Kitabı oku: «Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)», sayfa 8
Però, fins i tot acceptant les xifres del valor afegit, la indústria moderna (cotó, ferro i carbó), que representa una part petita (13,2%) de la producció el 1770, arriba gairebé al 30% el 1801 i al 36% el 1831; encara més, si en aquest darrer moment calculem el seu valor a preus de 1770, el percentatge s’atansaria al 60%. I si hi afegim la indústria de la construcció, que com hem vist depèn molt del procés d’industrialització, el valor afegit dels sectors industrialitzats ja hauria superat el de la indústria tradicional el 1801.
5. Treball, capital i empresaris en la Revolució Industrial
El canvi econòmic es pot descompondre en dos elements: les variacions en la quantitat de factors de producció utilitzats i les transformacions en la manera d’utilitzar-los. Hem vist ja els canvis que les innovacions produïen en la manera d’usar els factors. L’augment en les quantitats emprades va ser, però, també important. Com a conseqüència de la Revolució Industrial, tant el treball com el capital foren usats en més quantitat i més intensament tant de manera directa, en els sectors industrialitzats, com indirectament, en la producció d’altres béns i serveis. Les preguntes que cal fer en aquest apartat són quina importància va tenir l’oferta de factors de producció, d’on procedien aquests i com van ser dirigits cap a la seva millor utilització gràcies al mercat (Mokyr, 1985).
5.1 El factor treball
El treball era un factor abundant en els inicis de la Revolució Industrial. L’«exèrcit de parats» format, segons Marx, pels pagesos expulsats del camp com a conseqüència del procés d’enclosure i que forniria la mà d’obra per al procés d’industrialització, mai no va existir: la població agrària anglesa va continuar creixent durant la Revolució Industrial (quadre 3.4); però, així i tot, la baixa proporció de població dedicada a l’agricultura i el fortíssim increment de població que va experimentar la Gran Bretanya des de mitjan segle XVIII oferien una força de treball suficient per a satisfer la demanda de les noves empreses.
QUADRE 3.4
Població i població agrària a la Gran Bretanya
(milions de persones)
Font: Guia pràctica..., p. 37, a partir de Maddison (1991).
La mà d’obra no era doncs escassa, però més que la quantitat el que interessa és la seva capacitat d’adaptació a l’activitat industrial, la formació de la classe obrera. En aquest sentit, l’ampla proporció de població ocupada anteriorment en els sectors tèxtil i siderúrgic oferia el personal i l’experiència necessaris: uns mateixos treballadors passaven de treballar a mà a fer anar les màquines, i les fàbriques podien aprofitar també els especialistes (capatassos, ferrers, tintorers); una part del nou empresariat provenia també, com veurem, dels mateixos sectors. La prova més clara de la suficiència de mà d’obra és el manteniment de salaris baixos: el cost d’oportunitat del treball venia determinat per la productivitat del sector tradicional, que era encara el predominant durant tota l’etapa de la Revolució Industrial; per tant, per a atreure mà d’obra, les indústries noves només havien d’oferir salaris una mica superiors o simplement més seguretat en el treball, coses ben compatibles amb les taxes de benefici i de reinversió necessàries per a la continuïtat del procés.
5.2 El factor capital
Tampoc no era escàs el factor capital: al segle XVIII, la taxa d’interès a la Gran Bretanya (3%) era la més baixa d’Europa després de l’holandesa. L’acumulació de capital provenia bàsicament de les rendes agràries, del comerç exterior i de l’explotació colonial, incloent-hi el comerç d’esclaus.
Les característiques del factor capital durant la Revolució Industrial es poden reduir als punts següents:
1 Directament, la Revolució Industrial va engegar amb poc capital. Les primeres màquines eren relativament barates i l’expansió posterior es va fer més amb reinversió de beneficis que amb recurs als mercats de capitals. Quan el capital personal no era suficient, s’obtenia majoritàriament de parents, amics i coneguts; només per al capital circulant es feia un ampli recurs a la banca. Aquesta situació variaria ràpidament amb la construcció de les línies ferroviàries, ja fora de l’etapa que ara estudiem.
