Kitabı oku: «Sense llambordes»

SENSE LLAMBORDES

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

ANNA RUBIO FANDOS

SENSE LLAMBORDES

ACADÈMIA DELS NOCTURNS ESCENES

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta obra ha obtingut el Premi de Teatre El Micalet (2014), convocat per la Societat Coral El Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Joan Peris, Sonia Alejo, Juli Disla i Pilar Almería.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Anna Rubio Fandos, 2015

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2015

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Celso Hernández de la Figuera

Correcció: Elvira Iñigo

ISBN: 978-84-370-9895-1

A l’Escola de Teatre de Silla,l’arrel. A Benja Blanch,l’esperó. I a La Creativa de Villena,el somni.

PERSONATGES

AMANDA

Dona d’uns quaranta anys. Bruna de cabells, amb la pell blanca. Ni molt baixa ni excessivament prima, però d’aparença menuda. Vist en tons grisos i negres. Només un mocador fúcsia li aporta color.

En la joventut i primers anys d’adulta fou ballarina. Ara, Amanda treballa de secretària al poble on nasqué i viu amb Pasqual, el germà malalt, a casa dels pares.

Als vint-i-pocs, quan lluitava per fer-se un nom en el món de la dansa, fou núvia de Gerard. La relació s’acabà ja fa un bon grapat d’anys. El vincle, no.

PASQUAL

Home que camina de pressa als cinquanta. Hi ha moments que sembla que ja els haja passat. Corpulent, amb els cabells agraïts i escassos, llargs i canosos. De vegades mostra un aspecte descurat. Quan li diuen alguna cosa que no li interessa pretén allunyar el so d’allò dit, així que fa un gest amb la mà com si apartara una mosca. Una vegada passada l’adolescència, un brot psicòtic l’estigmatitzà amb l’etiqueta de malalt mental. Ara, manté a ratlla la malaltia. Tot i que, a estones, la considera un valor afegit. Pasqual és artista i pinta quadres mentalment.

GERARD

S’aproxima lentament als cinquanta anys. És un home alt, de cos i veu potents i atractius. Només les potetes de gall i un gest amarg i dur que, de vegades, li guaita pel rostre, traeixen la seua edat. Vesteix texans i samarreta d’esport negra. Era relacions públiques d’un casino, fins que una baralla el convertí en homicida. Ara, fa poc que ha eixit de la presó i vol refer la seua vida. Demana niu a Amanda.

PRIMER ACTE

Aquest acte comença a principis de setembre, un dia abans del quart creixent, i acaba la vespra del pleniluni. Durant aquests nou dies els personatges temptegen com conviure. Es troben, es prenen els polsos...

ESCENA 1

La casa dels germans AMANDA i PASQUAL fa olor de rebost de casa vella i abandonada. Gust d’aquell rosegó de pa dur que, a estones, és remullat en llet, càlida i endolcida. No coneixerem les estances d’AMANDA i PASQUAL, ni la dels convidats. Tampoc la cuina ni el bany. Només tindrem accés al vell menjador arran de mar, arran d’asfalt, segons per on entren. Perquè a la casa d’AMANDA i PASQUAL hi ha dues portes. A la dreta, entre bastidors, aquella per què entrarà sempre Amanda. GERARD optarà per la de l’esquerra, a la paret del fons de l’escenari, on, també, hi ha dues finestres. L’olor de la mar hi guaita pels vidres, els espectadors la percebem, sentim com envolta la sala, però no s’hi endinsa. A les finestres els dóna l’esquena una engronsadora. Pasqual es gronxa en aquests moments, aliè al bramular de la mar que nosaltres no escoltem, però s’insinua; aliè als sons que sí que ens delecten els espectadors. Sona «El Cigne», d’El Carnaval dels Animals, interpretada per Yo-Yo Ma.

Al cantó de la paret de l’esquerra, una escala per on els veurem aparéixer i desaparéixer. Resseguint aquesta paret cap al prosceni trobem una còmoda. El primer calaix només es pot obrir i tancar amb una clau menuda que està sempre a la bossa de mà d’Amanda. A sobre, un reproductor de música i una caixa amb cedés. Dalt, penjat a la paret, un telèfon.

