Kitabı oku: «Pac qui deu», sayfa 5
—Parlàveu d’arguments legals per fer-lo dimitir. Quins són? —preguntà en Jaume Roca, regent de la Cancelleria.
—Ens hem ben assessorat. Apel·larem al privilegi reial de Pere el Cerimoniós de 1344 —digué l’encapotat.
—Voleu dir? —el regent expressà estranyesa—. N’hi haurà prou?
—De què parlau? —reclamà en Francesc Burgues—. Explicau-vos.
—Senyor, aquest privilegi disposa que cap home d’Aragó, la Cerdanya o el Rosselló no pot governar el regne de Mallorca —explicà el desconegut.
—Si és així, per què no ens ho heu fet saber fins ara? —demanà el procurador, que anys enrere havia promogut la destitució del virrei Gurrea encapçalant un complot per nomenar en el seu lloc Frederic de Sant Climent, fins llavors governador de Menorca, més afí als interessos del procurador. Però havia fallat. Els mateixos menestrals li ho havien impedit.
—Més que ningú, vós hauríeu de saber que cal cercar al lloc adequat —respongué l’home emmascarat.
—No hi ha cap dubte. I si aconseguiu deposar el virrei i l’emperador accedeix a substituir-lo, també vós sereu recompensat.
—Hi comptava —digué l’emmascarat.
—I què en traurà, l’església, d’aquesta trama, mossèn? —demanà el vicari, amb un somriure recelós i la mirada maliciosa. Sempre atent als interessos eclesiàstics i de rebot, pensà en Rafel, als seus—. Perquè de moment sembla que només som un convidat de pedra.
—Cal que vos digui que com a procurador reial tendré en consideració les peticions de l’estament que representau? —li preguntà amb to de retret Francesc Burgues, visiblement enutjat per les interminables demandes de l’eclesiàstic—. Mai vos conformau amb res! Procurau que l’església miri a una altra banda i tendreu el cobrament del delme. I pel que fa als interessos econòmics dels xuetes, que vos tenen tan preocupat, el càrrec d’inquisidor aviat quedarà lliure i podria ser per a vós. No em direu que no vos interessa! Digau-li al bisbe de part meva que, tot i trobar-se lluny, els interessos de l’església de Mallorca estan en molt bones mans.
—Mossèn procurador, ens teniu massa avesats a les vostres promeses. Buides! —el vicari general semblava no retreure’s davant l’autoritat del procurador i dels presents i fou l’únic que li portà la contrària—. En una conversa recent Sa Il·lustríssima el bisbe me mostrava la seva preocupació pels remors que li han arribat i que afirmen que com a procurador reial voleu imposar la vostra jurisdicció i autoritat sobre les càrregues que ens pertoquen cobrar a l’església.
—Com a màxim responsable de l’administració dels béns de la Corona a Mallorca, ara no és el moment de fer-nos retrets davant els nostres convidats. Sou aquí per donar suport a la causa i jo per donar compliment a les meves promeses. No vos heu de preocupar pels vostres interessos sempre que comptem amb el favor del bisbe de gràcia quan tot comenci. Coneixem Sa Il·lustríssima i sabem que el bisbe no mouria un dit en contra del virrei. De vós depèn idò.
—Estic segur que tot sortirà com demanam, però abans volem assegurar-nos que els interessos de l’església estaran segurs amb el nou ordre.
—Per quan heu previst que s’iniciï? —requerí el procurador a l’emmascarat.
—Aviat senyor. Tot és a punt i només falta l’espurna que encengui els rostolls.
—Si voleu, els meus homes poden ajudar a encendre el foc, mossèn —digué, sol·lícit, el baró—. Som aquí per ajudar-vos en tot el que hagueu de menester.
—No ho dubt gens, baró, però també tots tenim clar que esperau la vostra part. De moment val més que vos mantengueu al marge.
—Ja quedarem nosaltres dos —digué en Jaume Roca, dirigint-se al baró.
El baró, a ulls d’en Rafel, es fregava les mans de manera inconscient, amb el somriure més servil envers el regent de la Cancelleria.
—Aclarits els dubtes, només me queda agrair-vos els serveis prestats a aquesta procuració —feu en Francesc Burgues—. Ara, senyors, si m’acompanyau al ball…
—És clar, mossèn —digué el baró—. Després de vós.
El procurador s’alçà de la butaca, baixà els graons de l’entarimat i girant-se saludà els presents amb una lleugera inclinació de cap.
