Kitabı oku: «Cada dia és festa», sayfa 3

Yazı tipi:

Tercera setmana

15 Maur i Pau anacoretes
17 Antoni Abat - La setmana dels barbuts

La iconografia remota d’aquests tres personatges ens els presenta guarnits amb una frondosa i nívia pilositat cutània, i, amb les seves albes barbasses, arriben als països del Mediterrani occidental els dies més rigorosos de l’hivern. Per què la iconografia ens els presenta com uns ancians carregats de cabells blancs? Sempre és un compromís interpretar la vella iconografia, una matèria repleta d’hermètiques meravelles. Juan Eduardo Cirlot, al Diccionario de símbolos, en l’entrada blanc, menciona un «ancià dels dies» que ostentaria una cabellera blanca com la neu, perquè —diu Cirlot— «de color blanc és el vestit dels que han sortit de la gran tribulació» (l’any que queda enrere?). Us sembla prou explícit? Ja he dit que la interpretació de la iconografia és matèria de compromís. De tota manera, aquests tres ancians d’alba barba, amb l’ancià dels dies que al·ludeix Cirlot, ens suggereixen la imatge d’una figura que fins no fa gaire il·lustrava les portades de molts almanacs i calendaris antics, un vellard de barba blanca punxeguda, amb la dalla damunt l’espatlla; i aquest ancià de la dalla ens trasllada irremeiablement la imatge de Saturn, el temps que devora els seus fills: gener devorant els mesos que vindran, el pas del temps. Tota aquesta iconografia, doncs, situada al principi de l’any, sembla que vulgui recordar-nos que tot comença i torna a acabar.

Falset

En aquesta vila tenen una manera especial de celebrar el dia de Sant Antoni, l’anomenen l’Encamisada. L’origen de la festa, com passa sovint, és una barreja de record popular i història. Durant la guerra del Francès, tot el Priorat fou envaït per les tropes de Napoleó i la capital fou assetjada. Diu la tradició que els falsetans van trencar aquell setge aprofitant un matí molt boirós de Sant Antoni. Per tal de sorprendre l’enemic, aprofitant el clarobscur de la boira i vestint-se completament amb roba blanca, van fer una sortida que desconcertà l’exèrcit francès, confonent-lo, fent-lo retrocedir. Resulta que aquell mateix dia, festa de Sant Antoni, havien participat en la processó del sant i no havien tingut temps de canviar-se. D’aquí que, des de llavors, els qui participen en la festa duen roba blanca. Al vespre de la vigília i el mateix dia del sant al matí (actualment traslladats al dissabte i diumenge més pròxims), els homes es «calcen» la calça curta i es posen la camisa blanca, a més de faixa, barretina i espardenyes. Després surten amb les bèsties i els carros a fer els preceptius tombs. Fa anys l’Encamisada era un acte més de la celebració de Sant Antoni. En l’actualitat, ara que els animals de tir, cavalls i mules són escassos, l’Encamisada encara dóna nom a la festa, i els referents llegendaris predominen sobre el component agrari i religiós. Cal afegir que fa anys per encamisada s’entenia una activitat festiva carnavalesca que consistia a posar-se, damunt la roba, la camisa, una peça blanca, ampla i llarga que ocultava o dissimulava la veritable naturalesa de l’encamisat.

Vilanova i la Geltrú

Sant Antoni és la Festa Major d’hivern d’aquesta vila. La celebren el mateix dia 17 i, com que la data no és festiva arreu, compta amb una magna desfilada de carros de traginer, cotxes de cavalls i muntures de tota mena en honor del sant, arribats de tot el país.

