Kitabı oku: «Valors tous en temps durs», sayfa 4
Són els més oberts cap als immigrants i els qui en un grau menor assenyalen sentir-se estrangers a la seva terra atesa la gran presència d’immigrants. Això indica, de manera indirecta, que la seva catalanitat té menys relació amb la sang i la terra que amb un projecte per a Catalunya on els immigrants hi estiguin integrats. Quan valoren fins a quin punt els afecta la vida de les seves famílies i de la gent del seu barri, on viuen compatriotes, europeus, persones malaltes, aturats, etc., destaquen a l’alça, juntament amb els components del clúster 1, sobre la mitjana poblacional.
Del seu perfil es dedueix fàcilment que no són gens neoconservadors. Tanmateix, creuen en l’acció col·lectiva (fins i tot en les institucions polítiques), concedeixen importància tant al fet polític com al religiós (tot i que ells no siguin religiosos), confien altament en el que podríem anomenar “la societat”, donen suport a causes humanitàries i ambientals (fins i tot es mobilitzen i s’associen) i són sensibles i crítics davant les injustícies socials. Tot plegat evidencia una elevada consciència social i certs valors col·lectius, com ara la solidaritat, que és conjugada amb un cert individualisme en professar un elevat liberalisme en el fet social. Tot això els fa neomoderns quasi purs, atès que són els continuadors dels valors moderns adaptats als nostres temps. En aquesta adaptació, tanmateix, hi ha el fet que siguin “quasi” purs, ja que també presenten trets netament postmoderns: en especial, la transgressió de normes cíviques (tot i que pot ser més com a desafiament al sistema que no pas com a cerca d’avantatge personal, com és el cas dels individualistes egocèntrics), el desdeny pels òrgans de control social (malgrat que això també es pot considerar neomodern) i el fet de donar importància al temps lliure i a les relacions més que no pas als valors tradicionals, com ara la feina.
Alguns elements d’interpretació
Tal com ja va passar amb l’estudi de l’àmbit espanyol, similar al present, una lectura atenta dels perfils dels cinc clústers ens mostra que hem de situar-los al voltant de dos grans eixos explicatius, que travessen tot el camp de les respostes agrupades en els cinc clústers. L’eix d’abscisses s’estableix segons el grau d’implicació en la vida sociopolítica del país, el grau de solidaritat amb els altres, la preocupació per la vida política, la major o menor confiança en les institucions, etc. És l’eix “Societat/Individu”. En altres mots, hem de situar les persones de tots cinc clústers segons si posen l’accent en el fet social, públic, amb algunes notes de compromís social i fins i tot d’altruisme, o si el posen en elles mateixes, en la seva individualitat, pensant i actuant en funció del profit personal que obtindran dels seus comportaments i actituds. En conseqüència, tindríem dos grups, l’1 i el 5 de la nostra tipologia (els que hem anomenat “neoconservadors” i “neomoderns”), al pol dels implicats socialment, mentre que a l’altre pol hi tindríem els individualistes no implicats socialment, on trobaríem els clústers 2 i 3 (“individualistes egocèntrics” i “individualistes pragmàtics”). En una posició intermèdia a causa de combinar un clar individualisme amb un sentit cívic notable, hi trobaríem el clúster 4, amb el grup dels “individualistes cívics”. [2]
Un altre eix sota el qual hem de situar els cinc clústers té un doble vessant temporal, diacrònic, combinat amb un concepte més nòmic. Ens referim a la dimensió d’aquells que o bé s’han ancorat en el passat o bé tenen resistències davant del futur, enfront dels que acullen aquest futur amb il·lusió i tenen tendència, en llurs actituds i valors, a distanciar-se dels que estan més aferrats al passat. Aquest segon eix, que col·loquem a les ordenades, ens parla, d’una banda, d’allò tradicional (en el sentit de defensar i privilegiar “les coses de sempre”), del passat, de l’ahir, mentre que l’altre pol de l’eix mira al futur desenganxant-se parcialment de l’ahir, des de la visió de la modernitat avançada que alguns anomenen postmodernitat. Així, en aquest eix passat/futur trobem al pol del passat, del tradicional, òbviament, els membres del clúster 1, els “neoconservadors” i, tot i que en menor mesura, els del clúster 3, “individualistes pragmàtics” (malgrat que amb alguna connotació del present), mentre que, al pol del futur, el de la modernitat, hi hauria els components del clúster 5, els “neomoderns”, i els del clúster 4, els “individualistes cívics”. Situant-se en un punt intermedi, atesa la seva inequívoca tendència a un present que es desentén del futur, hi tindríem les persones que conformen el clúster 2, els “individualistes egocèntrics”.