El telèfon sona. Entra Amanda. Es descalça, deixa la bossa de mà a sobre la taula rectangular, de fusta fosca amb quatre cadires, instal·lada al centre de l’embocadura, i s’hi adreça, apressada. El despenja i hi parla.

La superfície de l’ambient sembla tènue, però amaga, ja a la primera capa, duresa i tensió. Encara no escoltem la veu d’Amanda, ens afalaguem amb la música, que augmenta d’intensitat. Els sons s’abracen a la llum crepuscular que entra per les finestres. Música i claror ballen abraçades. La melodia es va apagant. El llum se centra en Amanda.

AMANDA. (Al telèfon.) Sí clar, cap problema, t’esperem ací. Sabràs arribar? La casa està on sempre. Al final del camí sense llambordes. De res. (Penja i es gira a Pasqual.) Era Gerard. Recordes?

PASQUAL. Era Gerard. Recordes? Recorde un Gerard. Et destrossà l’ànima i matà un home. T’ha trucat des de la presó? Fa molts anys que no vas a veure’l, no?

AMANDA. Fa un any que té llibertat. Ha estat buscant-se la vida, però és difícil amb els antecedents que té. Antoni, el seu cosí, li ha ofert treball al bar..., com abans.

PASQUAL. Com abans. Al final tots acabem al mateix clot on començàrem. Fins i tot els qui més fums tenien. (Pren una ampolla blanca de plàstic que té al costat i va buidant-la, a glops, de l’aigua que l’omple.)

AMANDA. Es buscarà un pis de lloguer. Però, fins que el trobe, li he deixat que passe uns dies ací. Només fins que el trobe. (Cada vegada que Amanda expressa el límit temporal de l’estada de Gerard, manifesta un lleuger dolor, no massa pronunciat però sí profund.)

PASQUAL. (Sarcàstic.) El cosí no es fia de clavar-se’l a casa.

AMANDA. (Justificant.) Amb tres fills no tenen espai.

PASQUAL. Tants amics com l’envoltaven. El cap de la colla. I ha de demanar ajuda a l’exnòvia que va abandonar.

AMANDA. Li ho he ofert jo. I, a més, no em va abandonar. (Tallant.) Només seran uns dies. (Açò Amanda ho diu arrossegant somni.) No t’he consultat. T’importa?

PASQUAL. T’importa? Acollir un esperit buit, unes mans brutes de sang i un cor impassible? (Mira per primera vegada Amanda.) Demà el camí estarà asfaltat amb verí de serp i ullals de llop. Si a ell no li importa aixafar-lo, podré preguntar-li com li ha sabut el tast de la solitud i el menyspreu.

Amb les últimes paraules Amanda s’ha allunyat d’ell, ha fet sonar Yo-yo ma. Entra l’Allegretto poco mosso de la Sonata en A major per a Violí i Piano. A partir d’ara, aquesta melodia serà la principal de l’obra, per tant, quan aparega la descriurem, però no necessàriament en direm el nom. Quan sonen altres cançons, per descomptat sí que seran citades.

Mentre un piano passeja carícia i bes en calma, Amanda ha avançat al centre de l’escenari, on ha ajuntat els talons perquè els peus s’òbriguen en primera posició de ballet. Quan el violí acarona el piano Amanda comença a moure els braços, suau i lleu. N’aixeca un, harmònicament i en redó sobre el cap. Cordes percudides i cordes arquejades es fan la cort. L’altre braç d’Amanda s’obre des del ventre fins a més enllà d’ella, mimant l’aire, al ritme de la música. Va alternant aquest joc de braços, el port de bras amb què es delectava quan era ballarina. Fa molts anys, quan ho era.

Després d’uns segons d’exalçament, les cordes s’amansen.

A poc a poc es fa la fosca sobre l’escena.

