Kitabı oku: «Compartir la vida educa», sayfa 2
3
LES NOSTRES FILLES
ES VAN POSAR EL DAVANTAL
Totes tres van deixar de discutir, van tancar la porta de la cuina i van preparar-nos el sopar.
ÈLIA i MANEL, pares de la Martina,
l’Elisa i la Sara, 13, 9 i 5 anys
De les baralles entre germans com a font
d’aprenentatge en la resolució de conflictes
Ser pares és una feina intensa, constant i laboriosa, si es fa bé. I si això es multiplica per tres, encara ho és més. És habitual que els pares sentin que no arriben a tot arreu quan hi ha diferents criatures amb diferents necessitats, i més quan l’adolescència comença a aparèixer per casa. Això és el que els va passar a l’Èlia i a en Manel un dia de confinament, en què tots dos teletreballaven. Intentaven fer torns de feina perquè un dels dos pogués ocupar-se de les nenes però, com bé dèiem, la teoria és molt fàcil però la pràctica és una altra història. Aquell dia l’Èlia estava treballant tancada al despatxet que s’havien muntat i en Manel suava ajudant la Sara (de 5 anys) a fer unes manualitats que li havia proposat el mestre: la nena deia plorant que ja no volia treballar més, que el que ella volia era jugar amb el papa. Enmig d’aquesta crisi la Martina i l’Elisa van entrar corrents al menjador escridassant-se: «Torna’m la tauleta ara mateix!», deia una. «Doncs no em dona la gana perquè la tauleta no és teva, imbècil!» I en Manel va explotar, perquè tenia una reunió en línia al cap de deu minuts, i es va posar a cridar com feia temps que no ho havia fet: «Ja no puc més, no ajudeu en res, tinc una reunió important i no puc concentrar-me perquè em feu posar nerviós. I, a sobre, encara s’ha de fer el sopar i a vosaltres només us importa la tauleta i sortir-vos amb la vostra. Doncs avui no sopem, i a prendre pel sac!» Va fer un cop de porta i es va tancar dins el seu despatx. Les nenes es van quedar mudes i la petita es va posar a plorar espantada pels crits del pare. La Martina, que de gran vol ser mestra de nens petits i sempre aconsegueix que la seva germana s’acabi el menjar, la va agafar a coll i li va dir que estigués tranquil·la, que no passava res, que el papa havia cridat perquè estava molt nerviós però que les estimava molt. A poc a poc, i amb el cap ficat entre els cabells llargs de la Martina, la Sara es va anar calmant. I quan ja no se sentien els plors de la petita, l’Elisa, que se les mirava asseguda al sofà, es va aixecar i va dir a la seva germana gran: «I si fem el sopar nosaltres? La Sara, que encara era als braços de la seva germana gran, va aixecar el cap i va dir: «Sí, com fan en aquell concurs de la tele!»Dit i fet, la Martina va autoproclamar-se capitana d’equip i a les altres dues els va semblar bé. Van mirar què hi havia a la nevera i als armaris de la cuina i, ràpidament, van decidir el menú: amanida, lasanya i gelat de postres. El que no va ser tan fàcil va ser organitzar-se a la cuina, perquè la gran manava a crits i això posava molt nerviosa l’Elisa. I quan van decidir perfeccionar les postres i acompanyar el gelat amb maduixes, el sucre que hi volien posar per sobre va sortir volant i va nevar a tota la cuina. Les dues germanes grans van començar a insultar-se: la Martina deia a l’Elisa que era ximple perquè no sabia ni obrir un paquet de sucre, i l’Elisa li va respondre que la idiota era ella perquè li havia donat un cop amb el braç quan havia agafat el sucre, i que sempre feia les coses ràpid i sense pensar.
El resultat: una lasanya de carn com a plat principal, un entrant que van anomenar «El Bosc Marí», i que consistia en una amanida de gambes, i de postres «Les Quatre Torres», un gelat de vainilla amb maduixes i xocolata desfeta per sobre.
Reflexionem-hi:
per què no ens agrada que els germans es barallin?