El Forcall i altres poblacions del País Valencià

A cada poble de les comarques del Maestrat i dels Ports celebren Sant Antoni amb les anomenades santantonades. Al Forcall, sense prescindir de la benedicció dels animals, la festa gira al voltant d’una particular representació de la vida del sant anacoreta. Aquesta representació es fa de nit i al carrer, en format ambulant, on uns “dimonis” anomenats botargues, enfundats en una mena de granota blanca pintada amb gargots verds, negres i vermells, que simulen serps i dimonis —la viva imatge dels siurells mallorquins—, turmenten el sant, simulant les temptacions que hagué de patir. De passada, aquests dimonis aprofiten la sortida per anguniejar tothom qui troben badant pel carrer, que sol ser la resta del poble. Empipen, sobretot, les persones del sexe femení, que no es poden deslliurar (sembla i tot que ho desitgin) de procaces grapejades aprofitant la fosca i la confusió. La festa nocturna acaba, o comença, amb la crema del maio, l’arbre més alt d’un bosc pròxim que els mossos han anat a tallar uns dies abans. La celebració s’acompanya amb graellades de carn de be i generoses libacions de vi de la terra.

Quarta setmana

20 Sebastià
Matadepera

Sant Sebastià, copatró de Matadepera, serveix a aquesta població per tornar a celebrar una antiquíssima festa de l’Arbre Maig que els pobles han anat oblidant al llarg dels segles. En aquest cas, per la Festa del Pi de Matadepera (topònim que potser significa ‘bosc de la pedra’, una imatge ben suggeridora de festes antigues dedicades a la vegetació), totes les activitats festives es congreguen al voltant de l’arbre, i actuen com a reforç dels vincles amb la muntanya i la natura que envolta la localitat. Avui aquesta Festa del Pi és una de les celebracions més esperades de l’any per a bona part dels joves de la localitat. La festa gira al voltant d’una conífera de grans dimensions, que es va a buscar al defora; un cop tallada, es transporta i es planta al bell mig de la plaça i llavors es converteix, com ja he dit, en el centre de totes les activitats de la vila.

En la iconografia cristiana, Sebastià és presentat com un bell jove, amb el rostre extasiat de dolor, travessat per les fletxes d’uns sicaris que gaudeixen del martiri. L’equívoca imatge de la sofrença de Sebastià, amb el cos nu i travessat per les fletxes dels seus botxins, sovint ha estat causa d’escàndol entre el puritanisme o calvinisme, una actitud que no tan sols trobem en el protestantisme, sinó també dins el catolicisme. Cal considerar, però, que aquesta subtil imatge, que pot despertar sentiments entre pietosos i sensuals, correspon als paràmetres d’una percepció d’emotivitat antiga, que cal entendre bé si es vol copsar el caràcter de l’afectivitat a través de la història: la pietat, la compassió, la tendresa, sensacions i sentiments que han encarnat passions no sempre coincidents. L’etimologia de caràcter popular de Sebastià sol ser molt liberal. Iacopo da Varazze (segle xiii) a la Llegenda àuria, un exhaustiu tractat sobre sants i altres atribolats personatges —d’on la vena popular ha pouat la major part de la informació que en posseïm—, per justificar el nom de Sebastià ens dóna uns pintorescos indicis, entre els quals aquests: «Se-bast-iannus. Aquest bast vindria de sella de muntar i el sebe, de palissada».^[3] És la mateixa manera de fer, d’un cert heraldisme de caràcter popular, que, si havia d’atorgar segell d’antigor a ciutats que no en tenien, o que els semblava que no en tenien prou amb els quatre pals vermells catalans i algun castellot solitari a l’escut municipal, llavors, guiant-se per una interpretació directa de la semàntica, endossaven a Sabadell una ceba, un corn a Cornellà, un moll (peix) a Mollet del Vallès i una gralla (au) a Granollers, una ala a Olot i... així quedava ben resolt el problema dels títols ciutadans.

Figura 5. Gravat de sant Sebastià. (Arxiu Comarcal Conca de Barberà. Col·lecció de goigs de mn. Josep Torres i Rosell.)

