Kitabı oku: «Carme Karr contra la incultura femenina», sayfa 2

EL PROGRÉS, LA PÀTRIA I L’AVENIR DE LA DONA CATALANA.
INTRODUCCIÓ A LA PRIMERA CONFERÈNCIA

Carme Karr a La Ilustració Catalana, 1912

«Tota educació que oblida les tradicions devé impotent,

com tota educació que no vol eixir dels antics motlles,

i no es transforma seguint les evolucions dels temps,

és caduca i estèril.»

Com a bona oradora, Karr comença a dissertar amb el recurs preceptiu de la captatio benevolentia. La particularitat és que hi recorre i el manté al llarg de tota la conferència. Vist des d’ara, ens pot semblar exagerat. Encara més, en una primera lectura ens resulta gairebé molest que insisteixi tant a demanar disculpes per tenir la gosadia d’adreçar-se a un públic format per ateneistes destacats i reconeguts intel·lectuals de la societat civil catalana.

No és debades insistir que era la primera vegada que Karr pujava a la palestra de l’Ateneu com a conferenciant i, per tant, podia sentir una mena de temor reverencial davant d’un auditori que li mereixia un gran respecte, però una lectura més reposada ens indueix a pensar que, rere aquesta formalitat, cada cop que la nostra conferenciant prega indulgència i reclama benevolència, des del seu «modest esperit de dona» –tal com ella mateixa el defineix–, està convidant l’auditori a prescindir de ridículs i estèrils prejudicis de gènere.

La por al ridícul que sentien les dones, provocada per les mofes que solia gastar la societat patriarcal, les dissuadia de parlar en públic. Karr, amb la deguda polidesa, critica obertament el que anomena «feridores espurnes» davant «l’ardidesa femenina». Posant d’exemple que la fama de «dones parlaires» versus «dones oradores» no és ni tan certa ni tan exacta, esmenta la conferència de l’escriptora Blanca de los Ríos (1862-1956) a la tribuna de l’AB dos anys abans, el juny de 1908 (impulsada i organitzada per Carme Karr sota el paraigua de Feminal), per constatar que, tractant-se d’un esdeveniment organitzat per dones, l’actuació en aquesta «càtedra habitual de savis» no va resultar «ni tan cursi, ni tan ridícula, ni tan ensopida, ni tampoc tan frèvola». Per reblar el clau, fa referència a la valoració posterior que en feu un antic soci de l’AB (obvia citar-lo amb nom propi) arran de la intervenció de la conferenciant: «Si un any enrere se m’hagués dit que una publicació femenina catalana havia de portar les dones a la tribuna de l’“Ateneu”, a la més important de les nostres entitats de cultura, i que durant prop de dues hores ens hi parlarien de coses serioses i interessants sense haver aconseguit avorrir-nos o divertir-nos, no ho haguera cregut possible. Això, senyora, és més que un triomf femení: és un progrés en la nostra civilització». El reconeixement i el respecte que havia merescut la sessió amb Blanca de los Ríos i la clara al·lusió a Feminal, no era justament el que s’havia proposat repetir la mateixa Karr aquella tarda?

Assentades les justificacions prèvies, ara ja podia anar enfilant els objectius de la seva dissertació que basava en el triple sentit del deure: envers el progrés, la pàtria i l’avenir de la dona catalana.

Quan a Barcelona amb prou feines es parlava de feminisme, Karr albira en la dita «palpitació mundial pel progrés», que es congriava arreu, una prometença de futur per a la societat catalana, i manifesta la voluntat de participar activament en el progrés de la civilització, una veritable i repetitiva «lletania», que l’anomenada «teoria del progrés» repetia des del Set-cents.

Per cert, és una teoria que les feministes catalanes antecessores de Karr, i en especial Dolors Monserdà, ja havien definit com un «dever femení», és a dir, com la participació desinteressada del moviment feminista en el treball per la cultura pàtria. Justament fou Monserdà qui teoritzà sobre la situació de les dones catalanes i qui les integrà a la mobilització catalanista amb una clara voluntat de canvi social. Cal recordar que el monjo franciscà Miguel d’Esplugues (1846-1919), en el pròleg de l’Estudi Feminista de Dolors Monserdà, la situa entre els fonaments de la definició identitària del catalanisme contemporani, una perspectiva a la qual una delerosa Carme Karr s’hauria d’incorporar ja per sempre més.

