Kitabı oku: «Educar adolescents», sayfa 2
b) En segon lloc, la possibilitat d’exposar totalment la nostra privacitat i un canvi en el seu valor, ja que la intimitat està perdent la consideració de «privada» per publicar-se o publicitar-se cada vegada més. Si ho volem, amics, coneguts i desconeguts sabran què fem en cada moment, què mengem a cada àpat i què pensem de qualsevol cosa. I també ho podem falsejar, generant una imatge distorsionada de nosaltres, igual com la que percebem dels altres també pot estar distorsionada.
c) En tercer lloc, hi ha per part dels nois i noies un accés universal als continguts. Aquests continguts sovint són propis del món adult, i no obstant això avui molts dels adolescents els tenen accessibles sense filtres. Els joves, ja a edats molt tendres, poden consultar qualsevol informació o imatge no destinada a la seva edat (penseu en la pornografia, la violència gratuïta, les transgressions de tota mena).
Altres canvis que afecten profundament les famílies i la manera d’educar i que són fruit de la introducció de la tecnologia a les llars i a les butxaques dels joves són:
• La preferència per compartir l’oci a través dels videojocs enfront de la interacció analògica. Molts videojocs es juguen amb altres persones, però es juguen a distància i no impliquen posar en joc gaires habilitats socials.
• L’obtenció de reconeixement a través de les xarxes socials gràcies a la imatge projectada (que pot ser real o enganyosa).
• L’anonimat d’algunes interaccions i la protecció que confereix la distància (en són fruit el bullying o altres violències a través de les xarxes o dels xats dels videojocs).
• La possibilitat de formar-se en qualsevol habilitat gràcies a l’accés a vídeos didàctics.
Més endavant, en un capítol específic, parlarem de la relació amb la tecnologia amb més detall i anirem a la recerca de solucions educatives a l’abús.
3. Canvis en els valors
Cada societat i cada època té un conjunt de valors àmpliament compartits que faciliten la vida en comú. Ens trobem en un moment de canvi ràpid d’alguns d’aquests valors i això comporta certes dificultats a les famílies. Els canvis més importants tenen tots relació entre ells, i tenen tots l’origen en l’amplificació del capitalisme a tots els àmbits. Vegem-los breument:
a) Tenir és ser
En primer lloc, hem de ser conscients que la lògica del mercat ho impregna pràcticament tot. Els nostres fills són vistos pels poders econòmics com a consumidors potencials i per tant són objecte de campanyes de tota mena per atreure’ls cap a determinats consums.
El mercat, a través d’influències diverses, procura l’increment de beneficis fent dels adolescents uns consumidors insatisfets que van a la recerca de la felicitat a través d’allò que poden consumir i no pas a través d’allò que poden esdevenir.
Ja sabem que la publicitat es basa en l’emoció per decantar la decisió del consumidor. Els adolescents, que tenen les emocions a flor de pell i una capacitat de racionalització encara relativament immadura, són una presa fàcil per als estímuls publicitaris. I la publicitat sovint recolza en valors disfuncionals per a les famílies. És a dir, en valors que, en comptes d’ajudar, entorpeixen l’acció educativa dels pares. La publicitat i els referents dels fills (streamers, influencers) de vegades promouen valors que compliquen la feina d’educar.4
b) Manipulació a través dels referents
Els referents dels adolescents de la primera meitat del segle XXI són, a més d’esportistes i figures del món de l’espectacle, els famosos streamers, que retransmeten les seves activitats o les seves vides a través de les xarxes socials. Tenen el suport de grans empreses que els paguen per promoure determinats productes. Aquesta promoció moltes vegades no és evident, s’oculta, però és molt efectiva, perquè aquests streamers són els ídols dels nois i noies. El que ells diuen i fan influeix en el que els fills volen ser molt més que no es pensen les famílies.
Com sabem bé, els streamers famosos es converteixen en referents de primera línia i generen tants seguidors no pas pel mèrit que té allò que fan, ni per la seva aportació al conjunt de la humanitat, sinó pels tres factors següents:
• la capacitat que tenen de projectar, de reflectir, el que els nois i noies voldrien ser o tenir,
• l’addicció que genera «seguir» la vida que ens explica algú (el seu relat constant genera un vincle, ja que és fàcil sentir-se proper a algú de qui es coneixen les interioritats), i
• la popularitat que tenen i els diners que guanyen; és a dir, el reconeixement social que obtenen.
