Kitabı oku: «Educar adolescents», sayfa 3
Per tant, com que en l’equilibri hi ha la virtut, és bo trobar la manera de garantir un mínim de neteja i d’endreça dins l’habitació de l’adolescent, dins un marge de flexibilitat. Quina pot ser la fórmula per aconseguir-ho?
La fórmula per mantenir l’habitació
en uns límits tolerables
Òbviament no s’hi val a fer nosaltres la feina. Si ho féssim, la nostra actitud servil consolidaria el «dret a l’ús indegut» dels fills, els donaria a entendre que poden viure com vulguin malgrat dependre dels seus pares i els permetria actuar com uns aristòcrates irresponsables.
Cal que sigui qui la fa servir qui mantingui l’habitació neta i endreçada. Els adults només n’han de fer la supervisió. El sistema que us proposo per aconseguir-ho va néixer gràcies a una mediació a la meva consulta on un adolescent i els seus pares van arribar a un acord que els va permetre resoldre el problema del desordre i la insalubritat de l’habitació del noi d’una vegada i per sempre.
Aquest va ser l’acord (us el cito textualment tal com el vam redactar al full d’acords que van signar pares i fill):
«Els pares revisarem l’habitació dos cops per setmana. Avisarem mitja hora abans de fer-ho. Si en fer la revisió l’habitació està neta i endreçada, aquella tarda el Miquel podrà sortir».
És simple i molt efectiu. El Miquel sap que té l’obligació de tenir l’habitació impol·luta si vol sortir. Els pares no entren en qualsevol moment a fer-ne el control, sinó només dues vegades cada setmana i sempre havent avisat mitja hora abans. En aquesta mitja hora el Miquel té temps de fer net i posar ordre. No el poden enganxar desprevingut, per tant. I l’altra cara de la moneda: els pares tampoc es disgustaran de trobar l’habitació en mal estat perquè només l’examinaran dues vegades cada setmana... i havent avisat amb anticipació.
I si ell diu que està la mar de bé... i no ho està?
—Ho veus? Tinc l’habitació neta i endreçada.
—D’això en dius neta? Hi ha pols als prestatges, sota el llit s’acumulen sabates i porqueria variada i el terra no s’ha ni escombrat!
—És que no et sembla mai prou bé! Per a mi n’hi ha de sobres!
Per garantir un nivell de pulcritud que s’ajusti als nostres estàndards, hem de ser molt clars a l’inici del pacte. Hem de tenir en compte que a ulls d’un adolescent els criteris de neteja dels pares poden ser incomprensibles. Per això va bé dedicar una estona a fer amb ells una neteja inicial, fer que ens vegin utilitzar els draps de la pols, l’escombra, el pal de fregar... I posar les coses als calaixos i armaris.
És bo especificar quines coses han de ser a quins llocs. Tractant-se de fills adolescents, com més clars i específics siguem a l’inici, menys probable és que després —en el moment de les revisions— es queixin i ens acusin de ser perepunyetes i maniàtics d’un ordre «obsessiu i sense sentit». Si hi ha determinats objectes que volem que estiguin en un lloc específic, val la pena fer una petita llista on hi digui el nom de l’objecte i el lloc que li correspon (per exemple: llapis al portallapis, roba interior al calaix de dalt de la calaixera, llibretes al calaix de la taula, jaquetes a l’armari...). Ajuda molt que tinguin llocs on endreçar certes coses concretes que sempre ballen. Si, per exemple, tenen una bossa d’esport, hi ha d’haver un racó delimitat o capsa on posar-la. Hi ha d’haver també un cove de la roba bruta dins mateix de la seva habitació (i una tapa per evitar que s’escampi la pudor). També va bé que hi hagi algunes capses sense tapa per posar-hi objectes petits (la cartera, bolígrafs, auriculars...). És important que quedin a la vista, no gaire «ben endreçades» ni tapades perquè aleshores no les faran servir. Podem arribar a fer una foto de les coses endreçades i penjar-la a la part interior de la porta perquè el noi o la noia la pugui tenir com a referència a l’hora d’endreçar, prenent-la com a model de com han de quedar les coses.
