Kitabı oku: «Brevíssima relació de la destrucció de les Índies», sayfa 2

(ed. VARELA: 69).

D’aquesta manera la possibilitat de la restitució als indis de tot el que era seu, pres per les conquestes, adquireix una forma que, a partir, justament, de 1542 en una solemne exposició a l’emperador, a la qual s’ha d’afegir la guia per a confessors (Aquí se contienen unos avisos y reglas para confesores) on es prescriu que no hi ha absolució dels pecats del robatori espanyol sense íntegra restitució (Avisos para confesores: 359-376; Cartas y memoriales: 41-113) es torna espessa i precisa fins arribar a la negació estricta cap a 1565 de legitimitat al domini dels espanyols, de qualsevol d’ells, sobre els indis. Talment:

Injusto, luego es tyránico, horrendo y abominable, y peor que ninguna bárbara nación pudiera poner tal modo de governar, como los españoles han puesto en las Indias; y por consiguiente parece probado todo el 7º principio, conviene a saber: su ingreso y progresso en aquel orbe y en cada parte del, haver sido violento, nephando, tyránico y crudelíssimo, y de crueles enemigos ... (Cartas y memoriales: 94).

Tots els espanyols vol dir tots, inclòs Las Casas: «Una de las cosas que nosotros tyranos havemos tenido después de la de henchirnos de oro, era hazer aquellas innocentes gentes esclavos, por tenerles y usar dellos a toda nuestra voluntad» (Ídem: 80). Ja som, ara, als fets del Perú. La restitució hauria de ser infinita (Ídem: 170). I és de la incumbència de tots els espanyols. I com que, a Perú, com és el cas, ningú dels que fan les guerres mostra senyal de penediment només hi ha la probabilitat d’un càstig proporcional, a la mesura, doncs, de la còlera de Déu. Vull fer notar ara que, justament, l’extensió argüida per Las Casas d’una responsabilitat col·lectiva, ell inclòs, i d’una obligació de restitució, de tornar les coses al seu lloc inicial, fa inconcebible qualsevol noció de progrés, que inclogui un guany acumulatiu, innovador, per a l’espècie humana. El que diu, justament, Las Casas, exhibint tot un aparell erudit de canonistes i teòlegs, és que el fet s’ha de desfer, que és reversible. La crítica radical de Las Casas al que comunament s’entén com conquesta d’Amèrica o al que ell en diu destrucció de les Índies, només és possible intel·lectualment si es prescindeix de qualsevulla noció de progrés. Aquesta enorme particularitat passa normalment desapercebuda. Tan sols, que jo sàpiga, R. Sánchez Ferlosio (1994), en un llibre memorable, l’ha destacada.

Si, doncs, l’escenari per on transcorre, teatralment, el frare que prova de passar escrits pel filtre cortesà i il·luminar el rei qualsevol sobre els afers sinistres de les Índies, és antic i tediosament repetit, el lèxic de la Brevísima de 1542, gairebé sense modificacions publicat el 1552, també resulta ser antic. I antigues també són qualcuna de les idees centrals que atorguen coherència a l’aplec d’episodis de la guerra dels espanyols contra els indis. Per començar, la condició de brevíssim de qualsevol relat sobre el que ocorre a les Índies és expressada ja a les primeries. I no només per las Las Casas. El llicenciat Alonso de Zuazo, enviat pel cardenal Cisneros, comença un seu escrit, datat el 22 de gener de 1518, al·ludint a la desproporció entre la dimensió, «tierra infinita», i els fets de les Índies i la possibilitat d’explicar-ho, «... otra lamentación más larga que la del profeta Jeremías sobre Hierusalem» (Interrogatorio: 249-269). A més, el verb «destruir» i les seves formes nominals són usats en el mateix sentit que els hi dóna Las Casas. Per exemple: «... en el repartimiento [d’indis], o más propiamente hablando, destruimiento» (Ídem: 254). Els colons espanyols interrogats pels frares jerònims, el 1517, empren també el terme amb intencions semblants. Lucas Vázquez de Ayllón presentà un escrit on esmenta la conveniència de no moure els indis del seu lloc, tot i que seria profitós pels espanyols, «por no asolar y destruyr la tierra y dar fín en lo de acá» (Ídem: 319). Fixi’s, el lector, en la data, 1517 i en la circumspecció com s’anuncia, justament, la destrucció imminent. Un any abans, Las Casas, en el memorial de 1516 adverteix al rei que si no s’atenen els remeis per ell proposats «... pueden perder cuidado de las Indias como si nunca fueran; y no solamente las descubiertas, que ya están destruídas, pero las por descubrir asimismo las destruirán, porque, cierto, según la luenga experiencia allá lo ha mostrado...» (Cartas y memoriales: 48).