En aquest sentit, cal fer una crida a la responsabilitat dels qui projecten idees al públic. Hi ha molts pares que voldrien educar en la cultura de l’esforç, transmetre el missatge que a la vida cal arromangar-se i treballar fort per fer realitat els projectes, i que cal fer-ho encara que no sempre ens vingui de gust, en pro d’un objectiu. Aquests pares ho tenen difícil quan els seus joves fills veuen com els referents populars tenen vides regalades només per la projecció que tenen als mitjans. De la mateixa manera, hi ha pares i mares que voldrien educar en la cultura de la col·laboració, la fraternitat o la solidaritat, i ho tenen cru quan els seus fills són cridats, a través de la publicitat, a ser «únics» i a fer exclusivament el que vulguin en cada moment. Per no parlar de les dificultats dels pares que volen fomentar el diàleg i la tolerància i han de conviure i educar en una societat on dia sí i dia també les notícies ofereixen l’espectacle del partidisme intransigent als Parlaments.
c) Les decisions educatives no venen donades
En les èpoques en què hi ha més consens social sobre els valors, la tasca educativa dels pares i mares és més fàcil. Per posar-ne un exemple senzill i que ara ens pot fer gràcia, als anys quaranta del segle XX es considerava que els nens havien d’anar sempre amb pantalons curts, estiu i hivern, i que els pantalons llargs no s’havien de començar a portar fins als catorze anys, més o menys.
Havent-hi consens, les famílies, si ho volen, poden donar per resoltes determinades decisions: als anys quaranta no havien de decidir si posaven pantalons llargs o curts al seu vailet de set anys el dia de Nadal: estava cantat. Aquest exemple és anecdòtic, però serveix per dir que, en educació, el consens social en determinades qüestions fa més senzilla la feina dels pares.
Als nostres dies els consensos que fins ara se sostenien han començat a desaparèixer (potser per donar lloc a d’altres de nous, però que en qualsevol cas encara no són clars). En aquest moment de canvi en què els consensos són ben escassos, els pares i mares s’han de comprometre més en les decisions, que depenen més del seu propi criteri. Mai com ara havien conviscut tantes teories, tantes línies educatives, tantes propostes referides a la manera d’educar. Aquesta diversitat, que és un senyal que tots plegats ens preocupem cada vegada més per educar millor, comporta també un fort desconcert de pares i mares, que es pregunten quina és la millor manera de fer les coses: si han de ser més tolerants o més estrictes, més o menys respectuosos amb les preferències dels seus fills, i on són els punts d’equilibri òptims.
Tot plegat, els canvis familiars, tecnològics i de valors i la falta de consensos expliquen que educar adolescents avui sigui més difícil que mai.
I ara, què?
Tot això és molt important i afecta el pla general de la vida dels nostres fills. Ara el que convé és baixar al terreny de la vida de cada dia, concentrar-nos en els conflictes quotidians, els que fan que la convivència sigui difícil, que ens enfadem més sovint del que voldríem, que quan parlem acabem discutint, que ens esgotem per haver de dir les coses cent vegades.
Cada dia a la meva consulta els pares i mares d’adolescents es lamenten amb frases com «Ja no puc més», «Això és desesperant», «No sé què més fer», «No tinc ganes de tornar a casa després de la feina», «No tenim un sol dia de pau», «No l’aguanto» o «Què he fet jo per merèixer això?». El to és amarg i l’expressió de la cara reflecteix el desgast i la preocupació.
La preocupació sol ser deguda a dos factors principals:
1. La convivència és desagradable.
2. L’actitud del fill fa patir els pares perquè pensen que el perjudicarà a la vida.
Aquests dos factors sovint es combinen i reforcen entre si i comporten xocs de més o menys envergadura, conflictes que comencen sent puntuals i que en molts casos es fan cada vegada més freqüents, fins que es converteixen en habituals.
