Kitabı oku: «Valors tous en temps durs», sayfa 6

Evolució de les consideracions sobre moral sexual, homosexualitat, divorci, avortament i noves tècniques biogenètiques

La liberalització que ja havíem constatat en apartats anteriors s’evidencia sobretot en l’evolució de la moral sexual, així com en la consideració que reben fenòmens com el divorci o la inseminació artificial. En el gràfic següent es representa la mitjana de graduació obtinguda per les respostes de la població enquestada envers la justificació o no de determinades situacions. El segment de graduació s’estén des de l’1 (situació vista com a mai justificable) al 10 (situació vista com a sempre justificable).

D’entrada, destaca el fet que totes les situacions que es plantegen des del 1990 han experimentat una progressiva liberalització. El mateix passa amb les que es plantejaren per primer cop el 2000. Si el 1990 tots cinc supòsits foren considerats més aviat injustificables (amb el divorci en una zona intermèdia) i el 2000 només dos dels set supòsits –el divorci i l’homosexualitat– es consideren més aviat justificables (amb l’avortament ja en zona intermèdia), el capgirament total arriba el 2009, en què només dos dels vuits supòsits es consideren més aviat injustificables.

És notòria la variació que s’ha donat en el camp de la moral sexual. Tenir una aventura extramatrimonial rebia el 1990 una mitjana de puntuació de 2,3 (és a dir, era clarament injustificable) i el 2009 continua essent considerat així, però ara la puntuació ja és de 3,33; és a dir, que es veu com a significativament menys injustificable que el 1990. Amb la prostitució passa una cosa semblant: el 1990 tenia una puntuació de 2,93, mentre que el 2009 rep una puntuació de 4,64, molt a prop de situar-se a mig camí entre el justificable i l’injustificable. Però el cas més espectacular és el de tenir una relació sexual casual, situació que el 2000 tenia una puntuació de 3,92 (per tant, injustificable) i el 2009 salta al 6,34 i passa a ser vista com una situació força justificable. El que resulta curiós és que el 2009 es manté una actitud encara refractària amb les relacions sexuals extramatrimonials (la qual cosa concorda amb l’exigència de fidelitat que vèiem en la valoració d’aspectes importants per al bon funcionament d’una parella), però s’és molt tolerant amb les relacions sexuals esporàdiques, sobreentenent, però, que qui les manté no té cap compromís amb ningú altre. De la mateixa manera, s’accepta la prostitució força més que no pas l’any 1990. La conclusió a la qual s’arriba és que la liberalització no ha penetrat en les relacions de parella o els matrimonis fins al punt d’esquerdar la fidelitat i el propòsit monògam del vincle, però, en canvi, s’ha liberalitzat profundament la concepció de les relacions individuals que impliquen sexe, però no compromís (i possiblement, ni tan sols amor o afecte). Així, si l’any 2000 el sexe esporàdic sense compromís es veia com a injustificable, el 2009 esdevé justificable. Aquesta evolució concorda amb un estadi sociològic on predominen allò que Bauman anomena les “relacions líquides” (Bauman, 2005), pròpies de l’individualisme hedonista postmodern.

L’homosexualitat com a fenomen, per la seva banda, potser és la situació que ha tingut un recorregut més fulgurant. Si el 1990 rebia una puntuació de 3,53 i, per tant, era vista com a clarament injustificable, el 2000 ja avançà fins al 5,84, cosa que denotava que hi havia una certa divisió d’opinions, però que la balança es començava a decantar cap al justificable. La normalització del fenomen, però, arriba el 2009, on rep una puntuació de 8,21. És a dir, ja és vist com absolutament justificable per una immensa majoria dels enquestats. A aquests nivells, gairebé ja podem dir que el fenomen s’ha normalitzat quasi completament.

El divorci ha tingut una evolució similar. El 1990 era considerat de forma ambivalent, en rebre una puntuació de 5,47, pràcticament al bell mig entre el justificable i l’injustificable. El 2000, en canvi, amb un 6,74 ja s’inseria en el camp d’allò que amb certa claredat es veia com a justificable. L’impuls definitiu, i en aquest cas la seva normalització com a situació social, arriba el 2009, amb un 8,11 de puntuació, cosa que el fa quasi absolutament justificable per a la majoria de la població enquestada. Aquestes dades mostren que la societat catalana aposta definitivament per una família plàstica (Sáez, 2008), que no només pot prendre diversos formats (institucionalitzada o no, heteroparental o homoparental, etc.), sinó que a més pot fer-se i desfer-se a voluntat de les parts.