En determinats períodes de la vida els germans poden distanciar-se, no només perquè tenen temperaments diferents, sinó perquè estan en fases maduratives diferents de la vida (per exemple quan un entra a l’adolescència i l’altre encara és un infant, tot i que només es portin un o dos anys). També és habitual que sorgeixin conflictes entre ells, per competició i per gelosies. Per això, poder-los encomanar tasques divertides com preparar el sopar, on els germans hagin de fer pinya per aconseguir un resultat comú, acostuma a enfortir els vincles, sempre que definim què pot fer cadascú. És cert que també pot ser una font de conflictes (que si la culpa és teva perquè has vessat la farina o que les maduixes no es tallen així), però hem de tenir en compte que l’existència de conflicte implica haver de gestionar-lo i si els nens i nenes ja tenen aquesta oportunitat des de petits, tindran més ocasions per entrenar-se en el maneig del conflicte quan siguin adults. Aquest entrenament és i serà, sens dubte, important com a preparació per a la vida, on els problemes, els desacords interpersonals i la negociació són necessaris per tirar endavant i capejar els imprevistos que vagin sorgint.
Que els fills es barallin implica que els pares han de gestionar conflictes a casa. I això no sempre és fàcil ni agradable perquè hi ha crits, discussions i sempre hi haurà algú que se sentirà frustrat i que trobarà que la situació és injusta. Però com a adults sabem que la vida comporta conflictes o situacions desagradables que hem d’afrontar, i com ho fem dependrà de quins són els nostres mecanismes apresos. Sabem que davant les dificultats podem optar per dues possibilitats: evitar el conflicte o fer-hi front. Si tendim a l’evitació, serem persones que viurem malament el conflicte, i el nostre objectiu serà evitar-lo, sigui adoptant una posició complaent vers els altres per no generar tensions (fer el que els altres desitgin sense tenir en compte les pròpies necessitats), o bé fugint quan la situació exploti. Ambdues opcions comporten que les nostres necessitats no siguin escoltades i això va en detriment de la nostra autoestima i dels nostres interessos personals. Si volem fills sans, necessitem treballar per ser pares sans i fer una bona gestió de les pròpies emocions i dels conflictes que, inevitablement, ens porta la vida.
El conflicte entre germans és, per als nens i nenes que en tenen, la primera oportunitat d’assaig social en el maneig de dificultats interpersonals. Quan un germà es baralla amb l’altre, comença a experimentar i a posar en pràctica el fet de defensar-se, de dir la seva, de lluitar pel que vol, de fer-se valer, de posar límits, de dir el que no li agrada, de frustrar-se quan l’altre el confronta i d’expressar les seves frustracions, sigui plorant o cridant.
Molts cops hem vist a la consulta com un germà tendeix a no queixar-se davant d’un altre germà més dominant que imposa la seva veu, com accedeix sempre a jugar al que l’altre vol i a callar quan el germà li parla malament. Fins que se’n cansa i també comença a queixar-se, a cridar-li i a dir-li que no li dona la gana fer el que li diu. Pot ser que els pares ho visquin malament perquè abans tenien uns fills que els semblava que s’avenien, i ara tenen dos fills que criden. Probablement hauran de fer feina sobre com parlar-se respectuosament. Però la realitat que hem de veure és que tenim una persona que abans era complaent, submisa i que no escoltava les seves necessitats, i que el fet de conviure amb un germà més dominant l’ha fet espavilar-se fins que ha pogut dir-hi la seva. Això, sens dubte, és feina feta que l’ajudarà més endavant en relacions d’amistat a l’escola i a l’institut, en relacions de parella i en l’àmbit laboral.
Tendim a viure el conflicte des de la incomoditat del moment (són les vuit i encara no hem sopat i no paren de barallar-se) o des de les nostres pors (vull que els meus fills es portin bé, que facin pinya i s’estimin i es passen el dia barallant-se). És totalment lícit pensar i sentir tot això, però no hem d’oblidar que el conflicte entre germans és una font d’aprenentatge on la família representa la primera microsocietat on el fill ha de conviure i on comença a experimentar amb les relacions que més endavant conformaran la seva vida (primer els amics i més endavant els companys d’oci o de feina). Per tant, és un primer escenari d’entrenament en la frustració i l’afrontament de dificultats on els podem acompanyar perquè a poc a poc els vagin gestionant millor.
En definitiva, hem de ser conscients que si el conflicte no hi fos perdrien una oportunitat d’entrenament que sens dubte els ajudarà moltíssim més endavant.
4
M’HAN COMPRAT UN REGLE!