El que, escrits com els abans esmentats, com el del plet Ovando-Tapia, la carta del llicenciat Zuazo, l’interrogatori dels frares jerònims i els memorials primerencs de Las Casas, permeten veure és l’existència, més enllà del 1510, d’un llenguatge prou consolidat de colons i com, aviat també, és compartit per la cort del rei Ferran com a conseqüència de les relacions, orals i escrites, que sobre el tèrbol afer de les Índies i el curs de la seva llampant despoblació, que en aquell moment només afectava les illes, les úniques que eren conegudes. Vegi’s:

Los Caballeros e Criados de los siempre dichos Reyes, con deseo de aprovechar sus haciendas, solicitaron Sus Reales personas para que les ficiesen mercedes a cada uno dellos de cierto número de Indios, de la suerte i manera que los siempre dichos Reyes los tenían por bula pública como dicho es para enseñarlos en la fe, e instruillos en buenas artes, i entretanto servirse dellos. Los quales que así obtienen la siempre dicha merced de número de Indios, como su principal intención fue codicia de servirse de los siempre dichos Indios para que les sacasen oro, olvidada la intención i dotrina de la fe, segund en esta Corte se ha proclamado, han puesto tan grave tipo de servidumbre en los dichos Indios, que opresos de intolerables trabajos, solamente han aprovechado mui poco en la fe, más de gran número que havía dellos es así despoblada la tierra, que a pocos años si no se remediase se espera quedar sin morador e desierta. E esta relación hicieron al Rei Don Hernando Nuestro Señor que en gloria sea, al tiempo de su última enfermedad, sed preventus morte no pudo remediar. Después acá son venidos religiosos de las Indias e otras personas, que doliéndose de tan innumerable perdición de ánimas que por sacar oro son muertas, e doliéndose de tan gran tierra así despoblada; nos han solicitado con muchas peticiones e informaciones hechas siempre el mesmo caso. (Santo Domingo ...: 184).

Des de poc abans, doncs, de la mort del rei Ferran, el febrer de 1516, hi havia una jerga de conquesta compartida allà i, diguem, aquí, a l’altra banda de l’oceà, que feia reconeixibles els problemes, el de la necessitat de repartir indis i com la finalitat evangelitzadora, tutelar, de fet, ho legitimava i, també, pregonament, tan aviat, de la temença fundada que l’illa es quedés «sin morador e desierta». També s’havia format una trama espessa i tensa d’interessos cortesans, administratius, crescuda entorn, justament, del maneig, lluny de poder ser control·lat, d’indis. Per exemple, l’aragonès Miguel de Pasamonte, tresorer reial, allà, a La Española, gaudia de 700 indis de repartiment. Alts funcionaris que mai no s’havien mogut de la cort peninsular, també, tan lluny, tenien accés a aquest ús d’indis. Era el cas de Lope Conchillos (800), Martín Cabrero (400), Fonseca (300) o Zapata (200). Fa temps que M. Giménez Fernández (1953) va fer una formidable descripció de tota aquest xarxa voraç d’interessos, entre 1516 i 1517, que malgrat ser esmentada a les bibliografies, no figura adequadament en la narració dels ja llavors enterbolits afers d’Índies.

