Kitabı oku: «Cada dia és festa», sayfa 2
Tercera setmana d’Advent
21 Tomàs (solstici d’hivern)
Avui és el solstici i comença l’estació de l’hivern. Avui és el dia més curt de l’any. Per semblança amb la curtedat d’aquest dia, hom escarneix els toixos amb un cruel «Ets més curt que un [dia de] Sant Tomàs!»
Fira avícola del Gall de pota blava al Prat de Llobregat
Les primeres fires del Gall de pota blava daten de la primeria del segle xx, quan la Mancomunitat i l’Institut Agrari de Sant Isidre organitzaren els primers concursos. Actualment aquesta fira se celebra el cap de setmana abans de Nadal. Paral·lelament a la fira, la ciutat de l’aeroport celebra activitats de caire festiu i cultural. De tota manera, lògicament, l’activitat més destacada de la fira és la compra d’un bon gall de pota blava, que sens dubte ha de satisfer el més exquisit gormand.
La Fira del Gall a Vilafranca del Penedès
L’actual Fira del Gall de Vilafranca del Penedès, com altres fires d’aviram d’aquesta època de l’any, és un record de les antigues fires de Sant Tomàs que s’havien celebrat aquests dies fins ben entrada la dècada dels seixanta. Avui aquesta fira d’aviram de Vilafranca torna a atraure un ampli sector de la població, que vol celebrar la festa de Nadal amb un bon àpat a l’estil tradicional, ja sigui amb un gall rostit, un ànec, un capó, un faisà, una pularda o qualsevol altra bèstia de ploma. No cal dir que, pels volts d’aquestes dates, també es poden adquirir bons exemplars avícoles, que ompliran de goig la taula nadalenca, a Olot, a Castelló d’Empúries i a Barcelona mateix.
Quarta setmana d’Advent
24 La Nit de Nadal
La Fia-faia. Bagà i Sant Julià de Cerdanyola
Al capvespre de la Nit de Nadal, dalt d’una muntanya propera a totes dues viles, des d’on s’ha post el sol, s’hi encén una gran foguera. D’aquesta foguera, els faiers en recullen el foc en les seves faies; tot seguit, cadascú baixa cap al seu poble per entre els boscos i la neu. A l’entrada de la població, els reben altres faiaires. Amb el foc de les faies que baixen de la muntanya, s’encenen les dels que els reben. La festa és més recòndita a Sant Julià de Cerdanyola, més íntima per la dimensió del poble. A Bagà, els faiaires, després de seguir per diversos carrers, fan cap a la plaça porxada, on acabaran de cremar-les totes, però abans els més agosarats juguen a llançar-se-les els uns als altres en un arriscat i bell exercici de destresa. La festa fineix amb un tast d’allioli de codony i la cançó de la nit:
Fia faia, fia faia!
Nostro Senyor ha nascut a la paia.
Cal fer notar que la pronunciació faia per falla i paia per palla es deu a un fenomen propi del català oriental en què la ll d’alguns mots, depenent del seu origen etimològic, es pronuncia com una i.
El tió
Ramon Violant i Simorra fou un dels etnòlegs que més temps va dedicar a recollir dades, i alhora a reflexionar, sobre la festa i el seu entorn social. En El Llibre de Nadal, ens conta, sobre la cerimònia del tió de Nadal, el següent: «En altre temps, tant en els llogarrets rurals com en les ciutats de la nostra terra, els nostres avis no haurien pas concebut una vetlla de Nadal si no hagués anat acompanyada de la cerimònia ritual de l’encesa i farciment del tió» (el subratllat és meu). És a dir, el tió no és altra cosa que el tronc primordial d’arbre que aquella nit encenien els antics per escalfar-se i il·luminar-se. Al tió de la Nit de Nadal, d’una forma vaga o no tan vaga, hom li atribuïa una virtut de renovellament com la del Nen Jesús, que naixia aquella mateixa nit amb la prometença, un any més, d’actuar de Salvador. El tió, doncs, aquell tronc que hom encenia per primera volta, concentrava, en les mentalitats paramàgiques de la gent antiga, els mateixos efectes que dispensava la fe. Vet aquí el motiu pel qual el tió de Nadal caga (ja hem fet menció de l’ús de l’escatologia en la cultura popular), o raja, miraculosament, tot de productes benèfics, des de torrons fins a joguines i altres regals. És, també, el motiu pel qual l’arbre de Nadal, que en definitiva té la mateixa procedència que el tió, el bosc primordial, proporciona regals aquesta nit.
