Kitabı oku: «Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers», sayfa 4

Dos

L’endemà, quan em vaig despertar, em pensava que m’havia mort. Sabia que no era veritat, però el pensament hi era. Potser una part de tu sí que es moria quan estaves malalt. No ho sé.

La solució de la mare al meu mal tràngol era fer-me beure litres i litres d’aigua, un dolorós got rere l’altre.

Al final em vaig declarar en vaga i em vaig negar a beure més.

–La bufeta se m’ha convertit en un globus d’aigua que està a punt d’explotar.

–Això és bo –va dir–. Estàs netejant el sistema.

–Ja he acabat de netejar-lo, doncs –vaig dir jo.

L’aigua no era l’única cosa que havia de suportar. També havia d’aguantar la seva sopa de pollastre. La seva sopa de pollastre va passar a ser el meu enemic.

El primer bol estava boníssim. No havia tingut mai tanta gana. Mai dels mais. El que em va donar era bàsicament brou.

L’endemà va tornar a aparèixer la sopa per dinar. Ja m’estava bé, perquè ara a més ja hi duia el pollastre i les verduretes, amb tortillas calentes i la sopa d’arròs de la meva mare. Però a la tarda la sopa va tornar a aparèixer en forma de berenar. I també a l’hora de sopar.

Estava tip de tanta aigua i de tant de caldo. Estava tip d’estar malalt. Després de quatre dies al llit, vaig decidir que havia arribat l’hora de fer un pas.

Vaig anunciar-ho a la mare: –Estic curat.

–No ho estàs –va dir ella.

–Estic segrestat. –Això és la primera cosa que vaig dir al pare quan va arribar a casa de treballar.

Em va somriure.

–Ja em trobo bé, papa. De debò.

–Encara estàs pàl·lid.

–Necessito que em toqui el sol.

–Allarga-ho un dia més –va dir ell–. Després ja pots sortir al món i causar tots els problemes que vulguis.

–Entesos –vaig dir–. Però no més sopa de pollastre.

–Això és un tema entre ta mare i tu.

Va començar a sortir de l’habitació. Va dubtar un moment.

Estava d’esquena a mi:

–Has tingut més malsons?

–Sempre tinc malsons –vaig dir jo.

–Fins i tot quan no estàs malalt?

–Sí.

Es va quedar plantat a la porta. Es va girar de cara a mi:

–Sempre estàs perdut?

–En la majoria, sí.

–I sempre intentes trobar-me?

–Sobretot, crec que intento trobar-me a mi, papa. –Era raríssim parlar amb ell sobre una cosa real. Però també em va espantar. Volia continuar parlant, però no sabia exactament com dir el que tenia a dins, contingut. Vaig mirar cap a terra. Llavors vaig alçar els ulls cap a ell i vaig arronsar les espatlles com volent dir no és gran cosa.

–Em sap greu –va dir ell–. Em sap greu estar tan lluny. –No passa res –vaig dir jo.

–No –va dir–. Sí que passa. –Crec que estava a punt de dirme alguna cosa més, però va canviar d’idea. Es va girar i va sortir de l’habitació.

Vaig continuar mirant a terra. I llavors vaig sentir la veu del meu pare dins de l’habitació un altre cop:

–Jo també tinc malsons, Ari.

Li volia preguntar si els seus eren sobre la guerra o sobre el meu germà. Volia preguntar-li si es despertava tan espantat com jo.

Només vaig somriure. M’havia explicat una cosa sobre ell.

Estava feliç.

Tres

Em van deixar mirar la televisió. Però vaig descobrir una cosa sobre mi. En realitat, no m’agradava la tele. No m’agradava gens. Vaig apagar-la i em vaig trobar observant la mare mentre seia a la taula de la cuina, repassant unes unitats didàctiques antigues.

–Mama?

Va aixecar la vista per mirar-me. Intentava imaginar la mare plantada davant de la seva classe. Em preguntava què devien pensar d’ella, els altres nois. Com la veien. Si els queia bé. Si l’odiaven. Si la respectaven. Em preguntava si sabien que era mare. Em preguntava si això els importava gaire.

–En què penses?

–T’agrada ensenyar?

–Sí –va dir.