L’avortament (preguntat en genèric) sembla tenir una evolució calcada a la del divorci, però amb deu anys de decalatge. Partia, el 1990, d’una puntuació de 4,55, de manera que era vist més aviat com a injustificable. El 2000, la puntuació de 5,48 recorda a la del divorci el 1990. I el 2009 es trenca l’ambigüitat i amb una puntuació de 6,98 (també molt paral·lela a la que obté el divorci el 2000) s’inscriu en el marc d’allò que es considera justificable amb relativa claredat.

La inseminació artificial i la fecundació in vitro s’han plantejat per primer cop en l’enquesta del 2009, de manera que no en tenim dades evolutives. Tanmateix, s’evidencia un ampli suport al fenomen, amb un 8,43 de mitjana de puntuació. Això pot concordar amb el fet que la societat catalana és una de les que menys es reprodueix i on últimament ha augmentat de forma significativa l’edat de la mare en el naixement del primer fill. En la mesura en què han augmentat les parelles amb problemes de fertilitat quan decideixen tenir un fill, el suport a aquestes tècniques pot respondre a la seva necessitat.

L’experimentació científica amb embrions humans ha estat l’ítem que ha fet un salt més gran en només una dècada. Si el 2000 es valorava amb un 2,23 i, per tant, es considerava com a inequívocament injustificable, el 2009 ha passat a valorar-se amb un 6,86, de manera que ara esdevé clarament justificable per a una majoria de la població enquestada. La distància recorreguda en poc menys d’una dècada no deixa de ser, en aquest sentit, prou significativa, i certifica que continua essent hegemònica la visió de la ciència mèdica com a redemptora de les limitacions de la natura i fins i tot del propi cos.

La segmentació pel que fa a la moral sexual té un clar component generacional, educatiu i ideològic. Tant les relacions extramatrimonials com les relacions sexuals casuals es troben més justificables com més jove és el grup d’edat, i el mateix passa a mesura que es té un nivell d’estudis més elevat. La variable ideològica també juga el seu paper, ja que els enquestats ubicats a l’esquerra s’hi mostren més tolerants (i en el cas de les relacions casuals, també els de centreesquerra). Pel que fa al gènere, els homes es mostren més tolerants que les dones davant d’una aventura extramatrimonial. De totes maneres, val a dir que en el primer supòsit tots els subgrups s’hi mostren en contra. En canvi, en les relacions sexuals casuals, la ruptura és més profunda: la majoria de subgrups s’hi mostra favorable, però el segment de 65 anys en endavant, el segment amb estudis fins a primaris i el segment ideològic de centredreta i dreta mantenen puntuacions inferiors a 5, cosa que significa que ho veuen injustificable. Pel que fa a la prostitució, tot i que tots els subgrups la veuen lleugerament injustificable, val a dir que els homes s’hi mostren més tolerants que les dones i a mesura que hom es posiciona cap a l’esquerra també ho justifica més. El segment d’edat més crític continua essent el d’edats avançades, igual que el segment d’estudis fins a primaris.

Pel que fa a l’homosexualitat, les dones la justifiquen més que els homes, i s’és més tolerant amb el fenomen a mesura que hom té més estudis i com més a l’esquerra se situa. Tanmateix, tots els subgrups (fins i tot els escorats ideològicament a la dreta, que són els més crítics) la veuen justificable.

El mateix passa amb el divorci: tots els subgrups el veuen justificable, per bé que hi hagi una certa variació en funció del nivell d’estudis (a més estudis, més acceptació) i una clara segmentació entre el centreesquerra i l’esquerra (mitjanes d’entre 8,04 i 8,84), i el centredreta (6,91) i la dreta (5,95). L’avortament, en canvi, és més controvertit. L’accepten més els homes que les dones i, mentre que tots els grups d’edat el troben més aviat justificable, el segment de 65 anys en endavant continua trobant-lo injustificable, encara que sigui per molt poc (5,32). Igualment, els qui tenen estudis primaris o inferiors hi estan més en contra que a favor (5,04), com també els qui es de- claren de centredreta (5,44) o –sobretot– de dreta (4,07). La resta de subgrups el veuen justificable, encara que molt més els qui es declaren d’esquer- ra (8,24) que no, per exemple, els qui es declaren de centreesquerra (6,6).

