Kitabı oku: «Exclusió social», sayfa 3

ambigüitats i límits en la mesura de la pobresa econòmica

La definició estrictament monetària de la pobresa ha estat molt criticada per la seva limitació. És considerada per alguns autors arbitrària i alhora simplista (Labbens, 1978). L’argument més destacat és força evident: que una persona es trobi en situació de pobresa no depèn només del seu nivell d’ingressos, sinó que hi ha molts altres factors associats. Qui no coneix un amic, una tieta o una veïna que, pel seu nivell d’ingressos, podríem considerar un pobre de solemnitat? Pel que fa al nombre, sempre obtenim estimacions, percentatges i xifres que fan anar els pobres amunt i avall del llistó de mesura.

Una decisió que cal prendre per mesurar la pobresa monetària és si ho fem a partir de les despeses o els ingressos, i a partir de les llars o els individus. Més enllà de la xifra, però, per entendre de què parlem són imprescindibles altres indicadors que ens ofereixen els nivells d’intensitat i de perseverança de la pobresa. No és el mateix per a una família catalana que manquin quinze euros o cent quinze euros cada mes.^[5] El mateix podem dir de la persistència. El temps és una dimensió crucial de la pobresa. No és el mateix el fet que, per raons diverses, hi hagi un temps limitat de pobresa i penúria econòmica que viure de manera persistent com a pobre enmig d’una societat rica. Això ha dut a utilitzar noves mesures que porten a diferenciar entre diferents graus o nivells de pobresa. Els adjectius més freqüents són els de pobresa relativa, moderada, crònica, severa, extrema o absoluta.^[6]

Llindar per a l’any 2005 (import en euros anuals)

Pobresa severa	25% de la mitjana dels ingressos	3.037
Pobresa alta	40% de la mitjana dels ingressos	4.231
Pobresa moderada	60% de la mitjana dels ingressos	6.347

No hi ha una ciència que objectivi el que significa ser pobre. Per això també hi ha els qui defensen una concepció del que significa ser pobre des del punt de vista subjectiu, segons la percepció que es té, i no solament com un fenomen quantificable.

Aquestes limitacions en la mesura de la pobresa a partir d’un llindar oficial van ser a l’origen de la introducció de la noció de privació social. La privació relativa en l’accés a determinats béns i serveis és un complement a l’indicador de la pobresa monetària. Per tal de superar el caràcter unidimensional i els límits de l’anàlisi de la pobresa en termes d’ingressos i rendes es va introduir la noció de privació. Per a Peter Townsend, sociòleg anglès, la deprivation permet centrar l’anàlisi estadística, a l’hora de mesurar la pobresa, en les condicions de vida de la gent. La privació serveix per mesurar els límits d’accés a serveis i béns de primera necessitat. En el cas de l’habitatge, per exemple, les dificultats per tenir-hi accés afecten enormement la població més jove i, en canvi, no afecten tant els jubilats, els quals es veuen molt més afectats per la pobresa monetària.^[7] Ara bé, per decidir quins són els indicadors de privació social, cal establir amb anterioritat quins són els criteris de benestar i de participació social del conjunt de la població, criteris que poden variar considerablement d’una societat a una altra i que sempre són relatius.

En el cas català, el nivell de privació s’ha mesurat fent la tria de quatre ítems que mostren el nivell de vida de les persones. Segons les dades de l’IDESCAT (2005), les privacions més freqüents en les llars catalanes són:

• No poder-se pagar una setmana de vacances (35,4%).

• No tenir capacitat de reacció econòmica davant de despeses imprevistes de 500 euros (32,4%).

• Dificultats per mantenir l’habitatge a una temperatura adequada (7,5%).

• No poder menjar carn, aviram o peix almenys dos cops per setmana (2,7%).