2 Durant la Revolució Industrial, la taxa d’inversió (inversió/PIB) aproximadament va doblar; segons Feinstein (1978), va passar del 8% anual en 1760-1770 al 14% el 1780-1800, taxa que es mantindria fins a la meitat del segle XIX; segons Crafts (1995), les taxes eren més baixes: 5,7% en 1760, 11,7% en 1830. Més interessant és que la taxa d’inversió en el sector cotoner va triplicar la mitjana de la taxa d’inversió industrial (Pearson, 1993).
3 La relació entre capital fix i capital circulant va variar notablement: en l’economia preindustrial la major part del capital era capital circulant; amb la Revolució Industrial totes dues formes de capital van créixer, però molt més el capital fix, de manera que cap a 1830 aquest superava llargament el capital circulant.
4 Per a tot procés d’industrialització o de creixement econòmic són molt importants el capital humà i el capital social acumulat (camins, ports, escoles, hospitals...); la Gran Bretanya en disposava al nivell dels països més avançats.
Sigui com sigui, el capital va ser un factor secundari de la Revolució Industrial: sembla que la part del creixement de la producció per treballador entre 1760 i 1830 atribuïble al factor capital no arriba a la quarta part. En definitiva, el capital no va ser un obstacle, però tampoc un gran estímul per a la industrialització de la Gran Bretanya: el mercat de capitals va funcionar durant la Revolució Industrial igual com durant l’etapa preindustrial. Però no s’ha d’oblidar que augments petits en la inversió de capital són compatibles amb avanços tecnològics i organitzatius importants.
5.3 El paper de l’empresariat
Tant les innovacions tècniques com el treball i el capital són factors de producció, però només són actius si un empresari pren la decisió d’invertir capital i temps en l’organització i comercialització de la producció. S’acostuma a definir l’empresari com un maximitzador de beneficis en un context (econòmic, sectorial, etc.) determinat; però en realitat un bon empresari va més enllà, altera a favor seu el context, les limitacions de partida.
Sobre el paper dels empresaris en la Revolució Industrial (i en el creixement econòmic en conjunt) hi ha dos parers: els que consideren l’empresari com a primer motor, com a factor principal del desenvolupament econòmic (Schumpeter), i els que opinen que en qualsevol societat hi ha latents la proporció corresponent d’empresaris i fins i tot que, si aquesta és baixa, l’empresari pot ser importat de la mateixa manera que s’importen les matèries primeres o la força de treball. Les dues afirmacions no són contradictòries, però indiquen valoracions diferents de l’empresari en el creixement econòmic.
Al nostre entendre, l’empresari és un element essencial del progrés econòmic, que es troba sempre present en totes les societats mínimament avançades; però, perquè una societat disposi d’un empresariat suficient i de qualitat, ha de disposar d’una mínima capacitat d’estalvi repartida de forma no excessivament desigual i, a més, l’activitat empresarial ha de ser socialment acceptada i reconeguda. Sense capacitat d’estalvi, molts empresaris virtuals queden ofegats per la manca de capitals; si l’ambient social no és favorable, els talents empresarials es poden desviar cap a altres activitats socialment més ben considerades. Qualsevol de les dues limitacions pot provocar que el nombre o la qualitat de l’empresariat resulti insuficient per a aprofitat al màxim les oportunitats de creixement econòmic; per tant, la situació econòmica i social condiciona la quantitat i la qualitat de l’empresariat (Mokyr, 1985).
Estudis comparatius dels comportaments empresarials francès i britànic al segle XVIII demostren que els empresaris britànics eren més audaços i emprenedors que no pas els francesos: les innovacions franceses o continentals es difonien amb més rapidesa a la Gran Bretanya que no pas a França. L’explicació es pot buscar en la grandària dels mercats respectius, però també en la major consideració social de l’empresariat a la Gran Bretanya respecte a França.
