Kitabı oku: «Brevíssima relació de la destrucció de les Índies», sayfa 3

«Raer de la haz de la tierra» és el càstig extrem, atesa la malignitat humana, decretat per Déu. Las Casas atorga a l’acció dels espanyols una qualitat extirpativa similar, tot capgirant colosalment el sentit de Gènesi on l’esborrament de l’home de la faç de la terra és una decisió de Déu només a l’abast de la seva potència. Una altra vegada utilitza «raída de la haz de la tierra» per a assenyalar com no queda memòria de tres tirans espanyols, morts, «como si no hobieran por esta vida pasado» (ed. VARELA: 151).

La idea d’un càstig col·lectiu apareix insinuada al llarg d’Entre los Remedios ... el Octavo:

... robando y agraviando a muchos para dar a pocos, contra toda ley natural, y en enormísimos daños y perjuicios y acabamiento de todos aquellos reinos, y para materia de provocación de la terrible ira de Dios, que para venganza dellos, quizá por nuestros pecados, sobre éstos ha de derramar. (334).

I molt cruament al final:

El daño y jacturas, que a la corona real de Castilla y León por esta causa ha venido y a toda España vendrá, despoblando y matando, como por ella mesma se matará y despoblará todo el resto que dellas queda, los ciegos lo verán, los sordos lo oirán, los mudos lo aclamarán y los muy prudentes lo juzgarán

...que todas las Indias en breves días serán yermadas y despobladas, como lo está la grande y felicísima isla Española y las otras islas e tierras, sobre tres mil leguas de tierra, sin ella, distantes della y comarcanas; y que por aquellos pecados, por lo que leo en la Sagrada Escriptura, Dios ha de castigar con horribles castigos e quizá totalmente destruirá toda España (360).

Aquí, malgrat «por lo que leo en la Sagrada Escriptura» no hi ha una referència a Gènesi 6: 7. El dany i la «jactura» afecten ja Castella i Lleó i finalment serà Espanya la que es despoblarà. Déu la castigarà amb punicions horribles i, tal vegada, la destruirà tota completament. En tot cas, doncs, destrucció per destrucció.

En l’Apologia (1550) sí que empra Gènesi 6: 7, en els comentaris que fa a la Butlla de Pau III. En el quart diu: «... docet non esse violentia, tyrannide, et armorum atrocitate eradicandos a facie terrae ne, his incommodis exagitati, blasphemias evomant in legem Christi» (212) («... ensenya [el Papa] que no deuen ser exterminats de la faç de la terra amb violència, tirania i atrocitat de les armes per a què, atormentats per aquests danys, no vomitin blasfèmies contra la llei de Crist.»).

Fins, doncs, el 1550, Las Casas contempla una destrucció d’Espanya com a punició correspondent amb la destrucció de les Índies.

També sembla que Gènesi 6: 7 només serveix per a descriure la destrucció dels indis feta pels espanyols però no mai a l’inrevés. El càstig d’aquests, de Castella o Espanya, és evocat amb els termes de destrucció habitual, com encara es pot veure a la Historia de las Indias (III: 325): «... para echar a los infiernos a los españoles y destruición de toda España ...». Ja per aquestes dates Las Casas ha elaborat una noció de responsabilitat col·lectiva amb ell inclòs.

Finalment, però, en la vuitena i última conclusió que presenta a «Vuestras Altezas», escrita el 1565 després de Las doce dudas, que circulaven ja el 1564, diu: «... las gentes naturales de todas las partes y de cualquiera dellas donde havemos entrado en las Indias tienen derecho adquirido de hazernos guerra justísima y raernos de la haz de la tierra y este derecho les durará hasta el día del juyzio» (Doce dudas: 218).

El càstig anunciat per Déu, en tot cas, seria dut a terme com a rescabalament perfecte amb una guerra justíssima per part d’aquells, abans, destruïts, esborrats de la faç de la terra. Ara, doncs, l’equivalència perfecta havia sigut anunciada i el seu compliment no tenia termini temporal, era perpetu. Som ja a Perú, on tot continuava. Las Casas morí el 18 de juliol de 1566.

