Kitabı oku: «Pac qui deu», sayfa 2
—És que a casa estam de celebració —va dir ella, tota gojosa, assenyalant el menjar.
—I què celebrau? —demanà el nin—. Si se pot saber. Qui fa festa?
—Tots en feim. Commemoram l’any nou.
—Què dius? Me prens el pèl? —abstret, confós, el nin no acabava de creure’s el que veia ni el que sentia—. L’any nou no és ara, al setembre. És al gener.
—Els cristians el celebrau el gener —digué ella, amb un somriure enigmàtic—. Nosaltres festejam el Roix ha-Xanà, l’any nou, dos dies abans de l’inici del mes hebreu de tixrí.
El nin no donava crèdit al que sentia. Havia pensat revelar un gran secret a l’amiga en mostrar-li la petjada del cavall del rei En Jaume i resultava que na Clara n’hi deia un de més gran. Un de perillós. Eren jueus. I allò, pel que havia sentit dir, era un dels majors pecats que algú podia cometre.
—Però no ho pots dir a ningú Miquelet, jura-m’ho —implorà ella—. Ni als meus pares. Si saben que t’ho he contat me castigaran i no ens podrem veure mai més. Ha de ser el nostre secret.
Davant els precs, el nin jurà no desvetllar-lo mai. Havia sentit parlar dels jueus a la gent que freqüentava el celler de la mare, que s’hi referien com a éssers malèfics. L’encarnació del dimoni. Però ni na Clara, ni el seu pare, ni la seva mare no tenien ni banyes ni cua. No podia ser que els jueus fossin tan dolents com deia la gent!
—És ara —continuà na Clara, un cop havia quedat palesa la necessitat de guardar silenci—, quan ens reunim amb la família i amics i ens menjam els dolços. És per això, que t’he convidat. Perquè ets el meu amic.
La nina assenyalà la munió de pastissos exposats sobre la pastera.
—Així tendrem un inici d’any endolcit. Menja, menja el que vulguis!
En Miquelet, en agraïment, se li apropà i li feu una besada a la galta. La nina mostrà un tendre somriure.
—Amics! —exclamaren tots dos alhora i es posaren a riure per la coincidència.
S’acostaren a la taula parada i s’afartaren d’ametllats fets amb mel, bunyols i rubiols i pastissos de pasta fullada. Fora d’aquella casa es passava molta rusca. Eren temps d’escassesa i gana.
CAPÍTOL III
Setembre de 1520
A la sala tots dos homes parlaven amigablement. En Jaume Galiana havia rebut amb alegria la sobtada visita del seu amic Ahim ben Salema, Gabriel Murta segons les cèdules falsificades que l’acreditaven com a mercader retornat a l’illa des de Florència. N’Ahim era un home de mitjana edat, d’aspecte molt digne i dolços ulls verds, nas ganxut i barba acabada en punta.
—Com pots veure, l’he trobat —feu el llibreter, cofoi—. M’ha costat. És una de les poques còpies de l’Atles de Cresques que resten intactes.
Cresques Abraham, a qui es referia en Jaume, havia nascut al call de Ciutat dos segles abans, i sota la protecció dels reis de la Corona d’Aragó s’havia dedicat a la construcció d’instruments nàutics i a l’elaboració de cartes geogràfiques. El seu treball havia assolit tanta fama que havia estat reclamat fins i tot pels mateixos reis de França i Portugal.
—Una meravella, i molt ben conservat, per cert —va dir en Gabriel—. Anirà molt bé per als meus propòsits. Sens dubte serà del gust dels Mèdici.
L’atles il·lustrat davant del qual es mostraven gojosos, i que havia deixat embadalit en Miquelet, era una excel·lent mostra de la cartografia mallorquina. En el passat, Mallorca havia disposat d’una escola especialitzada en les arts de la il·lustració de planisferis, mapes i cartes de navegació, elaborats, en sa majoria, per membres de la comunitat jueva.
—Tu sempre mercadejant —el llibreter feu broma—. Quan te’n cansaràs?
—Mai. És la meva feina. A més, no puc descansar —respongué en Gabriel—. La sang m’ho reclama. No puc deixar de banda la nostra gent, i si amb l’Atles aconsegueixo acontentar els senyors de Florència, benvingut sigui.