He esmentat més amunt que hi havia, en l’argument general de Las Casas, una diferència entre matances per nombroses que fossin i la destrucció. Convé ara precisar-ho. Fa estona, A. Milhou (1978, 1981) va fer notar amb prou claredat que «destruymiento» i «destruición» apareixien en textos medievals com a negació de «poblazón» i que aquest era el sentit que tenia el terme en Las Casas. Però jo, més recentment (BARCELÓ 2005) he suggerit que Las Casas afegeix al terme una dimensió i una qualitat conceptual nova. Aquesta destrucció no sols era extrema en el nombre de morts sinó que implicava una alteració irreversible de l’ordre polític, «natural», del qual, eventualment, havent-se sotmès a la «tiranía infernal» imposada pels espanyols, cap residu en seria, en el futur, reconeixible.

Hi havia, però, un llindar d’extermini poblacional passat el qual aquesta desaparició política fos inevitable? Sí que hi era i Las Casas ho havia vist donant raons «por la larguísima experiencia ocular, que desde que comenzó y medió hasta hoy tenemos ser suficientísimas ...» (Entre los Remedios...: 360-361). Això, el 1542, ja havia succeït a La Española. I Las Casas en el commocionat argument que fa davant la comissió reunida, el 1542, a Valladolid arriba a precisar què entén ell per «destruición». Això:

No entendemos nosotros (muy alto señor) dar a entender esto aquí, sino que, cuando decimos que han destruido a Vuestra Majestad siete reinos mayores que el de España, ha de entender que los vimos llenos de gentes, como una colmena está llena de abejas, y que agora están despoblados todos, por haber los españoles, de las maneras dichas, todos sus naturales vecinos y moradores muerto, y quedan los pueblos con las paredes solos, como si toda España estuviese despoblada y quedasen solas las paredes de las ciudades, villas e lugares, muerta toda la gente. (Entre los remedios ...: 344).

Era, el 1542, comunament sabut, doncs, que els insulars nadius havien desaparegut de La Española. Las Casas ha de recórrer a introduir modificacions en el sentit usual dels termes, almenys en el llenguatge d’«acá», de la península, o tot dret a crear mots nous, per al·ludir a aquesta experiència colosal d’extermini. Posaré només un exemple d’això darrer. La paraula «jacturas» apareix en el «Prólogo» de la Brevísima (ed. VARELA: 72) en una successió de «males y daños, perdición y jacturas». Els comentaristes assenyalen que, en efecte, es tracta d’un llatinisme (ed. PÉREZ FERNÁNDEZ 1992/2004: 8). És evident que Las Casas pretén amb el mot culminar el sentit dels termes precedents. «Jactura» apareix ja en un text de 1542, a Entre los Remedios ...el Octavo (301, 360) i també en la descripció de la situació a l’illa just abans dels sermons d’Antonio Montesino, el desembre de 1511 (Historia de las Indias: 8). El terme implica una gran merma, un nombre de morts tan gran com per constituir un fragment desprès del llinatge humà, «desta tan universal jactura del linage humano», arriba a escriure en 1555 («Carta al maestro Fray Bartolomé Carranza», Cartas y memoriales: 283).

Igualment, Las Casas recorre a metàfores relacionades amb el menjar, carn humana, és clar, o xuclar la sang per a descriure les accions consumptives d’indis per part dels espanyols. Basti l’exemple, procedent de Entre los Remedios ... el Octavo, en què Las Casas adverteix que els indis requerits a obeir un rei tan llunyà, desconegut, però manifestament injust i cruel, atès el comportament dels requeridors, no pensin «... sino que Vuestra Magestad de sangre humana y de pedazos de hombre se mantiene» (Entre los Remedios ...: 302). Vet aquí, doncs, el gran caníbal, remot, introbable, perennement insatisfet.