El cant de les nadales
La cultura popular ha creat una música i un cant per a cada moment i sentiment humà, i, així com ha compost dolces cançons de bressol i alegres tonades per ballar, també ha compost cançons campestres que ens conten l’aïllament dels ramats i el patiment dels pastors i altra gent del camp a causa de la neu i el fred, i el goig que pogueren sentir en conèixer l’arribada d’un ésser miraculós precedit per una estrella al cel. Les nadales catalanes corresponen als villancicos castellans, a les pastorelle italianes, a les natalendas portugueses, etc.
La Missa del Gall
És l’ofici religiós cristià que se celebra la mitjanit del 24 de desembre per rebre el dia de Nadal commemorant el naixement del Nen Jesús. Aquest ofici també era conegut com la Missa dels Pastors, perquè durant la seva celebració se simulava, o representava, l’adoració dels pastors al portal de Betlem. En el transcurs de la missa es canten nadales i, en algunes esglésies, en el moment de l’eucaristia tenien el costum d’amollar ocells que, amb la seva piuladissa, omplien el temple de connotacions bucòliques. A les esglésies de Mallorca i a les de l’Alguer (a Sardenya) s’ha conservat de forma ininterrompuda la interpretació del Cant de la Sibil·la, una peça medieval de cant gregorià que anuncia l’arribada de Jesús i el Judici Final:
Lo jorn del Judici
parrà qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal,
home i ver Déu eternal,
del cel vindrà per a jutjar
i a cada u lo just darà.
Gran foc del cel davallarà;
mars, fonts i rius, tot cremarà.
Daran los peixos horribles crits
perdent los seus naturals delits. [...]
En l’actualitat, el Cant de la Sibil·la s’ha recuperat a Santa Maria del Mar, a la catedral de Barcelona i a la de la Seu d’Urgell, al Principat; i a Ontinyent, Gandia i Xeraco, al País Valencià. El Cant de la Sibil·la de Mallorca ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Figura 2. El Cant de la Sibil·la de la Catedral de Mallorca. (© Capítol Catedral Mallorca. Foto: Jaume Gual.)
25 Nadal
L’àpat de Nadal
Per referir-nos a l’àpat nadalenc tornem a donar la paraula a Violant i Simorra. Extrec la informació del seu Llibre de Nadal, en el qual, en una acurada edició de l’editorial Alta Fulla a càrrec de Josep Molí, hi podem llegir: «Les viandes i begudes que antany es consumien en aquesta data, sobretot en el dinar, segueixen un ritual d’arrel tradicional molt pregona i llunyana», i entre galls, lletons, galls dindi, cabrits i anyells, ens relata què es menjava aquell migdia en una casa —benestant— de la Barcelona de principi del segle xx. «La clàssica sopa de macarrons escorreguts amb unes cullerades de formatge ratllat a sobre, escaldums [...], el gall farcit amb prunes, panses, pinyons, salsitxes, cansalada, etc. I per postres torrons i neules sucades amb vi ranci.» Després menciona un curiós i consistent beuratge d’aquests dies, el piment, i ens conta com el cambrer d’un convent de Banyoles preparava aquest piment en època medieval: «Primerament lo die de Nadal entren al piment xxiv (24) justeyes de vin e aquell die lo Camarer met miga [mitja] lliura de pebra e tres lliures de mel.» D’aquesta beguda tan vigoritzadora, se’n donava un «enap [vas per beure] i mig a cada monjo i clergue».
