Kitabı oku: «Cap altre amic que les muntanyes»

Un relat del traductor:
Una finestra a les muntanyes

OMID: He llegit el seu article més recent... Admiro de debò la seva obra.

BEHROUZ: Unes paraules molt amables... Espero poder-me despertar d’aquest malson ben aviat.

Traduir el llibre d’en Behrouz ha estat una experiència rica per la diversitat de narratives que el componen. Algunes d’aquestes narratives es remunten a abans de la comunicació inicial que vam tenir, i fins i tot a abans que es construís la Presó de Manus. Aquests últims anys, sobretot després d’haver conegut en Behrouz, m’he adonat que les narracions són essencial per a una vida plena; i el procés de traducció per a aquest llibre ha confirmat i ampliat les meves intuïcions i experiències amb l’art de narrar. Aquest relat del traductor ofereix una perspectiva des de dins de les nombroses experiències i converses que han donat forma al llibre i que caracteritzen la nostra visió comuna de la narrativa i de la vida.

Feia poques hores que havia arribat a l’illa de Manus quan vaig anar corrents a la parada d’autobusos central de Lorengau. En aquesta població ens vam veure en persona per primera vegada. En Behrouz no havia menjat res en tot el dia; no havia consumit res tret de cigarretes per esmorzar i dinar, i encara parlava pel mòbil quan vaig baixar de l’autobús per saludar-lo. Aquell mateix dia, unes hores abans, m’havia assabentat que s’acabava de trobar el cadàver del refugiat Hamed Shamshiripour entre uns arbres que hi havia a prop d’una escola; l’havien apallissat i tenia una corda al voltant del coll. De fet, jo havia passat vora tot de gent de Manus i d’agents de policia en sortir de l’aeroport.1 Les circumstàncies eren molt sospitoses, i molts refugiats encara ara asseguren que el van matar. En Behrouz era el primer punt de contacte per a molts periodistes australians i internacionals, i en aquest sentit, tenia entrevistes programades per a tot el dia. El meu primer viatge a l’illa de Manus havia de servir per a treballar en la traducció del llibre, però a Manus l’única cosa que segueix l’ordre programat és la tortura.

En el moment de la publicació, almenys disset persones han perdut la vida en detenció extraterritorial a l’illa de Manus, a Nauru i a l’illa de Christmas.

Mohammed Sarwar (Nauru, 2002)

Fatima Irfani (illa de Christmas, 2003)

Saeed Qasem Abdalla (illa de Christmas, 2013)

Reza Barati (Manus, 2014)

Sayed Ibrahim Hussein (Nauru, 2014)

Hamid Khazaei (Manus, 2014)

Fazal Chegani (illa de Christmas, 2015)

Omid Masoumali (Nauru, 2016)

Rakib Khan (Nauru, 2016)

Kamil Hussain (Manus, 2016)

Faysal Ishak Ahmed (Manus, 2016)

Hamed Shamshiripour (Manus, 2017)

Rajeev Rajendran (Manus, 2017)

Mohammad Jahangir (Nauru, 2017)

Salim Kyawning (Manus, 2018)

Fariborz Karami (Nauru, 2018)

Sayed Mirwais Rohani (Manus, 2019)

