Kitabı oku: «Exclusió social», sayfa 2
II. Mirades des del prisma de la pobresa
“Els sis-cents milions de persones que segons el Banc Mundial malviuen amb un euro diari, els ‘pobres de solemnitat’, els desesperadament pobres, només representen el 9,38% de la humanitat. Pot semblar un percentatge molt alt, però estic segur que fa cent anys la proporció era del 25 o del 30%, i en segles anteriors era molt més elevat, del 30, del 40 o del 50 %. En alguna cosa hem millorat. Malgrat tot això, el binomi pobresa-riquesa és en l’actualitat més extrem que mai abans en la història. Les diferències entre rics i pobres són abismals, no solament entre els individus, sinó també entre els grups de persones. En molts països desenvolupats, l’1% de la població amb ingressos superiors pot rebre anualment unes 500 vegades més que l’1% amb menors ingressos. Els executius d’algunes grans empreses guanyen de mitjana entre 300 i 400 vegades més que el salari mitjà dels empleats. La desigualtat es pot observar de moltes maneres, però es percep a simple vista. En temps passats es podia atribuir tanta pobresa a la falta de productivitat general del sistema econòmic. La pobresa de les masses era el resultat de la ignorància i de la ineficiència regnants. Ara això ja no es pot dir. Tenim coneixements i productivitat per assegurar una vida digna a tothom. El ‘capitalisme real’ és el responsable de la mala organització ètico-moral de l’economia mundial i de la convivència, vergonyosa, irracional i absurda, en un món cada vegada més integrat, d’una pobresa indeguda amb una riquesa mai no vista” (Sebastián, 2005).
Les paraules de Luis de Sebastián recorden les d’Amartya Sen, premi Nobel d’economia, quan escriu les següents frases: “Vivim en un món de riquesa sense precedents, d’un tipus que seria difícil d’imaginar un segle enrere […]. I, tanmateix, també vivim en un món amb una misèria, una indigència i una opressió extraordinàries […]. Superar aquests problemes és una part central de la pràctica del desenvolupament” (Sen, 1999). Amb aquesta afirmació respecte a la pobresa en el món actual, se centra l’atenció en la qüestió de la injusta distribució de la riquesa, i no tant en la del creixement econòmic. Les grans aportacions d’Amartya Sen des de la seva experiència personal en un país com l’Índia són el valor de la llibertat i la capacitat de l’individu per exercir la seva llibertat. Respectar la dignitat humana significa assegurar la mínima llibertat de tenir aliments. La qüestió no és la distribució d’aliments ni de béns materials per a tothom. El que està en joc és la capacitat i la llibertat que cada individu té. Quan no hi ha aquesta capacitat i no es poden desenvolupar les potencialitats, arriba la fam i la pobresa.
“Per una llibertat més gran” és el títol que dóna nom a l’Informe del secretari general de les Nacions Unides (2005), on es constata un fet esperançador: “En els darrers vint-i-cinc anys, el món ha assistit a un retrocés espectacular de la misèria que abans mai no havíem vist”. En el mateix informe, apareixen dades que malauradament constaten que en els mateixos anys hi ha desenes de països que s’han empobrit encara més. Cada any tres milions de persones moren de sida i onze milions d’infants moren abans dels cinc anys. El pas a l’acció és més urgent que mai en els darrers anys. El canvi climàtic ha entrat en l’escenari d’un món que ja estava marcat per un dèficit profund i generalitzat en matèria de desenvolupament humà. Els riscos i els perills que suposa afecten, en primer lloc, els més pobres. Aquestes són les dades del darrer Informe sobre desenvolupament humà, 2007-2008, del PNUD, que analitza en profunditat els riscos emergents del canvi climàtic, un canvi que afectarà de manera desproporcionada els països que ja pateixen els nivells més alts de pobresa i vulnerabilitat: “L’any 2080 es podria veure augmentada la xifra de persones amb escassetat d’aigua en uns 1.800 milions al món” (PNUD, 2007-2008).
El que ens diferencia d’altres èpoques és el fet que sabem que amb una bona redistribució de la riquesa n’hi hauria prou perquè tots visquéssim en condicions de dignitat. Si disposem dels coneixements, la tècnica, la capacitat financera, què és el que ens manca? La resposta està en la voluntat política i en la determinació personal i col·lectiva per fer front a les desigualtats i la misèria que fa que els uns visquin en l’abundància a costa de la misèria dels altres. Avui som conscients que hi ha una capacitat sense precedents de recursos i tecnologies disponibles per fer realitat el dret a una vida digna i al desenvolupament entès des de la nova perspectiva de l’alliberament.