L’arbre de Nadal i el vesc de la sort
En referir-nos al tió, ja hem mencionat l’arbre de Nadal. El costum de l’arbre, ja molt consolidat a casa nostra, com un símbol del Nadal, ens arriba, no cal dir-ho, dels països del nord europeu, on la verdor de les forests ressalta enmig de la gèlida capa nivosa. Aquest arbre de les selves nevades dóna fe que el món és viu, raó per la qual el festegem, el duem a casa i el guarnim, i l’arbre, com antany la roja flama del vell tió, a part de la promesa de vida, ens aporta màgics regals. Vet aquí el significat de l’arbre de Nadal. Un altre element vegetal que s’ha introduït en l’actual imaginari nadalenc és el vesc, aquesta mena de raïm que, al bosc, adorna les balbes branques dels arbres amb la seva aèria vida parasitària; i també s’hi ha introduït l’acerat boix grèvol, i el galzeran de fruits vermells. Tots ells combinats amb llaços, espelmes o llumets de colors, ens recorden l’alegria del dia de Nadal enmig del depressiu hivern.
El Betlem de Tirisiti d’Alcoi
Encara que els dies de Nadal ens costa sortir de casa, donaré les referències de dues activitats prou curioses. Abans ja hem mencionat la Fia-faia que celebren la nit de Nadal a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola, al Berguedà. Les que esmentaré ara tenen un marcat interès per a la canalla. La primera és una funció de titelles que aquests dies es representa a Alcoi, el Betlem de Tirisiti. Tirisiti és el titella protagonista d’una envitricollada aventura pels carrers de la vila, on també té lloc el naixement del Nen Jesús. Les funcions obertes al públic es representen, aproximadament, del 20 de desembre al 5 de gener.
Figura 3. Betlem de Tirisiti d’Alcoi. (Foto: Gilberto Dobón – Ajuntament d’Alcoi.)
El Retaule de Vilanova
L’altra activitat és el Retaule que es representa el dia de Nadal i el dia 1 de gener, ambdós dies en diverses funcions des de les 12h fins a les 14h, al pati de la Casa de la Vila de Vilanova i la Geltrú. El Retaule són una sèrie de quadres animats de motius nadalencs, que acaben amb una “cagada” de caramels damunt la canalla que hi assisteix. És representat per la companyia de titelles L’Estaquirot.
26 Esteve
Els galls de Sant Esteve de Pau Riba
El matí de Sant Esteve
els galls no cantaran
i amb el fred i la vila deserta
la tristor serà molt gran.
Quan el gris desperti l’alba
i s’aixequi el sol brillant
sense els galls cantant-li l’arribada
la gent no es despertaran.
No volem, no no senyora
que els mateu tots per Nadal
i volem que cada matinada
ens despertin bo i cantant!
El matí de Sant Esteve els galls no cantaran i amb el fred i la vila deserta la tristor serà molt gran. Quan el gris desperti l’alba i s’aixequi el sol brillant sense els galls cantant-li l’arribada la gent no es despertaran. No volem, no no senyora que els mateu tots per Nadal i volem que cada matinada ens despertin bo i cantant!
Aquesta és la cançó que, segons em sembla a mi, reflecteix més bé quina mena de dia és avui, Sant Esteve. No cal ni un mot més.