—Si no fos per la noble causa que te guia diria que, tot i el guany que me comporta vendre’l, la compra sembla un caprici.
—Escolta, tu! —digué el mercader, i els llavis apuntaren un petit somriure—. Tinc un bon motiu per adquirir-lo.
—No ho dubt —digué en Jaume, mentre se sumava al somriure—. No pretenia molestar-te amb el comentari. Sé per què el vols.
L’alegria dels dos homes era més que evident.
—Sens dubte servirà per complaure a qui tants jueus ha acollit a les seves terres —digué n’Ahim ben Salema, amb la mirada perspicaç d’un home de món—. I ja que parlam de diners, em pica la curiositat: qui compra llibres en temps de gana, a part d’un tronat com jo?
—No te pensis —en Jaume es tombà cap a l’amic i abaixà les celles—. Qui passa gana és el poble i aquest no en sap, de llegir. Els que en saben continuen comprant-los. Sobretot llibres especialitzats. A Ciutat, doctors en lleis, mercaders o notaris són els millors clients. Un notari me pagà una petita fortuna per una de les primeres edicions impreses de la Bíblia. Un caprici que m’ha costejat les despeses del trasllat de Ciutat a Inca, i que m’ha permès arreglar el casal on ens trobam.
—I a part de la Bíblia, què compren? —demanà el mercader, curiós, mentre pegava una ullada a la sala plena de llibres.
—Autors clàssics, com ara Ciceró, Gai Sal·lusti, Porfiri o sant Agustí.
—Veig que en tens una gran col·lecció —continuà n’Ahim, en un to cordial.
—Tots a la venda! —bromejà en Jaume.
El mercader tafanejà entre els prestatges, en els quals pogué veure exemplars com ara el Llibre de bons amonestaments, del savi Anselm Turmeda; una Història d’Alexandre el Gran; l’Arbor Scientiae, de Ramon Llull; La faula, de Guillem de Torroella, i alguns exemplars de la Rudimenta grammaticae de Joan de Pastrana, dels impressors mallorquins Bartomeu Caldentei i Nicolau Calafat.
—Un bell compendi de la saviesa humana —digué, mentre passava la mà per sobre els llibres, acariciant-los.
—Així és. La majoria comprats per senyors que no en llegiran una línia —digué en Jaume, encongint-se d’espatlles—. Però no és el meu problema. Procur donar-los el que me demanen. Per a mi mantenir una col·lecció com aquesta, a més d’una gran despesa, significa tenir bons contactes amb altres llibreters i impressors. No tan sols de Mallorca. I tenir l’orella parada per quan algun senyor d’aquests es mor. Els hereus no solen sentir la mateixa devoció pels llibres. La majoria cerquen desfer-se’n. Aleshores és quan entr en acció.
—Interessant.
—En el futur m’agradaria ampliar el negoci —continuà el llibreter, amb un mig somriure a la boca—. Posar en marxa un taller, com el que tinc a Ciutat. I si trob mà d’obra qualificada que m’ajudi, fer que en els obradors situats al pati de darrere puguem enquadernar i restaurar llibres i manuscrits antics.
—Una altra cosa —el mercader feu una pausa, canvià l’expressió de la cara, posà semblant seriós i continuà—. No he vingut tan sols per comprar-te l’Atles. Estic molt amoïnat. Per tu i pels teus. Els vents que bufen per l’illa no són favorables per a gent com tu.
—Anam molt alerta —es va defensar en Jaume, amb to sec.
—I? No n’hi ha prou. La Inquisició cada cop estreny més —l’advertí n’Ahim—. A tu i a molts prohoms de bé que us heu encaparrotat a seguir vivint sota la capa de la conversió.
—La Confraria de Sant Miquel ens aixopluga —respongué en Jaume, eixut, mentre s’asseia en una de les cadires que ocupaven l’estança.