Els dos pols de l’eix de les abscisses divideixen la població catalana pràcticament per la meitat: al pol de la societat (propi dels implicats socialment) hi trobaríem el 49,6% de la població, i el 27,2% al pol de l’individu (amb els desimplicats socialment). A l’eix de les ordenades, hi trobem el 38% en el pol de la modernitat i el 45% en el de la tradició, de manera que la resta, l’11% de la població, queda en terra de ningú. Això és el que mostrem gràficament en el següent mapa qualitatiu dels cinc clústers amb relació als dos eixos que acabem de presentar.
Els col·lectius 4 i 5 són els que aposten més clarament per valors de futur, però ho fan de maneres molt diferents. Mentre els uns, els que hem anomenat “neomoderns”, manifesten la seva implicació en l’àmbit social i polític, els del col·lectiu 4, apolítics i laboriosos, centren la vida en el món laboral i en l’èxit professional, però s’impliquen parcialment en allò social quan practiquen i transmeten els valors cívics que tenen fortament arrelats. Ambdós sostenen un marcat catalanisme en raons de convicció (la voluntat de ser català, la defensa de les institucions catalanes, etc.) més que de naixement de sang (avantpassats catalans), tot i que els components del clúster 5, més enllà de les seves conviccions, també hi estan més implicats.
[3]
Precisament en llegir els resultats des de la perspectiva de la implicació social i política trobem una de les notes més destacades i interessants de la societat catalana. Els col·lectius amb major grau d’implicació social, l’1 i el 5, són molt dissemblants en alguns aspectes importants. El col·lectiu 1, el que hem anomenat “neoconservador” té la mitjana d’edat més gran de tots cinc, amb gran presència de persones de més de 65 anys. També és, amb gran diferència, el més religiós de tots, el més estricte en els comportaments privats (avortament, homosexualitat, consum de drogues, etc.) i el que se situa políticament més cap a la dreta (tot i que el seu vot està molt repartit entre el PP, CiU i el PSOE). Contràriament, el clúster 5, etiquetat com a “neomodern”, té la mitjana d’edat més baixa, amb molts joves de menys de 34 anys; és el menys religiós de tots (juntament amb els del clúster 2, en alguns indicadors), i és el que se situa més a l’esquerra (és el que més aposta per ERC i ICV). Però ambdós col·lectius presenten els majors indicadors de preocupació per la cosa pública, tant en l’àmbit polític com en el social. Els primers, a més de ser més nombrosos, són menys catalanistes que els segons, però, tots dos, com tot el conjunt poblacional, estan clarament inclinats cap al pol de la catalanitat.
Quan comparem el clúster de l’estudi espanyol de 2008, que ja hem esmentat, amb aquest que ara presentem de l’àmbit català, hi ha una diferència important que té a veure, precisament, amb el pol de la implicació. En tots dos estudis trobem que en aquest pol hi ha el clúster que hem anomenat “neoconservador” a l’estudi català i “tradicional, familista” a l’espanyol. Ambdós tenen característiques similars d’ordre sociodemogràfic (edat, estatus laboral, nivell d’estudis, justificació dels diversos comportaments privats, religiositat, etc., tot i que els catalans són una mica menys tradicionals que la mitjana espanyola) i notes clares d’implicació social i política (tanmateix, els catalans van una mica més enllà en aquesta segona dimensió d’implicació política).