ESCENA 2

El piano ferm i segur, marca el compàs. Quan el violí xiuxiueja al seu voltant, el llum s’encén. Amanda amb un mocador fúcsia al coll, intenta atrapar els sons amb el moviment, però sempre es queda un pas darrere dels instruments. Després d’un breu diàleg, violí i piano s’estenen la mà, s’acaronen, ballen junts i s’enlairen. Amanda, enrabiada, torna a posar la música al principi. De bell nou el piano passeja un bes per l’escena, suaument per darrere el violí l’acarona.

Gerard entra. Deixa en terra una motxilla. S’apropa a ella. Li ensuma els cabells. Amanda en sentir-lo es deté, estremida. Piano i violí, aliens, s’exalcen i gloriegen. A poc a poc, els instruments enceten el breu diàleg. Els ulls d’Amanda i Gerard es busquen, es troben, s’abracen i, tot seguit, amb l’enlairament de les cordes, els dos cossos es fonen. Al seu voltant els dos amants ballen separats, piano percudint, violí alenant. Un breu festeig i es miren amorosits. El violí estén les cordes que vibren compassades per les tecles. Amanda i Gerard separen els cossos, es miren amb emoció continguda, mantenen les mans agafades.

La música comença a baixar.

GERARD. La porta estava oberta.

AMANDA. Sí, a Pasqual se li oblida.

GERARD. No hauríeu de... (Amanda pressent un retret i s’aparta. Gerard cranqueja.) Com està?

AMANDA. Bé. Has vingut per les dunes o per la carretera?

GERARD. Per les dunes. He deixat el cotxe on el camí tot just enceta la senda cap a la casa. És una passejada ben agradable. (Amb emoció i il·lusió continguda.)

AMANDA. Com estava la mar?

GERARD. Blava d’aigua, roja d’ocàs i grisosa de quart creixent endormiscat.

AMANDA. Llavors sí que estaria bonica.

GERARD. Sí, preciosa. El poble ha canviat molt, és un tràfec de gent i cotxes, però aquesta part del mareny es manté com la recordava: les dunes, els canyars, ta casa i el camí de terra i sorra... Encara, sense llambordes. Com sempre. (Expressa complicitat i afecte.)

AMANDA. Sense llambordes...

GERARD. M’he tret les sabates per a gaudir del camí tot descalç, aixafant llibertat. (L’agafa amb suavitat per obligar-la a mirar-lo.) No t’ho creuràs, però quan després de deu anys em posaren al carrer, em vaig sentir lliure només un instant: el moment que vaig poder contemplar núvols sense límits, estesos fins a l’univers i vaig poder respirar aire no emmurallat. Després tot va ser presó, de nou. Saps? Sí que és de veres que haver de pelar les creïlles per a poder-te-les menjar... Quedar-te un minut més al llit olorant els llençols o poder caminar trams sense ensopegar amb un mur decorat amb tristes palmeres o ridículs horitzons... Totes aquestes menudes grans gestes t’apropen a ser lliure, a ser feliç. Però els barrots són virus que se’t queden arrapats a la sang. La condemna mai no s’acaba de pagar. I ja veus, avui, en contemplar aquest menut racó on he nadat, he jugat a conillets a amagar, he fumat les primeres cigarretes, vaig viure les calendes dels meus besos. (Amanda aparta la mirada.) Perdona... Ho sent. Volia dir... Sols que avui comence a ser un home lliure. I t’estic agraït per haver-me acollit.

(Amanda s’olora els cabells.)

GERARD. Olor d’espígol i ona. (Amb el to còmplice d’abans.) Cabells amb sentor marina.

AMANDA. (Baixet.) Podrien haver sigut teus.

GERARD. Què? (Com que Amanda no contesta, passat un temps continua.) I el treball?

AMANDA. Bé.

GERARD. Balles?

AMANDA. (Dubta. Amb la boca menuda.) M’ho haguí de deixar. Vull reprendre-ho i estic inventant-me una coreografia, però em costa. (Oculta un lament.)

GERARD. Balla’m.

