Kitabı oku: «Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats», sayfa 8

Una altra expressió de la dissidència, diferent per la temàtica que obria i pel nivell d’exposició al risc personal, és l’objecció de consciència de Pepe Beunza (ja esmentat adés). Estudiava enginyeria tècnica agrícola, pertanyia al Sindicat Democràtic d’Estudiants i havia estat detingut en algunes ocasions, va començar la lluita pel reconeixement del dret d’objecció de consciència, i viatjà per Europa sol·licitant el suport dels grups pacifistes internacionals. El gener del 1971 es presentà al centre de reclutament militar, els portaren fins a la base de Marines, i en ordenar-los vestir l’uniforme es va acostar al sargent i s’hi va negar... En prendre-li declaració el capità, li preguntaren si era testimoni de Jehovà (que habitualment s’hi negaven per motius religiosos) i ell explicà que no, que era catòlic, però que era objector de consciència no violent, i el primer dels civils. Decretaren presó incondicional, i el procés acabaria amb dues condemnes en consell de guerra, una per desobedient i l’altra per desertor. Com resultava un presoner molt incòmode, pacifista enmig de casernes, el traslladaven sovint, 10 presons i 2 calabossos, i al final l’enviaren a un batalló de càstig al Sàhara. «Intentava amb la meua actitud denunciar l’esclavitud que suposava el servei militar», afirmava Beunza, que va continuar amb el suport a objectors i insubmisos dècades després, amb autoinculpacions incloses.

Un colp col·lectiu provà de tallar de socarrel l’ebullició de la dissidència universitària. A la tornada de l’estiu de 1973 el rector Báguena Candela, nomenat catedràtic de Medicina de la Universitat de València i quasi simultàniament rector, expedienta 312 estudiants als que impedeix l’accés als recintes universitaris. El rector demostrava així un entusiasme repressiu contundent i vocacional, desproporcionat en l’ambient d’un règim que s’afonava. Mentre el PCE promovia comissions de curs, de caràcter professional i reivindicatiu estudiantil, el poti-poti a la seua esquerra organitzava comités de curs, revolucionaris i alternatius que prengueren el protagonisme. L’any 73 es produïren diverses accions molt dures en la Universitat, ocupacions de facultats i enfrontaments de carrer amb la Policía Armada, suports estudiantils a vagues, amb piquets i manifestacions, i a la negociació dels primers convenis col·lectius (aquella cosa que també va per l’aire amb la darrera reforma laboral del 2012). La liquidació via expulsió de l’avantguarda política universitària provocà trasbalsos vitals personals, evidentment, però no una contestació universitària prou àgil. Llevat de l’organització universitària del PCE i la individual d’alguns professors de Dret i Econòmiques, com ara Manuel Broseta, Ernest Lluch (tots dos assassinats per ETA, el primer al campus universitari el gener de 1992, com a mostra de la deriva execrable del grup terrorista), José Galán, M. Baena del Alcázar, José Honrubia... Els sectors progressistes universitaris, amb la col·laboració de M. Consuelo Reyna, el mateix Broseta i la incipient societat civil, mantingué una campanya l’any 1975 per la dimissió del rector Báguena (que en iniciar les expulsions mantenia la seua clínica privada a Santiago de Compostel·la), objectiu aconseguit a començaments del curs següent. Finalment el Tribunal Suprem declarava nul·les les sancions l’1 de juliol de 1975. La repressió acadèmica havia excedit fins i tot la «legalitat» franquista.