Quan això passa, els pares es cansen i es desgasten cada vegada més i s’estableix una dinàmica de peix que es mossega la cua: les discrepàncies fan cansar i el cansament acumulat fa viure les discrepàncies com si fossin més agudes, i aquesta vivència incrementa el cansament.
Amb tot plegat, la sensació de no estar bé junts va creixent i fa necessari buscar ajuda per canviar el to de la relació.
Si la relació entre pares i fills a l’adolescència és tan desconcertant i problemàtica és perquè s’amplia la tipologia dels conflictes, n’augmenta la freqüència i, sobretot, creix la resistència dels nois i noies a deixar-se imposar la solució dels pares. Fins quan?
Quan s’acaba, això?
L’adolescència és una transició, i els canvis que comporta són sacsejades que sovint provoquen un bon mareig als nois i noies que les protagonitzen i als pares que en viuen les conseqüències. «Tot això passarà», diuen els pares experimentats que ja saben quin pa s’hi dona. «Ve un moment que tot això s’acaba», ens expliquen els nostres propis pares. I, certament, l’experiència pròpia a la nostra pell ens pot ser un element tranquil·litzador: si hi pensem amb calma ens adonem que l’adult que som avui és força més raonable, prudent i entenimentat que l’adolescent que vam ser fa un parell o tres de dècades. Però, mentrestant, mentre tot això no passa, mentre encara no s’acaba i hem de suportar dels nostres fills segons quines actituds, gestionar segons quines demandes i aguantar segons quins posats... la cosa es fa llarga.
Goethe deia que la joventut és una malaltia que té cura ràpida, però penso que la rapidesa és molt relativa. Perquè hi ha una pregunta que em fan moltes vegades i que delata que el temps de l’adolescència costa de passar:
—Quan s’acaba, això?
M’ho pregunten sempre els pares a les conferències. Es troben cansats de discutir, d’insistir i de resistir. La meva resposta a la pregunta, que sempre em fan en un to mig de desesperació, mig de resignació, barreja broma i seriositat: «S’acaba quan marxen de casa».
I és que, de bo de bo, un es fa gran del tot quan depèn de si mateix. I això sol passar quan té un lloc on no hi ha ningú que li tregui les castanyes del foc i quan hi ha una nevera que ha d’omplir amb els seus propis recursos. Els estudiants que marxen lluny de casa per anar a la universitat, o els joves que s’embranquen en aventures d’habitatge col·lectiu o pisos compartits, assumeixen responsabilitats sobre el seu lloc i sobre ells mateixos que no han d’assumir els nois i noies que continuen convivint amb els pares. I, a més, la família s’allibera de les discussions fruit de la convivència.
No obstant això, també hi ha nois i noies que, malgrat continuar en convivència amb els pares, transformen l’actitud i es mostren més col·laboratius, respectuosos i constructius. Generalment hi té a veure una experiència personal de separació (un temps fora, la desaparició d’algú de la família...). També pot ser que el canvi respongui a la maduresa, que l’adolescent adopti una nova perspectiva moral (cosa que pot ser induïda o espontània, fruit d’un conjunt d’experiències de creixement personal).
En tot cas, mentre la independència o el canvi d’actitud no arriba, cal continuar gestionant la dependència. Per ajudar a fer-ho de la millor manera possible, comparteixo amb vosaltres les eines d’aquest llibre. Són les eines que trobo més valuoses per ser més feliços junts. Perquè, al cap i a la fi, es tracta senzillament d’això: de compartir la vida amb tranquil·litat i alegria mentre acompanyem els fills fins que volin sols. Serrat parla de l’inevitable a la cançó «Esos locos bajitos»:
Nada ni nadie puede impedir que sufran,
que las agujas avancen en el reloj,
que decidan por ellos, que se equivoquen,
que crezcan y que un día nos digan adiós.
Mentre això no passa, mirem de viure tranquils i d’educar, el poc temps que ens queda, d’una manera serena i feliç.
Som-hi?