Però la diferència entre l’estudi espanyol i el català prové de l’altre clúster situat en el pol de la implicació social. Mentre que en la societat espanyola és el clúster que anomenem “compromès, modern”, a l’estudi català és el que hem anomenat “neomodern”. Els components del clúster espanyol, tot i mirar al futur, estan plenament ancorats en el present, són el motor de la societat espanyola, els qui porten les regnes del poder decisori a l’Espanya d’avui, a la fi del primer decenni del nou segle. És la generació mitjana, formada majoritàriament per persones d’edats compreses entre els 35-40 i els 55 anys, als quals donen suport, des de la distància, les persones de la generació antecedent, que, sovint, tenen la sensació d’haver estat lleument bandejades. Mentrestant, les generacions més joves, que encara no han arribat als 35 anys, estan cercant una feina segura i responsable.
A Catalunya les coses s’esdevenen d’una manera una mica diferent. La ge- neració mitjana, la formada per persones d’edats compreses entre els 35-40 i els 55 anys, sembla oculta, arraulida en la seva privacitat, sense més rellevància i visibilitat social, en un lloc d’staff important, però subaltern, com en un entrepà entre l’edat adulta que li va al davant i que segueix mantenint, després de més de 30 anys al poder, les regnes de la capacitat decisòria, i la generació creixent, que ja està pensant i actuant en el futur i es vol desempallegar del present, perquè li sembla excessivament dependent i enfonsat en el temps i en les maneres de fer dels seus “avis”. Aquests “avis”, protagonistes de la Catalunya postfranquista, encara en són en gran mesura, fent de tap a la generació que els segueix i servint de model a l’actual generació jove. Un model radicalment insuficient, però un model (a causa de la seva gran implicació amb Catalunya), tot i que els joves el voldrien més audaç, tant en el seu vessant polític (fent l’ullet a l’Estat català), com en el seu vessant social, ja que voldrien una orientació clarament d’esquerres (malgrat que, de vegades, als qui són de la cultura del 68, els recordin els de la “gauche caviar de la rive gauche” de la dècada dels seixanta del segle passat, però amb iPod o iPad, tant li fa).[4]
[2] Nota dels editors: El clúster “neoconservador” representa per si sol un tarannà tradicionalista orientat al manteniment de l’ordre social, a una autoritat social forta i a la preeminència de valors i símbols tradicionals (de caràcter religiós, patriòtic, etc.), mentre que alhora refusa el liberalisme de drets i en els costums i defensa lligams comunitaris com la família i certes pertinences col·lectives d’adhesió forta. En canvi, els clústers “individualista cívic” i “neomodern” permeten una agrupació que hem denominat “neomodernitat” (en sentit ampli), basada en un individualisme sobretot orientat al liberalisme de drets i en els costums, conciliable amb la prevalença d’uns valors col·lectius de sensibilitat comunitarista (com el civisme, la justícia social, la lluita contra les desigualtats, etc.), per bé que admet una relativament àmplia variabilitat interna en funció de si es posa més l’accent en l’individualisme o en els postulats més comunitaristes. Per últim, l’agrupació que rep el nom de “postmodernitat” es caracteritza per un clar individualisme (liberal o no) que perd bona part dels lligams col·lectius, té una baixa sensibilitat comunitària i es pot orientar tant a l’interès propi de l’individu com directament al gaudi del moment i a l’aprofitament dels avantatges que hom pugui obtenir per al seu benestar personal, tarannà coronat per actituds sovint entre oportunistes i pragmàtiques, força desproveïdes d’un sentit ètic o d’uns mínims valors col·lectius.