1.H «ONES QUE VÉNEN, MAR QUE S’ALLUNYA / TOT ÉS BEN PROP, TOT ÉS LLUNY»¹⁴²

El moviment estudiantil passaria a una altra fase de la lluita reivindicativa, comuna a altres moviments populars de la transició a la democràcia, com les assemblees de veïns, l’assemblea de professors no numeraris (PNN, que acabà en reivindicacions d’eixides acadèmiques personals), i la lluita estudiantil en l’ensenyament mitjà, que prenia volada (com a mostra d’aquesta forta presència pública trobem l’organització per Acció Cultural del País Valencià d’un «Aplec d’estudiants (d’ensenyament mitjà) del País Valencià», el 26 d’abril de 1980 a Alacant). Sobre el moviment als instituts d’ensenyament preuniversitari, extrac unes paraules que han circulat recentment com a record commemoratiu dels 40 anys d’existència de l’institut Jordi de Sant Jordi de València («Heredando el futuro», vist al facebook): «En els anys finals de la dictadura franquista, els instituts foren les nostres escoles de ciutadania. Mentre el dictador agonitzava i les forces econòmiques, polítiques i socials pactaven una transició que reformava el règim polític però mantenia a les seues elits dirigents, els estudiants del Jordi de Sant Jordi ens metamorfosejàvem en ciutadans. (...) De tot aquell passat de dolor i patiment sols ens arribava un eco llunyà, una sorda remor que els nostres majors no havien pogut contenir. Però també bufava una música, un vent fresc que escampava la boirina del present, ens permetia veure un paisatge diferent, un futur col·lectiu prenyat d’il·lusions i esperances. (...) Aprenguérem que érem els hereus de totes aquelles ferides. Però, sobretot, del projecte d’un futur, lliure, igualitari, just i solidari. Ens hi ensenyaren que ser estudiant és ser responsable del futur, que ser responsable del futur és la nostra condició ciutadana. En el nostre present immediat, aquell projecte de futur segueix més obert que mai, també el record i la memòria d’aquella essencial lliçó de ciutadania».

D’altra banda, als anys seixantes calien bons mitjans per a ingressar en la universitat i això n’allunyava la major part de les classes treballadores i més populars. Però la tendència de creixement de les persones disposades a assolir una formació superior, fou mantinguda i molt marcada. Aportà dinamització i obertura, alhora que contribuïa al col·lapse d’una institució organitzada de manera anacrònica i molt massificada. Tot seguit una evolució de l’estudiantat matriculat a la Universitat de València, amb la prevenció que no totes les dades provenen de les mateixes fonts i això pot produir alguna inexactitud, però malgrat això sí ens permet seguir la tendència de creixement molt marcat fins a començaments dels 90, reducció moderada en la dècada següent, i de l’actual manteniment de les magnituds.¹⁴³

Amb les dades del Recull de Dades Estadístiques de la UV, i amb la inclusió de l’estudiantat de 3r cicle (doctorat primer i des del 08-09 màsters oficials) queda així:

El moviment universitari, que com veiem afectava directament a un nombre creixent de persones (i de classes socials) que accedien a la formació superior, també mantingué la seua força motriu per tal de connectar amb altres sectors socials, i com més anava més aspiracions generals de canvi i renovació del panorama polític i d’estructures socials. Amb major o menor encert segons els casos, però va ser-ne un impuls cabdal de l’època. Fins al punt que molts dels protagonistes de la militància universitària esdevindrien elements a favor de la transformació de molts altres vessants socials. «Finalment, la repressió policial i acadèmica no impedí, sinó que més aviat alenà, que la politització creixent de l’estudiantat en els darrers anys del règim, per una banda, i l’eclosió d’altres moviments antifranquistes pre i postuniversitaris –el de batxillers i el de PNN, respectivament–, per una altra, acabaren per consolidar l’hegemonia de la dissidència en l’espai públic acadèmic: si ara hi havia cap espiral de silenci al seu si, era en la que havien caigut els franquistes acèrrims i els conservadors de tota mena. Una volta més hom confirma que la universitat no sols reflectí els canvis polítics del període, sinó que també contribuí decisivament a induir-los. Durant la transició a la democràcia el moviment estudiantil va declinar, però la institució mantingué bona cosa del seu protagonisme polític».¹⁴⁴ La Universitat de llavors ha de donar respostes a noves realitats socials i també entre els seus integrants, com l’augment de la població per l’allau immigratòria i de les possibilitats d’inversió en estudis de la incipient classe mitjana. El creixement de l’alumnat també obliga a incorporar un nombre creixent de professors, en general persones de noves generacions sense compromisos ni identificació amb el règim, que erosionaren el sistema de càtedres de poder absolut i inqüestionable (80% de PNN):