__________________
3. Adolere és ‘fer-se gran, fer-se adult’, i -scere indica el començament d’una acció. L’adolescent, per tant, és algú que es comença a fer adult. La paraula no té res a veure amb doleo, d’on deriva dolor. Ho aclareixo perquè de vegades es diu que ser adolescent és ser algú que pateix, que sofreix una «dolència», i que d’aquí ve la paraula, i això no és pas així. Els adolescents pateixen si fa no fa com tothom, segons la circumstància i el moment: no és bo pensar que ho fan més ni menys que una persona de qualsevol edat, perquè això modificaria la nostra actitud educativa en malentendre les seves necessitats. I cal tenir ben present que sovint els seus pares i mares pateixen més que ells, a causa de la seva adolescència, per un seguit de raons que anirem veient.
4. Per exemple, l’anunci d’un embotit on unes nenes rebien una instrucció dels seus pares: no es toca el menjar fins que tothom és a taula. Elles obeïen i, precisament per això, eren retratades com unes ximpletes repel·lents comparades amb els seus cosins transgressors, que no feien cap cas de l’advertència i es menjaven tot el fuet del plat abans que els grans s’asseguessin a començar l’àpat.
PART I
CAPÍTOL 1
Viure junts a la mateixa casa: la convivència conflictiva
Conflictes dia sí i dia també
—Fes el favor d’endreçar això d’una vegada, tot el dia que t’ho dic i encara està igual!
—Que sí, pesada, que ja t’he sentit, tot el dia dius el mateix, no tens res més en què pensar?
El conflicte domèstic és el pa de cada dia amb els adolescents. Molts pares i mares que llegiu aquest llibre ho feu cansats de topades constants amb jovenets que discuteixen si han d’endreçar o no, que tenen mandra de col·laborar en les feines de casa i que fan bandera del caos i el desori.
Per què no ens fan cas?
Aquesta pregunta va en negreta perquè és el moll de la qüestió: molt sovint els conflictes amb els fills adolescents són deguts a la quantitat de vegades que els diem les coses... sense que ens facin cas:
• Ves a llençar la brossa...
• Endreça.
• Fes els deures.
• Deixa el telèfon!
És cansadíssim repetir-ho cinquanta vegades, i per tant val la pena pensar per què passa i com evitar-ho.
Ja hem dit on rau un dels motors del conflicte en els joves que viuen amb els pares: en la necessitat d’afirmar-se com a persones «grans» que volen i pensen que poden prendre les decisions sobre la seva manera de ser i de fer però que no es troben en condicions de decidir-ho tot donades les seves circumstàncies. I és que els seus espais, els temps i els recursos depenen dels criteris i de les possibilitats dels seus pares, i això els impedeix de fer la seva i els obliga a tenir en compte les condicions i preferències de la família. Aquesta topada entre l’anhel i la realitat —l’aspiració de llibertat completa i la constatació de la dependència— situa l’adolescent en una posició incòmoda perquè pica de cap amb els límits que la família imposa —i que ha d’imposar— i que ell pretén enderrocar.
Sovint els adolescents tenen la sensació que els pares volen prolongar les normes de la infància quan ja s’han fet grans. L’adolescent sent que ha canviat: ha canviat el seu cos i ha canviat el seu entorn social —els amics, els ambients, especialment amb el pas a Secundària (començar als dotze anys avança l’adolescència, pel fet de passar a conviure abans amb nois i noies més grans)— i en canvi el seu àmbit més immediat, la família, no ha canviat en la mateixa mesura que ell. En altres paraules: en la seva experiència, hi ha un nou noi o noia amb unes noves circumstàncies socials però hi ha encara la vella família, la família de l’infant que va ser i que ja no és. Aquesta dissonància —«tot ha canviat, fins i tot jo soc un altre, excepte el fet que a casa continuo sent el nen dels meus pares, que em tracten com si res no hagués passat»— és una de les raons del malestar de l’adolescent en família. L’adolescent es revolta contra el fet que (segons la seva percepció) els pares no s’adeqüen a la seva nova maduresa, i es ressent del que ell sent com un excés d’ordres i de control, que li recorda la seva condició de fill dependent.
Una de les principals característiques de la relació entre els pares i els fills mentre aquests són petits és que els pares donen direcció a la vida de les criatures. Són els pares, com no podria ser d’altra manera, els que decideixen què cal fer, quan i com. Ho fan, per descomptat, en funció dels seus propis valors, amb els seus propis criteris educatius i tenint en compte les necessitats del nen i del conjunt de la família. Quan l’infant creix i se sent capaç de prendre les decisions, el fet que els pares pretenguin continuar-ho fent per ell és un motiu de tensions i de topades.