–Encara que els teus alumnes passin de tot?

–Et diré un secret. No soc responsable que els meus alumnes passin o no passin. L’interès ha de sortir d’ells, no de mi.

–Però en quina posició et deixa, això?

–És igual, Ari, a mi m’ha d’importar.

–Fins i tot quan a ells no?

–Fins i tot quan a ells no.

–Passi el que passi?

–Passi el que passi.

–Fins i tot si ensenyes a nens com jo, que creuen que la vida és avorrida?

–La cosa va així, si tens quinze anys.

–Només és una fase –vaig dir.

–Només és una fase. –Va riure.

–T’agrada, la gent de quinze anys?

–M’estàs preguntant si m’agrades tu o si m’agraden els meus alumnes?

–Tots dos, suposo.

–T’adoro, Ari, ja ho saps.

–Sí, però adores els teus alumnes, també.

–Estàs gelós?

–Puc sortir a fora? –En sabia tant com ella, d’evitar preguntes.

–Pots sortir demà.

–Crec que estàs sent una feixista.

–Aquesta és una paraula molt grossa, Ari.

–Gràcies a tu ho sé tot sobre les diferents formes de governar. Mussolini era un feixista. Franco era un feixista. I el papa diu que Reagan és un feixista.

–No et prenguis literalment les bromes de ton pare, Ari. Només diu que creu que el president Reagan és massa sever.

–Sé el que vol dir, mama. De la mateixa manera que tu saps el que vull dir jo.

–D’acord, està bé saber que penses que ta mare és més que una forma de govern.

–En certa manera ho ets.

–Ja sé per on vas, Ari. I tot i així, no sortiràs al carrer.

Hi havia dies en què m’agradaria tenir el que cal tenir per rebel·lar-me contra les normes de la mare.

–Només vull sortir al carrer. M’estic avorrint com una ostra.

Es va aixecar d’on estava asseguda. Em va posar les mans a la cara:

–Hijo de mi vida –va dir-me–, em sap greu que pensis que soc massa estricta amb tu. Però tinc els meu motius. Quan siguis més gran...

–Sempre dius el mateix. Tinc quinze anys. Quants més n’he de tenir? Quants, mama, fins que creguis que soc prou intel·ligent per entendre-ho? No soc un nen petit.

Em va agafar la mà i hi va fer un petó.

–Per a mi sí que ho ets –va xiuxiuejar.

Li queien llàgrimes galtes avall. Hi havia alguna cosa que jo no entenia. Primer en Dante. Després jo. Ara, la mare. Cony de llàgrimes pertot arreu. Potser les llàgrimes s’encomanaven. Com la grip.

–No passa res, mare –vaig dir-li fluixet. Li vaig somriure. Crec que esperava una explicació per les seves llàgrimes però me l’hauria de treballar.– Estàs bé? –vaig dir-li.

–Sí –va dir–, estic bé.

–No m’ho sembla.

–Em costa tant no preocupar-me per tu.

–Per què et preocupes? Només he tingut la grip.

–No parlo d’això.

–De què, llavors?

–Què fas quan surts?

–Coses.

–No tens amics. –Es va acostar la mà a la boca per fer-se callar.

Vaig voler odiar-la per l’acusació que acabava de fer.

–No en vull, d’amics.

Em va mirar ben bé com si fos un desconegut.

–I com n’he de tenir, si no em deixes sortir? –Vaig fer-li una de les seves mirades.– Sí que tinc amics, mama. Tinc els amics de l’escola. I en Dante. Ell és amic meu.

–Sí –va dir–. En Dante.

–Sí –vaig dir jo–. En Dante.

–M’alegra això d’en Dante –va dir.

Jo vaig fer que sí amb el cap.

–Estic bé, mama. És només que no soc la mena de noi...

–No sabia què estava intentant dir-li.– És només que soc diferent. –Ni jo sabia què volia dir.

–Vols saber què penso?

No volia saber què pensava. No ho volia. Però estava a punt de descobrir-ho de totes maneres.

–Esclar –vaig dir.

Va passar per alt el to de les meves paraules.

–Crec que no saps com t’estimem.

–Sí que ho sé.

Va començar a dir alguna cosa però va canviar d’opinió.