—Jo me’n vaig. Heu d’entendre que, tot i la meva vestimenta, no tenc cap feina entre la gentada del carnestoltes —digué l’emmascarat.
—Rafel, acompanyau-lo i disposau que el cotxer el dugui on demani —feu el baró al seu acòlit, i a continuació—: Després esperau-me a baix mentre duri la festa, amb el servei.
—Així ho faré, senyor —digué en Rafel. Esperà que el procurador i la resta abandonessin la cambra i entressin a la sala noble. Des d’on es trobava, i amb les portes obertes de pinte en ample, veié com les parets de la gran sala es trobaven plenes de miralls que donaven la sensació de més amplitud a l’estança i a més a més durant la nit duplicaven el llum de les espelmes dels fanals i les làmpades. Una filera de finestres que donaven a la façana del Born omplien la paret de la sala. El saló on tenia lloc el ball dels Darrers Dies era ple de gom a gom de gent que menjava en taules parades copiosament amb tota mena de viandes i que, rere les màscares que portaven, com era el costum aquell dia, s’aixecaren dels seus seients mentre els músics feien sonar els seus instruments a l’entrada del «reietó de Mallorca», que es dirigia al seu petit tron de fustes nobles i encoixinat amb tela daurada que presidia la sala des del damunt d’un entarimat de marbre ricament tallat i adornat.
En Rafel i l’encaputxat baixaren fins al pati de l’entrada i just quan ell anava a indicar al cotxer que preparés el carruatge del baró per acompanyar l’emmascarat, aquest denegà l’oferiment.
—Aniré a peu. No vos preocupeu. Sabré trobar el camí cap a casa —i en un atac de sinceritat, afegí—: No vull que ningú més sàpiga on vaig. Serà més bo de fer perdre’m entre la nit dels carrerons foscos de Ciutat.
—Com vulgueu —digué en Rafel, i després dirigint-se al cotxer—: Deixa-ho córrer. Diu que se’n va sol —i altre cop dirigint-se a l’emmascarat—: Pensa en la guàrdia. Fa la seva ronda, ja ha sonat el toc de queda i te pot detenir.
—No cal. Tenc un salconduit que em permet botar-me’l.
—Veig que vas preparat, vatua —el mirà amb recel i li demanà—: Qui punyetes ets?
—A tu t’ho diré! Au, venga, bona nit, Rafel. Segur que el destí ens farà topar altre cop. I pens que serà aviat.
L’home marxà aprofitant la fosca, esquivant els fanals penjats intermitentment al llarg del carrer i desaparegué passat el pont de la Riera entre els carrers del barri dels paraires.
CAPÍTOL VIII
7 de febrer de 1521
La nit a Palau havia transcorregut talment un rusc en plena efervescència. Entrades i sortides. Notícies de revolta. Missatgers i gent armada en continu tràfec. L’esplanada situada entre la catedral de Santa Maria i l’Almudaina, el palau que s’havia convertit en la seva residència des que havia arribat a Mallorca, era ocupada pels soldats de la seva guàrdia personal. Recelós de tot i de tots, fent ús de la condició de virrei de Mallorca, havia agafat el comandament directe de la tropa i personalment manà les accions a emprendre en contra dels sediciosos.
Feia tres dies i dues nits que no descansava. Tres dies seguits des que, alertat pels espies, havia decidit passar a l’acció. Fins llavors havia procurat mostrar-se condescendent, però arribat el moment decisiu no estava disposat que li passessin per sobre.
Era la matinada del Dijous Llarder, dia de festa grossa, i mentre les campanes de la Seu repicaven cridant la gent a oració, els cabdills sediciosos romanien tancats a la presó de Ciutat per ordre expressa seva.
El dia començava a guaitar per llevant i empenyia la teranyina de núvols amb no gaire convenciment. Des de la balconada que mirava a la badia per la banda de ponent, amb el castell de Bellver al fons i Portopí entremig, Miquel de Gurrea, virrei de Mallorca, contemplava, capficat en els seus pensaments, aquella albada grisa, de cel estanyat i mar color de plom. Era un home corpulent, ample d’espatlles i gros estómac, d’ulls negres i mirada intensa, amb un barbó canós i galtes grassonetes i de vestir i posat auster.