La festa dels joves
Esteve és el primer màrtir. Per aquesta raó era patró dels joves, dels mossos. Tota la gresca que es feia antigament aquest dia, que era dedicat als joves, els quals durant vint-i-quatre hores tenien llicència per dedicar-se a fer facècies i bestieses, ha passat a altres festivitats. Memòria d’aquelles llicències deuen ser les que es permeten l’endemà passat de Sant Esteve, pels Innocents. O ho deu ser l’«endreça» que conten que fan els xicots de Sant Julià de Cerdanyola passada la Missa del Gall. Com expliquen ells mateixos en el web municipal de la vila: «Abans de l’endreça de les cases es fa un ressopó a la plaça, s’hi couen tastets, botifarres... i s’hi barreja allioli de codonys i el vi. Acabat el tiberi comença l’endreçada general. El jovent, i algun de no tan jove, es dediquen a voltar pel poble buscant què es pot “endreçar”. Tot pot arribar a ser endreçat, tot allò que s’arreplega es porta a la plaça i allí hi resta endreçat fins a l’endemà, dia de Nadal. Els objectes endreçats poden ser molt diversos i, entre altres, es recorden els següents: una taula i cadires de platja amb para-sol inclòs, una cassola plena de llet, cistelles, testos, carros, carretons i eines de tota mena, un arbre de Nadal guarnit i tot, cubells d’escombraries, pneumàtics, senyals de trànsit i bugada diversa com ara mitjons, llençols, tovalloles i, no fa gaires anys, unes calces de “gran tamany”.»
28 Els Innocents
És un dia en què bromes i facècies tenen una certa llicència; dic «una certa» perquè la societat actual sembla que no estigui per bromes, i en molts cercles —massa—, qualsevol humorada, per innocent que sigui, pot ser titllada de sortida de to. L’humor, aquesta vàlvula d’escapament que ens pot alliberar de la pressió de la rutina i l’estrès, avui té mala premsa. La llufa: vegem què en diu el Diccionari català-valencià-balear (l’Alcover-Moll): «Tros de paper o de drap que els nois pengen a l’esquena o a les anques d’algú, per burla, el dia dels Innocents [...]. A Vic la llufa consisteix en un guant ple de cendra o de farina, que, clavat a l’extrem d’un bastó, es marca amb un cop a l’esquena dels transeünts.» Els costums antics feien que aquest dia fos el principi del Carnaval.
31 Silvestre
L’home dels nassos
L’home dels nassos, ja ho sap el lector, surt cada any, tal dia com aquest, i se’l pot trobar pel carrer. Té tants nassos com dies l’any (atenció, cal explicar que només té «tants nassos com dies l’any», no «com dies té un any»). Sobre el cas, no en direm res més perquè aquest llibre pot caure en mans de la canalla. Sí, encara una altra qüestió: treure aquest personatge al carrer, en forma de capgròs o d’alguna altra figura, com han fet en alguna població, per molt divertit i “tradicional” que pugui semblar, és no haver entès un borrall de què va el joc de l’home dels nassos.
Les bruixes de Sant Silvestre i altres noctàmbuls
Les pobladores genuïnes d’aquesta nit eren les bruixes. Les bruixes i altres mil ànimes en pena que, castigades pel cristianisme als llimbs de l’imaginari popular, han ocupat aquesta nit amb els seus aquelarres o festes del boc de Biterna. S’ha dit que, durant els segles més actius de cacera de bruixes a Europa, del xvi al xviii, van ser sacrificades més de set milions de persones acusades d’aquest fantasiós crim —la immensa majoria, dones. Frank R. Donovan, a Historia de la brujería (traslladat per F. Torres Oliver, traductor també de Frankenstein, Drácula, Los mitos de Cthulhu, d’H. P. Lovecraft, etc.), assegura que, contràriament al que avui solem creure, no van ser els països catòlics de l’àrea mediterrània els més actius en la pràctica d’aquestes expansions, sinó que el gruix de la persecució i mise en scène es produí en els països del puritanisme protestant mitteleuropeu i anglosaxó. Per tant, una bona pel·lícula d’aquesta nit de bruixes silvestrina ens l’ofereix Macbeth de Shakespeare: el protagonista i Banquo, en tornar de la guerra, es troben tres bruixes, les quals, enmig de la tètrica nit i de camins que no duen enlloc, els faran conèixer els seus destins.