L’experimentació científica amb embrions humans és més defensada pels homes que no pas per les dones. Curiosament, en aquest aspecte el segment amb estudis superiors és força més crític que no els de nivells educatius inferiors. En el terreny ideològic, només des de l’esquerra se l’accepta amb claredat (7,26), mentre que des de la dreta es veu més aviat com a injustificable (5), tot i que s’hi evidencia una certa divisió d’opinions. En canvi, l’acceptació de les tècniques d’inseminació artificial o de fecundació in vitro és transversal a tots els segments. Només el factor ideològic propicia una certa segmentació, essent-hi més favorable com més d’esquerres s’és.

Cal entendre que l’evolució de caràcter liberal que es detecta en la societat catalana és transversal. És a dir, s’ha produït en tots els segments de la població. Ara bé, això no vol dir que s’hagi produït a la mateixa velocitat. Així, per exemple, tot i que totes les posicions ideològiques han evolucionat cap a postures més liberals, les posicions d’esquerres ho han fet més acceleradament que les de dretes en la majoria de les qüestions que abans ja separaven els dos grups. A excepció de la valoració de l’homosexualitat (on s’han acostat posicions), podem dir que la societat catalana avui està més polaritzada que fa una dècada en qüestions ideològiques relacionades amb valors relatius a la moral sexual o a la família.

Els aspectes que incideixen en aquesta polarització són l’avortament, l’experimentació amb embrions humans i el divorci, principalment. En menor mesura, les qüestions relatives a la moral sexual i a les tècniques de reproducció assistida. Però en aspectes com ara l’avortament i el divorci, la distància entre la valoració moral d’ambdues posicions gairebé s’ha duplicat des del 2000. Amb relació a l’experimentació científica amb embrions humans, la distància quasi s’ha multiplicat per set. En resum, es pot afirmar que l’eix ideològic ha fet augmentar les diferències pel que fa a quins criteris morals s’han d’aplicar a qüestions relatives als valors familiars i a la moral sexual. La disparitat ètica entre el pol d’esquerres i el de dretes avui dia és sensiblement més àmplia que l’any 2000.

La socialització familiar: evolució dels valors que s’han de transmetre

En un dels apartats de l’Enquesta es demana que es valori el grau d’importància que té educar els infants en el si de la família perquè desenvolupin determinats valors instrumentals (Rokeach, 1973) necessaris per assolir objectius vitals més abstractes. En l’anàlisi de Francisco Andrés Orizo del 1990 (Orizo, 1991), l’autor va reagrupar el ventall de valors esmentats i els va separar en funció de si eren de tipus materialista o postmaterialista. Nosaltres ara utilitzem la tipologia resultant per tal d’avaluar l’evolució de cadascun dels valors i del bloc corresponent entre 1990 i 2009.

El primer element que cal tenir en compte és que hi ha tres valors que es mantenen en posicions hegemòniques des del 1990: les bones maneres, el sentit de la responsabilitat i la tolerància i el respecte pels altres. Seguint la classificació d’Orizo, el primer valor és materialista i els altres dos, postmaterialistes. Però també podem identificar-los com a dos valors relacionals (és a dir, útils en les relacions que mantenim amb els altres) i un de modulador de l’individualisme i de la pròpia llibertat.

Fent l’anàlisi evolutiva dels valors, el que trobem és que els que augmenten en consideració d’importància són sobretot el sentit de la responsabilitat (passa del 80% el 1990 al 87,3% el 2009) i la tolerància i el respecte pels altres (passa del 71% al 83,2%). De la mateixa manera, augmenten els valors de la determinació i la perseverança (passa del 24% al 41,6%), del sentit de l’economia i l’esperit d’estalvi (passa del 32% al 38,7%) i de treballar de valent (va passar del 35% el 1990 al 17% el 2000, i el 2009 torna al 33,4%). Els tres darrers valors no són, però, de tipus hegemònic, com els dos primers. Tanmateix, mentre que semblaven no tenir o perdre rellevància el 2000, el 2009 han experimentat un contundent reflux a l’alça. En particular és important l’evolució del valor del sentit de l’economia i l’esperit d’estalvi, i del de treballar de valent, perquè eren valors materialistes en descens que han trencat radicalment la tendència a la baixa. El seu reflux probablement no és aliè al context en què s’ha fet l’Enquesta, en plena crisi econòmica, on la falta de feina i un agreujament dels efectes de la crisi per mor de l’elevat endeutament de les famílies pot ser la causa del revifament de la cultura de l’esforç i de l’estalvi.

Els valors que es mantenen estables són les bones maneres (al voltant del 84%) i l’obediència (al voltant del 33%), per bé que un d’ells és hegemònic i l’altre és més aviat minoritari, tal com podem veure. Ambdós són valors de tipus materialista.