S’estremí. Feia fred, tot i que anava embolcallat amb l’abric d’ermini portat expressament des d’Aragó. Un fred que, amb el pas del temps, l’havia calat fins al moll dels ossos. Un fred humit, mal de pair. L’havien advertit abans de marxar de casa. La proximitat del mar és un animal que et rosega per dintre! Quina diferència amb la terra d’on era natural! Enyorava Aragó, en especial Ardisa i el seu castell, la Ballesta, a la vora del qual transcorrien les aigües del riu Gállego, a mig camí entre Osca i Eixea, als peus dels Pirineus. Casa seva. La Ballesta, casa pairal dels seus avantpassats, on havia nascut feia trenta-nou anys, que el pare havia perdut per un deute i que tornà ser propietat seva gràcies que figurà en el dot matrimonial en esposar-se amb la filla de Gabriel Sánchez, secretari del rei Ferran. Terra i més terra per cavalcar, on l’Aldonça i l’Anna, esposa i filla, havien tornat temporalment.
Mesos enrere, temorós pel que els pogués passar, les retornà a la Ballesta fins que la situació a Mallorca es calmés. No es refiava de ningú i ja llavors, avisat pels espies, preveia que alguna cosa greu passaria. Per això mateix les feu partir, tot i que l’acompanyaven des que acceptà el nomenament de virrei i fou destinat a l’illa.
Mentre, el fill gran, en Francesc, havia quedat al seu costat. En seria l’hereu i havia de conèixer de primera mà quines eren les responsabilitats del càrrec. Tenia plans per a ell i per tal que es complissin abans calia assolir els mèrits suficients davant el rei. Un desig que passava pel virregnat d’Aragó per a en Francesc. I res l’aturaria per assolir-ho. «Res!»
Ell, Miquel de Gurrea, baró de Gurrea, havia aconseguit que Ferran II d’Aragó el nomenés virrei de Mallorca. Nomenament renovat posteriorment per la reina Joana, la filla boja del Rei Catòlic, i finalment pel seu hereu, el rei Carles.
La mar embravida per les ones s’havia pintat de gris en aquella matinada del mes de febrer de 1521. Havia sortit a la balconada ben abrigat. Li agradava notar el fred a la cara, una sensació que l’ajudava a mantenir-se despert. Sentir la brisa marina i el soroll de l’oneig en trencar als esculls situats just als peus de les murades de Palau. Però enyorava els vents dels Pirineus, del fred dels quals, si t’abrigaves com calia, te’n salvaves. A Mallorca no. Per molt que s’abrigués, els hiverns eren gèlids, amb un fred que calava i els ossos sempre dolien.
Estava molt preocupat. Els últims dies havien estat frenètics. Havia actuat contra els sediciosos i la nit anterior n’havia fet detenir els cabdills. Coneixedor de les accions conspiradores, temorós que el moviment dels menestrals no anés a més i s’armés amb agents estranys, donades les revoltes que tenien lloc a València i a Castella, en les quals una part del poble s’havia aixecat en contra del monarca, havia obrat en conseqüència. Sabia, pels seus espies, que alguns mallorquins predicaven un procés semblant durant les reunions secretes que tenien lloc des de feia més de mig any arreu de l’illa.
Ara esperava amb nerviosisme els esdeveniments. Passés el que passés, tenia clar que no li tremolaria el pols a l’hora de dictar les ordres precises per acabar amb la colla d’insurrectes. Ara sí que podria fer justícia amb els conspiradors, manant-los a la forca i expropiant els seus bens per crims de sedició i lesa majestat.
Havia fet cridar el Consell Assessor, del qual formaven part els seus principals col·laboradors. El batle de Ciutat, Pere de Pacs; el lloctinent, Joan Príam de Villalonga; el veguer, Pere Ramon de Santmartí; el regent de la Cancelleria, Jaume Roca, i Francesc Burgues, el procurador reial. Tanmateix no confiava gaire en l’ajut que aquest últim li pogués prestar. Tot i que no ho havia pogut corroborar a través dels espies, pensava que en Francesc Burgues i la seva banderia estaven al darrere dels moviments que es coïen a la seva esquena. Ja ho havia provat anys enrere, quan intentà destituir-lo i substituir-lo pel governador de Menorca.
«Era un marrec i ja controlava l’art de la manipulació com ningú. Havia tingut un bon mestre amb el seu pare! Va estar a punt de costar-me el càrrec. El molt cabró! Valent-se d’unes cartes del rei Carles en què em manava posar ordre a les meves possessions aragoneses. Si no, em faria dimitir. Sense esperar el meu retorn d’Ardisa, on havia partit per arreglar-ho, va tindre els collons de presentar les disposicions reials davant el Gran i General Consell. Si no fos que em van avisar just a temps de poder-m’hi presentar i explicar la meva versió, ara seria en terres de la Ballesta criant cavalls», es deia per a si mateix el virrei.