Jo ja coneixia l’enfocament que feia en Behrouz de l’escriptura abans de llegir la seva obra —abans fins i tot d’haver sentit parlar d’aquest escriptor prolífic tancat a la Presó de Manus. El meu pare va morir de sobte pel maig del 2015, uns vuit mesos abans del meu primer contacte amb en Behrouz. El pare també pertanyia a un grup que havia patit persecució al llarg de la història de l’Iran i havia viscut la major part de la vida a l’exili; se’n va anar del país en temps de la revolució i no hi va tornar mai més. Es deia Manoutchehr, nom d’un mític xa del Xahnamé (llibre dels reis), un llibre de poesia èpica en què també apareix el nom de Behrouz. Jo també vaig provar de fer una interpretació i fusió del mite, la llegenda i la poesia per compondre els panegírics per al seu enterrament i el funeral posterior, sobretot el relat que explicava els últims dies del seu homònim. A banda del Xahnamé de Firdawsī, vam honorar la vida del pare amb poemes del matemàtic i poeta Omar Khayyām i de la poeta i teòloga T.āhirih Qurratu’l-‘Ayn —tots dos pensadors condemnats a l’ostracisme i oprimits en el seu propi context. La commemoració de la vida del pare es va convertir en una mena de celebració literària i cultural per a mi i la meva família més propera, i també hi va haver actuacions i discursos d’amics íntims que vivien en la diàspora. Per aquest motiu, quan en Behrouz i jo finalment vam tenir l’oportunitat de seure a l’illa de Manus i parlar de l’estil i els detalls del seu llibre, inclòs el mètode de traducció, de seguida ens vam adonar que tots dos teníem conceptes molt similars de la narració, la filosofia, la memòria i la interpretació. Això em va semblar extraordinari. Per a mi, traduir el llibre d’en Behrouz va ser la continuació de la festa que s’havia iniciat mesos abans en honor de Manoutchehr.

L’oportunitat d’aquesta traducció va ser un regal inesperat. Me la va oferir ell mateix, quan jo ja havia dedicat sis mesos a traduir un recull d’articles periodístics seus. Durant aquest temps, havíem començat a parlar d’altres projectes de col·laboració. Ben aviat ell va comentar que estava treballant en un llibre, però no en vam parlar a fons perquè estàvem ocupats en la traducció dels seus articles i buscant estratègies per esquivar el sistema de detenció. Així que ens vam centrar en el llibre, la traducció es va convertir en una part creativa i intel·lectual de la nostra relació, i la major part de les nostres converses van girar al voltant d’aquest projecte. A més a més, aquesta traducció ha estat font de moltes trobades i descobertes inspiradores i prometedores.

Tot el projecte es va portar a terme durant les meves estades a Sydney, el Caire i l’illa de Manus. El mètode i les perspectives a l’hora de traduir van anar evolucionant i canviant segons les conjuntures. Els temes de cada capítol estan supeditats als esdeveniments i a la dinàmica específica de la presó i de la política fronterera australiana. Per aquest motiu, hi ha canvis en la tècnica, l’estil i la veu, segons el context narratiu i el moment; en alguns casos, els fets i successos tenien lloc mentre escrivíem.

La història que hi ha darrere de la traducció funciona com una narrativa marc per al llibre; és a dir, el llibre conté la història principal emmarcada per un complex procés de traducció com a paratext. La relació entre el marc i les narratives inserides dins d’aquest marc té l’origen en les peculiars tècniques narratives comunes en la pràctica tradicional i en la pràctica contemporània de narrar contes dels pobles irànics (inclosos els kurds). Amb alguns exemples d’aquesta narrativa marc, exposaré breument temes, conceptes i qüestions clau. Aquest enfocament m’ajudarà a explicar, en primer lloc, de quina manera la traducció exigia una certa experimentació literària, i en segon lloc, de quina manera els esforços de col·laboració entre autor, traductor, assessors i persones de confiança van anar madurant i es van anar transformant en una activitat filosòfica compartida.

Col·laboració i consultes

BEHROUZ: En el cas del periodisme, només puc fer servir un llenguatge senzill i conceptes bàsics. He de tenir en compte diferents classes de lectors quan escric articles de diaris... són per al gran públic i, per tant, no puc aprofundir-hi tant com voldria. I aquest és el problema ara mateix. No puc analitzar ni expressar l’abast de la tortura que hi ha en aquest lloc. Però crec que és inevitable que els anys que vindran acabi per obrir espais crítics que permetran afrontar el fenomen de la Presó de Manus... Aquest treball serà un pol d’atracció per a totes les disciplines de l’àmbit de les humanitats i de les ciències socials; crearà un nou llenguatge filosòfic. Estic disposat a donar-li informació sobre aquest lloc per tal que puguem començar els projectes de recerca que calguin.