Fins el darrer moment la guerra justa havia estat sempre al centre de la discussió. Des de la perspectiva dels colons espanyols decidir sobre el grau d’humanitat dels indis era aclarir socialment la intensitat i discreció de l’ús que podien fer dels indis. I si fos el cas que els indis, en efecte, no poguessin «vivir por sí» i mostressin un grau d’inhumanitat, la discussió sobre la guerra justa s’hauria acabat. Tot fora llavors una cacera. La susceptibilitat venatòria dels indis, si fos el cas, hauria ja sigut contemplada com a qualitat inherent de l’esclau a natura, nascut per obeïr. El debat sobre aquesta qüestió es formalitzà el 1550 a Valladolid. Però, de fet, era fins i tot en els seus termes estrictes i tècnics, molt més antic. Las Casas ja intervé, segons ell mateix conta (Historia de las Indias: 2410-2423) en una disputa sobre la qüestió amb Fra Juan de Quevedo. Aquest invoca l’autoritat d’Aristòtil i Las Casas contesta que el filòsof «era gentil y está ardiendo en los infiernos» (2413). El debat tingué lloc a Molins de Rei, en una sessió del Consell reial, el desembre de 1519. Aristòtil era, doncs, un més de l’infern rebossant d’ànimes perdudes a les Índies.

La Brevísima documenta, fins el 1542, els procediments inicials de la destrucció que segueixen vigents el 1564 quan Las Casas ho torna a explicar amb una prosa abrupta i funerària.

La cobdícia, la raó esgarriada, sí, bé, però d’on surt tot això, de cop, a final de 1492? Colón, ho he assenyalat fa poc (BARCELÓ 2005), ja contempla una eventual destrucció dels Caribs com els Reis Catòlics havien, a Granada, «destruido aquellos que no quisieron confesar el Padre y el Hijo y el Espíritu Santo» (Textos y documentos: 134), això era el 6 de novembre de 1492. El que hauria de sobtar al lector de la Brevísima no són tant els episodis de tracte cruel sinó quelcom de més senzill, simple o gairebé imperceptible com el fet que tot ocorre perquè els autors, els espanyols, s’atorguen sense cap dubte el dret de disposar dels demés, de fer-ne un ús incontestable.

L’experiència formidable l’havien adquirida amb la destrucció d’al-Andalus, a partir del segle XII. Aquestes conquestes s’havien fet a l’empara teològica i eclesiàstica de la idea que els musulmans havien usurpat el domini i les terres –per aquest ordre– de l’Església. No eren, doncs, pobladors innocents, com serien, després, sorprenentment els indis. Els musulmans podien ser desposseïts de domini, estaven clarament fora de l’Església. Era tan sabut. Per això mateix la seva destrucció no fou mai narrada com a tal. La seva destrucció fou també resultat d’una llarga previsió, complicada de dur a terme fins a l’abrupte final de 1609 (BARCELÓ, 2007). La destrucció dels indis, en canvi, fou sempre accidental, el resultat d’un ús sense més límits que la pròpia tan precipitada extinció, inesperada també atesa la generosa multitud inicial.

MIQUEL BARCELÓ

BIBLIOGRAFIA

OBRES DE FRA BARTOLOMÉ DE LAS CASAS

Apología. LOSADA, A. (ed.) Madrid 1988: Alianza, vol. 9 de les Obras completas.

Aquí se contienen treinta proposiciones muy jurídicas. HERNÁNDEZ, R.; GALMÉS, L. (eds.): Tratados de 1552. Madrid 1992: Alianza, vol. 10 de les Obras completas.

Avisos para confesores. HERNÁNDEZ, R.; GALMÉS, L. (eds.): Tratados de 1552. Madrid 1992: Alianza, vol. 10 de les Obras completas.

Brevísima relación de la destruición de las Indias. VARELA, C. (ed.). Madrid 1999: Castalia.

Brevísima relación de la destruición de las Indias. PÉREZ FERNÁNDEZ, I. (ed.). Madrid 1992/2004: Tecnos.

Brevísima relación de la destruición de las Indias. PÉREZ FERNÁNDEZ, I. (ed.). Bayamón, Puerto Rico 2000: Universidad Central de Bayamón.

Cartas y memoriales. CASTAÑEDA, P.; RUEDA, C.; GODÍNEZ, C.; CORTE, I DE LA (eds.). Madrid 1995: Alianza, vol. 13 de les Obras completas.