En Miquel va entendre perfectament que al supermercat només s’hi podia anar un cop a la setmana.
OLGA, mare d’en Miquel, 5 anys
De la tolerància a la frustració,
o d’aprendre a regular les emocions
L’Olga és mare d’un nen de 5 anys. Ella valora que és un nen «fàcil», però ni més ni menys que altres nens i nenes de la seva edat. També se l’ha de rectificar, guiar i educar, com a tots, i així ho han fet amb el seu pare, tot i que ell entre setmana és fora de casa per motius laborals. L’Olga explica que ella, amb una reducció de jornada, s’ha pogut dedicar a la criança del seu fill mentre no ha anat a l’escola bressol i, per la seva professió, moltes vegades també ha pogut prendre la decisió d’emportar-se’l a treballar. Això ja de ben petit, amb el cotxet i essent un lactant. Explica que mai no ha tingut problemes per aquest fet, i ningú no hi ha posat traves. Quan ho ha hagut de fer o ho ha volgut fer per no perdre’s oportunitats de creixement professional, ha rebut elogis i ajuts per part dels que l’hi han vist fer, sense cap impediment. De petit, en Miquel solia quedar-se adormit al cotxet. Quan ha sigut més gran, ella, que no és amant de recórrer a les tauletes i les noves tecnologies com a forma de distracció per al seu fill, les ha utilitzat en moments puntuals. Li posava un joc adient per a la seva edat, i en Miquel s’entretenia sense problemes l’estona que ella havia de fer aquell treball o gestió. S’ha de dir que era una estona curta. També s’enduia una llibreta i colors, i una bossa amb els dinosaures i altres animals de goma preferits d’en Miquel: el tigre, el lleó, l’elefant i el goril·la. L’Olga, a més, ha teletreballat moltes vegades des de casa amb el fill al costat, amb una gran catifa amb joguines escampades a sobre, perquè el seu fill hi anés jugant. Això, però, era quan en Miquel era un nadó i encara no havia començat a anar a l’escola bressol.
L’Olga ara, amb la nova situació, s’ha trobat tornant a estar les vint-i-quatre hores junts amb el seu fill, però ara és més gran. Per a ella, haver de tornar a complir amb totes les obligacions però amb el fill a casa ha suposat un estrès important i molt cansament físic, ja que, com la majoria de pares i mares, ha hagut de fer tots els papers de l’auca: de cuinera, de netejadora, de mestra, de mare, d’amiga, de professional, de veïna, de filla…
I tot això amb el patiment afegit per si en Miquel, ara que ja té 5 anys, podia perdre’s en els aprenentatges pel fet de no poder anar a l’escola durant un període tan llarg, i per haver-se d’estar tancat a casa tant de temps. Patia també per les repercussions en l’àmbit emocional, físic, social…; en definitiva, per si no aprendria el que havia d’aprendre, per si es quedaria enrere. Fins i tot, quan els mitjans de comunicació van alertar d’un augment d’ansietat en nens i joves en va voler fer un article, ella que és periodista. La sorpresa va ser que els experts li responien que els nens, si els pares tenien un bon maneig de la situació i bons recursos personals, no n’havien de patir cap repercussió a llarg termini. L’Olga es va sorprendre que els especialistes li parlessin de la gran capacitat adaptativa de les persones, i que aquesta era una de les grans capacitats del cervell humà, i més encara dels nens i nenes, que tenen una gran plasticitat neuronal.
I amb el seu propi fill, no tan sols no va poder percebre canvis en negatiu, sinó que en valora de molt positius que la sorprenen. Ha après altres coses, diu. Ella descriu que en Miquel ha madurat molt en l’aspecte personal, en gestió emocional, en empatia, i també ha vist com el seu fill ha après a valorar les coses d’una altra manera, en té molta més cura i és més responsable. I ho explica amb detalls que ha pogut anar copsant en el seu fill. Si bé sempre s’entretenia jugant, també és cert que sempre demanava coses, cosetes, joguinetes. Eren a l’abast, i ell les demanava. I la contenció era difícil, en un món consumista on tot és barat a la botiga de productes de l’est, i tots hem incorporat la cultura del consum d’un sol ús. Sabem que aquest funcionament no solament no és l’adequat, sinó que ja a curt termini ens portarà molts problemes mediambientals. Però vivim l’ara i l’aquí en una societat consumista. I sense voler ho transmetem als nostres fills. Qui diu que no a comprar la joguina de torn si «només» val 1 euro i «toooots» els nens de la classe la tenen?