Es podria, per exemple, examinar la Presó de Manus a partir d’un marc foucaultià i aplicar-ne la crítica filosòfica de la presó, del manicomi i de la psicologia... o bé es podria partir de les cèlebres reflexions de Žižek o Gramsci i del discurs sobre hegemonia i resistència.

OMID: Cada vegada que em trobo amb la Moones i en Sajad, el seu llibre dona peu a moltes discussions crítiques... les possibilitats són enormes.

BEHROUZ: En aquest lloc hi fa falta molt treball intel·lectual... Demana un equip que faci recerca rigorosa i acadèmica... cal que s’hi impliquin les universitats.

De moment col·laboro amb amics de l’Iran sobre el tema de la Presó de Manus... El nostre objectiu és publicar els resultats de la nostra recerca en un article acadèmic. Els treballs escrits conjuntament són ideals.

Les meves converses inicials amb en Behrouz van ser per mitjà de Facebook, i amb el pas del temps, ens vam mantenir en contacte per WhatsApp. Com que la connexió a l’illa de Manus és tan dolenta, només ens podíem comunicar per missatges de text o de veu. Així doncs, no podíem mantenir converses directes en temps real. En Behrouz ha escrit tot el llibre (i tots els articles de diari, a més de codirigir un documental) per mitjà de missatges. De vegades m’enviava el que havia escrit directament per WhatsApp. Però normalment trametia els passatges de text llargs a la Moones Mansoubi, defensora dels drets dels refugiats i també traductora d’en Behrouz, i ella passava els missatges de text a format PDF. Un cop preparats, la Moones m’enviava els PDF amb els capítols sencers per correu electrònic. Hi havia dies que en Behrouz més endavant em feia arribar per missatges de text fragments nous que calia afegir als capítols, normalment al final. L’esborrany sencer de cadascun dels capítols d’en Behrouz era un missatge de text llarg sense separacions entre paràgrafs. Això va crear un espai únic i estimulant des del punt de vista intel·lectual que convidava a l’experimentació literària i a l’activitat filosòfica compartida.

El procés de traducció va ser una profunda experiència d’aprenentatge que ens va ajudar a desenvolupar anàlisis relacionades amb l’empresonament de refugiats a l’illa de Manus, com també moltes altres qüestions que hi tenien a veure. La traducció va començar al desembre del 2016, i des d’aleshores el procés ha estat profundament influenciat pels nombrosos fets terribles que han tingut lloc al centre de detenció i per les polítiques i el discurs sociopolític tan retrògrads d’Austràlia.

Els intents d’en Behrouz d’acabar el manuscrit i la meva traducció es van veure obstaculitzats pel setge de tres setmanes que hi va haver després del tancament forçós del camp de presoners (31 d’octubre del 2017) i per la necessitat urgent d’informar sobre el càstig implacable i selectiu dels qui es negaven a ser traslladats.2 Amb un estil semblant al del llibre, en Behrouz va recórrer a una barreja de llenguatge literari i periodístic per descriure l’ús estratègic de la gana, la set, l’insomni, la malaltia i la pressió emocional i psicològica com a instruments de tortura. I amb aquest mateix estil i aquesta mateixa visió, va estructurar i exposar amb personalitat el seu manifest poètic, «A Letter from Manus Island», que jo vaig traduir i que es va publicar a The Saturday Paper el 9 de desembre del 2017.

Un dels meus objectius en aquesta nota del traductor és compartir algunes de les anècdotes que permetin entendre la manera com es va forjar i dirigir el procés de traducció. L’extraordinària lluita individual d’en Behrouz es caracteritza per una gran varietat d’estratègies creatives i intel·ligents per superar una opressió terrible i uns atacs imprevisibles. També cal esmentar els esforços col·laboratius amb en Behrouz; i en aquest sentit, vull expressar el meu agraïment a unes quantes persones, totes defensores de la causa, que van ser una part essencial del procés de traducció i que sempre em van donar suport.

