Kitabı oku: «Anotacions al marge», sayfa 2
Lo scrittore di aforismi, per quanto sia un devoto o addirittura un fanatico dello stile, è animato innanzitutto dalla preoccupazione, anzi dall’ossessione, della verità –fosse pure la verità che non esiste nessuna verità. È questo che in ogni caso fa dello scrittore d’aforismi un moralista malgré lui (2004: 146).
Hi ha un debat, que ha aparegut de manera recurrent, sobre la reversibilitat o irreversibilitat dels aforismes fusterians. Abans de publicar els Judicis finals, el primer recull d’aforismes de Fuster, l’editor Francesc de Borja Moll i la seua filla Aina no van ocultar, en la correspondència amb l’escriptor, les reserves que els despertaven el to i el contingut d’alguns aforismes, fins al punt d’encetar una negociació sobre possibles supressions que, en la seua opinió, afavoriria la recepció del llibre.3 L’estratègia persuasiva de l’editor mallorquí començava per qüestionar, encara que en aparença només parcialment, la validesa de les formes sentencioses precisament per la poca fiabilitat d’uns enunciats que, en molts casos, no poden amagar la seua condició de reversibles: «En principi ni ella [la seua filla Aina] ni jo tenim res a dir contra l’aforística, encara que ja sabem com sol esser de deleznable i de reversible el contingut de moltes sentències, sien populars, sien erudites» (Fuster 2002b: 227). Més endavant, però, la raó que esgrimeix per a descartar la mitja dotzena d’aforismes que «no publicaria sense repugnància» és la manca de veritat: «Us dic que em repugnen perquè, ironia i humorisme a part, són fonamentalment falsos» (Fuster 2002b: 228). Així, doncs, el caràcter reversible, com a regla general, no seria més que la prova empírica de la sospita que plana sobre els textos sentenciosos com a transmissió de saviesa, com a enunciació de veritats. En la seua resposta, Fuster, molt encertadament, situa els escrúpols de l’editor en l’àmbit de la ideologia; allò que resulta ofensiu per a Moll és l’atac que hi percep a unes creences i figures sacralitzades, els mites de la tribu, que, com demana tot allò que és sagrat, no s’haurien de qüestionar ni tan sols irònicament: «M’imagino que, més que no pas la “falsedat” de llur contingut, us inquieta probablement el to irreverent que tenen» (2002b: 231). D’altra banda, Fuster no basa la defensa dels seus aforismes en la dialèctica veritat/ falsedat, en tant que conceptes amb validesa universal, sinó que els justifica, tal com correspon a l’actitud intel·lectual de l’assagista, com a apreciacions i judicis subjectius, com a indagacions personals. És en aquest sentit que cal entendre que l’aforisme sobre Miró i l’Esperit Sant «no és una falsedat: és simplement una hipòtesi» o que el càlcul estadístic sobre la literatura catalana (Fuster 2002a: 257) és una caricatura, cosa que equival a dir que és la realitat reelaborada per una perspectiva subjectiva:
¿Voleu dir, amic Moll, que això que hi dic és fals? Per l’amor de Déu! És només caricaturesc. Una caricatura no és un retrat, és clar, en el sentit de recollir tots els trets d’una cara; però sí que en reté l’essencial de les faccions. Sostinc que la meva caricatura de la literatura catalana de la Renaixença ençà és, en tant que caricatura, exacta (Fuster 2002b: 231).
Tornem a la hipotètica reversibilitat dels aforismes fusterians. Segons va recordar Eulàlia Duran, Pierre Vilar, el qual considerava que Joan Fuster «era l’home més intel·ligent que havia conegut mai» (Muñoz 2003: 57), opinava que el discurs de l’escriptor de Sueca «no es podia girar mai del revés: que un aforisme fusterià no era reversible» (Muñoz 2003: 57), judici amb què l’historiador sens dubte vol indicar la solidesa dels raonaments exposats per Fuster. En l’altre extrem, Valentí Puig, en un article que no dissimula la distància crítica amb què valora l’aportació fusteriana, més proper a la diatriba que al comentari literari, assegura tot el contrari, amb la clara intenció de denunciar la inconsistència dels aforismes de Fuster:
Potser només és defecte de la selecció feta a Indagacions i astúcies, però els aforismes de Fuster alguna vegada tenen un aire de boutade de casino o, encara pitjor, denoten una inconseqüència que permetria capgirar-los fàcilment, com un joc de paraules. On diu «de vegades cal ser pervers per misericòrdia», podria dir, sense despentinar-se gaire, «de vegades cal ser misericordiós per perversió», guanyant-hi en cinisme. Quina és millor, més original i més autèntica, «Ser vell i somriure no passa de ser una traïció» o potser «Ser vell i somriure no passa de ser una tradició»? (1997: 52).