Tot això els ajudarà a organitzar-se, ens permetrà tenir l’habitació en ordre en dos moments de la setmana (en cadascuna de les dues revisions que farem, amb previ avís) i evitarà que el desordre s’acumuli massa. Un cop establert aquest sistema, toca relaxar-nos. Haurem trobat un llindar interessant entre la llibertat i el respecte.
Quan el desordre desborda l’habitació
El desordre sovint s’escampa més enllà dels límits de l’espai personal dels nois i noies. Jaquetes al sofà, plats i tasses a les taules, carpetes sobre els fogons, mitjons a la catifa... Per no parlar del lavabo, que quan ells hi han passat és un sembrat de tovalloles molles, restes de pasta de dents, esquitxos als miralls i roba bruta a terra.
El desbordament del desordre als espais comuns és una de les coses que treu de polleguera algunes famílies. És un motiu de malestar que acaba sent font de conflicte que els pares s’hagin cansat de repetir-se relacionant el respecte a l’ordre general amb el respecte a les persones que viuen a casa. Més ben dit: més que no pas font de conflicte, acaba sent font de desgast. Generalment, els pares s’escarrassen a reclamar que es mantingui un cert ordre i s’enfaden quan les coses ballen fora de lloc, però els adolescents es limiten a sentir-los rondinar, posen dissimuladament els ulls en blanc... i no hi pensen més. La prova és que per molt que se’ls digui que les coses s’han d’endreçar allà on toca, i fins i tot si s’aconsegueix que les hi posin després de repetir-los-ho, l’endemà mateix les tornen a deixar al mig del pas, com si les insistències del dia anterior no haguessin existit mai.
Les solucions
Queda clar, doncs, que és força inútil insistir. El desordre connatural a l’adolescent és més poderós que les súpliques o les diatribes paternes. Què ens queda?
Imaginem que el Robert ha deixat la seva motxilla a terra a l’entrada, el plat i la tassa del berenar a la tauleta del sofà, el pot de crema de xocolata —i el ganivet d’untar— damunt el marbre de la cuina, les vambes al rebedor i la jaqueta sobre la taula del menjador.
Hi ha dues opcions:
1. Agafem les seves coses i les fiquem dins una gran bossa de la brossa. A continuació, fiquem la bossa plena dins el seu llit. D’aquesta manera, si necessita alguna cosa l’haurà d’anar a buscar sota els llençols, i si durant la tarda no ha necessitat res, en anar a dormir li farà nosa.
És veritat que el més probable serà que la retiri i, un cop a terra al costat del llit, li faci companyia a l’hora de dormir. Però aquest recurs ja ens haurà permès a nosaltres:
• Deixar de veure l’escampall (i per tant deixar de pensar-hi).
• No haver de repetir que posi les coses a lloc fins a perdre la calma o fins a l’esgotament.
2. Ens relaxem fins abans de sopar. En aquell moment, tots els membres de la família presents a casa apliquem el mètode «Els cinc minuts brillants». El mètode, que és molt efectiu, consisteix en el següent: ens reunim tots en un punt concret de la casa. Programem un temporitzador de cuina o un mòbil per tal que al cap de 5 minuts soni una alarma. En el moment d’engegar el temps, tots els membres de la família hem d’endreçar el màxim de coses possibles, a tota velocitat. Quan soni l’alarma, hem de parar d’endreçar de cop. Aquest sistema és molt útil per diversos motius:
• Fa que els adolescents sàpiguen que l’estona d’endreçar durarà cinc minuts, ni més ni menys, i per tant la idea d’«anem a posar ordre» no se’ls eternitza ni els fa venir mandra.
• Actuem junts, de manera que se senten implicats en una acció conjunta que afecta tothom igual.
• Ens estalvia haver de repetir al llarg del dia que posin les coses en ordre, ja que sabem que hi haurà un moment en què la casa quedarà endreçada en un tres i no res (aquests cinc minuts es poden posar en marxa en qualsevol moment del dia en què vegem que el desordre comença a expandir-se més del compte).