Els grans empresaris de la Revolució Industrial procedien en part de l’empresariat protoindustrial, però també d’altres orígens molt diversos; com a classe, no poden ser definits ni pel naixement, ni per la fortuna, ni per l’ofici anterior. Encara que la major part tenien alguna relació amb el sector en el qual farien fortuna, fins i tot podien no disposar dels coneixements tècnics ni dels capitals necessaris. Les seves característiques comunes eren el coneixement del mercat, l’instint de negoci, l’atreviment per a invertir en innovacions, la moral de l’enriquiment (és bo tot allò que ajuda a guanyar diners) i la sort. Perquè no cal oblidar que només passen a la història els empresaris que triomfen: els fracassats són sempre molt més nombrosos, però oblidats.
6. Les conseqüències socials de la Revolució Industrial: el debat sobre els nivells de vida
La Revolució Industrial significa l’inici d’una transformació en la producció, però també de canvis radicals en les formes de vida d’una part creixent de la població. En primer lloc, la Revolució Industrial genera grans possibilitats de creixement, d’enriquiment i d’ascens social i, per això mateix, fortes desigualtats: els països, grups o persones que tenen accés a les noves tècniques, arrisquen el seu capital i el seu treball per a aplicar-les i tenen èxit, es poden apropiar de la major part dels guanys que genera l’augment de la productivitat i els poden incrementar encara més reinvertint part dels beneficis obtinguts, de manera que els desequilibris són cada cop més grans. La Revolució Industrial i la seva organització politicosocial, el capitalisme, comporten grans possibilitats de creixement i d’ascens social, però també desigualtats i conflictes.
La principal conseqüència social de la Revolució Industrial és l’aparició de la classe obrera, i dins ella, com a porció més nombrosa, del proletariat; anteriorment, els treballadors estaven molt segmentats segons l’ofici i el grau d’especialització, fets que donaven lloc a una espècie de jerarquia laboral. En canvi, la classe obrera industrial s’enfronta a la submissió a la disciplina de la fàbrica, al desplaçament cap a zones suburbials en pèssimes condicions d’espai i d’higiene, terreny propici per a les malalties pulmonars i gastrointestinals, i al desarrelament respecte als grups familiars o de relació i a les solidaritats de poble. Apareix així la consciència de classe com a conseqüència de la constatació de pertànyer a una comunitat nombrosa, que només disposa per a subsistir de la seva capacitat de treball venuda a canvi d’un salari, i també de la seva pobresa, més punyent davant el ràpid enriquiment empresarial.
La qüestió dels nivells de vida de la classe obrera, en el seu doble vessant, renda i condicions de vida, ha estat i és encara molt discutida. Resumint podem dir, en primer lloc, que avui ningú no defensa que les classes baixes de la població britànica haurien estat millor si no s’hagués produït la Revolució Industrial (Mokyr, 1985). D’altra banda, s’ha de tenir en compte que els sectors afectats per la Revolució Industrial no signifiquen la major part del valor afegit de l’economia britànica fins després de 1850: per tant, el seu impacte sobre els salaris i les condicions de vida només podia ser també relatiu. A més, els anys de la Revolució Industrial foren anys de guerres i de fort creixement de la població, factors que en principi cal considerar com a depressors del nivell de vida.
Els càlculs sobre l’evolució de la renda són molt variats, però per a l’època de la Revolució Industrial (1760-1830) la major part coincideixen a dir que la renda real dels treballadors va baixar o, com a molt, es va més o menys mantenir. Amb el retorn de la pau (1815) els salaris reals van créixer, però no es poden deixar de banda les dades que indiquen, fins a 1850, un fort malestar social. En canvi, a la segona meitat del segle el creixement del salari real és poc discutit i es veu refermat per altres indicadors, com el fort augment del consum de sucre.
L’evolució de les condicions de vida és un tema encara molt més complex que el del salari real. Les opinions pessimistes es basen sobretot en el creixement de la mortalitat, que en part podia ser senzillament efecte de la major urbanització de la Gran Bretanya: tradicionalment la mortalitat era més elevada a les ciutats que al camp. També s’han fet servir com a indicadors del benestar mesures antropomètriques, especialment l’altura de la població, però les diferents mostres utilitzades donen resultats diferents, si bé també en aquest cas sembla clara la millora a la segona meitat de segle.