Miquel de Gurrea era un home experimentat en les intrigues de palau i sabia cert que els menestrals no haurien fet res de no comptar, d’amagat, amb el suport d’una part de la noblesa. I si hi havia algú enfrontat amb ell, des d’un bon principi, aquest eren el procurador Burgues i la seva banderia, amb interessos oposats als de la monarquia que ell representava. Àvid de poder i de riquesa, Burgues s’havia transformat en el màxim perill. El virrei ho sabia i per aquest motiu l’havia fet cridar, per tenir-lo a la vora en el moment que tinguessin lloc els esdeveniments difícils, com els que pressentia que estaven a punt de succeir.
Des de la balconada del primer pis, sol, cansat i extenuat, contemplava el paisatge i escoltava la remor de les ones i del vent. Algun ocell movia les ales entre els arbres del Jardí del Rei, situat a la vora d’on ell es trobava. Una remor com la que precedeix el cap de fibló que s’emporta per davant tot el que troba al seu pas en penetrar des del mar cap a terra.
Entrà a la cambra. L’únic que s’hi sentia eren els suaus espetarrecs del foc de la llar. S’hi acostà i mentre apropava les mans a les flames per gaudir de la calentor escoltà algú cridar des de l’exterior. La veu es dirigia a la guàrdia de palau per tal que el deixés entrar. Sentí com la porta llevadissa s’abaixava sobre el fossat que rodejava la ciutadella i el renou de peülles de cavalls repicant damunt les pedres del pati d’armes. Guaità per la finestra i veié com la guàrdia donava pas a dos homes. El primer en arribar a la reunió era en Pere de Pacs, el bon batle de Ciutat, de qui deien que el càrrec reial li venia sobrer. Un home major, d’aspecte distingit, nas ganxut i llarga barba blanca que li descansava sobre una panxa prominent. Havia estat escollit pel període d’un any, com a home de consens entre les diferents faccions que pretenien el domini de la ciutat. Tots pensaven poder-lo manipular, i així era en la realitat, tot i que el batle intentava mantenir-se com més fidel possible al poder reial, també era cert que en algunes ocasions s’havia vist en l’obligació d’afavorir certs interessos d’en Burgues, el procurador, i ell, com a virrei, li ho havia consentit, perquè els «pecats» eren de baixa calada.
Els nouvinguts descavalcaren i en Pere de Pacs passà les regnes del cavall a l’acompanyant. Devia ser el seu fill. El jove restà dret al pati mentre el batle ascendia amb dificultat els graons que el conduïen a la cambra reial des d’on ell els observava. Just a mitjan trajecte el batle es girà en sentir algú que entrava al pati per la porta llevadissa des de l’esplanada de la Seu. Era el veguer Pere Ramon de Santmartí. Des de la finestra estant el virrei veié com el batle es returava i esperava el veguer. El prengué del braç per recolzar-s’hi i junts feren la resta del camí fins on ell es trobava. Tustaren a la porta.
—Passeu, amics, passeu —digué en Miquel de Gurrea amb to cordial—. Quines novetats porteu de l’exterior?
En Pere de Pacs entrà amb cara de pocs amics.
—Ens demanau noves? Pens que heu de ser vós, qui s’ha d’explicar —es queixà el batle amb gest tens i mirada neguitosa—. Sabem que hi ha hagut molt de moviment els últims dos dies i ningú no ens n’ha sabut donar raó.
Tornaren a picar la porta i el virrei ordenà passar de bell nou. Era el regent de la Cancelleria, en Jaume Roca, que, amb rostre esverat, intentava recuperar l’alè per l’esforç.
—Senyor, les novetats que porte no són bones —anuncià el regent. Semblava desconcertat.
—Parleu —manà el virrei.
—Una gran quantitat de menestrals armats amb piques i espases s’han reunit a la plaça de Cort —la veu d’en Jaume Roca sonava inquieta, temorenca—. Exigeixen l’alliberament dels presos que manàreu detenir ahir a la nit. D’altra banda, els rumors que els heu fet executar s’han estès com una reguera de pólvora. La gent va encesa i clama venjança.
Pere Ramon es girà amb gest ràpid i abaixà les celles amb aire de preocupació. Miquel de Gurrea veié que el mirava directament als ulls, tal volta cercant respostes.
—No deu ser ver el que diuen? —semblava esfereït amb la sola idea que el virrei hagués obrat per compte propi.