• Permet veure molt clara la diferència de «paisatge» entre l’abans i el després de l’endreça. Si esperem que hi hagi prou desordre per engegar «Els cinc minuts brillants», la diferència entre abans i després serà molt evident i, a còpia de constatar-la diverses vegades, els adolescents van aprenent a preferir el paisatge endreçat que el desendreçat.
I, finalment, hi ha un altre motiu que fa que valgui la pena fer servir aquesta tècnica, i té a veure amb un aprenentatge que podem adquirir els pares i que serà ben útil per a la convivència:
Ens ensenya a descansar de la tensió que ens provoquen les coses fora de lloc, en tant que sabem que en un moment donat tot tornarà ràpidament a l’ordre. Aquest fet és molt positiu perquè, ja que no podem aconseguir que un adolescent desendreçat es torni endreçat en poc temps, hem de trobar la manera de conviure amb tranquil·litat malgrat aquest problema.
A la segona part, dedicada a les estratègies per evitar, viure i resoldre els conflictes, hi trobareu altres opcions per estalviar-vos les tensions provocades per aquest problema.
Les amistats perilloses
Els quatre capítols següents parlen de coses que preocupen les famílies dels adolescents perquè poden alterar el seu comportament d’una manera perillosa. Són el sexe mal entès, els mòbils i les xarxes socials, les «males companyies» i les drogues.
CAPÍTOL 2
El sexe mal entès
La maduració de l’organisme disposa el cos i l’ànim a les relacions sexuals. Als darrers anys, cada vegada hi ha més adolescents oberts a tenir-ne amb persones de tots els sexes. També hi ha més adolescents que es qüestionen la seva identitat de gènere.
El sexe ben entès a l’adolescència no és un problema si es prenen precaucions davant les malalties de transmissió sexual i els embarassos no desitjats. Però, mal entès, és un problema que pot causar infelicitat i problemes per tota la vida. Sexe mal entès és el que no respecta el desig o les necessitats de la parella sexual, el que es practica per raons alienes al propi desig o que no té en compte el que a un mateix li ve de gust, sinó que se sotmet a les preferències d’un altre. Com a pares, hem de fer tot el possible per evitar aquestes pràctiques sexuals, i ho hem de fer a través de l’educació. Més avall parlaré de la manera de reflexionar amb els fills sobre aquest sexe mal entès.
Després hi ha la relació entre el sexe i l’afecte. Aquests dos elements a vegades estan vinculats i altres vegades desvinculats. També a l’adolescència és així. Hi ha adolescents que s’enamoren i exploren el sexe a partir de la relació d’afecte que estableixen. D’altres s’emboliquen sexualment amb persones per les quals no senten gran cosa o ben bé res, buscant l’experiència sexual en si mateixa.
La pornografia
Sigui quina sigui la motivació per fer vida sexual, tots els adolescents tenen al cap una idea del que s’hi pot fer, però aquesta idea cada vegada està més condicionada per la pornografia. De fet, avui dia la pornografia és la via principal d’educació sexual dels adolescents; la immensa majoria en consumeixen. Això és així per tres raons: en primer lloc, perquè l’accés des d’internet és fàcil i gratuït. En segon lloc, per la falta de control de les plataformes que l’ofereixen, ja que tot i que es tracta d’un producte per a adults només controlen l’accés demanant que es confirmi amb un clic que l’usuari és major de divuit anys. I en tercer lloc, perquè permet accedir a informació sobre el sexe de manera anònima.
Que els adolescents siguin educats en la sexualitat a través de la pornografia té implicacions substancials. Vegem quines són aquestes implicacions i, a continuació, què hi podem fer com a pares.
Implicacions de la pornografia
1. Imatge distorsionada de la sexualitat
Sovint les dones hi apareixen com a éssers amb qui tenir relacions sexuals sense consentiment, de vegades fins i tot de manera violenta. Hi ha el perill que els joves assumeixin que això és normal. També hi apareixen sovint persones fingint plaer davant determinades pràctiques, cosa que pot fer que els adolescents entenguin que és d’esperar que siguin accions generalment agradables. Moltes vegades les relacions sexuals amb persones esporàdiques es tenen sense profilaxi. En conjunt, la pornografia, tot i ser molt variada, acaba construint una imatge distorsionada de la sexualitat.