El mateix Fuster va tractar la qüestió de la reversibilitat dels aforismes en un article, amb un enfocament del tema força aclaridor. L’assagista comença per plantejar, com una objecció admissible, el possible capgirament a què es presta tot aforisme:
El riesgo que cualquier formulación aforística corre, por su misma entidad digamos «retórica», de ser remanipulado casi en sus propios términos para hacerle definir lo contrario o, si más no, algo muy diferente. Basta darle la vuelta. O sea: combinar de otra manera sus elementos de significación. Obtendremos, a menudo, un nuevo aforismo tan «convincente» como el primero. Que lo sea de veras o no, es asunto a discutir (1974: 15).
Ell mateix, tot seguit, exemplifica la facilitat del procediment amb un aforisme de Chamfort. Ara bé, la conclusió de l’article desemboca en una direcció que no ve, precisament, a corroborar la condemna de l’aforisme com a format expressiu particularment infiable. Ben al contrari, Fuster estén la condició de reversible a qualsevol expressió de pensament, amb la qual cosa, exonera l’aforisme de la culpa privativa:
No le echemos la culpa al aforismo. Bien mirado, el aforismo sólo sirve para poner en evidencia un mecanismo habitual en los trámites intelectuales. Seria tonto creer que los mazacotes académicos, de metafísica, de filosofía, psicología o lo que fuere, funcionan de modo distinto (1974: 15).
Amb tot, el tema de la reversibilitat dels enunciats sentenciosos ha estat una de les objeccions que han esgrimit amb més assiduïtat els detractors del gènere; com recorda Alain Montandon, en relació amb les màximes, «ont mauvaise presse, qui peuvent être retournées comme des gants» (1992: 6). Umberto Eco hi fa una aportació que ens pot servir per a matisar i superar l’esquemàtica distinció segons la qual els aforismes irreversibles serien portadors de la veritat mentre que els reversibles hi serien incompatibles. Eco parteix del concepte d’«aforisma cancrizzabile», terme derivat de cancro, en el sentit de «cranc», és a dir, que camina cap enrere, que va a l’inrevés, que l’autor italià defineix com «quello que in qualque modo sembra corrispondere alle attese dei destinatari ma potrebbe essere benissimo rovesciato senza perdere apparenza di verità e possibilità di consenso» (2004: 156). És a dir, un aforisme que sembla expressar un pensament acceptat i no discutit pel lector però que perfectament podria ser capgirat sense perdre l’aire de veritat i el consegüent assentiment del públic, «segno que le umane opinioni sono mutevoli» sentencia, filosòficament, Eco. La constatació d’una impossible doble veritat, ja que la raó es rebel·la contra la fractura que representaria atorgar estatus de veritat a una idea i a la idea contrària alhora, a una formulació i al seu negatiu, porta el teòric italià a la conclusió que l’aforisme cancrizzabile és «portatore di una verità molto parciale e, sovente, dopo che lo si è cancrizzato, ci revela che nessuna delle due prospettive che apre è vera in generale: l’aforisma sembrava vero solo perché era spiritoso» (2004: 157). Aquesta mena d’aforismes, més que una veritat inqüestionable, el que expressarien seria un lloc comú, una opinió acceptada o acceptable. En canvi, les millors manifestacions del gènere aforístic es presenten, segons Eco, com a poc assertives i poc autoritàries «perché di fatto consente una negoziazione per decidere le condicioni della sua accettabilità» (2004: 159), sense amagar que enuncien, no la veritat, sinó allò probable, en certes circumstàncies i des d’un determinat punt de vista. Ho podem comprovar, seguint l’argumentació d’Eco, amb els aforismes que utilitzen la paradoxa, la qual constitueix el cas oposat a l’aforisme cancrizzabile perquè no es pot capgirar: qualsevol intent de girar-la del revés dóna com a resultat una absurditat o una banalitat (Eco 2004: 163). Com ens recorda l’autor de Lector in fabula, «etimologicamente è paradoxon ciò che va parà ten doxan, al di là dell’opinione comune» (2004: 162), la qual cosa ens indica que, contra l’opinió general i compartida per la majoria, la paradoxa expressa, no una veritat absoluta, però sí una veritat particular, sostenible des d’unes circumstàncies concretes. És a dir, que, en realitat, l’aparença de veritat de l’aforisme és, o pura aparença, o només una pretensió i, fins i tot en les millors expressions del gènere, podem observar que «il suo valore aletico è sempre contestuale, negoziabile, revocabile in dubio» (Eco 2004: 164).
