica, CEIC Alfons el Vell-Edi-torial Tres i Quatre-Ajuntament de Gandia, 1998, pp. 271-306.

LA PARRA, S. i M. TOLDRÀ (ed.), Francec de Borja (1510-1572) home del Renaixement, sant del Barroc. Actes del Simposi Internacional, Revista Borja. Revista de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, 4, Gandia, IIEB, CEIC Alfons el Vell, 2012. [Versió digital a http://www.elsborja.org/revista.php].

LAIRÓN PLA, A. J., El monasterio de Nuestra Senyora de la Murta de Alzira (1552-1835). Estudio histórico-diplomático a través de las actas capitulares, Tesi doctoral, València, 2001.

MARTÍ FERRANDO, J., Poder y sociedad durante el virreinato del duque de Calabria (1536-1550), 4 vols. tesi doctoral, València, Universitat de València, 1993.

— El poder sobre el territorio (Valencia, 1536-1550), València, Direcció General del Llibre, Arxius i Biblioteques, 2000.

— Instituciones y sociedad valencianas en el imperio de Carlos V, València, Biblioteca Valenciana, 2002.

OBIOLS PEREARNAU, L., «Relacions entre el comtat de Foix i el bandolerisme a l’Alt Urgell i la Cerdanya durant el segle XVI», Ibix, 6 (2010), pp. 111-132.

— Lo niu dels bandolers de Catalunya. Els setges del castell d’Arsèguel (1588-1592), la Seu d’Urgell, Salòria i l’Ajuntament d’Arsèguel, 2012.

— «Pendre la possessió del castell de Arçèguel. La contribució puigcerdanenca als setges d’Arsèguel (1587-1593)», Ceretania, 6 (2012), pp. 75-103.

— «Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial», Interpontes III (2014), pp. 203-251.

PARDO MOLERO, J. F., La defensa del imperio: Carlos V, Valencia y el Mediterráneo, Madrid, SECC, 2001.

PERIS ALBENTOSA, T., Història de la Ribera. De vespres de les Germanies fins a la crisi de l’Antic Règim [segles XVI-XVIII], vols. I-VI, Alzira, Bromera, 2001-2009.

ROCA TRAVER, F. A., El Monasterio de San Miguel de los Reyes, València, Ajuntament de València, 2000.

RODRÍGUEZ-SALGADO, M. J., Un imperio en transición: Carlos V, Felipe II y su mundo, 1551-1559, Barcelona, Crítica, 1992.

SALES, N., Senyors bandolers, miquelets i botiflers: estudis d’història de Catalunya (segles XVI al XVIII), Barcelona, Editorial Empúries, 1984.

SERRA I PUIG, E., «Els Guimerà, una noblesa de la terra», Recerques: Història, economia i cultura, 23 (1990), Homenatge a Pierre Vilar, vol. 3, pp. 9-36.

TORRES I SANS, X., «Les bandositats de nyerros i cadells a la Reial Audiència de Catalunya (1590-1630): “Policia o alto gobierno?”», Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 5 (1985), pp. 147-171.

— «Les bandositats de nyerros i cadells: bandolerisme català o feudalisme bastard?», Pedralbes. Revista d’història moderna, 18 (1998), pp. 227-242.

— Nyerros i Cadells: bàndols i bandolerisme a la Catalunya moderna (1590-1640), Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i Quaderns Crema, 1993.

— «El bandolerismo mediterráneo: una visión comparativa (siglos XVI-XVII)», en E. Belenguer Cebrià (coord.), Felipe II y el Mediterráneo, vol. 2, Madrid, SECC, 1999, pp. 397-424.

VERCHER LLETÍ, S., L’ermita de Sant Miquel de Corbera, Corbera, Ajuntament de Corbera, 1998.

ABREVIATURES I SIGLES

ACA	Arxiu de la Corona d’Aragó
AGS	Arxiu General de Simancas
AHN	Arxiu Històric Nacional
ARV	Arxiu del Regne de València
CEIC	Centre d’Estudis i d’Investigacions Comarcals
FRV	Furs del regne de València
IIEB	Institut Internacional d’Estudis Borgians
IHSI	Institutum Historicum Societatis Iesu
MHSI	Monumenta Historica Societatis Iesu
SECC	Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V

¶ ¹ Veg. doc. núm. 10, f. 15v.

¶ ² Ibidem, f. 8r.

¶ ³ Ibidem, ff. 23r, 33v i 47v. Alguns dels testimonis asseguren que l’envestida que va conduir a l’alliberament del bandoler apresat es produí després que el justícia de Polinyà de Xúquer parlés amb l’algutzir Céspedes, mentre que la majoria afirma que es va produir a priori.

¶ ⁴ Ibidem, f. 20v. Els guiatges estaven des de les Corts de 1542 exclusivament en mans del monarca. FRV. IX, XX-2, 3 i 6.

¶ ⁵ Ibidem, f. 9r.

¶ ⁶ Ibidem, f. 36r.

¶ ⁷ Ibidem, f. 59r.

¶ ⁸ Ibidem, f. 24r.

¶ ⁹ Ibidem, ff. 5v, 49v i 65v.

¶ ¹⁰ Ibidem, f. 13r.

¶ ¹¹ Vegeu, V. M. GARÉS TIMOR, «Un avalot ab gran violència...», pp. 173-182.

¶ ¹² Joan Francesc Benavent va estar el magistrat encarregat de la causa contra els vassalls del duc de Gandia. T. CANET APARISI, «Juzgar a los jueces...», pp. 317-324.

¶ ¹³ A Carles V i Francesc de Borja els unien estrets vincles de sang. Sense anar més lluny, Ferran el Ca tòlic era alhora l’avi del monarca hispànic i el besavi del duc de Gandia. Llavors, per estrafolari que semble, l’emperador esdevenia oncle de Francesc, de la mateixa manera que aquest i el príncep Felip –al que havia vist néixer i bressolar– eren cosins prims. Això sense fer referència la mútua consanguinitat per la via dels Enríquez, segons la qual Francesc de Borja i Carles V eren, a més, cosins tercers.

¶ ¹⁴ Veg. docs. 16, 18 i 20.

¶ ¹⁵ Les obres que tracten sobre aquest espai temporal de la vida de Francesc de Borja són innumerables. Per citar-ne sols algunes. Veg. X. ADRO, El duque de Gandía: el noble santo del primer imperio: apuntes históricos, Madrid, Espasa Calpe, 1958, pp. 217-316; J. B. BOSQUET, Suma de la vida, virtudes y milagros de san Francisco de Borja, duque quarto de Gandía, treze de la Orden de Santiago y tercero General de la Compañía de Jesús, València, 1671, pp. 6-11; A. CIENFUEGOS, La heroyca vida, virtudes, y milagros del grande San Francisco de Borja, antes Duque Quarto de Gandía y después Tercero General de la Compañía de Jesús, Madrid, viuda de Juan Garcia, 1717, pp. 101-167; C. de DALMASES, El padre Francisco..., pp. 57-76; E. GARCÍA HERNÁN, Francisco de Borja..., pp. 111-138; J. E. NIEREMBERG, Vida del santo padre y gran siervo de Dios el B. Francisco de Borja, Madrid, Maria de Quiñones, 1644; pp. 50-76; J. PASTOR GÓMEZ, San Francisco de Borja. 1510-1572. (Un jesuita, santo duque, del siglo XVI), Madrid, Publicaciones Españolas, 1973, pp. 23-28.