—Ho sé. I si ho sé jo, que visc allunyat de Mallorca, se’m posa la carn de gallina només d’imaginar què en deu saber la Inquisició —l’expressió del mercader s’endurí mentre recolzava les mans sobre la taula—. No us podeu fiar ni dels criats. Feis-me cas. Acompanyau-me a Liorna. El navili ens espera al port de Ciutat llest per salpar. La teva cosina estarà molt contenta de tenir-vos a casa. Allà podràs reprendre els teus negocis. Florència és una terra molt més segura que no Mallorca.
—Mallorca és ca meva, Gabriel. Cals meus pares —respongué en Jaume, amb un cert fervor—. Dels nostres avantpassats. Em neg a abandonar-la. Quin Déu pot ser tan cruel que permeti que els seus fidels ataquin i matin els seus veïnats? Amb quin dret poden foragitar-nos o portar-nos a la foguera? Anam alerta. Molt alerta, i en certa mesura comptam amb l’ajut de les autoritats.
—Sí, però des que el rei Ferran organitzà la nova Inquisició —a n’Ahim li brollaven les paraules de la boca—, des que la inquisició castellana governa les terres catalanes, la intolerància religiosa s’ha fet més patent. Conversió o mort. Al cap i a la fi el que volen es quedar-se les nostres fortunes.
—I per afegitó, l’atemptat fallit a l’inquisidor Navardú no ajuda gens la nostra comunitat —digué en Jaume, preocupat—. S’estan extremant les mesures. Així i tot, no ens queda més remei que confiar en els nostres jurats i que arribaran a convèncer Sa Majestat. Esperem que acabin per foragitar els inquisidors de Mallorca.
—Però en quin món vius, Jaume? —exclamà l’amic, amb cara d’afectuosa preocupació—. Les protestes contra en Navardú només serviren perquè el traslladessin al tribunal de Barcelona. Pels informes que en tinc, el nou inquisidor, Arnau Albertí, no sembla millor.
—L’emperador Carles ha d’entendre que si les fortunes més poderoses abandonen els seus dominis repercutirà sobre l’economia del regne.
—No anam bé, Jaume! —cridà el mercader davant l’entestament de l’amic—. Treu-te del cap que la cosa millori. Pensa en la dona i en na Clara. Veniu a Florència.
—Nosaltres quedam! —i li adreçà un somriure estrany. Trist.
En Jaume notà com l’amic li clavava la mirada i li cridava:
—Mira que ets tossut! Vos hi va la vida! Ara és l’hora de partir, Jaume!
—I qui ens assegura que a Florència no passarà com arreu? —preguntà amb impaciència—. Ningú ens vol, Ahim. Desenganya’t tu també. Estam condemnats a viatjar, errants, d’un indret a un altre. Si he de partir definitivament vull esperar. Ja t’he dit que Mallorca és la meva terra. Saps? Al port de Ciutat arriben vaixells amb noves que parlen de la descoberta d’una nova terra. D’un tal Cristòfol Colom, que ha descobert un nou món. Tal volta sigui un bon destí. Qui sap si serà realment la terra de la Nova Jerusalem.
—No flastomis! —digué en Gabriel amb la mirada esverada per les paraules de l’amic—. De terra promesa només en tenim una: Jerusalem. La dels nostres avantpassats. El nostre poble no viurà en pau fins que no retornem de la diàspora, tots junts, a la casa de Jerusalem. En això faig feina. Del que dius d’aquest mariner, el tal Colom, n’he sentit a parlar. És cert que una ombra de misteri l’envolta. Li deien el Genovès, però també he sentit a dir que era un convers mallorquí, un dels nostres. Ningú me n’ha tret clarícia.
La conversa es veié interrompuda momentàniament per l’entrada de na Dolça, l’esposa d’en Jaume.
La mare de na Clara era una dona jove, de llargs cabells castanys, que li arribaven als malucs. Un bell somriure deixava a la vista unes dents grans, blanques, quasi perfectes. De coll llarg, pell clara, cos esvelt i ulls ametllats, aparentava una certa fragilitat.
—Què passa? —demanà—. Vos senten cridar des del fons del corral.
—El teu marit, que és un tossut —digué, nerviós, el mercader—. No canvia de parer ni que el matin.