Les referències a Dolors Monserdà, a Blanca de los Ríos i fins i tot a les dones de la Lliga Regionalista o a les feministes franceses i catalanes d’abans del feminisme pròpiament dit, no estan mancades de significats addicionals tan rics com variats. En concret, l’al·lusió a les dones de la Lliga es pot llegir com un plany per la transversalitat perduda de la Solidaritat Catalana; sense fer-ho explícit, s’hi ensuma també una crítica velada per la concomitància política i social entre Francesca Bonnemaison (1872-1949) i Francesc Cambó (1876-1947), relació que anys més tard es traduiria en la promoció política que feu Cambó de Bonnemaison, en detriment de la de Karr. Cal suposar que un afavoriment tan descarat com aquell devia doldre a la nostra autora, malgrat tenir en compte la consciència del preu que cal pagar per defensar l’evolució dels seus criteris i una visió social modernitzada i transformadora.

Però, per damunt de tot, hi plana el convenciment que el feminisme forma part d’aquella «forta palpitació mundial pel progrés».

Com no podia ser d’altra manera, Carme Karr, reconeixent l’ascendència genealògica de Dolors Monserdà, li dedica un merescut tribut, atès que, amb la seva decidida participació en els moviments socials de dones de principis del segle XX, va ser sens dubte una de les primeres feministes de la història de Catalunya. Els dos opuscles sobre la causa femenina de Monserdà que es publicaren el 1907 i, curiosament, l’Estudi Feminista, publicat el 1909, l’any de la Setmana Tràgica, bé es mereixen aital reconeixement.

De fet, el feminisme karrià era una presa de posició paral·lela a la de Dolors Monserdà i a la de Francesca Bonnemaison. Monserdà havia liderat el mateix 1909 la transformació de la Junta de Dones Catequistes en un Patronat per a les Obreres de l’Agulla, i Francesca Bonnemaison, en el pas del 1909 al 1910, havia transformat la Biblioteca Popular per a la Dona en l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, un centre educatiu femení, seguint les petjades dels que ja existien a moltes altres ciutats europees i americanes.

Si a elles els ret tribut, per contra bescanta algunes feministes d’abans del feminisme com és el cas de Louise Michel (1830-1905) –la francesa coneguda popularment com La Verge Roja– així com les dirigents sindicalistes i lliurepensadores del barri de Gràcia que tanta empenta tenien llavors a Barcelona. L’atac es basava en el fet que l’exemple radical del feminisme de classe podia obrir la porta a l’avenir col·lectiu, social i polític per a les dones de Catalunya.

En comparació amb les revolucionàries franceses, Carme Karr fa èmfasi en «l’heroisme de les dones catalanes», i reclama per a elles respecte no solament pels seus ideals i aspiracions, sinó també pels seus sentiments i les seves emocions, per tal que les seves veus ressonin a les palestres, sense por al ridícul.

A les dones de la Lliga Regionalista els recorda que «ha arribat l’hora de comptar amb les mares per l’avenir dels fills» i per superar la desfeta que la Setmana Tràgica havia significat per a la tasca de la Solidaritat Catalana del 1907 i que, en resum, calia refer la seva transversalitat política i social. Calia que les dones que fins aleshores havien restat recloses a les llars, sumides en una beatífica ignorància i entotsolades en una suprema indiferència envers el batec de la societat, lluitessin amb prou coratge per fer sentir la seva veu. Havia arribat l’hora de comptar amb les mares, de confiar en elles per a l’educació de fills i filles, futurs protagonistes de l’esdevenidor de la societat en el seu conjunt.

Carme Karr havia plantejat un sil·logisme necessari per al desenvolupament de les aspiracions que havien de sustentar la seva reivindicació d’una cultura femenina catalanista. Com a premissa prèvia, la societat comptava amb la història de «piadoses i utilíssimes associacions», les quals havien ajudat i emparat les dones des dels inicis del Modernisme, fent paleses la gravetat i la injustícia que patien. Després, tot i que encara com a premissa de base històrica, comptava amb les conferències d’educadores, esportistes, metgesses o pedagogues i, sobretot, amb l’Institut de Cultura de Francesca Bonnemaison i, per descomptat, amb «les consciencioses i ben escrites obres» de Dolors Monserdà.