Controversia entre Las Casas y Sepúlveda. HERNÁNDEZ, R.; GALMÉS, L. (eds.): Tratados de 1552. Madrid 1992: Alianza, vol. 10 de les Obras completas.

De Unico Vocationis Modo. CASTAÑEDA, P.; GARCÍA DEL MORAL, A. (eds.). Madrid 1990: Alianza, vol. 2 de les Obras completas.

Doce Dudas. LASSEGUE, J.P. (ed.). Madrid 1992: Alianza, vol. 11.2 de les Obras completas.

Entre los remedios. El Octavo. HERNÁNDEZ, R.; GALMÉS, L. (eds.): Tratados de 1552. Madrid 1992: Alianza, vol. 10 de les Obras completas.

Historia de las Indias, tom III. MEDINA, M.A.; BARREDA, J.A.; PÉREZ FERNÁNDEZ, I. (eds.). Madrid 1994: Alianza, vol. 5 de les Obras completas.

TEXTOS DE L’ÈPOCA

Cartas de relación, d’Hernán CORTÉS. DELGADO GÓMEZ, A. (ed.). Madrid 1993: Castalia.

El Pleito Ovando-Tapia. RODRÍGUEZ DEMORIZI, E. (ed.). Santo Domingo 1978: Editora del Caribe.

Historia de los Indios de la Nueva España, de Fray Toribio de MOTOLINÍA. BAUDOT, G. (ed.). Madrid 1985: Castalia.

Interrogatorio Jeronimiano, 1517. A RODRÍGUEZ DEMORIZI, E. (ed.): Los Dominicos y las Encomiendas de Indios de la Isla Española: 273-354. Santo Domingo 1971: Editora del Caribe.

Proceso de Indios entre Francisco de Solís y la Justicia de La Española, sobre malos tratos a los indios. Empieza en la villa de Santiago el 20 de octubre de 1509 y se presentó en la ciudad de Sevilla el 26 de marzo de 1511 apelado por el dicho Francisco Solís. A MIRA CABALLOS, E.: Las Antillas Mayores 1492-1550, ensayos y documentos: 157-195. Madrid 2000: Iberoamericana.

Santo Domingo en los Manuscritos de Juan Bautista Muñoz. MARTE, R. (ed.). Santo Domingo 1981: Fundación García Arévalo.

Textos y documentos completos de Cristóbal COLÓN. VARELA, C. (ed.). Madrid 1982/1995: Alianza.

OBRES CITADES

BARCELÓ, M. (2003): «Loquella barbarica III. Bartolomé de Las Casas, Muhammad i els homes-llop». Faventia, 25/1, 2003: 69-81. Universitat Autònoma de Barcelona.

—(2005a): «Loquella barbarica IV. Palante, De destruir». Faventia, 27/1, 2005: 139-144. Universitat Autònoma de Barcelona.

—(2005b): «Loquella barbarica V. Com Alfons, el setè, l’emperador, donà ‘salut’ al regne d’Hispània i qui hi havia a Extremadura? Va introduir Bartolomé de Las Casas els ‘milites pardos’ a les Índies?». Faventia, 27/2: 83-99, Universitat Autònoma de Barcelona.

—(2007): «Bartolomé de Las Casas, moriscos i catalans. Dues notes bibliogràfiques». Afers, 56

GIMÉNEZ FERNÁNDEZ, M. (1953): Bartolomé de Las Casas, vol. I: Delegado de Cisneros para la reformación de las Indias (1516-1517). Sevilla: Escuela de Estudios Hispano-Americanos.

LIVI BACCI, M. (2005): Conquista. La distruzione degli indios americani. Bolonya: il Mulino.

—(2006): Los estragos de la conquista. Quebranto y declive de los indios de América. Barcelona: Crítica.

MILHOU, A. (1978): «De la ‘destruction’ de l’Espagne a la ‘destruction’ des Indes». Mélanges a la mémoire d’André Joucla-Ruau. Aix-en-Provence: 907-918.

—(1981): «De la ‘destruction’ de l’Espagne a la ‘destruction’ des Indes: histoire sacrée et combat idéologiques». Études sur l’impact culturel du Nouveau Monde. París: l’Harmatan: 25-47.

MIRA CABALLOS, E. (1997): El indio antillano: repartimiento, encomienda y esclavitud (1492-1542). Sevilla: Muñoz Moya.