—Ah! Això és tot? —digué na Dolça, intentant treure ferro a la discussió. Llançà una mirada al parent i amb un somriure als llavis afegí—: Però això tu ja ho sabies. No te deu venir de nou. Per cert, supòs que avui quedes a casa.
—Davant la teva rogativa no m’hi puc negar —feu ell mentre reia per sota el nas—. A més, tinc una altra visita per fer.
—Te prepararem una cambra. Quedaràs avui com a mínim. Així celebrarem l’any nou.
—Ho faré encantat, estimada cosina. Ja us he dit que també he vingut fins a Inca per un altre assumpte —es girà cap a en Jaume, que continuava assegut—. Amb l’enrenou dels últims mesos el baró de Pedraforta s’ha establert de manera momentània a Inca. És un noble d’arrels eivissenques casat amb una dona d’aquí. Tot i que és una mala peça vull oferir-li els meus serveis. Pretén mercadejar amb Catai a la recerca d’espècies i sedes. Té prou influències a la Cort i no vull perdre l’ocasió de fer-hi negocis.
—El conec —afirmà el llibreter, sorrut—. Me n’han parlat i per a res de bo.
—Idò no cal que et digui res més. Aneu-hi alerta. Passaré per casa seva i en acabar tornaré per quedar amb vosaltres fins demà. A Ciutat hi tinc negocis per resoldre.
—Així m’agrada —digué na Dolça, riallera—, que la família ens visiti. En Jaume està massa preocupat i és bo que trobi amb qui parlar amb confiança. Li diré a la criada que disposi la cambra dels convidats.
I assenyalant l’Atles, afegí:
—Veig que a la fi t’ha trobat el que cercaves.
—Així és. Una peça excel·lent. —En Gabriel feu una pausa breu i després continuà—: Vull que sàpigues que no només hem parlant de l’Atles. Intent convèncer el teu marit perquè abandoneu Mallorca. Per la Inquisició. Si us plau, Dolça, no us fieu de ningú. De ningú.
—Serà el que Jhavè vulgui —comentà el marit, abans que ella digués res.
En aquell moment, algú tocà la baula de la porta del carrer. Tots tres es miraren estranyats i mentre els homes guardaven silenci, la dona anà a obrir. La tensió es rebaixà quan ella exclamà, contenta, en veure qui tustava:
—Hola, Pau! Entra, entra, home! No et quedis al carrer, que hi fa molta calor.
El nouvingut passà i saludà.
—Bon dia, Pau. Gabriel, te present un bon amic —feu Jaume Galiana aixecant-se del seient—: en Pau Casesnoves, cirurgià i antic batle de la vila. Pau, ell és en Gabriel, un familiar vengut de mar enllà —digué el llibreter.
—Encantat de conèixer-vos —en Pau allargà la mà i tots dos encaixaren.
—Passava per aquí, camí de casa. Venc de visitar l’esclau d’en Pere Torrens. L’altra nit li pegaren una coltellada en una brega.
—I és greu?—s’interessà na Dolça.
—Se troba millor, però m’agrada visitar els malalts. També he vengut per una altra cosa. Pel llibret de profecies... —feu en Pau, deturant-se abans de dir el títol davant un desconegut—: ...La tresca i la verdesca.
—Però... Que no és proscrit? —demanà abaixant la veu el mercader, somrient.
—Qui més qui menys, en els temps que correm, és proscrit —respongué en Pau—. Per un motiu o per altre. Qui s’instrueix, llegeix i pensa se troba al límit de la llei. No són bons temps.
—Quanta raó tens, amic Pau —contestà el llibreter mentre del fons del cofre que tenia a la vora, embolicat amb un drap de vellut blau, tragué el llibret amb les profecies escrites per l’autor mallorquí, convers a l’islam, Anselm Turmeda—. Jas. Aquí el tens, tal com te vaig dir.
—El llegiré amb devoció —digué en Pau, alçant la mirada, posada inicialment en les lletres daurades del títol del llibre—. M’han parlat també d’un altre llibre. Les revelacions, de Santa Brígida. Si cau en les teves mans t’agrairé que el me facis arribar.