Amanda es trau el mocador, mira Gerard, no s’atreveix a llançar-li’l. L’arrossega per terra mentre va a prémer el play. A la fi, el deixa caure a terra, a prop de l’escala. «El Cigne» d’El Carnaval dels Animals impregna l’escena. Amanda creua completament els peus, l’un enfront de l’altre: dit gros besant un taló, l’altre taló besant el dit gros. Perfila un arc amb els braços que, al ritme dels acords, es passegen: enfront del pit, estesos perpendiculars al cos, a sobre del cap. Al terra, el peu dibuixa un cercle perfecte, fins que decideix estendre’s més enllà del cos, ben al davant, obligant l’altre genoll a flexionar-se. El cos decideix vinclar-se cap al peu estirat. A mitjan camí es deté, s’aixeca, mira Gerard. Fa un gest que expressa «No puc». Gerard se li apropa.

AMANDA. (Es justifica.) No és aquesta. La que m’estic preparant no és aquesta. I l’altra, (Sembla una nena.) és difícil. Quan la tinga preparada, seràs el primer.

Gerard l’ha agafada per darrere, li olora els cabells. Lentament, la música s’allunya, tot i que no deixa de sonar.

GERARD. Podrien haver sigut meus? Els teus flocs d’espígol i ona?

AMANDA. Foren teus. Ja ho has oblidat?

GERARD. Mai no oblidaré res que haja sigut teu i meu. La primera nit que et vaig olorar els cabells, la primera volta que et llepí els bessons, les nits que t’adormies entre els meus braços. Tots els jorns que t’allunyaves, freda, de mi. L’últim adéu que no em volgueres donar. La primera visita que em feres a la presó; i totes i cadascuna de les altres nou, una per any.

AMANDA. La primera i l’última foren les pitjors. La primera no hi volia anar. M’hagueren d’insistir el teu cosí i l’advocat. Jo no em creia que et fera bé. Feia tres anys que ho havíem deixat, per què hauries de voler-me veure? Però sí! Estaves sol i cap altra estava disposada a passar per aqueixa humiliació. (S’allunya de Gerard i és com si parlara amb ella mateixa.) Un control. I un altre. Freds corredors. Detectors de metalls. El meu nom en el crit de grisos funcionaris. Un pas avant. El fred vidre entre tu i jo. (Respira per a desfer el nus de la gola. Es recupera.) El vidre deshumanitzat que no em deixava escalfar-te els palmells ni recórrer-te les arrugues que es multiplicaven. Una per any.

GERARD. I l’última?

AMANDA. L’última arruga? Aquesta. (Li apropa, entranyable, el dit a la voreta de l’ull.) La darrera poteta de gall... que ara ja s’ha estés i vol tocar la piga que tens a la voreta del pols dret.

GERARD. La darrera visita. (Estan gairebé pit amb pit.)

AMANDA. Ja et quedava poc per a ser lliure. Prompte tindries, de bell nou, totes les dones del món al teu abast.

Què anaves a voler de la menuda Amanda si no és que la necessitaves?

GERARD. No sigues injusta. Si t’he necessitat ha sigut a força de sentir estima... (No acaba la frase «per tu», Amanda el talla i, en certa manera, això l’alleugereix.)

AMANDA. Sí, clar! Per això em deixares anar. Per això tu avui dormiràs en una habitació i jo en una altra. Per això quan trobes hostatge em recordaràs que ací només has vingut de pas. I per això marxaràs...

GERARD. Sí, marxaré. I mentre estiga ací no cometré l’error de jeure al teu llit, menuda Amanda. (Li ix la dolçor per la mirada en pronunciar aquestes dues últimes paraules.)

AMANDA. Ja! (Amarga.) Jeure al meu llit és un error.

GERARD. Només amb què en comptes del llit m’oferires el cor. (Evocador, s’aparta d’ella i va caminant cap al públic.)

AMANDA. El cor! (Indignada.) Per què te l’hauria de donar? Si sabera on el tinc. Si me’l trobara i el sentira bategar entre els meus palmells... (Es mira les mans obertes.) Si em notara, de sobte, les mans arrebossades d’una inesperada calor. Si el tinguera i el sentira! Per què m’hauria d’arriscar a que el desferes en miconines al llit d’aqueixes dones?