Janet Galbraith

JANET: Aquest matí m’he despertat recordant la correspondència que vam mantenir els primers temps a l’entorn de la poesia; una correspondència poètica que va durar anys. Era una relació profundament creativa per la qual estic molt agraïda. He recordat que al començament, tu, Behrouz, no volies publicar ni presentar la teva obra amb el teu nom autèntic. Vam parlar molt sobre noms i pseudònims. Vam parlar d’ocells, com solíem fer sovint, i encara fem de vegades... i vam decidir que faríem servir el nom de Pacific Heron (bernat collblanc). Te’n recordes, d’això? Vam triar aquest nom perquè és un ocell que vola entre Manus i Austràlia. Era un ocell que vèiem tots dos. Jo vivia a la zona central de Victòria; encara hi visc, però en un altre poble. De tant en tant arribava un sol bernat collblanc i es posava durant uns quants dies damunt d’un estany petit que hi havia davant de la casa on vivia aleshores.

El llibre està dedicat a la Janet Galbraith, que coordina el grup d’escriptors Writing Through Fences,3 una organització que col·labora amb refugiats que estan empresonats (o que han estat detinguts en algun moment), els ajuda i en promou l’obra. La Janet ha treballat incansablement per donar suport a en Behrouz des de la fase inicial de la seva carrera com a escriptor a l’illa de Manus (el 2014 va ser una de les primeres persones que s’hi va comunicar per parlar de la seva obra i situació). També va treballar amb la Moones per traduir un capítol que es va publicar a la Mascara Literary Review (va sortir amb el títol de «Becoming MEG45», text que va ser essencial per aconseguir un contracte amb Picador.

Arnold Zable

ARNOLD: Dius que quatre anys després d’haver-te’n anat de l’Iran, et sents com un apàtrida, que no pertanys a cap país. D’on ets ara? Com perceps el món que t’envolta? Què se sent quan t’acostes i travesses fronteres desconegudes?

BEHROUZ: Què és una frontera?... Tota la meva vida ha estat marcada per aquest concepte de «frontera».

L’escriptor Arnold Zable també ha col·laborat en els escrits i la resistència d’en Behrouz des dels primers dies. L’Arnold i la Janet van presentar la seva obra al PEN Internacional, afirmant que el seu cas era una qüestió internacional urgent. Des del 2015, l’Arnold, plenament compromès amb la causa d’en Behrouz, ha escrit una ressenya del documental Chauka, Please Tell Us the Time, dirigit per en Behrouz juntament amb Arash Kamali Sarvestani, ha conduït debats amb experts i ha fet entrevistes a en Behrouz per ser publicades en diversos grups de mitjans de comunicació importants. Ara treballa en un nou projecte literari, una iniciativa de diàleg prometedora. Com la Janet, l’Arnold ha aportat consells valuosos i ens ha animat al llarg de tot el procés de traducció.

Kirrily Jordan

KIRRILY: Hola, Behrouz... voldria fer un petit treball artístic per a un dels meus projectes, amb l’objectiu de donar a conèixer el que passa a l’illa de Manus i a Nauru. He trobat alguns poemes seus per Internet i m’agradaria saber si puc fer servir algunes de les seves paraules en el meu projecte.

La Kirrily Jordan també ha tingut un paper vital en el procés d’escriptura d’en Behrouz. La Kirrily, professora i artista de la Universitat Nacional d’Austràlia, va conèixer en Behrouz a començament del 2016 per mitjà d’un projecte artístic collaboratiu que s’inspirava en la poesia d’en Behrouz. Des d’aleshores, ha fet aportacions regulars al seu treball quan en Behrouz ha escrit en anglès. La seva correspondència respecte dels esborranys dels capítols del llibre traduïts del persa va proporcionar a en Behrouz un context important i va inspirar idees i suggeriments que es van tenir en compte en els esborranys posteriors de la traducció.