Gener
Primera setmana
1 Manuel o Emmanuel. Per Ninou, un pas de bou
El llegendari català recull que, aquesta nit, entre el primer i l’últim instant inaprehensible de la mitjanit, pots topar les filles d’Herodies aterrint els caminants pels carrers. Aquestes belles joves restaren condemnades a vagar tota l’eternitat entre les tenebres de la nit. El seu hòrrid pecat fou haver estat còmplices, amb sa mare, d’haver fet tallar el cap a Joan el Baptista. Un altre espectre que us podeu trobar per les cantonades la nit de Sant Silvestre és el Mal Caçador, atiant els seus espaventables gossos, perseguint la inassolible llebre de la lluna. També és possible trobar-se, aquesta nit, davant per davant, amb el Dimoni escuat, bubota infernal digna de commiseració, que, com que s’encepegava pels volts de Betlem quan va néixer Jesús, no sabent reaccionar a temps, fou presa incauta dels pastors que «en veure’l s’hi tiren al damunt», i, com diu la crònica, només en deixaren el rastre «de sofre, foc i fum».
En una altra tessitura, a Alemanya i altres països de la Mitteleuropa i en països anglosaxons, en aquests dies ha esdevingut costum que la televisió passi un esquetx titulat Der 90. Geburtstag oder Dinner for One (En el noranta aniversari; sopar per a un), en què una dama benestant i entrada en anys celebra puntualment, servida pel seu vell majordom, l’aniversari. El majordom, que serveix la taula amb una precisió exemplar, compleix, ritualment, amb els brindis de tots els vells convidats, que, per llei de vida, i any rere any, han anat desertant de la taula. Finalment, dama i majordom, en un estat d’ebrietat evident, abans que la dama es retiri, es desitgen mútuament que tot acabi com cada any; el majordom, però, a mitja veu, esmenta que «l’any anterior ja vaig haver de posar-hi tota la voluntat possible».
El Cap d’Any actual, tot i que ja era en el primitiu calendari julià, és una efemèride que la societat occidental no va assumir com a data festiva fins fa ben poc. L’Església preferia celebrar el recomençament dels seus cicles basant-se en les festivitats de la seva pròpia litúrgia. A la corona catalanoaragonesa, el 1350 Pere III el Cerimoniós disposà que l’any comencés el dia de Nadal. I aquest costum es perllongà fins que Felip II va fer comptar per anys «naturals», de gener a gener. D’altra banda, com que la societat antiga depenia de l’economia agrària, posseïa uns principis i finals propis relacionats amb les feines a les quals obligava la meteorologia estacional. La celebració de l’u de gener amb caràcter festiu quedava, doncs, com un pur convencionalisme racional que només feien servir els calendariers i confeccionadors de pronòstics anuals. Amb el pas del temps, l’efemèride ha pres personalitat a mesura que extenses capes de la societat anaven redimint-se de l’agricultura. La nit de Cap d’Any, nascuda òrfena de mites religiosos relacionats amb el cristianisme, va anar-se poblant d’iconografies més heterodoxes i alienes a la tradició institucional. Aquestes tradicions, que possiblement havien estat bandejades —maleïdes i tot— per la religió oficial, van anar poblant la festa urbana de Cap d’Any: bruixes, donzelles maleïdes, mals caçadors i un grotesc inventari de monstres i bubotes. A part dels puerils dotze grans de raïm i el petó, que és un costum força difícil de datar i d’argumentar, malgrat que actualment sigui comú i universal.
Segona setmana
6 Els Reis
Tres esdeveniments se celebren en aquest dia, tots tres ben notables: l’adoració dels tres Reis d’Orient, la conversió de l’aigua en vi a les Noces de Canà i el bateig de Jesús a càrrec del seu cosí Joan (el Baptista), a l’edat de vint-i-nou anys. En la memòria popular, el parentiu entre Jesús i Joan va mantenir-se fins fa ben poc. Encara podem trobar textos en vells calendaris que anomenen els dos solsticis, les dues festes cabdals de la civilització cristiana occidental, Sant Joan d’estiu i Sant Joan d’hivern.