—En això tal volta sigui jo qui us pugui ajudar —digué n’Ahim—. I perdonau que em posi en la conversa. Com a mercader tinc tractes amb el port italià de Liorna. Per allà hi circula una versió manuscrita d’aquestes Revelacions. Si em permeteu, us en faré arribar un exemplar.
—Vos estaré infinitament agraït —contestà en Pau.
—Per cert —comentà na Dolça—, el teu menut és per aquí.
—I què hi fa, en Miquelet, per ca vostra? M’ha semblat veure en Llamp ronsejant pel carrer i m’he imaginat que el nin no devia ser gaire lluny.
—Ja ho saps, s’ha fet molt amic de na Clara —digué la dona—. Tot el dia van junts amunt i avall. Estam molt contents que la nina hagi trobat un amic de jocs com el teu fill. Vaig a cercar-lo. El darrer cop que els he vist eren per la cuina.
No fou necessari que la dona es mogués de l’entrada. Els infants sortiren apressadament.
—Mon pare! —saludà el nin.
—Hola, Miquelet, què hi fas per aquí? —interrogà en Pau.
—Jugam al corral amb na Clara.
—Que no trobes que ja és hora de partir? Ta mare ens deu esperar per dinar.
—Voleu compartir taula? —s’oferí el llibreter—. A ca nostra sempre sou ben rebuts.
—Moltes gràcies, Jaume. Na Maria ens deu esperar amb el plat sobre la taula i ja saps com s’impacienten les dones si no hi vas sense avisar —bromejà i mirà alternativament l’amic i la seva muller—. Així que cap a casa, Miquelet, que hi falta gent.
—Pare, jo... no tenc gana —digué el nin amb un lleu quequeig i abaixant el cap.
—A aquesta hora? Què has menjat? —preguntà en Pau.
En Jaume, recelós, observà com la seva filla mirava el nin de fit a fit i aquest apartava la mirada.
—No res, però tenc la panxa que em fa mal —respongué el nin abaixant el cap.
—Heu entrat al rebost? —demanà la mare.
—Sí —contestà la nina de manera concisa, sense llevar els ulls del nin.
—Així és normal, Pau —i la dona va somriure—, hi tenim una caterva de pastissos. Quants n’has menjat?
—És el meu aniversari —mentí el llibreter abans el nin contestés.
—No ho sabia, això de l’aniversari. Molts d’anys, Jaume! —digué en Pau i amb un somriure es dirigí al fill—. Ja veurem què li deim a ta mare.
Pare i fill els agraïren l’hospitalitat rebuda. Sortiren a fora i, amb el ca al darrere, partiren carrer amunt cap a la fonda.
CAPÍTOL IV
Setembre de 1520
La nit era una bona companya. Un grapat d’ombres es movien en la foscor dels carrerons de la vila. Pretenien amagar-se de la tènue llum de les torxes que il·luminaven cada cantonada i d’una topada amb els homes del cap de guaita, que vigilaven els carrers.
Un ban del virrei Gurrea marcava l’avançament del toc de queda a partir de la posta de sol. A Inca, després del repic de la campana de l’església de Santa Maria, ningú no podia transitar sense una urgència clara i un permís del batle.
Les ombres s’encaminaven cap a l’hostal de la Travessa. Convocats amb pressa, havien arribat a Inca al llarg del dia i s’havien perdut entre la multitud. Era dijous, dia de mercat. El dia més indicat per passar desapercebut. Fins a Inca hi acudia gent de tota la comarca i ho aprofitaren per reunir-se d’incògnit.
Algú tustà la porta de l’hostal i na Maria Ripoll abandonà els fogons.
—Aina, vigila el foc —digué a la jove esclava de pell bruna, cabells arrissats i ulls negres, profunds. S’eixugà les mans amb el davantal i acudí a obrir.
—Hola, ets tu! Passa, passa!
—Bon vespre, Maria —un home de físic eixut entrà a la casa.
—Ara baixarà, en Pau —feu na Maria, de manera apressada—. Perdona si no estic gaire per tu. Prepar el sopar. El meu home vol quedar bé amb voltros.
—Ja me va bé —contestà ell amb un riure sorneguer i saludà el vell que estava assegut en un racó de l’ampla sala, mig a les fosques, vora la xemeneia apagada:
—Bon vespre, l’amo en Miquel. Som en Blai.