2. Disfuncions sexuals i cerebrals
Estudis recents relacionen el consum de pornografia amb disfuncions sexuals a llarg termini, com la incapacitat d’excitar-se i de sentir orgasmes.
També es vincula aquest consum amb la insatisfacció amb la relació habitual. El motiu és que les escenes pornogràfiques són tan estimulants que produeixen una secreció antinatural d’alts nivells de dopamina, i això pot deteriorar el sistema de satisfacció i inutilitzar-lo de cara a les fonts de plaer naturals. Les alteracions en la transmissió de dopamina poden facilitar l’ansietat i la depressió.
Com en el cas d’un comportament addictiu qualsevol, els usuaris del porno necessiten estímuls cada vegada més forts per sentir-se satisfets. A causa de l’activitat de les neurones mirall, que són cèl·lules cerebrals que s’activen quan fem alguna cosa però també quan observem d’altres persones que la fan, les àrees del cervell que s’activen mirant pornografia són les mateixes que quan es practica sexe, i això fa que el sexe convencional interessi cada vegada menys als consumidors de pornografia.
3. Sexting
Una tercera implicació de la pornografia a l’adolescència és el sexting. És la difusió a través del mòbil de fotografies i vídeos de contingut sexual on el protagonista és el mateix adolescent. És un fenomen en auge inspirat pel consum de porno dur (consum que fan regularment els menors d’edat), on les fotos i vídeos sexuals sovint imiten el tipus de comportament que proposa aquest gènere.
Avui dia enviar i rebre imatges del cos és part del flirteig. No hi ha tallafocs o filtres capaços de bloquejar de manera efectiva l’enviament i la rebuda d’aquest tipus de continguts. De fet, hi ha aplicacions per practicar sexting dissenyades per aparentar que són calculadores o navegadors i enganyar d’aquesta manera les famílies, incapaces de detectar per quin mitjà s’estan compartint aquesta mena d’imatges.
Què podem fer per la sexualitat dels nostres fills?
1. Donar informació
Molts adolescents busquen respostes sobre dubtes raonables que tenen sobre la mecànica sexual. Com que troben aquestes respostes de forma anònima a les webs pornogràfiques, ja no les busquen en altres entorns on ells haurien de donar la cara, encara que fos davant un expert neutre, un professional.
Si volem que els fills tinguin informació fiable procedent de fonts que controlem nosaltres, deixem al seu abast aquesta informació abans que recorrin a la font de la pornografia.
Tant si us sentiu còmodes parlant de sexe amb els fills com si no (sobretot en aquest cas) envieu-los a visitar algun professional que els orienti. Una dona, si són noies. Un bon sexòleg, un psicòleg bo o un bon orientador. Trieu algú de qui tingueu bones referències o que hagueu conegut prèviament i feu-hi anar l’adolescent. Podeu acompanyar-l’hi si voleu, però és important que la visita es faci sense els pares. El professional li donarà informació i l’ajudarà a reflexionar sobre qüestions preventives i també a saber on trobar ajuda quan li convingui.
La privacitat d’aquesta consulta és important perquè davant dels pares els adolescents es poden sentir molt incòmodes tractant qüestions de sexe. Com a pares, confieu en els professionals. Això farà que els joves hi puguin tenir confiança també i d’aquesta manera serà més probable que hi tornin a buscar ajuda si els fa falta.
2. Ensenyar a distingir
Explicar què és el sexe ben entès i què és el sexe nociu. Podeu dir senzillament que el sexe ben entès és el que:
– Es practica per raons que tenen a veure amb l’afecte o el desig i respecta tant les necessitats de l’altra persona amb qui es manté una relació sexual com les pròpies. És a dir, no se sotmet a les preferències de l’altre ni fa sotmetre l’altre a les pròpies preferències sense tenir-lo en compte.