En l’elaboració dels indicadors i els qüestionaris per mesurar els nivells de privació social o les condicions de vida de la gent, hi ha preguntes que busquen dades objectives, com ara l’edat, el sexe, el lloc o l’any de naixement; dades sobre els comportaments, com les vegades que hom ha menjat carn en la darrera setmana o si hom compra sabates noves cada temporada; o dades d’opinió, com les que es poden obtenir de preguntes com ara “t’agrada el barri on vius?” o “tens dificultat per arribar a fi de mes?”. És evident que, en el moment de tractar-les, són dades qualitativament molt diferents les unes de les altres. Les respostes no tenen el mateix grau de fiabilitat, i tampoc no són comparables les possibilitats que ofereixen a l’hora de fer sumes, percentatges o comparacions. Les preguntes sobre comportaments sempre suposen fer una selecció que mai no és l’única possible i que, d’altra banda, està relacionada amb les qüestions que interessen a l’equip que fa l’estudi perquè considera que són més significatives i també més abordables, però que no necessàriament es corresponen amb les preocupacions, els valors o els interessos dels enquestats (Estruch, 1999).^[8]

Però el problema més important a l’hora de mesurar els nivells de privació està en la definició del que es valora com a necessitat o del que és una situació de benestar per a tothom. Pressuposa un consens o una uniformitat d’estils de vida i de normes socials o valors culturals que no són un reflex de la diversitat i la pluralitat de l’actual societat catalana. Des d’un punt de vista subjectiu, pot resultar molt més significatiu poder seguir enviant diners a Bolívia cada mes que comprar-se sabates noves cada temporada o pagar-se una setmana de vacances. És evident que hi ha factors contextuals, culturals i personals que ens fan valorar diferentment menjar carn, comprar sabates o marxar de vacances una setmana. Fins i tot, segons el lloc on vivim i els canvis climatològics als quals ens veiem exposats, pot tenir un significat molt diferent mantenir a bona temperatura la casa. En el cas de les preguntes d’opinió, la generalització també fa que les respostes –tant el sí com el no sobre les dificultats per arribar a fi de mes– no sempre vulguin dir el mateix. Hi ha una multiplicitat d’interpretacions possibles de la mateixa pregunta a l’hora de respondre.

La privació neix com a alternativa als problemes de mesura de la pobresa, però, a l’hora de la veritat, fa enormement més complexa l’anàlisi, que no queda exempta de les dificultats d’establir mesures objectives. Com establir per a tots uns nivells adequats en relació amb les condicions de vida si no es contemplen les variacions de context o d’interessos?^[9]

Els sense llar són la punta de

l’iceberg d’una extens

vulnerabilitat social.

No hi ha una definició de

pobresa que pugui escapar

als valors i l’ètica.

La taxa del risc de pobresa

situa Catalunya molt per

sobre de la mitjana europea.

No hi ha una ciència

que objectivi el que significa

ser pobre.

^[5] Aquesta mena d’interrogació porta a distingir entre les situacions de precarietat, de pobresa moderada i de pobresa severa en els estudis sobre pobresa de FOESSA.

^[6] Definicions i llindars de pobresa utilitzats a l’Informe sobre la inclusió social 2008, de la Fundació Un Sol Món (i que s’ha fet segons els estàndards de la Unió Europea): www.obrasocial.caixacatalunya.es

^[7] Tot i que no hem de deixar de considerar el creixement de les situacions de mobbing immobiliari, que afecta en primer lloc les persones grans en ciutats com Barcelona (Informe anual del Síndic de Greuges, 2007).

^[8] Per a Joan Estruch, s’ha fet i es fa un abús a l’hora d’identificar la sociologia amb les enquestes. Durant molts anys, i encara avui, es confon massa sovint el que són els resultats de les enquestes amb la sociologia. Les enquestes i els seus resultats en xifres i percentatges ens ofereixen, com a màxim, una sociografia. Segons l’opinió del sociòleg català: “La major part dels problemes, de les dificultats i de les ambigüitats de l’ús de les enquestes en sociologia deriven de les enquestes d’opinió, que són, d’altra banda, aquelles de les quals se solen fer ressò els mitjans de comunicació, i que són precisament les menys fiables i les que més es presten a manipulacions de tota mena” (Estruch, 1999, 21).