—Bon vespre, Blai. T’he conegut per la veu. Com estan els teus? I les mules, fan bonda?
Na Maria feu una ullada a l’avi. El pare del seu pare havia quedat cec feia molts anys, però continuava amb l’ofici de llater. Trenava, amb l’agilitat d’unes mans expertes, la palma del garballó per confeccionar una senalla. Era la seva manera de col·laborar en l’economia familiar, «per ajudar a portar la creu», com solia dir.
Era un home de vuitanta anys fets. Cabells, els pocs que li quedaven, blancs com la neu del Puig Major de Massanella, una cara arrugada i uns ulls perduts en la llunyania que semblaven mirar cap al seu interior.
—Van tirant —feu en Blai, en un joc de paraules—. Els temps que vivim no donen per a més.
—Ben cert —grunyí el vell, amb veu gairebé imperceptible. Na Maria en llegí perfectament el moviment dels llavis. Veié com arronsava les espatlles i tornava concentrar-se en la senalla que estava enllestint.
Davant el mal humor aparent de l’avi, en Blai, home de confiança d’en Pau, amb qui havia compartit tasques en el govern municipal de la vila, es girà cap a na Maria.
—Que saps a qui esperam, amb tant de secret? No n’ha amollada ni mitja, quan m’ha convidat. I supòs que per sopars no estam, si no és que hi hagi un bon motiu per reunir-nos.
—Ni idea. És cosa seva. És a dalt. Colgant en Miquelet.
La dona s’estigué de dir-li que el seu marit estava acompanyat de dos homes més. Així li ho havia demanat ell. Silenci, encara que fos amb en Blai.
—Sí que serà grossa, la d’avui —afegí el traginer amb una ombra de dubte a la mirada—. Xerram massa... I feim massa poc.
—Es torba a baixar —digué ella, amb estranyesa—. En Miquelet no se troba gaire bé, avui. No sé què li ha passat. Tot el dematí fora i ha tornat alterat. No me n’ha volgut contar res.
—Vaja —contestà l’home, i esclafí a riure—. Crec que ho sé. Vatua! Avui dematí l’he trobat pels camps de la Pota del Rei. Ell anava amb la filla del llibreter i jo venia de la finca d’en Roig. Sense voler-ho m’he trobat amb la brega.
—Qui s’ha barallat? —demanà neguitosa la dona, desviant la mirada dels fogons i adreçant-se a l’amic.
—El teu bergantell! Li ha fotut una pedrada al fill d’en Bernat Corb —digué en Blai amb cert aire despectiu—. L’ha tirat pel terra. Però no t’esveris. S’ha sabut defensar.
—Déu meu! —exclamà ella.
—Fa setmanes que el d’en Bernat ronda la contrada amb la seva colla. Cacen els gorrions que aquest estiu han fet matx als camps de blat. En treuen uns sous. El clavari en subvenciona l’eliminació. I ells no deixen que ningú els faci la competència. Se veu que s’han trobat amb els nins i s’han ficat amb ella. És una mala peça, el d’en Bernat, clavat son pare.
—Això no justifica una pedrada —digué ella, enfadada—. No me voldrà sentir, demà. El castigaré a no sortir a jugar tota la setmana.
—L’únic que ha fet el teu menut ha estat defensar-se i defensar la nina. No siguis injusta. —I amb una rialla d’orella a orella afegí—: li ha fotut amb la fona! Vaja punteria. I no vulguis saber quin concag ha pres aquell bergant quan en Llamp li ha partit al darrere.
—Amb la fona? —demanà ella, trasbalsada—. No m’agrada, Blai. No m’agrada gens que en Miquelet vagi amunt i avall amb la fona. Maleïda idea la de mon pare quan la hi regalà. En Pau està cansat de dir-l’hi que la guardi a casa, però no li fa cas.
—Tu deixa’l, només es protegia.
Na Maria es capficà en els seus pensaments i en els problemes que els podria portar el fill si continuava anant a la seva. N’hauria de parlar seriosament amb l’espòs. Per oblidar-se’n, anà fent amb els fogons, entre la gran quantitat d’estris de cuinar. Obrí les portes del tinell situat vora la llar on feia el menjar i anà passant plats, tassons i culleres de fusta a n’Aina perquè parés taula.