–Ari, només vull que siguis feliç.

Volia dir-li que ser feliç era difícil per a mi. Però crec que ella ja ho sabia.

–Bé –vaig dir–, estic en aquella fase en la qual se suposa que he d’estar deprimit.

Això la va fer riure.

Ja ens havia passat el mal rotllo.

–Et semblaria bé que vingués en Dante a casa?

Quatre

En Dante va contestar el telèfon al segon so de trucada.

–Fa dies que no vas a la piscina. –Semblava enfadat.

–He estat al llit. Vaig agafar la grip. Bàsicament he estat dormint, somiant coses molt dolentes i menjant sopa de pollastre.

–Febre?

–Sí.

–Mal d’ossos?

–Sí.

–Suors nocturnes?

–Sí.

–Mala cosa –va dir–. Què somiaves?

–No en puc parlar.

Va semblar que li estava bé.

Al cap de quinze minuts va aparèixer a la porta de casa meva. Vaig sentir el timbre. El vaig sentir parlar amb la mare. En Dante no tenia mai problemes per començar una conversa. Probablement estava explicant-li la seva vida a la mare.

El vaig sentir caminar pel passadís descalç. I de sobte, allà el tenia, dret a la porta de la meva habitació, amb una samarreta tan desgastada que gairebé transparentava, i uns texans tronats plens de forats.

–Hola –va dir. Portava un llibre de poemes, un quadern de dibuix i uns quants llapis.

–T’has oblidat les sabates –vaig dir.

–Les he donades als pobres.

–Suposo que després seran els texans.

–Sí.

Tots dos vam riure.

Em va mirar amb atenció:

–Estàs una mica pàl·lid.

–Encara semblo més mexicà que tu.

–Tothom sembla més mexicà que jo. Pregunta-ho als que em van passar els seus gens. –Hi havia alguna cosa en la manera com ho va dir. Tot el tema mexicà el molestava una mica.

–Entesos, entesos –vaig dir. «Entesos, entesos» sempre significava que tocava canviar de tema.– Veig que has dut el quadern de dibuix.

–Sí.

–M’ensenyaràs els teus dibuixos?

–No. Et dibuixaré.

–I si no vull que em dibuixin?

–Com m’he de convertir en artista si no puc practicar?

–Als models dels artistes, no els paguen?

–Només als guapos.

–Llavors jo no soc guapo?

En Dante va somriure.

–No siguis idiota.

Semblava cohibit. Però no tan cohibit com jo.

Vaig notar que em posava vermell. Fins i tot els nois amb la pell fosca com jo s’enrojolen.

–Així que seràs artista?

–Sens dubte. –Em va mirar fixament.– No t’ho creus?

–Necessito proves.

Es va asseure al meu balancí. Em va examinar.

–Encara sembles malalt.

–Gràcies.

–Potser és pels malsons.

–Potser.

No volia parlar sobre els meus malsons.

–Quan era petit, sovint em despertava pensant que el món s’estava a punt d’acabar. M’aixecava, em mirava al mirall i tenia els ulls tristos.

–Vols dir com els meus?

–Sí.

–Jo sempre tinc els ulls tristos.

–El món no s’està acabant, Ari.

–No siguis idiota. Esclar que no s’està acabant.

–Llavors no estiguis trist.

–Trist, trist, trist –vaig dir.

–Trist, trist, trist –va dir ell.

Tots dos somrèiem, intentant contenir el riure, però no vam poder. Estava content que hagués vingut. Estar malalt em feia sentir fràgil, com si em pogués trencar. No m’agradava sentir-me així. Riure em feia sentir millor.

–Et vull dibuixar.

–Puc impedir-t’ho?

–Tu mateix has dit que necessitaves proves.

Em va passar el llibre de poemes que havia dut.

–Llegeix això. Tu llegeix. Jo dibuixo. –Llavors es va quedar molt callat. Els seus ulls van començar a estudiar tota l’habitació: a mi, el llit, els llençols, els coixins, la llum. Jo estava nerviós i em notava raríssim i cohibit i incòmode. I els ulls d’en Dante centrats en mi... Bé, això no sabia si m’agradava o no. Només sabia que em sentia nu. Però hi havia alguna cosa entre en Dante i el seu quadern de dibuix que em feia sentir invisible. I això em va relaxar.