SÁNCHEZ-ALBORNOZ, N. (1973): La población de América Latina desde los tiempos precolombinos hasta el año 2000. Madrid: Alianza.

SÁNCHEZ FERLOSIO, R. (1994): Esas Yndias equivocadas y malditas. Comentarios a la historia. Barcelona: Destino.

SAUER, C.O. (1966): The Early Spanish Main. Berkeley i Los Angeles: University of California.

Estudi preliminar

LA TRADUCCIÓ AL CATALÀ D’UNS FRAGMENTS DE LA BREVÍSSIMA FETA PER GASPAR SALA L’ANY 1640

Gaspar Sala i Berart (Saragossa 1605 - Sant Cugat 1670), frare agustí, predicador partidari de la causa francesa, publicà, l’any 1640, un pamflet polític molt crític amb la cort espanyola, Secrets públichs, pedra de toch de les intencions del enemic y llum de la veritat (Barcelona, 1640). En aquest opuscle, que pretén respondre a «uns papers volants que va distribuint l’enemic per lo Principat de Catalunya» (Serra, 1995, p. 23), hi inclou vint-i-tres fragments de la Brevíssima relación de la destruyción de las Indias, de Bartolomé de Las Casas, «un testimoni per tantes circumstàncies calificat, com són ser cristià, religiós, bisbe, testimoni de vista, i de nació castellà» (p. 40). Sala tradueix aquests fragments al català i els comenta «per a què se inseresca ab gran fonament lo que deu témer Catalunya, si arribassen a poder obrar a son arbitre [els castellans]» (pp. 34-35).

Durant la revolta catalana, o potser abans, l’interès comú en favor de la causa francesa afavorí el contacte entre Gaspar Sala i els Lacavalleria, família d’estampers d’origen francès, d’Aquitània. Pere Lacavalleria va arribar a Barcelona, d’acord amb les seves pròpies paraules, el 1619, ja que, segons afirma l’any 1642, «nací vasallo de su Magestad [Marques de Brezè, Mariscal de Francia]. Veynte y tres años ha Señor, q[ue] vivo en Barcelona (...) aviendo nacido en la Aquitania»1; després de la seva mort, l’any 1645, el seu fill Antoni va continuar el negoci familiar. El 1640 imprimeix la Proclamación Católica a la Magestat Piadosa de Filipo el Grande Rey de las Españas y Emperador de las Indias Nuestro Señor, i l’any següent l’Epítome de los principios y progressos de las guerras de Cataluña en los años 1640 y 1641 y señalada vitoria de Monjuyque ... en Barcelona: por Pedro Lacavalleria: por mandado de los Señores Deputados (Barcelona, 1641), ambdues de Gaspar Sala, que en aquestes dates ja havia obtingut una càtedra de teologia a Barcelona, i havia fet una atenta lectura de la Brevíssima un any abans, quan -com ja s’ha dit- en va seleccionar, traduir i editar fragments en el seu pamflet Secrets públichs. Després d’aquesta lectura, Sala devia considerar l’obra de Las Casas com a molt adequada als seus interessos, afirmant que «d’aquestes crueltats inaudites, i no imaginades, està lo dit llibre tan ple que causa horror, i voler referir-les totes faria traduir un llibre enter» (p. 38): potser és en aquests moments quan el projecte d’editar els tractats de Las Casas comença a prendre forma. Un any més tard, el 1642, Sala és nomenat per Lluís XIII predicador i cronista reial, i abat de Sant Cugat el 1643.

El 1646, el mateix any de la publicació de les Obras de Las Casas, Antoni Lacavalleria edita també una traducció de Ceviziers feta per Gaspar Sala: Traducción del héroe francés o la idea del Gran Capitán ... en Barcelona: en casa de Antonio Lacavalleria (Barcelona, 1646), elogi al comte d’Harcourt, virrei de Catalunya (1645-1646). Predicador i estamper segueixen, doncs, en contacte. El projecte, que devia començar amb Pere Lacavalleria -mort un any abans de l’edició-, segueix i es concreta ara amb Antoni, el fill.