En Miquel, ara que el temps de distreure’s i de jugar sol ha augmentat, i algunes estones s’ha avorrit i se n’ha queixat, ha començat a dibuixar i ha vist que li agradava molt. I ha millorat moltíssim els seus dibuixos, a còpia de fer-ne: ha començat a dibuixar les cases amb formes més geomètriques, i també els cotxes i fins i tot els troncs dels arbres. Tot ho vol fer amb ratlles molt rectes i perfectes. És per això que demana a la seva mare que necessita un regle. Un regle per dibuixar. «Miquel, però avui és dilluns i ja saps que els dilluns no anem al supermercat, que hi anem els divendres. T’hauràs d’esperar fins divendres, d’acord?» I en Miquel ho entén, ho accepta i no protesta. Ja fa molts dies que en Miquel no protesta per res, perquè ha vist la seva mare que plorava, després d’una roda de premsa dura sobre la situació, i sap molt bé què està passant. Els seus pares han optat per no amagar-li les coses, per explicar-les-hi tal com són, i en Miquel ha entès perfectament què li transmetien, i ha captat també el to de calma dels seus pares, malgrat tot. El Miquel ha empatitzat moltíssim amb els sentiments i les preocupacions dels seus pares, i això l’ha fet madurar molt. L’Olga diu que juga, es distreu, i quan els veu tristos, els consola. Sap veure perfectament quan els seus pares estan més apagats, i els fa costat. L’Olga valora un canvi molt important en aquest sentit en el seu fill. I quan per fi arriba el divendres, i li poden comprar el regle desitjat i esperat, en Miquel es posa tan content com si li haguessin comprat el millor dels regals, i el posa ben posat sobre la taula, al costat del pot dels colors, com un tresor, tot ben ordenat i endreçat. Mai no havia valorat tant les coses com ara. I mai no havia entès tant les coses com ara.
Reflexionem-hi:
tenen massa coses els nens d’avui?
Majoritàriament, vivim en una societat on tot és immediat, amb famílies que intenten evitar el patiment dels fills satisfent ràpidament el que necessiten, de manera que no els manqui res. Sense haver-hi de reflexionar gaire, potser tots estarem d’acord que sí, que als nostres fills, de joguines, els en sobren. Però si ho tenim tan clar, i sabem que hem d’anar cap a una societat menys consumista, on les joguines de plàstic també haurien de ser substituïdes per unes joguines més sostenibles encara que siguin més cares, fabricades més a prop i amb més rigor ètic, i que els nens haurien d’aprendre que no poden tenir tantes coses i que han de cuidar les que tenen perquè els han de durar molt temps, ¿com és que continuem comprant desenes de coses i cosetes que després queden arraconades i abandonades o són llençades en menys d’una setmana, i a les quals els nostres nens i nenes no els donen cap valor; coses amb les quals molt sovint ni tan sols hi juguen més de dues vegades? Perquè el que ens costa és dir: «no».
I per què ens costa tant dir que no als nostres fills? Per què ens costa tant ensenyar-los que tot no es pot tenir, i que el que es té s’ha de valorar i cuidar? Potser perquè és més fàcil gastar-se un euro que aguantar trenta minuts de plors i d’insistència mentre es camina cap a fer la compra de la fruita i la verdura per sopar, i la gent que passeja pel carrer ens mira amb cara de preguntar-se què deu estar passant. Això passa sobretot amb aquells nens als qui els costa més acceptar aquest no, i s’hi rebel·len. Però és precisament a aquests nens als qui més els convé entendre i acceptar la frustració que els genera el fet de no veure satisfeta la seva demanda, aprendre a gestionar l’enuig que això els suposa i la ràbia per la no satisfacció immediata del seu desig. El primer dia, la marraneria pot durar una bona estona; però si no ens hi posem nerviosos, entenem que és la seva manera de canalitzar la frustració i ho veiem com una cosa normal dins el seu desenvolupament emocional, fent-li veure a poc a poc i amb calma que no es pot comprar tot, la marraneria anirà cedint, de la tempesta passarem a la calma, i el proper dia segur que la tempesta durarà menys.