Finalment, els valors en declivi són la independència (passa del 49% el 1990 al 41,3% el 2009), la imaginació (passa del 46% al 25,5%), la fe religiosa (passa del 19% al 8,6%) i l’abnegació (passa del 4% al 2,5%). Els dos primers són postmaterialistes, mentre que els dos darrers són materialistes. Només el primer és un valor encara rellevant, ja que, tot i el descens, aconsegueix mantenir-se per damunt del 40%. En canvi, els altres tres entren en un franc declivi i el 2009 se’ls valora com a importants en la socialització familiar al voltant de la meitat del percentatge del 1990. El declivi de la imaginació sembla certificar la caiguda dels valors que avantposaven l’expressivitat en l’infant més que no pas la fonamentació d’una personalitat ferma i les habilitats relacionals. D’altra banda, l’estrepitosa caiguda del valor de la fe religiosa és un reflex d’una secularització avançada; cada cop menys famílies transmeten aquest valor en la seva funció socialitzadora dels infants.

La panoràmica de les evolucions no resisteix gaire bé la dicotomia entre materialisme i postmaterialisme i sembla respondre més aviat a la detecció de mancances o de valors útils en el moment històric. Així, atribuir més importància al sentit de la responsabilitat i a la determinació i la perse- verança podria ser una estratègia adaptativa en una societat de biografies electives (Ley, 1984), on la densitat d’eleccions ens diu Beck que s’ha disparat i ha deixat el subjecte més lliure i autònom que mai en la història, pe- rò també més sol i a mans del risc d’equivocar-se en l’elecció (Beck & Beck-Gernsheim, 2002). Aprofundint en la tendència postmoderna a la desresponsabilització que ja detectava Lipovetsky (1994), pot ser un intent de contrarestar la percepció de la pèrdua d’aquest valor en les noves generacions.

Llevat del sentit de la responsabilitat i de l’abnegació, que són valors força transversals (l’un a causa de la seva àmplia acceptació i l’altre just pel contrari), en la resta de valors hi ha segmentacions significatives a l’hora de considerar la importància de transmetre’ls en la socialització familiar.

El valor de les bones maneres és més valorat en dones que en homes, i a partir dels 45 anys, tot i que sense grans diferències. En canvi, és més clara la tendència a valorar-ho més com menys nivell d’estudis es té. També es valora més en posicions de dretes que en posicions d’esquerres.

La independència es valora molt més en les generacions més joves i va perdent consideració a mesura que les generacions tenen més edat. En canvi, es té més en compte com més alt és el nivell d’estudis i com més proper s’és al pol ideològic de l’esquerra.

Treballar de valent és més valorat en proporció a l’edat i menys en proporció al nivell d’estudis.

La imaginació es valora més en el segment de generacions que ara tenen entre 18 i 44 anys, però a partir dels 45 anys cau progressivament. També es valora més si es té un major nivell d’estudis i menys en posicions de centre que no pas en posicions d’esquerra o de dreta.

La tolerància i el respecte als altres és un valor força transversal. Només s’adverteix una variació no gaire gran causada pel factor acadèmic: a més estudis, més importància se li atorga.

El sentit de l’economia i l’esperit d’estalvi es valora prou més en el segment de 45 anys en endavant, així com a mesura que es tenen menys estudis (tot i que aquí es podrien solapar variables de posició socioeconòmica que tenen relació amb aquest factor). En realitat, però, la ruptura es produeix en el nivell d’estudis superiors, que s’allunya dels altres dos pel fet d’infravalorar àmpliament aquest valor.

La determinació i la perseverança presenta una segmentació particular: es valora més com més alt és el nivell d’estudis i també es valora més en les edats centrals (de 25 a 64 anys, que són les edats actives per excel·lència). Tot i ser força transversal ideològicament, és menys valorat pel segment que s’ubica a la dreta, que així s’allunya dels altres tres subgrups ideològics.

La transmissió de la fe religiosa té més importància com més avançada és l’edat. Destaca el fet que per sota dels 65 anys la valoració no arriba ni al 8%, mentre que en el segment superior és del 17,4%. És un valor que declina clarament a cada generació. El mateix punt de ruptura, el trobem entre el nivell d’estudis fins a primaris i la resta de nivells, on tenir més capital educatiu suposa menys valoració de l’ítem. De la mateixa manera, a mesura que hom es posiciona ideo- lògicament cap a la dreta, augmenta la importància del valor. Hi ha un salt considerable en el segment de dretes, molt allunyat dels altres tres subgrups.