Amartya Sen va introduir amb força la idea de la importància de la llibertat per avaluar la qualitat del desenvolupament. Es tracta d’una perspectiva que té molt present que el creixement econòmic no és suficient. Reduir els índexs de pobresa no es pot fer a qualsevol preu. No hi pot haver desenvolupament sense respecte dels drets humans, ni drets humans sense desenvolupament. Separar la seguretat del desenvolupament i els drets humans suposa un cost molt alt, massa. El desenvolupament dels pobles no es fa només des de les inversions, els índexs de productivitat o la valoració del PIB. La riquesa principal d’un país són les seves persones i les capacitats que tenen per crear i recrear el fet de viure juntes des de la llibertat de cadascuna.
El que compta de veritat són les opcions, les oportunitats vitals i les capacitats per triar i participar en la construcció del fet de viure junts. Sen defensa una mesura del nivell de vida en termes de capacitats. El seu pensament ens acosta a una nova comprensió del desenvolupament en termes de llibertat: un desenvolupament humà i sostenible, que no se centra tant en la renda disponible com en la llibertat de l’individu per triar i desenvolupar les seves potencialitats. La seva és una aposta que possibilita la configuració del propi destí de les persones i els pobles, que els ofereix oportunitats i els incorpora activament en aquesta configuració, lluny de fer-los receptors passius d’enginyosos programes de desenvolupament. En altres paraules, el concepte de desenvolupament humà postula que la persona és el subjecte, el fi i alhora el beneficiari del desenvolupament. És una idea que vincula el desenvolupament amb els drets humans. El desenvolupament ha de servir per a la construcció no sols de les capacitats individuals, sinó també de les capacitats socials. Això implica generar espais per a la creació d’un “nosaltres”, per enfortir les identitats i reconèixer les diversitats com a part intrínseca d’una comunitat d’interessos i de fins compartits. La responsabilitat social significa, en aquest sentit, apel·lar a un nosaltres: “D’aquí ve que un dels reptes actuals consisteixi a resoldre la difícil qüestió de com aconseguir, alhora, ser subjectes autònoms i ciutadans solidaris evitant tant l’individualisme autista com el col·lectivisme ofegador. Una solidaritat veritablement moderna –alliberadora dels subjectes– ha de partir d’una individualitat emancipada i autònoma. Però l’emancipació dels subjectes difícilment es podrà atènyer sense la implicació, per mínima que sigui, en una consciència col·lectiva” (Castiñeira, 2004, 52).
Des d’aquesta perspectiva, cal interrogar-nos sobre aquella noció tradicional de pobresa que es limita als diners i als ingressos. La dignitat de la persona també vol dir fer possible el desenvolupament de les seves capacitats, oferir-li les oportunitats de participació, de creació, de construcció i de creixement que van molt més enllà de la pura subsistència. La igualtat d’oportunitats també s’esdevé en l’accés a la salut, la participació política, la formació i l’escola, el treball digne i tot allò que fa possible l’acompliment d’una vida digna. La preocupació pel que la gent és, i no solament pel que té, és al cor d’aquest plantejament que implica tots els agents socials i els poders públics i democràtics en un projecte social compartit.
la desigualtat i el valor de la llibertat
La llibertat és alhora l’objectiu primari i el mitjà principal de desenvolupament. L’economia, el creixement, la productivitat i el progrés tecnològic són importants, fins i tot crucials, però el seu valor ha d’estar relacionat amb els efectes que tenen en les vides i les llibertats de les persones. “Si, en darrer terme, l’objectiu fos propagar la llibertat de l’home per viure una existència digna, llavors el paper del creixement econòmic consistiria a proporcionar majors oportunitats en aquesta direcció i s’hauria d’integrar en una comprensió més bàsica del procés de desenvolupament” (Sen, 1998). Aquells que han pogut conèixer de prop la realitat i el sofriment que es viu en els països pobres entendran que, cada cop que ens referim a la pobresa que es viu en els països rics, ens referim a una pobresa relativa, una pobresa que no es mesura per mitjà dels índexs de mortalitat infantil o pel nombre de mares que moren en l’embaràs o en el part. Tot i així, hi ha una forma de pobresa que té molt a veure amb les desigualtats que hi ha en una societat rica com la nostra.