–Fes-me guapo –vaig dir.

–Llegeix –va dir ell–. Llegeix i prou.

No vaig trigar gaire a oblidar que en Dante m’estava dibuixant. I em vaig centrar a llegir. Vaig llegir i llegir i llegir. De tant en tant el mirava per sobre del llibre, però estava perdut en la seva obra. Vaig tornar al llibre de poemes. En vaig llegir un vers i vaig intentar entendre’l: «del que no podem retenir estan fetes les estrelles». Era una frase bonica, però no sabia què volia dir. Em vaig adormir pensant què devia voler dir.

Quan em vaig despertar, en Dante havia marxat.

No havia deixat cap dels dibuixos que m’havia fet. Però sí que havia deixat un dibuix del balancí. Era perfecte. Un balancí contra les parets despullades del meu quarto. Havia atrapat el raig de llum de la tarda que entrava a l’habitació, la manera com queien les ombres sobre la cadira i li donaven profunditat i la feien semblar més que un objecte inanimat. Hi havia certa tristor i solitud en el dibuix i em vaig preguntar si aquella era la manera com ell veia el món o si era la manera com veia el meu món.

Vaig mirar-me el dibuix durant una bona estona. M’espantava. Perquè hi havia molta veritat, allà.

Em preguntava on havia après a dibuixar, en Dante. De sobte n’estava gelós. Sabia nedar, sabia dibuixar, sabia parlar amb la gent. Llegia poesia i s’agradava. Em preguntava com devia ser agradar-se a un mateix de veritat. I em preguntava per què algunes persones no s’agradaven i d’altres sí. Potser és que les coses eren així i prou.

Vaig mirar el dibuix. Llavors vaig mirar el balancí. Va ser quan vaig veure la nota que hi havia deixat.

Ari,

Espero que t’agradi el dibuix del teu balancí. Et trobo a faltar a la piscina. Els socorristes són uns imbècils.

Dante

Després de sopar li vaig trucar.

–Per què has marxat?

–Havies de descansar.

–Em sap greu haver-me quedat adormit.

Llavors cap dels dos va dir res.

–M’ha agradat el dibuix –vaig dir.

–Per què?

–Perquè és clavat al meu balancí.

–Només per això?

–Té alguna cosa –vaig dir.

–Què?

–Emoció.

–Parla-me’n –va dir en Dante.

–És trist i solitari.

–Com tu –va dir ell.

Odiava que hagués vist qui era jo.

–No estic trist tota l’estona –vaig dir.

–Ja ho sé –va dir ell.

–M’ensenyaràs els altres?

–No.

–Per què?

–No puc.

–Per què no?

–Pel mateix motiu pel qual tu no em pots parlar dels teus malsons.

Cinc

La grip semblava no voler acabar de marxar del tot.

Aquella nit, els malsons van tornar. El meu germà. Era a l’altra banda del riu. Ell era a Juárez i jo, a El Paso, i ens podíem veure. I jo li cridava: «Bernardo, vine!» i ell feia que no amb el cap. I llavors vaig pensar que no m’entenia, així que el vaig cridar en castellà. «¡Vente pa’aca, Bernardo!». Pensava que només que sabés quines eren les paraules exactes, o si les deia en l’idioma correcte, ell creuaria el riu. I vindria a casa. Només que sabés les paraules exactes. Només que parlés l’idioma correcte. I llavors apareixia el meu pare. Ell i el meu germà es miraven fixament i jo no podia aguantar-los la mirada, perquè semblava que contenia el dolor de tots els fills i tots els pares del món. I el dolor era tan profund que anava molt més enllà de les llàgrimes i per això tenien les cares seques. I llavors el somni va canviar i el meu germà i el meu pare ja no hi eren. Ara jo estava dret al mateix lloc on havia estat dret el meu pare, a la part de Juárez, i en Dante estava plantat a l’altra banda. Anava sense samarreta i sense sabates i volia nedar fins on era ell però no em podia moure. I li vaig dir alguna cosa en castellà però no m’entenia.

I estava tan sol.

I llavors es va quedar tot a les fosques i en Dante va desaparèixer en la foscor.