Una modalitat en la qual es pot observar de manera molt clara la diferència entre aforismes que permeten ser capgirats i aforismes que no ho permeten, així com les implicacions que comporta aquest tret en la seua interpretació és aquella que fa servir el format de la definició. Segons M. Teresa Biason (2002: 203), podem establir una oposició entre aquells casos en què la definició ofereix un alt grau d’objectivitat i aquells altres en què la definició descansa en l’analogia; els primers, estableixen una relació de sinonímia entre el definiendum i el definiens i haurien d’assegurar sempre la reversibilitat pròpia de tota operació metalingüística, mentre que els segons
partono non già da un termine misconosciuto –realmente o convenzionalmente– per esplicitarne la natura e le funzioni, ma da un termino noto di cui esplicitano solo parzialmente le componenti semiche […], o di cui sostituiscono le componenti essenziali con corrispettivi analogici […], o che collocano entro classi non pertinenti (Biason 2002: 204),
i condueixen el lector cap a un recorregut irreversible. Un dels exemples aportats per Biason és l’aforisme de Joubert: «L’amitié est une plante qui doit résister aux sécheresses», la inversió del qual resulta insostenible, ja que, entre les plantes resistents a la sequera, difícilment podrem trobar l’amistat. Els principals valors de les definicions analògiques són la renovació de les concepcions habituals i l’exigència de participació per part del lector. L’aforista, d’una manera molt més extrema que altres escriptors que també fan servir l’analogia per a definir, com els poetes, «dovendosi affidare all’assolutezza, al tono apodittico e alla brevità dei suoi assunti, lascia ingiustificata la frattura tra denominazione e definizione e obbliga il lettore a colmarla» (Biason 2002: 205). En l’apartat corresponent tindrem ocasió de veure tot el profit literari que Fuster sap traure d’aquesta mena de definicions analògiques.
Tenint en compte totes aquestes apreciacions, la qüestió de la reversibilitat o irreversibilitat dels aforismes fusterians no pot continuar plantejant-se com a garantia de veritat o com a prova de falsedat; l’assaig, per a Fuster, és «una temptativa d’opinió» (1975: 9), una veritat personal que canvia i evoluciona en la mesura que pretén ser una indagació, «un esforç de comprensió» (1984: 11), i no una manifestació de certeses inamovibles i incontrovertibles. I així ho adverteix a cada pas, també en el pacte de lectura que encapçala el seu principal aplec d’aforismes, Consells, proverbis i insolències, quan justifica la inclusió dels Judicis finals, publicats per primera vegada el 1960, a pesar que en alguns d’aquests aforismes ja no s’hi reconeix, precisament per la convicció que qualsevol intent de fixar definitivament les idees és una aspiració tan vana com inútil:
Per un instant, però, hi he sentit uns quants escrúpols: en aquest moment, jo no em sentiria capaç de subscriure molts dels «judicis» inclosos en els Finals, i el fet de reeditar-los ara, motu proprio, equivaldria a una ratificació, a una convalidació. Sigui com sigui, he tirat al dret. En definitiva, si me’n desdeia o ho esmenava, tampoc no hi arreglaria res. És la vida… (2002a: 226).
Més endavant, en comentar els aforismes metadiscursius que tematitzen les característiques de l’assaig fusterià, tindrem ocasió de comprovar in extenso el recordatori constant d’aquesta necessitat de sotmetre a revisió permanent les idees per part d’un autor que es presentava com «un discret propagandista de la inseguretat intel·lectual» (1985: 10).