GERARD. Les converses recurrents impedeixen avançar.

AMANDA. Avançar! (Respira. Canvia de tema.) Has vingut pel camí de la mar? (No espera resposta.) Li queda poc de temps, l’ajuntament vol empedrar-lo ja.

GERARD. Sí! Aquest «ja» dura molts anys. No?

AMANDA. (Amfitriona.) Deus estar molt cansat. T’acompanyaré dalt. Dormiràs a l’habitació menuda. Veuràs un trosset de mar i, també, la lluna. Avui t’endormiscaràs amb un quart creixent grisós. Em segueixes?

Marxen l’un darrere l’altra cap a l’escala. Gerard mira el mocador il·luminat pel quart creixent, l’agafa, l’olora, sent el tacte suau a la galta i el deixa amb cura a la barana. Segueix Amanda. La lluna acarona un breu instant el mocador, després decideix marxar, de manera que cau la fosca sobre l’escena.

ESCENA 3

Pasqual, engronsadora amunt engronsadora avall, llegeix un periòdic. Amanda entra en casa, meditabunda. Es treu sabates, bossa i jaqueta. Fa sonar l’idil·li del piano i el violí. Voldria ballar-lo. Avança en cercles. Fa lliscar un peu per terra, agafa impuls i gira. En tornar al lloc assaja petits batements de peus, després intenta polir un joc en què un peu persegueix l’altre en sèries i a compàs. Enutjada en veure que els moviments no són tan gràcils com ella desitjaria, torna la música al principi i agafa el mocador de la barana. Amb la punta del peu colpeja un genoll flexionat i insinua un gir. Pasqual s’ha apropat i li olora els cabells.

AMANDA. Què fas? (Apaga la música.)

PASQUAL. Ensumar-te la melancolia.

AMANDA. Què dius?

PASQUAL. Per furtar-te-la, que no m’agrada veure’t aqueix esguard i tanta tremolor de cabells.

AMANDA. Que generós! (Amb ironia.) I què faràs amb ella?

PASQUAL. (Fa cara d’estupefacció.) Engrandir la meua obra.

AMANDA. Més encara?! No et cabrà al cervell!

PASQUAL. No et cabrà al cervell! (Sorprés, no s’esperava aqueix comentari.) No cabria en un cervell «normal» però saps, germaneta, jo tinc una (Dubta.) anem a dir-li malaltia, això sí, e-vo-lu-ti-va, saps què vol dir?

AMANDA. (Recita de carrereta mentre deixa el mocador a la barana.) Que tens un cervell adaptat per al futur.

PASQUAL. (Doctrinari.) La gent qualifica els genis de folls, per ignorància, incultura i por. La por és un sentiment d’inferioritat, ho saps germaneta? La mediocritat es fa menuda davant la genialitat i s’esglaia. Per això ens diuen bojos, que és un terme pejoratiu i, per tant, erroni.

AMANDA. (Distant.) És el problema dels genis, dels talents, que mai no sou valorats.

Passa d’ell. Fa sonar la música i amb el bes del piano, cames i braços d’Amanda es mouen a l’una. Pasqual camina pel prosceni, sorrut. Violí, piano i dona dansen harmònicament i serena. Amanda somriu i embelleix. Pasqual, brusc, detura la música.

PASQUAL. Ho sent germaneta, però saps que no m’agrada mentir. Ni allargues bé els braços, ni portes el ritme, ni estires prou el taló!

AMANDA. (Per a ella mateixa.) Clar! Jo a tu no et puc criticar perquè el «geni» (Emfasitza la ironia en pronunciar aquesta paraula.) emmagatzema l’obra a la ment. (Comença a escalfar els turmells i aixeca la veu.) És difícil, per no dir impossible, criticar obres virtuals si no estàs connectada a la xarxa del talent.