Em vaig despertar perdut.

No sabia on era.

Havia tornat la febre. Vaig pensar que potser mai res tornaria a ser com abans. Però sabia que només era la febre. Em vaig tornar a adormir. Els pardals queien del cel. I era jo qui els matava.

Sis

En Dante em va venir a veure. Jo sabia que no era gaire divertit. Ell també ho sabia. No semblava importar-li.

–Vols parlar?

–No –vaig dir.

–Vols que me’n vagi?

–No –vaig dir.

Em va llegir poemes. Vaig pensar en els pardals caient del cel. Mentre escoltava la veu d’en Dante, em preguntava com devia sonar la del meu germà. Em preguntava si ell havia llegit mai cap poema. Tenia el cap ple i atapeït, pardals que queien, el fantasma del meu germà, la veu d’en Dante.

En Dante va acabar de llegir el poema i es va posar a bus-car-ne un altre.

–No et fa por que t’encomani el que tinc? –vaig dir.

–No.

–No et fa por?

–No.

–A tu no et fa por res.

–Em fan por moltes coses, Ari.

Podria haver-li preguntat «El què?, què et fa por?». No crec que m’ho hagués respost.

Set

La febre havia marxat.

Però els malsons es van quedar.

Hi sortia el pare. I el meu germà. I en Dante. Als somnis. I de vegades, també la mare. Tenia aquesta imatge clavada al cervell. Tenia quatre anys, anava caminant pel carrer, agafat de la mà del meu germà. No sabia si això era un record o un somni. O un desig.

Estava allà estirat i pensava en coses. En problemes normals i corrents i misteris de la meva vida que només m’importaven a mi. No és que pensar en coses em fes sentir millor. Vaig decidir que el penúltim any a l’institut d’Austin seria una merda. En Dante anava al Cathedral perquè tenien equip de natació. Els meus pares m’hi havien volgut enviar però jo m’hi vaig negar. No volia anar a una escola catòlica només per a nens. Vaig insistir-me a mi mateix i als meus pares que tots els nens que anaven allà eren rics. La mare va al·legar que als nois llestos els donaven una beca. Jo vaig al·legar que jo no era prou llest perquè em donessin una beca. La mare va al·legar aleshores que es podien permetre d’enviar-m’hi. «Odio aquells nois!». Vaig suplicar al pare que no m’hi enviessin.

No li vaig dir mai res a en Dante del meu odi als nois del Cathedral. No volia que ho sabés.

Vaig pensar en l’acusació de la mare. «No tens amics».

Vaig pensar en el balancí i en com era un retrat de mi mateix.

Jo era un balancí. Em vaig sentir més trist que mai.

Sabia que ja no era un nen. Però encara em sentia com un nen. Més o menys. Però hi havia altres coses que començava a sentir. Coses d’homes, suposo. La solitud d’un home era molt més gran que la solitud d’un nen. I jo ja no volia que em tractessin com un nen. No volia viure en el món dels meus pares i no tenia un món propi. D’alguna manera estranya, la meva amistat amb en Dante em feia sentir encara més sol.

Potser era perquè en Dante sabia encaixar a tot arreu. I jo sempre sentia que no pertanyia enlloc. Ni tan sols pertanyia al meu cos; sobretot al meu cos. M’estava convertint en algú que no coneixia. El canvi em feia mal però no sabia per què. I cap de les emocions que experimentava tenia sentit.

Quan era més petit havia tingut la idea d’escriure un diari. Escrivia coses en un bloc de notes amb cobertes de pell que m’havia comprat, ple de pàgines en blanc. Però no vaig ser mai prou disciplinat. Només hi escrivia de tant en tant pensaments que tenia de tant en tant, i prou.

Quan feia sisè, els pares em van regalar un guant de beisbol i una màquina d’escriure pel meu aniversari. Jo jugava en un equip de beisbol, o sigui que el guant tenia sentit. Però, i la màquina d’escriure? Què els va fer pensar que era bona idea comprar-me una màquina d’escriure? Vaig fingir que m’agradava. Però no era gaire bon mentider.

Només perquè no parlava sobre les meves coses no volia dir que fos un bon actor.