De quines formes de desigualtat o de pobresa parlem quan vivim en un món lliure? Sen també es refereix a la realitat del món dels països rics, i critica l’economia clàssica del benestar perquè no ha prestat atenció a les generacions futures ni a les qüestions ètiques. És una economia centrada en el consum de béns materials i no tant en les potencialitats i l’increment de les oportunitats de la persona. Des de la seva perspectiva, “el valor del nivell de vida resideix en la vida, i no en la possessió d’articles de consum, perquè això té una importància derivativa i variable” (Sen, 2001), una importància que traspassa les desigualtats enormes que es donen entre països i que ens porta al cor de les societats riques. Les desigualtats, la dualització, constitueixen un procés que afecta no sols l’escissió creixent entre el nord i el sud. La llibertat en les societats més riques pot ser viscuda com una amenaça per a aquells que per falta d’oportunitats no poden exercir-la. També en aquests països s’ha eixamplat la distància entre aquells que gaudeixen d’un lloc de treball estable i els que han de sobreviure com poden atrapats per la precarietat i la inseguretat que aquesta precarietat genera. La separació és tan gran que es palpa físicament. Enmig del més gran luxe enlluernador, la pobresa i la indigència formen part del paisatge. Només cal anar amb els ulls oberts per veure que també hi ha misèria en els carrers d’algunes de les ciutats més riques del món, com Nova York, Londres o París. Són els sense llar i els captaires, persones que viuen als carrers i que han envaït l’asfalt d’alguns dels barris de negocis més rics del món (Sondag, 2005).
En el si d’una societat rica com la catalana, si continuem mantenint els ulls oberts, també hi veurem persones i col·lectius empobrits que queden fora dels circuits productius. Són els qui d’un dia per l’altre no compten. Ho veurem quan parlarem de les noves formes de pobresa. Ho hem sentit per mitjà de la veu de la Júlia, una dona que ha hagut de viure al carrer, una sense llar, sense ningú.
Els sense llar són la punta de l’iceberg d’una extensa vulnerabilitat social que torna fràgil el món de les relacions i la persona, una vulnerabilitat que té rostres concrets: immigrants, refugiats, mares que no saben què donaran per menjar als seus fills, aturats, pobres de solemnitat, joves a qui els segresten els somnis, els qui queden al marge del progrés, aquells que no disposen dels mínims indispensables per garantir una vida digna. Són els nàufrags del sistema (Latouche, 1993), els pàries urbans (Wacquant, 2007), les vides malaguanyades (Bauman, 2005), els qui viuen en barris d’exili (Dubet & Lapeyronnie, 1992). Són els qui aglutinem i volem representar mitjançant la categoria d’exclosos. Però, en realitat, no són lluny. No són pas fora. No formen part d’un altre món. Són entre nosaltres, enmig del tràfec de les grans ciutats, viuen a la intempèrie o en una habitació rellogada, en un alberg de l’ajuntament, potser a una cel·la de Can Brians, en un barracó d’obra, un taller tèxtil, un garatge, un terrat o uns soterranis.
Ens proposem, a continuació, provar de veure per què té sentit parlar de pobresa i de desigualtats en el context català. Malgrat l’èxit de la noció d’exclusió, la pobresa segueix essent una constant i un referent. Abans de preguntar-nos per què s’ha fet el pas terminològic i perceptiu de la pobresa a l’exclusió, fem un breu recorregut per alguns dels informes i estudis sobre pobresa que s’han publicat els darrers anys a Catalunya. Veurem, però, que aquest recorregut no es pot fer sense negar la complexitat inherent al fet de voler dir qui és pobre avui a Catalunya i sense defugir les conseqüències que això té en la vida política del país i dels seus ciutadans.