Tot i voler evitar aquest malestar, per als pares és molt difícil, per no dir impossible, de renunciar a continuar imprimint una certa direcció a la vida del fill —perquè, com hem dit, no volen arriscar-se a deixar-li prendre decisions que el perjudicaran a la vida—. Tampoc els és possible deixar-li prendre totes les decisions relatives a la vida pràctica quotidiana, perquè pensen que seria caòtica. La convivència a casa, un entorn on el control és fàcil perquè el comportament dels fills és a la vista dels adults, proporciona múltiples ocasions per a aquesta tensió.
Per tant, els pares pressionen perquè les coses siguin d’una determinada manera, i els fills es posicionen a la contra per tal de poder sentir que les decisions les prenen ells mateixos. Aquesta és una de les explicacions sobre per què no fan cas del que se’ls diu, per què no es comporten «com tocaria», «tan fàcil com seria» a parer dels pares. Aquest fenomen es dona en coses tan senzilles com l’ús del temps lliure, la manera de vestir-se o l’estat de l’habitació. Els pares tendim a dir com han de fer les coses i també tendim a triar en quin moment cal que les facin, i els nois i noies generalment s’hi posen d’esquena, per la senzilla raó que no els agrada gens, i cada vegada menys a mesura que creixen, que els donem ordres que els fan sentir dominats i petits, que van contra la sensació que tenen de ser grans i capaços de fer-ho tot a la seva manera, és a dir, contra la necessitat d’afirmar-se.
Una altra de les coses que explica la tendència dels adolescents a obeir ben poc és que el seu cervell pateix una transformació: es desfà de certes connexions neuronals per establir-ne de noves, i aquesta «esporgada» els pot afectar la memòria i la capacitat d’organització. Això explica que de vegades sigui cert, per molt increïble que pugui semblar als adults, quan diuen que no s’han recordat de passar a buscar el seu germà, que no han pensat a fer el sopar o que s’han oblidat completament de treure la roba de la rentadora.
Per una o altra raó, passa sovint que els pares insistim i insistim en allò que cal fer i els nois i noies triguen i triguen a fer-ho, si no és que se’n desentenen del tot. Això porta a un estira-i-arronsa consistent en l’adult insistint i el jove resistint, fins que al capdavall la cosa sol acabar en crits i soroll. Ben pocs pares i mares, a menys que siguin mestres zen de la meditació, són capaços de repetir una cosa cinquanta vegades sense acabar enfilant-se per les parets, aixecant la veu i vivint la situació amb un malestar agut.
La solució: manar menys
Per evitar el conflicte que s’encén quan els adults donem ordres i els nois i noies en fan cas omís, el que podem fer és... manar menys. Tanmateix, això no pot comportar que el que s’ha de fer no es faci, no significa que els nois i noies puguin fer i desfer tant com vulguin per tal de donar-los menys ordres per part nostra.
M’explico:
L’interessant, el que ens pot ajudar a cansar-nos menys tot evitant haver de repetir sempre el mateix i el que pot ser més educatiu és aprendre a utilitzar un seguit d’estratègies destinades a aconseguir que allò que cal fer es faci... dient-ho menys vegades, donant les instruccions d’una manera menys insistent, menys cansada i també més efectiva. Són estratègies que ens aniran molt bé:
• Per evitar que l’adolescent tingui la sensació que constantment volem manar i que prenem decisions que voldria prendre ell.
• Per responsabilitzar-lo del que fa i del que deixa de fer i així educar-lo per a una llibertat responsable.
• Per ajudar-lo a fer front a tasques que li vinguin a repel (al llarg de la vida s’hi trobarà moltes vegades).
• Per ensenyar-lo a organitzar-se millor.
Les estratègies per evitar el conflicte donant menys ordres les trobareu a la segona part del llibre, destinada a recollir totes les fórmules pràctiques per conviure amb més harmonia i tranquil·litat. Hi podreu llegir múltiples maneres d’aconseguir que les coses es facin d’una determinada manera sense haver-ho de manar per sistema, tècniques que us ajudaran a conviure de manera més harmònica amb els joves sense haver de dir-los constantment el que han de fer i com ho han de fer.