El 1646, doncs, es publica a Barcelona la segona edició en castellà de la Brevíssima de Las Casas, dins el volum Las Obras del obispo D. Fray Bartolome de las Casas, o Casaus, obispo que fue de la ciudad Real de Chiapa en las Indias ... impreso en Sevilla, en casa de Sebastian Trugillo, año de 1552, y agora nuevamente en Barcelona: en casa de Antonio Lacavalleria, 1646. Aquesta edició conté els següents tractats, enquadernats en aquest ordre: I. Brevissima relacion de la destruycion de las Indias; II. Aqui se contienen Treynta Proposiciones; III. Aqui se contiene una Disputa, o Controversia; IV. Este es un Tratado ... sobre la materia de los Indios que se han hecho ... esclavos; V. Entre los Remedios; i, com a apèndix, Lo que se sigue es un pedaço de una Carta.

Els quatre darrers tractats no presenten cap modificació respecte a la primera edició. Però en el cas del primer, la Brevíssima, tot i que el cos del text és el mateix que en l’edició de Sevilla, sí que hi ha una diferència destacable, que la situa en l’àmbit de l’anomenada «leyenda negra» (Pérez Fernández, I., 1996, p. 483): es tracta de 161 creus llatines impreses en els marges del text; d’aquestes, 156 són creus simples (†) repartides en 50 folis, i les 5 restants són creus dobles (††) als folis 19r, 27r, 30, 42 i 48. Podria tractar-se de signes impresos amb la finalitat de cridar l’atenció del lector sobre certs episodis de l’obra.

Totes les seleccions traduïdes, excepte una, corresponen a episodis que han estat destacats, amb una o més creus al marge, en les pàgines on apareixen en l’edició de Barcelona. Tot plegat, en les vint-i-tres parts que Sala selecciona per fer les traduccions, hi ha 38 creus, gairebé un 25% del total. El fragment no marcat no correspon a cap episodi sinó a les conclusions de l’obra; més endavant s’analitzarà perquè no hi consta creu al marge.

Per tot el que s’ha vist, sembla prou clar que, en aquesta època, Sala i els Lacavalleria van estar en contacte; tampoc no hi ha cap dubte respecte el coneixement que Sala tenia del text de la Brevíssima. D’altra banda, s’ha vist la coincidència dels fragments seleccionats en el seu opuscle Secrets públichs amb fragments marcats en l’edició. Tot plegat, suggereix la possibilitat, tot i que no està comprovat, que Sala intervingués en l’edició de Barcelona dels tractats de Las Casas. Tot i que a finals del segle XVI sembla que circulaven, per Espanya, pocs exemplars de la primera edició dels tractats de Las Casas, que devia tenir una tirada d’uns cent (Pérez Fernández, I., 1996, p. 145 i pp. 478-479), és probable que Sala hi tingués accés, gràcies al seu càrrec de rector del col·legi agustí de Sant Guillem de Barcelona.

El 1640 va fer una tria d’aquests fragments, amb la intenció d’incloure’n una part, traduïda al català, en el pamflet Secrets públichs. Cinc anys més tard, Antoni Lacavalleria decideix fer la impressió dels tractats de Las Casas al seu taller.

Sala insereix, ja s’ha dit, vint-i-tres fragments traduïts de la Brevíssima en el text del seu pamflet Secrets públichs. El primer (vegeu Apèndix, I) resumeix la descripció que Las Casas fa dels indis tot just al principi de la Brevíssima, segons Sala «per a mostrar la poca raó que tingueren los castellans de maltractar als indis» (p. 34). També el següent (v. Apèndix, II) correspon a la part introductòria del text, on fa un repàs general a les disminucions de població que els espanyols havien causat a tota la zona del Carib, des de La Española fins a Tierra Firme. El text traduït a continuació (v. Apèndix, III) forma part de la cloenda d’aquesta part introductòria, tot just abans de començar l’exposició per regions, i compara el tracte que els espanyols han donat als indis amb la forma de tractar l’«estiércol de las plazas». Els fragments següents corresponen a episodis concrets de les illes: La Española (v. Apèndix, IV, V i VII) i Cuba (v. Apèndix, VI). Segueix amb episodis ubicats a Tierra Firme (v. Apèndix, VIII), Nicaragua (v. Apèndix, IX), Nueva España (v. Apèndix, X, XI, XII, XIII, XIV), Yucatán (v. Apèndix, XV, XVI, XVII, XVIII, XIX) i Nuevo Reino de Granada (v. Apèndix, XX). Els dos fragments següents (v. Apèndix, XXI, XXII) correspondrien ja a la part de les conclusions.