Ho ha deixat escrit Amartya Sen: no hi ha cap definició de pobresa que pugui escapar als valors, les motivacions i l’ètica. L’enfocament de Sen és el de l’opció pel pobre com a tal. El problema de la pobresa és, en primer lloc, el del pobre. És per això que per a Sen és important que la perspectiva d’anàlisi de la pobresa sigui des de la immersió, això és, des de l’arrelament en la vida de la gent. “La veritat ètica està en la vida humana i correspon a ella; sols pot ser mirada des del punt de vista de la immersió” (Nussbaum & Sen, 1998, 320). L’interès i l’estudi de la pobresa només tenen sentit per l’interès i la reivindicació de la dignitat del mateix pobre. Sen assenyala que “el primer requisit del concepte de pobresa és el criteri per decidir en qui hauríem d’enfocar la preocupació” (Sen, 1991). Després ens aporta el seu parer: “L’enfocament del concepte de pobresa està en el benestar del pobre com a tal”.
Des d’aquesta perspectiva, que se centra en la mateixa persona del pobre, la seva dignitat, les seves llibertats i capacitats, es presenten molts límits a l’hora de mesurar i oferir xifres estadístiques. Sí que ens sembla important, en la línia d’una recerca que es vol comprensiva, avançar en la interrogació i el dubte sobre allò que entenem per pobresa. De la interrogació neixen nous dubtes i es desprenen limitacions inherents a la voluntat de mesurar i gestionar la pobresa. Resseguint les incerteses i la indicibilitat del fenomen, emergeix el costat fosc, l’opacitat de l’objecte “pobresa” (allò que queda als marges de la fotografia, allò que la recerca empírica no deixa veure). Les preguntes inicials es transformen, ens n’apareixen d’altres al llarg del camí que ens semblen més pertinents, que ens revelen alguna cosa de la manera com mirem i interpretem el món dels pobres. El repte segueix essent deixar-nos mirar i interpel·lar pel seu crit, no tancar els ulls i escoltar la seva veu.
sumar i restar pobres
Hi ha una pregunta que interessa –que semblaria obligada– i que gairebé sempre ens fan als qui treballem en l’àmbit de l’acció social quan participem en taules rodones, conferències o entrevistes a la ràdio: quantes persones pobres hi ha a Catalunya? Si el tema interessa, se sol acompanyar d’altres preguntes com: qui considerem que és una persona pobre? Ha augmentat la pobresa? Per als mitjans de comunicació, les xifres –que en realitat no sempre diuen gran cosa– són imprescindibles. El periodista sap que sense una xifra, i si pot ser impactant, no hi ha notícia. Allà on hi ha xifra, hi ha titular. Sense una xifra, la pobresa segueix essent invisible. Un cop coneguda la xifra (depèn de la sensibilitat i els interessos dels uns i els altres), la pobresa pot continuar essent igualment invisible. I així anem tots, periodistes, polítics, investigadors, líders i agents socials de tota mena: darrere la xifra. I els pobres, aliens al mareig de dades, segueixen al lloc on eren.
Tornem-hi. No hem oblidat la pregunta: quants pobres hi ha a Catalunya? Les respostes varien segons qui respon i des d’on ho fa. Són fruit del posicionament, perquè s’han de respondre des d’un lloc determinat. Les darreres dades de l’Institut Nacional d’Estadística situen en un 19,9% el percentatge de persones que estan per sota del llindar de la pobresa relativa a l’estat espanyol (Enquesta de condicions de vida 2006, INE, novembre del 2007). Des de l’INE, amb aquesta mateixa dada, se situava el percentatge de pobres a Catalunya en un 12,1%. És una dada que no és correcta si s’aplica la renda mitjana catalana en lloc de l’espanyola. En aquest cas, el percentatge a Catalunya es va fixar per a l’any 2006 al voltant del 19%, segons les dades oficials de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT, 2008). La referència catalana varia també si es defineix la línia de pobresa en un àmbit territorial més reduït (i, per exemple, a les comarques de Tarragona, o en un municipi com Solsona, els valors serien més petits).
En el context català, que és l’europeu, la major part de les investigacions estableixen un llindar de pobresa relativa que es fixa d’acord amb la societat de referència. Per tant, quin és el llindar de pobresa que hem de fer servir a Catalunya? Un llindar català o estatal? O potser caldria un llindar europeu? O un llindar mundial? O local? Aquestes són preguntes que formulen els autors de l’estudi Evolució de la pobresa monetària i la desigualtat a Catalunya (2005).
