Kitabı oku: «Cap altre amic que les muntanyes»
Cap altre amic que les muntanyes
Col·lecció Raigs globulars
(36)

BEHROUZ BOOCHANI
Cap altre
amic que les
muntanyes
Traducció de Josefina Caball
Escrit des de la Presó
de Manus


Primera edició, 1500 exemplars: setembre 2020
Títol original, No Friend But the Mountains
© Behrouz Boochani, 2018
Primera edició Picador, 2018, de Pan Macmillan Austràlia Pty Ltd
Publicat d’acord amb The Jane Novak Literary Agency, Austràlia.
© de la traducció del persa a l'anglès, Omid Tofighian
© de la traducció de l’anglès al català, Josefina Caball i Guerrero
© d’aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2020
Disseny de la coberta: Tono Cristòfol
Il·lustració: Agustín Comotto
Correctores: Lidia Bayona i Xantal Aubareda
Producció editorial: Víctor Sabaté
Composició ePub: Pablo Barrio
Publicat per Raig Verd Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes 514, 1r 7a, Barcelona 08015
www.raigverdeditorial.cat
@Raig_Verd
RaigVerd
ISBN ePub: 978-84-17925-27-7
THEMA: DNXR, DNBL1, DNB
Raig Verd editorial forma part de l’Associació d’editorials independents

Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a l’abast d’altres, passar-lo a un company de feina o un amic a qui pugui interessar.
L’editorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial d’aquesta obra per a ús personal.
Índex
1 Prefaci
2 Un relat del traductor: Una finestra a les muntanyes
3 Descàrrec de responsabilitat
4 A la claror de la lluna
5 Muntanyes i onades
6 El rai del purgatori
7 Meditacions al vaixell de guerra
8 Un conte de l’illa de Christmas
9 Els kowlis ambulants actuen
10 El Generador Vell
11 Fer cua, una forma de tortura: la lògica de la Presó de Manus
12 El dia del pare
13 Cants de grills, cerimònies de crueltat
14 Les Flors Semblants a la Camamilla
15 A hora foscant
16 Cap altre amic que les muntanyes: Reflexions del traductor
Per a Janet Galbraith,
que és un ocell
Prefaci
Cap altre amic que les muntanyes mereix ocupar un lloc al prestatge de la literatura de presons al costat d’obres tan diverses com De profundis, d’Oscar Wilde; Quaderni del Carcere, d’Antonio Gramsci; Into the Smother, de Ray Parkin; The Man Died, de Wole Soyinka; i Letter from Birmingham Jail, de Martin Luther King, Jr.
Que existeixi aquest llibre, escrit en persa pel jove poeta kurd Behrouz Boochani en condicions de reclusió, turment i patiment prolongats, és un veritable miracle de coratge i de tenacitat creativa. Boochani no el va escriure en paper ni amb un ordinador sinó teclejant en un telèfon, i el va treure de l’illa de Manus d’amagat per mitjà de milers de missatges de text.
Per fer-nos el càrrec de l’abast de la proesa de Boochani, hem de ser conscients de la dificultat del poeta per crear, del fet que gairebé era impossible que aquesta obra pogués existir. El nostre Govern ho ha fet tot per deshumanitzar els demandants d’asil. Ens n’amaguen els noms i no en sabem res. A Nauru i a l’illa de Manus aquestes persones viuen en un zoològic de crueltat. Els han arrabassat el sentit de la vida.
Tots aquests presos eren persones que van ser empresonades sense càrrecs, sense condemna ni sentència. És un destí totalment kafkià que sol tenir l’efecte tan cruel d’anorrear tota esperança, l’objectiu dels carcellers australians.
I així, el crit de llibertat es va transformar en carn carbonitzada quan Omid Masoumali, un noi de vint-i-tres anys, es va immolar calant-se foc en un acte de protesta; i també en els crits de Hodan Yasin, una noia de vint-i-un anys, quan també es va immolar.
En això ens hem convertit nosaltres, Austràlia.
En els precs desatesos d’una dona violada a Nauru.
En una noia que es va cosir els llavis.
En un nen refugiat que es va gravar un cor a la mà sense saber per què.
Behrouz Boochani es va rebel·lar d’una altra manera. Perquè l’única cosa que els carcellers no podien destruir-li era la fe que tenia en les paraules, en la seva bellesa, en la necessitat dels mots, en la possibilitat que oferien, en el seu poder alliberador.
I així, mentre va estar empresonat, Behrouz Boochani va començar una de les trajectòries més singulars del periodisme australià: informar del que passava a l’illa de Manus mitjançant piulades, missatges de text, vídeos de mòbil, trucades i missatges electrònics. D’aquesta manera, va desafiar el Govern australià, que maldava per impedir que s’escampessin les versions dels refugiats i que intentava constantment negar l’accés a l’illa de Manus i a Nauru als periodistes, fins a l’extrem que, durant un temps, va aplicar el draconià article 42 de l’Australian Border Force Act (Llei de la Força Fronterera d’Austràlia), pel qual es podien empresonar durant dos anys els metges o assistents socials que fessin públics casos de pallisses, d’abús sexual a criatures, de violacions o d’un tracte cruel.
Les paraules de Boochani van aconseguir arribar arreu del món, es van sentir a l’altra banda dels oceans, malgrat els crits estridents dels nombrosos propagandistes a sou. Amb només la veritat i un telèfon a la mà, un refugiat detingut va alertar el món del greu crim d’Austràlia.
Behrouz Boochani ha escrit un llibre estrany i terrible que descriu el destí d’un home jove que ha passat cinc anys a l’illa de Manus, presoner de les polítiques sobre refugiats del Govern australià, unes polítiques en les quals els dos partits majoritaris han competit públicament en crueltat.
Aquest llibre és de mal llegir per a qualsevol australià. Presumim de ser un país decent, bondadós, generós, en el qual hi ha igualtat de drets. Cap d’aquestes qualitats és evident en el relat de Boochani, que ens parla de fam, misèria, pallisses, suïcidis i assassinats.
Mentre llegia les descripcions del comportament dels guàrdies australians de Manus, em va venir al cap el record dolorós de les descripcions que el pare feia de la manera com els tractaven els comandants japonesos dels camps de presoners de guerra en què tant van patir ell i molts altres presos.
Com ens hem tornat, si ara som nosaltres qui cometem aquesta mena de crims?
Cal passar comptes pels fets que es descriuen en aquestes pàgines. Algú ha de respondre per aquests crims. Perquè si ningú no ho fa, la història ens ensenya que, sense cap mena de dubte, algun dia a Austràlia es repetirà la injustícia de l’illa de Manus i de Nauru a una escala molt més gran i infinitament més tràgica.
Algú és responsable del sofriment del qual aquest llibre és un testimoni pertorbador, i és aquest algú, i no pas els innocents, qui hauria de ser a la presó.
Però aquest llibre és molt més que un j’accuse. És la profunda victòria d’un poeta jove que ens ha demostrat que les paraules encara són molt importants. Austràlia li va empresonar el cos, però ell ha mantingut sempre l’esperit d’un home lliure. Les seves paraules han esdevingut irrevocablement les nostres paraules, i d’ara endavant la nostra història haurà de respondre dels fets que ens descriu.
Espero poder rebre algun dia Behrouz Boochani a Austràlia com el que crec que ha demostrat ser en aquestes pàgines: un escriptor. Un gran escriptor australià.
Richard Flanagan, 2018
Un relat del traductor:
Una finestra a les muntanyes
OMID: He llegit el seu article més recent... Admiro de debò la seva obra.
BEHROUZ: Unes paraules molt amables... Espero poder-me despertar d’aquest malson ben aviat.
Traduir el llibre d’en Behrouz ha estat una experiència rica per la diversitat de narratives que el componen. Algunes d’aquestes narratives es remunten a abans de la comunicació inicial que vam tenir, i fins i tot a abans que es construís la Presó de Manus. Aquests últims anys, sobretot després d’haver conegut en Behrouz, m’he adonat que les narracions són essencial per a una vida plena; i el procés de traducció per a aquest llibre ha confirmat i ampliat les meves intuïcions i experiències amb l’art de narrar. Aquest relat del traductor ofereix una perspectiva des de dins de les nombroses experiències i converses que han donat forma al llibre i que caracteritzen la nostra visió comuna de la narrativa i de la vida.
Feia poques hores que havia arribat a l’illa de Manus quan vaig anar corrents a la parada d’autobusos central de Lorengau. En aquesta població ens vam veure en persona per primera vegada. En Behrouz no havia menjat res en tot el dia; no havia consumit res tret de cigarretes per esmorzar i dinar, i encara parlava pel mòbil quan vaig baixar de l’autobús per saludar-lo. Aquell mateix dia, unes hores abans, m’havia assabentat que s’acabava de trobar el cadàver del refugiat Hamed Shamshiripour entre uns arbres que hi havia a prop d’una escola; l’havien apallissat i tenia una corda al voltant del coll. De fet, jo havia passat vora tot de gent de Manus i d’agents de policia en sortir de l’aeroport.1 Les circumstàncies eren molt sospitoses, i molts refugiats encara ara asseguren que el van matar. En Behrouz era el primer punt de contacte per a molts periodistes australians i internacionals, i en aquest sentit, tenia entrevistes programades per a tot el dia. El meu primer viatge a l’illa de Manus havia de servir per a treballar en la traducció del llibre, però a Manus l’única cosa que segueix l’ordre programat és la tortura.
En el moment de la publicació, almenys disset persones han perdut la vida en detenció extraterritorial a l’illa de Manus, a Nauru i a l’illa de Christmas.
Mohammed Sarwar (Nauru, 2002)
Fatima Irfani (illa de Christmas, 2003)
Saeed Qasem Abdalla (illa de Christmas, 2013)
Reza Barati (Manus, 2014)
Sayed Ibrahim Hussein (Nauru, 2014)
Hamid Khazaei (Manus, 2014)
Fazal Chegani (illa de Christmas, 2015)
Omid Masoumali (Nauru, 2016)
Rakib Khan (Nauru, 2016)
Kamil Hussain (Manus, 2016)
Faysal Ishak Ahmed (Manus, 2016)
Hamed Shamshiripour (Manus, 2017)
Rajeev Rajendran (Manus, 2017)
Mohammad Jahangir (Nauru, 2017)
Salim Kyawning (Manus, 2018)
Fariborz Karami (Nauru, 2018)
Sayed Mirwais Rohani (Manus, 2019)
Jo ja coneixia l’enfocament que feia en Behrouz de l’escriptura abans de llegir la seva obra —abans fins i tot d’haver sentit parlar d’aquest escriptor prolífic tancat a la Presó de Manus. El meu pare va morir de sobte pel maig del 2015, uns vuit mesos abans del meu primer contacte amb en Behrouz. El pare també pertanyia a un grup que havia patit persecució al llarg de la història de l’Iran i havia viscut la major part de la vida a l’exili; se’n va anar del país en temps de la revolució i no hi va tornar mai més. Es deia Manoutchehr, nom d’un mític xa del Xahnamé (llibre dels reis), un llibre de poesia èpica en què també apareix el nom de Behrouz. Jo també vaig provar de fer una interpretació i fusió del mite, la llegenda i la poesia per compondre els panegírics per al seu enterrament i el funeral posterior, sobretot el relat que explicava els últims dies del seu homònim. A banda del Xahnamé de Firdawsī, vam honorar la vida del pare amb poemes del matemàtic i poeta Omar Khayyām i de la poeta i teòloga T.āhirih Qurratu’l-‘Ayn —tots dos pensadors condemnats a l’ostracisme i oprimits en el seu propi context. La commemoració de la vida del pare es va convertir en una mena de celebració literària i cultural per a mi i la meva família més propera, i també hi va haver actuacions i discursos d’amics íntims que vivien en la diàspora. Per aquest motiu, quan en Behrouz i jo finalment vam tenir l’oportunitat de seure a l’illa de Manus i parlar de l’estil i els detalls del seu llibre, inclòs el mètode de traducció, de seguida ens vam adonar que tots dos teníem conceptes molt similars de la narració, la filosofia, la memòria i la interpretació. Això em va semblar extraordinari. Per a mi, traduir el llibre d’en Behrouz va ser la continuació de la festa que s’havia iniciat mesos abans en honor de Manoutchehr.
L’oportunitat d’aquesta traducció va ser un regal inesperat. Me la va oferir ell mateix, quan jo ja havia dedicat sis mesos a traduir un recull d’articles periodístics seus. Durant aquest temps, havíem començat a parlar d’altres projectes de col·laboració. Ben aviat ell va comentar que estava treballant en un llibre, però no en vam parlar a fons perquè estàvem ocupats en la traducció dels seus articles i buscant estratègies per esquivar el sistema de detenció. Així que ens vam centrar en el llibre, la traducció es va convertir en una part creativa i intel·lectual de la nostra relació, i la major part de les nostres converses van girar al voltant d’aquest projecte. A més a més, aquesta traducció ha estat font de moltes trobades i descobertes inspiradores i prometedores.
Tot el projecte es va portar a terme durant les meves estades a Sydney, el Caire i l’illa de Manus. El mètode i les perspectives a l’hora de traduir van anar evolucionant i canviant segons les conjuntures. Els temes de cada capítol estan supeditats als esdeveniments i a la dinàmica específica de la presó i de la política fronterera australiana. Per aquest motiu, hi ha canvis en la tècnica, l’estil i la veu, segons el context narratiu i el moment; en alguns casos, els fets i successos tenien lloc mentre escrivíem.
La història que hi ha darrere de la traducció funciona com una narrativa marc per al llibre; és a dir, el llibre conté la història principal emmarcada per un complex procés de traducció com a paratext. La relació entre el marc i les narratives inserides dins d’aquest marc té l’origen en les peculiars tècniques narratives comunes en la pràctica tradicional i en la pràctica contemporània de narrar contes dels pobles irànics (inclosos els kurds). Amb alguns exemples d’aquesta narrativa marc, exposaré breument temes, conceptes i qüestions clau. Aquest enfocament m’ajudarà a explicar, en primer lloc, de quina manera la traducció exigia una certa experimentació literària, i en segon lloc, de quina manera els esforços de col·laboració entre autor, traductor, assessors i persones de confiança van anar madurant i es van anar transformant en una activitat filosòfica compartida.