^[9] D’un barri a un altre, i sobretot del poble a la ciutat, els preus varien enormement, com varien també els nivells de consum relacionats amb productes diversos. Una família que viu a Barcelona té una despesa de transport públic que no té una família que viu i treballa en un poble. Per exemple, els de Barcelona estalviaran molta calefacció, estufes, gas o llenya en comparació del consum que es fa, amb el fred de l’hivern, a Camprodon.

la força política del nombre

Comptar, sumar, classificar, ordenar i seleccionar serveixen per valorar i prendre decisions a l’hora d’intervenir. La característica de l’enfocament que identifica la figura del pobre a partir de les condicions de vida mínimes, o d’una cistella bàsica de recursos necessaris, permet classificar els diferents nivells de vida dels grups i les persones a partir d’allò que es considera socialment necessari, valorat, útil, adequat. El debat, però, ens situa en un nivell de gran complexitat, ja que no és gens evident definir quines són les necessitats bàsiques que han d’estar cobertes per ser considerat pobre o no ser-ho.

Víctor Renes, un dels sociòlegs que més ha aprofundit en els temes de pobresa, responsable del Servei d’Estudis de Càritas Espanyola, posa en dubte la mania persistent de quantificar la pobresa: “Per què s’ha de donar tanta importància als números?” (Renes, 1999). La seva resposta apunta la necessitat d’establir un referent per tal de no perdre’ns quan parlem de pobresa. Si bé és cert que en la seva argumentació no nega la dificultat d’establir una definició, també ens planteja la utilitat d’una referència a nivell europeu. La visió relativa de la pobresa fou adoptada fa més de dues dècades per la Unió Europea, i ens permet parlar del mínim nivell de vida: “Aquelles persones els recursos (materials, socials i culturals) de les quals són tan limitats que no poden participar d’un nivell de vida mínimament acceptable en l’estat membre on viuen”. Establir uns índexs i un llindar ens ofereix la força del nombre, i forneix a l’anàlisi estadística un poder indiscutible per revelar la dimensió estructural i política del fenomen. Amb un nombre es compleix l’objectiu polític de dir que, enmig d’una societat de l’abundància, hi ha persones que viuen amb recursos limitats, al marge del benestar i la superabundància, reforçant la consciència dels desequilibris i les desigualtats.

Prenguem un exemple molt proper. Vint anys després, encara té força i ha esdevingut un clàssic el referent, a nivell estatal, dels vuit milions de pobres que va revelar l’Informe FOESSA de Càritas Espanyola l’any 1984. Entre ells, gairebé la meitat (segons els estàndards europeus) es podien considerar en situació de pobresa severa. Va ser una dada que en el seu moment va generar debat i polèmica: “També aquell mateix any un organisme tècnic del Ministeri de Treball va realitzar una enquesta semblant a la de Càritas, però el citat departament va decidir que no es publicarien els resultats, i també va rebutjar els resultats de l’enquesta de Càritas” (Casado, 2007).

Precisament perquè va provocar escàndol, es van utilitzar arguments semblants als que aquí hem pogut plantejar, atès que la consideraven una dada poc científica. Feia emergir un problema del passat, una realitat que es volia superada. La “vella” idea del pobre reprenia una terminologia i un llenguatge que van ser titllats de démodés. Parlar de pobresa incomodava massa en un temps de canvis, el temps del nou context democràtic, del creixement econòmic i del desenvolupament dels serveis socials. Enmig d’un procés de reconeixement i professionalització dels serveis socials, la pobresa recordava la filantropia i les velles pràctiques. Era el temps d’esplendor de la tècnica i l’enginyeria socials.

L’any 2000, un nou Informe FOESSA revelava la consistència de la pobresa en la societat espanyola: més de dos milions de famílies, uns vuit milions i mig de persones, vivien sota el llindar de la pobresa. El nombre de pobres es manté o augmenta, tant com les desigualtats en la nostra societat. Podem continuar argumentant l’ambigüitat, les contradiccions i les limitacions en la mesura, però hi ha constants, com veurem, que apareixen en la fotografia de la pobresa. Avui, vint anys després de la dècada “daurada” de la protecció social, seguim tossudament encasellats en la xifra de vuit milions i mig, malgrat el creixement econòmic, la creació de llocs de treball i l’augment ininterromput del PIB.