La gran proporció de fragments seleccionats de les primeres pàgines suggereix que Sala començà a fer la tria sense tenir en compte restriccions en la quantitat, i així segueix fins el foli 29 de l’edició; a partir d’aquí, potser considera excessives les parts escollides, i salta fins el foli 48. D’aquesta forma, passa per alt els capítols que fan referència a Santa Marta, Cartagena, Costa de las Perlas, Paria, illa de Trinidad, riu Yuyapari, Veneçuela –en aquest cas, amb molta lògica, per tractar-se de governadors alemanys-, Florida, Río de la Plata i Perú.

De les vint-i-tres traduccions que Sala insereix en el seu text, vint-i-dues corresponen a fragments que, en el text original de l’edició de Barcelona, tenen una o més creus al marge; tan sols un fragment no té cap creu en l’original, més avall s’analitzarà aquesta circumstància. Tot i que l’autor pretén que «se deduiran en català traduint-les ab tota fidelitat, paraula per paraula» (p. 24), en contrastar les traduccions amb el text original, s’observen algunes divergències. Vegem-ho.

De les dotze ocasions en què Sala es troba amb «españoles» com a subjecte en els fragments seleccionats, tan sols en una tradueix «espanyols» (vegeu Apèndix, I); en quatre ocasions deixa la frase sense subjecte, donant-lo per conegut (v. Apèndix, II, X i XXII); i en sis casos ho tradueix per «castellans» (v. Apèndix, XI, XII, XIV, XIX). En un cas, arriba a substituir «cierto español» per «un destos malvats» (v. Apèndix, XVII). Tampoc el subjecte «cristianos» agrada a Sala, ja que només tradueix «cristians» en un fragment dels sis en què apareix al text original (v. Apèndix, I); en tres ocasions el tradueix per «castellans» (v. Apèndix, VI, X); i en les dues restants, el suprimeix: així, un «capitán cristiano» passa a ser tan sols un «capità» (v. Apèndix, IV), i dóna per sabut que les «obres infernals» són obres «de los cristianos» (v. Apèndix, II).

Ja el mateix Las Casas, en algun moment mentre s’estava editant el text, a principi de setembre del 1552, va decidir canviar, sistemàticament i amb certa pressa, «cristianos» per «españoles» (Pérez Fernández, I., 2000, pp. 82 i ss.). Cal remarcar que, en els textos de Las Casas, «cristianos», «españoles» i «seglares» funcionen com a sinònims i contraposats a «religiosos» o «frailes» (Pérez Fernández, I., 2000, pp. 160-162). Potser Sala, preveient que el lector po­-gués identificar aquests «cristianos» amb els religiosos, decideix traduir-los com a «castellans» o bé, simplement, fer-los desaparèixer del text. Tradueix «españoles» i «cristianos» de forma literal tan sols un cop (v. Apèndix, I) i, en endavant, substitueix ambdós per «castellans». En el moment de fer la traducció, quan decideix utilitzar «castellans» com a subjecte, aleshores rescata el fragment en què Las Casas es presenta a si mateix com de nació castellana, aquell que apareix en primer lloc en els Secrets públichs (vegeu Apèndix, XXIII). És probable que en llegir la Brevíssima li semblés un aspecte conegut i poc destacable, però a l’hora de fer les traduccions, quan decideix que els subjectes de les accions siguin sempre «castellans», aleshores troba convenient d’incloure aquest fragment.

També es detecta el rebuig de Sala a anomenar l’«Española», l’illa, ja que no ho fa en cap dels tres episodis traduïts en què els fets referits van tenir lloc a aquesta illa (v. Apèndix, IV, V, VII). En els dos casos en què es troba el nom enmig del fragment, fa constar «una isla», sense especificar, (v. Apèndix, II, IV), mentre que no té cap inconvenient en anomenar, en la mateixa cita, les illes de Cuba, San Juan, Jamaica i Lucayos (v. Apèndix, I). En altres parts anomena, per tal d’ubicar els episodis, Cuba (v. Apèndix, VI), Cholula (v. Apèndix, X), Guatemala (v. Apèndix, XI), Mechuacan (v. Apèndix, XIII), Xalisco (v. Apèndix, XIV) i Yucatán (v. Apèndix, XIX), però en cap cas l’illa Espanyola.