Col·laboració i consultes
BEHROUZ: En el cas del periodisme, només puc fer servir un llenguatge senzill i conceptes bàsics. He de tenir en compte diferents classes de lectors quan escric articles de diaris... són per al gran públic i, per tant, no puc aprofundir-hi tant com voldria. I aquest és el problema ara mateix. No puc analitzar ni expressar l’abast de la tortura que hi ha en aquest lloc. Però crec que és inevitable que els anys que vindran acabi per obrir espais crítics que permetran afrontar el fenomen de la Presó de Manus... Aquest treball serà un pol d’atracció per a totes les disciplines de l’àmbit de les humanitats i de les ciències socials; crearà un nou llenguatge filosòfic. Estic disposat a donar-li informació sobre aquest lloc per tal que puguem començar els projectes de recerca que calguin.
Es podria, per exemple, examinar la Presó de Manus a partir d’un marc foucaultià i aplicar-ne la crítica filosòfica de la presó, del manicomi i de la psicologia... o bé es podria partir de les cèlebres reflexions de Žižek o Gramsci i del discurs sobre hegemonia i resistència.
OMID: Cada vegada que em trobo amb la Moones i en Sajad, el seu llibre dona peu a moltes discussions crítiques... les possibilitats són enormes.
BEHROUZ: En aquest lloc hi fa falta molt treball intel·lectual... Demana un equip que faci recerca rigorosa i acadèmica... cal que s’hi impliquin les universitats.
De moment col·laboro amb amics de l’Iran sobre el tema de la Presó de Manus... El nostre objectiu és publicar els resultats de la nostra recerca en un article acadèmic. Els treballs escrits conjuntament són ideals.
Les meves converses inicials amb en Behrouz van ser per mitjà de Facebook, i amb el pas del temps, ens vam mantenir en contacte per WhatsApp. Com que la connexió a l’illa de Manus és tan dolenta, només ens podíem comunicar per missatges de text o de veu. Així doncs, no podíem mantenir converses directes en temps real. En Behrouz ha escrit tot el llibre (i tots els articles de diari, a més de codirigir un documental) per mitjà de missatges. De vegades m’enviava el que havia escrit directament per WhatsApp. Però normalment trametia els passatges de text llargs a la Moones Mansoubi, defensora dels drets dels refugiats i també traductora d’en Behrouz, i ella passava els missatges de text a format PDF. Un cop preparats, la Moones m’enviava els PDF amb els capítols sencers per correu electrònic. Hi havia dies que en Behrouz més endavant em feia arribar per missatges de text fragments nous que calia afegir als capítols, normalment al final. L’esborrany sencer de cadascun dels capítols d’en Behrouz era un missatge de text llarg sense separacions entre paràgrafs. Això va crear un espai únic i estimulant des del punt de vista intel·lectual que convidava a l’experimentació literària i a l’activitat filosòfica compartida.
El procés de traducció va ser una profunda experiència d’aprenentatge que ens va ajudar a desenvolupar anàlisis relacionades amb l’empresonament de refugiats a l’illa de Manus, com també moltes altres qüestions que hi tenien a veure. La traducció va començar al desembre del 2016, i des d’aleshores el procés ha estat profundament influenciat pels nombrosos fets terribles que han tingut lloc al centre de detenció i per les polítiques i el discurs sociopolític tan retrògrads d’Austràlia.
Els intents d’en Behrouz d’acabar el manuscrit i la meva traducció es van veure obstaculitzats pel setge de tres setmanes que hi va haver després del tancament forçós del camp de presoners (31 d’octubre del 2017) i per la necessitat urgent d’informar sobre el càstig implacable i selectiu dels qui es negaven a ser traslladats.2 Amb un estil semblant al del llibre, en Behrouz va recórrer a una barreja de llenguatge literari i periodístic per descriure l’ús estratègic de la gana, la set, l’insomni, la malaltia i la pressió emocional i psicològica com a instruments de tortura. I amb aquest mateix estil i aquesta mateixa visió, va estructurar i exposar amb personalitat el seu manifest poètic, «A Letter from Manus Island», que jo vaig traduir i que es va publicar a The Saturday Paper el 9 de desembre del 2017.
Un dels meus objectius en aquesta nota del traductor és compartir algunes de les anècdotes que permetin entendre la manera com es va forjar i dirigir el procés de traducció. L’extraordinària lluita individual d’en Behrouz es caracteritza per una gran varietat d’estratègies creatives i intel·ligents per superar una opressió terrible i uns atacs imprevisibles. També cal esmentar els esforços col·laboratius amb en Behrouz; i en aquest sentit, vull expressar el meu agraïment a unes quantes persones, totes defensores de la causa, que van ser una part essencial del procés de traducció i que sempre em van donar suport.
Janet Galbraith
JANET: Aquest matí m’he despertat recordant la correspondència que vam mantenir els primers temps a l’entorn de la poesia; una correspondència poètica que va durar anys. Era una relació profundament creativa per la qual estic molt agraïda. He recordat que al començament, tu, Behrouz, no volies publicar ni presentar la teva obra amb el teu nom autèntic. Vam parlar molt sobre noms i pseudònims. Vam parlar d’ocells, com solíem fer sovint, i encara fem de vegades... i vam decidir que faríem servir el nom de Pacific Heron (bernat collblanc). Te’n recordes, d’això? Vam triar aquest nom perquè és un ocell que vola entre Manus i Austràlia. Era un ocell que vèiem tots dos. Jo vivia a la zona central de Victòria; encara hi visc, però en un altre poble. De tant en tant arribava un sol bernat collblanc i es posava durant uns quants dies damunt d’un estany petit que hi havia davant de la casa on vivia aleshores.
El llibre està dedicat a la Janet Galbraith, que coordina el grup d’escriptors Writing Through Fences,3 una organització que col·labora amb refugiats que estan empresonats (o que han estat detinguts en algun moment), els ajuda i en promou l’obra. La Janet ha treballat incansablement per donar suport a en Behrouz des de la fase inicial de la seva carrera com a escriptor a l’illa de Manus (el 2014 va ser una de les primeres persones que s’hi va comunicar per parlar de la seva obra i situació). També va treballar amb la Moones per traduir un capítol que es va publicar a la Mascara Literary Review (va sortir amb el títol de «Becoming MEG45», text que va ser essencial per aconseguir un contracte amb Picador.
Arnold Zable
ARNOLD: Dius que quatre anys després d’haver-te’n anat de l’Iran, et sents com un apàtrida, que no pertanys a cap país. D’on ets ara? Com perceps el món que t’envolta? Què se sent quan t’acostes i travesses fronteres desconegudes?
BEHROUZ: Què és una frontera?... Tota la meva vida ha estat marcada per aquest concepte de «frontera».
L’escriptor Arnold Zable també ha col·laborat en els escrits i la resistència d’en Behrouz des dels primers dies. L’Arnold i la Janet van presentar la seva obra al PEN Internacional, afirmant que el seu cas era una qüestió internacional urgent. Des del 2015, l’Arnold, plenament compromès amb la causa d’en Behrouz, ha escrit una ressenya del documental Chauka, Please Tell Us the Time, dirigit per en Behrouz juntament amb Arash Kamali Sarvestani, ha conduït debats amb experts i ha fet entrevistes a en Behrouz per ser publicades en diversos grups de mitjans de comunicació importants. Ara treballa en un nou projecte literari, una iniciativa de diàleg prometedora. Com la Janet, l’Arnold ha aportat consells valuosos i ens ha animat al llarg de tot el procés de traducció.
Kirrily Jordan
KIRRILY: Hola, Behrouz... voldria fer un petit treball artístic per a un dels meus projectes, amb l’objectiu de donar a conèixer el que passa a l’illa de Manus i a Nauru. He trobat alguns poemes seus per Internet i m’agradaria saber si puc fer servir algunes de les seves paraules en el meu projecte.
La Kirrily Jordan també ha tingut un paper vital en el procés d’escriptura d’en Behrouz. La Kirrily, professora i artista de la Universitat Nacional d’Austràlia, va conèixer en Behrouz a començament del 2016 per mitjà d’un projecte artístic collaboratiu que s’inspirava en la poesia d’en Behrouz. Des d’aleshores, ha fet aportacions regulars al seu treball quan en Behrouz ha escrit en anglès. La seva correspondència respecte dels esborranys dels capítols del llibre traduïts del persa va proporcionar a en Behrouz un context important i va inspirar idees i suggeriments que es van tenir en compte en els esborranys posteriors de la traducció.
Picador
El 2017, la revista Island va publicar un dels primers esborranys del capítol 10, «Cants de grills, cerimònies de crueltat / Una topografia mítica de la Presó de Manus». L’equip de Picador de seguida es va adonar de la urgència del projecte i del missatge profund que transmet, i es va interessar per la situació difícil i l’obra d’en Behrouz durant tot el procés. Gràcies a aquest compromís de l’equip editorial es van prendre moltes decisions estètiques i estructurals que van portar a uns resultats creatius i originals. Picador, en Behrouz i l’equip de traducció també té un deute amb Sarah Dale, assessora jurídica principal del Refugee Advice & Casework Service (Aus) —servei australià d’assistència social i assessorament als refugiats. La seva experiència com a voluntària en el camp jurídic va ser essencial per a la revisió del llibre des de la perspectiva legal.
Najem Weysi, Farhad Boochani i Toomas Askari
Durant tota l’estada a la Presó de Manus, en Behrouz s’ha comunicat amb tres amics de l’Iran: Najem (Najmedeen) Weysi, Farhad Boochani i Toomas Askari. En Najem i en Behrouz són bons amics des que van començar els estudis universitaris. En Farhad és cosí seu per la banda del pare i un bon amic de la infantesa. En Toomas és un amic de la universitat. En Najem, en Farhad i en Thomas són persones de confiança molt importants per a en Behrouz, i la seva influència ha estat fonamental en aquest llibre, perquè en Behrouz hi compartia amb regularitat el que escrivia des de la presó per mitjà de WhatsApp. Els seus intercanvis i esforços per entendre el fenomen de la Presó de Manus obren un nou discurs respecte de la col·laboració en el context del treball intel·lectual i creatiu. La seva relació, en combinació amb el procés de traducció, també contribueix a la idea d’una activitat filosòfica compartida.
Moones Mansoubi i Sajad Kabgani
La Moones Mansoubi va començar a traduir els articles periodístics d’en Behrouz el 2015 i ha estat fonamental pel suport que li ha donat a l’hora de descriure i analitzar els horrors de la Presó de Manus —mereix una menció especial més enllà de la seva col·laboració en aquest projecte concret. La contribució de la Moones en la traducció va ser essencial, perquè des del començament em va ajudar com a assessora. El seu coneixement profund de les tradicions literàries iranianes (tant de les clàssiques com de les contemporànies) va ser inestimable. La Moones, a més a més, va aportar la seva formació en relacions internacionals i serveis de suport als refugiats, gràcies a la qual vam afinar molts dels matisos polítics, culturals i socials del llibre.
En Sajad Kagbani també em va ajudar com a assessor en traducció. Fa recerca en l’àmbit de la filosofia de l’educació i la literatura i, com la Moones, la seva contribució va enriquir en gran manera la meva lectura del text original. Les sessions de consultes amb en Sajad em van proporcionar perspectives multidimensionals més àmplies gràcies a les quals vaig poder aprofundir en la traducció.
Les consultes es van allargar unes quantes setmanes per a cada capítol. Jo traduïa seccions extenses d’una tirada i en marcava les paraules i passatges que requerien un examen més minuciós amb els assessors en traducció. Durant aquestes sessions, jo llegia en anglès mentre els assessors em seguien i revisaven en persa. Per completar cada capítol, treballava amb la Moones o amb en Sajad, per separat. Ens solíem trobar un cop a la setmana o cada quinze dies, i cada sessió podia durar des d’unes quantes hores fins a pràcticament tot el dia. Des de la primera reunió amb cadascun dels assessors, les nostres interaccions van adoptar la forma de seminaris filosòfics dinàmics. Passàvem llargues estones examinant, interpretant i reflexionant sobre passatges concrets; de tant en tant, ens posàvem en contacte amb en Behrouz per aclarir dubtes i demanar-li el parer de les nostres propostes, o simplement per compartir el que pensàvem i expressar-li la nostra admiració. Aquesta traducció és veritablement un projecte col·laboratiu que consta de múltiples perspectives. Les converses que vaig mantenir amb la Moones i en Sajad han tingut un efecte notable en la traducció, per la qual cosa és crucial que en documentem i analitzem alguns fragments en aquestes pàgines, per tal de contextualitzar el procés de traducció i per deixar constància de les seves contribucions indispensables.
Significat, estructura i lloc
MOONES: Ara m’adono que molts dels diccionaris bilingües del persa a l’anglès i viceversa són insuficients... A més a més, en aquest llibre en Behrouz fa un ús complex i únic de les paraules i locucions; el context en què fa servir la llengua és profund i desafiador, i sovint és d’una creativitat peculiar i notable. La varietat de situacions i la seva imaginació aporten matisos nous i profundament originals als mots i expressions.
OMID: Si tinguéssim temps, potser podríem crear un glossari per explicar els mots i locucions clau.
MOONES: Això seria un projecte complementari fantàstic. Però, mentre treballo en aquest llibre m’adono de la urgència d’iniciar un projecte per a un diccionari exhaustiu i multidisciplinari. Crec que el llibre d’en Behrouz amplia el sentit d’algunes paraules, hi afegeix noves capes de significació.