No obstant això, ja que parlem en aquests moments de la convivència a casa, val la pena fer un apunt sobre un jardí que sovint floreix a les cases amb adolescents: el jardí del desordre. Un motiu de conflicte que sovint em consulten els pares té a veure precisament amb això: la desídia a l’hora de posar les coses a lloc, la desorganització i la deixadesa. Per això, per ser tan freqüents i característiques de la convivència amb nois i noies, les discussions per temes d’ordre-desordre mereixen un apartat particular.
Conflictes a causa del desordre
Els conflictes relacionats amb el de1sordre tenen relació directa amb l’aversió que els adolescents tenen a l’obediència de les ordres.
Fixeu-vos que donar ordres i desordre són lingüísticament contraris. Curiosament, l’ordre a casa és el que els pares promovem, i ho fem tot ordenant als nois i noies que ordenin les coses... I el desordre és el que sembren els fills, deixant les coses per aquí i per allí «sense ordre ni concert».
No volen ser l’objecte de les ordres de posar ordre.
Abans hem fet èmfasi en com els adolescents entren en conflicte amb les ordres dels adults. Ara, a l’hora de parlar del desordre físic i organitzatiu (dels seus objectes personals, del seu temps d’estudi...) cal tornar a tenir present el perquè de la resistència juvenil. N’hi ha dos motius principals: d’una banda, sotmetre’s a l’ordre adult implica deixar-se portar per la voluntat dels grans, deixar-se dissenyar l’espai i el temps per uns adults que volen imposar a l’adolescent la seva manera de fer i, amb ella i en el fons (segons la percepció no conscient de l’adolescent), la seva manera de ser.
Una altra causa de la seva desorganització i desordre és la falta de consciència sobre la necessitat de l’ordre. No tenen l’experiència de vida prou llarga per haver pogut valorar els avantatges de tenir les coses a lloc ni d’organitzar els seus horaris i compromisos, i no troben que sigui tan important ser endreçat en cap d’aquests sentits. Senzillament, no en perceben la importància.
Val a dir que hi ha nois i noies que sí que valoren l’ordre i l’organització i que per tant no es pot generalitzar, però és molt habitual que els adolescents deixin coses per aquí i per allà, que oblidin els seus objectes personals, que tinguin els espais propis —i, per extensió, també els comuns— desendreçats i que, de vegades, també tinguin poca sensibilitat amb la neteja dels llocs. Aquesta falta de consideració envers l’espai domèstic també té molt a veure amb el seu paper d’usuaris del lloc. En no ser col·laboradors actius del manteniment de la neteja, no li donen el valor que té.
L’espai paradigmàtic del desordre de l’adolescent és la seva habitació. Per tant, comencem per aquí a reflexionar què significa, què implica per als pares i com fer-hi front.
Per què el desordre impera a la seva habitació?
L’habitació desendreçada és quasi un símbol de l’adolescència. El problema sol començar aviat, entre els vuit i els tretze anys. Sembla que perdin la capacitat de tenir les coses en ordre, tot i que n’hagin après de petits. D’un dia per l’altre, a la seva habitació hi ha una cadira plena a vessar de peces de roba que sobreïxen per tots costats, no es pot accedir al llit sense ensopegar amb dos parells de botes, hi ha capses de cartró, carpetes i papers per llençar escampats arreu i en llocs inversemblants s’hi troben envasos i porqueries variades.
Quasi tots els adolescents presenten aquest símptoma de confusió interna, el desordre extern, i sovint els pares el viuen com una falta de respecte, com un afront a la pulcritud que ells valoren. La resposta dels pares al desordre sovint és viscuda per l’adolescent com un qüestionament de la seva persona, i en especial de la seva llibertat. El jovenet reivindica que tractant-se de la seva habitació l’hauria de poder tenir com li sembli, i els pares li diuen que la casa és d’ells i toca mantenir-la segons els seus criteris. Ja tenim armat un conflicte de poder pel qual lluitar. L’habitació desendreçada representa per a l’adolescent la llibertat personal de viure a la seva manera, i l’ordre que volen imposar els pares representa l’obligació de fer —i ser— com a ells els agradaria.