Tot el que s’ha vist sembla indicar la intenció de passar per alt qualsevol referència a «Espanya», tot i que, quan es troba «España» al text, en una ocasió, tradueix literalment per «Espanya» (v. Apèndix, II), i el mateix fa amb «Nueva España» (v. Apèndix, XXII).

Un altre canvi significatiu és la traducció de «gentes» per «nacions» quan el text fa referència als indígenes. Així, de les quatres ocasions en què al text consta «gentes», en tres casos ho canvia per «nacions» (v. Apèndix, I, III) i, en l’altre cas, tradueix «en aquellas gentes y tierras» per «en aquelles nacions i gents» (v. Apèndix, XXI). Amb aquest canvi, Sala converteix les «gentes» -en el sentit de «gentiles» (pagans, no cristians)- en «nacions», fent encara més reprovables les accions dels castellans i, alhora, fent més propers els indígenes al públic a qui es dirigeix, al qual pretén avisar sobre com tracten els exèrcits espanyols els seus enemics, advertint-lo del tracte que podrien arribar a donar als catalans.

Sala fa una modificació destacable quan tradueix l’episodi de la crema del cacique Hatuey a Cuba (vegeu Apèndix, VI); explica que el cremaren viu «sens que los religiosos foren bastants a detenir la fúria més bàrbara que en lo món s’haja vist». Aquesta frase no és una traducció, sinó un afegit del mateix Sala, ja que en aquest episodi no n’hi ha cap de semblant. Sí que trobem, però, la font de Sala en el mateix text de la Brevíssima: en la part referida a la conquesta del Perú, Las Casas transcriu un informe de fra Marcos de Niza, comissari de l’orde dels franciscans al Perú, redactat el 1537, en el qual aquest frare explica la pràctica habitual dels espanyols de cremar els senyors dels pobles per on passen, i diu així: «Y en mi presencia quemaron dos, el uno en Andón, y el otro en Tumbala: e no fui bastante para se lo estorvar que no los quemasen con cuanto les prediqué» [f.43]. La imatge del religiós intentant, sense èxit, salvar els senyors de la crema, l’aprofita Sala per l’episodi de la crema del cacique Hatuey, i canvia el singular («no fui bastante») pel plural («foren bastants»); l’atribució als espanyols de «la fúria més bàrbara que en lo món s’haja vist» és, en aquest cas, invenció literal de Sala. No ens hauria de sorprendre, de fet, l’interès de Sala per l’informe de fra Marcos de Niza: en l’edició barcelonina de la Brevíssima, l’inici d’aquest informe està assenyalat amb una creu doble al marge, i dues creus més marquen fragments de la carta, una d’elles tot just en la línia on s’acaba la frase citada més amunt; així mateix, una altra creu acompanya el final de la cita, quan Las Casas ens recorda que «todas estas son sus palabras formales, y vienen también firmadas del Obispo de México, dando testimonio de que todo esto afirmaba el dicho padre fray Marcos» [f.43].

Hi ha una divergència, sembla que per errada de Sala i no pas de forma intencional, a l’hora de fer un compte a la part del regne de Yucatán (v. Apèndix, XIX), de «dieciocho españoles tiranos de cavallo, e doce de pie, que eran treinta» [f.28]: Sala entén que trenta eren els que anaven a peu, i no la suma, com diu Las Casas.

Amb tot el que s’ha dit fins ara, arribem a algunes conclusions: en primer lloc, com ja s’ha vist, Gaspar Sala evita la utilització dels subjectes «Espanya» i «espanyols»; entén que els enemics de Catalunya són Castella, i els castellans i, per tant, evita l’ús que Las Casas fa, al llarg de la Brevíssima, de «cristianos» i «españoles» i els unifica com a «castellans», remarcant el fet que el mateix Las Casas formava part d’aquest col·lectiu i concedint així més validesa al seu testimoni, «que no pot ser calumniat de passió per ser natural de Castella» (p. 35).