Finalment, l’obediència es valora més a mesura que es té un nivell d’estudis més baix i que hom es posiciona més cap a la dreta.

En l’agrupació per segments de la consideració dels valors sí que cobra sentit l’eix materialisme-postmaterialisme segons la classificació de Francisco Andrés Orizo (Orizo, 1991). Així, l’alta valoració de valors netament materialistes, com ara les bones maneres, treballar de valent, el sentit de l’economia i de l’estalvi, l’obediència i la fe religiosa, està correlacionada a grans trets amb un perfil d’enquestat major de 45 anys, amb estudis fins a primaris i ubicat ideològicament a la dreta. En contraposició, l’alta valoració de valors netament postmaterialistes, com ara la tolerància i el respecte pels altres, la determinació i la perseverança, la independència i la imaginació, està correlacionada amb un perfil d’enquestat menor de 45 anys, amb estudis superiors i ubicat ideològicament a l’esquerra.

Relacions entre pares i mares i fills/filles: valoracions sobre drets i deures

En la consideració dels drets i els deures que es tenen entre pares i mares i fills i filles, així com dels afectes, destaquen dos fenòmens ben diferents. Primerament, la relativa estabilitat que mostren els ítems sobre els deures dels pares. Així, continua al voltant del 80% el grau d’acord amb el fet que els pares han de procurar el millor per als seus fills/filles, i l’ampli desacord amb el fet que els pares han de prioritzar la seva vida pròpia sense sacrificar el seu benestar personal pels fills/filles (ja que només està d’acord amb aquest enunciat un 13% de la població enquestada, lleugerament superior al 10% del 1990 i del 2000). Tanmateix, entre les generacions que tenen 45 anys i més l’acord amb la darrera frase es mou al voltant del 8%, mentre que entre els menors d’aquesta edat puja al 17%.

La novetat és en la consideració dels afectes: el deure d’estimació incondicional dels fills/filles envers els pares i mares continua suscitant un acord majoritari, però d’una manera cada cop menys clara. Si el 80% pensava així el 1990, el 2009 ja només és poc més dels dos terços de les persones enquestades. En paral·lel, creix l’acord respecte de la consideració que un fill no ha d’estimar els pares si ells no s’ho han guanyat amb la seva conducta: del 15% d’acord el 1990 es passa al 32,1% el 2009. D’aquesta manera, es veu cada cop més legítim fer dependre l’afecte pels pares de l’adequació de la conducta en la criança dels fills. En aquest cas, s’obté l’estimació no per la posició (de poder) que ocupa, sinó per l’autoritat que s’ha guanyat exercint correctament el rol de pare o mare. Tornem a trobar, doncs, la vella oposició entre potestas i auctoritas, subjacent a la crisi d’autoritat, que també ha arribat a la institució familiar (Sáez, 2008). D’altra banda, mentre que en la generació dels 65 anys en endavant l’acord amb l’estimació incondicional dels pares arriba al 85%, es redueix al 70% en la generació dels 45 als 64 anys i, per sota dels 45 anys, el grau d’acord davalla fins al 56-58%. Quant a la ideologia, en posicions d’esquerra i de centreesquerra l’acord amb la incondicionalitat oscil·la entre el 61 i el 64%, mentre que en posicions de centredreta augmenta fins al 72% i, en posicions de dretes, fins a quasi el 84%.

La valoració es complementa amb el grau d’acord amb l’enunciat “els fills adults han de tenir cura dels pares fins i tot a costa del seu propi benestar” (58,5%), vers l’enunciat “els fills tenen vida pròpia i no han de sacrificar el seu benestar personal pels pares” (28,5%). Si ens hi fixem, són enunciats simètrics als que es refereixen a la relació dels pares cap als fills; la distinció és en el fet que, en plantejar els deures dels fills i filles cap als pares, la percepció del deure baixa 20 punts, i la percepció procliu a fer prevaldre el benestar personal dels fills davant del sacrifici envers els pares es més que duplica. On sí que s’assoleix un major consens és en l’enunciat “en cas de pare/mare greument malalt, el fill té el deure de tenir-ne cura” (83,9%), ja que es presenta una situació prou més extrema.

Finalment, val a dir que en l’enquesta del 2009 el 93,4% es mostra d’acord amb l’enunciat “les persones haurien de poder decidir si tenir fills o no”, mentre que només un 14,1% defensa que “és un deure envers la societat tenir fills”, cosa que cal interpretar com una nova onada de liberalització, en aquest cas respecte del suposat deure social de les famílies de tenir descendència.