La Revolució Industrial va donar oportunitats de treball i d’especialització a molts obrers, però els nivells de vida eren encara extremadament baixos el 1850, tot i que superiors als de la resta de l’Europa de l’època i també als de la Gran Bretanya de mitjan segle XVIII; i encara a les acaballes del segle XIX una tercera part de les famílies obreres angleses vivien prop dels nivells de vida mínims i la meitat dels seus membres morien a l’asil.
Com a resum, creiem que es pot afirmar que fins a la segona meitat del segle XIX la Revolució Industrial no va tenir potència suficient per a ser determinant en l’evolució del nivell de vida britànic; per tant, el procés d’industrialització no pot ser considerat el principal responsable dels canvis en els nivells de vida. També s’ha de tenir present que la Revolució Industrial afavoria més la millora del salari real que de la qualitat de vida, i que la diferenciació social entre patrons i obrers va anar acompanyada també d’una diferenciació en el si de la classe obrera. De fet, la desigualtat social va ser creixent entre 1820 i 1860, per a decréixer a continuació (Engerman, 1994).
En definitiva, no es pot culpar la Revolució Industrial d’haver empitjorat els nivells de vida de la classe obrera, però en els primers moments potser sí la seva qualitat de vida, per bé que caldria repartir les culpes entre els canvis en les condicions de treball i de vida i el creixement de la població. Una altra cosa és que la distribució dels beneficis hauria pogut ser menys desigual sense comprometre el creixement econòmic, i també que disposicions legals o inversions relativament petites (en sanitat, per exemple) haurien pogut tenir efectes altament beneficiosos. Però el benestar de la classe obrera no entrava en les preocupacions dels empresaris ni dels governs.
Bibliografia
Bàsica
ALLEN, R. C. (2009): The British Industrial Revolution in Global Perspective, Cambridge.
BERG, M. (1987): La era de las manufacturas 1700-1820. Una nueva historia de la Revolución industrial británica, Barcelona.
FLOUD, R. i P. JOHNSON (dir.) (2004): The Cambridge Economic History of Britain, vol. I, Industrialization, 1700-1860, Cambridge.
LANDES, D. S. (1979): Progreso tecnológico y revolución industrial, Madrid.
MC CLOSKEY, D. (1985): «The Industrial Revolution 1780-1860: A Survey», dins R. C. FLOUD i D. MC CLOSKEY: The Economics of the Industrial Revolution, Totowa.
MOKYR, J. (1993): La palanca de la riqueza: creatividad, tecnología y progreso económico, Madrid.
Complementària
CIPOLLA, C. M. (1969): Història econòmica de la població mundial, València.
CRAFTS, N. F. R. (1987): «British economic growth 1700-1850: some difficulties of interpretation», Explorations in Economic History, 24.
– (1995): «Exogenous or Endogenous Growth? The Industrial Revolution Reconsidered», The Journal of Economic History, LV, 4.
– (1997): «Some dimensions of the ‘quality of life’ during the British Industrial Revolution», Economic History Review, L, 4.
DEANE, P. i W. A. COLE (1969): British economic growth, 1668-1959. Trends and structure, Cambridge.
ENGERMAN, S. L. (1994): «Reflections on ‘The Standard of Living Debate’: New
Arguments and New Evidence», dins J. JAMES i M. THOMAS (eds.): Capitalism in context. Essays on Economic Development and Cultural Change in Honor of R. W. Hartwell, Chicago.
ESCUDERO, A. (2002): «Volviendo a un viejo debate: el nivel de vida de la clase obrera británica durante la Revolución Industrial», Revista de Historia Industrial, 21.
FEINSTEIN, Ch. H. (1978): «Capital Formation in Great Britain», dins P. MATHIAS i M. M. POSTAN (eds.): Cambridge Economic History of Europe, vol. VII, The industrial Economies: Capital, Labour and Enterprise, part I, Britain, France, Germany, and Scandinavia, Cambridge, 1978.
– (1998): «Pessimism Perpetuated: Real Wages and the Standard of Living in Britain during and after the Industrial Revolution», The Journal of Economic History, 58.
GERSCHENKRON, A. (1968): El atraso económico en su perspectiva histórica, Barcelona.
KNICK, H. C. (1998): «Textile Prices and the Industrial Revolution», Economic History Review, 51, 1.