Trobar les paraules i estructures sintàctiques escaients en anglès depenia d’uns quants factors. La literatura escrita en persa es basa principalment en frases llargues i elaborades amb moltes classes d’oracions subordinades seguint un ordre consecutiu. El subjecte és al començament i el verb sol ser al final de tot, després d’una sèrie de subordinades. Si s’intenta traduir el text mantenint tota l’estructura de la frase original, la frase que s’obté en anglès és carregosa i difícil de llegir —les frases i passatges llargs i complexos funcionen bé en persa gràcies a la gran ressonància poètica i als moviments rítmics de la llengua. A la traducció vaig fraccionar les frases de diverses maneres i vaig repetir paraules i locucions clau, si calia. De vegades vaig combinar aquesta tècnica amb el paral·lelisme, l’al·literació i sinònims consecutius. En alguns casos, senzillament dividia les frases llargues en una sèrie de frases curtes, o les frases curtes en frases d’una sola paraula. Altres vegades, feia servir la puntuació de forma creativa per comunicar cada idea o punt d’una manera més fàcil i crear una mena de cadència sostinguda.
La paradoxa i la juxtaposició són uns trets característics de la narrativa d’en Behrouz que, sovint, em van donar l’oportunitat de dividir frases i reestructurar passatges. El seu estil i ús de recursos literaris em va permetre d’explorar l’ús d’antònims i l’oxímoron de forma creativa mentre traduïa. L’ús del salt enrere (analepsi) i del salt endavant (prolepsi) regeix i intensifica el poder emotiu i el missatge, l’heurística filosòfica i la sensació de meravella del text. En Behrouz incorpora aquests elements en la seva estratègia literària i els combina amb el folklore i la resistència kurds, la literatura persa, els textos sagrats tradicionals, les històries locals, els símbols de la natura, els rituals i les cerimònies. Els trets filosòfics i culturals no són només del Kurdistan i de l’Iran, sinó que també hi podem trobar altres elements, sobretot del pensament i la cultura de Manus. En Behrouz també incorpora influències de la literatura occidental (per exemple, El procés, de Kafka, L’estrany, de Camus i Molloy, Malone meurt i L’Innomable de Beckett). Ser conscient de les tècniques i influències i aplicar-les de forma estratègica en anglès fent servir diversos recursos literaris ha fet possible que les qualitats poètiques i l’estil literari idiosincràtic de l’original no es perdessin.
Els marcs polítics, històrics i culturals de referència i l’al·lusió fan rica l’escriptura d’en Behrouz. L’entorn cultural i social de les diverses narracions que s’entreteixeixen en el llibre es basa en el Kurdistan, l’Iran, l’illa de Manus i la Presó de Manus... i també en els mars durant les peripècies esborronadores en aquella embarcació. Vaig pensar que la millor manera de plasmar aquelles condicions era presentar les frases fragmentades o reformulades i reproduir algunes seccions en forma de vers. Segons el meu parer, alguns dels passatges més captivadors i intensos del llibre són aquells en què la prosa de sobte es transforma en vers i després torna a ser prosa. Mantenint-me fidel als elements poètics de la llengua i de l’escriptura d’en Behrouz, traduir la prosa en forma de poesia ha resultat ser l’opció millor i més adequada.
La tria de les paraules també estava determinada per la sensibilitat vers els llocs. Les ubicacions, les situacions i els contextos narratius de totes les escenes pretenen transportar el lector. Per tal de no comprometre excessivament la potència sensorial que en Behrouz construeix amb meticulositat, vaig procurar triar paraules i expressions que encaixessin amb els llocs i ambients seleccionats. Per aquest motiu, la traducció a l’anglès dels noms, verbs, adjectius i adverbis en molts casos és metafòrica i particular dels aspectes físics i geogràfics dels capítols i dels seus diversos passatges. En alguns casos, hi predomina la terminologia abstracta i filosòfica, mentre que en altres fragments hi descric les escenes amb un realisme més directe. Traduint a partir de la perspectiva d’una narració basada en el lloc, una mateixa paraula persa es podia traslladar de maneres diferents segons la ubicació, l’ambient, els personatges, els objectes, els esdeveniments, l’arquitectura i l’entorn. L’ús de símbols de la natura, de l’antropomorfisme i de la personificació il·lustra les interpretacions excepcionals que en Behrouz fa de la identificació entre espècies. De fet, en Behrouz afirma amb contundència que si els refugiats no haguessin establert una relació de respecte amb l’entorn i els animals, faria temps que la força opressora de la presó els hauria matat; la natura és una aliada dels presos en la lluita contra el sistema.
Colonialitat (el colonialisme com a procés perpetu i estructura omnipresent)
MOONES: Estic llegint The Coup, d’Ervand Abrahamian, historiador armeni iranià d’Anglaterra. M’ha fet pensar en l’escriptura d’en Behrouz perquè Abrahamian reconeix la importància d’establir un debat crític i matisat sobre el paper del colonialisme.
OMID: Crec que els lectors no podran apreciar del tot la profunditat del pensament i dels escrits d’en Behrouz si no reconeixen i comprenen l’impacte i les conseqüències del colonialisme al Kurdistan, l’Iran, Austràlia i l’illa de Manus... i també la relació entre colonialitat i migració forçosa.
MOONES: El que té d’interessant el llibre d’Abrahamian és l’anàlisi que fa de la relació estreta que hi ha entre el terme este’mār (colonialisme/imperialisme) i el terme estesmār (explotació econòmica). En moltes situacions, tots dos conceptes podrien considerar-se sinònims. D’una manera semblant, molts dels escrits d’en Behrouz il·lustren la connexió entre tots dos termes; fa èmfasi en la relació que hi ha entre el domini i control i l’extracció i manipulació agressiva dels recursos naturals, la destrucció de l’ecosistema i l’explotació dels cossos humans.
El llibre d’en Behorouz és un text descolonial que representa una manera de pensar i fer descolonial. Per poder reproduir els matisos de la seva crítica penetrant i la seva visió dels fonaments colonials del sistema de detenció, cal incorporar alguns tecnicismes en l’obra literària. En l’assaig complementari, parlo del tema dels gèneres literaris amb més detall, però aquí només esmentaré que en Behrouz fusiona a posta la literatura amb el comentari polític i el llenguatge de diversos discursos acadèmics, la qual cosa es correspon amb el joc literari que inclou formes i recursos de diferents gèneres. Aquests elements, tots junts, presenten la presó com un experiment neocolonial i situen la literatura d’en Behrouz com una acció descolonial.
La traducció fa servir expressament un llenguatge acadèmic en certs punts per transmetre la visió multidisciplinària que hi ha darrere el llibre. L’anàlisi que fa en Behrouz del colonialisme és fruit de la seva educació, de la seva recerca acadèmica i de la seva experiència vital: entén el colonialisme des del punt de vista històric, filosòfic i visceral.
Noms
MOONES: El nom Behrouz vol dir bo/millor (beh) dia (rouz), pròsper o afortunat, i també és el nom d’un alt càrrec militar que apareix a l’obra Xahnamé. En certa manera, va ser premonitori que la seva mare li digués Behrouz; li va posar un nom persa tradicional de la literatura clàssica, el nom d’un guerrer. És un nom que s’allunya dels de la majoria dels seus germans i cosins, que tenen connotacions religioses. És com si la mare hagués pressentit que aquell fill tenia alguna cosa de diferent.
Els noms tenen funcions estètiques, interpretatives i polítiques especials en aquest llibre. Per a en Behrouz, rebatejar les coses és una manera d’afirmar la seva identitat com a persona i d’establir un sentit d’autoritat; posar nom és una manera de recuperar l’autoritat que li ha robat la presó, de treure poder al sistema i de redirigir la sobirania cap a la terra. Posar nom també forma part de l’afany de crear, i serveix d’instrument analític per a examinar les circumstàncies polítiques i materials.
En Behrouz posa nom a molts dels seus personatges per mitjà d’una tècnica única. Fa servir sobrenoms i sintagmes nominals graciosos quan es refereix a individus concrets, bé per protegir-ne la identitat, bé per construir el personatge, o per totes dues coses. En persa no hi ha majúscules, però en anglès tenim l’avantatge de crear noms propis a partir de sintagmes nominals escrivint-ne en majúscula totes les paraules (fins i tot l’article definit). Amb això, deixem clar que, en el context del llibre, el sintagma descriptiu o el sobrenom és el nom de l’individu i al mateix temps en reflecteix la personalitat i les característiques (un tret físic o el seu tarannà o temperament).
Una noció abstracta important del llibre és la de «Sistema Kiriarcal». En l’assaig complementari exploro el concepte de «kiriarcat», terme que es refereix als sistemes socials encreuats que es reforcen i es multipliquen amb l’objectiu de castigar, subjugar i anorrear els altres. Sistema Kiriarcal és com en Behrouz anomena els substrats ideològics pels quals es regeix la presó; és un nom que denota l’esperit que predomina en tot el centre de detenció i en l’omnipresent complex industrial fronterer d’Austràlia. El terme persa system-e hākem també es podria traduir per «sistema opressor», «sistema dirigent», «sistema de governamentalitat» (en el llibre, el terme «governamentalitat» descriu aplicacions concretes del sistema) o bé «sistema sobirà». Tanmateix, la noció de kiriarcat amplia l’abast i l’omnipresència de la tortura i del control dins la presó i subratlla l’aspecte subversiu del nom.
En Behrouz també rebateja el Manus Island Regional Processing Centre (Centre Regional de Tramitació de l’Illa de Manus). Al llarg del llibre, es refereix al centre de detenció amb el nom de «Presó de Manus» —l’anomena, la defineix i en fa una anàlisi crítica amb els seus propis termes. Cada secció del centre també és rebatejada en termes semblants. Conceptualment, es fa amo de la presó.
La combinació d’aquests dos sintagmes nominals propis, Presó de Manus i Sistema Kiriarcal, reforça les reflexions d’en Behrouz sobre la tortura sistemàtica i estructural del règim de detenció, i també fa palesa la destresa acadèmica d’en Behrouz. En aquest sentit, l’ús significatiu que fa dels termes acadèmics combinats amb el llenguatge i l’estil literaris suscita respostes i lectures múltiples i variades.
Un altre exemple important d’aquesta inspiració multidisciplinària són els títols dels capítols. Vaig compartir idees per als títols amb en Behrouz en diversos moments del procés, i junts vam afinar-los i ampliar-los. Vam decidir que cada capítol hauria de tenir almenys dos títols que en destaquessin cadascun un aspecte diferent. D’entrada, la relació en aparença poc coherent entre els múltiples títols de cada capítol ajudava a crear una sensació de perplexitat i absurditat; la naturalesa non sequitur dels títols i el sentit il·lògic i imprevisible que evoquen s’adiuen amb les tècniques i els temes que en Behrouz empra en aquest llibre. El títol «La Nostra Golshifteh és bonica de debò» ocupa un lloc especial per a en Behrouz perquè, per a ell, representa els passatges més importants del capítol; el personatge de la «Nostra Golshifteh» és la inspiració més gran entre totes les seves narracions.
Imatgeria i realitat
SAJAD: L’ús que fa de metàfores relacionades amb els llops és excepcional i inquietant... Una vegada vaig sentir dir que a l’Iran, quan un gos d’atura planta cara a un llop per defensar el ramat, li salta a la jugular. En la majoria dels casos els llops són massa forts i ferotges i els gossos no hi tenen res a fer. Però hi ha vegades que el gos pastor aconsegueix encaixar les mandíbules al voltant del coll del llop i no el deixa anar fins que el llop ja no pot suportar més la pressió; el gos persisteix fins que el llop es rendeix. Llavors el gos pastor en surt victoriós i molt satisfet de si mateix: l’experiència transforma el gos, l’encontre li dona poder. El gos pastor té un nou concepte d’ell mateix que va més enllà de la seguretat en si mateix: es reidentifica com a llop. Els pastors coneixen els perills d’aquest fenomen; saben que quan la identitat d’un gos es transforma d’aquesta manera esdevé incontrolable. I el sacrifiquen.
Durant un temps vaig interpretar l’ús que en Behrouz fa de les imatges visuals mítiques i èpiques, de les visions oníriques i de la barreja de la fantasia i la realitat, com una forma de realisme màgic. Tanmateix, al llibre també hi ha molts passatges d’autoreflexió en els quals en Behrouz s’analitza a si mateix, la seva interpretació de la presó, el seu mètode per descriure les escenes i situacions i els seus modes retòrics i el seu propi estil literari. Aquests components allunyen la seva obra del gènere del realisme màgic i el situen en un camp propi. De fet, l’obra d’en Behrouz no encaixa en la majoria dels exemples de gènere, encara que trobem trets destacables de diversos gèneres al llarg del text. Però per traduir l’obra calia almenys alguna mena de marc conceptual i teòric, encara que fos provisional i conjectural. Per a mi, les tècniques i formes d’expressió d’en Behrouz tenen punts de connexió amb el realisme del terror i amb formes de surrealisme d’una ubicació cultural i ètnica concreta. En identificar aquests factors, la traducció em va ser més fàcil: va fer que expressar la veu d’en Behrouz, escollir les paraules, desenvolupar el to i l’estil i crear figures intertextuals fos més imperiós i congruent. Jo qualificaria el seu gènere (o anti-gènere) de «surrealisme terrorífic».
Literatura, política i respecte al que no es diu
SAJAD: Hi ha cap part del llibre en què en Behrouz expliqui la persecució que va patir a l’Iran o critiqui el Govern iranià?
OMID: No.
SAJAD: Millor. No fa falta parlar-ne ni justificar per què se’n va anar. Per això és una obra literària tan bonica i valuosa. Tot el que cal saber de la seva vida a l’Iran està resumit en el relat del seu primer viatge en vaixell. Tot el que cal entendre sobre l’opressió i la discriminació que es pateix a l’Iran ho trobem a l’escena de l’oceà. Tota l’agitació política és en la descripció de les onades. Tota la repressió de l’estat queda reflectida en la descripció que fa del remolí del mar.
Vaig veure aquesta oportunitat de traducció com una ocasió per contribuir a la història documentant i d’alguna manera donant suport a les persones oblidades i víctimes de la persecució; traduir, per a mi, com ho és escriure per a en Behrouz, és un deure cap a la història i una estratègia per fer entrar ben endins de la memòria col·lectiva d’Austràlia la qüestió de la detenció indefinida dels refugiats.