Hem de tenir clar que, a la vida, de frustracions, de disgustos, de coses que no ens aniran bé o no sortiran com desitjàvem, n’hi haurà moltes més de les que ens pensaríem. Aprendre això, i aprendre a gestionar-ho, serà indispensable per als nois i noies. Seran forts i sans psicològicament i emocionalment si quan el batxillerat els costa, la selectivitat els fa por, la noia o el noi que els agrada no els fa ni cas, el primer amor els deixa o els pares se separen, ells han après durant la seva infància que moltes vegades les coses no surten com volem, i que no passa res. Després vindrà una altra cosa que potser ni ens imaginàvem que encara ens agradarà més. I seran forts davant la malaltia, les dificultats econòmiques, els patiments emocionals, laborals, o quan hagin d’esforçar-se molt per aconseguir un objectiu. Els prepararem per al valor de l’esforç, de la perseverança, de no defallir i continuar endavant, perquè al final arriba la recompensa.
Aprendran que la recompensa no sempre és immediata, però que com més ha costat assolir-la, més es valora i més es gaudeix.
5
S’HA CONFINAT SOBRE LA RENTADORA
Han descobert la casa i hem après a respectar els espais de cadascú.
SERGI, pare de la Mariona i la Carla,
12 i 7 anys
De la necessitat
de confiar en un mateix
Les filles d’en Sergi van descobrir la casa: que la cuina existeix, que hi ha unes tasques a fer, que hi ha obligacions, i que les teves coses són teves i te n’has de responsabilitzar tu. Durant el confinament, ningú no entrava a les seves habitacions a fer els llits, ni a treure la pols, perquè ho podien fer elles mateixes. Van entendre que cadascuna es responsabilitzava de la seva habitació perquè cadascú té el seu espai i les seves coses.
En Sergi explica que va ser molt curiós com, dins la recerca d’espais propis, cadascú s’havia fet seu algun lloc on estar-se i poder fer-s’hi fort i que, sense parlar-ne, tothom ho havia respectat. Un lloc dins la mateixa casa on fins i tot s’hi podia convidar els altres membres de la família, com qui va a casa d’un veí. Tenien els espais comuns, però també els espais privats, fins i tot insospitats, i que mai no haurien imaginat. La filla gran, la Mariona, es va fer seva la cuina, que té sentit perquè és prou gran i hi tenen una taula on dinen; però explica divertit que la seva filla petita, la Carla, que té 7 anys, es va fer seu el safareig i, concretament, es passava moltes estones a sobre de la rentadora. Ens diu que la Carla, que el que més li agrada és anar d’excursió i sempre s’imagina mil aventures, després de passar uns dies tancats a casa s’havia cansat d’estar-se a la seva habitació i veure sempre les mateixes coses. Així que va posar la manta flonja, que diu ella, sobre la rentadora, amb els coixins que tenia sobre el llit, i s’hi va emportar alguns ninos perquè li fessin companyia. Ella deia que s’imaginava que estava al cim d’una muntanya des d’on podia veure tot el territori sense que ningú no la veiés a ella. Aquell raconet va ser el seu espai privat, zona de confort i d’intimitat. Era el seu petit refugi, i que ningú no l’hi toqués! Agafava un llibre i se n’hi anava a llegir, o l’hi senties parlar i riure amb les seves amigues, que s’havien connectat amb la tauleta. Va descobrir que era un espai poc visitat, on s’hi estava tranquil, podia veure el carrer, espiar els veïns que sortien a comprar, mirar si passaven cotxes o ambulàncies, i escoltar sons i sorolls. Deia que s’hi sentien els ocells com cantaven. A vegades, s’hi emportava el berenar i fins i tot hi convidava a berenar la seva germana.
I la filla gran, a part de la cuina, va descobrir la nevera, els aliments i la gastronomia. Cuinar va ser una gran motivació per a ella; tant, que quan es va poder començar a sortir estava motivadíssima per anar a comprar els ingredients que li feien falta per fer algunes receptes de cuina que havia descobert. Ella buscava el seu espai de relaxació i desconnexió asseguda al banc de la taula de la cuina, amb el seu portàtil, el forn encès, mentre esperava a veure com pujaven les magdalenes, amb la il·lusió de poder mostrar després la seva producció a tota la família i poder-los convidar.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