MADDISON, A. (1991): Historia del desarrollo capitalista. Sus fuerzas dinámicas: una visión comparada a largo plazo, Barcelona.
MOKYR, J. (1977): «Demand versus Supply in the Industrial Revolution», The Journal of Economic History, XXXVII, 4.
– (1985): «The Industrial Revolution and the New Economic History», dins J. MOKYR: The Economics of the Industrial Revolution, Totowa.
– (1990): Twenty-five Centuries of Technological Change: an Historical Survey, Chur.
NORTH, D. C. (1984): Estructura y cambio en la historia económica, Madrid.
O’BRIEN, P. K. (1993): «Introduction: Modern Conceptions of the Industrial Revolution», dins P. K. O’BRIEN i R. QUINAULT (eds.): The Industrial Revolution and British Society, Cambridge.
PEARSON, R. (1993): «Capital Formation during the Industrial Revolution Revisited: Insurance Valuations and Some New Sectoral Estimates», Explorations in Economic History, 30, 4.
POMERANZ, K. (2000): The Great Divergence: Europe, China, And The Making Of The Modern World Economy, Princeton.
TUNZELMANN, G. N. VON (1993): «Technological and Organizational Change in Industry during the Early Industrial Revolution», dins P. K. O’BRIEN i R. QUINAULT (eds.): The Industrial Revolution and British Society, Cambridge.
WRIGLEY, E. A. (1989): «Dos tipos de capitalismo. Dos tipos de crecimiento», Estudis d’Història Econòmica, 1.
ZANDEN, J. VAN (2009): The Long Road to the Industrial Revolution. The European Economy in a Global Perspective, 1000-1800, Leiden / Boston.
4. El creixement econòmic modern
Aquest capítol vol ser una mena de pòrtic general de l’època de creixement econòmic que, iniciat amb la Revolució Industrial, arriba fins als nostres dies. En concret, s’hi presenten les magnituds del creixement i part de les seves causes: la nova organització política i econòmica (l’estat parlamentari capitalista), els canvis en els patrons demogràfics i les transformacions en l’agricultura; es tracta de sectors afectats sens dubte per la Revolució Industrial, però també per un impuls anterior al creixement. En el capítol següent examinarem l’evolució dels sectors afectats més directament pel procés d’industrialització.
1. L’acceleració del creixement
1.1 Plantejament general
La característica més destacada de l’evolució econòmica del món en els darrers dos segles ha estat el creixement econòmic sostingut. Mai abans no s’havia produït un creixement d’aquesta magnitud i durada, i no sols extensiu sinó també intensiu. El creixement econòmic extensiu es caracteritza per l’increment de la producció total, però no de la producció per habitant; quan aquesta també augmenta, parlem de creixement intensiu. Tot i que el creixement econòmic dels darrers dos-cents anys no ha estat constant ni de la mateixa magnitud a tots els països, ha transformat completament les condicions de vida de tota la humanitat.
La quantificació d’aquest fenomen és molt arriscada perquè la majoria dels països no han disposat de dades estadístiques fiables fins fa unes poques dècades. Algunes estimacions, però, permeten una aproximació a la magnitud del creixement (quadre 4.1). Hom pot comprovar que, respecte a l’època preindustrial, el creixement dels segles XIX i XX ha estat molt més intens i ha comportat una substancial millora de la producció per habitant. Als països més avançats, la producció s’ha multiplicat gairebé per cent en menys de dos-cents anys, mentre que només ho havia fet per quatre en els tres segles anteriors. Això ha permès un increment molt fort de la població i, alhora, una millora substancial de la producció per habitant. Aquesta magnitud, el PIB per capita, que és considerada com una mesura aproximada de la disponibilitat de béns de la població, s’ha multiplicat aproximadament per dinou en els darrers dos-cents anys, mentre que no havia arribat a duplicar-se en els tres segles anteriors.
QUADRE 4.1
Evolució econòmica dels països desenvolupats*
1500-2000
* Europa occidental, Estats Units, Canadà i Austràlia.
** $ Geary-Khamis internacionals de 1990.
Font: Maddison (Internet).