Com a inexcusable conclusió històrica de les premisses anteriors, Carme Karr fa referència a les activitats i conferències organitzades pel mateix Ateneu Barcelonès, que «amb tan lloables i variats fins solen donar-se en aquesta entitat barcelonina». Fer una crida a l’Ateneu des del mateix Ateneu era una manera d’insistir als ateneistes que no es quedessin al marge de la promoció de la cultura femenina, sobretot –deia Karr– perquè a les conferències que oferia l’entitat les dones hi començaven a concórrer «amb inusitada assiduïtat, en major nombre cada dia, posseïdes d’un gran deler de saber, de sentir coses noves i d’instruir-se», atès que se’ls havia educat deficientment i, en conseqüència, no ho havien après «en l’hora oportuna».

Com a compendi, a partir d’observacions agudes sobre la psicologia femenina, afegides a la seva pròpia experiència, Carme Karr posa en relleu el buit que solen sentir les dones en la plenitud de la vida; es lamenta que no saben res, no comprenen res i li dol que ignorin un nombre tan elevat de coses importants. Tot seguit, denuncia l’educació convencional que deixa les dones sense armes per combatre en «les lluites de la vida», tot invocant que «la dona té dret d’ésser educada per ella mateixa». Es queixa de l’escepticisme envers la causa femenina, afirma que al nostre país l’obra per la cultura femenina encara no hagi preocupat seriosament a ningú i conclou que Catalunya té el deure de «fer la nostra dona».

Reitera, així mateix, la necessitat que tenen les burgeses catalanes de superar un futur com a casades de conveniència o monges per imposició (hi ha implícita la reivindicació de la solteria com a estatus positiu). I també adverteix que les dones tenen, individualment, el dret «a ser educades per a elles mateixes» i que l’obligació d’educar «les futures mares de Catalunya» és un «dever de consciència i de patriotisme».

L’apel·lació a les dones burgeses no exclou l’interès per les dones de classe treballadora. A les obreres els demana que defensin els seus interessos fins i tot des del sindicalisme de classe: «Escolteu: vosaltres sou explotades perquè sou febles, i perquè és en el camp dels febles que la cobdícia humana i la misèria cerquen llurs víctimes. Doncs bé: nosaltres vos volem ensenyar a devenir fortes, no contra ningú, sinó en bé vostre. Associeu-vos, sindiqueu-vos com les obreres de moltes ciutats de l’estranger, com fan els homes, ja que treballeu tant o més que ells. A Barcelona és ja establert el Sindicat de l’obrera de l’Agulla: acolliu-vos en ell per valer-vos de vosaltres mateixes. […] Nosaltres, les riques, […] serem vostres mestres, vostres amigues: no vostres patrones».

També es referma en el fet que l’educació femenina ha de comptar amb la participació d’homes educats –«més refinats» són les paraules escollides per l’oradora–, i fa una picada d’ullet al respectable públic en afirmar que la manca d’educació de les dones repercuteix en el bon fer i en la qualitat de la relació de parella, causada en bona part per la frustració que genera la separació entre els «afers masculins» i els «afers femenins». I, en últim terme, recorda que «les gràcies espirituals són les úniques que amb el temps creixen».

Per acabar, insisteix en dues consideracions que ha anat recalcant en el decurs de la seva intervenció: demana als homes que senzillament deixin de ridiculitzar la dona, i que la respectin, assumint que, pel que fa a la resta, ja s’espavilarà sola.

Finalment, conclou justificant la seva quimera, fins i tot –es diria– mig preveient les possibles crítiques o les simples enraonies que es poguessin derivar de la seva intervenció a l’estrada de la docta entitat, i ho fa amb aquestes sentides paraules: «I si em titllen de somniadora […], ¿quina de les més grans realitzacions, de les més marcades utilitats mundials, no ha començat per un somni, per una idea, per una utopia?».