Ja han viatjat i llegit, i es dediquen a buscar formes culturals i alternatives polítiques democràtiques que el franquisme no podrà oferir-los mai. Si als anys quaranta hi havia al districte universitari de València una sola Universitat a la qual assisteixen estudiants de tot el territori valencià i on hi ha 99 professors (30 catedràtics i 66 professors universitaris) i2.494 alumnes en quatre úniques facultats: Filosofia i Lletres, Dret, Ciències i Medicina, en el 1968-1969, el creixement de la població universitària és ja espectacular respecte a les dues dècades anteriors. La Universitat de València tindrà aquell curs 632 professors (68 catedràtics i 564 professors), i 11.370 estudiants per a les Facultats de Filosofia i Lletres, Dret, Ciències, Medicina, Econòmiques i Enginyers Agrònoms. (...) Els professors i els alumnes, especialment en Filosofia i Lletres i en menor mesura a la Facultat de Dret, ja no són els mateixos. No tenen les mateixes inquietuds ni tenen el mateix origen social.¹⁴⁵

Eixos canvis també havien somogut algunes parts del claustre universitari, que del provincianisme més eixorc, sempre a l’espera de la promoció cap a alguna destinació més cèntrica i lluïdora, havien passat a l’atenció profitosa cap al país i a esdevenir motors intel·lectuals de canvi i progrés connectats a la realitat social de l’entorn. Una universitat al servei de la seua societat volia sorgir entre els constrenyiments d’una institució entotsolada i desfasada.

Tothom ha criticat, des de fora i des de dins, la incomunicació entre la Universitat i la societat, desconnexió que, tot i haver minvat prou darrerament, encara subsisteix en part. Un dels aspectes més deplorables de tal falta d’interpenetració és la inadequació de la Universitat de l’Estat unitari a les peculiaritats regionals i la problemàtica concreta del país on radica. La Universitat de València, de fundació municipal, acabà per perdre tots els vincles amb la Ciutat per la llei de 1845. Tothom rebutja el catedràtic-funcionari que limita la seua tasca a la transmissió més o menys mecànica de tècniques asèptiques, i exerceix la docència exactament igual si es troba a Saragossa que a Sevilla o a Compostela. Ja és coneguda la mentalitat del funcionari públic que actua en la superestructura estatal, per damunt qualsevol contingència de lloc, i amb un franc desdeny pels particularismes indígenes, els quals pretén suprimir per tal d’ajustar millor la societat al motle de l’Estat.¹⁴⁶

Aquesta citació correspon al text de Manuel Sanchis Guarner «La Universitat i el País» que feia de pròleg a l’obra de Joan Reglà Aproximació a la història del País Valencià (Ed. L’Estel, València, 1968), però l’hem trobada en la reproducció a la revista Gorg, en un exemple més de la intercomunicació i retroalimentació dels impulsos creatius, artístics i culturals, amb les reclamacions democràtiques, de modernització, i de reconeixement de la realitat cultural i política valenciana. Potser per això també les llibreries foren objecte preferent de la violència, atacs amb bomba el 1971 i 73 a Tres i Quatre, que en rebrà molts més atacs, i més bombes per a La Pau, Pueblo, Ausiàs Marc i Lope de Aguirre, durant el 1975. I entre el 75 i el 76 caldria afegir-ne Universal, Dau al set, La Araña, Xúquer, Dona... O el capellà Pere Riutort que rebé agressions per ser dels primers mestres de valencià actius en l’escola i per haver editat el Llibre del Poble de Déu, compendi essencial per a poder oficiar en la llengua pròpia del país.

La militància universitària havia contribuït, des de les quasi nul·les possibilitats de participació i sota els efectes d’una repressió contumaç, a crear xarxa social i discurs d’alliberament. I malgrat les deficiències que patia, aquesta energia jove assenyalava i combatia problemes nuclears d’aquella estructura social. Havia superat el marc estricte de les lluites gremials que involucraven directament l’estudiantat, i en coordinació amb altres impulsos sectorials plantejava demandes de canvi social, de justícia bàsica en el sistema, a favor de la seua generació i alhora per a les futures com a espai de convivència i progrés general. De manera que també col·laborà a despertar consciències i a conrear esperances des de la transversalitat, des de l’assumpció de qüestions ètiques que esdevenen lluita legítima. Al capdavall com avisa Pérez Moragon, mentre es mantingué el règim franquista i mentre els seus representants continuaren ocupant espais de poder institucional, «el que estava sota vigilància era el mateix fet de parlar». El conflicte en el procés de transició cap a una estructura formalment democràtica de l’estat era indefugible. Més encara al País Valencià, pel seu caràcter de cruïlla i balança dins dels múltiples equilibris de poder que s’hi jugaren. De nou amb paraules de Pérez Moragon, «s’estaven consolidant, en la Universitat i en altres àmbits, noves fornades de joves, que unien als seus pressupòsits polítics –de la democràcia cristiana a una esquerra d’arrel comunista, passant per gent de posicions socialdemòcrates– reivindicacions molt precises pel que fa als drets culturals, lingüístics i nacionals. I aquestes generacions que renovaven el panorama social, i en bona part ideològic, del país no podien expressar-se de manera regular en mitjans de comunicació».¹⁴⁷

Les coses no resultarien fàcils, com recorda el que llavors era un observador recent de la nostra realitat, Josep Fontana. «Els meus descobriments simultanis de Fuster i del seu país es van produir en els últims moments del franquisme, que em va tocar de viure des de la ciutat de València. Eren dies d’expectació i de vida més aviat agitada, com em va tocar d’experimentar-ho el matí en què vaig haver de fer front a l’assalt de la Facultat d’Econòmiques per part d’una banda d’extrema dreta, o, per ser més exactes, d’una banda dirigida per algú de l’extrema dreta i integrada per gent reclutada als gimnasos i a les bandes del voltant de la ciutat, armats amb cadenes i barres de ferro, amb les quals, per cert, van fer un trau al cap d’un dels meus alumnes, que era l’actual ministre Jordi Sevilla. Jo con-servo d’aquest incident una de les eines de ferro que duien els assaltants, d’una notable eficàcia per a esberlar consciències, i una octaveta en què se’m qualifica com a «vicedecano fantochesco, lacayo de la chusma roja», que encara que us sembli estrany és un elogi pel fet de no haver fugit, un acte més aviat d’inconsciència que de valor. Eren moments en què, acostant-se la prevista mort del Caudillo, interessava crear un clima de terror, alimentat amb rumors com el de l’existència de llistes de rojos que s’anirien a cercar així que es produís la defunció. El terror tenia la finalitat d’aconseguir que l’esdeveniment es produís sense cap mena de pertorbació de l’ordre públic. I cal dir que va ser eficaç».¹⁴⁸

D’aquesta manera s’encarà el procés de canvi polític al País Valencià, amb l’immobilisme del règim controlant la major part dels ressorts del poder i emprant-los a favor de les seues prerrogatives. I enfront una multitud ciutadana amb ànsies de llibertat i obertura democràtica, que prompte començaren a veure que ni el joc era tan net, ni les possibilitats tan obertes, ni el canvi tan automàtic ni lliure. Com si Ovidi ens cantara els versos de Vicent Andrés Estellés de «Tot esperant Ulisses»: «Cinc i cinc mai no en fan deu. / Una església et marca el preu. / Un canó apunta amb el dit. / Desescric tot el que he escrit! // Plora, plora, no hi ha draps. / Beu i canta i trenca els plats. / L’estratègia es cou de nit. / Desescric tot el que he escrit! // Ones que vénen, mar que s’allunya, / tot és ben prop, tot és lluny. / Plors que s’enceten, riures que es moren, / quan creus que tens, tot s’esmuny. // (...) La tristesa guanya el cant, / l’esperança és un infant, / llibertat: nom imparit. / Desescric tot el que he escrit!».¹⁴⁹ Entre nosaltres el conflicte identitari desfermat i la violència impune de la ultradreta en foren les característiques més destacables. Sanchis Guarner escrivia al text referit adés una bona definició de partida del conflicte identitari: «Ja sé que hi ha valencians que –més o menys calladament– propugnen la provincianització amb la pèrdua de la nostra personalitat col·lectiva, però també n’hi ha d’altres que ens obstinem a impedir la nostra desintegració com a poble individuat».¹⁵⁰ Ell, savi proper i constructiu, rebé agressions i dues bombes, sense culpables trobats (se n’investigà mai?). El plantejament és compartit en una mesura ben àmplia per un altre pensador valencianista destacat, Joan Fuster, també víctima d’alguna bomba i assetjament social, en aquesta ocasió amb la presentació de Vicent Sanchis: «L’autor de Sueca dividia els valencians en dos bàndols: “A l’una banda, hi ha aquells que afirmen que ja estem bé com estem, que vivim en el millor dels mons possibles, i que la província claudicada, la dimissió lingüística i les ficcions fòssils són ideals desitjables; a l’altra banda, els qui ens refusem a la vergonya d’una trista alienació nacional, els qui creiem que els valencians podem ésser un poble sa i coherent, els qui ansiem per al nostre país una plenitud nova”. Contra la “dissolució” i la “indiferència”, la reflexió de Joan Fuster encara és del tot útil. Però, per això mateix, per mantenir una diferència col·lectiva cada dia més precària calen nous fulls de ruta que no siguen renúncies entelades ni radicalitzen encara més la proposta original. Aquest llibre, per què negar-ho, ha estat escrit per un fusterià impenitent, que, per això mateix, propugna la necessitat de la revisió. Del “salfumant” continu. Proposa l’examen de consciència constant i necessari perquè els grans projectes no esdevinguen només llibres. O encara pitjor, com temia Joan Fuster, fantasmes».¹⁵¹

L’obertura i manteniment d’aquest conflicte tingué efectes paralitzadors per a les forces transformadores, progressistes i valencianistes, a causa de contradiccions i febleses internes, i també a l’ús agressiu de totes les armes a l’abast dels sectors reaccionaris que mantenien l’administració del poder. Cosa innegable després de la demostració imponent de la manifestació, enorme i unitària, del 9 d’octubre de 1977. La reclamació de «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» passava a ser incontestable,¹⁵² però encara es podia mare-jar i diluir bona cosa aquest projecte de construcció i transformació per a majories... Fontana, en parlar del que pot trobar qui llig amb interés l’obra de Joan Fuster, mostra de passada que les controvèrsies bé s’hi podien haver dirimit d’altres maneres:

Descobrirà aleshores que la proposta que pot trobar-se a la seva obra no és la d’una afirmació de veritats establertes que es vulgui confrontar amb altres de signe diferent, sinó, ben al contrari, la convicció que abans de poder contrastar posicions ens resta encara molt que aprendre sobre el País. Que el que cal és prosseguir la tasca seriosa i objectiva, encara que necessàriament apassionada –perquè objectivitat i passió no són pas qualitats que s’excloguin– que ell va iniciar per tal d’arribar a esbrinar «lo que és y ha segut la terra en què viuen y han naixcut» els valencians, com proposava Bonilla fa cent setanta anys, i d’aconseguir, com volia Fuster, despertar dubtes per tal que els valencians d’avui es plantegin seriosament els problemes, tant històrics com actuals, que els cal qüestionar-se.¹⁵³

Com el debat no té aturador, ara també se’ns torna a presentar al davant i podem assumir maneres positives, propositives i proactives d’enfrontar-lo, a fi d’aconseguir resultats col·lectivament profitosos, «marcar-nos objectius col·lectius realistes, que redunden en l’interés general i no en interessos particulars».¹⁵⁴ Si alguna persona ja ha llegit fins ací ho deu haver sospitat als primers indicis, però com també deixà escrit Sanchis Guarner: «només la voluntat de futur fa que el passat tinga valor». I davant de la qüestió del futur compartit, que ens afecta a tots, ningú hauria de tindre por d’acceptar un debat que permeta aclarir tantes coses que encara no entenem o no se’ns presenten prou clares. «La negativa a acceptar els tòpics injustificats i la incitació al dubte crític, que en el cas de Fuster no van trobar altres respostes que l’insult i la condemna, hauran de repetir-se altra vegada, i si de nou fallessin, si els temps encara no estiguessin madurs per a l’exercici del diàleg civilitzat, caldria tornar a plantejar-ho en el futur, si es vol que algun dia aquest país acabi prenent consciència d’ell mateix per tal que pugui encarar assenyadament el seu destí. Perquè el futur dels valencians segueix depenent avui, com fa quaranta-cinc anys, d’aquesta “presa de consciència” encara no completada, és necessari seguir treballant per aconseguir-la. No serà fàcil, perquè els que s’oposaven ahir al Fuster que incitava els seus compatriotes a fer ús de la raó seguiran oposant-s’hi avui, sabent com saben el molt que podrien perdre si això s’aconseguia, amb l’insult, la calúmnia i, si cal, la foguera».¹⁵⁵ Efectivament, ningú hauria de tindre por del debat ni de la discrepància enraonada. I de manera més general, ningú hauria de sentir por.

Però el que ens mostra la lectura del reportatge de la revista Valencia Semanal «1978: A bombazo limpio»¹⁵⁶ és ben diferent: «L’any 1978 ha sigut, clarament, el del petard i la garrotada. El de la violència verbal, la provocació, la manipulació de masses i fins i tot l’intent d’homicidi. Lent ha estat el procés democràtic i autonòmic, però cada passet, cada espenta per tímida i breu que resulte, ha provocat una nova ofensiva de l’extrema dreta», diu l’entradeta de l’article. Agressions i ofensives impunes, cal insistir-hi. Algun detall més com a exemple de l’ambient d’hostilitat per a una gent i permissivitat per a una altra, els qui agredien, en aquest cas referit al dia de la constitució solemne del Consell del País Valencià:

Allí pogué comprovar el senyor Clavero que la metxa estava encesa i que «a qui correspon» no sols no té la més mínima intenció d’apagar-la, sinó que és el primer a arrimar el misto. I, de nou, un vergonyós espectacle a l’eixida del Palau de la Generalitat, on esperaven diversos grups d’URV i GAV, degudament flanquejats per esquadres amb creus gammades i mirada desafiant. Consellers insultats, polítics agredits... i sort encara que la cosa no arribara a més.

I una anotació més del mateix article de Valencia Semanal abans de deixar-ho córrer, perquè cal fer memòria per amarga que ens puga resultar (si més no, de tant en tant):

Però sí recordarem que Ignacio Carrau,¹⁵⁷ president de la Diputació de València, permeté i capitanejà un ridícul «tancament protesta» en la Generalitat que desembocaria en una marxa cap als locals d’Aitana i el domicili del professor Sanchis Guarner, on tornaren a deixar constància dels seus excessos. En plena campanya –intents de manifestació, cartes al director, pintades, pamflets...– el 22 de maig boicotegen un cicle de conferències sobre Blasco Ibáñez a la Facultat de Filosofia pel simple fet que hi participa el professor Sanchis Guarner. De nou amenaces, crits i intents d’agressió a l’eixida. De nou «els de sempre» esperant a la porta amb pedres i petards... Quan quatre dies després quatre-centes persones realitzen un tancament pacífic en la Facultat de Ciències com a protesta davant d’aquests excessos, aviat hi apareixen grups feixistes en actitud amenaçant i provocadora portant cadenes, garrots, pedres i pólvora: vidres trencats, rodes punxades i pintades contra el Conseller Bevià «adornades» amb l’esvàstica, foren el balanç d’una nit tensa.

La violència en aquells anys fou molt intensa, un «terrorisme de baixa intensitat» (si val l’eufemisme i hi descomptem la mort de Miquel Grau) constant i sense resposta policial per acovardir el personal, que fou la via per tal d’imposar el missatge anticatalanista i controlar o limitar l’autonomia de les incipients estructures democràtiques. Una mica com a resum dels resultats del domini reaccionari sobre el país i de la pràctica intimidatòria sobre la societat, servirà el retrat fet per aquestes paraules de Gustau Muñoz:

Més amunt s’ha dit que el règim franquista congelà el debat d’idees durant dècades. Cal precisar que això no vol dir que fos anul·lat o extingit, sinó que hagué de procedir per les vies subterrànies, distorsionades i indigents que imposava una situació que, caldrà recordar-ho, havia arrasat la cultura liberal, democràtica i d’esquerres preexistent, amb un procés d’exilis, presó i execucions esfereïdor. Que imposava la censura als mitjans de comunicació, els llibres i els espectacles públics. Que sotmeté la Universitat a una depuració implacable de professors i estudiants desafectes. Que lliurà a l’Església catòlica un segment vastíssim de l’educació i grans possibilitats subvencionades d’influència pública. Tot plegat va produir un efectiu endarreriment cultural i científic, que encara es fa notar. Perquè la situació es prolongà massa temps. «La reconstrucció de la raó democràtica, en un context de repressió duradora, i la formació d’una consciència nacional valencianista renovada es va fer en condicions duríssimes. La societat en el seu conjunt, i les capes socials emergents que es formaven en aquestes condicions, acusen encara els efectes del control totalitari imposat, que aconseguí fins i tot una consideració de normalitat». L’adhesió inquebrantable d’amplis grups socials de la dreta estava garantida. La part agredida estava paralitzada per una por interioritzada que s’havia estès a consciència. Alguns fenòmens actuals, quant a actituds i formes culturals de la societat valenciana, s’expliquen, en bona part, per aquesta realitat duradora, configuradora, que no fou, de cap manera, un parèntesi o una circumstància passatgera. I és clar que el franquisme trobà al País Valencià importants complicitats i suports, una base social agraïda.¹⁵⁸

Els precedents no determinen el nostre futur, però sí poden explicar moltes limitacions i vicis que patim en l’espai de joc disponible, i així Andrés Boix escriu: «La història del procés autonòmic en el País Valencià és la crònica d’una decepció».¹⁵⁹ El temps ha passat i a l’estiu del 2012 trobem una crisi profunda del sistema. Potser és un pas normal del ball del capitalisme, amb un ritme reforçat per la mundialització financera de l’economia, i que ara com ara practica el desballestament de les mínimes garanties assumides com a fonament de la cohesió social. Qui s’arriscaria a afirmarho?... Però a hores d’ara n’apareixen efectes més marcats en l’estat espanyol, cosa que destapa moltes de les seues vergonyes. I la crisi és ben palesa entre el poble valencià: socialment, econòmica, educativa, financera, ètica, representativa, etc. Un desastre de collons, si voleu, encara que ací ens pariren i ací estem, ací treballem i donem besos, ací agonitzem i també riguem, i mantenim l’esperança de contraban... Si bé cal comptar amb moltes més circumstàncies afegides al llarg de les tres dècades posteriors, alguns mals ja s’hi apuntaven en aquell anòmal procés d’accés valencià a una democràcia i una autonomia política ben imperfectes. Fins al descrèdit institucional i la crisi del model conforme s’ha guiat fins ara: «l’actual Govern de la Generalitat i un President que, per molt que la teoria constitucional en diga una altra cosa, deu la seua legitimitat no a l’elecció dels ciutadans sinó al magne dedazo arribat des del carrer Gènova [de Madrid, seu central del Partido Popular]. Poca cosa podem esperar els valencians de qui sap que la seua cadira depén no de nosaltres sinó de què li envien o no un motorista amb el cessament des de Madrid, com en els vells temps. El nostre Estatut i el nostre autogovern, com és sabut, ja començaren amb mal peu. El pacte de més del 90% d’ajuntaments i de les forces polítiques valencianes, l’esquerra i la dreta, va ser esmenat sense compassió a Madrid, des d’on arribaren a imposar, fins i tot, les senyes d’identitat. Vivim en un País en el que per exemple el nom de la comunitat autònoma no fou el volgut pels valencians, i convé recordar-ho, sinó que simbòlicament ni això es va consentir. Tampoc, és clar, un Estatut competencialment ambiciós. Una cosa que s’ha repetit, a més a més, quan ha calgut reformar el text perquè no s’aguantava de vell i fins les comunitats menys reivindicatives ja l’havien superat».

Encara Boix hi proposa un repàs de les deficiències que fonamenten la decepció general de la situació autonòmica, fonamentalment per la seua invalidació continuada per aquells que tot just l’haurien d’haver impulsada, per càrrec, responsabilitat de gestió i compromís amb el conjunt de la ciutadania. Aquells qui en comptes de construir des de l’administració, s’hi han dedicat a promoure’n el descrèdit i l’ofec entre la població i les seues aspiracions.

En aquests 30 anys diverses fites marquen l’autonomia valenciana: infraestructures roïnes i de pagament que impedeixen la vertebració del país, jurídicament ancorat encara en un provincialisme imposat; un sistema financer propi destrossat; un finançament autonòmic que fa que la Comunitat Valenciana siga l’únic territori europeu amb un règim fiscal de tipus colonial en sentit estricte ja que malgrat una renda per càpita inferior a l’estatal d’ací s’extrauen recursos any rere any (i no pocs, per cert)...¹⁶⁰ Tot això amanit amb l’impresentable i vergonyós espectacle d’un Consell de la Generalitat que de reivindicatiu en aquestes qüestions passa a genuflex segons canvien les majories a Madrid... i una oposició que fa el mateix. En aquests 30 anys, si més no, s’han gestionat molt millor des de la proximitat tots els serveis. Però no és prou. O reiniciem el programa i ens posem a treballar de veritat, prenent-nos seriosament l’autonomia i als ciutadans, o l’invent implosiona. Això sí, mentrestant, la nostra estimada casta no baixa del cotxe oficial.