Com ja hem dit, aquesta transformació no s’ha produït d’una manera regular en el temps ni ha afectat amb la mateixa intensitat tots els països: el creixement econòmic contemporani està estretament vinculat a la industrialització per tant, ha afectat en moments diferents i de forma molt desigual els diversos països i continents. El quadre 4.2, que mostra l’evolució de la producció per habitant i per continents, permet comprovar que el creixement ha estat més precoç i globalment més intens als països de l’Europa occidental i a aquells poblats majoritàriament per emigrants nord-europeus (els Estats Units, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda). Les altres zones es van anar incorporant al creixement intensiu amb taxes significatives a partir de la fi del segle XIX i, en el cas d’Àsia i Àfrica, ja ben entrat el segle XX.
QUADRE 4.2
Producció per habitant per regions (G-K $ de 1990)
* Les dades de l’Europa oriental són la mitjana de l’Europa oriental i de l’antiga URSS.
Font: Maddison (Internet).
Aquestes diferències en el moment i la intensitat del creixement han provocat un augment de les distàncies entre països rics i països pobres. Això no vol dir que els països pobres no hagin millorat la seva situació, sinó que els rics ho han fet més de pressa i que, com a conseqüència, les diferències de nivell de vida entre els uns i els altres han augmentat. Com mostren les xifres, si cap al 1820 l’Europa occidental tenia gairebé el triple de producte per habitant que Àfrica, el 1950 la proporció era de 5 a 1 i l’any 2000 de 13 a 1. Una cosa semblant ha passat respecte a Àsia, amb la diferència que des de 1950, i especialment en els darrers 25 anys, el creixement econòmic dels països asiàtics ha estat molt intens i han aconseguit escurçar distàncies i en alguns casos superar diversos països de l’Europa occidental. Les diferències entre països i continents pel que fa al benestar material s’han de valorar tenint en compte el nombre de persones afectades: els països amb baixos nivells de producte per habitant concentren la major part de la població del planeta. Les xifres que elabora el Banc Mundial indiquen que avui dia els països més pobres apleguen el 60% de la població mundial i tenen una renda per habitant que, en termes de capacitat de compra, significa la desena part de la dels països més avançats.
El creixement tampoc no ha tingut lloc de forma constant, ni tan sols als països més avançats. Durant el segle XIX el creixement econòmic occidental va anar en augment, més accelerat a la segona meitat que a la primera, tot i algunes fases de desacceleració o de creixement lent. La Primera Guerra Mundial (1914-18) va interrompre aquest procés de creixement i va obrir un període d’inestabilitat que va culminar en els primers anys de 1930, quan una fortíssima crisi –la Gran Depressió– va colpejar l’economia mundial, provocant una reculada profunda que molts països no havien encara superat quan va esclatar la Segona Guerra Mundial (1939-45). Un cop acabada la conflagració, hom enregistra la fase de creixement més intens de la història contemporània, l’anomenada època daurada de l’economia. Les taxes de creixement es van situar a nivells que eren tres vegades superiors als de les fases més expansives del segle XIX. Aquest període extraordinari va trobar aturador el 1973 amb la primera crisi del petroli, que aviat va quedar clar que anava més enllà d’un simple problema energètic. En les darreres dècades, el creixement de l’economia dels països occidentals ha estat més lent i hi ha hagut diverses fases d’estancament i d’expansió, mentre s’iniciava una profunda transformació tecnològica i organitzativa que encara continua, però que no ha evitat una segona gran depressió, iniciada l’any 2008.
Com és natural, dins el marc d’aquestes gran fases, cada país ha tingut una dinàmica pròpia, marcada per les condicions de la seva economia i per les decisions adoptades pels respectius governs. En definitiva, això vol dir que les condicions que fan possible el creixement econòmic i en determinen la intensitat són molt complexes i responen tant a factors de caràcter general com a factors específics de cada zona o país.
1.2 Els factors del creixement
Hi ha dos elements bàsics en l’evolució del creixement econòmic: les institucions i el canvi tècnic. Les institucions ofereixen un marc més o menys favorable al desenvolupament, mentre que el canvi tècnic aporta les innovacions que fan possible la millora de la productivitat dels factors de producció (terra, treball i capital).