Però a mesura que anava llegint els capítols, em preguntava si era possible comunicar en anglès l’experiència d’en Behrouz d’una manera que fes justícia a la seva fermesa i a la seva percepció. Les seves interpretacions, crítiques i expressions són crues, apressants i implacables; les històries transmeten angoixa, reflexió, ràbia i revelació. En algunes parts també hi ha un sentit de l’humor penetrant i admirable que no està gens fora de lloc i que calia traslladar amb cura. A més a més, la riquesa imaginativa del text havia de reflectir la veu i el punt de vista únics de l’autor.
Un aspecte que sempre he tingut present és que en Behrouz escrivia en persa i no en kurd. Escrivia en la llengua dels seus opressors, tot i que és un fervent defensor de la cultura, la llengua i la política kurdes. I el llibre el traduïa a la llengua dels qui l’empresonaven i el torturaven. A més de la diferència de poder que suposa tenir la nacionalitat australiana o no tenir-la, havia de considerar que estava traduint l’obra d’un kurd oprimit mentre que jo soc algú que s’identifica amb la cultura ètnicament dominant a l’Iran (el meu grup ètnic és el persa encara que no pertanyo al grup socioreligiós predominant que ha definit la classe política des del 1979). Per tot això, era essencial que la traducció fos sensible als matisos relacionats amb la injustícia històrica, la marginació i la representació i que fos oberta a l’assessorament. Em vaig haver de fer les preguntes següents:
Com puc plasmar les condicions en què ha estat escrit aquest llibre?
Com puc expressar les idees, les emocions i la crítica que emanen dels missatges de text i de veu?
Com puc expressar les noves formes i tècniques que en Behrouz crea en persa?
Com puc reflectir la barreja d’experiències kurdes amb experiències de la presó, i tantes altres coses...?
De quines maneres la literatura pot transmetre significat per mitjà de suggeriments, insinuacions, indicacions? Quins relats colonials explica un iranià kurd empresonat que parla de la seva experiència a la Presó de Manus? Què té d’especial el punt de vista d’un kurd vinculat estretament amb la seva terra i consagrat al seu alliberament; què té d’especial la perspectiva d’algú que és originari del Kurdistan? Quins codis aporta per a interpretar els significats? Quina és la relació entre forma i significat? I hi ha capes narratives que prioritzin altres pobles i llocs colonitzats?
La responsabilitat era aclaparadora; les possibilitats eren estimulants.
Al començament vam tenir problemes per traduir el caràcter sociopolític i la qualitat poètica de l’original persa. L’escriptura d’en Behrouz forma part de diverses tradicions literàries i reflecteix convencions de l’estil poètic. Tanmateix, les dificultats d’interpretar i traduir l’original persa van obrir possibilitats per a l’experimentació literària.
Per reproduir l’ambient i les característiques del text en anglès, vam haver de provar diferents tècniques. Per això, la traducció disposa i presenta les històries d’una manera poc ortodoxa i fragmenta i transposa deliberadament frases i passatges, alhora que adequa i fusiona gènere i estil.
Una activitat filosòfica compartida
BEHROUZ: Per poder entendre la combinació d’art i pensament d’aquest llibre, has de conèixer la meva relació amb en Najem, en Farhad i en Toomas. Mentre escrivia, hi interactuava amb regularitat, i aquestes converses van influir en el text, pel que fa als aspectes dramàtics, les posicions intel·lectuals i els temes. De resultes d’això, el llibre és un guió per a una representació teatral que incorpora mite i folklore; religiositat i laïcitat; colonialitat i militarisme; tortura i fronteres. En Najem, en Farhad i en Toomas són intel·lectuals i pensadors creatius. A l’Iran expressaríem les nostres anàlisis crítiques per mitjà del teatre; per a nosaltres, la interpretació forma part de la filosofia i la defensa dels ideals. Representem les nostres reflexions, personifiquem els nostres pensaments... l’argument és narrativa... la teoria és drama. En Najem, en Farhad i en Toomas són intel·lectuals il·lustrats en tots els sentits de la paraula.
Les condicions en què es va crear el llibre i la relació entre l’autor, el traductor i els assessors formen un espai per a plantejaments filosòfics únics. L’experimentació era necessària per poder transmetre aquesta activitat filosòfica compartida.
El 2015, quan la Moones va començar a treballar amb en Behrouz, els presos estaven sotmesos a una vigilància constant i sempre corrien el perill que els confisquessin el telèfon mòbil. Em va dir que s’hi feien batudes regularment durant les quals els agents buscaven els telèfons. Aquestes incursions eren brutals i es feien a les quatre o a les cinc de la matinada. Hi havia rumors constants que el sistema carcerari planejava un escorcoll per buscar mòbils, i els refugiats vivien sempre espantats i esporuguits.
A en Behrouz li van confiscar el primer mòbil. Durant dos o tres mesos va escriure a mà i feia servir el mòbil d’Aref Heidari per enviar missatges de veu a la Moones perquè en fes la transcripció. L’Aref és un bon company i defensor d’en Behrouz en molts aspectes; surt al documental que en Behrouz va codirigir, Chauka, Please Tell Us the Time (2017) —és el que canta l’emotiva i trista cançó d’alliberament kurda.
En Behrouz finalment va aconseguir d’amagat un altre telèfon mòbil. Aquesta vegada va buscar un amagatall segur per quan dormia: va introduir-lo en un forat que va fer dins del matalàs. Els agents no l’hi van tornar a trobar, si bé el 2017 algú l’hi va robar i l’escriptura es va endarrerir una mica fins que en va aconseguir un altre. També hi va haver temporades que duraven setmanes i fins i tot mesos en què s’interrompia la comunicació personal amb en Behrouz. En aquestes fases de màxima seguretat i vigilància es veia obligat a deixar el mòbil amagat durant molt de temps.
La comunicació d’en Behrouz amb en Najem, en Farhad i en Toomas va ser decisiva. Gràcies als seus comentaris i preguntes crucials, en Behrouz va mantenir el contacte amb la seva terra kurda i va enfortir la seva llengua materna i herència (en Najem i en Farhad són kurds, en Toomas és persa). També li van permetre reforçar l’actitud i el sentit comú que havia adquirit dels cercles intel·lectuals i culturals en què participava a l’Iran, i la comunicació amb els tres amics va reduir la sensació de distància. D’una manera semblant, la correspondència amb la Janet i l’Arnold va afegir noves dimensions i perspectives a la seva escriptura. La interacció amb dos escriptors que viuen a Austràlia li va donar una sensació de validació i va influir en les perspectives i matisos transculturals que s’entreteixeixen en tota l’obra. Durant el procés d’escriptura i de traducció del llibre, en Behrouz va continuar treballant en altres projectes d’escriptura, recerca, art i defensa de causes: el llibre s’anava fent al mateix temps que enllestia articles de diari, informes d’investigació, un documental, presentacions acadèmiques, discursos de protesta i escrits en defensa dels drets humans.
Vaig mantenir el procés de consulta revisant amb regularitat la meva lectura filosòfica amb en Behrouz. Les nostres discussions també van influir en en Behrouz mentre escrivia el text, així com en les meves traduccions posteriors. Una de les característiques peculiars del llibre és que la planificació, l’escriptura i la traducció van ser simultànies (de vegades s’escrivien les històries al mateix moment que passaven els fets). El procés de consulta i revisió durant la meva estada a l’illa de Manus em va servir per aclarir moltes interpretacions, corregir errors i desenvolupar punts delicats en el sentit polític i cultural. Hi ha moltes maneres d’interpretar les narracions d’en Behrouz; tanmateix, el seu principal objectiu és cridar l’atenció respecte de la realitat de la tortura sistemàtica a l’illa de Manus. El llibre pretén animar els lectors a oposar resistència a la mentalitat colonial que regeix el règim de detenció a Austràlia i fomentar l’autoreflexió, la investigació profunda i l’acció directa.
Aquest projecte filosòfic comú no s’ha acabat; és una crida oberta a l’acció.
OMID TOFIGHIAN,
Sydney – illa de Manus – el Caire, 2018
Descàrrec de responsabilitat
Amb aquest llibre, l’autor ofereix un relat sincer de l’experiència al Manus Island Regional Offshore Processing Centre (Centre Regional de Tramitació Extraterritorial de l’Illa de Manus) d’Austràlia, i descriu amb veracitat l’experiència de primera mà del que implica estar detingut dins d’aquest sistema. No tot es pot revelar, sobretot hi ha certs límits quan es parla d’altres detinguts. Ens ha semblat que no n’hi havia prou, de canviar detalls com el color dels cabells o dels ulls, l’edat, la nacionalitat, el nom, etc., per velar la identitat dels més vulnerables dins del sistema. Cap detingut ni refugiat que apareix en aquest llibre es basa en un individu concret, per més detallats que siguin els seus casos. No són individus disfressats. Els seus trets no són reals. Les seves identitats són totalment inventades. Són personatges compostos, un collage creat a partir de diversos fets i nombroses anècdotes, i sovint es basen en la lògica de l’al·legoria, no del reportatge. Els detalls referents als dos homes que van morir a Manus, Reza Barati i Hamid Khazaei, són de domini públic i, per tant, apareixen amb el seu nom real com a mostra de respecte.
A la claror de la lluna
El color de l’angoixa
A la claror de la lluna, una ruta desconeguda, un cel del color de l’angoixa intensa.
Dos camions porten uns passatgers neguitosos i espantats per un laberint sinuós i rocallós. Avancen a tota velocitat per una carretera envoltada de selva, mentre els tubs d’escapament fan uns espetecs esfereïdors. Han tapat els vehicles amb roba negra de manera que només puguem veure els estels del cel. Dones i homes seuen de costat, amb les criatures a la falda... mirem amunt, cap al cel del color de l’angoixa intensa. Ben sovint, algú canvia una mica de posició al terra de fusta del camió perquè la sang li circuli més bé pels músculs esgotats. Estem cansats de seure, però cal que conservem forces per aguantar la resta del viatge.
Fa sis hores que sec sense bellugar-me, amb l’esquena repenjada a la paret de fusta del camió i sentint un vell beneit que es queixa dels contrabandistes de persones i deixa anar tot de blasfèmies per la boca esdentegada. Tres mesos de vagar afamats per Indonèsia ens han dut a aquesta situació miserable, però, si més no, ara circulem per aquesta carretera que travessa la selva, una carretera que ha d’arribar fins a l’oceà.
En un racó del camió, a prop de la porta, han improvisat una paret de roba; una mena de mampara protectora darrere la qual les criatures poden fer pipí en ampolles d’aigua buides. Uns quants homes arrogants van darrere la mampara i després llencen ampolles plenes d’orina, però ningú no en fa cas. Les dones no es mouen del lloc on seuen. També deuen tenir ganes de fer un riu, però potser la idea de buidar la bufeta darrere la mampara no els fa gens de gràcia.
Moltes dones tenen els fills en braços mentre pensen en el perillós viatge per mar que faran. Les criatures boten amunt i avall i se sobresalten amb les sacsejades del camió quan passem pels sots i bonys de la carretera. Fins els més petits intueixen el perill. Es coneix en el to dels esgarips que fan.
El fragor del camió, els dictats del tub d’escapament, por i angoixa. El xofer no vol que ens aixequem.
Un home prim i d’aspecte fosc, castigat pels elements, s’està dret vora la porta i, de tant en tant, demana silenci amb gestos. Però dins del vehicle se senten els plors de les criatures, les mares que miren d’apaivagar-los i el terrabastall esfereïdor del tub d’escapament.
L’ombra amenaçadora de la por ens aguditza els instints. Les branques dels arbres de vegades amaguen el cel, de vegades el desvelen, mentre avancem a tot gas. No estic segur del tot de quina ruta seguim, però suposo que la nau en què hem d’embarcar per arribar a Austràlia és en alguna costa llunyana del sud d’Indonèsia, en algun punt a prop de Jakarta.
Durant els tres mesos que vaig passar a la zona de Kalibata City de Jakarta i a l’illa de Kendari, sovint sentia notícies de barcasses que s’havien enfonsat. Però sempre pensem que aquestes desgràcies només passen als altres; costa de creure que pots trobar la mort.
Ens pensem que la nostra mort serà diferent de la dels altres. Jo no puc imaginar-me-la. Que potser els camions d’aquest comboi que va a tota velocitat cap a l’oceà són missatgers de la mort?
No, no mentre hi vagin infants. Com és possible? Com ens podríem ofegar a l’oceà? Sé del cert que la meva mort serà diferent, que serà en un entorn més tranquil.
Penso en altres barques que s’han enfonsat fa poc a les profunditats del mar.
Cada cop sento més angoixa. Que no portaven criatures, aquelles barques? Que no eren com jo, les persones ofegades?
Els moments com aquests desperten una mena de força metafísica interior, i el fet de la mortalitat se’n va del pensament. No, no pot ser que em rendeixi a la mort tan fàcilment. Estic destinat a morir en un futur llunyà i no pas ofegat ni de cap altra manera semblant. Estic destinat a tenir una mort especial, quan jo vulgui. Decideixo que la meva mort ha de ser un acte voluntari; m’ho proposo, en el fons de l’ànima.
La mort s’ha de poder triar.
No, no vull morir. No vull renunciar a la vida tan fàcilment. La mort és inevitable, ja ho sabem, és part de la vida. Però no vull sucumbir a la inevitabilitat de la mort, sobretot tan lluny de la meva mare pàtria. No vull morir allà fora, envoltat d’aigua i més aigua.
Sempre havia pensat que moriria al lloc on vaig néixer, on em vaig criar, on he passat tota la vida fins ara. És impossible imaginar que pots morir a mil quilòmetres de la terra de les teves arrels. Quina manera més terrible i miserable de morir; una pura injustícia, una injustícia que em sembla totalment arbitrària. Jo, és clar, dono per fet que a mi no em passarà.