Quan Fuster descriu l’aforisme com un «enunciat taxatiu, rotund, retallat», l’està situant dins la tradició consagrada pels moralistes francesos que entén les formes del gènere com a modalitats discursives sentencioses, ben articulades i tancades sobre elles mateixes. La major part dels exemples fusterians no desdiuen aquesta adscripció, però n’hi ha d’altres que difícilment podríem encabir dins la mateixa categoria textual, com, posem per cas:
Avui, cau un avió, col·lisionen uns cotxes, es produeix una conflagració domèstica, i hi ha uns quants difunts: els titulars dels diaris en diuen «tragèdies». Malament! «E són dites tragèdies per ço com contenen dictats plorosos de crueltats de reis e de grans prínceps…». Antígona era Antígona, i Èdip era Èdip, i els fantasmes de Shakespeare portaven corones. El vocabulari es deteriora (309).
O el famós:
Un càlcul estadístic, bastant perfecte, fet sobre la massa total de la literatura catalana produïda d’ençà de la Renaixença, em dóna per resultat que, quant a la temàtica:
1 el 60 per 100 és una glossa més o menys acadèmica d’aquells versos de Verdaguer que diuen:Tot sia per vós,Jesuset dolcíssim;Tot sia per vós,Jesús amorós;
2 un 30 per 100 tracta de l’Empordà; i
3 el 10 per 100 restant s’ocupa dels temes habituals en qualsevol literatura civilitzada (257).
La condició aforística d’aquests exemples l’hem de remetre a una pràctica diferent del gènere, les formes de prosa breu posades en circulació pel primer Romanticisme alemany i que hom coneix, indistintament, amb els noms d’aforisme o de fragment. La doble tradició permetria, segons SusiniAnastopoulos (1997: 31-33), establir una distinció entre els textos de l’obertura i els textos del tancament; els primers, d’acord amb el model del fragment de Schlegel i els segons, amb el de les màximes de La Rochefoucauld:
Selon cette partition, les textes de la fermeture reposent sur une structure parfaitement close et équilibrée, et misent sur la clarté de la formulation et l’acuité du vocabulaire, la pointe fulgurante et le ton souverain, comme chez tous les moralistes à la française. Les textes de l’ouverture, quant à eux, se veulent plus ésotériques, ils provoquent et séduisent à la fois par l’usage subtil qu’ils font de la polysémie, de la diversité et de l’ambigüité, par le recours à des formulations volontairement suspendues et provisoires, comme chez Schlegel ou Novalis, ou encore Valéry (Susini-Anastopoulos 1997: 31).
L’aforisme contemporani, com a modalitat d’escriptura, no ha cessat d’oscil·lar i de reinventar-se entre els dos pols fundacionals de l’obertura i del tancament. Es tracta d’un gènere proteïforme que, sovint, com ha assenyalat Moret (1997: 207), desafia la mateixa «forma aforística», fins al punt de generar un corrent crític que, encapçalat per Blanchot i amb teòrics com Barthes, Derrida o Deleuze entre els seus seguidors, milita en la promoció de la categoria «fragment» com a categoria emblemàtica de l’escriptura discontínua de la modernitat, en detriment de la categoria «aforisme».