22 Vicent

Vicent Ferrer, el predicador que es feia entendre en totes les nacions, malgrat que ell es dirigís arreu en català, no fou el primer Vicent valencià. De fet, porta el nom del primitiu heroi (sant) Vicent màrtir, contemporani de sant Cugat i santa Eulàlia de Barcelona (segle iv). Al sud-oest de la vella Balansiya, extramurs de la ciutat, pels volts de l’actual temple de Sant Vicent de la Roqueta, s’alçava el raval de la Boatella, que durant tota l’etapa musulmana conservà, atès pels mossàrabs valentins, el remot santuari baix-romà on la llegenda diu que es venerava el cos del sant hispanoromà. En l’actualitat, una entitat de devots del sant ha preparat un camí que, des d’Osca, la vila on la tradició local el fa néixer, porta fins a València, la ciutat on va ser martiritzat. En arribar a l’antic regne d’Aragó, el camí ens condueix per les garrotxes del Maestrat, de Cantavella al Forcall, a Morella, a Traiguera, baixant a la plana cap a Vilanova d’Alcolea i d’aquí a Sagunt i a la Balansiya musulmana, on s’entra per la porta andalusina de la Boatella, la Bab Baitala, pels volts del modernista mercat central. Reivindiquem aquest primitiu Vicent, o Vicenç, que l’ombra molt i molt allargassada de Vicent Ferrer féu obscurir en el calendari; però no del tot, i poblacions tan allunyades entre elles com Torregrossa, a les Garrigues, i Sant Vicent de Raspeig, vora Alacant, continuen recordant-lo amb les seves festes.

Només com a curiositat, voldria fer notar que, entre les celebracions de sant Antoni i sant Vicenç Màrtir, es festeja, a part d’aquests dos sants, sant Pau Anacoreta, Maur i Sebastià, i aquestes celebracions provoquen una corrua de festes majors d’hivern. Insistir en els motius d’aquesta circumstància no forma part dels objectius d’aquest treball, però sí que m’abelleix fer-ho notar per destacar com la veneració d’un seguit d’herois (sants) del remot cristianisme en una època determinada de l’any ens pot mostrar, d’una banda, l’homogeneïtat cultural d’un territori i, de l’altra, l’adaptació dels cicles festius als cicles laborals de l’economia agrària.

^[3]Iacopo da Varazze, Leyenda dorada, I, p. 111.

27 Mer
Banyoles

Molt abans que la llegenda oriental de sant Jordi arribés a terres catalanes, el seu lloc en els mites indígenes era ocupat per sant Mer. Diu que, després que Carlemany portés el seu exèrcit fins a les ribes del Llobregat i conquerís Barcelona, els musulmans, abans de retirar-se, llançaren els seus tresors al fons de l’estany de Banyoles i hi deixaren, per custodiar-los, un paorós drac. Del lloc on habità el drac, avui encara se’n té memòria perquè hi ha una raconada del llac coneguda amb el nom de «la draga». El drac atemoria els banyolins i, com en la llegenda jordiana, custodiava les aigües i exigia, a qui les volgués utilitzar, primer béns i bous i, finalment, joves. Mer és el mateix nom que Amer i Emeri.

Febrer

Primera setmana

2 Candelera (Mare de Déu de la Candela)

Al Mediterrani, aquesta festa es relaciona amb l’arribada del bon temps. L’adagi diu: «Per la Candelera, el sol ja corre per la carretera». Vol significar que pels volts d’aquesta data s’adverteix que el sol comença a fer allargar el dia. La religió cristiana celebra aquest dia la purificació de Maria. Maria, quan feia quaranta dies que havia donat a llum Jesús, havia de presentar el fill als sacerdots. El cristianisme celebra aquesta festa encenent petites espelmes de cera, les candeles, i d’aquí li ve el nom de candelera. La llum de les candeles significa la puresa. Un altre adagi diu: «Si la Candelera plora, el fred ja és fora; si la Candelera riu, el fred és viu». Aquest adagi s’interpreta de dues maneres: l’una associa el plorar o el riure de la Candelera amb si plou o no plou; l’altra l’associa a si hi ha lluna plena o lluna nova pels volts del dia 2. En tot cas, el plorar de la Candelera indicaria que la primavera ve avançada, i el riure indicaria que el fred és viu. Un altre adagi, molt antic, ens adverteix que per aquestes dates els óssos i altres animals que hibernen surten del seu estat: «Per la Candelera, l’ós surt de l’ossera». En alguns indrets del Pirineu (Prats de Molló, Sant Llorenç de Cerdans, Bielsa), per forçar l’ós a sortir de la seva hibernació, i, doncs, per fer avançar —per un efecte de màgia simpàtica— la primavera, celebren la representació de la Cacera de l’ós. Aquestes festes s’han associat a les del Carnaval antic.