Un home jove i la seva xicota, l’Azadeh,4 van al primer camió. Els acompanya el nostre conegut mutu, el Noi dels Ulls Blaus. Tots tres guarden records dolorosos de la vida que han hagut de deixar enrere, a l’Iran. Quan els camions ens han vingut a recollir al lloc on ens estàvem, els dos homes han llançat l’equipatge a la part posterior del camió i s’hi han enfilat com soldats. Durant els tres mesos que hem passat a Indonèsia, ells sempre han anat un pas més endavant que els altres refugiats. Paradoxalment, a l’hora de buscar una habitació d’hotel, d’aconseguir menjar o d’anar fins a l’aeroport, aquest tret eficient sempre els era, en certa manera, desavantatjós. Una vegada que havíem d’agafar un vol cap a Kendari, també van anar abans que ningú a l’aeroport, però quan hi van arribar uns agents els van confiscar els passaports, cosa que els va fer perdre el vol, i van haver de rondar pels carrers de Jakarta dos dies, obligats a demanar almoina per poder menjar.
Ara també van al davant de tot, circulant a la velocitat de la llum, viatjant al capdavant de tothom, solcant vents forts. Els tubs d’escapament dels camions rugeixen mentre es dirigeixen cap a l’oceà. Sé que el Noi dels Ulls Blaus arrossega una por ancestral al cor des que va sortir del Kurdistan. Quan érem a Kalibata City, a les nits, tancats en blocs de pisos municipals, fumàvem en balcons diminuts i parlàvem del que pensàvem del viatge que havíem d’emprendre. Ell em va confessar la por que li feia l’oceà; les aigües furients del riu Seymareh, a la província d’Ilam,5 es van endur la vida del seu germà gran.
... Un dia calorós d’estiu de la seva infantesa, el Noi dels Ulls Blaus acompanya el seu germà gran a la part més fonda del riu, on han llançat les xarxes de pesca la nit abans. El seu germà se submergeix dins l’aigua profunda; el seu cos forada l’aigua com un roc feixuc que cau al riu. De sobte, s’aixeca una onada i en el deixant, pocs instants després, tan sols s’hi veu la mà, que demana ajuda al Noi dels Ulls Blaus. Com que és petit, el Noi dels Ulls Blaus no aconsegueix aferrar la mà del seu germà. Només plora i plora; plora durant hores amb l’esperança que el seu germà sortirà a la superfície. Però ha desaparegut. Al cap de dos dies treuen el seu cos del riu tocant el dhol, un tambor tradicional que serveix per a transmetre missatges. El so del dhol persuadeix el riu a tornar el cadàver negat: una relació musical entre la mort i la natura...
El Noi dels Ulls Blaus porta dins seu aquest vell record malaltís en aquest viatge. L’aigua li fa una por espantosa. Així i tot, aquesta nit es dirigeix a tot drap cap a l’oceà per embarcar-se en un viatge de gran magnitud. Un viatge ominós per sota del qual hi ha aquest terror immens i antic...
Els camions travessen a gran velocitat la selva densa i destorben el silenci de la nit. Havent passat tantes hores asseguts al terra de fusta del camió, el cansament es reflecteix en tots els rostres. Una o dues persones han vomitat i han tret tot el que han menjat en envasos de plàstic.
En un altre racó del camió hi ha una parella de Sri Lanka amb una criatura de mesos. La majoria dels passatgers són iranians, kurds, iraquians, i tots semblen fascinats per la presència d’una família singalesa. La dona té els ulls foscos i és d’una bellesa extraordinària. S’està asseguda amb la criatura, que encara mama, als braços. El seu company mira de consolar-los; els cuida tan bé com pot. Té la necessitat de demostrar a la dona que els dona suport. Durant tot el viatge, sembla que l’home vulgui tranquil·litzar-la fent-li massatges a les espatlles i abraçant-la fort quan el camió trontolla per culpa dels sots de la carretera. Però és evident que a la dona només la preocupa la criatura.
L’escena en aquest racó és amor, esplendorós i pur.
Però la dona està pàl·lida i, en un moment determinat, perboca dins d’un envàs que li porta el marit. No conec el passat d’aquesta parella. Qui sap si el seu amor duia implícites les dificultats que els han portat fins a aquesta nit esfereïdora? És evident que el seu amor ho ha suportat tot; això es veu en la cura que tenen del nen. Sens dubte, el cor i els pensaments d’aquesta parella també estan marcats per les experiències que els han empès a fugir de la seva terra.
Als camions hi ha mainada de totes les edats. Criatures a les portes de l’edat adulta. Famílies senceres. Un kurd detestable, cridaner i sense cap consideració pels altres, obliga tothom a respirar el fum del seu cigar durant tot el viatge. L’acompanya la seva dona, molt demacrada, un fill adult i un de petit que és un torracollons. Aquest nen té els trets físics de la mare i el caràcter del pare. Martiritza a tots els del camió amb els seus crits, comportant-se com si tot fos de broma, i molesta tothom amb la seva impaciència i mala educació. Fins i tot treu de polleguera el contrabandista de persones, que l’escridassa. «Segur que quan aquest nen sigui gran serà cent vegades més desconsiderat que el seu pare», penso.
Els camions redueixen la velocitat; sembla que hem arribat al límit de la selva i som a la vora del mar. El contrabandista de persones comença a moure les mans febrilment: tothom ha de callar.
El vehicle para.
Silenci... silenci.
Fins i tot el nen torracollons entén que no ha de fer soroll. La nostra aprensió està justificada; ens fa por que la policia ens enxampi. Moltes vegades han detingut la gent a la platja, just abans que poguessin pujar a la barca.
Ningú no fa gens de soroll. El petit singalès s’aferra en silenci al pit de la seva mare; mira però no mama. El mínim soroll o plor ho espatllaria tot. Tres mesos de vagar, desplaçats i afamats, per Jakarta i Kendari. Tot depèn del silenci.
La fase final.
A la platja.
Fins ara he suportat quaranta dies de passar gana al soterrani d’un hotel diminut de Kendari. Aquesta ciutat ha estat des de sempre un pol d’atracció per als refugiats, perquè és un punt de connexió, un lloc des del qual és fàcil negociar el següent viatge. Quan vaig arribar-hi, Kendari es veia desolada com un cementiri.
Ara hi havia tanta policia a tot arreu que em vaig haver d’amagar al soterrani d’un hotel. Se’m van acabar els diners i la gana va començar a afectar-me el cos i l’ànima. Em despertava d’hora i devorava una torrada, un tall de formatge i una tassa de te bullent amb munts de sucre. Era l’única cosa que trobava per menjar, l’única cosa que m’ajudava a passar el dia i la nit. La policia que patrullava per la ciutat ens buscava fins i tot a sota les pedres; no podia relaxar-me ni un segon. Ficaven tothom qui trobaven a la presó i al cap d’uns quants dies els deportaven. Fa mal de només imaginar-s’ho. Tornar al punt de partida seria una sentència de mort.
Així i tot, els últims dies que vaig estar a Kendari, esmorzava i aprofitava el moment per sortir de l’hotel. A les hores humides abans que claregés el dia, estava segur que la ciutat dormia i que no trobaria cap policia tafaner pel camí que agafava per endinsar-me a la selva.
Travessava una carretera curta asfaltada —sempre tremolant de por— i m’endinsava en uns boscos silenciosos delimitats per tanques de fusta. Crec que eren propietat privada; de només ser-hi, em sentia com si cometés un delicte, però no va aparèixer mai ningú. Al mig d’una plantació immensa de cocoters, hi havia una caseta bonica. Sempre hi veia un home baix, envoltat d’un munt de gossos curiosos que no paraven de moure la cua. L’home em somreia i em saludava amb la mà. Aquell somriure amable m’ajudava a continuar baixant pel camí sense asfaltar que travessava la plantació amb una sensació de seguretat.
Un tronc molt gros havia caigut vora el camí, a prop d’un arrossar negat d’aigua. M’hi asseia, encenia un cigarret, contemplava l’entorn natural i allunyava els pensaments tumultuosos i la gana. Quan acabava el cigarret, el sol ja començava a enlairar-se i jo me’n tornava a l’hotel pel mateix camí que travessava la selva. L’home baix em saludava altre cop amb aquell somriure afable. Els cocoters que s’alçaven vora el camí i el petit arrossar verd del final del camí, els moments bonics que hi passava, ara són per a mi una imatge divina.
La meva vida aquests últims tres mesos ha estat bàsicament una vida de por, tensió, fam i desplaçament, però també d’unes quantes hores assegut al tronc d’aquella plantació divina. Aquests tres mesos volàtils han culminat ara en aquest moment paralitzador en què el plor d’un infant ens podria retornar al punt de partida del viatge.
El camió recorre uns quants metres per la costa silenciosa, després apaga el motor. Avança per la platja a poc a poc, com un caçador, després es queda parat i silenciós. El cor se m’accelera. Tot podria anar-se’n en orris en un no res.
M’estrenyo la motxilla contra el pit, preparat per saltar del camió, preparat per a una persecució, per a una fugida en aquesta platja fosca i desconeguda. Encara que la policia ens trobi, no puc anar a la presó. Em vénen a la memòria les experiències d’altres desplaçats que m’han explicat aquests últims mesos. «La policia no dispara mai bales... Quan t’ordenen que t’aturis, has de córrer tant com puguis. No et quedis quiet». Tinc els cordons de les sabates ben lligats.
El camió es torna a posar en marxa i va una mica més enllà. Una empenta més i ja serem a l’oceà. Estic nerviós com un nen, això em turmenta. Vull que l’home de pell endurida i morena ens mani que baixem del camió, però està ocupat conversant amb el conductor mentre amb la mà ens indica que no fem soroll. El nen torracollons no para de riure per sota el nas. Probablement és l’únic que no té por, per a ell això només és un joc emocionant.
El matrimoni singalès s’abraça per la cintura. Ofereixen una imatge tranquil·litzadora, asseguts tots dos amb el cap recolzat l’un en l’altre.
Un sentiment reconfortant; dos cossos fosos: braços, cintures i caps, tots dos fosos l’un en l’altre, el seu vincle enfortit, units en la resistència, suporten l’angoixa.
Deixant anar un altre grinyol, més fort aquest cop, el camió avança i s’atura al cap de cent metres encara no. El motor rugeix; el camió és un caçador que malda per atrapar la presa, udola amb fruïció ara que la té a l’abast.
El contrabandista de pell castigada pels elements ens mana que baixem. Jo soc al final del camió amb el Beneit Esdentegat i, com que no volem quedar atrapats entre les dones i la canalla que surten indecisos pel darrere, saltem pel costat del camió. Torna la remor de veus, i el xivarri dels homes i les dones i els crits de les criatures torben la quietud de la platja.
No veiem les cares dels contrabandistes de persones que van davant nostre i que mouen les mans per guiar-nos cap a l’oceà. A crits ens diuen que callem. Som una colla de lladres a la nit que intenta anar a l’altra banda tan de pressa com sigui possible.
El Noi dels Ulls Blaus i l’Amic del Noi dels Ulls Blaus van, com sempre, al davant de tots. S’esperen a la platja amb les motxilles al costat. Els contrabandistes ens fan córrer. La fressa de les onades de l’oceà rogent ofega els altres sorolls. Aquesta és la primera vegada que veig l’oceà a Indonèsia, després de tres mesos temibles d’aeroports i de ciutats costaneres.
Hem arribat a l’oceà. Les ones embogides van i venen al llarg de la platja. Semblen eternes. A pocs metres del mar descansa un barca petita; No hi ha temps per perdre. Ens hem d’embarcar.
Muntanyes i onades
Roures de fulla de castanyer i mort
Aquell riu... Aquest mar
Quan els humans lluiten pel territori sempre se sent pudor de violència i de sang vessada, encara que la lluita sigui per un espai de la mida d’un cos en una petita embarcació i només per un període de dos dies.
Al pont hi ha molta confusió. La pugna entre els homes que competeixen frenèticament per aconseguir un lloc per seure ha arribat al punt màxim. El Beneit Esdentegat i el Pingüí s’han estirat al costat de la cadira del capità i han deixat un espai lliure per a una altra persona. Deixo la motxilla entre els cossos cansats d’aquells dos homes i m’hi repenjo. Després de tantes hores de seure al terra de fusta tan dur del camió, és un descans poder posar el cul adolorit en un lloc relativament còmode.
Tots els homes més joves han trobat un lloc per seure, després d’una competició que em sembla inútil. Han ocupat tot el terra de les cambres que serveixen de dormitoris i les famílies ara es veuen obligades a amuntegar-se a l’extrem de l’embarcació.
L’Amic del Noi dels Ulls Blaus s’acomoda vora la seva xicota, l’Azadeh, al lloc que potser és el pitjor de la barca. Tot i que hi ha pujat abans que ningú, al final s’ha d’encabir al costat de les famílies. Per descomptat, ho justifica dient que l’Azadeh no hauria de jeure en una cambra entre homes joves que no li traurien els ulls de sobre. El Noi dels Ulls Blaus ha aconseguit el lloc millor, just a la vora del capità, amb un coixí vell d’escuma tret d’alguna cadira.
Els homes joves escridassen i insulten les poques famílies que hi ha a l’espai de dormir i també les obliguen a seure a l’extrem de l’embarcació. Fins i tot fan fora el matrimoni singalès d’una cambra, i de resultes d’aquest altercat injust es queden sense un lloc per seure. Durant molta estona s’estan drets amb la criatura i en busquen un a l’extrem de la barca, mentre els altres els miren fixament sense cedir.
En aquella punta de l’embarcació veig que la gent es baralla per trobar un bon lloc per seure. Escridassen totes les dones amb covardia; és totalment impropi. Tots els punts són humits i incòmodes, i no veig clar de què serveix tant de soroll i de cridòria. Entre tantes confrontacions i baralles, la família singalesa ho té malparat.
Enmig de l’enrenou, mentre les dones i les criatures miren d’instal·lar-se als seus espais durs i incòmodes, la barca salpa; com una euga prenyada i feixuga que travessa a mig galop una fosca praderia d’aigua.