Com si es tractés d›un dia festiu, el matí havia matat un cabrit i ara en cuinava el frit amb la sang i herbes aromàtiques. A davant hi serviria sopes amb col. Les primeres magranes de l’hort i un grapat de figues servirien per finalitzar l’àpat.
—Per a quants pos taula, mestressa? —demanà n’Aina.
—No ho sé. De moment per a una dotzena. Ja veurem si som més.
—I en Xim? —demanà el carreter—. Que no ha de venir, avui vespre?
—No. Mon pare ha quedat a Son Bordoi. S’acosta la vermada i hi manca algú per enllestir els preparatius. Si continua la calor, la setmana que ve ens posarem a recollir el raïm.
—Per això el cercava, per si té feina per a mi. Avui he duit el darrer viatge de blat a moldre i puc anar amb ell a vermar.
—L’hi diré. De tota manera, enguany el raïm escasseja. La vinya ja és vella i ha plogut poc. Fins ara en trèiem prou amb la nostra collita per despatxar en el celler i deixar de banda el vi que duen de València, però enguany... No sé què farem.
Na Maria Ripoll era la propietària d’unes terres, les de Son Bordoi, i d’un casal convertit en fonda i celler. L’havia rebut en herència del seu primer marit, en Joan, mort a la guerra de Bugia, i ella, amb l’ajuda del pare i un parell d’esclaus, tenia cura dels negocis. En Pau, el seu actual marit, la deixava fer. Prou feina tenia ell amb els malalts.
—Mestressa, ja he parat taula —va dir n’Aina, des del fons de la sala—. Voleu que faci res més?
La noia semblava contenta. Tenia un caràcter afable que, junt amb una bellesa exòtica, tot i la seva condició d’esclava, portava de corcoll més d’un jovençà del veïnat.
Na Maria aixecà la vista de la paella i la mirà. Ho havia disposat tal com li ho havia manat, a la part central de la sala, entre les grans botes congrenyades de vi situades a banda i banda. El celler ocupava la part més baixa de l’edifici de dues plantes d’alçària i tenia porta d’entrada tant al davant com al darrere. La davantera s’obria de dia, i en caure la nit hom entrava i sortia per la portassa que donava al pati, on hi havia la pallissa. Els viatgers hi deixaven les muntures mentre durava la seva estada a la fonda.
—Molt bé, ara vine. Vigila el frit! —amollà la giradora amb què remenava el menjar perquè no es cremés, i girant-se a en Blai li digué—: Vaig a cercar en Pau. Trob que es torba a baixar.
Mentre travessava la sala per prendre l’escala, situada a l’altre extrem del celler, algú tustà la porta del darrere.
—Podries anar a obrir? —digué ella, amb cert temor, a l’home.
—Ja hi vaig! —en Blai es dirigí a la porta. Obrí i parlà amb algú. Des d’on es trobava na Maria veié com quatre homes passaven a l’interior i l’amic tornava a barrar la porta.
—Bon vespre, Blai —saludà un dels nouvinguts, traient-se el barret d’ala ampla.
—Uep, Francesc. Què hi fas, per Inca? —demanà en Blai amb un deix d’estranyesa.
Havia reconegut l’home alt, rude, d’espatlles amples i cara quadrada que acabava d’entrar. També en reconegué un altre dels tres que l’acompanyaven, elegantment vestit, amb barba curosament arreglada i els cabells castanys tallats per sobre les espatlles. A na Maria, que observava a través de l’ampli portal que unia el celler amb el corral, tampoc no li passà desapercebut. Tot i que no l’hi havien presentat, l’havia vist en altres ocasions per la fonda parlant amb el seu marit. Els altres dos entraren sense gairebé dir res, però na Maria els coneixia de sobra. Eren en Miquel Sbert de sa Pobla i l’amic d’en Pau, en Pere Negre, de Muro.
—Vatua, en Joan Crespí en persona! A tu sí que no t’esperava —exclamà el carreter mentre li estenia la mà—. Que en preparau alguna de grossa per Ciutat?