Valls. Les Decennals

Cada deu anys, els acabats en 1, la vila de Valls celebra la festa de la Candelera de forma extraordinària, tal com diuen ells mateixos, tirant la casa per la finestra. Com gran part de les festes patronals catalanes, la de Valls té l’origen en un vot religiós: el maig de 1688 va treure’s la imatge de la Mare de Déu en processó pels carrers per donar-li gràcies per la finalització d’una plaga. Tot i així, de plagues, n’hi havia hagut moltes en anys anteriors; de fet, aquesta devoció no s’acabà d’instaurar fins a la fundació de les Festes Decennals. El 1791, pocs dies abans de la diada de la Mare de Déu, reunits els representants de la comunitat de preveres i els regidors de l’Ajuntament, se signà el document que estipulava que cada deu anys es faria una solemne processó votiva en honor de la Mare de Déu de la Candela. S’ha fet tradició la creença que l’evolució tècnica des del primitiu Ball de Valencians fins a l’exercici atlètic que avui coneixem amb el nom de castells estaria relacionada amb la data de naixement d’aquesta festa. Es conserva la dada que l’any 1801, per les primeres Decennals, hi actuà el Ball de Valencians conduït per Anton Claramunt Caragol amb el vallenc Jaume Batet Espelt de las Anxanetas. Des d’aquell Ball de Valencians, en Josep Batet Llobera crearà el Partit de Menestrals, precedent remot de l’actual colla Joves Xiquets de Valls, sorgit del cisma entre els membres del Ball de Valencians local.

5 Àgata

L’hagiografia d’Àgata, Eulàlia, Llúcia... revela que totes tres van ser belles, eloqüents i sàvies. Així ho indiquen els seus noms mateix: Àgata, la pedra de la ciència; Eulàlia, l’eloqüent; Llúcia, la llum. Comparteixen, també, i sembla que com a condició de les seves qualitats humanes (bellesa, saviesa i determinació), el martiri, perquè s’enfrontaren al poder: cap d’elles no va voler abjurar de les seves idees, que eren les de la nova religió cristiana, i admetre la vella religió, la de Roma. Per aquesta raó, i també per haver-se negat a les pretensions libidinoses d’aquest mateix poder patriarcal (encarnat, en tot el llegendari, en el governador de torn), sofriren cruel martiri: a Llúcia li arrencaren els ulls; Eulàlia fou despullada i clavada en una creu d’aspa, i Àgata sofrí la mutilació dels pits. És per això que Àgata és patrona de les dones que lacten i, per extensió, de les dones en general. En diversos llocs de l’àrea del Segrià, i en altres contrades, com a Riba-roja d’Ebre, celebren la Festa de les Dones amb l’elecció, només durant aquest dia, d’un “govern” de dones.

Riba-roja d’Ebre

Aquesta vila de la Ribera d’Ebre celebra Santa Àgata. Un acte singular és l’ofrena que fan algunes dones d’un gran pa de pessic en forma de pit, i el transporten, a la manera antiga, en una panera guarnida, damunt del cap. No fa pas gaire temps, quan les dones encara no tenien cap altre espai on realitzar-se que no fos l’interior de la casa, aquesta festivitat permetia, a la manera del “món al revés” de les festes de Carnaval, invertir el rol dels gèneres per uns dies. Altres viles de la Catalunya Nova, vora l’Ebre, com Ascó, o la Palma d’Ebre, o Arnes, o Bot, o Nalec, prop de Tàrrega, celebren aquesta festa, la qual se sol coronar amb un dinar de germanor femenina i un ball.