Designem amb el terme institucions el marc mental, social i legal en el qual es desenvolupa la vida humana. Les institucions són de caire social (mentalitats, costums, creences) i de caire legal (lleis, normatives); unes i altres són permanents, però no immutables. La diferència entre les institucions socials i legals rau en el fet que mentre les primeres són d’evolució lenta, les segones són d’implantació o abolició sobtades, mitjançant la sanció legal corresponent, i poden tenir un caràcter revolucionari, però no sempre aconsegueixen imposar-se a les institucions socials anteriors. Per regla general, els economistes tracten les institucions i els seus canvis, fins i tot quan són de caràcter econòmic, com a fets aliens a la dinàmica de l’economia; però les institucions representen les restriccions dins les quals els agents econòmics han de prendre les seves decisions (North, 1984), i la realitat ens ensenya que hi ha una forta interrelació entre el marc institucional de cada economia i la seva evolució.
El canvi de marc institucional que significa la industrialització va ser en part producte i en part causa d’una profunda transformació en l’organització jurídica i política de les societats que la van experimentar. Aquesta transformació va comportar una redefinició dels drets de propietat, noves formes d’organització del treball i de l’empresa i una llibertat dels mercats més gran.
Les interrelacions entre el canvi econòmic i el canvi institucional són nombroses i profundes. La introducció de noves tècniques, la forma de treball a la fàbrica o el finançament de grans infraestructures, com el ferrocarril, no haurien estat possibles sense transformacions importants en l’ordenament legal (l’eliminació dels privilegis dels gremis o la possibilitat de crear societats per accions, per exemple). També és veritat, a la inversa, que els canvis en les mentalitats, les formes de govern i la legislació no s’haurien produït si les transformacions econòmiques no haguessin proporcionat més influència i poder als grups socials vinculats a les innovacions.
Naturalment, la transformació del marc institucional va tenir ritmes i formes diferents a cada país, però els canvis van tendir a anar en la mateixa direcció. Els trets principals poden agrupar-se en dos àmbits: a) drets ciutadans i sistema polític; i b) llibertat d’empresa i redefinició dels drets de propietat.
1.3 El nou estat liberal: igualtat davant la llei i sistema polític representatiu
Un dels canvis fonamentals que va acompanyar el procés de racionalització (que hem vist al final del capítol 2) va ser l’eliminació de les diferències legals per naixença i la introducció de sistemes de govern representatius. El sistema feudal diferenciava legalment les persones en funció de l’estament al qual pertanyien: els nobles i eclesiàstics eren privilegiats, tenien drets, mentre que la resta eren súbdits, subjectes a obligacions; així, per exemple, només un noble podia ser oficial de l’exèrcit o bé ocupar els principals càrrecs polítics, municipals o judicials i sovint també eclesiàstics. D’altra banda, la majoria de les monarquies eren de caràcter absolut, no hi havia mecanismes que regulessin el poder del rei ni que permetessin el control dels seus actes, si bé la permanència del sistema era difícil sense el beneplàcit dels estaments privilegiats. Aquest marc legal i polític dificultava la introducció d’innovacions econòmiques. La classe social vinculada a les noves activitats (la burgesia) aspirava a accedir al poder polític i era lògicament contrària al manteniment de privilegis estamentals. Per tant, l’enfortiment de la burgesia com a conseqüència del creixement de les activitats comercials i industrials abocava a una pugna pel canvi del marc legal i polític.
Aquest canvi va ser un procés llarg i complex; el precedent es troba a la Gran Bretanya, on després de dècades de guerres civils entre els reis i el Parlament, la Revolució Gloriosa de 1688 va donar lloc a l’establiment d’una declaració de drets (Bill of Rights) que limitava el poder del monarca i establia les llibertats públiques (drets) dels seus súbdits. En contraposició als altres europeus, els anglesos de tota condició es consideraven lliures de naixement. El monarca quedava subjecte al Parlament, que controlava el pressupost i l’establiment de nous impostos. La preeminència aristocràtica en la política britànica es va mantenir fins ben avançat el segle XIX, però els mecanismes de representació política i les llibertats civils es van anar reforçant amb el temps.