En aquest context s’ha d’entendre l’ús prolífic i variat de la imatge del llop ferotge, voraç entre ramats de xais mengívols per descriure l’acció exercida pels colons espanyols sobre el indis. Des d’almenys 1527 –en el tractat De unico vocationis modo (478) Las Casas fa referències a Lluc (10:3) «Ite: ecce ego mitto vos sicut agnos inter lupos» i Mateu (10:16) «Ite: ecce ego mitto vos sicut oves in medio luporum ...». Eren, però, els predicadors, els evangelistes, que, anyells de Crist, anaven a predicar entre els llops de la barbàrie. Només que aquí, a La Española i altres illes, primer, i després a la terra ferma era, justament a l’inrevés. Els que tenien l’encàrrec evangelitzador eren els llops i aquells bàrbars nus, innocents, eren els xais. El lector es toparà tot d’una amb l’escena, ja en el primer capítol de la Brevísima. En una ocasió anterior (BARCELÓ 2003) ja vaig al·ludir a la complexitat connotativa de la imatge, atès que presuposa una evocació que l’home menja homes tal com el llop menja xais. La profusa imatge revela, doncs, l’espanyol com a llop.

«Infinitas» és un altre mot profusament utilitzat i s’ha d’entendre com al·lusió a quelcom irreduïble a xifra. Cal dir que no és Las Casas sol qui en fa aquest ús. Cristóbal de Tapia, en el seu escrit contra Nicolás de Ovando, abans esmentat, recorda que «ha dado muchas e ynfinitas vezes yndios para las cosas públicas e para las yglesias» (El Pleito Ovando-Tapia: 154). I el mot figura pregonament en el vocabulari, en un text sobre els indis conegut ja el 1541, de fra Toribio de Motolinía, franciscà ben conegut per Las Casas. Basti: «Ya son venidos mensajeros y cartas cómo han descubierto infinita multitud de gente (Historia de los indios ...: 103). És veritat, tanmateix, que cap de les vuit vegades que empra el mot és per al·ludir a morts o estralls com fa Las Casas. Però, en canvi, els termes «despoblar» i «destruir» apareixen en el text de Motolinía amb la mateixa càrrega de sentit. Vegem-ho:

Más bastante fue la avaricia de nuestros Españoles para destruir y despoblar esta tierra, que todos los sacrificios y guerras y homicidios que en ella hubo en tiempo de su infidelidad, con todos los que por todas partes se sacrificaban, que eran muchos. Y porque algunos tuvieron fantasía y opinión diabólica que conquistando a fuego y a sangre servirían mejor los Indios, y que siempre estarían en aquella sujeción y temor, asolaban todos los pueblos adonde allegaban (350-351).

També Hernán Cortés (Cartas de relación: 280, 351) utilitza freqüentment els mots d’infinitud per a fer esment de multituds o de la potència d’un mal.

Va ser, com diu Las Casas, l’extermini d’illencs, tan gros, tan irreversible i tan ràpid? Ja he dit abans que els textos contemporanis, començant pels sermons d’Antonio Montesino a final de 1511, revelen una creixent preocupació per la disminució dels indis a les illes del mar Carib. Especialment eloqüents eren, en aquest sentit, els memorials primerencs de Las Casas (1516, 1518). L’enviament de la comissió de frares jerònims, el 1517, per part del Cardenal Cisneros, té per objectiu comprovar aquesta disminució general i observar els mecanismes que la produeixen.