Ens dirigim cap a Austràlia.
El meu lloc no és dolent del tot. Descanso el cap a la motxilla. Estic a un pas del capità, només. Puc veure fàcilment el rumb que seguim a la seva brúixola, cap al sud, i les milles que recorrem, cosa que em dona una falsa sensació de seguretat.
La barca navega a poc a poc, amb calma, per sobre de petites ones mentre es va allunyant de la platja. El xivarri s’ha acabat i el silenci cau damunt de l’embarcació. L’única cosa que se sent és el ritme de les ones que colpegen la proa. Amb l’ajuda de la claror feble que surt del llum que hi ha a sobre del cap del capità, veig un munt de persones esgotades que dormen les unes al costat de les altres. El llarg viatge a través de la selva i els sotracs constants del camió les han deixat a totes ben baldades i ara jeuen formant files. Una barreja de cares cansades.
Les dimensions d’una barca, onades desconegudes, onades d’un oceà forà.
El cel és més brillant. De mica en mica, apareixen a l’horitzó distant uns raigs febles, trèmuls i daurats. L’ajudant del capità va i ve de la sala de màquines, i hi ha uns quants homes més que s’estan drets per allà a la vora. Veig l’Amic del Noi dels Ulls Blaus assegut a l’extrem de la barca. És el retrat orgullós de la joventut. Amb el cap de l’Azadeh a la falda, mira les ones i les cares cansades del voltant. Un individu jove que porta una cua seu al costat d’una mena de marc de finestra en una de les cambres. La seva dona dorm a prop seu. L’home observa l’Amic del Noi dels Ulls Blaus, que s’aferra a la vora de la barca amb totes dues mans. El Noi dels Ulls Blaus s’està dret al costat del capità i s’entreté menjant una bossa de pomes vermelles. A popa, hi ha un home jove despert, un individu musculós i robust. La seva dona i el seu fill recolzen el cap en un dels seus braços immensos.
Però aquests són els únics homes que es resisteixen a dormir. Sembla que la son no s’apodera dels seus cossos. Fins i tot el Beneit Esdentegat, que sempre deixa anar absurditats per la boca sense dents, ara calla; dorm rebentat i amb el cap a l’estómac del Pingüí, que té els peus més oberts cap enfora que mai. Els joves cepats, els més vociferants i arrogants quan insultaven les dones i la canalla al moment de pujar a bord, ara jeuen ben adormits. La família kurda també dorm. Fins i tot el nen torracollons s’ha quedat sense energia. Sembla un cadàver que dorm profundament, tot i que ara la seva cara té l’aspecte innocent dels infants.
És un son que transcendeix el son ordinari, que indueix a la inconsciència. Cares pàl·lides amb baves a la boca.
Els ulls se’m tanquen, però no hi ha res com la curiositat, l’aventura o la por per mantenir-me despert. El meu tarannà em fa estar alerta i enèrgic i no em deixa descansar. No em puc quedar quiet en un lloc. Surto del pont i camino una estona entre els cossos immòbils, d’una punta de l’embarcació a l’altra. És un caos. Hi ha tot de cossos cargolats els uns amb els altres. Fins i tot les fronteres físiques normals entre famílies s’han esborrat. Els homes jeuen als braços de la dona d’un altre, les criatures jeuen damunt del pit o del ventre de desconeguts. Sembla que tots hagin oblidat els crits i els insults d’una estona abans i tota l’energia esmerçada a establir un ordre segons el gènere, perquè ara tot s’ha desbaratat. La sobirania de les ones ha esfondrat el marc moral. Fins i tot s’ha desfet la família singalesa jove, que potser de tots els que anem a bord són els que tenen un vincle més estret. El marit és als braços de l’home que té al costat, la dona reposa el cap al bíceps d’un altre home i la criatura està entravessada sobre les cuixes d’una altra dona.
Ara s’ha fet de dia i veig que l’embarcació ha recorregut un bon tros, comparable a l’extensió d’un golf petit, en poques hores, i ja no es veu la costa. Tan sols uns quants vaixells i barques de pescadors destorben la pau del mar. És evident que som en aigües indonèsies, a prop encara de la costa, però les onades cada cop són més grosses i violentes i comencen a sacsejar-nos. El capità esquiva les ones amb destresa; la cara, cremada pel sol, se li enfosqueix mentre governa la barca entre els camps d’onades enormes, però sempre té el cigarret encès. El seu ajudant va amunt i avall entre la sala de màquines i el pont. Els cabells li comencen a grisejar però rep ordres del seu jove capità i les compleix amb alacritat dins de la sala de màquines.
A mesura que ens anem allunyant més de la costa i ens anem endinsant en la immensitat de l’oceà, les onades es tornen més bel·ligerants. Després, la motobomba petita que hi ha al costat de babord de la barca, la que treu aigua de la sala de màquines, emmudeix. És el pitjor incident que pot passar a una embarcació que porta totes aquestes persones adormides. L’ajudant del capità de seguida s’ocupa de la motobomba inactiva, n’estira la corda d’arrencada una vegada i una altra amb tota la rapidesa i força que li permeten els músculs. Però a cada moment el motor gruny i s’apaga.
Tot s’ha acabat. Sento que el capità suggereix de tornar. No puc ni imaginar la possibilitat de tornar a la costa, un lloc marcat per la manca d’habitatges i per la por de la gana. El perill de ser detingut per la policia corrupta d’Indonèsia i de ser deportat al lloc del qual he fugit em fa pànic. El Noi dels Ulls Blaus, que s’està dret vora el capità, li respon a crits que no queda altre remei que continuar endavant: no podem recular.
El Jove de la Cua maleeix el capità. «Només hi ha una opció: continuar en la mateixa direcció peti qui peti!» El capità aguanta el timó però fa un gest com si es tallés el coll per indicar que això seria la mort. Tot i que és jove, ha navegat per molts mars. Mira de fer-nos entendre els perills del risc que volem assumir. Però no pot convèncer ningú, malgrat la seva experiència.
Hem pres una decisió: prosseguir l’aventura. Sentim que hem cremat les naus. Només queda una opció, només un camí endavant, avançar, endinsar-nos en la immensitat de l’oceà.
Ara els homes que estem desperts hem de fer la feina de la petita motobomba i hem de buidar l’aigua que entra per una via que hi ha al buc. L’ajudant del capità ens dona dues galledes petites i va a la sala de màquines. El Noi dels Ulls Blaus s’està a l’escala que porta a la sala de màquines i jo em situo a fora, a prop de la borda, per fer una cadena de tres. L’ajudant del capità omple la galleda d’aigua i la passa al Noi dels Ulls Blaus, el qual me la passa a mi. Mantenim un ritme enèrgic, fins i tot enmig de les onades embravides que ens comencen a envoltar.
L’aigua entra pel forat, nosaltres omplim una galleda, ens la passem d’unes mans a les altres i l’aboquem al mar. Així que he buidat una galleda n’arriba una altra. L’ajudant del capità és tan ràpid que no trigo a quedar esgotat. Només veig galledes d’aigua, braços morens que passen les galledes i la cara jove i espantada del Noi dels Ulls Blaus.
Muntanyes d’onades que s’alcen i cauen.
No podem fer-hi res; l’aigua va entrant a la sala de màquines i ja és mig plena; hauríem d’haver evitat que el nivell pugés tant. L’Amic del Noi dels Ulls Blaus i el Jove de la Cua són a l’altre costat de l’embarcació, atrafegats amb la bomba d’aigua espatllada. En comproven l’oli i miren de fer anar la corretja i les manovelles, que s’entossudeixen a no respondre.
I aquesta lluita dura per la supervivència té lloc mentre tots els altres passatgers dormen a la coberta. Aboquem l’aigua de les galledes a les onades rugents. Mentre les buidem, concebem esperances i ens animem. Però la nostra fortitud depèn del nivell d’aigua.
A l’altre costat de l’embarcació, on hi ha l’Amic del Noi dels Ulls Blaus, la bomba d’aigua s’engega unes quantes vegades, però de seguida es torna a apagar. L’Amic del Noi dels Ulls Blaus i els altres la desmunten i la tornen a muntar diverses vegades. Tota la seva energia se centra en les peces d’aquest aparell petit i horrorós. Cada soroll que fa la bomba dona esperança. Cada vegada que s’apaga, es torna a imposar el so detestable de les ones que, implacables, s’estavellen contra el buc de la nostra embarcació.
Tot l’esforç culmina finalment en un grinyol estrident i la bomba s’espatlla del tot. Ara sabem del cert que no té remei. La primera línia de la nostra guerra injusta contra l’oceà, la nostra lluita per abraçar la vida, es concentra en un sol punt: el forat que hi ha al fons de l’embarcació i que cada segon que passa es va eixamplant.
Però quan miro, veig que l’aigua va disminuint amb cada galleda que buidem. Ja veiem el terra de la sala de màquines. S’ha girat la truita, i sento que ho podem fer: podem tornar tota l’aigua a l’oceà. Tenim la seguretat que l’endemà, al migdia, haurem arribat a la nostra destinació. Ara l’aigua de la sala de màquines s’ha reduït, i puc descansar o caminar pel caos de la barca. Tinc ganes de despertar els altres. Tinc ganes de fer-los adonar-se de la proximitat de la mort.
Per tota la coberta hi ha persones amuntegades que dormen com socs. Alguns dels joves cepats han sortit de la cambra i ara s’aboquen per la borda. Tenen la cara vermella i brillant per la intensitat del sol, i quan m’hi acosto veig que estan xops de vòmit groc i d’aigua de mar. Els agafo per les espatlles i els sacsejo alhora que els escridasso fins que entenen la situació amb l’onatge i el perill de mort. Però només responen amb grunyits i escuma a la boca. Estan tan dèbils i febles que ni tan sols poden formar una frase sencera. No queda cap vestigi d’aquells joves arrogants i insolents que han turmentat les dones i les criatures a l’inici del viatge. Els seus músculs no ens serveixen de res ara.
Les famílies estan comprimides a l’extrem de la barca. M’adono que els singalesos han recuperat el seu fillet.
Aixeco els braços feixucs d’un pare i d’una mare que descansen sobre l’estèrnum d’una criatura i gairebé l’asfixien, i els poso sobre les cames febles de l’infant. No vull destorbar la sagrada unitat familiar mentre estan immersos en les profunditats del son, però no vull que la criatura s’ofegui sota les extremitats dels seus pares. Veig en aquest moment que l’infant està connectat amb el seu pare i la seva mare, arrecerat en el santuari dels seus braços. Guardo la imatge en un racó de la meva ment apesarada per poder-la tornar a veure de tant en tant.
Veig aquest rescat com una sèrie d’imatges distorsionades i trencades. Com una escena d’una pel·lícula feta amb uns quants fotogrames separats l’un de l’altre però connectats entre ells: mans que s’agiten, homes al caire de l’esgotament, la negror de l’oceà, la presència de la llanxa motora, l’aigua fosca, cossos que algú estira i deixa a la llanxa, totalment debilitats, i finalment el soroll de la llanxa motora que s’allunya i el solc que deixa. Les onades continuen escometent-nos, masegant-nos el cos; les puntes que surten de la fusta encara se’ns claven i ens tallen des de sota. L’atac des de dos bàndols continua. Encara tinc la sensació que ens esqueixen, que ens volen arrencar d’aquesta perxa: la sensació que ens empenyen a rendir-nos. Amb la mirada només busco una cosa: la llanxa motora.
Durant una estona soc presoner de les onades opressives. M’hi resisteixo amb tota la força dels músculs. Quan trec el cap a la superfície, miro al voltant buscant la llanxa en un atac de pànic. I llavors, una visió increïble i meravellosa del més enllà em diu:
Just és que alguns em trobin esfereïdor, com un esperit rebel. Però, déu meu, com podria fer mai por, jo? Jo, que només soc un estel fràgil que sense rumb voleia sobre els teulats d’un cel boirós...
Els atacs de les onades escumejants ara semblen més furients que abans. Potser amb l’arribada de la llanxa, el mar ha accelerat el ritme amb la intenció d’empassar-se la seva víctima, o les seves víctimes. La llanxa motora no sembla prou eficaç. Recull quatre homes més de la colla que ens aferrem a la fusta. Ara som una cadena inconnexa. De tots els passatgers, només en quedem uns quants, els que fa hores i hores que ens esperem com a preses de l’àngel negre de la mort. Potser estem ferits, però encara lluitem...
Sembla que el mar té moltes ganes d’enfonsar la fusta i els seus passatgers angoixats i exhausts. La fusta s’ha anat amarant d’aigua i comença a submergir-se: tot es podria acabar en qualsevol moment. No em queda res i ni tan sols puc moure els braços. Perdo el coneixement durant uns segons. Però deixar-se anar d’aquesta fusta equival a una mort segura.
De sobte torna la llanxa motora. Fa voltes al nostre entorn. Crea algunes ones petites, que s’afegeixen a les onades grosses i mortals que ens envesteixen, i després s’atura. En un no res, algú allarga les mans per salvar-me. Em sento com una bestiola atrapada a les urpes d’un depredador assassí.
Al cap d’uns instants, uns mariners joves m’alcen el cos ossut i ferit per sobre dels costats del vaixell; els braços els fan olor de mar. Tot seguit m’estiren a la coberta eixuta. M’estic ajagut de bocaterrosa i a les orelles m’arriben els gemecs i els plors del nostre grup traumatitzat.
L’oceà ha executat el seu sacrifici. Aquell riu... aquest mar... tots dos conflueixen en aquest moment.
El Noi dels Ulls Blaus és mort.
El rai del purgatori
Les llunes diran veritats terribles
Rescatat. Reubicat. Una segona barca. Un altre viatge des d’Indonèsia. Un altre esforç; una prova de la voluntat sense la certesa que ens salvarem. Purgatori.