2. ELS NOMS DE L’AFORISME
Joan Fuster va començar a publicar els seus aforismes, al llarg dels anys cinquanta del segle XX, a les revistes de l’exili La Nostra Revista i Pont Blau, i a les publicacions de l’interior Cap d’Any, de Raixa, i El Pont amb el títol de Judicis finals, denominació que va mantenir tant en les versions en castellà que van aparèixer al diari Levante i a la revista Verbo, amb la sola variació idiomàtica, com en el títol del primer recull d’aforismes, publicat per l’Editorial Moll el 1960. El 1968 va aplegar els Judicis finals (1960) i un nou paquet d’aforismes inèdits que va titular Proposicions deshonestes en el recull Consells, proverbis i insolències. Com a Aforismes sense transcendència van veure la llum a la revista L’Espill, el 1980, mig centenar d’aforismes, els quals van ser reeditats a l’apartat Poques paraules, de Sagitari (1985), juntament amb altres de nous. Després de la mort de l’autor, Francesc Pérez Moragón va traure a la llum i va editar un recull d’aforismes inèdit, Bestiari. Quaderns de zoologia (2005). Altres textos de l’autor que mereixen sens dubte la qualificació d’aforismes, publicats, per exemple, al Diari o al Diccionari per a ociosos no vénen identificats amb cap indicació genèrica o remàtica. Podem observar que Fuster només fa servir la denominació de gènere «aforisme» en una ocasió i que opta, en la resta dels casos, per etiquetes que designen altres classes de textos, que assenyalen una característica formal del text, com la brevetat, o que funcionen metafòricament. En l’elecció dels títols, Fuster actua en sintonia amb la tendència dominant entre els escriptors contemporanis, ja que, si bé fins al segle XIX van prevaler els noms de gènere, com ara, Aforismes, Màximes o Pensaments, posteriorment va anar imposant-se l’ús dels termes metafòrics o indirectes, amb la voluntat de distingir, des del pacte de lectura mateix que constitueix el títol, les implicacions de sentit que arrossega la nova forma d’entendre la pràctica de l’aforisme. Com explica molt clarament Gino Ruozzi:
La nuova consuetudine risponde a un’evidente necessità di sottolineare la qualità dell’aforisma rispetto alla sua neutra denominazione di genere. Si accentuano pertanto volta a volta i concetti di brevità, rapidità, mordacità, frammentazione, rottura, marginalità, precarietà, alterità, ribaltamento dei luoghi comuni, magazzino di idee, controverità o assenza di verità. Sono termini in cui prevale un forte carattere di soggettività, que contrasegna la presunta perdita di valore universale delle proprie affermazioni e sottolinea la diversità polemica dell’aforista (2004: 143).
La utilització de circumloquis, d’apel·lacions indirectes, l’hem de relacionar amb la reserva, la desconfiança fins i tot, que desperta en els autors la càrrega d’autoritat associada al mot «aforisme». Les connotacions de sentit incorporades per aquest i per les seues alternatives metafòriques contraposen netament dues actituds intel·lectuals. A partir del contrast entre «aforisme» i «proposició» –un dels termes emprats per Fuster–, Jean-Claude Mathieu ha pogut assenyalar, més enllà de la distinció conceptual, els canvis que permeten distingir entre dos posicionaments d’enunciació de signe contrari:
L’aphorisme, elliptique, tranchant, suggère la limite et la coupure, alors que la proposition désigne le geste de position en même temps que l’énoncé mis en avant; elle implique une communication entre un écrivain qui assume la vérité de son propos et un destinataire qui l’accueille. L’aphorisme a l’autorité sans réplique d’une voix oraculaire qui se passe de preuves et de localisation; la proposition pèse ce que pèse une responsabilité qui s’engage dans son assertion (1985: 176).
En Fuster, els títols són ben meditats i obeeixen amb precisió als objectius cercats per l’escriptor. Amb la voluntat d’assegurar una eficàcia comunicativa que pot resultar incerta per l’ambivalència semàntica de les paraules, pel joc metafòric i per l’estil incisiu propi del gènere aforístic, Fuster no s’està d’explicar els matisos de significació que cal aplicar a l’ús que fa dels mots. És el que ocorre amb el conjunt d’aforismes batejats Proposicions deshonestes, encapçalat per una secció que, amb el subtítol «Cautela inicial», inclou tres aforismes dedicats a precisar les exactes implicacions semàntiques del títol, els quals funcionen alhora com un advertiment i com un contracte que fixa les clàusules que regeixen l’expressió dels pensaments presentats com a «proposicions deshonestes» i, per consegüent, estableixen les orientacions interpretatives que són d’aplicació per part del lector. En el primer d’aquests aforismes: «“Proposicions”, sí, però només en el sentit d’“enunciació d’un judici”, per dir-ho com el Fabra» (269), l’autor perfila una definició que subratlla el fet d’emetre una opinió i posa, per tant, en primer terme l’existència de l’emissor. El segon aforisme: «I tota “proposició”, ¿no deu ser també un “propòsit” i una “proposta”?» (269), a més d’insistir en la intenció del jo –el «propòsit»–, crida l’atenció sobre la primera accepció del diccionari, «acció de proposar», significat que posa l’èmfasi en la relació amb l’altre, ja que es proposa alguna cosa a algú altre. Per últim, el tercer aforisme precisa l’ús particular amb què l’escriptor aplica el qualificatiu «deshonestes» al terme «proposicions»: «Sempre he cregut que l’“honestedat” és un concepte que estipulen els altres» (269). La locució «proposicions deshonestes» es carrega d’ironia amb un adjectiu que sembla exhibir descaradament la immoralitat d’unes propostes presentades al lector amb l’objectiu de guanyar la seua connivència. El lector model ha d’interpretar la provocació de la forma en un sentit metafòric i això l’obliga a iniciar la lectura havent-se de pronunciar sobre la naturalesa i l’abast de la reflexió que l’autor li plantejarà tot seguit. La seriositat i les hipotètiques pretensions de veritat que incorpora el mot «proposicions» salten per l’aire, definitivament en entredit, quan el terme s’acompanya d’un qualificatiu tan contundent com «deshonestes»; la combinació convida a anar alerta, a revisar d’entrada els partits presos i les valoracions habituals. La «Cautela inicial» que conformen aquests tres aforismes té l’objectiu d’assegurar la correcta posició de lectura per part del públic o, si més no, de posar en clar, d’entrada, el punt de partida de l’escriptor: un jo que ofereix a la consideració del lector una mirada parcial sobre el món, que parla des d’una subjectivitat assumida com a abast i com a límit, que se separa higiènicament de l’opinió i de la moral comunes.