Els estudis moderns no fan sinó confirmar que l’extirpació va tenir, sens dubte, efecte i que quan s’estén la primera plaga de verola, a final de 1518, la població illenca nadiua, tot i les desavinences entre historiadors sobre la grandària demogràfica indígena inicial, era residual. De fet, per exemple, hauria passat de 100.000 persones a 11.000, el 1517, segons el quadre recent d’un historiador espanyol (MIRA CABALLOS 1997: 35). Això, a La Española. És a dir, que la verola afectà el fragment residual que hi quedava. Del final indígena, en el marc d’una generació de colons, trenta anys, ningú no en dubta. Recentment, Massimo Livi Bacci (2005), el més reconegut historiador de la demografia, ha fet servir, justament, dues paraules típicament lascasianes, en el títol de la seva obra: conquesta i destrucció (Conquista. La distruzione degli indios americani). La dificultat de la historiografia espanyola, i a través seu de tota la cultura espanyola, per a tractar la qüestió, queda resumida en el títol de la traducció recent al castellà: Los estragos de la conquista. Quebranto y declive de los indios de América (2006). Individualitzar uns «estragos» deixa la conquesta com un fet només, quelcom de neutralment ocorregut, i que conté, com es fa palès, una dimensió indesitjable, dolenta, però que, certament, en podria contenir també d’altres més valuoses. La substitució de destrucció per «quebranto y declive» persegueix la mateixa reducció de sentit tot i fer concessions lèxiques dramàtiques. Amb el senzill i fidel a l’original, també al de Las Casas, que era traduir bé, «conquista» per «conquista» i «distruzione» per «destrucción».

En el cas de La Española la desaparició dels indis va ocórrer, com resumeix Livi Bacci (2005: 238),«... per eccesso di mortalità quanto per difetto di reproduttività». Això és exactament el que una i altra vegada argumenta Las Casas. El que interrompen, els espanyols, és la generació dels indis, la complexitat de l’ordre familiar i social en què transcorre la reproducció. En aquest text, de 1542, Las Casas assegura que és una predicció basada en «cierta sciencia» (Entre los remedios ...: 311). Aquest coneixement és resultat d’una llarga experiència ocular, de quaranta anys o més.

En una taula, Livi Bacci enumera les estimacions més rellevants de població indígena inicial. Les vacil·lacions són tan considerables que a partir de 60.000 fins a un milió qualsevulla és una endevinalla. El que és significatiu, en la meva opinió, és que dels disset autors esmentats només un és espanyol, Mira Caballos, que, ben mirat resumeix treballs i conclusions d’altres autors de la mateixa llista. L’interès, doncs, de Nicolás Sánchez Albornoz (1973) per la història de la població americana és, ell mateix exiliat, tan il·lustre com excepcional. Cal esmentar el fet que Livi Bacci arriba, després d’un càlcul molt explícit de factors, a estimar per a La Española una xifra inicial probable d’entre 200.000 i 300.000 persones. Ara bé, la minva, emprant els mateixos textos coneguts per tothom és veloç i grandiosa. El 1518, els frares jerònims miraven d’organitzar noves concentracions de pobles i cap al 1528 no quedaven indis de servei per treballar els camps o les mines i els jerònims parlen de 7000 encara vius (2005: 115). Livi Bacci (2005: 238) assenyala els trets essencials de l’extinció dels indis de les illes del mar Carib: morts en el procés de subjugament, esclavitud, treballs forçats, destrucció de les comunitats –de l’ordre familiar reproductiu–, deportacions, i la sostracció de dones en edat fèrtil. Això darrer, d’una crucial importància en el manteniment de la reproducció i capacitat biològica i cultural dels indis, és el que habitualment se’n diu «mestissatge».

Tot aquest daltabaix social havia sigut, fa temps, explicat amb una gran exactitud per Carl O. Sauer (1966). Encara les plagues de verola no havien sigut conjecturades com la gran explicació d’espargiment involuntari de mort. Sauer fa la millor descripció, que jo conec, de la colònia en formació. Tan precís és que, fins i tot s’adona del més obvi, tan obscur, però, per a la historiografia espanyola: no hi ha conquesta.

There was no conquest. When the amicable natives turned to resistance in their extremity, no Spaniard had the bad grace to speak of his valor. There was no missionary effort until the coming of the Dominicans, at which time the natives were a dying race (SAUER 1966: 65).