Picador

El 2017, la revista Island va publicar un dels primers esborranys del capítol 10, «Cants de grills, cerimònies de crueltat / Una topografia mítica de la Presó de Manus». L’equip de Picador de seguida es va adonar de la urgència del projecte i del missatge profund que transmet, i es va interessar per la situació difícil i l’obra d’en Behrouz durant tot el procés. Gràcies a aquest compromís de l’equip editorial es van prendre moltes decisions estètiques i estructurals que van portar a uns resultats creatius i originals. Picador, en Behrouz i l’equip de traducció també té un deute amb Sarah Dale, assessora jurídica principal del Refugee Advice & Casework Service (Aus) —servei australià d’assistència social i assessorament als refugiats. La seva experiència com a voluntària en el camp jurídic va ser essencial per a la revisió del llibre des de la perspectiva legal.

Najem Weysi, Farhad Boochani i Toomas Askari

Durant tota l’estada a la Presó de Manus, en Behrouz s’ha comunicat amb tres amics de l’Iran: Najem (Najmedeen) Weysi, Farhad Boochani i Toomas Askari. En Najem i en Behrouz són bons amics des que van començar els estudis universitaris. En Farhad és cosí seu per la banda del pare i un bon amic de la infantesa. En Toomas és un amic de la universitat. En Najem, en Farhad i en Thomas són persones de confiança molt importants per a en Behrouz, i la seva influència ha estat fonamental en aquest llibre, perquè en Behrouz hi compartia amb regularitat el que escrivia des de la presó per mitjà de WhatsApp. Els seus intercanvis i esforços per entendre el fenomen de la Presó de Manus obren un nou discurs respecte de la col·laboració en el context del treball intel·lectual i creatiu. La seva relació, en combinació amb el procés de traducció, també contribueix a la idea d’una activitat filosòfica compartida.

Moones Mansoubi i Sajad Kabgani

La Moones Mansoubi va començar a traduir els articles periodístics d’en Behrouz el 2015 i ha estat fonamental pel suport que li ha donat a l’hora de descriure i analitzar els horrors de la Presó de Manus —mereix una menció especial més enllà de la seva col·laboració en aquest projecte concret. La contribució de la Moones en la traducció va ser essencial, perquè des del començament em va ajudar com a assessora. El seu coneixement profund de les tradicions literàries iranianes (tant de les clàssiques com de les contemporànies) va ser inestimable. La Moones, a més a més, va aportar la seva formació en relacions internacionals i serveis de suport als refugiats, gràcies a la qual vam afinar molts dels matisos polítics, culturals i socials del llibre.

En Sajad Kagbani també em va ajudar com a assessor en traducció. Fa recerca en l’àmbit de la filosofia de l’educació i la literatura i, com la Moones, la seva contribució va enriquir en gran manera la meva lectura del text original. Les sessions de consultes amb en Sajad em van proporcionar perspectives multidimensionals més àmplies gràcies a les quals vaig poder aprofundir en la traducció.

Les consultes es van allargar unes quantes setmanes per a cada capítol. Jo traduïa seccions extenses d’una tirada i en marcava les paraules i passatges que requerien un examen més minuciós amb els assessors en traducció. Durant aquestes sessions, jo llegia en anglès mentre els assessors em seguien i revisaven en persa. Per completar cada capítol, treballava amb la Moones o amb en Sajad, per separat. Ens solíem trobar un cop a la setmana o cada quinze dies, i cada sessió podia durar des d’unes quantes hores fins a pràcticament tot el dia. Des de la primera reunió amb cadascun dels assessors, les nostres interaccions van adoptar la forma de seminaris filosòfics dinàmics. Passàvem llargues estones examinant, interpretant i reflexionant sobre passatges concrets; de tant en tant, ens posàvem en contacte amb en Behrouz per aclarir dubtes i demanar-li el parer de les nostres propostes, o simplement per compartir el que pensàvem i expressar-li la nostra admiració. Aquesta traducció és veritablement un projecte col·laboratiu que consta de múltiples perspectives. Les converses que vaig mantenir amb la Moones i en Sajad han tingut un efecte notable en la traducció, per la qual cosa és crucial que en documentem i analitzem alguns fragments en aquestes pàgines, per tal de contextualitzar el procés de traducció i per deixar constància de les seves contribucions indispensables.