Pel que fa a Judicis finals, d’una manera molt semblant a «proposició», «judici» assenyala l’«acció i efecte de judicar o jutjar», però també l’exercici racional que sustenta el criteri formulat per un subjecte quan és definit4 com a «operació de l’enteniment, que implica comparació i discriminació, amb què es forma un coneixement dels valors i de les relacions de les coses». Ara bé, el significat de tots dos termes pot variar de manera significativa en determinats contextos o accepcions; així, «proposició», en teologia, equival a «afirmació dogmàtica», una «proposició de llei» és el «text que un o més parlamentaris sotmeten al parlament perquè sigui tramitat i, un cop aprovat, esdevingui llei» i un «judici» és també la «sentència del jutge», significats que, en tots els casos, intensifiquen la càrrega lèxica d’autoritat i de veritat, en contraposició a la reconeguda parcialitat i subjectivitat dels sentits que hem presentat anteriorment. En el títol Judicis finals, l’ambigüitat significativa de «judici» és intensificada pel sentit de la locució d’origen religiós –el judici en què, a la fi dels temps, Déu pare salvarà les ànimes dels justos i condemnarà els pecadors– i la necessitat de resoldre els interrogants que planteja el seu ús metafòric aplicat als aforismes fusterians.5 Segurament, als lectors actuals se’ls escapen gran part de les connotacions que adquirien els títols manllevats del lèxic religiós en una societat d’estricta formació catòlica, com encara era la dels anys cinquanta i seixanta, en què la religió resultava omnipresent.6 Fuster se’n va servir en més d’una ocasió, conscient del potencial de significació irònica que es desencadenava amb l’aparent incoherència entre títols i textos, i en confessava la saturació, per exemple, a l’hora de justificar el títol d’un altre dels seus llibres, Sagitari:
Uns quants apunts inèdits, i diversos papers d’edició dispersa i difícil, els uns i els altres exhumats sense un propòsit precís, constitueixen aquest breu llibre d’«exercicis espirituals». Potser l’hauria d’haver titulat així: «exercicis espirituals». Però em sembla que ja he abusat una mica de les ambigüitats iròniques a què es presta la terminologia de sobrepellís –Examen de consciència, Punts de meditació, Ofici de difunt, a part d’altres sermons–, i això no està bé (1985: 9).