[3] Al gràfic per a Catalunya hi hem afegit el·lipses que situen els clústers dins de tres possibles macroposicions tendencials que hem anomenat “tradició”, “neomodernitat” i “postmodernitat”. Entenem que té una actitud tradicional aquell que és partidari d’un comunitarisme cohesionador, favorable a l’ordre i a l’autoritat forta; defensa valors i institucions tradicionals, i és contrari al liberalisme en la dimensió social (però no al liberalisme econòmic). En canvi, definim la neomodernitat com l’herència adaptada dels valors de la modernitat després de la seva crisi: comunitarisme emancipador; individualisme, però implicació en la societat; liberalisme, però no radicalment de mercat; racionalisme enfront de l’autoritat tradicional, i defensa dels valors col·lectius humanistes, com ara la igualtat, la solidaritat, la justícia social i la preservació del medi ambient. Finalment, en la postmodernitat hi predomina un individualisme hedonista, gradualment egocèntric, sovint oportunista, que trenca vincles amb tot allò col·lectiu i que, per tant, pot esdevenir o bé pragmàtic (s’integra socialment, però pel propi interès) o bé anòmic, amoral i asocial. La implicació social es redueix al mínim, es desvalora la feina (que passa a ser merament instrumental) i hom es manté al marge de les causes i lluites socials, així com de tot tipus de causa comunitària. Hem optat per aquesta divisió triàdica en comptes del continu materialisme-postmaterialisme d’Inglehart perquè entenem que té més matisos, amplia la panoràmica social i dóna més joc en una combinació de trets característics tan extensa com la que integren els diferents grups sorgits dels clústers.
[4] Nota dels editors: Malgrat que la vocació d’aquest capítol no és fer una comparació exhaustiva del clúster tipològic català amb el clúster tipològic espanyol, sí que creiem rellevant remarcar que, si bé els “compromesos, moderns” i els “tradicionals, familistes” espanyols són relativament equiparables, respectivament, als “neomoderns” i “neoconservadors” catalans, en el camp de les opcions individualistes no passa el mateix. És cert que els “gaudidors postmoderns” i els “oportunistes pragmàtics” espanyols serien equiparables als “individualistes egocèntrics” i als “individualistes pragmàtics” catalans, respectivament, però apleguen un 33,6% de la població a Espanya, mentre que a Catalunya en són un 27,2%. D’altra banda, a Espanya surt un subtipus d’individualista autoritari que tendeix a ser conservador, subtipus que a Catalunya no apareix i que, en tot cas, quedaria subsumit en alguns dels components del clúster “individualista pragmàtic”, que està molt menys orientat al passat. Però el factor diferencial més prominent és que a Catalunya apareix un clúster “individualista cívic”, molt important en nombre (abraça el 24,4% dels catalans), que conjuga amb un cert equilibri l’individualisme amb el civisme –que és un valor col·lectiu–, de tal manera que representa un individualisme moderat no desproveït d’un cert sentit cívic. Curiosament, aquest subtipus és absent en el clúster espanyol, on a més l’individualisme és més acusat que a Catalunya (el 52,4% dels espanyols són clarament individualistes, mentre que només ho són el 27,2% dels catalans) i no hi ha el clúster equilibrant dels “individualistes cívics”. Creiem que aquest factor diferencial explica en bona part algunes distincions sociològiques entre la societat catalana i l’espanyola. Així, tot i la prevalença a Catalunya d’un tarannà individualista (en el 51,5% de la població), l’assumpció simultània de valors cívics fermament arrelats per part de prop de la meitat d’aquest percentatge explicaria des de la major moderació política i en els debats socials, fins al major dinamisme de la societat civil, passant per la major receptivitat de la ciutadania a certs reptes i pertinences col·lectius, tot derivant-se un equilibri més ponderat entre les tensions individualistes i les comunitaristes. En canvi, a Espanya, la ruptura entre un i altre pol apareix més nítida i més extrema, alhora que menys orientada cap al futur (és a dir, amb un tarannà més conservador i menys progressista).
II. Lluís Sáez - Els valors en la institució familiar
La família com a valor
Malgrat el pas del temps, la institució familiar entesa per ella mateixa com a valor no fluctua en la consideració que rep de la societat catalana. Dels sis ítems que l’Enquesta Europea de Valors tradicionalment posa a prova per tal de veure si són aspectes importants en la vida de les persones, podem dir que la família és, sense cap mena de dubte, el més sòlid. I no només com a aspecte “important” (és a dir, que per als enquestats i les enquestades resulta “molt” o “força” important), sinó quan únicament comparem els casos que han contestat que els ítems eren “molt” importants.