Festivitats del cicle lunisolar: El Carnaval, la Quaresma, Rams i la Pasqua

Durant l’any, les festivitats tradicionals es regeixen pel cicle solar: dotze mesos de trenta o trenta-un dies (amb la correcció del febrer), set dies cada setmana de vint-i-quatre hores dividits en hores de llum i hores de fosca, un dels quals, el diumenge, és festiu. Entremig d’aquest pas oficial del temps, s’hi intercala la celebració de les festivitats. Les festivitats vénen a ser les etapes d’un tour que dura un any solar. Les civilitzacions agràries antigues feien començar aquest tour amb la primavera (pels volts del març) i l’acabaven amb l’hivern (aproximadament amb la celebració del Nadal antic).^[4] Cada festivitat és una etapa que té la funció d’ordenar el temps civil a partir de commemorar els esdeveniments cabdals de la primera i antiga economia humana, l’agrària, “narrats” a través dels misteris de les primeres religions. A mesura que les societats es feien complexes, s’afegiren a aquelles essencials commemoracions les que celebraven esdeveniments cívics, polítics, històrics i, encara, les celebracions familiars i individuals: aniversaris, batejos, casaments, enterraments... fins a arribar a la confecció d’un complex calendari (pas del temps) amb la pretensió d’implicar tota una societat en totes les seves necessitats culturals i polítiques.

Situades entre els mesos de febrer, març i abril, trobem unes celebracions, el Carnaval, la Quaresma, Rams i la Pasqua, sense data fixa en el calendari, que es mouen a través d’aquests mesos; són les festivitats que, en comptes de prendre com a referència l’estable calendari solar, es basen en un arcaic calendari lunisolar, una composició de registres del pas del sol i del pas de la lluna combinats. La data solar d’aquesta combinació és l’equinocci de primavera, el dia 21 de març; la data lunar és el diumenge posterior a la primera lluna plena després de l’equinocci. Aquesta última data ens marcarà el Diumenge de Pasqua, la Pasqua dita Florida. Tot seguit, retrocedint cap al principi de l’any, tindrem que el diumenge anterior al de Pasqua serà el de Rams, i exactament quaranta dies abans del Diumenge de Rams serà el Dimecres de Cendra, darrer dia del Carnaval i primer de la Quaresma.

Anem per parts i, encara que ara ens avancem a proporcionar notícies de festivitats que se celebren en mesos posteriors, en atenció a un pla més didàctic per al llibre, relatarem aquí aquestes festivitats.

Carnaval

Actualment la data habitual que dóna entrada als dies de Carnaval és el Dijous Gras. Antigament havia començat pels volts de Sant Antoni: «Per Sant Anton fes lo Ton», diu l’adagi («fer el Ton» és fer l’esbojarrat). Més antigament, l’entorn permissiu del Carnaval hauria començat pels volts de Nadal, pel dia dels Innocents —de fet, d’aquell entorn permissiu nadalenc encara ens queda el record de les bromades d’aquest dia. Avui, però, la festa comença el dijous anterior al Dimecres de Cendra. Aquest dijous l’anomenem Gras. El nom li deu venir del costum de consumir menjars grassos, sobretot productes del porc, durant els dies de Carnaval. Dels vells costums gastronòmics del Dijous Gras, ens en queda el record de la truita de botifarra o les coques de llardons que es consumeixen en moltes cases tal dia com avui. Divendres i dissabte són dies que, a la majoria de les poblacions on se celebra la festa amb una certa transcendència social, es dediquen a rebre el rei Carnestoltes, el qual llegirà el seu sermó o pregó a la plaça principal de la vila. En l’actualitat, diumenge ha passat a ser el dia més important del cicle festiu i és quan es duen a terme la majoria de rues, cavalcades o desfilades de disfresses o carrosses. A Vilanova i la Geltrú, ciutat del Penedès-Garraf on el Carnaval ha esdevingut la festa principal, aquest diumenge se celebren les Comparses, amb guerres de caramels. Dilluns i dimarts són dies dedicats a activitats carnavalesques segons el costum local. A Sitges, una altra població de la comarca del Penedès-Garraf, la rua se celebra dimarts. Dimecres és el darrer dia de Carnaval, i és l’indicat per enterrar el rei Carnestoltes, un enterrament que es resol amb la crema d’un ninot, que representa el rei, en algun lloc públic. Aquest dia i aquesta cerimònia també sol prendre el nom de l’Enterrament de la Sardina. També és el primer dia de Quaresma, i per aquesta raó rep el nom de Dimecres de Cendra.