És ben bé la lluita simbòlica pel poder, ara plasmada en una batalla que pot durar molts anys.
Per a l’adolescent, tenir l’habitació tal com li plau és una mostra d’independència: «Haig de poder viure al meu espai a la meva manera»; una afirmació de la seva individualitat: «Ja no soc el vostre nen sinó una persona diferent»; i una forma de resistència a les normes dels pares: «Tinc dret a tenir les meves coses a la meva manera i no a la vostra».
I, davant d’això, què hem de fer? Dependrà de si volem permetre que l’habitació estigui en estat salvatge o no. Permetre-ho és una opció vàlida. Es tracta de tancar la porta i ignorar què passa a l’altra banda (en matèria d’ordre i neteja). Ara bé, aquesta opció només és vàlida en un cas: si som capaços d’aconseguir una indiferència total al desordre i la brutícia acumulats a l’habitació en qüestió. És una bona opció si i només si aconseguim que l’estat de l’habitació de l’adolescent no ens alteri gens. En cas que no aconseguim sentir una indiferència absoluta, profunda, autèntica, aleshores molt de compte: permetre el caos a l’habitació adolescent tindrà un cost. Aquest cost serà el nostre desgast emocional quan ens esforcem per acceptar quelcom que no ens agrada. Fent aquest esforç, ens anem pressionant i acabem culpant l’adolescent de la nostra insatisfacció.
Si el desordre i la brutícia no ens són del tot indiferents, en comptes de fer la vista grossa i anar-nos tensionant de mica en mica, val més trobar una bona manera de garantir el que ens importa: que hi hagi un cert ordre també a l’habitació dels fills.
Això requerirà una feina per part nostra, perquè no n’hi haurà prou de repetir el que volem i per què ho volem (funcionarà alguna vegada, però no per sistema). Caldrà una feina de supervisió. Fer-la pot ser pesat però no és en va, perquè supervisar l’endreça i la neteja implica donar un «missatge de llarg abast»: informa el fill que mentre visqui a casa els pares ho ha de fer en els termes dels pares. I que serà quan deixi de dependre d’ells que podrà viure tal com li sembli. Parlo d’un missatge de llarg abast perquè en la mesura que els nois i noies constaten que no deixem passar qüestions d’aquesta dimensió menor, entenen que tampoc els deixarem negligir qüestions majors.
A més a més d’aquests dos beneficis per als pares (d’una banda ens sentim més tranquils quan hi ha ordre i d’altra banda enviem un missatge de llarg abast), supervisar l’ordre i la neteja de l’habitació dels adolescents també té avantatges per a ells.
A vegades els pares no els volem pressionar perquè netegin o endrecin l’habitació perquè pensem que ja tenen prou feina (estan ocupats amb l’escola i les extraescolars). Però el que passa de debò és que quan un noi o una noia no és capaç de trobar el que busca a causa del desordre, això incrementa la inquietud, l’estrès. A més, no pressionar-los perquè mantinguin un mínim d’ordre implica no donar-los l’oportunitat d’aprendre a organitzar-se l’espai, que és una habilitat molt útil al llarg de la vida (a la feina o a la casa pròpia quan siguin més grans). En el cas dels nois i noies amb problemes de concentració i que es distreuen amb facilitat, encara és més necessari vetllar perquè mantinguin un cert ordre, perquè si perden el control del que hi ha al seu voltant els costa més focalitzar-se.
Ara: les coses són poques vegades blanques o negres, i també és veritat que per als adolescents l’habitació no és només el lloc on dormen, sinó que és també un lloc on descansar de la pressió de la resta de l’entorn. Si hi fem una intromissió massa intensa (pel que fa a entrades i sortides i a crítiques, per justificades que estiguin), ho senten com una ingerència que els incomoda molt. Per tant, permetre un cert caos alguns dies és una mostra de la nostra flexibilitat i de respecte a la seva necessitat (sempre que la situació no sigui antihigiènica del tot). Tampoc és la fi del món si de vegades l’habitació esta feta un nyap.