S’ha destacat, també, l’ús de «nacions» per referir-se als indis. La finalitat del seu text és la de prevenir el lector sobre les actuacions dels exèrcits castellans; per això, referir les accions que aquests van dur a terme a les Índies no és suficient per a Sala, que vol, a més, deixar clar que tals accions serien repetibles a Catalunya; en un altre cas, hom podria pensar que aquesta mena de pràctiques només són factibles quan l’exèrcit s’enfronta amb «salvatges» idòlatres. Convertir-los en «nacions» és, doncs, un intent de fer més propers els indis, víctimes dels exèrcits espanyols, al lector, entenent que, a més, es tracta d’unes «nacions que no els podien haver ofès per la distància» (p. 34). Per això, Sala es pregunta: «si los exèrcits castellans, per sola la cobdícia, contra tots ordes de los reis obraven tals i tantes iniquitats, ... què farien en Catalunya, a ont vénen, no sols per la plata i or de les iglésies i provincials, sinó a desfogar lo odi que tenen natural a la nació catalana?» (p. 40).

Analitzant, doncs, els canvis fets per Sala a l’hora de traduir parcialment la Brevíssima, podem concloure que la «fidelitat, paraula per paraula» (p. 24) que l’autor atribueix a les seves traduccions no és tal, sinó que més aviat resulten interessadament inexactes.

Ja s’ha apuntat, més amunt, la possibilitat que Sala fos el promotor de l’edició de 1646 de la Brevíssima, així com el probable autor dels signes característics d’aquesta edició. Des de la seva perspectiva, tan clarament profrancesa, l’obra de Las Casas era una eina excel·lent per desprestigiar l’exèrcit espanyol. Entre l’any de la primera edició de la Brevíssima (1552) i la segona en castellà, la de Barcelona (1646), a Europa se’n van editar quaranta-cinc traduccions: vint-i-tres flamenques, deu franceses, dues angleses, cinc alemanyes, dues llatines i tres italianes; gaudia, doncs, de popularitat a Europa, ben al contrari que a Espanya, on va estar, tot aquest temps, envoltada de silenci, fins que Gaspar Sala va decidir, el 1640, adjuntar al seu opuscle Secrets públichs els fragments traduïts al català, i Antoni Lacavalleria fer-ne la impressió sis anys després.

APÈNDIX: FRAGMENTS DE LA BREVÍSSIMA TRADUÏTS PER GASPAR SALA (ED. EVA SERRA) [FOL. EDICIÓ ORIGINAL]

I

(p. 34) [f. 4-4r]: «Que són los indis gent senzilla sens dolo i engany, fels a sos senyors i als cristians, i entre totes les nacions, los més pacients, pacífics i sossegats, enemics de rancors, odis i vengances que hi haja en lo món. Tenen vivacitat d’enteniment, ab docilitat i capacitat per a qualsevol ciència, aptíssims per a rebre la Fe de Cristo. *I en tenir notícia d’ella, són importuns en voler saber i exercitar los Sagraments de la iglésia i les cerimònies del culto Divino. En tant que he oït dir a molts espanyols, verdaderament, que estes nacions eren les més benaventurades del món, si haguessen tingut notícia del Déu verdader».

* Indica la presència d’una creu (†) en la part corresponent del text de la Brevíssima (Barcelona 1646).

II

(p. 35) [f. 5-5r]: «En aquestes ovelles manses, dotades per lo Creador de tals i tantes calitats, entraren al punt que les conegueren, com a llops, tigres, i lleons cruelíssims. I no han fet altra cosa, de quaranta anys a esta part, que trossejar-les, matar-les, angustiar-les, afligir-les, aturmentar-les i destruir-les, ab tan estranyes, noves i vàries crueltats, que nunca són estades vistes, llegides, ni oïdes, de les quals se contaran algunes. I fou ab tal excés, *que en una isla que hi havien tres milions d’ànimes no hi ha avui dos-cents naturals. En la isla de Cuba, que és tan llarga com de Valladolit a Roma, està casi despoblada. La isla de Sant Juan, i de Jaymaca, que són grans i fertilíssimes, estan assolades. Les isles dels Lucayos, que són més de seixanta, no hi ha una sola criatura. Més de trenta isles, que estan en comarca de la isla de Sant Juan, estan despoblades, i seran totes estes isles més de dos mil llegües de terra. De la terra ferma han assolat *més de deu regnes, majors que tota Espanya, i més terra dos vegades que hi ha de Sevilla a Hierusalem. I donarem per compte cert, i vertader, que en lo espai de quaranta anys per les tiranies i obres infernals, moriren dels indis *dotze milions de persones entre hòmens, dones, i minyons. I en veritat que crec, sens pensar enganyar-me, que són més de quinze millons».