Què hi ha més enllà de la força del nombre? Què ens amaga al seu darrere aquesta dada? Abans de seguir el fil del qüestionament, mirem per un moment el que s’ha dit dels perfils i les constants de la fotografia de la pobresa a Catalunya.

les fotografies de la pobresa a catalunya

En el context català, la Fundació Jaume Bofill ha tingut un paper destacat en l’estudi de les desigualtats amb la creació del Panel de Desigualtats socials i els estudis posteriors que s’han fet a partir del recull i l’anàlisi de les seves dades. El dèficit i la manca de dades oficials era una queixa que es feia explícita també en els tres Informes sobre pobresa a Catalunya de la Fundació Un Sol Món, fets en col·laboració amb la Universitat Autònoma de Barcelona. El Panel de Desigualtats i els Informes sobre pobresa van contribuir de manera decisiva a fer més visible i a situar la pobresa en el context del debat social i polític català. Recentment, la Fundació Un Sol Món ha fet pública la primera síntesi del que serà el proper Informe d’inclusió social 2008.^[10] Un cop més, la pobresa es fa present i esdevé un fet constatable per mitjà del referent a un llindar oficial i l’anàlisi estadística que acompleix una funció clarament estratègica i política. En paraules del seu director, Àngel Font, amb la creació d’un Observatori de pobresa l’any 2000, “la Fundació perseguia respondre al dèficit detectat en la recerca, les dades i les estadístiques sobre pobresa a Catalunya”.^[11] El més destacat com a referent anterior és el Mapa de la pobresa a Catalunya, un estudi sense precedents dirigit pel professor Jordi Estivill. D’altres iniciatives anteriors mereixen ser citades, com l’estudi encarregat per Càritas al sociòleg Joan Costa (1985), on es revela “la cara amagada de l’atur” i l’informe sobre les condicions de vida de la població pobra a la diòcesi de Barcelona (EDIS, 1996).

No hi va haver dades “oficials” fins a l’any 2004. Va ser llavors quan, per tal de complir la normativa harmonitzada en l’àmbit europeu, es va fer la primera Encuesta de condiciones de vida, elaborada per l’INE i publicada l’any 2005: l’Encuesta de condiciones de vida és una enquesta anual que realitza l’INE amb l’objectiu de disposar d’informació estadística sobre la distribució de la renda i l’exclusió social. Està emmarcada en el projecte europeu EU-SILC, encaminat a reforçar la infraestructura informativa per a la formulació i l’avaluació de l’impacte de les polítiques socials en tot el territori europeu mitjançant un conjunt d’operacions estadístiques harmonitzades. El Consell Europeu ha normativitzat aquesta operació amb nombrosos reglaments.

La combinació de les variables ofereix els perfils dels col·lectius que viuen en un alt percentatge per sota del llindar del risc de pobresa (INE, 2006):

• Les llars en què ningú no treballa i amb fills dependents (67,7%) estan per sota del llindar de la pobresa.

• Les persones grans de 65 anys o més que viuen soles (51,8%).

• Les llars on no treballa ningú, però sense fills dependents (47,6%).

• Les llars d’un adult amb almenys un fill dependent al seu càrrec (llars monoparentals) (40,3%).

• Les llars amb tres o més fills dependents al seu càrrec (39%).

L’àmbit geogràfic és tot el territori espanyol, tot i que en cada comunitat autònoma s’ha dissenyat una mostra independent que la representa per tal de produir resultats significatius en aquest nivell de desagregació territorial. L’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) disposa, per primera vegada, d’informació estadística de l’Encuesta de condiciones de vida de l’INE (2004) sobre la distribució de la renda i el risc de pobresa a Catalunya, i presenta el 2005 una ampliació dels resultats.

Els resultats obtinguts a nivell estatal revelen que un de cada cinc espanyols pot ser considerat pobre: el nivell de pobresa general afecta el 19,9% de la població espanyola, i d’aquests pobres, un 20 per cent (aproximadament un 4% de la població total) estan situats en la pobresa severa. El sexe, l’edat, la composició de les llars i l’ocupació són les variables més significatives a l’hora de fer percentatges. Hi ha un major risc de pobresa per a les dones, com també per als menors d’edat o els més grans de 65 anys, o per als qui habiten llars unipersonals, i les tres quartes parts dels adults que són pobres no estan ocupats (inactius, aturats o jubilats).