Bé, doncs, vet aquí, finalment, el text crispat de la Brevísima, resumit en l’acurada i reflexiva prosa acadèmica de Massimo Livi Bacci o la més descriptiva i detallada de Carl O. Sauer. La Brevísima fou escrita, recordo, el 1542, amb qualque correcció feta el 1546, i publicada en lletres de motlle, a Sevilla, el 1552, amb dos afegits inicials, deu anys després, quan tota l’experiència exterminativa de les illes del Carib semblava, a terra ferma i al Perú, repetir-se quan espan­yols de tota mena demanaven permisos reials per fer entrades, conquestes o «rancherías» (Doce dudas ...: 97) a qualsovol lloc de les Índies creixentment descobertes. Era aquesta repetició dels fets el que Las Casas pretenia debades evitar, atès que «nunca se debe dar regimiento a hombres pobres ni cudiciosos ... que desean y tienen por fín salir de su pobreza, y mucho menos a los que anhelan, inspiran y tienen por fín de ser ricos, porque la naturaleza nunca en balde trabaja ni obra» (Entre los Remedios ...: 312).

És notable com Las Casas recorre al símil de l’horror de la naturalesa al buit per a vaticinar que el buit de les ganes dels cobdiciosos de riquesa seria inevitablement omplert i així tots els mals creixerien. La Brevísima és una col·lecció ordenada geogràfica i temporalment d’aquestes entrades d’espanyols codiciosos, de pobres blancs. El frare, atemorit per la futura pèrdua cap a l’infern de les ànimes de tots, pretén que aquests permisos no s’obtenguin i tria i treu el catàleg d’horrors per tal de desvetllar la consciència del rei no assabentat. L’escena, ja ho he dit abans, és vella. De fet, ja no hi ha indis a La Española. El tràfic de negres africans per atendre, sobretot, els ginys de fer sucre ha començat fa temps. Las Casas, tan aviat com el 1516, demana, com tants d’altres, que el rei doni llicències per a dur a La Española «esclavos negros y blancos, que los puedan llevar de Castilla» (Cartas y memoriales: 36). I a l’interrogatori dels frares jerònims ­s’al·ludeix a «tener el diezmo de negros que de yndios por que en quadrilla de veynte personas pudiesen andar dos negros de los mas rezios y los demás que alçasen montones en las estancias» (Interrogatorio: 292).

Fins a quin punt és antiga aquesta recopilació ordenada feta, el 1542, per Las Casas? Els episodis més antics, els de La Española, feia estona que estaven escrits, recollits en memorials. Per exemple, el dels espanyols que tiraven criatures als rius «riendo y burlando, y cayendo en el agua decían: ‘bullís, cuerpo de tal’» (ed. VARELA: 80) és una simplificació del que llegeix Antonio Montesino agenollat davant del rei: «Entre otras le dixo, que, burlando unos españoles entre sí estando cabe un río, tomó uno dellos un niño de obra de un año o dos, y echálo por encima de los hombros en el río, y porque el niño no se murió luego, sino que estuvo encima del agua un poquito, volvió la cabeza y dixo: ¿Aún bullís, cuerpo de tal, bullís?» (Historia de las Indias: 1774). El coneixement d’aquesta versió més llarga revela que hi ha un joc de paraules, ocult en la versió abreujada, concentrat en el mot «bullir» que s’ha d’entendre no tan sols com a moviment, traduïble al català com «bellugar», sinó que s’hi evoca també les bombolles de l’aigua quan pren el bull.