I el sexe nociu és, per contraposició, el que no té en compte el desig o les necessitats de tots els que participen en l’activitat sexual.
3. Mostrar tranquil·litat davant les seves opcions sexuals si són de «sexe ben entès»
Siguin quines siguin les parelles que triïn, si són triades i les relacions que hi mantenen són de les que hem qualificat de «sexe ben entès», el millor que podem fer per tenir la confiança dels fills i ajudar-los és mostrar-nos respectuosos i tranquils. Transmetre que el nostre interès és que ells i els seus companys sexuals siguin feliços i respectuosos amb els altres i amb ells mateixos, i que aquí ens tenen per al que necessitin.
4. Parlar de pornografia
Cal restringir l’accés al porno tant com puguem, amb els instruments de control parental de les pantalles. Amb tot, els adolescents hi continuaran tenint un accés molt més fàcil que qualsevol generació anterior, perquè d’aparells amb connexió lliure a internet n’hi ha arreu. Per tant, més enllà de restringir-la, és molt important educar els fills en relació amb la pornografia.
Per tal que no la converteixin en el seu manual d’instruccions en sexualitat, haurem de qüestionar-la, de rebatre-la. I només ho podem fer si en parlem.
Al cap i a la fi, ensenyem els fills a comportar-se en molts àmbits però moltes vegades oblidem precisament aquest, que tant pot afectar les seves relacions afectives. En la mesura del possible, serà bo assumir una responsabilitat educativa en aquest àmbit en comptes de deixar l’educació sexual en mans d’una indústria poderosa que busca el benefici propi a còpia de crear necessitats.
Per parlar de pornografia els podem advertir que el que el porno mostra no és el que esperen les parelles sexuals fora de l’espectacle. Digueu-los que a la pornografia tot s’exagera, s’altera, que les capacitats dels protagonistes no són reals. Que fingeixen per ampliar els efectes i així augmentar l’espectacularitat. Que tot el que s’hi mostra està pensat no pas per reflectir la realitat sinó per aconseguir més espectadors, i que els espectadors a vegades volen reproduir a la realitat el que veuen a les imatges, quan això no té sentit perquè les relacions reals ens porten per camins més senzills i naturals. Que el que esperen les parelles sexuals de debò sovint està ben lluny del que proposa la indústria del porno, de manera que els seus models no són els que s’han de complir.
També cal dir-los que sovint les relacions que s’hi veuen no són ètiques perquè no compten amb el consentiment de qui hi participa. Que moltíssimes vegades el que es mostra en pornografia com a agradable o satisfactori sovint no ho és a la vida real —sobretot per a les dones—. I que de vegades les persones no s’atreveixen a mostrar preferències diferents de les que la pornografia proposa per por de semblar estranyes, de manera que és imprescindible que els fills no tinguin pressupòsits ni judicis previs sobre les preferències de l’altre sinó que cada membre de la relació sexual es pugui sentir lliure (cal estar plenament oberts i oblidar els models de l’espectacle).
5. Generar confiança
El fet que els adolescents no demanin ajuda als adults (quan, per exemple, se senten pressionats per participar del sexting) es deu a la seva por de les crítiques i que el seu comportament no sigui acceptat. La confiança, doncs, s’ha de construir tenint això en compte. De la construcció de la confiança en parlarem a la segona part.
6. Educar l’afectivitat
Una bona manera d’educar l’afectivitat des de petits és ser afectuosos amb la parella, mostrar proximitat emocional i corporal amb el company o companya, tant si és una nova parella com el pare o la mare dels fills.
Parlar de sexe informalment en família, d’una manera distesa i tranquil·la, també ajuda a traslladar idees, valors i un sentir concret sobre la sexualitat, així com una confiança que facilitarà que els fills en parlin si els convé.
Tant per a l’educació de l’afectivitat com per generar confiança, és important ser respectuosos amb la diversitat sexual i de gènere. Tenir clar que triar el gènere on ens sentim còmodes és un dret i que és bo que tothom sigui tractat segons les seves necessitats, segons la identitat que decideixi tenir, és la millor manera de respectar, també, la llibertat dels nostres fills.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.