—És del que venen a parlar avui! —digué una veu des de dalt de l›escala. Na Maria girà la vista cap al replà, al primer pis, i veié com en Pau es disposava a baixar els graons, seguit dels dos homes que havien estat amb ell fins llavors i que portaven hores amagats, lluny de la vista dels estranys.
Els homes s’acostaren a la taula i se saludaren entre ells.
—Seis, seis, per favor —digué en Pau, mentre es col·locava vora en Joan Crespí—. Na Maria té el sopar a punt.
Mentre els homes es disposaven a seure als dos bancs situats a banda i banda de taula, na Maria manà a n’Aina distribuir alguns plats amb olives trencades, fonoll marí i pebres coents envinagrats per acompanyar les sopes. Després ella feu plat i l’esclava els repartí entre els comensals.
L’avi Miquel s’aixecà de la cadira que ocupava en el seu racó i ajudant-se del gaiato travessà la distància que el separava de la taula.
—Seis, padrí! —n’Aina deixà els plats que portava a cada mà i ajudà l’avi a prendre el seu lloc, a la vora d’en Pau.
—Per als que no vos coneixeu, faré les presentacions —digué en Pau, mentre un per un assenyalava els congregats—. Aquest d’aquí és en Blai Reixac, d’Inca; de Pollença ens acompanyen en Martí Miret i en Joan Carrió, que fins ara esperaven amb mi a dalt; de Muro, en Pere Negre, i de sa Pobla, en Miquel Sbert. Per acabar, de Ciutat, en Francesc Colom, i qui m’ha demanat que ens trobàssim, en Joan Crespí. Benvinguts tots a ca vostra.
—Amics! —la veu potent d’en Joan Crespí s’alçà per sobre el remoreig dels congregats. Amb posat distingit, ocupant el centre del grup, s’hi dirigí—: Gràcies per la vostra presència. Per acceptar la convidada d’en Pau sense més preguntes. Heu de saber que avui hi ha reunions com aquesta arreu de la Part Forana. La situació se torna insostenible. Els impostos ens ofeguen. Els creditors del regne reclamen els interessos abusius per un deute que no hem generat nosaltres. Tenim una administració atrapada per un mal governar. Ha arribat l’hora de canviar el govern. Estam farts de l’oligarquia corrupta i del virrei Gurrea, que no actua, i de les promeses sense complir. Han de respondre dels seus actes. Hem de denunciar tot això davant del rei Carles.
Els homes escoltaven atents el paraire, mentre anaven fent amb el primer plat i ell continuava el seu parlament.
—De les promeses fetes, qui millor vos ho podrà contar és mestre Pau. Ell va negociar la política de redreç en nom del regne.
—Així és, Joan. Fa anys que arribàrem a un acord amb el rei Ferran i encara és l’hora que algú dels seus hagi mogut un dit —comentà en Pau, després d’escoltar en Joan Crespí.
Es disposava a continuar, però les seves paraules es veren interrompudes per uns forts cops a la porta del darrere.
—Qui deu ser? —demanà un dels presents, alarmat.
—La millor manera de saber-ho és obrint —en Pau callà i feu un senyal amb la mirada a en Blai perquè anés a obrir. L’amic es llevà. Recelós obrí el portaló i, empenyent-lo, una ombra entrà esperitada.
—Tanca, tanca —digué el nouvingut, alarmat—. Me sembla que el cap de guaita i els seus homes me segueixen. Per sort, crec haver-los despistat.
En Blai tancà de cop i passà el forrellat per assegurar-se que ningú entrés a la casa, mentre el desconegut es descobria i mostrava la cara. Era n’Andreu. Na Maria respirà tranquil·la.
—Vos present el meu germà. Seu, Andreu. Com sempre, arribes tard! —digué en Pau, amb un deix de retret—. Seu vora en Pere, i na Maria te durà un plat. Acabam de començar. Ara ja hi som tots —en Pau continuà—. Com vos deia, el rei Ferran és mort i el seu hereu estranger ho desconeix tot de nosaltres. És necessari fer-li arribar les nostres demandes.