El sol roent ha quedat gravat al mig del cel. De la manera més íntima possible, aquest sol abrusador amortalla l’oceà, que sembla un mirall guerxat que s’estén molt enllà... infinit. Les ones s’acosten i se’n van i de tant en tant gronxen la nostra barca de pesca, que, petita i blanca, descansa al costat d’un vaixell de càrrega enorme, gros com un edifici. La nostra barca és com una pedreta que dorm serenament sota l’ombra d’una roca immensa. El sol sembla més gros que de costum; els rajos cauen de ple i fonen la pell, ens desfan a tots nosaltres, potser els únics éssers vius d’aquesta extensió formidable, d’aquest mar vast i obert.
El vaixell de càrrega britànic que s’enlaira damunt nostre està abarrotat de contenidors vermells i blaus, disposats de manera que sembla que vulguin tocar el cel, un cel que no té ni un núvol. De la coberta estant, els mariners apunten mànegues a la nostra barca i als passatgers i ens deixen tan xops que ara fem olor de mar. Homes fets i peluts competeixen per les dutxes, i fan bestieses només per esbandir-se sota el sol calent. Frenètics, es trepitgen els uns als altres. Les dones s’han deixat anar als seients del nivell més baix de l’embarcació, i seuen l’una a tocar de l’altra en cadires velles i atrotinades. Algunes tenen criatures petites als braços, infants que tenen els llavis morats i inflats.
Des de la coberta de la nostra barca no distingeixo bé els mariners. Només se’n veuen els caps rossos. És fàcil imaginar-ne els ulls: un ulls blaus, del color de l’oceà. L’oceà del qual ens han rescatat. Els mariners fan pujar les mànegues i tot seguit fan baixar a la coberta de la nostra barca una petita plataforma amb paquets individuals de galetes, ampolles d’aigua i molts paquets de tabac. La plataforma va baixant des de dalt mentre els homes a bord estiren els braços des de sota. La trobada amb el vaixell britànic s’ha caracteritzat per una amabilitat extraordinària. Hem oblidat del tot la violència, els insults, els renecs i les llàgrimes de les experiències anteriors amb les autoritats.
Quan han vist aquests obsequis, els homes s’han animat. Tots lluiten per quedar-se la part més grossa del petit botí. Els homes casats —homes que tenen les dones abandonades al nivell més baix— s’hi esforcen més que els altres. Fan molt d’enrenou fins que aconsegueixen aferrar uns quants paquets més de galetes. Sembla que facin mostra d’alguna mena de masculinitat exuberant, empesos per un sentit del deure aclaparador, per la responsabilitat d’omplir el ventre de les seves famílies, d’alimentar-les a qualsevol preu. Llops salvatges, tots ells, llops famolencs que devoren i arrenquen entranyes. De tant en tant, es grunyen els uns als altres.
Així que s’acaba la batussa, els joves de seguida encenen cigarrets... i embruten l’aire amb fum fosc, contaminen com un núvol tèrbol. Ben aviat, tota la coberta superior de la barca queda colgada sota el fum.
Els homes l’inhalen amb gran plaer: el fum els baixa pels pulmons, els travessa l’estómac i els budells secs, els budells buits, i quan l’expulsen té regust de fam. El gust de dies de gana.
No hi ha hagut ni una engruna de justícia, ni una solució igualitària, ni un resultat moralment just en el repartiment del petit botí. Així i tot, segons la llei de la selva, ha estat un exemple de justícia per excel·lència. El més fort s’ha emportat la part més grossa. Veig com un home gras i calb que té una cama esguerrada s’omple les dues butxaques. L’observo quan està a punt d’empassar-se una galeta i rellisca en un bassal que hi ha a la coberta. Sembla que hagi de caure de cap, però llavors, amb molta habilitat recupera l’equilibri. Ni tan sols deixa anar la galeta. Tot i la cama esguerrada, ha estat capaç de ficar-se més galetes a les butxaques que no pas algú com jo. Un cop s’ha redreçat, s’amaga un paquet sota la camisa bruta i, amb la cara ben vermella, baixa al pis de sota.
Mentre aquests homes cansats i enfadats desfoguen les seves frustracions, la Nostra Golshifteh6 puja a dalt. Els escridassa i els arrabassa galetes i cigarrets de les mans per repartir-los entre les dones i les criatures de sota. Sembla com si llamps i trons haguessin fet callar tothom durant uns instants. La Nostra Golshifteh és ampla de cos i de cara, i té els ulls foscos plens de fúria. És iraniana, mare i proactiva; una dona amb autoritat. Tot i que estem perduts a l’oceà, es comporta amb valentia i dignitat. Mentre que n’hi ha molts que per un dàtil o un festuc no tenen manies per trepitjar d’altres que han caigut, ella ajuda els que tenen por enmig del caos. Al cap de dos dies que érem al mar, ens vam adonar que només quedava un tanc d’aigua a l’embarcació, i ella la va racionar per evitar que ningú morís de gana o de set. És orgullosa i segura de si mateixa com una lleona. És valenta fins i tot per sortir del nivell més baix, que s’ha convertit en un cau per a dones més tímides, per plantar cara als homes i posar-los al seu lloc. Té tanta fortalesa que ningú no la contradiu. Ningú no hi discuteix. Hi ha una mena de respecte especial entre ella i els altres passatgers; tothom sap que la Nostra Golshifteh no és d’aquelles persones que fan provisions només per als seus dos fills o per al seu marit esprimatxat. Així que se’n va, s’estén la calma i tots trobem un lloc per seure i empassar-nos aquestes galetes eixutes.
Veig que l’Amic del Noi dels Ulls Blaus té la cara ben vermella del sol. Seu al caire de la barca i contempla l’horitzó. L’Azadeh, la seva xicota, és a sota amb les altres dones. Sé que fa més de quatre mesos que es donen suport i ànim l’un a l’altre. A Indonèsia van tenir més d’una dificultat. No és la primera vegada que tots tres hem intentat arribar a terra ferma després d’estar a punt d’ofegar-nos al mar. Ells dos també eren entre la gent amb qui vaig intentar arribar a Austràlia per primera vegada. Però es van convèncer mútuament de continuar aquest periple. Ara estan en una situació emocionant: un darrer pas i arribarem a la nostra destinació.
El Beneit Esdentegat passa per davant del timó amb un somriure victoriós. Està content com un nen amb un caramel. Recordo el soterrani d’aquell hotel de Kendari on el Beneit Esdentegat em va explicar una cosa molt trista. Quan era jove el van tancar a la presó. Em va dir que havia vist la seva mare per última vegada quan estava tancat. Ella li va dir: «Em sembla que aquesta és l’última vegada que et veuré, fill meu», i una setmana més tard li van fer saber que la seva mare havia mort. El seu pare va morir tan sols dues setmanes més tard. Quan parlava dels seus pares, se li negaven els ulls. Aquestes desgràcies li han deixat una empremta dolorosa: es veu més vell del que és.
Però ara sembla conscient que està a punt de viure moments molt feliços, sembla que intueix que el seu somni s’està fent realitat. Se li veu als trets de la cara. Que la vida li somriu per fi, encara que hagi arribat a aquesta etapa de la vida envoltat de mort. Això és el que té la mort: quan la veus a prop, la vida adquireix un sentit meravellós.
Fa l’efecte que la gent que seu al meu voltant té el cap ple de pensaments bonics i d’imatges de somni, tot i que els turmenten records esquinçats i pertorbadors. La fam ha estat una barrera per a l’optimisme. Però ara tothom està alegre. Fins i tot els que mengen o fumen en silenci projecten alegria a l’ambient. La nostra dura odissea s’ha acabat i, des de l’anunci del capità britànic, tothom espera il·lusionat l’arribada de la marina australiana.
La fam és una força molt poderosa. Ho impregna tot. Un simple festuc, un sol dàtil, pot determinar si vius o si mors. Això és una cosa que he entès els dies que he passat gana al mar. Moltes vegades he vist algú que, d’amagat, es treia un dàtil de dins la roba interior i se l’empassava en un no res, no fos cas que algú el veiés, no fos cas que algú s’adonés que el seu alè feia olor de menjar. Tothom vigila tothom; amb la mirada busquen una boca que mastega o un coll que engoleix.
Però ara totes les suspicàcies han desaparegut, i això deixa espai per a l’alegria i la bondat. Sentim la felicitat de la beatitud de la vida. Sento que tots els meus malsons s’han acabat, i tot gràcies a aquest vaixell de càrrega. Estic segur que aquesta vegada m’he escapat de la mort; puc donar testimoni de la vida plena que m’envolta.
En aquest estat, encenc un dels cigarrets que, fa pocs instants, han estat font de conflictes. Quan inhalo, el fum se’m barreja amb la galeta mastegada de l’estómac.
Amb tot, encara em venen flaixos del malson d’Indonèsia i d’aquest oceà.
Vagar sense llar. Fam. Lluitar contra les onades, a punt d’ofegar-me.
M’adono que fa falta temps perquè aquestes escenes fragmentades s’ordenin. Però hi ha una cosa clara: almenys s’ha acabat aquest malson ara que finalment arribo a la darrera etapa del meu viatge.
El meu pobre estómac, eixut com el tinc, s’imposa i fa fora tots els altres pensaments. Me’l sento, me’l puc imaginar; tot jo em concentro en l’estómac i en el menjar mastegat que hi ha a dins. És com si tingués un òrgan de més al cos. La gana i la set m’han portat fins a les portes de la mort; la gana i la set m’han capgirat totes les altres facultats i me les han dirigit cap als budells.
Si no fos per algú com la Nostra Golshifteh, potser ara no m’estaria assegut aquí, amb el cul sobre aquest terra tan dur. Potser estaria com el Noi dels Ulls Blaus... al fons de l’oceà. Ara, és clar, l’estat del mar és diferent... d’una calma total i estranya.
Totes les naus que es dirigeixen a Austràlia es regeixen per una llei salvatge. Si algú perd la vida durant la travessia, el seu cadàver no arriba mai a terra ferma. He sentit dir que els capitans abandonen sense compassió els morts entre les ones. Si hagués mort en aquest viatge, estic segur que haurien llençat el meu cadàver a l’oceà sense pensar-s’hi gens; m’haurien tirat per la borda perquè servís de pastura per als taurons i a peixos estranys.
Durant el primer viatge, el menjar era el que menys ens preocupava. Però en aquest vaixell, la gent està alerta i amatent; té gana. Fam. El malestar els feia estar en peu de guerra. I quan vaig pujar a bord, jo no duia res de res per menjar, mentre que els altres havien acumulat provisions per a dies.
El tercer o quart dia d’aquest viatge, quan vam deixar enrere l’última illa que marcava les fronteres d’Indonèsia, vam fer una pausa. Jo tenia tanta gana que perdia el coneixement... Estava famèlic. Forfollant, palpant en una escletxa vora els motors greixosos, vaig trobar un trist cacauet. Era ben negre i brut. Vaig treure’n la capa de brutícia amb l’ungla, me’l vaig ficar a la boca i me’l vaig empassar. Ara que ha passat molt temps, puc afirmar que aquell únic cacauet m’ha sustentat des d’aquell dia fins ara que hem arribat a aquest vaixell de càrrega. Subsistir amb un sol cacauet, quan al meu voltant hi havia qui tenia menjar a la motxilla i a les butxaques.
Una vegada, durant aquest viatge, estava tan marejat per la gana que em vaig alçar i vaig començar a amenaçar altres passatgers a l’atzar. Recordo exactament la frase que els deixava anar: «Mireu, tinc gana i és ben natural que assalti qualsevol que tingui menjar... i això penso fer!». Una declaració lògica. Potser fins i tot filosòfica. Però feta en un moment en què la fam i la por de morir em desequilibrava. Mirant enrere, m’adono que, en essència, aquella actuació va ser una paròdia del poder. Imagineu la meva conducta, els meus gestos, imagineu-me fent aquella declaració. Imagineu-me a mi, amb les costelles marcades. Imagineu-me, un home a qui se li veuen tant les costelles que es podrien comptar. Imagineu-me en aquest estat intentant imposar-me. Quina escena més ridícula!
I ara, des d’aquest purgatori, sota la vigilància d’un vaixell de càrrega britànic, reflexiono sobre aquells dies, sobre el punt crític de fam i set a què vaig arribar, sobre la por incessant de les onades.
Em noto el que m’he menjat als budells com si fos melassa que s’ajunta amb la sang que em recorre per dins.
Ho sento dins meu, ho puc sentir tot. Sento com em funciona l’aparell digestiu, el sento amb precisió. El meu cos està al caire del col·lapse, ho sento als ossos. El meu cos ara és una estructura òssia. Soc un esquelet cobert de capes de pell cremada.
Però aquest mateix cos, aquest cos afeblit, també és capaç de sobreviure. Abans d’aquest mos vaig sobreviure a la fam i a la set durant set dies. Era una forma de resistència, una mena de victòria dolça. Una victòria que ha convertit el meu cos en una entitat esclafada i intranscendent.
Unes quantes persones s’apleguen vora el timó. Deixen anar unes riallades tan fortes que tothom les sent. Es riuen del Pingüí, se’n mofen. El Pingüí jau a la màrfega del capità, amb les mans parades, com algú que es rendeix, i amb les cames, tortes com són, ben eixarrancades, com un ànec. Té els ulls oberts, però la mirada, envidriada, reflecteix el terror que sent. Sembla un cadàver.
Aquesta nit hi hagut tempesta. El cel rugia i ha començat a caure un xàfec de gotes feixugues i esmolades com dards; llavors el capità ha manat a tots els homes que baixessin a sota coberta. (Això fa que tot el pes es concentri a baix i s’evita que la barca sotsobri. L’estat de la barca era tan deplorable que, efectivament, estava a punt d’enfonsar-se.) El Pingüí és l’únic que no ha fet cas de l’ordre del capità i s’ha estat on és ara, com una planxa metàl·lica estesa a terra. Uns quants han provat d’aixecar-lo, però era com si l’haguessin clavat a la coberta per les extremitats. Així doncs, està en aquesta posició des d’aquesta nit. Potser mentalment encara veu una allau d’imatges de la tempesta. Sembla que no s’adoni gens del que té al voltant, inconscient de l’entorn immediat i del vaixell enorme que ens ha salvat. Sembla com si pensés que el mínim moviment l’ha de matar.