Consells, proverbis i insolències, títol del volum format per la unió de Judicis finals i Proposicions deshonestes, funciona de manera paral·lela a la dels títols dels reculls que inclou, amb uns termes inicials que designen modalitats de formulació d’idees associades als conceptes d’autoritat i de veritat –consells, proverbis–, que resulten irreparablement qüestionades quan s’incorpora a la sèrie un terme incongruent amb els valors anteriors i que és percebut com una provocació –insolències–, la inclusió del qual obliga a revisar en un sentit irònic els sentits possibles de les paraules que el precedeixen en el títol i a encarar la lectura amb una atenció vigilant, atenta a les trampes retòriques i a les maniobres de prestidigitació intel·lectual. «Consells» i «proverbis» són dos mots que remeten a la tradició bíblica dels anomenats «llibres de saviesa», especialment al Llibre dels Proverbis, atribuït míticament a Salomó, convertit en encarnació del saber. Segons sembla, en realitat, la redacció de proverbis té lloc a la cort reial de Jerusalem en un procés que s’estén al llarg de cinc segles i que, coincidint amb les necessitats d’organització de l’aparell de l’estat, té en les escoles dels savis consellers de la monarquia israelita un focus d’assimilació, fixació i irradació de la saviesa proverbial. El caràcter antològic i variat del recull final no desapareix del tot darrere el títol unificador; el terme «proverbis» assenyala una diversitat formal d’enunciats d’intenció pragmàtica, d’entre els quals ens interessa ara destacar els que adopten la modalitat del «consell», preceptes en imperatiu destinats a l’educació dels joves. De fet, el contingut d’algunes de les admonicions incloses és l’exaltació del consell com a referent d’autoritat, fent explícita la necessitat d’ajustar la conducta a les normes morals de comportament enunciades pels savis, convertides en la principal guia d’acció per a l’home intel·ligent i virtuós, mentre que, en contraposició, desatendre els consells només augura desgràcia i fracàs:
El neci es pensa que ell tot sol pot decidir,
l’entenimentat sap escoltar els consells (Proverbis 12, 15).
Escolta els consells, deixa’t instruir
i arribaràs a ser un home sensat (Proverbis 19, 20).
Fill meu, deixa de fer cas dels consells
i ja veuràs com erraràs sense nord (Proverbis 19, 27).
La recopilació bíblica dels principis de saviesa sota la forma d’enunciats gnòmics juxtaposats ha tingut, al llarg de la història, un paper fonamental en la valorització dels gèneres discontinus i gnòmics (Moret 1997: 24). L’efecte d’autoritat associat a les formes i als noms del gènere, inesborrablement imprès en l’enciclopèdia col·lectiva, es prestarà a les maniobres subversives dels aforistes contemporanis, l’impacte de les quals és proporcional a la credibilitat inicial de les formes d’un saber moral que l’autor es disposa a examinar críticament, fent miques el principi d’autoritat que sostenia la confiança en el sistema.
El proverbi es presenta com una veritat d’experiència, com un consell de saviesa pràctica compartit per una col·lectivitat; la saviesa proverbial apareix com una referència invariable, amb pretensió de valor universal, enunciada de manera impersonal per a reforçar-ne la validesa general. Tots aquests trets fan de l’expressió proverbial una asserció categòrica no crítica (Montandon 1992: 18-19). L’aforisme contemporani se situaria, doncs, als antípodes del proverbi; en seria, d’alguna manera, el contrari. D’altra banda, l’asserció proverbial, en tant que manifestació d’una saviesa no qüestionada, funciona com a regla de conducta, com a regla de vida, amb la voluntat de determinar els comportaments. Per contra, la voluntat d’actuar sobre el destinatari és, en l’aforisme, més persuasiva que no pas prescriptiva, a banda d’induir-lo a la reflexió, en contraposició a l’acceptació acrítica.
Aquesta oposició ha estat formulada per Roland Barthes en termes de «classe»: el proverbi popular contra l’aforisme burgès; més enllà de la boutade, el teòric francès situa el proverbi dins el llenguatge primer o llengua comuna, mentre que l’aforisme, diu, pertany al metallenguatge o llenguatge segon; això vol dir que l’aforisme reflecteix una «défiance envers le langage et d’une incapacité à communiquer, parent d’un mépris de la langue commune qui est conçue comme un instrument avili», per contra, el proverbi, «il se fait dans et non contre la langue commune. Il réalise au lieu de soupçonner» (Montandon 1992: 20). Tenim, doncs, d’una banda, l’expressió del saber compartit amb una llengua de comunicació sense escletxes i, de l’altra, el qüestionament de les veritats acceptades a través d’un llenguatge que, amb la pràctica de la sospita, comença per interrogar els seus límits expressius.
Consells, proverbis i insolències reflecteix el primer terme del títol en una secció interior identificada amb el subtítol «L’art de donar consells» (288-292), en la qual els aforismes adopten, majoritàriament, les formes discursives pròpies del «consell», és a dir, bàsicament, verbs en imperatiu i altres modalitats d’ordre, com la negació seguida de la segona persona del present de subjuntiu, i altres formes d’enunciació prescriptiva, com les perífrasis d’obligació. Vegem-ne alguns exemples:
