Kitabı oku: «Els nuvis»

Aquesta obra ha obtingut el Premi de Teatre El Micalet (2019), convocat per la Societat Coral El Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Amparo Mayor, Isabel Martí, Miguel Seguí, Josep Manel Casany i Pilar Almeria.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Adrián Novella Sanvictorino, 2020

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2020

Coordinació editorial: Maite Simón

Maquetació: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-9134-702-6

Edició digital

A Ariana i a les nostres famílies. Gràcies per deixar-me transformar les vostres vivències i convertir-les en ficció

PERSONATGES

ELLA

Catalana dʼorigen, ha perdut lʼacent però manté alguns mots i expressions de la varietat oriental que parla la seua família.

ELL

Valencià, empra formes col·loquials típicament valencianes.

Nota: Els personatges d’aquesta obra s’han ideat per a ser interpretats per Ariana Higón i Adrián Novella.

Un espai, espai. Buit. Blanc. Només hi ha maletes. Maletes grises de diferents tonalitats i époques. N’hi ha dues centrades, paral·leles al públic, que fan un passadís entre elles. Aquest passadís està il·luminat.

ELLA està asseguda en una d’aquestes maletes. Va vestida de núvia, estil Lady Di, i porta un ram de flors. Aparenta, o vol aparentar, vint-i-tres anys.

ELLA mira el ram, s’alça i camina fins al prosceni de manera solemne, pel passadís. Es disposa a cantar l’«Hallelujah» de Leonard Cohen.

ELLA: (Canta a cappella.)

Well I’ve heard there was a secret chord That David played and it pleased the Lord But you don’t really care for music, do you?

Well it goes like this: the fourth, the fifth

The minor fall, the major lift

The baffled king composing Hallelujah

Hallelujah

Hallelujah

Hallelujah

Hallelujah

ELL està assegut a l’altra maleta. S’està acabant de vestir de nuvi; de nuvi dels anys vuitanta, amb camals i solapes amples d’un vestit de colors ocres. Cabells curts, ben pentinat i bigoti predemocràtic. En finalitzar la cançó, s’apropa al prosceni, al costat d’ ELLA.

ELL. (Al públic.) Em dic Manel, tinc vint-i-tres anys i hui és el dia del meu casament. Bé, ja estic casat. Hui, el dia més calorós de l’any 1982. Entre la paella que m’ha fotut ma mare per a dinar i el sol que cau en un barri on encara no hi ha arbres que facen ombra, estic més roig que la bandera del PC. Vint-i-cinc de juny, si hem de ser exactes. El vint-i-cinc de juny més calorós de la meua vida, i això que ja n’he viscut molts.

Quan hem eixit de l’església, entre l’arròs, el sol i el vent de ponent, la meua pinta era més aviat la que havia de tindre a les sis del matí de l’endemà. Per sort, a les sis no feia tanta calor.

ELLA. Potser estàs barrejant diferents moments.

ELL. Sí.

ELLA. Torna al moment previ al casament.

ELL. Dies abans?

ELLA. No. No cal. Només des que vas sortir de ta casa.

ELL. Bé. De la casa dels meus pares, vols dir.

ELLA. Sí.

ELL. (Al públic.) Ella i jo tenim casa pròpia des de fa anys. (A ELLA.) Bé, és més del banc que nostra, però ningú, i menys els meus pares, pot dir que nosaltres no tenim pis propi.

ELLA. Un pis on es podria recordar aquest casament cada dia d’estiu d’aquí al 2019.

ELL. Per què el 2019?

ELLA. Ah, no ho sé. Potser llavors t’has cansat d’aquell pis. Un últim pis on toca tot el dia el sol. Una calda…

ELL. Potser si no ens haguérem precipitat a comprarlo…

ELLA. Tu pensaves que era precipitat? Si deies que només quedava aquest per la zona.

ELL. Tampoc hi havia molts edificis per la zona.

ELLA. Potser no.

ELL. Potser si hi haguérem passat un dia sencer abans del nostre casament…

ELLA. Potser si els teus pares ho hagueren permés…

ELL. Només els meus?

ELLA. Home! Els meus no deuen ser.

ELL. Com?

ELLA. Quatre anys amb un pis i ni un dia allí!

ELL. Bé, va ser una oportunitat. (Al públic.) Una manera de planificar la nostra independència. A més a més, ella viuria prop de sa mare i estava contenta per això. Sa mare, vull dir.

ELLA. Prop de la mare, la germana, la tia, la cosina…

ELL. (Al públic.) I això que la seua família no és d’ací.

ELLA. Jo sóc de Barcelona. Barcelona ciutat. De Gràcia.

ELL. Una família molt… Molt de sa casa.

ELLA. Doncs clar. D’on ha de ser una família si no és de sa casa?

ELL. (Al públic.) Bé, el cas és que viuen tots ací.

ELLA. Tots, tots…

ELL. Quasi tots.

ELLA. Tinc la cosina que viu a Peníscola.

ELL. Ho dius com si totes les famílies catalanes tingueren una cosina a Peníscola.

ELLA. Quasi totes. Però estàvem parlant del pis.

ELL. Sí. El pis. (Al públic.) El vàrem comprar l’any 79. No hi havia molts edificis encara per la zona. Sí, tota la part nova, que ja no és nova. Doncs allà el tenim.

ELLA. Ni un sol dia en quatre anys?

ELL. (Nega amb el cap lentament.) També és cert que la mili ens va agafar just en aquell moment.

ELLA. Però això no van ser sis mesos només?

ELL. Ja han passat dos anys d’allò.

ELLA. Només dos anys?

ELL. Com passa el temps.

ELLA. I tant, que passa. Però només fa dos anys?

ELL. Sí. Vaig començar la mili amb vint-i-un i ara en tinc vint-i-tres.

ELLA. Sí?

ELL. Sí.

ELLA. Ja…

ELL. Vaig fer-la amb amics del poble.

ELLA. Com?

ELL. La mili.

ELLA. Ah! Ja. M’ho havies explicat abans, no?

ELL. Bé, només vàrem coincidir per allà i no érem amics, amics.

ELLA. Jo tampoc tenia moltes amigues, exactament. En el món de l’art hi ha moltes enveges. El que sí que tenia eren molts amics, amics.

ELL. Ah, sí?

ELLA. Tu no?

ELL. No. Bé, sí. Estava la Mari. La Mari només. (Al públic.) La Mari va ser la meua parella abans… Abans de la meua parella-núvia.

ELLA. Sí, la típica ex que la mare del teu xicot té la mania de recordar-te contínuament. Fins i tot, de regalar-te per Nadal el perfum que utilitzava l’altra.

ELL. «A la Mari le gustaba», deia ma mare. (Al públic.) Ma mare no és d’ací, és andalusa. Entén el valencià perfectament però a casa només es parla castellà. Això sí, a mon pare, només baixa al carrer, li ix el valencià com si fora un bou que vol fugir.

ELLA. El casament!

ELL. Sí. Perdó. No em concentre.

ELLA. Vinga. A poc a poc.

ELL. Bé, jo acabe de vestir-me, a casa dels meus pares. No sé per què, però tinc el meu oncle fent-me fotos a la meua habitació. Isc de casa, puge al cotxe. El porta un amic de la feina. El del jutjat d’instrucció.

ELLA. Sí.

ELL. (Al públic.) He arribat dels primers.

ELLA. Segur?

ELL. (Al públic.) Dels primers. La meua família i després jo.

ELLA. La teua família primer? Després de la paella?

ELL. Bé…

ELLA. Segur?

ELL. Potser la núvia porta una estona fent voltes amb el cotxe.

ELLA. El meu cunyat em portava en cotxe. A mi mai em veuries al volant. La meua germana sí que conduïa, però em fiava més del meu cunyat. Del seu marit, vaja.

ELL. Sí… De Pep.

ELLA. (Alhora.) De Vicent.

Es miren. Silenci.

ELL. Sí, eh… Sí.

ELLA. Perdó, tornem al casament. Has arribat tard.

ELL. (Al públic.) He entrat a l’església abans que la núvia.

ELLA. Quin mèrit.

ELL. (Al públic.) El meu germà ha sigut el padrí i la seua germana la padrina. I presidint el partit el senyor Josep. El mossén de l’església de la meua núvia. Abans un només es podia casar a l’església on anava la família del nuvi o la de la núvia.