L’Amic del Noi dels Ulls Blaus li introdueix una galeta a la boca i la hi fa baixar amb aigua. Però ell continua enganxat a la coberta com si fos cola. Ni tan sols s’ha mogut sota el dosser que cobreix la cabina del capità. És indubtable que ha viscut una nit esborronadora al costat del nostre esgotat capità, mentre la pluja els queia al damunt com rocs pesants i el vent els fuetejava amb ferotgia fins a aquest matí. Ha esdevingut captiu de la mort, enclaustrat en el seu cos. Paradoxalment, potser si hagués cedit només un dit, la tempesta no l’hauria deixat tan baldat.
Ara sembla un tros de carn pàl·lida. Els homes que se’n burlen també estaven pàl·lids de por aquesta nit. No s’adonen que el Pingüí és molt valent; l’home de qui es riuen ja va estar a punt de morir una altra vegada. Deu ser una qualitat misteriosa i secreta: un coratge que li permet desafiar aquest oceà per segona vegada, reptar-lo altre cop malgrat les onades colossals.
Veient-lo tan abatut, famolenc i esfereït, els altres s’envalenteixen i se senten més segurs: una actitud perversa. Els febles sempre se senten poderosos quan veuen patir els altres. Veure com els altres s’enfonsen fa sortir l’opressor que tots duem a dins. L’enfonsament dels altres fa que ens sentim satisfets del nostre estat.
Un noi ros a qui se li comença a pelar la cara seu en una vora de la barca amb el seu amic calb, i assenyala el Pingüí mentre deixa anar unes riallades sonores. Com els altres, intenta no fer cas de la por que sent, de la seva feblesa; s’estima més amagar-la sota una capa d’alegria.
Fa uns quants dies, quan vam atracar a l’última illa indonèsia, a molts passatgers els feia basarda el mar tempestuós i van provar de convèncer el capità de tornar al continent. Però el Noi Ros i uns quants nois més van amenaçar el capità i els passatgers, i van exigir de reprendre el rumb cap a la nostra destinació original. No vam tenir cap altre remei que cedir. He d’admetre que jo estava a favor de continuar la ruta, però no vaig dir res. Ara em turmenta un sentiment de culpa; ningú més tenia cap possibilitat davant d’aquella colla de joves tossuts, i això, és clar, m’incloïa a mi.
En aquells dies hi va haver un moment en què el Noi Ros va caure per la borda. Aquesta situació va provocar rialles i bromes. El noi espernegava i movia els braços frenèticament i ben espantat, com un ratolí que s’ofega. El Beneit Esdentegat, en un gest de valentia, es va llançar a les ones i el va tornar a pujar a bord. Tan bon punt el noi va posar els peus a la coberta, va començar a vomitar aigua de mar amarga, tremolant i estremint-se, feble com un ratolí negat.
I per això ara el Noi Ros troba consol en l’estat deplorable del Pingüí, per dissimular la seva pròpia fragilitat i la por que té arrelada ben endins. Obre la boca de bat a bat i se li veuen les dents grogues. Avui és l’humà més poderós del món, a diferència del Pingüí, que és el més dèbil i el més poruc.
A alguns sembla que no els interessa gaire el Pingüí. Un noi alt que fa dues nits molestava les famílies i escridassava les dones ara es veu tranquil. Es menja les engrunes de galeta que queden al cul d’un embolcall de plàstic. Tot de bocinets se li han acumulat al voltant de la boca, i una pols de galeta li cobreix el borrissol del llavi superior. Sembla un gat que ha ficat el cap dins d’un bol de llet. S’empassa les engrunes diminutes de galeta i passa la llengua per la resta de l’embolcall. La manera com aixeca el cap del plàstic i després l’hi torna a enfonsar em fa pensar en una cabra que té la menjadora plena de farratge deliciós durant un hivern assotat per la fam. Tira el musell cap endavant, s’omple la boca i després aparta les barres del plàstic i va remugant. Sembla satisfet. No para mai de mastegar, tot i que continua xerrant. Mastega, engoleix i escup una sèrie de paraules a l’aire. Jo l’escolto i, si bé no sembla que s’adreci a ningú en concret, encara vol que els qui seuen al voltant l’escoltin. Sembla que justifiqui la conducta dels dies anteriors.
—Ja us vaig dir que no havíem de girar cua...
»Sabia que finalment arribaríem a Austràlia...
»Sabia que no havíem de sucumbir als raonaments d’aquestes dones espantades...
»Benvinguts a Austràlia...
»Només cal una mica de coratge!
I així anava dient, empastifant amb aquestes peculiars expressions d’orgull i d’arrogància l’embolcall de plàstic de les galetes.
Els mariners encara ens miren des de la coberta del vaixell, des d’allà dalt, vora les piles de contenidors que arriben fins al cel. Miren cap avall, cap a la nostra barca i els seus passatgers. Miren els que abans estaven assetjats pel caos i la commoció però que ara estan tranquils, encara que exhausts. Alguns dels mariners fan fotografies; volen gravar imatges de nosaltres, els supervivents. Estaven tan expectants com nosaltres, sens dubte... Nosaltres esperem il·lusionats l’arribada de la marina australiana, ells esperen poder-nos lliurar i desfer-se de la nostra barca. Els mariners a bord del vaixell deuen tenir ganes de continuar la travessia, de reprendre el rumb.
Passen les hores, seiem sota el sol abrusador, esperem sota el sol despietat, esperem amb dolça expectació. Esperem mentre sentim l’olor de la llibertat.
En el fons del meu cervell, però, hi bull una cosa que m’amoïna. Tinc por que la policia marítima d’Indonèsia aparegui de sobte a l’horitzó. Tinc por que es presentin i ens ho espatllin tot.
Algunes dones s’han armat de valor per sortir del seu cau a la coberta inferior. Han pujat per afrontar la calor tòrrida del sol; potser amb l’esperança que aquí dalt la suor se’ls evaporarà. Una d’elles és la dona d’en Mani de la Cama Esguerrada;7 porta el seu fill de dos anys en braços. La criatura xiscla i plora; és com una mena de cant llarg i eixordador. El so dels plors de l’infant em ressona a les orelles i em travessa els pensaments. Em fa l’efecte que em rosega el cervell.
A cada crit, en Mani de la Cama Esguerrada fa una passa endavant, insegur. Acaricia el rostre de la criatura i després torna a recular. Cada vegada que va endavant i enrere, la dona el mira amb una expressió de crítica i frustració. Ella li parla amb condescendència, d’una manera que deixa entreveure que es pensa que tot això ha estat cosa del seu marit, i que ell té tota la culpa que ara vagin a bord d’aquesta barca en aquesta odissea marítima. Així i tot, la seva mirada tirànica reflecteix alguna cosa més. És evident que està darrere de cada decisió que pren el matrimoni. Amb la seva actitud intimidadora, és difícil d’imaginar que aquest pobre home agemolit hagi pogut dir-hi la seva, en aquesta qüestió. La dona bressa la criatura, que no para de plorar. Mira de distreure-la assenyalant amb gestos l’oceà infinit, pensant que l’extensió d’aigua potser aturarà els plors. Però la imatge de l’aigua encalmada no captiva l’infant, i els seus crits i plors s’intensifiquen.
Tothom fa cara d’estar cansat de tant d’enrenou. Aquesta família deu haver pujat de la coberta inferior per fugir de la pluja de queixes que els queia al damunt allà sota.
L’iranià que sembla que ha viscut sempre marcat per la irascibilitat seu en un costat i no para de rondinar i deixar anar obscenitats en veu baixa. Mentre murmura t’adones que es va preparant i que, a poc a poc, es va encenent. La veu li va pujant en crescendo, fins que les arrugues que se li veuen entre les celles i al front es tornen vermelles i lluents i ja no es pot controlar més. Aleshores diu bramant: «Si no feu callar aquesta criatura, us tiraré a tots a l’aigua». La fúria reflectida en la cara de l’Iranià Irascible i en el seu to de veu és tan intensa, que la família es retira altre cop a la coberta inferior murmurant en veu baixa.
El contrast entre l’Iranià Irascible i en Mani de la Cama Esguerrada, que està molt avergonyit, és notable. En Mani de la Cama Esguerrada sabia molt bé que era incapaç de defensar la seva dona i el seu fill; les venes que li sortien a la cara vermella i brillant revelaven por i vergonya. Temia la fúria de la seva dona, que ara tenia una bona raó per abocar-li al damunt la seva amargor quan tornessin a ser a la coberta inferior.
Avui, és clar, l’Iranià Irascible intimida la família, però aquesta nit passada, al pic de la tempesta, l’he vist ben arraulit i esporuguit a la coberta inferior o al final de la barca ben amagat... paralitzat. Tremolava quan les onades enormes s’estavellaven damunt nostre. Les pujades i baixades de l’aigua dictaven el ritme de la seva respiració. Estava tan espantat que s’ha repenjat als meus braços, que són pell i os, i damunt del meu cos esgotat, mentre amb l’altra mà agafava la d’un noi àrab. De vegades a un home li cal coratge per plorar, però aquest no ha estat el cas de l’Iranià Irascible aquesta nit. No ha mostrat gens de valentia; només somicava i ploriquejava mentre el tifó ens escometia. Plorava per dins i intentava dissimular-ho.
El Cadàver sembla un esquelet quan fuma; una figura prima indiferent a l’entorn. Té una mirada insensible, una actitud freda. En aquesta barca tumultuosa el Cadàver no es veu gens preocupat. S’està assegut amb una cama sobre l’altra fumant el cigarret. És un dels que, de tant en tant, treu un festuc o un dàtil amagat dins de la roba interior i hi clava mossegadetes com un ratolí. Això ho fa una vegada i una altra, i després mira al voltant amb un posat indiferent, com si no hagués passat res d’extraordinari. Sovint, com una sangonera, agafa puntes de cigarret de la mà del capità i fuma el que en queda fins al filtre. Es comporta com si estigués marejat o tingués gana, tot i que en realitat té més energia que tots els altres. Alguna vegada ha baixat d’un salt a la coberta inferior per abocar-hi tot de pinyols de dàtil i clofolles de festuc.
Aquesta nit passada, abans que el capità ens manés anar a la coberta de sota, el Cadàver ha baixat on eren les dones i hi ha dormit confortablement. Ha anat a l’espai de les dones sense que ningú l’hi convidés, com si fos el marit d’una d’elles, i ha donat per fet que ningú s’ofendria. Aquesta mena de persones són molt astutes; en temps de crisi, sempre saben molt bé què han de fer per treure el profit màxim d’una situació difícil. Aquest matí, la major part dels homes estaven exhausts a causa de les condicions extremament tempestuoses de la nit, però el Cadàver estava fresc com una rosa i ben animat; ha pujat a la coberta superior amb la roba eixuta i amb una ració de galetes i cigarrets.
Fa pocs dies, vaig veure que l’Iranià Irascible s’havia adonat que el Cadàver tenia menjar. Quan l’Iranià Irascible conspira per aconseguir alguna cosa, està neguitós i a la cara, plena d’arrugues, s’hi reflecteix preocupació. Aquesta vegada va vigilar el Cadàver tot un dia sencer, el va observar a ell i la seva motxilla amb el front arrugat i amb ràbia. L’Iranià Irascible buscava una oportunitat, esperava que el Cadàver deixés la motxilla desatesa per poder-la-hi agafar. És un individu despietat i un perdonavides; si calgués, seria capaç de tirar algú com el Cadàver per la borda per poder menjar alguna cosa. Però no s’atreveix a fer-ho, perquè és evident que el Cadàver sap defensar-se.
Finalment, amb una urgència estranya, el Cadàver es va apartar de la motxilla i va baixar a la coberta inferior. Amb les presses, fins i tot va clavar cops de peu als braços i a les cames d’unes quantes persones que jeien a la coberta. L’Iranià Irascible no va perdre el temps i de seguida va agafar la motxilla. En va fer saltar la roba i els efectes personals i va furgar les butxaques de dins i de fora. Va trobar-hi un paquet negre. Però quan començava a obrir-lo, va reaparèixer el Cadàver. L’Iranià Irascible es va afanyar a tornar el paquet on era. El Cadàver no era ximple. Sabia què pensava l’Iranià Irascible. Sabia molt bé quan havia d’aparèixer, com un espectre, i quan s’havia d’amagar en la foscor, com una òliba.
Per tota la coberta de la barca hi ha homes asseguts, cadascun carregant el seu passat desconegut, cadascun supervivent d’un viatge perillós, cadascun formant part ara d’aquest grup, tots empesos cap a aquest lloc amb un únic propòsit: arribar a la terra coneguda amb el nom d’Austràlia. Com més va, més pica el sol. Se sent molt a prop. Tan a prop, que et fa pensar que l’enorme extensió d’aigua sota nostre es podria evaporar en qualsevol moment.
Centro tota l’atenció en l’horitzó llunyà. Miro expectant, esperant veure aparèixer l’embarcació. Però els raigs del sol, esmolats com ganivets, il·luminen la superfície de l’aigua, i per més que m’hi concentri, no veig res a l’horitzó, aquella frontera distant.
Una plana cristal·lina s’estén davant meu, una blancor encegadora m’ennuvola la visió. El silenci envolta de sobte la barca sencera, la superfície de l’aigua és d’un blanc absolut i el mar enlluerna.
Encara que vingués un vaixell en la nostra direcció, no el veuríem pas, en aquesta brillantor tan intensa. No sé ben bé on som ara; no sé si som gaire lluny de l’illa de Christmas, per exemple. Qui sap? Potser som a centenars de milles d’Austràlia, gairebé al mig de l’oceà Índic. O potser no hem fet altra cosa que navegar en cercles i no ens hem apartat de la costa indonèsia. Recordo que ahir al vespre, abans que es desfermés la tempesta, mirava fixament la lluna. Però durant aquest viatge he vist sortir la lluna tant a la banda dreta del cel com a l’esquerra.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.