Resulta, però, que aquells episodis, ben segur que, primer, oralment transmesos i després curosament escrits, en el moment de les recopilacions inicials tenien per objectiu informar del que havia passat o tot just passava. Només quan hi ha prou gruix transmès de l’experiència de les guerres, de les entrades de descobriment, del tormentós seguiment de les traces d’or, qualqú podria advertir-hi una pauta i conceptualitzar-ho tot, formular una llei que predís la seva repetició. I això, justament, ho fa Las Casas en la redacció de la Brevísima, acabada el desembre d’aquell 1542. Li diu «regla» i l’exposa al final de la descripció dels regnes que hi havia hagut a La Española i de com foren destruïts. Las Casas pren cura de datar el 1504, a la mort de la reina Isabel, la intensificació del procediment destructiu dels espanyols. També la reina fou una majestat no assabentada: «y éstas [destrucció de províncies] por la mayor parte y cuasi todas se le encubrieron a la reina» (ed. VARELA: 88). Llavors, just després d’aquesta mort de reina, començà la destrucció de veres. I esmenta la regla:

Débese notar otra regla en ésto: que en todas las partes de les Indias donde han ido y pasado cristianos, siempre hicieron en los indios todas las crueldades susodichas y matanzas y tiranías y opresiones abominables en aquellas inocentes; y añadían muchas y mayores y más nuevas maneras de tormentos, y más crueles siempre fueron, porque los dejaba Dios más de golpe caer y derrocarse en reprobado juicio o sentimiento (ed. VARELA: 88).

Encara, en aquest capítol, Las Casas no ha efectuat la correcció de «cristianos» per «españoles». La regla es formula, doncs, tenint per subjecte actiu els cristians. Cal advertir, també, que en les quatre vegades següents en què s’esmenta la regla és referida a espanyols bé contextualment o directament, com en la darrera instància (ed. VARELA: 170). Per tot arreu allà on passen els espanyols augmenten la tirania i les violències sobre els indis. El text de la Brevísima n’és l’exposició ordenada. El que fins el desembre de 1542 havia sigut només un recull de casos eventualment posats per escrit, de que ja en tenim notícia des de 1511, i constantment actualitzat, s’havia tornat un indicador precís del comportament futur d’aquells espanyols que demanaven llicències per a entrar a terres d’indis on farien inexorablement el mateix que havien fet abans. Tota l’experiència recollida, enumerada amb tant d’afany, revelava una disposició de comportament irrefrenable. Abans ja he esmentat la mecànica descrita fredament per Las Casas segons la qual el buit deixat per la pròpia cobdícia dels espanyols seria omplert pels actes cruels per a satisfer-la, en una espècie de degeneració perversa de la plenitud de la natura que repugna el buit. Això ja conté clarament el bessó de la regla. Tots dos textos, recordo, són de 1542. A Entre los Remedios ... el Octavo l’autor es proposava fer intel·ligibles els fets dels espanyols per a posar-hi remei. La Brevísima no era res més que una successió de les notícies de les conquestes, segurament molt repetides i conegudes. De fet, poc després del 1542 ja hi havia un altre text, de parentiu molt pròxim, amb els registres ordenats dels mateixos episodis amb el títol de Istoria sumaria y relación brevísima y verdadera de lo que vió y escribió el Reberendo Padre Fray Bartolomé de la Peña de la orden de los Predicadores, de la lamentable y lastimosa destruición de las Indias, islas y tierra firme del mar del norte. Tot i la intensa similitud, en aquesta Istoria no es formula la regla. L’enunciat reiterat de la regla atorga a la Brevísima coherència expositiva i qualitat de prevenció fundada. Les guerres dels espanyols contra els indis no són episodis accidentals ni capriciosos. Ben al contrari, mogudes per una portentosa cobdícia, aquestes guerres continuaran fins a la destrucció final de les Índies.

És clar que l’al·lusió a la cobdícia, a la seva colosal magnitud, no explica per què la pateixen tant, els espanyols. Sovint, Las Casas descriu amb detall les conductes per a satisfer els desitjos de riquesa, la deformitat de les consciències que això produeix. Les Índies són, estrictament, l’infern atès que allà hi van a parar no tan sols la multitud infinita d’indis no batejats o impròpiament instruïts sinó també el nombre ben limitat, per altra banda, d’espanyols devoradors d’indis.