El més curiós va ser que vaig aprendre a escriure a màquina. Per fi sabia fer alguna cosa. El tema del beisbol no va acabar de funcionar mai. Era prou bo per ser titular d’un equip. Però ho odiava. Ho feia pel pare.

No sabia per què estava pensant en totes aquestes coses, excepte perquè això és el que sempre feia. Suposo que tenia la meva televisió particular dins del cervell. Podia controlar el que volia veure. Podia canviar de canal quan volgués.

Vaig pensar a trucar a en Dante. I llavors vaig pensar que potser no li trucaria. En realitat, no em venia de gust parlar amb ningú. Només em venia de gust parlar amb mi mateix.

Vaig acabar pensant en les meves germanes grans, que estreta que era la seva relació i que lluny que estaven de mi. Sabia que era per l’edat. Resulta que sí que era important. Per a elles. I per a mi. Jo vaig néixer «una mica tard». Aquesta era l’expressió que feien servir elles. Un dia parlaven de mi, assegudes a la taula de la cuina, i van fer servir aquesta expressió. No era el primer cop que sentia que algú deia això de mi. Així que vaig decidir enfrontar-me a les meves germanes perquè no m’agradava que pensessin així. No ho sé, se me’n va anar l’olla. Vaig mirar ma germana Cecilia i li vaig dir:

–Tu vas néixer massa d’hora. –Vaig somriure-li i vaig fer que no amb el cap.– No et sembla trist? No et sembla una puta llàstima?

L’altra germana, la Sylvia, em va renyar:

–Detesto aquesta paraula. No parlis d’aquesta manera. És de molt mala educació.

Com si elles em respectessin a mi. I tant que sí.

Li van dir a la mare que havia dit paraulotes. La mare odiava les paraulotes. Em va mirar d’aquella manera tan seva:

–La paraula que comença per p demostra una gran falta de respecte i una gran falta d’imaginació. I no giris els ulls en blanc.

Però encara es va enfadar més quan em vaig negar a demanar disculpes.

La bona notícia va ser que les meves germanes no van tornar a fer servir l’expressió «néixer massa tard» mai més. No davant meu, almenys.

Crec que estava enfadat perquè no podia parlar amb el meu germà. I estava enfadat perquè no podia parlar amb les meves germanes, tampoc. No és que les meves germanes no es preocupessin per mi, però em tractaven més com un fill que com un germà. Jo no necessitava tres mares. Així que, en realitat, estava sol. I estar sol feia que volgués parlar amb algú de la meva edat. Algú que entengués que utilitzar la paraula que comença per p no era per manca d’imaginació. De vegades, fer servir aquella paraula em feia sentir lliure.

Parlar amb mi mateix al meu diari es podia considerar el mateix que parlar amb algú de la meva edat.

De vegades, escrivia totes les paraulotes que em passaven pel cap. Em reconfortava. La mare tenia les seves normes. Per al pare: prohibit fumar dins de casa. Per als altres: no dir paraulotes. No feia concessions en aquestes coses. Fins i tot quan el meu pare deixava anar una sèrie de paraulotes interessants, se’l mirava i deia: «Emporta-te-les a fora al carrer, Jaime. Potser hi trobaràs algun gos que apreciï aquest vocabulari».

La mare era carinyosa. Però també molt estricta. Crec que era la seva manera de tirar endavant. Jo no tenia cap intenció de discutir el tema de les paraulotes amb la mare. Així que la majoria les deia per dins.

També tenia una relació rara amb el meu nom. Ángel Aristòtil Mendoza. Odiava dir-me Ángel i no tolerava que em diguessin així. Tots els nois que coneixia que es deien Ángel eren uns imbècils rematats. Tampoc m’agradava Aristòtil. I tot i que sabia que me l’havien posat per l’avi, també sabia que havia heretat el nom del filòsof més famós del món. Ho odiava. Tothom esperava alguna cosa de mi. Alguna cosa que jo no els podia donar.

O sigui que em feia dir Ari.

Si intercanviava les lletres, el meu nom era Air, que volia dir aire en anglès.

Vaig pensar que havia de ser fantàstic, ser com l’aire.

Podia ser-ho tot i res alhora. Podia ser necessari i invisible a la vegada. Tothom em necessitaria i ningú podria veure’m.