—El què? —demanà el virrei, amb to sec.
—Que heu fet matar els presos. Que heu aplicat la justícia de l’espasa sense haver celebrat un judici —respongué el veguer, arrufant el front, inquiet per la resposta—. No vull pensar en les conseqüències que ens pot dur! De ser certes les paraules d’en Jaume la massa enfurida és capaç de fer-nos la pell!
—Quina animalada dieu! —exclamà el virrei, irat i amb expressió tensa—. Jo soc la llei i vós, el veguer, qui l’administra. Mai no ho faria. Què us penseu, que m’he begut l’enteniment? És cert que moriran, però abans tindran un judici. Com cal!
El batle i el veguer, desconcertats, es miraren interrogants i restaren muts, drets al voltant de la taula que ocupava el centre de l’estança.
Mentre, en Jaume Roca continuava aportant les novetats més recents en què s’havia vist immers de manera involuntària.
—Hi ha un gran descontrol al carrer. Es conten mil versions, cadascuna més alarmant, de com han anat les coses aquesta passada nit. La guàrdia de Cort aviat es veurà superada per la massa revoltada, si és que ja no ho ha estat. Quan els he vist pretenien tirar a terra la porta de la presó de la plaça de Sant Andreu. Anaven armats. M’hi he trobat quan venia cap aquí. M’he vist obligat a fer un gran tomb per tal d’esquivar-los i arribar a palau. l ha estat la causa del meu retard. Què voleu fer, mossèn Miquel? —demanà el regent de la Cancelleria, amb un somriure neguitós.
Els llavis molsuts de l’home deixaren entreveure unes dents tan grans com les d’un cavall. L’home, alt i prim, que devia tenir vora cinquanta anys i en feia tres que havia arribat des de València per al càrrec de regent, tenia un front extraordinàriament alt, pocs cabells i un seguit de venes blaves que se li marcaven en relleu a les temples.
—És tot el que sabeu? —demanà el virrei, amb decepció—. On són en Quint i en Safortesa? Ja haurien de ser aquí. Per no parlar d’en Burgues. Malparit nan. Tot el que té de menut ho té de menyspreable. Ni traurà el nas per aquí. Què cony passa al carrer senyors? Respostes! Necessito respostes! —reclamà el virrei irritat mentre es passava els dits per la llarga cabellera, nerviosament.
—He sabut que un centenar de mariners i calatravins han tancat la porta del Mar barrant l’accés al port. No volen que ningú abandone Ciutat per mar. Mossèn, si em permeteu... Som-hi —l’aconsellà el regent de la Cancelleria, mentre adoptava un posat greu—. Maneu un grup de soldats que us donin escorta. Jo us hi acompanye. La millor manera de saber què passa és eixint al carrer.
—De cap manera! —s’exclamà el batle amb els ulls plens de por—. Que estau fuit, canceller? És que feis les coses així a la vostra terra, allà a València? No sortiu sota cap concepte! Vos ho preg, Miquel. Amb la massa enfurida encara vos faran la pell. Enviau els vostres homes.
El virrei feu cridar el seu lloctinent que era al pati d’armes, amb la guàrdia. En aparèixer li manà formar un petit escamot que els acompanyés a efectuar una primera inspecció dels moviments que tenien lloc fora la fortificació de l’Almudaina.
—No cal que vingueu —digué en Gurrea, dirigint-se al batle—. Esteu massa envellit per a una urgència com aquesta. Us ordeno que quedeu entre muralles. Sou massa vell per córrer segons quins riscos —feu el virrei amb un deix de menyspreu envers el batle. Sense esperar resposta, Miquel de Gurrea es cenyí l’espasa que tenia recolzada a la butaca des d’on presidia les reunions del Consell Assessor, manà a la resta que el seguissin i dirigint-se al vell batle li digué amb to jocós—: Algú els haurà de governar si avui nosaltres morim allà fora. Teniu cura del meu fill com en teniu del vostre.
Al pati muntà el cavall i al capdavant d’un reduït nombre de soldats que havia manat formar, sortiren mentre la guàrdia tancava rere seu les portes de la fortificació.
De l’esplanada estant Miquel de Gurrea va sentir com una gran cridòria anava pujant per la costa de Sant Nicolau fins a la juraria i veié com una munió de gent brandant banderes de diferents gremis desfilaven al so de timbals i trompetes avançant ràpidament cap a Cort per donar suport als revoltats en el seu intent de penetrar en la casa del govern municipal.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