Amb aquesta combinació de variables es pot afirmar que la pobresa econòmica en el conjunt de l’estat està relacionada amb la intensitat del treball, l’existència de fills dependents i, de manera especial, la combinació de l’edat i el sexe.

Les dades en el context català reflecteixen el nivell de desigualtat econòmica de la societat catalana: “Els índexs de desigualtat mostren com el 20% de les llars catalanes amb majors ingressos acumulen 4,77 vegades més que el que ingressen el 20% de les llars més desafavorides, mentre que el 10% de les llars més afavorides ingressen 7,88 vegades més que el 10% de les llars més empobrides” (IDESCAT, 2007). La dada del 20% es manté per al 2006 (IDESCAT, 2008).

D’altra banda, una de les consideracions que més repercussió política té a Catalunya, segons el que es desprèn de les dades de l’IDESCAT publicades sobre la base de l’Encuesta de condiciones de vida de l’INE (2006), és el fet que el sexe i l’edat són variables fonamentals per analitzar la incidència de la pobresa:

• El 20,8% de les dones se situen sota el llindar, mentre que en el cas dels homes aquest percentatge és del 17,2%.

• Els ingressos són un 22,3% inferiors en les llars on la persona de referència és una dona.

• El risc de pobresa afecta una de cada tres dones més grans de 65 anys.

D’altres variables fonamentals –sempre segons les dades oficials de l’IDESCAT– són l’estat civil, el nivell de formació i la nacionalitat. Segons l’ampliació de resultats de l’Encuesta de condiciones de vida del 2006 per a Catalunya, els grups més desafavorits són:

• La població de nacionalitat estrangera (40,1%).

• Les persones amb educació primària o inferior (29,9%).

• Les vídues (28,5%).

Segons la composició de la llar, els col·lectius més vulnerables al risc de pobresa a Catalunya són:

• Les llars amb una persona sola de més de 65 anys (51,7%).

• Les llars monoparentals (41’6%).

En el resum fet públic en nota de premsa per l’IDESCAT el març del 2008, referent a les dades de l’any 2006, no es diu res de la relació entre el risc de pobresa i l’activitat laboral de les persones. Cap diari no se’n farà ressò. Si anem a cercar la dada en la pàgina web del mateix IDESCAT, comprovem que, dels adults que es troben sota el llindar del risc de pobresa, un 40,9% són població activa: un 34,8% són ocupats, i un 6,1%, aturats. La resta, el 58,5%, són població inactiva: un 23% són persones jubilades; i el 35,5% restant es troba en altres situacions d’inactivitat. La inactivitat o la intensitat del treball és una variable fonamental en relació amb el risc de pobresa. Destaca –tot i ser una dada que no es recull en la nota de premsa– el 34,8% de persones ocupades entre els que viuen sota el llindar de la pobresa. Quan més endavant ens referim a l’exclusió social, parlarem de la inestabilitat, la precarietat i la fragilitat integradora del treball. Ens preguntarem, entre altres coses: treballar evita la pobresa? Si bé és cert que els subjectes inactius representen el major percentatge de població que viu sota el llindar de la pobresa, també és significatiu el fet que entre els subjectes actius hi ha un volum important de persones pobres que treballen. Efectivament, l’ocupació laboral és encara una de les millors formes de protecció contra la pobresa. Ara bé, les dades estadístiques sobre la distribució de la població amb risc de pobresa qüestionen l’evidència: estar ocupat i tenir una feina segueix essent un factor que evita la pobresa?

^[10] Nota de premsa publicada el gener del 2008 a www.obrasocial.caixacatalunya.es

^[11] Paraules pronunciades el 13 de desembre del 2007 al Parlament de Catalunya. Encara avui, aquests informes s’han convertit en un referent per parlar de pobresa a Catalunya. Un exemple d’això ens el va donar la primera jornada dedicada a la pobresa i la inclusió al Parlament de Catalunya. Els informes de la Fundació Un Sol Món i el Panel de desigualtats de la Fundació Jaume Bofill van ser els referents a l’hora de presentar les dades.