Les postres del dinar de Reis consisteixen en un tortell farcit de massapà i acolorit amb fruita confitada. Dins del tortell hi ha dos objectes: una fava i un ninotet. La creença actual és que qui trobi el ninotet serà el rei de la festa (li haurà tocat la sort) i qui tregui la fava haurà de pagar el tortell (la dissort). Aquest criteri és molt nou. En realitat, el rei de la sort hauria de ser qui trobi la fava. En la tradició antiga, la fava és un símbol de fortuna. La fava, una llavor (representació de totes les llavors), és l’element que transmetrà la nova vida. Recordeu el conte de la fava favera o de la mongetera màgica? O la llegenda catalana de sant Medir (que explicarem en parlar de la celebració d’aquest sant, el 3 de març)? Vet aquí, doncs, com hem estat protagonistes d’una inversió del costum: la figureta, símbol de la manufacturació urbana, ha adquirit prestigi per damunt de la fava, que avui simbolitza el desprestigiat món agrari.
L’espectacular cavalcada de l’arribada dels Reis que es fa avui és un costum relativament modern que ha derivat (algú opinaria que ha degenerat) de la vella activitat festiva d’anar a “rebre els Reis”. A la majoria de les poblacions catalanes aquest “anar a rebre o esperar els Reis” consistia en l’encesa de torxes, fanals, atxes i altres artefactes lluminosos, per part de joves i nens, i en processó “anar-los a rebre”, o assenyalar-los el camí fins a la pròpia població, per la perifèria i fora vila. Els tres mags, com la lògica mateixa de la festa ens hauria de fer veure, físicament no poden arribar mai a cap lloc concret, perquè, si no, no podrien arribar a tot arreu.
A Vandellòs, al Baix Camp, o a la Riera de Gaià, al Tarragonès, i en altres poblacions, encara que avui també hi arribi la inevitable —i sovint xarona— cavalcada dels mags d’orient, els nens reben Ses Majestats amb atxes, falles o matjos fets d’espígol o altres herbes aromàtiques. La festa de la Fia-faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola el dia de Nadal (que ja hem relatat més amunt) no s’aparta gaire d’aquest ritual de rebre o assenyalar el camí als Reis.
Igualada, Cornellà de Llobregat, Alcoi. En aquestes tres ciutats, la celebració de la rebuda dels Reis ha esdevingut un espectacle singular. Cal considerar, però, que en l’última d’aquestes tres ciutats disposen de tota la parafernàlia de la festa de Moros i Cristians que celebren per Sant Jordi. Per acabar, deixeu-me que us traslladi una nadala que em cantava el pare, referida als tres Reis, que conté, sota la imatge d’una pretesa innocència, la profunditat del sentiment etnocèntric de la nostra societat:
Tan, tan, ya vienen los Reyes.
Tan, tan, Melchor y Gaspar.
Tan, tan, les sigue el negrito
a quien todos llaman el rey Baltasar.
Fixeu-vos-hi: al «negrito» l’anomenen rei Baltasar, o sigui que podríem dubtar que en realitat ho sigui.
No podem menystenir la cavalcada dels Reis de la ciutat de Barcelona, la grandiositat de la qual —que disposa de tots els recursos de la gran ciutat— l’ha feta munificent, i avui podríem dir, sense equívocs, que és l’acte festiu més integrador i seguit pels barcelonins, i encara per una part gens menyspreable dels habitants de l’àrea metropolitana de la ciutat.
Figura 4. Estampa popular del segle xvii que representa l’adoració dels tres Reis de l’Orient. (Arxiu Joan Amades. Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals.)