Las Casas, tot just després d’anunciar per primera vegada la regla, apunta una explicació fins llavors inèdita, almenys que jo sàpiga. Es requeria un llenguatge específic per a transmetre l’enormitat i la persistència de la cobdícia que impulsava la destrucció. Las Casas recorre a un text de Sant Pau, a Romans I, 28: «Et sicut non probaverunt Deum habere in notitia, tradidit illos Deus in reprobum sensum ...» («I com que no mostraren tenir coneixement de Déu, Déu els dugué a un seny rèprobe ...»). Las Casas mateix vacil·la en proposar una traducció de «sensus» i opta per afegir sentiment a judici, raó. En altres dues ocasions, en el text de 1542, Las Casas addueix aquest seny rèprobe (ed. Varela: 122, 126) i ho torna a esmentar en la nota inicial de 1552. Els espanyols tenen el judici esgarriat. Les seves pròpies obres han fet que Déu els deixés caure en aquesta anul·lació de la raó. Això ho solen assenyalar els comentaristes de la Brevísima. Però cal acabar de llegir el text paulí:

... ut faciant ea quae non conveniunt, repletos omni iniquitate, malitia, fornicatione, avaritia, nequitia, plenos invidia, homicidio, contentione, dolo, malignitate, susurrones, detractores, Deo odibiles, contumeliosos, superbos, elatos, inventores malorum, parentibus non obdientes, insipientes, incompositos, sine affectione, absque foedere, sine misericordia

(«... perquè fessin tot allò que no convé, plens de tota iniquitat, malícia, fornicació, avarícia, maldat, plens d’enveja, homicides, bregadissos, enganyadors, malignes, murmuradors, calumniadors, odiosos de Déu, contumeliosos, superbs, orats, calumniadors, desobedients als pares, necis, desordenats, sense sentiments, fora de la llei, sense misericòrdia»).

Vet aquí, doncs, un precedent de la complexa conducta de maldat dels conqueridors. Estava tot escrit d’abans. Que jo hagi sabut veure, Las Casas no torna mai a esmentar Romans I, 28, tot i les nombroses citacions que fa de l’epístola, a l’Apologia, per exemple.

També, el 1542, escrivint la Brevísima, acudeix finalment a Gènesi 6-7 per a trobar un càstig fora mida o, més precisament, de la mida de la destrucció causada pels espanyols: «... Delebo, inquit, hominem, quem creavi, a facie terrae ...» (Digué [Déu]: esborraré l’home que vaig crear de damunt la faç de la terra ...»). Vegent Déu, la molta maldat de l’home a la terra i que tots els desitjos del seu cor s’inclinaven sempre al mal, es penedí d’haver fet l’home damunt la terra. I, entristit el seu cor, decidí el gran càstig: el diluvi.

He esmentat més amunt que al final del text de la Brevísima, 1542, un poc abans de «Acabéla en Valencia ...» Las Casas diu «por la compasión que he de mi patria, que es Castilla, no la destruya Dios por tan grandes pecados contra su fe y honra cometidos y en los prójimos ...» (ed. VARELA: 172).

S’anuncia així un càstig per a Castella com a punició alternativa a aquella impagable restitució als indis. Per a descriure el que han fet els espanyols als indis, Las Casas recorre clarament a Gènesi 6:7:

Dos maneras generales y principales han tenido los que allá han pasado que se llaman cristianos, en estirpar y raer de la haz de la tierra (la cursiva és meva, M.B.) a aquellas miserandas naciones. La una por las injustas, crueles, sangrientas y tiránicas guerras. La otra, después que han muerto todos los que podrían anhelar o sospirar o pensar en libertad, o en salir de los tormentos que padecen, como son todos los señores naturales y los hombres varones (porque comúnmente no dejan en las guerras a vida sino los mozos y mujeres), orpimiéndoles con la más dura, horrible y áspera servidumbre en que jamás hombres ni bestias pudieron ser puestas. A estas dos maneras de tiranía infernal se reducen e se resuelven o subalternan como a géneros, todas las otras diversas y varias de asolar aquellas gentes, que son infinitas. (ed. VARELA: 77).