PASQUAL. «Si no estàs connectada a la xarxa del talent», has dit ara. Abans has dit: «No et cabrà al cervell!» Te’n vas! (Com un xiquet, s’allunya com si arrossegara un coixí.) Se’n va! Ha vingut ell i ella se’n va! (Llegeix el periòdic en veu alta.) «El 80 % dels exconvictes són reincidents. El Ministeri de l’Interior ha publicat unes estadístiques, facilitades per Institucions Penitenciàries, segons les quals el 70 % dels condemnats per delictes contra la sanitat pública, és a dir, tràfic de drogues, reincideixen.» (Canvia el to.) A veure... els delictes de sang... (Pasqual busca amb el dit), un 3 %! Per què ha estat Gerard deu anys a l’ombra? Esperem que ell no siga un d’aquestos tres, no?

AMANDA. El que faltava perquè li poses un altar a És notícia.

PASQUAL. «Institucions Penitenciàries considera que és un èxit del sistema judicial actual haver reduït un 0’08 % la taxa de reincidents respecte a l’any passat.»

AMANDA. No pots passar-te el dia llegint el periòdic.

PASQUAL. No és un periòdic, és És notícia. És la vida, la història del futur. La ignorància és una de les grans tares de la humanitat.

AMANDA. (Alhora amb Pasqual i amb cantarella.) De les grans tares de la humanitat.

Pasqual alça la cella i la mira incrèdul, fa un gest amb la mà per apartar el comentari.

AMANDA. (Continua la cantarella.) És notícia és l’únic periòdic que informa de la realitat ob-jec-ti-va-ment.

PASQUAL. No et burles! I a més, no només llegesc el periòdic, sóc un creador. Em passe el dia pintant quadres.

AMANDA. Sí! A la ment. (El mira fit a fit. Parla seriosa.) Ja que ha vingut Voro i t’ha deixat la premsa, podries haver aprofitat i anar-te’n amb ell al magatzem. A veure si pots estar un parell d’hores descarregant i cobres res. S’acosta un hivern dur i no guanyarem per a calefacció.

PASQUAL. Tu no em mantens. Jo rep la meua pensió.

AMANDA. No ets invàlid. Podries agafar la marxeta de totes les vesprades anar al magatzem.

PASQUAL. Ja tinc treball! No necessite que tu me’n busques cap.

AMANDA. Doncs, cou l’arròs a la teua ment, escalfa’t a la llar del teu cervell. Paga les medicines amb trossets de neurona!

PASQUAL. (Aparta la frase amb la mà i com si res, contraataca.) Ha trobat ja casa, l’exconvicte?

AMANDA. No li digues exconvicte.

PASQUAL. Com és millor dir-li: assassí?

AMANDA. No és un assassí. Fou condemnat per homicidi.

PASQUAL. Un 3 % dels homicides...

AMANDA. (Aixeca la veu.) És el nostre convidat! (Para. Dubta i busca la mirada de Pasqual. ) He renunciat a tot per tu. He vingut a viure a aquest poble de mala mort i m’he resignat a no ballar per a poder cuidar-te. En tots aquests anys no t’he demanat res. Així que ara, avui t’ho demane. Respecta’l. Tracta’l bé. És el nostre convidat.

PASQUAL. El nostre?

AMANDA. El meu! (Pausa. No el mira.) És l’home que més importància ha tingut en la meua vida, així que li deus un respecte. Si no pots fer-ho per ell, fes-ho per mi.

Colpeja amb un dit una tecla del reproductor. Sona l’Allegretto. El piano ja està cansat de sortir a passejar el seu bes per escena i no aconsegueix temperar l’ambient. Ni a Amanda. A la barana està encara el mocador que ha deixat abans, el balanceja, intenta incloure’l al ball. A poc a poc, arqueja cos i cames com si a l’altra part de la tela algú ballara amb ella. Mima que olora un altre cos. S’embolica, amb el fulard, el coll i uns pocs cabells. S’ensuma els que li han quedat solts. Es queda abraçada al caliu fúcsia i a ella mateixa. Violí i piano tornen a mirar-se amorosits i la música va baixant.