En els darrers trenta anys, la consideració de la família com un aspecte “molt” important en la vida de les persones enquestades ha fluctuat mínimament i sempre abraça entre el 85% i el 88% dels enquestats. Així com amb el temps hi ha aspectes que han perdut parcialment aquesta capital importància, com ara la feina, la religió o la política, la institució familiar, en canvi, no sembla que s’hagi ressentit d’aquest canvi de valors. Al seu torn, el fet que els valors relacionals (les amistats) s’estabilitzin en un 48% i que el valor del temps lliure no acabi d’enlairar-se més enllà del 43,6% fa que el predomini de la institució familiar ressalti encara més a mesura que passen les dècades.
En conseqüència, es pot afirmar que la família continua essent l’àmbit més valuós i important per a la immensa major part de la societat catalana, i es manté força per damunt d’altres àmbits rellevants, com ara la feina (envers la qual eixampla distàncies), les amistats o el temps lliure. A més, no s’enregistren variacions significatives en aquesta consideració per cap de les variables sociodemogràfiques habituals.
Però que el pas del temps no es deixi notar en variacions sobre la consideració de la importància de la institució familiar no vol dir que les percepcions que hom té sobre la família no hagin canviat. De fet, sabem que la institució familiar, en la darrera dècada, ha canviat de forma substancial, tant diversificant els seus models i formats com transformant la seva estructura interna i les relacions entre els membres que la integren.
D’entrada, es dedueix ràpidament que allò que s’entén com a “família” no ha de ser forçosament el mateix que una relació de parella, ni tampoc el matrimoni. Pel que fa a la relació de parella, és evident que el concepte “família” es pressuposa des de l’acte fundacional subjacent. Però també és evident que quan les persones enquestades pensen en la família pensen sovint en una xarxa de relacions que va molt més enllà.
Pel que fa a la parella, menys de la meitat dels enquestats considera que cal una relació estable (sota format de matrimoni o no) per tal de ser feliç. El 2000 era el 50% el que opinava d’aquesta manera. En canvi, el 2009 ja només ho defensa el 44,6%. Amb independència de si es considera desitjable o no l’estabilitat en la parella, el que sembla és que la felicitat dels individus s’associa cada cop menys a aquesta circumstància. Aquest fet resulta congruent en una societat on les ruptures conjugals i de parelles creixen per moments i on les relacions cada cop duren menys. La relativa generalització dels individus que dissolen parelles (i nuclis familiars) per formar-ne d’altres de forma seqüencial –cosa que s’ha anomenat “monogàmia successiva”– pot explicar que una estratègia adaptativa sigui entendre la felicitat com alguna cosa que es pot assolir al marge que els primers itineraris fami- liars fracassin.
El factor que hem esmentat podria explicar que el 60,7% dels majors de 65 anys creguin que cal una relació estable per ser feliç, mentre que només ho corroborin al voltant del 41% de les edats intermèdies (entre 25 i 64 anys) i el 33,3% dels menors de 25 anys (que és l’únic segment d’edat on els qui pensen el contrari del que proposa la frase són més que els que hi estan d’acord). Per tant, com més joves són les generacions, menys creuen que la felicitat es derivi de l’estabilitat de les relacions. De la mateixa manera, com més estudis té la persona, menys creu que l’estabilitat porta a la felicitat.
Aquestes dues variables es reforcen entre si: en totes les edats es dóna el fet que un nivell d’estudis major fa relativitzar les relacions estables i, al seu torn, pertànyer a generacions més joves s’afegeix a la tendència de treure importància a l’estabilitat de la parella com a causa de la felicitat individual.
Els homes són un col·lectiu més propens que les dones a associar l’estabilitat de la parella amb la felicitat. Aquesta diferència d’actitud pot estar molt relacionada amb la major autonomia de les dones envers el matrimoni o la vida en parella, mentre que el dèficit d’autonomia de molts homes els deu portar a procurar aixoplugar-se sota la forma d’una relació, de manera que és lògic que en valorin més l’estabilitat.
Finalment, els enquestats i les enquestades ubicats a l’esquerra són els que donen menys importància a l’estabilitat de la relació per tal de poder ser feliç. A mesura que hom es desplaça a posicions de centreesquerra, hi ha més suport a l’estabilitat com a causa de felicitat, i a les posicions de centredreta i dreta (a més, en la mateixa mesura) és on més suport troben les relacions estables com a causa de felicitat.