La major part dels informes i les dades que s’ofereixen a nivell estatal i autonòmic es refereixen a una concepció relativa de la pobresa, que es mesura per sota del 60% de la mediana[3] segons les recomanacions i els estàndards europeus.[4]D’aquesta manera es considera pobra tota persona que té una renda disponible per sota d’aquesta mediana. L’objectiu és establir un llindar d’ingressos a partir del qual es considera que el nivell de vida és adequat. Per tant, aquesta concepció de la pobresa està molt lligada a la concepció de la desigualtat: “Per tal de mesurar el risc a la pobresa a la qual està exposada una població, cal establir un llindar d’ingressos anuals sota el qual una llar o una persona entra en l’àmbit d’aquest risc: en el cas de Catalunya, aquest llindar és de 8.276 euros nets anuals, el qual situa el risc a la pobresa de la població en un 19%. En comparació de l’any anterior, la taxa de risc a la pobresa ha augmentat, ja que era del 17,2%” (IDESCAT, 2008).
El valor del llindar, quan és expressat com a valor dels ingressos totals de la llar, dependrà de la dimensió de la llar i de les edats dels seus membres. Per exemple: “Per a una llar unipersonal, el llindar del risc de pobresa s’estableix en 8.276 euros nets anuals; mentre que, per a una llar amb dos adults i dos infants menors de 14 anys, el llindar passa a ser de 17.380 euros” (IDESCAT, 2008).
A l’hora de mesurar la pobresa econòmica, no és el mateix viure sol o amb altres membres de la família que tenen ingressos, com tampoc no és el mateix tenir cura de fills petits o no tenir-ne o haver de fer una transferència econòmica, com en el cas de les separacions matrimonials. També cal considerar el nivell de prestacions públiques a les quals es té accés i, en tercer lloc, el nivell de preus del cistell d’anar a comprar, que varia enormement segons la situació personal: “Recentment també s’ha generalitzat l’ús d’estadístiques que introdueixen l’anàlisi de variables que tenen a veure amb diferents aspectes que afecten la qualitat de vida i que van més enllà dels valors monetaris. Saber com és la família en què es viu, quina és la situació laboral, quina situació es té en relació amb l’habitatge, quin és l’estat de salut, quines són les dificultats d’accés als recursos socials existents i quina és la situació legal de les persones són dades que cal tenir en compte quan parlem de pobresa” (Recio, 2006 a).
La resposta oficial a la pregunta sobre el nombre de pobres a Catalunya, la podem anar a trobar a l’IDESCAT, que situa la taxa del risc de pobresa de la població en un 19% segons les dades més recents, publicades el mes de març del 2008. És una taxa que ens situa molt per sobre de la mitjana europea, un 16%, i que només és superada per Grècia, Irlanda i Portugal, amb un 20%, i que dista molt de països com Suècia, que té la taxa més baixa, un 9%.
“La pobresa creix i afecta dos de cada deu catalans”, deia el titular de la periodista Sònia Pau l’endemà de la publicació de la nota de premsa de l’IDESCAT: “Més d’1,3 milions de persones, és a dir, gairebé dos de cada deu catalans, viuen amb menys de 690 euros al mes” (Avui, 28 de març del 2008). Si atenem a d’altres criteris, però, es poden oferir altres dades. Això és el que feia també recentment la Taula d’Entitats del Tercer Sector, que situava la taxa de pobresa en un 25% de la població, referint-se en aquest cas a tots aquells que “en algun moment” han estat en aquesta situació. Davant d’aquesta realitat, i amb el suport d’un percentatge tan alt, la Taula demanava un “pla per a la inclusió social, amb mesures, recursos, estratègies i objectius reals per tal de disminuir la pobresa” (gener del 2008).
[3] La mediana és el valor que, ordenant tots els individus de menors a majors ingressos, deixa una meitat d’aquests individus per sota d’aquest valor, i l’altra meitat, per sobre.
[4] Durant molts anys, els indicadors utilitzats per mesurar la pobresa es van establir a partir de metodologies d’allò més variades, i l’heterogeneïtat invalidava qualsevol comparació entre estudis i països quan no es feien a partir de la mateixa font. El 2001, naixia l’EU-SILC (European Survery of Income and Living Condition), hereu de l’antic Panel de llars de la Unió Europea; i el 2003, el Parlament i el Consell aprovaren un reglament relatiu a les estadístiques comunitàries on s’instava a fer ús de les metodologies de consens. A l’estat espanyol es va posar en marxa l’Enquesta de condicions de vida, que a Catalunya s’encarrega d’explotar l’Institut Català d’Estadística (IDESCAT).
